LA VELLA dins DRAMES RURALS (1902) de VCTOR CATAL Llegiu atentament el text segent i responeu a les qestions de ms avall.

[...] A trenc d'alba cada dia la jove la girbava de qualsevol manera, la prenia d'una revolada, la treia al porxo, li posava quatre culleradetes de sopa a la boca, li donava un ditet de vi i se n'anava de casa; a l'hora de dinar era la nena gran la que es cuidava d'atipar l'via, entre roncs i empentes; i tornaven a deixar-la fins al tard, que la jove la prenia de nou en un braat, com si fos una feixina1, per a dur-la al llit, a on quedava abandonada fins l'endem. I la pobra infelia, que no podia cosir ni fer mitja, que no podia anar a l'hort ni tan sols bressolar la mainada; que no podia moure cames ni braos i amb prou feines barbotejar un que altre mot; la pobra vella, que estava avesada a veure, de tota sa vida, com una cosa natural, que a l'sser espremut, a l'arreu intil, al vell que no servia per a res, no se li tingus cap llei de mirament, no es queixava mai d'aquell tracte inclement i dur, sense una titlla d'amor ni respecte; i en sa cara inexpressiva, de pmuls sortits i boca entregirada, no s'hi veia ms que una passible indiferncia, com la cara d'un brau manso. Noms s'animava, pipellejant-li l'esguard, quan s'acostava el plat de la sopa: la feridura havia obert encara ms sa gana golafre de pagesa, i son ventrell, que hauria pat les pedres, no quedava satisfet amb aquell plat de sopes o de mongetes bullits; i l'nsia de son rostre i la voracitat amb qu llepava la cullera semblaven demanar sempre ms i ms. Per no n'hi donaven, perqu deien que si menjava molt embrutava massa el porxo. Llevat els moments del menjar se passava hores i hores asseguda en aquella cadira mitjana, immbil i muda, de cara a l'horitz, amb el cap ert i els ullets grisos, badats i fixos, com ulls de vidre, i les dues mans sobre la falda, amb el rosari a l'esquerra, l'nica viva, si no hagus sigut la pedrada del carreter; per aquella pedrada tan certera havia fet malb per arreu algun nervi que li privava de doblegar dos o tres dits, i havia deixat en el bracet, dur i cantellut com una estella resseca, un rens2 que, quan volia fer mal temps, l'agullonava amb unes fiblades tan vives que feien petar les dents. I aix consumia el rest de sa miserable vida la padrina de cal Manyo, immbil i sola i mirant i mirant sempre, amb una quietesa fixa d'esfinx, aquell cel tan blau i bonic, per tan impassible i llunyer pels que sofreixen. Ning sabia, ni potser ella mateixa, quins esqueixos de pensaments rodolaven per les cofurnes de son cervell primitiu, paralitzat per l'hemiplexia, davant d'aquell cel esplndid, ni quines sensacions podia despertar el ms enll meravells que contemplava sempre, en esperit encara viu, dins de sa carn quasib del tot morta i momificada. [...] 1. Canvieu per una expressi ms planera (estndard) els segents fragments extrets del text (tingueu en compte la correcci, la cohesi i la coherncia amb la resta de contingut lingstic): a) b) c) d) pipellejant-li l'esguard: ( cap) ert: l'agullonava amb unes fiblades tan vives que feien petar les dents: esqueixos de pensaments rodolaven per les cofurnes de son cervell primitiu:

2. Busqueu i citeu un fragment del text que sigui descriptiu:

1 2

Feix de llenya prima per a encendre. Galind

3. Busqueu i reproduu els fragments de text que poden exemplificar les idees segents: a) els vells esdevenen una nosa: b) la gana insatisfeta: c) la soledat associada al patiment:

4. Ning sabia, ni potser ella mateixa [...]... quines sensacions podia despertar el ms enll meravells que contemplava sempre, en esperit encara viu, dins de sa carn quasib del tot morta i momificada. [...]. Imagineu i redacteu en unes 10 lnies com podria ser el ms enll meravells que contemplava sempre, la vella.