Caracterstiques de les obres dramtiques 1. La literatura amb argument a.

La literatura com a art s imitaci ( mmesis): - Mitj: color, figura, veu, ritme, paraula, msica Objecte: persones superiors, inferiors, iguals Mode: narraci, actuaci (drama)i.Gneres narratius: pica mondica (fets de persones superiors per una veu), lricamondica (fets diversos recitats per una veu), lrica coral (fets diversos recitats per moltes veus): expliquenii.Gneres dramtics: tragdia, comdia, drama satric, mim: representen

2. Gneres dramtics 2.1. Ditirambe (objecte: persona superior) - Intrprets de la dansa i el cant: cor de stirs (meitat home, boc i cavall, amb gran penis o fallus),solista-director del cor (corifeu). Porten mscara ritual. Dansa i cant coral (himne) en honor a Dions. El du personificava, amb un mite de mort(tardor) i resurrecci (primavera), levoluci anual de la natura. Provocava xtasi mstic(entusiasme), amb reflexi i alegria. mbit rural. s, originriament, una part del culte religis. s un gnere literari narratiu lric coral. No s un gnere dramtic per derivar en el drama. Lloc: espai obert.2.2. Tragdia (objecte: persones superiors) Intrprets: es separen progressivament diversos membres (1-2-3) del cor que esdevenen actors(hipcrita) i dialoguen amb el cor i entre ells. Porten mscara esttica.

Dansa i cant del cor, i recitaci dels actors, que, plegats, representen episodis mtics heroics, acausa de la mort dun aristcrata i en honor a Dions: o Originriament, el significat era el mateix que el del ditirambe. O Posteriorment, generava reflexi a causa de la contraposici dels valors dun passatgloris (mite) basat en normes morals amb els valors dun present basat en lleisescrites ( polis), i afany de superaci. mbit urb i civil. s, originriament, una part del culte religis. s acompanyat del sacrifici dun boc (tragos).Posteriorment esdev una instituci social sufragades per lestat. Lloc: espai tancat.2.3. Comdia (objecte: persones inferiors o iguals)

- Intrprets: cor de les processons (mbit rural) portadores dun gran fallus dalt dun carro,solista-director de la process. Porten mscara ritual. Es separen progressivament diversosmembres (1-2-3) del cor que esdevenen actors hipcrita) i dialoguen amb el cor i entre ells (mbit urb). Porten mscara esttica Dansa i cant del cor, i recitaci dels actors, que, plegats, amplien, grcies a un argument, les burles entre ells i amb els espectadors, en honor a Dions. El du personificava la generaci. Lacomicitat es basava: o Primer, en la stira: la pardia o burla de defectes i idees de personatges mtics i,sobretot, reals (ciutadans distingits concrets, poltics o intellectuals, en fets concrets,guerres o decisions poltiques o fets culturals), liderats per un heroi que persegueixun objectiu fantstic (Comdia Antiga) o Desprs, en largument dembolic: la pardia o burla de conductes versemblants(poques referncies a ciutadans concrets) de personatges estereotipats de la societat,de la vida quotidiana de les classes acomodades (Comdia Mitja i Nova) - s, primer, una part del culte religis. Desprs esdev una instituci social estatal. Lloc: espai tancat. -

s la poesia que es caracteritzava en origen per sser cants corals polimtrics amb acompanyament musical, dansa i mscares, els quals anaren incorporant progressivament intervencions recitades de membres del cor (actors) que responien les seves preguntes i, posteriorment, dialogaven entre ells. Aquesta forma bsica ja es diversificava en un principi en dos tipus dinterpretacions corals, probablement no urbanes, ambdues dedicades al du Dions, per celebrar-lo com a responsable del cicle de la vida, de la mort i de la resurrecci contnua de la natura: a la primavera o en els funerals dels aristcrates, amb cants solemnes de temtica dionisaca (ditirambes) interpretats per cors circulars de stirs; al final de la tardor, amb cants informals de temtica dionisaca ( komos), interpretats per processons dirigides pels portadors dels fallus dionisacs, i dirigits al seguici i als espectadors del cam. Amb laparici dels actors, cap als segles vii-vi aC., de la primera interpretaci neix la tragdia; ms tard, durant el s. v aC., de la segona interpretaci, la comdia. Quan ja esdevenen gneres literaris amb carcter propi i formen part de les festes dionisaques de la ciutat ( polis), les seves representacions sorganitzen en festivals en les dues poques de lany esmentades, amb competicions entre els autors. Hi havia dos gneres dramtics ms, que hi coexistien amb menys importncia: el drama satric i el mim. La significaci de la tragdia esdev una mena de reflexi de caire religioso-social que enfronta els ciutadans al passat dels mites, en un afany comparar les seves

lleis tradicionals no escrites amb les noves lleis escrites de la polis, i produir en els espectadors la catarsi aristotlica, purificaci alliberadora de les passions per les emocions que suscita una obra dart. El sentit de la comdia es mant proper als orgens, cercant la riota i el trencament de lordre establert com a incentiu per a la reflexi. En la Comdia Antiga, la comicitat sobt a partir de la stira de personatges reals; en la Comdia Nova, grcies a lembolic argumental interpretat per personatges estereotipats (soldat, vella, pare, mare, noi ric, prostituta, etc).

Els autors de tragdies ms destacats, per ser aquells de qui conservem obres senceres conservades, sn squil (Perses, Set contra Tebes, Orestada trilogia-,Suplicants, Prometeu encadenat), Sfocles (Antgona, Dones de Traquis, iax, dip Rei, Electra, Filoctetes, dip a Colonos) i Eurpides (de les 19 obres, en cal destacar:Alcestis, Medea, Hiplit, Andrmaca, Hcuba, Troyanas, Fencies, Orestes, Bacants i Resus). A banda de ser protagonistes de les progressives innovacions que van portar a la configuraci definitiva del gnere, presenten unes caracterstiques prpies que es poden resseguir en el conjunt de la seva obra. squil, tot i disminuir la importncia del cor, encara lutilitza com a personatge. Ideolgicament, les seves obres manifesten una acceptaci, una interpretaci positiva i una lloana (optimisme esquili) del codi de normes religioses que aleshores imperaven: la justcia i la voluntat divines sn bones perqu castiguen lorgull dels homes, els quals, a travs del dolor, arriben a una soluci i a una reconciliaci, participant aixi de lordre universal. Els seus herois (Prometeu castigat i reconciliat amb Zeus) sn tots, doncs, molt semblants, gens individuals, per poder adaptar-se a la idea dominant. Sn obres, climticament, ascendendents.

Sfocles i Eurpides elaboren els cors sense paper argumental i els atorguen un valor esttic i reflexiu. En el primer autor, Sfocles, les obres manifesten una acceptaci resignada, sense lloances, de la justcia i la voluntat divines per part dels seus herois (dip es mant ferm davant les adversitats, per s castigat i no hi ha marge perqu redreci res: restar sol) que sn individuals en la manera denfrontar-se amb les circumstncies, tant b com poden i sense poder-ho evitar, per idealitzats i modlics perqu no salteren, de tal manera que romanen duna pea, allats i enfrontats amb altres personatges. Sn obres, climticament, oscillants, amb alts i baixos produts per recursos com la ironia trgica (desconeixement per part del protagonista del seu propi dest i coneixement per part del pblic). En el segon autor, Eurpides, lescepticisme, en qu els sofistes van ser capdavanters, qestiona el tractament tradicional del mite dels anteriors trgics: la justcia i la voluntat divines xoquen amb el pensament racional i amb les lleis humanes, que permeten fer una nova lectura de lorgull hum i del dolor dels herois, de la mateixa manera que els costums tradicionals es manifesten en crisi; el debat entre lorigen natural i lorigen arbitrari de les coses s present arreu; el llenguatge, retricament acurat, ja no s noms vehicle de veritat sin que tamb pot amagar mentides. A partir de la recuperaci dels mites en les seves versions

ms antigues, on els herois (Medea no dubta en posar la venjana respecte al seu marit per davant de la vida dels seus fills) no sempre han estat embellits positivament, sesdev que els seus herois no sn modlics, ats que els seus actes no venen marcats per una voluntat divina sin per la seva personalitat que s versemblant i, per tant, plena de defectes; i ats que genera nous rols heroics, que el mite antic no contemplava (dona enfrontada al mn patriarcal, esclaus, etc.).

Lautor de comdies ms destacat de la Comdia Antiga s Aristfanes (Vespes,Nvols, Ocells, Lisstrata, entre daltres). Les seves obres constitueixen el model per a la fase inicial del gnere amb les segents caracterstiques per aconseguir la comicitat: vestuari i danses del cor; acudits de temtica sexual i escatolgica; heroi cmic que persegueix una fita fantstica i impossible; stira i pardia de ciutadans distingits; i tracte irreverent envers els dus. Tot plegat sense poder distingir si es tracta duna crtica seriosa o duna bufonada sense massa transcendncia. REFERNCIES MITOLGIQUES DESTACADES

dip Antgona Agammnon Els sets contra Tebes

Medea OBRES DRAMTIQUES DESTACADES

dip Rei (Sfocles) Antgona (Sfocles) Orestada (squil) Fencies (Eurpides) Bacants (Eurpides) Medea (Eurpides) Lisstrata (Aristfanes) Nvols (Aristfanes)