1

Jean Racine BERENICE Traducci dAlbert Mestres

A monsenyor Colbert Secretari dEstat, Controlador General de Finances, Superintendent dEdificis, Gran Tresorer dels Ordes del Rei, Marqus de Seignelay, etc. Monsenyor; malgrat la justa desconfiana que tinc en mi i les meves obres, matreveixo a esperar que no condemnareu la llibertat que em prenc de dedicar-vos aquesta tragdia. No lheu considerat del tot indigna de la vostra aprovaci. Per el que en fa el ms gran mrit prop vostre, monsenyor, s que heu estat testimoni de la sort que ha tingut de no desagradar a Sa Majestat. s sabut que les ms petites coses esdevenen per a vs considerables, per poc que puguin servir a la seva glria o al seu plaer. I s aix el que fa que enmig de tan importants ocupacions, a qu el zel del vostre prncep i el b pblic us tenen lligat contnuament, no desdenyeu a vegades baixar fins a nosaltres, per demanar-nos comptes del nostre lleure. Tindria aqu una bona ocasi destendrem en les vostres lloances, si em permetssiu lloar-vos. I qu no diria de tan rares qualitats que us han atret ladmiraci de tot Frana, daquesta penetraci a la qual no escapa res, daquest esperit vast que abraa, que executa alhora tantes grans coses, daquesta nima a qui no sorprn res, a qui no cansa res? Per, Monsenyor, cal ser molt retingut a parlar de Vs, i em faria por exposar-me amb un elogi inoport a fer-vos penedir de latenci favorable amb qu mheu honrat. Val ms que pensi a merixer-la amb alguna obra nova. Tamb s el ms agradable regraciament que se us pugui fer. Sc amb profund respecte, Monsenyor, El vostre molt humil i obedient servidor, Racine.

Prleg Titus reginam Berenicem, cui etiam nuptias pollicitus ferebatur, statim ab Urbe dimisit invitus invitam. s a dir que Tit, que estimava apassionadament Berenice, i que fins i tot, pel que es creia, li havia proms casar-shi, va treure-la de Roma, malgrat ell i malgrat ella, als primers dies del seu imperi. Aquesta acci s molt famosa en la histria; i lhe trobat molt apropiada per al teatre, a causa de la violncia de les passions que podia provocar-hi. En efecte, no tenim res ms emocionant en tots els poetes, que la separaci dEnees i de Dido, en Virgili. I qui dubta que el que ha pogut proporcionar matria per a tot un cant dun poema heroic, on lacci dura uns quants dies, no pot ser suficient per a tema duna tragdia, que no ha de tenir una durada de ms dunes quantes hores? s cert que no he emps Berenice fins a matar-se com Dido, perqu Berenice no t amb Tit els ltims compromisos que Dido tenia amb Enees, no est obligada com ella a renunciar a la vida. A part daix, lltim adu que diu a Tit, i lesfor que fa per separar-sen, no s el menys trgic de lobra, i matreveixo a dir que renova prou b al cor dels espectadors lemoci que la resta podia haver-hi excitat. No nhi ha pas necessitat, que hi hagi sang i morts en una tragdia; nhi ha prou que lacci sigui gran, que els actors siguin heroics, que shi excitin les passions, i que tot shi ressenteixi daquella tristesa majestuosa que fa tot el plaer de la tragdia. Vaig creure que podria trobar totes aquestes parts al meu tema. Per el que ms men va agradar, s que vaig trobar-lo extremadament simple. Feia temps que volia provar si podria fer una tragdia amb aquella simplicitat dacci que era tan del gust dels antics. Perqu s un dels primers preceptes que ens han deixat. Que el que feu diu Horaci sigui sempre simple i noms sigui un. Ells van admirar liax de Sfocles, que no s altra cosa que iax que es mata de penediment, a causa del furor en qu havia caigut desprs de la negativa que li havien fet de les armes dAquilles. Van admirar el Filoctetes, on tot el tema s Ulisses que arriba per sostreure les fletxes dHrcules. LEdip i tot, malgrat que tot el ple de reconeixements, est menys carregat de matria que la ms simple tragdia davui en dia. Veiem finalment que els partidaris de Terenci, que leleven amb ra per sobre tots els poetes cmics, per lelegncia de la dicci i per la versemblana dels seus costums, no deixen de confessar que Plaute li porta un gran avantatge, per la simplicitat que hi ha en la majoria dels temes de Plaute. I sens dubte s aquesta simplicitat meravellosa el que ha atret sobre aquest ltim totes les lloances que els antics li han dedicat. Fins a quin punt Menandre encara era ms simple, si Terenci es veu obligat a agafar dues comdies daquest poeta per fer-ne una de les seves! I cal no creure que aquesta regla noms es basa en la fantasia dels que lhan fet. s noms la versemblana el que emociona en la tragdia. I quina versemblana hi ha que passin en un dia una multitud de coses que amb prou feines podrien passar en unes quantes setmanes? Nhi ha que creuen que aquesta simplicitat s un senyal de poca invenci. No pensen que al contrari tota la invenci consisteix a fer alguna cosa de res, i que tota aquella gran quantitat dincidents ha estat sempre el refugi dels poetes que no sentien en el seu geni ni prou abundnica, ni prou fora, per lligar durant cinc actes els espectadors amb una acci simple, sostinguida de la violncia de les passions, la bellesa dels sentiments i lelegncia de lexpressi. Ben lluny de mi creure que totes aquestes coses es troben a la meva obra; per tampoc no puc creure que el pblic em retregui haver-li donat una tragdia que ha estat honrada amb tantes llgrimes i que a la trentena representaci va ser tan seguida com a la primera.

No s que algunes persones no mhagin discutit aquesta mateixa simplicitat que havia buscat amb tant dafany. Han pensat que una tragdia que estava tan poc carregada dintrigues no podia ser segons les regles del teatre. Vaig informar-me si es queixaven que aquesta les hagus avorrit. Van dir-me que reconeixien tots que no avorria gens, que els emocionava i tot en diferents punts i que la tornarien a veure amb plaer. Qu ms volen? Els conjuro a tenir prou bona opini dells mateixos per no creure que una obra que els emociona i que els dna plaer pugui anar en absolut contra les regles. La principal regla s agradar i emocionar. Totes les altres noms sn fetes per arribar a aquesta primera. Per totes aquestes regles sn dun llarg detall, amb qu no les aconsello enredar-se. Tenen ocupacions ms importants. Que reposin en nosaltres el cansament daclarir les dificultats de la Potica dAristtil; que es reservin el plaer de plorar i dentendrir-se; i que em permetin dir-los el que un msic deia a Filip, rei de Macednia, que pretenia que una can no responia a les regles: No plagui a Du, senyor, que mai sigueu tan desgraciat de saber aquestes coses millor que jo! Aix s el que tinc a dir a aquestes persones, a qui sempre em gloriar dagradar. Perqu pel que fa a libel que sha fet contra meu, crec que els lectors em dispensaran de bon grat contestar-hi. I qu contestaria a un home que no pensa res, i que no sap ni tan sols construir el que pensa? Parla de prtasi com si entengus aquesta paraula, i vol que aquesta primera de les quatre parts de la tragdia sigui sempre la ms prxima a lltima, cosa que s la catstrofe. Es queixa que un coneixement massa gran de les regles li impedeix divertirse a la comdia. Sens dubte, si cal jutjar per la seva dissertaci, mai no hi ha hagut queixa ms mal fundada. Sembla clar que no ha llegit mai Sfocles, que lloa molt injustament duna gran multiplicitat dincidents; i que ni tan sols ha llegit mai res de la Potica, sin en alguns prefacis de tragdies. Per li perdono no saber les regles del teatre, ja que per sort per al pblic no es dedica a aquesta mena descriure. El que no li perdono pas, s saber tan poc les regles de la bona broma, ell que no vol dir paraula sense fer broma. Creu fer gaudir gaire la gent honrada amb aquests ais de butxaca, aquestes senyoretes regles meves, i quantitat daltres baixes afectacions, que trobar condemnades en tots els bons autors, si mai es dedica a llegir-los? Totes aquestes crtiques les comparteixen quatre o cinc autors infortunats, que no han pogut mai excitar per ells mateixos la curiositat del pblic. Esperen sempre locasi dalguna obra que tingui xit, per atacar-la. No pas per gelosia. Perqu sobre quina base estarien gelosos? Sin amb lesperana que ens prendrem la molstia de contestar-los i que els treurem de la foscor en qu les prpies obres els haurien deixat tota la vida.

Personatges TIT, emperador de Roma BERENICE, reina de Palestina ANTOC, rei de Comgena PAUL, confident de Tit RSACES, confident dAntoc FENICE, confident de Berenice RUTILI, rom SEGUICI DE TIT Lescena s a Roma, en un gabinet que hi ha entre lapartament de TIT i el de BERENICE.

ACTE PRIMER ESCENA PRIMERA ANTOC, RSACES ANTOC Parem per un moment. La pompa d'aquests llocs, rsaces, prou que ho veig, et mant els ulls badocs. Sovint aquest despatx superb i solitari dels grans secrets de Tit n's el dipositari. s aqu que a vegades de la cort ell samaga, quan amb el seu amor la reina afalaga. Del seu apartament s prop aquesta porta, i en el de la reina aquesta d'aqu porta. Vs amb ella: li dius que inoport a desgrat, entrevista secreta demanar-li he gosat. RSACES Vs, senyor, inoport? Vs, l'amic ms fidel que interessa per ella un tan geners zel? Vs, el mateix Antoc, el seu amant d'abans? Vs, que l'Orient compta entre els seus reis ms grans? I com? Esperant ser la muller ja de Tit, el rang entre ella i vs tal distncia ha prescrit? ANTOC Vs, dic; i amb ms serveis no et vull pas carregar, mira si tots dos sols li puc aviat parlar. ESCENA II ANTOC (sol) Sent el mateix, Antoc, pots doncs continuar? Podr, dir-li: Us estimo sense gens tremolar? Per com? Ja tremolo, i el meu cor agitat tant tem aquest moment com jo l'he desitjat. Berenice fa temps l'esperana em va treure; fins d'un etern silenci va imposar-me el deure. Prou he callat cinc anys, fins a l'actualitat amb un vel d'amistat l'amor meu he tapat. He de creure que en el rang al qual Tit la destina m'escoltar millor que no all a Palestina? S'hi casa. Aquest moment he estat doncs esperant per venir a declarar-me de nou el seu amant? I d'una temerria confessi qu en traur? Ah! Sense molestar-la, marxem si aix ha de ser. Retirem-nos, sortim; no ens hem de descobrir,

anem lluny dels seus ulls a oblidar-la o morir. I ara qu! Patir sempre un turment que ella ignori? Llgrimes vessar sempre que cal que jo devori? Com? Fins i tot perdent-la tmer com s'ho ha de prendre? Bella reina, i per qu us haureu d'ofendre? Que us vinc a demanar que l'Imperi deixeu? Que m'estimeu? Noms vinc perqu sapigueu que desprs d'esperar tants anys que el meu rival trobs als seus desigs un obstacle fatal, avui que ho pot tot, ai, que el vostre himen s'atansa, exemple infortunat de gran perseverana, passats cinc anys d'amor i d'esperana en va, me'n vaig, fidel encara quan res no espero ja. En lloc de fer-li ofensa, llstima em pot tenir. Parlem passi el que passi: ja no em puc contenir. I qu ha de tmer, ai!, l'amant sense esperana que renuncia a veure-la mai ms amb gran recana? ESCENA III ANTOC, RSACES ANTOC rsaces, entrarem? RSACES La Reina ja lhe vista; per per fer-me veure, he hagut dobrir-me pista entre ones sempre noves d'un poble adorador que atreu al seu pas della la prxima grandor. Tit, desprs de vuit dies d'un retir purit, ja no plorar ms son pare Vespasi. L'amant torna a donar-se a la seva passi; I si el dir de la cort he de creure, senyor, potser abans de la nit, prspera, canvia el seu motiu de reina Berenice pel nom d'emperadriu. ANTOC Ai! RSACES Com? Aquest discurs us podria torbar? ANTOC I sense testimonis doncs no li puc parlar? RSACES La veureu, senyor: Berenice present t que aqu voleu veure-la sola ella i sense gent. La reina s'ha dignat a dir-me amb una ullada que s consentiria al vostre prec privada; i el moment favorable sense cap dubte espera per esvanir-se als ulls d'una cort que lesvera.

ANTOC Ja n'hi ha prou. Mentrestant, cap cosa has oblidat de les importants ordres que t'he encomanat? RSACES Senyor, sabeu la meva sollcita obedincia. Uns navilis a stia armats amb diligncia, a punt per deixar el port en qualsevol moment, per partir sols esperen el vostre manament. I a la vostra Comgena a qui envieu, aix? ANTOC rsaces, quan la reina haur vist cal partir. RSACES Qui ha de partir? ANTOC Jo. RSACES Vs? ANTOC Sortint d'aquest palau, surto de Roma, rsaces, per sempre en surto en pau. RSACES Sens dubte, estic sorprs, i amb just considerar. La reina Berenice fa tant de temps ja que us arrenca, senyor, dall els vostres estats; fa tres anys que t a Roma els vostres passos aturats; i quan aquesta reina, afermant la conquesta, testimoni us espera d'aquesta illustre festa, quan l'enamorat Tit, tornant-se el seu esps, li prepara un esclat que en vs recau bon tros ANTOC Deixa-la gaudir, rsaces, de la seva fortuna, i deixa una conversa que pel tomb m'importuna. RSACES Us entenc, senyor. Aquestes mateixes dignitats han fet Berenice cega a les vostres bondats; l'enemistat segueix la trada amistat. ANTOC No, rsaces, mai menys no l'he pas odiat. RSACES De la seva grandesa, doncs, ja massa avisat el nou emperador potser us ha menyspreat? Algun pressentiment dalguna indiferncia us fa evitar-ne lluny de Roma la presncia? ANTOC Tit no ha semblat amb mi voler-se desmentir: Seria injust queixar-se. RSACES I doncs per qu partir? Quin caprici de vs us fa tenir mal fel?

Un prncep que us estima en el tron posa el cel, un prncep que als combats vostres, fa temps, present glria i mort us va veure buscar dell amatent, i que amb el seu valor, i tamb el vostre zel, sota jou va posar la Judea rebel. Sen recorda d'un dia illustre i dolors que va marcar la sort d'un llarg setge dubts: a la triple muralla els enemics constants sense perill miraven els nostres assalts vans; l'ariet impotent amenaava en va. Vs sol, senyor, vs sol, amb lescala a la m, vs vau portar la mort fins dalt els seus murs alts. Quasi el dia illumina els vostres funerals: us va abraar als meus braos Tit, vs agonitzant, amb el camp vencedor la vostra mort plorant. Ara s el temps, senyor, que us pertoca esperar el fruit de tanta sang que se us ha vist vessar. Si per reveure els vostres Estats vs us canseu de viure en una terra en la qual no regneu, l'Eufrates sense honor us ha de retrobar? Que us acomiadi el Csar, espereu per marxar triomfant i tot ple dels ttols sobirans que dna encara als reis l'amistat dels romans. I no pot res, senyor, canviar el vostre intent? No contesteu. ANTOC Qu vols, ves, que digui? Un moment amb Berenice espero poder-hi enraonar. RSACES I doncs, senyor? ANTOC La sort seva decidir. RSACES I com? ANTOC Sobre el seu himen espero que s'expliqui. Si s'av amb la veu pblica el que la boca indiqui, si s veritat que al tron dels csars sense empatx puja, si ha parlat Tit, si s'hi casa, me'n vaig. RSACES I qui fa als vostres ulls la uni tan funesta? ANTOC Aix que hgim marxat, et dir llavors la resta. RSACES Senyor, en quin torbament em sumiu lesperit! ANTOC Ja ve la reina. Adu: fes tot el que t'he dit.

10

ESCENA IV BERENICE, ANTOC, FENICE BERENICE Per fi puc esquivar l'alegria importuna de tants de nous amics que em dna la fortuna; de la intil llargada dels seus respectes fujo i un bon amic que em parli de cor a buscar pujo. Per dir la veritat: amb justa impacincia us acusava ja d'alguna negligncia. Com?, em deia, El mateix Antoc amatent, com han presenciat tot Roma i lOrient; ell que he vist constant sempre en les dificultats seguint amb pas igual els meus diferents fats; avui que el cel em sembla haver-me de predir un gran honor que amb vs espero compartir, aquest mateix Antoc, en allunyament rude, em deixa a la merc de gent desconeguda? ANTOC Doncs aix s cert, senyora? Segons els mots amargs l'himen succeir als vostres amors llargs? BERENICE Els meus neguits, senyor, us contar de grat. Aquests dies de llgrimes han vist lull meu banyat: Ja no tenia amb mi aquell assidu ardor, havent susps i tot callat el seu amor aquest llarg dol que Tit a la cort imposava, de quan tots aquells dies davant meu consagrava. Mut, ple de neguits, i amb llgrimes als ulls, sols adus em deixava de tristesa curulls. Penseu el meu dolor, jo que amb l'ardor a la pell, us ho he dit cent vegades, dell noms nestimo ell; que, lluny de les grandeses que lhan voltat, el cor i la virtut hauria abans triat. ANTOC I no ha reprs amb vs la tendresa primera? BERENICE Vs vau ser espectador d'aquella nit darrera, en qu, per secundar els sacres anhels seus, el senat va posar el seu pare entre els dus. Amb aquest deure just la pietat contentada ha deixat lloc, senyor, al zel de lestimada; i ara en aquests moments, sense haver-men parlat, est, per ordre seva reunit, al senat. All, de Palestina nestn ms la frontera; hi afegeix tot Arbia i la Sria sencera, i si dels seus amics he de creure la veu, si les mil cops redites promeses sn en peu,

11

Berenice damunt tants Estats coronar, que el nom d'emperadriu als altres unir. A assegurar-me aix vindr ell mateix aqu. ANTOC I jo un etern adu us vinc per tant a dir. BERENICE Quin adu! Quin llenguatge! Oh cel just! Qu dieu? Prncep, us altereu i de cara canvieu? ANTOC Senyora, cal partir. BERENICE Com? I no em podeu dir quin motiu ANTOC Sense veure-us havia de partir. BERENICE I qu temeu? Parleu: massa fa que calleu. Senyor, daquesta marxa, doncs, quin misteri en feu? ANTOC Recordeu que cedeixo aix al vostre decret, i que per ltim cop mescolteu fet i fet. Si, en aquest grau altssim de glria i de poder, us recordeu dels llocs on vau nixer de ple, senyora, us recordeu que, el meu cor, s all que el primer dard va rebre que el vostre ull va tirar. Jo us estimava; el vostre germ Agripa em volia. Us va parlar de mi. Potser sense mania rebreu del meu cor el tribut i la clau: per a desgrcia meva, ve Tit, us veu i us plau; en tot lesclat dun home davant vostre apareix que la fora de Roma amb les mans ofereix. Empallideix Judea. Antoc, el primer entre els que sn venuts trist a comptar-se ve. De la meva desgrcia sever jutge aviat el vostre llavi al meu ordena estar callat. Vaig lluitar molt de temps, els ulls vaig fer parlar; arreu sospirs i llgrimes darrere us van anar. Per fi el vostre rigor va inclinar la balana, lexili mimposveu o el silenci amb fermana: vaig haver de prometre-ho, i fins i tot jurar. Com que ara matreveixo amb tot a confessar, quan la injusta promesa vau arrencar-me a mi, jurament el cor feia destimar-vos sens fi. BERENICE Ah! Per qu dieu? ANTOC Per cinc anys he callat, senyora, i callar ms temps de molt bon grat. Del meu feli rival les armes escortava;

12

desprs de tantes llgrimes vessar sang esperava, o que almenys, fins a vs portat per deu mil gestes, pogus parlar el meu nom, si no paraules llestes. Una fi al meu dolor va semblar el cel brindar; la meva sort, ai!, massa poc certa vau plorar. Ben intils perills! Que gran el meu error! Superava el valor de Tit el meu furor. Respon la meva estima a la seva virtut: malgrat que a manar el mn, senyora, s volgut, amat de lunivers, de vs fent-se estimar, tots els cops per a ell semblava demanar; sense esperana en canvi, cansat de viure aix, el trist rival noms el sembla seguir. Ja veig que el vostre cor maplaudeix en secret; i veig que mescolteu ara amb menys retret, i que prou i massa atenta a aquest funest relat en inters de Tit la resta heu perdonat. En fi, desprs dun setge tan ferotge com lent domina els rebels, resta pllid i sangonent de les flames, el fum, de furors intestines, i deixa les muralles colgades de runes. Arribar amb ell, senyora, Roma us veu complaent. A lOrient desert, quin no era el meu turment! Vaig estar molt de temps per Cesarea errant, on el meu cor us va adorar, lloc dencant. En els vostres Estats tristos us reclamava; les petjades dels vostres passos plorant buscava. Per en fi sucumbint a la melancolia, cap a Itlia els meus passos el dolor dirigia. La sort mhi reservava lltim cop decidit. Em porta davant vostre amb abraades Tit. Us enganya a tots dos el vel de lamistat, i el confident del vostre lamor meu sha tornat. Per sempre esperances els meus disgusts calmaven: Roma, Vespasi, als vostres sospirs sentravessaven. Desprs de tants combats Tit cedia potser. Ara s mort Vespasi i Tit lamo esdev. Per qu no vaig fugir! He volgut uns quants dies del seu imperi nou veure les noves vies. La meva sort s feta. El vostre goig sapresta. Molts altres sense mi, presents a aquesta festa, els seus transports, als vostres els vindran a ajuntar; i jo, que noms llgrimes hi podria mesclar, vctima massa assdua damor que no fa falta, feli en la desgrcia dhaver pogut sens falta la histria explicar tota als ulls que lhan forat, ms enamorat marxo del que mai no ho he estat. BERENICE Senyor, no hagus cregut que un dia que per fi

13

amb Csar ha dunir el meu feli dest, hi hagus algun mortal que pogus o no obstant venir-se a declarar impune el meu amant. Damistat ns penyora el silenci que comprn: oblido a favor seu un discurs que mofn. El curs injuris no nhe pas destorbat; encara ms: el vostre adu rebo a desgrat. Prou sap el cel que enmig dels honors que menvia, sols present us comptava en la meva alegria. I les vostres virtuts amb lunivers honrava; vs admirveu Tit, i Tit us estimava. Cent vegades mha estat un enorme delit abans en un altre ell destar parlant amb Tit. ANTOC I daix s del que fujo. Evito, massa tard, unes cruels converses en qu no hi tinc cap part. Fujo de Tit. I fujo daquest nom que minquieta, el nom que constantment la vostra boca enceta. En fi, qu us he de dir? Fujo de lull absent, que, tot i veurem sempre, no em veia en cap moment. Adu: ple de la imatge vostra el cor i la pensa vaig a esperar estimant-vos la mort per la partena. Sobretot no temeu que un cec dolor pervers de la brama del mal meu ompli lunivers, senyora; sols la brama de mort que he de pregar, que encara jo vivia us far recordar. Adu. ESCENA V BERENICE, FENICE FENICE Ah, quina llstima! Tanta fidelitat, senyora, mereixia ms de prosperitat. No us fa llstima a vs? BERENICE La sobtada partida em deixa, ho reconec, una muda ferida. FENICE Jo lhauria aturat. BERENICE Jo, aturar-lo amb un mot? Ms aviat nhe de perdre fins el record i tot. Aix vols que alimenti un ardor insensat. FENICE Tit el seu pensament encara no ha explicat. Senyora, Roma us veu amb un ull molt gels; el rigor de les seves lleis em fa por per vs.

14

Noms a una romana admet lhimen rom. Tots els reis Roma odia: i vs sou Reina ja. BERENICE Ja no s pas temps, Fenice, que pugui tremolar. Tit mestima, ho pot tot, noms ha de parlar. Veur com el senat em rendeix homenatges, i com el poble, amb flors, dell ungeix les imatges. Aquesta nit, Fenice, no has vist quina esplendor? No tens els ulls tot plens de la seva grandor? Les torxes, les fogueres, la nit tota inflamada, els feixos i les guiles, la gent, lesquadra armada, la multitud de reis, els cnsols, el senat, que tots del meu amant prenen el seu esclat; la porpra, lor, que marca tota la seva glria, i els llorers testimonis de la seva victria; aquests ulls que darreu es veuen tots venir a confondre les vides mirades en ell; s, laire majestus, una dola presncia. Du, quina complaena i quina reverncia en els cors que en secret la fe li van mostrar! Digues: pot ning veurel sense, com jo, pensar que per ms foscor en qu el fes nixer el seu fat, el mn hi hauria vist lamo en haver-lo ullat? Ves, Fenice, on em porta un record excellent! Mentrestant tota Roma, just en aquest moment, est fent vots per Tit, i amb uns quants sacrificis del seu regne naixent en celebra els inicis. Qu esperem? Per limperi feli seu, vinga, anem a oferir els nostres vots al protector suprem. Desprs, sense esperar-lo, i sense ser esperada, tornar aqu a buscar-lo, i en aquesta xerrada dir tot all que al cor lun a laltre content inspiren uns transports retinguts llargament.

15

ACTE SEGON ESCENA PRIMERA TIT, PAUL, SEGUICI TIT Doncs el rei de Comgena de part meva heu cridat? I ja sap que lespero? PAUL Prop la Reina he anat. Al seu sal aquell prncep havia aparegut; tot just sortit nhavia quan jo hi he corregut. Senyor, que ladvertissin he dit del vostre avs. TIT Molt b. I qu fa la reina Berenice al seu pis? PAUL La reina ara sensible a les vostres bondats el cel omple de vots per les prosperitats vostres. Senyor, sortia. TIT Massa amable princesa! Ai! PAUL Don, a favor seu, neix aquesta tristesa? Quasi lOrient sencer se li haur de flectir: i vs la compadiu? TIT Que us deixin, Paul, amb mi. ESCENA II TIT, PAUL TIT Sentiu! Encara Roma incerta del meu pla el dest de la reina espera quin ser, Paul; i aix els secrets del seu cor i el meu, veig, sn de tot lunivers avui el safareig. Ja s lhora doncs que cal que jo mexpliqui, en fi. Qu conta la veu pblica de la reina i de mi? Parleu: qu heu sentit dir? PAUL Sento publicar a tants les vostres virtuts, Senyor, i els seus encants. TIT Qu en diuen dels sospirs que ella em fa deixar anar?

16

Dun amor tan fidel lxit cal esperar? PAUL Tot ho podeu: ameu o deixeu destimar, de part del vostre anhel la cort sempre estar. TIT I he vist aquesta cort poc sincera tamb, a agradar els seus senyors sempre amb massa deler, dels grans crims de Ner aprovar-ne els horrors; lhe vist de genolls consagrar els seus furors. No agafo pas per jutge una cort que idolatra, Paul: que jo em proposo un ms noble teatre; als afalagadors vull lorella tancar, vull per la vostra boca tots els cors escoltar. Mho heu proms. El respecte i fins la por mateixa barren al meu voltant el pas a tota queixa; per veure, i per sentir millor les orelles, els ulls us he demanat, no?, la secreta amistat he posat a aquest preu: he volgut que dels cors vs lintrpret sigueu, que enmig dels llagoters la vostra lleialtat fins a mi sempre faci passar la veritat. Parleu doncs. Berenice qu s el que ha desperar? Indulgent o severa, Roma qu li ser? He de creure que al tron dels Csars installada ofengui les mirades reina tan agraciada? PAUL No en dubteu pas, senyor. Caprici o b ra, no lespera pas Roma com a emperadriu, no. Ja saben que s bonica; i unes tan belles mans prou semblen demanar-te limperi dels humans. I t fins i tot, diuen, el cor duna romana; t mil virtuts. Per, senyor, s reina, aix mana. Roma, per una llei que no es pot canviar, no admet amb la sang seva la sang de cap for ni reconeix tampoc els fruits bordament fets que neixen de tot himen contrari als seus decrets. A ms, i ja ho sabeu, els seus reis bandejant, Roma a aquest nom noblssim, Roma a aquest nom tan sant, hi va lligar per sempre un odi molt potent; i encara que als seus Csars fidel s i obedient, aquest odi, Senyor, damor propi amarat, s viu a tots els cors junt amb la llibertat. Juli, que primer aquesta va sotmetre a les armes, que les lleis callar feia al so de les alarmes, bullia per Cleopatra, i no es va declarar, i sola va deixar-la a lOrient sospirar. Antoni, que lamava fins a la idolatria va oblidar glria i ptria en la seva follia sense atrevir-se amb tot a dir-se el seu marit.

17

Roma el va anar a buscar fins als seus genolls, Tit, i el furor venjador no va anar apaivagant fins que no va acabar amb lun i laltra amant. Des de llavors, senyor, Calgula, Ner, monstres de qui a desgrat en faig ara menci, que sense conservar dhome ms que la cara totes les lleis de Roma van trepitjar i encara van tmer aquesta llei, i al nostre ull cap dels dos no va encendre el foc dun himen odis. Sobretot ser sincer macabeu dordenar. De Palles lafranquit prou nhem vist el germ, marcat de Claudi Flix encara pels grillons, esps de dues reines fer-se sense raons; i si us he dobeir fins al final, Senyor, de sang de Berenice elles eren plan. I vs creieu poder, sense ofendrens, dem al llit dels nostres Csars una reina fer entrar, mentre que a lOrient de les reines el llit sobre a un esclau dels nostres cadenams just sortit? El que els romans del vostre amor pensen he dit; i respondre no puc, abans que es faci nit, que, encarregat dels vots de lImperi, el senat no us digui aqu mateix el que us he declarat; i que Roma als genolls vostres amb ell caient no us demani una tria a ella i vs escaient. La resposta, Senyor, ja podeu preparar. TIT Ai de mi, a quin amor haur de renunciar! PAUL Tanmateix cal admetre que s un amor ardent. TIT Doncs mil cops ms ardent del que et puc fer avinent, Paul. Un necessari plaer se mha tornat cada dia estimar-la, veure-la, ser-li grat. Ms he fet, als teus ulls no tinc res de secret: cent oracions de grcies per ella als dus he fet, dhaver escollit al fons de la Idumea el pare, i sotms lOrient i lexrcit encara, i sublevant tamb la resta dels humans lliurat Roma sagnant a unes quietes mans. Fins el lloc del meu pare he volgut per a mi, ja que cent cops, si estendre hagus volgut, Paul, els seus lligams vitals un no tan sever fat, per allargar els seus dies els meus hagus donat: tot aix amb lesperana de Berenice, s clar, (poc sap lamant qu vol) a lImperi elevar, de reconixer un dia el seu amor i fe, i de veure als seus peus amb mi tothom de ple. Malgrat el meu amor, Paul, i els seus encants,

18

rere mil juraments tots amarats de plants, ara que tantes grcies puc coronar per fi, ara que jo lestimo ms que mai, ms que ahir, quan els nostres destins dol himen uniria, podent pagar els anhels de cinc anys en un dia, ara, Paul Oh cel! Ho podr declarar? PAUL Qu? Senyor. TIT Doncs per sempre me nhe de separar. No s ara que el meu cor sacaba de rendir. I si the fet parlar, si the volgut sentir, volia que el teu zel en secret acabs de confondre un amor que calla menys que ms. Berenice molt de temps ha ajornat la victria i si al final minclino pel cant de la glria, per vncer tant damor creu-me que mha costat combats que ms dun dia el cor mhaur sagnat. Estimo, en una pau profunda sospirava: un altre de limperi del mn sencarregava; lliure en els meus sospirs, amo del meu dest noms rendia comptes dels meus desigs a mi. Aix, per, que el cel mon pare va cridar, que va tancar els seus ulls la meva trista m, del meu amable error vaig ser desenganyat: i vaig sentir la crrega que mhan encomanat. Lluny de ser de qui estimo, vaig conixer a la fi que a mi mateix calia renunciar, bon Paul; que als meus amors contrries dels Dus les fatals tries lliurava a lunivers la resta dels meus dies. Avui observa Roma el meu nou tarann. Vergonya i mal presagi haurem dafrontar si capgirant tot dret dentrada hagus fundat sobre runa de lleis tota felicitat! El cruel sacrifici decidit a complir, la trista Berenice nhe volgut prevenir. I per on comenar? Vint cops, vuit dies fa, he volgut davant ella el discurs encetar; i des del primer mot la llengua embarbussada dintre la meva boca vint cops queda glaada. El meu dolor i trasbals, esperava que aix la comuna desgrcia li fes doncs pressentir, i sensible al meu trfec, sense res sospitar, per eixugar les llgrimes moferia la m, i no preveia menys en aquesta foscor que la fi dun amor que mereix amb ra. A la meva constncia apello aquest mat: cal veure-la i trencar el silenci, Paul. En fi, espero Antoc, li vull encomanar

19

aquest precis dipsit que jo no puc guardar. A lOrient desitjo que la retorni aix. Amb ell Roma dem la Reina veur partir. La meva veu a ella lhaur instrut aviat, i ara per ltim cop amb ella haur parlat. PAUL No esperava pas menys daquest amor de glria que us va enganxar al darrere a pertot la victria. Els bastions de Judea subjecta fumejant, els monuments eterns dun ardor noble i gran, ja em responien prou que el vostre immens coratge no voldria, Senyor, destruir el seu bagatge; que un heroi vencedor de tantes de nacions sabria, tard o dhora, dominar les passions. TIT Ah, que cruel la glria sota uns noms rebuscats! Ms bella la veurien els meus ulls desgraciats, si noms el trasps calgus afrontar abans! Qu dic? Aquesta ardor que tinc pels seus encants, Berenice al meu pit fa temps que lha incendiada. I poc ho ignores tu: que mai lAnomenada no ha escampat el meu nom amb tanta brillantor. La meva joventut, a la cort de Ner, sesgarriava, Paul, per lexemple enganyada, i del plaer seguia la cmoda baixada. Berenice magradava. Qu no fa un cor, qu no, per agradar a qui estima, guanyar el seu vencedor? Tot fa lloc a les armes; prodigo sang del cos. Vaig tornar triomfant. Per la sang i els plors no eren prou per merixer la seva voluntat: de mils de desgraciats faig la felicitat. I les meves bondats arreu es van estendre: feli, i ms feli del que tu pots entendre, quan podia aprixer als seus ulls satisfets carregat amb mil cors guanyats amb benifets! Jo li ho dec tot, Paul. Recompensa cruel! Tot all que li dec li caur a sobre, oh cel! Premi de tanta glria i de tantes virtuts: Marxeu, no em vegeu ms, li dir amb ulls perduts. PAUL Caram, Senyor, caram! Una magnificncia que fins all lEufrates estendr la potncia, tants honors, que amb lexcs han sorprs el senat, encara us faran tmer doncs el ttol dingrat? Sobre cent pobles nous Berenice ara mana. TIT Minses distraccions si un gran dolor es desgrana! Conec b Berenice i s amb seguretat que el seu cor mai sin el meu ha demanat.

20

Lhe estimat, li he agradat. Per des daquell dia (haur de dir funest, ai!, o b dalegria?), sense tenir estimant altre fi que lamor, una estrangera a Roma, a palau sens favor, passa els dies, Paul, sense res ms buscar que veurem alguna hora, i la resta esperar. Fins i tot si a vegades, un xic menys amatent quan se mest esperant, sem passa el moment, aviat la torno a veure de plors tota amarada. La meva m assecant-los estona est ocupada. En fi tot el que Amor t de nusos potents, dolos retrets, transports constantment renaixents, les ganes dagradar sense art, por sempre nova, bellesa, virtut, glria, en ella tot es troba. Cinc anys sencers ja fa que la veig cada dia i per primer cop sempre veure-la creuria. No hi pensem ms. Paul, au: la meva constncia cruel, com ms i penso, ms sento en dubte i nsia. Quina notcia, dus, ara li he de donar! Una vegada ms, no hi tornem a pensar. Conec prou b el meu deure, seguir-lo s el meu cas: si podr sobreviure-hi no ho tinc en compte pas. ESCENA III TIT, PAUL, RUTILI RUTILI Berenice, senyor, demana amb vs parlar. TIT Ah!, estimat Paul. PAUL Com? Ja sembleu recular! Senyor, els nobles projectes no oblideu a la fi. s el moment. TIT Vegem-la doncs. Que ella vingui aqu. ESCENA IV BERENICE, TIT, PAUL, FENICE BERENICE No us ho prengueu a mal, si el meu zel indiscret interromp de la vostra soledat el secret. Mentre que al meu voltant la cort vostra ajuntada ressona dels bns vostres amb qu he estat curullada,

21

s just, Senyor, que sola ara en aquest moment em quedi sense veu ni cap ressentiment? Per, Senyor (que s que aquest amic sincer del secret dels cors nostres el misteri sap b), ha acabat el dol vostre, res no us atura el pas, esteu per fi tot sol, i vs no em busqueu pas. Sento que una corona em voleu oferir i a vs mateix no us puc aix no obstant sentir. Ai! Ms reps, Senyor, i en canvi menys esclat. El vostre amor no pot sortir sin al senat? Ah, Tit! Perqu lamor defuig lobligaci de tots els noms que volen el respecte i la por. Amb quin neguit el vostre amor senutjar? No hi ha res ms que Estats que ell em pugui donar? Creieu que la grandesa s el que ara jo vull? Un mot dels vostres llavis, un sospir, un cop dull, vet aqu del cor meu quina s lambici. Vegeu-me ms sovint, i no em doneu res, no. Dediqueu a lImperi tots els vostres instants? No t el cor res a dir-me com vuit dies abans? Com els meus tmids nims un mot confortar! Per de mi parlveu en el moment dentrar? Al discurs secret vostre hi era jo interessada, Senyor? Almenys present era a la ment, evocada? TIT No en dubteu pas, Senyora; i als dus faig jurament que sempre Berenice als meus ulls s present. Ni labsncia ni el temps, us torno encara a dir aquest cor que us adora no us poden pas rapir. BERENICE Com? Vs mesteu jurant doncs una eterna ardor, i me lesteu jurant amb aquesta fredor? Per qu tamb del cel atestar la puixana? Cal vncer amb juraments la meva desconfiana? El meu cor no pretn desmentir-vos, Senyor, amb un simple sospir us dono la ra. TIT Senyora BERENICE Qu? Senyor. Com, vs no em contesteu, em sembleu tot confs i els vostres ulls giren! No em donareu sin un rostre cohibit? La mort dun pare encara omple el vostre esperit? El disgust que us devora, res no pot distreure ara? TIT Ah, si plagus al cel que avui fos viu el pare! Que feli que viuria! BERENICE De la vostra pietat,

22

aquests retrets, Senyor, sn el just resultat; per les vostres llgrimes prou nhonren la memria: deveu afanys a Roma, tamb a la vostra glria. Del meu propi inters no us en goso parlar. Berenice us podia fa ben poc consolar; i prou mheu escoltat amb el mxim plaer perseguida per vs de desgrcies a pler, per un sol mot les llgrimes us he sacrificat. Un pare enyoreu. Ai, feble dolor us abat! I a mi (i aquest record encara em fa estremir) de tot el que jo adoro mhan volgut departir; jo, de qui coneixeu el trasbals i el turment quan no em deixeu ms que per un sol moment; jo, que em morir el dia que em vulguin prohibir a vs TIT Senyora, ai cel! Qu macabeu de dir? Quin instant escolliu? Ah! Per favor, pareu. Prou i massa bondats a un ingrat prodigueu. BERENICE A un ingrat, Senyor meu! I vs en podeu ser? Les meves bondats doncs ara us cansen potser? TIT No, senyora, no. Mai, ja que us he de parlar, el meu cor amb ms focs no sha sentit cremar. Per BERENICE Acabeu. TIT Ai dus! BERENICE Parleu. TIT Roma LImperi BERENICE I b? TIT Sortim, Paul: res li puc dir amb criteri. ESCENA V BERENICE, FENICE BERENICE Com! Sense dir-me res, deixar-me tot just vista? Estimada Fenice, ai, funestra entrevista! Qu he fet? Qu vol? I qu vol dir aquest silenci? FENICE

23

Com vs estic perduda del tot per ms que hi pensi. Amb tot, a la memria res no us pot acudir que contra vs, Senyora, lhagi de prevenir? Aviam, examineu. BERENICE Ai! B pots creurem ja, com ms vull del passat el record evocar, fins aquest dia trist des daquell que el vaig veure ms veig que massa amor noms sem pot retreure. Per tu ens has sentit. Cal que no em callis res. Parla. Res que el desplagui de mi no has pas ents? No s. Que he rebaixat potser amb massa calor els seus regals o mhe queixat del seu dolor? O s que de Roma tem lodi no pas en va? T por potser, t por duna reina esposar. Ai! Si s cert Per no, cent cops ha assegurat contra els seus dictats rgids lamor haver posat; cent cops Ah! Que mexpliqui un silenci tan dur: no respiro amb aquest ai al cor insegur. Viuria jo, Fenice, potser podent pensar que em negligeix o b que jo el puc molestar? Tornem darrere seu. Per quan hi rumio, lorigen del desordre crec que potser somio, Fenice: ha sabut tot all que ha passat; potser lamor dAntoc lha ofs i molestat. Ell, el rei de Comgena espera, pel que es diu. No busquem enlloc ms de la pena el motiu. Sens dubte la tristesa que mha fet alarmar no s ms que la lleu sospita fcil de desmuntar. No et vanto pas aquesta teva feble victria, Tit. Plagus al cel, sense ferir la teva glria, que un rival ms potent la fe em volgus temptar, i que tu amb ms imperis em volgus ofrenar; que el meu ardor pogus pagar amb ceptres sens fi, que el teu amor tret lnima res tingus a oferir: llavors, estimat Tit, adorat, victoris, veuries el teu cor si s per mi valus. Anem, Fenice, un mot potser el satisfar. Tranquil, cor meu, encara jo li puc agradar: al rang dels desgraciats em feia massa aviat. Si Tit est gels, Tit est enamorat.

24

ACTE III ESCENA PRIMERA TIT, ANTOC, RSACES TIT Com! Prncep, partiu? Quina ra tan de seguida urgeix la vostra marxa, o ms ben dit fugida? Em voleu amagar fins el vostre comiat? s doncs com a enemic que Roma haureu deixat? I qu diran amb mi lImperi com la cort? Per, i jo qu puc dir a un amic meu que s sord? I de qu macuseu? Us havia confs sense elecci per ara en les reials munis? Mentre era viu mon pare el cor us va ser obert; era lnic present que us podia haver ofert. I quan amb el meu cor us puc donar la m, fugiu dels meus favors, que us vnen a buscar? Penseu doncs que oblidant la sort daltre moment, noms en la grandesa aturo el pensament? I que de lluny hi acuden els meus amics volguts com si ja no em calguessin, sent-me uns desconeguts? Vs mateix que als meus ulls us voleu amagar, Prncep, us necessito ms que mai ben a m. ANTOC A mi, Senyor? TIT A vs. ANTOC Dun prncep desgraciat qu podeu esperar sin la voluntat? TIT Prncep, jo no he oblidat que la meva victria deu a les vostres gestes la meitat de la glria, que Roma entre els venuts va veure desfilar ms dun captiu que Antoc tot sol va encadenar, que dintre el Capitoli no veu sin penjades les despulles jueves per vs arrabassades. No espero pas de vs un nou fet sangonent, manllevar-vos la veu desitjo solament. Prou s que Berenice, del vostre zel deutora, en vs creu posseir un bon amic tothora. No veu ni escolta a Roma sin a vs, mai els altres; vs no feu sin un cor i una nima amb nosaltres. En nom duna amistat tan constant i tan bella, el poder feu servir, doncs, que teniu sobre ella. Vegeu-la de part meva. ANTOC

25

Jo als seus ulls retornat? La reina ja ha rebut per sempre el meu comiat. TIT Prncep, cal que per mi hi torneu a parlar. ANTOC Ah!, parleu-hi, Senyor: que no us adora en va. I per qu escatimar-vos vs en aquest instant el gran plaer de fer-li confessi amb tant dencant? Ella, Senyor, lespera amb tota la impacincia. Us responc, en marxar, de la seva obedincia; i fins i tot mha dit que a punt vs desposar-la, ja no la veureu ms si no s per preparar-la. TIT Ah, dola confessi, si em faria plaer! Que feli que seria, si hagus de fer-la, a fe. Els meus transports avui pensaven esclatar; i en canvi avui mateix, Prncep, lhe de deixar. ANTOC Deixar-la! Vs, senyor? TIT Vet aqu el meu dest. Per a ella i Tit no hi ha himeneu, s aix. Amb tan bella esperana mafalagava en va: ella doncs cal que marxi, Prncep, amb vs dem. ANTOC Qu sento? Oh dus! TIT Planyeu-me la grandesa importuna. Amo de lunivers, en regalo la fortuna; jo puc fer reis, si vull, tamb els puc deposar: tanmateix del meu cor no en puc pas disposar. Contra tots els reis Roma des de sempre aixecada, menysprea una bellesa en la porpra elevada. Lesclat de la corona i cent reis davantpassats fereixen tots els ulls i em taquen els esclats. Sense tmer els murmuris, el meu cor, lliure a fe, en les flames obscures pot cremar al seu plaer; i de la meva m Roma de grat rebria la menys digna bellesa que dins el seu si nia. Juli mateix al riu que mend va cedir. Si la Reina el meu poble dem no veu partir, aquest poble furis sentir ella dem que davant seu la marxa men ve a demanar. El meu nom de lafront i della la memria salvem; si cal cedir, cedim doncs a la glria. La meva boca i ulls, muts durant el transcurs de vuit dies, lhauran fet a aquest trist discurs. Per inquieta, ansiosa, fins en aquest moment, que expliqui davant seu, vol, el meu pensament.

26

Dun amant apocat alleugiu la tortura: estalvieu al meu cor una explicaci dura. Au, expliqueu-li el meu trasbals i el meu silenci. De la seva presncia, sobretot, que em dispensi. Sigueu sol testimoni dels seus plors i els meus; porteu-li els meus adus, i rebeu vs els seus. Fugim tots dos, fugim duna visi funesta, que amb la vostra constncia causaria la resta. Si de viure al meu cor lesperana, i regir, pot del seu infortuni el rigor endolcir, Prncep, que sempre massa fidel podeu jurar, i ms exiliat que ella, el cor fent gemegar, amb el nom de lamant fins al tat duent, el meu regnat ser un llarg desterrament, si el cel, no content dhaver-me-la rapida, vol afligir-me encara amb una llarga vida. Vs, a qui lamistat lliga sols al seu pas, Prncep, en la desgrcia no labandoneu pas. Que lOrient darrere seu us vegi arribar; i que sigui un triomf, no una fugida all; que tingui eterns lligams una amistat tan bella; que el meu nom sempre hi sigui en conversar vs i ella. Per tornar ms vens els vostres dos estats, lEufrates dels imperis vostres far els costats. S que el senat, el vostre nom fent-shi ple ress, amb una veu comuna confirmar aquest do. A la vostra Comgena uneixo la Cilcia. Adu: la meva reina no deixeu, la patrcia, tot el que del meu cor desig nic va ser, tot el que fins a lltim sospir estimar. ESCENA II ANTOC, RSACES RSACES A fer-vos doncs justcia corre el cel amb ra. Marxeu, amb Berenice aix no obstant, Senyor. En comptes de rapir-vos-la ara us lhan de lliurar. ANTOC Si et plau, rsaces, deixam el temps de respirar. La sorpresa s majscula, sn uns canvis tan grans. Tit tot all que estimo deixa a les meves mans! He de creure el que acabo, oh grans dus, descoltar? I encara que jo ho cregui, me nhaur dalegrar? RSACES I jo qu he de pensar, Senyor, de tot plegat? Quina trava soposa a la felicitat?

27

Menganyveu abans marxant del costat seu, quan tot emocionat del vostre ltim adu, dhaver gosat obrir-se amb ella tremols, mexplicava el cor vostre el nou gest audacis? B fugeu dun himen que us feia tremolar. I lhimen sha trencat: quina nsia us pot torbar? On lamor us convida, seguiu el dol transport. ANTOC Mhan encarregat, rsaces, conduir-la a bon port; de les seves converses molt de temps gaudir, podran acostumar-se els seus ulls als meus b; potser la diferncia cor i pit copsaran de les fredors de Tit al meu amor constant. Tit mesclafa amb el pes de la seva grandesa: a Roma tot ho esborra la seva esplendidesa; tot i ser ple lOrient de la seva memria, la Reina hi veur traces, cert, de la meva glria. RSACES No en dubteu pas, tot va, Senyor, com voleu vs. ANTOC Ah, com ens complaem a enganyar-nos tots dos! RSACES I doncs, per qu enganyar-nos? ANTOC Ves! Li puc agradar? Del que vull Berenice en contra no estar? Berenice amb un mot als meus mals far b? Entre les seves penes creus noms que potser, ni que tot lunivers els seus encants obvis, la ingrata em permetria que jo plors li dons, o b que a rebre ella es rebaixaria manyacs que al meu amor ella deure creuria? RSACES Qui la seva desgrcia pot sin consolar? La seva sort, Senyor, nova cara tindr. Tit la deixa. ANTOC Ai de mi! Daquest gran mudament no men resultar res ms que el nou turment de saber pels seus plors fins a quin punt lestima. La veur gemegar; pena em far gens prima. Per fruit de tant damor, tindr el pens dest de recollir unes llgrimes que no sn per a mi. RSACES Com! No parareu mai de queixar-vos constant? Sha vist mai ms feblesa dintre dun cor tan gran? Obriu els ulls, Senyor, i fem reflexi nostra per quants i quins motius Berenice ara s vostra. Com que ja no li vol avui Tit agradar,

28

penseu que necessari el vostre himen ser. ANTOC Necessari! RSACES A les llgrimes concediu ms dun dia; els seus primers sanglots deixeu que facin via: tot parlar per vs, la venjana, el despit, el temps, amb vs present i labsncia de Tit, tres ceptres que el seu bra sol no pot sostenir, els dos estats vens, que es voldrien unir. Linters, la ra, lamistat us marida. ANTOC S, rsaces, s, respiro, i tu em tornes la vida: accepto amb gust presagi de fi tan falaguera. Au vinga, qu esperem? Fem all que sespera. Entrem amb Berenice; i si aquesta ordre dna, anem a declarar-li que el seu Tit labandona. Espera, no, aturem-nos. Qu faig? s potser a mi que cal encomanar, rsaces, aquest cruel dest? Sigui virtut o amor, el meu cor ho revoca. Lamable Berenice sentir daquesta boca que la deixen! Ah Reina! I qui hauria pensat que mai tal paraula dita us hauria estat? RSACES Senyor, si vs parleu, no s ms que a prec de Tit: sobre ell i ning ms caur tot el despit. ANTOC No, no la veurem pas. Respectem-li la pena: a dir-li la desgrcia ja vindr gent aliena. I no la consideres a ms prou malaurada de saber a quin menyspreu per Tit s condemnada, sense donar-li a sobre el disgust tan fatal de saber aquest menyspreu pel seu mateix rival? Repeteixo, fugim; i amb un missatge aix no anem a carregar-nos dun odi etern per fi. RSACES Ah!, mireu-la, Senyor: preneu dun cop partit. ANTOC Oh dus! ESCENA III BERENICE, ANTOC, RSACES, FENICE BERENICE Vaja, Senyor, encara no heu sortit? ANTOC Senyora, ja veig prou que nesteu tota trista,

29

i que buscava el Csar, s clar, la vostra vista. Per acuseu-ne a ell, si malgrat el comiat amb la meva presncia els ulls us he estorbat. Qui sap ara mateix si a stia ja seria, si sortir de la cort de la cort ell no em prohibia. BERENICE Noms us busca a vs. Per ens evita a tots. ANTOC Mha retingut per dir-me de vs dos o tres mots. BERENICE De mi, Prncep! ANTOC De vs. BERENICE I qu us ha pogut dir? ANTOC Mil altres ms que jo us podran instruir. BERENICE Com, Senyor ANTOC Suspengueu aquest ressentiment. Altres, lluny de callar ara en aquest moment, potser triomfarien, i plens de confiana cedirien al vostre neguit amb delectana. Per jo, tremols sempre, prou que ho sabeu, a qui el vostre reps ms que no el meu t preu, mestimo ms desplaure-us que torbar-lo, amb perd, ms que la vostra clera temo el vostre dolor. Abans dacabar el dia em justificareu. Adu, Senyora. BERENICE Oh dus! Quin discurs! Espereu. Prncep, el meu trasbals no us puc pas amagar. Una reina confosa teniu aqu a tocar, que us demana dos mots amb la mort en el cos. Teniu por, dieu vs, de torbar el meu reps; i el cruel rebuf vostre, lluny destalviar-me pena, de clera i dolor, dodi tota momplena. Senyor, si el meu reps us s cosa apreciada, si jo mateixa mai us he estat estimada, aclariu el trasbals de qu em veieu penyora. Vinga, qu us ha dit Tit? ANTOC En nom dels Dus, Senyora BERENICE Vaja! Desobeir-me ara tan poc temeu? ANTOC No cal sin que parli perqu vs modieu. BERENICE

30

Demano que parleu. ANTOC Dus, quina violncia! Senyora, em lloareu, un cop ms, la prudncia. BERENICE Prncep, acontenteu lanhel meu al moment o per sempre estigueu del meu odi pendent. ANTOC Desprs daix, Senyora, callar ja no pot ser. Molt b, com vs vulgueu, us he de satisfer. No us feu pas illusions: ara us he danunciar potser desgrcies tals que no goseu pensar. Conec el vostre cor: vs esperar deveu que pel cant ms tendre el colpir. Mireu, Tit mha encomanat BERENICE Com? ANTOC Que us vingui a declarar que un de laltre per sempre us heu de separar. BERENICE Separar-nos? Qui? Jo? Berenice de Tit? ANTOC He de fer-li justcia davant vostre, contrit. Tot all que en un cor sensible i geners lamor desesperat pot unir despants ho he vist jo dins seu. Plora, us adora, s. Per de qu li val estimar-vos, en fi? Una reina s suspecta a limperi rom. Us heu de separar, i vs partiu dem. BERENICE Separar-nos! Ai mare, Fenice! FENICE Com, Senyora? La vostra altesa dnima ning digui que enyora. Sens dubte s un cop fort, prou us ha dastorar. BERENICE Tit, amb tantes promeses, voler-me abandonar! No mho puc creure, Tit que jurava amb eufria No, Tit no em deixa pas, que shi juga la glria. I contra la innocncia dell sem vol prevenir. Aix s trampa parada que ens pretn desunir. Mestima, Tit. No vol, Tit, que em mori dem. Anem a veurel. Ara mateix hi vull parlar. Vinga. ANTOC Com? Vs podreu potser veurem aqu BERENICE Massa que ho desitgeu per fer-me persuadir.

31

No, no us crec. Ara b, per si de cas, desprs guardeu-vos daparixer vs als meus ulls mai ms. A FENICE. No mabandonis ara en aquest trist estat. Prou faig per enganyar-me tot el que ms donat. ESCENA IV ANTOC, RSACES ANTOC No mequivoco pas? Oi que lhe sentit b? Qu em guardi daparixer, jo, davant seu potser? Ja prou men guardar. I no hagus marxat pas, si Tit, a desgrat meu, no maturava el pas? Continuem. Sens dubte, rsaces, cal marxar. Ella es creu afligir-me: merc el seu odi em fa. Tu em veies fa un moment inquiet, extraviat: marxava enamorat, gels, desesperat; desprs de tal defensa doncs, rsaces, potser ara amb indiferncia creu-me que marxar. RSACES No, Senyor, menys que mai ara us heu dallunyar. ANTOC Vols dir que em quedar per veurem menysprear? De les fredors de Tit en ser el responsable? Em veur castigat perqu ell s el culpable? Mira amb quina injustcia i amb quina indignitat posa en dubte als meus ulls tanta sinceritat! Tit lestima, diu, jo lhe trat, vet aqu. Quina ingrata! Acusar-me duna perfdia aix! I aix quan, al damunt? Just al moment fatal que desplego als seus ulls els plors del meu rival, que a fi de consolar-la constant i enamorat potser el feia semblar millor del que ell ha estat. RSACES I quin neguit, Senyor, doncs, us trasbalsar? Deixeu temps al torrent perqu es pugui escolar. Ha de passar, en vuit dies, qu hi fa, potser en un mes. Quedeu-vos doncs. ANTOC No, rsaces, la deixo, no puc ms. Sento que el seu dolor em pot fer compadir. La glria, el meu descans, tot mexcita a partir. Anem; i evitem, rsaces, la cruel de tan lluny, que molt de temps no ens parlin de la que em t en un puny. Encara ens queda amb tot una llarga jornada: al meu palau espero jo la teva tornada.

32

Vs, aviam si el dolor massa no lha ferida. Corre; i tranquils marxem, doncs, de la seva vida.

33

ACTE IV ESCENA PRIMERA BERENICE, sola BERENICE Que no ve la Fenice? Rigorosos moments, als meus rpids desitjos, com els sembleu de lents! I jo magito, corro, abatuda, esllanguida; la fora mabandona, i loci em treu la vida. Que no ve la Fenice? Ah, com lallargament dun presagi funest mesfereeix la ment! No tindr la Fenice cap resposta a donar-me. No ha volgut Tit, lingrat, per ella escoltar, no: fuig, samaga a la meva tan justa indignaci. ESCENA II BERENICE, FENICE BERENICE Qu, estimada Fenice, has vist lEmperador? Digues, qu ha dit? Vindr? FENICE S, senyora, lhe vist, i he pintat als seus ulls el vostre esperit trist. I li he vist vessar llgrimes que volia aturar. BERENICE Ve doncs? FENICE Ja ho crec que s, Tit, Senyora, vindr. En tal desordre extrem voleu potser sortir? Controleu-vos, Senyora, torneu en vs per fi. Deixeu-me que us arregli aquests vels deslligats, i els cabells solts que us tenen els dos ulls ben tapats. Permeteu que repari el que el plor en vs es cobra. BERENICE Deixa, deixa, Fenice, que vegi la seva obra. I qu mimporten, ai!, aquests vans armaments? Que si les meves llgrimes, la meva fe i laments, per qu dic de llgrimes?, si la prdua segura, si ni tan sols lafecta la mort que se maugura, diguem, els teus socors superflus qu podran, tot aquest feble esclat que ja no el commou tant? FENICE Per qu li feu, Senyora, aquest injust retret? Sento soroll, sacosta lEmperador, de fet.

34

Au, defugim la gent, i anem a dins corrent. Parlareu amb ell sol al vostre apartament. ESCENA III TIT, PAUL, seguici TIT De la Reina, Paul, desvieu la inquietud. Ara la veur. Vull un xic de solitud. Deixeu-me sol. PAUL Oh cel, com temo aquest combat! Dus, salveu-ne la glria i lhonor de lEstat. Aviam la Reina. ESCENA IV TIT, sol TIT B! Tit, i ara qu fars? Berenice tespera. Temerari, i tu on vas? Tens a punt el comiat? I prou ja tho has rumiat? El teu cor et promet tanta de crueltat? Perqu, vaja, al combat que per a tu es prepara no s prou de ser constant i cal ser brbar, ara. Sostindr els ulls el dol defalliment dels quals sap descobrir tan b del meu cor els canals? Quan vegi els ulls armats amb tots els seus encants, arrapats en els meus, atuir-me amb plors grans, recordar llavors quin s el meu trist deure? Podr dir finalment: No us vull pas tornar a veure? Ferir un cor que adoro, que mestima amb escreix? I per qu he de ferir-lo? Qui ho mana? Jo mateix. Perqu, vaja, els desitjos potser Roma ha explicat? Al voltant de palau sentim que hagi cridat? Veig lEstat inclinat damunt del precipici? Noms el puc salvar amb aquest sacrifici? Tot calla, i noms jo, per massa cavillar, avano unes desgrcies que puc fer recular. Per qui sap si als mrits de la Reina sensible, no voldr Roma prendre-la per romana factible. Roma, amb el seu vot, pot el meu justificar. No, no, una altra vegada, no em vull precipitar. Que amb les seves lleis Roma colloqui a la balana tant damor, tantes llgrimes, tanta perseverana:

35

Roma nostra ser. Obre els ulls, Tit, ximplet! Tu quin aire respires? No ets en aquell indret en qu la trria als reis, junt amb la llet mamada, sigui per por o amor mai no pot ser esborrada? Roma jutja la Reina condemnant els seus reis. Aquestes veus en nixer no has sentit com a lleis? I encara no has sentit potser lAnomenada anunciar-te el teu deure fins dins la fora armada? I quan darrere teu Berenice arribava que no vas sentir doncs el que Roma en pensava? Tants cops cal repetir-ho, thas begut el senderi? Ah covard!, fes lamor, renuncia a lImperi. Corre a la fi del mn, au, vs-thi a confinar, i deixa lloc a uns cors ms dignes de regnar. Sn aquests els projectes de grandesa i de glria que als cors consagrarien, doncs, la meva memria. Fa vuit dies que regno; i fins avui mateix, jo qu he fet per lhonor? Per lamor, amb escreix. Dun temps tan precis quin compte puc donar? On sn els dies bons que jo feia esperar? Jo, quins plors he eixugat? En quins ulls satisfets el fruit he tastat ja dels meus nous benifets? I que ha vist lunivers els seus destins canviar? S potser quants de dies el cel mha comptat ja? I daquells poquets dies tant de temps esperats, ah, pobre desgraciat, quants en tens ja gastats? Prou romanos: farem el que exigeix lhonor; trenquem lnic lligam ESCENA V BERENICE, TIT BERENICE, sortint Deixeu-me, per favor. En va els vostres consells em retenen aqu: lhe de veure sens falta. Ah, Senyor!, vs per fi. Qu, s veritat doncs que ara Tit mabandona? Ens hem de separar; i s ell qui lordre dna. TIT No aclapareu, Senyora, un Prncep desgraciat: no ens hem dentendrir aqu un i altra de costat. Massa cruel trasbals magita, em devora ara, perqu tan cares llgrimes em destrossin encara. Ms aviat aquest cor enfadada crideu, que del deure mha fet tants cops sentir la veu. Ns lhora. El vostre amor obligueu a callar; i amb un ull que la glria i la ra clars fa,

36

contempleu el meu deure sense fer-me cap tort. Ajudeu-me a fer vs contra vs el cor fort: si pot ser, ajudeu-me a veuren la feblesa, a retenir unes llgrimes que em ragen amb llestesa; o si les nostres llgrimes no podem dominar, que el dolor almenys la glria ens faci suportar, i que tot lunivers accepti sense opci en fi els plors duna Reina i els dun Emperador. Perqu vaja, Princesa, ens hem de separar. BERENICE Ah, cruel! Ja us tardava venir-mho a declarar? I jo qu us he fet? Ai!, mhe cregut estimada. Al goig de contemplar-vos lnima acostumada no viu ms que per vs. Ignorveu potser les lleis quan jo vaig dir-vos-ho per primer cop tamb? A quin excs damor mheu dut ben confiada! Per qu no em vau dir pas: Princesa desgraciada, on tests enredant, quina esperana tens? Un cor que no es pot rebre no donis poc ni gens? Cruel, sols per tornar-lo aquest cor heu rebut, quan sols de les mans vostres dependre hagus volgut vint cops contra nosaltres lImperi va conspirar. Hi havia temps encara: per qu no em vau deixar? Mil raons la misria em consolaven ara: podia de la mort acusar el vostre pare, el poble o b el senat, tot limperi rom, tot lunivers, abans que lestimada m. Tot lodi dells, fa temps contra mi declarat, fa temps a la desgrcia mhavia preparat. Senyor, aquest cop cruel no hauria rebut pas en temps que immortal joia espero daquest bra, quan el vostre feli amor pot fer el que vol, quan Roma calla i mor el vostre pare amb dol, quan de genolls teniu tot lunivers sencer. En fi, quan sols a vs us he de tmer, a fe. TIT I era tamb jo sol qui em pogus destruir. Llavors podia viure, deixar-me seduir. B es guardava el meu cor danar cap al futur a buscar el que ens podia un dia posar un mur. Que als meus anhels, volia, res no fos invencible, no examinava res, esperant limpossible. Qui sap? Als vostres ulls esperava morir abans que a aquest comiat cruel fer-nos cam. Els obstacles la flama semblaven renovar. Tot lImperi en parlava; havia de sonar, per, Senyora, encara, en el meu cor la glria com parla al cor de tot Emperador amb eufria. Conec tots els turments a qu el fi aquest em lliura;

37

sento que sense vs ja no sabr pas viure; que el meu cor dallunyar-se de mi a punt est; ja no es tracta de viure, el que cal s regnar. BERENICE Doncs b!, regneu, cruel; la glria satisfeu: No discuteixo ms. Noms que aquesta veu volia, a fi de creure-us, donats mil juraments dun amor que uniria tots els nostres moments, aquesta boca a mi confessant-se infidel, mordens una absncia eterna sense vel. Us he volgut sentir aqu mateix. Sc breu: ja no escolto res ms; au doncs, per sempre, adu. Per sempre ms, Senyor! Ah!, penseu tamb en vs, quan sestima, aquest mot cruel no s espants? Daqu a un mes, daqu a un any, suportarem, Senyor, que em separin de vs tants mars daquell cant? Que pugui nixer el dia i que pugui acabar sense Tit Berenice ni un instant contemplar, sense que en tot el dia pugui jo veure Tit! Per que equivocada, enuigs sense sentit! Consolat de la marxa per endavant lingrat, els dies de la meva absncia haur comptat? Aquests dies per mi tan llargs curts li seran. TIT Per als dies, Senyora, no haur de comptar tant. Espero que aviat la trista Anomenada us far confessar que reu molt estimada. Veureu com no ha pogut Tit sense traspassar BERENICE Ah! Senyor, si aix s cert, per qu ens hem dallunyar? Dun feli himeneu no us dic el resultat: a no veure-us mai ms Roma mha condemnat? Per qu me lenvieu laire que respireu? TIT Ai!, tot ho podeu, vs, Senyora. Doncs resteu: no puc aguantar ms. Sentir-me feble em fa: us haur de combatre, tmer sense parar, sense parar el meu pas mirar danar aturant que sempre cap a vs semporta, el vostre encant. Qu dic? Ara mateix el meu cor, desbridat, soblida, i que us estima noms recorda amb grat. BERENICE Dacord, Senyor, dacord! I ara qu pot passar? Els romans daixecar-se a punt veieu dem? TIT I qui sap amb quins ulls ells la injria es prendran? Quan parlin, quan els crits als rumors seguiran, La meva opci amb la sang caldr justificar? I si callen, Senyora, per les lleis baratar,

38

a qu mexposeu, vs? Amb quina complaena caldr pagar algun dia doncs la seva sofrena? Qu no satreviran llavors a demanar? Les mantindr unes lleis que jo no puc guardar? BERENICE Poc sn per vs les llgrimes de Berenice, aix. TIT Oh cel, quina injustcia! Que no sn res per mi? BERENICE Per unes lleis injustes que podeu canviar, en tristeses eternes us heu de sepultar? T, Senyor, els seus drets Roma. No teniu vs els vostres? Au, vinga, parleu. TIT Ai! Vs com em destrosseu! BERENICE Vs sou emperador, Senyor, i vs ploreu! TIT S, Senyora, s ben cert, ploro, sospiro ja, tremolo. Quan lImperi, per, vaig acceptar, Roma em va fer jurar els seus drets mantenir i shan de mantenir. Ja ms dun cop aix Roma amb els meus semblants ha actuat tenament. Ah! Si ara reculssiu fins al seu naixement sempre a les seves ordres els veureu vinclats. Un, gels de la fe, entre els enemistats va, amb la mort, a buscar la pena que ja sap; dun fill victoris laltre proscriu el cap; laltre, amb els seus ulls secs i quasi indiferents, veu morir els seus dos fills amb els seus manaments. Desgraciats! Per sempre la ptria i la glria entre els nostres romans han tingut la victria. Prou s que abandonant-vos el pobre Tit dolgut lausteritat supera de la seva virtut; que no sacosta gens a aquest esfor insigne. Per, Senyora, en fi, potser em creieu indigne de deixar cap exemple a la posteritat, que sense grans esforos no pugui ser imitat? BERENICE No, en la vostra barbrie hi crec ben decidida. Us crec ben digne, ingrat, darrencar-me la vida. Els vostres sentiments macabeu daclarir. Ja no en parlar ms de quedar-me jo aqu. Qui? Jo? Potser voldria, amb rubor, desdenyada, dun poble que modia ser escarnida i burlada? Us he volgut empnyer a aquest rebuig confs. Ja est fet, doncs, i aviat ja no temereu ms. No espereu pas que esclati en injries aqu, que el cel, tan enemic dels perjurs, cridi, en fi.

39

Si al cel les meves llgrimes encara han darribar, li demano, morint, els dolors oblidar. Si contra la injustcia faig vots, pobra de mi, si aquesta Berenice, just abans de morir, algun venjador us vol deixar del seu trasps, al fons del vostre cor, ingrat, en busco el bra. S que tanta tendresa no pot pas ser esborrada, que el meu dolor present, i la bondat passada, la meva sang, que aqu a palau vull vessar, tants altres enemics sn que us he de deixar; i sense penedir-me de la perseverana, a ells sols em remeto en la meva venjana. Adu. ESCENA VI TIT, PAUL PAUL Amb quin objecte acaba de sortir, senyor? Est al final disposada a partir? TIT Paul, estic ben perdut, no ho podr suportar. La reina vol morir. Hem danar-la a buscar. Correm en socors seu. PAUL Com! Que no heu ordenat que des dara el seu pas sigui arreu observat? Sabran les seves dones sempre amb zel amatent mantenir-la allunyada daquest trist pensament. No, no tingueu por. Sn cops que fan histria, senyor: continueu, s vostra la victria. Sense pietat, s, no lheu pogut sentir; veient-la jo mateix no la puc impedir. Per mireu ms lluny: la dissort que ser, quina glria a un moment de dolor seguir i quins aplaudiments lunivers us prepara, quin rang en el futur. TIT No, sc un brbar, ara. Modio a mi mateix. Ner, tan detestat, tan lluny no va portar la seva crueltat. Jo no suportar que Berenice expiri. Digui el que digui Roma, i es miri com es miri. PAUL Senyor! Qu significa? TIT Paul, no s el que em dic.

40

Lexcs daquest dolor mha aclaparat, amic. PAUL No malmeteu aix la vostra anomenada: la notcia del vostre comiat ja est escampada. Roma, que gemegava, triomfa amb ra; fumegen tots els temples en nom vostre, Senyor; i el poble, fins als nvols alant les virtuts vostres, de llorer les esttues us corona amb grans mostres. TIT Ah, Roma! Ah, Berenice! Ah, prncep desgraciat! Per qu emperador sc i estic enamorat? ESCENA VII TIT, ANTOC, PAUL, RSACES ANTOC Per qu heu fet, Senyor? Lamable Berenice est a punt dexpirar als braos de Fenice. Ja no escolta ni llgrimes ni consells ni ju; ella implora a grans crits el ferro i el ver. Vs sol li podeu treure el desig de seguida. Noms anomenar-vos i ella torna a la vida. Els seus ulls, girats sempre al vostre apartament, us semblen demanar, Senyor, a cada moment. Em mata lespectacle, i no ho puc suportar. Qu espereu? Als seus ulls aneu-vos a mostrar. Salveu tantes virtuts, i grcies i beutat, o si no renuncieu a tota humanitat. Digueu alguna cosa. TIT Ai! I qu puc dir jo? Ara mateix no ho s: respiro? de deb? ESCENA VIII TIT, ANTOC, PAUL, RSACES, RUTILI RUTILI Senyor, tots els tribuns, els cnsols, el senat vnen a requerir-vos en nom de tot lEstat. Un gran poble el segueix, que, tot ple dimpacincia, al vostre apartament vol la vostra presncia. TIT Prou que us sento, grans Dus. Voleu tranquillitzar un cor que a punt veieu de fer-se esgarriar. PAUL

41

Veniu, Senyor, passem a laltra habitaci: ens hi espera el senat. ANTOC I la Reina, Senyor? PAUL Com? Podreu, Senyor, per una indignitat aix del vostre Imperi sollar la majestat? Roma TIT Prou, Paul, prou, anem-los a escoltar. Prncep, dun deure tal no men puc defensar. Vegeu la Reina. Aneu. Vejam si, a la tornada, del meu amor no pot dubtar duna vegada.

42

ACTE V ESCENA PRIMERA BERENICE, sola RSACES, sol On podria trobar el prncep tan fidel? Oh Cel, guia els meus passos, i secunda el meu zel. Fes que en aquest moment li pugui ja anunciar una felicitat que no gosa somiar. ESCENA II ANTOC, RSACES RSACES Ah! Quin feli dest a aquest lloc us envia? ANTOC Si el meu retorn taporta la ms minsa alegria, nhaurs de regraciar la desesperaci. RSACES Senyor, sen va la Reina. ANTOC Sen va? RSACES Avui, Senyor. Ja shan donat les ordres. Est la Reina ofesa que Tit ella en plors lhagi, tant de temps, desatesa. Un geners despit segueix la seva aspror: a Roma renuncia, al seu Emperador, i fins vol marxar abans que Roma ja instruda el seu desordre vegi i canti la fugida. Est escrivint al Csar. ANTOC Dus! Qui ho hauria dit? I Tit, doncs? RSACES Als seus ulls no sha presentat Tit. El poble amb gran transport latura o el rodeja, aplaudint aquells noms que el senat li coreja; i aquests noms i respectes, aquests aplaudiments per a Tit esdevenen tants altres lligaments, Senyor, que lencadenen en honorable clos, que malgrat els sospirs de la Reina i els plors fixen en el seu deure els anhels vacillants. Ja est; i potser mai ms no la veur uns instants. ANTOC

43

Prou que ho reconec, rsaces, paraules desperana! Per em tracta el dest amb tan cruel mudana, tants cops els meus projectes ja se mhan desmentit, que escolto tremolant aix que ara mhas dit; i el meu cor, previngut duna por inoportuna, tem encara, esperant, irritar la fortuna. Qu veig? Cap a nosaltres ve Tit, i altres desprs. Per qu vol? ESCENA III TIT, ANTOC, RSACES TIT, entrant Quedeu-vos: que no entri ning ms. Prncep, de la promesa em vinc a alliberar. Berenice em preocupa i em dol sense parar. Vinc, amb el cor trencat dels vostres plors i els seus, a calmar desplaers menys cruels que no els meus. ESCENA IV ANTOC, RSACES ANTOC Vet aqu lesperana que mhavies donat, i ja veus el triomf que mhavia esperat. Marxava Berenice justament irritada! Per no veures mai ms, de Tit abandonada! Qu he fet doncs, oh grans Dus? Quin curs infortunat a la meva funesta vida haureu destinat? Tots els meus moments sn noms un etern pas de la por a lesperana, i daquesta al fracs. I jo encara respiro? Berenice! Tit! De nou: que de les meves llgrimes, oh Dus!, no heu rigut prou? ESCENA V TIT, BERENICE, FENICE BERENICE No escolto res. Estic ben decidida, s: vull marxar, jo. Per qu mostrar-vos-em aix? Per qu venir a agrir encara el meu dolor? Que no esteu pas content? No us vull veure, Senyor. TIT

44

Per favor, escolteu. BERENICE Ja no hi ha temps. TIT Un mot, Senyora. BERENICE No. TIT Al trasbals maboca el seny del tot! Princesa, a qu treu cap aquest canvi sobtat? BERENICE Sha acabat. Vs voleu que dem hagi marxat; i jo mhe decidit a marxar tot seguit; i ara men vaig. TIT Quedeu-vos. BERENICE Ingrat, que em quedi, heu dit! I per qu? Per sentir un poble injuris que la meva desgrcia fa ressonar gusts? No la sentiu, potser, lalegria cruel, mentre que dins les llgrimes sola mofego? Oh Cel! Quin crim o quina ofensa aix els deu animar? Ai! I qu he fet si no a vs massa estimar? TIT Potser sentiu, Senyora, una muni insensata? BERENICE Tot el que veig aqu a mi em fereix i em mata. Aquest apartament per vs ben agenat, aquest lloc, testimoni del meu amor covat, que per sempre del vostre semblava contestar, els fistons on els noms nostres es van lligar als meus desolats ulls es vnen a oferir, no sn sin impostors que jo no puc sofrir. Anem, Fenice. TIT Oh cel! I vs, si en sou dinjusta! BERENICE Torneu, torneu, Senyor, a lassemblea augusta que acaba daplaudir-vos la vostra crueltat. Qu men dieu, Senyor, amb gust lheu escoltat? Esteu del tot content, oi?, de la vostra glria. Heu proms oblidar ja la meva memria? Per els vostres amors no nhi ha prou dexpiar: oi que heu proms tamb que sempre mheu dodiar? TIT No, no he fet cap promesa. Com? Que us odi jo? Que pugui Berenice mai oblidar, ah no!

45

Oh Dus! En quin moment linjust rigor aqu amb tan cruel sospita el cor em ve a afligir! Coneixeu-me, Senyora, i des de fa cinc anys compteu tots els moments, els dies i els afanys en qu amb tants de sospirs i tantssim transport us he expressat sens falta els anhels del meu cor: avui tot ho supera. Mai, reconec, i em pesa, mai heu estat estimada amb tanta de tendresa; i mai BERENICE Vs mestimeu, aix massegureu; i tanmateix men vaig, i vs mho ordeneu! Tant dencant us inspira la desesperaci? Temeu que minses llgrimes ragin dels meus ulls, no? Per qu el retorn intil daquest cor? Per favor, per qu no em manifesteu, oh cruel, menys damor? No em feu venir una idea al cap massa volguda; com a mnim deixeu-me marxar ben convenuda que ja de la vostra nima en secret exiliada abandono un ingrat que em perd sense fiblada. (TIT llegeix una carta.) Ara mheu arrencat el que acabo descriure. Aix s el que desitjo del vostre amor sent lliure. Llegiu, ingrat, llegiu, i deixeu-me sortir. TIT No sortiu, ni parlar-ne: no hi puc pas consentir. Cruel estratagema doncs la marxa ser? Esteu buscant morir? Res ms no quedar de tot el que jo estimo que un dolors record? Aneu a buscar Antoc: feu-lo venir del port. BERENICE es deixa caure en una cadira. ESCENA VI TIT, BERENICE TIT Senyora, cal que us faci sincera confessi. Quan el moment fatal veia venir amb temor en qu emps per les lleis daquest estricte deure calia renunciar per sempre a vs veure; quan la proximitat del trist adu preveia, pors, combats meus, i els vostres retrets, llgrimes veia, i em preparava lnima als greus dolors que a mi la desgrcia ms gran pogus mai fer sentir. Per, he de dir, per ms que ja en tems el dard, no nhavia previst ni la mnima part,

46

la meva virtut creia menys fcilment vencible i caure en trasbals veure-la tot la vergonya em fibla. Als meus ulls he vist Roma sencera reunida; el senat mha parlat; i amb lnima oprimida sense sentir escoltava, i noms he deixat per premi dels transports un silenci glaat. De la vostra sort Roma encara est insegura. A mi tota lestona loblit encara em dura de si sc un rom o b lemperador. He vingut ignorant la meva intenci: lamor marrossegava, i venia potser a buscar-me perdut, a reconeixem b. Qu trobo? Als vostres ulls hi veig la mort pintada; veig que, a fi de trobar-la, deixareu la contrada. s massa, la punyida, a aquesta infausta vista, al seu ltim excs arriba de tan trista. Pateixo tots els mals que jo pugui patir; per veig el cam per on poder sortir. No espereu que cansat de tant renou ingent us eixugui les llgrimes amb feli casament: b que mheu redut a tal extremitat, la glria inexorable em segueix com un fat; sense parar em presenta a la ment en trofeu lImperi incompatible amb el vostre himeneu. Em diu que, vist lesclat i les passes que he fet, encara menys amb vs mhe de casar, de fet. Senyora, i menys encara us he de dir de grat que a abandonar lImperi no estic gens disposat, a seguir-vos conent de les armes, a anar en un rac de mn amb vs a sospirar. Vergonya a vs i tot tal conducta us faria: rere vostre veureu a contracor fent via un emperador indigne, sense cort, sense imperi, de febleses damor dels humans vil dicteri. Dels turments que en sc presa tamb sen pot sortir, ja ho sabeu, per un altre molt ms noble cam. He vist abans, Senyora, com sem feia ensenyar, i per ms dun heroi, i per ms dun rom: quan lexcs de desgrcies nhan cansat la fermesa tots ells han explicat aquesta tossudesa amb qu la sort es dava a fer-los perseguir com una ordre secreta de ja no resistir. Si als ulls les vostres llgrimes em fan una punyida, si encara ara a morir us veig tan decidida, si per la vostra vida sempre he de tremolar, si no em jureu que el curs en voldreu respectar, Senyora, uns altres plors jo mateix us predic. Tot ho puc intentar en lestat en qu estic, i no us puc pas respondre que aquesta m al final

47

no ensagni davant vostre el nostre adu fatal. BERENICE Ai! TIT Cap cosa no hi ha que no en sigui capa. Ara sou responsable del meu futur i cas. Penseu-hi b, Senyora. I si us sc estimat LTIMA ESCENA TIT, BERENICE, ANTOC TIT Veniu, Prncep, veniu, sc jo qui us ha cridat. Sigueu-me testimoni de la meva feblesa; vegeu si s estimar amb poca de tendresa: jutgeu-nos. ANTOC Ho crec tot: us conec a tots dos. Un prncep desgraciat tamb coneixeu vs. Senyor, amb la vostra estima, massa mheu honorat; i, a vs jo us puc jurar sense cap falsedat, als ms cars amics vostres he disputat el rang: lhe disputat a costa fins de la meva sang. Mheu confiat tots dos sense gaire ra la Reina el seu amor i el vostre vs, Senyor. La Reina, que ara em sent, em pot si vol blasmar: sempre mha vist ardent lloar-vos en parlar, respondre amb tot el zel ser el vostre confident. Creieu que men deveu algun agrament; per podreu creure en el moment fatal que un amic tan fidel era el vostre rival? TIT El meu rival? ANTOC Ja s hora que us ho deixi tot clar. S, Senyor, Berenice no he deixat dadorar. Per no estimar-la ms, cent cops he combatut: no he pogut oblidar-la; almenys he restat mut. Laparena agradable del vostre gir sobtat una feble esperana mhavia encomanat: aquests plors de la Reina lesperana mataven. Els seus ulls amarats veure-us em demanaven. a cridar-vos, Senyor, jo mateix he vingut; heu tornat. Estimeu, sou estimat; venut, us heu rendit per fi: ni mica nhe dubtat. Per ltima vegada a mi mhe consultat; una darrera prova del meu coratge he fet;

48

la meva ra tota he convocat desfet: mai mhavia sentit aix denamorat. Calen altres esforos per trencar el nus tibat; noms ser expirant que el podr destruir; hi vaig corrents. Daix us volia instruir. S, cap a vs, Senyora, he acostat el seu pas. Han resultat els meus afanys, poc em dol pas. Que el cel pugui abocar a les vostres jornades mil prosperitats luna a laltra encadenades! O si un no res de clera encara ha de guardar, a esgotar tots els cops els dus vull conjurar, que amenaar podrien tan preciosa vida, sobre aquests tristos dies que ofreno de seguida. BERENICE, aixecant-se Massa geners Prncep, pareu, si us plau, pareu, en quina extremitat tots dos ara em deixeu! Tant si us miro a vosaltres com si naccepto el gatge, arreu del desesper en trobo ja la imatge. No veig res ms que llgrimes, i no sento a parlar sin dnsia, dhorrors, de sang que ha de vessar. (A TIT:) Coneixeu el meu cor, Senyor, i puc dir amb criteri que mai ning lha vist sospirar per lImperi. La prpura dels Csars, la grandor dels romans no ha atret, prou ho sabeu, els meus ulls mai abans. Estimava, Senyor: volia ser estimada. Aquest dia, ho confesso, mhe sentit alarmada: creia que el vostre amor el curs havia acabat. Accepto el meu error, mestimeu abrandat. Sha torbat el cor vostre, i plorar us he vist prou; Berenice, Senyor, no val tant denrenou, ni que pel vostre amor linfeli univers, quan Tit lenhorabona recollint est immers i que de les virtuts vostres cull les primcies, es trobi que li prenen de sobte les delcies. Crec, des de fa cinc anys fins aquest ltim dia, dun autntic amor haver estat garantia. I aix no s tot: voldria, a aquesta hora funesta, amb un ltim esfor coronar ara la resta. Viur, les vostres ordres terminants seguir. Adu, Senyor, regneu: ja mai ms no us veur. (A ANTOC.) Desprs daquest adu ja podeu suposar que el que estimo no accepto, Prncep, ara deixar per anar lluny de Roma a escoltar altres promeses. Viviu, i feu un noble esfor de ments corteses. Acordeu la conducta amb Tit i amb mi sens queixa. Lestimo, fujo dell; Tit mestima, i em deixa. Aparteu dels meus ulls sospirs i armes ser.

49

Adu: servim tots tres dexemple al mn sencer de lamor ms sensible i ms desgraciat que la histria terrible pugui haver conservat. Tot s a punt. Mesperen. Prncep, no em seguiu mai. (A TIT.) Per ltima vegada, adu, Senyor meu. ANTOC Ai!