Concilio Ilerdensis en La Edad Media

FUNDACI NOGUERA
ESTUDIS, 52
ELS CONCILIS ILERDENSES
DE LA PROVNCIA
ECLESISTICA TARRACONENSE
A LEDAT MITJANA
(546-1460)
Estudi i edici a cura de
ROSER SABANS I FERNNDEZ
BARCELONA, 2009
Roser Sabans i Fernndez, 2009
Edita: Pags Editors, S L
Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida
editorial@pageseditors.cat
www.pageseditors.cat
Primera edici: octubre de 2009
ISBN: 978-84-9779-843-3
Dipsit legal: L-1475-2009
Impressi: Arts Grques Bobal, S L
textos edievals
catalans
A lIsaac.
NDEX
Presentaci . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
Prleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
Agraments . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
INTRODUCCI . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
Antecedents, naixement i conguraci de la provncia ecle-
sistica Tarraconense . . . . . . . . . . . . . 29
Concilis ilerdenses celebrats a la Seu de Lleida . . . . . 30
Concepte de concili i snode . . . . . . . . . . . 32
Classes de concilis . . . . . . . . . . . . . . 33
Temporalitat de les reunions conciliars . . . . . . . 34
Convocatria . . . . . . . . . . . . . . . 35
Assistncia i representativitat . . . . . . . . . . . 35
Ordre dentrada . . . . . . . . . . . . . . . 37
Cerimonial . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
Temtica . . . . . . . . . . . . . . . . . 43
Relquies . . . . . . . . . . . . . . . . . 43
Despeses . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44
CONCILI ILERDENSE DEL 546. PRIMER CONCILI VISIGTIC ILERDENSE . 45
Celebraci del Concili ilerdense del 546 . . . . . . . 45
Introducci . . . . . . . . . . . . . . . . 45
Convocatria i cronologia . . . . . . . . . . . 51
Temes tractats . . . . . . . . . . . . . . . 56
Altres circumstncies de la celebraci del Concili iler-
dense del 546 . . . . . . . . . . . . . . . 56
La Paraula de Du . . . . . . . . . . . . . . 60
10
Els sagraments . . . . . . . . . . . . . . . 63
Baptisme . . . . . . . . . . . . . . . . 65
Eucaristia i conrmaci . . . . . . . . . . . 67
Matrimoni . . . . . . . . . . . . . . . . 69
Sagrament de lorde . . . . . . . . . . . . 70
Penitncia . . . . . . . . . . . . . . . . 74
Extremunci . . . . . . . . . . . . . . . 80
Disciplina del clergat . . . . . . . . . . . . . 81
Disciplina del poble cristi . . . . . . . . . . . 84
Patrimoni eclesistic . . . . . . . . . . . . . 87
CONCILI ILERDENSE DEL 1155. PRIMER CONCILI DESPRS DE LA CON-
QUESTA DE LA CIUTAT I DE LORGANITZACI ECLESISTICA . . . . . 95
Introducci . . . . . . . . . . . . . . . . 95
Temes tractats . . . . . . . . . . . . . . . 108
dense del 1155 . . . . . . . . . . . . . . 109
La Paraula de Du . . . . . . . . . . . . . . 111
CONCILI ILERDENSE DEL 1173. CONCILI PER A LAPLICACI DE LES
NORMES DELS CONCILIS I I II DEL LATER DELS ANYS 1123 I 1139,
RESPECTIVAMENT . . . . . . . . . . . . . . . . 119
Introducci . . . . . . . . . . . . . . . . 119
Temes tractats . . . . . . . . . . . . . . . 122
dense del 1173 . . . . . . . . . . . . . . 123
La Paraula de Du . . . . . . . . . . . . . . 125
Els sagraments . . . . . . . . . . . . . . . 125
Baptisme, eucaristia i conrmaci . . . . . . . . 125
Matrimoni . . . . . . . . . . . . . . . . 126
Sagrament de lorde . . . . . . . . . . . . 129
Penitncia . . . . . . . . . . . . . . . . 133
11
CONCILI ILERDENSE DEL 1190. CONCILI PER A LAPLICACI DE LES NOR-
MES DEL CONCILI III DEL LATER DEL 1179 AMB MOTIU DE COMBATRE
LHERETGIA A LES TERRES ILERDENSES . . . . . . . . . . 157
Introducci . . . . . . . . . . . . . . . . 157
Temes tractats . . . . . . . . . . . . . . . 162
CONCILI ILERDENSE DEL 1229. CONCILI PER A LAPLICACI DE LES
NORMES CANNIQUES AL DRET DE LLEIDA . . . . . . . . . 167
Introducci . . . . . . . . . . . . . . . . 167
Temes tractats . . . . . . . . . . . . . . . 181
dense del 1229 . . . . . . . . . . . . . . 186
La Paraula de Du . . . . . . . . . . . . . . 188
Els sagraments . . . . . . . . . . . . . . . 195
Baptisme . . . . . . . . . . . . . . . . 197
Conrmaci . . . . . . . . . . . . . . . 198
Eucaristia . . . . . . . . . . . . . . . . 198
Penitncia . . . . . . . . . . . . . . . . 200
Sagrament de lorde . . . . . . . . . . . . . 202
Matrimoni . . . . . . . . . . . . . . . . 202
Patrimoni eclesistic . . . . . . . . . . . . . . 226
CONCILI ILERDENSE DEL 1237. CONCILI PER A LESTUDI DE LORGANIT-
ZACI DEL TRIBUNAL DE LA INQUISICI A LLEIDA . . . . . . . 235
Introducci . . . . . . . . . . . . . . . . 235
Temes tractats . . . . . . . . . . . . . . . 243
12
CONCILI ILERDENSE DEL 1246. CONCILI JUDICIAL PER A TRACTAR LAI-
XECAMENT DE LA PENA DEXCOMUNICACI AL REI JAUME I . . . . 245
Introducci . . . . . . . . . . . . . . . . 245
Temes tractats . . . . . . . . . . . . . . . 252
CONCILI ILERDENSE DEL 1257. CONCILI PER A RATIFICAR ELS DRETS
DE LESGLSIA ILERDENSE . . . . . . . . . . . . . . 255
Introducci . . . . . . . . . . . . . . . . 255
Temes tractats . . . . . . . . . . . . . . . 256
Temps postconciliar . . . . . . . . . . . . . 257
CONCILI ILERDENSE DEL 1293. CONCILI PER A RATIFICAR EL PRIVILE-
GIUM FORI DELS CLERGUES . . . . . . . . . . . . . 259
Introducci . . . . . . . . . . . . . . . . 259
Temes tractats . . . . . . . . . . . . . . . 264
Disciplina del clergat . . . . . . . . . . . . 265
CONCILI ILERDENSE DEL 1294. CONCILI PER A GARANTIR LES IMMUNI-
TATS I LLIBERTATS DE LESGLSIA . . . . . . . . . . . . 273
Introducci . . . . . . . . . . . . . . . . 273
Temes tractats . . . . . . . . . . . . . . . 276
Els sagraments . . . . . . . . . . . . . . . 278
Patrimoni eclesistic . . . . . . . . . . . . . . 288
CONCILI ILERDENSE DEL 1418. CONCILI DE LA CONSPIRACI ENCOBERTA
CONTRA EL PAPA LUNA . . . . . . . . . . . . . . . 293
Un segle sense concilis provincials a Lleida . . . . . . 293
13
Temes tractats . . . . . . . . . . . . . . . 309
CONCILI ILERDENSE DEL 1460. CONCILI PER A LA REDUCCI DE LA
DCIMA PAPAL . . . . . . . . . . . . . . . . . 313
Introducci . . . . . . . . . . . . . . . . 313
Temes tractats . . . . . . . . . . . . . . . 317
BIBLIOGRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . 321
Tot just acomplert el meu primer any com a bisbe de la Dicesi
de Lleida, la Dra. Roser Sabans i Fernndez, defensora del Vincle del
nostre Tribunal Eclesistic, em demana que faci la presentaci daquesta
edici en catal de la seva tesi doctoral, defensada a la Facultat de Dret
Cannic de la Universitat Pontifcia de Salamanca, en qu fa un estudi
monogrc dels dotze concilis ilerdenses de la provncia eclesistica
Tarraconense en lalta i baixa edat mitjana (segles VI a XV).
Aquesta traducci coincideix amb la publicaci del IV i darrer
volum de lobra ARRELS CRISTIANES, Presncia i signicaci del cris-
tianisme en la histria i la societat de Lleida, en la qual la Dra. Sabans
ha collaborat amb sengles articles als volums I i II, que es refereixen
a lpoca en qu els concilis ilerdenses van tenir lloc.
Res no puc afegir a lelaborat prleg, a crrec de mons. Salinas,
bisbe de Tortosa i administrador apostlic de Lleida, que encapala
ledici; nicament expressar el desig que lesfor que representa aquest
treball ajudi tothom a comprendre que no es pot concebre lavui sense
la presncia multisecular de lEsglsia en les nostres terres.
Joan Piris Frgola
Bisbe de Lleida
PRESENTACI
Fins no fa gaire temps, la investigaci i lestudi dels concilis par-
ticulars es va fer de manera global oferint, al mateix temps, el text
de cada concili i un comentari breu que incloa un espai geopoltic
molt ampli. Lobra dHefele i Leclercq
1
s un bon exemple daquesta
historiograa i, a escala ms reduda i pel que fa referncia a Espanya,
sadopta aquest mtode a les obres de Flrez
2
per a Castella i de J.
Villanueva
3
per al Regne dArag. Tejada y Ramiro cobreix lrea no
solament dels concilis espanyols, sin tamb dels dAmrica.
4
Aquesta historiograa, tant la general com la de cada regne, t
prou mrit, ja que ha ofert un gran servei i encara s obligat recr-
rer-hi des de diversos punts de vista. Per calia, i es va imposar, un
tractament ms monogrc de la histria dels concilis particulars. En
aquest sentit, el millor model s la Konziliengeschichte, fundada i dirigida
pel professor Walter Brandmller, consagrada als concilis ecumnics
i tamb als particulars, que ja ha editat nombrosos volums,
5
entre els
quals alguns de dedicats a Espanya.
6
1. Joseph HEFELE i Henri LECLERCQ, Histoire des conciles daprs les documents
originaux, Pars, Letouzey et An, 1907-1921, 16 v.
2. Enrique FLREZ DE SETIN Y HUIDORO, Espaa Sagrada. Teatro geogrco-histrico
de la Iglesia de Espaa, vol. 1-51, Madrid, Imprenta de D. Antonio Sancha, 1874-1879.
3. J. DE VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. 1-22, Madrid,
1803-1852.
4. Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones y de todos los concilios de Espaa
y Amrica (en llat i castell), vol. 1-5, Madrid, 1850-1855.
5. J. GROHE, Die Synoden im Bereich der Krone Aragn von 1418 bis 1429, Pa-
derborn, 1991, XXV, 240.
6. J. JUSTO FERNNDEZ, Los Concilios Compostelanos medievales (1120-1563). Estu-
dio y edicin crtica. s la tesi doctoral de lautor, que es publicar primer en alemany
a la Konziliengeschichte dirigida per Walter Brandmller, i desprs seditar en castell.
18 ROSER SABANS I FERNNDEZ
Era un fenomen freqent que els concilis provincials se celebressin
no solament a la seu metropolitana, sin tamb en diverses poblacions
del seu territori que, en aquest cas, s el de Tarragona. Els concilis
tarraconenses que se celebraren a Lleida duen les dates segents: 546,
1155, 1173, 1190, 1229, 1237, 1246, 1257, 1293, 1294, 1418 i 1460.
Les raons per celebrar-los a Lleida van ser dordre geopoltic, s a dir,
perqu Lleida era un lloc geogrcament central al Regne dArag que
donava facilitats, des del mateix Govern del Regne, als monarques ara-
gonesos. Aquesta tamb fou la ra per fundar-hi la Universitat del regne
aragons lany 1300, ara fa set-cents anys. La comparaci numrica
dels concilis que se celebraren a cada provncia eclesistica espanyola
pot portar a error, ja que celebrar concilis no s sinnim de reforma
de lEsglsia. De fet, com es posa en relleu en aquest llibre, entre els
diversos concilis celebrats s molt diferent el grau dincidncia en la
reforma dels costums del clergat i del poble.
Dels dotze concilis de Lleida, sens ha trams el text de cinc,
mentre que dels altres set noms en tenim notcies histriques.
Aquesta monograa, preparada per la doctora Roser Sabans i
Fernndez com a tesi doctoral a la Facultat de Dret Cannic de la
Universitat Pontifcia de Salamanca, cont un estudi monogrc dels
dotze concilis ilerdenses.
Partint de les fonts dels concilis i tenint en compte els resultats
formulats per la historiograa anterior, lautora daquest llibre fa un
nou estudi monogrc del context histric de cada concili: convocatria,
prelats participants, temes tractats i normativa que va sorgir dels cinc
celebrats els anys 546, 1173, 1229, 1293 i 1294, ja que de la resta no
en coneixem cap text normatiu.
Tant lestudi dels concilis generals o ecumnics com el dels parti-
culars t una gran importncia tant per a la histria eclesistica com
per a la secular, inters que no va passar desapercebut a historiadors
generals dels concilis com Labbe i Cossart (1671-1672), en disset vo-
lums; Hardouin (1714-1715), en onze volums, o Giovanni Domenico
Mansi (1758-1798), en trenta-un volums.
Cap de les colleccions que acabem danomenar cont cap text
crticament establert, la qual cosa repercuteix negativament, en un
grau major o menor, en els estudis que es basen en aquestes edicions,
circumstncia que condiciona ms o menys els estudis que es fan sobre
els concilis corresponents.
La tesi doctoral de la doctora Roser Sabans i Fernndez, editada
en aquest llibre, se situa en la lnia del tractament monogrc de la
histria dels concilis que acabem de descriure a grans trets. La seva
utilitat s evident, no solament per als historiadors dels concilis pr-
19 ELS CONCILIS ILERDENSES
piament dits, sin tamb per a un ampli ventall daspectes sobre els
quals van legislar els concilis ilerdenses. s per aix que aquest llibre
no solament ser til als historiadors dels concilis, sin tamb a tots
els estudiosos que socupen dels innombrables temes sobre els quals
legislen aquests concilis.
Tant de bo que aquest estudi, com els altres dos als quals alludeixo
en aquesta presentaci, contribueixi a estimular els investigadors a es-
tudiar monogrcament la majoria dels concilis espanyols que noms
han estat objecte destudis globals i no monogrcs.
ANTONIO GARCA Y GARCA
Professor emrit de la Universitat
Pontifcia de Salamanca
Aquesta monograa, presentada com a tesi doctoral a la Facultat
de Dret Cannic de la Universitat Pontifcia de Salamanca per la doc-
tora Roser Sabans i Fernndez, cont un magnc estudi monogrc i
sistemtic del context histric de cadascun dels dotze concilis ilerdenses
de la provncia eclesistica Tarraconense celebrats a Lleida durant ledat
mitjana, els anys 546, 1155, 1173, 1190, 1229, 1237, 1246, 1257, 1293,
1294, 1418 i 1460. s important assenyalar que lautora ha situat les-
tudi de les normes conciliars en el context de les circumstncies ms
prximes referides al bisbat de Lleida, que ofereix dades biogrques
dels bisbes que hi prengueren part i que explica el moment histric en
qu es van celebrar, tot relacionant aquests concilis amb altres reunions
conciliars, com els concilis de Toledo i alguns concilis ecumnics.
LINICI DELS CONCILIS PROVINCIALS A LA TARRACONENSE
La celebraci a Lleida daquesta srie tan constant de concilis,
sobretot desprs de la conquesta del territori als sarrans (1149), va ser
possible per la seva situaci geogrca central dins el Regne dArag.
Pel que fa al primer concili ilerdense, la data de la seva celebraci
(546) ens situa en lpoca visigtica i forma part dun seguit de concilis
provincials celebrats a diferents llocs de la Tarraconense. El primer
de la llista s el de Tarragona del 516 que, presidit pel metropolit
Joan, reun els bisbes dEmpries, Girona, Barcelona, Tortosa, Osona,
gara i Lleida, entre altres. s a dir, com comenta A. Pladevall, la
geograa eclesistica catalana estava gaireb completa en comenar
el segle VI. Des de llavors, la seqncia dels concilis provincials, ns
a la invasi sarrana, s molt variada: Girona (517), Barcelona (540),
PRLEG
Lleida (546), Saragossa (592), Osca (598), Barcelona (599), gara (614)
i Saragossa (691).
LA RELACI AMB ELS CONCILIS DE TOLEDO I ELS CONCILIS DEL LATER
s interessant la relaci entre aquests primers concilis, provin-
cials, i els de Toledo, generals. Els millors exemples sn els concilis
III i IV de Toledo, celebrats els anys 589 i 633, respectivament. Al III,
com explica lautora, els pobles gots i sueus, en les persones del seu
clergat superior i sniors, anatematitzaren solemnement els errors de
larrianisme i abraaren els dogmes de Roma desprs que el rei Recared
hagus estat rebut al catolicisme, un fet que afavorir, en tota lrea
dinuncia, les relacions dels pobles gots nouvinguts amb la poblaci
hispanoromana. El IV, en canvi, rep la inuncia de lilerdense del
546, clarament apreciada als cnons 2, 33 i 38. En general, podem dir
que els cnons dels concilis provincials de la Tarraconense de lpoca
visigtica sn una font important per a conixer la histria interna
de la Hispnia visigtica i aporten llum sobre qestions que afecten
lEsglsia universal. Quelcom semblant, i encara amb ms fonament,
podem dir dels concilis provincials ilerdenses del segle XII i part del
XIII. Si en lpoca visigtica la referncia eren els concilis de Toledo, a
lalta edat mitjana ho sn els concilis ecumnics del Later. La rela-
ci supera la mera cronologia i lautora assegura i demostra que tots
aquests concilis van afavorir la reforma moral i social de lEsglsia
tarraconense amb abundants decrets inuenciats per les normes dels
concilis ecumnics lateranenses. El treball de Roser Sabans fa palesa
la relaci conciliar de lEsglsia tarraconense amb els concilis de Toledo,
dmbit general per a totes les Esglsies del regne, i amb els concilis
ecumnics que convoc lEsglsia romana per a tota la cristiandat.
Les esglsies particulars o diocesanes, per la seva banda, a travs de
snodes assemblees diferents als concilis, com sexplica a les primeres
pgines del llibre, aplicaven a les seves dicesis molts dels decrets
dels concilis, tant dels provincials com dels ecumnics. Si la relaci
amb els concilis de Toledo s notria en el primer concili provincial
ilerdense (546), la dels concilis del Later (1123, 1139, 1179, 1215) es
fa evident en els quatre segents (1155, 1173, 1190, 1229). Els trenta-
set cnons del Concili del 1229, per exemple, no foren sin una fusi
adaptada a la Tarraconense dels setanta aprovats al IV del Later, el
cos ms important sobre disciplina i reforma de lEsglsia medieval.
LES REFERNCIES A LA SITUACI POLTICA, SOCIAL, ECONMICA I RELIGIOSA
No podem passar per alt s una constant en la narraci de
lautora la relaci dels concilis amb la situaci poltica, social, eco-
nmica i religiosa de cada moment.
La celebraci del Concili del 1155, la va propiciar la conquesta
de la seu episcopal als sarrans lany 1149 i la caiguda del castell de
Siurana (1153), lltim reducte dels rabs a Catalunya.
El del 1173 se celebr ja iniciada la repoblaci del territori, lor-
denaci de lEsglsia i la declaraci de sufragnia respecte de larque-
bisbat de Tarragona el 1171.
El Concili del 1229, al primer ter del segle XIII, troba en Lleida
una ciutat que havia experimentat una organitzaci municipal molt efec-
tiva. Shavien recopilat els seus privilegis i costums i la petita burgesia
shavia fet amb el govern de la ciutat, cosa que possibilit un creixement
econmic notable. Aquest fet va afavorir la celebraci daquest concili
precisament a Lleida i que els bisbes de la Tarraconense preferissin
que fos aquesta ciutat la seu dels concilis posteriors.
El Concili del 1237 est condicionat per la presncia dels ctars
i dels valdesos, procedents del Migdia francs, arreu de Catalunya. Els
reis dArag lluitaren contra ells amb resultat divers. Lestabliment de
la Inquisici a Catalunya (1233) va comprometre els frares predica-
dors i els menors a lluitar contra els heretges, temes que seran objecte
destudi al concili.
El del 1246 t un origen politicoreligis: es pretenia solucionar
el conicte entre el rei Jaume I i el bisbe de Girona, que era el seu
confessor. Amb el del 1257 es volien raticar els privilegis i les im-
munitats del clergat i de les esglsies de Lleida contra les pretensions
dels paers i prohoms de sotmetre al perms reial les adquisicions de
bns al terme de la ciutat.
Al Concili del 1293, molt curt i descassa informaci, hi predo-
minen les qestions de litigi entre lautoritat civil i la religiosa pel que
fa a les causes contra els clergues i al pagament dels delmes. Aquest
concili i el segent (1294) tingueren molt a veure amb la fundaci de
lEstudi General de Lleida, el 1300, pel rei Jaume II amb lautoritzaci
del papa Bonifaci VIII.
Labsncia de concilis provincials a Lleida durant ms dun segle
(1294-1418) pot tenir una explicaci dordre poltic, social i eclesial.
Lautora sintetitza i analitza els fets i les circumstncies que provoca-
ren canvis notables en les estructures socials, poltiques i eclesials que
originaren la convocatria del Concili provincial del 1418, com poden
ser les novetats en els costums, en els gustos literaris i artstics o en
la concepci de la vida poltica i social. Dalguna manera, podrem
dir que laparici de lEstudi General el 1300 contribu a trencar els
motlles tradicionals. Cap altra instituci universitria del segle XIII shi
podia comparar.
El Concili del 1418 se celebr desprs de la clausura del Concili
de Constana (1414-1418), amb el qual es resol el Cisma dOccident,
es deposa Joan XXIII i Benet XIII (Pedro de Luna) i selegeix Mart
V com a nou papa. Amb el rei dArag, Alfons IV, el concili ilerdense
tract la manera dapagar del tot el cisma que encara fomentava a
Penscola el papa Pedro de Luna.
Finalment, el Concili del 1460 se celebr en un clima problemtic
per a lEsglsia lleidatana atesa labsncia permanent del bisbe i, en un
to ms assembleista que conciliar, volgu donar resposta als interessos
del clergat de la provncia eclesistica Tarraconense.
LA VARIADA TEMTICA CONCILIAR
No podem acabar aquest prleg sense fer referncia a la legislaci
conciliar, que s estudiada mpliament per la doctora Sabans. Primer,
a la introducci, fa una enumeraci dels temes tractats: litrgia, sagra-
ments, moral, cntics religiosos, idolatries, judaisme, temes de justcia
social, obligacions poltiques, cstigs als transgressors de les lleis, etc.
Desprs, quan descriu els esdeveniments de cada reuni conciliar, ho
concreta detalladament. Realment, lautora fa una contribuci excel-
lent a lexplicaci de la temtica, anant a larrel dels problemes, fent
referncia al tractament que se nhavia fet en altres concilis i explicant
les decisions aplicades a la situaci concreta del moment.
Crec que lesquema seguit en lexposici de la temtica s molt
didctic. Comena dividint els temes en dues parts. La primera, referent
als clergues, en la qual mostra la preocupaci dels pares conciliars
perqu el clergat tingui una forma de vida diferent de la dels seglars,
insistint en la continncia, la prevenci del luxe, la negligncia de la
disciplina monstica, la formaci a travs de la creaci descoles a
les catedrals i arxiprestats, etc. La segona, per a tot el poble cristi,
condemnant els pecats ms comuns en aquella poca: la simonia i les
investidures, temes repetits, perqu eren uns dels pitjors mals que pat
lEsglsia a ledat mitjana, especialment a les nostres terres amb la
lluita contra els musulmans i la formaci de nous bisbats i monestirs
a les terres ocupades pels reis cristians que, molt sovint, consideraven
els bisbes com a sbdits i intervenien en la seva elecci o conrmaci.
Tamb els abusos dels senyors feudals, el tracte amb els excomunicats
i la recepci dels delmes que noms podia recaptar lEsglsia tenen un
tractament molt adient.
Lmfasi el posa en la Paraula de Du, els sagraments, la discipli-
na del clergat, la disciplina del poble cristi i el patrimoni eclesistic.
Sn, diguem-ho aix, els eixos vertebradors de les normes conciliars.
Lautora en fa una exposici exhaustiva i detallada. Ser molt til lle-
gir-la i estudiar-la per a conixer millor la realitat eclesial, en un sentit
histric, a les nostres terres, en especial sobre aquests temes conciliars
ilerdenses.
Amb molt de gust, he prologat aquest treball de la doctora Roser
Sabans i Fernndez. Espero que amb la seva publicaci tingui
un notable ress i serveixi destmul encoratjador perqu tots, bisbes,
preveres, diaques i laics del segle XXI, vulguem aprendre les virtuts del
passat i defugir-ne els vicis.
Xavier Salinas i Vinyals
Bisbe de Tortosa
Administrador apostlic de Lleida
Aquest estudi no hauria sortit a la llum sense la collaboraci del
bisbe emrit de Lleida, monsenyor Francesc Xavier Ciuraneta; el que
fou administrador apostlic de Lleida i bisbe de Tortosa, monsenyor
Xavier Salinas; lactual bisbe de Lleida, monsenyor Joan Piris, i els
companys del Tribunal Eclesistic, vicari judicial, mossn Antoni Agelet
i el doctor Francisco Mata.
Aix mateix, faig extensiu el meu agrament al meu director de
tesi, el doctor i professor emrit de la Universitat Pontifcia de Sa-
lamanca Antonio Garca y Garca, que durant molts anys mha estat
guiant i orientant; al doctor Joan J. Busqueta, director de lInstitut
dEstudis Ilerdencs, que ha acollit amb inters aquesta obra; al presi-
dent de lAssociaci dAmics de la Seu Vella, Joan Ramon Gonzlez; al
doctor Ximo Company, professor de la Universitat de Lleida; al doctor
Josep Maria Sans i Trav; a la meva germana Dolors Sabans, pel seu
ajut, i a tots aquells amics i amigues que mhan donat el seu suport
incondicional.
AGRAMENTS
INTRODUCCI
ANTECEDENTS, NAIXEMENT I CONFIGURACI DE LA PROVNCIA ECLESISTICA
TARRACONENSE
1
La provncia eclesistica Tarraconense prov del mn civil, de
lpoca romana. Tarragona, com a capital de la Hispnia citerior, es-
devingu metropolitana eclesisticament. A partir de Diocleci ( del
segle III dC), el territori de la Tarraconense romana sestenia per tota
la vall del riu Ebre. Al segle IV, Tarragona creix i aferma la seva pri-
macia sobre les altres esglsies episcopals de la Tarraconense i de les
provncies hispanes, com ho acredita la famosa carta del papa Sirici
al bisbe Himeri de Tarragona, datada l11 de febrer de 385. El papa hi
fa constar que lEsglsia de Tarragona s cap del cos eclesial daquesta
terra i encarrega a Himeri que lliuri les respostes papals a tots els
bisbes, als de la Tarraconense i als de totes les altres provncies lim-
trofes. Apareixen com a esglsies sufragnies de Tarragona, a partir del
segle IV, Barcelona, Girona, gara, Osona, Lleida, Empries, Tortosa,
Urgell, Roses, Saragossa, Calahorra, Osca, Tarassona, Pamplona, Oca
(Burgos), Amaia i Segia (a la vall de lEbre), Alesanco o Alisana (Rioja).
Tamb, encara que per poc temps, en formaren part Menorca (418),
Mallorca (483) i Eivissa (483), que passaren a dependre de Sardenya.
Al llarg del segle VI, Valncia estigu unida a la Tarraconense, ns que
el segle segent sintegr a la Cartaginense. Aquestes sn les esglsies
que durant lpoca romanovisigtica prengueren part en els primers
concilis provincials.
1. Josep RAVENTS I GIRALT, La sinodalitat a Catalunya. Sntesi histrica dels concilis
tarraconenses, Barcelona, Publicacions de lAbadia de Montserrat, 2000, p. 12-13.
Desprs de la desfeta provocada per la invasi rab, la reorganit-
zaci eclesistica es fa sota la tutela de Narbona, ns a la denitiva
emancipaci. Successivament, els bisbats dUrgell, Girona, Osona (Vic)
i Barcelona passen a dependre de la metropolitana narbonesa. Un cop
restaurada la seu metropolitana de Tarragona, lany 1091, la provncia
eclesistica sanir congurant amb el mateix territori dabans i es re-
prendr la celebraci dels concilis. En un privilegi del papa Anastasi IV
(1154), hi guren les seus de Girona, Barcelona, Urgell, Osona, Lleida,
Tortosa, Saragossa, Osca, Pamplona, Tarassona i Calahorra. La dicesi
de Burgos, creada lany 1068 com a continuaci de la dicesi dOca,
fou declarada exempta el 1095. Lany 1230 esdevingu sufragnia de
Tarragona la dicesi de Mallorca, i el 1238 la de Valncia.
Al segle XIII, la Tarraconense arrib a incloure la major part dels
Pasos Catalans; noms li mancava Elna, que havia restat dins la Nar-
bonesa. Ben aviat, per, arribaria el desmembrament: Saragossa lany
1318, convertida en metropolitana amb les sufragnies dOsca, Taras-
sona, Calahorra i Pamplona (separades de la Tarraconense), i Sogorb i
Albarras (de la Toledana). Valncia, exempta des de lany 1470, pass
a metropolitana lany 1492 a prec de Roderic de Borja, bisbe de Valn-
cia (futur papa amb el nom dAlexandre VI), al papa Innocenci VIII.
Actualment, el nostre panorama territorial, des del punt de vista
eclesistic, presenta una realitat considerablement reduda. Duna ban-
da, la Tarraconense est integrada pels bisbats de Tarragona, Girona,
Vic, Urgell, Tortosa, Lleida i Solsona, i de laltra, tenim larquebisbat
de Barcelona, directament subjecte a la Santa Seu, amb els bisbats de
Terrassa i Sant Feliu de Llobregat.

CONCILIS ILERDENSES CELEBRATS A LA SEU DE LLEIDA
La ciutat de Lleida tingu, durant ledat mitjana, una notable
activitat conciliar per ra de la seva situaci geopoltica, en sser el
centre geogrc de la Corona dArag. Entre els segles VI i XV, es con-
vocaren a Lleida dotze concilis provincials, els anys 546, 1155, 1173,
1190, 1229, 1237, 1246, 1257, 1293, 1294, 1418 i 1460. Tots foren
presidits per legats de la Santa Seu o per larquebisbe de Tarragona,
amb lassistncia dels bisbes pertanyents a la provncia eclesistica de
la Tarraconense, en companyia de preveres, abats, priors, prepsits,
ardiaques, degans, religiosos barons i laics. El lloc de celebraci fou
majoritriament lesglsia catedral o seu, a excepci del Concili ilerdense
del 546 celebrat a lesglsia de Santa Eullia i el Concili ilerdense del
1246 celebrat a la casa dels franciscans.
Tots aquests concilis van afavorir la reforma moral i social de
lEsglsia tarraconense amb abundants decrets inuenciats per les
normes dels concilis ecumnics I, II, III i IV del Later, molt ben
adaptades a les necessitats de la metrpoli Tarraconense. Els de ms
transcendncia foren el Concili visigtic del 546, algunes disposicions
del qual van ser recollides al Concili IV de Toledo i al Decretum de
Graci, i les actes del qual van ser sollicitades pel papa Gregori XIII, i
el Concili ilerdense del 1229, que recull quasi totes les disposicions del
Concili IV del Later del 1215.
Les constitucions de carcter organitzatiu de lEsglsia ilerdense
es remunten al primer concili visigtic, al segle VI. Als segles XII i XIII,
les constitucions tenen un carcter ms reformador i al XIV ja presenten
aspectes revisionistes, sobretot per tal de suavitzar les penes contra els
clergues. Entre els nombrosos temes tractats destaquen, per la seva
freqncia, la reforma de la vida i lhonestedat del clergat, la prevenci
del luxe, la prohibici als clergues de ls darmes i del comer, el tracte
amb els excomunicats, la simonia i les investidures, i la prescripci de
la continncia. Durant tots aquests segles, apareixen normes sobre els
impostos eclesistics (delmes i primcies) que permeten que lEsglsia
cre institucions de benecncia i escoles que repercutiran en el desen-
volupament de la ciutat, i sinsisteix en la disciplina del poble cristi
condemnant els pecats ms comuns de lpoca, com ara lavortament,
linfanticidi, lincest, lestupre, el perjuri i la contumcia.
La contribuci de les normes conciliars a la bona marxa de la
societat ilerdense al llarg de tota ledat mitjana fou de carcter religis,
cultural i social, amb un profund control de lheretgia ctara i amb
lafermament i la garantia dels drets, les llibertats i les immunitats de
lEsglsia a la ciutat. Totes les disposicions van ser la base sobre la
qual sorganitz la vida religiosa i social. Aquestes normes eclesistiques
imposades als dels cristians, juntament amb els usos i costums, cristal-
litzen al segle XIII a la ciutat de Lleida en les Consuetudines Ilerdenses,
cos del dret local existent durant tota ledat mitjana. Tot aix gener
un nou ordre poltic i jurdic. Efectivament, al segle XIII, la ciutat ex-
periment una evoluci cap a una organitzaci municipal efectiva que
responia a la marxa de la societat europea. Al mateix temps, lEsglsia
es va rehabilitar amb les reformes del Later, generadores de costums
dordre moral i disciplinari, base important de la disciplina eclesistica
moderna plasmada a bona part del dret cannic vigent.
CONCEPTE DE CONCILI I SNODE
Concili i snode sn dos mots usats indistintament en la literatu-
ra clssica per denominar una reuni, un aplec, una assemblea amb
carcter deliberatiu. El primer mot s dorigen llat i el segon, grec, i
ambds entraren a formar part del vocabulari eclesistic usats com a
sinnims. El terme concili s la transcripci de concilium, que ve de
cum i del verb calare, convocar una assemblea, mentre que snode
prov de syn-odos, cam en com.
Lactivitat sinodal ve de lluny. Neix de la mateixa condici comu-
nitria de lEsglsia, assemblea santa del poble de Du en marxa.
Encara que sinnims, amb el temps, concili i snode han tingut un
s diferenciat: concili saplica preferentment a les assemblees dmbit
supradioces, com ara els concilis provincials, plenaris o nacionals,
generals i ecumnics, per b que tamb els concilis sautodenominen
snodes; en canvi, en lmbit dioces, es parla de snode dioces i no
pas de concili.
En el llibre dels Fets dels Apstols apareixen els primers indicis
de lactivitat sinodal: lelecci de Maties perqu ocupi el lloc abando-
nat per Judes (Ac 1,15-26), la instituci dels set diaques (Ac 6,1-6) i
lanomenat Concili apostlic de Jerusalem (Ac 15,1-29).
Com a exemple prof, tenim el cas de Tarraco, on saplegava el
Concilium provinciae Hispaniae citeriore, la gran assemblea de delegats
procedents de totes les ciutats de la provncia per realitzar la gran ce-
rimnia anual del culte imperial en honor dAugust. Aquesta cerimnia
incloa, a ms de la process, la pregria i el sacrici, la celebraci de
grans festes amb competicions atltiques, lluites de gladiadors, concur-
sos teatrals i curses de carros.
s de Tertulli el text en qu comena a aparixer la paraula
concilium, lany 200. Diu aix: Se celebren a ms a ms en diversos
llocs de Grcia concilis de totes les esglsies, en els quals no solament es
tracten en com les qestions ms importants, sin que se celebra amb
gran veneraci la mateixa representaci de tot el conjunt cristi.
2
La prctica san estenent ns a convertir-se en un fet habitual.
Vers lany 250, a la provncia de Capadcia shi celebraven concilis
habitualment cada any. Al segle III, els decrets conciliars solien ser
comunicats a les altres esglsies a dobligar a reconixer sentncies
disciplinries. A poc a poc, a travs de la participaci dun nombre
ms gran de bisbes en les reunions i de lintercanvi de resolucions,
2. De jejuniis, Patrologia Latina, vol. II, col. XIII, 1024.
san concretant la idea de lecumenicitat en la forma duna nica
assemblea de bisbes. Pels volts de lany 300, apareix el primer concili
documentat dins de la Hispnia romana, celebrat a Elvira, poblaci
btica que sha situat a lactual Granada. A principis del segle IV, ja s
una prctica generalitzada.
La unitat de lImperi rom, amb ladopci progressiva de la religi
cristiana, va permetre que Constant I, guiat per la seva conscincia de
Pontifex maximus, lany 325, convoqus una reuni de tots els bisbes
a Nicea. Ell mateix la inaugurava i la dirigia; aix lassemblea assolia
una dimensi desconeguda ns aleshores, la de tota loikoumne. Fou
el primer concili ecumnic. Hi prengueren part uns dos-cents bisbes,
per b que tradicionalment es dna la xifra de 318, nombre sagrat
dels servidors dAbraham.
3
CLASSES DE CONCILIS
Avui distingim entre concilis ecumnics i particulars o provinci-
als. Aquesta terminologia era vacillant abans del Concili IV del Late-
r del 1215. A partir del canonista Runus, es preveuen tres classes
de concilis, anomenats generals, provincials i episcopals, mentre que
altres autors en distingeixen dos: els generals i els provincials. Sant
Ramon de Penyafort ofereix la formulaci que restar com a denitiva:
species conciliorum sunt tres: aliud est universale, aliud provinciale,
aliud episcopale.
4
Tant els concilis ecumnics com els particulars foren recollits espe-
cialment a travs de colleccions canniques amb la recepci de normes
canniques i del dret rom. Les colleccions esmentades representen la
via ms important de la disciplina de les esglsies particulars, aix com
la de lEsglsia universal. Sentn per recepci, en lmbit juridicoca-
nnic, el fet dacceptar com a vinculant en lordenament propi duna
esglsia tot o part de lordenament cannic duna altra. La recepci
no es limit a la disciplina eclesistica, sin tamb del dret secular al
cannic, especialment del dret rom que, des del punt de vista jurdic,
s la ratio scripta i la matriu de la major part dels drets occidentals
del continent europeu i de la seva prolongaci ultramarina, no noms
de ledat mitjana, sin tamb dels temps moderns i contemporanis ns
a lactualitat. El dret com rom i cannic medieval fou a la vegada
3. Josep RAVENTS I GIRALT, La sinodalitat a Catalunya. Sntesi histrica dels concilis
tarraconenses, Barcelona, Publicacions de lAbadia de Montserrat, 2000, p. 9.
4. Antonio GARCA Y GARCA, La Ecumenicidad de los Concilios Generales de la
Edad Media, Annuarium Historiae Conciliorum, vol. 1 (2000), p. 58.
rebut en els ordenaments jurdics dels regnes europeus de dret escrits
durant la baixa edat mitjana, i la seva recepci es va perllongar ns al
nal de lantic rgim, en alguns casos ns i tot desprs, incloent-hi les
esglsies protestants, particularment entre les luteranes, les calvinistes
i les anglicanes.
5
El concili ecumnic s el concili general, amb representaci de
la majoria dels bisbes de totes les esglsies de la cristiandat llatina,
convocats pel papa o per un legat seu, mentre que la representaci
oriental fou en alguns casos exigua i en altres inexistent; aix no obs-
tant, els concilis legislaven tamb per a les esglsies orientals. Aix, a
Orient sanomenaren ecumnics perqu lemperador era el senyor de la
oikoumne, mentre que el general dOccident alludeix a una generalitat
sense especicar b en qu consisteix.
A partir del segle XII, concretament del Concili I del Later, els
papes i la canonstica anomenen generals els concilis occidentals, sense
explicitar el contingut exacte daquesta paraula, mentre que tamb apa-
reix lexpressi universals, amb un signicat que ultrapassa el sentit
decumnics, paraula que eviten tal vegada perqu podria comportar
un sentit polmic amb les esglsies dOrient.
6
Els concilis particulars o provincials sn convocats per larquebisbe,
o per un legat de la seu apostlica, i dirimeixen assumptes propis de
la provncia eclesistica, afers dinters com entre lEsglsia i el poder
civil (sn a la base del naixement de les Corts), aix com la urgncia
en laplicaci dels cnons propis dels concilis ecumnics.
TEMPORALITAT DE LES REUNIONS CONCILIARS
Foren els mateixos concilis els que, a partir de lexperincia, es-
tabliren la disciplina sinodal i dictaren les primeres normes. El cnon
5 del Concili de Nicea del 325 disposa que el concili provincial es
reuneixi dos cops lany amb la participaci de tots els bisbes de la
provncia. Al Concili de Tarragona del 516, al cnon 1, es determina
que els bisbes acudeixin al concili provincial acompanyats de preveres
i dalguns seglars. Tanmateix la prctica no sajustava pas sempre a la
normativa i les reunions tenien una periodicitat ben irregular, molt ms
dacord amb les necessitats i segons les possibilitats de cada moment.
Edad Media, Annuarium Historiae Conciliorum vol. 1 (2000), p. 45.
Edad Media, Annuarium Historiae Conciliorum vol. 1 (2000), p. 54-55.
CONVOCATRIA
Els reis visigtics exerciren sempre el dret a convocar concilis.
Era un dret o costum que ning discut durant lpoca visigtica. A
ms, els bisbes no solament no combateren aquesta prerrogativa, sin
que demostraren estar-hi absolutament dacord.
7
El costum que lem-
perador convoqus el concili sinici amb Constant i els reis de tots
els pasos el seguiren practicant com un dret inherent a la corona. A
la pennsula Ibrica, els reis no sols convocaven els concilis nacionals,
sin que, de vegades, convocaven els concilis provincials o donaven el
seu consentiment per a la seva celebraci. Tampoc els papes soposaven
a aquesta prerrogativa rgia, ja que als concilis de Toledo lordre reial
apareix sovint, i ms que un privilegi era un dret reial daquella poca,
sense que hi hagi cap motiu per pensar que els bisbes ho veiessin amb
disgust o haguessin intentat combatre-ho.
8
Al Concili de Lleida del 1229, sestabl que el concili es convo-
qus el diumenge tercer desprs de Pasqua, domnica Jubilate, data
que ms endavant shagu de canviar per tal devitar la coincidncia
amb les res de Tarragona que se celebraven aquells mateixos dies, la
qual cosa dicultava la celebraci del concili ats que concorria massa
gent a la ciutat. Amb tot, els sufraganis, si ms no alguns, disposaven
dallotjaments propis o de lloguer a Tarragona.
9
ASSISTNCIA I REPRESENTATIVITAT
Els membres permanents dels concilis sn el metropolit i els
bisbes sufraganis, com a caps de les esglsies respectives. Tots els inte-
ressats havien de respondre la convocatria del concili. Tots els bisbes,
en ser convocats, tenien lobligaci dassistir al concili, tant al general
com al provincial, i no sels dispensava fcilment daquesta obligaci
si no adduen un motiu greu. En cas dun prelat que no hi pogus
assistir, se li exigia que hi envis un procurador qualicat, i havia de
raonar el motiu que lexcusava. Els cstigs imposats als no-assistents
sense motiu justicat eren realment greus i es considerava la inassis-
tncia com una falta de comuni i solidaritat entre els bisbes. Tamb
hi assistien alguns abats i sacerdots en representaci dels seus bisbes
legtimament impedits.
7. Zacaras GARCA VILLADA, Historia Eclesistica de Espaa, vol. II, Madrid, Razn
y Fe, 1932, p. 108.
8. Teodoro GONZLEZ, Desde la conversin de Recaredo hasta la invasin ra-
be, a Historia de la Iglesia en Espaa, vol. I, Madrid, Biblioteca de Autores Cristianos,
1979, p. 537.
9. Emili MORERA LLAURAD, Tarragona Cristiana, vol. III, Tarragona, 1897-1898
(reedici facsmil, Tarragona, 1981-1982) i 1954-1959, p. 27.
A les constitucions promulgades al Concili de Tarragona el 31 de
gener de 1332, es corregeix el mal costum dalguns bisbes i abats de
fer-se representar al concili pel mateix representant del captol i es mana
que els bisbes legtimament impedits designin procuradors competents,
distints dels sndics capitulars, i que els abats escullin religiosos del seu
orde; altrament seran castigats a discreci de larquebisbe. Al Concili
de Tarragona del 1242, sestabl que els bisbes regularment convocats
no podien absentar-se i al de lany 1305 lobligaci fou estesa als abats,
priors i altres prelats.
El ms curis s que a quasi tots els concilis generals hi assisti-
ren seglars, generalment nobles pertanyents a lOci Palat o a lAula
Rgia. Tamb hi assistiren sacerdots i diaques, costum originari del
Concili dElvira. El Concili de Tarragona del 516, al cnon 13, man
que els bisbes portessin al concili alguns sacerdots de lesglsia catedral,
alguns preveres rurals i alguns seglars dels. Cap daquests preveres,
diaques rurals i seglars signava les actes del concili, noms ho feien
els bisbes i els representants dels bisbes absents. Ni el rei ni els nobles
no les signaven.
Al Concili de Lleida del 1229, al costat dels bisbes apareixen
tamb necnon multis Abbatius, et alii ecclesiarum Praelatis provinciae
Tarraconensis.
10
Lassistncia de molts abats al concili provincial del
1229 mostra linters que posaven en la reforma. Shi esmenten els
ordes militars de lHospital i del Temple i de Ramon de Penyafort. Al
Concili ilerdense del 1237 consta lassistncia de Bernat Calb, bisbe
de Vic, i hi intervingu tamb el predicador Ramon de Penyafort. Al
Concili ilerdense del 1257 comencen a aparixer per primera vegada els
representants dels captols catedralicis, no com a administradors sede
vacante, sin amb representaci prpia. A nals de segle, els captols
de les catedrals i collegiates i els abats i priors sembla que hi sn per
dret ordinari, tot i que en assemblees anteriors hom en fa un esment
genric. En alguns casos, tots els abats i priors dun bisbat elegiren
dos procuradors per representar-los al concili.
Sembla que en els concilis hi havia dues classes de reunions. En
una es tractaven assumptes religiosos i, en laltra, assumptes seculars
amb assistncia activa de nobles. Durant tot el perode visigtic, lEstat
afavor i toler la intromissi de lEsglsia en assumptes civils; en canvi,
lEsglsia no accept la intromissi de lEstat en els seus afers.
11
Com
10. Antoni M. TOBELLA i Anscari MUND, Documents del primer segle de la Con-
gregaci Claustral Tarraconense, Analecta Montserratensia, vol. X (1964), p. 399-455.
1979, p. 541-545.
ms poltics sn els concilis, ms nobles hi assisteixen. Resumint, els
seglars participaven als concilis quan es tractaven qestions civils o
mixtes, per, pel que fa a les qestions religioses, eren noms oients.
Dels acompanyants del bisbe al concili dedum, per una concrdia
i divisi de rendes que fu el bisbe Garcia III amb el captol de Jaca,
que aquest bisbe es reservava el dret que els canonges li donessin dues
porcions canniques diries i la manutenci per sis dies cada any per a
dotze homes a cavall i trenta a peu que lacompanyessin. Un altre bisbe
sign un acord amb labat de Sant Joan de la Penya per tal que, en
les seves visites pastorals als pobles que pertanyien al monestir, noms
ports dacompanyament quinze homes a cavall i quinze a peu.
12
Tot
aix sense sortir del territori del bisbat, cosa que ens dna una idea
aproximada del gran nombre dacompanyants dels bisbes als concilis.
Aquestes comitives no eren un luxe del servei personal ni servien per
fer ostentaci de riquesa, sin que eren veritables escortes de gent
armada necessries per a intimidar o repellir els bandolers.
ORDRE DENTRADA
Sisenand es present al Concili IV de Toledo del 633, junt amb
els seus magncs acompanyants. El cnon 4 daquest concili explica
lordre dentrada que sha de guardar al concili: Una vegada asseguts
els bisbes, entraran els preveres i desprs els diaques i nalment els
seglars que, dacord amb lelecci del concili, siguin dignes de ser-hi
presents.
13
CERIMONIAL
En el funcionament dels concilis regia en gran manera la fora
del costum, al costat de les normes generals i, quan calia, sacordava
com procedir. Es desconeix lexistncia de cap reglament.
14
Les sessions
conciliars solien durar tres dies. El primer dia, es cantava la missa de
lEsperit Sant,
15
amb lEvangeli: Sint lumbi vestri percincti, Vos estis sal
12. DEG DE LA CATEDRAL DE JACA, El Santo Grial en Aragn, Revista de Aragn
(Saragossa), any IV, nm. 32 (1928), cap. V.
13. Text llat i versi castellana a Jos VIVES et al., Concilios visigticos e hispano-
romanos, Barcelona, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Cientcas, Instituto
Enrique Flrez, 1963, p. 186.
14. Josep RAVENTS I GIRALT, La sinodalitat a Catalunya. Sntesi histrica dels
concilis tarraconenses, Barcelona, Publicacions de lAbadia de Montserrat, 2000, p. 66.
15. Pel que fa a la missa de lEsperit Sant per a un concili o snode, vegeu Mis-
sal Rom, Barcelona, Balmes, Publicacions de lAbadia de Montserrat, 1990, p. 864-865.
La collecta diu: Senyor, vs que guardeu i conduu la vostra Esglsia, concediu als
terrae, o b Ego sum pastor bonus, i a continuaci es cantava lhimne
Veni, Sancte Spiritus. El segon dia, la missa era de la Mare de Du,
i el tercer, la missa de rquiem. Cada dia hi havia serm i, lltim dia,
desprs del serm, es proclamaven les noves constitucions.
16
Una determinaci del Consell de Tarragona dirigida als cnsols
de la ciutat, en ocasi del concili que shavia dinaugurar lendem, 14
de mar de 1414, resulta ben illustrativa del cerimonial:
Que ells per honor reverncia del sacre Concili provincial que
lo senyor Archebisbe deu comenar celebrar dem, en lo qual
lo dit senyor far loci lo serm, hi haur grans indulgnci-
es, los Consols facen fer esta nit crida que dem deg no guos
obrir botigues ni obradors, ni fer degunes obres ni faenes dins
la Ciutat ns loci de la missa major sia complit, facen sobre
a totes bones ordinacions quils sia vist fahedor.
17
A la consueta del Concili de Tarragona del 1230
18
sexplica com
se celebraven els concilis provincials de Tarragona. Aquesta nota, treta
duna consueta del segle XIV,
19
fou incorporada al manuscrit barcelon en
vostres servents, aplegats per al concili (snode), lesperit dintelligncia, de veritat i de
pau, perqu coneguin la vostra voluntat i la posin en prctica coratjosament. Per nostre
Senyor Jesucrist. O b: Oh Du, que mireu amb bondat el vostre poble i el conduu
amorosament, doneu als qui heu conat el govern de lEsglsia lesperit de saviesa,
perqu els vostres dels tinguin un coneixement ms profund de la veritat i progressin
en la santedat, segons el vostre voler. Per nostre Senyor Jesucrist. I loraci sobre les
ofrenes, diu: Oh Du, clementssim, mireu els dons dels vostres servents i concediu-los
la grcia de la vostra llum, perqu comprenguin.
16. Josep M. PONS GURI, Constituciones Conciliares Tarraconenses (1229-1330),
Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XLVII (1974), p. 29-30.
17. Emili MORERA LLAURAD, Tarragona Cristiana, vol. III, Tarragona, 1897-1898
(reedici facsmil, Tarragona, 1981-1982) i 1954-1959, p. 27.
Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XLVII (1974), p. 29-30. El cdex no cata-
logat per designaci numrica de lArxiu Capitular de Barcelona duu al llom el ttol
Constitu Tarraconen. Als folis 222-223, a manera de consueta, explica com se celebraven
els concilis provincials de Tarragona. Les constitucions del Concili de Lleida hi sn
transcrites als folis 141r-149r en lletra de nals del segle XV i segueixen literalment el
Llibre de la Cadena.
19. Aquesta consueta diu: Qualiter debeat celebrare concilium Terrachone: In prima
die concilii, cantata missa Sancti Spiritus et meridie, sit dompnus archiepiscopus in omni
ornatu misse, palio decoratus, episcopi autem sint induti cum capis et stolis et mitris;
ita quod archiepiscopus stat in medio eorum, diaconus vero decantet Evangelium Sint
lumbi vestri percincti, vel Vos estis sal Terre, vel Ego sum pastor bonus; decantato
Evangelio, incipiat dompnus archiepiscopus ymnum Veni Sancte Spiritus; postea dicat
Oremus: Deus qui cordia delium et Actiones nostras, sub una conclusione. Postea
dicatur sermo, deinde perlegantur constitutiones, postea dicant et constituant que viderint
faciendain secunda die cantata missa de Beata Maria. Et in tertia die de Requiem, et
dicto, meridiem stat dompnus archiepiscopus cum episcopis, sicuti in prima die, et diaconus
lletra del segle XV. Tot i que no ens assegura que els concilis provincials
del segle XIII se celebressin amb el mateix ritual, ens dna una idea
clara, tal com es dedueix dels altres documents, del fet que els concilis
duraven almenys tres dies; en alguns casos, sallargaven encara ms
i, ns i tot, podien comenar en una localitat i acabar en una altra.
Respecte a la litrgia dels concilis, sabem que les sessions tenien
lloc a les esglsies, concretament al secretarium quan shi podien en-
cabir tots els assistents. Noms era permesa lentrada als qui prenien
part en les deliberacions, s a dir, el papa o els seus legats, que les
presidien, els bisbes, alguns preveres i diaques i, en els primers segles,
els emperadors o els seus delegats, als quals es concedia la presidn-
cia honorria.
20
Durant el temps que reg la monarquia visigtica, la
convocatria fou exclusiva del rei. Tan bon punt shavia inaugurat el
concili de manera cerimonial, entrava el rei amb la seva cort, deia una
oraci i llegia el tomus regius, un discurs programtic del concili en el
qual sexposaven els temes a tractar, tant els eclesistics com els civils.
El rei tornava a intervenir al concili noms quan sacabava, i signava
les actes en primer lloc amb la frmula: ...Rey; estas deliberaciones,
que hemos denido juntamente con el Snodo Santo, conrmndolas,
las suscrib. La conrmaci reial del concili generalment ve formu-
lada amb el ttol Lex in conrmatione concilii. En alguns casos, el rei
nomenava tamb un executor regius, que era un funcionari de lEstat
que sencarregava que les disposicions del concili fossin respectades i
posades en prctica.
21
En la convocatria del Concili de Nicea del 325 per Constant,
dacord amb el papa Silvestre I, Eusebi descriu amb colors vius la
decantet Evangelium; postmodum dompnus archiepiscopus versiculum de Allelluia, ymnus
Sancte Spiritus; postea at sermo; deinde perlegantur constitutiones noviter facte. Sed in
ultima die concilii, cantata missa de Requiem et dicto Evangelio, factoque sermone, et
perlectis constitutionibus, incipiat dompnus archiepiscopus alta voce cantando Te Deum
laudamus; deinde perciatur alternatim a choro; quo nito, dicat archiepiscopus hanc
orationem, et respondeatur a choro, in qualibet pausa, Amen; que oratio dicatur alta
voce ad modum lectionis: Oratio: Christus Dei Filius qui est unicum et nis complemen-
tum, nobis tribuat karitatem. R/: Amen. Et qui nos ad explecionem huius fecit venire
concilii, absolutos efciat ab omni contagione peccati. R/: Amen. Quod ipse prestare
dignemur qui in Trinitate perfecta vivit et regnat Deus per omnia secula seculorum. R/:
Amen. Postea usitetur et absolvantur sollempniter et procesionaliter, cum omnis sollempnis
ornamentis, totum cimiterium, sicut in sollemnitate die mortuorum, omnibus campanis,
tande choro quam de campanile pulsantibus.
20. Enciclopdia universal illustrada europeo-americana, vol. XIV, Madrid, Espasa
Calpe, 1985, p. 974.
21. Resum de larticle dAntonio GARCA Y GARCA, Para una interpretacin de
los concilios y snodos, a Iglesia, sociedad y derecho, Salamanca, Universidad Ponticia
de Salamanca, 1985, p. 373-388.
cerimnia de lentrada de lemperador al concili, vestit de porpra, or
i pedreria, amb els ulls baixos, agermanant el fascinador atractiu de
la dignitat imperial amb la modstia cristiana, que donava mgic en-
cs a la seva augusta persona. Semblava a tots un enviat del cel. En
nom de tots els pares del concili, li adre una respectuosa salutaci
un bisbe, probablement Eusebi de Cesarea, a qui contest lemperador
amb un discurs en llat, que fou de seguida tradut al grec, en el qual
recomanava lavinena, lharmonia i la pau amb qu havien esdevingut
apstols el dia de llur consagraci. Afeg que les desavinences religioses
li causaven una gran pena i que li semblaven ms greus que les guerres
per a la tranquillitat de lImperi. Constant fu com fan ara els pre-
sidents dhonor en les nostres cerimnies religioses: un cop inaugurat
el concili amb el seu discurs, assist a les sessions, per la direcci de
les discussions teolgiques an a crrec dels caps eclesistics. Eusebi
diu textualment que, desprs del discurs dinauguraci, lemperador
ced la paraula als presidents efectius del Concili, que foren Osius,
Vitus i Vicen.
22
El primer ordo sobre la forma litrgica de celebraci dun concili
el trobem a la nostra pennsula a lpoca visigtica, i perviur molt
de temps dins lEsglsia occidental. Quasi tots els concilis i ordines
posteriors es basen en la seva estructura i autoritat, ns a arribar al
Concili II del Vatic, que utilitz les regles litrgiques establertes pels
pares del Concili de Toledo del 633. Breument, aquest ordo es desen-
volupa aix:
A primera hora de la maana, antes de salir el sol, se despida a
todos los eles de la iglesia donde va a tener lugar la reunin, y,
cerradas todas las puertas, colquense los ostiarios en aquella por
donde habrn de entrar los obispos. Reunidos los obispos, entren
juntos y sintense por orden de antigedad de ordenacin. Luego
del ingreso de los obispos, llmese a los presbteros que se juzgue
y deben asistir, teniendo cuidado que no haya entre ellos ningn
dicono. Luego entren los diconos designados previamente segn
lo estatuido. Las sillas de los prelados estn dispuestas en forma de
corona, detrs de ellos los presbteros, y de pie, frente a los obispos,
colquense los diconos. Luego ingresen los laicos que al parecer
del concilio han merecido estar presentes. Ingresen luego los nota-
rios necesarios en la composicin, lectura y escritura de las actas.
Sentados todos en silencio y con el corazn puesto en Dios diga el
22. Ramon MART, El Concili de Nicea: La seva celebraci i els seus cnons,
Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. II (1926), p. 237-239.
archidicono: Orad. Y postrados todos en tierra, orando en silencio
con lgrimas y gemidos, uno de los mayores de entre los obispos
levantndose mientras los dems permanecen en tierra diga: En tu
presencia estamos Seor Espritu Santo, ante ti tambin nuestros
pecados que pertenecen a nuestra frgil humanidad, sin embargo
en tu Nombre nos hemos reunido. Ven a nosotros, a nuestro lado,
dgnate penetrar en nuestros corazones; ensanos qu es lo que
tenemos que hacer, ensanos cmo marchar ante tu presencia y las
obras que debemos hacer. Porque solo t eres el autor e inspirador
de nuestros juicios; porque solo t con Dios Padre y en el Nombre
del Hijo posees la Gloria. No nos hagas padecer bajo la injusticia
de nuestros perturbadores, porque ms aprecias la equidad. En los
peligros, que no nos arrastre la ignorancia; que no nos inclinemos
a los favores ni a las personas corruptas, antes bien nenos a ti
ecazmente, ya que slo t eres don de gracia, para que en ti sea-
mos uno y nunca nos desviemos de la verdad. Nos reunimos por
lo tanto en tu Nombre, para que en todo tengamos con modera-
cin justicia y piedad, para que nuestras sentencias no disientan de
ningn modo de ti, y para que en el futuro, por nuestras buenas
obras consigamos los bienes eternos. Terminada pues la oracin y
despus de haber respondido todos Amn, alzndose el archidico-
no dice: Alzaos todos. Y con todo temor de Dios tomen asiento
tanto los obispos como los presbteros. A continuacin estando
todos en sus lugares y en silencio, entre el dicono revestido con su
alba, y proera del cdice de los concilios los cnones siguientes:
(sigue la lista de cnones de concilios anteriores que tratan de la
celebracin de concilios). La ceremonia sigue con la palabra del
Metropolitano que pide a los presentes que maniesten pblicamente
si haba objeciones a la legitimidad de la reunin, y les peda en
nombre de Dios que se despojasen de toda acepcin de personas
en sus juicios. Terminada esta alocucin, entraba el Rey, y como
queda dicho arriba lea el Tomo regio. Terminada la lectura, el Rey
abandonaba el templo en medio de la oracin de los presentes que
decan: Bendgale, Serensimo Prncipe, el Seor de las Virtudes
y el Dios Omnipotente. Insprate, para que seas misericordioso y
justiciero. El que te otorg el reino, El mismo guarde tu corazn
libre de causar dao al pueblo. T que movido por el Seor, miras
con reverencia nuestro Snodo, seas coronado con todos los tuyos
eternamente. Desaparecido el Rey, comenzaban las deliberaciones.
Eran dirigidas por uno de los Metropolitanos (en general el ms
antiguo segn la ordenacin). El ceremonial recomienda a los pre-
sentes absoluto silencio. Se pide que no se produzcan tumultos ni
discusiones acaloradas, recomendaciones que muestran que esto
pasaba.
23
A lantiga disciplina de lEsglsia, el dejuni i loraci, especial-
ment la invocaci de lEsperit Sant, precedien sempre els concilis. A
la vista dels pares sexposava la imatge de Jesucrist i el llibre dels
Sants Evangelis, com a imatge del Salvador parlant als homes collocat
en un tron cobert amb roba luxosa. Igualment collocaven enmig del
concili les relquies dels mrtirs ms coneguts. Aix mateix, sexhibien
les obres dels pares de lEsglsia i els cnons dels concilis precedents,
per tal de conrmar amb lautoritat dels uns i dels altres les decisions
que es prenguessin. La frmula que precedeix les decisions adoptades
pels bisbes en un concili s: LEsperit Sant i nosaltres hem decidit.
24

Reunir-se per tractar tots junts les qestions que afectaven les co-
munitats cristianes en el seu cam de seguiment de Jess esdevingu
una prctica habitual en el cristianisme primitiu, unida a les mateixes
assemblees litrgiques. Aquest lligam entre lassemblea litrgica i las-
semblea sinodal ajuda a descobrir la naturalesa i el sentit de qu s un
concili i la primacia que hi t la Paraula de Du: reuni eclesistica
celebrada litrgicament.
25
Al Concili de Tarragona del 1995, lEvangeli
fou solemnement situat enmig de lassemblea conciliar.
Durant les sessions del concili, shavia de guardar silenci, no destor-
bar ni proposar cap negoci. Al procs del Concili provincial de Tarragona
del 1261 hi consta que, una vegada reunits, locial de larquebisbe va
lliurar als bisbes presents i als procuradors dels absents un articulat per
tal que cadascun, dacord amb els altres provincials de la seva dicesi,
delibers sobre els punts determinats; que, segons el prembul dels
articles en deliberaci, els bisbes, juntament amb locial de Tarrago-
na, havien de requerir els provincials que, havent estat convocats, no
havien acudit o no havien trams procurador; que, durant el concili,
shavia dobservar silenci i que no es permetria destorbar ni proposar
cap ms afer que aquell pel qual havia estat convocada lassemblea
extraordinria; que, fetes les deliberacions particulars per part dels
prelats de cada dicesi, es reunirien tots els provincials i acordarien
les resolucions denitives; que elegirien quatre procuradors per dur-les
23. Tradut per Antonio Garca y Garca. Vegeu Charles MOUNIER, Lordo de ce-
lebrando concilio wisigothique. Ses remaniements jusquau X sicle, Revue des Sciencies
Religieuses, nm. 37 (1963), p. 250-271; Antonio GARCA Y GARCA, Para una interpreta-
cin de los concilios y snodos, a Iglesia, sociedad y derecho, Salamanca, Universidad
Ponticia de Salamanca, 1985, p. 373-388.
24. Ac 15,28; vegeu la Bblia, Barcelona, 1996, p. 241.
25. Yves CONGAR, Concilio, a Diccionario de las religiones, Barcelona, Herder,
1987, p. 318-322.
a la Santa Seu, i, nalment, que es donaria cpia dels acords generals
tramesos a Roma i de les lletres adreades al papa i a larquebisbe. I,
a ms, es refereixen a la gesti dels procuradors enviats.
26
Desprs del concili, els pares que hi havien assistit signaven el
que shavia decretat i ho presentaven als bisbes absents perqu ho
subscrivissin. Al principi, en la subscripci, els bisbes indicaven, al
costat del seu nom, el de la seva seu. Ms tard, hi afegiren la frase:
per la misericrdia de Du, per la grcia de Du, o ladjectiu: indigne,
pecador, mnim, humil, etc. desprs del nom propi.
TEMTICA
Els temes tractats als concilis sn variadssims: litrgia, sagra-
ments, moral, cntics religiosos, idolatria, judaisme, temes de justcia
social, obligacions poltiques, cstigs als transgressors de les lleis, etc.
Els pares conciliars feren, sobretot, un esfor notable per combatre tota
mena dabusos i de defectes tant de carcter religis com temporal.
s sorprenent el nombre de vegades que es tracten temes judicials i
poltics a partir del Concili XII de Toledo del 653. Aquesta facilitat per
a tractar temes poltics, junt amb la presncia de laics a les assemblees,
la convocatria i conrmaci per part del rei, feia que els concilis, sense
perdre el signicat dassemblees religioses, tinguessin un signicat civil
important. Eren els mateixos reis els que demanaven ajut als bisbes
per a solucionar els problemes: volien que legislessin en temes civils i
que modiquessin all que no quedava prou clar.
27
RELQUIES
El cnon 62 del Concili IV del Later
28
preceptua que les relquies
no sexposin a la veneraci dels dels fora de lestoig o capsa en qu es
conserven, mesura dirigida a facilitar-ne lautenticitat i que representa,
a ms, laprovaci de lEsglsia al culte de les relquies. Curiosament,
Innocenci III, entre les cerimnies de clausura daquest concili, expos
a ladoraci una relquia de la Santa Creu portada de Constantinoble
26. San CAPDEVILA, Un Concili de Tarragona desconegut, Analecta Sacra Tar-
raconensia (Barcelona), vol. II (1926), p. 504.
1979, p. 546-547.
28. Text llat del Concili IV del Later, cnon 62. Vegeu Josephus ALBERIGO et al.,
Conciliorum Oecumenicorum Decreta, Bolonya, Istituto per le Scienze Religiose, 1973,
p. 263-264.
com a part del bot que lexrcit de la quarta croada havia obtingut
amb el saqueig. Justament, una hora abans de ladoraci de la Santa
Creu, el papa Innocenci III havia aprovat les constitucions del concili,
entre les normes de les quals es condemna el trc illegal de relquies.
29
DESPESES
Gregori IX, en una butlla papal datada a Aviny el 25 de gener
de 1371 i dirigida a larquebisbe Clasquer, li mana que compelle a
les persones eclesistiques exemptes y no exemptes de sa provncia a
contribuir als gastos se eren oferts en la congregaci del Concili pro-
vincial que per ordre del papa Urb V se era celebrat en Tarragona. Fa
constar tamb que sexigia la presncia de tots els convocats, que, tant
si hi assistien com si no, estaven obligats a satisfer tant les despeses
de la reuni i les taxes que aquesta imposava, com les contribucions
a les dcimes papals i reials.
30
29. Antonio GARCA Y GARCA, Las Constituciones del Concilio IV Lateranense
de 1215, a Innocenzo III. Urbs et Orbis. Atti del Congresso Internazionale, vol. I, Roma,
Societ Romana di Storia Patria, Istituto Storico Italiano per il Medio Evo, 2003, p.
220-221.
30. Sebasti JANERAS, Concilis Provincials Tarraconenses, coll. Clssics del Cris-
tianisme, 50 bis, Barcelona, Proa, p. 26; Josep RAVENTS I GIRALT, Concilis Provincials
de la Tarraconense, a Diccionari dHistria Eclesistica de Catalunya, vol. I, Barcelona,
Claret, 1998, p. 591-608.
CELEBRACI DEL CONCILI ILERDENSE DEL 546
1
Introducci
Lleida s lantiga Ilerda, immortalitzada per la victria que Csar
obtingu sobre Pompeu.
2
No existeixen testimonis antics dedignes
1. Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones de la Iglesia espaola, vol. II,
Madrid, Imprenta de D. Anselmo Santa Coloma y Compaa, 1850, p. 138-145; Jos
VIVES, Toms MARN i Gonzalo MARTNEZ DEZ, Concilios visigticos e hispano-romanos,
Barcelona, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Cientcas, Instituto Enrique
Flrez, 1963, p. 55-60; Jos de la CANAL, Espaa Sagrada. Tratado LXXXIV. De las Santas
Iglesias de Lrida, Roda y Barbastro en su estado antiguo, vol. XLVI, Madrid, Herederos
de D. Jos del Collado, 1836, p. 170-175; Joseph HEFELE i Henri LECLERCQ, Histoire des
conciles daprs les documents originaux, vol. II, Pars, Letouzey et An, 1908, p. 1061-1068.
Vegeu Gonzalo MARTNEZ DEZ i Flix RODRGUEZ, Concilios Galos. Concilios Hispanos,
primera parte, Coleccin Cannica Hispnica (Madrid), vol. IV (1984), p. 297-311; Matas
de VILLANUO, Summa Conciliorum Hispaniae, vol. I, Madrid, 1784, p. 257-264; Roser
SABANS I FERNNDEZ, Signicaci i transcendncia dels primers concilis ilerdenses (546-
1200), a Arrels cristianes, vol. I, Temps de forja, Lleida, Bisbat de Lleida, Pags, 2008,
p. 267-272; Joan TORRENT, Lrida 546 (Concilio de), a Diccionario de historia eclesistica
de Espaa, vol. I, Madrid, Instituto Enrique Flrez, Consejo Superior de Investigaciones
Cientcas, 1972, p. 548.
2. Lagost de lany 49, Csar obtingu, no gaire lluny dIlerda, la victria en la
batalla contra Pompeu; el nom de la ciutat es conegu a partir daquests fets. Segons
Arturo Prez, ning no ha qestionat seriosament que Iltirta fos la capital ilergeta, que
Iltirta no fos la posterior Ilerda, ni que lemplaament de la primera se situs sobre el
tur de la Seu Vella i el de la segona als seus peus. Les fonts llatines que relaten els
esdeveniments de la Segona Guerra Pnica no esmenten Iltirta i es refereixen a una
misteriosa Atanagrum; vegeu Arturo PREZ i Emili JUNYENT, Histria de Lleida, vol. I,
Lantiguitat, dIltirta a Ilerda, Lleida, 2003, p. 147 i 231. Tamb es descriu la presa del
tur de Gardeny per Csar, senyor de la campanya; vegeu Prsper de BOFARULL I MASCAR,
Coleccin de documentos inditos del Archivo General de la Corona de Aragn, vol. IX,
Barcelona, Imprenta del Archivo de la Corona de Aragn, 1853, cap. 22 i 23, p. 135-153
CONCILI ILERDENSE DEL 546.
PRIMER CONCILI VISIGTIC ILERDENSE
sobre quan i com penetr el cristianisme a la regi, ja que sn molt
tardanes les tradicions sobre el possible pas per aquestes terres dal-
gun apstol o deixeble, o les relacionades amb els suposats mrtirs,
els diaques Esteve i Clet, el centuri Anastasi,
3
patr de la ciutat, o el
bisbe sant Ller.
4
i cap. 1, p. 1-6, on es descriuen els pobles ilergets i sanomena Ilerda la seva partida o
regi, situada al Principat de Catalunya, al comtat dUrgell i al vescomtat dger. Segons
aquest autor, fou el cap i poble principal dels ilergets i ocup bona part del Regne dArag
i del Principat de Catalunya, sense acabar de determinar-ne els lmits, tot i que descriu
els noms dels pobles ilergets dArag i Catalunya amb ms de quatre-centes poblacions
amb campanar. Al cap. 26, p. 159-160, sobre el mot Ilerda, Bofarull esmenta la Crnica
de Catalunya de Jeroni Pujades en la qual es diu, no sense fonament, que Csar, desprs
de venuts els enemics, esdevingu senyor de tota la provncia Tarraconense i particular-
ment de la ciutat de Lleida, on es va retirar a descansar i a preparar noves incursions
a la Hispnia ulterior. Diu que aleshores canvi el nom de Mont Pblic, que era com
sanomenava la ciutat, pel dIlerda. Aquesta mutaci del nom la troba a Pere Tomic.
Mont Pblic signicava lespai pblic i com als pobles ilergets i a altres, i era el lloc
on se celebraven els sacricis als falsos dus, el principal dels quals devia ser la deessa
Venus. A causa dels sacricis, set prostitutes vivien al lloc que avui anomenem Suda,
ra per la qual, en un to de burla i escarni, anomenaren Mont Pblic la ciutat. Csar li
canvi el nom perqu el considerava deshonest i volia que els ciutadans loblidessin. La
primera menci de la ciutat dIlerda per alguns escriptors cristians, a ms de la lpida
de Teodora, ens la proporciona la correspondncia entre Ausoni i Paul de Nola, en la
qual es llegeix que encara que s una ciutat petita, no s pas una ciutat arrunada;
vegeu Arturo PREZ ALMOGUERA, La primera Esglsia de Lleida des dels orgens ns al
nal de letapa tardoantiga (segles IV-VII), a Arrels cristianes, vol. I, Temps de Forja, Lleida,
Bisbat de Lleida, Pags, 2008, p. 122.
3. Vegeu Joan Ramon GONZLEZ PREZ, Petjades de la memria de la primera
esglsia de Lleida, a Arrels cristianes, vol. I, Temps de forja, Lleida, Bisbat de Lleida,
Pags, 2008, p. 134.
4. Liceri, Llerus, Lycerius, Ledirus, Ledir, Ladeirus, derivats tots del nom llat
Licerius. Vegeu Jordi CURC PUEYO, De sant Ller bisbe a sant Faust Llaurador i confessor
dAlguaire, a Arrels cristianes, vol. I, Temps de forja, Lleida, Bisbat de Lleida, Pags editors,
2008, p. 531-533. Es descriu la vinguda de lapstol Jaume lany 37 per predicar als
pobles ilergets; vegeu Prsper de BOFARULL I MASCAR, Coleccin de documentos inditos
del Archivo General de la Corona de Aragn, vol. IX, Barcelona, Imprenta del Archivo
de la Corona de Aragn, 1853, cap. 28, p. 172-174. Aix, diu: s ferma i veritable la
seva vinguda a la Pennsula i el pas per altres ciutats deixant bisbes i memria de
la seva predicaci. Predic a Lleida lEvangeli i fu molts miracles, entre ells la cura del
peu dun pelegr on saposentava el sant, instituint en aquest lloc una capella anomenada
Lo Peu del Romeu. Aquesta histria est conrmada pel doctor Pujades i pel cronista
del Regne de Valncia Gaspar Escolano. Els pobles ilergets havien estat la primera terra
de lactual Catalunya on fou predicat lEvangeli; vegeu el cap. 36, p. 213-217, de lobra de
Bofarull, en el qual descriu la vida de sant Ller que, del 268 al 311, fou el primer bisbe
de Lleida, documentat en una carta que Pauleto, arquebisbe de Toledo, escriv a Ller
de Lleida. A la p. 187 del llibre de Bofarull trobem sant Sadurn, que predic a la ciu-
tat de Roda (no era regi dels ilergets), hi deix bisbe i man lassistncia als concilis
que se celebressin a la Pennsula. Quan Constant abra el cristianisme, se celebr el
Concili dIliberis o Elvira (lactual Granada), el primer de la Pennsula, segons ens cons-
ta, entre lany 300 i el 306. La veritat s que entre els signants del concili no gurava
Lera visigoda a Hispnia sinici el 466, quan Euric sapoder del
poder reial desprs del regicidi a Tolosa de Llenguadoc del seu germ
Teodoric II.
5
Va ser en temps dEuric quan lEstat visigtic de Tolosa va
estendre el domini sobre la Pennsula, coincidint, no fortutament, amb
la desaparici de fet de tota lautoritat imperial romana dOccident.
6

Euric promulg un codi de lleis anomenat Cdex Euricianus, que servia
de normativa per als gots dispersos i per a regular les seves relacions
amb els romans. Fou promulgat cap el 476 i, pel que sen conserva,
queda mpliament demostrat que els gots adoptaren molts dels prin-
cipis i disposicions del dret rom.
7
Alaric II promulg el 506, per a
la poblaci romana del regne visigtic, la Lex Romana Visigothorum
o Breviarium Alarici, elaborada a partir dels codis Gregori, Hermo-
geni i Teodosi, de novelles posteriors a Teodosi, de les Institutiones
de Gaius i les Sententiae de Paulus.
8
Amb Leovigild (569-586) sinici
una nova poca caracteritzada pel domini de lespai peninsular i per la
integraci poltica i cultural dels elements dirigents de les tnies ger-
mniques i hispanoromanes.
9
Promulg una versi revisada del Cdex
dEuric, anomenada Cdex Revisus. La revolta del seu ll Hermenegild
li va fer comprendre els greus perills que comportava lexistncia de
cap bisbe amb seu a la Tarraconense ni shi fa cap esment als mrtirs hispans ni a les
persecucions. En opini dalguns autors, en aquest concili es dividiren els bisbats de
la pennsula Ibrica, encara que altres autors opinen que fou en temps del rei Vamba,
en lanomenada Itaci de Vamba, en la qual sindicaven els bisbats hispans durant el
regnat de lesmentant rei i que avui s considerada quasi unnimement una falsicaci
de nals del segle XI. Certament, els bisbats dOsca, Lleida i Urgell, ciutats dels pobles
ilergets, foren declarats sufraganis de Tarragona, don es dedueix que ja hi havia bisbes
a les seves catedrals, tot i que encara nignorem els noms. La llegenda del mrtir local
sant Anastasi es tracta a la Topographia de primus Cabilonensis, sorgida lany 1450, en
la qual sindicava que Anastasi va viure a Ilerda; vegeu Arturo PREZ i Emili JUNYENT,
Histria de Lleida, vol. I, Lantiguitat, dIltirta a Ilerda, Lleida, Pags, 2003, p. 342-343.
5. Teodoric II, rei dels visigots, lany 455 creu els Pirineus i es dirig amb el
seu exrcit cap a la frontera del regne dels sueus. La victria i locupaci de quasi tot
aquest regne tot i que ms tard sen perd una part, la conquesta de Mrida i les
expedicions a la Btica suposaren, per a molts historiadors (Reinhart, Thompson, Garca
Moreno i Burgess, entre altres), linici duna nova poca en la histria hispnica; vegeu
Arturo PREZ i Emili JUNYENT, Histria de Lleida, vol. I, Lantiguitat, dIltirta a Ilerda,
Lleida, Pags, 2003, p. 338.
6. P. D. KING, Derecho y sociedad en el reino visigodo, Madrid, Alianza, 1981,
p. 25-26.
7. P. D. KING, Derecho y sociedad en el reino visigodo, Madrid, Alianza, 1981,
p. 25-26.
8. Antonio GARCA Y GARCA, Proceedings of the Tenth Internacional Congreso of
Medieval Canon Law, Monumenta Iuris Canonici, Series C: Subsidia (Ciutat del Vatic),
vol. XI (2001), p. 23-24.
9. Luis A. GARCA MORENO, Historia de Espaa visigoda, Madrid, Ctedra, 1989,
p. 86.
dues religions en un sol estat, per la qual cosa propos la unicaci
religiosa sota el credo dun arrianisme modicat. El seu ll Recared, un
any abans de la mort del seu pare, fou rebut al catolicisme. Al Concili
III de Toledo del 589, els pobles gots i sueus, en les persones del seu
clergat superior i sniors, anatematitzaren solemnement els errors de
larrianisme i abraaren els dogmes de Roma.
10
Com a tot el mn rom, en ser la inuncia cristiana cada cop
ms intensa, shavia iniciat un canvi de mentalitat a la societat hispa-
na i lEsglsia adopt una organitzaci calcada a la que tenia lImperi
rom. La dicesi de Lleida es cre en una poca incerta,
11
i lhegemo-
nia pass al bisbe. Se suposa que el cristianisme penetr aviat i amb
intensitat, tal com succe a tot el llevant. Prsper de Bofarull i Mas-
car ens dna una notcia primerenca sobre el cristianisme als pobles
ilergets, que foren uns dels primers de la Tarraconense on es predic,
i descriu la vida de sant Ller que, de lany 268 al 311, fou el primer
bisbe de Lleida, documentat en una carta que Pauleto, arquebisbe
de Toledo, escriv a Ller de Lleida. Altres autors com Dextro, Alfons de
Villegas i Mariana tamb ho conrmen.
12
Amb tot, el document que ens
dna amb ms certesa les primeres pistes de lexistncia de comunitats
cristianes i del bisbe dIlerda anomenat Sagiti, de la primera meitat
del segle V, s lepstola 11 de Consenci a Agust de Tagaste, bisbe
dHipona, datada els anys 418-419, que fou descoberta el 1981 pel
professor austrac J. Divjak. Entre altres coses, el text ens indica que
Lleida era bisbat i no sembla, precisament, que fos de creaci recent.
Sagiti era practicant de lheretgia priscillianista,
13
com altres bisbes
p. 30-34.
11. Vegeu lestudi de lepiscopologi lleidat de Josena PARS MOR, Episcopologi
(segles V-XII), a Arrels cristianes, vol. I, Temps de forja, Lleida, Bisbat de Lleida, Pags
editors, 2008, p. 519-530; Joan Ramon PIQU BADIA, Els primers bisbes i els primers
captols catedralicis: estructura i funcionament dun bisbat medieval, a Arrels cristianes,
vol. I, Temps de forja, Lleida, Bisbat de Lleida, Pags editors, 2008, p. 199-203.
12. Prsper de BOFARULL I MASCAR, Coleccin de documentos inditos del Archivo
General de la Corona de Aragn, vol. IX, Barcelona, Imprenta del Archivo de la Corona de
Aragn, 1853, cap. 36, p. 213-217. Lepiscopologi del canonge F. Martnez Molina, inserit
a la Historia eclesistica de Lrida, un text manuscrit del comenament del vuit-cents i
dipositat a lArxiu Catedral de Lleida, esmenta sant Ller com a bisbe anterior a Pere.
A les Constituciones sinodales del bisbe Olaso, redactades lany 1744, es considera que
sant Ller govern la nostra dicesi el darrer quart del segle III; vegeu Jess TARRAGONA
MURAY i Carme BERLAB JOV, Lorganitzaci eclesistica del bisbat de Lleida, a Catalunya
romnica, vol. XXIV, Barcelona, Fundaci Enciclopdia Catalana, 1997, p. 67.
13. Heretgia sorgida entorn de la gura de Priscilli, bisbe dvila, que tenia
molta oposici entre el clergat corromput pel seu acostament al poder i per la defensa
que feia dels humils, amb una gran dosi dascetisme i didees maniquees. Durant d-
cades, la seva doctrina va tenir molts adeptes en diverses zones de la Tarraconense. El
seguidors seus, i ho intentava dissimular. Lepstola tamb ens parla de
larrelament del cristianisme, de lorganitzaci de lEsglsia i de lxit
local de lheretgia priscilliana, fent referncia a la primera presncia
constatada de brbars i a les seves activitats, tot certicant que la ciutat
dIlerda no estava en absolut allada dels corrents ideolgics, perqu
era una ciutat viva.
14
Tanmateix tamb s veritat que lany 500 Lleida
tenia un bisbe, anomenat Pere de Lleida, autor doracions i sermons,
que fou immortalitzat per Isidor de Sevilla en la seva obra De virus
illustribus, on diu: Petrus ilerdensis Hispaniarum eclesiae episcopus.
15

s considerat el bisbe histric ms antic de Lleida, que vivia, sembla,
entre nals del segle V i principis del segle VI.
16
En no dir-nos sant
Isidor el temps en qu aquest bisbe reg la seu de Lleida, el fet que
el colloqui entre els primers barons illustres de lEsglsia s sucient
per considerar-lo anterior a ell, la qual cosa fa que sel posi en primer
descobriment recent de la correspondncia entre Consenci i sant Agust ha fet conixer
un altre concili dedicat al priscillianisme que se celebr a Tarragona lany 419 i del qual
no resten textos dispositius, sin noms una narraci; vegeu CONSENCI, Correspondncia
amb Sant Agust, Barcelona, 1987, p. 96-114.
14. Arturo PREZ i Emili JUNYENT, Histria de Lleida, vol. I, Lantiguitat, dIltirta a
Ilerda, Lleida, Pags, 2003, p. 318-325; CONSENCI, Correspondncia amb Sant Agust, Bar-
celona, 1987, p. 244-268; Jess TARRAGONA MURAY i Carme BERLAB JOV, Lorganitzaci
eclesistica del bisbat de Lleida, a Catalunya romnica, vol. XXIV, Barcelona, Fundaci
Enciclopdia Catalana, 1997, p. 67. El manuscrit esmenta Sagiti com a bisbe de Lleida
el 419, relacionant-lo amb la possessi de certs cdexs priscillianistes de contingut m-
gic i esotric. Sagiti, de tendncia clarament priscillianista, adquir i retingu aquests
tres cdexs que procedien dun furt que sofr el prevere Sever de la dicesi dOsca,
tamb favorable a lheretgia, i que fou desemmascarat per Front, monjo de Tarragona
encarregat de destapar els priscillianistes de la zona. Front actuava seguint les ins-
truccions de Consenci, personatge dorigen desconegut que aleshores residia a Menorca
i que implic sant Agust en la lluita contra el priscillianisme, segons es desprn de la
correspondncia entre ambds personatges. Sagiti, en considerar que la retenci dels
cdexs el podia comprometre, en depur i en recompongu un i lenvi al metropolit
de Tarragona, Tici, el qual lenvi a Siagre, bisbe dOsca, que retorn el cdex a Sever,
i Front acus els bisbes de Lleida i dOsca dheretgia. Al Concili de Tarragona del 419
es cremaren els cdexs i les actes dacusaci.
15. Jos de la CANAL, Espaa Sagrada. Tratado LXXXIV. De las Santas Iglesias de
Lrida, Roda y Barbastro en su estado antiguo, vol. XLVI, Madrid, Herederos de D. Jos
del Collado, 1836, p. 92.
16. Francisco MARTNEZ MARINA, La episcopologa del cannigo (manuscrit que
forma part duna histria eclesistica inacabada i que es troba a lArxiu Capitular de
Lleida, caixa 136); Quintn ALDEA, Toms MARN i Jos VIVES, Diccionario de historia
eclesistica de Espaa, vol. II, Madrid, Instituto Enrique Flrez, Consejo Superior de
Investigaciones Cientcas, 1972-1987, p. 1291; New Catholic Encyclopedia, vol. VIII, Nova
York, Catholic University, p. 673; Lexikon des Mittelalters, vol. V, Munic, Zuric, Artemis
Verlag, p. 1905-1907.
lloc en lepiscopologi ilerdense.
17
Pere de Lleida s tot un smbol de
resistncia contra els brbars i a favor de la civilitzaci romana, repre-
sentada per lEsglsia catlica. El poble hispanorom, format per una
massa de gent autctona i dirigit pel bisbe, assimil el cristianisme.
18

El bisbe assum el paper de Defensor Civitatis, que prov de lantiga
cria imperial, guiant els costums, les lleis i les tradicions del pas. El
seu consell acabar essent imprescindible en les qestions poltiques i
en el govern secular. Desprs de la conversi al catolicisme de Recared
(586) i de la constituci de lEsglsia catlica hispana en nacional i
dEstat, la situaci dels bisbes experiment canvis signicatius en les
seves funcions i augment el poder en lmbit urb, tot dins un marc
de collaboraci i suport mutu entre lEstat i lEsglsia. A partir daqu,
els bisbes van desenvolupar un paper de primer ordre en la recap-
taci de tributs, tot defensant el nomenament de funcionaris judicials
i scals als municipis, i, amb lextensi de les seves funcions, es van
convertir tamb en fedataris pblics amb atribucions especques de
policia executiva. El lideratge moral dels bisbes sobre la gent els capa-
cit per a sancionar les conductes dels ciutadans, segons fossin o no
conformes als valors cristians reconeguts. Aix, que el bisbe tadmets
a leucaristia constitua la prova moral de qualsevol i lexcomunicaci
tenia ms fora que el poder jurisdiccional i sancionador de la legis-
laci del Regne de Toledo. Aquesta autoritat es far ms ostensible
quan alguns reis, com Leovigild, voldran portar a terme la unitat de
lEstat mitjanant larrianisme i les lleis germniques, amb la qual cosa
el carcter episcopal de lEsglsia hispanovisigoda convert el bisbe
en cap de lEsglsia local i en pastor de la comunitat diocesana, amb
la triple potestat de jurisdicci, govern i magisteri, sense comptar les
extensions civils de la seva jurisdicci i el poder emanat del seu lide-
ratge social i moral.
19
Entre Pere de Lleida i el Concili ilerdense del 546, tenim notcia
de tres bisbes lleidatans: Oronci, Andreu i Febrer. Cap de tots tres,
17. ACL, caixa 226, manuscrit del doctor ABAD, Apuntes desde el siglo XII al XX
(sobre la institucin o creacin del cabildo de Lrida), 3v.
18. Era un cristianisme que havia sabut desviar al seu favor les tradicions
cristianes i les referncies especials i temporals de lantiqussima religiositat del camp,
amb lencobriment de festivitats cristianes amb altres de paganes fonamentalment del
cercle agrcola i amb ladvocaci als sants i mrtirs danteriors llocs de culte, fet que
en molts casos no anava ms enll duna supercial aparena cristiana de prctiques
mgiques i fetitxistes anteriors. Luis A. GARCA MORENO, Historia de Espaa visigoda,
Madrid, Ctedra, 1989, p. 357-358.
p. 286-287 i 344-352; Josep LLADONOSA I PUJOL, Histria de Lleida, vol. I, Trrega, Camp
Calment, 1972, p. 43.
segons sembla, va tenir problemes amb les autoritats arrianes. De tota
manera, segons veurem als cnons del concili, s que hi havia problemes
a la provncia de la Tarraconense a causa dels rebatejats.
Convocatria i cronologia
Lany quinz del regnat de Teudis (531-548), com diuen els cdexs
de Braga i Girona, essent bisbe Febrer, del qual no es coneix cap altra
dada,
20
i sota la presidncia de Sergi, metropolit de la Tarraconense,
es convoc el Concili ilerdense del 546. Tot i que diversos autors, entre
ells el bisbe Hefele, daten aquest concili el 524, ja sha demostrat la
seva equivocaci. El manuscrit Lucense de la Hispnica, el ms antic
de tots els cdexs, posa Theudis en lloc de Theudoredo.
21
s un error
manifest llegir Teodoric o Teudorer en lloc de Teudis, ja que aquest
comen a regnar a la Pennsula al segle VII de lImperi de Justini,
era 569, s a dir, el 531 i, per consegent, el quinz any del seu regnat
se celebr aquest concili, s a dir, el 546 de Jesucrist. A ms, el bisbe
Febrer sign en ltim lloc i linici del seu bisbat correspon al 546, no
al 524, ja que aquest any podem assegurar que el bisbe de Lleida era
Andreu. Teudis, rei dHispnia, segons sant Isidre regn disset anys.
Totes les fonts estan dacord amb la data del 546; no obstant aix,
les fonts en qu es nodr Hefele, com ara les colleccions de Binius,
22

Mansi, Labbe i Cossart, no aprofundiren sucientment en aquest tema.
23
Les actes daquest concili ilerdense foren signades el dia 6 dagost,
ja que el titular que encapala el text del codi diu aix: Synodus habita
in conventu Ilerdensi anno quintodecimo Theuduredi Regis sub die octavo
Madrid, Imprenta de D. Anselmo Santa Coloma y Compaa, 1850, p. 138; Jos de la
CANAL, Espaa Sagrada. Tratado LXXXIV. De las Santas Iglesias de Lrida, Roda y Bar-
bastro en su estado antiguo, vol. XLVI, Madrid, Herederos de D. Jos del Collado, 1836,
p. 92 i s.; Prsper de BOFARULL I MASCAR, Coleccin de documentos inditos del Archivo
General de la Corona de Aragn, vol. IX, Barcelona, Imprenta del Archivo de la Corona
de Aragn, 1853, cap. 28, p. 209-210.
21. Enrique FLREZ DE SETIN Y HUIDORO, Espaa Sagrada. Teatro geogrco-his-
trico de la Iglesia de Espaa, vol. XLVI, Madrid, Imprenta de D. Antonio Sancha, 1836,
p. 99; Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones de la Iglesia espaola, vol. I, Madrid,
Pedro Montero, 1859, p. 138; Joannes Dominicus MANSI, Sacrorum Conciliorum Nova
et Amplissima Collectio, vol. VIII, Pars 1902 (= Akademissche Druck-U. Verlagsanstalt,
Graz-ustria, 1960), p. 618.
22. Severin BINIUS, Concilium Ilerdense, 524, a Conciliorum tomus undecimus,
ab anno DXXIII ad annum DL, Pars, 1644, p. 16-26.
23. Manuel GUALLAR, Los Concilios Tarraconenses celebrados en Lrida (s. VI-XV),
Lleida, Institut dEstudis Ilerdencs, 1975, p. 25.
mensis augusti.
24
Fou Antoni Agust qui, abans que ning, interpret
la data de les actes conciliars ilerdenses com el 6 dagost: El dia octau
abans dels idus, any quinz de Theudas o Theudis rei. Aquest concili
se celebr sota el ponticat del papa Vigili.
El lloc de la celebraci de lassemblea, segons Hefele, fou lesgl-
sia de Santa Eullia de Lleida. Com que a les actes del concili no hi
consta, signora el document en qu es bas Hefele. Si aix fos cert,
provaria que els primers cristians de Lleida havien tingut per al culte
un martyrium (nom dels primitius temples cristians amb relquies de
mrtirs) dedicat a la santa barcelonesa. Lesglsia de Santa Eullia devia
ser la catedral, ja que shi celebraven les reunions ms importants. La
veritat s que, en unes excavacions prop de lantic cam de Gardeny, i
no gaire lluny del fossat dels sarrans, van aparixer importants vestigis
dun monestir dedicat a santa Eullia de Barcelona, erigit pels frares
mercedaris el 1225, acompanyats pel seu fundador sant Pere Nolasc,
que fou el segon monestir que lorde erig a Catalunya. Aquestes restes
evidencien una obra monumental i sn formades per una escultura de
la Verge, una arcada gtica mutilada amb gures esculpides dngels, la
gura dun corder eucarstic, pedres i plafons sepulcrals, lloses funerries
i la llinda duna porta, fragments que havien estat aprotats per a la
construcci duna claveguera.
25
s possible que aquest orde ediqus
el seu convent sobre les restes de la primitiva esglsia de Santa Eullia
o que Hefele tamb ho interprets aix.
Analitzant les fonts en qu es nodr Hefele, trobem que Mansi
s lnic que esmenta lesglsia de Santa Eullia a Lleida, amb una
nota al marge i a peu de pgina: Incipis synodus habita en conventu
Hilerdensi ad basilicam Sancta Eulaliae.
26
Al mateix temps, les fonts
de Mansi, com ara Severin Binius,
27
Labbe i Cossart,
28
Harduin i el
manuscrit Lucense de la Hispnica (124),
29
el ms antic de tots els
de la Iglesia de Espaa, vol. XXVIII, Madrid, Imprenta de D. Antonio Sancha, 1836, p.
170-175 i 301-307.
25. Josep LLADONOSA I PUJOL, Histria de Lleida, vol. I, Trrega, Camp Calmet,
1972, p. 351.
26. Joannes Dominicus MANSI, Sacrorum Conciliorum Nova et Amplissima Co-
llectio, vol. VII, Pars 1902 (= Akademissche Druck-U. Verlagsanstalt, Graz-ustria, 1960),
p. 612.
27. Severin BINIUS, Concilium Ilerdense, 524, a Conciliorum tomus undecimus,
28. Philip LABBE i Gabriel COSSART, Sacrosancta Concilia ad regiam editionem
exacta quae nunc quarta parte prodit auctior, Pars, 1671-1672.
29. Josep VILLEDA, Prosopographia chrtienne Bas-Empire: Hispanica, Medieval
Prosopography (Pars), vol. XIX (1998), p. 147; Carlos GARCA GOLDARAZ, El cdice lucense
de la Coleccin Cannica Hispana, Roma, 1954.
cdexs, no esmenten el lloc de la celebraci daquest concili ilerden-
se. Tampoc ho fan altres collectors de concilis posteriors com Gams,
Matas de Villanuo, Jos de la Canal, Vives, Martnez Dez i Tejada y
Ramiro. Mansi, Binius, Labbe i Cossart daten aquest concili lany 524
(com el de Valncia) i, entre els cnons, nhi afegeixen uns dapcrifs
posteriors, trets duns decrets de leditor Surio, que ja sha comprovat
que no pertanyen a aquest concili. Aix mateix, trobem que la font
originria de Mansi, el manuscrit Lucense, parla dun primer concili
celebrat a Barcelona alguns anys abans del 524,
30
que es correspondria
amb el primer concili celebrat a Barcelona el 540 amb lassistncia del
metropolit Sergi i del bisbe Andreu de Lleida, ambds presents tamb
al Concili ilerdense del 546. Altrament, a les actes del segon concili
de Barcelona del 599 sexplica que es va celebrar a Sanctae Crucis,
esglsia que ms tard, al segle IX, sanomenar Sancta Crucis de Sancta
Eulaliae,
31
ja que shi veneraran les relquies de la santa trobades a
Santa Maria de les Arenes o del Mar (877). Aquest parallelisme en
la data errnia dels concilis de Barcelona, Lleida i Valncia (524),
junt amb el segon de Barcelona (599), tots concilis visigtics celebrats
a lesglsia principal o catedral, pogu induir Mansi a canviar el lloc i
lesglsia de celebraci dun concili a un altre. Si, a ms, tenim present
que la majoria de basliques visigtiques del segle V eren dedicades
a Santa Eullia, sentendr que ubiqus la baslica de Santa Eullia a
la ciutat de Lleida.
Hi assistiren vuit bisbes, ms un apoderat del bisbe de Girona
Estali, ja que no hi assist personalment. Com a costum establert, las-
semblea fou presidida per Sergi, arquebisbe de Tarragona. No tots diuen
don eren, per sabem que Just era bisbe dUrgell; Caronci, dEmpries;
Joan, de Saragossa; Patern, de Barcelona; Maurili, de Tortosa; Tauro,
dgara (Terrassa), i Grat era el prevere que representava Estali, bisbe
de Girona. Les signatures estan redactades daquesta manera:
30. Diu: ASELLUS, episcop(us) (...) Dertosanus (obispo de Dertosa,
Tarraconensis=Tortosa), que asiste al concilio I de Barcelona presidido por Sergius, obis-
po de Tarraco (Tarra-conensis, Tarragona), y celebrado algunos aos antes del 546, en el
que se aprueban diez cnones disciplinarios. A. es nombrado en ltimo lugar entre los
siete obispos asistentes a este concilio. Vegeu Francisco Antonio GONZLEZ, Concilium
Barcinonense I, Patrologia Latina (Pars), nm. 84 (1862), p. 601-608; Andr MANDOUZE,
Prosopographie chrtienne du Bas-Empire, vol. I, Prosopographie de lAfrique Chrtienne
(303-533), Pars, 1982.
31. Jaime DE VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. XVII, Madrid,
Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 136; Enrique FLREZ DE SETIN
Y HUIDORO, Espaa Sagrada. Teatro geogrco-histrico de la Iglesia de Espaa, vol. XXIX,
Madrid, Imprenta de D. Antonio Sancha, trac. 65, cap. 7, 1836, p. 282.
1) Sergi, bisbe en nom de Crist, segons el que per divina inspira-
ci es resolgu dacord amb els nostres germans, vaig tornar a
llegir les constitucions i les vaig signar. [Sergi fou, sens dubte,
el metropolit tarraconense, perqu s el primer que signa i
noms ell escriu: amb els meus germans].
2) Just, bisbe en nom de Crist, vaig intervenir en les constitucions
i les vaig signar.
3) Caronci, bisbe en nom de Crist, vaig intervenir en les consti-
tucions i les vaig signar.
4) Joan, bisbe en nom de Crist, vaig intervenir en les constitucions
i les vaig signar.
5) Patern, bisbe de lEsglsia catlica de Barcelona, en nom de
Crist, vaig donar la meva conformitat i vaig signar. [Patern,
per linters que tenia a recalcar que era bisbe de lEsglsia
catlica de Barcelona, dna a entendre que en aquesta ciutat
degu existir en aquell temps un altre bisbe no catlic, s a
dir, arri).
6) Maureli, bisbe de lEsglsia de Tortosa, en nom de Crist, vaig
intervenir en aquestes constitucions i les vaig signar.
7) Tauro, bisbe de lEsglsia dgara, en nom de Crist, vaig in-
tervenir en aquestes constitucions i les vaig signar.
8) Febrer, bisbe de lEsglsia ilerdense, en nom de Crist, vaig
intervenir en aquestes constitucions i les vaig signar.
9) Grat, prevere en nom de Crist, enviat pel meu senyor bisbe
Estali, vaig intervenir en aquestes constitucions i les vaig
signar.
Lobligaci dels bisbes dassistir al concili fou recordada a les actes
del Concili tarraconense del 516. No havien dassistir-hi sols, sin en
companyia de preveres i laics.
32
La importncia del Concili ilerdense
del 546 s notable: shi reuniren tots els bisbes de la provncia Tarra-
conense, s citat amb freqncia en concilis i snodes posteriors, tant
hispans com forans, dels segles XII i XIII i shi aprecia, en certs aspectes,
una mentalitat medieval. La seva transcendncia es manifest en els
fets i documents segents: Concili nacional IV de Toledo, als seus c-
nons 2, 33 i 38; Graci, pare del dret cannic i autor del Decretum, al
32. Concili de Tarragona del 516, cnons 6 i 13, a Sebasti JANERAS, Concilis
Provincials Tarraconenses, coll. Clssics del Cristianisme, 50 bis, Barcelona, Proa, p.
56-60; Josep RAVENTS I GIRALT, La sinodalitat a Catalunya. Sntesi histrica dels concilis
segle XII hi reprodu els cnons del Concili de Lleida;
33
el papa Gregori
XIII deman a lerudit bisbe de Lleida i posteriorment arquebisbe de
Tarragona, Antoni Agust, referncies molt concretes sobre els cnons
del Concili ilerdense; Antoni Agust escriv una carta a Jernimo Zu-
rita, historiador del Regne dArag, que deia: Quera saber de V. M.
dnde se podrn hallar ejemplares de los concilios recogidos por Isidoro,
y particularmente me pide (el Papa Gregorio XIII) el Concilio Ilerdense
que anda impreso, si en libros de manos est ms copioso, porque Gra-
ciano cita algunos captulos que no se hallan;
34
ha estat reprodut en
totes les grans colleccions conciliars nacionals i foranes, com ara les
de Binius, Garca de Loaisa, Hardouin, Labbe i Mansi;
35
al segle XVIII
linvestigador benedict cardenal Senz de Aguirre, i al segle XIX el savi
investigador, bisbe de Rottenburg, Karl Joseph Hefele nha comentat
la majoria de cnons.
El contingut dels cnons del concili visigtic ilerdense s una font
important per a conixer la histria interna de la Hispnia visigtica.
Alguns fan llum sobre qestions que afecten lEsglsia universal i que
sn molt discutides pels historiadors eclesistics de lalta edat mitjana,
aix com sobre qestions interessants per a la histria de lEsglsia
hispana referents als costums visigtics del segle VI, en relaci prin-
cipalment amb els rebatejats en larrianisme i amb la prohibici de
convivncia que existia entre arrians i catlics hispans.
36
Lorganitzaci conciliar fou un dels elements que ms ecament
contriburen al oriment cultural i religis dels segles VI i VII. El nom-
bre de concilis s directament proporcional al oriment de lEsglsia
daquells segles, com succe durant el segle VI, en qu nhi va haver
disset.
37
33. Aemilius FRIEDBERG, Corpus Iuris Canonici, vol. I, col. XXI, Leipzig: Ex Ofcina
Bernhardi Tauchnitz, 1879-1881.
34. Dacord amb la traducci al castell de Manuel GUALLAR, Los Concilios Tarra-
conenses celebrados en Lrida (s. VI-XV), Lleida, Institut dEstudis Ilerdencs, 1975, p. 21;
Justo FERNNDEZ ALONSO, La cura pastoral en la Espaa romano-visigtica, Roma, Iglesia
Nacional Espaola, 1955, p. 241-253.
35. Joannes Dominicus MANSI, Sacrorum Conciliorum Nova et Amplissima Collec-
tio, vol. VIII, Pars 1902 (= Akademissche Druck-U. Verlagsanstalt, Graz-ustria, 1960),
p. 609-620.
36. Roser SABANS I FERNNDEZ, Los Concilios Ilerdenses de la Provincia Eclesis-
tica Tarraconense en la Edad Media (a. 546-1460) (extracte tesi doctoral), Salamanca,
Universidad Ponticia de Salamanca, 2002, p. 382.
37. Justo FERNNDEZ ALONSO, La cura pastoral en la Espaa romano-visigtica,
Roma, Iglesia Nacional Espaola, 1955, p. 241-253.
Temes tractats
La major part de les disposicions preses pels concilis tarraconen-
ses de lpoca visigtica es refereixen al clergat i al culte. Dividim els
cnons daquest concili en dues parts: una de referent als clergues i
una altra al poble cristi.
1) Quant als clergues, procura que els clergues tinguin una forma
de vida diferent de la dels seglars i, per aix, sels prohibeix ls dar-
mes (per tal que no sembrutin les mans amb la sang de lenemic) i el
comer. Sinsisteix sobre la continncia. LEsglsia hispana coneixia,
com les altres, els passatges bblics que prescrivien el matrimoni com a
garant de la capacitat de govern dels bisbes i suposaven que era lestat
normal dels clergues. Levoluci religiosa accentu loposici entre la
vida matrimonial i lactivitat cultural. Per tal dharmonitzar la Paraula
de Du i lesperit de lpoca, es podia prescriure la continncia. Era
una norma difcil de complir i encara era ms difcil demostrar que
es complia. Ms de la meitat dels concilis de lpoca hi fan referncia.
Respecte als monjos, prescriu que sobservin els cnons dels concilis
dAgde o dOrleans. Es procurar impedir que assumeixin les funcions
prpies dels clergues i que els monestirs es converteixin en residncies
de laics. Un greu defecte caracterstic dels monjos visigtics fou la forta
tendncia autrquica i autonomista enfront de lautoritat episcopal. El
monacat femen reb igualment una regulaci amb vista a garantir
lestabilitat de la professi religiosa.
2) Quant al poble cristi, el concili insisteix en la seva disciplina.
Es condemnen els pecats ms comuns en aquella poca: lavortament i
linfanticidi, lincest, els rebatejos, lheretgia, lesperit de venjana por-
tat ns al jurament sacrleg i infame i lestupre amb vdua penitent o
verge religiosa.
Altres circumstncies de la celebraci del Concili ilerdense del 546
Les actes daquest concili fan molta llum sobre lpoca, tant pel
que fa als eclesistics com al poble cristi. A ms dels disset cnons que
shi promulgaren, satribueixen al Concili ilerdense nou cnons ms
reunits per Mansi,
38
per ni pel contingut intrnsec ni per lestil hi
pertanyen, sin que reecteixen una altra poca ms tardana, uns dos
segles i mig ms tard. Ho sabem, per exemple, per un fet histric que
succe en relaci amb el papa Lle III: el dia de Sant Marc de lany 799
tio, vol. XXV, Pars, 1903 (= Akademissche Druck-U. Verlagsanstalt, Graz-ustria, 1960),
p. 616 i s.
fou agredit per uns quants rivals, els quals intentaren treure-li els ulls
i la llengua i el reclogueren en un monestir. En fugir-ne, sentrevist a
Westflia amb Carlemany, el qual li va proporcionar una bona escorta
i el repos a la Seu Apostlica de Roma. Desprs dun acte pblic i
solemne, celebrat a la baslica de Sant Pere davant lemperador franc i
el poble de Roma, Lle III declar sota jurament que no havia coms
les accions que li imputaven els seus contrincants. Agrat amb Carle-
many, el coron emperador del Sacre Imperi Rom el dia de Nadal de
lany 800, any en qu Lle III pronunci el seu jurament dinnocncia.
Aquest cnon afegit al Concili ilerdense, dacord amb la traducci
al castell de Tejada y Ramiro, diu aix:
Si algn presbtero fuere infamado por la plebe que le est encar-
gada, y el obispo no pudiere probarlo con testigos legtimos, sea
suspendido el presbtero de su ocio hasta que satisfaga dignamen-
te, para que el pueblo de los eles no reciba escndalo en l. Y es
digna satisfaccin, si se hace ver a los que le tienen por reo, que
est inocente del crimen que se le imputa despus de una recta se-
guridad; lo cual se nos ensea haberlo establecido as los mayores.
Pero si se hace segn los cnones o al arbitrio del obispo, nase el
infamado con siete colegas y jure ante los sagrados Evangelios, que
la Santa Trinidad y Cristo, Hijo de Dios, que le hizo y le ense
lo que contiene el Evangelio, y los santos cuatro Evangelistas que lo
escribieron, le ayuden si l no ha perpetrado la accin que se le
imputa y purgado de este modo, ejerza despus con seguridad su
ministerio. Cuya satisfaccin dicen algunos padres anteriores ha-
berla dado San Len III Papa en la baslica de San Pedro ante
el emperador Carlomagno, el clero y el pueblo, y que despus el
venerable prncipe ejerci su venganza justa contra los adversarios
del mismo santo Papa.
39
Tamb es dubta de lautenticitat dels altres cnons afegits a les
actes del Concili ilerdense, pel que fa a la relaci amb lpoca en qu
se celebr. s de destacar que alguns daquests cnons apcrifs guarden
relaci amb els autntics, com el cnon referent a les baralles entre els
simples dels, que diu: El hermano que se atreviere a poner las manos
sobre su hermano sufra la disciplina legtima.
40
39. Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones y de todos los concilios de la
Iglesia espaola y de Amrica, vol. II, Madrid, Pedro Montero, 1859-1863, p. 138.
40. Dacord amb la traducci al castell de Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de
cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola y de Amrica, vol. II, Madrid, Pedro
Montero, 1859-1863, p. 139.
Un altre cnon fals s el que anima els sacerdots prevaricadors
a fer confessi pblica, ns i tot daltres pecats secrets que haguessin
coms. El cnon autntic anava dirigit als dels que, per algun pecat
greu o pblic, haguessin estat castigats per la jerarquia eclesistica a
fer penitncia pblica durant uns anys i shaguessin incorporat a la
plena participaci de les assemblees litrgiques. Diu:
Acerca de aquellos que tienen las sagradas rdenes, y conesan que
antes o despus de la ordenacin han cometido crmenes capitales,
establecemos que entre ellos, segn mi parecer, debe haber esta dife-
rencia; que aquellos que fueren prendidos o cogidos pblicamente en
perjurio, hurto, fornicacin y crmenes semejantes, sean depuestos
de su propio grado segn estatutos de los sagrados cnones, porque
se da escndalo al pueblo de Dios, con que personas tan viciosas
presidan a otros, porque de este modo los hombres no asisten al
sacricio de Dios, como se lee que en otro tiempo hicieron los
hijos pecadores de Hebo, y de aqu resultaron rebeldes y contra-
rios, y se hicieron peores de da en da con los malos ejemplo. Mas
a los que en la confesin secreta maniestan haber obrado mal
ante los ojos de Dios, y en presencia del sacerdote que les ha de
aplicar la penitencia, y se acusan de haber delinquido gravemente,
si se arrepienten de corazn y desean purgarse mediante lgrimas
y mediante ayunos, limosnas, vigilias y sagradas oraciones, se les
guardar su grado, prometindoles la esperanza del perdn, por la
misericordia de Dios, el cual desea que todos los hombres se salven
y que lleguen al conocimiento de la verdad, no queriendo la muerte
del pecador, sino que se convierta y viva.
41
Uns altres cnons afegits a aquest concili tracten dels clergues
malalts o amb amputacions i de la cura que han de tenir en els or-
naments sagrats. Un diu: Si algn clrigo se halla enfermo, y por am-
putacin de los mdicos queda cojo, no le negamos que se promueva a
las sagradas rdenes.
42
I laltre: Todo presbtero que no pudiere tener
fuente de piedra, tenga un vaso a propsito solamente para bautizar, el
cual no se ha de sacar de la iglesia. Igualmente para lavar el corporal y
para las sabanillas del altar tenga propios vasos que no se empleen en
otros usos.
43
Montero, 1859-1863, p. 138-139.
Montero, 1859-1863, p. 139.
Montero, 1859-1863, p. 139.
En un altre cnon destaca la referncia a citacions bbliques:
Que toda controversia que proceda de cosas eclesisticas, se termine
segn la ley divina por dos o tres testigos, pues el Seor dijo: no vaya
uno en contra de otro, sino que toda palabra quede rme por la boca
de dos o tres testigos.
44
I, nalment, shi afegeixen dos decrets de leditor Surio trets,
probablement, dun antic cdex manuscrit. Aquests decrets fan re-
ferncia a les exesposes dels bisbes, preveres i diaques, a les quals
es negava la comuni, en el sentit dexcomunicaci litrgica, que no
exclou de lEsglsia, sin dels actes litrgics, i que es distingeix de
lexcomunicaci com a exclusi de lEsglsia (se suposa que eren ar-
rianes convertides al catolicisme). Aquest cnon diu: La mujer dejada
por el obispo, presbtero o dicono, si se casare, no comulgue al n de
la vida.
45
Tamb fan referncia al fet que els cristians que anaven a
les bodes no havien daplaudir ni ballar, sin menjar dignament com
conv als cristians costums primitius pagans i arrians que lEsgl-
sia catlica volia eradicar dels convertits al cristianisme, per la qual
cosa amb aquest decret establia una pauta de conducta per al poble
cristi. Diu, doncs: Que no conviene que los cristianos que van a
las bodas canten o salten, sino que cenen o coman generalmente como
deben hacerlo los cristianos.
46
Lorigen daquests fragments, segons les citacions del cardenal
Aguirre, es troba en Burchard de Worms,
47
ja que la seva collecci
Montero, 1859-1863, p. 139; Dt 17,6; Mt 18,16; 2Co 13,1; vegeu La Bblia, bblia catalana
traducci interconfessional, Barcelona, 1996, p. 262, 49 i 328, respectivament.
Montero, 1859-1863, p. 139.
Montero, 1859-1863, p. 139.
47. Burchard de Worms va escriure el Liber Decretorum, que consta de 1.785
captols, 582 dels quals provenen de Regino de Prm, 280 de la collecci dAnselmo
dedicata, 68 de lAdriana, 170 del Pseudoisidoro, 35 de concilis merovingis, 90 de concilis
carolingis i ms dun centenar estan formats de diverses penitencials, a ms daltres no
identicats. Utilitz els textos amb gran llibertat, afegint-hi frases i canviant-ne el sentit
segons la nalitat proposada. En realitat, el Decretorum no s obra dun particular, sin
de Burchard com a legislador, que el compongu per a ls dels seus diocesans. Per
tant, estava autoritzat a introduir modicacions als textos anteriors. Antonio GARCA Y
GARCA, Historia del Derecho Cannico, vol. I, El primer milenio, Salamanca, Instituto de
Teologa Espaola, 1967, p. 307-308; Jos de la CANAL, Espaa Sagrada. Tratado LXXXIV.
De las Santas Iglesias de Lrida, Roda y Barbastro en su estado antiguo, vol. XLVI, Madrid,
Herederos de D. Jos del Collado, 1836, p. 175.
no t gaire crdit entre els estudiosos, segons els quals copi moltes
coses apcrifes, admeses pels collectors que lhavien precedit, els quals
introduren cnons i decretals apcrifs. Daltra banda, tal com hem
exposat, no existeix cap analogia amb els autntics.
LA PARAULA DE DU
Malgrat que cap cnon del Concili ilerdense del 546 no fa refe-
rncia a la Paraula de Du i que sn pocs els elements de judici que
sen tenen, als segles VI i VII lEsglsia visigtica vivia els seus dies de
mxima esplendor en organitzaci i cultura. Que hi hagi pocs sermons
a la literatura hispanovisigoda no demostra que la cura pastoral hagus
estat desatesa. Es pot invocar aqu el silenci que els cnons conciliars
guarden respecte a la sospita que, dordinari, el deure de la predicaci
es complia b per part dels bisbes i del clergat encarregat de les seves
esglsies, ja que una falta daquesta mena no hauria deixat de cridar-hi
latenci. Una altra explicaci, respecte als pocs sermons, podria ser que
no tingueren estengrafs prctics en la transcripci dels discursos, ja que
s prou conegut que la major part dels tresors oratoris de lantiguitat
ens han estat transmesos grcies a la feina daquests escrivans, perqu
no era normal que el mateix autor escrivs els seus propis sermons.
48

A la pennsula Ibrica no hi ha cap rastre daquests estengrafs.
El mitj normal de predicaci era la paraula: Euntes... praedicate
evangelium omni creaturae. Sn les paraules de Jess,
49
seguides dels
rituals i cerimnies litrgiques riques de contingut doctrinal i religis.
Dom Sjourn veu un indici de lelevaci cultural del clergat visigtic,
que no necessitava homilies per a desenvolupar la seva feina, ja que la
predicaci no era estricta, sin que es basava en la lectura dels llibres
sagrats amb tota la transcendncia duna veritable predicaci, perqu
sinstrua a conscincia els sacerdots en les sagrades escriptures i en
els cnons per a adoctrinar en la fe i en els costums les persones que
sels encomanaven dacord amb la Regula pastoralis
50
de sant Gregori
Magne.
El primer concili que socup de la regulaci de la litrgia fou el
Concili de Valncia, de la mateixa data que lilerdense. En aquells temps,
48. Joseph de GHELLINCK, Patristique et moyen ge, vol. II, Introduction et compl-
ments ltude de la patristique, Brusselles, 1947, p. 183-245, especialment p. 214-225.
49. Aneu per tot el mn i anuncieu la bona nova de levangeli a tota la huma-
nitat, Mc 16,15; vegeu La Bblia, bblia catalana traducci interconfessional, Barcelona,
1996, p. 109.
50. Paul SJOURN, Le dernier Pre de lglise, Saint Isidoro de Sville. Son rle
dans lhistoire du droit canonique, Pars, Gabriel Beauchene, 1929, p. 172.
els costums litrgics devien ser diversos. Tractant de la missa, diu: Que
los evangelios fueran ledos en esta ltima despus del Apstol. Quatenus
salutaria praecepta domini nostri Iesu Christi vel sermonen sacerdotis,
non solum deles, sed etiam cathecumeni ac poenitentes, et omnes qui
e diverso sunt, audire licitum habeant. I afegeix, com raonant aquesta
prescripci, que todos saben perfectamente cmo algunos han sido atra-
dos a la fe por haber escuchado la predicacin de los sacerdotes.
51
La
predicaci a la missa, i concretament desprs de lEvangeli, era normal,
per, com es dedueix amb tota claredat daquest cnon del Concili de
Valncia, es donava molta importncia al serm. Dins del concepte
de predicaci es comprenia tota mena dinstrucci o exhortaci sobre
les veritats religioses; no obstant aix, no sen diu res. El que sembla,
amb tota claredat, s que el deure de tota predicaci queia sobre el
bisbe, encara que tamb era incumbncia habitual del prevere, i segu-
rament del diaca, en cas que aquest fos lnic cap duna cristiandat.
La Regula pastoralis ens indica el mtode de predicaci que se
seguia, els subjectes a qui es dirigia i la persona i vida del predicador,
amb un estil familiar i docte, atractiu i ple durgncia sacerdotal, propi
de sant Gregori el Magne. Diu:
No conv a tots una mateixa exhortaci, ja que en tots la con-
dici de vida i costums tampoc s la mateixa. Sha dacomodar,
per tant, la instrucci dels mestres a la condici i capacitat dels
alumnes, buscant aconseguir el difcil art de dir a cadasc all
que li conv sense que aix sigui obstacle a la comuna edicaci:
la mateixa doctrina per a tots, per no proposada de la mateixa
manera.
52
Als captols segents parla de la manera de predicar a les diverses
classes de dels: homes o monjos, joves o vells, pobres o rics, savis o
ignorants, humils o superbs, pecadors o virtuosos. Al nal, insisteix
en la vida que ha de portar el predicador dacord amb les altes veritats
i la moral divina que predica.
Respecte al contingut de la predicaci, tot i que existeixen molts
pocs exemples oratoris dels nostres pares hispanovisigtics, no s pos-
51. Dacord amb la traducci al castell de Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin
de cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola y de Amrica, vol. II, Madrid,
Pedro Montero, 1859-1863, p. 147. Concili de Valncia del 546, cnon 1, a Robert Ig-
natius BURNS, El reino de Valencia del siglo XIII (Iglesia y sociedad), vol. I, Valncia, Del
Snia al Segura, 1982, p. 26; Joannes Dominicus MANSI, Sacrorum Conciliorum Nova
et Amplissima Collectio, vol. VIII, Pars, 1902 (= Akademissche Druck-U. Verlagsanstalt,
Graz-ustria, 1960), p. 620.
52. SANT GREGORI MAGNE, Regula Pastoralis 3, prleg, a Jacques-Paul MIGNE (ed.),
Patrologa Latina, vol. XLVII, p. 49.
sible dibuixar-ne un quadre complet del seu carcter i contingut, per
s que s possible fer, en aquests pocs sermons, un petit quadre de
lespiritualitat daquests pares que van encertar en les idees que con-
tenia la seva predicaci. Sinsisteix en la necessitat de la morticaci
i el domini de les prpies passions carnals,
53
en el sacrici ents com
a martiri, i tamb en la virginitat, la continncia, la caritat i el tenir
esposa com si no sen tingus. Amb aix sofereix a Du un sacrici
agradable, ja que es viu en la virtut i la innocncia, en la fe i la religi,
servint el Senyor amb sinceritat i veritat.
Igualment, sesmenten normes que sapliquen a diversos casos con-
crets de la vida quotidiana, com lhospitalitat, les obres de misericrdia
i caritat, el furt i la violncia, la calmnia i la maledicncia, la delitat
en els contractes i lhonestedat en els costums. Tamb ataca els pecats
de lascvia, enveja, avarcia, vanaglria, mentida, gola i embriaguesa.
Sinsisteix de manera particular en els perills de la lascvia i es mostra,
amb un excessiu rigor asctic, enemic de la dona, origen de tots els
mals que afecten lhome i etern motiu de pecats i de crims:
54
encara
que tingus cent llenges, no seria capa de ponderar bastant.
55
Una de les coses que ms crida latenci s el reps supercial
que fa dels llibres litrgics, i especialment del Liber ordinum,
56
com ara
la comprovaci del fet que tota la vida del cristi, des que era adms
a lEsglsia pels rituals diniciaci cristiana, estava informada per la
litrgia. La seva vida havia de ser santa i per aix lEsglsia benea les
coses i les persones en el seu desenvolupament corporal i espiritual, i
les orientava en un sentit religis permanent.
Lestudi de les condicions del clergat, com a subjecte de la cura
pastoral, s molt positiu: hi ha un nombre abundant de clergues i una
gran preocupaci en la jerarquia per la seva perfecta formaci, tant
en el cultiu de la intelligncia com dels costums i de la moral, regits
per aquests bisbes molt ben formats.
53. Tractatus Illustrium in utraque tum ponticii tum caesarei iuris facultate iuris-
consultorum, vol. XIV, Vencia, Early Printed Edition, 1584, p. 156, comentat per Antonio
GARCA Y GARCA, La canonstica Ibrica posterior al Decreto de Graciano, a Repertorio
de historia de las ciencias eclesisticas en Espaa, vol. 1, Salamanca, 1967, p. 420.
54. Tractatus Illustrium in utraque tum ponticii tum caesarei iuris facultate iu-
risconsultorum, vol. XIV, Vencia, Early Printed Edition, 1584, p. 103-105, comentat per
Antonio GARCA Y GARCA, La canonstica Ibrica posterior al Decreto de Graciano, a
Repertorio de historia de las ciencias eclesisticas en Espaa, vol. 1, Salamanca, 1967, p. 420.
55. Paulus OROSIUS, Commonitorium ad sanctum Augustinum de errore Prisci-
llianistarum et Origenistarum, Corpus Scriptorum Ecclesiasticorum Latinorum (Viena),
nm. XVI (1900), p. 216-219.
56. Fernando CABROL i Henri LECLERCQ, Mozarabe (liturgie), a Dictionnaire
darchologie chrtienne et de liturgie, vol. XII, Pars, 1932, p. 401-404.
En el sentit que ja hem alludit sobre la Paraula de Du als
cnons del Concili ilerdense, tamb es pot entendre que, en aquesta
regi, els bisbes anteriors a Sergi tenien fonts de primera m i molt
dignes, per la qual cosa no necessitaven cap altra regulaci en aquest
aspecte. Aix, tenim per exemple Pere de Lleida, de qui noms es co-
neix la seva intervenci activa en la formaci del Corpus liturgicum
visigtic que public oracions prpies per a diverses festes i misses,
en un estil al mateix temps elegant i clar.
57
Si, a ms, ens xem que la
normativa del Concili visigtic ilerdense coincideix amb la del Concili
de Valncia de la mateixa data, aix signica que utilitzaven unes fonts
dmplia difusi.
ELS SAGRAMENTS
Abans del segle VI, la pennsula Ibrica visqu una centria sota
limperi cristi abans que els seus camps i ciutats fossin ocupats pels
pobles germnics, creients en Crist igualment, per apartats de la ca-
tolicitat per lheretgia arriana. Aix explica labsncia de lesperit missi-
onal. Encara havien de quedar pagans, i tots els membres dels pobles
ocupants eren arrians; el mtode emprat en la conversi era latracci
pel convenciment. Ens en dna una idea el fet que la iniciaci al cris-
tianisme es duia a terme en letapa adulta, desprs del catecumenat,
i el baptisme dels nens nera una excepci. La major part dels ind-
genes degueren anar acceptant a poc a poc les idees cristianes, com
ho demostra el fet que reis com Recared, amb una gran visi poltica,
es convenceren que el cristianisme era lnic mitj per aconseguir la
unitat religiosa.
58
Desprs del Concili dElvira, ja no es parla dun ter-
mini determinat per al bateig i el catecumenat, que es redueix a uns
quants dies abans de rebre el baptisme. La iniciaci a les veritats del
cristianisme es feia de forma verbal, en la llengua vernacla, i asctica-
ment sels preparava amb exercicis doraci, morticaci i penitncia,
i amb actes i cerimonials litrgics: exorcismes, uncions, imposicions
de mans i oraci en com. A ladministraci del baptisme, la seguia
una doble chrismatio. Les uncions, junt amb la imposici de mans,
constituen el sagrament de la conrmaci. Sacabaven els actes de la
57. SANT ISIDOR DE SEVILLA, De viris illustibus 13, a Jacques-Paul MIGNE (ed.),
Patrologa Latina, vol. LXXXIII, p. 1090. En realitat, aquesta obra s de sant Ildefons de
Toledo (Patrologa Latina, vol. XCVI, p. 171-192); vegeu Gregorio SNCHEZ DONCEL, Lrida
(Dicesis de), a Diccionario de historia eclesistica de Espaa, vol. II, Madrid, Instituto
Enrique Flrez, Consejo Superior de Investigaciones Cientcas, 1972, p. 1291.
58. Wilhelm REINHART, El rey Leovigildo unicador nacional, Boletn del Seminario
de Arte y Arqueologa, Valladolid, Universidad de Valladolid, 1943-1944, p. 97-107.
iniciaci cristiana donant per primera vegada als nous membres de
lEsglsia la comuni eucarstica. La litrgia informava tota la vida
dels cristians i el sant sacrici de la missa, en el qual el poble inter-
venia de manera molt activa, nera el centre. Leucaristia era rebuda
amb les dues espcies, i no era obligatori rebre-la cada dia. Des del
segle IV, la missa se celebrava diriament a totes les esglsies on hi
havia un sacerdot, i era obligatria cada diumenge, obligatorietat que
simpos al poble.
Els altres perodes sagrats de lany litrgic tenien una gran im-
portncia pastoral: destacaven els dos cicles dAdvent, Nadal i Epifania,
i de Quaresma, Setmana Santa i Pasqua. Entre els actes litrgics als
quals assistia el poble, tamb shi comptava loci div; concretament,
les viglies dels dies ms solemnes, com el de Pasqua i els dels mrtirs
venerats i, sobretot, el Matutinum.
LEsglsia socupava particularment dels seus dels, segons el sis-
tema de vida escollit per ells per tal darribar a Du. Aquests sistemes
eren dos: el de vida ordinria i el de perfecci per a la prctica dels
consells evanglics, s a dir, vida de famlia o vida dascetisme o virgini-
tat. Els cnons hispnics condemnaven els brots dheretgia que atacaven
lhonestedat i la santedat del matrimoni. Es custodien, per mitj de la
legislaci dimpediments, els ns primaris i secundaris del matrimoni i
es dna un gran valor a les esposalles i seleva la condici de la dona
ns a la mateixa dignitat que lhome, encara que aquest ser el cap
i amo de la famlia. Els atemptats contra la santedat del matrimoni
es castigaven amb duresa i es defens enrgicament la seva unitat i
indissolubilitat. Hi ha molta ms informaci sobre els qui aspiraven a
la perfecci mitjanant la prctica dels consells evanglics. Els bisbes,
amb la seva actitud pastoral, alimentaven, protegien, fomentaven i fre-
qentment dibuixaven les lnies de lespiritualitat monstica.
El Concili ilerdense del 546 ens dna una gran informaci sobre
la disciplina penitencial, ja que els seus cnons sordenen per tal de
corregir i castigar pecats, hbits i abusos morals i disciplinaris. s un
dels elements ms importants de la cura pastoral. La penitncia pbli-
ca o cannica s la penitncia per antonomsia, per va deixant pas
a altres formes de penitncia privada. Lexcomunicaci simposa amb
freqncia com a pena independent, a ms dacompanyar sempre la
penitncia pblica, i s considerada ms greu. Signica la ruptura de
relacions dins el sistema de la communio primitiva. s un veritable cstig
penitencial, amb absoluci nal per a la reconciliaci. La penitncia
imposada als clergues i als monjos anava quasi sempre acompanyada
de deposici i degradaci, i el clergue penitent no es podia reincorporar
al seu antic crrec i dignitat. Noms en alguns casos explcits sadmetia
la rehabilitaci. Els cstigs imposats als monjos eren molt durs, ja que
la professi religiosa era considerada una mena de penitncia.
Respecte als sagraments de lextremunci i el vitic, dels quals
no diu res aquest concili ilerdense, sn els ltims auxilis espirituals.
En alguns cnons, shi remet amb benevolncia quan el penitent, sense
poder acabar la seva penitncia, arriba a la de la seva vida.
Baptisme
Els sagraments del baptisme, la conrmaci i la primera comuni
integraven el concepte diniciaci cristiana. La seva concessi anava
precedida dun temps prudencial per tal de preparar el catecumen.
Lexamen de diferents escrits reecteix la inexistncia duna unitat per-
fecta de costums i rituals entre les diverses provncies eclesistiques,
no de manera substancial, sin en aspectes i detalls molt concrets.
59

El Concili ilerdense del 546 no diu res sobre laspecte formal, cosa que
fa suposar que el seu mtode de convicci per a la iniciaci cristiana
els funcionava, i el que els preocupava, segons els cnons, era que
en el futur no es barregessin els catlics amb els arrians, als quals
denominaven heretges. La seva preocupaci era la custdia del cato-
licisme enfront de larrianisme. El cnon 13 els diferencia molt b:
De los catlicos que entregaron a sus hijos a los herejes para que los
bautizaran.
60
En parlar de lls, es desprn que en aquesta provncia
eclesistica sadmetia el baptisme de nens sense excepcions, almenys
a la part arriana, o que probablement van ser els arrians els qui, per
tal daconseguir ms adeptes per a la seva causa, iniciaren aquesta
prctica. Tamb el mateix cnon diu: No se admita de modo alguno
en la iglesia la ofrenda de aquel catlico que entregare sus hijos a los
herejes para que los bauticen.
61
Si tenim en compte que durant aquesta poca les autoritats civils
eren arrianes, no s destranyar que es dons el fet que alguns pares,
per convenincies socials i per tal destar b amb el poder temporal,
rebategessin els seus lls. Aix devia provocar una gran preocupaci
als pares de lEsglsia catlica, tal com reecteix lesmentat cnon 13.
59. Justo FERNNDEZ ALONSO, La cura pastoral en la Espaa romano-visigtica,
Roma, Iglesia Nacional Espaola, 1955, p. 241-253.
60. Text dacord amb la traducci al castell de Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin
de cnones de la Iglesia espaola, vol. II, Madrid, Imprenta de D. Anselmo Santa Coloma
y Compaa, 1850, p. 144.
y Compaa, 1850, p. 144.
Sevidencia tamb que a lEsglsia catlica se li afeg la preocupaci
que, amb la possibilitat dun cstig major, els fugissin els dels catlics
que havien donat els seus lls a larrianisme. Aquest zel, per tal que
la poblaci no es barregs, tamb queda reectit al cnon 14: Que
los catlicos no tengan trato con los rebautizados. Los eles religiosos
ni an se sienten a la mesa con los rebautizados.
62
En parlar de dels consagrats a Du (religiosos), aquest cnon
no solament demostra aquesta distinci, sin tamb un menyspreu
cap als heretges. La pena s ms severa que en lanterior concili, ja
que els iguala als incestuosos, com veurem ms endavant. Respecte a
la penitncia que han de complir els rebatejats en larrianisme quan
volen tornar al catolicisme, el cnon 9 diu:
Cunto tiempo han de hacer Penitencia los que se rebautizan. Res-
pecto a los que rebautizados en la prevaricacin abjuraron la fe sin
ninguna necesidad ni tormento, establecise, que se observen con
ellos los cnones nicenos que hablan de los prevaricadores, esto
es, que hagan oracin entre los catecmenos por espacio de siete
aos, dos entre los catlicos, y despus por moderacin y clemencia
del obispo, comulguen con los eles en la oblacin y Eucarista.
63
La convivncia entre catlics i arrians, sens dubte, donava lloc
a problemes greus i delicats, sobretot en la qesti de matrimonis
mixtos, que probablement es resolien rebatejant el consort catlic per
exigncies de la part arriana. Es prescriu lobservana dels cnons del
Concili de Nicea, concretament del cnon 11, en el qual es menciona
aquest assumpte:
Con respecto a aquellos que prevaricaron sin ser urgidos, sin pr-
dida de sus bienes, sin peligro de nada por el estilo de las cosas
que acaecieron bajo la tirana de Licinio, resolvi el Snodo que
no son considerados dignos de un trato compasivo; sin embargo,
que se les trate con benignidad. As, pues, cuantos en verdad ha-
cen penitencia, sean tenidos entre los catecmenos por tres aos,
aunque sean eles y que se humillen durante seis en contricin, y
durante otros dos comuniquen en la oracin con el pueblo, pero
no en la ofrenda.
64
y Compaa, 1850, p. 144.
y Compaa, 1850, p. 143.
64. Text dacord amb la traducci al castell de Manuel GUALLAR, Los Concilios
Tarraconenses celebrados en Lrida (s. VI-XV), Lleida, Institut dEstudis Ilerdencs, 1975,
Sobserva, en primer lloc, que la rehabilitaci del prevaricador
rebatejat es feia gradualment, tornant a passar pel catecumenat com si
vingus del paganisme. En segon lloc, era ms suau el Concili ilerdense
del 546 que el de Nicea. Amb el temps, les penes es van suavitzant,
cosa que indica ms caritat i benevolncia amb signes dobertura al
del que ha delinquit.
Eucaristia i conrmaci
Com ja hem mencionat, els tres sagraments junts (baptisme, con-
rmaci i eucaristia) formaven el concepte diniciaci cristiana. Es
rebien tots tres en una mateixa cerimnia, amb diferents rituals per a
cadascun. A ladministraci del bateig, la seguia una doble chrismatio,
la segona de les quals, junt amb la imposici de mans, consistia en el
sagrament de la conrmaci. Desprs sels donava, als membres de la
nova esglsia, la comuni per primera vegada. En el llenguatge disci-
plinari daquella poca, la comuni signicava la uni i la comunicaci
entre els membres de la gran comunitat eclesistica, que es manifestava
en la participaci de la missa eucarstica.
Al cnon 1, el Concili ilerdense del 546 parla dels ministres:
Que los que sirven al altar se abstengan enteramente de derramar
sangre. Establecise acerca de aquellos clrigos colocados en la ne-
cesidad de un asedio, que los que sirven al altar, y dan la sangre
de Cristo, o tocan los vasos destinados para los ocios sagrados,
enteramente se abstengan de derramar sangre humana, aunque sea
de enemigos, y si la derramaren, queden privados por dos aos del
ocio y comunin, de modo que en todo este tiempo, expen su
culpa segn las fuerzas que Dios les diere, mediante vigilias, ayunos,
oraciones y limosnas, y obrando as, vulvaseles por ltimo al ocio
o a la comunin; en la inteligencia de que en adelante no sern
promovidos a los cargos principales, pero si en este tiempo fueren
negligentes acerca de su salvacin, pueda el sacerdote alargarles el
tiempo de la penitencia.
65
p. 50; text llat a Josephus ALBERIGO et al., Conciliorum Oecumenicorum Decreta, Bolonya,
Istituto per le Scienze Religiose, 1973, p. 11.
y Compaa, 1850, p. 139.
Aquest cnon fa llum sobre diverses qestions:
1) Que la comuni es rebia amb les dues espcies.
66
Tamb ens
ho conrma la doble frmula emprada per a donar la comuni que
sha conservat en un dels manuscrits del Liber ordinum: Corpus Do-
mini nostri Iesu Christi sit salvatio tua. Sanguis Christi maneat tecum
redemptio vera.
67
Aquesta qesti es torn a discutir a la primera sessi
del Concili II del Vatic, que va continuar tolerant, en casos concrets,
rebre la comuni amb les dues espcies.
68
2) Que la censura va dirigida exclusivament als clergues ordenats
in sacris (sacerdots i diaques), els nics que tenien facultat per donar
el cos i la sang de Crist. Al bisbe sel denominava sacerdos. A lEsglsia
primitiva, era normal anomenar-lo aix, ja que tenia la plenitud del
sacerdoci de Crist.
3) Que aquesta censura prescrivia la privaci de les funcions sa-
cerdotals i la comuni durant dos anys, i quedaven a larbitri del bisbe
els casos de negligncia i la seva prolongaci. Tamb sels vetava de
per vida la promoci interna a lEsglsia. El cstig no sembla que sigui
gaire dur tenint en compte lpoca, per la qual cosa hi ha la possibilitat
que fos un delicte coms amb regularitat a causa de lambient hostil
de les guerres, les irrupcions, els saqueigs i el mateix concepte guerrer
que els gots havien portat a la Pennsula, ja que lambient militar era el
mitj de vida ms honrs que tenien. El clergat, a manera de defensa
i per imposici de les circumstncies, havia dempunyar les armes per
defendre el poble amb el qual li havia tocat conviure.
66. A partir daquest concili del 546, no sesmenta ms aquest sagrament als con-
cilis de Lleida. El papa Urb II (1088-1099), al Concili de Clarmont, prohib la comuni
amb les dues espcies. El seu successor Pasqual II (1099-1118) segu la mateixa lnia.
Amb tot, en un cdex anterior al segle XIII de la catedral de Roda, extracte redut de
lOrdinari de sant Ramon de Roda, on hi ha els rituals del sagrament de lextremunci
utilitzat a la Pennsula, segurament del segle XI i copiat daltres ordinaris ms antics,
sesmenta que es la prctica prescrita en el mismo de comulgar al enfermo con la santa
Hostia baada en el sanguis, contra el que se declar abiertamente el Papa Urbano II y
renov pocos aos despus su sucesor Pascual II; vegeu Joan B. ALTISENT I JOV, Ponti-
cals de Roda, Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. II (1926), p. 525-527.
67. Liber ordinum, 231, nota Ad vinum, a Fernando CABROL i Henri LECLERCQ,
Monumenta Ecclesiae Liturgia, vol. V, Pars, 1900-1902.
68. Concili II del Vatic: Constitucion Sacrosanctum Concilium, sobre la sagrada
liturgia, 55, a Concilio Vaticano II. Constituciones. Decretos. Declaraciones, Madrid, 1991,
212. Tamb es troba al text llat de Josephus ALBERIGO et al., Conciliorum Oecumenicorum
Decreta, Bolonya, Istituto per le Scienze Religiose, 1973, p. 831.
Matrimoni
69
Existeixen molt poques indicacions conciliars i pocs escrits ecle-
sistics, com sermons o cartes, sobre el matrimoni i la famlia. Per
aquesta mateixa absncia de referncies i fonts canniques i literries
dna a entendre que devia ajustar-se sucientment a les exigncies
del dogma i de la moral cristians. Al Concili ilerdense del 546, hi ha
tamb manca de referncies sobre aquests temes, a excepci dalgun
cnon sobre labs o algun altre pecat relatiu al matrimoni, com ara
lincest o lavortament, considerats als cnons 2 i 4, respectivament.
El contracte matrimonial era originari del dret rom i, assumit
per la doctrina cristiana en la cerimnia de celebraci, es testicava
en la lectura doracions i frmules amb una gran elevaci moral en la
uni dels cossos i dels esperits, una i indissoluble, a la qual assignaven
com a la procreaci, lamor, lajut mutu dels esposos i el posar remei
a la concupiscncia. El ritual del matrimoni t tamb una rbrica en
la qual, al nal de la benedicci, es diu que el sacerdot lliura la dona
a lhome.
70
Lesposa estava subjecta a lesps amb igualtat en la digni-
tat a causa del concepte cristi de la condici de la dona, per la qual
cosa aquesta obedincia i servitud al marit ha dsser servitute libera
et dilectione plena. Amb la unitat i la indissolubilitat queden tutelats
els drets mutus dels esposos.
71
Una de les fonts hispanes que socupen de la indissolubilitat del
vincle matrimonial s el Concili dElvira.
72
Segons aquest concili, la
69. Antonio GARCA Y GARCA, Historia del Derecho Cannico, vol. I, El primer mile-
nio, Salamanca, Instituto de Teologa Espaola, 1967, p. 250-253; vegeu Jean GAUDEMET,
Lglise dans lEmpire Romain, IV-V sicles, a Histoire du droit et des institutions de
lglise en occident, vol. III, Pars, Sirey, 1958, p. 515-561; Franco ADAMI, Precisazioni in
tema di consenso matrimoniale nel pensiero patristico, Il Diritto Ecclesiastico (Mil),
vol. LXXVII (1965), p. 206-241; Riccardo ORESTANO, Struttura giuridica del matrimonio
romano dal diritto classico al diritto giustinianeo, vol. I, Mil, 1951, p. 410-414; Eduardo
VOLTERRA, La conception du mariage Rome, Revue Internationale des Droits de lAn-
tiquit (Brusselles), vol. II (1955), p. 187-192; Francesco DELPINI, Divorzio e separazione
dei coniugi nel diritto romano e nella doctrina della chiesa no al secolo V, Tor, Marietti,
1956; Cyrille VOGEL, Lge des poux chrtiens au moment de contracter mariage, daprs
les inscriptions palochrtiennes, Revue de Droit Canonique (Estrasburg), vol. XVI (1966),
p. 335-366; Pedro LOMBARDA, Los matrimonios mixtos en el concilio de Elvira, Anuario
de Historia del Derecho Espaol (Madrid), vol. XXIV (1954), p. 543-558; Pedro LOMBARDA,
Los matrimonios mixtos en el derecho de la iglesia visigoda, Anuario de Historia del
Derecho Espaol (Madrid) vol. XXVII-XXVIII (1957-1958), p. 27-28 i 61-108, respectivament.
70. Liber ordinum, 439, a Fernando CABROL i Henri LECLERCQ, Monumenta Eccle-
siae Liturgia, vol. V, Pars, 1900-1902.
71. Mt 19,9; 1Co 7,10-11, vegeu La Bblia, bblia catalana traducci interconfes-
sional, Barcelona, 1996, p. 50 i 300, respectivament.
72. Concili dElvira del 300, cnons 15-17 i 67, a Juan TEJADA Y RAMIRO, Colec-
cin de cnones de la Iglesia espaola, vol. II, Madrid, Imprenta de D. Anselmo Santa
separaci dels esposos noms est permesa quan existeix una causa o
es comet el crim dadulteri. La inuncia daquesta concepci del dret
rom es pos de manifest a la Lex visigothorum, si b shi adverteix la
inuncia didees cristianes, encara que sigui de manera imperfecta.
Aquest codi cont dues lleis sobre la separaci dels esposos:
1) La primera llei, que porta la rbrica dAntiga, admetia clara-
ment el divorci, sempre que es fes estenent el document corresponent
o davant de testimonis. Una dona abandonada en aquestes condicions
es podia casar de nou.
73
2) La segona llei, anomenada de Recesvint, estableix el principi
de la doctrina cristiana segons el qual no s lcit abandonar de cap
manera la prpia esposa, ni pel procediment especicat a la primera
llei, sin noms per causa dadulteri, una vegada demostrat el qual,
ladltera passa a disposici del marit. No obstant aix, al nal, la llei
diu: Si el marit peca amb altres homes o pretn prostituir la seva dona
contra la seva voluntat, ja que els cristians no han de sofrir semblant
pecat, pot lesposa abandonar el seu criminal marit i casar-se amb qui
ella vulgui.
74
Sagrament de lorde
Durant els segles VI i VII, lEsglsia desenvolupa una gran vitalitat
amb una gran empenta en la seva vida interna causada per la perfec-
ta organitzaci, vigilncia i zel dels bisbes i per la bona preparaci
del clergat, amb un nivell cultural bastant elevat, demostrat en obres
descriptors eclesistics daquella poca i en les actes conciliars que es
conserven, que tenen un ric contingut jurdic i teolgic.
75
En aquests
Coloma y Compaa, 1850, p. 22 i s.; cf. Concili dArle del 314, cnon 11, a Philip LABBE
i Gabriel COSSART, Sacrosancta Concilia ad regiam editionem exacta quae nunc quarta
parte prodit auctior, vol. I, Pars, 1671, p. 1428; Concili dHipona del 393, cnon 12;
Concili de Cartago del 397, cnon 12; Concili dAgde del 506, cnon 67 a Juan TEJADA
Y RAMIRO, Coleccin de cnones de la Iglesia espaola, vol. II, Madrid, Imprenta de D.
Anselmo Santa Coloma y Compaa, 1850, p. 145 i s.; Concili dOrleans del 538, cnon
14; Concili III de Toledo del 549, cnon 14. El text llat i la versi castellana daquest
ltim concili es troben a Jos VIVES, Toms MARN i Gonzalo MARTNEZ DEZ, Concilios
visigticos e hispano-romanos, Barcelona, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones
Cientcas, Instituto Enrique Flrez, 1963, p. 55-60.
73. No mancaren autors cristians que mantenien la possibilitat de segones noces
per a la part innocent. Foren: Hilari de Poitiers, sant Basili, Ambrosiaster, sant Agust, etc.
74. Lex visigothica, III a K. ZEUMER (ed.), Monumenta Germaniae Historica (Leges),
vol. I, Hannover-Leipzig, 1902, p. 167-169.
75. Antonio GARCA Y GARCA, Historia del Derecho Cannico, vol. I, El primer
milenio, Salamanca, Instituto de Teologa Espaola, 1967, p. 230-238; Jean GAUDEMET,
segles no hi havia un gran nombre de solters que, respecte a la virginitat,
seguissin les pautes assenyalades per sant Pau per accedir a la dignitat
episcopal. Sant Pau fou el primer a establir una llista dimpediments
per assolir-la, assenyalant:
Es preciso que el obispo sea irreprensible, marido de una sola mujer,
sobrio, prudente, corts, hospitalario, capaz de ensear; no dado al
vino, ni pendenciero, sino ecunime; no camorrista ni amigo del
dinero; que sepa gobernar bien su propia casa, que tenga los hijos
en sujecin, con toda honestidad [...] no neto, no sea que hin-
chado, venga a incurrir en el juicio del diablo. Conviene asimismo
que tenga buena fama ante los de fuera, porque no caiga en infamia
ni en las redes del diablo.
76
Dins daquests impediments descrits amb carcter negatiu, des-
taquen els referents als defectes dordre moral: no sadmeten els reus
de crim notori, ni els pecadors contra la castedat o la fe, els bgams,
els blasfemadors, els lladres, etc.; els de carcter corporal, considerant
com a tals els que impedien absolutament lexercici de lorde rebut,
encara que no sassenyalen en concret, ja que en aquella poca molts
es devien a mutilacions rebudes en temps de persecucions des del
segle III salleg tamb com a defecte la castraci voluntria, i els
de carcter social referents als ocis pblics, com lexercici darmes,
tutor, curador, etc., i els que atemptaven contra la llibertat, com els
lliberts i els serfs.
77
Sobresortien alguns pares de famlia que, amb una vida sense culpa,
prudncia, saviesa i bon govern de la seva famlia, tenien predisposici
per al govern de lEsglsia, i encara que vivien amb la legtima muller
eren elegits bisbes pels seus dels; fou el cas de sant Hilari, que tenia
dona i lla quan fou elegit bisbe Pictaviense. Desprs de rebre la dignitat
episcopal, no tornaven a viure amb les seves esposes: a la manera de
la llei antiga, sapartaven de les seves cases i vivien al temple.
78
Lglise dans lEmpire Romain, IV-V sicles, a Histoire du droit et des institutions de
lglise en occident, vol. III, Pars, Sirey, 1958, p. 515-561; Justo FERNNDEZ ALONSO, La
cura pastoral en la Espaa romano-visigtica, Roma, Iglesia Nacional Espaola, 1955,
p. 195-196.
76. Text dacord amb la traducci castellana dAntonio GARCA Y GARCA, Historia
del Derecho Cannico, vol. I, El primer milenio, Salamanca, Instituto de Teologa Espaola,
1967, p. 117; Cf. 1Tm 3,1-7; Tt 1,6-8; 1Pe 4,9; vegeu La Bblia, bblia catalana traducci
interconfessional, Barcelona, 1996, p. 384, 394 i 435, respectivament.
milenio, Salamanca, Instituto de Teologa Espaola, 1967, p. 117-121.
de la Iglesia de Espaa, vol. XXIX, Madrid, Imprenta de D. Antonio Sancha, 1836, tractat
LXV, cap. 4, p. 83.
Als cnons dels concilis hispans es destaca una srie dimpedi-
ments que tenen com a ntima ra dsser aspirar a eliminar tota mena
dindignitat del sacerdoci catlic. Un dels aspectes ms rellevants s
el referent a la perfecta puresa de lnima i de la carn consagrada pel
vot de castedat, que imposa la continncia als clergues superiors.
79
Al
cnon 5 del Concili ilerdense del 546, es diu:
De los que sirven al altar, si por fragilidad de la carne pecasen s-
bitamente. Si los que sirven al altar de Dios cayeren sbitamente
por fragilidad deplorable de la carne y se arrepintieren dignamente
a vista del Seor, de modo que morticando el cuerpo y contri-
tos de corazn, ofrezcan a Dios el sacricio, quede al arbitrio del
Pontce, no tener por mucho tiempo suspensos a los aigidos
verdaderamente, o segregar a los desidiosos del cuerpo de la Iglesia
por trmino ms prolijo; y que de este modo, vuelvan a ocupar sus
ocios, pero sin poder ser promovidos a otros ms altos: ms si
reincidieran, volviendo como el perro al vmito, no slo carezcan
de la dignidad del ocio, sino que slo al n de su vida reciban
la santa comunin.
80
Dels cnons de concilis posteriors, com sn els III i IV de Toledo,
es pot deduir que les faltes i els pecats contra les lleis de la continncia
i el celibat eren molt estesos donada la desacostumada suavitat en la
imposici de penes. Aquest tamb s el cas del nostre Concili ilerdense
del 546, a lesmentat cnon 5. Aix fa pensar que els clergues indels
als seus deures eren una majoria considerable. Una bona prova, a la
provncia Tarraconense, ns la carta de sant Sirici a Himeri de Tar-
ragona, ja al segle IV, on es troba la primera prescripci penitencial
contra els monjos dambds sexes que, en la soledat dels monestirs i
sota la careta de la perfecci, shavien lliurat al comer carnal.
81
79. Concili II de Toledo del 527, cnon 1. El text llat i la versi castellana del
cnon es troben a Jos VIVES, Toms MARN i Gonzalo MARTNEZ DEZ, Concilios visigticos
e hispano-romanos, Barcelona, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Cientcas,
Instituto Enrique Flrez, 1963; Justo FERNNDEZ ALONSO, La cura pastoral en la Espaa
romano-visigtica, Roma, Iglesia Nacional Espaola, 1955, p. 144 i s.; Narcs JUBANY,
El celibato eclesistico y el canon 10 del concilio de Ancyra de 314, Analecta Sacra
Tarraconensia (Barcelona), vol. XV (1935), p. 237-256; Narcs JUBANY, El voto expreso de
castidad de las rdenes sagradas en la Alta Edad Media, Analecta Sacra Tarraconensia
(Barcelona), vol. XXV (1935), p. 1-49.
de cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma
y Pea, 1851, p. 141-142.
81. SIRICI, Epistola ad Himerium VI, 7, a Jacques-Paul MIGNE (ed.), Patrologa
Latina, vol. XIII, p. 1137; edici crtica a Carta de Sirici a Himeri, a Escrits de bisbes
catalans del primer millenni, Barcelona, Clssics del Cristianisme, 1992.
El cnon 15 refora la continncia clerical:
Que los clrigos no habiten con mujeres extraas. Los santos Pa-
dres, aunque mandaron por sus antiguos consejos que se evitara
enteramente en las iglesias la familiaridad con mujeres extraas, sin
embargo ahora nos ha parecido que quien se halle en este caso, si
despus de un primero y un segundo aviso, no quisiere enmendarse,
sea privado de la dignidad de su ocio mientras permaneciere en
el vicio; pero si con ayuda de Dios se corrigiere sea restablecido
en el santo ministerio.
82
Aquest text alludeix al cnon 3 del Concili de Nicea: Ni al
obispo, ni al presbtero, ni al dicono, ni a ningn miembro del clero,
le es lcito tener una mujer subrepticiamente introducida en su casa;
a no ser su madre, su hermana, su ta o aquellas solas personas que
no sean sospechosas.
83
Si el clergue sospits de cohabitar amb una
dona no recomanable, a la segona amonestaci no labandonava, era
considerat un presumpte concubinari i quedava susps ipso facto. En
cas de penediment del clergue, sel reintegrava a les seves funcions
sagrades.
Un altre dels defectes existents en aquella poca, conegut arran
del cnon 12 del Concili ilerdense del 546, consistia en el fet que
alguns bisbes no posaven atenci en la recta selecci dels seus cler-
gues, tot i que tenien lobligaci estricta dinvestigar a fons la seva
formaci intellectual, que era ms aviat escassa, ja que els sacerdots
no estudiaven una carrera interns en seminaris, ni existien les escoles
catedrals de lalta edat mitjana, origen dels estudis generals de la baixa
edat mitjana.
84
Potser encara quedaven vestigis dels costums del segle
IV, quan era el poble qui designava dentre els seus aquells que havien
de regir la dicesi, tot i que s una hiptesi molt remota. Aix, aquest
cnon 12 enuncia:
Que se deponga a los que han sido ordenados en contra de los
cnones. Los que en contravencin a lo establecido en los cnones
y Compaa, 1850, p. 144.
83. Text dacord amb la traducci al castell de Manuel GUALLAR, Los Concilios
Tarraconenses celebrados en Lrida (s. VI-XV), Lleida, Institut dEstudis Ilerdencs, 1975, p.
56; text llat a Josephus ALBERIGO et al., Conciliorum Oecumenicorum Decreta, Bolonya,
84. Severino GONZLEZ RIVAS, La formacin del clero en la Espaa visigoda, a
Miscelnea Comillas, vol. I, Santander, Universidad Ponticia Comillas, 1942, p. 371-393;
Jean GAUDEMET, Lglise dans lEmpire Romain, IV-V sicles, a Histoire du droit et des
institutions de lglise en occident, vol. III, Pars, Sirey, 1958, p. 515-561.
han ordenado indirectamente clrigos hasta el da de hoy, sean
perdonados por el Seor o por la santa y eclesistica caridad. Pero
si atrevidamente lo hicieran en adelante, obsrvese el decreto de
los cnones expedido contra ellos, esto es, queden privados de or-
denar y sean depuestos los ordenados; pero que en ningn tiempo
sean promovidos los que hasta aqu han sido ordenados de esta
manera.
85
s clar que a la metrpoli Tarraconense es donava aquest pro-
blema, com es pot deduir del rigor en el seu cstig, cosa que permet
suposar que el mal devia ser greu en aquella poca, tal com diu En-
rique Flrez: No mancaren transgressors daquesta llei a la provncia
Tarraconense vivint sant Paci, perqu alguns sacerdots tornaven amb
les seves dones i encara amb les que no eren seves, com plora el papa
sant Sirici en la resposta que dna a Himeri de Tarragona.
86
El cstig
s dur sobre els qui rebien ordes sagrats essent reincidents, els quals
eren deposats i no podien promoure en altres funcions o ocis. A ms,
el bisbe que els lhavia imposat era privat dordenar.
Penitncia
87
En aquesta poca, shan de distingir dues etapes, una que cor-
respon a la penitncia ocial o cannica, tamb anomenada pblica
(segles IV-V), i laltra a la penitncia privada (segles VI-VII), remarcant
que aquesta darrera no va aparixer al continent europeu ns al segle
y Compaa, 1850, p. 143.
de la Iglesia de Espaa, vol. XXIX, Madrid, Imprenta de D. Antonio Sancha, 1836, tractat
LXV, cap. 4, p. 83.
milenio, Salamanca, Instituto de Teologa Espaola, 1967, p. 254-266; cf. Paul GALTIER,
Pnitence et convertis. De la pnitence latine la pnitence celtique, Revue dHistoire
Ecclsiastique (Lovaina), vol. XXXIII (1937), p. 5-26 i 277-305; Severino GONZLEZ RIVAS,
La penitencia en la primitiva iglesia espaola, Salamanca, Consejo Superior de Investi-
gaciones Cientcas, Instituto Raimundo Peafort, 1950; Justo FERNNDEZ ALONSO, La
disciplina penitencial en la Espaa romano-visigoda desde el punto de vista pastoral,
Hispania Sacra (Madrid), vol. IV (1951), p. 243-311; Cyrille VOGEL, Les sanctions iniges
aux lacs et aux clercs par les conciles gallo-romains et mrovingiens, Revue de Droit
Canonique (Estrasburg), vol. II (1952), p. 5-29, 171-179 i 311-328; Cyrille VOGEL, Com-
position lgale et commutations dans le systme de la penitence tarife, Revue de Droit
Canonique (Estrasburg), vol. VIII (1958), p. 1-38 i 341-359; Celestino BLANCO CORDERO, El
fuero especial del clero y su desarrollo en Espaa hasta el siglo VIII, Salamanca, 1944; Jos
Mara RODRGUEZ DEVESA, Contribucin al estudio de las penas en el derecho cannico
de la poca visigoda, Revista de Estudios Penales (Valladolid), vol. III (1945), p. 2-6.
VII. I existeix una sola pena comuna, que s lexcomunicaci, per una
gran varietat de penes privatives per als clergues.
88
Durant aquest perode, lnica penitncia sacramental s locial o
pblica general, que era la imposada, ocialment i solemne, per lEsgl-
sia de manera pblica, i hi estaven adscrits els sotmesos a lorde dels
penitents.
89
Aquesta penitncia es practicava davant de tots els dels
amb exercicis de morticaci i humilitat durant un cert temps, ms
o menys llarg, en qu el penitent feia en pblic professi de pecador
repenedit que demanava perd. Els pecats que originriament queien
dins daquest tipus de penitncia foren ja citats al decret apostlic del
Concili de Jerusalem, conegut a travs de Tertulli: Necesse est ut
abstineatis vos ab idolothytis et sanguine et fornicatione.
90
Sant Agust i
Cesari dArle ens donen un catleg ms explcit de pecats,
91
i diferencien
entre pecats contra el decleg, com apostasia, prctiques supersticioses,
malecis, homicidi, adulteri, concubinatge, fornicaci, inobservana
dels temps vetats per a les relacions matrimonials, espectacles lascius
o sanguinaris, balls, furt, fals testimoni, perjuri, calmnia i avortament;
pecats capitals, com avarcia, odi persistent, enveja, rbia, orgull i em-
briaguesa, i pecats venials contra Du, el prosme i amb si mateix.
Recorrent el text conciliar ilerdense del 546, trobem que tots els
pecats que es castiguen amb la penitncia pblica tenen relaci amb
faltes contra la castedat, la fe o contra la prpia vida o la dels altres.
Aix, el cnon 7 es refereix a una falta contra la fe:
De los que con juramento se obligan a no hacer las paces. El que
se obligare con juramento a no hacer de modo alguno las paces
con su colitigante, segregado por su perjurio un ao de la comu-
nin del Cuerpo y Sangre del Seor, expe en este tiempo su pecado
con limosnas, lgrimas y con cuantos ayunos le fuere posible; y
se d prisa a volver a la caridad que borra la muchedumbre de
pecado.
92
milenio, Salamanca, Instituto de Teologa Espaola, 1967, p. 254 i 263.
89. SANT AMBROSI, De Poenitentia, II, 10, 95, a Jacques-Paul MIGNE (ed.), Patrologa
Latina, vol. XVI, p. 541.
90. Ac 15,28-29, vegeu La Bblia, bblia catalana traducci interconfessional,
Barcelona, 1996, p. 241; Severino GONZLEZ RIVAS, La penitencia en la primitiva iglesia
espaola, Salamanca, Consejo Superior de Investigaciones Cientcas, Instituto Raimundo
Peafort, 1950, p. 74.
milenio, Salamanca, Instituto de Teologa Espaola, 1967, p. 255.
y Compaa, 1850, p. 142.
Les ltimes paraules del cnon sn preses de la carta primera
de sant Pere, que diu: Per damunt de tot, tingueu un amor intens
entre vosaltres, perqu lamor cobreix una multitud de pecats.
93
Com
que eren temps de guerres i aquestes solen crear profunds ressenti-
ments, era fcil arribar als solemnes juraments dirreconciliaci amb
els enemics. Per posar remei a aquest costum anticristi, els pares de
lEsglsia promulgaren aquest cnon.
En els textos romanovisigtics selabor un esquema elemental i
lgic de ladministraci de la penitncia cannica solemne o pblica
94

segons el qual els actes penitencials havien de comenar per un acte
del pecador en el qual confesss humilment les seves culpes davant
de tots els dels reunits i demans el perd al Senyor, mitjanant
lEsglsia. Desprs venia el ritual de la imposici de la penitncia per
part del bisbe, amb la imposici de mans i el lliurament dun cilici o
un vestit de pell de cabra que el penitent havia de portar durant tot
el temps dexpiaci, al mateix temps que shavia de deixar crixer el
cabell indenidament. El penitent seguia apartat de la comuni euca-
rstica, per no de la celebraci liturgicocultural, per la qual cosa, dins
lesglsia, ocupava un lloc especial immediatament abans de linici de
la nau de ledici. Al nal daquest perode ms o menys llarg, si el
penitent havia observat all imposat sota la vigilncia dels sacerdots,
rebia labsoluci del pecat amb la imposici de mans per part del bisbe
davant la comunitat de dels, i tornava a adquirir la plenitud dels seus
drets dins la comunitat cristiana.
95
Els sotmesos a la penitncia pblica tenien un estatus social i
religis especial, molt similar, per la seva vida i els seus hbits, al dels
ascetes, per la qual cosa lacceptaci de la penitncia venia a ser, en
realitat, com una professi religiosa. En tenim un exemple al cnon
1 ja mencionat, que imposava al clergue que havia vessat sang, encara
que fos la de lenemic, la privaci per dos anys de loci i, excomunicat,
havia dexpiar la seva culpa mitjanant viglies, dejunis, oracions i do-
natius, per tornar desprs a loci o a la comuni sense sser promogut
a altres crrecs principals. s una clara prova de rehabilitaci del cler-
gue que es contradiu amb lambient disciplinari eclesistic daleshores,
ja que la norma que se seguia, segons el mateix cnon, era que: Nin-
93. Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones de la Iglesia espaola, vol. II, Ma-
drid, Imprenta de D. Anselmo Santa Coloma y Compaa, 1850, p. 142; 1Pe 4,8; vegeu
La Bblia, bblia catalana traducci interconfessional, Barcelona, 1996, p. 435.
94. Sempre, mentre durs la vida, hi havia la possibilitat de perd per als pe-
cadors, per labsoluci privada no donava dret a la comuni, que era un acte pblic.
guno de los clrigos que hubieran sido degradados pudieran de nuevo
volver a formar parte activa del clero.
96
Suposa una suavitzaci de la
disciplina penitencial general. En realitat, vindria a ser un nou estatus
de vida, el de penitent, durant el temps imposat per a lexpiaci.
El cnon 6 tamb prescriu clarament la penitncia pblica, en
establir:
Quien inriere violencia de estupro
97
a una viuda penitente
98
o a una
virgen religiosa,
99
si se negare a separarse de ella, sea juntamente
privado de la Comunin y del trato con los cristianos. Pero si la
que sufri la violencia volviese a la santa Religin, la sentencia
dada contine vigente solo contra el estuprador hasta tanto que
haga penitencia pblica.
100
La penitncia, com a regla general, durava entre tres i deu anys,
amb lexcepci dels casos de penitncia ns al nal de la vida, que
corresponien als pecats ms greus. Quant a la penitncia indetermi-
nada, sha dentendre de curta duraci, ja que es redua a dejunis
quaresmals.
La contumcia es castigava amb una prolongaci de la duraci
de la penitncia. El cnon 10 ho explicita de la manera segent: De
los que por miedo a la culpa que han cometido no quieran salir de la
Iglesia aun mandndoselo el obispo.
101
Era el cas dels castigats a fer
cnones de la Iglesia espaola, vol. II, Madrid, Imprenta de D. Anselmo Santa Coloma
y Compaa, 1850, p. 142.
97. Estupre s lacte carnal aconseguit duna dona per la violncia. Per aquest
cnon es refereix a estupradors de vdues penitents i religioses consagrades a Du, la
qual cosa, a ms de la malcia de lestupre, comporta la indecncia del sacrilegi.
98. Hefele diu que una vdua penitent era una vdua que havia fet el vot de
viure la seva vidutat amb vida asctica, tal com el vidu podia fer el vot de viure la seva
en qualitat de vir conversus o vir paenitens. La professio viduitatis es feia davant del
bisbe i constitua la cerimnia dentrada a aquest orde. Vegeu Antonio GARCA Y GARCA,
Historia del Derecho Cannico, vol. I, El primer milenio, Salamanca, Instituto de Teologa
Espaola, 1967, p. 245.
99. Verge religiosa era una monja que havia fet els tres vots cannics, com ara
es fa. En aquest perode, les verges formaven un cos ben determinat, que ocupava el
primer lloc desprs del clergat. Hi havia les que es consagraven a Du amb el simple
propositum de virginitat, i les que shi consagraven mitjanant una cerimnia solemne
molt semblant a la del matrimoni: imposici del vel, tradici de lanell i la corona, etc.
Vegeu Antonio GARCA Y GARCA, Historia del Derecho Cannico, vol. I, El primer milenio,
Salamanca, Instituto de Teologa Espaola, 1967, p. 245.
100. Dacord amb la traducci al castell de Manuel GUALLAR, Los Concilios Ta-
rraconenses celebrados en Lrida (s. VI-XV), Lleida, Institut dEstudis Ilerdencs, 1975, p.
45; Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones de la Iglesia espaola, vol. II, Madrid,
Imprenta de D. Anselmo Santa Coloma y Compaa, 1850, p. 142.
101. Dacord amb la traducci castellana de Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de
penitncia pblica que es reincorporaven a les assemblees litrgiques
abans del termini previst per a lexpiaci. Es castigava la resistncia
a acatar amb submissi humil la disciplina penitencial de lEsglsia.
En realitat, simputaven al penitent dues culpes greus, per la qual cosa
havia de complir dues penitencies pbliques consecutives: Los que
mandndoselo el sacerdote no quisieren salir de la Iglesia por culpa
que han cometido, sean recibidos ms tarde al perdn a causa del delito
de contumacia.
102
En nalitzar el termini de la penitncia imposada, tenia lloc la
reconciliaci, que consistia en una cerimnia celebrada, habitualment
durant la missa, pel bisbe o per algun prevere, per delegaci del primer.
Al Liber ordinum se nhan conservat dos formularis.
103
Es comenava
amb una exhortaci que el sacerdot dirigia al penitent sobre el gran
do que per a ell signicava el perd dels seus pecats per la penitncia
i sobre el zel amb qu, en el futur, havia de procurar conservar-se -
del en la grcia. A continuaci, vestit amb lhbit penitencial ben net,
el penitent es postrava en oraci davant laltar. Singularment, resava
quatre oracions, en qu demanava a Du perseverana en la virtut i
la prctica de lascetisme. Desprs, tenia lloc la benedictio, amb la im-
posici de mans, acompanyada duna frmula amb qu sabsolien els
pecats. El penitent quedava automticament reincorporat a lEsglsia,
rebia la comuni i, amb aix, es donava per acabada la reconciliaci.
El dia previst per a aquesta cerimnia era el Dijous Sant, al nal de
la Quaresma. Amb tot, la vida del penitent reconciliat ja no tornava a
ser com abans, sin que quedava obligat a viure una vida dascetisme
i penitncia ns al nal de la seva vida. El papa Sirici, en la seva
carta a Himeri de Tarragona el 385, fa una llista dactivitats i profes-
sions que estaven vetades als penitents reconciliats, entre les quals la
professi militar, el matrimoni, les diversions i lordenaci sagrada.
104

Com a excepci a la norma, tal com hem apuntat anteriorment, sobre
la rehabilitaci del clergue que ha vessat sang, el cnon 1 ens indica
una relaxaci o suavitzaci de la norma penitencial. No obstant aix,
y Compaa, 1850, p. 143.
102. Text dacord amb la traducci castellana de Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin
y Compaa, 1850, p. 143.
103. Sota el ttol Ordo de missa unius poenitentis al Liber ordinum, p. 351-355,
vegeu Fernando CABROL i Henri LECLERCQ, Monumenta Ecclesiae Liturgia, vol. V, Pars,
1900-1902; Missa de poenitentibus, al Liber ordinum, p. 355-359.
Latina, vol. XIII, p. 1137-1185; Carta de Sirici a Himeri, a Escrits de bisbes catalans del
primer millenni, Barcelona, Clssics del Cristianisme, 1992.
en aquest perode sexclou de la penitncia ocial els monjos i els qui
practiquen la conversi. La professi religiosa era considerada un segon
bateig, i es dispensava la penitncia ocial als monjos. Els conversos
havien de portar una vida retirada a les seves prpies cases o en un
monestir, i estaven sotmesos a una vida austera i casta.
105
Encara que en aquesta poca hi havia una sola pena comuna,
no hi havia una nica pena dexclusi de lEsglsia que sanomens
excomunicaci, sin que hi havia molts tipus de comuni i excomuni
parcials, segons el contingut dels textos. Unes vegades es refereixen a
lexclusi de lEsglsia, per moltes altres a aspectes parcials, com la
participaci en les funcions religioses i en la recepci de lEucaristia.
106

Lexcomunicaci era una altra forma de penitncia, no com un element
integrant de la penitncia cannica, sin que presumptament simposava
per separat com un cstig allat, ja vigent des del Concili dElvira.
107

Sembla sser un cstig ms greu que el de la penitncia pblica, i el
clergat no podia tenir cap tracte amb lexcomunicat, segons disposa
el cnon 4 del Concili ilerdense del 546 amb la frase segent: Nec
cibum sumere, referent als incestuosos; i la del cnon 14: Nec in cibo
participent, referent als rebatejats, els quals ens donen una perfecta
idea de la separaci de lEsglsia que suposava un cstig similar. En
aquesta poca, lexcomunicaci era la ms greu de totes les penes, i se
la comparava amb lexpulsi dAdam i Eva del parads i amb la mort
espiritual. Admetia dos graus, que ms tard es dirien excomunicaci
major i excomunicaci menor.
108
Lanatema era la ms greu i implicava
lexclusi completa de la comunitat. Laltra forma, ms suau, anava
lligada a la penitncia pblica, que es regia per les seves normes i -
nalitzava amb la reconciliaci. De la mateixa manera, lanatema podia
ser absolt si es complia tota la penitncia, per, de fet, aquesta pena
simposava als heretges, ja que el seu penediment no era presumible,
mentre que lexcomunicaci menor queia sobre subjectes predisposats
al penediment i al compliment de la penitncia ocial prevista per a
aquests casos. Als anatematitzats, no sels admetia als sagraments ni
al culte, ni al tracte social amb la resta de dels. Solia comunicar-se
la sentncia a la resta desglsies venes, per tal que fos observada
106. Antonio GARCA Y GARCA, Las imprecaciones en los diplomas leoneses,
Atalaya (Pars), vol. V (1994), p. 62.
107. Concili dElvira del 300, cnon 14, a Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de
y Compaa, 1850, p. 22.
tamb all. Aquesta pena no era latae sententiae, sin que havia dsser
comprovada en cada cas per confessi o seguint les normes processals
i era precedida duna monici cannica. El jutge competent en aquests
casos era el bisbe i tenia la possibilitat de recurs devolutiu al concili
provincial.
109
Hi havia una gran varietat de penes privatives per als clergues.
En aquest perode, era vigent la deposici, o lanomenada degrada-
ci, que privava de loci i del beneci i era la ms greu de totes. La
suspensi era com lanterior, amb la diferncia que era temporal. Hi
havia tamb la privaci destipendis com a cstig per les negligncies
en la celebraci dels ocis divins; lexclusi de la comuni amb la resta
de bisbes, prohibint-los exercir qualsevol funci episcopal fora de la
seva dicesi, i la comuni peregrina, que era una espcie de deposici
temporal consistent en el fet que el clergue era considerat ali, sense
carta de presentaci: se lalimentava, per no podia exercir cap funci
clerical.
110
La penitncia privada apareix com una cosa normal al segle VII.
La introducci de la penitncia privada amb labsoluci sagramental
far perdre terreny rpidament a la penitncia ocial. Les causes que
van condicionar la seva aparici foren les segents:
1) Els monjos estaven exclosos de la penitncia ocial, i no hi
havia cap altre remei que donar-los labsoluci sagramental de la pe-
nitncia privada.
2) El rigor de la penitncia ocial demostrat durant ms de dos
segles ja no era viable.
3) Ms perfecci en lanlisi psicolgica dels actes del penitent i
en general de tots els elements que integraven la prctica i el sagra-
ment de la penitncia.
Es regul per mitj dels llibres penitencials, en qu apareixen
tarifades les penes corresponents a cada pecat.
111
Extremunci
Extremunci i vitic eren els ltims auxilis espirituals. La prime-
ra tenia per matria un crisma especial, anomenat pel ritual visigtic
109. Concili I de Nicea del 325, cnon 5; el text llat a Josephus ALBERIGO et al.,
p. 8.
unguentum, barreja doli, encens i altres perfums, que es benea solem-
nement el dia de la festa dels sants Cosme i Dami, metges orientals.
La cerimnia era molt senzilla, ja que comprenia lungiment del cap
per part del sacerdot.
112
Loraci amb la benedicci nal expressava els
ns de la unci, que es redueixen a la curaci de la malaltia i la con-
cessi de grcia abundant. Si el malalt no millorava, sin que entrava
en perill de mort, se li administrava el vitic. Era com una penitncia
pblica seguida immediatament de la comuni eucarstica. En cas que
recobrs la salut, havia de viure una vida dascetisme, com a penitent.
En cas de no confessar cap pecat greu, podia ser adms al clergat. El
Concili ilerdense del 546 no mostra inters per aquest tema, ja que no
presenta cap cnon que hi faci allusi.
DISCIPLINA DEL CLERGAT
Lentrada a la clerecia es feia per prpia iniciativa, quan el can-
didat tenia la facultat delegir per si mateix, o b des de la infantesa,
per decisi de la famlia, per tal de dedicar-se al servei div. Des de
la seva entrada, el clergat estava sotms a una disciplina per tal
de preservar la seva santedat i puresa. Els concilis donen unes normes
a les quals havien dajustar-se i un conjunt de defectes que no havien
de tenir per tal dsser aptes per al clergat i que seguien sant Pau. Als
primers concilis de Toledo, es parla tant de la necessitat o precarietat
de subjectes aptes per al sacerdoci com de la condici necessria i
sucient per poder admetre a graus inferiors aquells que havien fet pe-
nitncia cannica. El papa Sirici suggereix sobre aquest tema: Escolliu
per al clergat aquells monjos ms aptes i dignes per la seva santedat
de vida.
113
Era entre els monjos on ms fcilment es podien trobar
homes veritablement de Du i lliures de qualsevol impediment cannic.
El fet s que aquesta prctica fou cada cop ms arrelada a lEsglsia
hispana, ns a arribar a un veritable oriment de vocacions clericals i
episcopals dins els monestirs. El cnon 3 del Concili ilerdense del 546
entr de ple en la disciplina de lEsglsia a lhora dindicar el mtode
concret per a lelecci dels monjos que havien dsser ordenats:
Que los monjes se ordenen clrigos por mandato de su abad, y las
cosas que se ofrecen al monasterio no se les arrebaten... Estable-
cise que respecto a los monjes, se observara lo prescrito por los
112. Liber ordinum, p. 69-73, a Fernando CABROL i Henri LECLERCQ, Monumenta
Ecclesiae Liturgia, vol. V, Pars, 1900-1902.
Latina, vol. XIII, p. 1144.
snodos de Agde o de Orlens; debindose tan solo aadir que han
de ordenarse de clrigos con voluntad del abad y para utilidad de la
Iglesia, aquellos a quienes haya probado el obispo en el ministerio
del clericato. Que no se toquen por los obispos bajo ningn con-
cepto, apoyados en la ley diocesana, las cosas que de las facultades
se ofrecen a los monasterios. Y si algn lego desea que se consagre
la baslica construida por l, no se atreva a segregarla bajo ningn
concepto de la ley diocesana, apellidndola monasterio, donde no
hay congregacin, o no se establece regla por el obispo.
114
La facultat delecci residia, en ltim terme, en el bisbe, com era
lgic des del moment que noms ell tenia la possibilitat de comunicar
el poder sagrat a travs de lordenaci. Per havia de fer-ho comptant
abans amb la voluntat de labat, el qual, amb el seu consentiment, feia
dintrpret del sbdit, que ja havia renunciat a la seva prpia voluntat,
pel placitum dobedincia, en entrar en un orde monstic i a favor de
labat, en sser adms a la vida monacal. Aix signicava una certa
independncia jurdica del monestir enfront del bisbe. El cnon 27 del
Concili dAgde diu: Si fuere necesario que se ordenara un clrigo de entre
los monjes...,
115
cosa que signica que els monjos clergues no devien
abundar a lEsglsia visigtica. Quant a les ordenacions irregulars, la
simonia havia estat ja objecte de correcci a lEsglsia hispana en la
carta del papa Hormisdes de lany 517, per el Concili ilerdense del
546 no en diu res.
Sobre el tema de la puresa clerical, cap concili no diu res respecte
a lobservana de la continncia del sotsdiaca. El cnon 15 del Concili
ilerdense del 546 s aplicable i es refereix expressament a tots els cler-
gues en dir: Que los clrigos no habiten con mujeres extraas.
116
Les faltes i els pecats contra les lleis de la continncia es devien
cometre freqentment. Un indici sucient el trobem en diversos textos
conciliars, com a lesmentat cnon 5 del Concili ilerdense del 546, en
qu es manifest una certa suavitat en els cstigs.
y Compaa, 1850, p. 140-141.
y Compaa, 1850, p. 141.
y Compaa, 1850, p. 144.
Un altre dels vicis del clergat era lesmentat al cnon 7: De los que
con juramento se obligan a no hacer las paces.
117
Seguint lexemple del
judici de Marci dAstagi i Habenci, es declaren invlids els juraments
daquesta espcie, reforant aix all que diu.
118
Fent referncia al vici dambici i avarcia en tots els graus dins
el clergat, i defensant els bns de lEsglsia, el cnon 16 diu: Estaba
prohibido coger nada perteneciente al obispo difunto.
119
El precedent
daquest cnon el trobem al cnon 2 del Concili de Valncia del 524,
120

el qual posa en relleu els abusos dels clergues avariciosos que sapro-
taven del desordre de les circumstncies un cop mort el bisbe ns a
lelecci del nou successor. Tamb dna peu a pensar que linterregne
dels bisbes visigtics del segle VI era rellevant, vist el caos econmic
regnant que arribava ns al punt que podia succeir que els sacerdots
no rebessin els seus estipendis.
I nalment, un altre del vicis del clergat era el daquells que
atemptaven contra la vida, reectit al cnon 11: De los clrigos que
intentan matarse mutuamente. El obispo castigue con mucha severidad a
los clrigos que trataren mutuamente de matarse, atendiendo a la afrenta
que con tal exceso haya sufrido la dignidad de los ministerios.
121
En els
casos de setge a la ciutat, els clergues havien dempunyar les armes
per defendre-la, com qualsevol altre ciutad, i degu donar-se el cas
freqent que entre ells arribessin a les mans, disposats a lagressi
mortfera.
122
El cnon no especica la quantia del cstig, per s que
parla de rigor.
Encara que tot el que hem exposat sobre la disciplina del clergat
sembla negatiu, hem de mirar en sentit positiu les premisses posades
y Compaa, 1850, p. 142.
118. Concili VI de Toledo del 638. El text llat i la versi castellana del cnon
es troben a Jos VIVES, Toms MARN i Gonzalo MARTNEZ DEZ, Concilios visigticos e
hispano-romanos, Barcelona, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Cientcas,
Instituto Enrique Flrez, 1963.
cnones de la Iglesia espaola, vol. II, Madrid, Imprenta de D. Anselmo Santa Coloma y
Compaa, 1850, p. 144-145.
Compaa, 1850, p. 147-148.
y Compaa, 1850, p. 143.
122. Arnold Hug Martin JONES, Military Chaplains in the Roman Army, The
Harvard Theological Review (Cambridge), vol. XLVI (1953), p. 239-240.
pel concili com un gran moviment cap a la santedat i la perfecci, per
la qual cosa shavien datacar contundentment els costums brbars i no
deixar cap escletxa per a la introducci del paganisme. Sens dubte, el
clergat era limpulsor duna massa social a la qual havia de guiar, i la
millor manera de fer-ho era predicant amb lexemple.
DISCIPLINA DEL POBLE CRISTI
En un mosaic de diferents cultures i creences religioses, lEsglsia
catlica va haver de lluitar molt per a no deixar el poble hispanorom
i visigtic en mans de larrianisme. Lany 564 encara no shavia produt
la conversi ocial al catolicisme del poble visigtic en massa, que
agrup en una sola fe visigots, sueus i hispanoromans.
La proliferaci de concilis en aquest segle disset en total
mostra una gran activitat en la disciplina de la vida eclesial i social.
Havien de posar remei doctrinal a la ignorncia, als errors doctrinals
i a la indisciplina. Les resolucions dels snodes diocesans arribaren
al coneixement dels dels cristians ms senzills a travs dels abats,
preveres i diaques de totes les dicesis que anaven als concilis. Com
ens mostren les actes conciliars, els mals majors que culpaven la so-
cietat eren: lavortament, linfanticidi, lincest, lestupre, el perjuri i la
contumcia. Aix, al Concili ilerdense del 546, es troben reectits als
cnons 2, 4, 6, 7 i 10, respectivament.
El cnon 2 diu:
De los que procuran el aborto o matan a sus hijos. Aquellos que
procuraren matar a los hijos concebidos malamente de adulterio o a
los ya nacidos o trataren por medio de algunas yerbas de ahogarlos
en el tero materno, dseles la comunin a los adlteros de ambos
sexos despus de siete aos de penitencia; pero con tal que todo
el tiempo de su vida lo pasen llorando humildemente su crimen; y
no les sea lcito recobrar su ministerio. Sin embargo, admtaseles
en el coro de los que cantan desde que se les dio la comunin, y a
los mismos envenenadores se les conceder sta solamente al n de
su vida si, mientras durase, se ocuparen en llorar sus maldades.
123
El Concili dElvira ja tractava el problema als cnons 63 i 68, i
prescrivia que a la dona, tant la del com la catecmena, que matava
el seu ll nat dadulteri, o a aquelles persones que fessin avortar o
que matessin els seus lls, tal com prescrivien les lleis civils, se les
y Compaa, 1850, p. 140.
condemnava a la pena de mort, i, com sesmenta a la primera llei del
Llibre dels Jutges, llibre 6, ttol 3:
Si alguno diese hierbas a las mujeres para hacerlas abortar o ma-
tase al infante, debe sufrir pena de muerte..., si alguna mujer libre
o sierva tomase hierbas para abortar, sea condenada a muerte, y
si el juez no la quisiere condenar, ciguela. Si el marido lo mand
hacer, sufra el mismo castigo.
124
El cnon 2 del Concili ilerdense del 546 tract daquellas personas
que hacen abortar o de aquellas que matan a sus hijos.
125
La disciplina
se suavitz, ja que es man que els adlters no combreguessin en set
anys, i que, si eren clergues, sels separs a perpetutat del ministeri i
noms fossin admesos al cor desprs de rebre la comuni. La pena era
ms gran per als qui, per oci, subministraven substncies abortives,
ja que eren considerats cmplices i autors. En realitat, es penalitzaven
dos delictes: ladulteri i lavortament provocat. Les lleis civils condem-
naven aquest crim amb la pena de mort, segons la primera llei del
Llibre dels Jutges, llibre 6, ttol 3.
El cnon 4 del Concili ilerdense del 546 orden el segent:
Que a los incestuosos, mientras que permanecen ciegamente en
este vicio, se los tenga entre los catecmenos. Se ordena respecto
a los que se manchan con la profanacin de incesto, que mientras
perseveren en este detestable e ilcito contubernio de la carne, sean
admitidos en la Iglesia tan solamente hasta la misa de los cate-
cmenos, con los cuales conviene que ni aun a la mesa se siente
ningn cristiano, segn dijo o mand el Apstol.
126
LEsglsia impos a lincest una de les penes canniques ms grans.
No solament excomunicava els incestuosos privant-los de la comuni,
sin que tamb els privava de lassistncia al sacrici eucarstic; a ms,
cap del cristi podia menjar-hi o comunicar-shi de cap altra manera
que no fos prescrita per Pau, fent referncia al passatge de la Carta
primera de sant Pau als Corintis, en la qual es queixa dun gravssim
cas dincest a la comunitat cristiana:
y Compaa, 1850, p. 140.
y Compaa, 1850, p. 140.
y Compaa, 1850, p. 141.
En la carta que us vaig escriure us advertia que no tingussiu
tractes amb els qui porten una vida immoral; per no em volia
referir a tots els immorals, usurers, lladres o idlatres daquest
mn, ja que aleshores us caldria sortir fora del mn. Volia dir
que no heu de tenir tractes amb els qui duen el nom de germans
per sn immorals, usurers, idlatres, calumniadors, embriacs o
lladres. Amb gent daquesta mena no heu de compartir ni tan
sols la taula!
127
El cnon 6 del Concili ilerdense del 546 diu:
De los que violan a una viuda penitente o a una virgen religiosa.
El que estuprare violentamente a una viuda penitente o a una vir-
gen religiosa, si no quisiere separarse de este pecado, sean ambos
segregados de la comunin y del gremio de los cristianos; pero si la
que fue violentada volviere a la santa religin, persevere la sentencia
pronunciada en aqul solo, hasta que haga penitencia pblica.
128
Lestupre sempre ha estat prohibit al dret cannic i civil. Aquest
cnon es refereix a estupradors de vdues penitents i religioses consa-
grades a Du, estupre que, a ms, era considerat sacrilegi. Lestupre
violent i el sacrleg es condemnen amb la pena dexcomunicaci i la
prohibici del tracte amb tots els altres cristians, i siguala, quant a les
penes, la vdua penitent i la verge religiosa. Aix s lgic, perqu en
aquells temps la vdua penitent havia fet el vot de viure la seva vidu-
tat ascticament, ja que a lEsglsia primitiva sempre hi hagu alguna
organitzaci que en garantia la subsistncia, aix com la dels seus lls
inhbils encara per a guanyar-se la vida per ells mateixos. La verge
religiosa era una monja que havia fet els tres vots cannics, tal com
actualment es fa. Sens dubte, ja existien alguns monestirs de religioses
i religiosos a la provncia eclesistica de la Tarraconense. Lany 575,
Joan de Bclar, que acab essent bisbe de Girona, fund el monestir
de Vallclara, prop de Montblanc. La llei mosaica condemnava a rebre
i a dotar la dona que suns amb una verge no esposada i dorms amb
ella. Justini afeg la violncia a lestupre.
Un altre delicte que es condemnava al cnon 7 s el perjuri: De
los que con juramento se obligan a no hacer las paces.
129
El perjuri era
127. 1Co 5,9-12; vegeu La Bblia, bblia catalana traducci interconfessional,
Barcelona, 1996, p. 298.
y Compaa, 1850, p. 142.
y Compaa, 1850, p. 142.
una conducta abominable dins del cristianisme, tenint en compte que
tots els cristians sn germans i han de formar un sol cos amb Jesucrist
en la fe i la pau i no han de permetre no estar reconciliats.
De la contumcia, en parla el cnon 10 ja esmentat: De los que
por miedo a la culpa que han cometido no quieren salir de la Iglesia aun
mandndoselo el obispo.
130
Suposa una certa resistncia a acatar amb
humilitat la disciplina penitencial imposada per lEsglsia.
El dret dasil dins les esglsies es reecteix al cnon 8:
Que el clrigo que extrajere de la Iglesia algn siervo o discpulo,
haga penitencia. Ningn clrigo se atreva a extraer de la Iglesia, ni
azotar al siervo o discpulo suyo que se acoge a ella; y si lo hiciere,
sea depuesto del lugar al que no dio honor, hasta que haya hecho
digna penitencia.
131
El dret dasil de les esglsies o daltres llocs privilegiats, com ara
els cementiris i els claustres dels monestirs, consistia en el fet que,
aquells que shi acollien, no podien ser agredits ni trets a la fora. El
clergue de les esglsies i les autoritats civils podien lliurar-los noms
sota promesa que no serien mutilats ni condemnats a mort.
132
Els seus
orgens es remunten a lemperador Teodosi I, que atorg un privilegi a
favor de lEsglsia que ja havien tingut segles abans els temples pagans.
La nalitat daquest cnon era que els pares de les esglsies pertanyents
a la provncia de la Tarraconense ho complissin. Sens dubte, no es
devia complir en totes les provncies hispniques.
PATRIMONI ECLESISTIC
133
El nucli dexpansi del cristianisme es trobava a les dicesis que,
amb el suport de les artries de comunicaci de lImperi, assentaren
la seva jurisdicci eclesistica a totes les ciutats de ms fcil accs.
Eren ciutats seu. El seu nombre augment a poc a poc, per sempre
y Compaa, 1850, p. 143.
y Compaa, 1850, p. 143.
milenio, Salamanca, Instituto de Teologa Espaola, 1967, p. 266-271; Concili dOrange
del 441, cnon 10; c.16 q.2 c.8; Concili dArle del 314, cnon 36; Gonzalo MARTNEZ DEZ,
El patrimonio eclesistico en la Espaa visigoda. Estudio histrico-jurdico, Santander,
Universidad Ponticia de Comillas, Facultad de Derecho Cannico, 1959.
conservant la proporci dhabitants. La ms poblada fou la regi Bti-
ca, seguida de la conca de lEbre i de la regi gallega, en les quals es
desenvolupava tota la vida de lEsglsia amb un bisbe al capdavant.
Amb laugment de conversions, i sobretot quan lImperi es va
convertir ocialment al cristianisme, lEsglsia episcopal qued sola i
esdevingu insucient. Als afores de la ciutat, van sorgir altres centres
de culte, sempre secundaris en relaci amb lEsglsia mare. El Concili
I de Toledo parl clarament de les esglsies existents fora de les civitas,
in castello, aut vico aut villa, i legisl de manera que apareix amb
claredat una organitzaci ja perfectament evolucionada daquestes es-
glsies en relaci amb lesglsia episcopal.
134
Els nous centres de vida
cristiana, com sexplicita, no sorgiren a latzar, sin en castellum, vicus
o villa. La villa era una propietat privada que podia sser duna esglsia o
dun senyor seglar. La seva existncia, en aquestes circumstncies,
suposa que van sorgir per iniciativa i a crrec de lamo de la nca,
que com a molt no devia necessitar el perms del bisbe, sin que se
li donessin clergues per a atendre el culte i ledici. Ens ho constata
lEpstola de Consenci, ja que donava prou motius per a suposar que
Sever, al castellum, va poder constituir un grup monstic al qual per-
tanyia un individu anomenat Ursici, qualicat com a monjo i com a
servidor del prevere al mateix temps. Tamb se suposa que aquesta
comunitat religiosa va poder incloure familiars i persones ans a les
seves idees, i que en aquell indret shavia construt un edici de culte
com els que coneixem en algunes villae.
135
El monacat ilerdenc podia
tenir llavors ms de cent anys i ser contemporani al de les Gllies,
on els monestirs es regien per les pautes de sant Mart de Tours, tot i
que prpiament no es pot parlar de monestirs, ja que sesmentava, als
cnons del Concili de Saragossa del 380, lexistncia de llocs de culte
en aquestes residncies rurals anomenades villae.
El cnon 3 del Concili ilerdense del 546 s el primer que revela
les pretensions que els senyors shavien format amb el temps respecte
a les basliques construdes per ells en els seus dominis:
134. Concili I de Toledo del 400, cnon 5; el text llat i la versi castellana del
cnon es troben a Jos VIVES, Toms MARN i Gonzalo MARTNEZ DEZ, Concilios visigticos
e hispano-romanos, Barcelona, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Cientcas,
Instituto Enrique Flrez, 1963. Quasi tots els concilis de Toledo es troben a Jacques-Paul
MIGNE (ed.), Concilios de Toledo, Patrologa Latina, vol. LXXXIV, 365 i s.; Ignacio ARENILLAS
DE CHAVES, La autobiografa de san Valerio (s. VII) como fuente para el conocimiento de
la organizacin eclesistica visigtica, Revue Historique de Droit Franais et tranger 4a
srie (Pars), nm. 11 (1934), p. 468-478.
135. Arturo PREZ i Emili JUNYENT, Histria de Lleida, vol. I, Lantiguitat, dIltirta
a Ilerda, Lleida, Pags, 2003, p. 367.
[...] de las baslicas que edicasen los legos [...]. Y si algn lego
desea que se consagre la baslica construida por l, no se atreva a
segregarla, bajo ningn concepto, de la ley diocesana, apellidndola
monasterio, donde no hay congregacin, o no se establece regla por
el obispo.
136
Es refereix a les esglsies particulars i evidencia que era una
maniobra dels fundadors per independitzar dalguna manera les seves
esglsies de lautoritat diocesana, encara que noms fos una indepen-
dncia en laspecte patrimonial. Per a la resta, havien dacceptar les
regles imposades pel bisbe. Aix tindria inuncia en el desenvolu-
pament de lautonomia administrativa dels monestirs (no s lorigen
de les esglsies prpies). Daltra banda, la tendncia dels fundadors de
les esglsies era convertir-les en mitjans lucratius tot donant-los aparen-
a de monestirs el que es coneix amb el nom de falsos monestirs,
encara que no hi visqus cap comunitat de monjos ni hi exists cap
regla monstica. Anteriorment, la regla comuna,
137
al captol 1, es
queixava daquests falsos monestirs i manava que ning goss fundar-
los al seu arbitri, sense laprovaci i conrmaci del bisbe i seguint
les regles conciliars, perqu hi havia qui solia fundar monestirs a
casa seva, amb les seves dones, lls, criats i vens, obligant-se amb
jurament a viure en comunitat a casa i erigint algunes esglsies a les
quals es donava el ttol de monestirs: s el que el cnon 3 anomena
falsos monestirs.
Aquests monestirs es consagraven per a gaudir dels privilegis de
no pagar delmes i daltres impostos dels quals fruen els monjos pel
fet de lliurar-se a loraci i al retir. Per lEsglsia no reconegu cap
temple de propietat particular.
138
Des del moment que aquests monestirs
rebien la consagraci episcopal per poder dedicar-los al culte litrgic
legtim, sentenia que el senyor que els havia fundat renunciava a la
propietat del seu immoble en beneci de lEsglsia. El cnon 3 diu:
Sepan los fundadores de baslicas que en las cosas que los eles
aportan a estas iglesias no tenan potestad alguna, sino que, segn
Compaa, 1850, p. 140-141.
137. Julio CAMPOS RUIZ i Ismael ROCA MELI (ed.), San Leandro, San Fructuoso,
San Isidoro, Reglas monsticas de la Espaa visigoda. Los tres libros de las Sentencias,
vol. II, Madrid, 1971, p. 172.
138. Concili IV de Toledo del 633, cnon 33; el text llat i la versi castellana
dels cnons es troben a Jos VIVES, Toms MARN i Gonzalo MARTNEZ DEZ, Concilios
las constituciones de los cnones, tanto la iglesia como su dote
pertenecen a la administracin del obispo.
139
Durant aquest segle, hi hagu una gran proliferaci daquest ti-
pus de basliques privades, i ja el Concili I dOrleans, trenta-cinc anys
abans, prescrivia:
Mas todas las baslicas que por los diversos lugares han sido cons-
truidas y cada da se construyen, conforme a la regla de los primeros
cnones, se resolvi que queden perteneciendo al obispo en cuyo
territorio estn enclavadas.
140
No obstant aix, lEsglsia, per agrair als constructors de basliques
la contribuci que li feien, encara que fos amb ns no del tot rectes,
es comprometia a socrrer els fundadors i els seus familiars en cas de
necessitat, i el Concili IV de Toledo del 633 prescrivia:
Por tanto, todos los eles que por propia devocin dieren algo a la
iglesia, si por ventura ellos mismos o sus hijos quedaran reducidos
a la inopia, reciban de aquella iglesia una ayuda de vida segn las
circunstancias aconsejen...
141
I, posteriorment, en aquest mateix Concili de Toledo, es reconegu
de per vida el dret de patronat, que abraava els fundadors i els seus
lls tot i que en realitat shavia dextingir a la mort dels primers,
a aquells que construssin alguna esglsia:
Mientras los fundadores de estas iglesias vivan, sales permitido
tener un solcito cuidado a favor de ellas, mostrar por ellas una
especial solicitud y el poder presentar a los obispos para su orde-
nacin rectores idneos de las mismas.
142
Compaa, 1850, p. 287-288.
140. Concili dOrleans del 511, dacord amb la traducci castellana de Manuel
GUALLAR, Los Concilios Tarraconenses celebrados en Lrida (s. VI-XV), Lleida, Institut dEs-
tudis Ilerdencs, 1975, p. 35.
Cientcas, Instituto Enrique Flrez, 1963, p. 186-225; Gonzalo MARTNEZ DEZ, Funcin
de inspeccin y vigilancia del episcopado sobre las actividades seculares en el periodo
visigodo-catlico, Revista Espaola de Derecho Cannico (Salamanca), vol. XV (1960),
p. 579-589.
Respecte al dret patrimonial, el mateix cnon 3 del Concili visigtic
ilerdense del 546 diu: De las ofrendas hechas a los monasterios. Que
no se toquen por los obispos bajo ningn concepto, apoyados en la ley
diocesana, las cosas que de las facultades se ofrecen a los monasterios.
143

Lorigen de les exaccions dels monjos tingu lloc en aquest segle VI,
i els pares daquest concili noms determinaren que ladministraci
dels bns dels monestirs sencarregus als monjos i no al bisbe, com
a conseqncia de la independncia patrimonial daquests ltims.
Lafany de centralitzaci portava alguns bisbes a lintent de sotme-
tre els monestirs amb la nalitat de servir-se de les seves propietats i
rendes i dutilitzar els monjos com si fossin criats. Aquest cnon lluita
contra aquests abusos.
Finalment, lesmentat cnon 3 diu:
De los monjes laicos que aspiraban a recibir rdenes sagradas.
Establecise que respecto a los monjes, se observara lo prescrito
por los snodos de Agde o de Orlans, debindose tan slo aadir
que han de ordenarse de clrigos con voluntad del abad y para
utilidad de la iglesia, aquellos a quienes haya probado el obispo en
el ministerio del clericato.
144
Aquesta qesti tamb s tractada als concilis de Calcednia,
Arle i Orleans, i la mateixa doctrina es torn a reproduir a la ses-
si 25 del Concili de Trento del 1545, al captol 13, anomenat dels
regulars.
145
Shi indic que el bisbe era qui determinava la regla per
la qual es devia regir qualsevol monestir nou. No obstant aix, la ma-
joria de les vegades es posava a mans de labat tot el conjunt conegut
de regles (sant Cassi, sant Agust, sant Pacomi i sant Benet, entre
altres), amb la nalitat que hi pogus trobar guia i orientaci per
al govern dels seus monjos. Aix es veu amb claredat en la frmula
de consagraci de labat continguda al Liber ordinum, 60: Accipe
baculum [...] accipe librum regularum. Aquest cnon prescriu que se
segueixin les normes dictades pels concilis dAgde o dOrleans, i hi
afegeix que es puguin ordenar clergues, pel b de lEsglsia, aquells
monjos que, amb el consentiment de labat, siguin trobats dignes de
laprovaci del bisbe; o sigui, que era el bisbe qui escollia el clergat
y Compaa, 1850, p. 140.
y Compaa, 1850, p. 140.
Madrid, Imprenta de D. Anselmo Santa Coloma y Compaa, 1850, p. 141.
dentre els monjos, pel vot dobedincia que aquests feien a labat.
Si eren elegits, havien de passar a dependre directament del bisbe i
rebre una nova incardinaci.
Els monestirs de lpoca visigoda al bisbat de Lleida, com Santa
Maria dAla i Sant Pere de Taverna, es van fundar i establir grcies a un
pacte entre labat, que solia sser el propietari o beneciari del cenobi i
dels seus bns inicials, i els monjos o futurs monjos. Desprs sadoptava
una regla amb el consentiment i la participaci del bisbe.
146
Una altra de les qestions patrimonials sobre la qual legisl aquest
concili ilerdense es troba al cnon 16, que parla de la protecci del
patrimoni del bisbe, quan aquest ha mort:
Qu se ha de hacer cuando muere el sacerdote. Aunque acerca de
esto que determinamos establecer de un modo saludable, no haya
callado la antigua autoridad de los cnones, sino que haya man-
dado con sancin evidente, que muerto el pontce de una iglesia
no debe dejarse al arbitrio de cualquiera llevarse lo que el difunto
dej, trastornando la casa; sino que el sacerdote que asiste a las
exequias debe con circunspeccin diligente proveer todo lo relativo
a la utilidad y conservacin. Sin embargo como que esta misma
sancin, lo que es peor se conoce que se viola por muchos clrigos,
de modo que muerto el sacerdote, desechado todo afecto y propuesta
toda la severidad de la disciplina, invaden y se apoderan cruelmente
de cuanto se halla en la casa pontical; establcese ahora que todos
nosotros guardemos esta ordenanza o constitucin, amenazndo-
nos con la censura; de modo que muerto el prelado, o estando en
sus ltimos momentos, ningn clrigo de cualquier orden, ocio o
grado que sea, presuma quitar algo de la casa o intente invadir lo
que sea til de los instrumentos que se hallen en la misma, esto
es, de los muebles o inmuebles; sin suprimir, quitar o esconder
cosa alguna por hurto, fuerza o dolo. Sino que aquel a quien se
encarg la casa, asociando con consejo del clero, uno o dos de los
ms eles, debe conservar todas las cosas hasta que venga el nuevo
pontce, o suministrar a los clrigos que se hallen en la casa el
acostumbrado alimento. El prelado nombrado, recibidas estas cosas
segn su antecesor lo orden o Dios se lo mand, debe usarlas con
146. Sobre els monestirs visigtics i les primeres esglsies rurals, vegeu Joan
Ramon PIQU BADIA, Els primers bisbes i els primers captols catedralicis: estructura
i funcionament dun bisbat medieval, a Arrels cristianes, vol. I, Temps de forja, Lleida,
Bisbat de Lleida, Pags editors, 2008, p. 209-215; Jordi BOIX POCIELLO, Els primers
monestirs, a Arrels cristianes, vol. I, Temps de forja, Lleida, Bisbat de Lleida, Pags
editors, 2008, p. 237-244.
aquellos que conociere que obedecieron elmente a la disciplina
y caridad de su antecesor. Y si se probare que algn clrigo de
cualquier orden, segn ya se ha dicho, despus de promulgado este
canon, hubiere quitado algo de la casa de la iglesia o de sus bienes,
o acaso lo hubiese ocultado con dolo, sea condenado como sacrlego
con anatema mayor, y con dicultad se le conceda la comunin
peregrina del alma, porque es duro que aquellos de quienes consta
que trabajaron en el servicio del Seor, en compaa del prelado
de la primera silla, sean atormentados hasta cierto punto con los
desprecios de los que se sabe que poseen sus cosas, o trataron de
sus utilidades sin trabajar nada.
147
Existeix un antecedent daquest cnon al Concili de Valncia, ce-
lebrat el 524, que estableix al cnon 2:
Tambin se resolvi que, al marchar de este mundo un obispo
por mandato del Seor, los clrigos aparten sus manos rapaces de
todo ajuar y de cuantos enseres haya en la iglesia o en la casa del
obispo, ya sean libros, cosas en especie, utensilios, vasos, frutos,
rebaos, animales, o cualquier otra cosa [...]
148
Aix, hom pot veure que el saqueig als palaus episcopals visigtics,
a la mort del bisbe, no era exclusiu de les terres tarraconenses. La causa
podria ser que era una societat en un permanent caos econmic i ad-
ministratiu, i que possiblement els sacerdots no rebien els emoluments,
ja que, com apunta el Concili de Valncia: Despus llvese este censo
o inventario a noticia del metropolitano, para que ste, a su eleccin y
para ordenar la casa de la iglesia, procure una persona tal que reparta a
los clrigos las acostumbradas nminas.
149
El cstig que simposava era
lexcomunicaci major. En aquells casos en qu hi havia una culpabilitat
menor, es concedia la comuni peregrina,
150
que era combregar junt
amb els laics desprs dels clergues, sense poder exercir les funcions
sacerdotals. Era el mateix tracte que es donava als sacerdots peregrini,
y Compaa, 1850, p. 144-145.
y Compaa, 1850, p. 147.
y Compaa, 1850, p. 148.
150. Concili dAgde del 506 cnon 2, a Joseph HEFELE i Henri LECLERCQ, Histoi-
re des conciles daprs les documents originaux, vol. II, Pars, Letouzey et An, 1908, p.
981; Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones de la Iglesia espaola, vol. II, Madrid,
Imprenta de D. Anselmo Santa Coloma y Compaa, 1850, p. 145.
els quals, sense el manament del seu bisbe, arribaven a una esglsia
estranya. Era un tipus de comuni menys honrosa.
Totes aquestes disposicions disciplinries, que hem anat analitzant
una per una, eren la base de lorganitzaci religiosa i social. El bisbe
era, durant el segle VI, la pea de ms relleu en aquella societat. A les
seves mans tenia lorganitzaci dels bns eclesistics i el sosteniment
de la seva casa i del personal domstic. Tenia al seu crrec pobres,
vdues i indigents, els quals eren alimentats per lEsglsia. Aix mateix,
participava en la poltica del rei, i era la pea clau en un tipus de
societat desorganitzada econmicament i administrativament i, dins
daquest desordre, lEsglsia ja tenia la seva prpia organitzaci i anava
polint, ticament i moralment, aquells costums socials originaris del
paganisme i arrelats en el cristianisme.
1
Introducci
Aquest s el primer concili desprs de la conquesta de Lleida,
anomenada Larida en aquella poca, el 1149. Les principals caracte-
rstiques del llarg perode docupaci foren les segents:
1) El respecte, per part dels sarrans, de la vida jurdica i religiosa
dels cristians mitjanant pactes establerts entre ells. Encara que Lleida
era una de les zones ms islamitzades, mai hi faltaren cristians, amb
la qual cosa sallarg el mn romanovisigtic amb la persistncia del
llat i el romanisme. Una bona prova la trobem en els documents se-
gents: manuscrit de lany 987, donat a conixer per Ramon dAbadal,
que assenyala la frontera del leridense amb el comtat de Ribagora
i que fa molta llum sobre la situaci dels anomenats indgenes de reli-
gi cristiana. Aix ho manifesta un plet sobre un pou saliner entre els
1. El manuscrit 193 de la Biblioteca de Catalunya a Barcelona cont, entre altres
coses, les actes amb vint-i-vuit cnons dun concili que se celebr a Lleida el primer de
maig de 1155. Els historiadors no han citat en cap lloc aquest concili, ni tan sols Sinz
de Baranda, el qual, als volums XLVII i XLVIII de lEspaa Sagrada, socup minuciosament
dels concilis celebrats a Lleida durant els segles XII i XIII. Actualment, aquest manuscrit
cont alguns fragments de pergam de poc inters, i el seu contingut no t cap relaci
amb el Concili de Lleida del 1155. La prdua daquest document tan interessant es devia
produir entre el 1936 i el 1939. El seu descobridor s el doctor Valls i Taberner, que el
1926 el don a conixer als erudits europeus en un llibre homenatge a Paul Kher, editat
el 1928 i publicat a Munic. Larticle ocupa cinc pgines, de la 364 a la 368, encapalat
amb el ttol Ein Konzil zu Lrida im Jahre 1155. De lanlisi daquest manuscrit, lau-
tor en dedueix lautenticitat de la data i altres dades; Joan TORRENT, RIBERT i PUIGVERT,
Concilio di Lrida (1 Maggio 1155), a Pietro PALAZZINI, Dizionario dei Concili, Roma,
Citt Nuova, 1964, p. 252-253.
PRIMER CONCILI DESPRS DE LA CONQUESTA
DE LA CIUTAT I DE LORGANITZACI ECLESISTICA
homes de dos municipis, Aguinaliu i Jusseu, del districte de Benavarri,
que demostra ns a quin punt era respectada la vida jurdica i religiosa
de la poblaci cristiana de nals del segle X,
2
i que ens informa que
les actuacions i els juraments es feien davant dun prevere anomenat
Fortuny, juez de todos los cristianos del leridense bajo el imperio del visir
Zamega. El mateix autor recalca que entre les dues poblacions no hi
havia cap frontera, sin tot al contrari, la gent dambds costats tenien
el mateix sentiment sobre la germandat. La tolerncia musulmana fu
possible el fenomen del mossarabisme a travs duna dominaci secu-
lar. En la crnica annima del segle VIII, Ajbar Maymua, el musulm
Rasss, dacord amb la traducci al castell de Lvi-Provenal, descriu:
Los leridanos mediante un tributo continuaron la misma vida que antes,
con las costumbres de sus antepasados que partan de la dominacin
romana con algunas ibricas; la prctica de la religin cristiana, el libre
cultivo de las tierras y hasta la continuidad de su rgimen municipal,
del cual perdurarn en la ciudad medieval algunos ocios.
3
Els mulads
o renegats eren, sens dubte, els qui regien la ciutat.
2) La permanncia del bisbe i del clergat a la ciutat, en contra de
les llegendes sobre la seva fugida entre els anys 714 i 719 per refugiar-
se a les muntanyes pirinenques i fundar una nova seu a Roda dIsve-
na per tal destablir-shi. A ms dels documents descrits anteriorment,
existeix el testimoni del musulm Rasss armant que els cristians de
Lleida capitularen mitjanant pactes de mtua convivncia.
4
El canonge
Martnez Mariana i el pare La Canal, en els seus episcopologis, inicien
la llista de bisbes posteriors a la conquesta musulmana amb Jaume I,
que s el primer prelat conegut a partir del segle IX. Vivia lany 842 i
tots estan dacord a dir que no residia a Lleida ni a Roda dIsvena,
sin en un altre lloc desconegut de lalta muntanya. Jaume I, al qual els
autors anomenen episcopum leridensem, devia ser un bisbe mossrab
2. Ramon dABADAL I DE VINYALS, Els comtats del Pallars i Ribagora, primera
part, a Catalunya carolngia, vol. III, Barcelona, Institut dEstudis Catalans, 1957, p. 48;
Ramon dABADAL I DE VINYALS, Els primers comtes catalans, Barcelona, Vicen Vives, 1983,
p. 187; Jos Mara LACARRA, La Reconquista y repoblacin del valle del Ebro, a La Re-
conquista espaola y la repoblacin del pas, Saragossa, Escuela de Estudios Medievales,
1954, p. 69. Cita larmaci dal-Himyari segons la qual cap famlia de la vall de lEbre,
entre elles les de Lleida, podia reivindicar per al seu llinatge una ascendncia musulmana,
ja que tots parlaven una llengua purament romnica; Federico BALAGUER, Notas sobre
los mozrabes oscenses, a Estudios de la Edad Media de la Corona de Aragn, vol. II,
Saragossa, Centro Superior de Investigaciones Cientcas, 1946, p. 397-416. Creu que
els mossrabs de Lleida, com els dOsca, es regien per les lleis i els cnons visigtics.
3. variste LVI-PROVENAL, Espaa musulmana hasta la cada del califato de
Crdoba (711-1031), a Historia de Espaa, vol. IV, Madrid, Espasa-Calpe, 1973, p. 18.
4. variste LVI-PROVENAL, Espaa musulmana hasta la cada del califato de
Crdoba (711-1031), a Historia de Espaa, vol. IV, Madrid, Espasa-Calpe, 1973, p. 18.
de la Lleida musulmana,
5
successor dels bisbes visigtics que vivien
en aquesta ciutat sense obstacles, tal com ho fu el prevere Fortuny
com a jutge dels cristians.
Un prelat o clergue mossrab es podia traslladar dun punt a un
altre de la seva dicesi quan les necessitats pastorals ho exigien. Lnica
referncia concreta que ens donen els episcopologis sobre Jaume I t
a veure amb la consagraci de lesglsia de Sant Juli dAspa, a divuit
quilmetres de Lleida.
6
Falta base histrica sobre la llegenda dels bis-
bes visigtics fugitius i refugiats a Roda. Altres autors, com lAnnim
de Crdova, opinen que els cristians visigtics oposaren una gran re-
sistncia a la dominaci musulmana i que per aix foren martiritzats
Calixt, Celest, Juli, Mxim i Saturi, amb vint-i-set mrtirs ms, i per
la mateixa ra el bisbe Esteve lany 711 va haver de refugiar-se amb
el seu clergat a la muntanya ribagorana o al Pallars. Entre lany 887
i el 922, un bisbe anomenat Adolf pretengu anomenar-se episcopus
Pallerensis. Odesind, lany 955, establ com a seu permanent la de
Roda dIsvena, encara que amb lalternativa de voler-la traslladar a
Barbastre desprs de conquerida aquesta ciutat lany 1100. s lgic
pensar que els cristians de Lleida es retiressin a aquelles muntanyes
no lluny de la ciutat i que el bisbe hi trasllads la seva seu en sser
territori de la dicesi. Respecte al lloc daquesta retirada, sembla que
foren diversos en terres del Pallars, Tolva i Roda dIsvena, cosa
que sembla natural, ja que hi romangueren durant segles.
7
En un document pontici donat per Pasqual II al bisbe Ramon
Guillem el 10 de maig de 1100 apareix per primera vegada la suposi-
ci que despus de la invasin sarracena, la sede episcopal de Lrida
se haba trasladado a las montaas, i estableix:
Aconteci que la sede de Lrida refugiada en las montaas fue
trasladada a un lugar llamado hoy Roda; reducidas ms tarde las
fuerzas de los sarracenos, se traslad a Barbastro. Actualmente, los
5. Josep PLEYAN I DE PORTA, Apuntes de Historia de Lrida, o sea compendiosa
resea desde sus ms principales hechos desde la fundacin de la ciudad hasta nuestros
tiempos, Lleida, Imprenta de Carruez, 1873, p. 322; Jaime de VILLANUEVA, Viaje literario
a las iglesias de Espaa, vol. X, Madrid, Imprenta Fontanet, 1803, p. 10, 75 i 250; sobre
els bisbes de lpoca musulmana, vegeu Josena PARS MOR, Episcopologi (segles V-XII),
a Arrels cristianes, vol. I, Temps de forja, Lleida, Bisbat de Lleida, Pags editors, 2008,
p. 522-524.
1972, p. 98.
7. La catedral de Roda fou construda per manament dels comtes de Ribagora,
consagrada per larquebisbe de Narbona el 957 i dedicada a sant Vicen mrtir, essent
bisbe Odesind. ACL, caixa 226, manuscrit del doctor ABAD, Apuntes desde el siglo XII al
XX (sobre la institucin o creacin del cabildo de Lrida), 1r, 2v i 3r.
cristianos anhelan y tienen la rme esperanza mediante la gracia de
Dios, de recobrar la ciudad de Lrida. Por esto, Nos, por el Seor
Nuestro Jesucristo, os constituimos Obispo de Lrida con autoridad
para trasladar vuestra sede a esta ciudad.
8
Encara quedaren cristians a Lleida, tal com ens ho demostra la
vella tradici duna comunitat cristiana a la ciutat abans que fos alli-
berada per Ramon Berenguer IV. A les constitucions del bisbe Ramon
dAviny del 1333, el captol que fa allusi a la Confraria de Santa
Maria lAntiga natribueix lorigen a una germandat de cristians que
vivia al voltant de Santa Maria per defensar-se de lopressi musulmana.
Als mateixos manuscrits de lArxiu Catedral de Lleida, trobem que la
capella de Santa Maria lAntiga fou instituda als claustres de la Seu
Vella lany 1334 pel bisbe Arnau de Sescomes, traslladant-hi les obli-
gacions de la confraria que reunia el cos de capellans de la catedral.
9
E. Carrero, G. Alonso, J. M. Escol i J. Lladonosa han estudiat
lorigen daquesta confraria.
10
Des del retorn de la seu episcopal a
8. Paul KHER, El papado y los reinos de Navarra y Aragn hasta mediados del
siglo XII, a Estudios de Edad Media de la Corona de Aragn, vol. II, Saragossa, 1948,
p. 148-149; Llus BORRS PERELL, Efemrides religiosas del Obispado de Lrida, Lleida,
1911, p. 51.
9. Historia del clero de la Santa Iglesia de Lrida desde sus principios hasta el
estado presente, Arxiu Capitular de Lleida, manuscrit del segle XVIII, p. 34-35 i 40. Aquests
manuscrits sn la ra que port els historiadors a identicar la capella de Santa Maria
amb la catedral hispanogoda i la successiva mesquita. Hi trobem lenfrontament entre
el captol ilerdense i les confraries que, des del segle XV, havien ocupat la nova capella
de Santa Maria. Buscant un lloc propi dins la catedral nova i lequiparaci amb el ca-
ptol major, cap al 1780, els procuradors daquestes confraries inventarien uns orgens
de Santa Maria la Vella que, des daquest moment, correrien agermanats amb els del
bisbat ilerdense, amb la creaci dun fals corpus documental per tal dargumentar aques-
ta hiptesi; Eduardo CARRERO SANTAMARA, Sobre mbitos arquitectnicos y vida seglar
del clero. La cannica de la Seu Vella de Lleida, a Amics de la Seu Vella de Lleida, 3,
Lpoca dAlfons el Magnnim, Lleida, 1999, p. 174-189.
10. Per a Carrero, la capella de Santa Maria lAntiga era en realitat una sala
capitular de la catedral, que va rebre aquesta denominaci desprs dhaver traslladat a
la faana la verge de laltar major. A mitjan segle XV, la reordenaci de linterior de la
cannica despla la sala capitular a lextrem occidental, i trasllad la imatge de la verge
a linterior del vell espai, que ara rebia ladvocaci de Santa Maria la Vella, i que fou
lliurada a la confraria de capellans com a centre neurlgic de la litrgia funerria de la
catedral; Eduardo CARRERO SANTAMARA, Sobre mbitos arquitectnicos y vida seglar del
clero. La cannica de la Seu Vella de Lleida, a Amics de la Seu Vella de Lleida, 3, Lpoca
dAlfons el Magnnim, Lleida, 1999, p. 174-189. Lladonosa i Escol identicaren lantiga
sala capitular de la cannica, i desprs la capella quatrecentista de Santa Maria la Vella
com una primitiva catedral el fonament de la qual es perdia en els mateixos orgens
de la seu ilerdense. Aix, el 1952, Lladonosa arm que la capella de Santa Maria fou
fundada al claustre de la catedral la segona meitat del segle XIV per albergar la imatge de
laltar major, reemplaada pel retaule major, obra de Bartomeu Robi; Josep LLADONOSA
I PUJOL, La dicesis de Lrida y el misterio de la Gloriosa Asuncin de la santsima Virgen
Lleida el 1149, els canonges degueren utilitzar una de les zones adja-
cents a la vella mesquita consagrada com a catedral, amb la nalitat
de continuar la vida comunitria tal com feien a la cannica de Roda;
per tant, la cannica de Lleida es devia iniciar cap el 1170 i es devia
situar al claustre de la catedral, ja que el 1174 estava dotada almenys
amb un edici que albergava la infermeria i el refectori, tal vegada
reutilitzant construccions prvies (restes de locupaci islmica).
11

El prelat que inici les obres fou Guillem Pere de Ravidats, primer
bisbe de la Lleida conquerida i instaurador de la cannica. Levoluci
de la cannica pass per la secularitzaci del captol lany 1254 i
hi hagu diverses transformacions ds a les dependncies. La col-
locaci del retaule major lany 1363 motiv el trasllat de la imatge
de la verge titular de la Seu Vella a la porta de la seu capitular i
des daquest moment trobem allusions a Santa Maria del Captol i
Santa Maria la Vella per anomenar la sala o la porta. La donaci
duna residncia del deg al captol lany 1448 motiv la reestructu-
raci de totes les ocines capitulars de la cannica, amb el trasllat
(monografa histrica), Lleida, Imprenta Mariana, 1952, p. 103. Lopini de G. Alonso
s que la capella no es va fundar ns a mitjan segle XV, amb el trasllat al seu interior
de la vella imatge de la verge titular de la catedral que, segons aquest autor, havia roms a
la Pia Almoina desprs de ser substituda la segona meitat del segle XIV pel nou retaule
prtic de laltar major; Gabriel ALONSO GARCA, Capillas, altares, imgenes, capellanas,
presbiteriatos y benecios de la Seu Vella desde su fundacin hasta su cierre, a Ilerda,
40 (VII Centenari de la Consagraci de la Seu Vella. Miscellnia commemorativa), Lleida,
Institut dEstudis Ilerdencs, 1979, p. 72-73. Seguint els arguments exposats ns ara,
laparici documental de ladvocaci a Santa Maria la Vella no fou efectiva ns a la
realitzaci de laltar major de la catedral, moment en qu la imatge titular fou substitu-
da per una de nova el 1362; Francesca ESPAOL BERTRAN, El escultor Bartomeu de Robi
y Lleida: Eco de la plstica toscana en Catalunya, Lleida, Universitat de Lleida, 1995,
p. 19-24. Un testimoni epigrc cronolgicament immediat a la nalitzaci del retaule
major el trobem en la inscripci funerria datada el 1363 i pertanyent a un tal Joan
Urgels, que llegava una certa quantitat de diners per a la celebraci a laltar de Santa
Maria. A lalba del segle XV, se succeren una srie dallusions a Santa Maria la Vella
com a capella efectiva; Eduardo CARRERO SANTAMARA, Sobre mbitos arquitectnicos y
vida seglar del clero. La cannica de la Seu Vella de Lleida, a Amics de la Seu Vella de
Lleida, 3, Lpoca dAlfons el Magnnim, Lleida, 1999, p. 166.
11. Diverses notcies documentals proven lexistncia dels edicis on la cannica
desenvolupava la seva activitat. El 1159, un tal Pere donar a la ecclesie beata Maria
Ilerdensis... El 1176, Arnaldo Denasens entregaba XV maravedes al claustro de Santa
Maria Ilerdensis sedis... El 1174, dotacin a la enfermera canonical por Guillen Pere de
Ravidats situada en las inmediciaciones de la mexquita. No hi ha dubte que part de la
cannica devia estar en obres, donada la gran quantitat de notcies sobre la vida regular,
les referncies a habitacions concretes com el refectori i la necessitat docupar un espai
arquitectnic destinat a aquesta nalitat, sobretot quan les necessitats cultuals quedaven
solucionades amb la mesquita consagrada; Eduardo CARRERO SANTAMARA, Sobre mbitos
arquitectnicos y vida seglar del clero. La cannica de la Seu Vella de Lleida, a Amics
de la Seu Vella de Lleida, 3, Lpoca dAlfons el Magnnim, Lleida, 1999, p. 174-189.
de la sala capitular a loccident i la fundaci de la reial capella de
Santa Maria la Vella.
De lanlisi de tot el que hem exposat, sen desprenen les consi-
deracions segents:
a) Lesperit de tolerncia que exist va fer possible la convivncia
de dues comunitats molt dispars, i persist el mn romanovisigtic. A
banda dalgunes persecucions breus, els cristians gaudiren del lliure
exercici de la seva religi i, consegentment, del dret delecci dels
seus bisbes.
12
b) Amb el pas dels anys i el naixement de les croades, la tolerncia
desaparegu i els cristians, junt amb el bisbe i el clergat, es refugiaren
a les muntanyes de Ribagora, Pallars i Roda dIsvena, ra per la qual
la seu episcopal peregrin des de lany 887, amb el bisbe Adolf, ns al
1149, quan es conquer Lleida amb el bisbe Guillem Pere de Ravidats.
Durant aquests anys, molts cristians es refugiaren a les muntanyes
dels Pirineus, lloc molt segur enfront de les incursions musulmanes.
c) La resta de cristians que quedaren a Lleida sorganitzaren al
voltant de Santa Maria lAntiga, i sentn que el bisbe devia anar i venir
segons les circumstncies, per la qual cosa la dicesi devia aparixer
i desaparixer entre la ciutat i les muntanyes en temps de dominaci
musulmana, i sobretot a nals daquesta poca en qu ua la intole-
rncia.
3) Les circumstncies que propiciaren la celebraci del Concili
ilerdense del 1155 tamb varen fer possible la reorganitzaci eclesi-
stica. Foren: la conquesta de Lleida, la carta de poblament o ciuta-
dania i la carta de dotaci de lEsglsia restaurada. Els preliminars a
la conquesta de Lleida es remunten al 1147, quan el comte dUrgell
Ermengol VI, dacord amb Ramon Berenguer IV, prncep dArag, inici
la conquesta del Segri i de la ciutat de Lleida, amb una rereguarda de
cristians molt organitzada. Zurita ens mostra que, durant aquest temps,
Ramon Berenguer IV havia encarregat al comte dUrgell la conquesta
dels pobles i castells de la ribera baixa del riu Noguera Ribagorana
i de la zona del riu Segre. Aquest autor tamb ens proporciona una
llista dels cavallers que acudiren a la conquesta de Lleida.
13
Tot aix
sense el perill duna contraofensiva musulmana des de la caiguda de
Tortosa lany 1148. Lenvestida contra la ciutat sinici a primers dabril
o a nals de mar. Els detalls de lassetjament no sn ben coneguts, ja
13. Jernimo ZURITA, Anales de la Corona de Aragn, vol. I, Saragossa, Institucin
Fernando el Catlico, Centro Superior de Investigaciones Cientcas, 1967, p. 213-214.
que Lleida no tenia un cronista que en dons constncia. Fou assetjada
durant ms de set mesos, per la qual cosa es devien produir combats
i actes dextrema ferocitat. Els musulmans sho jugaven tot i tenien
plena conscincia del que perdien amb la rendici.
14
Hi ha unanimitat en totes les crniques quan armen que la data
de capitulaci fou el 24 doctubre de 1149, com a les ciutats de Fraga
i Mequinensa. Tamb ho expressen aix el Fragmentum Historicum del
Cartulari dAla, el Cartulari de Roda dIsvena, els Anales Toledanos
i la Crnica Barcinonense I, transcrita per Flrez.
15
No es coneix lac-
ta de capitulaci de la ciutat, que probablement exist. Quatre anys
desprs, lany 1153, queia el castell de Siurana a Tarragona, situat
al punt ms alt de la serra de Prades, prop del Mediterrani. Aquest
era lltim reducte dels rabs a Catalunya. Amb aix, la conquesta
catalana qued denitivament acabada. La conquesta de Lleida pos
al domini musulm a Catalunya i impuls la uni daquesta amb
Arag, a ms de la possibilitat diniciar noves empreses cap al Regne
de Valncia. Sestableixen noves condicions jurdiques de vida ms lliu-
res, sense els lligams senyorials que imperaven a la Catalunya Vella, i
en conseqncia es produeixen moltes transformacions urbanstiques
i socials a causa de la colonitzaci, lestabliment de parrquies i el
creixement fora dels murs romans. Les ciutats sorganitzen en un
nou nucli regulat per unes normes anomenades cartes de poblament,
disposicions jurdiques susceptibles de ser completades per mitj de
privilegis reials quan ho exigia el creixement de la poblaci.
16
T lloc
tamb levoluci del dret catal, posada de manifest en les cartes de
poblament de les ciutats de Lleida i Tortosa estudiades per Valls i
Taberner, entre altres.
17
1972, p. 122-123.
de la Iglesia de Espaa, vol. XXVIII, Madrid, Imprenta de D. Antonio Sancha, 1836, p.
331.
16. Joan J. BUSQUETA RIU i Carme BATLLE GALLART, Prncipe y ciudades en la corona
de Aragn en el siglo XV, Collana di Studi e Ricerche (San Miniato), nm. 6, p. 336.
17. Ferran VALLS I TABERNER, Las Consuetudines Ilerdenses (1127) y su autor Gui-
llermo Botet, Barcelona, Hijos de J. Jeps Impr., 1913, p. 15-21; Ferran VALLS I TABERNER,
Les fonts documentals de les Consuetudines Ilerdenses, a Estudis Universitaris Catalans,
vol. XI, Barcelona, Institut dEstudis Catalans, 1926, p. 137-171; Josep Maria FONT I RIUS,
La Reconquista de Lrida y su proyeccin en el orden jurdico, Ilerda (Lleida), nm.
12 (1949), p. 7-31; Josep LLADONOSA I PUJOL, La conquesta de Lleida, Barcelona, Dalmau,
1990; Josep LLADONOSA I PUJOL, Histria de Lleida, vol. I, Trrega, Camp Calmet, 1972;
Josep LLADONOSA I PUJOL, Histria de la ciutat de Lleida, Barcelona, Curial, 1980.
La carta de poblament o de ciutadania original es conserva a lArxiu
de la Paeria de Lleida,
18
i fou publicada per Prsper de Bofarull.
19
Fou
atorgada el gener de 1149 de lEncarnaci del Senyor, s a dir, lany
1150 del nostre calendari. Porta les signatures dels atorgants: Ramon
Berenguer IV i Ermengol VI dUrgell, i dels testimonis. Mitjanant
aquesta carta coneixem els drets i privilegis que els comtes sobirans
donaren als repobladors de Lleida. Sels donaren
las casas, obradores, patios, molinos, huertos y ncas de la ciudad,
tanto de la parte destruida como de la que an quedaba en pie, de
dentro a fuera de los muros de la ciudad, donde podan estable-
cer sus casas. Tambin se les daban las tierras yermas como las
cultivadas, con la facultad de comprar, vender o pedir prstamo
a cualquier persona siempre que no fuesen clrigos o nobles. Se
les daba tambin los prados y tierras de pastoreo, las fuentes, las
aguas, los bosques, la lea y la caza, tanto del llano como de la
montaa, para todo uso y como paso para el pastoreo de rebaos
y ganado. Asimismo se les exima de toda deuda en sus posesiones y
no podan ser inculpados y acusados sin testigos legtimos y id-
neos, quedando hombres libres sin otra retencin que la observancia
de la justicia. As, si alguien desenvainaba la espada, el cuchillo
o la lanza contra otro, haba de dar 60 sueldos a la Curia o bien
perder la mano. Todo aquel que cogiese a un ladrn robando en su
propiedad, poda retenerlo hasta cobrar aquello que haba perdido y
luego deba entregarlo a la justicia. Si alguien tena una prenda de
otro y ste no quera satisfacer una deuda dentro de los trminos
convenidos poda retener la prenda durante diez das y pasado este
tiempo disponer de ella. Si alguna persona cometa adulterio con la
mujer de otro, los dos tendran que ser paseados desnudos, recibiendo
azotes, por las plazas y calles de la ciudad, sin perjudicarles en sus
bienes. Les dieron otras normas de aplicacin de la justicia para
resolver litigios, pleitos, liberacin de deudas... Los condes y barones
repobladores se comprometan a ayudar y defender a los habitantes
de la ciudad en todo momento y dependiendo de su poder.
20
18. Document nm. 1. Pergam de 567 521 mm. A lAMLL sen conserven tres
cpies, tamb en pergam, i tres ms inserides respectivament al Llibre Verd Major (sig.
1374), p. 1, al Llibre Verd Menor (sig. 1376), f. 93, i en un volum de diversos trasllats
(sig. 718), nm. 3.
General de la Corona de Aragn, vol. IV, Barcelona, Imprenta del Archivo de la Corona
de Aragn, 1856, p. 136; Josep Maria FONT I RIUS, Carta de Poblaci de Lleida: 1150,
a Documents Jurdics de la Histria de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya,
1992, p. 51-62.
20. Rafael GRAS DESTEVA, La Paera de Lrida, Lleida, Ajuntament de Lleida, (1911),
1988, p. 1-21; Josep Maria FONT I RIUS, Carta de Poblaci de Lleida: 1150, a Documents
En una visi de conjunt daquest privilegi, se naprecia la natura-
lesa clarament normativa que s font duna posterior creaci de dret.
De lanlisi del contingut, se nadverteix un cos dispositiu ben ordenat
i articulat compost per:
a) La possessi del sl, centrada en el lliurament del solar im-
mobiliari als nouvinguts a la ciutat i terme, considerant tres classes
de possessi: lhbitat del medi urb; les rees de conreu del terme o
territori, assegurant als habitants i eventuals residents la seva plena
possessi, s a dir, lalou propi i lliure del solar lliure de qualsevol mal
s (eixorquia, intestia), i els boscos, aiges i pastures, reconeixent als
habitants un dret daprotament comunal i no pas dexplotaci lucra-
tiva, ja que la propietat imminent continuava a mans dels comtes, per
una antiga tradici del mn romanovisigtic, sense exigir als usuaris
cap cnon o prestaci pel seu aprotament.
b) La franquesa i garantia personal, que armava un estatut de
llibertat i garantia per a la indemnitat de persones i propietats dels
vens enfront de possibles actuacions arbitrries del poder pblic. A
ms de lexempci de limpost de la lleuda i de qualsevol altre usatge,
es posava especial mfasi en la salvaguarda de tota coacci o violncia
pblica o privada als habitants, amb allusi explcita a les inculpacions
criminals fora de procediment regular, com ara lacusaci sense testi-
monis legtims, o la submissi al desaament personal amb qualsevol
personatge. Els concertants es reserven noms la delitat exigible als
sbdits i lactuaci dins el marc de la dreta justcia o dels procediments
judicials garantits per lautoritat superior.
c) Ladministraci de justcia cont una recensi de normes bsiques
de la vida jurdica de la nova poblaci per tal dassegurar-ne la convi-
vncia pacca i trobar soluci als conictes ms aguts que poguessin
sorgir al seu si, amb lestabliment duna ordenada Administraci de
justcia i amb lexclusi de tota actuaci privada i venjana personal.
Aix, per exemple, es castigava severament lamenaa dagressi armada
contra un ve, ladulteri, el robatori in fraganti, etc.
d) Lorganitzaci de lAdministraci de justcia local se centr en
lactuaci ordinria de la Cort per delegaci del sobir, i es comen
Jurdics de la Histria de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1992, p. 54-57;
Josep Maria FONT I RIUS, Cartas de Poblacin y franquicia de Catalunya, vol. I, Madrid,
Barcelona, Instituto Jernimo Zurita, 1969, p. 129 i s.; Joan J. BUSQUETA RIU, Sobre la
Carta de Poblament de Lleida (1150): Lherncia de Tortosa, a Les Cartes de Poblaci
Cristiana y de Seguretat de jueus i sarrans de Tortosa (1148/1149), Barcelona, Universitat
Internacional de Catalunya, 2000, p. 199-212; Joan J. BUSQUETA RIU, Selecci i traducci
de textos representatius (Carta de Poblaci de Lleida, doc. 2), a Pergamins, Catleg de
lArxiu Municipal de Lleida, Lleida, Ajuntament de Lleida, 1998, p. 18-19.
a reconixer una participaci popular que amb el temps va assolir un
ampli desplegament, en establir, al captol 10 de la carta, la possibili-
tat que totes les injries i malifetes sorgides entre els vens poguessin
sser resoltes de manera pacca i arbitral pels prohoms de Lleida
abans dsser portades davant la Cort, a excepci de les ja reclamades
directament. Larbitratge dels prohoms de la ciutat ser lembri de
representaci comunal en la vida pblica ciutadana que esdevindr
mig segle desprs el Consell de la naixent municipalitat.
La part dispositiva de la carta es tanca amb unes clusules de
comproms recproc: per part dels senyors, la defensa de les persones
i bns dels ciutadans, i lobservana de tot lestablert; per part del
poble, la delitat i ajuda al manteniment de la justcia i els drets dels
senyors sobre la ciutat. I, al nal, hi consta la clusula penal amb
lanunci de la sanci pecuniria del doble dels perjudicis causats per
qualsevol violador del contingut del privilegi.
21
Respecte a aquestes
clusules de dret penal, els comentaristes moderns veuen al text de la
carta de poblament una marcada inuncia francogermnica.
22
Amb
ella sinici la vida jurdica de la ciutat. Desprs de dues generacions, la
carta fundacional origin una uni de costums i usos que, augmentats
amb nous privilegis i noves llibertats, havia de formar un cos de dret
local que cristallitz en les Consuetudines Ilerdenses
23
recopilades lany
1228 per Guillem Botet, amb una semblana jurdica a la carta de
poblament de Barcelona i, per aix, molt inspirades en els Usatges
de Barcelona.
24
Lleida aport a la histria del dret catal el primer
codi de carcter municipal que coneixem a Catalunya, anomenat els
Costums de Lleida (1228), riqussim conjunt normatiu, equitatiu i
afavoridor de la convivncia, tal com assenyalaven els mateixos estatuts
fundacionals de lEstudi General, al ttol III: Pel que fa als Costums
de Lleida, que sn equitatius i que, com se sap, afavoreixen la nostra
convivncia i linters dels estudiants, el rector els pot admetre a lhora
de resoldre causes o conictes relatius als estudiants laics.
25
21. Josep Maria FONT I RIUS, Carta de Poblaci de Lleida: 1150, a Documents Ju-
rdics de la Histria de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1992, p. 58-60.
22. Enrique MUT REMOL, La vida econmica en Lrida de 1150 a 1500, Lleida,
Institut dEstudis Ilerdencs, 1953, p. 27-30.
23. Joan J. BUSQUETA RIU, Histria de Lleida, vol. III, Baixa edat mitjana, Lleida,
Pags, 2004, p. 92-95; Ferran VALLS I TABERNER, Las Consuetudines Ilerdenses (1127) y su
autor Guillermo Botet, Barcelona, Hijos de J. Jeps Impr., 1913; Ferran VALLS I TABERNER,
Las Consuetudines Ilerdenses y su autor Guillermo Botet, Revista Jurdica de Catalunya
(Barcelona), vol. XIX (1913), p. 155-210.
24. Antoni M. UNDINA I ABELL, Els Usatges de Barcelona, a Documents jurdics
de la Histria de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1992, p. 75-84.
25. Joan J. BUSQUETA RIU, Ciutat i Universitat en els Documents de lArxiu Mu-
nicipal: una introducci, a LEstudi General de Lleida. Ciutat i Universitat en els docu-
Els comtes sobirans donaven als nous pobladors unes condicions
ptimes: llibertat personal, lliure propietat, exacci dels impostos feu-
dals, garanties duna justcia en la qual la violncia illegal o la coacci
quedaven excloses, i facilitats per installar-se i establir, en qualsevol
ciutat, indstria o negoci artesanal. Els nous habitants procedien ma-
joritriament de la Catalunya Central i del sud de Frana. Grcies
a aquesta carta, Lleida eliminava dels seus costums qualsevol residu
feudal que pogus obstaculitzar el desenvolupament de la nova ciutat
dins del nou sistema poltic o jurdic.
26
Els seus habitants eren jurdi-
cament lliures. La clusula de la carta s molt clara: securi, libertati
et franchi. Els lleidatans del 1150 no depenien com a sbdits de cap
senyor fora dels comtes de Barcelona o dUrgell. Lnica excepci a
aquest nou sistema jurdic s la persistncia de la jurisdicci especial
sobre la noblesa i les institucions religioses, per la qual cosa ni luna
ni les altres no podien adquirir terres ni bns de mans dels pobladors
de la ciutat i dels seus termes.
27
Desprs docupar la ciutat, es proced al seu repartiment dacord
amb el conveni de maig de 1148 entre els comtes, sense oblidar el
comproms que aquests tenien amb les milcies del Temple, de lHospital
de Sant Joan de Jerusalem i amb el bisbe Guillem Pere de Ravidats.
Grcies al Llibre Verd de la catedral de Lleida, sabem quines fo-
ren les propietats de les antigues mesquites dels musulmans atorgades
al bisbe.
28
La nova situaci eclesistica exigia reorganitzar una xarxa
parroquial efectiva, que havia de ser la clau del procs no solament
religis, sin tamb social i poltic. El marc parroquial fou lelement
primordial en el control de la poblaci.
ments de lArxiu Municipal de Lleida, Lleida, Ajuntament de Lleida, 2000, p. 16; Joan J.
BUSQUETA RIU (ed.), Llibre de les Constitucions i Estatuts de lEstudi General de Lleida. Els
Estatuts Fundacionals, 1300, Lleida, Universitat de Lleida, 2000, p. 98; Arxiu Capitular
de Lleida (ACL), calaix 151, lligall 5.
tica Tarraconense en la Edad Media (a. 546-1460), a Territori i societat a lEdat Mitjana.
Histria, arqueologia, documentaci, vol. III, Lleida, Universitat de Lleida, 2000, p. 385.
27. Josep LLADONOSA I PUJOL, Histria de Lleida, vol. I, Trrega, Camp Calment,
1972, p. 125-127; Josep PLEYAN I DE PORTA, Apuntes de Historia de Lrida, o sea com-
pendiosa resea desde sus ms principales hechos desde la fundacin de la ciudad hasta
nuestros tiempos, Lleida, Imprenta de Carruez, 1873, p. 121, que assenyala que les no-
tcies referents a la repoblaci de Lleida es troben in extenso al Liber Feudorum Major
1, Barcelona, 1945, que a ell no li fou possible examinar. Per en aquest llibre es troba
la carta de poblament i alguns documents posteriors a Ramon Berenguer IV que tamb
sn a lArxiu Municipal de Lleida.
28. ACL, Llibre Verd. Les cartes que cont aquest llibre estan ordenades segons
les instituciones que les crearen i no per ordre cronolgic.
El 30 doctubre de 1149, Ramon Berenguer IV, dacord amb un
breu del papa Urb II, promulg la Carta de Dotacin de la Iglesia
restaurada, i, en presncia de larquebisbe de Tarragona i dels bisbes
de Barcelona, Vic, Urgell i Saragossa i un gran nombre de cavallers,
restitu a la seu, el mateix dia de la seva consagraci,
tots els delmes i primcies de la ciutat de Lleida i de tot el seu
territori, juntament amb els delmes dels molins, de les lleudes i
dels passatges de dita ciutat, i tamb totes les esglsies que estan
a la ciutat de Lleida i que els musulmans en deien mesquites, amb
tot el seu terme i territori, terres i alous all on en tinguessin,
tal com millor en fruren en temps dels sarrans.
29
El mateix dia, el comte sobir conrmava al bisbe Guillem Pere
de Ravidats la possessi de les mesquites i dels seus termes, sense
abandonar els crrecs poltics com a conseller que era del comte Ra-
mon Berenguer IV. Consagrada la mesquita major dels musulmans en
catedral, fou anomenada Santa Maria lAntiga, i un any ms tard shi
cas el comte prncep de Catalunya i Arag amb la reina Peronella.
Amb lesmentada carta de dotaci, lany 1150 el bisbe inici les dona-
cions dels bns de les mesquites, molt nombroses a la ciutat, a prelats,
als ordes militars del Temple i de lHospital, als canonges agustins de
Sant Ruf i als monjos de Poblet i Santes Creus.
30
s notable destacar que, dacord amb la carta de poblament, els
repobladors no podien vendre els predis rebuts, ni tan sols donar-los
gratutament a persones eclesistiques ni a particulars, per s que
podien deixar-los en testament a les institucions creades a la catedral,
les parrquies, les abadies i les collegiates.
La primera notcia que tenim del Concili ilerdense del 1155 ens
arriba de m del doctor Valls i Taberner, que lany 1926 la don a coni-
xer als erudits europeus amb un llibre homenatge a Paul Kher publicat
a Munic.
31
La font de la qual extragu les notcies fou el manuscrit
29. Jaime de VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. X, Madrid,
Imprenta Fontanet, 1803, p. 250; Joan J. BUSQUETA RIU, Gombau de Camporrells, bisbe
de Lleida, i la seva poca (a. 1130-1205), a Gombau de Camporrells, bisbe de Lleida, a
lalba del segle XII, Lleida, Amics de la Seu Vella, 1996, p. 12.
30. Frederic UDINA MARTORELL, El Llibre Blanc de Santes Creus (Cartulario del s.
XII), Barcelona, Escuela de Estudios Medievales, 1947; Josep LLADONOSA I PUJOL, Histria
de Lleida, vol. I, Trrega, Camp Calment, 1972, p. 140-151.
31. Ferran VALLS I TABERNER, Ein Konzil zu Lrida im Jahre 1155, a Papsttum
und Kaisertum im Mittelalter, Munic, Mncher Drucke, 1925, p. 364-368.
193 de la Biblioteca de Catalunya a Barcelona, que cont, entre altres
coses, les actes dun concili que se celebr a Lleida el primer de maig
de 1155. Cap altre historiador havia citat en cap lloc aquest concili, ni
tan sols Sinz de Baranda que, a Espaa Sagrada, socup de tots els
concilis celebrats a Lleida durant els segles XII i XIII.
32
A la capalera
daquest manuscrit trobem la notcia segent: Incarnationis Dominice
Anno M L L V indictione III kalendas May, apud Ilerdam. Era M C
XXX.
33
De lanlisi interna, lautor en dedueix lautenticitat de la data
i altres dades. Falten punts de referncia dels assistents al concili, per
el doctor Valls i Taberner fonament unes suposicions segons les quals
lany 1155 haurien estat personalment a Lleida el comte de Barcelona
Ramon Berenguer IV, labat i tres monjos del monestir de Sant Joan
de la Penya, larquebisbe de Tarragona Bernat Tord, els bisbes de Bar-
celona, Saragossa i Lleida, el prior de Luna, labat de Sada o Sabada i
alguns clergues i laics que subscriviren com a testimonis un document
que venia a tancar antigues diferncies sorgides al voltant dels bns
que els esmentats monestirs tenien a les esglsies de Luna i Tauste.
Lautor dedueix que la carta fou signada a Lleida perqu havia estat
redactada per un clergue lleidat anomenat Nicolau. Aix s cert, ja
que al nal del document es llegeix: Nicolaus Ilerdensis Capellanus
scripsit et hoc signum fecit, a ms del pargraf: En acabar el Concili
degueren quedar-se encara a Lleida alguns bisbes que hi havien assistit,
mentre que els altres se nallunyaren aviat.
34
Es comprn que tamb
assistiren al concili altres bisbes de la provncia de la Tarraconense,
almenys els de Tortosa i dUrgell, dicesis limtrofes a la de Lleida.
Desprs de lencapalament ja citat que ens parla de la data i
del lloc de la celebraci del concili, cal precisar que es degu fer a
la catedral anomenada Santa Maria lAntiga, antiga mesquita musul-
mana, actualment redescoberta sota el menjador de la sala dexercicis
annexa a la catedral de la seu. El doctor Valls i Taberner situ com a
president del concili el cardenal Giacinto Bobo-Orsini, legat de la Seu
32. Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa Sagrada, continuada por la Real Academia
de la Historia, vol. XLVII i XLVIII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850 i 1862,
respectivament.
33. Joan TORRENT, Lrida 1155 (Concilio de), a Diccionario de historia eclesistica
Cientcas, 1972, p. 548; Ferran VALLS I TABERNER, Ein Konzil zu Lrida im Jahre 1155,
a Papsttum und Kaisertum im Mittelalter, Munic, Mncher Drucke, 1925, p. 364.
34. Ferran VALLS I TABERNER, Ein Konzil zu Lrida im Jahre 1155, a Papsttum
und Kaisertum im Mittelalter, Munic, Mncher Drucke, 1925, p. 364; Ferran VALLS I TABER-
NER, Notes sobre la legislaci eclesistica provincial que integra la compilaci cannica
tarraconense del Patriarca dAlexandria, Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol.
XI (1935), p. 252-253.
Apostlica per a la pennsula Ibrica, ms tard anomenat Celest III.
Aix no consta amb seguretat, per lautor ho argumenta dient que el
gener de 1155 aquest cardenal havia presidit el Concili de Valladolid
i que havia estat successivament a Njera, Logronyo, Tudela i Cala-
horra. En aquesta ltima ciutat, segons ens comenta el pare Fita, que
realitz un itinerari del cardenal Bobo-Orsini,
35
es trob, el mes dabril
de 1155, amb uns altres bisbes, entre els quals hi havia el bisbe de
Compostella. Des daqu es degu traslladar a Lleida sense quedar-shi
gaire temps, ja que el 23 daquest mateix mes era a Barcelona i el 20
doctubre a Tortosa, on sign el document segons el qual sestablia
el captol agustini per a la cura i solemnitat del culte a la catedral
tortosina. Posteriorment, el 30 doctubre, era a Tarragona.
Litinerari del pare Fita, desafortunadament, no passa del mes
dabril. Dels viatges del legat de la Seu Apostlica per la pennsula
Ibrica, ens en parlen una srie dautors: Zurita,
36
Mariana, Villanueva,
37

el cardenal Senz de Aguirre, Fita
38
i el doctor Valls i Taberner en la
seva obra dhomenatge a Paul Kehr ja citada anteriorment.
Temes tractats
De la m de lesmentat llibre del doctor Valls i Taberner, es de-
dueix que les conclusions o captols daquest concili guarden una si-
militud extraordinria amb les del Concili ilerdense del 1173. Aix ens
fa suposar que els pares daquest concili treballaren sobre els captols
del Concili del 1155, amb lafany dactualitzar-los o corregir-los, amb
lexperincia dels divuit anys transcorreguts entre ambds concilis. En
realitat, ambds tracten fonamentalment de diverses prescripcions ca-
nniques decretades pels concilis I i II del Later, celebrats el 1123 i el
1139, respectivament, i pels concilis de Clarmont del 1130 i de Reims
del 1131, tots presidits pel papa Innocenci II.
39
Els problemes ms importants que tenia lEsglsia en aquesta
poca tracten de posar remei a les lluites freqents que, a manera
35. Fidel FITA I COLOMER, La primera legislacin del Cardenal Jacinto en Espaa,
Lusitania Sacra (Lisboa), vol. XIV (1889), p. 530.
36. Jernimo ZURITA, Anales de la Corona de Aragn (1137-1228), vol. II, Valncia,
1967, cap. 29-33.
37. Jaime de VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. X, Madrid,
Imprenta Fontanet, 1803, p. 75 i 250.
38. Fidel FITA I COLOMER, La primera legislacin del Cardenal Jacinto en Espaa,
Lusitania Sacra (Lisboa), vol. XIV (1889), p. 530.
Cientcas, 1972, p. 548-549.
de croades per conquerir el territori als musulmans, organitzaven els
reis cristians; les terres que prenien al poder musulm constituen
nous bisbats i monestirs, consideraven els bisbes com a sbdits seus i
intervenien en la seva elecci o conrmaci, o en ambdues coses. La
simonia i les investidures eren els pitjors mals que patia lEsglsia, junt
amb la incontinncia del clergat, problema arrelat i atacat en tots els
concilis anteriors. Tamb shi tractaren algunes qestions referents al
patrimoni eclesistic sobre delmes i primcies. Dels aspectes sobre la
Paraula de Du i els sagraments no sen fa allusi en cap cnon, per
la qual cosa al Concili ilerdense del 1173 ens hi estendrem.
Com sapreciar, els pocs cnons daquest concili, malgrat que
el doctor Valls i Taberner noms cits els que no guraven al Concili
ilerdense del 1173 i que noms sn tres, fan poca llum sobre les qes-
tions ms importants que preocupaven lEsglsia en aquella poca. Sens
dubte, ja que del Concili del 1173 sen conserven encara les vint-i-sis
actes, s de suposar que tota la llum del Concili del 1155 shi troba
reectida, com veurem ms endavant en tractar daquell concili bess.
De moment, hem de situar-nos en aquests tres cnons, i en quatre ms
dorigen dubts dels quals el doctor Valls i Taberner opina que sn
apcrifs, cosa que fa pensar, segons lautor, en ladditament dun text
dorigen divers transms ntegrament al nal del document barcelon.
Segons les seves paraules, el MS 139 de la Biblioteca de Catalua con-
tiene tambin, sin laguna en el texto ni alteracin de la escritura, otros
cnones que deberan atribuirse al mismo concilio gemelo de Lrida,
si uno de ellos, el ltimo, no hiciera pensar en un aditamento proce-
dente de un texto de diverso origen.
40
Recordem que a les actes del
Concili visigtic del 546 tamb hi foren afegits alguns cnons total-
ment inacceptables. Aquests cnons del Concili del 1155, dels quals
el doctor Valls i Taberner dubta, armen: As como ningn seglar,
tampoco ningn capelln reciba o retenga diezmos o primicias si no es
por mano del obispo o del arcediano; ni los d sin el consentimiento
de stos, cosa que va contra lo decretado. Si esto se hiciere, el que da
y el que recibe sea anatema.
41
Tot plegat desvetlla una preocupaci
40. Traducci del llat al castell realitzada per Manuel GUALLAR, Los Concilios
p. 74.
p. 75.
respecte als delmes i les primcies que sorgir en els concilis ilerdenses
posteriors, per que sis anys desprs de la conquesta de Lleida sembla
que s prematura.
I continua: Asimismo, desde el principio de la Cuaresma hasta
la Octava de Pascua, y desde el principio de Adviento del Seor hasta
las Octavas de Epifana, mandamos sea observada entre los cristianos
la tregua y que no haya entre ellos batallas. Si alguno quebrantase este
mandato, sea excomulgado.
42
No sentn gaire b que a la provncia
eclesistica Tarraconense, on els comtes i homes rics de Catalunya i
Arag havien estat sempre units, al cap de pocs anys, els pares conci-
liars els advertissin sobre la necessitat de no guerrejar entre ells sota
pena dexcomunicaci. Aquest cnon sembla una mica exagerat per a
la ciutat de Lleida.
Afegeix, a ms: Adems, ninguna persona eclesistica o seglar ose
construir ninguna iglesia sin el consentimiento del obispo o del arcediano.
43

Aquest cnon s molt general i pot valdre per a qualsevol provncia
eclesistica de qualsevol temps.
I nalment, diu:
El emperador, por Dios y por la salvacin de su alma y sin nada
a cambio, enviar moneda bien pesada y de cuatro denarios de
plata, que nunca en sus das debe ser alterada, sino que l asegura
que debe continuar as. Quien la falsicare sea anatema y pierda
cuanto tuviese e incurra en pena corporal. Mas de la moneda o
dinero que el falsicador corrompiere, la dcima parte la d a los
obispos y la conceda en su dicesis.
44
No s gaire factible que al cap de dos anys de la guerra per la
presa del castell de Siurana, com hem dit anteriorment, en la qual
degueren participar molts guerrers lleidatans, els repobladors fossin
uns entesos en les arts de la falsicaci de la moneda.
p. 75.
p. 75.
p. 75.
LA PARAULA DE DU
Ni al Concili ilerdense del 1155, ni al posterior del 1173, no
existeix cap cnon referent a la Paraula de Du, cosa que fa sospitar
que a la provncia eclesistica Tarraconense complien b el deure de
la predicaci i que no hi hagu problemes en lacceptaci de la nor-
mativa papal. Lesperit de restauraci, ms que de reforma, ja simpos
en aquest concili. No obstant aix, no safeg ni sinnov res en la
tradici cannica i van persistir les prescripcions litrgiques donades
pels pares del Concili de Coyanza,
45
que fou, sens dubte, un dels ms
famosos de lalta edat mitjana.
El Concili de Coyanza fou celebrat lany 1055 i inu de manera
comprovada en els concilis de Compostella del 1060 i del 1063, i de-
mostr que la cristiandat hispana no estava tan necessitada de reforma
com Roma creia i que els abusos se li suposaven.
46
Aquest concili fou
estudiat per Garca Gallo, que fa referncia a la vida cannica abans
i desprs del concili, el dret sagramental i el culte i la vida cristiana.
Igualment, lautor destaca el sentit de restauraci ms que de reforma
daquest concili, ja que no es reuneix sota els corrents reformadors que
es donaven a laltre costat dels Pirineus, ni tan sols estava animat per
lesperit de reforma innovadora, sin ms aviat tradicional.
47
A judici
del pare Olivar, els pares de Coyanza donaren una gran importncia
a la restauraci de la litrgia, per no afegiren ni innovaren res a la
tradici cannica. La regla de Sant Benet fou prescrita per primera
vegada de manera ocial. No es veu clar si aquests pares, en dictar les
seves prescripcions litrgiques, pensaven en una litrgia determinada,
la romana o la mossrab. Aquest autor diu poc a banda de proporci-
onar-nos una llista sobre les vestidures sagrades. Sabem que el rector
tenia lobligaci datendre espiritualment els dels, des del baptisme
ns a la sepultura, incloent-hi els sagraments, la Paraula de Du i la
celebraci de la missa. A canvi, els dels estaven obligats a pagar els
delmes i tenien lobligaci dassistir a la missa en les festes principals.
45. Vegeu Joseph HEFELE i Henri LECLERCQ, Histoire des conciles daprs les docu-
ments originaux, vol. IV, Pars, Letouzey et An, 1913, 2a part, p. 1064-1065, on se citen
altres colleccions de concilis que reprodueixen els captols del Concili de Coyanza del
1055; Joannes Dominicus MANSI, Sacrorum Conciliorum Nova et Amplissima Collectio,
vol. IX, Pars, 1902 (= Akademissche Druck-U. Verlagsanstalt, Graz-ustria, 1960), p.
785-794.
46. Luciano de la CALZADA, La proyeccin del pensamiento de Gregorio VII en
los reinos de Castilla y Len, a Studi Gregoriani, vol. III, Roma, 1948, p. 1-87.
47. Alfonso GARCA GALLO, El Concilio de Coyanza. Contribucin al estudio del
derecho cannico espaol en la Alta Edad Media, Anuario de Historia del Derecho Es-
paol (Madrid), vol. XX (1950), p. 275-633.
La introducci de la litrgia romana fou tamb un dels temes
tractats al Concili de Jaca del 1063. Shi accept el ritual rom, que
fou inaugurat solemnement al monestir de Sant Joan de la Penya el
22 de mar de 1071 data admesa per tots els autors, si b alguns la
contradiuen sense donar-ne proves,
48
davant del cardenal legat del
papa Alexandre II, Hug Cndid, en presncia del rei San Ramires
dArag, els seus lls, bisbes de Jaca i Roda, magnats i monjos. Tamb
fou tractada la qesti sobre els lmits del bisbat i daltres que alludien
al restabliment de la disciplina eclesistica.
La situaci del clergat havia canviat notablement des del Concili
visigtic del 546. Primer, en quantitat, en expandir-se lEsglsia per les
noves terres conquerides i crear noves esglsies i monestirs, a ms del
naixement de nous ordes religiosos i nous elements en les institucions,
com els coepiscopats, arxidiaconats, deganats i arxiprestats, captols de
canonges, esglsies prpies, parrquies i escoles. Amb el desenvolupa-
ment i lexpansi que experiment, lEsglsia havia de mantenir una
organitzaci perfecta i una gran cura per part dels bisbes, tal com ho
reecteixen els cnons 3 i 17 dels quals tractarem a continuaci.
Segon, en qualitat, pel sorgiment descoles a les catedrals, col-
legiates, monestirs i parrquies. En alguns casos, el clergue rebia tota
la formaci al costat del rector. Els alumnes que assistien a aquestes
escoles eren, en primer lloc, els aspirants al clergat o al monestir.
Depenien del rector o abat, segons el tipus, i per a la seva formaci
se segu el sistema isidori. El curriculum studiorum siniciava amb
laprenentatge de la lectura, lescriptura, el cmput, la gramtica llatina,
pregries religioses i primers rudiments dels dogmes i de la moral,
cntics i himnes litrgics usuals, normes que regien ladministraci
dels sagraments... I se seguia amb la lectura dels clssics, les lectu-
res de les Sagrades Escriptures, dels pares de lEsglsia i dels cnons
sagrats. s obvi que els eren necessaris uns coneixements previs dels
altres sabers humans. Segons sant Brauli, el manual enciclopdic per
a aquesta nalitat eren les Etimologies de sant Isidor de Sevilla, en les
quals sexigia cursar lestudi de les set arts del trvium i el quadrvium.
49
48. Antonio BASO ANDREU, La Iglesia Aragonesa y el rito romano, Argensola
(Osca), nm. 26 (1956), p. 153-164.
milenio, Salamanca, Instituto de Teologa Espaola, 1967, p. 390-392; Antonio GARCA
Y GARCA, De las Escuelas Visigticas a las Bajomedievales. Punto de vista Histrico-
Jurdico, a La Enseanza en la Edad Media, X Semana de Estudios Medievales, Njera,
Instituto de Estudios Riojanos, 2000, p. 44-45.
El cnon 3 del Concili ilerdense del 1155 entr de ple en la disci-
plina de la jerarquia en legislar sobre la promoci a loci clerical per
part dels bisbes. Diu: Ninguno de los obispos se atreva a promover al
ocio clerical a ningn siervo de otros obispos, a no ser que conste de
la peticin o permiso de aqullos, pues tienen sobre sus siervos alguna
potestad.
50
A causa del gran nombre de vocacions de persones que
aspiraven a entrar al clergat, aquest cnon prescriu que cada bisbe
ordeni els seus serfs, perqu t un bon coneixement de les aptituds,
la formaci i les qualitats de cadascun i, en canvi, desconeix com sn
els serfs daltres bisbes. Daquesta manera, era ms difcil la inltraci
dimpostors, ineptes o no aptes per al culte. Si un bisbe donava un
perms o una carta de recomanaci a algun dels seus serfs, aquest
podia ser ordenat per un altre bisbe.
Per tal de preservar la castedat clerical, el cnon 17 del Concili
ilerdense del 1155 estableix: Ningn clrigo ose tener alguna sirvienta
laica en calidad de lo que llaman vicaria y quien este decreto menosprecie
pierda el ocio y benecio eclesistico.
51
Sembla que els esmentats cnons 3 i 17 foren eliminats al Con-
cili ilerdense del 1173 perqu els abusos que tractaven de corregir ja
havien desaparegut de la provncia eclesistica Tarraconense durant el
perode de sis anys transcorreguts entre ambds concilis.
Per a conquerir Lleida als sarrans, el comte Ramon Berenguer
IV va tenir, a ms de lestreta collaboraci del comte dUrgell, lajut
dels ordes militars
52
del Temple i de lHospital sorgits arran de la pri-
p. 72.
p. 72.
52. No es pot separar el naixement dels ordes militars (templers, hospitalers,
cavallers teutnics...) de la nova orientaci de lEsglsia a partir del segle XI. Des daquest
segle, lEsglsia catlica foment, en la celebraci de concilis, un moviment per a la
pau amb lobjectiu dassegurar la protecci de pobres, clergues i capelles que estaven
indefensos davant els atacs duna noblesa guerrera. Es condemnava la guerra privada i
apareixia la treva de Du, que consistia en labstinncia temporal de lluita per part dels
nobles. Amb aquest pacte, es proposava als laics el mateix ideal de renncia que shavia
imposat als religiosos. Els concilis de pau i treva tenien un carcter penitencial, parallel
als dejunis i les peregrinacions. Daquesta manera, lEsglsia aconseguia canalitzar els
impulsos guerrers dels cavallers que tenien com a ocupaci principal el combat, alhora
que posava ltica guerrera sota la seva inuncia, amb la prohibici de la guerra contra
mera croada.
53
Els templers, durant quasi dos segles ns a la seva
dissoluci,
54
van ocupar la fortalesa de Gardeny i lesglsia amb
els cristians i, en conseqncia, el cavaller noms podia lluitar contra els enemics de la
fe. Aix, la nova funci dels cavallers era defensar lEsglsia i els pobres, i lluitar contra
els enemics de Crist. El paradigma daquesta nova cavalleria, propiciada pel papat i per
sant Bernat de Claravall, foren els milites Dei, cavallers dels ordes militars que conju-
minaren la vocaci bllica i la contemplativa. Fou sant Bernat de Claravall qui jug
un paper denitiu en aquest canvi dideologia, en lloar la nova cavalleria del Temple i
en impulsar el Concili de Troyes. Templers i hospitalers van esdevenir el bra dret del
papat, no noms a Orient, sin sobretot a Occident; Joan FUGUET I SANS, Larquitectura
dels Templers a Catalunya, Barcelona, Rafael Dalmau, 1995, p. 17-19; Josep Maria SANS I
TRAV, LOrde del Temple als Pasos Catalans: la seva introducci i organitzaci (segles
XII-XIV), a Actes de les Primeres Jornades sobre els Ordes religiosos-militars als Pasos
Catalans (segles XII-XIV), Tarragona, 1994, p. 52-54.
53. Les croades nasqueren amb la nalitat daturar la guerra santa predicada per
lislam. Tericament, lEsglsia catlica no acceptava la guerra, per les circumstncies
poltiques del moment lobligaren a canviar dactitud, ja que li era necessari justicar-la
per recuperar els territoris que lislam havia arrabassat a Orient i fer front als musulmans
a la pennsula Ibrica per tal que aquests no arrosseguessin cap a Europa la inuncia
islmica. El papa Urb II predic a Clarmont la primera croada (1095): reun francesos
del nord i de Lorena, del sud i del Loira, italians del nord i normands de Siclia, tots a
les ordres de Godofred de Bouillon i del seu germ Baldu. Partiren un any ms tard,
conqueriren Antioquia, Edessa, Jerusalem i Trpoli i les organitzaren en quatre estats
cristians. El regne de Jerusalem noms fou prsper entre lany 1131 i el 1171, car, a
partir daquesta data, la lluita a Terra Santa va esdevenir resistncia i retrocs progres-
siu. Lany 1187, lExrcit cristi fou anihilat per les tropes de Salad, que sapoder de
les ciutats dels croats. Lany 1191, amb lajut dels reis de Frana i dAnglaterra (tercera
croada), els cristians van conquerir Acre, que pass a ser la nova capital del regne de
Jerusalem. Mentrestant, shavia establert un altre regnat croat a Xipre. Les guerres civils
entre els croats, sobretot des del 1229 ns al 1243, afebliren encara ms el moribund
estat dOrient. Jerusalem, reguanyada el 1229, fou presa una altra vegada pels rabs, ja
denitivament. Encara que els historiadors citen cinc o sis croades, potser noms fra
correcte parlar de la primera, ja que el concepte de croada no s igual al segle XII que
al segle XIII, perqu al nal eren merament expedicions de refor. Urb II fou qui, junta-
ment amb el bisbe dOsona-Vic Berenguer i el comte de Barcelona, inici lorganitzaci
de la mitra tarraconense. Desprs de la primera croada, molts cavallers van tornar a
Occident i la manca dhomes no permetia assegurar la defensa dels llocs fronterers, per
la qual cosa van haver de cedir-los als ordes militars del Temple, de lHospital i dels
Cavallers Teutnics, els quals podien proporcionar exrcits permanents. La lluita entre
els diferents senyors, la supremacia del clergat i lautonomia dels ordes militars van ser
elements disgregadors de la poltica dels croats, que per fora havien de resultar negatius
per a lempresa reconqueridora. Vegeu Joan FUGUET I SANS, Larquitectura dels Templers a
Catalunya, Barcelona, Rafael Dalmau, 1995, p. 17-19 i 30-31, nota 1.
54. La comanda perdurar ns a lany 1314, quan els templers desapareixen
arreu dEuropa desprs dun llarg procs iniciat lany 1307 a Frana pel rei Felip IV el
Bell sota lacusaci de sodomia, prctiques hertiques, sobretot relacionant-los amb
el catarisme i amb la inuncia de lislam, i altres delictes. El motiu real del procs fou
la cobejana dels bns de lorde que, a ms, i precisament per causa de la seva fortalesa
econmica, era un contrapoder fora molest per a un monarca que pretenia consolidar
la seva autoritat, cosa que ja lhavia enfrontat amb el papa Climent V. Tots els templers
daquell pas van ser detinguts i el gran mestre de lorde, Jacques de Molay, fou execu-
ladvocaci a Santa Maria de Gardeny. Establiren una estreta relaci
amb les famlies lleidatanes, les aportacions de les quals a lorde eren
tat. El procs culmin amb labolici de lorde per una butlla pontifcia lany 1312. Pel
que fa a la Corona dArag, el rei Jaume II orden tamb la detenci dels membres del
Temple a Gardeny i sorganitz un procs contra lorde justament a la ciutat de Lleida
durant el febrer del 1310 i la tardor i lhivern del 1311. Els templers catalans foren
acusats fonamentalment dels mateixos delictes que els havia atribut el rei de Frana.
La comissi per a jutjar-los, formada a instncies de la Santa Seu, fou presidida pel
bisbe Pon dAguilaniu, ferotge enemic dels templers, i compt amb la participaci
de tres delegats del papa. El tribunal es constitu a la seu el 15 de febrer de 1310, i
deman als templers que eren a la dicesi que es presentessin al palau del bisbe per a
declarar. Shi presentaren trenta-dos templers, a ms de nou testimonis (tres dominics,
tres franciscans i tres clergues seculars) que abocaren sobre els acusats tota mena de
denncies. Aquest primer interrogatori no aport cap prova concloent i el papa orden
una segona sessi sota la consigna que sutilitzs la tortura. El nou judici se celebr
a nals de lany 1311 tamb a Lleida, per aquesta vegada afect tots els membres de
lorde a Catalunya; malgrat els terribles suplicis a qu foren sotmesos els templers, la
comissi inquisitorial no naconsegu cap confessi de culpabilitat. El novembre de 1312,
el concili provincial celebrat a Tarragona es vei obligat a proclamar-ne la innocncia.
Aquesta declaraci no serv de gran cosa, perqu el Temple ja havia estat dissolt per
manament del papa (butlla Pastoralis preeminentiae del 22 de novembre de 1307) i el
mateix concili orden la conscaci dels seus bns, que foren cedits als hospitalers. El
1317 la comanda de Gardeny pass a ser un priorat dels hospitalers, per aquests, a
ms dels seus dominis al Segri, mai no tindran la importncia assolida al seu moment
pels cavallers del Temple. Ni el rei dAnglaterra ni el rei dArag (Jaume II) ni el rei de
Portugal no hi estaven dacord, tanmateix ni el papa Climent V no havia donat lordre de
persecuci. Aquest papa, en sser feble, va dubtar en un primer moment, per nalment
va prendre la iniciativa per tal de demostrar la seva autoritat: orden larrest de tots els
membres de lorde i dispos que la custdia dels seus bns passs a lEsglsia. A aquest
efecte public la butlla Pastoralis preeminentiae, el 22 de novembre del mateix any 1307.
Les autoritats reials que no havien aprovat lacci contra els templers reaccionaren de
manera diferent, per totes acataren la disposici papal i dissolgueren lorde als propis
dominis. Labolici del Temple va ser un cop fort contra el papat; havia nascut per a
ser-ne un instrument i va ser sacricat en un moment de feblesa, a favor dels estats
centralistes europeus. Al Concili de Viena del Delnat del 1312, convocat per Climent
V per a la qesti dels templers, sense debat ni condemna, el papa, amb laprovaci de
lassemblea, va suprimir formalment lorde del Temple per viam provisionis et ordinatio-
nis, no pas per sentncia denitiva, i tamb el seu estatut, hbit i nom. El papa decid
adjudicar els bns del Temple als hospitalers de lorde de Sant Joan de Jerusalem i que
sassigns una pensi als membres de lextingit orde, que continuaven lligats als seus
vots religiosos. Sobre la innocncia o culpabilitat dels membres del Temple, es decid
que jutgessin els concilis provincials. Aix, el Concili de Tarragona del 1312 fou sense
cap mena de dubte el ms important de tot lafer templer. Convocat el 10 dagost per
larquebisbe Guillem de Rocabert, es reun el dia 18 doctubre amb la presncia dels
bisbes de Valncia, Saragossa, Osca, Vic, Tortosa i Lleida, els sndics dels captols i els
abats i priors de la provncia. Tamb hi foren citats els templers, que hi acudiren i,
desprs que declaressin i fossin escoltats els testimonis, foren declarats innocents; per
els seus bns de la Corona dArag foren destinats a lorde de lHospital de Sant Joan
de Jerusalem. La sentncia exculpatria de tots els templers catalans es fu pblica el
dia 4 de novembre, a la capella del Corpus Christi. Vegeu Josep RAVENTS I GIRALT, La
sinodalitat a Catalunya. Sntesi histrica dels concilis tarraconenses, Barcelona, Publicacions
de lAbadia de Montserrat, 2000, p. 50-51; Joan J. BUSQUETA RIU, Histria de Lleida, vol.
III, Baixa edat mitjana, Lleida, Pags, 2004, p. 252-253; Josep Maria SANS I TRAV, Els
Templers Catalans. De la rosa a la creu, Lleida, Pags, 1999, p. 463-470.
realitzades per diferents senyors en ingressar com a frares de lorde
o en lliurar-se com a donats; tenien com a contrapartida les oracions
dels templers i el dret a sser enterrats al seu cementiri o, en les do-
nacions pro anima, a laltar major de la capella de Gardeny. Moltes
deixes seran vehiculades per mitj de la instituci benca anomenada
Lampada Charitatis, creada a aquest efecte.
55
A ms daquestes relacions
espirituals, els templers tenien la missi de defensar la ciutat dels seus
enemics, de manera que la seva comanda a Lleida esdevingu la ms
important de lorde a la frontera amb els sarrans.
56
No s destranyar, doncs, que la introducci dels cnons del Concili
ilerdense del 1155, molt solemne i apropiada a les circumstncies en
qu fou redactada, anims els cristians a la lluita per a la conquesta
de la Pennsula, que estava en mans dels musulmans. Afortunadament,
aquesta introducci no sha perdut, ja que el doctor Valls i Taberner
la reprodu. El text s el segent:
Conocidas las muchas y grandes opresiones hechas en Espaa por
los sarracenos a los cristianos, deseando con pastoral afecto corre-
girlas y quitar de en medio la porquera y la devastacin de la raza
enemiga, conando en los mritos de los apstoles Pedro y Pablo,
tanto a los clrigos como a los laicos les intimamos a que, para
remisin de sus pecados, en proporcin a las fuerzas y facultades
recibidas de Dios, se empeen en defender por todos los medios a
la cristiandad y en reprimir la maldad de los sarracenos, conce-
dindoles la misma indulgencia que el papa Urbano II concedi
a los que fueron a Jerusaln para liberar a la iglesia oriental; y a
aqul que devotamente emprendiese tan santo camino y lo lle-
vase a trmino o muriese en l, por la autoridad de Dios a Nos
concedida le otorgamos la absolucin de todos sus pecados de
los que hubiese recibido confesin con corazn contrito y humil-
de y le recibimos bajo la proteccin del bienaventurado Pedro y
de la nuestra, tanto a l como a sus bienes y hombres, desde el
comienzo de su viaje hasta su regreso. Por lo tanto, si alguien se
atreviese a perturbar su persona o sus bienes inquietndolos con
algunas molestias, sea anatema...
57
55. Joan J. Busqueta Riu, Histria de Lleida, vol. III, Baixa edat mitjana, Lleida,
Pags, 2004, p. 250.
56. Ramon SAROBE I HUESCA, Collecci diplomtica de la Casa del Temple de Gar-
deny (1070-1200), vol. I, Barcelona, Fundaci Noguera, 1998, p. 4.
p. 73-74.
Ats que la pennsula Ibrica no havia participat a lempresa del
rescat del Sant Sepulcre de Jess, el papa Urb II, mitjanant el seu
legat hispnic, reconegu a lobra de la conquesta el mateix carcter
de croada, i conced les mateixes indulgncies i privilegis que don a
aquells que lluitaren en la defensa dels llocs sants dOrient. Anim
a participar a les croades i sancion amb la plena excomunicaci els
qui distorsionessin la participaci en aquesta empresa.
Respecte a lexcomunicaci, el pare Villanuo descriu una reuni
de bisbes dUrgell el 991:
En el ao 991. En la sala del obispo de Urgel llam a Vivani, obispo
de Barcelona, Rimerico Riparcutiense, y tambin a los cannigos
y sacerdotes y monjes de la dicesis de Urgel, y con su autoridad y
consentimiento excomulg o puso en interdicto al episcopado de
Cerdaa, o de Barcelona, esto es a las villas de la Cerdaa y Belgi-
tania que pertenecen a la dicesis de Urgel. Porque unos hombres
malvados bajo la autoridad de Ermengarda, condesa de Ceritania, y
de sus hijos, haban entrado en las villas y en sus iglesias y haban
negado los diezmos al obispo. No obstante, para no incitar el odio
de la misma condesa y de sus hijos, se hace uso de la dispensa
para no excomulgarlos, recayendo dicha excomunin contra sus
consejeros y ministros Arnad y Radulf. Entonces retornan las cartas
encclicas que contenan la excomunin y las envan a todos los
obispos para que conrmen esta excomunin con su autoridad.
Pedro de Marca es quien describe estos hechos a partir de las actas
ledas por s mismo en el Archivo de Urgel.
58
A manera de sntesi, podem dir que durant aquesta llarga poca
de sis-cents nou anys que hi ha entre els dos concilis ilerdenses, el
del 546 i el del 1155, encara que Lleida fos una de les zones ms is-
lamitzades, perseveren els costums romanovisigtics i continua sense
interrupci la seu episcopal a la ciutat en funci dels pactes de mtua
convivncia entre els dos pobles, amb lexcepci del perode comprs
entre els anys 887 i 1149, data de la conquesta de la ciutat de Lleida,
en el qual el bisbe es vei obligat a alternar la seva residncia entre les
zones muntanyenques dels Pirineus i la ciutat, on residia un nucli de
cristians. Podem dir que es tracta duna poca amb una seu mbil, ja
que subsist una certa organitzaci eclesistica a les terres ilerdenses.
Fruit de la conquesta de la ciutat i daquesta organitzaci eclesistica,
sorg el concili que ens ocupa. Els pocs cnons que ens han arribat i
58. Matas de VILLANUO, Conventus Episcoporum apud Urgellum. Anno
Christi 991, a Summa Conciliorum Hispaniae, notis novisque dissertationibus adornata, vol.
III, Madrid, 1785, p. 311.
la poca abilitat dalguns determinen que facin poca llum, per no sha
doblidar, com diu el doctor Valls i Taberner, que s una cpia exacta
del Concili ilerdense del 1173 que, grcies a la conservaci ntegra de
les seves actes, ens pot illuminar pel parallelisme i poc temps trans-
corregut entre ambds concilis per comprendre millor levoluci, el
desenvolupament i la interacci de la vida eclesial en la societat com
a instrument de culturitzaci. Certament, a partir de la segona meitat
del segle XII, i prpiament a partir daquest concili, es prepar la gran
expansi del segle XIII, manifestada en un gran desenvolupament de la
societat feudal catalana, inuenciat per un fort creixement demogrc,
la intensitat de la producci agrcola i artesanal i, fonamentalment, el
oriment de les creacions culturals i religioses.
59
Sorgiren les funda-
cions dhospitals, orfenats i escoles que dotaren la societat dun nou
tipus de serveis pblics, al capdavant dels quals hi havia els homes de
lEsglsia.
60
Els hospitals serigiren en zones daccs a la ciutat: el barri
de Cappont, el cam de Barcelona; a tocar de les portes de Gardeny, a
la via de Saragossa; als camins de Corbins i de Monts, a les rutes cap
a Osca, o al mateix carrer Major, via que travessa la ciutat de Lleida.
61
59. Joan J. BUSQUETA RIU, Gombau de Camporrells, bisbe de Lleida, i la seva
poca (a. 1130-1205), a Gombau de Camporrells, bisbe de Lleida, a lalba del segle XII,
Lleida, Amics de la Seu Vella, 1996, p. 11.
Pags, 2004, p. 224.
1
Introducci
Aquest concili rest indit i desconegut ns que lany 1850 el
prevere, historiador i membre de la Reial Acadmia de la Histria
doctor Sinz de Baranda el public a Espaa Sagrada molt extractat en
el contingut dels seus cnons,
2
encara que dotze anys desprs el torn
a publicar al volum XLVIII de la mateixa obra.
3
Igualment, Pleyan i de
Porta el public en un extracte.
4
Ni els collectors generals dels conci-
lis, com Labbe, Harduino, Mansi, ni els que recolliren els dEspanya,
com Loaisa, Aguirre, Villanuo, ni altres historiadors com Zurita o
Mariana nhan donat cap notcia. Lorigen daquesta informaci prov
del pare Juan Sobreira y Salgado, monjo benedict, abat del monestir
Cientcas, 1972, p. 549; Roser SABANS I FERNNDEZ, Signicaci i transcendncia dels
primers concilis ilerdenses (546-1200), a Arrels cristianes, vol. I, Temps de forja, Lleida,
Bisbat de Lleida, Pags, 2008, p. 274-281; Antonio GARCA Y GARCA, El derecho Can-
nico Medieval, a Segon Simposi Internacional. Dret Com i Catalunya. Actes, Barcelona,
Fundaci Noguera, 1992, p. 18-51.
2. Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa Sagrada, continuada por la Real Academia de
la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia de Lrida en su estado moderno, vol. XLVII,
Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 150-161.
3. Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa Sagrada en sus estados antiguo y moderno,
vol. XLVIII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1862, p. 301-307; Juan TEJADA Y RAMIRO,
Coleccin de cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola, vol. III, Madrid, Santa
Coloma y Pea, 1851, p. 278-279.
4. Josep PLEYAN I DE PORTA, Apuntes de Historia de Lrida, o sea compendiosa
resea desde sus ms principales hechos desde la fundacin de la ciudad hasta nuestros
tiempos, Lleida, Imprenta de Carruez, 1873, p. 377-382.
CONCILI PER A LAPLICACI DE LES NORMES DELS
CONCILIS I I II DEL LATER DELS ANYS 1123 I 1139,
RESPECTIVAMENT
de Sopetrn, que don els seus manuscrits a la Reial Acadmia de la
Histria; entre aquests manuscrits, hi havia el daquest concili, escrit
del seu puny i lletra, que advertia en una nota marginal on lobtingu:
El 3 de noviembre de 1788 lo sac de una copia de un manuscrito
que copi de un cdice antiguo, por mano de otro, pero compulsada
por l, el P. Fr. Esteban Gmez, que posea el Ilmo. Sr. D. Manuel
Abad y Lasierra, obispo de Astorga, natural de Estadilla (Huesca),
pueblo que en lo eclesistico perteneci siempre a la dicesis de
Lrida. Dicho P. es hijo del monasterio de Cardea, en donde se
halla la copia.
5
Aix, lautenticitat daquest concili qued a crrec de Manuel Abad
y Lasierra, bisbe dAstorga, certament savi i respectable, endems des-
criptor versadssim en diplomtica i paleograa, del pare Sobreira i
del pare Esteban Gmez.
El 16 de juny de 1171, lesglsia de Lleida fou declarada sufra-
gnia de larquebisbat de Tarragona, per butlla dAlexandre III.
6
Dos
anys ms tard se celebr en aquesta ciutat el segon concili provincial
desprs de la conquesta, presidit pel cardenal Giacinto Bobo-Orsini,
ms tard papa Celest III. Aquest concili se celebr a Lleida a instn-
cies del bisbe Guillem Pere de Ravidats, que coneixia ms que ning
lestat de les terres repoblades, en bona part obra personal seva, i que
lany 1168 havia publicat la Constituci o Ordinatio fonamental per
a les esglsies de Lleida, tamb coneguda com a Ordinatio ecclesiae
Ilerdensis.
7
Els vint-i-sis cnons daquest concili semblen ms severs que els
del Concili ilerdense del 546. Aquesta severitat pot estar justicada
per laparici de les doctrines ctares de mans dels repobladors de les
terres ilerdenses provinents de les regions del sud francs, llavor de
5. Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones y de todos los concilios de la Iglesia
espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma y Pea, 1851, p. 278.
la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia de Lrida en su estado moderno vol. XL-
VIII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 8; Llus BORRS PERELL, Efemrides
religiosas del Obispado de Lrida, Lleida, 1911, p. 88-89.
7. Aquesta Constituci fonamental o Ordinatio del 29 dabril de 1168 s un do-
cument mestre que planteja per primera vegada un esquema dorganitzaci eclesistica
al territori circumdant de Lleida, amb larticulaci en pabordies duna extensa xarxa de
parrquies; Jaime de VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. XVI, Madrid,
Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 252-259; Joan Ramon PIQU
BADIA, Els primers bisbes i els primers captols catedralicis: estructura i funcionament
dun bisbat medieval, a Arrels cristianes, vol. I, Temps de forja, Lleida, Bisbat de Lleida,
Pags, 2008, p. 230-233.
possibles trastorns i origen duna veritable revoluci social.
8
Daltra
banda, els bisbes de la Tarraconense intentaren aplicar a les noves terres
conquerides pels cristians les conclusions del Concili II del Later del
1139, que atacaven determinats defectes de lpoca. No obstant aix, el
Concili ilerdense del 1173 noms recull del Later aquells mals, abusos
i defectes que existien a les terres catalanoaragoneses.
Aquest concili se celebr a la ciutat de Lleida el 6 de febrer de
1173, data que encapala el document citat anteriorment: Concilium
Ilerde habitum anno Domini MCLXXIII. Fou presidit pel cardenal legat
Giacinto Bobo-Orsini, larribada del qual a la Pennsula s comprova-
da per molts historiadors com Zurita, Mariana, Flrez, etc., i que s
documentat al Concili ilerdense del 1155 i, especialment, per haver
presidit el Concili de Valladolid del 1154 i el de Salamanca, mencionat
pel cardenal Aguirre, uns anys desprs. A la cpia del manuscrit no
guren els noms dels bisbes assistents que decreten els cnons. Noms
consta lassistncia del metropolit de Tarragona, Guillem de Tarroja,
que, segons el costum de lpoca, rm amb la seva inicial G., a ms
dels bisbes de la provncia eclesistica Tarraconense, ja que el prelat
era lnic metropolit existent aleshores a la Corona dArag. A len-
capalament daquesta cpia es llegeix:
En el ao de la Encarnacin del Seor 1173, el da 6 de febrero,
se celebr un concilio en Lrida, presidido por el cardenal dicono
Jacinto, legado de la Sede Apostlica, con la asistencia de G. (Gui-
llem) arzobispo de Tarragona y de los dems Padres.
9
Dels pares conciliars, Zurita ens dna una llista dels bisbes de
la Tarraconense
10
que assistiren a Saragossa el 18 de gener de 1174 a
lesposori del rei de Castella, Alfons el Cast, amb Sana, lla de lem-
perador Alfons VII. Aquests assistents foren: Giacinto, diaca cardenal
de Santa Maria a Cosmedin, legat de la Seu Apostlica; Guillem de
Tarroja, arquebisbe de Tarragona, que tamb era legat; Arnau de Prei-
xens, bisbe dUrgell; Pere, bisbe de Pamplona; Pon de Tortosa; Pere,
8. Roser SABANS I FERNNDEZ, Temps de lEsglsia. Concilis Ilerdenses celebrats
a la Seu Vella de Lleida, a Seu Vella. Lesplendor retrobada, Lleida, Generalitat de Ca-
talunya, 2003, p. 92.
y Pea, 1851, p. 279.
10. Jernimo ZURITA, Anales de la Corona de Aragn (1137-1228), vol. II, Valncia,
1967, cap. 33.
bisbe dOsona; Joan Frontn, bisbe de Tarassona; Guillem, bisbe de
Girona; Bernat, bisbe de Barcelona, i Guillem, bisbe de Lleida. Uns
anys desprs, Joan Frontn, bisbe de Tarassona, i Arnau de Preixens
guren com a signataris al Concili ilerdense del 1190.
Temes tractats
Les disposicions conciliars ilerdenses del 1173 sn un calc de les
conclusions dels concilis I i II del Later del 1123 i del 1139, respec-
tivament, aplicades a les necessitats i als problemes de la provncia
eclesistica Tarraconense. Sn un bon testimoni de la histria interna
de Lleida i de Catalunya. La majoria es refereixen a palliar els vicis i
els abusos del clergat i del poble cristi, en un intent clar deducaci,
i a la prevenci de la dispersi del patrimoni eclesistic. Seguint aquesta
classicaci, tenim les disposicions segents:
1) Les que tracten sobre el clergat es preocupaven de la repressi
de la incontinncia clerical i de la prevenci del luxe clerical. Tamb
parlaven de la simonia i de lordenaci de persones inhbils i delimita-
ven la jurisdicci episcopal i arquebisbal. Socupaven dels bisbes dbils
i remisos a fer complir la disciplina eclesistica i dels religiosos que
prenien lhbit, els quals quedaven inhabilitats per tornar al lacat. Al
mateix temps, defensaven els privilegis dels clergues sense deixar que
aquests se subordinessin a cap seglar. Tamb socupaven dels vestits i
dels drets dels bisbes.
2) Les que tracten sobre el poble cristi es preocupaven dels
abusos dels senyors feudals, de les festes on era costum celebrar
justes i tornejos, daquelles persones que profanaven les esglsies i
els cementiris, dels rancorosos incendiaris i daquells que atemptaven
contra la vida o els bns dels clergues. Parlaven dels excomunicats,
es preveia que no causessin cap molstia i shi prohibia que ning no
hi parls. Aix mateix, ordenava que els excomunicats no poguessin
rebre sepultura eclesistica, encara que abans de la mort haguessin
rebut el vitic. Altres excomunicats es veien obligats a anar a les
croades de Jerusalem o a les lluites contra els musulmans de la pe-
nnsula Ibrica.
11
Quant al sagrament del matrimoni, tractava dels
qui no podien casar-se ni ser padrins a causa del vot de castedat,
11. Paul KHER, Papsturkunden in Spanien, I: Katalonien, Abhandlungen der
Gesellschaft der Wissenschaft zur Gttingen (Berln), vol. XVIII (1926), p. 538-566; Pedro
SINZ DE BARANDA, Espaa Sagrada, continuada por la Real Academia de la Historia. Trac-
tat LXXXV. De la Santa Iglesia de Lrida en su estado moderno vol. XLVIII, Madrid, Real
Academia de la Historia, 1850, p. 161.
dels impediments de consanguinitat ns al set grau, del parentiu
espiritual contret pel baptisme i la conrmaci i de les penes contra
la prole sacrlega o illegtima.
3) Les que tracten sobre el patrimoni eclesistic van encaminades,
fonamentalment, a la prevenci del patrimoni, en prohibir als prnceps
i senyors laics gaudir dels delmes i de les primcies que noms podien
rebre les persones eclesistiques,
12
dels delmes i abusos del dret de
patronat, ja que els seglars no podien ser amos desglsies ni del seu
beneci llevat del dret de patronat, de la restricci als clergues en la
transmissi dels bns als seus hereus i del respecte degut als bns del
bisbe difunt.
Era de gran importncia la preocupaci que els pares conciliars
tenien per leradicaci de lheretgia albigesa, que shavia introdut, en
part, pels repobladors de les terres lleidatanes procedents, principalment,
de les ciutats del sud de Frana com Rods, Combes, Castras, Cors
i altres. Daqu, la gran duresa daquest concili en imposar disciplina
a aquesta nova societat sorgida dun cresol didees molt sectries que
anaven rosegant el poble cristi. Daquests ctars que difongueren lhe-
retgia albigesa per terres lleidatanes, ens en parla, sis anys ms tard,
el Concili III del Later del 1179 en tractar aquest problema sobre
els Brabanons i els dArag, Navarra i el Pas Basc, dels Cotarels i
Triavordins, decretant que els diumenges i festius es denunciessin
pblicament els noms daquells que tractaven amb els heretges o els
donaven allotjament; aix mateix, tamb alludia als de les terres dAlbi.
13

Aix ens demostra que el problema era general a tota lEsglsia, i que
shavia deradicar a cada provncia eclesistica mitjanant les normes
que imposaven els cnons. Els heretges entraren a la Pennsula per les
terres ilerdenses, a tocar del sud dels Pirineus i les regions franceses,
i en ple repoblament; ho feren per la ruta que feien els pelegrins a
Santiago de Compostella i els mercaders, seguint el riu Segre des de
la Cerdanya, passant per Puigcerd, la Seu dUrgell, Oliana i Balaguer,
ns a arribar a Lleida. Aquestes terres eren molt ms properes a la
12. Aquest dret tenia un fonament bblic basat en el manament de Jahv al
profeta Malaquies; Ml 3,10, vegeu La Bblia, bblia catalana traducci interconfessional,
Barcelona, 1996, p. 881.
13. Text llat del Concili III del Later del 1179, cnon 27; vegeu Josephus AL-
BERIGO et al., Conciliorum Oecumenicorum Decreta, Bolonya, Istituto per le Scienze Re-
ligiose, 1973, p. 224-225; Josep LLADONOSA I PUJOL, La ciutat de Lleida, vol. I, Barcelona,
Barcino, 1955, p. 245-246.
inuncia directa de lheretgia que altres de ms allunyades; daqu la
preocupaci dels pares conciliars.
Altres circumstncies que hi inuren foren les resultants de la re-
forma gregoriana. Cal recordar que Gregori VII substitu, amb avantatge
per a lEsglsia, el poder civil i cre una Esglsia lliure i centralitzada
amb intervenci en els principals problemes dels regnats de lpoca. Aix,
intervingu a la Pennsula proclamant que els regnes ibrics estaven
subjectes a la Santa Seu com els altres dOccident. Promogu exrcits
internacionals per ajudar a conquerir el sl ocupat pels musulmans i
impos el canvi del ritual litrgic visigtic pel rom. Tot aix el condu
a tenir un paper rellevant i prestigis davant dels poders seculars, i
bisbes i abats esdevingueren senyors, a la vegada espirituals i terrenals,
cosa que origin el problema de les investidures i de la simonia.
14
El 29 dabril de 1168, el bisbe Guillem Pere de Ravidats promul-
gava la Constituci o Ordinatio fonamental de lEsglsia de Lleida, que
organitzava la composici i la subsistncia del captol de canonges (es
reglamentava en vint-i-cinc canonges, els quals havien de viure sota la
regla de sant Agust) i procedia a la divisi parroquial de la ciutat i
del territori ilerdense, que es fu, inicialment, per grups regits per un
canonge prepsit o paborde.
15
Amb la nalitat destructurar lEsglsia
lleidatana, decret un conjunt de normes per a les dignitats catedra-
lcies i distribu les rendes i els benecis. Encara avui, es conserven
els temples romnics de Sant Lloren i Sant Mart, del record dun
marc parroquial que es convert en el foment de la vida associativa,
juntament amb els de Sant Joan, Sant Andreu i Santa Maria Magdalena,
protagonistes de la vida ciutadana i fonament de la vida associativa,
al voltant dels quals creixeren les institucions ciutadanes i nasqueren
les tradicions ms venerables.
16
15. Aquesta constituci estableix lestructuraci de lEsglsia lleidatana i, amb
aquesta nalitat, decreta un conjunt de normes per a les dignitats catedralcies i distri-
bueix les rendes i els benecis; vegeu Joan Ramon PIQU BADIA, Els primers bisbes i els
primers captols catedralicis: estructura i funcionament dun bisbat medieval, a Arrels
cristianes, vol. I, Temps de forja, Lleida, Bisbat de Lleida, Pags, 2008, p. 230-233; Joan
J. BUSQUETA RIU, Gombau de Camporrells, bisbe de Lleida, i la seva poca (a. 1130-
1205), a Gombau de Camporrells, bisbe de Lleida, a lalba del segle XII, Lleida, Amics de
la Seu Vella, 1996, p. 13; Jaime de VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de Espaa,
vol. XVI, Madrid, Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 252-259; cpia
del comenament del segle XIV: ACL, Llibre Verd, folis 17-20.
16. Joan J. BUSQUETA RIU, La nova organitzaci de la ciutat de Lleida i la res-
tauraci eclesistica (s. XII), a Conixes la teva ciutat...? De lIslam al Feudalisme (s. VIII
al XII), Lleida, Ateneu Popular de Ponent, 1996, p. 99; Josep LLADONOSA I PUJOL, Calles y
plazas de Lrida a travs de la historia, vol. II, Lleida, Publicacions de lAjuntament de
Lleida, 1961, p. 57.
LA PARAULA DE DU
Al Concili ilerdense del 1173 no hi ha cap cnon referent a la
Paraula de Du, cosa que fa suposar que tant els bisbes com el clergat
complien b el deure de la predicaci. Des que Gregori VII impos el
canvi de ritual litrgic visigtic pel rom, amb el relleu dabats i bisbes
nacionals per francesos, la Pennsula qued unida a la cristiandat europea
dins dels mduls gregorians. A Roma es tenia una imatge bastant fosca
i inexacta dels regnes hispans, cosa que supos posar en dubte lorto-
dxia de la litrgia hispnica.
17
La provncia eclesistica Tarraconense
no tingu problemes en lacceptaci de la normativa papal: lesperit
de restauraci ms que de reforma simpos ja al Concili ilerdense del
1155, sense afegir res a la tradici cannica, amb la persistncia de les
prescripcions litrgiques donades pels pares de Coyanza.
ELS SAGRAMENTS
El Concili ilerdense del 1173 dna molts ms punts de referncia
sobre els sagraments que el concili anterior del 1155, tenint en compte
que sn concilis bessons. Al dret cannic daquesta poca persistien
ms els elements romans que els germnics, i les aportacions que hi
fan els cnons daquest concili aix ho reecteixen. Majoritriament,
aquests cnons tracten de lordenaci sacerdotal i del matrimoni, ja
que aquests eren despecial importncia en la tasca de disciplinar el
clergat i el poble cristi i eradicar-ne els abusos. A continuaci, trac-
tem dels sagraments del baptisme i la conrmaci, la penitncia i
lextremunci, que es desprenen dels cnons que fan allusi a altres
matries. Si atenem al silenci que, en matria ritual, en fan els pares
conciliars, cal suposar que hi estaven dacord i que no hi havia cap
problema a lhora de laplicaci daquests sagraments. Digual manera
que la litrgia, tant el culte com les formes, les matries i els rituals
estaven ben organitzats, arrelats i sense lexistncia dabusos a tota la
provncia eclesistica Tarraconense.
Baptisme, eucaristia i conrmaci
El Concili ilerdense del 1173 no diu res sobre el seu aspecte formal,
cosa que fa suposar que el mtode diniciaci cristiana mitjanant els
tres sagraments baptisme, eucaristia i conrmaci els funcionava
bastant b des del Concili visigtic del 546.
Una novetat era que el baptisme ja no ladministrava noms el
bisbe, sin que tamb el podia administrar el rector. Aquest canvi podia
ser causat per lextensi del cristianisme, sobretot als medis rurals, i
pel fet que el bisbe no donava labast a totes les seves obligacions. Aix,
doncs, les parrquies tenien una pica baptismal prpia, amb la qual el
sacerdot podia administrar el sagrament del baptisme.
Sobre la base del quasicontracte establert entre el rector i els
seus dels, noms el rector administrava els sagraments i la Paraula de
Du. En canvi, els dels havien de pagar els delmes a lesglsia parro-
quial, reservats noms a les esglsies baptismals. A lEsglsia visigtica
no existia el pagament dels delmes com a tributaci obligatria, sin
noms com una oblaci voluntria, encara que aquest fou un s poc
freqent.
18
El que realment preocupava els pares conciliars eren les
qestions relatives al parentiu espiritual contret en aquests sagraments
pel padr o la padrina i els seus llols de baptisme i conrmaci. Les
seves conseqncies arribaven als mateixos lls carnals del padr i la
padrina. Daquesta forma, els lls carnals dels padrins no podien, sense
dispensa, contraure matrimoni amb els llols espirituals.
Aquest zel es reecteix al cnon 17 del Concili ilerdense del 1173
que, dacord amb la traducci al castell de Tejada y Ramiro, diu aix:
El ahijado, as en el bautismo como en la conrmacin, no puede con-
traer matrimonio con su padrino o madrina, ni con los hijos de stos, y
si lo contrajere, disulvase ese matrimonio.
19
Limpediment de parentiu
espiritual al matrimoni va ms enll dels padrins espirituals i arriba
ns als seus lls. s notable la disposici destablir graus al parentiu
espiritual, a semblana dels graus de consanguinitat.
Matrimoni
El Concili ilerdense del 1173 dna diverses indicacions, al llarg
dels cnons 2, 13, 16 i 17, que legislen sobre els impediments de
consanguinitat i parentiu espiritual, les penes eclesistiques contra la
prole sacrlega o illegtima i la prohibici del sagrament del matrimo-
18. Antonio GARCA Y GARCA, Historia del Derecho Cannico, vol. I, El primer mile-
nio, Salamanca, Instituto de Teologa Espaola, 1967, p. 388-389. Vegeu Giles CONSTABLE,
Resistence to tithes in the Middle Ages, The Journal of Ecclesiastical History (Londres),
vol. XIII (1962), p. 172-185; Gonzalo MARTNEZ DEZ, Las instituciones del reino astur a
travs de los diplomas (718-910), a Anuario de Historia del Derecho Espaol, Madrid,
1965, p. 59-167.
19. Concili ilerdense del 1173, cnon 17, a Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de
cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma y
Pea, 1851, p. 284.
ni a les persones sagrades compromeses pel vot de castedat. No diu
res, en canvi, sobre la forma, la famlia, la unitat i la indissolubilitat
del matrimoni, cosa que fa pensar que devia ajustar-se sucientment
al dogma i a la moral cristiana. En ple segle XII, lEsglsia exercia en
exclusiva la seva jurisdicci sobre el matrimoni dels dels respecte al
fur civil, encara que de vegades els bisbes acudien al poder civil quan
les sancions imposades als cnjuges en relaci amb els impediments
no eren encertades. Aix, una mateixa causa era a vegades jutjada per
ambds furs, el civil i leclesistic. Aquesta prctica subsist des del
segle XI, quan les causes matrimonials quedaven reservades als bisbes.
20
Respecte a la forma del matrimoni, se seguia el principi del dret
rom, en el qual el consentiment dels cnjuges era lnic factor essencial
per a la validesa (consensus facit nuptias),
21
encara que cap formulari
medieval no diu res sobre aquest consentiment, que es presumeix.
Per a la licitud matrimonial sexig, igual que en els primers temps de
lEsglsia, que els cnjuges es presentessin al bisbe o al sacerdot per
rebre la benedicci, de la qual cosa es dedueix que molta gent devia
casar-se clandestinament, sense presentar-se a cap sacerdot. En temps
de la reforma gregoriana, simpos denitivament la tesis de la indis-
solubilitat del matrimoni.
22
El cnon 16, dacord amb la traducci al castell de Tejada y
Ramiro, tracta dels impediments derivats del grau de consanguinitat,
i estableix: Prohbense los matrimonios entre los parientes dentro del
sptimo grado, y los que se hubiesen contrado elimnense, y los contrayen-
tes hagan la debida penitencia como incestuosos.
23
LEsglsia sempre
consider antinaturals i nocius per a la prole els matrimonis entre
consanguinis en grau prxim: el Concili I del Later diu que aquestes
unions estan prohibides per lleis divines i seculars.
24
El nostre cnon
20. Cf. Adhmar ESMEIN, Le mariage en droit canonique, vol. I-II, Pars, 1929 i
1935; Jean FREURY, Recherches historiques sur les empchements de parent dans le mari-
age canonique, des origines aux fausses dcrtales, Pars, Recueil Sirey, 1933; Monumenta
Germaniae Historica, Leges 3, Hannover i Leipzig, 1902, p. 38.
21. GIUSTINIANO, Digesto, Liber Quintus-tricesimus o Dig. 35.1.15, diu: Cui fuerit
sub hac condicione legatum si in familia nupsisset, videtur impleta condicio statim
atque ducta est uxor, quamvis nondum in cubiculum mariti venerit. nuptias enim non
concubitus, sed consensus facit.
Pea, 1851, p. 284.
24. Text llat del Concili I del Later del 1123, cnon 5; vegeu Josephus ALBERIGO
et al., Conciliorum Oecumenicorum Decreta, Bolonya, Istituto per le Scienze Religiose,
1973, p. 190.
16 s extremament sever, ja que a ledat mitjana els desplaaments dun
lloc a un altre resultaven difcils, per la qual cosa, en els matrimonis
de reis i princeses, les autoritats eclesistiques eren ms tolerants.
Fins al Concili IV del Later del 1215,
25
trenta-dos anys desprs, no
es redu aquest impediment ns al quart grau de consanguinitat, s a
dir, ns als cosins tercers, i aquesta vegada respectat amb rigor, dhuc
per a reis i princeses. Les lleis divines anomenen malets els nascuts
daquests matrimonis i les lleis seculars els anomenen infames i els
neguen el dret a lherncia.
26
El cnon 17, citat a lapartat anterior, tracta sobre el parentiu
espiritual. Aquesta disposici s notable perqu va ms enll i abraa
no sols el parentiu espiritual que contreuen el padr o la padrina amb
els seus llols de baptisme i conrmaci, sin que a ms arriba ns als
lls carnals daquells, els quals no podien, sense dispensa, contreure
matrimoni amb els seus llols espirituals.
El cnon 2 tracta de les penes contra la prole sacrlega o illegtima,
i estableix la prohibici, als nascuts daquests matrimonis, de ser pro-
moguts a lorde clerical. Diu aix: No sean admitidos a las sagradas
rdenes [...] quedando tambin comprendidos en esta prohibicin los
hijos de ilegtimo matrimonio o de incesto.
27
Era una forma de tallar
les unions irregulars, ja que la seva descendncia no podia entrar al
clergat, nic lloc on es formaven homes cultes i disciplinats.
Un altre dels impediments per contreure matrimoni sestenia a
totes aquelles persones sagrades dambds sexes compromeses pel vot
de castedat, i abastava religiosos, monjos i canonges regulars. Aix, el
cnon 13 estableix:
Toda persona, sea hombre o mujer, que reciba el hbito religioso,
queda inhabilitada para dejarlo y volver al siglo. Y si contra esta
determinacin, contrajere matrimonio o hiciere vida de seglar, quede
sujeta a excomunin, as como sus defensores, hasta que vuelva
a la vida regular. El monje, cannigo o religiosa que admitiesen
cargos de padrino o madrina, sean excomulgados.
28
25. Text llat del Concili IV del Later del 1215, cnons 50 i 51; vegeu Josephus
ALBERIGO et al., Conciliorum Oecumenicorum Decreta, Bolonya, Istituto per le Scienze
Religiose, 1973, p. 257-258.
26. Text llat del Concili IV del Later del 1215, cnons 50 i 51; vegeu Josephus
Religiose, 1973, p. 257-258.
Pea, 1851, p. 280.
y Pea, 1851, p. 283.
En tots els temps, lEsglsia impos severes penes a aquells que
havien professat la vida religiosa i que, desistint dels seus propsits,
volien tornar al mn seglar. Es pretenia que una vegada feta la pro-
mesa dentrar en un monestir, lluny de la societat, no shi torns, do-
nant daquesta manera ms valor i dignitat a la instituci eclesistica.
Igualment, aquest cnon prescriu la mateixa pena dexcomunicaci
per als qui defensaven aquesta actitud, que generalment eren els laics
que veien amb bons ulls la secularitzaci i el matrimoni dels clergues.
Aquest cnon tamb disposa la prohibici als qui vivien retirats del segle
de ser padrins de baptisme, i els imposa la mateixa pena. Daquesta
manera, lEsglsia all de lestat clerical i religis qualsevol lligam,
encara que fos espiritual, amb la resta del mn.
Sagrament de lorde
29
LEsglsia, a ledat mitjana, continu desenvolupant amb mpetu
la seva expansi amb un gran nombre de vocacions grcies a la for-
maci que es donava a les seves escoles, niques en aquest gnere per
a leducaci del clergat i dalguns pocs nobles que hi assistien. Com el
Concili ilerdense del 1155, el del 1173 destac en els seus cnons una
srie dimpediments dirigits a eradicar del clergat tota mena dindigni-
tat, accentuant-ne la disciplina i la formaci. El cnon 2, inspirat en
el Concili II del Later del 1139, dacord amb la traducci al castell
de Tejada y Ramiro, estableix:
No sean admitidos a las sagradas rdenes los hijos de los presbteros
y de los diconos, y los que lo fueren, queden privados de su ocio y
benecio, a no ser que tomasen el hbito religioso, quedando tambin
comprendidos en esta prohibicin los hijos de ilegtimo matrimonio
o de incesto.
30
Aquest cnon s conseqncia del cnon 1 daquest mateix concili
a lhora de legislar sobre la repressi de la incontinncia del clergat.
Al contrari que als lls de matrimonis illegtims o dincest, els quals
no podien obtenir els ordes sagrats, als lls de preveres i diaques sels
permetia prendre lhbit religis, ja que lentrada a un institut religis
29. Gabriel LE BRAS, La vita comune del clero nei secoli XI e XII, a Atti della
Settimana di Studio, La Mendola, Settembre, 1959, Mil, 1962, p. 16-18; text llat del
Concili I del Later del 1123, cnon 16, vegeu Josephus ALBERIGO et al., Conciliorum
Oecumenicorum Decreta, Bolonya, Istituto per le Scienze Religiose, 1973, p. 193; Marc
H. BERGRE, tudes historiques sur les chorvques, Pars, 1905.
30. Concili ilerdense del 1173, cnon 2; vegeu Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin
y Pea, 1851, p. 280.
suposava la retirada del segle i una vida dedicada a la contemplaci,
loraci i la penitncia sense poder exercir la cura dnimes. Ja que no es
podien relacionar amb la resta del mn, sevitava tota classe descndol
derivat de la seva condici i es considerava que, ns a un cert punt, el
model de vida dins dun orde religis era com una forma de penitncia.
Aquest cnon s conforme al Concili pictaviense, celebrat lany 1078,
que ms endavant tingu cabuda al cos del dret cannic.
31
Grcies al gran xit que tenia lEsglsia i al gran nombre dorde-
nacions que havia de fer el bisbe, es pos una cura especial a limitar-
les. Aix ho contempla el cnon 7 en prescriure:
Prohbese a los obispos ordenar fuera de las cuatro tmporas, ni a
ms de diez sacerdotes en un da, ni a clrigos de otras dicesis;
recibir a los clrigos de ellas; consagrar sus altares o baslicas; exco-
mulgar a sus feligreses; comunicar con sus excomulgados; y levantar
su entredicho o excomunin sino con el consentimiento y bajo la
conciencia del propio obispo. Al arzobispo se le prohibe ordenar
a los sbditos de sus sufragneos, a no ser que stos, despus de
amonestarlos, no cuiden de poner ecnomos, arcedianos y dems
eclesisticos, segn lo dispuesto por el sptimo Concilio romano.
32
Quant a la delimitaci al temps, el bisbe noms podia ordenar
dins de les quatre tmpores diferents de lany, i no cap altre dia, de
la mateixa manera que ho decret el Concili de Coyanza del 1050.
33

Quant al nombre dordenacions que podia fer el bisbe en un mateix dia,
sestipulava en deu. Aix mateix, li delimitava la competncia a la seva
jurisdicci en prohibir-li ordenar els religiosos daltres bisbats, rebre els
ja ordenats pertanyents a altres bisbats, consagrar altars o basliques
aliens, excomunicar els parroquians dun altre bisbe, donar la comuni
a qui un altre excomunic, absoldre de lentredit i de lexcomunicaci
dun altre bisbe sense la seva conformitat i el seu consentiment. Aquest
cnon tamb limitava la competncia jurisdiccional de larquebisbe
31. Cf. Concili pictaviense del 1078, cnon 1, a Joannes Dominicus MANSI, Sacrorum
Conciliorum Nova et Amplissima Collectio, vol. XX, Pars, 1902 (= Akademissche Druck-U.
Verlagsanstalt, Graz-ustria, 1960); Joseph HEFELE i Henri LECLERCQ, Histoire des conciles
daprs les documents originaux, vol. V, Pars, Letouzey et An, 1913, p. 229-232.
y Pea, 1851, p. 281; text llat del Concili II de Nicea del 787, cnon 11, vegeu Josephus
Religiose, 1973, p. 147.
33. Concili de Coyanza del 1055, cnon 5, a Joseph HEFELE i Henri LECLERCQ,
Histoire des conciles daprs les documents originaux, vol. IV, Pars, Letouzey et An, 1913,
2a part, p. 1064-1065, on se citen altres colleccions de concilis que reprodueixen els
captols del Concili de Coyanza del 1055.
en prescriure que no podia ordenar els clergues del seu sufragani, si
aquest no els volia ordenar. Hi incloa els ecnoms, els ardiaques i
altres persones eclesistiques. El Concili II de Nicea del 787 prescrivia,
al cnon 11, que els metropolitans posessin ecnoms a les esglsies
dels seus sufraganis si aquests no volien fer-ho.
34
I el Concili ilerdense
del 1155 incloa tamb els ardiaques a lhora doferir ajut als bisbes
en lorganitzaci i el control de les esglsies, encara que aquests no
ho demanessin, no per necessitat, que sens dubte en tenien, sin per
exercir ms control i ordre dins lEsglsia.
35
Una dada caracterstica, i molt peculiar de les terres ilerdenses,
que apareix en aquest cnon es refereix a la consagraci daltars o
basliques. Les esglsies eren molt nombroses a Lleida, ja que algunes
podien perdurar des de lpoca visigtica, i lart romnic en la cons-
trucci desglsies era molt incipient. El romnic sintrodu a Lleida
cap a lany 1120, potser una mica abans, i als voltants del 1180 ar-
rib a la ciutat el mestre arquitecte Pere de Coma, format a lescola
artstica de Tolosa de Llenguadoc.
36
Lany 1180 ja construa a la ciutat
edicis civils i religiosos amb segell rab. Sestabl a Lleida i compr
a un matrimoni joglar un alberg a la costa de Sant Joan.
37
Tal vegada
vingu a treballar a lesglsia de Gardeny i potser tamb intervingu en
lobra del monestir de Sant Ruf. La porta romnica de la catedral del
Solsons t una gran similitud amb les portes de la Seu Vella de Lleida,
que foren obra seva. Les dues sn de la mateixa escola. Pere de Coma,
per indicaci del bisbe Gombau de Camporrells, ampli lexmesquita
de Santa Maria lAntiga i desprs disseny els plnols per a la gran
catedral que pensava edicar sobre la roca mitjana de la Suda.
34. Text llat del Concili de Nicea del 787, cnon 11, a Josephus ALBERIGO et al.,
p. 147.
35. Concili Ilerdense del 1155, a Joan TORRENT, Lrida 1155 (Concilio de), a
Diccionario de historia eclesistica de Espaa, vol. I, Madrid, Instituto Enrique Flrez,
Consejo Superior de Investigaciones Cientcas, 1972, p. 548.
36. Josep Francescc RFOLS et al., Diccionario bibliogrco de artistas de Catalua,
vol. I, Barcelona, Mill, 1951, p. 277; Josep LLADONOSA I PUJOL, Histria de Lleida, vol. I,
Trrega, Camp Calmet, 1972, p. 250.
37. Lany 1180 compr a Cigala i Llcia, un matrimoni joglar, un alberg a la
costa de sant Joan, vora un carrer amb pendent que pujava a la catedral de Santa
Maria. El carrer sanomen durant tota ledat mitjana carrer den Sigala, per el 1863
el traduren per calle de la Cigarra. ACL, Llibre Verd, f. 137r; Francesc FIT LLEVOT,
Els mestres dobra dpoca medieval (segles XIII-XV), a Seu Vella. Lesplendor retrobada,
Lleida, Generalitat de Catalunya, 2003, p. 51; Josep LLADONOSA I PUJOL, Histria de Lleida,
vol. I, Trrega, Camp Calmet, 1972, p. 250.
Per tal devitar lexpansi dels heretges i que lheretgia penetrs dins
del clergat, el cnon 18 prescriu: Con apostlica autoridad deponemos
a los heresiarcas
38
y a los que por ellos fueren ordenados.
39
Lheretgia
albigesa sexpand per tota la provncia eclesistica i introdu les seves
doctrines no solament entre el poble cristi, sin tamb dins del propi
clergat. Probablement, durant aquest temps, al sud dels Pirineus no
hi havia albigesos xos, establerts, per s que hi havia heretges que
passaven a bandades alguns dels quals sestablien transitriament al
llarg de tot el Pirineu catalanoaragons. Era un gran perill que pro-
gressava al si de lEsglsia, per la qual cosa la pena era la deposici
dels clergues que abracessin les teories hertiques, i sestenia a aquells
als quals havien ordenat. Aquest avs supos, a ms, lalerta dels bisbes
amb el personal de la seva dicesi.
Eren temps absolutament delicats per a lEsglsia. Si el catarisme,
entre altres, qestionava els fonaments de ledici cristi, lactuaci tem-
poral dels papes tamb era fortament atacada. Certament, el recuperat
dret rom, difs des de lEstudi de Bolonya, san constituint com el
millor instrument per a la progressiva consolidaci dels poders poltics
enfront dels poders de lEsglsia. Entre aquests poders poltics, Alfons
el Cast, primer comte rei del Principat de Catalunya i Arag, reun a
Fondarella, molt a prop de Lleida, una assemblea de pau i treva que
trencava la iniciativa eclesistica inaugurada el segle XI.
40
El Concili
III del Later del 1179 anunciava la perversitat daquests heretges i
decretava que ells i tots els qui els defenien i acollien queien sota
lanatema.
41
La pena era ms severa i el problema esdevingu ms
greu, com ho demostra el fet que, seixanta-quatre anys ms tard, a la
mateixa ciutat de Lleida se celebr un altre concili, lany 1237, dedicat
especialment a la repressi de lheretgia albigesa.
Una altra de les prescripcions que excloen lentrada al clergat
era la prescrita al cnon 3, que legislava sobre aquelles persones con-
siderades irregulars per motius diversos:
38. Per heresiarques sentn els albigesos del sud francs. Les seves doctrines
eren una veritable revoluci social, no noms per al poble, sin tamb per al clergat.
Eren veritables comunistes quant al patrimoni eclesistic i negaven Crist com a veritable
Du i totes les normes que havia introdut lEsglsia des dels primers segles.
Pea, 1851, p. 284.
Lleida, Amics de la Seu Vella, 1996, p. 13-14.
41. Text llat del Concili III del Later del 1179, cnon 27, vegeu Josephus ALBERIGO
1973, p. 224-225.
Ningn obispo ordene al idiota, mal morigerado, infame, concubi-
nario, sayn, ayo de los hijos de algn poderoso ni siervo, a no ser
a peticin y con la voluntad de aquel a quien prestare sus servicios
o perteneciere; y si se quebrantase esta disposicin, el obispo quede
suspenso por tres aos de su ocio pontical, y el que recibi la
orden, privado de ejercerla.
42
Totes les persones a les quals es refereix aquest cnon han estat
sempre considerades irregulars, a excepci dels preceptors, a qui les
persones distingides o els senyors feudals tenien per lls seus. No
obstant aix, com que aquest oci anava acompanyat de servitud, sels
igualava als serfs. Per aquesta condici, els serfs de la gleva quedaven
a voluntat del senyor feudal, sense la conformitat del qual lEsglsia
no els admetia al servei del culte. Els saigs eren els executors de la
justcia, botxins, etc., ocis que sempre shavien considerat infames. La
pena per al bisbe era la suspensi per tres anys i per a aquell irregular
que havia estat ordenat, la privaci de loci.
Penitncia
43
El sagrament de la penitncia era un dels ms evolucionats i
que experiment ms canvis en un intent dadaptaci a la societat;
es torn ms suau, exible i hum, i conserv la funci civilitzadora
que tenia des dels seus orgens, les caracterstiques ms notables de
la qual sn:
1) La penitncia ocial, a causa del seu excessiu rigor, acab
fent-se impracticable en aquest perode histric, cosa que va permetre
la introducci de canvis notables: labsoluci savan a la satisfacci,
el procs penitencial es reiterava a voluntat de linteressat, i incls es
recomanava, i lexercici de la penitncia ja no comportava cap nota
denigrant de tipus social dins de lEsglsia.
2) La penitncia que correspon a cada pecat s tarifada als lli-
bres penitencials, per a la prctica aquests llibres esdevingueren un
punt de referncia i les penes sadaptaven a les circumstncies de cada
penitent.
3) Les penitncies ocials es reduen a dimensions ms humanes,
segons les condicions fsiques i morals de cada penitent. Es canvi la
Pea, 1851, p. 280.
penitncia rebuda, que en principi era lestipulada als penitencials, per
una altra de ms reduda i ms fcil de complir. La que amb ms fre-
qncia se solia commutar era el dejuni, que es canviava per oracions,
genuexions, estipendi de diners i celebraci dun nombre determinat
de misses. A aquest sistema safeg, al segle VII, una corruptela consis-
tent en el fet que una altra persona, generalment un monjo, compls
la pena en comptes del propi interessat.
44
4) Una altra de les innovacions daquest perode foren les remis-
sions, que podien procurar al pecador el perd dels seus pecats sense
passar pel sistema de penitncia tarifada. Daquestes remissions, nhi
havia dues llistes, amb referncia als textos dOrgenes i Cassi, en qu
apareixen diversos elements comuns: baptisme, martiri, almoina, cari-
tat, conversi de pecadors i perd de les ofenses. Aquesta enumeraci
apareix reproduda a molts penitencials. Les llistes penitencials exigien
una confessi detallada del penitent al confessor, abans que aquest li
imposs la satisfacci i labsoluci. En molts casos, els penitencials no
oferien una taxa xa de penitncia, sin que deixaven a larbitri del
confessor una escala de penitncies segons les circumstncies.
45
5) Es diferenci entre el pecat ocult i el pblic. Per al pecat ocult,
simpos la penitncia tarifada; per al pecat pblic, la penitncia ocial.
Era molt freqent trobar dues penitncies diferents per a cada pecat,
ja que cadascuna tenia el seu procediment. La penitncia tarifada fou
recomanada ns i tot a monjos, clergues i conversos, els quals eren
exclosos de la penitncia ocial. El ministre del sagrament eren tots
els subjectes hbils per a ladministraci de la penitncia, no reservada
al bisbe perqu ja tenia una funci civilitzadora.
46
6) Les causes civils i criminals dels clergues seguien una regla-
mentaci diferent. Quan es tractava de causes civils de clergues entre si,
es duien al tribunal eclesistic. Si no arribaven a cap acord, anaven al
tribunal secular, amb el consentiment del bisbe. Les causes de clergues
amb laics tamb anaven al tribunal eclesistic, si els seglars hi estaven
dacord. En cas contrari, se sotmetien al tribunal civil.
7) A ms de les causes civils, existien les causes de persones,
anomenades tamb causae minores, referides a delictes de poca im-
44. Cyrille VOGEL, Composition lgale et commutations dans le systme de la
penitence tarife, Revue de Droit Canonique (Estrasburg), vol. IX (1959), p. 34-37.
45. Cyrille VOGEL, Composition lgale et commutations dans le systme de la
penitence tarife, Revue de Droit Canonique (Estrasburg), vol. IX (1959), p. 353-356.
46. Paul FOURNIER i Gabriel LE BRAS, Histoire des Collections Canoniques en Oc-
cident depuis les fausses dcrtales jusquau Dcret de Gratien, vol. I, Pars, Recueil Sirey,
1931, p. 56-62; Gabriel LE BRAS, La vita comune del clero nei secoli XI e XII, a Atti della
Settimana di Studio, La Mendola, Settembre, 1959, Mil, 1962, p. 16-18.
portncia, ja que la pena era noms una discreta sanci pecuniria.
Les causes de persones referents a delictes comesos per clergues eren
jutjades davant del tribunal eclesistic.
47
8) Les causes criminals relatives a bisbes i abats es tractaven
als snodes, amb lassistncia dels legats ponticis. Els clergues inferi-
ors als diaques estaven subjectes al tribunal civil quan es tractava de
les mateixes causes. No obstant aix, es produren moltes infraccions
daquestes normes per part de les autoritats civils, la qual cosa pro-
voc lexempci de tots els clergues tant en les causes criminals com
en les civils.
48
9) Una instituci important no solament des del punt de vista
religis, sin cultural i sociolgic, foren les peregrinacions, la majoria
de les quals eren penitncies imposades per lEsglsia com a expiaci
dels pecats. La seva nalitat anava des de donar grcies a Du pels
favors rebuts i complir una sanci civil o eclesistica ns a obtenir
algun favor. Lhbit que vestien els peregrins recordava el penitencial.
10) Una altra instituci lacal freqent era la penitncia dels laics,
consistent a confessar els pecats a un laic invocant el text de Jaume:
Contemini alterutrum peccata vestra.
49
No obstant aix, els autors
medievals que han tractat aquest tema discrepen quant a la valoraci
sacramental.
De lanlisi de la majoria de delictes i faltes prescrits en els c-
nons del Concili ilerdense del 1173, se nextreu que fan referncia a
la disciplina del clergat i del poble cristi, que cauen sota la pena de
deposici i excomunicaci per a cada estament. Els cnons 7, 14 i
23 tracten sobre la penitncia. Aix, el cnon 7 prescriu la prohibici
als bisbes en matria dexcomunicaci i entredit en diferents casos
en establir: Prohbase a los obispos [...] excomulgar a los feligreses de
47. Capitulare Mantuano 787, cnon 1, a Monumenta Germaniae Historica, Ca-
pitularia 1, Hannover, 1837, p. 196; Lex Romana Curiensis, a Monumenta Germaniae
Historica, Leges, secci I, vol. V, Sttuttgart, Unveranderter Nachdruck, 1991. Reproducci
de ledici dHannover, 1835, p. 392.
48. Paul HINSCHIUS, Decretales Pseudos-Isidorianae et Capitula Angilramni, Leipzig,
Scientia, 1863 (Berln 1869-1897=Graz 1959), cnon 21, p. 762; Capitulare Benedicti
Levitae, a Monumenta Germaniae Historica, leges, vol. II, pars. 2, 17 i s., Hannover, 1837.
Es troba tamb a Patrologa Latina, vol. IX, col. 698 i s.; Nicolas I ad consulta Bulgaro-
rum, cnon 83, a Joannes Dominicus MANSI, Sacrorum Conciliorum Nova et Amplissima
Collectio, vol. XV, Pars, 1902 (= Akademissche Druck-U. Verlagsanstalt, Graz-ustria,
1960), p. 422; Concili rom del 1059, cnon 10; Ivo de CHARTRES, Epistolas, 1137, Pars,
Laurentium Cottereau, 1647. Es troba tamb a Patrologa Latina, 162.145.
49. Jos MALDONADO Y FERNNDEZ DEL TORCO, Lneas de inuencia cannica en la
Historia del proceso espaol, Anuario de Historia del Derecho Espaol (Madrid), nm.
23, p. 467-494.
otro; comunicar con sus excomulgados; levantar su entredicho o excomu-
nin sino con el asentimiento y bajo la conciencia del propio obispo.
50

Daquesta manera, permetia el control rigors a cada bisbe sobre els
seus feligresos en matria de penes, com lexcomunicaci i lentredit, i
evitava els possibles abusos que poguessin cometre en aquestes prcti-
ques. Per a lentredit, prohibia a lEsglsia o a alguna ciutat recalcitrant
el culte pblic o el seu aparell extern. Amb la privaci de la sepultura
eclesistica, castigava els poderosos que feien violncia contra ella. A
les terres catalanoaragoneses hi havia abats i monjos que feien taula
rasa de les excomunicacions i entredits dels bisbes, i que nomenaven i
destituen capellans de les seves esglsies segons el seu criteri. Aix era
molt greu, ja que sembraven el caos disciplinari dins de lEsglsia; per
tant, al cnon 26 es dispos: Ningn abad o monje [...] podr absolver
o admitir a los excomulgados por el obispo.
51
Una altra de les prescripcions referent al sagrament de la penitn-
cia era la que alludia a les qestions en les quals shavia de demostrar
el valor, sobretot a les festes en qu se celebraven justes i tornejos.
Aix, el cnon 14 diu: Aquellos que entre los cristianos en las ciuda-
des, aldeas u otro lugar cualquiera lleven armas para hacer alarde de su
valor, y arremetiendo temerariamente llegaren a perecer, queden privados
de sepultura eclesistica; aunque, en la hora de la muerte, habiendo
pedido la penitencia y el vitico, se les hayan concedido.
52
La pena era
la privaci de sepultura eclesistica, encara que haguessin confessat i
haguessin rebut el vitic. Era la mxima pena imposada per lEsglsia,
per la qual cosa devia ser un mal freqent dins la societat i les auto-
ritats eclesistiques, conscients daix, volien eradicar-lo mitjanant la
imposici de la mxima pena.
El cnon 23 prescriu que qualsevol persona excomunicada que
fes mal al seu bisbe o arquebisbe per aquest motiu queds en aquesta
situaci ns que repars el mal i que, en cas de mort, no se li adminis-
tressin els sagraments de la penitncia i del vitic, per s la sepultura
eclesistica. Aix, literalment, estableix:
Pea, 1851, p. 281.
Pea, 1851, p. 286.
y Pea, 1851, p. 283.
El que habiendo sido excomulgado por su obispo o arzobispo con
motivo de algn delito maniesto, por ello causara algn mal, vio-
lando, arrebatando, enajenando o molestando, ya al prelado y a sus
dependientes, o a sus bienes, permanezca sujeto a la excomunin
hasta que repare el dao o d suciente seguridad de hacerlo. Y
aunque urgiendo el artculo de la muerte, reciba la Penitencia y el
Vitico, sea privado de sepultura eclesistica.
53
Dels dos cnons anteriors, es dedueix que als excomunicats, en-
cara que sels privs de la sepultura eclesistica, que era la mxima
pena imposada per lEsglsia, no sels negava la penitncia, com un
acte ms de caritat per part de lEsglsia cap als seus dels.
El clergat, des de la seva entrada a lEsglsia, estava sotms a una
severa disciplina i formaci per preservar la seva puresa i santedat. La
majoria dels cnons del Concili ilerdense del 1173 1, 2, 4, 5, 6, 7, 19
i 26 socupen daquest tema. Una qesti preocupant i sempre molt
discutida, tant en els concilis ecumnics com en els provincials, era la
continncia clerical, ja que els abusos, les faltes i els pecats comesos
devien ser molt freqents.
Aquest concili tract sobre aquestes qestions en reprimir la in-
continncia clerical al cnon 1, la qual cosa fa pensar que potser devia
ser el primer mal en aquella poca, ja que els concilis I i II del Later
dediquen els primers cnons a eradicar la simonia, un altre dels grans
mals de lEsgsia de ledat mitjana. A Lleida, desprs de vint-i-quatre
anys de la seva conquesta i poblada, possiblement, entre altres per
capellans aventurers acollits mitjanant la carta de poblament,
54
devia
ser el tema ms important i preocupant en aquells moments. Aix ens
ho descriu lesmentat cnon 1, que analitzarem en cinc parts molt
diferenciades, que estableix:
1) Con arreglo a lo dispuesto por los sumos pontces Len IX,
Nicols II, Calisto II e Inocencio II, acerca de la incontinencia del clero,
seprese de sus mujeres a los ordenados in sacris y a los monjes profesos
que hubiesen contrado matrimonio, por ser ste vlido, sujetndolos
adems a la correspondiente penitencia. A igual pena quedan sujetas las
y Pea, 1851, p. 285.
54. Jaime de VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. XVI, Madrid,
Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 112.
religiosas que se hallasen en este caso.
55
Sadopten mesures radicals con-
tra els ordenats in sacris, que havien gosat prendre dones per esposes
pblicament. Els concilis del Later del 1123 i del 1139, respectivament,
havien declarat nuls els matrimonis realitzats pels ordenats in sacris i
pels religiosos professos, que eren monjos que havien exercit profes-
sions seculars al mn abans dingressar al monestir. Aquest cnon els
aplica les mateixes penes, incloent-hi les religioses, de les quals res no
diuen els esmentats concilis.
2) Y los clrigos de cualquier orden, que fuesen concubinarios
pblicos, y que amonestados por su obispo u otro prelado no se corrijan
dentro de cuarenta das y hagan debida penitencia, sean privados de su
ocio y benecio.
56
Es castigava severament els qui, sense arribar a
tenir esposa, vivien pblicament amb una dona. A diferncia del Concili
II del Later,
57
en aquest concili es concret el termini de quaranta
dies imposats al concubinari per a abandonar la seva vida irregular.
s molt ms contundent en imposar el termini, per la pena s la
mateixa: privaci de loci i beneci.
3) Prohbese or la misa y el Evangelio del presbtero o dicono cuya
incontinencia es notoria.
58
Aquest apartat tamb s un reex del Concili
II del Later. Prohibia als dels oir misses dels concubinaris pblics
i notoris,
59
s a dir, coneguts per tots. Daquesta manera, imposava el
boicot dels dels a aquests clergues, per noms a la missa, ja que
devia ser loci amb ms concurrncia, i no als altres ocis de culte.
4) Y a los prelados y dems clrigos tener en su casa mujeres ex-
traas, sobre todo sarracenas, sino tan slo la madre, la hermana u otras
personas que alejen de s toda sospecha.
60
Lesment de les sarranes es
y Pea, 1851, p. 279.
y Pea, 1851, p. 279.
57. Text llat del Concili II del Later del 1139, cnon 6, vegeu Josephus ALBERIGO
1973, p. 198.
y Pea, 1851, p. 279.
1973, p. 198.
y Pea, 1851, p. 279.
deu al fet que a la ciutat de Lleida, desprs de la conquesta, aquelles
es quedaren a viure fora de la ciutat, abandonant tots els seus bns i
possessions. Aquest apartat reecteix el Concili I del Later, respecte
a limpediment dels clergues de conviure amb dones sobre les quals
pogus caure sospita en no ser consangunies.
61
5) El obispo u otro prelado que sabiendo estos excesos de sus sb-
ditos no lo corrija, sea depuesto, y el lego que los proteja, excomulgado.
62

No solament esmentava els bisbes negligents, sin tamb els ardiaques i
arxiprestes responsables de la formaci dels clergues i dhuc els seglars
que sen feien cmplices i protegien el llibertinatge. En no esmentar-se
aquest tema en cap concili, se suposa que els bisbes tarraconenses ha-
vien delinquit freqentment en aquesta matria tan delicada. El cnon
els amenaava tots amb lexcomunicaci per tal de corregir aquests
excessos. Una conseqncia daquest primer cnon sn les penes que
recauen sobre la prole sacrlega o illegtima, tal com decretava el
Concili II del Later.
63
Aix, el cnon 2 estableix: No sean admitidos
a las sagradas rdenes los hijos de los presbteros y de los diconos, y
los que lo fueren, queden privados de su ocio y benecio, a no ser que
tomasen el hbito religioso, quedando tambin comprendidos en esta
prohibicin los hijos de ilegtimo matrimonio o de incesto.
64
Estava
prohibit, com ja hem vist, pels pares de lEsglsia, que els clergues
tinguessin esposes i que engendressin lls, per ms greu era que els
lls nascuts daquests matrimonis pretenguessin entrar als ordes sagrats,
perpetuant aix encara ms lescndol. No obstant aix, els deixava una
porta oberta per a lentrada als ordes religiosos dins els quals, pel fet
de no viure al segle i dedicar-se, entre altres coses, a la penitncia i a
la cura dnimes, lescndol era menor, i en la penitncia de per vida
quedava la seva remissi.
Un altre dels grans mals de lEsglsia a ledat mitjana foren la
simonia i les investidures. Un problema molt arrelat i de difcil soluci
era el dels bisbes enfeudats, senyors i bisbes a la vegada per haver
61. Text llat del Concili I del Later del 1123, cnon 3, vegeu Josephus ALBERIGO
1973, p. 190.
y Pea, 1851, p. 279.
1973, p. 202.
y Pea, 1851, p. 279.
rebut dun altre senyor un feu en propietat, amb el consegent i hu-
miliant jurament de delitat i vassallatge. Sobre la simonia al clergat
i els benecis que obtenien els qui es resistien a ordenar-se in sacris
tracta el cnon 4, que analitzarem en tres parts:
1) A quien recibiere simonacamente o per manum laicam las r-
denes y benecios eclesisticos, sean prebendas, arcedianatos, preposituras
o cosa semejante, se le condena a perder lo que percibi y lo que dio por
ello. El clrigo lo quedar para siempre, el lego ser excomulgado, el que
intervino en ello quedar infame, y el que recibi el dinero lo restituir
doblado a la Iglesia. Toda anza, caucin o prebenda que intervenga en
este negocio, se declara nula, segn lo dispuesto por la autoridad de los
prncipes.
65
Les paraules per manum laicam poden alludir a la soro-
llosa qesti de les investidures que caus tant de mal a lEsglsia.
El Concili II del Later fa allusi a la simonia per ladquisici duna
prebenda, priorat, deganat, dignitat o alguna promoci eclesistica.
66

El Concili ilerdense del 1173 es refereix a prebendes, arxidiaconats i
prepositures. Lescndol simonac es donava no solament als captols
de les catedrals i abadies, sin tamb als monestirs, ja que en aquella
poca praepositura equivalia a canonge, prior o monjo que tenia al
seu crrec ladministraci duna terra o duna esglsia que depenia
duna abadia.
2) El subdicono u otro clrigo inferior que hecho arcediano, den,
prior, abad o arcipreste, no reciba dentro de un ao la orden correspon-
diente al cargo susodicho, sea privado de l, prohibindole ejercer dos
en una misma Iglesia.
67
Era un vici molt arrelat i tpic a les terres
catalanoaragoneses, ms que en altres llocs. El cnon mirava de palliar
el mal que feia la simonia a les riques prebendes a mans de persones
sense vocaci sacerdotal. Es concedia el termini dun any perqu la
persona sorts daquesta situaci anmala davarcia, repudiant amb
aix lorde sagramental.
3) Porque as como en un cuerpo hay distintos miembros y no
tienen idnticas funciones, del mismo modo en una misma Iglesia, halln-
dose divididos los ocios, cada cual administre uno. Tambin prohibimos
y Pea, 1851, p. 280.
1973, p. 197.
y Pea, 1851, p. 280.
por igual razn que se hagan permutas de dignidades.
68
Aquest cnon
4 prescriu extirpar lescandalosa acumulaci de prebendes o altres be-
necis en la mateixa persona, aix com la permuta de dignitats, que
tamb devia ser freqent a lEsglsia de les terres lleidatanes.
Un altre dels temes que preocupava els pares conciliars en aquest
concili era la delimitaci de la jurisdicci episcopal i arquebisbal, de
la qual socup el cnon 7 en tractar del sagrament de lordenaci
sagramental. Tamb preocupava, encara que en grau inferior, ja que
aquest cnon no lanomen, labs dalguns abats i mestres dordes
militars, els quals es creien del tot exempts de la jurisdicci episcopal
i passaven del poder coercitiu de la jerarquia. El cnon 26, lltima
part del qual sembla no tenir sentit en tenir alguna paraula omesa o
equivocada, diu:
Ningn abad o monje u otra persona ponga capelln en la Iglesia
o le remueva de ella sino por mano de su obispo o arzobispo, que
le encargar la cura de almas, y a quien estar sujeto, as para
recibir las rdenes como para responder de los delitos que cometa,
y guardar los entredichos que ponga, salvo siempre los privilegios
de la Iglesia Romana. Tampoco poda absolver o admitir a los ex-
comulgados por el obispo.
69
El Concili ilerdense del 1173 no citava expressament els mestres
dels ordes militars com a culpables de sembrar lanarquia, per es pot
entendre que shi refereix perqu, uns anys desprs, el Concili III del
Later acus els germans del Temple i de lHospital i altres tamb de
professi religiosa
70
de diversos abusos, entre els quals ladmissi dels
excomunicats i dels entredits als sagraments de lEsglsia i donar-los
sepultura, posar sacerdots a les seves esglsies i la seva remoci sense
coneixement dels bisbes. Els templers i els hospitalers es defensaven
dient que rebien les esglsies de mans dels laics. Contreure davant de
lEsglsia molts mrits en lluitar contra els turcs de Jerusalem i per
tota la cura i les atencions que donaven als pelegrins que arribaven a
Terra Santa, no era sucient per no acceptar la disciplina episcopal.
Ambds ordes, templers i hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, tin-
y Pea, 1851, p. 280.
y Pea, 1851, p. 286.
70. Text llat del Concili III del Later del 1179, cnon 9; vegeu Josephus ALBERIGO
1973, p. 216.
gueren un paper molt destacat en la conquesta de Lleida. En agra-
ment, els comtes Ramon Berenguer IV i Ermengol VI els inclogueren
al conveni de repartiment de terres dut a terme el 25 de maig de 1148
i atengueren els compromisos adquirits. De resultes daix, adquiriren
grans possessions i els templers sestabliren a Gardeny i als seus horts
adjacents.
71
Tamb repoblaren la zona baixa de la ribera del Segre
72
i
altres poblacions, atorgant les cartes de poblament als repobladors del
lloc que ocupaven les seves terres, sota una tarifa anual, i reservant-se
jornals de terra a ms dels drets dominicals. Els hospitalers no tingue-
ren tant de pes en letapa inicial. De fet, la presncia hospitalera dins
del territori del bisbat no es detecta ns al 1165, any en qu reben a
la ciutat de Lleida uns banys, un forn de pa i uns casals de molins;
els anys 1170 i 1175 hi va haver altres donacions, per no van adqui-
rir rellevncia dins del bisbat ns a mitjan segle XIII.
73
Tot aix ens fa
pensar que aquests ordes tenien poder o inuncia sobre la ciutat i
el seu govern, per com que cap dels cnons del Concili ilerdense del
1173 no en menciona cap, sembla que no devien causar problemes de
cap tipus al bisbe durant aquest temps.
Restes de costums feudals arcaics devien romandre encara a la
provncia eclesistica de la Tarraconense, ja que el concili prohibia als
clergues besar la m a cap seglar. Aix ho prescriu el cnon 6: Ningn
clrigo juegue a los dados, ni ningn dicono o presbtero bese la mano
del lego.
74
Sens dubte, aquest cnon ens revela que shavia introdut el
costum de fer-se besar la m pels vassalls, encara que fossin clergues
dordes majors, per no bisbes, a qui no sestenia aquesta prohibici,
ja que el vici devia regnar entre alguns clergues molt servils que ha-
vien rebut algun favor dels senyors feudals, els quals es rebaixaven a
besar-los les mans en un acte dacatament i vassallatge. En lordre de
la disciplina eclesial, no es podia tolerar aquest fet, ja que entre la
jerarquia no guraven els laics. Aquest mateix cnon prescriu tamb
la prohibici del joc per part del clergat, ja que era considerat impropi
dels clergues.
71. Cf. Prsper de BOFARULL I MASCAR, Coleccin de documentos inditos del
Archivo General de la Corona de Aragn, vol. IV, Barcelona, Imprenta del Archivo de la
Corona de Aragn, 1856, p. 126, documents 168-172.
72. ACLL, Llibre Verd, p. 50-51.
73. Francesc FIT LLEVOT, Bisbat de Lleida. Art romnic: arquitectura i escultura
monumental, a Arrels cristianes, vol. I. Temps de forja, Lleida, Bisbat de Lleida, Pags
editors, 2008, p. 292.
y Pea, 1851, p. 279.
Una altra de les preocupacions dels pares conciliars era la di-
ferenciaci, en laspecte extern, entre els clergues i els laics, ja que
encara no shavia prescrit lhbit o la indumentria especial que els
diferencis de la resta de la societat.
75
Lnic element de diferenciaci,
75. La histria dels vestits del ministres es remunta als jueus, que donaven una
importncia especial, de vegades exagerada, als vestits dels celebrants. Ecle 50,11 diu:
Quan es posava el vestit de gala i vestia els elegants ornaments, en pujar al sant altar,
emplenava de glria lespai del santuari. Als primers segles no sembla que els ministres
cristians portessin vestits diferents, ni dins ni fora del culte. En tot cas, portaven vestits
normals de festa, com les tniques grecoromanes llargues. Al segle V, el papa Celest
I, en una carta als bisbes de les provncies glliques de Viena i Narbona, es queixava
que alguns sacerdots havien introdut vestits especials: Per qu introduir distincions
en els hbits, si la tradici ha estat que no? Ens hem de diferenciar dels altres per la
doctrina, no pel vestit; per la conducta, no per lhbit; per la puresa de la ment, no
pels signes externs (Patrologa Latina, nm. 50, p. 431). Per a poc a poc sevolucion:
sestilitzaren els hbits normals ns a adquirir la identitat de vestits litrgics. A mesura
que el vestit civil va anar canviant, escurant-se, es prefer que per al ministeri litrgic
es continus utilitzant la tnica clssica. Al principi, es buscava una pedagogia per al
moment del culte sagrat i es desitjava que fora, a la vida normal, no hi hagus cap tipus
de distinci entre els ministres i la resta de dels (aix, lany 530, el papa Esteve i sant
Gregori Magne prohibien als sacerdots anar vestits de forma especial fora de lEsglsia).
Fou a partir ms o menys del segle XI quan se sacralitz amb ms fora el tema dels
vestits, cercant-los un sentit ms allegric, interpretant en cadascun un sentit moral
(lalba indica la puresa; la casulla, el jou suau de Crist...) o com a referncia a la Passi
de Crist o com a imitaci dels sacerdots de lAntic Testament; vegeu Jos ALDAZBAL,
Gestos y smbolos, Barcelona, Centre de Pastoral Litrgica, 2000, p. 36-37. Les insgnies
episcopals que es lliuren al bisbe quan es consagra, es redueixen al bcul pastoral, lanell,
la mitra, el pectoral i els guants. Entre les relquies de sant Ramon, bisbe de Roda i
Barbastre, que es veneren a lEsglsia catedral de Roda, es guarden la mitra i la capa
pluvial, que s de tafet llis morat, amb una caputxa molt llarga i punxeguda, en lloc
de les sanefes que actualment les adornen. Aquesta mitra s de seda blanca amb gal
ample al voltant, t uns 25 cm dalada i, a la part anterior i posterior, hi ha dos cercles
vermells: en lun, una m beneint, entre lalfa i lomega, i la llegenda *Manus:Domini;
en laltre, lanyell mstic i la llegenda Agnus: Dei. A la base, banda central i nfules,
shi veuen quadres grossos, ornamentats damunt de tiss dor, i uns altres de blancs amb
punts blaus. La capa de sant Ramon s de seda carmes, i no morada com diu Pasqual.
Avui est guardada dins larqueta on hi ha les despulles del sant. El pare Ramon de
Huesca, en la seva obra Teatro histrico de las iglesias de Aragn (vol. IX, p. 157), escriu:
La capa pluvial de san Ramn es lisa, de seda carnes, con un galn de oro y seda de tres
dedos de ancho alrededor de toda ella; en lo alto tiene una capilla de la misma tela, poco
ms de un palmo de larga, que remata en punta muy aguda, sin otra pieza ni ornato en
la espalda; es muy larga, y por ella y por el dimetro de la mitra se ve que el santo era
alto y de gran cabeza. Hom sap que la mitra no comen a utilitzar-se ns a mitjan
segle X, per noms per privilegi o concessi pontifcia; el seu s no fou generalitzat
ns dos segles ms tard. El primer document ocial que parla de la mitra s una butlla
del papa Lle IX datada el 1049; vegeu Joan B. ALTISENT I JOV, Ponticals de Roda,
Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. II (1926), p. 525-527; Sacra Antiquitatis
Cataloniae Monumenta, vol. I, p. 391. Sobre els hbits corals del captol de Lleida es
diu a lacta dun captol general de lany 1369: quod nullus canonicus et beneciatus
audeat intrare in chorum au iti manere cum, capell de sol, nee cum (...) negro mantello
que prov dels orgens de lEsglsia, era la tonsura, encara que al-
guns clergues no devien portar-la gaire b, ja que es fu extensiva la
prescripci al cabell i a la higiene personal com a elements digual
diferenciaci. Aix, el cnon 5 estableix: Prohbese a los clrigos usar
vestidos de seda o de varios colores, aunque vayan de viaje, y dejarse
crecer el pelo y la barba; pero lleven corona, procurando que as en
la compostura del cuerpo como en el ornato del alma, se diferencien
de los legos, y se hagan agradables a Dios y a los hombres.
76
Aquest
cnon s lorigen de les primeres pautes de lhbit o vestit clerical, en
disposar sobre els detalls segents: no ha de ser de colors vius, perqu
no sigui cridaner, ni de seda, roba considerada ostentosa, i no ha de
ser gaire folgat, per recordar que els costums tampoc ho han de ser. Al
Concili ilerdense del 1229, es detallen amb mincia totes les qestions
referents a lhbit clerical.
77
Un costum molt arrelat entre els senyors feudals era cridar o
reclutar clergues com a acompanyants de les seves cavalcades o hosts
per tal que lluitessin entre ells i mesurar les seves forces que, pel seu
carcter violent, savenien malament amb el carcter pacc que, en prin-
cipi, havien de tenir els clergues. LEsglsia mai va veure amb bons ulls
que els ministres de Du utilitzessin armes. Per aquest motiu, el cnon
19, dacord amb la traducci al castell de Tejada y Ramiro, estableix:
Ningn clrigo, que posea heredades, sea obligado a prestar servicios
extraordinarios como ir a la guerra o pagar de sus resultas alguna cosa;
seu tabardo alto, vividi seu alterius coloris inhonesti. En una constituci capitular del
20 de desembre de 1578, es dicta com a costum per al captol de Lleida: quod a festa
omni. Sancta (...) a Paschua incidesentncanonici cum capis nigris fodratis de grisis; et a
festo Paschuae ad omnium sanctorum, (...) de cetrivo carmesino. En la constituci del
1595, per tal que els canonges es diferenciessin dels doctors graduats a la universitat,
donada la seva dignitat i la de lesglsia a la qual pertanyien, introdueixen ls de voltes
amb pell dermini. A partir de lany 1596, els hbits corals, per concessi de Benet XIII,
sn els mateixos que utilitzaven els canonges de la baslica de Sant Pere de Roma; ACL,
caixa 226, manuscrit del doctor ABAD, Apuntes desde el siglo XII al XX (sobre la institucin
o creacin del cabildo de Lrida), 3 v. En rigor, caldria dir que els actuals vestits litrgics
sn herncia dels vestits normals dels primers segles.
y Pea, 1851, p. 281.
77. El cnon 9 del Concili ilerdense del 1229 estableix les normes sobre la regu-
laci de la vida, els hbits i els costums dels clergues. Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin
de cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma y
Pea, 1851, p. 333; Roser SABANS I FERNNDEZ, Temps de lEsglsia. Concilis Ilerdenses
celebrats a la Seu Vella de Lleida, a Seu Vella. Lesplendor retrobada, Lleida, Generalitat
de Catalunya, 2003, p. 92-93.
y el que atentare contra esta disposicin, sea excomulgado.
78
Lexcepci
daquesta norma conciliar era la no-exacci als clergues danar a la
milcia quan es tractava de combatre contra els musulmans, sempre
en qualitat de capellans acompanyants de lExrcit. Aquesta disposici
no s nova, ja que apareix als furs municipals de Njera de lany 1078,
als de Maran al segle segent i als de Daroca del 1142, en els quals
el conqueridor de Lleida, Ramon Berenguer IV, diu:
Clerici Darocae et aldearum suarum non cogantur ire in exercitum,
nec in apellitum, nec tenere equos, nec aliquid servile facere; sed
sint semper in omnibus libe tenere equos, nec aliquid servile facere;
sed sint semper in omnibus liberi et ingenui.
79
El Concili ilerdense del 1173 dedica els cnons 14, 15, 21, 22, 23,
24 i 25 a donar una srie de prescripcions amb la nalitat de civilitzar
i disciplinar, en uns temps en qu els costums i els usos provenien
dun cresol de cultures molt diferents, algunes de brbares, originries
dels repobladors de les terres ilerdenses establerts a la ciutat grcies
a la carta de poblament del 1150.
80
Un dels problemes era la pobla-
ci venuda, formada per sarrans, jueus o israelites, que no deixaren
la ciutat, per s les cases, mesquites i tallers, sinstallaren fora de la
ciutat i constituren la villa sarracenorum de la qual parlen alguns
documents medievals;
81
aquestes tnies romangueren com a entitats
autnomes a la ciutat. Al seu barri, podien exercir i practicar lliure-
ment la seva religi, i sels permetia tenir una mesquita amb el seu
sabassal o cap espiritual.
La comunitat jueva estava installada, des dels temps visigtics,
a la part superior del carrer Major, tal com ho demostren alguns do-
Iglesia espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma y Pea, 1851, p. 285.
80. AML, Arm. Priv. de la Paeria, doc. 31.
81. Es refereix a aquesta zona un document citat per Joaquim Miret i Sans
(Cartoral 18, 1174) al Cartoral dels Templers de les comandes de Gardeny i Barbens, en
qu A. de Torroja, mestre del Temple, i Eimeric, comanador de Gardeny, donaven unes
mansions iuxta nostrum cellarium quem habemmus iuxta sarracenorum, versus Gardeny
in civitate Ilerde. Tamb la villa sarracenorum fou localitzada en un instrument del 31
de gener de 1175 procedent de lArxiu del Gran Priorat de Catalunya, Barcelona, arm.
2, Gardeny, doc. 1872.
cuments que situen la cuirassa del barri.
82
Els jueus tamb formaven
una comunitat independent i el seu batlle era nomenat pel rei. No
obstant aix, mai no foren benvistos ni pels repobladors ni pels seus
descendents, i lanimadversi va anar creixent amb els segles ns a
arribar a la persecuci declarada. A aquests pobladors, shi sumaren
els procedents de les regions del Llenguadoc, Gascunya i Provena,
que portaren lheretgia al poble cristi.
Enfront de tot aquest conglomerat de civilitzacions, que devia
conixer molt b el bisbe Guillem Pere de Ravidats, els pares daquest
concili dedicaren bastants cnons a atacar darrel alguns vicis i cos-
tums del poble, com ara les lluites cavalleresques fent ostentaci de les
seves forces, els assalts que es produen a la ciutat i als camins, tant
en les persones dels clergues com en esglsies i cementiris; la malcia,
la rancnia i la venjana que, a la manera dincendis o amenaces, es
perpetraven sovint sobre les persones i les seves possessions, i sobre
el mateix clergat. Aix, el cnon 14 prescriu mesures contra les justes
i els tornejos: Aquellos que entre los cristianos en las ciudades, aldeas
u otro lugar cualquiera, lleven armas para hacer alarde de su valor,
y arremetiendo temerariamente llegaren a perecer, queden privados de
sepultura eclesistica.
83
Les justes i els tornejos eren lluites cavalleres-
ques molt freqents a les festes de ledat mitjana, reminiscncies de
costums germnics. A la justa, es precipitava un cavaller contra laltre
ns a desmuntar-lo del cavall. El torneig consistia en la lluita entre dos
bndols. Aquests actes festius solien anar acompanyats de desgrcies i,
encara que no es pretengus la mort de ladversari, es feia ostentaci
de fora i daudcia.
Segons el Concili II del Later, ms duna vegada hi havia morts
o ferits greus, per la qual cosa lEsglsia shi oposava amb penes molt
severes per tal dextirpar aquests costums.
84
Tamb eren freqents les
incursions de senyors contra senyors, i el lliure bandidatge de lladres
incontrolats que queien sobre els ciutadans paccs i treballadors. Per
garantir la vida daquestes persones innocents i la seva seguretat, el
cnon 15 estableix:
82. ACL, Llibre Verd, f. 303r. Lany 1180, en una donaci duna casa prop de
la porta de Gardeny (carrer Major), es diu que una part era limtrofa in carraria que
tendit versus Coiracam Judeorum et in III parte in casallo Petri Deo, et quarta parte in
muro civitatis Ilerdi; Pere SANAHUJA, Lrida en sus luchas por la fe. Judos, musulmanes,
conversos, inquisicin y moriscos, Lleida, Institut dEstudis Ilerdencs, 1946, p. 23 i s.
Pea, 1851, p. 283.
1973, p. 200.
Mndase, tambin por autoridad apostlica, que los presbteros con
todos los dems clrigos, los monjes con todos los regulares y re-
ligiosos, los peregrinos, tracantes, aldeanos que van al campo o
trabajan en l o vuelvan de hacerlo, as como los animales y todos
los pertrechos necesarios para la agricultura, gocen de seguro en
todo el tiempo, y el que lo quebrantare sea excomulgado hasta que
d la satisfaccin conveniente.
85
El Concili II del Later cita de la mateixa manera la seguretat,
tamb en aquelles coses que havien dsser immunes als estralls, sense
mencionar les eines de pags. S que, en canvi, els cita el Concili iler-
dense del 1173, ja que la majoria dels ciutadans de Lleida es dedicaven
a lagricultura, la major font dingressos des de lpoca romana, don
sorgiren els regadius al pla de la ciutat. Amb la carta de poblament ja
esmentada, els comtes sobirans donaven a la ciutat i als seus pobladors
les aiges i les fonts del seu terme, indispensables per a les terres de
regadiu.
86
Tal com est documentat, ja existia lexplotaci dels recs,
que fou concedida pel rei Alfons el Cast a dos magnats repobladors de
Lleida.
87
Aquesta mateixa seguretat, els pares conciliars la feren exten-
siva a clergues i religiosos, contra aquells que, amb ira i violncia, els
causaven molsties, generalment per haver estat excomunicats.
Els cnons 21 i 23 tracten, respectivament, daquest tema. Aix,
el cnon 21 estableix:
Por mucho empeo establcese que el excomulgado, por haber
puesto manos violentas en algn clrigo u otra persona eclesistica
o religiosa, por haberle preso, hecho prender o tenido en prisin,
no sea absuelto por obispo alguno, sino en caso de peligro de
muerte, hasta que presentndose al Romano Pontce, est a lo que
disponga, y d la debida satisfaccin. Y hgalo tambin, si despus
de absuelto por miedo de la muerte, recobrara la salud.
88
Aquest cnon 21 prescriu la prohibici als bisbes dabsoldre els
excomunicats que haguessin atemptat fsicament contra les persones
del clergat o els religiosos, amb lexcepci que estiguessin en perill de
Pea, 1851, p. 284.
86. Josep Maria FONT I RIUS, Carta de Poblaci de Lleida: 1150, a Documents
Jurdics de la Histria de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1992, p. 54.
87. Ferran VALLS I TABERNER, Las Consuetudines Ilerdenses (1127) y su autor Gui-
llermo Botet, Barcelona, Hijos de J. Jeps Impr., 1913, p. 14.
Pea, 1851, p. 285.
mort, els quals, per deslliurar-se del seu mal, havien de posar-se a dis-
posici del papa per tal de redimir el seu pecat. El cnon 23 estableix:
El que habiendo sido excomulgado por su obispo o arzobispo con
motivo de algn delito maniesto, y por ello causare algn mal,
violando, arrebatando, enajenando o molestando, ya al prelado, ya
a sus dependientes, o a sus bienes, permanezca sujeto a la excomu-
nin hasta que repare el dao o d suciente seguridad de hacerlo.
Y, aunque urgiendo el artculo de la muerte, reciba la Penitencia y
el Vitico, sea privado de sepultura eclesistica.
89
Aquest cnon va dirigit als senyors feudals que, en sser excomu-
nicats, es posaven contra els bisbes o els seus partidaris. Per aquesta
causa, sels amenaava amb la pena mxima de lEsglsia la privaci
de la sepultura eclesistica a ms de lexcomunicaci, que els requeia
al damunt ns al penediment. Els pares conciliars, amb el mateix deler
de procurar la seguretat a les esglsies i cementiris, decretaren lexcomu-
nicaci daquells que violessin aquests llocs. Aix ho estableix el cnon
22: Sea excomulgado el que violare la iglesia o su cementerio.
90
Lorigen
daquest privilegi que tenia lEsglsia es remunta a lleis paganes que
donaven el dret dasil als seus cementiris, amb referncia als costums
pagans, dret que tamb acoll el Concili visigtic del 546. LEsglsia
catlica tamb el va fer extensiu a totes les seves esglsies. Fou, sens
dubte, lorigen de les profanacions, motivades per la rancnia i la ira
envers els enemics, vius o morts.
Amb els excomunicats, els pares conciliars prescrigueren la prohi-
bici de no tenir-hi cap tracte, com ho estableix el cnon 24: Nadie se
atreva a comunicar con los excomulgados porque segn las disposiciones
de los sagrados cnones lo est tambin quien comunica con ellos.
91

Aquest tipus de tracte segurament es refereix a bisbes, abats i clergues,
que en tractar amb els excomunicats quedaven desautoritzats moralment
davant del poble de Du i provocaven escndol. La seguretat que els
pares conciliars propiciaven a les persones i llocs sagrats fou extensiva
a les coses o objectes, sobretot a les seves cases, collites i boscos, que
eren freqentment incendiats. Aix ho estableix el cnon 25:
Pea, 1851, p. 285.
Pea, 1851, p. 285.
Pea, 1851, p. 286.
Detestamos y prohibimos totalmente el horrible crimen de incen-
diario, como una peste ms devastadora que todas, ruinosa para
el pueblo de Dios, y no slo perjudicial a los cuerpos, sino a las
almas, por autoridad de Dios y los bienaventurados apstoles Pe-
dro y Paulo. Cualquiera que despus de promulgada esta nuestra
prohibicin, por mala intencin, odio o venganza prendiere fuego,
hiciese que lo ejecutasen, o a sabiendas aconsejara o auxiliase a
los incendiarios, quedar excomulgado hasta que resarza el dao
irrogado, segn sus facultades, y jurase adems no reincidir en
semejante maldad. Y si antes de practicar esto muriese, no se le
dar sepultura eclesistica. Impngasele la penitencia de servir un
ao completo en la expedicin a Jerusaln o de Espaa. Si algn
obispo dispensase de esto, indemnice y en un ao abstngase de
ejercer los ocios ponticales. Pero no negamos facultades en los
reyes y prncipes para administrar justicia, tomando consejo de
los arzobispos y obispos.
92
Crida latenci aquest cnon perqu s el que imposa un siste-
ma de penes ms complet. No es limita a lexcomunicaci, sin que
hi afegeix la privaci de la sepultura eclesistica, la compensaci del
mal causat i la penitncia danar durant un any a Jerusalem com a
soldat en la guarda i defensa del Sant Sepulcre contra els turcs, o b
quedar-se a la Pennsula per lluitar en lavantguarda amb els cristians
de les zones frontereres amb els musulmans. Aquestes penes tan greus
es deuen al fet que el delicte era social, ja que en els grans incendis
moria tot: la collita, el bestiar i els boscos, s a dir, la font daliment
per a la poblaci. Aix mateix, als bisbes negligents o remisos, sels
amenaava amb la suspensi del seu crrec durant un any i lobligaci
de compensar els perjudicis, ja que havien de vetllar en tot moment
per la no-transgressi daquestes normes, cridant, si era precs, el bra
secular, que podia afegir noves penes als incendiaris sobre les impo-
sades per lEsglsia.
En aquesta poca, les caracterstiques ms rellevants de lEsglsia,
quant a matria patrimonial, sn:
1) Les fonts dingressos procedents dels delmes dels dels, les
donacions del poder secular i les rendes de les comandes dels ordes
militars.
Pea, 1851, p. 286.
2) La feudalitzaci de la propietat eclesistica junt amb la simonia
i la lluita de les investidures.
3) La creaci de serveis pblics per a la ciutat a crrec del seu
patrimoni, com ara els hospitals i orfenats, les escoles, etc., i una or-
ganitzaci de la benecncia com la creaci de la Pia Almoina per a
socrrer els pobres de la ciutat i els forans, junt amb la Casa de la
Caritat per a clergues pobres de la Suda.
93
4) Amb lexpansi de lEsglsia, quant a nombre, augmenten mol-
tes institucions eclesials: parrquies, canongies, monestirs, arxiprestats,
etc.
El Concili ilerdense del 1173 legisl sobre els problemes sorgits
desprs de la repoblaci, amb normes com el control del patrimoni
i el control dels delmes. Respecte al primer, imped el desmembra-
ment degut a les donacions mortis causa que feia el clergat i lexac-
ci de tributs daquest a lEstat. Els cnons 8, 9, 19 i 20 tracten de
prop aquestes qestions. Quant al control dels delmes, noms podi-
en recaptar-los les institucions eclesials en contra dels seglars i laics
que els prenien, i sobre els abusos en el dret de patronat, del qual
tracten els cnons 10, 11 i 12.
Referent al control del seu patrimoni, per a evitar la dispersi,
el cnon 8 disposa:
El presbtero, dicono y subdicono dejen a la Iglesia la mitad
de sus bienes que despus de su ordenacin hubiesen adquirido
por razn del ocio o benecio eclesistico; y de la otra mitad,
igualmente que lo adquirido por sucesin, djenla a quien bien les
pareciere, como no sea a los hijos habidos despus de recibir las
rdenes mayores. Si hicieran lo contrario, reclame la Iglesia estos
bienes, y el contraventor sea excomulgado.
94
Prescriu als clergues, sota pena dexcomunicaci i devoluci dels
bns defraudats a lEsglsia, la manera com han de testar, estipulant
que la meitat dels bns adquirits des de la seva ordenaci els deixin a
lEsglsia i la resta a qui vulguin, amb lnica excepci que recau sobre
els lls engendrats en el sotsdiaconat, diaconat i preverat, als quals,
93. Establerta dacord amb la regla de canonges del Concili dAquisgr del 816
i documentada en temps del bisbe Guillem Pere de Ravidats; vegeu Jess TARRAGONA
MURAY i Carme BERLAB JOV, Lorganitzaci eclesistica del bisbat de Lleida, a Cata-
lunya romnica, vol. XXIV, Barcelona, Fundaci Enciclopdia Catalana, 1997, p. 90; Josep
LLADONOSA I PUJOL, Histria de Lleida, vol. I, Trrega, Camp Calmet, 1972, p. 340-341.
Pea, 1851, p. 281-282.
per cap ttol, no sels pot deixar res, rearmant lesperit del cnon 2 ja
esmentat, que estableix les penes contra la prole sacrlega o illegtima
i la no-promoci daquesta prole a lorde clerical, per permetent-los
lentrada als ordes religiosos. Sis anys ms tard, el Concili III del La-
ter legisl sobre aquest tema en prohibir als clergues deixar els seus
bns provinents dun beneci eclesistic a ning altre que no fos la
prpia Esglsia.
95
Una repetici o inculcaci daquest cnon del Later,
la trobem al cnon 20 del concili que ens ocupa, el qual estableix:
Los testamentos y ltimas voluntades cmplanse inviolablemente, de
suerte que ya versen sobre bienes muebles o tambin sobre inmuebles,
pertenezcan stos a aqul que el testador dispuso, a no ser ilegtimo;
y el que quebrantase esta disposicin sea excomulgado.
96
Sota la pena dexcomunicaci, prohibeix als clergues deixar res
en herncia a qualsevol hereu dorigen illegtim. Res no diu daquells
que moren ab intestato, qesti per a la qual, sis anys ms tard, el
Concili III del Later orden que tots els seus bns anessin a lEs-
glsia.
97
En cas de donacions extraordinries o tributs exigits per
les autoritats seculars, en prescriu lexacci noms pel clergue que
tingui heretats. Aix ho preveu el cnon 19: Ningn clrigo que posea
heredades, sea obligado a prestar servicios extraordinarios, como ir a
la guerra o pagar de sus resultas alguna cosa, y el que atentare contra
esta disposicin, sea excomulgado.
98
Daquesta manera no hi havia
el perill que les pertinences de lEsglsia anessin a parar a mans de
senyors feudals o del sobir.
Una altra de les fugues en matria patrimonial es produa a la
mort del bisbe o daltres dignataris eclesistics. El cnon 9, en aquest
respecte i sobre els testaments, man: En conformidad con lo esta-
blecido con el Santo Concilio de Calcedonia, los bienes de los obispos
u otros prelados difuntos se conservarn sin menoscabarse en poder de
los clrigos para la Iglesia y el sucesor, excomulgando a quien hiciera
95. Text llat del Concili III del Later del 1179, cnon 15, vegeu Josephus AL-
ligiose, 1973, p. 219.
Pea, 1851, p. 285.
97. Text llat del Concili III del Later del 1179, cnon 15, vegeu Josephus AL-
ligiose, 1973, p. 219.
Pea, 1851, p. 284.
otra cosa.
99
Certament, era un mal que lEsglsia arrossegava des dels
seus inicis, ja que el Concili visigtic del 546 ja havia legislat sobre
aquesta qesti.
100
El Concili ilerdense del 1173 fa extensiu aquest cnon a altres
dignataris eclesistics, els quals tamb havien de tenir bns quantiosos,
ja que, en difondres, lEsglsia augment considerablement el nombre
de dels i, proporcionalment, el nombre de delmes i altres oblacions.
Altres concilis que legislen sobre la mateixa qesti sn el de Calce-
dnia
101
i el II del Later,
102
amb imposici de penes ms grans que
les del Concili visigtic del 546.
Els cnons 10, 11 i 12 fan allusi als delmes i al dret de patronat,
amb la nalitat de vetar als laics la seva percepci i al mateix temps
sortir al pas dels abusos dels laics i dels religiosos que satribuen el
dret de nomenar, sense el vistiplau del bisbe, els servidors de les es-
glsies de la seva inuncia.
El cnon 11 legisl sobre els delmes, els quals no eren propietat
dels laics:
Prohbese por autoridad apostlica a los legos poseer diezmos, so
pena de perpetua excomunin; y bien sea que los hayan recibido
de los obispos, de los reyes o de otra cualquier persona, si no los
restituyen al propio obispo o a la iglesia diocesana, entiendan que
cometen un sacrilegio y estn en peligro de eterna condenacin. Pues
conviene que los diezmos y primicias pertenezcan a los sacerdotes,
los cuales debe pagrselos todo el pueblo, segn lo mand el Seor
por boca de Malaquas profeta.
103
Els delmes, a lEsglsia, eren una instituci de dret cannic que
consistia generalment en la dcima part dels fruits o del lucre legtim
adquirit que els dels pagaven a lEsglsia per atendre la subsistncia
Pea, 1851, p. 282.
Compaa, 1850, p. 144-145.
101. Text llat del Concili de Calcednia del 451, cnon 22, vegeu Josephus
Religiose, 1973, p. 97.
102. Text llat del Concili II del Later del 1139; vegeu Josephus ALBERIGO et al.,
p. 197.
Pea, 1851, p. 282-283.
del culte i dels seus ministres. Lorigen dels delmes es troba al poble
hebreu. Abraham ofer a Melquisedec la dcima part del bot pres
als reis venuts, exemple que segu Jacob en els bns que adquir a
Mesopotmia. Als primers segles del cristianisme, no es coneixien els
delmes entre els cristians, per en augmentar les necessitats del culte
i disminuir la liquidesa dels oferents, alguns sants pares com sant Je-
roni, sant Agust, sant Joan Crisstom i altres comenaren a recordar
als dels el delme hebreu. Les causes en foren la insucincia de les
oblacions voluntries, la falta de dotaci del culte per les autoritats
seculars i la manca de moneda, que feren necessria ladopci del
sistema de prestaci en fruits. Comen a tenir carcter obligatori a
lEsglsia des que Graci inser al seu Decret diversos passatges dels
sants pares i certs cnons conciliars. A la provncia eclesistica Tarra-
conense, durant lpoca visigtica, no es va conixer el delme, ja que
el Concili visigtic no lesment. A la Pennsula, trobem al Concili de
Palncia del 1129 el primer text que nacredita lexistncia, en ordenar
que no es rebin dels excomunicats.
104
LEsglsia era lnica que podia
rebre els delmes dels seus dels per prescripci del Senyor, dacord
amb el que deia el profeta Malaquies:
Pagueu ntegre el delme al tresor del temple, i aix hi haur menjar
a casa meva. Feu la prova de pagar-mel. Us ho dic jo, el Senyor
de lunivers. Llavors veureu com us obro les comportes del cel i
aboco sobre vosaltres a mans plenes la benedicci.
105
Al Concili de Lle del 1107, per segona vegada, es parla dels del-
mes a la Pennsula.
106
Posteriorment, el cnon 11 del Concili ilerdense
del 1173 sorgeix del Concili II del Later del 1139; lnica diferncia
entre ells s que el de Lleida amplia lobligaci de no defraudar lEs-
glsia dhuc en les primcies, les quals no contempl el Concili II del
Later.
107
Als seglars, sels prohibeix tenir esglsies o apropiar-sen pel dret
dherncia, a excepci del dret de patronat, tal com prescriu el cnon 10:
104. Concili de Palncia del 1129, cnon 2, a Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin
y Pea, 1851, p. 257-259.
105. Ml 3,10; vegeu La Bblia, bblia catalana traducci interconfessional, Bar-
celona, 1996, p. 881.
106. Concili de Lle del 1107, cnon 3, a Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de
Pea, 1851, p. 221.
107. Text llat del Concili II del Later del 1139 cnon 10, vegeu Josephus ALBERIGO
1973, p. 199.
Prohbese por autoridad apostlica a los legos poseer iglesias de
cualquier modo que sea, o reclamar sobre ellas cualquier derecho
por razn de herencia; y si alguna se halla en este caso, quede sujeta
a entredicho, hasta que el poseedor la ponga a libre disposicin del
obispo, salvo siempre el derecho de patronato reconocido por los
cnones, y sea depuesto el obispo que d iglesias a los legos.
108
El dret de patronat s una instituci juridicoeclesistica que
constitueix una manera bastant freqent de proveir benecis. Ve a
ser la suma de privilegis i dalgunes crregues que, per concessi de
lEsglsia, sn competncia dels fundadors desglsies, capelles o be-
necis, o dels seus successors. El dret de patronat es fonament en
la gratitud de lEsglsia cap als seus benefactors i en el lloable desig
dexcitar la pietat dels dels, perqu fessin fundacions de temples o
benecis per tal de poder atendre millor el culte i la cura dnimes.
El cnon 10 inclou, com a patrons desglsies, els religiosos, que no
tenien cap facultat per disposar de les coses eclesistiques, a excepci
de la presentaci de candidats al bisbe, ja que des del moment que
sintrodueix la fundaci pia, els bns sn de lEsglsia i no del patr.
El mateix decret el Concili II del Later, ja que els impos la pena
dexcomunicaci.
109
Per el concili que ens ocupa s molt ms lleu,
ja que noms priva el bisbe de la seva dignitat. Aix mateix, aquesta
norma guarda relaci amb aquest cnon 12 del Concili ilerdense del
1173, que legisla sobre els delmes i els abusos que es cometien al dret
de patronat. La segona part daquest cnon sembla fora de lloc, i es
correspon ms amb el cnon 10:
Mndase a los legos pagar puntualmente y con integridad los diezmos,
as de granos, como de vino, del producto de todos los animales,
del fruto de los rboles, de las hortalizas, de toda negociacin y
de todas las cosas que se llaman minucias. Y los legos no menos
que los religiosos, no se atrevan a poner a nadie en las iglesias, ni
removerle de ellas sino por mano del obispo o de su vicario.
110
y Pea, 1851, p. 282.
109. Text llat del Concili I del Later del 1123, cnons 4 i 14, vegeu Josephus
Religiose, 1973, p. 190 i 193; text llat del Concili II del Later del 1139, cnon 10,
vegeu Josephus ALBERIGO et al., Conciliorum Oecumenicorum Decreta, Bolonya, Istituto
per le Scienze Religiose, 1973, p. 199.
y Pea, 1851, p. 283.
Les mincies eren una srie de productes de poca importncia que
el captol catedralici rebia; en la majoria dels casos, una quarta part
del delme. A la seu de Toledo, en aquesta mateixa poca, es proced a
una redistribuci de productes englobats sota el terme de delmes (cor-
ders, alls, cebes, psols, oli, vi, lli, verdures, cigrons i safr),
111
cosa que
indicava la poca importncia que es donava a la producci ramadera i
hortcola al moment dimplantar els delmes. La primera part daquest
cnon, molt ben diferenciada de la segona, detalla la mena de bns que
els dels havien de pagar en forma de delmes a lEsglsia. Leconomia
agrcola de les terres lleidatanes es basava principalment en el cultiu
de cereals, vinya, farratges, fruites i verdures, grcies al bon sistema de
reg implantat a lpoca romana.
112
Per tamb existia a Lleida alguna
indstria cermica, farinera, txtil, vincola
113
i el comer que es
desenvolupava al mercadal,
114
antic mercat de la ciutat, escollit pels
cristians per al seu trc mercantil, existent ja des del 1168. Tots els
dels laics, tal com prescriu el cnon, havien de lliurar delment i
amb tota integritat els delmes i les primcies corresponents a tots els
bns agrcoles que tenien i a les seves indstries.
111. M. Luisa GUADALUPE BERAZA, Diezmos de la sede Toledana y rentas de la mesa
arzobispal (siglo XV), Salamanca, Universidad de Salamanca, 1972, p. 16.
112. Mari OLIVES I ROCA, Memoria sobre la Agricultura, Industria y Comercio
que ha tenido la ciudad de Lrida desde la ms remota antigedad hasta el ao 1842,
El Cronicn Ilerdense (Lledia), nm. 18 (1875), p. 12-19; Arxiu Capitular de Lleida, Llibre
Verd, f. 263r; Rafael GRAS DESTEVA, Catlogo de los privilegios y documentos originales
que se conservan en el archivo reservado de la ciudad de Lleida, Lleida, Jos Pla, 1897,
a larm. priv. de la Paeria 5.
113. Miguel GUAL CAMARENA, Para un mapa de la industria textil hispana en la
Edad Media, Anuario de Estudios Medievales (Barcelona), vol. IV (1967), p. 112-113.
114. Sembla ser que celebrar el mercat s un privilegi donat lany 1168 a la
ciutat de Lleida. Aquest privilegi o concessi es troba en un pergam original 40/36, en
lletra carolina a lAML, arm. de pergamins, caixa 1, nm. 9, publicat per C. de PUERTAS,
Los privilegios otorgados por Alfonso II a Lrida, a VII Congreso de la Historia de la
Corona de Aragn, vol. II, Barcelona, 1962, p. 253; Enrique MUT REMOL, La vida eco-
nmica en Lrida de 1150 a 1500, Lleida, Institut dEstudis Ilerdencs, 1953, p. 107-108;
ACL, Llibre Verd, f. 102-263r; AML, arm. priv. doc. 10, 11 i 12.
Introducci
1
Molt poc se sap del contingut daquest concili, de la seva moti-
vaci, de les circumstncies que hi van concrrer i dels seus cnons.
Noms sen coneix la data de celebraci, per, com demostrarem do-
cumentalment, tamb s incerta. Coneixem aquesta data perqu ens
ha arribat de la m del seu descobridor, el mestre Argaiz,
2
i els bisbes
que hi assistiren i el seu president per la documentaci recollida i
estudiada per Sinz de Baranda
3
i Tejada y Ramiro.
4
El mestre Argaiz, en la seva obra La soledad laureada por san
Benito y sus hijos en las iglesias de Espaa y teatro monstico de la
Provincia Cartaginense, parla del bisbe de Lleida Gombau de Campor-
rells, i diu:
Cientcas, 1972, p. 549.
2. Gregorio de ARGAIZ, La soledad laureada por san Benito y sus hijos en las igle-
sias de Espaa y teatro monstico de la Provincia Cartaginense, vol. II, Madrid, Bernardo
de Herbada, 1675.
la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia de Lrida en su estado moderno vol. XLVII,
espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma y Pea, 1851, p. 290-295.
CONCILI PER A LAPLICACI DE LES NORMES
DEL CONCILI III DEL LATER DEL 1179 AMB MOTIU
DE COMBATRE LHERETGIA A LES TERRES
ILERDENSES
Hallo su memoria en el ao 1190, en que Gregorio, cardenal de
Santo ngel, legado en Espaa por Celestino III, celebr en Lri-
da un concilio. Asistieron: D. Berenguer, arzobispo de Tarragona;
D. Garca, de Calahorra; D. Gombal, de Lrida; D. Raimundo de
Castellezuelo, de Zaragoza; D. Juan Frontn, de Tarazona; D. Ra-
mn Orusal, de Gerona; D. Ramn de Castro Terciolo, de Vique;
D. Arnaldo Perengens, de Urgel y D. Ponce de Monells, de Tortosa.
Squelo del archivo de Santa Mara la Real de Njera, de una
sentencia que est en pergamino.
5
Tejada y Ramiro ens diu que, una vegada extingit el monestir de
Njera i disseminat el seu ric arxiu, s difcil desbrinar on va anar a
parar aquest pergam, si s que no est perdut.
La data de la celebraci del Concili ilerdense del 1190 donada
per Argaiz s controvertida i es qualica derrnia, com ho demostren
els fets segents:
1) El papa Celest III, anterior cardenal legat a la Pennsula G.
Bobo-Orsini i successor de Climent III, del qual es desconeix la data
de la mort, presid els concilis ilerdenses del 1155 i del 1173. Als 85
anys ocup la seu pontifcia, exactament el 30 de mar de 1191.
6
s
rellevant adonar-se que Celest III no pogu enviar el legat pontici
Gregori, cardenal de SantAngelo, lany 1190 per presidir el concili
daquest mateix any, si no s que Argaiz es descuid descriure desprs
del 1190 la frase de lEncarnaci del Senyor, cosa que suposaria lany
1191, hiptesi que esdev la ms factible.
2) Celest III, que coneixia molt b la problemtica de lEsglsia
de les terres ilerdenses, el 22 de juliol de 1191 trasllad el bisbe de
Lleida Guillem Berenguer, ll natural del comte de Barcelona i germa-
nastre del rei Alfons el Cast,
7
a la metrpoli de Narbona.
8
Si es mant
la data de la celebraci del concili el 1190, tal com argumenta Argaiz,
hauria dsser Berenguer qui hi assist. Per no fou aix, ja que el bisbe
5. Gregorio de ARGAIZ, La soledad laureada por san Benito y sus hijos en las iglesias
de Espaa y teatro monstico de la Provincia Cartaginense, vol. II, Madrid, Bernardo de
Herbada, 1675, fol. 167v; citat per Fidel FITA I COLOMER, El Concilio de Lrida en 1193
y Santa Maria la Real de Njera. Bulas inditas de Celestino III, Inocencio III y Honorio
III, Boletn de la Real Academia de la Historia (Madrid), vol. XXVI (1895), p. 332-333.
8. Gregorio SNCHEZ DONCEL, Lrida (Dicesis de), a Diccionario de historia
Investigaciones Cientcas, 1972, p. 1294.
que represent la dicesi de Lleida, com diu Argaiz, fou Gombau de
Camporrells, que prengu possessi de la dicesi de Lleida el 14 de
setembre de 1191,
9
i no el bisbe Berenguer, que tamb hi assist, per
en qualitat de metropolit de la Tarraconense.
3) s dinters destacar el fet que Pon de Monells, bisbe de Tor-
tosa i assistent tamb a aquest concili, mor el 27 de juliol de 1193.
4) Valls i Taberner, sobre aquest concili ilerdense, assenyala com
a data de celebraci el 1193, en mencionar: El legado cardenal de
San Angelo, enviado por el papa Celestino III, da lugar, en el ao 1193,
a la celebracin en los primeros das de julio de un concilio provin-
cial en Lrida, no mencionado por Hefele y del cual no se conocen sus
constituciones.
10
La font sobre la qual es basa aquesta hiptesi s
lobra del pare Fita.
11
De tot aix es dedueix que el concili en qesti degu celebrar-
se entre el mes de setembre del 1191 i passat el 1192, si no s que,
tal com hem dit anteriorment, Argaiz soblids descriure desprs de
1190 de lEncarnaci del Senyor, que seria en realitat lany 1191.
Per la seva part, Sinz de Baranda observa el fet que els noms dels
assistents no guren amb un rigors ordre de consagraci, ja que en
aquest cas correspondria a Gombau de Camporrells, bisbe de Lleida,
lltim lloc.
12
5) Gregori, cardenal de SantAngelo, nebot de Celest III i enviat
com a legat a la dicesi de Lleida, resid a la ciutat ns passat lany
1192 amb motiu de presidir-hi un concili i tramitar algunes qestions,
ja que aleshores residia a Lleida el rei Alfons el Cast, que havia de
resoldre alguns temes amb la Santa Seu.
13
10. Ferran VALLS I TABERNER, Notes sobre la legislaci eclesistica provincial que
integra la compilaci cannica tarraconense del Patriarca dAlexandria, Analecta Sacra
Tarraconensia (Barcelona), vol. XI (1935), p. 4.
11. Fidel FITA I COLOMER, El Concilio de Lrida en 1193 y Santa Maria la Real
de Njera. Bulas inditas de Celestino III, Inocencio III y Honorio III, Boletn de la
Real Academia de la Historia (Madrid), vol. XXVI (1895), p. 332-383. Fixa la data daquest
concili al 1193.
de la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia de Lrida en su estado moderno vol.
XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 161-162.
13. Josep LLADONOSA I PUJOL, La ciutat de Lleida, vol. I, Barcelona, Barcino, 1955,
p. 246.
Tamb hi ha altres historiadors, com Vicente de la Fuente
14
i
el pare Bonifaci Gams,
15
que han assignat la data del 1190 a aquest
Concili de Lleida, tal com ho fa Argaiz. De la Fuente arriba a tenir-lo
com a dubts, com a notcia dArgaiz, per, en un altre passatge de
lobra dArgaiz que pass inadvertit als censors,
16
es diu molt ms i es
publica el text de lescriptura, en el qual emet la seva conclusi.
Sobre la persona del bisbe Gombau de Camporrells, sabem que
va viure un dels perodes ms complexos de la histria de Catalunya: la
conquesta del territori a lislam, la restauraci eclesistica, els conic-
tes jurisdiccionals, la reorganitzaci poltica, el desenvolupament dels
moviments de pobresa i les heretgies. Consolid la dignitat cannica,
esdevingu ardiaca de la seu, inspir absoluta conana als estaments
directius de lEsglsia i sempre lacompany la condici dhome pru-
dent, ornat de bons costums, cast, sobri, pausat i plaent als homes i a
Du.
17
Aix mateix, tamb era considerat per la Santa Seu de Roma,
sobretot pel papa Celest III. Assum la dignitat episcopal lany 1192.
Ferm defensor dels lmits territorials de la seva dicesi, acud a Roma,
on vei conrmades les seves peticions a les demandes del bisbe dOsca,
i procur, amb una srie de donacions, el digne manteniment de la
seu de Roda i dels seus canonges. Gombau de Camporrells, al front
de la seva Esglsia, inici el projecte de la seva vida, la catedral de
Lleida, lltim gran projecte del romnic catal, encomanada al mestre
dobres Pere de Coma. En aquell temps, la ciutat de Lleida vivia una
expansi demogrca i econmica, ra per la qual inici una poltica
dadquisicions, permutes i compres de terrenys i edicis a lesplanada
on pensava edicar el nou temple.
18
Gombau de Camporrells nasqu a Camporrells, aleshores dicesi
de Roda, cap al 1130, i era ll de Ramon de Camporrells i de Lombarda,
14. Vicente de la FUENTE, Historia eclesistica de Espaa, vol. III, Madrid, Cia de
Impresores y Libreros, 1873, p. 588.
15. Pius Bonifacius GAMS, Die Kirchengeschichte von Spanica, vol. III, Ratisbona,
1876, p. 208-209.
16. Gregorio de ARGAIZ, La soledad laureada por san Benito y sus hijos en las igle-
sias de Espaa y teatro monstico de la Provincia Cartaginense, vol. II, Madrid, Bernardo
de Herbada, 1675, fol. 375r-376v.
tal com informa el pare Villanueva.
19
Entr a la seu de Roda com a nen
oblat i all reb la protecci i els ensenyaments del bisbe Guillem Pere
de Ravidats, primer bisbe restaurador de la dicesi de Lleida desprs
de la conquesta lany 1149. La relaci entre ambds era estreta. De fet,
un cop conquerida la ciutat de Lleida el 1149, Gombau acompany
com a familiar el bisbe a la dicesi, i aix va poder participar en aquell
moment, de la m del seu mestre, de la restauraci i organitzaci de
la dicesi ilerdense. Creix en una poca i en un ambient en els quals
es respirava la reforma eclesistica i lesperit de croada impulsat pel
cistercenc sant Bernat de Claravall. Fou enviat a regir la parrquia de
Tamarit de Llitera, territori estratgic on eren presents el captol de
Roda, els templers i la Pia Almoina de la seu catedralcia de Lleida i
que era una vila amb una comunitat islmica prspera.
20
El fenomen
parroquial constitu la clau del procs reorganitzador eclesial, social i
poltic.
21
En aquests moments, el teixit parroquial representava el front
de batalla, tant des del punt de vista social com religis. Era necessari
implantar-lo immediatament encara que fos de manera rudimentria,
22

explicaci vlida per al territori ilerdense de mitjan segle XII.
El lloc que acoll la celebraci del concili fou la catedral, antiga
mesquita anomenada Santa Maria lAntiga, a la Suda, lloc que les
dignitats eclesistiques i la clerecia preferien per a viure. Lany 1193,
davant la faana porticada de Santa Maria, hi havia unes cases que
foren adquirides pel bisbe Gombau de Camporrells amb motiu den-
grandir la catedral i cobrir les necessitats del captol. Es compraren, a
ms, uns albergs situats sota lexmesquita i uns altres al seu costat.
23

El 1193, la nau de Santa Maria lAntiga sallarg, com a conseqncia
de la necessitat despai, ns a ponent, on el desnivell del terreny obli-
g a construir una nau inferior, que encara es conserva actualment.
El mateix any, Gombau de Camporrells i els seus canonges iniciaren
nombroses compres de terrenys que envoltaven la roca mitjana, amb
Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 122-130.
Lleida, Amics de la Seu Vella, 1996, p. 12-13.
22. Robert Ignatius BURNS, El reino de Valencia del siglo XIII (Iglesia y sociedad),
vol. I, Valncia, Del Snia al Segura, 1982, p. 137.
23. Josep LLADONOSA I PUJOL, Santa Mara la Antigua y la primitiva canona de
Lrida, a Miscelnea histrica catalana, homenaje al Padre Jaime Finestres, historiador
de Poblet, Poblet, Abadia de Poblet, 1970, document 3, p. 121.
la intenci de tenir ms espai per edicar la seu. Actualment, lmbit
original es troba a la part adjacent als peus de la contempornia Seu
Vella, i fou utilitzada com a catedral ns a la nova construcci. Fou
Gombau de Camporrells qui, el 22 de juliol de 1203, pos la primera
pedra de la catedral de Lleida, dissenyada per larquitecte Pere de
Coma, per la qual cosa Santa Maria lAntiga era lnica catedral que
complia aquesta funci.
Temes tractats
En no existir les actes daquest concili, lallusi als temes sobre
els quals tractaren els pares conciliars ser aproximada, basant-nos en
hiptesis documentades en fets histrics. En primer lloc, aquest concili
ilerdense fou el del reex del Concili III del Later
24
celebrat el 5 de
mar de 1179 amb lassistncia del bisbe de Lleida, Guillem Berenguer,
que dedicava els seus ltims cnons als heretges i als seus protectors.
Aix ens permet veure la necessitat existent a tot el regne de Catalunya
i Arag de donar soluci al problema ctar i de trobar-li una sortida.
A les terres ilerdenses, el problema dels ctars i els albigesos era ja
antic, ja que el Concili ilerdense del 1173 dedic un dels seus cnons a
posar-hi remei, tal com hem dit al captol corresponent.
25
Ens refora
el fet el carcter profundament reformador de costums clericals que
tenia el papa Celest III, que coneixia molt b la dicesi de Lleida i
els seus problemes en haver presidit els concilis ilerdenses del 1155
i del 1173 i haver traslladat, lany 1191, el bisbe Berenguer a la seu
metropolitana de Narbona per la gran amistat que els unia, segons
paraules de Sinz de Baranda: Que l era la persona ms idnea, en
atencin del peligro que atravesaba aquella dicesis, toda infectada de
herejes, tanto dentro del pueblo sencillo como entre los magnates, puesto
que se trataba de un hombre con autoridad, til y honesto.
26
El ms
probable s que envis el seu legat Gregori, cardenal de SantAngelo,
perqu aquest prossegus la lnia que ell havia traat.
24. Text llat a Josephus Alberigo et al., Conciliorum Oecumenicorum Decreta,
Bolonya, Istituto per le Scienze Religiose, 1973, p. 205-225.
25. Concili ilerdense del 1173, cnon 18, vegeu Joan TORRENT, Lrida 1173
(Concilio de), a Diccionario de historia eclesistica de Espaa, vol. I, Madrid, Instituto
Enrique Flrez, Consejo Superior de Investigaciones Cientcas, 1972, p. 549; Juan TE-
JADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola, vol.
III, Madrid, Santa Coloma y Pea, 1851, p. 284.
de la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia de Lrida en su estado moderno, vol.
XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 12.
El papa Alexandre III havia convocat el Concili III del Later
del 1179 i havia decretat que era absolutament necessari oposar-se
als heretges, conscar els seus bns i reduir-los a la servitud; ns i
tot decretava que els senyors castiguessin amb pres els seguidors de
lheretgia. Lany 1184, el nou papa Luci III, amb la constituci de 4 de
novembre de 1184 sorgida al Concili de Verona, don origen a all que
sanomenaria inquisici episcopal. Els bisbes, en la mesura que eren
els encarregats de vetllar per la fe, sobligaven a visitar personalment,
una vegada a lany, els pobles i les ciutats de la dicesi amb la nalitat
de descobrir els heretges. A ms, lEsglsia, aprofundint en les seves
tradicions i oposant-se al menyspreu que els ctars sentien cap a les
realitats carnals, elev el matrimoni a la categoria de sagrament.
27
De
fet, fou aquest bisbe el primer que tingu problemes a causa de lex-
pansi de les doctrines ctares. Dos anys desprs dobtenir la prelacia,
assist al Concili III del Later del 1179, lltim cnon del qual es dedic
als heretges i als seus protectors.
28
Per tant, sens dubte, dedum que
una de les qestions principals del Concili ilerdense del 1190 fou la
prescripci de normes sobre el tractament i leradicaci de lheretgia
a les terres ilerdenses.
Un altre dels temes que preocupaven era el problema espins
que existia entre els prelats de Lleida i els hospitalers de les esglsies
del Segri. Lany 1168, els prelats constituren una prepositura de la
mensa canonicalis, i els cavallers de Sant Joan de Jerusalem en pre-
tenien la plena jurisdicci, cosa que van aconseguir.
29
El 19 dabril
de 1192, Gregori, legat de la Santa Seu, en la seva visita a la dicesi de
Lleida resolgu alguns problemes que tenia amb els ordes dels tem-
plers i dels hospitalers. Per una sentncia de juliol de 1193, el bisbe
Gombau de Camporrells recobr els delmes que els templers retenien
sobre els molins de Lleida, dret que lEsglsia havia rebut, com ja hem
dit, el 1149 del comte Ramon Berenguer IV. Recordem que els ordes
dels templers i dels hospitalers reberen, per la seva contribuci a la
conquesta de Lleida, la cinquena part de totes les terres de Lleida,
incloent-hi esglsies, cases, castells, aiges, etc., i la facultat datorgar
cartes de poblament eclesistic als repobladors de les seves terres, i el
28. Text llat a Josephus ALBERIGO et al., Conciliorum Oecumenicorum Decreta,
Bolonya, Istituto per le Scienze Religiose, 1973, p. 223-225.
dret de percebren delmes.
30
Lorde del Temple reb la cinquena part de
les terres ilerdenses, entre les quals el tur de Gardeny, un dels punts
ms estratgics de la ciutat. Els templers hi establiren la seva seu, ja
que era un dels punts idonis per defensar-se dels atacs.
Una altra de les qestions tractades devia ser la percepci dels
delmes, que noms podia recaptar lEsglsia, ja que l11 dabril de 1181
els cavallers Gombau de Ribelles, Pere de Montoliu, Ramon de Monta-
gut i Guillem dAlbanell, molt coneguts pel senyoriu que exercien sobre
les terres ilerdenses, sofriren lexcomunicaci del bisbe amb motiu de
rebre els delmes dels sarrans que ocupaven els castells de Montagut i
Alcarrs, els quals restituren al bisbe Gombau de Camporrells.
31
Tamb
el comte dUrgell, Ermengol VIII, i la seva mare Dola cediren, lany
1191, al bisbe Gombau de Camporrells els delmes que rebien dels
musulmans dAitona.
32
Celest III, acabat darribar al ponticat, reb
la visita personal del bisbe Berenguer, antecessor de Gombau, que li
expos la qesti que tenia amb larquebisbe de Tarragona: el primer
li reclamava dues esglsies que aquest retenia, la collegiata dger i
Sant Victori de Ribagora.
33
Labadia dger, amb el temps, fou ex-
tensssima. El comte Arnau Mir i la seva muller Arsendis, lany 1049,
donaren la villa dger a labadia de Sant Pere, junt amb els delmes
i les primcies dels seus habitants. Aquesta qesti no es resolgu ns
molts anys desprs, essent bisbe Gombau, el qual lany 1194 envi a
Roma el canonge Arnau, molt versat en els negocis en litigi.
A la butlla donada pel papa Celest III el 2 de novembre de 1195
subject a la jurisdicci de Lleida la collegiata dger i el monestir de
Sant Victori de Ribagora. Per diverses butlles sabem que el canonge
Arnau va ser tot lany 1195 a Roma, i per altres documents dirigits a
larquebisbe de Tarragona, particularment els del 24 doctubre i l1 de
novembre daquest mateix any. Tamb sabem que lactitud de la cria
romana era favorable a Lleida. En aquesta butlla del 2 de novembre
30. Ramon Berenguer IV era un prncep experimentat en la guerra, animat pel
mateix esperit de croada que el Batallador; ingress a lorde del Temple i com a templer
es comport tota la seva vida. Jos Mara LACARRA, La Reconquista y repoblacin del
valle del Ebro, a La Reconquista espaola y la repoblacin del pas, Saragossa, Escuela
de Estudios Medievales, 1954, p. 61; Jaime de VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias
de Espaa, vol. XV, Madrid, Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 113.
31. ACL, Llibre Verd, f. 228 i 233.
Gesellschaft der Wissenschaft zur Gttingen (Berln), vol. XVIII (1926), p. 538.
hi ha un fervors elogi de Celest III a Gombau de Camporrells, posat
en relleu per Sinz de Baranda: licet bone opinionis odor venerabilis
fratis nostris G. Ilerdensis episcopi, et nomen iam pridem ad nos usque
pervenerint et communis fama.
34
Coneixem, tamb per una altra butlla del 27 de juny de 1196, la
concessi per a la celebraci a la seu de Lleida dels ocis divins a porta
tancada, sense tocar les campanes i amb lexclusi dels excomunicats,
com si shagus llenat un interdicte contra aquesta ciutat.
Una altra de les qestions amb les quals senfront el bisbe Gom-
bau de Camporrells amb el legat Gregori de SantAngelo fou la promo-
guda pel bisbe dOsca en relaci amb els lmits de les seves dicesis.
Osca pretenia estendre la seva dicesi ns al riu Cinca, i Lleida ns a
Alcanadre, amb Alquzar inclosa.
35
Aquest problema no se solucion
ns que ambds bisbes anaren a Roma a entrevistar-se amb el papa
Celest III,
36
encara que la qesti no qued del tot solucionada ns
a la sentncia que don Innocenci III el 27 de maig de 1203, per la
qual denitivament Barbastre seria dOsca, mentre que Bielsa, Gistan,
Pertusa, la Perdiguera, Adahuesca, Peralta de Alcofea i altres llocs de
la lnia del Cinca foren lliurats a Lleida.
37
s molt possible que tamb prescriguessin sobre els sagraments,
concretament sobre el baptisme i el matrimoni, ja que el captol de
Lleida, en un acord del 17 de juliol de 1191, establia que aquests
sagraments noms podien ser celebrats a la catedral. Aquesta decisi
obea a la voluntat que els dels visitessin ms la seu, edicada in
montis celsitudine de la Suda,
38
lloc de residncia dels clergues de la
catedral i dignitats de lEsglsia, i on els clergues fruen dimmunitats
extraordinries i privilegis que els feien invulnerables, fet que, sens
Gesellschaft der Wissenschaft zur Gttingen (Berln), vol. XVIII (1926), p. 566.
35. Tamb hi ha una carta dels bisbes de Tarassona i Calahorra que relata les dis-
putes entre els bisbes de Lleida i Osca que procedeix del Llibre Verd de lArxiu Capitular de
Lleida. Es considera del temps dels gots i tracta sobre els lmits primitius de la dicesi
de Lleida; citat per Jaime de VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. XVI,
Madrid, Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 284-286 i 126-127.
la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia de Lrida en su estado moderno, vol. XLVII,
Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 16; Ferran VALLS I TABERNER, Notes sobre
la legislaci eclesistica provincial que integra la compilaci cannica tarraconense del
Patriarca dAlexandria, Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XI (1935), fasc. 1-2.
37. Josep LLADONOSA I PUJOL, Histria de Lleida, vol. I, Trrega, Camps Calmet,
1972, p. 333.
38. ACL, Llibre Verd, f. 25.
dubte, fou motiu de plets entre el poder eclesistic i el Consell de la
ciutat.
39
El mar de 1191, el monarca Alfons el Cast conced als ilerdencs
un nou privilegi en virtut del qual tenien dret a transitar lliurement pels
carrers i places de la ciutat i es prohibia obstaculitzar-los el trnsit,
al mateix temps que facultava la ciutat a poder posar tributs per tal
de satisfer les necessitats del Com.
40
Amb aix, Lleida es desprenia
duna trava feudal que persistia a pesar de les llibertats atorgades a
la carta de poblament. Aix tamb degu ocasionar alguns conictes
amb el clergat, ja que aquest no admetia pagar tributs al bra secular.
Lany 1193, Pere de Coma es lliurava en persona i bns al bisbe, a
lEsglsia i a lobra de la seu. A canvi, Gombau de Camporrells i el cap-
tol de la seu el rebien com un membre ms. A partir daquestes dades,
saccepta que lany 1193 el projecte de la seu ja estava en marxa.
p. 87-88.
40. AML, arm. priv. de la Paeria, doc. 7, catleg de Gras, a Rafael GRAS DESTEVA,
Catlogo de los privilegios y documentos originales que se conservan en el archivo reservado
de la ciudad de Lleida, Lleida, Jos Pla, 1897.
1
Introducci
Al segle XIII, la ciutat de Lleida experiment una evoluci cap a
una organitzaci municipal efectiva que, de manera lenta i laboriosa,
cristallitz positivament a travs dun conjunt de circumstncies que
responien a la marxa de la societat europea. La concessi del privilegi
del Consolat, atorgat lany 1197 pel rei Pere I als prohoms de Lleida,
tant presents com futurs, i a tot el poble, tant major com menor, en
tots els drets per a governar-la, llevada la delitat deguda al rei, al
comte dUrgell i als seus castellans,
2
don fora legal al municipi de
Lleida. El nou fur autoritzava el municipi a defensar les seves perso-
nes i bns i quedava establert el fet del fams privilegi de defensa i
bandera que permetia a qualsevol lleidat, en cas dofensa o datac a
Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XLVII (1974), p. 65-127. El proemi assenya-
la que, desprs de la compilaci del 1330, no sacostumava a conservar els manuscrits
anteriors, ja que celebrat el Concili de Lleida del 1229 perderen vigncia els decrets dels
antics concilis tarraconenses, en ser superats per la reforma general que oper dins de
lEsglsia catlica amb el Concili IV del Later. Tanmateix les constitucions del concili
provincial de Lleida ompliren la vida cannica catalana dels segles XIII i XIV, i foren leix
sobre el qual giraren els futurs concilis provincials i els snodes diocesans daquelles dues
centries, ja que sovint se citaven com a font dautoritat en la nova legislaci conciliar.
Normalment eren decrets donats per un legat de la Santa Seu (Jean dAbbeville); Antonio
GARCA Y GARCA et al., Catlogo de los manuscritos jurdicos de la Biblioteca Capitular de
la Seo de Urgel, la Seu dUrgell, 2009.
2. Josep Maria FONT I RIUS, Orgenes del rgimen municipal de Catalua, a
Cartas de poblacin y franquicia de Catalunya, Madrid, Barcelona, Escuela de Estudios
Medievales, Centro Superior de Investigaciones Cientcas, 1969, p. 413; Josep LLADONOSA
I PUJOL, La ciutat de Lleida, vol. I, Barcelona, Barcino, 1955, p. 294.
CONCILI PER A LAPLICACI DE LES NORMES
CANNIQUES AL DRET DE LLEIDA
mans de qualsevol senyor o poders, prendre represlies en els seus
bns o persona. A partir daquest moment, lestructura del municipi
an creixent amb noves concessions, com per exemple la imposici
de tributs.
Tots aquests privilegis, concessions, costums escrits, aix com els
no recollits en cap escriptura o codi, foren recopilats a les Consuetu-
dines Ilerdenses per Guillem Botet lany 1228.
3
Els elements principals
que integren aquest codi sn la carta de poblament i els privilegis
reials, els costums escrits, estatuts i bndols dictats pels cnsols i els
costums no escrits amb indicacions nals respecte de la corresponent
aplicaci dels Usatges i de les lleis godes i romanes.
4
Constituen un
cos legislatiu peculiar i, desprs dels Usatges, es convertiren en el
codi de lleis ms antic de Catalunya, amb una vigncia de sis-cents
anys (ns al segle XIX). Foren un riqussim conjunt normatiu, equita-
tiu i afavoridor de la convivncia, tal com assenyalaven els mateixos
estatuts fundacionals de lEstudi General, al seu ttol III.
5
El govern
de la ciutat, en aquesta poca, es trobava a mans dels juristes i els
mercaders, base de la petita burgesia lleidatana. La ciutat experimen-
t un creixement econmic basat sobretot en leconomia agrria i el
desenvolupament mercantil i manufacturer, especialment del sector
txtil, igualment afavorit per lobtenci del control i la propietat de
les aiges. Cal destacar la presncia continuada del rei Jaume I, que
la dot duna bona part dels privilegis corresponents a una ciutat
reial. En aquesta ciutat es va desenvolupar el Concili ilerdense del
1229, els documents del qual seran tan importants o ms que les
3. Ferran VALLS I TABERNER, Las Consuetudines Ilerdenses y su autor Guillermo
Botet, Revista Jurdica de Catalunya (Barcelona), vol. XIX (1913), p. 15-21; AML, Llibre
Verd Petit, f. 69r-92v; ACL, arm. L, caixa M, pergam de 164 f., 334 225 mm, escrit a
dues cares, del segle XIV, ttol del dors: Usatici et Consuetudines Cathaloniae et Consti-
tutiones Provinciales et Sinodales. El text de les Consuetudines Ilerdenses es troba a les
p. 123-133; Joan J. BUSQUETA RIU, Els Costums de Lleida, Lleida, Ajuntament de Lleida,
1997; Joan J. BUSQUETA RIU, Histria de Lleida, vol. III, Baixa edat mitjana, Lleida, Pags,
2004, p. 92-95.
4. Ferran VALLS I TABERNER, Las Consuetudines Ilerdenses y su autor Guillermo
Botet, Revista Jurdica de Catalunya (Barcelona), vol. XIX (1913), p. 15-16.
5. El text diu: Pel que fa als Costums de Lleida, que sn equitatius i que, com
que se sap, afavoreixen la nostra convivncia i linters dels estudiants, el rector els
pot admetre a lhora de resoldre causes o conictes relatius als estudiants laics; Joan
J. BUSQUETA RIU, Ciutat i Universitat en els Documents de lArxiu Municipal: una in-
troducci, a LEstudi General de Lleida. Ciutat i Universitat en els documents de lArxiu
Municipal de Lleida, Lleida, Ajuntament de Lleida, 2000, p. 15; Joan J. BUSQUETA RIU
(ed.), Llibre de les Constitucions i Estatuts de lEstudi General de Lleida. Els Estatuts
Fundacionals, 1300, Lleida, Universitat de Lleida, 2000, p. 98; Arxiu Capitular de Lleida,
calaix 151, lligall 5.
Consuetudines Ilerdenses per a conixer la vida de Lleida a la primera
meitat del segle XIII.
El dret cannic tingu una inuncia notable sobre el dret de
Lleida.
6
Sobserva que els bisbes de la Tarraconense preferien celebrar
els seus concilis provincials a Lleida, en relaci amb altres ciutats ms
importants com Barcelona, Saragossa o Tarragona. Aquest fet satri-
bueix a la posici geogrca central de la ciutat del Segre respecte a
les terres de la Corona dArag.
En aquests temps, lEsglsia i el clergat es trobaven a la penn-
sula Ibrica en un estat de decadncia general, segons el diagnstic
del legat pontici Jean dAbbeville, causat pel descuit quasi complet del
compliment de les normes del Concili IV del Later.
7
Per aix, els
decrets dels concilis de Valladolid del 1228 i de Lleida del 1229, sobre
determinats temes, es prengueren sovint del text del Concili IV del La-
ter.
8
El clergat hispnic, tal com el va trobar el legat, era incontinent,
en una majoria illetrat i totalment ali a la disciplina dels concilis i
snodes de lEsglsia. En altres aspectes, el comportament del clergat
no diferia gaire de la resta. La clau mestra per a la reforma que utilitz
el legat fou el refor de la celebraci dels concilis provincials i dels
snodes diocesans. El coneixement de lamplitud de la resistncia a la
reforma fou certament la causa que el legat dons ordres respecte a
celebrar ms freqentment els snodes, reforma prescrita pel Concili
IV del Later, pres pels pares conciliars com a exemple i objectiu en la
redacci del contingut dels cnons dels concilis de Valladolid del 1228
i de Lleida del 1229, ambds presidits pel legat de la seu apostlica
Jean dAbbeville.
El Concili ecumnic IV del Later tenia com a objectius fonamen-
tals la reforma de lEsglsia universal i la llibertat de Terra Santa, fet
que es dedueix duna carta que el papa Innocenci III dirig als bisbes
dOccident i dOrient el 18 dabril de 1213. Deia:
Dos cosas me interesan sobre todo: la reforma de la Iglesia universal
y la libertad de Tierra Santa. No puede diferirse por ms tiempo la
6. Eduardo de HINOJOSA, La admisin del Derecho romano en Catalua, Boletn
de la Real Academia de las Buenas Letras (Barcelona), vol. X (1910), p. 209-221.
espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma y Pea, 1851, p. 330 per al cnon 1 del Concili
ilerdense del 1229; Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones y de todos los concilios
de la Iglesia espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma y Pea, 1851, p. 324-328 per al
Concili de Valladolid del 1228.
8. Text en llat del Concili IV del Later, cnon 21, a Josephus ALBERIGO et al.,
p. 245.
gestin de estos dos asuntos. Siguiendo el ejemplo de los Padres
antiguos, me he decidido a convocar un concilio general, que re-
formar las costumbres, destruir las herejas, establecer la paz,
proteger la libertad, dictar sabias ordenanzas para el alto y bajo
clero y ganar, nalmente, a los prncipes y pueblos cristianos para
la causa de la Tierra Santa.
9
Desprs dunes gestions preparatries laborioses i fecundes, l11 de
novembre de 1215 se celebr solemnement lobertura de la gran assem-
blea conciliar on estarien representades ms de quatre-centes dicesis
dOccident i dOrient. Hi concorregueren ms de vuit-cents abats, els
ambaixadors dAlemanya i Constantinoble i els reis de Frana, Anglaterra
i dels regnes hispnics i altres nacions cristianes. Es condemnaren els
errors teolgics dels albigesos, aix com els dels ordes dels trinitaris
de Joaquim de Fiore i dAmary de Brennes. Per el ms important de
tot no fou el dogma, sin lobra reformadora de costums dordre moral
i disciplinari. Les nou desenes parts dels seus setanta cnons sn de
carcter organitzatiu, i constitueixen la base de la disciplina eclesis-
tica moderna, plasmada en lactual dret cannic. Segons lopini del
pare Antonio Garca y Garca, aquestes constitucions lateranenses sn
fruit del treball personal dInnocenci III realitzat en gran part abans
que el concili comencs, ja que s molt versemblant que es plantegs
les normes de reforma de lEsglsia des dels inicis del seu ponticat,
com ho testimonien dues cartes de lany 1199 que dirig a lemperador
dOrient, Aleix Comn, i en la resposta de lemperador al papa.
10
Fou una de les temptatives ms importants de reforma de lEsgl-
sia medieval. De fet, supos linici duna nova etapa en la histria del
dret cannic, en manar preceptivament la celebraci anual de concilis
particulars a cada provncia eclesistica i de snodes a cada dicesi.
11

Aix ho expressa el cnon 6:
Segn es notorio que fue instituido por los santos padres, no de-
jen los metropolitanos de celebrar cada ao con sus sufragneos
concilios provinciales, en los cuales traten con diligencia y con el
9. Text dacord amb la traducci castellana dAntonio GARCA Y GARCA, El Concilio
IV Lateranense y la Pennsula Ibrica, a Iglesia, sociedad y derecho, vol. II, Salamanca,
Universidad Ponticia de Salamanca, 1987, p. 187-188; text en llat a Josephus ALBERIGO
1973, p. 227.
10. Antonio GARCA Y GARCA, Las Constituciones del Concilio IV Lateranense de
1215, a Innocenzo III. Urbs et Orbis. Atti del Congresso Internazionale, vol. I, Roma, Societ
Romana di Storia Patria, Istituto Storico Italiano per il Medio Evo, 2003, p. 209.
Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XLVII (1974), p. 70.
temor de Dios el modo de corregir los excesos y de reformar las
costumbres, sobre todo por lo que al clero se reere, releyendo
las reglas cannicas y especialmente las que han sido establecidas
en el concilio general, para que las hagan observar, inigiendo a
los transgresores la debida pena.
12
El mateix cnon, per tal de culminar el seu propsit, expressa
les mesures adoptades amb aquestes paraules:
Pero para que esto pueda ecazmente cumplirse establezcan (los
metropolitanos) por todas y cada una de sus dicesis personas
idneas, esto es, prudentes y honestas, las cuales durante todo el
ao simplemente y de plano, sin jurisdiccin alguna, solcitamente
investiguen lo que merezca la correccin o reforma y lo denuncien
con delidad al metropolitano, a los sufragneos y a los otros en el
concilio subsiguiente, segn conviene al bien comn y a la hones-
tidad; y lo que determinen hganlo observar, publicndolo anual-
mente en los snodos episcopales que deben ser celebrados en cada
dicesis. Y quienquiera que menospreciare cumplir esta saludable
disposicin, quede suspenso de sus benecios y de la ejecucin de
su ocio, hasta que sea perdonado segn el arbitrio de su superior.
13
Uns visitadors havien de recrrer les arxidicesis per investigar
tot all relatiu a la reforma dels costums. De fet, lobservana de la
freqncia anual era utpica, per la seva observana o inobservana
fou un dels signes ms ecaos de reforma de les esglsies locals de
ledat mitjana.
Referent al text dels cnons del Concili ilerdense del 1229, en
relaci amb el Concili IV del Later i sobre la celebraci dels concilis
i snodes, el cnon 2 igual que el cnon 1 del Concili de Valladolid
del 1228
14
estableix:
12. Text dacord amb la traducci castellana dAntonio GARCA Y GARCA, Las
Constituciones del Concilio IV Lateranense de 1215, a Innocenzo III. Urbs et Orbis.
Atti del Congresso Internazionale, vol. I, Roma, Societ Romana di Storia Patria, Istituto
Storico Italiano per il Medio Evo, 2003, p. 211-112; text en llat del Concili IV del La-
ter, cnon 6, a Josephus ALBERIGO et al., Conciliorum Oecumenicorum Decreta, Bolonya,
Storico Italiano per il Medio Evo, 2003, p. 211-112; Text en llat del Concili IV del La-
ter, cnon 6, a ALBERIGO et al., Conciliorum Oecumenicorum Decreta, Bolonya, Istituto
per le Scienze Religiose, 1973, p. 236-237.
14. Concili de Valladolid del 1228, cnon 1, vegeu Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin
y Pea, 1851, p. 324-325.
Gurdese sobre todo la constitucin relativa a la celebracin de
concilios provinciales y snodos diocesanos establecidos saludable-
mente para la correccin y reforma de las costumbres, sin que por
negligencia u otro motivo dejen de celebrarse.
15
La previsi sobre qui i quan sha de celebrar lassemblea ve con-
cretada al cnon 3:
En la Provincia Eclesistica Tarraconense se celebrar el concilio
provincial en la Dominica denominada Jubilate,
16
y el diocesano
a lo menos una vez al ao, en las estas de San Lucas.
17
Estando
ausente el obispo, o impedido, provea por quien o quienes deba
celebrarse el snodo; y en sede vacante los Arcedianos celebren los
particulares en sus arcedianatos, o cuiden de ello el Prior o Cabil-
do, o la persona que haya asumido la jurisdiccin, y esto bajo las
penas establecidas en el concilio general.
18
El Concili de Valladolid estableix el mateix al seu cnon 1, amb
idntiques paraules, encara que mana que la celebraci del snode es
faci dues vegades a lany, una el dia de Sant Lluc i laltra en diumenge.
s de suposar que en ser un dels primers concilis que Jean dAbbeville
presid en arribar a la pennsula Ibrica, nendur les mesures, ja que
tenia la idea preconcebuda que el clergat ibric era nefast, a jutjar
per les seves crtiques, i que tenia necessitat de pressions constants
des de dalt per acceptar el nou sistema de vida nat de la reforma. I,
certament, el coneixement que tenia sobre la resistncia del clergat
ibric a la reforma fou la causa que el legat dons tota classe dordres
respecte a la major freqncia en la celebraci dels snodes que la
prescrita al Concili IV del Later: Una sola reunin anual no sera
suciente. Las dicesis castellanas necesitaban dos al ao, y las arago-
nesas una por lo menos.
19
En efecte, els trenta-set cnons del Concili
15. Text dacord amb la traducci castellana de Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa
Sagrada, continuada por la Real Academia de la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa
Iglesia de Lrida en su estado moderno vol. XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia,
1850, p. 162; Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones y de todos los concilios de la
16. El tercer diumenge desprs de Pasqua de Resurrecci.
17. El dia 18 doctubre.
de cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma y
Pea, 1851, p. 330; text en llat a Josephus ALBERIGO et al., Conciliorum Oecumenicorum
Decreta, Bolonya, Istituto per le Scienze Religiose, 1973, p. 236. Prescriu lobligaci de
celebrar el snode dioces provincial anualment i determina la pena de privaci de loci
i del beneci per a aquells que incompleixin la norma.
19. Peter LINEHAN, La Iglesia Espaola y el papado en el s. XIII, tradut per P.
Borges, Salamanca, 1975, p. 28.
ilerdense del 1229 sn un ress dedigne, i altres vegades lextracte,
dels setanta que redactaren i aprovaren els pares del Concili IV del
Later. Les seves frases sn, amb freqncia, calcades al peu de la
lletra i, segons es veu, preparades personalment pel legat pontici,
desprs dhaver passat catorze anys des de laprovaci feta pel Later
amb pocs resultats tangibles. Aix ho expressa el cnon 1 del Concili
ilerdense del 1229: Obsrvense con toda puntualidad las disposiciones
del sagrado concilio general, es decir del cuarto de Letrn, que en una
mayor parte estaban en el olvido.
20
De la mateixa manera sexpressa
el Concili de Valladolid del 1228 al cnon 1. Lobjectiu establert en
aquest cnon 1, sobre la urgncia del compliment dels cnons del
Later, es refora en nalitzar el Concili ilerdense del 1229 mitjan-
ant una carta que des de Tudela, l1 de maig del mateix any, envi
larquebisbe de Tarragona donant lordre de complir els decrets del
Concili de Lleida.
21
Per a evitar que els cnons daquest concili lleidat no quedes-
sin en no-res, el legat Jean dAbbeville en con lexecuci, de mane-
ra solemne, a Aspreg de la Barca,
22
arquebisbe de Tarragona, amb
aquestes paraules:
Os mandamos con la autoridad de que gozamos, que en virtud
de obediencia y bajo pena de suspensin, mandndolo con toda
rmeza y rigor, que observando vos mismo humildemente estas
constituciones, hagis sean inviolablemente observadas en todos los
pormenores y en todo detalle por los otros con el rigor que con-
viene, no condescendiendo en modo alguno con nadie en esta parte.
Si en el cumplimiento de las anteriores constituciones estuvierais
Pea, 1851, p. 330.
22. Aspreg de la Barca (1215-1233), originari de Montpeller i parent proper de
la reina Maria, la mare de Jaume I, era bisbe de Pamplona. Es valgu dels cartoixans
dEscaladei per a predicar contra els valdesos, doctrina fora estesa a Catalunya. Durant
el seu ponticat, reb la visita del legat Jean dAbbeville, antic monjo cluniacenc, que
lany 1227 fou enviat pel papa Gregori IX a les provncies eclesistiques de la Pennsula
per tal dimpulsar-hi la implantaci de les reformes del Later. Feia poc que havia estat
nomenat cardenal bisbe de Santa Sabina i, per aix, s conegut com Joan de Sabi-
na; Josep RAVENTS I GIRALT, La sinodalitat a Catalunya. Sntesi histrica dels concilis
tarraconenses, Barcelona, Publicacions de lAbadia de Montserrat, 2000, p. 40; Josep
M. PONS GURI, Constituciones Conciliares Tarraconenses (1229-1330), Analecta Sacra
Tarraconensia (Barcelona), vol. XLVII (1974), p. 70.
notablemente negligente, cosa que no creemos, podris tener con
razn la pena de suspensin expresada ms arriba.
23
Larquebisbe tarraconense Aspreg no menyspre aquest mana-
ment rebut de part del legat, ja que, al proemi que va manar posar a
les constitucions dun altre concili que ell presid a Tarragona el 1230,
manifest:
Sea a todos maniesto que Nos Sprago, por la divina misericor-
dia arzobispo de Tarragona, por el mandato y autoridad del Rdmo.
Padre y Seor Juan por la gracia de Dios obispo de Sabina, en
otro tiempo legado de la Sede Apostlica, celebrando un concilio
en la Iglesia general de Tarragona, en las calendas de mayo
24
del
ao 1230 de la Encarnacin del Seor, con la intervencin de los
venerables Hermanos G. de Vich, P. de Tortosa, G. de Huesca, B.
de Barcelona, obispos y los procuradores de otros obispos de la
Provincia Eclesistica Tarraconense.
25
Deu anys desprs de la celebraci del Concili ilerdense del 1229, el
successor dAspreg de la Barca, Pere dAlbalat, encara torn a manar
el compliment dels cnons de Jean dAbbeville als bisbes sufraganis
en la introducci de les constitucions del concili tarraconense que ell
presid,
26
que diu aix:
Nos Pedro, por la misericordia divina arzobispo de Tarragona, re-
unido un concilio provincial tarraconense el da cuarto antes de
las calendas de mayo
27
del ao del Seor 1239, estando presentes
los venerables hermanos obispos de Barcelona, Tortosa, Urgel, Vich,
Huesca y Lrida, trayendo a la memoria las constituciones del ve-
nerable Padre Juan de Sabina, obispo de buena memoria, legado
de la Sede Apostlica, mandamos que, despus de su publicacin,
estas mismas sean observadas.
28
Pea, 1851, p. 342.
24. L1 de maig.
y Pea, 1851, p. 348.
26. Concili de Tarragona del 1239. Les disposicions daquest concili es troben
a Josep M. PONS GURI, Constituciones Conciliares Tarraconenses (1229-1330), Analecta
Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XLVII (1974), p. 37-40, amb una breu introducci
a les pgines 34-36.
27. El 28 dabril.
y Pea, 1851, p. 349-50.
Encara desprs, lany 1246, essent el papa Innocenci IV a Li,
rm un rescripte pel qual reprovava als bisbes de la Tarraconense que
trobessin algun remei a les sentncies de suspensi i excomunicaci en
les quals havien caigut alguns clergues en cohabitar amb concubines i
altres per acaparar ms duna dignitat, tot aix contra la prohibici del
bisbe Joan de Sabina, legat de la seu apostlica. Al nal del rescripte,
deia: Dado en Lyon, el da 13 antes de las calendas de septiembre,
29
en
el ao tercero de nuestro ponticado. Cinc anys desprs, el cardenal Gil,
legat de la Santa Seu, tornava a contestar, des de la ciutat de Gnova,
als bisbes tarraconenses sobre el mateix assumpte, conseqncia indi-
recta de lacci del bisbe Joan de Sabina, quan desenvolup loci de
legat per reformar els costums de lEsglsia i, sobretot, els dels clergues.
Les constitucions del Concili provincial de Lleida, molt similars
a les del Concili celebrat a Valladolid en obeir unes mateixes normes
disciplinries i en haver-les daplicar a tots els llocs i haver de corregir
els mateixos abusos, ompliren la vida cannica catalana dels segles XIII
i XIV, i van ser leix sobre el qual van girar els futurs concilis provinci-
als i els snodes diocesans, ja que sovint eren anomenats com a fonts
dautoritat en la nova legislaci conciliar. Desprs del Concili ilerdense
del 1229, quedaren sense cap inuncia els decrets dels antics concilis
tarraconenses. Ms encara, les seves constitucions, en ser donades per
un legat de la Santa Seu, foren considerades dret principal. Aix ho
demostren les constitucions del concili provincial celebrat a Girona,
sota la presidncia del legat Pedro de Luna, i en especial la constituci
Speciosus forma; la constituci Ut animarum del concili presidit per
larquebisbe Ferran de Loaces de Barcelona lany 1564, que declarava
la vigncia de les normes del Concili ilerdense del 1229, i larquebisbe
Ters al segon concili del 1591. Quan es compil per segona vegada el
dret de les constitucions provincials tarraconenses al concili presidit
pel cardenal Oria lany 1555, les constitucions del cardenal Joan de
Sabina a Lleida foren encartades com a dret positiu, malgrat que shi
havien oms totes les altres constitucions conciliars derogades en la
compilaci del 1330. Aix, la permanncia de les constitucions del Concili
de Lleida del 1229 s indiscutible, excepte les poques que passaren a
lltima part de les edicions ocials que ex variis titulis exceptae inutiles
ae superuxe visae sunt ex decreto concilii provincialis celebrati anno
1592, in quo antiquorum constitutionum selectio fuit facta.
30
29. El 19 dagost.
Del Concili provincial de Lleida del 1229 es coneixen els segents
manuscrits: manuscrit 2119, del segle XIV, de la Biblioteca del Captol
catedralici de la Seu dUrgell;
31
manuscrit 588 de la Biblioteca Provincial
Universitria de Barcelona,
32
de la segona meitat del segle XIII; manuscrit
A-349 de lArxiu Histric de la Ciutat de Barcelona,
33
de mitjan segle
XIII; manuscrit 187 de lArxiu de la Catedral de Tortosa,
34
del segle XIV;
manuscrit T-119 de lArxiu Dioces de Girona,
35
de la primera meitat
del segle XIV; manuscrit sense catalogar de la collegiata de Sant Feliu
de Girona,
36
de la segona meitat del segle XIV; manuscrit 4670-A de la
Biblioteca Nacional de Pars,
37
del segle XIV; manuscrit 169, conegut
com el Llibre de la Cadena, de lArxiu Capitular de Barcelona,
38
de nals
del segle XIV; manuscrit Constitutiones Tarraconenses, no catalogat, de
lArxiu Capitular de Barcelona;
39
manuscrit 54 de larmari de la Pro-
31. Amb noranta-cinc folis, amb paper de dimensions irregulars, 285 225 mm.
Als f. 2r-10v es llegeix: Jean de Abbeville, Constitucions del Concili Legat de Lleida de
1229. Inc Hec sunt constitutiones a domino Jacobo (recte: Johanne) episcopo Sabinensi
apostolice sedis legato in concilio Ilerdensi edite, Animarum languoribus qui ex sacrarum
constitutiorum; des, ad fraternam societatem ordinis observanciam revertantur. Hic niunt
constitutiones domini Sabinensis. Segueix (f. 10rv): Littera legati (marg) Venerabili in
Christo patri Dei Gracia archiepiscopo et dilectis liis preposito et capitulo Tarraconensi
I, einsdem permissione Sabinensis episcopus apostolice Sedis legatus salutem in Domino.
Accedentes ad vestram ecclesiam visitationis causa; des, sub interminatione anathematis
a vobis precipimus; des, sub interminatione anathematis a vobis precipimus observari. In
cuius rei testimonium presents litteras vobis destinamus sigilli nostri presencia roboratas
(f. 11rv en blanc); vegeu Antonio GARCA Y GARCA et al., Catlogo de los manuscritos
jurdicos de la Biblioteca Capitular de la Seo de Urgel, la Seu dUrgell, 2009.
32. Les constitucions daquest concili vnen inserides als f. 43-47. El seu bon
estat de conservaci, la claredat de la lletra i lantiguitat del manuscrit fan que shagi
escollit com a text base daquesta edici. Per ra de la seva procedncia ripollenca, es
designa com a MS R.
33. Presenta una lletra molt descuidada. Les constitucions daquest concili es
troben als f. 1-6r. Malgrat que s la cpia ms antiga de les que es conserven, la defec-
tuosa transcripci denota que fou feta per una persona desconeixedora dels conceptes
juridicocannics, per la qual cosa no s apta com a manuscrit bsic de ledici, per
shi colloca designant-lo MS B.
34. Les constitucions del Concili de Lleida sn als f. 2-12. En ledici crtica s
designat com a MS D.
35. Aquestes constitucions estan inserides als f. 1-9, amb lletra vulgar instru-
mentria. El trobem a ledici designat com a MS G.
36. Les constitucions del Concili de Lleida vnen inserides als f. 118-222r, amb
lletra llibreria. A laparell crtic daquesta edici gura com a MS F.
37. Procedent de la Biblioteca Colbertina, amb lletra del segle XIX, cont algunes
constitucions incompletes del Concili de Lleida del 1229, aix com la preliminar de la
3-9, 13, 23, 28, 30 i 36.
38. El text est molt descuidat i sembla sser de nals del segle XIV. El Concili
de Lleida del 1229 es troba als f. 73-76. Figura a ledici com a MS C.
39. Al llom porta el ttol Constitutiones Tarraconenses. Les constitucions del Con-
cili de Lleida del 1229 estan transcrites als f. 141-149r, amb lletra de molt avanat el
vncia a lArxiu Metropolit de Tarragona,
40
del segle XV, i els Papers
de Villanueva, de la Biblioteca de la Reial Acadmia de la Histria de
Madrid,
41
del segle XIX.
Poques sn les notcies que del Concili ilerdense del 1229 ens
donen les grans colleccions de concilis, com ara Mansi, Labbe o Har-
duino. Si Aguirre o Villanuo haguessin vist les constitucions sinodals
de Tarragona de Jernimo de Aurea, impreses a Barcelona lany 1557,
o les dels arquebisbes Antoni Agust i Joan Ters que simprimiren a
Tarragona els anys 1580 i 1593, respectivament, haurien donat una
notcia lgica daquest concili.
42
Poques sn tamb les notcies que
en dna la Marca Hispnica, que es limita a dir:
En el ao 1229, cuatro das antes de las calendas de abril, Juan,
obispo de Sabina, legado de la Sede Apostlica, celebr un concilio
provincial en la ciudad de Lrida, en el cual intervinieron con l
Sprago, arzobispo de Tarragona; Berenguer, obispo de Barcelona;
Guillermo de Gerona; Poncio de Tortosa y Garca de Huesca, con
muchos abades y otros prelados de las iglesias. [...] En l se dieron
muchos decretos relativos a la disciplina eclesistica. Despus de
celebrado el Concilio, el mismo legado dio ciertos estatutos para
la recta administracin de la Iglesia en Barcelona. Mas, al volver
segle XV. Segu literalment el Llibre de la Cadena. No sinsereix ledici crtica, limitada
als textos dels segles XIII i XIV.
40. En pergam. Les constitucions daquest concili foren transcrites al nal del
cdex, ja al segle XV.
41. Lligall 61, f. 159-170. Escrit a principis del segle XIX, segu el text daquest
concili segons el manuscrit dels agustins de Barcelona, collacionat amb altres dels car-
melites de Lleida i amb algunes notes referents a un manuscrit de Girona que resulta
sser del segle XIV, enumerat en quart lloc. Les edicions sn bastant nombroses, tant les
ocials com les privades, encara que aquestes ltimes sn incompletes. El text, revisat
per Antoni Agust a la segona de les edicions ocials de les constitucions dels concilis
provincials de Tarragona feta basant-se en els textos de lArxiu Metropolit, fou reprodut
a les dues edicions posteriors de Joan Ters (1593) i Costa i Borrs (1866) i es convert,
en certa manera, al text vulgata del nostre dret cannic provincial. Les constitucions del
Concili de Lleida del 1229 sn designades amb la lletra A.
Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 162; Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de
Pea, 1851, p. 329.
a Roma, se llev consigo a Raimundo de Peafort y lo recomend
con los mejores informes al papa Gregorio.
43
Tots devien desconixer les constitucions de la provncia ecle-
sistica Tarraconense editades pels arquebisbes Antoni Agust i Joan
Ters, en les quals es troben els cnons daquest concili. Pedro Sinz
de Baranda ha recollit el text de les constitucions tarraconenses pu-
blicades per Joan Ters lany 1593 a la mateixa ciutat de Tarragona, a
la impremta de Felip Roberto.
44
Lany 1227, el papa Gregori IX envi un legat pontici a les pro-
vncies eclesistiques de la pennsula Ibrica amb lobjectiu dimpulsar
la implantaci de les reformes del Later. Aquest legat fou Jean Halgrin
dAbbeville, de nacionalitat francesa, pertanyent a la dicesi dAmiens,
fams per la seva doctrina i les seves virtuts; antic monjo cluniacenc
i prolc escriptor, havia estat nomenat feia poc cardenal i bisbe de
Sabina, i inici la seva gesti des del ponent de la pennsula Ibrica
per acabar a la provncia eclesistica Tarraconense. Desprs de visitar
la ciutat de Saragossa, el cardenal legat convoc el Concili provincial
de la ciutat de Lleida, que nalitz el 29 de mar de 1229.
45
Presidit pel
cardenal Joan de Sabina, els assistents al concili els coneixem grcies
a la introducci de les actes que ens queden daquella gran assemblea
sagrada de la metrpoli tarraconense:
Nos, Juan, por la gracia de Dios obispo de Sabina, legado de la
Sede Apostlica, al celebrar el Concilio provincial en esta ciudad
de Lrida, estando presentes y con la asistencia de los venerables
en Cristo Padres, S. Arzobispo de Tarragona, B. de Barcelona, G.
de Gerona, G. de Vich, P. de Urgel, B. de Lrida, P. de Tortosa y
G. de Huesca, y adems muchos abades y otros superiores de la
Provincia Eclesistica Tarraconense, en el ao del Seor 1229, en
29 de marzo, dimos las siguientes constituciones u ordenanzas.
46
43. S. BALUZIUS, Marca Hispnica, 4. Citat i tradut al castell per Pedro SINZ DE
BARANDA, Espaa Sagrada, continuada por la Real Academia de la Historia. Tractat LXXXV.
De la Santa Iglesia de Lrida en su estado moderno vol. XLVII, Madrid, Real Academia de
la Historia, 1850, p. 162; Matas de VILLANUO, Summa Conciliorum Hispaniae, vol. III,
Madrid, 1785, p. 149-150.
Pea, 1851, p. 329-330.
A les actes conciliars, com sobserva, noms hi gura de manera
expressa el legat pontici. Per, en constar-hi les inicials dels altres
assistents, no s gens difcil descobrir els noms i cognoms dels bisbes
mitjanant altres documents que ells mateixos signaren a les seves
dicesis. Per a Baluzius i Sinz de Baranda, sobre la base dels cor-
responents episcopologis, es dedueix la presncia dels segents per-
sonatges: Aspreg de la Barca,
47
arquebisbe de Tarragona, i els bisbes
sufraganis Guillem de Cabanelles de Girona, Berenguer de Palou de
Barcelona, Guillem de Tavertet de Vic, Pere de Puigverd de la Seu
dUrgell, Berenguer dErill de Lleida, Pon de Torroella de Tortosa i
Garca de Gdal dOsca, a ms de molts abats
48
i altres prelats de la
provncia eclesistica Tarraconense. No hi ha notcia de lassistncia
daltres sufraganis de Saragossa, Pamplona, Calahorra i Tarassona, ni
se sap si enviaren procuradors al concili. De larquebisbe de Tarragona,
Antoni Agust, en diu:
Sprago o Aprago, de sobrenombre Barca, francs, el cual el rey don
Jaime I llama to materno, haba sido antes obispo de Pamplona.
En su tiempo, el obispo de Sabina legado de la Sede Apostlica
bajo el ponticado de Honorio III, el 29 de marzo del ao de Cristo
1229, en el Concilio de Lrida dio muchas constituciones. Adems
del metropolitano las suscribieron los obispos de Barcelona, Gerona,
Vich, Urgel, Lrida, Tortosa y Huesca. Luego, en el ao prximo,
en Tarragona, Sprago tuvo un concilio el primero de mayo. Este
es el principio de las constituciones que en este libro se contienen.
Conste que muri el 2 de marzo del ao 1233 del nacimiento de
Cristo. Es tradicin que se sent dieciocho aos en su Sede, a partir
de la muerte del ltimo obispo Ramn.
49
47. El nom daquest arquebisbe, segons els documents, s imprecs: Asparagus,
Sparagus, Spargus, Spergus, en textos llatins; Esprec, Espreg, Asprrec, en catal.
Tamb podia ser Esparc o Sparc.
48. Lassistncia de molts abats al Concili provincial del 1229 mostra linters
que posaven en la reforma sorgida de les constitucions del Concili del Later del 1215,
concretament dels cnons 12, 55, 57-61 i 63-64, redactades pel mateix Innocenci III.
Fins a principis del segle XII, la major part dels monestirs de monjos eren independents
de qualsevol altra autoritat monacal superior, i noms quedaven a subjecci de la Santa
Seu, fet que donava lloc a una impressionant multiplicitat dorientacions; Antonio GARCA
Y GARCA, Las Constituciones del Concilio IV Lateranense de 1215, a Innocenzo III.
Urbs et Orbis. Atti del Congresso Internazionale, vol. I, Roma, Societ Romana di Storia
Patria, Istituto Storico Italiano per il Medio Evo, 2003, p. 217; Antoni M. TOBELLA i
Anscari MUND, Documents del primer segle de la Congregaci Claustral Tarraconense,
Analecta Montserratensia, vol. X (1964), p. 399-455.
49. Dacord amb la traducci castellana de Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa Sa-
grada, continuada por la Real Academia de la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia
de Lrida en su estado moderno vol. XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850,
En una cosa sequivoc el savi Antoni Agust, quan diu que Joan,
bisbe de Sabina, fou legat pontici sota Honori III i que durant el seu
ponticat presid el Concili de Lleida, ja que del 1227 al 1241 fou Gre-
gori IX, el vell i enrgic cardenal Ugolino, qui ocup la seu pontifcia
i qui nomen Jean dAbbeville legat de la Santa Seu. s molt probable
que hi assists el rei Jaume I el Conqueridor, ja que aquells dies era a
Lleida. Del que no hi ha dubte s de lassistncia de sant Ramon de
Penyafort, que formava part del seguici del legat pontici en qualitat
de penitenciari. Les facultats del cardenal bisbe de Sabina eren ampls-
simes, i encara en plena legislaci havien estat augmentades pel papa
Gregori IX en la butlla de 28 de gener daquell mateix any.
50
Berenguer dErill, bisbe ilerdense natural de Said, pertanyia cer-
tament a lorde benedict i devia ser del acompanyant del rei Jaume
I, a qui segueix ns a Penscola, Borriana, Cullera i Montcada en la
conquesta de Valncia. Fill dun noble llinatge del Pallars, lany 1232
public unes constitucions que eren una actualitzaci de la Constituci
fonamental, tamb coneguda com a Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis, del
1168.
51
Hefele i Leclercq no dubten a armar que es tracta dun concili de
molta importncia, ja que els cnons tenen una gran similitud amb els
de Valladolid del 1228. Es promulgaren les constitucions amb trenta-set
cnons o captols que tracten de corregir els abusos i desordres del
p. 162; Josep Maria PONS GURI i Toms NOGUER, Constitucions Sinodals de Girona de
la primera compilaci, Anales Instituto Estudios Gerundenses (Girona), vol. XVIII (1966-
1967), p. 13-15.
51. Quan fou proclamat bisbe, era abat de Said i religis benedict. Fou ell qui
introdu la regla del Cister al monestir de Lavaix. Cal recordar que lOrdinatio Ecclesiae
Ilerdensis del 1168 o Constituci fonamental estableix clarament el que seran els bns del
bisbe (la mensa episcopal) i els bns del captol (la mensa capitular) i que, en proveir el
sosteniment econmic del captol, sinaugur el sistema de pabordies i es proced a la
divisi parroquial del territori lleidat. Vegeu Joan J. BUSQUETA RIU, Histria de Lleida, vol.
III, Baixa edat mitjana, Lleida, Pags, 2004, p. 183; cf. Jaime de VILLANUEVA, Viaje literario
a las iglesias de Espaa, vol. XVI, Madrid, Imprenta de la Real Academia de la Historia,
1851, p. 130-131. Sinz de Baranda sospita que aquest prelat era ll de Berenguer dErill,
citat per Tomic entre els cavallers que acudiren a la conquesta de Lleida. Sembla possi-
ble que fos el seu nt. Un anvantpassat seu acompany el comte Ramon de Pallars en
la famosa expedici a Crdova lany 1010; cf. Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa Sagrada,
continuada por la Real Academia de la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia de
Lrida en su estado moderno vol. XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p.
18. El 21 de mar de 1210, Pere el Catlic, des de Lleida, atorg un privilegi al bisbe
Erill en declarar lesglsia lleidatana, els abats i les collegiates de la dicesi exempts de
qualsevol crrega a causa de la guerra contra els musulmans de la Pennsula; cf. Llus
BORRS PERELL, Efemrides religiosas del Obispado de Lrida, Lleida, 1911, p. 51.
clergat i els principals pecats del poble cristi. El lloc de la celebraci
del concili fou probablement la nova catedral, que ja estava en cons-
trucci, ja que la primera pedra la pos Gombau de Camporrells el
22 de juliol de 1203 i al cap de vint-i-sis anys se celebr aquest concili.
Per la lpida commemorativa sabem que a la collocaci de la primera
pedra hi assistiren Gombau de Camporrells, el rei Pere I el Catlic,
el comte Ermengol dUrgell (que encara era senyor feudal de Lleida), el
canonge obrer Berenguer Obici i el mestre constructor Pere de Coma,
52

que mor lany 1220, quan lobra de la nova catedral estava relativament
avanada. Labsis estava totalment acabat i les portes del creuer potser
tamb. La porta de lAnunciata, al costat dret, sota el fris, cont una
inscripci del 1215 que diu: Anno domini MCCXV. Kal. madii, obiit ve-
nerabilis Guillermus de Roca, cuius anime sit requies.
53
Sembla donar
a entendre que en aquesta data ja estava construt el portal, si el text
no s encara posterior.
Temes tractats
Els trenta-set cnons del Concili ilerdense del 1229 noms foren
una fusi adaptada a la provncia eclesistica Tarraconense dels se-
tanta aprovats al Concili ecumnic IV del Later del 1215, el cos ms
important de normes conciliars de lEsglsia medieval sobre disciplina
i reforma. Pres alladament, malgrat el Concili de Valladolid del 1228,
no exerc cap inuncia immediata a Castella i Lle.
54
LEsglsia caste-
llana es trobava en situaci de collapse. La disciplina monstica havia
quedat abandonada, es descuidava la modestia clericalis i la culpa era
dels bisbes, que promovien als benecis persones poc aptes, mentre que
ells, per la seva part, es dedicaven a malgastar els bns de les esglsies
que tenien conades. Havien fet cas oms al Concili IV del Later, i
lany 1219 els havia arribat un advertiment solemne mitjanant una
carta dHonori III. El desencs papal era impressionant. Als bisbes, sels
qualicava dendormiscats i negligents i de canyes trencades.
55
No
Pags, 2004, p. 190.
1972, p. 344.
54. Antonio GARCA Y GARCA i Stephen KUTTNER, A New Eyewithnes Account, a
Iglesia, sociedad y derecho, vol. II, Salamanca, Universidad Ponticia de Salamanca, 1987,
p. 61-121; Antonio GARCA Y GARCA, El Concilio IV Lateranense y la Pennsula Ibrica,
a Iglesia, sociedad y derecho, vol. II, Salamanca, Universidad Ponticia de Salamanca,
1987, p. 187-198.
Borges, Salamanca, 1975, p. 10, nota 55.
obstant aix, malgrat el carcter fort, la carta sembla un allegat fred
si se la compara amb el testimoniatge del clergue Diego Garca, que
anomenava els bisbes gossos muts i altres coses ms.
56
Representaven
una fora positiva del mal que triomfava en un mn agonitzant: Tot
sunt episcopi quot latrones. Eren la runa de lEsglsia, els opressors
dels pobres, no solament personalment ignorants, sin tamb enemics
del saber, non episcopos se putantes esse set dominos. La descripci
de la seva conditio truculenta abraa tots els bisbes.
57
Es promulgaren les constitucions amb trenta-set cnons. La pre-
sncia personal del legat pontici era una garantia per a la redacci
denitiva i una seguretat per a la seva observana, treball que encar-
reg a larquebisbe de Tarragona. A la inauguraci de lassemblea, els
clergues hi acudiren en dej i vestits amb alba i estola, i no podien
proposar altres temes aliens a la reuni.
58
La majoria de cnons anaven
destinats a restablir la disciplina eclesistica per a corregir els abusos i
desordres del clergat. Uns altres concordaven essencialment amb alguns
cnons del concili de Valladolid, celebrat un any abans.
El clergat hisp, tal com el trob Jean dAbbeville, era incontinent,
en gran part illetrat i totalment allunyat de la disciplina dels concilis i
els snodes. Innocenci III procur la moralitat clerical. El clergat hisp
no era notablement bevedor, ni tampoc el seu aspecte exterior podia
portar crtiques especials, a excepci de la vestimenta excessivament
provocativa dels clergues aragonesos, que deixava veure les cames una
mica ms del que hauria agradat al legat.
59
En aquestes matries, les
normes del Later eren sucients.
60
Per en la seva relaci amb les dones, el clergat hispnic constitua
una classe a part: semblava que sempre havia estat i que sempre seria
aix. Els observadors han fet notar el rebuig dels clergues a la disciplina
eclesistica en aquest punt ja al segle VIII, quan el rei Fruela I intent
imposar-los el celibat.
61
De fet, noms vint anys desprs dels concilis
Borges, Salamanca, 1975, p. 10, nota 56.
1972, p. 347.
Borges, Salamanca, 1975, p. 24-25.
60. Text en llat del Concili IV del Later del 1215, cnons 15, 16 i 18 a Josephus
Religiose, 1973, p. 242-244.
61. Zacaras GARCA VILLADA, Crnica de Alfonso III, Madrid, Centro de Estudios
Histricos, 1918, p. 118-119.
de Jean dAbbeville, el mateix papa es va veure obligat a acceptar el
clergat tal com era.
62
En aquell temps, els sacerdots, diaques o simples
tonsurats que tenien concubines eren mereixedors de lexcomunicaci i,
si reincidien, sels privava de la sepultura eclesistica. Els lls nascuts
de concubinat no podien heretar. Tamb hi havia mesures punitives
contra els clergues bevedors i contra aquells que freqentaven sovint
la companyia de joglars, bufons, truans i farsants. Aix mateix, sels
prohibia entrar a les tavernes, promoure conictes, jugar als daus i
a altres jocs prohibits. Havien de portar els vestits tancats per dalt
i no podien intervenir en sentncies de mort ni assistir a execucions.
Tampoc podien fer s darmes, excepte en cas damenaa. Sels exigia
zel i puntualitat en la correcci als seus feligresos, i sels ordenava la
predicaci a les catedrals, esglsies i convents, aix com la confessi
i altres feines.
Es prescrivia la creaci descoles de gramtica a la catedral i a
cada arxiprestat, que havien de ser provedes pel bisbe, mentre que la
dotaci dels mestres anava a crrec dels bns de lardiaca corresponent.
Als beneciats i altres clergues que no sabessin llat els traurien els
benecis i les prebendes ns que laprenguessin. I aquells que tinguessin
llicncia per anar a estudiar continuaven gaudint ntegrament dels seus
benecis. En cas dabandonar els estudis, els era retirada la part de
la qual fruen. Tamb shavia de vigilar els qui aspiraven a lordenaci
per tal de fruir dimmunitats eclesistiques, i sels exigien els estudis
adequats, que eren imprescindibles per conferir-la.
Hi ha altres cnons relatius als oratoris, vasos sagrats, crismes,
sants olis i eucaristia, disposicions sobre el compliment pasqual, la
comuni dels malats i lextremunci. Tamb tracta daltres cnons que
han estat cavall de batalla en altres concilis, com ara la pluralitat de
benecis, la residncia al lloc on havien estat fundats, la prohibici
de conferir-los a persones indignes i la prohibici de permutar un bene-
ci per un altre sense autoritzaci. A ms, es refereix a les disposicions
sinodals sobre contractes de matrimoni, impediments i dissolucions,
providncia sobre els patrons eclesistics i laics de les esglsies i ca-
pelles particulars, i a la prohibici de repartir els bns a les esglsies
en les quals sobservava la vida en com. Altres cnons disposen sobre
la consagraci de bisbes i abats, la collaci dordes, la presentaci de
clergues, la celebraci de captols generals tant per a canonges regulars
com per a monjos, la prohibici del luxe en el vestit i dornaments en
les cavalleries dels religiosos, lobservaci dels vots, ladquisici de bns
i sortides fora del convent, sobre la detenci de persones eclesistiques
pels ocials de la justcia reial o laics, sobre penes i degradacions per
als clergues delinqents, sobre el cobrament dels delmes i les primcies
a les parrquies i sobre la prohibici als monjos de lexercici de la cura
dnimes en esglsies seculars sense llicncia del Sant Pare.
63
La resta
de cnons anava destinada a corregir els pecats principals del poble
cristi que, en conviure amb sarrans i jueus, tenia lobligaci de pagar
els delmes i les primcies a lEsglsia. Disposava contra aquells que
atemptaven contra la immunitat eclesistica i contra els cristians
que es valien de musulmans per tal de cometre actes no legtims, com
la venda dun cristi o duna cristiana als sarrans.
Certament, existien dotze cnons no inspirats en el Later, sin en
les realitats vives de lEsglsia a la provncia eclesistica Tarraconense.
El cnon 7 del Concili ilerdense del 1229 ens informa sobre les de-
cincies de la formaci intellectual dels clergues de la Tarraconense,
sobretot en all referent al coneixement del llat, aix com del greu
abs que els estudiants tonsurats feien del privilegi del fur eclesistic.
El cnon 9 ens informa sobre les armes punxants que els clergues
portaven per a la prpia defensa, dhuc dins de les esglsies, i deixa
molt clar lambient de violncia que es respirava en aquell segle a les
terres catalanes. Els cnons 17 i 18 posen en evidncia el rgim de
govern collectiu de les parrquies, sense un rector o cap responsable,
que result ser molt dolent per a la cura dnimes. Els cnons 19 i 30
revelen les llargues interinitats en qu algunes parrquies quedaven per
lavarcia dels seus patrons, els quals arribaren, audament, a nomenar
rectors els seus amics complaents, sense el vistiplau del bisbe. Es parla
tamb del mal que va fer a lEsglsia tarraconense lavarcia dels arxi-
prestes, ardiaques i bisbes, que arribaren a exigir diners als candidats
al sacerdoci per a ser ordenats, com ho denuncien els cnons 15, 24 i
33. Els cnons 15, 34, 35 i 36 tractaren de corregir el vergonys comer
que nombrosos cristians van tenir amb els sarrans, donant-los armes,
vitualles, cavalleries, etc., que podien usar per fer la guerra contra els
mateixos cristians; tamb sancionaren amb la mxima pena espiritual
el comer de cristians amb els musulmans.
Tractaren de frenar labs de les autoritats civils que se servien
de musulmans per a burlar el dret dasil a les esglsies, aix com labs
Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 131-133; Josep PLEYAN I DE PORTA,
Apuntes de Historia de Lrida, o sea compendiosa resea desde sus ms principales hechos
desde la fundacin de la ciudad hasta nuestros tiempos, Lleida, Imprenta de Carruez,
1873, p. 383-390.
dels particulars que prenien els delmes a lEsglsia. Tot aix ens dna
una idea ms viva i clara del desenvolupament del clergat i del poble
cristi, dels costums socials i mals usos del primer ter del segle XIII
a la provncia eclesistica Tarraconense.
Un cop el legat abandon la pennsula Ibrica, el pes de la re-
forma caigu, en un principi, en larquebisbe i els sufraganis. A les
seves mans hi havia el futur i de la seva bona predisposici depenia
que es prengus la iniciativa de convocar concilis provincials i snodes
diocesans, aix con la implantaci al territori de les llions ensenya-
des pel cardenal. Malauradament, els uns i els altres demostrarien
ser alumnes dolents i pitjors mestres. Un any desprs del Concili de
Lleida, el legat Jean dAbbeville comunic a larquebisbe Aspreg que
havia rebut informacions que a la seva provncia certs clergues estaven
decidits a no fer cap cas de les disposicions recents. I utilitzant el
mateix lema que el papa havia emprat a la butlla dirigida el mes de
febrer a la provncia de Toledo, els ordenava, sota pena de suspensi,
que actuessin amb fermesa contra ells.
64
Desprs de marxar el legat,
es necessitaren noves pressions i amenaces de suspensi per obligar
larquebisbe a complir amb el deure que se li impos lany 1229 de
convocar un concili provincial. Els estatuts de lassemblea o concili de
maig del 1230 a Tarragona, al qual noms assistiren quatre dels onze
sufraganis, s a dir, tres menys que al de Lleida, reecteixen lesperit
de descontentament amb qu se celebr. Els seus cnons tenen una
versi molt diluda del programa de Lleida de lany anterior.
65
Celebrat
sota coacci, representa lnica contribuci dAspreg a la causa.
66
La
ra principal del fracs de Jean dAbbeville i de la seva intervenci rau
en el fet que refus tenir en compte els fets ineludibles de la tradici
peninsular, mantingu una postura rgida sense fer cap concessi a la
idiosincrsia hispana i es rearm en un programa sever i uniforme
a tots els llocs on anava. No segu Innocenci III duna manera svia,
sin massa literalment. No era un poltic, sin un acadmic, que
shavia guanyat la reputaci de savi. Fou esclau de les seves fonts,
codicades lany 1215, que aplic indiscriminadament recorrent a les
64. Parum est in civitate ius esse nisi qui illud tueatur existat. Pedro SINZ DE
BARANDA, Espaa Sagrada en sus estados antiguo y moderno, vol. XLVIII, Madrid, Real
Academia de la Historia, 1862, p. 325.
66. Cf. Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones y de todos los concilios de la
Iglesia espaola y de Amrica, vol. VI, Madrid, Pedro Montero, 1863, p. 28-29; Pedro de
MARCA, Marca hispanica sive limes hispanicus, Pars, 1688, p. 527; Antoni AGUST, Opera
Omnia, vol. III, Lucca, Josephus Roechus, 1765-1774, p. 498.
ms dures sancions eclesistiques per garantir el respecte a les seves
monita salutis.
67
La condemna indiscriminada per part del legat de qualsevol cler-
gue que incompls els cnons amenaava dimposar una demolidora
aturada en ladministraci dels sagraments, tal com ho havien fet al
segle XI els consells de perfecci dels reformadors extremistes
68
(ms
encara, en aquest perode es revisaren les prioritats pontifcies). Aquesta
mateixa reforma fou relegada disset anys desprs al Concili de Li per
Innocenci IV, que don preferncia al serm sobre les cinc ferides de
lEsglsia.
69
Ens consta que lany 1227 el papa Gregori IX envi el legat Jean
dAbbeville a la pennsula Ibrica i que a mitjan juny de 1228 ja hi era.
Es poden seguir els seus passos amb un cert detall documentat. Lany
1228 pass als regnes de Lle i Castella, i el primer lloc darribada sem-
bla ser la catedral de Burgos.
70
Seguidament visit Segvia, on assist a
la consagraci de la nova catedral, i vila. El 20 dagost era a Carrin
de los Condes, al nord de Palncia,
71
i s probable que visits Palncia
i Zamora. Desprs an, successivament, a la catedral dAstorga, Lle,
Oviedo, Lugo i Santiago de Compostella. A primers de 1229 era a les
Corts de Combra
72
i visitava les esglsies de Guimares i Porto.
73
El 5
de febrer arrib a Salamanca, on presid el concili de bisbes del regne de
Lle, del qual no ens han arribat les constitucions.
En cinc setmanes creu la Pennsula i arrib a Saragossa, sota un
nou manament papal que li ordenava presidir les deliberacions sobre
la nullitat del matrimoni del rei Jaume I dArag amb Elionor, lla
68. Agustin FLICHE (ed.), La rforme grgorienne, vol. I, Pars, Lovaina, 1924, p.
294 i s.
originaux, vol. V, Pars, Letouzey et An, 1913, p. 1637-1638.
70. Luciano SERRANO Y PINEDA, Don Mauricio obispo de Burgos y fundador de su
catedral, Madrid, Junta para la Ampliacin de Estudios e Investigaciones Cientcas,
1922, p. 140-141.
71. Arxiu Collegial de Logronyo, doc. 18 (reg. per Bujanda, inventari 18).
72. Portugaliae Monumenta Historica, vol. I, Leges et Consuetudines, Lisboa, Jussu
Academiae Scientiarum Olisponensis, 1856, p. 613 i 616.
73. Avelino JESS DA COSTA, Documentos da colegiada de Guimares, Revista
Portuguesa de Historia, vol. III (1947), p. 569.
del rei Alfons VIII de Castella,
74
i dintervenir en les negociacions que
se celebraven amb el rei musulm de Valncia. El rei Jaume I enfoc
els seus esforos cap a les Balears, projecte que tenia la benedicci
del legat, mentre prosseguien amb lentitud les discussions sobre els
trmits danullaci del seu matrimoni. Desprs de visitar lesglsia de
Saragossa, el cardenal legat convoc el Concili de Lleida, que es va
concloure el 29 de mar de 1229. La resoluci de la causa matrimonial
no conclogu ns a nals dabril, en un concili celebrat a Saragossa al
qual assistiren els reis dArag i Castella, els arquebisbes de Tarragona
i Toledo i els bisbes de Burgos, Calahorra, Segvia, Sigenza, Osma,
Barcelona, Tarassona, Osca i Lleida. El legat promulg la sentncia
favorable a la nullitat en haver comprovat la consanguinitat collateral
en tercer grau.
75
El 29 dabril de 1229 era a Tarassona.
76
Seguint el curs
de les seves gestions, Jean dAbbeville torn a ponent i, des de Tudela,
l1 de maig va remetre a larquebisbe de Tarragona el manament de
fer complir els decrets del Concili de Lleida i, per a urgir-ne millor
el compliment, en la darrera etapa del viatge que realitz aquell estiu
per Catalunya, ell mateix visit personalment les esglsies de la Seu
dUrgell, Vic, Girona, Tortosa, Tarragona i Barcelona.
En arribar a la costa mediterrnia, lesperava un nou manament
del papa en qu constava la resposta pontifcia a una srie de preguntes
referents a lorganitzaci parroquial de la provncia de Tarragona, con-
cretament el matrimoni dins dels graus prohibits i lestat de decadncia
de lorde de Cluny en aquesta regi. El 10 de setembre envi, des de
Martorell, instruccions sobre aquests punts a larquebisbe Aspreg i als
seus sufraganis, i lendem entr a Barcelona i don a larquebisbe una
altra carta en qu li manava que atengus sense dilaci les reformes
concretes especicades durant la seva anterior visita a Tarragona. El
19 de setembre es dirig a Vic i el 25 del mateix mes, a Girona.
77
El
port nal darribada sembla ser la seu pirinenca dUrgell on, essent
Iglesia espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma y Pea, 1851, p. 342-348.
Borges, Salamanca, 1975, p. 20; Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones y de todos
los concilios de la Iglesia espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma y Pea, 1851, p. 342-
348; Josep RAVENTS I GIRALT, La sinodalitat a Catalunya. Sntesi histrica dels concilis
76. Philip LABBE i Gabriel COSSART, Sacrosancta Concilia ad regiam editionem
exacta quae nunc quarta parte prodit auctior, Pars, 1671-1672, col. 437-438; Enrique
FLREZ DE SETIN Y HUIDORO, Espaa Sagrada. Teatro geogrco-histrico de la Iglesia de
Espaa, vol. XLVI, Madrid, Imprenta de D. Antonio Sancha, 1836, p. 167.
absent el bisbe Pere de Puigverd, ampli la composici numrica del
captol de la catedral. A cadascun daquests llocs el seu record perdur
i turment els canonges en la seva vida fcil durant molt temps des-
prs dabandonar denitivament el territori hisp el 29 de novembre.
LA PARAULA DE DU
El Concili ilerdense del 1229 tracta de la Paraula de Du en
quatre cnons, en els quals parla fonamentalment sobre la predicaci,
molt discutida en els segles anteriors per lexcs de conana que els
bisbes tenien en la religiositat dels feligresos que omplien les esglsies
en les festivitats. Potser es considerava que la instrucci litrgica dels
ocis divins era sucient. Crec que el problema sorg en desenvolupar
els ocis en llat, ja que els dels, si hi entenien poca cosa, passaren a
no entendre-hi res. Daqu sorgiren dos grans mals: la ignorncia dels
rudiments de la fe i labundncia de supersticions.
Aix, el cnon 5 daquest concili prescriu:
Se encarga a los prelados, amenazndoles con el juicio divino, que
por s mismos, o por medio de personas idneas, desempeen el
ocio de la predicacin, amonestando que en las iglesias catedra-
les y conventuales se escojan dos sujetos a propsito que sean
coadjutores y cooperadores del obispo en los cargos de predicar y
confesar, obligando a los que se resisten a dar cumplimiento a esta
disposicin.
78
Lorigen daquest cnon es troba al cnon 10 del Concili IV del
Later, on surg greument als bisbes lobligaci de predicar per a ells
o per a altres:
No es raro que los obispos, como consecuencia de sus mltiples
ocupaciones, enfermedades corporales o ataques de los enemigos,
tambin de eventualidades diversas, por no mencionar la ignoran-
cia absolutamente digna de toda condena y que no debe tolerarse
en el futuro, no pueden dedicarse a proclamar la palabra de Dios,
especialmente en dicesis amplias y de poblacin muy dispersa.
79
y Pea, 1851, p. 331; Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa Sagrada, continuada por la Real
Academia de la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia de Lrida en su estado moderno
vol. XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 163.
Storico Italiano per il Medio Evo, 2003, p. 214-215.
Els predicadors substituts o delegats, com diu el mateix cnon,
deban visitar solcitamente los pueblos para edicarlos con sus pala-
bras y ejemplos. Si els bisbes no estaven generalment capacitats per
al ministeri de la predicaci, molt menys ho estaven els rectors. El
remei previst en aquest mateix cnon del Later consisteix a prescriure
als bisbes que formin a la seva dicesi un grup de predicadors per
a ensenyar els dels amb la seva paraula i exemple. A les catedrals
i esglsies conventuals havien dsser designats barons idonis com a
coadjutors o cooperadors del bisbe al ministeri de la predicaci, norma
que generalment els bisbes no compliren, ja que no consta que aix
es ports a terme a cap dicesi de la cristiandat.
80
No obstant aix, el
cnon lleidat especica ms; havien dsser dos els predicadors a les
catedrals i esglsies conventuals de la Tarraconense, que rebrien ren-
des mediocres com a paga. El remei vingu sobretot dels grans ordes
mendicants, especialment dels dominics i els franciscans, remei que
els bisbes algunes vegades autoritzaven i en daltres shi oposaven.
81
En comenar el segle XIII, a Lleida hi havia dues cases dordes
militars, els templers de Gardeny i els hospitalers de la Casa Antiga;
dos monestirs, Sant Ruf i Sant Hilari, de monjos del Cister, i una
comunitat que tenia cura de lhospital de leprosos de Sant Lltzer i
una altra de lhospital del Sant Esperit fundat lany 1199 per Guiu de
Montpeller. Amb el desenvolupament urb i mercantil i amb el re-
naixement intellectual, aoraren moviments considerats hertics com
a resposta a un mn convuls i afectat per canvis importants en tots
els mbits de la vida social. s ara quan sinstallaren a Lleida els
redemptors de captius, com els trinitaris
82
i els frares de la Merc,
83

80. Antonio GARCA Y GARCA, Vida monstica-religiosa en el Concilio IV La-
teranense, a Iglesia, sociedad y derecho, vol. II, Salamanca, Universidad Ponticia de
Salamanca, 1987, p. 163; Antonio GARCA Y GARCA, Las Constituciones del Concilio IV
Lateranense de 1215, a Innocenzo III. Urbs et Orbis. Atti del Congresso Internazionale,
vol. I, Roma, Societ Romana di Storia Patria, Istituto Storico Italiano per il Medio
Evo, 2003, p. 214.
82. Orde fundat per sant Joan de Mata i dedicat a redimir els captius cristians
presoners dels musulmans. El bisbe Gombau de Camporrells, dacord amb la poltica
pontifcia dInnocenci III, consagrava, el 25 de novembre de 1202, lesglsia del convent
de Vinganya, prop de la vila de Sers; Joan J. BUSQUETA RIU, Histria de Lleida, vol. III,
Baixa edat mitjana, Lleida, Pags, 2004, p. 228.
83. Els mercedaris arribaren lany 1225 amb el fundador de lorde, sant Pere
Nolasc. El seu convent sedic just on avui saixeca ledici de lAcadmia Mariana,
prop de lantic cam de Gardeny i lloc on hi havia hagut el cementiri musulm. A la
vora daquest indret, en uns patis vens, unes excavacions van posar al descobert alguns
i, tot seguit, els franciscans (framenors) i els dominics (predicadors).
Els ordes mendicants viuran, a diferncia del monacat tradicional, al
costat de la poblaci, als barris de les ciutats, all on sorgien els nous
problemes econmics i socials marcats pel creixement econmic i pels
desequilibris socials que aquest mateix progrs comportava. Aquesta s
la ra de la seva rpida popularitat, mentre que les cases monstiques
tradicionals perderen prestigi per la seva vinculaci amb un mn rural
allunyat daquesta nova situaci.
84
En aquesta poca, laportaci ms
gran des del punt de vista religis foren els ordes mendicants, que
exerciren un gran impacte sobre el poble. Durant el bisbat de Beren-
guer dErill es fundaren a Lleida els convents dels mendicants de Sant
Domnec i Sant Francesc.
Fou sant Domnec, canonge dOsma, assistent al IV Concili del
Later, qui va veure amb claredat el problema plantejat a lEsglsia i
hi propos un remei amb la fundaci de lorde dels predicadors, de-
dicat a la predicaci, formaci i penitncia. De fet, dos anys abans de
la celebraci del Concili ilerdense del 1229, lorde dels dominics tenia
oberta una casa a Lleida.
85
Els seus homes estaven impregnats dun
esperit renovador inspirat en la pobresa evanglica, i donaven la rplica
als ctars i altres grups hertics blasfemadors dun clergat enriquit i
poders. Segons Tamayo i Salazar, Domnec de Guzmn sentrevist
a Lleida amb Jaume I, que autoritz la fundaci donant-li una petita
esplanada sota el costat nord del castell de la Suda, sota els pous de gel,
on edic el seu convent el 1219.
86
La notcia documentada ms antiga
descoberta s del 30 dagost de 1227 de mans duna escriptura dun
sastre lleidat anomenat Ramon Montblanc que deixava en testament
bns a lobra de Fratrum Sancte Predicationis.
87
Com a orde predica-
dor, els frares anaven pels pobles i ciutats a predicar, erigint grans i
boniques esglsies gtiques, amb plpits molt visibles pels oients. Com
a mendicants, els frares vivien de les donacions que cada dia recolli-
en pels carrers. Per tal dinuir ms sobre el poble, refusaren fundar
vestigis daquest monestir dedicat a santa Eullia; Joan J. BUSQUETA RIU, Histria de
Lleida, vol. III, Baixa edat mitjana, Lleida, Pags, 2004, p. 229.
Pags, 2004, p. 228.
85. Lorde dels predicadors el fund lany 1215, a Tolosa de Llenguadoc, Domnec
de Guzmn, en un intent de fer front a lheretgia ctara.
86. Francisco DIAGO, Historia de la provincia de Aragn de la orden de Predicadores,
Barcelona, Sebastin de Cormellas, 1618.
87. ACL, pergam caixa 33; Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa Sagrada, continuada
por la Real Academia de la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia de Lrida en su
estado moderno vol. XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 217.
cases a les muntanyes i valls, com havien fet els seus antecessors, els
benedictins, els cluniacencs i els cistercencs.
Els franciscans sestabliren a Lleida els anys 1211 i 1212
88
de la
m del seu fundador, sant Francesc dAsss, segons prova el pare Coll
a la Crnica serca de Catalunya. El sant rest a la ciutat de Lleida
tres mesos hostatjant-se al convent de Sant Joan de Mata. El convent
francisc, el ms antic daquest orde installat a les terres de la Corona
dArag, serig entre lany 1217 i el 1220, segons els estudis del pare
Sanahuja, a crrec dun ciutad lleidat ric anomenat Ramon Borriac,
de qui es diu que havia travat una forta amistat amb sant Francesc
en la seva estada a Lleida; va voler construir per als seus lls aquesta
casa situada a dos-cents peus de la ciutat, on actualment hi ha la pla-
a Ricard Vinyes, a lantic pla dels Framenors, a la vora del cam de
Monts.
89
Borriac deman al seu testament del 1228 que lenterressin
al cementiri dels frares menors.
90
Lany 1216, quan es presentaren a
Lleida els sants Joan de Perusa i Pere Sassoferrato, lobra encara no
estava acabada. Sabem que sant Francesc, lany 1214, recorregu la
Pennsula ns a Santiago de Compostella i Portugal, i que el 1215
particip al Concili IV del Later amb Domnec de Guzmn. El pare
Coll, a la seva Crnica, es refereix a diversos miracles que el sant
realitz a la ciutat de Lleida al segle XIII.
91
Sant Bonaventura,
92
prior
Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 216 i 231-233. Els franciscans tingueren
a Lleida una ctedra de Teologia a lesglsia de Sant Joan des del 1366 i una altra a la
Universitat des del 1430.
89. Hi ha una llegenda que assegura que el mateix sant Francesc dAsss va vi-
sitar la ciutat de Lleida amb la nalitat dimpulsar la construcci dun convent. Predic
que all que es dons seria retornat al cent per u. Un tal Ramon Borriac ho escolt i
decid donar la seva arca plena de monedes dor per a la construcci del convent, tot
pensant que les multiplicaria. Per mentre les parets pujaven les monedes baixaven i,
enfadat, manifest que se sentia estafat. Els franciscans li digueren que ans a mirar
la seva arca, i se sorprengu en trobar-la plena a vessar. Es convert en el ms ferm
defensor dels franciscans.
Pags, 2004, p. 229.
92. Vegeu la curaci de Joan de Lleida a SANT BONAVENTURA i GIOTTO, Vida de San
Francisco de Ass (Leyenda Mayor), Milagros 1, 5: En la ciudad de Lrida, en Catalua,
tuvo lugar el siguiente hecho. Un hombre llamado Juan devoto de san Francisco atravesaba
de noche un camino donde acechaban para dar muerte a un hombre que ciertamente no
era l, que no tena enemigos... Saliendo un hombre de la emboscada preparada le hiri
tan de muerte con repetidos golpes de espada, que no haba esperanza alguna de que re-
cobrase la salud... A juicio de los mdicos la curacin era imposible, porque habindose
gangrenado las heridas despedan un hedor intolerable... Y he aqu que, mientras aquel
general de lorde el 1260, junt amb Toms de Celano escriu la vida i
miracles de sant Francesc en vint-i-vuit apartats, un dels quals dedicat
a la curaci de Joan de Lleida. Fou Giotto di Bondone qui plasm tota
aquesta obra a la baslica dAsss a nals del segle XIII.
93

Els franciscans, al costat dels dominicans, participaren activament
en la predicaci als heretges, jueus i sarrans. LEsglsia primer prov la
tctica de condemnar-los per heretges, com s el cas dels valdesos i els
ctars. No obstant aix, altres moviments seguiren dins de lortodxia
i, en sser aprovats per lEsglsia, constituren la millor resposta al
repte de les sectes esmentades. El principal objectiu de lorde dominic
fou la lluita contra els ctars. Des del 1191, no hi ha cap disposici
antictara coneguda ns al Concili ilerdense del 1229, encara que la
presncia daquests heretges a la ciutat no ha deixat constncia duna
certa organitzaci entre ells com s que pass a la Vall dAran, per
b que probablement existia la conspiraci del silenci, fet normal en
aquesta poca per part dels poders establerts respecte a grups innova-
dors. El Concili de Valladolid dispos, igual que el cnon 5 ilerdense,
que a cadascuna de les esglsies catedrals sescullin dos barons, els
ms idonis i lletrats per predicar la Paraula de Du, i noms un bar
per a totes les esglsies conventuals.
94
Una altra preocupaci dels pares daquest concili respecte a la
cura dnimes era que cada esglsia parroquial tingus el seu propi
rector de forma estable i que al capdavant de cadascuna hi hagus,
sempre, un cap responsable, tal com ho prescrivien els cnons 16 i 17,
respectivament. Aix, el cnon 16, molt especc de les terres lleidatanes,
ja que no t precedent al Concili IV del Later, estableix:
Cada iglesia parroquial tenga su prroco propio, instituido cannica
y perpetuamente para la cura de almas. Ninguno obtenga dos parro-
desgraciado estaba postrado en el lecho solitario de la calamidad y, velando y gimiendo,
invocaba frecuentemente el nombre de san Francisco, de pronto se le hace presente uno,
vestido con el hbito de hermano menor, que al parecer, haba entrado por la ventana.
Llamndole ste por su nombre, le dijo: Mira, Dios te librar, porque has tenido conanza
en mi. Le pregunt el enfermo quin era, y el visitante le contest que l era Francisco.
Al punto se le acerc, le quit las vendas de las heridas y, segn pareca, ungi con un
ungento todas las llagas. Tan pronto como sinti el suave contacto de aquellas manos
sagradas, que en virtud de las llagas del Salvador tenan poder para sanar, desaparecida la
gangrena, restablecida la carne y cicatrizadas las heridas, recobr ntegramente su primitiva
salud. Tras esto desapareci el bienaventurado Padre.
93. SANT BONAVENTURA i GIOTTO, Vida de San Francisco de Ass (Leyenda Mayor),
Milagros 1, 5.
94. Concili de Valladolid del 1228, cnon 2, a Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin
y Pea, 1851, p. 324-328.
quias sino cuando son tan pobres que no basten para mantenerlo,
en cuyo caso se le encomendarn tantas y no ms, cuntas basten
para darle un sustento moderado.
95
Aleshores, segons es dedueix daquest cnon, hi havia parrquies
considerades de pas, ja que es pretn remeiar el mal dinterinitat, i
parrquies econmicament dbils, ja que se saltava la norma quan es
tractava de parrquies especialment pobres. Daquesta manera, es pot
deduir que a la Tarraconense existien dues classes de feligresies mal
servides: una, per lavariciosa acumulaci dels seus rectors, i laltra,
per la seva prpia pobresa.
Una conseqncia, i a la vegada ampliaci del mateix cnon, ns
el cnon 17: Para ocurrir al desorden muy comn en Espaa de que
muchos clrigos pro indiviso desempeen la cura de almas, se manda
que no slo la ejerzan en las tierras donde hubiere muchos, siendo los
dems coadjutores suyos y percibiendo aquel las obligaciones de las con-
fesiones por ser justo que ms reciba quien ms trabaja.
96
Sens dubte,
es pretenia imposar lordre a les parrquies, ja que algunes funcionaven
malament en no tenir un cap responsable, regentades per un consell
de preveres que declinava qualsevol responsabilitat.
Cal recordar que no tots els sacerdots tenien el mateix rang a
totes les parrquies, ja que aquest cnon distingeix entre rectors i
coadjutors i, certament, la diferncia destipendis era natural i conve-
nient. El rector havia de cobrar ms pel seu millor treball i per la seva
responsabilitat ineludible. Una de les caracterstiques daquest perode
s lincrement de la vida ciutadana, amb un gran desenvolupament de
la parrquia urbana, ja que es pren com a referent per a efectes civils
com ara el dret de ciutadania, la pressi tributaria, ladministraci de
justcia, etc. El mateix li pass a la parrquia rural.
Els criteris que condicionaven la creaci de noves parrquies
solien ser la distncia i la dicultat de desplaament dels dels pel
mal estat dels camins. Els rectors eren nomenats pel bisbe, quan no
ho feien els senyors de les esglsies prpies i del patronat. A vegades,
vol. XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 165-166.
precedia algun tipus de presentaci per part dalguna de les persones
o corporacions alludides.
97
El cnon 18 disposa:
En las iglesias donde el patrono lego se descuide en hacer la pre-
sentacin, si algn clrigo sin autoridad del obispo diocesano o
del arcediano ejerce la cura de almas, con autoridad del patrono,
sea excomulgado amonestndole primero y si todava insiste sea
depuesto del orden y ministerio eclesistico.
98
Es penalitza ms greument el capell encobridor de labs que el
patr. Certament, lefecte de lamenaa de lexcomunicaci impactava
ms sobre els clergues complaents i avars que aquell que podia causar
sobre lnim dels patrons.
El cnon 4 del Concili ilerdense del 1229 manava als prelats i ca-
pellans amb cura dnimes exercir una vigilncia severa en tots aquells
delictes contra la fe i denunciar amb diligncia els casos dheretgia:
Gurdese puntualmente la constitucin acerca de la correccin de
los sbditos, sobre lo cual vigilen los prelados con todo esmero; y
cuando a sus odos llegue la voz pblica de algn delito, si cmo-
damente no pueden entender en su averiguacin por ser el proceso
trabajoso y de muchos gastos y efugios, dispongan que el acusado
haga solemnemente la purgacin cannica; y si fuere vencido, sea
castigado con arreglo a los cnones.
99
Per, de fet, no es prengueren mesures efectives ns a lassem-
blea celebrada el 5 de mar de 1237, establerta ja la Inquisici, reuni
que sanomenar concili en assistir-hi els bisbes de la Tarraconense.
100

Llegint els textos de la Inquisici i dels snodes eclesistics, les terres
del comtat de Castellb foren el centre del catarisme a Catalunya i la
97. Antonio GARCA Y GARCA, Historia del Derecho Cannico, vol. II, p. 71 (cpia
dactilograada facilitada per lautor).
Pea, 1851, p. 336. Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa Sagrada, continuada por la Real Aca-
demia de la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia de Lrida en su estado moderno
Pea, 1851, p. 330; Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa Sagrada, continuada por la Real Aca-
100. Jordi VENTURA SUBIRATS, El catarismo en Catalua, Boletn de la Real Aca-
demia de las Buenas Letras de Catalua (Barcelona), vol. XXVIII (1959-1960), p. 114;
Batrice LEROY, Ctaros en Espaa, a Diccionario de historia eclesistica de Espaa,
supl. 1, Madrid, Instituto Enrique Flrez, Consejo Superior de Investigaciones Cient-
cas, 1987, p. 122.
comunitat ms nombrosa. A la Vall dAran hi havia una dicesi ctara
amb un bisbe arans anomenat Ramon de Casals al capdavant, escollit
pel concilium ecclesiae aranensis, que assist al concili ctar de Sant
Feliu de Caraman amb altres representants de la Vall dAran, prova
de la forta presncia daquest moviment hertic als Pirineus al voltant
del segle XII. Aquest cnon, del al Concili IV del Later,
101
s menys
explcit, en no procedir a denunciar cap escrit, ni arreglar res sense
la presncia daquell en contra del qual es feia la investigaci, llevat
del cas dabsncia per contumcia.
ELS SAGRAMENTS
La societat de lalta edat mitjana corria el perill dun recs, per
la qual cosa shavia de subratllar el mxim respecte a la llei i a la
justcia com a principi informador de la vida social. Per aix, lhome
daquesta societat es trobava immers en una estructura corporativa de
carcter sobrenatural, com s lEsglsia, on sentra pel bateig. s un
ordre teocrtic descendent. El cristi es converteix en un subjecte poc
independent i autnom respecte als seus drets davant lEsglsia i la so-
cietat. Daqu sorgeix la desigualtat de drets dels diferents membres que
la componen. El rei s, per la grcia de Du, qui t cura del poble
que se li encarrega, ja que representa Crist. Per aquest poble, en no
tenir un sistema articulat per exigir-li responsabilitats, tampoc t el
dret de resistncia, ja que qualsevol delicte contra el rei es converteix
en un delicte de lesa majestat, i per tant, dalta traci. La mxima
expressi de lautoritat, per damunt de les lleis, era: Princeps a legibus
solutus y Papa a nemine iudicatur.
LEsglsia acabar funcionant com un veritable poder parallel, amb
unes regles ben semblants a les de la resta de la societat feudal. Segons
la procedncia familiar i la riquesa, el clergat es podia dividir en tres
grups: la jerarquia superior, pertanyent a lalta noblesa o a la mateixa
casa reial (arquebisbes i bisbes); la jerarquia intermdia, pertanyent a
la petita noblesa o al patriciat urb (canonges, abats, priors), i el baix
clergat, procedent de famlies camperoles benestants o de la menestralia
de les ciutats (sacerdots, monjos, etc.). Sempre hi haur excepcions i,
amb la seva vocaci universalista, afavorir en algunes ocasions el pas
de les capes mitjanes o baixes al cim de la jerarquia.
102
101. Text llat del Concili IV del Later del 1215, cnon 8, a Josephus ALBERIGO
1973, p. 237-239.
Pags, 2004, p. 179.
La cura pastoral, adreada als laics, no fou capa de remeiar aquesta
situaci, ja que el clergat dedicat a la cura dnimes era sovint bastant
ignorant, mentre que el clergat culte, que havia anat a les escoles de la
catedral, no anava generalment a les parrquies, sin que socupava de
canongies i llocs de treball a les cries episcopals i a les cancelleries
de les autoritats civils. Els laics tenien el dret dexigir ladministraci
dels sagraments, si concorrien les degudes circumstncies, igualment
que el compliment de diverses funcions eclesistiques per part del
clergat. Dins la vida parroquial, aconseguien freqentment participar
en el nomenament dels seus pastors, ja fos per via de presentaci, ja
per altres procediments similars. Tamb els seglars satriburen drets,
com les esglsies prpies, els patronats, les comandes, etc., que durant
algun temps foren reconeguts per lEsglsia i dels quals molt difcil-
ment els seglars es desprenien. La mateixa Esglsia els don el paper
de bra secular seu.
s de destacar la importncia que els pares conciliars ilerdenses
donaren a la gratutat dels serveis espirituals, ja que en aquells temps
de delmes i primcies estava prohibit als clergues demanar alguna cosa
per ladministraci dels sagraments, la celebraci dexquies, etc. En
canvi, els era perms acceptar tot all que espontniament oferien els
dels segons un antic costum. Aix ho establia el cnon 21:
Por las consagraciones de obispos, bendiciones de abades, sus insta-
laciones y colacin de rdenes nada se exija bajo cualquier pretexto
que sea; ni tampoco por las exequias trienales o anuales, bendiciones
nupciales o cosas semejantes; y los sacramentos se coneran sin
oponer fraudulentamente dilaciones o estorbos sopena de suspen-
sin. Pero los obispos obliguen a los legos a pagar las oblaciones
piadosa y laudablemente introducidas.
103
Prescindint daquests lamentables abusos, ja hi havia aleshores,
contaminats de la fermentaci de la depravaci hertica, en allusi als
valdesos, els qui criticaven ns i tot les ofrenes dels dels.
Aquest cnon 21 tamb especicava la prescripci de no rebre cap
diner dels ordenats o presentats pels bisbes, ardiaques i arxiprestes: El
obispo, arcediano, arcipreste u otra persona no presenten ningn clrigo
a las rdenes, exigiendo de l por s u otro alguna cosa, ni anza ni
promesa de que el ordenado no pedir al que le orden o present que
le provea algn benecio eclesistico.
104
Sen pot deduir que lavarcia
devia ser un mal molt propi daquestes terres, ja que el Concili IV del
Later no diu res sobre aquest tema, per, no obstant aix, el cnon
12 del Concili de Valladolid esmenta lobligatorietat de la gratutat per
enterrar els morts i donar les benediccions als qui es casen, i prescriu
que els sagraments de lEsglsia es donin lliurement sota pena de sus-
pensi de loci.
En set cnons, el Concili ilerdense del 1229 tracta sobre lobli-
gaci anual de confessar i combregar, dels objectes per al culte i del
respecte a la sagrada eucaristia, de la prohibici dordenar els indignes
i aquells que essent dignes no tinguessin un beneci, de la negaci del
matrimoni contret en grau prohibit o clandestinament i de la prohibici
als jerarques dordenar a canvi de diners.
Baptisme
Cap cnon del concili socupa del sagrament del baptisme. Podem
suposar que persistien els mateixos elements, quant a classe, matria
i forma, que en el concili anterior, sense cap canvi ni novetat. A lalta
edat mitjana existien dues classes de baptisme, el solemne i el privat. Al
baptisme solemne, el ministre era el bisbe o els sacerdots amb exercici
de cura dnimes. Els altres sacerdots necessitaven una autoritzaci,
aix com els ordes mendicants que tingueren privilegis de la Santa
Seu, cosa que don lloc a molts litigis amb els rectors. El ministre
extraordinari era el diaca, la intervenci del qual era lcita en els casos
urgents. Quant al baptisme privat, el ministre podia ser qualsevol. Al
segle XII sexigia matria i forma legtimes i intenci dadministrar el
sagrament. Al segle XIII se simplic i es digu que era sucient que
sintents fer el que feia lEsglsia. En canvi, no sadmetia lautobap-
tisme argumentant que, aix com ning pot autoengendrar-se a la vida
siolgica, tampoc ho pot fer per a la vida sobrenatural.
Els subjectes del baptisme, a ms dels adults que ho demanaven,
eren els infants abans darribar a ls de ra. Quant a la matria, es
prescriv laigua natural, i es troba abundant casustica sobre el que
sentn per aigua. En la forma, es perpetuaren les paraules Ego te
baptizo in nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti. Amn, precedides
del nom que es donava al batejat. Aix es generalitz a partir daquest
concili. El lloc previst per al baptisme solemne era lesglsia parroqui-
al, amb la qual cosa desaparegueren els baptisteris dins de lesglsia.
Una de les prescripcions ms reiterades era que ladministraci del
baptisme fos gratuta.
Una altra praxi que sintrodu en aquest segle, quant als padrins,
s el seu nombre. A partir dara seran tres, dos homes i una dona per
als nens, i un home i dues dones per a les nenes. En contra daquesta
norma, a vegades es portaven desenes de padrins, sens dubte per donar
ms real a la cerimnia.
Conrmaci
Tampoc existeix en aquest concili cap cnon relatiu al sagrament
de la conrmaci. La temtica cannica daquest sagrament es limita
prcticament a la qesti del ministre ordinari i extraordinari. El mi-
nistre ordinari era el bisbe i lextraordinari eren els simples sacerdots,
per per concessi pontifcia sestn als ordes mendicants que exercien
el seu ministeri en llocs on no hi havia bisbe o on eren escassos.
Eucaristia
Dos cnons daquest concili es referien al sagrament de leucaristia
i un de molt semblant al Concili de Valladolid del 1228, idntics
als del Concili IV del Later. Diferenciem-ne dos aspectes: la missa, i
dins daquesta la comuni dels dels, i el vitic. Les normes sorgides
sobre la missa fan referncia al pa, que havia de ser zim i fermentat;
shavia de celebrar en esglsies consagrades, o almenys benedes, i a
laltar hi havia dhaver una pedra beneda amb relquies de sants. No
es podia celebrar en oratoris privats. Amb ladveniment dels ordes men-
dicants, es concedeix als seus membres el privilegi de laltar porttil.
El precepte de la missa dominical shavia de complir a les parrquies,
i es castigava amb diverses penes els qui incomplien el precepte doir
missa els diumenges i no es confessaven ni combregaven almenys una
vegada a lany. En aquest respecte, el cnon 11 estableix:
Amonesten al pueblo los sacerdotes con frecuencia que se conese,
ensendole y cumpliendo puntualmente la disposicin del Concilio
IV de Letrn, en que a los que una vez al ao cuando menos no lo
hacen, o reciben la sagrada comunin, queden privados en vida de
entrar en la iglesia y en muerte de sepultura eclesistica.
105
No s que el Concili IV del Later invents lobligaci de combre-
gar i confessar, nicament especica i urgeix la seva prctica un cop a
lany. La missa quotidiana no era freqent i el dejuni eucarstic es fu
obligatori des de les dotze de la nit del dia precedent. La comuni dels
dels era poc freqent en aquesta poca, tal com descriu el cnon. La
freqncia mnima era dun cop a lany, per Pasqua, per a tots aquells
que havien arribat a ls de ra, i amb les dues espcies.
106
Respecte al
ministre, no hi ha cap novetat, encara que s freqent la lluita entre
rectors i mendicants sobre el dret dadministrar la comuni pasqual.
El cardenal legat Jean dAbbeville obtingu lxit en dotar les
esglsies hispanes de mestres instruts, continents i convenientment
mantinguts, capaces de administrar los sacramentos i de desenvolupar
el ministeri pblic, i recalcar la importncia de conservar netes i de-
cents les vestidures sagrades, les piles baptismals i la resta dutensilis
del culte. Aix ho prescriu el cnon 10 del Concili ilerdense: Las igle-
sias, oratorios, vasos y ornamentos sagrados estn limpios enteramente.
El crisma, el leo y la Eucarista custdiense con todo cuidado bajo
llave... Llvese la sagrada Eucaresta con sumo decoro y con campanillas
y luces a los enfermos, renovndola todas las semanas, sobre lo cual se
encarga que pongan particular esmero los obispos, deanes, arcedianos
y arciprestes,
107
tal com prescriu el Concili IV del Later al cnon 19
en prohibir guardar a les esglsies objectes profans, de manera que
sassemblin ms a les cases laiques que a la de Du; sinsisteix, a ms,
en el decor i la neteja dels vasos i ornaments sagrats, etc.
108
Aquest cnon gravava els degans, ardiaques i arxiprestes si des-
cuidaven complir aquest decret, ms el bisbe si els tolerava la negli-
gncia, i ms encara el metropolit si els negligents en la vigilncia
eren els bisbes; en ltima instncia, era el concili provincial qui els
106. A mitjan segle VI, encara era freqent ls a la Pennsula de la comuni
amb les dues espcies. Manuel GUALLAR, Los Concilios Tarraconenses celebrados en Lrida
(s. VI-XV), Lleida, Institut dEstudis Ilerdencs, 1975, p. 31. Al segle XV, segons consta a la
Historiarum Regis Aragoniae de Lorenzo Valla, encara en alguns indrets de la Tarraco-
nense es combregava amb les dues espcies.
y Pea, 1851, p. 333-334; Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa Sagrada, continuada por la
Real Academia de la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia de Lrida en su estado
moderno vol. XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 164.
jutjaria a tots. Aix ens fa pensar que a terres lleidatanes va haver-
hi profanacions per obra de musulmans i jueus, o potser robatoris
de valuosos objectes sagrats perpetrats pels prepotents. De la mateixa
manera, Jean dAbbeville insist, a tots els llocs on va anar, que els
canonges anessin a missa major i a hores canniques, sota pena de
perdre lassignaci per als vestits (vestiarium) i les porcions diries de
blat, vi, carn i diners.
109
Quant al vitic, aquest mateix cnon aportava una novetat. Re-
comanava que el Santssim fos portat als malalts en vitic amb tota
solemnitat: amb campana i llanterna.
110
En aquest respecte, el Concili
de Valladolid, al cnon 6, estableix: Cuando el clrigo lleve la comunin
a algn enfermo, lleve el cuerpo de Dios con lumbre, y con campana
honradamente, y cada ocho das la renueve.
111
Ledat mnima per poder rebre aquest sagrament sequiparava a
lexigida al Concili IV del Later
112
per a la comuni pasqual, s a dir,
quan sarribava a ls de ra, que no arrib a concretar-se de forma
matemtica, sin que les opinions eren entre els set i els catorze anys.
Els dels rebutjaven aquest sagrament a causa de la creena popular
que aquells que el rebien, en cas de curar-se, no podien fer s del
matrimoni. Generalment sadministrava quan shavia perdut tota les-
perana de curaci.
Penitncia
El principi heretat de lpoca anterior pel qual noms simposava
la penitncia per delictes pblics, ara es redueix encara ms, limitant-
la al cisma, a lheretgia i a lapostasia. El ministre segueix essent el
bisbe i els tribunals sinodals i la penitncia s generalment judicial i
apareix com la clau ms important de la cura dnimes. El ministre
109. Luciano SERRANO Y PINEDA, Don Mauricio obispo de Burgos y fundador de
su catedral, Madrid, Junta para la Ampliacin de Estudios e Investigaciones Cientcas,
1922, p. 141; Archivo Histrico Nacional (Madrid), manuscrit 987 B, f. 30r.
Pea, 1851, p. 326.
112. El cnon 21 estableix que: tot del cristi, arribat a ls de ra, sha de con-
fessar un cop a lany al seu sacerdot propi, i queda obligat tamb a la comuni almenys
per Pasqua. Tant el crisma com leucaristia shan de conservar a les esglsies sota clau;
vegeu Antonio GARCA Y GARCA, Las Constituciones del Concilio IV Lateranense de 1215,
a Innocenzo III. Urbs et Orbis. Atti del Congresso Internazionale, vol. I, Roma, Societ
era, en principi, el rector, i amb el seu consentiment sestn als altres
sacerdots.
113
Per els papes, en donar als mendicants el privilegi de con-
fessar amb algunes limitacions, donaren motiu a litigis amb els rectors
sense soluci en aquesta poca. Quant a la freqncia, lesmentat cnon
11 estipula i urgeix la obligacin de confesar y comulgar una vez al
ao.
114
La sanci per a lincompliment era limpediment dentrar a
lesglsia de per vida, i la privaci de la sepultura eclesistica. Aquesta
sanci sembla molt dura, per ho era ms la que imposava el Concili
IV del Later: que fos feta davant el clergue propi, a menys que el
penitent nobtingus una llicncia per confessar-se amb un altre sacer-
dot.
115
Sembla ser que aquesta situaci dur poc, ja que lany 1321 Joan
XXII condemnava com a errnia la doctrina de Joan Ponilly segons
la qual havien de tornar-se a confessar amb el seu propi rector tots
els qui shavien confessat amb frares autoritzats. El Concili de Valla-
dolid tract en tres cnons 2, 7 i 10 sobre la penitncia. El cnon
2 daquest concili estableix: Que en cada iglesia catedral sean escogidos
dos varones, los ms idneos y ms letrados para predicar la palabra
de Dios y para or las confesiones.
116
El cnon 7: Que los clrigos de
misa amonesten a su pueblo para que vayan a confesarse.
117
I el cnon
10: Que en las iglesias donde haya muchos clrigos, uno principalmente
se encargue de la cura de almas y los otros ayuden en los servicios de
Dios, y el que se dedicare a la cura, oiga las confesiones.
118
Sembla ser
que aquest concili de Valladolid s molt ms especc o pur en tractar
aquest sagrament que el nostre concili.
116. Concili de Valladolid del 1228, cnon 2, citat i tradut al castell per Juan
TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola, vol.
Sagrament de lorde
El sagrament de lorde comportava un examen previ relatiu a la
preparaci necessria i a labsncia dirregularitats del candidat. Havia
de donar-lo, obligatriament, el bisbe o lardiaca, o els seus encarregats
i, en denitiva, afectava lobligatorietat del bisbe ordenant, de tal ma-
nera que el seu incompliment donava lloc a penes contra lordenant i
lordenat, amb la suspensi de lorde rebut per al segon i la suspensi
de donar ordes per al bisbe o per als qui havien fet lexamen, si era
culpa seva. Prov del Concili IV del Later, encara que el cnon del
Concili ilerdense del 1229 s molt ms dur, en legislar, amb efectes
retroactius, sobre els indignes que haguessin rebut els ordes sagrats.
Per a evitar lordenaci dels indignes, heretges, cismtics, etc., sintro-
duren les lletres dimissries, que havien de ser expedides pel bisbe del
candidat i que no shan de confondre amb les lletres acreditatives
del seu estat, que solien portar els clergues i religiosos, ni amb les
lletres dincardinaci, exigides pel dret, i que rebien freqentment el
mateix nom de litterae dimissoriales. Noms es poden diferenciar pel
seu sentit.
El cnon 13 del Concili ilerdense del 1229, en esmentar els in-
dignes, estableix:
Nadie sea ascendido a las rdenes mayores si no tiene suciente
benecio o patrimonio, a cuyo ttulo las reciba. Quien de otra
suerte las conera, proveer sucientemente al ordenado de todo lo
que necesite, o cuidar de que lo haga el que le hubiere presentado,
hasta que se halle en posesin de un benecio suciente y encarga
se observe elmente la prohibicin de ordenar o conferir benecios
a los que sean indignos, decretada por el concilio general.
119
El candidat estava obligat a revelar els impediments, encara que
la seva extensi no es x en tot aquest perode. Des dInnocenci III
es diferencien irregularitats per defecte i per delicte.
Matrimoni
Com a herncia del darrer perode, lEsglsia t plena competncia
en les causes matrimonials. A linici daquest perode, el carcter sa-
cramental del matrimoni era adms per tots. Existien ja les esposalles
sense forma prescrita, que exigien als contraents ledat mnima de set
anys, dacord amb el dret rom, i es preveia la dissoluci en arribar
a la pubertat. El Concili IV del Later prescrivia un examen previ, fet
pel rector, dels qui sanaven a casar per tal dassegurar la seva idonetat
i tractava sobre labsncia dimpediments. Entre aquests, sinvestiga-
va especialment el de consanguinitat, que sestenia ns al quart grau
collateral; i encara era vigent limpediment en lnia recta ascendent i
descendent ns a linnit.
120
Aix, el cnon 50 daquest concili propo-
sava enfrontar-se a reis i magnats que, amb el consentiment tcit o
exprs de les autoritats eclesistiques nacionals, contreien matrimoni en
graus prohibits i desprs, per justicar el seu estat, allegaven el llarg
espai danys que portaven cohabitant els cnjuges, amb la qual cosa la
prolongaci del temps no disminua el pecat, sin que laugmentava.
El cnon 15 tamb prescrivia la publicitat a les esglsies on anaven
a casar-se, per tal de revelar lexistncia dimpediments. Desprs de la
publicitat, sexigia una forma pblica o solemne per tal devitar matri-
monis clandestins que, si fossin illcits, seguirien essent vlids. A lacte
de publicar el futur matrimoni se lanomenava denunciatio, proclamatio,
edictum i bannus matrimonii, i sestablien penes contra els transgres-
sors dambdues normes, s a dir, de la publicitat i de lexamen previ.
La competncia de ladministraci daquest sagrament era dels rectors.
No nespecicava la forma concreta, per consistia substancialment
en una benedicci del rector en presncia dalguns testimonis, a ms
dels contraents. El Concili ilerdense del 1229, al cnon 14, estableix:
En todas las iglesias dennciese pblicamente excomulgados en las
principales solemnidades a los que hayan contrado matrimonio
en grado prohibido; y si dentro de un ao no sacan la dispensa,
entiendan que desde ese da estn sujetos a esta censura, entre
tanto abstngase del acto conyugal y seprense mutuamente. Y a
los que hubiesen contrado matrimonio clandestino, evtenlos todos
como a excomulgados y sepreseles hasta que conste que no tienen
ningn impedimento.
121
120. Antonio GARCA Y GARCA, Las Constituciones del Concilio IV Lateranense
de 1215, a Innocenzo III. Urbs et Orbis. Atti del Congresso Internazionale, vol. I, Roma,
Societ Romana di Storia Patria, Istituto Storico Italiano per il Medio Evo, 2003, p.
216-217; text llat del Concili IV del Later del 1215, cnons 51 i 52, a Josephus ALBERIGO
1973, p. 258.
Per tant, els cosins podien casar-se desprs dobtenir de Roma
loportuna dispensa. No sembla que a les terres de la Tarraconense
els abusos haguessin estat gaires. Lefecte que aquestes disposicions
produren entre els reis i els magnats fou fulminant. Jean dAbbeville
dissolgu el matrimoni de Jaume I amb Elionor. Respecte a aquells que
shavien casat en la clandestinitat, res no deia aquest concili ilerdense,
ja que aquests casos no devien ser gaire freqents a la Tarraconense.
No obstant aix, es produeix un casament secret, el del mateix Jaume
I amb Teresa Gil de Vidaure.
La majoria de les normes del Concili ilerdense del 1229 van diri-
gides a la correcci i disciplina del clergat, en un total de vint cnons
dels trenta-set que conguren la normativa. Algunes van dirigides a la
jerarquia, per tal que imposi als seus sbdits el compliment de la disci-
plina. Aix ho estableixen els cnons 3 i 4. Unes altres normes, als cnons
6 i 7, prescriuen la culturitzaci del clergat, matria pendent i obligada
dins de lEsglsia que don lloc a la creaci descoles, a laprenentatge
del llat com a llengua vehicular dels ocis religiosos i a lestudi dels
clssics. La continena clerical prescrita al cnon 8 saguditza en un
intent darribar al compliment per part de tot el clergat, i incideix en
la regularitzaci de la seva vida i dels seus hbits i costums, tal com
es preveu als cnons 9, 10, 25, 31 i 33. La regularitzaci de la vida
cannica tamb sestn als regulars i religiosos als cnons 20, 23, 25,
32 i 37. Al mateix temps, prescriu sobre irregularitats amb la justcia
del clergat als cnons 4, 24, 26, 27, 28 i 29. I, nalment, sobre la re-
gulaci del clergat amb cura dnimes tracten els cnons 19, 30 i 37,
sense oblidar la regularitzaci del dret de patronat, en plena expansi
en aquesta poca, al cnon 19.
Dins lEsglsia de ledat mitjana, hi havia un gran nombre de
clergues i dordes religiosos, sense oblidar laparici dels mendicants,
amb un gran xit entre la poblaci cristiana, ja que polaritzava la seva
vida i actuaci al voltant dels grans centres urbans i no al convent.
En tenir el privilegi dexempci de la Santa Seu, salliberaren dels
lligams del bisbe i del clergat secular, i crearen una exempci passiva
i activa que els don el dret a exercir per als dels la cura pastoral i
la docncia sense limitacions. Aix provoc contnues reclamacions
per part dels bisbes. Les principals famlies dordes establerts a Lleida
foren els franciscans, dominics, trinitaris, carmelites i mercedaris. La
ra daquesta rpida popularitat a la ciutat rau en el fet que la seva
presncia coincidia amb el nou tipus de vida creat per una burgesia
activa en un medi urb amb un gran creixement demogrc i econ-
mic, que shavia fet crrec del govern de la ciutat, mentre que les cases
monstiques, amb llast feudal, responien a una concepci social en crisi
i estranya per a aquesta comunitat de menestrals i mercaders que ja
respirava un nou mn de llibertats i privilegis reials.
122
Els trinitaris
foren molt ben acollits perqu representaven la continutat de limpuls
que alguns menestrals de lpoca dels repobladors havien donat a la
fundaci dhospitals i cases de benecncia per a pobres i pelegrins.
La notcia documentada ms antiga de la presncia dels trinitaris a la
ciutat procedeix de lArxiu Capitular de Lleida, i fou donada a conixer
per Villanueva.
123
El clergat dioces estava format per ardiaques, dels quals depe-
nia el clergat del seu territori i, algunes vegades, dhuc els degans i
els arxiprestes rurals, arxiprestes, degans o vicaris forans vigilants de
la disciplina del clergat i de lenlla amb el bisbe. Els rectors teni-
en un extraordinari signicat, no solament en lmbit eclesistic, sin
tamb en el temporal, en ser punts de referncia per a molts efectes
civils.
124
El fenomen parroquial constitueix la clau de volta del procs
de reorganitzaci eclesistica, social i poltica. En aquests moments,
la xarxa parroquial representava el front de batalla, tant des del punt
de vista social com religis.
125
En una mateixa ciutat sorgiren diverses
parrquies urbanes. Aix, per exemple, a la ciutat de Lleida, durant
aquesta poca, saixecaren les esglsies parroquials de Sant Mart, Sant
Lloren, Santa Maria de Gardeny, Sant Joan, Santa Maria Magdalena,
Sant Andreu, Sant Ruf, Sant Salvador, Sant Gili, Santa Cristina, Sant
Toms, Sant Pau del Mercadal, Sant Pere dAlbars i Sant Joan del
Bovar de Segri. Tamb es crearen diverses esglsies conventuals que,
com les esglsies parroquials, es construren sota el domini del romnic
lleidat, caracteritzat pels elements de lescola arquitectnica tolosana:
foren els convents de la Trinitat, Sant Francesc, Sant Domnec, Santa
Eullia, el primitiu Carmel i Sant Hilari.
A les parrquies grans, a ms del rector, hi havia altres sacerdots
auxiliars, anomenats capellans, que el rector podia nomenar i cessar.
Els captols catedralicis eren corporacions que tenien els seus propis
122. Josep Lladonosa i Pujol, Histria de Lleida, vol. i, Trrega, Camps Calmet,
1972, p. 350.
123. Jaime de VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. XVII, Madrid,
124. Roser SABANS I FERNNDEZ, Temps de lEsglsia. Concilis Ilerdenses cele-
brats a la Seu Vella de Lleida, a Seu Vella. Lesplendor retrobada, Lleida, Generalitat de
Catalunya, 2003, p. 93.
Pags, 2004, p. 182.
estatuts i al capdavant hi havia els canonges. Es considerava el bisbe
membre del captol, cosa que don lloc a serioses complicacions a lhora
de determinar qualsevol tipus dactuaci. Era el sector del clergat ms
illustrat: les seves biblioteques sn les niques importants que ens ha
deixat el clergat secular de ledat mitjana. A les canongies regia el
fams estatut de neteja de sang, per la qual cosa els seus candidats
no podien provenir de jueus ni de musulmans, sin que havien de
pertnyer a la noblesa. A ms del clergat enquadrat al sistema bene-
cial, hi havia molts altres clergues que no tenien un beneci, en el
sentit propi de lEsglsia, entre els quals hi havia els capellans reials
i daltres senyors dinferior rang anomenats capellans de castell. Eren
membres del baix clergat, per, en aquesta poca, en prescriure la
seva formaci en escoles, van passar a ocupar aquests llocs clergues
amb estudis que, juntament amb el suport dels seus senyors, podien
aconseguir benecis sense cura dnimes. Aquest fet sincrement,
sobretot, amb laugment de donacions absolutes. Tamb van comenar
a aparixer capellans de bisbes, de captols i, en general, de tot tipus
de corporacions i fundacions. Entre el clergat auxiliar dels rectors,
tamb es donava el cas de capellans de capelles i altres dependn-
cies de la parrquia. Dins duna varietat del clergat tan extensa, el
Concili ilerdense del 1229 dirig, fonamentalment, les seves normes al
bisbe, ardiaques, arxiprestes, rectors, religiosos i canonges regulars.
Aquestes normes regulaven diversos aspectes del clergat, com ara la
seva organitzaci i disciplina. Estructurem aquesta normativa de
la manera segent:
1) Normes adreades a la jerarquia. Es tracta de lestabliment de
normes per induir al compliment de la disciplina imposada als seus
sbdits, previstes als cnons 3 i 4.
2) Normes adreades a culturitzar el clergat. Aquestes normes,
previstes als cnons 6 i 7, tracten sobre la fundaci descoles de gra-
mtica a cada arxiprestat i, com a mesura coactiva, de la privaci
dels seus benecis als clergues que no sabessin llat. Aix, el cnon
6 estableix: En todas las dicesis escjase un lugar a propsito de cada
arcedianato, donde provea el obispo que se establezcan escuelas y maestros
de gramtica, quedando tambin a su cargo el dotarlas debidamente.
126

Aquest cnon recull lesperit del Concili IV del Later, que establia im-
partir ensenyaments gratuts a les escoles catedralcies i als monestirs
i que denunciava que aix no sobservava en absolut, a la vegada que
posava un mestre idoni, no noms a les esglsies catedralcies, sin
tamb a les altres, amb rendes sucients. El mestre havia dinstruir
gratutament a la facultat de gramtica als clergues. Ordenava tamb
que a les esglsies metropolitanes sestabls un teleg per explicar la
sacra pagina als sacerdots.
127
Es tractava duna ensenyana gratuta en
humanitats amb un carcter bastant universal.
El concepte que shavia format el legat pontici de la cultura
eclesistica de la Pennsula era ben pobre, ja que la redacci daquest
cnon fa constar als pares conciliars:
Nosotros, atendiendo a que en las partes de Espaa por defecto de
estudios y de letras provienen muchos e intolerables daos a las almas,
mandamos que la citada constitucin sea observada, no slo en los
lugares establecidos, sino que adems, para extirpar la muchsima
ignorancia, decretamos sean multiplicadas las escuelas.
128
Aquestes escoles donaren al clergat parroquial almenys un bany
de llat, tal com ho expressa el cnon 7, mentre que a les dun nivell
superior, com les esglsies de Barcelona, Astorga i Guimares, sels
recordaren les obligacions de tenir un mestre de gramtica, i als al-
tres canonges que estudiaven sels anim a aprotar loportunitat en
garantir-los les seves rendes per un perode de tres anys.
129
A Castella,
aquest perode sampli a cinc anys, amb la nalitat dimpulsar lEstudi
de Palncia.
130
En aquell temps, ja funcionaven les escoles monacals de
Sahagn, Santo Domingo de Silos, San Milln de la Cogolla i Ripoll.
Comenaven a desenvolupar-se les escoles catedralcies de Palncia,
Salamanca, Segvia, Astorga, Tarragona, Valls i Montblanc. Les dues
primeres aviat deixarien els claustres catedralicis per installar-se en
edicis propis, anomenats estudis generals. Per la cultura medieval
eclesistica peninsular devia ser inferior a la francesa o a la italiana,
de les quals el legat Jean dAbbeville estava impregnat, ja que van haver
y Pea, 1851, p. 331.
y Pea, 1851, p. 325.
de passar setanta anys perqu a Lleida es funds lEstudi General de
la Corona dArag.
En general, podem armar que els estudis humanitaris havien
destar molt malament a la Pennsula, ja no del grec sin tamb del
llat, com hem pogut anar comprovant en aquest captol, per la qual
cosa el cnon 7 del Concili ilerdense del 1229 t com a precedent el
Concili IV del Later. Referent a Castella, tenim el testimoniatge de
Berceo,
131
diaca que, progressivament, confessava escriure en roman
paladino o roman vulgar, perqu no era tan lletrat por fer otro latino.
En terres catalanoaragoneses, devia ocrrer el mateix.
Per remeiar aquest mal, el cnon 7 del Concili ilerdense del 1229
decretava que tots els beneciats i rectors que no sabessin parlar el
llat, menys els vells, havien daprendrel sota pena de perdre els seus
benecis i crrecs culturals ns que haguessin palliat la seva igno-
rncia. Diu:
Todos los beneciados y los que tengan de entrar en las iglesias
parroquiales que no sepan latn, sean obligados a estudiarlo por el
obispo o el arcediano del distrito, quitndoles los benecios has-
ta que lo aprendan, a los que quieran dedicarse al estudio de la
Gramtica se les concede por conmiseracin que disfruten ntegros
los benecios como si los sirviesen, asistiendo a las aulas desde el
prximo da de San Juan hasta pasar tres aos; y a los que dentro
de este trmino no procuren dedicarse al estudio suspndaseles del
benecio.
132
El mateix termini dun trienni donava a entendre quan shavia
de suplir, ja que amb tres anys dedicats a una sola assignatura, que a
ms es considerava sabuda, era molt el que es podia fer.
Pitjor que aquesta ignorncia clerical era un altre mal que, sense
eufemismes, ens descriu el mateix cnon quan diu:
Y como que muchos aspiran a las rdenes para gozar de la inmu-
nidad eclesistica o algn benecio y sin embargo no procuran
estudiar, encargo se proceda con mucho cuidado a tonsurarles, sobre
131. Gonzalo de BERCEO, Vida de Santo Domingo de Silos, Madrid, Espasa Calpe,
1972.
132. El cnon 7 cont lexcepci segent: Exceptis illis de quorum profectu propter
aetatem non est sperandum; citat i tradut per Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cno-
nes y de todos los concilios de la Iglesia espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma y Pea,
1851, p. 332; Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa Sagrada, continuada por la Real Academia
XLVIII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 163.
todo donde los benecios son patrimoniales. A nadie se coneran
las rdenes mayores que no sepa latn.
133
Sabem que aquesta norma fou aplicada pel bisbe Guillem de
Vic el 4 de juny de 1229, en donar lexcedncia amb lestipendi sen-
cer als canonges que desitgessin anar a estudiar a la Llombardia o a
Frana.
134
Certament, considerant el cnon, a la provncia eclesistica
Tarraconense hi havia els qui rebien la primera tonsura sense cap
vocaci sacerdotal, noms per acollir-se al fur clerical, i nhi havia
daltres que es tonsuraven per aconseguir algun petit beneci, sense
nims dordenar-se ni dacceptar cap crrec eclesistic pel b de les
nimes, i menys les crregues especcament sacerdotals, s a dir, el
celibat i el breviari. El desig era ms gran, naturalment, en aquells
que tenien dret a aquests petits benecis per ra del seu naixement, s
a dir, pel fet de ser descendents del fundador del beneci. El Concili
de Valladolid establia el mateix que el de Lleida, i incorporava el fet
que mestres, telegs o altres que tinguessin qualsevol cincia, pel
fet danar a lEstudi de Palncia, disposessin dels seus benecis per
espai de cinc anys.
135
3) Normes sobre la continncia clerical. Aquestes normes es trac-
ten al cnon 8 i estan adreades als clergues concubinaris i contra les
seves concubines, circumstncia que han penalitzat tots els concilis
ilerdenses ns ara vistos i sobre la qual els quatre concilis del Later
prenen mesures severes. No obstant aix, el mal no shavia eradicat
i tal vegada es donava molt quan el legat del papa Jean dAbbeville
vingu a Catalunya, ja que aquest cnon 8 era molt ms radical que
el cnon 14 del Concili del Later que linspir. Estableix:
Los obispos en el primer snodo que celebren denuncien como sus-
pensos a todos los sacerdotes, diconos, subdiconos y beneciados
que de all adelante resultase tener concubinas, y a ellas como exco-
mulgadas y privadas de sepultura eclesistica, anunciando asimismo
esta disposicin en sus sermones los obispos y dems predicadores.
Si el suspendido por esta causa se atreviere a celebrar, quede privado
de todo benecio eclesistico y depuesto para siempre; y se encarga
vol. XLVIII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 163.
134. Arxiu de la Catedral de Vic, 37.1, en Privilegis i estatuts, 13.
y Pea, 1851, p. 325.
su cumplimiento a los deanes de las iglesias y a los arcedianos y
arciprestes, donde los hubiere. Los hijos de los clrigos habidos de
concubina queden privados de heredar a sus padres y de recibir la
primera tonsura.
136
A les concubines, sels obligava a viure excomunicades de per
vida i, desprs de la mort, a ser enterrades a la sepultura dels rucs.
Als sacerdots concubinaris, sels castigava amb la suspensi a divinis, i
si gosaven, en aquest estat, celebrar els ocis divins, sels condemnava
per aquesta doble culpa a la deposici perptua. Les investigacions en
cada cas corrien a crrec dels degans, ardiaques i arxiprestes. Als lls
dels concubinaris, sels sancionava amb la prdua de qualsevol dret a
succeir en lherncia dels bns paterns i amb lexclusi de la primera
tonsura, de qualsevol beneci i de tot privilegi clerical. Aquest cnon
no urgia els bisbes a fer-se cmplices dels pecats dels seus clergues,
ni per diners ni per qualsevol altra ra, com feia el Concili del Later,
cosa que indica que a la provncia eclesistica Tarraconense el mal no
procedia dels jerarques, ja que no els acusava.
El Concili de Valladolid estableix el mateix sense cap diferncia
notable.
137
Desprs daquests dos concilis, als clergues ja no els quedava
cap dubte sobre la severitat de les normes: excomunicaci, suspensi,
prdua de benecis i sepultura de les seves consorts, anomenades bar-
raganas a Castella, amb les bsties.
138
Per, en la passi per les dones,
el clergat peninsular constitua una classe a part, ja que sempre havia
estat aix. Els clergues continuaven amb els seus concubinats, un dels
fets que inu ms negativament en el seu prestigi.
139
Doportunitats
per a les aventures, no els en faltaven, ja que, encara que tenien pro-
hibides les concubines i les dones sospitoses, no hi havia cap objecci
per cohabitar amb una mplia gamma de familiars femenines, com ara
la mare, germanes, padrines i tietes, per damunt de qualsevol sospita;
moderno vol. XLVIII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 164.
y Pea, 1851, p. 325-326.
y Pea, 1851, p. 325-326.
139. British Museum Add manuscrit 20 787, f. 45r: part. 1.6.37 (ed. Academia
1, 278); citat per Peter LINEHAN, La Iglesia Espaola y el papado en el s. XIII, tradut per
P. Borges, Salamanca, 1975, p. 45.
per caritat, havien dacceptar-les com a tals. Per es pot considerar,
sense excessiu remordiment de conscincia, el fet de si fou encertat
incloure-hi tamb les nebodes, les lles i les joves de matrimonis an-
teriors.
140
No sorprn gaire el que es diu dalguns clergues que, en la
seva depravaci, arribaven a cometre-hi imprudncies.
141
De fet, noms
vint anys desprs dels concilis de Jean dAbbeville, el mateix papa es
vei obligat a acceptar aquest clergat tal com era.
142
4) Normes sobre la regulaci de la vida, els hbits i els costums.
El cnon 9 regula bastants aspectes de la vida del clergat, dels seus
hbits i costums. En aquest respecte, estableix:
Abstngase los clrigos con todo esmero de comilonas y embria-
gueces y de todo ocio o trato secular, especialmente si fuere in-
decoroso. No sean juglares, truhanes ni farsantes. No entren en
las tabernas si no es yendo de camino y habiendo necesidad. No
jueguen a los dados o asistan a estos juegos. Lleven la corona y
tonsura correspondiente y vestidos cerrados por arriba, ni muy
cortos ni muy largos, sobre cuyo punto desciende a pormenores
muy curiosos: Ningn clrigo pronuncie sentencias de muerte, ni
intervenga en causas criminales, ni las presencie. En las iglesias,
ciudades, villas o aldeas no lleven cuchillos puntiagudos o armas,
sino nicamente para defensa propia habiendo justo temor. El
beneciado que quebrantare estas disposiciones sea suspendido
hasta que enmiende, y el no beneciado privado de entrar en la
Iglesia.
143
Aquest cnon, amb poques variants, s el resum de diversos cnons
que el Concili IV del Later dedic a lembriagament, a la indumentria
clerical, al joc, al deure dels sacerdots dabstenir-se de qualsevol judici
de sang i del dol, a la prohibici dexercir ocis o comeros propis
140. British Museum Add manuscrit 20 787, f. 45v a (ed. Academia, 1, 279).
Citat per Peter LINEHAN, La Iglesia Espaola y el papado en el s. XIII, tradut per P. Borges,
Salamanca, 1975, p. 45.
141. British Museum Add manuscrit 20 787, f. 45v b; part. 1.6.38. Citat per Peter
LINEHAN, La Iglesia Espaola y el papado en el s. XIII, tradut per P. Borges, Salamanca,
1975, p. 45.
Borges, Salamanca, 1975, p. 26 i 46.
vol. XLVIII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 164.
de laics i de lassistncia a espectacles.
144
Respecte a la indumentria
clerical, el cnon ilerdense s molt ms minucis:
Lleven los clrigos cerrados los vestidos por la parte superior, de
modo que no llamen la atencin ni por demasiado cortos ni por
demasiado largos. No usen paos rojos o sendados,
145
ni tnicas
verdes o a rayas, ni sobretnicas tan abiertas que dejen los costados
al descubierto, sino tnicas ceidas de suerte que no dejen ver los
calzones. Ni usen tampoco mangas, ni soturales
146
de piezas, o de
bordes dentados, o con ecos de oro; ni capas bordadas o recubier-
tas con adornos de seda; ni sillas doradas o plateadas, o de colores
variados; ni frenos ni pectorales o espuelas doradas o que muestren
cualquier otra supercialidad. Ninguno que est constituido en sa-
cerdocio o en personado lleve capa con mangas, a no ser que alguna
causa de temor exija que el hbito se transforme. Nadie dentro de
la Iglesia lleve capa con mangas para el ocio divino.
147
La indumentria tpica del clergat de la Pennsula consistia en una
tnica, antecedent de lactual sotana per ms curta, una sobretnica,
precedent de lactual abric, i una capa, don degu derivar el mantell.
Els excessos dels capellans tarraconenses, quant a lhbit, es refereixen a
la supercialitat i a lamplitud: brodats, ornaments de seda, serrells dor
i ric equipatge en els seus cavalls de viatge, de colors estridents.
148
Pel que fa als delictes de sang, el Concili ilerdense del 1229 man
als clergues no intervenir en els judicis seculars, ni collaborar en la
redacci de sentncies. El que no copi del Concili IV del Later fou
el costum estrany que tenien els clergues ilerdenses de portar ganivets
punxents o armes, costum que ja es tract deradicar al Concili visigtic
ilerdense del 546. Aix reecteix un constant ambient de violncia. El
144. El cnon 16 del Concili IV del Later prescriu sobre la vestimenta i laspecte
extern del clergat; el cnon 16, sobre la gola i la negligncia en els ocis divins, i el
cnon 68 estableix que els jueus i els sarrans portin un senyal al vestit per distingir-los
fcilment dels cristians. Antonio GARCA Y GARCA, Las Constituciones del Concilio IV
Evo, 2003, p. 212 i 223.
145. De seda.
146. El sotulare consuticium era una sabata de tall artstic i renada.
y Pea, 1851, p. 333.
cnon no diu res quant a les ordalies i al dol,
149
per la qual cosa es
dedueix que el clergat tarraconense era immune a aquesta arrelada
superstici medieval que pretenia forar Du, ra per la qual sanome-
nava a aquestes proves salvatges jus de Du, ja que declaraven qui
dels litigants tenia la ra.
150
Aix mateix sanomenava al dol, ja que es
considerava que el guanyador portava la ra. El Concili de Valladolid
diu exactament el mateix.
151
El Concili ilerdense del 1229 prescriu normes per als monjos i
altres religiosos, en establir que no havien dutilitzar gualdrapes, sin
hbits modestos, i que els dimecres no havien de menjar carn. Igual
que el Concili IV del Later, soposava al fast i a lostentaci dels abats
dels monestirs en ocasi dels seus trasllats dun monestir a laltre.
Aquest abs tamb estava arrelat a les terres de la provncia eclesi-
stica Tarraconense. Aix, el cnon 25 estableix: Los monjes y dems
religiosos no gasten arreos de lujo para sus caballeras, sino que sean
stos modestos; ni vestidos abiertos por delante o por detrs, ni pieles
de conejos; tomen las ropas de un depsito comn y no coman carne
los mircoles, a no ocurrir alguna festividad.
152
Evidentment, la vanitat
dels monjos tarraconenses es manifestava especialment en lamplitud dels
seus hbits i en les pells de conill amb qu adornaven les vores ms
visibles de lhbit. Es comprn que els monjos observaven labstinncia
dels divendres, comuna a tots els dels, per, quant a labstinncia dels
dimecres imposada per a la seva regla, hi havia diferncies.
149. El Concili IV del Later, al cnon 18, prohibeix terminantment als clergues
beneir o consagrar les ordalies de gel o daigua bullint, aix com el ferro candent; i
tamb els combats particulars o dols. Aquesta normativa tingu un impacte particular
en els ordenaments seculars; vegeu Antonio GARCA Y GARCA, Las Constituciones del
Concilio IV Lateranense de 1215, a Innocenzo III. Urbs et Orbis. Atti del Congresso
Internazionale, vol. I, Roma, Societ Romana di Storia Patria, Istituto Storico Italiano
per il Medio Evo, 2003, p. 222.
150. El cnon 8 del Concili IV del Later introdueix el procs per inquisici,
en el qual la iniciativa depn duna persona pblica sota el control de la jerarquia.
El sistema dinquisici arribava a exigir la purgaci vulgar consistent en les ordalies
o judicis de Du dorigen germnic. Antonio GARCA Y GARCA, Las Constituciones del
Concilio IV Lateranense de 1215, a Innocenzo III. Urbs et Orbis. Atti del Congresso
per il Medio Evo, 2003, p. 222.
y Pea, 1851, p. 326.
Tamb simposaven normes relatives a la indumentria als ca-
nonges i altres clergues al servei de les esglsies conventuals que en
temps de la process deambulaven pel temple i pels claustres. Aix,
el cnon 31 estableix: Los cannigos y dems clrigos destinados al
servicio de las iglesias conventuales que durante la procesin anden por
ellas o los claustros en traje seglar, sean privados por tres das de la por-
cin cannica.
153
En parlar del vestit seglar no es vol dir que vestissin
com els laics, sin que no portessin labric als actes de culte sobre la
tnica clerical. Aquesta norma fou anteriorment esmenada pel bisbe
dAstorga, Pere Fernndez, a la seva dicesi, en obtenir lautoritzaci
papal per esmenar els estatuts que el legat pontici, Jean dAbbeville,
li havia assenyalat per a lEsglsia.
154
El Concili de Valladolid estableix
exactament la mateixa prescripci, en aquest aspecte,
155
que el Concili
de Lleida. Aquest cnon no t precedents al Concili IV del Later,
per la qual cosa dedum que devia ser costum freqent a la provncia
eclesistica Tarraconense. Passa el mateix amb el cnon 33 relatiu a la
simonia que es donava en la persona dels arxiprestes pel propi bisbe.
Aquest cnon establia: A nadie se concede el arciprestazgo por tiempo
mediante alguna pensin.
156
Era exculpat, en part, quan el bisbe havia
exigit a larxipreste donar-li el crrec mitjanant una pensi, i desprs
volia beneciar-sen imposant-los als altres ordenats, en correlaci amb
el cnon 22. El mal era molt greu i venia des de dalt.
5) Normes dirigides a leradicaci dels abusos dels patrons parro-
quials, i a la pena en qu incorrien els sacerdots que els secundaven, i
dels seglars que per anteriors donacions fetes pels seus padrins gaudien
del dret de patronat sobre una parrquia. Passava, de vegades, que els
patrons no presentaven al bisbe sacerdots del seu gust, sin que
els nomenaven ells mateixos sense esperar el vistiplau del bisbe. Aix, el
154. Arxiu Dioces de Barcelona, Gav. das Dignidades, 15; citat per Peter LI-
NEHAN, La Iglesia Espaola y el papado en el s. XIII, tradut per P. Borges, Salamanca,
1975, p. 261.
y Pea, 1851, p. 329.
cnon 19 estableix: En las iglesias donde el patrono lego se descuide en
hacer la presentacin, si algn clrigo sin autoridad del obispo diocesano
o del arcediano ejerce la cura de almas, con autoridad del patrono, sea
excomulgado amonestndole primero... Y si todava insiste sea depuesto
del orden y del ministerio eclesistico.
157
La pena era lexcomunicaci
per al clergue, complaent o avar, que exercia la cura dnimes sense
la presentaci i el vistiplau del bisbe.
6) Normes sobre la regulaci de la vida cannica de regulars i
religiosos. Aquestes normes es tracten al llarg de cinc cnons, ja que hi
hagu una gran proliferaci dordes religiosos i, concretament, laparici
dels ordes mendicants, que don origen a nombrosos conictes amb els
bisbes. Aix, la qesti era molt important, no sols a la Tarraconense,
sin a tota la Pennsula. Prescriu, per als canonges regulars i religio-
sos, la preservaci dels bns de lEsglsia, la vida en com, la manera
de celebrar els captols generals, la seva indumentria i el no-exercici
de la cura dnimes a les esglsies seculars. En aquesta poca, la vida
comunitria dels canonges estava ja en decadncia, malgrat les precau-
cions que havia pres el Concili IV del Later. El seu origen es troba
en els sacerdots Guillem de Champeaux i sant Norbert, fundadors de
dues branques de canonges regulars que, tot i considerar-se sacerdots
regulars, a imitaci dels monjos feien vida en com en alguna casa
prxima a la catedral o a la parrquia on exercien els serveis cultuals.
El temps de lleure el dedicaven al treball manual o intellectual, sota la
direcci dun prior i dacord amb la regla de Sant Agust. Cada prior
havia dobeir un abat, que tenia jurisdicci sobre diverses cases. La
branca de Guillem de Champeaux es denomin victorins i vivien sota
ladvocaci de sant Vctor, soldat i mrtir marsells. La de sant Nor-
bert, premonstratencs, en tenir el seu origen a la vall de Prmontr.
158
Els pares conciliars de la Tarraconense denunciaven el fet que
ciertos clrigos, para no ser compelidos por sus superiores a la asiduidad
del culto divino, con el n de eludir la disciplina de sus superiores, se
reparten entre s la propiedad, las posesiones y bienes de su Iglesia.
159

Salamanca, 1987, p. 143-145.
159. Concili ilerdense del 1229, cnon 20, citat i tradut al castell per Juan
III, Madrid, Santa Coloma y Pea, 1851, p. 336-337.
Els seus priors no complien lobligaci de subministrar-los menjar,
perqu ells poguessin divagar con mayor libertad, o para dar mayor
satisfaccin a su avaricia.
160
El pitjor del cas era que algun bisbe de la
Tarraconense havia donat el seu consentiment a aquests repartiments,
cosa que els pares conciliars tarraconenses tractarien de tallar mitjan-
ant les disposicions del cnon 20:
Que los clrigos continen bajo la obediencia y la correccin de su
prior o presidente y que coman juntos en un mismo refectorio, tal
como antes del reparto acostumbraron; que hagan vida en comn
en una misma mesa, de suerte que los que fueren remisos en asistir
a los ocios divinos sean castigados por el prior con la sustraccin
de una parte de aquellos frutos en proporcin a su negligencia.
Provea tambin el prior que sus clrigos o sus administradores no
distribuyan los bienes de la Iglesia de modo que los malbaraten,
pues al cesar las distribuciones cotidianas, se sigue detrimento del
ocio divino. Ni se repartan entre s los clrigos tierras y vias de
la Iglesia, sino que las posean en comn, tal como deben servir a
los comunes ocios.
161
De lanlisi del cnon es dedueix que la vida comunitria dels
canonges portava al seu interior un germen de dissoluci del peculi,
fruit de les distribucions quotidianes per lassistncia als ocis divins.
La vida comunitria dels canonges regulars a la Tarraconense es dis-
greg aviat. El Concili ilerdense del 1229, malgrat aquest cnon, no
va poder contenir aquesta dissoluci.
Sobre la manera de celebrar els captols generals de canonges i
monjos, el cnon 23 estableix:
Como que los monasterios necesitan de correccin y reforma celbren-
se captulos generales as de monjes como de cannigos regulares...,
y los religiosos sin autoridad del obispo diocesano no vendan las
posesiones del monasterio ni las hipotequen, concedan de por vida,
permuten, den al feudo o enajenen de otra manera. Los que lo hi-
cieren sean privados por el obispo de la administracin de sus
bienes para siempre, y el que las adquiri quede privado de ellas.
162
Pea, 1851, p. 336.
Els monestirs de les terres lleidatanes estaven necessitats de molta
correcci i reforma, ja que el cnon descrit ordena que els captols
generals de canonges regulars i monjos se celebrin dacord amb les
seves constitucions i segons les normes del Concili IV del Later, que
prescrivia que cada tres anys celebressin captol general aquells ordes
religiosos que encara no els celebressin i que per reunir-se en un mo-
nestir determinat ho fessin amb la moderacin conveniente, de suerte
que ninguno de los abades llevara ms de seis cabalgaduras ni ms de
ocho personas.
163
Tamb prescrivia que aquests captols generals se celebressin du-
rant alguns dies xos, segons el costum de lorde del Cister, i amb
lassessorament i els oportuns ajuts daquests monjos per la seva llarga
experincia en aquestes coses. Crida latenci ladvertncia sobre el
nombre de cavalls i de persones que podien acompanyar labat i que
anaven al monestir on shavia de celebrar el captol general, ja que els
vilatans i serfs de la gleva que els veien passar pels camins en creuar
els seus camps quedaven escandalitzats de tant luxe i riquesa.
164
Un altre dels mals que intentava parar aquest cnon era lexcs
que els abats i presidents o priors dels captols regulars es permetien
en matria de propietat. Sense el perms del bisbe dioces no podien
vendre, gravar, usufructuar, enfeudar o apropiar-se de les possessions
dels seus monestirs. La pena per als priors infractors era la prdua
perptua del crrec, i als qui compraven aquestes possessions els com-
portava la seva prdua.
163. Dacord amb la traducci al castell dAntonio GARCA Y GARCA, Las Cons-
tituciones del Concilio IV Lateranense de 1215, a Innocenzo III. Urbs et Orbis. Atti del
Congresso Internazionale, vol. I, Roma, Societ Romana di Storia Patria, Istituto Storico
Italiano per il Medio Evo, 2003, p. 217. Fins a principis del segle XII, la major part dels
monestirs dels monjos eren independents de qualsevol altra autoritat monacal superior i
noms estaven lligats a la Santa Seu, cosa que comportava una impressionant multiplicitat
dorientacions. Per palliar aquest inconvenient, el cnon 12 del Concili IV del Later
institu captols i visites monacals cada tres anys a cada regne i provncia. Tamb institu
la gura dels monjos visitadors, que havien de recrrer tots els monestirs masculins i
femenins en nom del papa, per corregir les necessitats sorgides de la reforma. El fet
que sant Ramon de Penyafort inclogus aquell cnon 12 del Later entre les Decretals
que li man compilar Gregori IX el 1234 ajud al fet que aquest cnon no caigus en
loblit entre els nostres monjos; Antoni M. TOBELLA i Anscari MUND, Documents del
primer segle de la Congregaci Claustral Tarraconense, Analecta Montserratensia, vol.
X (1964), p. 399-455.
El Concili ilerdense del 1229 tamb legisl sobre pactes que es
feien en detriment de les esglsies parroquials. Aix, el cnon 32 es-
tableix: Ningn regular o religioso o clrigo secular con perjuicio de
los derechos parroquiales estipule que los feligreses ajenos le paguen los
diezmos o escojan sepultura en sus iglesias, y si por razn de semejante
trato hubiesen recibido alguna cosa, oblgueseles a restituirlo a la iglesia
o parroquia.
165
Aquest abs el feien els regulars, religiosos i clergues
amb els arrendataris i feudataris dels seus bns, que quedaven vinculats
a les seves cases per dos lligams, el dels delmes i el de la sepultura
eclesistica, en perjudici de la parrquia.
166
En defensa de la instituci
parroquial davant daquestes extralimitacions del clergat regular, el c-
non 37 disposa: Ningn monje se atreva a ejercer la cura de almas en
las iglesias seculares; y lo mismo se prohibe a los cannigos regulares,
a no ser que acrediten tener para ello facultad del Sumo Pontce.
167
A la provncia eclesistica Tarraconense, els canonges regulars,
per la mateixa fundaci de carcter secular encara que sotmesos a la
regla, havien estat autoritzats en algun cas per la Santa Seu a exer-
cir la cura dnimes, amb algun relaxament vers la vida comunitria.
Sens dubte, les esglsies governades per clergues seculars portaven a
la Tarraconense una vida lnguida, daqu que els monjos i canonges
regulars shi impliquessin aprotant-ne la debilitat.
7) Normes sobre la manera de procedir en les irregularitats amb
la justcia del clergat. Hi ha normes en relaci amb les investigacions
i els processos cannics contra els clergues delinqents de qualsevol
obligaci amb qu haguessin tacat la seva dignitat, sobre lempresona-
ment per crim agrant dels ministres de la justcia secular, dels crims
abominables que cometien i de la privaci dels fruits dels seus benecis.
El ja esmentat cnon 4 dictava normes als bisbes per a la correcci
Salamanca, 1987, p. 146. Diu: los cannigos regulares quedaban claramente alineados
entre el clero secular, mientras que los regulares eran no slo equiparados a los monjes,
sino que se consideraban como la avanzadilla de la lucha por la reforma de la Iglesia. Es
refereix als canonges regulars com a gura diferent dels religiosos (monjos o mendicants)
i dels clergues seculars (entre els quals sinclouen els canonges seculars).
Pea, 1851, p. 341.
judicial dels excessos dels seus sbdits que haguessin estat denunci-
ats amb acusaci clamorosa. En cas que no poguessin arribar a una
inquisici dels fets, almenys havien dordenar fer un solemne procs
cannic de justicaci. Quan un clergue gravava la seva dignitat amb
alguna obligaci, aquesta quedava anullada, i sel suspenia de loci
i del beneci ns a obtenir el perd de la Santa Seu. Aix, el cnon
24 estableix: En las iglesias catedrales y regulares nadie obligue su per-
sonado o dignidad a ninguna cantidad de dinero; y si lo hiciere, no valga
la obligacin, y l quede suspenso ipso facto de todo ocio y benecio,
hasta que haya alcanzado perdn de la Silla Apostlica.
168
El Concili
de Valladolid estableix una norma idntica.
169
A tota ledat mitjana, es
defensaven gelosament els privilegis de casta, i aix lEsglsia mantenia
amb constncia el fur clerical. Noms amb la primera tonsura ja es tenia
dret als privilegis del fur. Els lmits entre la jurisdicci eclesistica i la
civil, en aquest ordre de coses, no havien dsser gaire clars, ja que el
Concili ilerdense del 1229 sencarreg destablir-los i desenvolupar-los,
reconeixent al bra secular el dret de detenir el clergue delinqent,
per no de retenir-lo per un llarg perode de temps ni de jutjar-lo com
als laics. Aix, el cnon 27 estableix:
Cuando la justicia secular cogiere in fraganti algn clrigo come-
tiendo algn delito de hurto, rapia, homicidio, rapto de mujeres
o falsicacin de moneda, no para castigarle sino para entregarle
al juez eclesistico, y cuando hiciere la entrega, si no se excediere
maniestamente maltratndole de gravedad, no incurre en pena
alguna, y el preso sea castigado cannicamente. Pero si no fuere
cogido in fraganti, sea reo el ministro de la justicia secular, si hiciere
la prisin sin mandato del juez eclesistico.
170
La justcia de la cria local lleidatana era administrada per
un tribunal anomenat Tribunal de les Coltellades, format pel regent
de la Cort, els cnsols i els regidors de la ciutat; els processos sn
y Pea, 1851, p. 328.
consignats als llibres dels crims, uns registres compilats a partir del
1312 i que sn de gran valor per a conixer tant la vida privada com
els costums de lpoca. La base dactuaci eren les Consuetudines i els
Usatges.
171
Els processos que jutjava aquest tribunal eren noms de dret
criminal. La part civil estava reservada al rei i, en el seu nom, al paer.
Les Consuetudines Ilerdenses manifestaven que tots estaven obligats a
respondre davant la cria quan sexigs la seva presncia, encara que
no fossin naturals de Lleida, sense altra excepci que la dels clergues
i religiosos.
172
Les Consuetudines deixen molt clar el respecte pel fur
eclesistic. Sha de recalcar que la llibertat de lesmentat fur, feta ex-
pressament per als seus clergues, no era perqu els delictes daquests
quedessin impunes, sin perqu el delinqent fos castigat dacord amb
les normes eclesistiques, sense cap greu escndol per al poble. Aix, el
cnon 28 estableix: El clrigo que fuere cogido pblicamente en hurto,
rapia, homicidio, rapto de mujeres, incendio, falsicacin de moneda u
otros crmenes que merecen pena corporal, sea degradado de sus rdenes;
si es subdicono o clrigo inferior, por un obispo; si dicono, por tres; y si
presbtero, por el Concilio provincial.
173
Els seglars pagaven els crims
abominables amb la pena capital i els clergues amb la degradaci o
el lliurament al bra secular; per tant, amb la mort. La degradaci
lhavia daplicar el bisbe si es tractava dun sotsdiaca; tres bisbes, si
el delinqent era un diaca, i el concili provincial si es tractava dun
sacerdot. Per procedir a la degradaci, era necessari que el crim fos en
matria greu i que el delinqent hagus estat sorprs in fraganti i
en pblic. La degradaci consistia a despullar el culpable, davant laltar
i en pblic, de cadascun dels seus atributs sacerdotals, com ara orna-
ments, llibres de resar, vasos sagrats, etc. I, si el carcter sacerdotal
indeleble no se li podia treure, se li prenia simblicament lexercici de
tota funci sagrada.
Existien altres irregularitats per defecte i per delicte que podem
suposar que cometien els clergues tarraconenses, ja que el nostre concili
els dedica un cnon sense que nexists precedent al Concili IV del Later.
s el cnon 29, que diu: Los que a causa de irregularidad contrada por
Pags, 2004, p. 91-92.
1972, p. 330-331.
culpa suya no puedan ejercer en sus iglesias su divino ministerio queden
privados de percibir sus benecios durante su impedimento, a no ser que
sean dispensados por la Silla apostlica.
174
Entre les irregularitats per
defecte sanomenen la illegitimitat, la deformitat corporal, lepilpsia i
la bogeria, totes inculpables. Entre les irregularitats per delicte guren
lapostasia, lheretgia, el cisma, lhomicidi, lavortament en aquell que
el provoqui, lautomutilaci i el sucidi frustrat, totes elles culpables.
A ms, shi inclouen lexercici de la medicina i de la cirurgia, noms
per ser tractades com a ocis indecorosos per un sacerdot i no per
si mateixes. Aquest cnon no diu a quines irregularitats es refereix,
per matisa contradas por culpa suya. Potser es tractava dimpotn-
cies siolgiques que, en alliberar obligacions sacerdotals, feien mal
a lEsglsia.
8) Normes per al clergat amb cura dnimes. Tres cnons concreten
les normes per al clergat amb cura dnimes, que no tenen precedents
al Concili IV del Later en sser un fenomen de les terres catalanes.
El bisbe dioces havia de nomenar a perpetutat un sacerdot per a
la cura dnimes en aquelles parrquies que dins del termini xat no
nhaguessin presentat un. Ho precisa el cnon 30: En todas las igle-
sias parroquiales en que, dentro del trmino prejado por derecho, no
hubiesen presentado al obispo un clrigo que ejerza la cura de almas, los
que tienen esta facultad, el prelado pondr uno inamovible.
175
Aquest
mal venia dels patrons desaprensius de certes parrquies dotades pels
seus antecessors, als quals lEsglsia, agrada, seguia reconeixent el dret
de presentaci. Sens dubte, anaven demorant lexercici del seu dret i
lobligaci de presentar al bisbe un nou rector del seu gust perqu els
patrons poguessin quedar-se amb els fruits de la fundaci, cosa que
produa un gran mal a les nimes. Aquest cnon castigava amb la
prdua del dret de presentaci.
El Concili de Valladolid estableix la mateixa norma,
176
afegint-hi
lestabliment de la pena dexcomunicaci al clergue que presumia exercir
y Pea, 1851, p. 328.
la cura dnimes o ociar a les esglsies sense el vistiplau del bisbe
local,
177
ja que es tractava dun mal ms greu. De la mateixa manera,
samonestava al cnon 37 els monjos i canonges regulars de lexercici
de la cura dnimes a les esglsies seculars.
178
Fins a la segona meitat del segle XIII no sintrodu un canvi en
les relacions entre lEsglsia i els poders seculars. Els senyorius dels
eclesistics ocupaven el primer pla, i el governant del pas tenia una
relaci jurdica individual amb cadascun dels prnceps eclesistics del
seu territori. El monarca declarava la seva protecci individual a ca-
dascun dels senyorius de lEsglsia i tamb a prelats amb ttol de bar
i amb dret de manar. El metropolit de la Tarraconense representava,
per primera vegada lany 1209, totes les institucions eclesistiques de la
seva provncia, independentment de si eren o no senyorius, prometent
delitat al monarca en nom de tota la comunitat.
179
Lany 1211 cada
bisbe fou considerat representant de tots els monestirs i llocs religiosos
del seu bisbat, i el rei declar la seva protecci a lEsglsia dins dels
seus pasos com una comunitat, desprs dhaver abandonat el costum de
fer-se nomenar, en els contractes, propietari de bisbats i monestirs. El
monarca, quan volia dirigir-se a lEsglsia del pas en la seva totalitat,
es dirigia als prelats reunits en snode, on es tractaven les qestions
dordre i disciplina interior de lEsglsia. Tamb, en casos especials,
shi discutien problemes respecte al govern de senyorius eclesistics.
No obstant aix, sorgiren constants qestions sobre la limitaci de
drets eclesistics enfront del poder reial, des del moment en qu les
esglsies semblaven ms unides.
180
No solament els snodes, sin tamb els concilis, tractaren de
la disciplina del poble cristi, que corria el risc constant de tornar-se
y Pea, 1851, p. 328.
178. Tal com ho prescrivia el cnon 60 del Concili IV del Later, el qual do-
nava satisfacci a les queixes dels bisbes contra els abats que envassin lesfera de
la jurisdicci episcopal instruint causes matrimonials, imposant penitncies pbliques,
concedint certes indulgncies, etc.; vegeu Antonio GARCA Y GARCA, Las Constituciones
del Concilio IV Lateranense de 1215, a Innocenzo III. Urbs et Orbis. Atti del Congresso
per il Medio Evo, 2003, p. 218-219.
179. Arxiu Dioces de Girona, Cartulario de Carlomagno, p. 75-77.
180. Odilio ENGELS, Privilegio de Pedro el Catlico a favor de obispos catalanes,
a VII Congreso de Historia de la Corona de Aragn, vol. III, Barcelona, 1962, p. 33-39.
brbar davant la presncia i el contacte amb els heretges installats a
la provncia eclesistica Tarraconense.
Una de les principals qestions que preocupava els pares conci-
liars era la diferenciaci dels clergues catlics amb els jueus, ja que
com que ambds anaven tapats amb capes tancades donaven lloc a
confusi entre la poblaci cristiana. La problemtica era molt estesa,
no solament a la Tarraconense, sin tamb a la resta de la Pennsula,
ja que vuit anys abans de la celebraci del Concili ilerdense, lany 1221,
Ferran III sollicit del papa Honori que anulls la legislaci conciliar
sobre el vestit diferenciador dels jueus.
181
En aquest aspecte, el clergat castell no es diferenciava gaire del
de la Corona dArag, encara que el programa del legat sacomods
a les diferents provncies eclesistiques i sallunys del precedent del
Later, com demostra aquesta norma del vestit. Aix, el Concili de
Valladolid no mencionava ls de vestits especials per part dels jueus,
per al seu lloc sinseria una prohibici referent a ls de les cappae
clausae de tall clerical, tal vegada seguint lopini de Ferran III que
la discriminaci comportava greus conseqncies poltiques.
182
Aix, el
cnon 16 del Concili ilerdense del 1229 diu: No lleven los judos capas
cerradas, porque de otra suerte se asemejaran en el traje a las personas
eclesisticas.
183
Laspecte exterior del clergat catal no mereixia crtiques es-
pecials, a excepci de la vestimenta excessivament provocativa dels
clergues aragonesos, que deixava veure les cames ms del que hauria
181. Recordem que el cnon 68 del Concili IV del Later imposava als jueus
i als sarrans portar un senyal al vestit per tal de distingir-los fcilment dels cristians.
Antonio GARCA Y GARCA, Las Constituciones del Concilio IV Lateranense de 1215, a
Innocenzo III. Urbs et Orbis. Atti del Congresso Internazionale, vol. I, Roma, Societ Ro-
mana di Storia Patria, Istituto Storico Italiano per il Medio Evo, 2003, p. 223; registre
Honorio III, 223, 1943, a Demetrio MANSILLA, La documentacin ponticia de Honorio III
(1216-1227), vol. XXVI, p. 212; Fidel FITA I COLOMER, Actas inditas de los siete concilios
espaoles celebrados desde el ao 1282 hasta el de 1314, Madrid, F. Maroto e Hijos, 1882,
p. 223-224; Archivo Historico Nacional, 3019/1.
y Pea, 1851, p. 327; Concili ilerdense del 1229, cnon 16, a Juan TEJADA Y RAMIRO, Co-
leccin de cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola, vol. III, Madrid, Santa
Coloma y Pea, 1851, p. 338.
cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma
volgut el legat pontici.
184
La diferenciaci de la vestimenta entre cris-
tians i jueus o sarrans ve del Concili IV del Later, en prescriure que
els jueus i els sarrans portessin un senyal al vestit per diferenciar-los
dels cristians, argumentant-ho amb el Pentateuc.
185
Les raons donades
pels pares conciliars sn ms aviat dordre moral, ja que les barre-
ges dhomes cristians amb dones musulmanes, sota la confusi de la
vestimenta, res de bo podia comportar. Els jueus, que a la provncia
eclesistica Tarraconense convivien amb els cristians, vestien capes
similars a les dels clergues. El que ms disgustava a lEsglsia era que
les portessin tancades pel coll i les aixelles i que fossin de color fosc,
com les dels clergues.
Per no solament era preocupant per a la jerarquia la diferencia-
ci en la vestimenta entre el poble cristi i el jueu, sin que tamb es
prohib, mitjanant el cnon 35, el tracte i comer dels cristians amb
el poble jueu, sota la pena mxima dexcomunicaci, tal com ho fan
els cnons 67 i 68 del Concili IV del Later en prescriure amb detall
el tema de la usura dels jueus, prohibint els interessos que aquests
imposaven als cristians i dhuc el tracte entre ambds i declarant els
jueus inhbils per als crrecs pblics.
186
El problema radicava en alguns rics catalans que, per enriquir-se
ms, ajudaven els musulmans amb material de guerra i amb aliments,
la qual cosa suposava el greu perill duna segona invasi musulmana.
La conquesta ja estava molt avanada en terres llevantines i no existia
una frontera terrestre, per la qual cosa el comer shavia de fer per mar
des de les costes catalanes a les alacantines o valencianes. En aquest
aspecte, el cnon 35 estableix:
Todos los domingos denuncien los sacerdotes como excomulgados
a cuantos envan, lleven, conducen o venden a los musulmanes, o a
otros por cuenta de stos, armas, hierro, maderas, pertrechos de
navos, pan, caballos, bestias o animales, ya para sustento, ya para
cultivo del campo, o ya para cabalgar; cumpliendo los sacerdotes
esta disposicin con toda puntualidad hasta que se haya dado la
suciente satisfaccin.
187
185. Lv 19,19; Dt 22,5, vegeu La Bblia, bblia catalana traducci interconfessi-
onal, Barcelona, 1996, p. 166 i 267 respectivament.
Tamb en terres catalanes, com va fer a les de Castella el Cid,
que per baralles amb el seu senyor Alfons VI milit un temps contra
els cristians a les ordres del rei musulm de Saragossa, alguns cristians
sallistaren a guerrejar amb els musulmans contra els seus coreligio-
naris, ja que el mateix cnon 35 diu: Y todos los cristianos sean o
no militares que se pasen a los musulmanes para hacer la guerra a los
cristianos, sean tambin denunciados como incursos en la excomunin,
y slo por la Silla Apostlica puedan ser absueltos.
188
Als sacerdots, sels imposava lobligaci de denunciar els seus dels
cada diumenge a la missa. Aquest cnon no t precedent al Concili IV
del Later, per la qual cosa era tpic daquestes terres, ja que la seva
motivaci radica en les relacions cordials que tenia el rei Jaume I amb
lemir al-Mustansir de Tunsia, amb la qual cosa el monarca passava
per alt la prohibici dels papes Gregori IX i Innocenci III de comer-
ciar amb els pobles indels, exemple que seguiren, naturalment, els
mercaders lleidatans. Shi afegeix, a ms, el fet que el rei Jaume I no
escolt les crides dajut del rei Alfons X de Castella per prendre part
en les croades que preparaven contra el Magrib, per la por de trencar
lamistat amb al-Mustansir, ja que deia: Perqu no faria gaire bonic
que homes nostres naturals fugiren de nostra terra i li fessin mal.
189
Un mal major que la venda dobjectes de guerra, armes o menjar,
era el comer de cristians i cristianes amb musulmans. La pena era la
mateixa: lexcomunicaci ipso facto, s a dir, automtica, quan el delin-
qent consumava el seu delicte. Aix ho especica el cnon 36: Todo
el que vendiere cristiano o cristiana a los sarracenos sea excomulgado
ipso facto reservndose tambin la absolucin a la Silla Apostlica.
190

Tamb es castigava amb lexcomunicaci els qui, valent-se de musul-
mans, traguessin violentament de les esglsies els cristians que shi
refugiaven. A la baixa edat mitjana, com a totes les altres poques, la
1972, p. 316.
jerarquia eclesistica veia amb bons ulls el dret dasil, considerat del
tipus de les ciutats refugi de lAntic Testament. Segons aquest dret,
qualsevol persona que sacollia al temple cristi no podia ser treta per
fora, sin que havia dsser la jerarquia qui espontniament la lliu-
rs al bra secular per al seu cstig. Aquesta immunitat es prestava a
abusos, per la qual cosa les autoritats civils apellaren alguna vegada
a mitjans ms o menys paccs, i altres indirectament violents, per a
castigar segons la llei comuna els delinqents. A la provncia eclesis-
tica Tarraconense sen degueren donar alguns casos, ja que la norma
establerta al Concili ilerdense del 1229 no t precedents al Concili IV
del Later. El cnon 34 estableix en aquest respecte:
Dennciese como excomulgados, hasta que satisfagan dignamente,
a los que atentan contra la inmunidad de las iglesias poniendo gri-
llos y cadenas a los que en ellas han tomado asilo, o impidindoles
el sustento para obligarlos a abandonarlas, o extrayndoles de las
iglesias por medio de musulmanes o de cristianos excomulgados.
Los que se valieren de musulmanes para ello, adems de dar una
digna satisfaccin, paguen la pena de su sacrilegio, y los musul-
manes queden sujetos a la servidumbre de la Iglesia as violada, a
no ser que le paguen su precio, si quieren ser absueltos, quienes
los buscaron para aquel objeto.
191
La pena dexcomunicaci prescrita arribava a inductors i induts,
autoritats judicials seculars i executors materials, i musulmans, que
havien de quedar al servei de lesglsia violada. I si aix no era factible,
els inductors havien de pagar el preu necessari per recompensar un
altre servidor que el reemplacs en lesmentat servei.
El patrimoni fou un dels mbits que experiment una evoluci ms
profunda en aquest perode. A lalta edat mitjana, els bns de lEsglsia
estaven en gran part hipotecats a mans de laics. LEsglsia recuper
el control dels nomenaments eclesistics i transform la instituci de
les esglsies prpies en altres institucions sota el control eclesistic.
Malgrat totes aquestes dicultats, lEsglsia aconsegu, durant tot
aquest perode, mantenir la seva sobirania scal, encara que localment
cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma
els conictes foren molt freqents. Els tributs eclesistics es pagaven
en espcies i en diners.
Dins del concepte de bns eclesistics sincloen tots aquells bns
que pertanyien a lEsglsia, tant les res spirituales com les res temporales.
Les primeres eren els drets que corresponien a un oci eclesistic i a
la persona que lostentava, mentre que les segones eren la massa de
bns amb la qual loci estava dotat. El beneci era la massa de bns
que garantia la sustentaci dun clergue. Encara que en un principi
era necessari ser clergue per rebre un beneci, no ho era quan se sol-
licitava. La tonsura era sucient per ser considerat clergue, i es tenia
un termini per a rebre els ordes restants. Es donava preferncia a
aquells que tenien graus acadmics. En aquest sentit, la majoria dels
clergues que tenien accs als estudis generals preferien lestudi del
dret cannic i civil al de la teologia, amb el consegent desequilibri a
lhora datendre les necessitats reals de la cura pastoral i de lEsglsia.
Per aix, s sucient mirar la biblioteca de qualsevol captol de lpoca
medieval per veure que la major part de les obres que es conserven sn
de cnons i lleis, i no precisament de teologia. Les dispenses foren el
cncer del compliment de les obligacions annexes al gaudiment dun
beneci. Aix, el Concili ilerdense del 1299, als cnons 12, 13 i 33,
regulava diversos aspectes del beneci eclesistic; tots aquests cnons
tenen com a precedent el Concili IV del Later, que torn a prohibir
la pluralitat de benecis amb cura dnimes,
192
encara que a la prctica
tampoc es compl puntualment, com gurar en els decrets Execrabilis
de Joan XXII, que tornava a incidir en aquest tema.
193
Si el clergat
no sestablia sobre fonaments econmics segurs, totes les reformes
educatives imposades pel legat Jean dAbbeville estaven condemnades
al fracs, ja que eren massa els clergues als quals shavia dalimentar.
La majoria no podien renunciar a tenir dos o ms benecis. La sub-
divisi i la possessi de diversos benecis eren dos mals bessons: de
leliminaci dun depenia leradicaci de laltre. Jean dAbbeville decid
atacar aquest costum des de les seves causes. Lideal era que el nombre
de clergues fos igual que el de benecis i, per aconseguir-ho, el legat
invoc la constituci dAlexandre III, donada al Concili III del Later
192. El cnon 29 del Concili IV del Later estableix la incompatibilitat de tenir
dos benecis amb cura dnimes; vegeu Antonio GARCA Y GARCA, Las Constituciones
del Concilio IV Lateranense de 1215, a Innocenzo III. Urbs et Orbis. Atti del Congresso
per il Medio Evo, 2003, p. 221; Concili de Valladolid del 1228, cnon 8, a Juan TEJADA
Y RAMIRO, Coleccin de cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola, vol. III,
Madrid, Santa Coloma y Pea, 1851, p. 326.
193. Extravagants de Joan XXII 3c; Extravagants 3. 2. 4.
del 1179, al cnon 5, per la qual sobligava els bisbes a alimentar pel
seu compte els clergues ordenats sine titulo.
Aix ho estableix tamb el cnon 13 del Concili ilerdense del
1299:
Nadie sea ascendido a las rdenes mayores si no tiene suciente
benecio o patrimonio a cuyo ttulo las reciba. Quien en otra suerte
las conera, proveer sucientemente al ordenado de todo lo que
necesite, o cuidar de que lo haga el que le hubiere presentado,
hasta que se halle en posesin de un benecio suciente. Y encarga
se observe elmente la prohibicin de ordenar o conferir benecios
a los que sean indignos, decretada por el concilio general.
194
Prohibeix lordenaci dels indignes i daquells que essent dignes
no tinguessin un beneci, com a la constituci del Concili Lateranense,
en la qual sargument que en algunas regiones los presbteros parro-
quiales no tenan para su sustento ms que la cuarta parte del cuarto,
es decir, la dieciseisava parte de los diezmos,
195
sense que consti per
culpa de qui. Per aix, el Concili ilerdense manava que ninguno fuera
promovido a subdicono, dicono o presbtero, si no tena un benecio
eclesistico suciente, o al menos un suciente patrimonio a cuyo casi-
ttulo fuera ordenado.
196
El legat, amb la nalitat de revalorar els benecis, intervingu a
Toledo i a Conca adoptant per lema una de les prescripcions del Concili
de Tours: Una cura dnimes, un encarregat.
197
Sens dubte, el descuit
daquesta norma era com a la Pennsula, on, tal com ell es lamenta,
les esglsies eren compartides per diversos clergues. Aix mateix, tant
a Valladolid com a Lleida, va fer tot el possible per aconseguir que
195. Per aquest motiu aquest cnon prescriu que, endems, a les esglsies de
patronat, els patrons estan obligats a donar una porci sucient als preveres que les
serveixen. Citat i tradut per Antonio GARCA Y GARCA, Las Constituciones del Concilio
IV Lateranense de 1215, a Innocenzo III. Urbs et Orbis. Atti del Congresso Internaziona-
le, vol. I, Roma, Societ Romana di Storia Patria, Istituto Storico Italiano per il Medio
Evo, 2003, p. 221.
196. Concili ilerdense del 1229, cnon 13, citat i tradut al castell per Juan
197. Concili de Tours del 1163, cnon 1, a Joannes Dominicus MANSI, Sacrorum
Conciliorum Nova et Amplissima Collectio, vol. VIII, Pars, 1902 (= Akademissche Druck-U.
Verlagsanstalt, Graz-ustria, 1960), 54v a 57.
aquesta polindria eclesistica adquirs bona forma ordenant que a
cada lloc es nomens, en qualitat de cap principal, un sacerdot que
tingus precedncia sobre els altres al ministeri pblic.
Aix, al Concili ilerdense del 1229 sestabl que havia de ser eli-
minada la pluralitat de benecis amb cura dnimes, i que els rectors
que tinguessin diverses parrquies havien de servir-les personalment o
procurar un ecnom substitut. En aquest segon punt, el legat es veia
obligat a reconixer que les rendes dalgunes parrquies eren massa
redudes per alimentar un sacerdot, per la qual cosa era necessari in-
evitablement un cert grau de possessi de diversos benecis. Ho tracta
lesmentat cnon 13, en el qual es repeteixen i inculquen les disposicions
del concili general relatives a la pluralitat de benecis i a la residncia
dels beneciats.
198
El fet que lany abans es negus a transgredir aquest
tema a Valladolid, indueix a pensar que a lArag era ms la demanda
de benecis, i que la subdivisi hi havia arribat ms lluny que a Castella.
LEsglsia tarraconense sofria tres grans mals, els mateixos que lEsglsia
universal, en aquest ordre de coses: els ttols dels rectors annexos a les
prebendes i dignitats eclesistiques; les dignitats conferides a persones
tonsurades, per no consagrades en lorde sacerdotal, al qual no els
interessava entrar, i lacumulaci de benecis i de crrecs parroquials.
Molt arrelat estava labs de lacumulaci de crrecs, ja que la Santa
Seu hi transigia de vegades. Com a conseqncia natural, els clergues
racioners de les parrquies es permetien llargues vacances i absncies,
ja que consta que el Concili ilerdense del 1229 condemn a no rebre
les vacances quotidianes ni les ofrenes de les esglsies aquells que no
procurasen servir personalmente a esas mismas iglesias.
199
Una corrupci secular vinculada al patrimoni eclesistic era la
simonia, que consistia a comerciar amb coses espirituals o annexes
a les espirituals. La prohibici de la simonia fou una de les nalitats
de la reforma gregoriana. Les Decretals de Gregori IX prohibien ob-
tenir diners per la tonsura, ordes, ocis eclesistics, administraci de
sagraments i funcions de culte en esglsies, monestirs i algunes per
a ladministraci de sagramentals.
200
No eren simonacs els estipendis
198. La normativa sobre el sistema benecial es troba als cnons 28-32 i la que
tracta sobre els bns temporals als cnons 33, 53-56 i 63-66 del Concili IV del Later;
vegeu Antonio GARCA Y GARCA, Las Constituciones del Concilio IV Lateranense de 1215,
a Innocenzo III. Urbs et Orbis. Atti del Congresso Internazionale, vol. I, Roma, Societ
Pea, 1851, p. 335.
200. X 5. 3 per totum.
i altres drets que el mateix ordenament permetia per determinades
prestacions. El Concili ilerdense del 1229 prohibeix aquesta corruptela
al cnon 33, ja esmentat, en la gura del crrec de larxipreste, el qual
el bisbe no havia datorgar a canvi duna renda, ni per un termini de
temps. Des de lantiguitat, sinsisteix que per la prestaci dels serveis
espirituals (sagraments, culte, etc.) no es podia exigir cap paga. Per
sadmetien, en canvi, les oblacions voluntries dels dels per a tals con-
ceptes. Aquest costum dels dels tendeix a establir-se com una obligaci
durant aquest perode, ja sigui mitjanant la pactio o pacte previ sobre
el preu a pagar, ja sigui mitjanant lexactio o exigncia del preu amb
carcter obligatori una vegada realitzat el servei espiritual en qesti.
No obstant aix, el fet que els mendicants administressin gratutament
aquests mateixos serveis motiv dures polmiques per part del clergat
secular, i era freqent el cas dels clergues que no administraven sa-
graments ni altres serveis si no sels pagava. Daltra banda, el clergat
amb cura dnimes necessitava objectivament aquests ingressos per a
subsistir. Els cnons 21 i 22 del Concili ilerdense del 1229 prescriuen la
gratutat dels sagraments i, en particular, el de la sagrada ordenaci. Un
dels captols dingressos pel manteniment de les dicesis, parrquies i
altres esglsies locals eren els delmes que pagaven els dels al rector
i, en general, al sacerdot amb cura dnimes. En canvi, no solien pagar-
lo als monjos ni als mendicants o a altres que tenien el dret dexacci.
Hi havia els delmes personals i els reials.
Estaven gravades amb delmes personals aquelles persones que
tenien indstria artesana prpia, i amb els reials aquelles que tenien
terres de cultiu, boscos, muntanyes i cases. El Concili IV del Later
dedic quatre cnons a la manera de pagar els delmes i les prim-
cies a lEsglsia.
201
El primer daquests cnons alludia a persones que,
anomenant-se cristianes, donaven en lloguer els seus camps a persones
no cristianes per burlar la llei eclesistica. Probablement, alludia als
albigesos del sud de Frana i als valdesos del nord dItlia, als quals,
en ser heretges, alguns amos cristians donaven les seves nques per
no haver de pagar els delmes i les primcies.
201. El Concili IV del Later del 1215, als cnons 53, 54, 55 i 56, respectiva-
ment, establ la prioritat del pagament dels delmes sobre els censals i tributs. Les terres
recentment adquirides estaven subjectes al delme malgrat els privilegis; prohibia labs
dalguns religiosos que llogaven cases o feus i ordenaven als inquilins que els paguessin
els delmes a ells i no a la parrquia i es condemnava la simonia en la collaci dordes
i en altres actes sagrats. Antonio GARCA Y GARCA, Las Constituciones del Concilio IV
Evo, 2003, p. 221.
A la Tarraconense no hi havia albigesos ni valdesos, per s mo-
riscos i jueus, els quals, en ser acatlics, no tenien obligaci de pagar
delmes i primcies a lEsglsia. A Lleida hi havia dues comunitats no
cristianes, sarrans i israelites, que tenien la seva llei i els seus principis,
i les Consuetudines en garantien la supervivncia. El rei Jaume I fou
el primer a protegir-los. Les Consuetudines Ilerdenses els garantien,
endems, la prctica religiosa dexercir els ocis de la cria sarrana,
amb la continuaci lliure dels seus crrecs, i els jutges i regidors de
la ciutat resolien les seves causes internes, per la qual cosa no es po-
saven amb els cristians.
202
LEsglsia no els podia perdre de vista, com
ho demostra el cnon 15 del nostre concili: Tanto los judos como los
sarracenos sean obligados por la jurisdiccin eclesistica a pagar a las
iglesias los diezmos y oblaciones debidas por las tierras, casas y dems
posesiones que de los cristianos pasaren a ellos por cualquier ttulo.
203
A Lleida hi havia cristians desaprensius i astuts que, en cas dhaver
de vendre una nca rstica o urbana, preferien negociar amb jueus
i musulmans, ja que aquests podien pagar-los un deu per cent ms
sobre el preu que qualsevol altre cristi. Dolgu a lEsglsia que, per
les habilitats duns cristians uixos, les nques anessin a mans de mu-
sulmans i jueus, al mateix temps que amb aquests enganys disminuen
els delmes. Aquest cnon ilerdense s ms exigent que el Later, ja que
aquest ltim no parlava de primcies, ni de cases ni daltres possessions,
sin noms de nques rstiques. Al Concili de Valladolid sestableix al
peu de la lletra exactament el mateix.
204
LEsglsia, per controlar el patrimoni eclesistic i augmentar el
valor de la massa de bns constitutiva daquest patrimoni, dict diverses
normes que prohibien als clergues, dhuc al bisbe, lapropiaci de bns
i la transmissi hereditria. Referent als ordes monacals, mendicants i
militars, no existeix per dret com un sistema de normes complexes
de tota la seva actuaci en matria econmica, per la qual cosa sha
de consultar el seu propi dret particular, que varia enormement dun
orde a laltre.
205
Aix, per exemple, els ordes militars podien tenir, dhuc,
1972, p. 357.
y Pea, 1851, p. 327.
205. C.12 q.2 c.53; X 3.10.1; Concili II de Li del 1246, que pass al Liber VI,
senyoriu temporal sobre les seves terres i castells, i lorde francisc, se-
gons les declaracions pontifcies, no podia tenir propietats ni lusdefruit
dels bns, sin el simple s de fet, pertanyent en tot cas la propietat
o domini a la Santa Seu o als donants, segons els casos. Per tot aix,
el Concili ilerdense del 1229 estableix una srie de cnons dirigits a
regular el control del patrimoni de canonges regulars i religiosos. Aix,
el cnon 20, ja descrit, prescriu que els canonges regulars no havien
de repartir-se els bns de lEsglsia. El cnon 23 orden la prohibici
a monjos i canonges regulars dapropiar-se de bns sense el perms del
bisbe dioces. I el cnon 26 man que els monjos no tinguessin pro-
pietats, per la qual cosa no solament els canonges regulars mancaven
de propietats. Els pares conciliars feien extensiva aquesta prohibici
a prendre llogater, ni temporalment, priorats, esglsies, cases, terres,
vinyes i altres possessions, per la qual cosa el cnon 26 estableix:
No tengan los religiosos nada propio de ninguna clase, ni tomen de
su iglesia a censo ni temporal ni perpetuo en clase de arriendo o
prenda los prioratos, iglesias, casas, tierras, vias u otras posesiones.
Los religiosos que obtengan personados en las iglesias catedrales
desempeen de tal suerte sus obligaciones, que no dejen de observar
el voto de religin y los estatutos de la orden. Y si por razn de sus
ocios habiten en las ciudades o villas, no coman ni duerman en
ellas, dejando el convento, sino que vuelvan a l, luego que hayan
desempeado sus obligaciones.
206
Altres abusos es donaven en els monjos que servien a les catedrals,
com ho estableix el cnon, per la qual cosa sels indicava que una
vegada complides les seves administracions o necessitats del seu oci,
tornessin a la companyia fraterna o a lobservana del seu orde.
Com a conclusi, el pes de la reforma impulsada pel legat, en
tornar aquest a Roma, recaigu en els arquebisbes peninsulars i els seus
sufraganis. A les seves mans estava el futur i de la seva bona disposici
depenia que es prengus la iniciativa de convocar concilis provincials
i snodes diocesans, aix com que sinculquessin incansablement al
seu territori les llions que el seu cardenal els havia ensenyat els anys
1228 i 1229. Malauradament, els uns i els altres demostrarien ser mals
a Heinrich Joseph DENZINGER, El Magisterio de la Iglesia. Manual de los smbolos, de-
niciones y declaraciones de la Iglesia en materia de fe y costumbres, Barcelona, Herder,
1963, p. 230-232.
alumnes i pitjors mestres.
207
Poc desprs del Concili de Li, el papa
Innocenci IV es lament del fet que a la provncia Tarraconense es
fes cas oms a les sancions eclesistiques i que no es consideressin les
sancions canniques. Sis anys ms tard, es decid substituir les penes
imposades contra els clergues concubinaris per Jean dAbbeville per
un sistema de multes, i es con la iniciativa als prelats individuals
que tenien experincia en les condicions locals, a que lEsglsia no
es veis obligada a receptar per a tots un mateix medicament sense
tenir en compte les diverses malalties, cum per varietatem personarum
et etiam regionum poenae sint proinde variandae.
208
Daquesta manera
es donava per segur que, en general, no es podia esperar del clergat
hispnic que satingus a les prescripcions del dret cannic. No obstant
aix, a la provncia eclesistica Tarraconense, al legat pontici Jean
dAbbeville sel prengu seriosament durant un perode de deu anys.
Iglesia espaola y de Amrica, vol. VI, Madrid, Pedro Montero, 1863, p. 49.
Introducci
Tenim poques notcies daquest concili, i el poc que en sabem
ho devem a un monjo benedict de la congregaci de Sant Maur
que escriv la Histria General del Llenguadoc
1
de la qual Sinz de
Baranda tragu algunes dades.
2
Aquestes dades procedeixen dun di-
ploma que Guillem de Montgr dirig, el 27 de maig de 1237, al
vescomte de Castellb Roger de Foix, ll de Roger Bernat, comte de
Foix. Linformava que, amb motiu dun acord pres al recent concili
celebrat aquell mateix any a Lleida, sel facultava per empresonar els
heretges albigesos.
Labbe, Harduino, Mansi, Aguirre, Villanuo i altres collectors
no tenien cap notcia daquest concili. El poc que sen coneix, i de
poca importncia, est recollit a la Histria General del Llenguadoc,
com ja hem mencionat. Valls i Taberner cita que, a nals del 1236 o
a principis del 1237, se celebr a Lleida una assemblea eclesistica
per tractar sobre els fets relatius a la Inquisici contra els heret-
ges.
3
Hefele i Leclercq situen aquest concili lany 1237 i diuen que
1. Claude DEVIC i Joseph VAISSETE, Histoire gnrale de Languedoc, Tolosa de Llen-
guadoc, Edouard Privat, 1879.
CONCILI PER A LESTUDI DE LORGANITZACI
DEL TRIBUNAL DE LA INQUISICI A LLEIDA
conaren als dominics i franciscans els treballs de la Inquisici al
Regne dArag.
4
De la personalitat de Guillem de Montgr i de Roger Bernat,
comte de Foix, ens en parla Zurita als Anales. Ambds assistiren a les
histriques Corts del Regne dArag reunides a Monts el 1236.
Guillem de Montgr, que era sagrist de Girona i arquebisbe electe
de Tarragona, hi assist en qualitat de procurador de lEsglsia tarra-
conense. Sobre la seva vida anterior, sabem que el papa Gregori IX
volia per a arquebisbe de Tarragona fra Ramon de Penyafort, de lorde
dels predicadors,
5
per que, en no acceptar el crrec de metropolit,
el papa nomen Guillem de Montgr, que tamb el rebutj malgrat
que el captol de Tarragona no tan sols lacceptava, sin que dhuc
lapressava perqu es fes consagrar. Lany 1235 va prendre part a les
conquestes dEivissa i Formentera
6
i desprs acud a la cort papal per
tal dobtenir lacceptaci de la seva renncia. Lany 1236 el papa loblig
a seguir com a arquebisbe electe de Tarragona i li con, mentrestant,
ladministraci de larxidicesi, de la qual Montgr noms en va fer s
a ttol de procurador.
7
Tamb sabem per Zurita que:
Don Guilln de Montgr y don Bernat de Santa Eugenia suplicaron
al rey, don Jaime I, que diese a don Guilln y a los de su linaje
la conquista de la isla de Ibiza, y quedase en feudo al arzobispo
la Iglesia de Tarragona. Y tenindolo el rey por bien, hzole merced
de ellos con la ciudad y el castillo para l y sus sucesores, con que
dentro de diez meses pasasen a conquistarla.
8
Com saprecia, es tractava dun arquebisbe bellics que lluitava
amb la mateixa fria contra els musulmans que contra els albigesos.
Lempresa de la conquesta dEivissa sefectu dins dels deu mesos pac-
tats, i fou conquerida lany 1237.
originaux, vol. V, Pars, Letouzey et An, 1913, p. 1581; Joan TORRENT, Lrida 1237
(Concilio de), a Diccionario de historia eclesistica de Espaa, vol. I, Madrid, Instituto
Enrique Flrez, Consejo Superior de Investigaciones Cientcas, 1972, p. 549.
5. Jaime de VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. XIX, Madrid,
6. Jaime de VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. XIX, Madrid,
Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 181-183, i vol. XII, p. 190.
8. Jernimo ZURITA, Anales de la Corona de Aragn (1137-1228), vol. III, Valncia,
Anbar, 1968-1972, p. 94-95.
El Necrologium Gerundense ens diu que mor l1 de juliol de 1273
9

i que no solament conquer Eivissa, sin tamb Formentera. Fund la
cartoixa de Sant Pau de Mar i proced enrgicament contra els albigesos
de Castellb i de les muntanyes de Prades a Tarragona.
10
Roger Bernat, comte de Foix, gura en segon lloc a la llista dels
assistents a les Corts del Regne dArag reunides a Monts lany 1236,
segons consta en lobra de Zurita, immediatament desprs de linfant
Ferran, oncle de Jaume I. En aquestes corts, es decid la denitiva
conquesta de Valncia.
11
El seu ll, Roger de Foix, vescomte de Cas-
tellb, segu una conducta poc recta pel que es desprn de la Noticia
de los Condes de Urgel, que ens diu:
El vizconde de Castellb, feudatario de Urgel, que tena en custo-
dia la lnea fronteriza, fue atrado por la secta albigense. Dejola
despus, mas para volver de nuevo a ella y transformarse en su
protector en Catalua. El obispo de Urgel trabaj con celo para
volverlo al buen camino, y envi a Ponce de Planeda, prior de los
dominicos de Lrida, en calidad de su delegado e inquisidor, pero
le envenenaron los herejes en 1243. Esto mismo les infundi tal
engreimiento en el corazn, que comenzaron a envalentonarse y a
perseguir a cuntos no fueran de sus ideas. Mas este crimen oblig
a las autoridades civiles a tomar en serio las cosas. Predicose la
cruzada, y don Guillem de Montgr los derrot completamente en el
ao 1244. Poco despus, reaparecieron algunas partidas albigenses
en el Montsech, llegando hasta Ager y los pueblos del abadiato de
Bellpuig, consiguiendo apoderarse de Castell de Farfanya, que se
convirti desde entonces en verdadero nido de la hereja.
12
El 1185, el jove vescomte Arnau de Castellb no dissimulava la
seva simpatia pels ctars. El seu parent i aliat el comte Ramon Roger
de Foix proteg obertament els heretges, destross les esglsies de la
9. El necrologi giron ens diu que: Falleci Guillermo de Montgr en edad muy
avanzada, que recuerda honorcamente la fecha de su muerte y sus gloriosas empresas.
Kal. Julii anno MCCLXXIII obiit Guillelmus de Montegrino, qui existens Tarraconensis electus
fugavit viriliter de vicecomitatu Castriboni et de montanis de Pradis multitudinem haereticae
pravitatis (albigenses); deinde exercitu congregato castrum et insulas de Eviza et Formentaria
depulsis paganorum spurcitiis expugnavit; fundationem fecit monasterii Cartusiae apud
Sanctum Paulum de Maritimo. Josep M. QUADRADO, Historia de la conquista de Mallorca:
Crnicas inditas de Marsili y Desclot (s. XIII-XIV), Palma, Estevan Tras, 1850, p. 378.
10. Jernimo ZURITA, Anales de la Corona de Aragn (1137-1228), vol. III, Valncia,
Anbar, 1968-1972, p. 94-95.
11. Ferran SOLDEVILA, Jaume I, Cronica o Llibre dels Feits, Barcelona, Edicions
62, 1982, p. 157-160.
12. Eduardo CORREDERA GUTIRREZ, Noticia de los Condes de Urgel, Lleida, Dipu-
taci Provincial de Lleida, Institut dEstudis Ilerdencs, 1973, p. 9-227.
Cerdanya i el 1198-1199 saquej la Seu dUrgell. Lany 1223, el seu
ll Roger Bernat, comte de Foix, casat amb Ermessenda, lla hereva
del vescomte de Castellb-Andorra, constitueix als Pirineus centrals
una perillosa potncia hertica en simpatitzar amb els ctars i tam-
b, dalguna manera, amb els valdesos.
13
Durant tot el segle XII i ns
al 1320, el pas de Castellb s un veritable refugi ctar, aix com
linterior de les regions de Tarragona, Lleida i Tortosa. Els nobles
sostenen lheretgia, els veguers i els batlles fan el mateix, i tota la
poblaci segueix practicant la religi ctara, per lEsglsia catlica,
des daquest moment, t armes, la Inquisici i el suport del bra se-
cular.
14
La inquisici episcopal i el poder reial reaccionen a partir de
nals del segle XII. Ja al Costum de Barcelona, tant els heretges com
els jueus sn assimilats als excomunicats i no podien fer testimoni-
atge contra els cristians. Per res concret es deia daquests heretges,
que, per tant, podien cohabitar amb el poble catlic. Lextensi del
catarisme a les muntanyes lleidatanes sexplica per la protecci que
rebia dels grans senyors feudals, entre els quals el senyor de Castellb,
els Josa i tamb els comtes de Foix, amb el desig de lluitar contra la
potncia, igualment feudal, del bisbe dUrgell. Hi ha documents que
proven una certa divulgaci popular de lheretgia ctara des dAndorra
ns a Berga, passant per les terres del Solsons. A larxiu de la Seu
dUrgell hi ha un document que t un procs inquisitorial en el qual
es llegeix: Pocs albergs hi havia que no en tinguessin.
15
No s des-
tranyar, doncs, que la Inquisici fes molta feina en aquesta zona a
partir de les gents condemnades i, ms encara, desprs que el prior
del convent de predicadors de Lleida, fra Pon Planedis, fos nomenat
inquisidor general del comtat dUrgell lany 1235.
Respecte a lactitud ambigua del vescomte de Castellb, Menndez
y Pelayo ens diu:
En el vizcondado de Castellb, sujeto al conde de Foix, haba pene-
trado el error albigense protegido por el mismo conde. Para atajar
el dao, se celebr en Lrida un concilio y fueron delegados varios
13. Quintn ALDEA, Toms MARN i Jos VIVES, Diccionario de historia eclesistica
de Espaa, suplement 1, Madrid, Instituto Enrique Flrez, Consejo Superior de Investi-
gaciones Cientcas, 1987, p. 120.
gaciones Cientcas, 1987, p. 121-122.
1972, p. 355; Jordi VENTURA SUBIRATS, Els heretges catalans, Barcelona, Selecta, 1963, p. 54.
inquisidores
16
que procedieron contra la hereja. De resultas de sus
indagaciones, el obispo de Urgel, Ponce o Pon Vilamuz, excomulg
al conde de Foix. El conde apel al arzobispo de Tarragona, Gui-
llem de Montgr, quejndose de su prelado, el cual se allan al n
a absolverle el 4 de junio de 1240.
17
El Concili de Lleida del 1237 excomunic Roger Bernat de Foix,
vescomte de Castellb, que apell i fu reconixer la seva ortodxia;
no solament accept lencrrec de perseguir els heretges albigesos
procedent de lacord daquest concili, constatat al diploma enviat per
Guillem de Montgr, sin que shi exced, tal com ens ho descriu la
Histria General del Llenguadoc.
18
Per la gent del vescomtat de Castellb
no pogu escapar de la condemna; a partir del 1237, cinquanta-cinc
persones sn condemnades per heretgia, quinze de les quals moren
a la foguera. El 1257 una comissi constituda per Innocenci III i
conada a Ramon de Penyafort i al provincial dels frares menors
actu al vescomtat i condemn ms de seixanta ctars noms a la
ciutat de Castellb. Els anys 1267 i 1269 els inquisidors de Barce-
lona pronunciaren una sentncia contra el comte dUrgell, Arnau de
Castellb i la seva lla Ermessenda a ttol pstum, i manaren que els
tres cossos fossin exhumats de la seva sepultura en terra cristiana i
que els seus ossos fossin escampats.
19
Lorigen de la presncia de ctars i valdesos des de la Vall dAran
i la Catalunya pirinenca ns a la conca mediterrnia es remunta a
lltim ter del segle XII, concretament des de lany 1167 ns al 1172,
quan es desenvolup el concili ctar de Sant Feliu de Caraman i quan
Pere Valds i els pobres de Li es propagaren per totes les terres de
16. Dominics i franciscans. Dels pares franciscans i dominics, sabem que la seva
presncia a Lleida s tan antiga com lorde serc. Ambds ordes se situen del 1217 al
1220, dacord amb els Annales Minorum de fra Lluc Wadingo i lobra del pare Antonio
de Herrera, basada en els Annals Franciscans; vegeu Pere SANAHUJA, Els frares menors
a Lleida, a Vida lleidatana, vol. IV, Barcelona, 1929, p. 380; Pere SANAHUJA, Historia de
la Serca Provincia de Catalua, Barcelona, 1959, p. 26-27.
17. Marcelino MENNDEZ Y PELAYO, Historia de los heterodoxos espaoles, vol. III,
Madrid, Victorino Surez, 1918, p. 212.
18. Claude DEVIC i Joseph VAISSETE, Histoire gnrale de Languedoc, Tolosa de
Llenguadoc, Edouard Privat, 1879. Es diu que captur un total de seixanta heretges:
quaranta-cinc als seus dominis i quinze fugitius. Daquests seixanta, quinze acabaren
a la foguera.
la Mediterrnia.
20
Ambds foren condemnats a la vegada al Concili
de Verona pel papa Luci III lany 1184.
El vell Ramon, comte de Tolosa de Llenguadoc, havia dit al captol
general de lorde del Cister, celebrat el 1177 i recollit per Menndez
y Pelayo:
Aquestes heretgies han prevalgut de manera que han dividit el
marit i la muller, el pare i el ll. Han sedut els mateixos sacer-
dots, i per aix estan abandonades i mig en runes les esglsies, i
ni tan sols es bateja els nens. [...] Res poden fer-hi les censures
eclesistiques i no s possible trobar remei sin al bra secular,
a lespasa de lEstat.
21
Eren els temps durs de la reacci provocada per lactitud dels
albigesos, acabdillats per Ramon, comte de Tolosa, i desprs tamb pel
seu cunyat Pere II dArag. Les raons teolgiques donades pels dotze
doctors cistercencs que Innocenci III havia enviat al Migdia francs
per al seu convenciment no serviran de res. Tampoc la predicaci i
els exemples de pobresa evanglica donats per Domnec de Guzmn
i els seus companys. El fet que els aliats del comte de Tolosa hagues-
sin assassinat el legat pontici
22
provoc una terrible contraofensiva
dirigida per Sim de Montfort. La guerra es propag durant molt de
temps, encara desprs dalguns decennis; el Regne dArag estava en
perill de contagi, ja que, com diu lhistoriador francs Mourret: Por
entonces, las dos vertientes de los Pirineos no constituan sino una sola
patria. Languedoc, Catalua y Aragn tenan las mismas aciones por
20. A aquest concili ctar hi assistiren representants de la Vall dAran, territori
que constitua una dicesi del catarisme. dhuc sha conservat el nom dun bisbe ara-
ns, un tal Ramon de Casals, escollit pels homines Aranenses, del concilium ecclesiae
Aranensis, que hi era. Quintn ALDEA, Toms MARN i Jos VIVES, Diccionario de historia
eclesistica de Espaa, suplement 1, Madrid, Instituto Enrique Flrez, Consejo Superior
de Investigaciones Cientcas, 1987, p. 120; Josep LLADONOSA I PUJOL, Histria de Lleida,
vol. I, Trrega, Camps Calmet, 1972, p. 354.
21. Marcelino MENNDEZ Y PELAYO, Historia de los heterodoxos espaoles, vol. I,
Madrid, Biblioteca de Autores Cristianos, 1956, p. 525-528.
22. Lany 1198, Innocenci III dna als religiosos cistercencs, enviats com a legats
al comtat de Tolosa, el poder daplicar-hi totes les sancions pronunciades ns aleshores
pels concilis contra el heretges, per recordant-los que en volia la conversi i no lex-
termini. El 1200 Innocenci III hi envi, amb igual objecte, el cardenal de Santa Prisca
i els monjos cistercencs Ral i Pire de Castelnou. Mentrestant Ramon VI, comte de
Tolosa, enganyava els legats amb vanes promeses, saquejava esglsies i convents i donava
suport als heretges. Amb aix, el 12 de gener de 1208 hi hagu lassassinat del legat
pontici Pire de Castelnou i daquest crim sacus el comte de Tolosa com a inspirador
i encobridor. A partir daqu, Innocenci III va combatre el catarisme amb lanomenada
croada albigesa dirigida per Sim de Montfort. Enciclopdia universal illustrada europeo-
americana, vol. XXVIII, 1a part, Madrid, Espasa Calpe, 1988, p. 1654.
la poesa y la misma lengua literaria. Hacase a travs de los Pirineos
un cambio activo y continuo de trovadores y caballeros, de ideas, can-
ciones y mercancas.
23
El ms perills daquests intercanvis era el que
feien els trobadors, que amb els seus versos inculcaven dolament les
idees hertiques del Migdia francs al vessant sud dels Pirineus. Es fa
notar una idea de confusi al Pirineu catalanoaragons produda pels
heretges dAlbi. Als Pirineus catalanoaragonesos es produ, al llarg de
ms de mig segle, la commoci daquesta secta, de la gravetat de la
qual Menndez i Pelayo diu: En jutjar aquests fets, conv no oblidar
el carcter especial daquestes heretgies i llurs partidaris que, lluny de
contenir-se en els lmits de lesfera espiritual, treien de la seva posici
dogmtica principis que removien totes les relacions socials.
24
s el rei Alfons el Cast qui reaccion primer sota limpuls del
cardenal legat Gregori de SantAngelo. Loctubre del 1194 promulg
un edicte, raticat al Concili de Lleida en aquesta mateixa data amb
la presncia dels abats de Poblet, de Santes Creus i dEscaladei, dels
priors de Lleida, de Solsona i del Sant Sepulcre i de nombrosos sa-
cerdots, dignataris, cavallers i notables dels seus estats. El rei Alfons
prohib als seguidors de Pere Valds viure en tots els seus territoris; els
man marxar abans del 2 de novembre segent; desprs daquesta data
consideraria lcit que els seus sbdits els maltractessin, per no que els
matessin ni els mutilessin.
25
Pere el Catlic fou mort a Muret el 1213,
mentre ajudava els seus vassalls del nord dels Pirineus contra lexrcit
de Sim de Montfort.
26
El seu ll Jaume I noms pogu afermar-se
en els seus estats a partir del 1228. Per, des daquest moment, unes
ordenances exclouen els heretges del conjunt dels seus sbdits. El rei
precis aquestes mesures el 7 de febrer de 1233 amb les constitucions
de Tarragona,
27
que establien la Inquisici a Catalunya. En endavant,
23. Fernando MOURRET, Historia General de la Iglesia, (Desde el Cristianismo y
sus orgenes hasta la Iglesia contempornea), vol. IV, Barcelona, Blond y Gay, 1918, p.
526-527.
24. Marcelino MENNDEZ Y PELAYO, Historia de los heterodoxos espaoles, vol. I,
Madrid, Biblioteca de Autores Cristianos, 1956, p. 525-528.
gaciones Cientcas, 1987, p. 120-121.
26. Ferran SOLDEVILA, Jaume I, Cronica o Llibre dels Feits, Barcelona, Edicions
62, 1982, p. 45-47.
27. Aquestes constitucions diuen: El soberano manda que nadie, sin autorizacin,
dispute sobre la fe bajo pena de excomunin; que nadie posea Libros Santos escritos en
idioma vulgar; que ningn hereje o tampoco que ningn sospechoso ejerza una funcin
pblica; que nadie zanje una cuestin de hereja, salvo un obispo u otro clrigo investido
de los poderes necesarios (un inquisidor); que nadie albergue a un hereje ni tampoco guarde
sus bienes bajo pena de perder todos sus bienes propios y sus cargos. Manda tambin que
homes com sant Ramon de Penyafort, els frares predicadors i els me-
nors van poder lluitar amb el suport del bra secular als pasos de la
Corona dArag.
Als primers decennis del segle XIII, el Llenguadoc estava molt
penetrat pels albigesos. Els valdesos van desaparixer bastant aviat i
van tornar a lEsglsia; els ctars continuaren durant tot el segle XIII,
molt organitzats des de Navarra ns al Llobregat i la desembocadura
de lEbre. Els registres de linquisidor Jacques Fournier, bisbe de P-
mies des de lany 1317 ns al 1326 (futur papa Benet XII), revelen els
costums profundament arrelats a la societat pirinenca perseguida per
la Inquisici de refugiar-se, reagrupar-se i rebre el consolamentum.
28
La data ms probable daquesta reuni anomenada concili, ja
que hi acudiren els bisbes de la provncia eclesistica Tarraconense,
se situa el 5 de mar de 1237, dos anys abans de lestabliment de la
Inquisici a crrec dels frares dominics.
29
De lencrrec sorgit de
la butlla de Gregori IX del 26 de maig de 1232, Declinante iam mundi,
per a la repressi de lheretgia a la provncia Tarraconense,
30
esdevingu
ms tard una carta escrita a Perusa el 16 de maig de 1235, en qu
el papa Gregori IX encoman a sant Bernat Calb, bisbe de Vic, i al
prior dels dominics de Barcelona lestabliment duna inquisici general
contra qualsevol persona sospitosa dheretgia. Hi intervingu tamb el
predicador sant Ramon de Penyafort.
La inquisici dominicana proced tamb contra els sarrans i els
jueus, amb ms nim de convertir-los al cristianisme que dimposar-los
cap cstig. Per ambdues comunitats no cristianes tenien la seva llei,
las casas de los herejes sean destruidas, si son alodioles, o entregadas a su seor, si estn
bajo feudo o censo; nalmente, que en todo lugar sospechoso de hereja personas idneas
hagan una encuesta. Josep M. PONS GURI, Constituciones Conciliares Tarraconenses (1229-
1330), Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XLVII (1974), p. 65-127, i Analecta
Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XLVIII (1975), p. 241-363; Quintn ALDEA, Toms
MARN i Jos VIVES, Diccionario de historia eclesistica de Espaa, suplement 1, Madrid,
Instituto Enrique Flrez, Consejo Superior de Investigaciones Cientcas, 1987, p. 121.
29. Jordi VENTURA SUBIRATS, El catarismo en Catalua, Boletn de la Real Academia
de las Buenas Letras de Catalua (Barcelona), vol. XXVIII (1959-1960), p. 75-168.
els seus privilegis i les Consuetudines Ilerdenses els garantien, a ms
de la prctica de la seva religi, la continutat en els crrecs.
31
Guillem de Montgr, arquebisbe electe de Tarragona, degu presidir
el concili i es degu traslladar, al ms aviat possible, a Solsona, molt a
prop del vescomtat de Castellb, per tal dexpedir el diploma del qual ja
hem parlat a Roger de Foix. El bisbe de Lleida, durant aquesta poca,
era Pere dAlbalat, que acompany el rei Jaume I el Conqueridor a la
presa de Valncia, junt amb el seu germ dominic Andreu dAlbalat i
el conegut prior del monestir que lorde dels predicadors fund a la
capital llevantina, fra Pere de Lleida.
32
Jaume I exped un decret el
13 de novembre de 1236, pel qual lEsglsia de Valncia dependria de
la seu metropolitana de Tarragona.
33
La resta dels bisbes de la provncia eclesistica Tarraconense tamb
assistiren al Concili ilerdense del 1237, que se celebr, sens dubte, a
la seu, ja que entre lany 1220 i el 1240 les portes de lAnunciata i de
Fillols i el cimbori ja estaven construts i les naus ja eren cobertes.
34
Temes tractats
Certament, al Concili ilerdense del 1237 sestudi lorganitzaci del
Tribunal de la Inquisici creat a Lleida uns anys desprs, concretament
el 1241, per sant Ramon de Penyafort,
35
i es conaren als dominics i
als franciscans els treballs de la Inquisici al Regne dArag. Degu
ser lnic objectiu daquest concili, a banda que, per la inuncia del
bisbe Berenguer dErill (1205-1236), Jaume I hi decid la conquesta
de les illes Balears.
36
31. Jordi VENTURA SUBIRATS, Els heretges catalans, Barcelona, Selecta, 1963, p. 54;
Roser SABANS I FERNNDEZ, Los Concilios Ilerdenses de la Provincia Eclesistica Tarraco-
nense en la Edad Media (a. 546-1460) (extracte tesi doctoral), Salamanca, Universidad
Ponticia de Salamanca, 2002, p. 399.
1972, p. 363.
1972, p. 363-364.
34. Francesc FIT LLEVOT, La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors, els
artistes, s. XIII al XV, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991, p. 86.
El bisbe de Lleida, Pere dAlbalat, contribu personalment en la
declaraci de guerra contra lheretgia i don suport als religiosos, els
ms decidits aliats en aquesta guerra, atorgant-los honors solemnes a
tota la provncia.
37
Daquest bisbe sabem que, l11 de desembre de 1237,
promulg una Ordinatio Ecclesie Ilerdensis.
38
Com explica Villanueva,
fou una solemne constituci:
Fij el nmero de cannigos en veinticinco, como estaba manda-
do, y el de doce preposituras servideras por los mismos cannigos,
las cuales diesen las dcimas de sus frutos a la obra de la Iglesia,
mientras durase su fbrica. Entre las porciones canonicales seala
la que se deba dar magistro scolarium qui in gramtica regat et
docent, como entonces, por falta de dotacin, no produjese aquella
escuela los frutos que sola antiguamente.
39
Tamb public la Summa septen sacramentorum, recull de normes
sobre ladministraci dels sagraments per part dels clergues que pot
considerar-se com un directori pastoral i que fou adoptat en quatre
bisbats de la provncia eclesistica Tarraconense.
40
Dos anys desprs, essent ja arquebisbe de Tarragona, Pere dAlbalat
convoc el seu primer concili tarragon lany 1239, en el qual socup
i es preocup encara de trobar la manera dacabar amb lheretgia al-
bigesa catalanoaragonesa.
41
38. Loctubre de 1236 fou elegit bisbe de Lleida. Reg la dicesi durant catorze
mesos que foren memorables per la seva Ordinatio de lEsglsia de Lleida tam in capite
quam in membris. Tamb foren notables les disposicions destinades a millorar lec-
cia dels ardiaques, augmentar lassistncia al culte div a la catedral i aixecar el nivell
cultural de leducaci a travs dun mestre. Quintn ALDEA, Toms MARN i Jos VIVES,
Diccionario de historia eclesistica de Espaa, suplement 1, Madrid, Instituto Enrique
Flrez, Consejo Superior de Investigaciones Cientcas, 1987, p. 13; Ordinatio Ecclesie
Ilerdensis: Arxiu Capitular de Lleida, Constituciones Ecclesie Ilerdensis (caixa 218), f.
2v-5r; Joan Ramon PIQU BADIA, Els primers bisbes i els primers captols catedralicis:
estructura i funcionament dun bisbat medieval, a Arrels cristianes, vol. I, Temps de forja,
Lleida, Bisbat de Lleida, Pags, 2008, p. 234-235.
40. Sebasti JANERAS, Concilis Provincials Tarraconenses, coll. Clssics del Cris-
tianisme, 50 bis, Barcelona, Proa, p. 23.
Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XLVII (1974), p. 34-40. El cnon 11 daquest
concili tracta sobre els haereticos et fautores eorum.
Introducci
1
Segons la Marca Hispnica, i consegentment Aguirre i Villa-
nuo, aquest concili judicial s considerat una junta de prelats. Fou
una reuni mixta de bisbes, clergues, prohoms i poble que, reunits a
Lleida loctubre de 1246, tract exclusivament de donar soluci a un
afer existent entre el rei Jaume I i el bisbe de Girona, Berenguer de
Castellbisbal,
2
el seu confessor.
De la celebraci daquesta assemblea conciliar, noms sen coneix
el motiu: laixecament de la pena dexcomunicaci a la qual estava sot-
ms el rei Jaume I pel fet dhaver fet tallar la llengua al seu confessor,
el bisbe de Girona, fra Berenguer de Castellbisbal, suposadament pel
fet de violar el secret de confessi. El papa Innocenci IV excomunic
Pea, 1851, p. 376; Joan TORRENT, Lrida 1246 (Concilio de), a Diccionario de historia
eclesistica de Espaa, vol. I, Madrid, Instituto Enrique Flrez, Consejo Superior de
Investigaciones Cientcas, 1972, p. 549; Jos SENZ DE AGUIRRE, Concilios espaoles, a
Collectio maxima Conciliorum omnium Hispaniae et Novi Orbis, vol. III, Roma, Typis Joan-
nis Komarek Bohemi, 1694, p. 503; Matas de VILLANUO, Summa Conciliorum Hispaniae,
vol. II, Madrid, 1784, p. 58-59; Quintn ALDEA, Toms MARN i Jos VIVES, Diccionario de
historia eclesistica de Espaa, suplement 1, Madrid, Instituto Enrique Flrez, Consejo
Superior de Investigaciones Cientcas, 1987, p. 14.
Tarraconensia (Barcelona), vol. XI (1935), p. 9; Joaquim MIRET I SANS, Itinerari de Jaume
I El Conqueridor, Barcelona, Institut dEstudis Catalans, 1918, p. 183.
CONCILI JUDICIAL PER A TRACTAR LAIXECAMENT
DE LA PENA DEXCOMUNICACI AL REI JAUME I
Jaume I i pos els seus regnes en entredit.
3
A lassemblea episcopal,
el rei, reprs greument per la seva transgressi, fou sotms a la peni-
tncia imposada i va rebre labsoluci a lesglsia dels frares menors
de Sant Francesc de Lleida.
4
Els fets daquest concili sn poc coneguts, i no hi ha unifor-
mitat en les versions donades pels diferents autors.
5
Per a uns, el
motiu de lexcomunicaci imposada a Jaume I fou la injria que
infer al bisbe de Girona, que havia revelat lestratgia que el rei
tenia per al repartiment del Regne dArag entre Alfons, ll de la seva
primera muller, Elionor, i Pere III, ll de la seva segona muller, Violant
dHongria.
Altres autors consideren ms probable que fos algun assumpte
relacionat amb el silenci cannic del sagrament de la confessi. Inter-
preten que, per tal de defensar la validesa del tercer matrimoni contret
per Jaume I a la clandestinitat amb Teresa Gil de Vidaure, el bisbe
de Girona havia revelat alguna cosa, que sense ser un acte pecami-
ns del rei, coneixia sota el secret de la confessi. El rei desterr del
territori del seu regne aquest bisbe i man que se li talls la llengua.
El bisbe, aix mutilat, recorregu a Roma i inform el papa Innocenci
IV sobre el fet. El papa envi una carta datada el 22 de juny de 1246
a Jaume I, llavors en lloc desconegut, en la qual lexhortava a aixecar
el desterrament al bisbe agredit i a fer penitncia pel greu atemptat.
Lhistoriador Andrs Gimnez Soler, explica aix el succs:
Morta la segona muller, Violant dHongria, Jaume I festej Teresa
Gil de Vidaure, la qual no accedia als seus desitjos si no legitimava
la uni pel sagrament davant lEsglsia, de manera que Jaume I
es cas en secret amb ella. Malalta de lepra, el rei va voler sepa-
rar-sen i tornar-se a casar, per ella va recrrer a Roma per tal
de provar la legitimitat del seu matrimoni, i el rei man tallar
la llengua al bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal que,
3. Lentredit s una censura eclesistica que prohibeix ls de certes coses sa-
grades als dels, els ocis sagrats a les esglsies i ladministraci dels sagraments, amb
lexcepci del baptisme als nadons i del vitic als moribunds.
Cientcas, 1972, p. 549; Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa Sagrada, continuada por la
moderno vol. XLVIII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 170.
5. Roser SABANS I FERNNDEZ, Los Concilios Ilerdenses de la Provincia Ecle-
sistica Tarraconense en la Edad Media (a. 546-1460), a Territori i societat a lEdat
Mitjana. Histria, arqueologia, documentaci, vol. III, Lleida, Universitat de Lleida, 2000,
p. 401-404.
segons es diu, viol el secret de confessi, armant la legitimitat
daquest matrimoni, ja que li ho havia confessat el mateix rei.
6
Lassumpte arrib a la junta episcopal de Lleida per la carta ex-
hortatria que Innocenci IV envi a Jaume I fent-lo recapacitar sobre
els fets passats. Aquesta carta degueren portar-la personalment fra
Desideri i el bisbe de Camerino, arribats expressament de Roma, o
potser de Li.
7
Jaume I respon la carta amb una altra en qu expressa, en la
versi de Tejada y Ramiro: Siguiendo el consejo y exhortacin de fray
Desiderio, penitenciario del Seor papa, reconocemos que en el hecho
de la mutilacin de la lengua del obispo de Gerona nos hemos excedido
gravemente. Desprs de demanar perd, el rei prometia: Por el agravio
inferido a la Iglesia de Gerona daremos satisfaccin y haremos una de
estas tres cosas, o bien fundaremos un hospital, o bien terminaremos
la abada de Benifaz de la orden del Cister, o bien asignaremos unas
rentas a la Iglesia de Gerona.
8
Fou el 5 dagost daquell mateix any quan Jaume I envi al papa
la seva resposta des de Valncia i immediatament, el 22 de setembre
de 1246, Innocenci IV li envi una segona carta totalment absolutria.
El papa li deia ara: Enviamos al obispo de Camerino y a fray Desi-
derio, nuestro penitenciario, para que segn la forma de la Iglesia se le
otorgue la absolucin.
9
Reb labsoluci a lesglsia dels frares menors
de Lleida el 19 doctubre daquell mateix any. Al contingut daquesta
segona carta pontifcia, Jaume I contest:
De parte de Vuestra Santidad hemos recibido una carta sobre el
hecho por el cual habamos incurrido en el vnculo de la excomu-
nin, la cual soportamos muy pesada y molestamente. Y, aunque a
algunos les hayan parecido speras y duras las palabras de la carta,
con todo nosotros las recibimos resignadamente.
10
6. Andrs GIMNEZ SOLER, La Edad Media en la Corona de Aragn, Barcelona,
Labor, 1930, p. 213-219.
la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia de Lrida en su estado moderno vol. XLVIII,
Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 170.
Pea, 1851, p. 377.
Pea, 1851, p. 377-378
Pea, 1851, p. 377-378.
Tot aix coincideix plenament amb la versi que en deix escri-
ta fra ngel Manrique als Anales del Cster, en qu parla del sacrilegi
consumat pel rei contra el bisbe de Girona, a qui, trat per Teresa en
la seva causa de matrimoni secret, va fer castigar tallant-li la llengua
sota el pretext dhaver-li descobert la seva confessi.
Altres autors, com Zurita, Manrique, Hefele i Leclercq i Mariana
tracten els fets molt similarment. Aix, Zurita
11
narra el trist episodi,
per no en la segona edici del 1579, ni en les posteriors. Manrique,
autor dels Anales del Cster, s qui parla amb ms fonament daquests
fets en tenir diversos documents dipositats al monestir del seu orde a
Benifass, a la dicesi de Tortosa. Sn set documents que actualment
es poden veure reproduts com a apndixs.
12
Els primers sn datats a
Valncia, els tres ltims a Lleida i el de la carta absolutria del papa
Innocenci IV fou expedit des de Li. Sinz de Baranda, a mitjan segle
XIX, encara va veure el pergam de Benifass a larxiu de la Corona
dArag a Barcelona.
13
Va veure tamb el document cistercenc de Be-
nifass i assegurava que la cpia del manuscrit daquest monestir tenia
molt poques diferncies respecte de loriginal. A la mateixa conclusi
sarriba en comparar el document de Benifass sobre la fundaci duna
capellania per part del rei Jaume I pel greuge a lEsglsia de Girona
amb el document original que durant segles fou arxivat a la catedral
daquesta ciutat. Hefele i Leclercq descriuen els fets molt similarment,
i recullen la promesa de labsoluci donada pel papa amb la condici
dacabar la construcci dun convent i dun hospital, els treballs dels
quals havien estat interromputs, i de fundar una nova capellania a la
catedral de Girona. Una vegada complides aquestes satisfaccions, el
papa li aixec lexcomunicaci.
14
Mariana s lautor que ms explcitament descriu aquest fet:
A esta sazn, Aragn estaba en entredicho. Tenan cerrados todos
los templos del reino de Aragn. Lo que implicaba el silencio y
la suspensin del culto divino. Fue as como don Jaime I rey de
Aragn, cuando era ms mozo, tuvo conversacin con doa Teresa
11. Jernimo ZURITA, Los cinco libros primeros de la primera parte de los Anales
de la Corona de Aragn, Saragossa, Casa de Pedro Bernuz, 1562.
XLVIII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 170.
13. El pergam de Benifass formava part, en aquell temps, del lligall 9 i hi
gurava amb el nm. 24.
originaux, vol. V, Pars, Letouzey et An, 1913, 2a part, p. 1704; Pius Bonifacius GAMS,
Die Kirchengeschichte von Spanica, vol. III, Ratisbona, 1876, p. 233.
Vidaurre, la cual le puso pleitos delante del Romano Pontce y le
peda por marido. Alegaba la palabra que le dio, contra la cual no
se pudo casar con otra. No tenan bastantes testigos para probar
aquel matrimonio por ser negocio clandestino. As, se dio sentencia
en el pleito contra doa Teresa y a favor de la reina Violante. Slo
el obispo de Gerona, del que hay fama que comunic el secreto del
rey al papa Inocencio IV. ste manifest que el ltimo matrimonio
del rey se tena que invalidar y tener por verdadera mujer a doa
Teresa. El rey se lo haba confesado en secreto, y as su conciencia
no sufrira con tan grave pecado. Ninguna cosa se pasa por alto a
los prncipes, por ser ordinario que muchos derriban a otros por
medio de acusaciones verdaderas o falsas y con sus chismes pre-
tenden alcanzar el poder en los palacios de los reyes. El rey tuvo
aviso que en Roma el pontce se inclinaba en la causa a favor de
doa Teresa y avis al que lo descubri, el obispo de Gerona, a ir
a su corte. En su presencia mand que le cortasen la lengua. Fue
cruel carnicera y torpe venganza, si bien el obispo era merecedor
de cualquier dao por descubrir el sigilo de la confesin de aquel
secreto, lo cual nunca se permite. Cuando el pontce Inocencio
IV celebraba un concilio general en Len (Francia), fue avisado
de lo que pasaba y puso en entredicho a todo el reino, declarando
pblicamente por excomulgado al rey. Conoci ste su error y por
medio de Andrs de Albalate, obispo de Valencia, el cual mand
como embajador sobre el caso, pidi humildemente penitencia y
absolucin. Dijo que estaba presto a satisfacer con plena penitencia
todo lo que se le impusiera. Oda la embajada, el pontce envi a
sus embajadores, al obispo de Camerino y al obispo Desiderio, para
que se informasen de todo lo que pasaba en Aragn. Por este motivo,
se hizo en Lrida una junta de obispos y seores. En particular,
estaban presentes los obispos de Tarragona, Zaragoza, Urgel, Huesca
y Elna. En presencia de estos prelados, el rey, de rodillas, despus
de una gran represin por parte de stos, fue absuelto de aquel
exceso. La penitencia impuesta fue que acabase a sus expensas la
edicacin del monasterio de Benifaz, que haca veinte aos que
estaba comenzado, de cuando se tom el pueblo de Morella. Una
vez acabada la fbrica, haba de dar una renta anual de doscientos
marcos de plata para que los monjes del Cister pudieran sustentar
dicho monasterio. En Valencia haba comenzado a edicarse un
hospital para albergar a pobres y peregrinos. A este hospital sealaron
mayores rentas. Doscientos marcos de plata anuales para sustentar
a los pobres y peregrinos y a las misas de los capellanes. A esto,
se aadi la fundacin de una capellana perpetua en la Iglesia de
Gerona para que se hicieran sacricios y sufragios para el rey y sus
herederos. El pontce expidi su bula el 22 de septiembre de 1246,
por la que da poder a los dos nuncios para la reconciliacin del rey
con la Iglesia. Esto se hizo al mes siguiente, el 19 de octubre del
mismo ao. En Lrida, con una solemne ceremonia, fue absuelto
el rey de las censuras en que incurri por aquel caso. Del obispo de
Gerona nada ms se dice. De los archivos y becerro del monasterio
de Benifaz se tom todo lo dicho. Dado que los dems historiadores
no hicieron tal mencin, pareci que no deba quedar en silencio.
Que el lector d el crdito que le merece el hecho.
15
Tejada y Ramiro recull les correccions que leditor de la seva
histria va fer al text de Mariana de la manera segent:
No es cierto que el rey don Jaime I, cuando mozo, hubiese tenido
conversacin con doa Teresa Gil de Vidaurre, sino despus de viudo
de su legtima mujer, doa Violante de Hungra. As, la desatencin
del rey con el obispo de Gerona no pudo ser por haber revelado la
palabra de casamiento dada a doa Teresa, puesto que entonces
an viva la reina. Por la carta con que Inocencio IV contest al
rey, dada en Len de Francia el 22 de junio de 1246, se descubre
haber sido la culpa del obispo sobre puntos de estado, tan sagrados
y cultos sin el sello de la confesin. Expuso el rey al papa que el
obispo de Gerona, don Berenguer de Castell-Bisbal, antes de obtener
esta dignidad haba merecido el amor y conanza de quien abus
al revelar inelmente un secreto que el rey le haba desvelado en el
fuero de la penitencia y haba tenido la alevosa de tramar contra
su real persona. El rey, por estos delitos, le haba alejado de sus
palacios y de sus dominios. Pero fray Berenguer haba burlado su
castigo entrando en Catalua en vistas a residir en Gerona, en cuya
silla haba sido elevado. Por este desprecio, el rey, en un arrebato
de clera, mand cortarle parte de la lengua, pero reconociendo la
gravedad del pecado peda rendidamente la absolucin.
16
Finestres pensa i fonamenta eruditament que la culpa donada
al bisbe fou haver revelat la intenci del rei de dividir el seu regne
entre els seus lls. Aquesta notcia constern linfant Alfons, i lalluny
de lamistat i obedincia al seu pare. El papa amonest fortament el
rei, el qual no rebutj la penitncia descrita a la carta que el bisbe
15. Juan de MARIANA, Libro XIII, cap. VI, recollit i tradut al castell per Juan
III, Madrid, Santa Coloma y Pea, 1851, p. 376-377.
y Pea, 1851, p. 377.
de Valncia dirig al papa el 5 dagost del mateix any. Labsoluci fou
executada de forma solemne a Lleida el 20 doctubre i fou precedida
pel jurament que el rei, en endavant, sabstingus de posar les mans
amb violncia sobre els eclesistics.
17
Absolt el rei, don grcies al
papa i sofer al compliment de la penitncia imposada. Tot aix est
acreditat en els documents que deix Ribera i justica que el rei no-
ms fos excomunicat i que no se li interposs cap interdicte general
al Regne dArag.
18
La junta de bisbes, religiosos barons i laics reunida a Lleida per
formalitzar lacabament de lexcomunicaci tingu lloc el 14 doctubre
de 1246 a la casa que els pares franciscans tenien en aquesta ciutat.
Fins al segle XVII, aquest monestir estava situat al cam de Monts,
entre la porta de Boters i el convent de Sant Hilari.
19
Al cap de qua-
tre dies justos de la celebraci de la junta, el rei dictava el comunicat
ocial segent:
Hacemos pblico que en el ao 1246, el 14 de octubre, reunidos
nosotros en la casa de los Hermanos Menores de Lrida, en pre-
sencia de los venerables arzobispos de Tarragona, de los obispos
de Zaragoza, Urgel y Elna
20
y otros prelados, y congregada toda la
muchedumbre de barones religiosos y laicos, segn la voluntad y
mandato de nuestros nuncios, despus de haber reconocido primero
humildemente el exceso cometido en el obispo de Gerona, segn el
Seor, prometemos acatar en la debida forma los mandatos de la
Iglesia bajo juramento formal. Prometemos que la abada de Benifaz
de la Orden del Cister de la dicesis de Tortosa, que recientemente
fue por nosotros comenzada, la llevaremos a trmino a nuestras
expensas, y que daremos a la fbrica de dicha Iglesia 200 marcos
de plata con rditos a perpetuidad, para que sean destinados a be-
necio de los pobres y peregrinos y al servicio de un cierto nmero
de sacerdotes y clrigos de la misma Iglesia. Prometemos, tambin,
17. Jaume FINESTRES I DE MONSALVO, Historia del Real Monasterio de Poblet, vol.
II, Barcelona, Orbis, 1947, p. 269; citat per Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones
y de todos los concilios de la Iglesia espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma y Pea,
1851, p. 377-378.
18. M. RIBERA, Real Patronato, vol. IX; citat per Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin
y Pea, 1851, p. 378.
19. Quan es va aplanar el terreny de lactual plaa Ricard Vinyes sorgiren notables
vestigis daquesta construcci romanicogtica, de la qual hi ha fotograes.
20. Seu ultrapirinenca que depenia de larquebisbat de Tarragona.
que estableceremos un sacerdote perpetuo en la Iglesia en Gerona,
para que asista continuamente a los Ocios diurnos e interceda
por nosotros al Seor.
21
Aquest document fou redactat a Lleida amb motiu de donar-lo
a conixer a tots els sbdits del regne. El mateix dia fou expedit un
altre document, amb el seu segell i les armes gravades amb cera, a
Girona, que tractava de la capellania que el rei es va comprometre
a dotar a la catedral daquesta ciutat. Un tercer document noticava que
el rei Jaume I perdonava de tot cor el bisbe de Girona el greuge que
nhavia rebut. I, nalment, un quart manuscrit feia pblica la frmula
de labsoluci utilitzada solemnement en aquest acte.
Dacord amb aquests documents, concloem que els assistents a
lacte foren larquebisbe de Tarragona, Pere dAlbalat; els bisbes de Sa-
ragossa, amb Vicen de Saragossa; Urgell, Osca, amb Vidal de Canelles,
i Elna. Tamb hi van assistir religiosos barons i laics.
22
Temes tractats
Lnic assumpte tractat en el Concili ilerdense del 1246, que certa-
ment fou una assemblea o junta de prelats, fou lexcomunicaci impo-
sada al rei Jaume I pel papa Innocenci IV per la controvrsia sorgida
entre aquest rei i el bisbe de Girona. Encara que coneixem el motiu
de la celebraci del concili, els fets no estan gaire clars. Sembla ser
que no es tract cap altre assumpte. No obstant aix, es coneix lestat
de lEsglsia en aquell temps, ja que durant les dcades del 1240 i del
1250, a la provncia eclesistica Tarraconense sutilitz com a manual
de linquisidor la Summa Septem Sacramentorum
23
de Pere dAlbalat,
promulgada tant a Barcelona com a la mateixa arxidicesi mitjanant
un concili de data incerta.
24
Al segle XVIII fou editada per Aguirre
25
i
y Pea, 1851, p. 377.
Borges, Salamanca, 1975, p. 53; Eduard JUNYENT, Diplomatari de Sant Bernat Calv, abat
de Santes Creus, bisbe de Vich, Reus, Emporium-Rosa de Reus, 1956, p. 109.
23. Editat per Peter LINEHAN, Pedro de Albalat (...) y su Summa Septem Sa-
cramentorum, Hispania Sacra, vol. XXII, p. 9-30; Peter LINEHAN, Albalat, Pedro de, a
Diccionario de historia eclesistica de Espaa, suplemento 1, Madrid, Instituto Enrique
Flrez, Consejo Superior de Investigaciones Cientcas, 1987, p. 13-14 i 120-124.
24. Revista de Archivos de Historia, manuscrit 9-24-5/4558, f. 171r-8v.
25. Jos SENZ DE AGUIRRE, Concilios espaoles, a Collectio maxima Conciliorum
omnium Hispaniae et Novi Orbis, vol. IV, Roma, Typis Joannis Komarek Bohemi, 1694,
p. 197-202.
recull els textos del Concili IV del Later, tal com foren transmesos per
Jean dAbbeville al Concili ilerdense del 1229, i els estatuts de Pars.
En aquesta edici hi ha un manual breu i ordenat amb una secci
dedicada a cadascun dels set sagraments. Aix, a la secci dedicada al
baptisme, se suprimeixen les sentncies lapidries,
26
es donen ms detalls
sobre els padrins, es fa notar que ladministraci daquest sagrament
est permesa als pares de la criatura, fet que no sesmenta als estatuts
de Pars
27
ni als de Lleida, encara que el costum era tolerat en altres
llocs des de dates anteriors,
28
i no fa allusi a la norma donada per
al cas del nen nascut mitjanant cesria. Ms endavant, fa referncia a
leccia especial de la conrmaci, i sespecica que no es poden
tornar a donar ni aquest sagrament ni el del baptisme, ni tan sols en
cas que el cristi hagus abraat entremig la fe jueva o mahometana,
problema dinters immediat per als clergues de parrquies de lArag
meridional, per no pas per als del nord de Frana. De manera quasi
igual, Pere dAlbalat parl tamb del sagrament de lextremunci i orden
als clergues renovar anualment el crisma. A ms, descriu el sagrament
del matrimoni, aix com determinats passatges sobre la missa, les nor-
mes litrgiques afegides a la secci De vita et honestate clericorum, les
normes referents a la seva ordenaci i la llista de penes de la secci
De Poenitentia.
29
Igual que la Summa de Ramon de Penyafort, est
inspirada pel mateix propsit eminentment prctic. Ambdues selabo-
26. Alguns nadons, pel seu origen, tenien certs impediments al sagrament del
baptisme; aix, en quasi tots els concilis anteriors, tant provincials com ecumnics, shi
feia referncia. El Concili de Lleida del 1173, al cnon 2, inspirat en el Concili del
Later del 1135, estableix, dacord amb la traducci al castell de Juan TEJADA Y RAMI-
RO, Coleccin de cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola, vol. III, Madrid,
Santa Coloma y Pea, 1851, p. 280: Que no siguin admesos als sagrats ordes els lls
dels preveres i diaques, llevat que prenguin lhbit religis, quedant compresos tamb
en aquesta prohibici els lls dillegtim matrimoni i els dincest.
27. La inuncia dels dos mentors de Pere dAlbalat, Jean dAbbeville i Ramon
de Penyafort, s visible al tractat sobre els sagraments (Summa Septem Sacramentorum)
promulgat per primera vegada per Pere dAlbalat al snode de Barcelona del 1241. Tamb
public la Summa en un snode de data incerta. La Summa, basada principalment en
els estatuts atributs a Eudes de Sully, bisbe de Pars (1165-1208), cont prescripcions
prctiques per a ajudar el clergat parroquial en ladministraci dels sagraments, i tingu
una inuncia de gran importncia per a la legislaci reformadora daquest perode a la
Corona dArag. Ramon de Penyafort va ser present al snode de Barcelona del 1241, que
fou tamb ocasi per a publicar un manual, atribut a Ramon, relatiu al descobriment de
lheretgia i als procediments de la Inquisici. Quintn ALDEA, Toms MARN i Jos VIVES,
Diccionario de historia eclesistica de Espaa, suplement 1, Madrid, Instituto Enrique
Flrez, Consejo Superior de Investigaciones Cientcas, 1987, p. 14.
28. David WILKINS, Concilia Magnae Britanniae et Hiberniae, vol. I, Londres, D.
Wilkins, 1737, p. 505.
ren per a la instrucci dels clergues de les parrquies i, sobretot, ms
per als dels confessionaris que per als descoles. Pere dAlbalat atorg
especials elogis als frares i els recoman com a confessors. De fet, dos
anys desprs, el 1248, hi havia cinc bisbes dominics a la provncia de
Tarragona. Aquesta promoci de dominics, que feien meravelles a la
frontera, reecteix lextraordinria vitalitat de lorde.
30
Aquest mateix
fet constitu la base duna nova expansi, encara que, pel seu carcter
de bisbes pastorals, actuaren ms com a avantguardistes de la reforma.
Tots aquests bisbes es distingiren per algun fet en particular. Aix,
a Barcelona, Pere de Centelles promulg una srie de disposicions
referents als mercats, proxenetes i prostitutes, sobretot aquelles que
soferien pels carrers, donant-los un termini de vuit dies per arreplegar
les seves coses i sortir de la ciutat.
31
Als clerici concubinarii els atorgava
poca clemncia i els recordava les penes de suspensi i excomunicaci.
A la dicesi de Lleida, el bisbe Guillem de Lleida se centr en
els mateixos temes, encara que en aquesta dicesi regia un sistema de
sancions. A Vic, Bernat de Mur es limit a tractar el tema de la litrgia
i, a Girona, el bisbe Berenguer de Castellbisbal fou lnic que no es
disting de cap manera, ja que era vctima de la persecuci del rei.
32
30. Propter terre novitatem et sacerdotum raritatem (paraules del bisbe Ferrer
consignades en una carta, el novembre de 1242, dirigida a lorde del Sant Sepulcre). Era
moltssim el que hi havien de fer i fou moltssim el que feren noms uns quants.
31. Arxiu de la catedral de Barcelona, Llibre de la Cadena, f. 123v-3r.
32. Berenguer ja shavia refugiat a la cria el novembre de 1246, segons els en-
dossos dels privilegis ponticis donats al seu favor, els quals foren renovats en aquesta
ocasi. Arxiu Episcopal de Girona 6/59, 6/60.
Introducci
Aquest concili s una assemblea episcopal que devia acollir, tal
vegada, una reuni de Corts del Regne presidides pel rei Jaume I.
Aquest fet es pot deduir del pergam trobat al monestir de Ripoll per
Pere de Marca, copiat pel cardenal Senz de Aguirre en la seva volu-
minosa collecci dedicada als concilis espanyols.
1
Aquesta assemblea no tract qestions prpiament conciliars, sin
noms la raticaci dels drets tradicionals de lEsglsia de Lleida den
de la conquesta del 1149. Aquests drets foren conrmats posteriorment
pel rei Alfons el Cast el 1168, pel legat pontici Giacinto Bobo-Orsini el
1173 i, ms tard, pel mateix Jaume I el 1245. Entre altres, cal recordar
que el 17 de mar de 1244, Pere dAlbalat, arquebisbe de Tarragona,
i Ramon de Siscar, bisbe de Lleida, amb lassistncia i conformitat
de molts altres eclesistics de la dicesi, havien signat una ordinaci
per a lelecci dels bisbes. Dacord amb aquesta ordinaci, els bisbes
havien de ser escollits pels canonges de Lleida conjuntament amb els
de Roda, en proporci dun a dos. A partir daquell moment, els bisbes
de Lleida sorgiren dels membres del mateix captol, com Berenguer de
Torroja o Gombau de Camporrells, tot reconeixent, aix, un dret que
ns llavors era un fet ben normal.
2
1. Jos SENZ DE AGUIRRE, Concilios espaoles, a Collectio maxima Conciliorum
omnium Hispaniae et Novi Orbis, vol. III, Roma, Typis Joannis Komarek Bohemi, 1694,
p. 512-513; Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin de cnones y de todos los concilios de la
Lleida, Institut dEstudis Ilerdencs, 1975, p. 167-168.
CONCILI PER A RATIFICAR ELS DRETS
DE LESGLSIA ILERDENSE
Lassemblea celebrada el 4 dabril de 1257 a lesglsia catedral,
encara no acabada del tot,
3
compt amb lassistncia de la majoria de
bisbes, abats i representants de les esglsies catedrals de la provncia ecle-
sistica Tarraconense: Benet de Rocabert, arquebisbe de Tarragona; els
bisbes dElna, Pamplona, Saragossa, Vic, Osca, Barcelona i Girona;
els electes de Lleida i Tortosa; els mestres del Temple i de lHospital
de Sant Joan a Arag i Catalunya; els abats de Ripoll, Poblet, Cuix,
Montarag i Sant Joan de la Penya, aix com el prepsit de Tarragona,
juntament amb altres clergues regulars i seculars.
4
Temes tractats
El rei noms conced un document solemne que raticava el respecte
pels privilegis, les llibertats i les immunitats aconseguits des de temps
enrere pels clergues i les esglsies de Lleida; sobligava personalment
a respectar-los i tamb obligava els governants inferiors a jurar davant
el bisbe lobservana dall que shavia prescrit al decret.
5
El motiu que port a aquesta raticaci i conrmaci dels pri-
vilegis eclesistics cal trobar-lo en els problemes i les greus friccions
generats per linters dels paers de la ciutat i dels prohoms de fer
complir al clergat lesperit dels privilegis reials sobre imposicions i
adquisicions de bns i propietats dins de la ciutat. Aquests privilegis
i drets soriginaren a la carta de poblament del 1149,
6
com lobliga-
ci que en les escriptures de compravenda de bns dintre del terme
municipal no hi falts mai la frmula exceptis militibus et sanctis,
3. Cal recordar que el bisbe Guillem de Montcada consagr el temple el 30
doctubre de 1278.
Tarraconensia (Barcelona), vol. XI (1935), p. 10-11; Joan TORRENT, Lrida 1257 (Concilio
de), a Diccionario de historia eclesistica de Espaa, vol. I, Madrid, Instituto Enrique
Flrez, Consejo Superior de Investigaciones Cientcas, 1972, p. 549-550.
5. Roser SABANS I FERNNDEZ, Los Concilios Ilerdenses de la Provincia Eclesistica
Tarraconense en la Edad Media (a. 546-1460) (extracte tesi doctoral), Salamanca, Univer-
sidad Ponticia de Salamanca, 2002, p. 407-408.
6. Joan J. BUSQUETA RIU, La nova organitzaci de la ciutat de Lleida i la res-
tauraci eclesistica (s. XII), a Conixes la teva ciutat...? De lIslam al Feudalisme (s.
VIII al XII), Lleida, Ateneu Popular de Ponent, 1996, p. 97-99; Josep Maria FONT I RIUS,
Carta de Poblaci de Lleida: 1150, a Documents Jurdics de la Histria de Catalunya,
Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1992, p. 51-62.
sota pena danullaci del document.
7
Aquesta frmula impedia lad-
quisici dalguns bns per part destaments privilegiats com la noblesa
i lEsglsia. Altrament, els clergues no podien autoritzar escriptures
de compravenda ni testaments, ni tampoc alienar els bns eclesistics
sense el perms reial.
Per tal de palliar aquests problemes, el rei Jaume I va publicar
alguns edictes que safegiren al cos legislatiu dels Costums de Lleida.
8
Temps postconciliar
Posteriorment a lany 1257, les friccions amb lEsglsia sincre-
mentaren amb el que es considerava la poltica de tolerncia de la
monarquia envers els seguidors del catarisme. Aix, consta labsoluci
decretada pel rei Jaume I desprs que alguns ctars li paguessin dos
mil morabatins dor per obtenir el perd per la pertinena a aquest
moviment, que, sembla ser, fou seguit per fora gent, tal com es des-
prn del fet que a la Cancelleria Reial hi ha un veritable cens sota el
ttol Forma remissionis factorum hominibus ilerdenses pro facto heretice
pravitatis.
9
El 31 doctubre de 1257 el rei atorgava llicncia a Guillem de
Sant Meli per retenir a casa seva el seu germ Eimeric, que havia
estat acusat dheretgia i empresonat. I aquest no fou lnic cas en qu
7. AML, arm. priv., doc. 47; Joan J. BUSQUETA RIU, La nova organitzaci de la
ciutat de Lleida i la restauraci eclesistica (s. XII), a Conixes la teva ciutat...? De lIslam
al Feudalisme (s. VIII al XII), Lleida, Ateneu Popular de Ponent, 1996, p. 97-99; Josep Maria
FONT I RIUS, Carta de Poblaci de Lleida: 1150, a Documents Jurdics de la Histria de
Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1992, p. 51-62; Joan J. BUSQUETA RIU,
Els Costums de Lleida, Lleida, Ajuntament de Lleida, 1997, p. 123-124.
8. Joan J. BUSQUETA RIU, Els Costums de Lleida, Lleida, Ajuntament de Lleida,
1997, p. 21-22 i 117-157; Ferran VALLS I TABERNER, Las Consuetudines Ilerdenses y su
autor Guillermo Botet, Revista Jurdica de Catalunya (Barcelona), vol. XIX (1913), p. 155-
210; Ferran VALLS I TABERNER, Les fonts documentals de les Consuetudines Ilerdenses,
a Estudis Universitaris Catalans, vol. XI, Barcelona, Institut dEstudis Catalans, 1926, p.
137-171; Josep LLADONOSA I PUJOL, Histria de Lleida, vol. I, Trrega, Camps Calmet, 1972,
p. 91-120; Rafael GRAS DESTEVA, Catlogo de los privilegios y documentos originales que
se conservan en el archivo reservado de la ciudad de Lleida, Lleida, Jos Pla, 1897, p. 11;
AML, Llibre Verd de la ciutat de Leyda (1691), reg. 1370, p. 43-45.
de las Buenas Letras de Catalua (Barcelona), vol. XXVIII (1959-1960), p. 120-121.
el monarca mostr la seva clemncia,
10
com ens mostra el cas del
ciutad Joan Espaer, escapat de la pres desprs dhaver estat acusat
dheretgia, i absolt nalment, tal com consta en documents signats el
23 dagost i el 27 de setembre.
11
10. Jaume I conrm labsoluci atorgada per lEsglsia i el retorn a la unitat
de la fe catlica dalguns ciutadans de Lleida acusats dheretgia. Pergamins, Catleg de
lArxiu Municipal de Lleida, nm. 49, Lleida 1998, p. 54-55; Rafael GRAS DESTEVA, Catlogo
de los privilegios y documentos originales que se conservan en el archivo reservado de la
ciudad de Lleida, Lleida, Jos Pla, 1897, p. 11; AML, Llibre Verd de la ciutat de Leyda
(1691), reg. 1370, p. 43-45.
de las Buenas Letras de Catalua (Barcelona), vol. XXVIII (1959-1960), p. 121.
Introducci
Larquebisbe de Tarragona Rodrigo Tello reun, els anys 1291,
1293, 1294 i 1305, quatre concilis provincials, el segon i el tercer dels
quals se celebraren a la ciutat de Lleida. No en tingueren cap notcia
els collectors de concilis, i nosaltres la tenim per les constitucions
conciliars tarraconenses.
1
De les actes daquest concili, no sen conserva ni el proemi ni
la recopilaci que pogu fer parcialment Antoni Agust. Se sabia de
lexistncia daquest segon concili per les tabulae constitutionum i per
lndex conciliorum de les edicions ocials de les constitucions provincials
tarraconenses, referents a les constitucions I, III i IV, que havien passat
a formar part de la compilaci del patriarca Joan dArag del 1330.
2
Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XLVII (1974), p. 110-112; Joan TORRENT, L-
rida 1293 (Concilio de), a Diccionario de historia eclesistica de Espaa, vol. I, Madrid,
2. Als manuscrits de la compilaci citada, aquestes constitucions vnen sota la
signatura Rodericus in secundo concilio. El cdex 54 de larmari de la provncia de
lArxiu Metropolit de Tarragona, a continuaci de la signatura afegeix, en lletra coet-
nia del manuscrit, anno MCCXCIII. Als textos anteriors a la compilaci del 1330, no shi
han trobat dades daquest concili, ni als manuscrits de Tortosa, ni al de Colbert de la
Biblioteca Nacional de Pars. Noms hi ha inserida una cpia treta per Villanueva del
desaparegut cdex del convent de Sant Agust de Barcelona, si b li atribueix la data de
primers dagost de 1294. No hi ha cap dubte que la data s errnia, i ja ho era quan
fou inserida al cdex perdut, perqu, com veurem desprs, fou celebrat un tercer concili
provincial del mateix arquebisbe l11 dagost de 1294, data que apareix clarament al
proemi i a la tradici constant dels manuscrits i edicions tarraconenses.
CONCILI ILERDENSE DEL 1293
CONCILI PER A RATIFICAR EL PRIVILEGIUM FORI
DELS CLERGUES
Ens ha arribat el text que recoll Sinz de Baranda, encara que
li manca la introducci i el nal.
3
Les dades que lepgraf ens ofereix,
per hiptesi analgica podem ampliar-les amb altres ms completes
del concili segent de la provncia eclesistica Tarraconense del 1294,
celebrat tamb a Lleida.
De la personalitat de larquebisbe tarraconense Rodrigo Tello, sa-
bem que nasqu a Sevilla i que fou el successor de Bernat dOlivella.
En compliment dun manament del papa Nicolau IV, celebr el seu
primer concili provincial a Tarragona el 15 de mar de 1292. Aquest
concili fou molt important pels cnons que shi promulgaren, la major
part dels quals entraren desprs a formar part de la compilaci del
patriarca dAlexandria.
4
Aquest arquebisbe defens la llibertat de lEs-
glsia, dict diverses disposicions per a la restauraci i manteniment
de la disciplina eclesistica i adopt mesures contra les pretensions de
larquebisbe de Toledo, que intent entrar com a primat al territori
de la provncia Tarraconense precedit de la creu alada.
5
Lerudit Anto-
ni Agust, successor lluny seu a la mateixa seu tarraconense, en diu:
Rodrigo Tllez celebr concilis provincials des del 1291 ns al 1305.
El dia de la seva mort, escrit al seu sepulcre, s el 16 de desembre de
1308. Ocup la seu durant vint-i-un anys, a partir de la mort de Bernat.
6
Coneixem la data i el lloc de la celebraci, i qui presid aquest
concili provincial ilerdense per lepgraf: Concili celebrat a Lleida, a
les calendes dagost de lany del Senyor 1293,
7
s a dir, l1 dagost
de 1293. El text daquest concili no t introducci ni nal, que s on
Tarraconensia (Barcelona), vol. XI (1935), p. 14-15.
originaux, vol. III, Pars, Letouzey et An, 1913, p. 329; Juan TEJADA Y RAMIRO, Coleccin
y Pea, 1851, p. 419.
6. Citat per Manuel GUALLAR, Los Concilios Tarraconenses celebrados en Lrida (s.
VI-XV), Lleida, Institut dEstudis Ilerdencs, 1975, p. 171.
Pea, 1851, p. 419.
solen aparixer les signatures dels pares assistents als concilis, per
afortunadament es conserven les actes del Concili ilerdense del 1294.
Per analogia, podem ampliar amb dades ms completes els assistents
a aquest concili. A la introducci guren els bisbes i els seus apoderats
o vicaris que hi assistiren. Aix, el presid larquebisbe tarraconense
Rodrigo Tello i hi eren presents els bisbes de Barcelona, Vic, Tortosa,
Lleida i Girona, per Catalunya, i els de Saragossa, Osca i Tarassona,
per Arag. A ms, hi havia lardiaca de Valncia i el procurador de
Calahorra i la Calzada.
8
Degueren assistir-hi, a ms, els religiosos ba-
rons, abats, prepsits, priors, ardiaques i degans de la regi i regions
properes, encara que els noms daquests pares conciliars no hi guraren.
Existeixen, a ms, altres documents de lpoca on cercar els seus noms,
i altres on no hi guren. Aix, se sap que el bisbe de Vic sanomenava
Ramon; el de Barcelona i Girona, Benet; el de Saragossa, Hug; el dOsca,
Adamari, i el de Lleida, Guerau dAndria.
9
Dels de Tortosa i Tarassona,
noms en tenim les inicials, segons costum dels bisbes de lpoca. El
bisbe dUrgell no hi gura, en trobar-se aquesta dicesi en seu vacant,
ja que aix ens ho diu el Concili ilerdense del 1294.
10
Respecte a la persona del bisbe ilerdense Guerau dAndria,
11
sa-
XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 172-173; Pedro SINZ DE BARANDA,
Espaa Sagrada en sus estados antiguo y moderno, vol. XLVIII, Madrid, Real Academia
de la Historia, 1862, p. 329-335.
Cientcas, 1972, p. 550.
11. Geraldus archidiaconus Convenarum (Saint-Bertrand-de-Comminges, Haute-
Garonne, Francia), electus Convenarum in discordia et electio cassata, a EUBEL, Hierarchia
I, 207 nota 3; Geraldus (de Andria) electus Convenarum, ep. Ilerden. 1290 mart. 15,
post 1298 iun. 28, vegeu EUBEL, Hierarchia I, 283; Reg. Nic. IV, 2433-1290 mart. 15,
a Ernest LANGLOIS, Les Registres de Nicolas IV, vol. I, Pars, Bibliothque des coles
franaises dAthnes et de Rome, 1886-1905, p. 421-422, nm. 2433-2438; diu: Gerardo
electo Hilerden. Vacante Hilerden. ecclesia per obitum G., decanus et capitulum, quondam
Martinus IV et postmodum Nicolaus IV provisiones omnium ecclesiarum cathedralium
Aragonie et Valentie regnorum et comitatus Barchinonensis sibi reservassent, duas electiones,
unam videlicet de Hugone preposito Massiliensi, alteram de Guillelmo de Montecatheno
archidiacaono Hilerdensi fecerunt, sed nec Hugo sue eletioni Consencit nec Guillelmus
electionem suam prosequi curavit. Nunc igitur papa Gerardum Convenarum electum Hi-
lerdensi ecclesie episcopum prefecit. Ad universalis ecclesie; Reg. Bon. VIII, 41-1295
mart. 28, a Antoine THOMAS, Les Registres de Boniface VIII, vol. I, Pars, Bibliothque des
coles franaises dAthnes et de Rome, 1884, col. 19-20, nm. 41, on diu: venerabili
fratri Bertrando dicto del Got, electo Convenarum. Ad universalis ecclesie regimen. Dudum
bem que hi havia un bon enteniment entre els canonges de Lleida i
Roda. El seu antecessor, el bisbe Guillem Bernat de Fluvi, mor a
nals de febrer de 1286. En procedir els electors a nomenar un nou
prelat, es dividiren en dues parts. Uns elegiren Guillem de Montcada,
ardiaca major de Lleida, que era nebot del consagrant de la seu del
mateix nom. Els altres van elegir Hug de Mataplana, parent prxim
del comte de Pallars i recomanat pel rei Alfons el Franc. Hug de
Mataplana era canonge de Marsella i ajud a ben morir el rei Pere
II cap al mes de novembre de 1285. Alfons II era a Barcelona quan
sassabent de la discrdia entre els canonges de la dicesi lleidatana
per causa de la seu vacant. Immediatament, escriv a les autoritats
municipals de Lleida per posar remei al desordre, per els regidors
de la ciutat no foren neutrals, ja que es decantaren pels Montcada.
Llavors, els electors del canonge de Marsella apellaren al papa Honori
IV i encarregaren aquesta qesti al canonge Berenguer de Fluvi,
nebot del bisbe difunt, que acompany Hug de Mataplana. Sortiren
cap a Roma i, en passar per davant de Montmel, tres estudiants
amagats al castell de Montorns shi afegiren; en arribar al lloc con-
venient, mataren a traci el canonge Fluvi i el seu escuder. El noble
Berenguer dEntena els acoll, amagant-los en els terrenys dun tal
Montagut. Assabentat el rei, escriv al comte de Pallars. Sacus del
crim una conspiraci sorgida entre els Entena i els valedors del ca-
nonge Montcada. Llavors, al papa, no li cost gens nomenar bisbe de
Lleida Guerau dAndria, avanant-se a la intervenci de larquebisbe
de Tarragona. El bisbe Guerau dAndria fou apreciat pel rei Alfons
i pel poble.
12
La frmula utilitzada a la introducci i autoritzaci dels decrets
de cadascun dels tres nics cnons del Concili ilerdense del 1293 s
bastant innovadora, i s la primera vegada a la histria conciliar que
sintrodueix a les actes. Aix, amb aquestes paraules gura al cnon 1
siquidem ecclesia Convenarum per obitum bone memorie B. episcopi Convenarum pasto-
ris solatio destituta, due fuerunt electiones in ea, una videlicet de ven. fr. nostro Geraldo
episcopo Ilerdensi, tunc eiusdem ecclesie archidiacaono, reliqua vero de dil. l. Arnaldo
Mascaronis canon. Tholosano, in discordia celebrate; quarum electionum negotio ad sedem
apostolicam legitime devoluto, post nonnullos processus apud sedem ipsam habitos in
eisdem, fe. rec. Nicolaus papa IIII (1288-1292) predec. noster prefatum Geraldum Ilerdensi
ecclesie tunc vacanti prefecit auctoritate apostolica in episcopum et pastorem, ac prefatus
Arnaldus post nostre promotionis auspitia ius, si quod sibi ex electione huiusmodi de se
facta competebat, in nostris manibus sponte ac libere resignavit.
XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 34-36; la relaci desdeveniments
es troba a lapndix, doc. 9-16.
dacord amb la traducci al castell de Tejada y Ramiro: Nos, Rodrigo,
por la divina misericordia arzobispo de la Santa Iglesia Tarraconense,
con la aprobacin del sagrado concilio, decretamos y resolvemos... Al
cnon 2: Nos, Rodrigo, por concesin divina arzobispo e Iglesia Tarra-
conense, prohibimos que esto se haga. I, al cnon 3: Nos, Rodrigo, con
la aprobacin del sagrado concilio, declarando decretamos...
13
Aquest
Nos majesttic en altres concilis es refereix al conjunt dassistents a
la sacra assemblea. Aqu saplica, evidentment, noms a larquebisbe
Rodrigo que la presideix.
El lloc de la celebraci daquest concili fou, certament, la seu
de Lleida, ja que fou consagrada el 30 doctubre de 1278 pel bisbe
Guillem de Montcada, setanta-cinc anys desprs de posar-shi la pri-
mera pedra.
14
El prelat dispos, vuit dies abans, que la festa de la dedicaci del
nou temple, edicat in celsitudine montis en honor de santa Maria, se
celebrs cada any el diumenge desprs de Sant Lluc, s a dir, desprs
del 19 doctubre.
15
La monumental catedral romnica aviat senriqu
amb joies i relquies, moltes de les quals procedien de la vella seu de
Roda dIsvena.
La relquia ms venerada de totes fou el fams Sant Drap
16
pro-
cedent de Tunsia, que havia arribat amb lequipatge dun matrimoni
lleidat. Segons la relaci testicada dArnau de Solsona, el Sant Drap
de Lleida era un petit fragment del bolquer del nen Jess. Mesurava
365 millmetres i era de color gris, amb textura tosca.
17
Examinat pel
doctor Fah, bibliotecari del monestir de Saint Gallen (Sussa), el 27
1972, p. 389. La inscripci commemorativa de la consagraci de la seu romnica diu:
Anno Dni. MCCLXXVII. II. kal. Novem. Dnus. G. de Montecatheno. IX. Ilerd. Eps. Con-
secravit hanc Ecclesiam et concessit. XL. Dies indulgentie per Dominica prima post festum
S. Luche. Fou transcrita per Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa Sagrada, continuada por la
moderno vol. XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 33; Josep PLEYAN I
DE PORTA, Apuntes de Historia de Lrida, o sea compendiosa resea desde sus ms prin-
cipales hechos desde la fundacin de la ciudad hasta nuestros tiempos, Lleida, Imprenta
de Carruez, 1873, p. 211; Joan J. BUSQUETA RIU, Histria de Lleida, vol. III, Baixa edat
mitjana, Lleida, Pags, 2004, p. 193.
16. Es tracta del Sant Bolquer.
17. Josep LLADONOSA I PUJOL, Arnau de Solsona, un mercader lleidat a Tunis
(1218-1297), Barcelona, Rafael Dalmau, 1967, p. 45.
de maig de 1904, assegur que era una pea txtil hebrea i certic
que podia ser del temps de Jesucrist.
18
Temes tractats
El Concili ilerdense del 1293 fou sens dubte de molt curta durada
potser un dia de reuni va ser sucient i consta noms de tres
cnons. Les qestions tractades al concili foren sobre el privilegium fori
dels clergues, tractat al cnon 27 del Concili ilerdense del 1229, que
prohibia que els clergues fossin jutjats per un tribunal civil, tant per les
causes criminals, com per les civils, temporals o espirituals, sota pena
dexcomunicaci. Aquest cnon va motivar molts problemes per part
de les autoritats civils lleidatanes, majorment quan, ja fundat lEstudi
General, els estudiants es tonsuraven per tal devitar la justcia reial,
ms dura que la del bisbe, com veurem ms tard.
19
Possiblement, els
excessos dels jutges seculars shavien incrementat en aquestes regions
durant els seixanta anys llargs que havien passat. Pel silenci dels con-
cilis de lpoca, sembla que els clergues de la resta dels cristians no
tenien queixes en aquesta matria.
Una altra qesti tractada al concili fou el pagament dels delmes.
Anava dirigida contra el costum dexigir una menjada als clergues quan
els agricultors anaven a delmar els seus fruits de la collita al graner
de lEsglsia. Tots aquells que per aquest motiu prenien part del pro-
ducte destinat al pagament dels delmes o de les primcies, havien de
restituir-lo i, si no, rebien lentredit ms sever. Tamb els musulmans
estaven subjectes a aquesta contribuci si cultivaven terra dels cris-
tians. Es reprimien els subterfugis dels quals se servien musulmans i
cristians per alliberar-se del pagament dels delmes o de les primcies, o
almenys per tal dalleugerir una mica la crrega, que comenava a ser
pesada. A nals dels segle XIII, era bastant generalitzada a Catalunya
i Arag la resistncia a pagar els delmes ntegrament, qesti que es
tractar i es conrmar tamb al Concili ilerdense del 1294.
18. Loriginal de lacta de legitimaci del Sant Bolquer es conserva a lACL, caixa
202; doble cpia del document a lAML, arm. priv., doc. 315, i una cpia al document
216; Joan B. ALTISENT I JOV, El Sant Bolquer de Jesucrist, Vida Lleidatana (Lleida),
nm. 26 (1926), p. 239.
Disciplina del clergat
El primer dels tres cnons que consten al Concili ilerdense del
1293 tractava de la disciplina del clergat i decretava que tant els clergues
com els laics no poguessin atemptar contra el privilegi del fur. Prohibia
que els clergues fossin jutjats pels tribunals civils, sense distinci de
la causa. El privilegi del fur clerical, tant a la provncia eclesistica
Tarraconense com pertot arreu, tenia un lmit.
20
La mateixa jerarquia
eclesistica no posava obstacles a la justcia secular quan empresonava
un clergue agafat en agrant delicte de furt, rapinya, homicidi, rapte de
dones o encunyament de moneda falsa, amb la condici de deixar-lo a
disposici del jutge eclesistic en un termini de temps prudencial. Fou
un tema ja tractat al Concili ilerdense del 1229.
21
Al Concili IV del La-
ter es reconeixien de la mateixa forma, per a tot el mn cristi, certs
drets de la justcia secular enfront dels clergues immersos en delictes
comuns. Sestablia: Aix com no volem que els drets dels clergues
els usurpin els laics, de la mateixa manera volem que els clergues no
sarroguin els drets dels laics.
22
Aquests lmits del privilegi del fur
clerical estaven desbordats en alguns llocs de la provncia eclesistica
Tarraconense a nals del segle XIII. La culpa queia sobre els ciutadans,
clergues i laics qui citaven a judici secular un clergue litigant i, en
altres ocasions, sobre els jutges seculars que posaven ances i dhuc
dictaven sentncies contra els clergues, cannicament i civilment fora
de la seva jurisdicci. Per aix, el cnon 1 del Concili ilerdense del
1293 estableix, dacord amb la traducci al castell de Tejada y Ramiro:
A favor de la libertad eclesistica hay un privilegio concedido por
el derecho cannico y civil, para que los clrigos, aun queriendo y
consintindolo, no puedan ser reconvenidos ante un juez secular en
causa civil, ni tampoco en criminal. Mas, sin embargo, en la pro-
vincia de Tarragona no faltan clrigos y laicos que citan y emplazan
temerariamente ante los jueces seglares a los clrigos por violencias
e injurias, y lo que an es ms absurdo sobre los diezmos. Tambin
los jueces seculares, introduciendo la hoz en mies ajena, cono-
ciendo sobre causas de este gnero entre clrigos, mediante anzas
1972, p. 330-331.
espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma y Pea, 1851, p. 42 i 48-50; Joan TORRENT, L-
22. Text llat del Concili IV del Later del 1215, cnon 42, a Josephus ALBERIGO
1973, p. 253.
de prendas o con imposicin de multas, fuerzan a dar satisfaccin
a los clrigos que de tal suerte fueron hechos comparecer y sen-
tencialmente fueron por ellos juzgados, aun despus de haber sido
alegado, aunque no recogido, el fuero eclesistico que los exime.
Y como lo expresado redunda en gran perjuicio de la libertad de
la Iglesia, por lo tanto, Nos Rodrigo, por la misericordia divinal
arzobispo de la Santa Iglesia Tarraconense, y con aprobacin del
sagrado Concilio, establecemos y ordenamos, que el clrigo o lego
que citase a un clrigo ante un juez secular por causas criminales
o civiles, temporales o espirituales, por este mero hecho incurra en
pena de excomunin. El clrigo que demandase con esta temeridad
perder adems su accin y las sentencias as promulgadas sern
totalmente nulas, como dadas por un juez incompetente, sin que
obste en contrario ninguna costumbre, la que ms bien debera
llamarse corruptela.
23
Les penes establertes eren diferents per a cadascun dels imputats.
Aix, contra els denunciants del clergue requeia la pena dexcomuni-
caci ipso facto. Si el denunciant del clergue era un altre clergue, a
ms de lexcomunicaci, sel castigava amb la prdua de la possibili-
tat dactuar judicialment, dhuc en qualsevol tribunal eclesistic, per
lescndol que suposava pertnyer a la jerarquia eclesistica. Encara
que el clergue denunciant tingus la ra al plet, no podia denunciar
ni al fur eclesistic qui temerriament va voler fer comparixer davant
del jutge secular.
Uns anys desprs, fundat lEstudi General de Lleida pel privilegi
del rei Jaume II,
24
el 1300, aquest cnon va portar molts problemes a
les autoritats civils de la ciutat perqu, entre les primeres ordenacions
normatives donades pel rei Jaume II a lEstudi General o Universitat
de Lleida, hi havia la Carta Magna de lEstudi General,
25
publicada el
24. Joan J. BUSQUETA RIU, Ciutat i Universitat en els Documents de lArxiu Muni-
cipal: una introducci, a LEstudi General de Lleida. Ciutat i Universitat en els documents
de lArxiu Municipal de Lleida, Lleida, Ajuntament de Lleida, 2000, p. 15; Arxiu Municipal
de Lleida (AML), Fons Municipal, pergam 68; Pedro SINZ DE BARANDA, Espaa Sagrada,
continuada por la Real Academia de la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia de
Lrida en su estado moderno vol. XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p.
341-343; Jaime de VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. XVI, Madrid,
Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 196-198; Joan J. BUSQUETA RIU
(coord.), 700 aniversari. Universitat de Lleida (1297-1300), Lleida, Arts Grques Bobal,
1996, p. 22-23.
25. Joan J. BUSQUETA RIU (coord.), 700 aniversari. Universitat de Lleida (1297-
1300), Lleida, Arts Grques Bobal, 1996, p. 24-26; Joan J. BUSQUETA RIU i Elena GON-
dia 2 de setembre de 1300 i que tenia com a nalitat la regulaci de
la vida dels estudiants dins del recinte universitari, situat al territori
de la parrquia de Sant Mart i parrquia de la Universitat.
26
Les or-
denacions foren redactades pel canonge Pere de Valls o Desvalls i pel
jurista Bernat Bonet, i entre altres coses establien:
Tamb concedim als doctors, mestres i escolars, i a tots els altres
que ms amunt hem esmentat, els quals romandran a la ciutat
per ra de lEstudi, ja siguin clergues o laics, que pel que fa a les
causes civils o criminals, sempre que no comportin la pena de
mort o la de mutilaci de membre, no puguin ser convocats si
no s davant dun dels tres jutges segents, aquell que prefereixin:
el cort (veguer de Lleida), el bisbe o el rector de lEstudi.... Que
en les cases dels doctors, mestres i escolars, ja siguin clergues o
laics que viuen o estudien a lesmentat Estudi, no shi pugui fer
cap escorcoll per part dels nostres ocials o per qualsevol altra
persona, per ra dalg que shi hagi amagat; llevat que hagi
estat declarat culpable amb una pena de mort o de mutilaci de
membre...
27
I continuaven:
Si els escolars o els seus criats fessin algun mal o portessin armes
dins del recinte universitari, perdran larma i hauran de reparar el
mal ocasionat, i si deambulessin de nit, armats o b fessin festa
amb instruments musicals, ho perdran tot i hauran de pagar la
meitat de la sanci que sels imposava als vens, per si gosen
deambular pels carrers fora del seu barri, aleshores rebran un
cstig semblant a la resta dels ciutadans, i si els infractors fossin
tonsurats sels lliurar al bisbe o al rector.
Tot aix propiciava que els estudiants, per tal deludir la justcia
reial, molt ms dura que la del bisbe, es tonsuressin, la qual cosa no
agradava a les autoritats civils.
ZLEZ (coord.), Pergamins. Catleg de lArxiu Municipal de Lleida, Lleida, Ajuntament de
Lleida, 1998, p. 69.
Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 32-34; Joan J. BUSQUETA RIU et al.,
Retaule de la vida de lEstudi, a LEstudi General de Lleida. Ciutat i Universitat en els
Documents de lArxiu Municipal de Lleida, Lleida, Ajuntament de Lleida, 2000, p. 23-30;
Joan J. BUSQUETA RIU i Elena GONZLEZ (coord.), Pergamins. Catleg de lArxiu Municipal
de Lleida, Lleida, Ajuntament de Lleida, 1998, p. 69-70.
27. Joan J. BUSQUETA RIU et al., Retaule de la vida de lEstudi, a LEstudi General
de Lleida. Ciutat i Universitat en els Documents de lArxiu Municipal de Lleida, Lleida,
Ajuntament de Lleida, 2000, p. 30.
s de ressaltar el paper que tingu lEsglsia en les gestions
preliminars per a la fundaci de lEstudi General de la Universitat
destudiants de Lleida. Concretament ho sabem per una carta del rei
Jaume II a les autoritats de la ciutat, datada el 7 dabril de 1293, en la
qual explicava que havia rebut lambaixada de la ciutat, formada per
dos frares menors que li demanaren que sinteresss per lerecci dun
estudi general a Lleida.
28
Al rei Jaume II li agrad aquesta proposta
i promet a les autoritats que, en tornar a Lleida, tindria el gust de
parlar-hi personalment sobre aquest negoci. No obstant aix, el rei
no podia fundar lEstudi General sense lautoritzaci pontifcia, i en
aquells moments les relacions amb el papa Celest V no eren gaire
cordials a causa de vells litigis per lilla de Siclia, per, en produir-se
la renncia de Celest V, fou elegit papa Bonifaci VIII, amb qui el rei
catalanoaragons va establir ben aviat bones relacions, amb la qual cosa
fu un gran salt en les seves relacions amb lEsglsia,
29
que es veieren
consolidades l1 dabril de 1297 amb laprovaci, mitjanant la butlla
corresponent, de la possibilitat derigir un estudi general en qualsevol
lloc dels dominis del Regne dArag.
30
Bonifaci VIII li comunic el
primer dabril de 1300, en una breu carta, laprovaci del seu desig de
fundar un estudi general. A ms, li conced la grcia descollir la ciutat
que millor li sembls i que, un cop fundada la universitat destudiants
i doctors, pogus gaudir daquells privilegis, indulgncies, llibertats i
immunitats que tenien donades als escolars i mestres de lEstudi de
Tolosa, atorgades per la Seu Apostlica.
31
Jaume II decid denitivament
establir la Universitat a Lleida, i que fos nica per a tota la Corona
dArag. Fou el preu que pag per tal de suavitzar el descontentament
que hi havia entre els catalans per la reintegraci de Sobrarb i Riba-
gora, a Arag, terres que Jaume I havia incls a Catalunya.
32

28. Pere SANAHUJA, La enseanza de la Teologa en Lleida. Ctedras regentadas
por maestros franciscanos, s. XIV y XV, a Archivo bero-Americano, Madrid, 1935, p.
270-289.
29. Jess Ernesto MARTNEZ FERRANDO, Jaime II o el seny catal, Barcelona, Aedos,
1956, p. 119-134.
30. Joan J. BUSQUETA RIU (coord.), 700 aniversari. Universitat de Lleida (1297-1300),
Lleida, Arts Grques Bobal, 1996, p. 16-21; Francesc ESTEVE I PERENDREU, Butlles
pontifcies sobre lEstudi General de Lleida (s. XIV-XV), Palestra Universitria (Lleida),
nm. 3 (1988), p. 91-102; Francesc ESTEVE I PERENDREU, Las bulas ponticias concedidas
al Estudi General de Lleida, Revista de Historia Jernimo Zurita (Saragossa), nm. 72
(1999), p. 195-209.
31. Ramon GAYA I MASSOT, Comentario al periodo preparatorio de la fundacin
del Estudio General de Lleida, Ilerda (Lleida), nm. 12 i 13 (1949), p. 57-72; Joan J.
BUSQUETA RIU (coord.), 700 aniversari. Universitat de Lleida (1297-1300), Lleida, Arts
Grques Bobal, 1996, p. 20-21.
32. Jess Ernesto MARTNEZ FERRANDO, Jaime II o el seny catal, Barcelona, Aedos,
1956, p. 31.
Patrimoni eclesistic
A nals del segle XIII, la conquesta havia minvat els bns de
lEsglsia, que shavia convertit en un deambular sense rumb, men-
tre que els seus recursos shavien dilapidat. Els prelats argumentaven
que eren pobres, fet del qual culpaven el papa. No obstant aix, el
medievalista Snchez Albornoz arma que els eclesistics medievals
eren enormement rics, a pesar dels rius de plata i or que uen cap
a Roma.
33
LEsglsia hispnica havia experimentat un creixement hi-
pertrc
34
i mai no saliment millor que durant el segle XIII, poca
en la qual aconsegu el zenit del seu prestigi i poder social en bene-
ciar-se enormement de les grans conquestes. Aquesta contradicci
pot resoldres analitzant les tensions de letern triangle medieval: rei,
papa i bisbes. Aquestes tensions eren de carcter econmic, encara que
es disputs la qesti de la sobirania de forma diferent a cada pas,
segons les seves circumstncies. Els bisbes hispnics sidenticaven a
si mateixos duna forma bastant lgica amb el rei. A la Pennsula, el
rei i els bisbes tenien com a missi comuna la conquesta, fet que els
impedia associar-se ms estretament. En aquesta empresa conjunta,
els bisbes eren, sens dubte, els socis de menor categoria, ja que els
reis de Castella i Arag, una vegada donada la llibertat a lEsglsia, es
consideraven perfectament autoritzats a prendres llibertats contra ella.
Daquesta manera, a la provncia eclesistica Tarraconense, sentn que
dos dels tres cnons del Concili ilerdense del 1293 fessin referncia
a la qesti del pagament dels delmes i de les primcies a lEsglsia.
Els bisbes no havien destar econmicament gaire sobrats quan els
cnons destacaven un control excessiu sobre les actuacions que feien
els cristians amb els delmes, a ms de fer extensiva aquesta contribuci
als musulmans que cultivaven les terres dels cristians.
El cnon 2 decretava que els delmes shavien de portar a lEs-
glsia duna sola vegada, prohibia fer-ho amb petites porcions, i exigia
recompenses per a cada part. Establia:
La Sagrada Escritura y los decretos de los Santos Padres sancio-
naron que todos los eles deben pagar ntegramente y libremente
diezmos a Dios y a sus ministros. Y sin embargo algunos, cuyo
Dios es su vientre, cometen el abuso de llevar los diezmos al gra-
nero de la Iglesia, segn tienen obligacin exigiendo comilonas
y almuerzos por este motivo. Y lo que de una vez o en un solo
33. Claudio SNCHEZ ALBORNOZ, Espaa, un enigma histrico, vol. I, Barcelona,
Edhasa, 1956, p. 356-358 i 687.
34. Claudio SNCHEZ ALBORNOZ, Espaa y el Islam, Buenos Aires, Sudamericana,
1943, p. 39.
da podan llevar, lo conducen en pequeas porciones en muchas
veces y das, con objeto de que cada vez los rectores los obse-
quien y alimenten. Como quiera que esto redunda evidentemente
en detrimento y merma de los derechos de los diezmos, por tal
causa, Nos Rodrigo, por divina gracia arzobispo de la Iglesia Tar-
raconense, con la aprobacin del Concilio, prohibimos que tal cosa
se haga, sin que sea obstculo cualquier costumbre contraria. Y
si alguno en contra de nuestra prohibicin exigiese por este mo-
tivo comilonas y almuerzos, o con este objeto sustrajese parte del
diezmo, lo retuviere o hiciere que lo retengan, y luego de haber
sido avisado por el rector, no diese satisfaccin en el plazo de diez
das, sea compelido con pena de excomunin por la autoridad de
la constitucin presente.
35
s evident que a nals del segle XIII existia un costum bastant
general i arrelat segons el qual els pagesos, en portar el blat dels
delmes als graners de lEsglsia, amb les exigncies de convidades i
demores inexplicables, en disminuen la quantia.
36
Aquest cnon t el
seu origen en el profeta Malaquies. LEsglsia reclamava els delmes
fonamentant-se en les paraules daquest profeta.
37
A la Carta Dotationis Ecclesiae Ilerdensis del 1149, Ramon Beren-
guer IV, conqueridor de Lleida, reconegu a lEsglsia lleidatana el dret
dels delmes i de les primcies en un document oficial. Deia:
Y nosotros por divina inspiracin y consejo de los ilustres y reli-
giosos barones, el venerable Bernat, arzobispo de Tarragona, Pe-
dro de Vich, Guillermo de Barcelona, Bernat de Urgel, Bernat de
Zaragoza, y de muchos prceres de Barcelona y de Aragn que
presentes estn, concedemos y damos a perpetuidad a la citada
Sede de la ciudad de Lrida, y al ilustre y venerable Guillermo,
obispo de dicha Sede, y a sus sucesores, todos los diezmos y
primicias de la ciudad de Lrida y de todo su trmino, junto con
los mismos diezmos de las vendas
38
y de las passanas
39
de dicha
y Pea, 1851, p. 420.
37. Ml 3,10, vegeu La Bblia, bblia catalana traducci interconfessional, Bar-
celona, 1996, p. 881.
38. Es diu del tribut que els comerciants havien de pagar per lexposici de les
seves mercaderies en res i mercats.
39. Probablement, es tractava dels arbitris municipals que havien de pagar els
comerciants forasters en introduir les seves mercaderies a la ciutat.
ciudad. Adems, doy y conrmo a la antedicha Sede de Lrida, y a
su obispo Guillermo, y a sus sucesores, todas las iglesias que estn
en las villas y en los castillos de todo el obispado de Lrida que
Dios me dio, o que en adelante me dar, con todos los diezmos y
primicias y todas sus pertenencias, para que las ordene y establezca
a su albedro y a servicio de Dios.
40
Anteriorment, el Concili ilerdense del 1173 , ja tractat, normati-
vitzava el pagament dels delmes daquesta manera: Del mismo modo
deben los laicos dar elmente y con toda integridad diezmos y primicias,
tanto de los cereales como del vino, y de los piensos de todos los ani-
males, de rboles, de toda explotacin y de todas las cosas que llaman
minucias.
41
Ms tard, el Concili ilerdense del 1229 prescrivia que els sarrans
i els jueus havien de pagar delmes i primcies per les cases i possessi-
ons que havien pertangut als cristians.
42
Reincidint en aquesta qesti,
el Concili del 1293 tractava, al seu cnon 3, sobre lobligaci que els
sarrans tenien de pagar els delmes i les primcies a lEsglsia, si tenien
terres que pertanyien als cristians. Aix, establia:
Aunque no debe ponerse en duda lo que tienen establecido los sagra-
dos cnones, sin embargo algunos, aparentando ignorancia, tratan
de sembrar la duda sobre si estn obligados a pagar a las iglesias
diezmos de los frutos de los campos novales
43
que los sarracenos se
hacen en las quintas o tierras de sus seores cristianos. Por lo que,
Nos, Rodrigo, para cortar esta duda, y con aprobacin del sagrado
concilio, decretamos que todos los musulmanes deben pagar nte-
gramente a la Iglesia diezmos y primicias de los referidos novales.
Como igualmente de las otras posesiones que pertenecieron a los
cristianos, y despus han venido a ser cultivadas por los sarracenos,
principalmente cuando los ganados que en estos montes y tierras
se apacentaban, antes de reducirse el cultivo de novales, pagaban
diezmos. Puesto que una misma cosa, a causa de la diversidad de
1972, p. 139; Joan J. BUSQUETA RIU, Histria de Lleida, vol. III, Baixa edat mitjana, Lleida,
Pags, 2004, p. 181.
Pea, 1851, p. 283.
Pea, 1851, p. 335.
43. Sanomenaven aix els camps artigats que amb anterioritat eren improductius
per falta de cultiu.
frutos, no debe juzgarse por diverso derecho en cuanto al pago de
los diezmos.
44
Certament, a les terres catalanoaragoneses existia una casustica
per al pagament del delme fonamentada sobretot en la transformaci
que havien experimentat certes nques rstiques, en particular quan
eren dels sarrans que convivien amb cristians. Els sarrans solien ser
bons agricultors i, normalment, les terres pasturables dels cristians
llaurades per ells es convertien en bons camps. El text daquest cnon
dna una idea sobre el treball als camps que feien els sarrans. Del
mateix text podem deduir que aquests camps pasturables pagaven ja
abans a lEsglsia els delmes de bous i ovelles, per no els de les terres
on estaven situades les cases de camp que, com que possiblement eren
desbarjo, no havien produt res ns aleshores.
La jerarquia tarraconense argument que la sola transformaci de
les terres no era ra sucient per no pagar els delmes que abans paga-
ven. Si abans en aquelles terres es pagaven els delmes del bestiar que hi
pasturava, ara shavien de pagar els delmes dels cereals que produen.
Del mateix contingut del cnon tamb saprecia la baixa condici social
dels musulmans que havien quedat en terres de cristians, denominats
sarrans. Sels permetia el culte de la seva religi, de la mateixa manera
que els musulmans toleraven els cristians mossrabs.
Justament quan la comunitat lleidatana san encastant en les
noves estructures socials i poltiques, sinici la crisi de leconomia
eclesistica, fet que refor el contingut dels cnons 2 i 3 del Concili
ilerdense del 1293 respecte al control de mincies que es feia sobre
els delmes i les primcies.
y Pea, 1851, p. 420.
Introducci
El Concili ilerdense del 1294 fou el tercer provincial de larquebisbe
de Tarragona Rodrigo Tello. Com va passar amb el concili anterior del
1293, els collectors de concilis tampoc en varen tenir noves, per avui
el coneixem per les constitucions tarraconenses.
1
De les actes daquest
concili, sen conserva el proemi, que es troba en la recopilaci que va
fer Antoni Agust,
2
i sis cnons.
3
Algunes constitucions atribudes a
aquest concili sn posteriors a la data de la seva celebraci i possible-
ment pertanyen al quart concili de larquebisbe Rodrigo Tello, celebrat
a Tarragona lany 1306. Ens ha arribat el text que recoll Sinz de
Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XLVII (1974), p. 112-113; Joan TORRENT, L-
2. Antoni AGUST, Opera Omnia, vol. III, Lucca, Josephus Roechus, 1765-1774,
p. 383.
3. Als manuscrits de la compilaci del patriarca Joan dArag, de lany 1330,
shan trobat dades sobre aquest concili al cdex de Tortosa (D), a les cpies de Villanueva
del manuscrit dels agustins de Barcelona (V) i en una petita part de la miscellnia de
Ripoll (R). Contenen un conjunt de deu constitucions sense data pertanyents als concilis
de larquebisbe Rodrigo Tello. Les cinc primeres guren als manuscrits D i V. La segona
i la tercera sn tamb al cdex R. Les cinc ltimes solament sn al cdex D. A ms,
sha de tenir en compte el cdex de Pars, en el qual es troben inserides quatre cons-
titucions daquest concili. Es tracta de les constitucions 1, 4, 5 i 10, que el manuscrit
de Pars atribueix al Concili de Rodrigo Tello del 1229, en qu ocupen els llocs 10, 11,
12 i 13, respectivament. Sha de tenir en compte, tamb, que les constitucions 4 (11) i
10 (13-14) sn certament del quart concili de larquebisbe Tello, de lany 1306, tal com
ms endavant observarem.
CONCILI PER A GARANTIR LES IMMUNITATS
I LLIBERTATS DE LESGLSIA
Baranda,
4
al proemi del qual gura la llista dels assistents, sis cnons
i, al nal, les signatures dels assistents, encara que a les constitucions
tarraconenses noms apareixen les dels procuradors dels bisbes de
Tarragona, Pamplona i del captol dUrgell.
5
Al proemi del Concili ilerdense del 1294 gura que fou celebrat
a Lleida el dimecres 11 dagost de 1294. Igualment, es troba aquesta
mateixa data en un manuscrit de la Seu dUrgell del bisbe lleidat
Guerau dAndria, relatiu al Snode de Lleida del 1294, on sexpressa:
Constitutio edita per venerabilem patrem in Christo dominum Galce-
randum Dei gratia episcopum Ilerdensem in sede Ilerdensi sinodum ce-
lebrante. Quia nonnulli ecclesiarum rectores et alii tam beneciati [...]
des... penem subiaceat supradicte. Datum Ilerde pridie Nonas Marcii
anno Domini millesimo CC.XC.IIII.
6
Manuel Guallar posa en dubte lexactitud cronolgica de lany
per lallusi que es fa al cnon 2 duna frase de la butlla de Clericis
Laicos
7
de Bonifaci VIII, promulgada el 1296, i per un altra allusi
que es fa en diversos passatges del cnon 5 sobre la constituci Alma
Mater
8
del mateix papa, promulgada el 1299.
9
Segons el mateix au-
tor, existeix una errada, per omissi duna X entre les centenes de
lany de lescriptura de lacte, per la qual cosa seria el MCCCIV (1304).
XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 172-173; Pedro SINZ DE BARANDA,
Espaa Sagrada en sus estados antiguo y moderno, vol. XLVIII, Madrid, Real Academia
de la Historia, 1862, p. 329-335.
espaola, vol. III, Madrid, Santa Coloma y Pea, 1851, p. 421-427.
6. La Seu dUrgell, Biblioteca del Captol, manuscrit 26, f. 80v-81r; Antonio GARCA
Y GARCA et al., Catlogo de los manuscritos jurdicos de la Biblioteca Capitular de la Seo
de Urgel, la Seu dUrgell, 2009.
7. VI 3. 23. 3. Aemilius FRIEDBERG, Corpus Iuris Canonici, vol. II, Leipzig: Ex Of-
cina Bernhardi Tauchnitz, 1881, p. 1002-1003; Tilmann SCHMIDT, Frhe Anwendungen
des Liber Sextus Papst Bonifaz VIII, a Monumenta Iuris Canonici, sries C: Subsidia,
vol. X, Ciutat del Vatic, Biblioteca Apostlica Vaticana, 1997, p. 123; Tilmann SCHMIDT,
Paspt Bonifaz VIII als Gesetzgeber, a Monumenta Iuris Canonici, sries C: Subsidia, vol.
IX, Ciutat del Vatic, Biblioteca Apostlica Vaticana, 1992, p. 227-246; Antoine THOMAS,
Les Registres de Boniface VIII, vol. I, Pars, Bibliothque des coles franaises dAthnes
et de Rome, 1884.
8. VI 5. 11. 24. Aemilius FRIEDBERG, Corpus Iuris Canonici, vol. II, Leipzig: Ex
Ofcina Bernhardi Tauchnitz, 1881, p. 1006-1007.
Crec que aquesta hiptesi que retarda la data del concili s infundada,
ja que si analitzem els anys que larquebisbe Guerau dAndria ocup la
seu de Lleida, observem que fou des del 15 de mar de 1290 ns al 28
de juny de 1298,
10
per la qual cosa es dedueix que la data proposada
per Manuel Guallar no pot ser vlida, ja que aquest bisbe gura a les
actes del Concili ilerdense del 1294 com a assistent per la seu de Llei-
da. En el supsit que aquest concili shagus celebrat el 1304, Guerau
dAndria no guraria entre els assistents perqu seria mort. En aquest
cas, hauria de gurar-hi Pere del Rei, que rest a la seu de Lleida
del 23 de mar de 1299 al 4 de setembre de 1308, per no consta a
cap de les actes del concili com a assistent. En un manuscrit trobat
a larxiu del captol de Lleida, es llegeix: Geraldus dAndria (Andria o
Andriano) (1290-post 28-6-98), Constitutiones edite per dominum patrem
dominum Guillermun de Montechatgana
11
in sacra pagina... celebrato in
civitate Ilerdensi.
12
La manca de mtode en la inserci dels cnons daquest concili,
que tractarem ms endavant, obliga a exclouren tres, ja que no per-
tanyen al tercer, sin al quart concili de larquebisbe Rodrigo Tello,
celebrat el 1306. Pel contingut del cnon 5, surgeix laplicaci de la
constituci Alma Mater. Es constata que el papa Bonifaci VIII no arri-
b al ponticat ns al 1295; per tant, haurem de situar aquest cnon
al quart concili de larquebisbe Rodrigo Tello. De la mateixa manera,
el cnon 4 menciona freqentment la butlla Clericis Laicos del papa
Bonifaci VIII, del 25 de febrer de 1296. Ambds cnons guren en la
compilaci del 1330 sota la rbrica del quart concili de Tello, amb
una curiosa unanimitat.
Certament, totes aquestes dades sn sucients per armar que la
data que gura a les actes del Concili ilerdense del 1294 s la veritable.
Respecte al lloc de la celebraci, dedum, per les mateixes actes del
concili, que fou Lleida, i no Tarragona, com suposen alguns autors. No
s destranyar, perqu freqentment sutilitza el nom de la capital de la
provncia eclesistica per denominar el concili, i no el de la poblaci
on en realitat es va fer lacte. Igual que el concili anterior, aquest se
celebr a la seu, en aquell temps ja del tot acabada.
11. Montecathano.
12. ACLL, manuscrit 1, f. 157r (Constitucions dels Reis dArag i Concilis pro-
vincials).
Lassistncia de pares al Concili de Lleida del 1294 fou nombrosa,
cosa que posa de manifest lexpectaci i linters que la seva convoca-
tria i temtica despertaren. Hi assistiren nou bisbes, quatre delegats
episcopals i nombrosos representants dels diversos captols catedrals o
collegials, i de quasi tots els monestirs, abadies i priorats de la Corona
dArag. No obstant aix, sabem que el rei Jaume II no hi va assistir
per una carta que aquest va enviar a larquebisbe de Tarragona decli-
nant la invitaci propter periculum itineris.
13
Ja que el dret formal
de convocatria el tenia el metropolit, lautoritat reial decidia qui, en
tots els casos, havia de participar al concili, enviant en aquest cas un
missatger. Amb aquesta actitud es desenvolupa, en un futur, el germen
dun dret propi de convocatria per part del rei.
Presid el concili larquebisbe de Tarragona, Rodrigo Tello, i es
van presentar a Lleida com a membres de la sacra assemblea els bisbes
fra Benet de Barcelona, Pietro de Tarassona, Ademir dOsca, Guerau
de Lleida i Benet de Girona. Tamb hi havia Galceran de Begs, ardi-
aca de lEsglsia dUrgell i vicari del captol de la mateixa seu vacant,
el mestre Berenguer, lardiaca de lEsglsia de Valncia i el vicari fra
Ramon Despont, bisbe de la mateixa seu. Excusaren la seva assistncia
Miquel Prez de Legaria, bisbe de Pamplona, i Almorrn de Calahorra i
la Calzada, que van enviar els seus vicaris, els noms dels quals guren
al nal de lacta. Hi participaren, tamb, els procuradors dels captols
de les esglsies catedrals i collegiates, dels monestirs i daltres supe-
riors de la provncia eclesistica Tarraconense, a ms dels religiosos,
abats, prepsits, priors, ardiaques i degans i molts altres superiors de
les esglsies de la provncia.
14
Al nal de lacta hi havia les signatures
dels assistents, per a les constitucions de Tarragona noms apareixen
les dels procuradors dels bisbes de Calahorra i la Calzada, Mart Pere,
i M. de Selaba, tresorer de lEsglsia de Pamplona i procurador del
bisbe Ramon daquesta ciutat, i Galceran de Begs, ardiaca dUrgell i
procurador del bisbe daquesta dicesi.
Temes tractats
Les mximes preocupacions de lEsglsia, a la Corona dArag a
nals del segle XIII, foren lafany de contenir el poder civil, la percepci
ntegra dels delmes i la defensa del privilegium fori clerical.
13. Odilio ENGELS, Los reyes Jaime II y Alfonso IV de Aragn y los concilios
provinciales de Tarragona, a VIII Congreso de Historia de la Corona de Aragn. La Co-
rona de Aragn en el siglo XIV, vol. II, Valncia, Successor de Vives Mora Arts Grques,
1970, p. 259.
Aquest concili fou un dels ms autctons i originals de lpoca,
juntament amb el Concili de Lleida del 1293. En els seus cnons,
ambds fan poca referncia a altres concilis ecumnics o diocesans,
ja que, en realitat, els assumptes de Lleida poc hi tenen a veure.
15
Les
qestions tractades als seus cnons tenen per objecte garantir les im-
munitats i llibertats de lEsglsia, aix com el cstig imposat als invasors
i raptors dels bns eclesistics, i a aquells que atemptessin contra els
prelats i les persones religioses, amb la raticaci una altra vegada dels
cnons del concili anterior del 1293.
16
Al mateix temps, es decantaren
a corregir certs abusos de menjar i beure que implicaven extralimi-
tacions reprensibles.
17
Concretament, es dictamin contra una forma
de regalies que suposadament procedien del lliurament de documents
per part dels prelats a les autoritats seculars amb la nalitat dobtenir
benecis, contra la negligncia en els trmits de lentredit
18
i, amb
els termes assenyalats, contra la celebraci de loci div davant dels
excomunicats, contra els pats que en diverses ocasions solien exigir
els parroquians als seus abats, rectors i vicaris, i contra els religiosos
seculars o regulars, ordenats in sacris, que servien i seguien freqentant
la cria civil, els quals vivien dels seus honoraris sense lautoritzaci
expressa del seu prelat o superior. Resumint, fou un concili coercitiu
basat en cnons negatius.
19
A ms, aquestes constitucions del 1294 van
entrar desprs, lany 1330, a formar part de la Compilaci del patriarca
dAlexandria.
20
Tarraconense en la Edad Media (a. 546-1460), extracte tesi doctoral, Salamanca, Univer-
sidad Ponticia de Salamanca, 2002, p. 413.
originaux, vol. VI, Pars, Letouzey et An, 1914, p. 347.
18. Lentredit s la censura cannica que consisteix a privar el cristi dalguns
sagraments o de la sepultura eclesistica (entredit personal), o dun lloc determinat de
la celebraci del culte (entredit local).
p. 387.
20. La primera compilaci de les constitucions tarraconenses es deu a larquebis-
be de Tarragona Joan dArag, ll del difunt Jaume II i germ del monarca Alfons III.
Als 28 anys, el papa Joan XXII lhavia nomenat patriarca dAlexandria i, amb carcter
perpetu, li havia donat ladministraci de larquebisbat de Tarragona, tant en laspecte
espiritual com en el temporal, cosa que fu possible la seva funci de metropolit amb
lalta dignitat de patriarca. Era un home molt espiritual i de vida interior rica, un ms-
tic. Despleg una activitat molt notable presidint la provncia eclesistica Tarraconense,
manifestada sobretot en la reforma de costums, celebraci de concilis i defensa dels
ELS SAGRAMENTS
El Concili de Lleida del 1294 no legisl sobre cap sagrament en
particular, ja que possiblement se nesperava una reforma.
Com ja hem esmentat, els tres cnons exclosos daquest concili
pertanyen al quart Concili de Tarragona del 1306 de larquebisbe Ro-
drigo Tello.
21
Fan referncia als sagraments i recullen les constitucions
Alma Mater del 1299 i Clericis Laicos del 1296, de Bonifaci VIII.
s oport comentar aquests cnons encara que siguin uns anys
posteriors al nostre concili de Lleida, ja que recullen les preocupacions
que vivia lEsglsia en aquesta poca i deixen ben pals, donada la
proximitat en el temps, lesperit regnant dins lEsglsia quant als sagra-
ments, que eren els mateixos en tots els territoris de la cristiandat.
La constituci Alma Mater es don el 1299 per tal de mitigar el
rigor en laplicaci de lentredit des del segle X. El costum de lentredit
comen a sser practicat al segle VI noms en casos espordics, i es
va generalitzar al segle X. El rigor amb qu saplicava provoc, amb el
pas del temps, efectes negatius. Aix ho estableix aquesta constituci:
Hace tiempo fue decretado por nuestros antecesores que en las
tierras o lugares sujetos a entredicho eclesistico no se celebren
Ocios divinos, ni se administren los sacramentos de la Iglesia,
salvo en determinados casos y determinados sacramentos [...] Mas,
por cuanto, como consecuencia del rigor de tales decretos, sobrevi-
no el enfriamiento de la devocin del pueblo, pululan las herejas
drets de lEsglsia. El primer concili presidit per linfant dArag i patriarca dAlexandria
comen a Tarragona el diumenge 25 de febrer de 1330, i les seves constitucions pro-
vincials foren publicades lendem. Es tracta dun concili molt ben disposat i preparat,
format per dues parts. La primera consta duna selecci de les constitucions de concilis
anteriors que es consideraven vigents, amb lexclusi daquelles constitucions que es tenien
per derogades, perjudicials o suprues. La segona part consistia en la promulgaci de
noves constitucions. Tot aix form un volum, la primera compilaci coneguda com les
Constitucions del concilis provincials de la Tarraconense ns a aquella data. Aquesta
compilaci no seguia un ordre metodolgic, per matries o institucions jurdiques, com
es va fer en les compilacions posteriors. El criteri que se segu era merament cronolgic,
a partir del concili celebrat el 1230 per larquebisbe Aspreg de la Barca. Noms fou
la xaci del dret provincial que es considerava aplicable. No recoll res dels concilis
anteriors al 1230, ni del celebrat a Lleida el 1229 pel cardenal bisbe de Sabina, encara
que, a la prctica, aquest ltim continu considerant-se dret aplicable. No se sap qui
s lautor o autors de la selecci dels textos daquesta compilaci, ni de la intervenci
personalssima que va tenir-hi el patriarca Joan dArag. El proemi, la conclusi i les
constitucions daquest concili foren recollits per Antoni Agust.
tio, vol. XXV, Pars, 1902 (= Akademissche Druck-U. Verlagsanstalt, Graz-ustria, 1960),
p. 862.
y se originan innitos peligros para las almas, y por cuanto se
sustraen a las iglesias los debidos obsequios sin culpa de ellas,
despus de deliberar el caso, diligentemente con nuestros hermanos,
concedemos...
22
Al nal del pargraf sanunciava que el rigor emprat ns aleshores
en laplicaci de lentredit seria bastant mitigat en un futur. La forma
de fer-ho es troba en les concessions de la constituci Alma Mater de
Bonifaci VIII, en la qual sestableix, dacord amb la traducci al castell
de Tejada y Ramiro:
23
1) Que en tiempo de entredicho impuesto por una persona o en
virtud del mismo derecho, no slo los que estn en trance de muerte,
sino tambin los vivos, as sanos como enfermos, sean lcitamente
admitidos a la penitencia, con tal, sin embargo, que aquellos no
estuvieran excomulgados, pues no queremos que stos sean admi-
tidos a la penitencia ms que en el artculo de la muerte.
Tampoco debe concederse en modo alguno el benecio de la peniten-
cia a aquellos por cuya culpa, dolo o fraude, fue dada la sentencia
de entredicho. O a quienes les prestaren auxilio, consejo o favor
para perpetuar un delito para cuya represin fue impuesto el entre-
dicho, a no ser que antes hubieran dado satisfaccin, si son tales
que puedan hacer esto, o hubieren dado las oportunas garantas
de su intencin de satisfacer. O hubieren jurado dar garantas de
que, cuando puedan, satisfarn por el delito y de que darn con-
sejo y auxilio para rendir esta satisfaccin valindose de aquel o
aquellos que puedan prestarla, y de que trabajaron elmente segn
sus posibilidades.
Tampoco debe hacerse mencin de entredicho a aquellos o a otros
que no delinquieron en absoluto (tratndose de una ciudad o lugar
que se halle en entredicho general), sino que se les debe nicamente
aplicar una penitencia saludable.
2) Concedemos adems que cada da en las iglesias y monasterios
se celebren misas y se reciten, como antes, los Ocios divinos, pero
en voz baja y a puerta cerrada, con tal que sean excluidos los ex-
comulgados y los entredichos, y sin que se toquen las campanas.
y Pea, 1851, p. 380.
3) Concedemos adems que en las festividades de la Natividad
del Seor, la Pascua y Pentecosts y de la Asuncin de la Virgen
Gloriosa se toquen las campanas y se celebren solemnemente los
Ocios divinos a puerta abierta y en voz alta, con tal que queden
en absoluto excluidos los excomulgados, aunque se admita a los
entredichos.
A estos ltimos les permitimos en tales das la participacin en
los Ocios divinos por reverencia en tales solemnidades y para
que ms fcilmente se inclinen a la gracia de la humildad y al
deseo de reconciliacin. Pero de tal suerte que aquellos por cuya
insolencia fue fulminado el entredicho no se acerquen al altar en
ningn caso.
En virtut daquesta constituci de Bonifaci VIII, aquell que no fos
excomunicat o entredit podia confessar els seus pecats tantes vegades
com volgus, i en la celebraci de les tres grans festivitats de Nadal,
Pasqua i Pentecosta, als entredits sels permetia lentrada al temple,
sempre que es colloquessin discretament a la part posterior.
Des del segle XIV qued reduda la prctica de lentredit a lEsglsia
universal a aquestes restriccions en el culte i en ladministraci dels
sagraments. Igualment succe a les terres catalanoaragoneses, ja que el
concili posterior de larquebisbe Rodrigo Tello, recollit en la compilaci
del 1330 sota la rbrica del quart concili de lesmentat arquebisbe, fa
seva la constituci Alma Mater i la prescriu per a la provncia eclesi-
stica Tarraconense. Aix, aquest cnon 5 estableix:
Asimismo, aunque en ciertas constituciones de los Sagrados Con-
cilios Tarraconenses se han tomado medidas sobre determinados
casos en que deben cesar en absoluto los Ocios divinos, con la
aprobacin del sagrado Concilio decretamos: Que este cese de los
Ocios divinos debe realizarse tal como est ordenado, se haga en
tiempo de entredicho general, por la constitucin del Santsimo
Padre y Seor Bonifacio VIII, que comienza con las palabras Alma
Mater y por otras constituciones cannicas.
24
Aquestes altres constitucions canniques probablement foren les
normes que el mateix Bonifaci VIII don a Roma el 1298, un any abans
de la data de la constituci Alma Mater.
25
Vegem-ne algunes:
y Pea, 1851, p. 426.
25. VI 5.11.16. Aemilius FRIEDBERG, Corpus Iuris Canonici, vol. II, Leipzig: Ex
Ofcina Bernhardi Tauchnitz, 1881, p. 1006-1007; citades i tradudes al castell per Ma-
nuel GUALLAR, Los Concilios Tarraconenses celebrados en Lrida (s. VI-XV), Lleida, Institut
dEstudis Ilerdencs, 1975, p. 108.
1) Entredicho el clero, no queda entredicho el pueblo, ni al revs.
Entredicha una ciudad por delito del seor, los ciudadanos no en-
tredichos oyen los Ocios divinos fuera de dicha ciudad. Entredicho
el pueblo, se entiende que estn entredichos cada uno del pueblo.
2) Entredicha una ciudad, se dice que quedan entredichos los subur-
bios y edicios adyacentes. Y entredicha una iglesia, queda expresado
que estn entredichos la capilla y el cementerio contiguos.
3) Quien a sabiendas celebra en un lugar entredicho en los casos
no permitidos, se hace irregular e inelegible.
4) En tiempo de entredicho puede consagrarse el Crisma el da de
Jueves Santo.
5) El que est suspenso de la entrada en la Iglesia y luego celebra
en ella la misa, se hace irregular.
Bonifaci VIII, inexible davant els poders pblics, estava molt
convenut que la rigidesa en laplicaci de lentredit produa efectes
contraproduents al poble cristi.
La meitat dels cnons del Concili de Lleida del 1294 fan referncia
a la disciplina clerical. Les autoritats eclesistiques, com en poques
passades, eren donades a corregir totes aquelles desviacions que els
clergues tenien en el compliment de la seva missi i tractaren de posar
remei a tots aquells mals que poc o mal exemple donaven al poble.
Els pecats del clergat que intent corregir aquest concili sn els
relatius a ambici, avarcia, traci, rancnia i indisciplina en el com-
pliment de la normativa eclesistica. Sobre ells legislen els cnons 1,
2, 5 i 6, respectivament.
El cnon 1 tracta dels beneciats clergues que incitaven les au-
toritats civils a atacar lEsglsia o les ajudaven en aquesta missi, sota
pena dexcomunicaci i privaci dels seus benecis. Estableix:
De tal manera ciega a algunos la ambicin que, por ansia a las
comodidades terrenas, deseando complacer ms a la autoridad
temporal que mirar por la salvacin eterna, tratan de perjudicar y
disminuir la libertad e inmunidad eclesistica que estn obligados
a defender, excitando a los prncipes y autoridades seglares y a las
corporaciones de los pueblos o a sus cabezas, proporcionndoles
consejo y ayuda, y mostrndoles y entregndoles instrumentos
26
y
26. Escrits, cartes o altres documents.
otros documentos de las iglesias, contra aquellas mismas iglesias de
donde reciben los benecios con dao de las personas eclesisticas,
de los hombres, bienes y libertades de las mismas. Por esto, deseando
Nos que las iglesias se regocijen con la plenitud de su derecho e
integridad de la libertad, y para que desaparezca la audacia detes-
table de los malignos y la temeridad criminal de los insolentes, con
la aprobacin del Sagrado Concilio decretamos: Que cualesquiera
presidentes eclesisticos, o personas religiosas o seglares de todas las
rdenes, condicin o estado, que pblica o ocultamente incitaren a
los prncipes y potestades seculares, corporaciones de los pueblos o
sus cabezas y les dieren a sabiendas consejo o ayuda sin expreso
consentimiento de su presidente, de su cabildo o de su convento,
les mostraren o entregasen algunos instrumentos de las iglesias,
contra los monasterios o lugares religiosos, o contra los derechos,
bienes, privilegios, inmunidades o libertades de ellos, caigan ipso
facto en sentencia de excomunin y adems queden privados a
perpetuidad de los benecios que tuvieren en las iglesias o en los
lugares a los que de esta suerte hubiesen daado a sabiendas o
fraudulentamente.
27
Alguns clergues, generalment de lalt clergat, per pura avarcia
traen les seves prpies esglsies o altres en perjudici dels bns, privi-
legis o immunitats que tenien. Com sexpressa al cnon, els opressors
eren prepotents senyors feudals que disposaven de milcies armades,
els quals abusaven del seu poder i arribaven a la violncia, a la tala
darbres de les nques de lEsglsia, a la provocaci dincendis en
aquestes nques o a violentar amb les mans els canonges i altres
membres de lalt clergat, com ms endavant veurem. La pena contra
tots aquests clergues tradors era lexcomunicaci, amb la prdua dels
seus benecis eclesistics; contra els seglars prepotents, lexcomuni-
caci era ipso facto.
Tamb hi havia eclesistics tradors que es feien cmplices dels
furts dels poders seculars, i bisbes temorosos que, sense cap complicitat
amb els usurpadors dels bns i privilegis eclesistics, deixaven fer als
opressors, tot allegant evasives i demores per tal de no enfrontar-shi.
En aquest sentit, el cnon 2 prescriu al bisbe o al seu ocial requerit
pel seu metropolit o altre bisbe que denunci alguna persona exco-
municada, que doni lavs abans de tres dies, encara que no entri en
el coneixement o escatiment de lassumpte, ni tingui en compte cap
y Pea, 1851, p. 422.
aplicaci o excepci, i, en cas que no ho faci, quedar privat dentrar
a lEsglsia.
A la introducci del cnon 2 sens descobreixen situacions de
violncia i furt contra lEsglsia i els seus ministres, fets bastant es-
tesos per tota la Corona dArag i regions limtrofes cap a nals del
segle XIII. Diu:
Lleva consigo la solicitud del gobierno que procuremos proveer a
la utilidad de los sbditos, ya sea con la publicacin de nuevas
constituciones, ya con la reforma de las antiguas. A la verdad, las
constituciones de los Santos Concilios Tarraconenses dadas contra
los raptores e invasores de las personas y cosas eclesisticas, de
los religiosos y de los hombres, las cuales cohben la audacia de
los impos y conservan los bienes eclesisticos, no surten el debido
efecto por el abuso y negligencia de algunos. Pues stos, temblando
cuando no se debe temblar, al ser requeridos por los ordinarios
de los lugares en cuyas dicesis fue perpetuada la rapia para que
hagan observar las antedichas constituciones, por pura evasin se
esfuerzan en indagar e inquirir con sutileza si las citadas consti-
tuciones dan fundamento a tal cosa, asumiendo, en estos asuntos,
el papel de jueces, cuando ms bien deberan proceder como meros
ejecutores. Y por esto, porque es poco dar leyes si no hay quien las
tutele, aprobando, conrmando las antedichas constituciones, con
la aprobacin del Concilio, decretamos
28
s patent que el poder municipal de Lleida es mostrava satisfet
per linters que les autoritats municipals i magnats de la ciutat tenien a
fer complir al clergat i als religiosos lesperit dels privilegis reials sobre
tributs i impostos en ladquisici de bns i propietats dins del terme de
la ciutat, sempre que el tribut fes referncia a bns que abans fossin
del rei. Drets que, sens dubte, arrencaven de la carta de poblament.
Aquestes imposicions estan recollides a ledicte del 5 de mar de 1263
donat per Jaume I a les autoritats municipals de la ciutat de Lleida,
que, juntament amb altres, entraren a formar part del cos legislatiu
dels Costums de Lleida.
29
El mateix cnon 2 prescriu a continuaci que, quan el jerarca
suprem de la metrpoli ordenava als bisbes que declaressin una de-
y Pea, 1851, p. 422-423.
29. AML, reg. 1372, Llibre Verd Petit de la Paeria, f. 213. Es tracta dun cdex
del segle XIV que cont una recopilaci de diplomes que comencen amb la carta de
poblament.
terminada persona sotmesa a excomunicaci, es fes pblica aquesta
declaraci en el termini mxim de tres dies. Anuncia:
Siempre que algn obispo de nuestra provincia, o su ocial, o quien
haga sus veces, por conducto nuestro, o de nuestro ocial, o de
otro obispo, o del ocial vicario de ste, el cual demostrare que se
atiene a las antedichas constituciones, fuere requerido contra un
personaje, sobre quien se pide que dichas constituciones sean ob-
servadas, a que declare a ste excomulgado a tenor de dichas cons-
tituciones, decretamos: Que no slo las observe, sino que haga sean
observadas, y mande que el hombre as acusado sea en la Iglesia
declarado incurso en excomunin. Y que el requerido, dejando a
un lado toda apelacin, observe aquellas constituciones y mande
sean observadas, sin conocimiento alguno, ni investigacin alguna,
de inmediato o en el plazo de tres das, descontando aqul en que
dicha intimacin le haya sido hecha, si el requerido estuviese en su
dicesis o en un lugar tal que pueda cumplir la orden en el plazo
dicho. Y si no, cuanto antes pueda cmodamente hacerse, habida
cuenta de la distancia de los lugares
30
Aquest concili feia recaure la mxima responsabilitat sobre els
bisbes, els seus ocials o vicaris, que eren els qui, de fet, estaven obli-
gats a fer solemnement i ocialment la declaraci dexcomunicaci als
avars, audaos i prepotents senyors feudals. Aix ho estableix tamb
el mateix cnon 2:
Mas, si el requerido desdease cumplir las rdenes anteriores, como
arriba se dice, sepa que queda entredicha su entrada en la Igle-
sia, hasta tanto que observe aquellas constituciones y mande sean
observadas. Pero, tan pronto hiciera o mandare sean observadas
las dichas constituciones, ipso facto e inmediatamente, sin demora
alguna, sale levantado totalmente el entredicho. Con esta cautela,
que el proceso o la denuncia hecha por el ordinario o por su ocial
por el hecho de no haber sido observada la orden judicial, no sea
revocado en modo alguno, pues muchos salteadores a mano armada
necesitan de una correccin segn las sanciones cannicas y legales.
31
Sen desprn que les sancions en casos de violncia contra lEs-
glsia eren diferents segons les persones de les quals es tracts. Aix,
y Pea, 1851, p. 423.
y Pea, 1851, p. 423.
lexcomunicaci ipso facto estava reservada als bandolers que incorrien
en violncia contra lEsglsia, i lentredit personal als bisbes, ocials i
vicaris generals que noms per por es feien el ronsa per deixar sense
efecte les ordres dexcomunions donades per larquebisbe metropolit.
Tamb existien altres sancions ms lleus per a aquelles persones
que, vivint i aprotant-se dels fruits dels seus feus amenaats pels
bandolers armats, no els presentaven la resistncia deguda. Al nal
daquest cnon 2, es diu:
De igual manera, pues resulta intolerable aquel que acepta una
ganancia, pero rehsa sostener la carga, con la aprobacin del sa-
grado concilio, decretamos: Que todas las personas de cualquier
estado o condicin que sean, las cuales reciban una ventaja de las
antedichas constituciones, quedan sujetas y sometidas a ellas,
32
y
que debe procederse con rigor contra tales personas, a tenor de
las mismas constituciones, salvas las constituciones de los Santos
Concilios Tarraconenses hechas a favor de los obispos, en las cua-
les se precavi que dichos obispos no estn ligados por las dichas
constituciones dadas contra los raptores e invasores de las cosas
eclesisticas.
33
Un altre dels cnons sobre la disciplina clerical s el relatiu a la
prohibici de seguir reiteradament plets en la cria secular a tots els
clergues amb beneci i als ordenats in sacris. De la mateixa manera
que lEsglsia volia que se li respects el privilegi del fur, li disgustava
profundament que el clergat ventils els seus plets davant les autori-
tats civils. Alguns clergues havien fet cas oms a les lleis eclesistiques
en aquest tema i provocaven aix lescndol al poble cristi, cosa que
disgustava la jerarquia eclesistica de la provncia de la Tarraconense.
Per remeiar aquest mal, el cnon 6 estableix:
Para salir al paso de las malicias, no defraudar a los servicios
debidos a la Iglesia y quitar la ocasin de vagancia y disolucin,
determinamos: Que ninguna de las personas eclesisticas que est
o haya de estar constituida en ordenes sagradas, que tenga bene-
cio eclesistico o sea religioso, se atreva a seguir continua, o casi
continuamente, curia alguna secular, aunque se trate de su familia
o de familias de las que reciba comida o estipendio, a no ser que
lo haga con consejo de su presidente o superior, con consentimien-
to de su cabildo o convento, o con licencia de la mayor parte del
32. En cas de delinquir en all que s preceptiu.
y Pea, 1851, p. 423.
mismo. Y si alguno osare temerariamente violar estas disposiciones,
incurra ipso facto en sentencia de excomunin. Pero al obispo, por
su prerrogativa del ocio pontical, no queremos ligarlo en esta
sentencia lata. Queda, sin embargo, obligado a pedir licencia sobre
estas cosas a Nos, el arzobispo, o a nuestros sucesores.
34
Aquest cnon no prohibeix ls de la justcia secular per part dels
clergues en un moment determinat, per s que prohibeix la reincidncia,
que suposava un esperit rancunis, poc propi de clergues i religiosos.
Els qui pertanyien a un captol o convent necessitaven lautoritzaci
o el consentiment de la majoria de la seva corporaci per pledejar.
Tamb els bisbes necessitaven el perms per pledejar davant les cries
civils, i lhavien de demanar a larquebisbe tarraconense.
Quant als abusos contra les persones i els bns de lEsglsia que
els senyors feudals perpetraven utilitzant la fora de les seves hosts,
el cnon 3 desplega la seva normativa per contenir lodi i la rancnia
cap a aquells que, havent rebut feus i predis de lEsglsia, shi aixe-
caven en contra. Aquest cnon disposava contra aquells que alcessin
mans violentes o dalguna manera fessin mal a un canonge, president
o comanador de lorde del Temple o de Sant Joan. Ordenava que, en
presncia daquests excomunicats, no se celebressin ocis divins, i que,
si un cop amonestats, en un mes no donaven satisfacci, sels privs
dels feus que tenien a les esglsies ofeses pel seu delicte.
Es tractava de senyors feudals amb milcies o hosts, per amb
la particularitat que havien rebut feus o terres de lEsglsia i per ava-
rcia anhelaven ms possessions eclesistiques i cometien tota classe
de delictes contra lEsglsia. Per palliar aquesta situaci, el cnon
3 estableix:
Urgiendo, con prvida deliberacin y con la aplicacin del saludable
medio, el deber de nuestro ocio acerca de los daos que por algu-
nos indebidamente es inferido a las iglesias, personas eclesisticas
y hombres y cosas de stos, hemos pensado que la temeridad de
los agresores debe ser cortada de raz. As, pues, conrmando con
la aprobacin del sagrado Concilio todas las constituciones dadas
por nuestros predecesores y especialmente las que van contra los
raptores e invasores de personas y cosas eclesisticas, aadiendo
algo por nuestra cuenta a aqullas, decretamos: Que cualquiera
y Pea, 1851, p. 427.
que en adelante temerariamente pusiese sus manos violentas sobre
algn cannigo de la iglesia catedral o contra un presidente de
una colegiata, o contra algn clrigo que tenga voz en las sesiones
generales del cabildo de la iglesia catedral, o contra un comen-
dador de la orden de la Milicia del Temple o de la del Hospital
de San Juan de Jerusaln. E igualmente quien invadiese con un
ejrcito las tierras o caseros de los prelados de las iglesias, o de
los Templarios y Hospitalarios, u otros lugares religiosos, cortando
o talando rboles o prendindoles fuego, o producindoles de otro
modo dao grave, adems de la sentencia de excomunin en la
que ya se sabe han incurrido por tal delito, y adems de las otras
penas establecidas contra los agresores, sean totalmente suprimidos
los Ocios divinos dondequiera que ellos se encuentren. Del mismo
modo, cuantos invadieren con un ejrcito las tierras de los prelados,
o de las iglesias, o de otros lugares religiosos, tal como se dijo, y
despus de avisados no hubiesen dado satisfaccin en el plazo de
un mes, queden a perpetuidad privados de los feudos que tengan
de las iglesias, de las personas o de los lugares religiosos a los que de
tal suerte daaron, quedando vigentes todas las otras penas contra
ellos establecidas, las cuales en nada intentamos derogar por esta
nuestra constitucin.
35
El cnon tracta demparar dos classes de monjos: els comanadors
dels ordes del Temple i de lHospital de Sant Joan de Jerusalem.
36
y Pea, 1851, p. 423-424.
36. Sobre aquests ordes al territori de Lleida, vegeu Josep LLADONOSA I PUJOL,
Histria de Lleida, vol. I, Trrega, Camps Calmet, 1972, p. 458; Josep PLEYAN I DE PORTA,
Apuntes de Historia de Lrida, o sea compendiosa resea desde sus ms principales hechos
desde la fundacin de la ciudad hasta nuestros tiempos, Lleida, Imprenta de Carruez,
1873, p. 406-407; Joan FUGUET I SANS, Larquitectura dels Templers a Catalunya, Barcelona,
Rafael Dalmau, 1995, p. 17-32; Josep Maria SANS I TRAV, Els Templers Catalans. De la
rosa a la creu, Lleida, Pags, 1999, p. 23-479; Josep Maria SANS I TRAV, El procs dels
Templers catalans. Entre el turment i la glria, Lleida, Pags, 1990; Josep Maria SANS I
TRAV, LOrde del Temple als Pasos Catalans: la seva introducci i organitzaci (segles
XII-XIV), a Actes de les Primeres Jornades sobre els Ordes religiosos-militars als Pasos
Catalans (segles XII-XIV), Tarragona, 1994, p. 52-54; Ramon SAROBE I HUESCA, Collecci
diplomtica de la Casa del Temple de Gardeny (1070-1200), Barcelona, Fundaci Noguera,
1998; Joaquim MIRET I SANS, Les cases dels Templers i Hospitalers en Catalunya. Aplech
de noves i documents histrichs, Barcelona, Impremta de la Casa Provincial de Cari-
tat, 1910, p. 145. La casa templera de Lleida, una de les ms importants de lorde de
la Corona dArag, sinstall a Gardeny, amb un paper estratgic molt important per a la
ciutat. A ms docupar-se de la seguretat dels camins i dels pelegrins de Terra Santa,
per la seva situaci al cam compostell, tingu un hostal situat sota el castell convent
de Gardeny, tocant a la via que unia Lleida i Saragossa: nostrum hostalem (...) quod
habemus in termino Ilerde iuxta fosarium sarracenorum (Miret, 1910, p. 145).
Devia dsser bastant freqent a lEsglsia, a nals del segle XIII,
la resistncia a lliurar els delmes dels fruits, ja que uns anys desprs la
butlla Clericis Laicos, del 25 de febrer de 1296, del papa Bonifaci VIII,
deia el segent:
Los laicos imponen pesadas cargas a los prelados, a las iglesias, a
los eclesisticos regulares y seculares, abrumndolos con tallas
37
y
tasas, arrebatndoles unas veces la mitad, otras la dcima, otras la
vigsima u otras partes de sus rentas, procurando as de mil maneras
la servidumbre. Pues bien, lo decimos con amargura de nuestra alma,
algunos prelados, algunas personas eclesisticas, temblando cuando
y donde no haba que temer, buscando una paz fugaz y asustndose
ms de la majestad temporal que de la eterna, se presten a semejante
abuso, menos sin embargo por temeridad que por improcedencia, y
esto sin haber obtenido el poder y la facultad de la Santa Sede.
Para cortar de raz tales abusos, ordenamos lo que sigue, de acuer-
do con los cardenales y en virtud de nuestra autoridad apostlica:
Todos los prelados y, en general, todas las personas pertenecientes
a la Iglesia, monjes o clrigos seculares que, sin consentimiento de
la Sede Apostlica, paguen o prometan pagar a laicos impuestos,
tallas, diezmos o semidiezmos, o bien la centsima, o una porcin
cualquiera de sus rentas o bienes de sus iglesias a ttulo de sub-
vencin o prstamo, de regalo, de subsidio, etc., igualmente los
emperadores, reyes, magnates, barones, rectores, etc., que imponen
tamaos crditos, que los exigen y que los perciben o bien que ec-
han mano de los depsitos guardados, o que prestan su concurso
para una accin de este gnero, todas estas personas incurren ipso
facto en excomunin.
Ponemos tambin en entredicho a las comunidades que predican en
este sentido, y ordenamos bajo pena de deposicin a los prelados y a
todas las personas de la Iglesia que no permitan recaudar semejantes
impuestos sin el consentimiento expreso de la Sede Apostlica. Que
no los paguen, ni an alegando el pretexto de que anteriormente
y antes de la publicacin del presente edicto se haban contrado
compromisos de este gnero... Ningn privilegio concedido a rey
alguno, por ejemplo el no ser nunca excomulgado, podr ser obs-
tculo a la ejecucin del presente edicto.
38
37. Impost o contribuci que, dordinari, consistia en tales darbres o segues
dherbes de nques rstiques de lEsglsia.
38. VI 3.23.3. Aemilius FRIEDBERG, Corpus Iuris Canonici, vol. II, Leipzig: Ex
Ofcina Bernhardi Tauchnitz, 1881, p. 1002-1003; citat i tradut al castell per Manuel
Hi ha una gran semblana entre la butlla Clericis Laicos, donada
lany 1296, i el concili ilerdense que ens ocupa del 1294, concretament
al seu cnon 4. Encara que la butlla s posterior al concili, sintrodu
a les actes ms tard, tal com es va fer amb el cnon 5, relatiu a la
constituci Alma Mater, pel mateix motiu. Aix ens mostra que lesperit
que regnava a lEsglsia abans de la promulgaci dambdues butlles
papals anava dirigit per mitj dels concilis, i en concret per aquest
que ens ocupa, a crear el clima adequat per a la seva bona rebuda.
Bonifaci VIII no sarronsava davant el poder civil i no deixava
que tingus gaires drets sobre els bns de lEsglsia. Arran daix, els
pares conciliars tarraconenses redactaren un cnon que recull lesperit
de la butlla Clericis Laicos i, a la vegada, denunciaven tota una relaci
dexigncies per part del poble cristi en tots els estatus. El cnon
4 del nostre concili ataca darrel aquestes exigncies per tal que no
derivessin en costum, de la mateixa manera com ho va fer el concili
anterior del 1293. Per poder-ne fer una anlisi ms exhaustiva, frag-
mentarem el cnon 4 del Concili ilerdense del 1294 dacord amb les
diverses exigncies que es feien a lEsglsia per part dels laics i dels
municipis. El cnon 4 estableix:
39
1) En algunas dicesis de la Provincia Tarraconense y en ciertas
iglesias, la gula y avaricia han cegado los nimos de algunos se-
glares hasta el punto de que, en determinadas pocas del ao, no
temen los feligreses exigir a los abades, vicarios y rectores de dichas
iglesias comidas, meriendas, banquetes, convidadas a vinos y otros
licores, como si de un derecho propio se tratase. Y no se recatan en
forzar de modo irreverente y an desvergonzado en algunos casos
a los rectores, vicarios o abades para que les sean suministradas
dichas comidas abusivas, valindose de la sustraccin y retencin
de los diezmos y otros derechos eclesisticos.
2) Tambin algunos de los seglares antedichos quieren comer un
da de cualquier semana por derecho con el rector, vicario o abad
y, adems de la comida, quieren percibir y exigir de ellos algn
dinero. Hacindolo as sin discontinuidad durante todo el crculo
del ao, hasta que todos los feligreses han comido con ellos y de
ellos obtenido determinada cantidad. Despus recomienzan y repiten
el mismo ciclo.
GUALLAR, Los Concilios Tarraconenses celebrados en Lrida (s. VI-XV), Lleida, Institut dEs-
tudis Ilerdencs, 1975, p. 104-105.
Pea, 1851, p. 420.
3) Hay entre los citados algunos seglares que en las solemnidades
de la Natividad del Seor, de Pascua y Pentecosts y en algunas
otras pocas del ao, inmediatamente despus de la Comunin y
recepcin del Sagrado Cuerpo de Jesucristo, que deberan recibir
humilde y devotamente, con malos modos y como si de un derecho
se tratara, exigen a las iglesias, a los abades, vicarios y rectores
una determinada cantidad de vino, abusando de l a placer hasta
la saciedad, de suerte que a veces se gastan diez o quince cargas
en tales convidadas y muchas veces han sobrevenido muertes y
heridas en nuestros mismos templos.
4) Adems, muchsimos de los citados seglares, en el tiempo en el
que se dividen los graneros de los diezmos y primicias, no permiten
que libremente y con sus propios animales acarreen el trigo aquellos
a quienes los diezmos y primicias pertenecen, ni tampoco que lo
lleven con animales ajenos, para que de esta suerte por los acarreos
de dicho trigo se les pague forzosamente a ellos el doble o el triple
de lo que otros se llevan.
5) Asimismo, algunos de los que, segn costumbre de los segla-
res, llevan a los graneros de las iglesias el trigo de los diezmos y
primicias, lo transportan con estudiada malicia en muchas veces,
en cargas pequeas y en muchos das, cargas que podran llevar en
un solo da, con la intencin de ser alimentados y saciados cada
da y cada vez por las mismas iglesias y por los rectores de ellas,
a pesar de que lo prohbe nuestra constitucin que comienza con
las palabras Scriptura Sacra.
6) Otros seglares, cuando los ordinarios de los lugares y los nuncios
o legados de la Sede Apostlica imponen en las iglesias como castigo
multas por determinadas causas a los racioneros, vicarios o clrigos
beneciados, o a los consanguneos, anes o amigos de los seglares.
O cuando a los racioneros, vicarios o clrigos, sus rectores, abades, o
sus vicarios les sustraen por algn tiempo los frutos de sus benecios
por no desempear como es su obligacin el Ocio de la Iglesia,
o por otra causa lcita, justa y honesta, retienen ocultos los diezmos
y otros derechos eclesisticos y se los entregan a los racioneros o a
los mencionados clrigos, a requerimiento, persuasin e indicacin
de stos. Con lo cual la negligencia de dichos racioneros, clrigos
y otros respecto del Ocio divino queda sin castigo, pues pagan
de lo ajeno lo que estaban obligados a pagar de su peculio propio.
Dichos seglares son en verdad cmplices de hurto, alegando todos
y cada uno de ellos, para excusar sus excusaciones en los pecados,
que no hacen ms que observar las costumbres y los usos.
La pena imposada a tals abusos, en matria de delmes, era lex-
comunicaci, redactada en aquests termes:
As, pues, Nos, queriendo proveer, segn es obligacin de nuestro
ocio, a las indemnizaciones de la Iglesia, y deseando salir al paso
de las malicias, usurpaciones y vicios de este gnero, con la apro-
bacin del sagrado concilio, refutando como corruptelas y abusos
tales costumbres, observaciones y usos y como tales juzgndolas,
prohibimos que algunas de estas cosas se hagan en adelante, pues
no hay duda de que ello va contra las buenas costumbres y con-
tra las sanciones cannicas y en gravamen de los derechos de las
iglesias y de la libertad eclesistica. Sin embargo, porque de poco
aprovecha dar leyes si no se impone una pena a los transgresores,
promulgamos sentencia de excomunin contra todos y cada uno de
los seglares que de hecho exigieren las antedichas meriendas, comi-
das o banquetes, convidadas a vino y otros licores, y otras cosas
de las citadas a algunas de ellas, y contra los que en las ocasiones
dichas o en alguna de ellas a sabiendas retuvieren para s algo de
los diezmos, primicias y otros derechos eclesisticos, o procuraren,
mandaren o consintieren que ello sea retenido.
40
7) Quan aquests abusos estaven fomentats pels municipis, lEs-
glsia es veia forada a utilitzar com a arma espiritual lentredit, que
susava en casos molt extrems. La pena sestenia a poblacions i ciutats
senceres. La sentncia de lentredit, al segle XIII, solament saplic dues
vegades a les terres catalanoaragoneses. Una quan foren els mateixos
municipis els que fomentaren les trames, ms o menys manyoses, per
cisar els delmes i les primcies. Una altra quan els senyors burgesos o
feudals, amb les seves hosts, arribaven a aixecar mans violentes contra
un alt mandatari eclesistic, o talaven o incendiaven les nques i case-
rius de lEsglsia. El nostre cnon ho estableix amb aquestes paraules:
Mas en los lugares donde fueren culpables los municipios, cesen en
absoluto los Ocios bajo pena de excomunin, poniendo en entre-
dicho a abades, rectores, vicarios y otras personas eclesisticas, y
prohibiendo expresamente que den a los dichos o a algunos de ellos
comidas, banquetes y convidadas a vino y a otros licores por las
causas y en las ocasiones arriba expresadas, y que hagan sean dadas
o que lo permitan si quisieren evitar otras penas cannicas.
41
y Pea, 1851, p. 424-425.
y Pea, 1851, p. 425.
Aquest cnon 4 del Concili ilerdense del 1294, com hem vist,
decretava en contra de les maniobres i picaresques de mala llei amb
qu determinats terratinents de la regi catalanoaragonesa procuraven
enriquir-se amb els delmes que donaven a lEsglsia. Tamb legislava
en contra de les complicitats en beneci dels clergues negligents als
quals la jerarquia, per sanci, havia privat dels fruits dels seus bene-
cis i daquells dels que abusaven de locasi de les grans solemnitats
cristianes per saciar-se de vi ns a la mort.
En realitat, comparant la butlla Clericis Laicos amb aquest c-
non, crec que aquest darrer s molt ms dur, encara que parts del
mateix esperit i les mateixes circumstncies. Idntics en els seus ns,
ambds complien molt b el desig de Bonifaci VIII, s a dir, el desig
dabatre el poder civil, ja que es prenien massa drets sobre els bns
de lEsglsia.
UN SEGLE SENSE CONCILIS PROVINCIALS A LLEIDA
Entre lanterior Concili ilerdense del 1294 i lassemblea eclesistica
o Concili judicial de Lleida del 1418,
1
hi ha un gran salt en el temps.
Sn cent vint-i-quatre anys durant els quals van succeir importants
canvis que van provocar una gran evoluci social i eclesistica. Per
tal dobtenir una visi ms profunda i global de la realitat dels esde-
veniments entre els segles XIII i XV, tractarem de sintetitzar i analitzar
els fets i les circumstncies que provocaren aquests canvis en les es-
tructures socials, poltiques i eclesials, alguns dels quals sn un reex
daquest concili.
En lmbit social, els costums de la ciutat de Lleida evoluciona-
ren dacord amb els temps, sota la vigilncia de les constitucions de
lEsglsia i les ordenances de la Paeria. Per ni els snodes dels bisbes
ni les mesures del consell general podien evitar la inuncia del mn
exterior. Sorgien nous gustos literaris, noves concepcions artstiques i
nous conceptes de la vida poltica i social. A Lleida, laparici de la
Universitat el 1300 contribu a trencar els motlles tradicionals. Al segle
XIII no hi havia cap altra instituci universitria que es pogus comparar
a la que Jaume II atorg a la ciutat de Lleida.
2
A linici del segle XIV,
Cientcas, 1972, p. 550; Roser SABANS I FERNNDEZ, Els Concilis de Lleida de 1200 a
1460, a Arrels cristianes. Presncia i signicaci del Cristianisme en la histria i en la
societat de Lleida, vol. II, Temps de consolidaci. La baixa edat mitjana. Segles XIII-XV,
Lleida, Bisbat de Lleida, Pags, 2008, p. 55-76.
2. Heinrich DENIFLE, Die Entstehung der Universitten des Mittelalters bis 1400,
Berln, Weidmannsche Buchhandlung, 1885, p. 125-128; Ferran VALLS I TABERNER, Las
Consuetudines Ilerdenses (1127) y su autor Guillermo Botet, Barcelona, Hijos de J. Jeps
CONCILI DE LA CONSPIRACI ENCOBERTA
CONTRA EL PAPA LUNA
Lleida continu dins lrea de la moneda jaquesa, per a causa de la
gran auncia duniversitaris es va anar imposant la moneda barcelo-
nesa, la uctuaci de la qual, en aquest temps, era molt eloqent.
3
El
1348 la ciutat fou arrasada per lepidmia de la pesta negra, i entre
lany 1358 i el 1363 es produren perodes de sequera, males collites
i plagues de llagosta que acceleraren la crisi econmica.
4
El regnat
dels primers reis Trastmara fou un temps de prosperitat econmica
i social: Ferran I fou liniciador daquesta nova etapa histrica
5
i el
papa Luna (Benet XIII), el factor decisiu per al seu triomf poltic al
Comproms de Casp.
En lmbit poltic, destaquen en aquest perode les relacions que
els reis de la Corona dArag, Mart lHum, Ferran dAntequera i Alfons
el Magnnim, successivament, van tenir amb el papa aragons Benet
XIII, un cop va sser desterrat del castell dAviny i es va refugiar al
castell de Penscola. Mart lHum crid el papa Luna des de Tortosa
per tal de legitimar el naixement del seu nt Frederic de Luna, ll de
Mart de Siclia, ja que fou el seu desig per a la successi en cas de
no tenir cap ll supervivent. El papa Luna, a pesar del parentiu que
lunia als pares de Frederic, es neg a aquesta legitimaci.
Ferran dAntequera inici relacions personals amb el papa Luna
mitjanant una entrevista celebrada a Morella, lloc prxim a Pensco-
la. Cap dels dos va sortir satisfet daquella trobada. Alfons V rm a
Barcelona, el 4 dabril de 1416, una constituci amb la qual instava,
exhortava i requeria els arquebisbes, bisbes, abats, priors i degans del
Regne dArag a enviar delegats al Concili de Constana. Per, al nal,
en ser elegit papa Mart V, amb el qual havia tingut alguna topada
per la qesti del regne de Siclia-Npols, va tenir molta relaci, mit-
janant cartes i missatgers, amb el papa Luna. El 15 dabril de 1416,
el captol catedralici de Lleida fou informat del requeriment regi. El
rei va demanar immediatament una cpia detallada de la butlla que
Benet XIII havia enviat al captol lleidat ordenant que no escoltessin
les instncies rgies. El 22 dagost de 1417, el Concili de Constana
deposava el papa Luna, i el 15 de novembre del mateix any fou elegit
Impr., 1913, p. 15-21; Josep M. PONS GURI, Constituciones Conciliares Tarraconenses
(1229-1330), Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XLVII (1974), p. 65-127; Josep
M. PONS GURI, Corpus Iuris, a Documents Jurdics de la Histria de Catalunya, Barcelona,
Generalitat de Catalunya, 1992, p. 120.
3. AML, arm. priv. doc. 99.
4. Pierre VILAR, Catalunya dins lEspanya moderna, vol. II, Barcelona, Edicions
62, 1987, p. 149.
5. Pierre VILAR, Catalunya dins lEspanya moderna, vol. II, Barcelona, Edicions
62, 1987, p. 172-173.
pel mateix Concili el papa Mart V, el qual fou reconegut per tots els
delegats de totes les nacions all representades i una mica ms tard
per tota lEsglsia occidental.
En lmbit eclesial, la dicesi de Lleida, durant aquests cent vint-
i-quatre anys sense activitat conciliar, fou evolucionant de la mateixa
manera que lEsglsia universal, grcies a la intensa activitat dels seus
prelats, que s palesa en diversos subsidis.
6
Els clergues pobres de
Lleida van estar molt protegits en aquesta poca. La recerca de for-
mes de solidaritat va provocar un corrent de suport mutu entre els
clergues i es fund a la ciutat la confraria dels clergues pobres, dotada
duna clara prctica assistencial vers els clergues necessitats, sovint per
malaltia, amb la facultat de fer un hospital a crrec dels capellans.
7

Ja el 19 de mar de 1299, els bisbes de Tortosa, Tarassona, Girona,
Urgell i Saragossa, reunits a Tarragona, a petici del bisbe de Lleida,
Ramon dAviny, donaren indulgncies a tots aquells que collaboressin
al manteniment duna confraria establerta a la seu lleidatana. Joan
Baptista Altisent, arxiver de la catedral de Lleida, diu de la confraria
de clergues: Ser incmode per als viatgers i hostes la situaci al
peu de les escales de la Seu, donada laltura en qu es troba, i fou
traslladada a Santa Maria de lHorta, al costat del riu Segre, a laltre
costat del pont. La casa de la confraria era lestatge del clergat i la
casa de caritat de capellans pobres era la seva lial, que existia des
dels temps del bisbe Guillem Pere de Ravidats.
8
El nombre de bisbes que passaren per lesglsia lleidatana fou de
disset, i solament durant el perode comprs entre lany 1399 i el 1404
la ciutat no tingu cap bisbe.
9
Concretament, el 26 dagost de 1399 hi
va haver a Lleida un captol general de prelats de la Corona dArag
i de canonges adscrits a la regla agustiniana, amb lassistncia dels

6. Els subsidis eren ajuts econmics que la Santa Seu imposava a les esglsies
particulars per a contribuir a leradicaci dels heretges i acabar amb els cismtics.
7. Llus BORRS PERELL, Efemrides religiosas del Obispado de Lrida, Lleida,
1911, p. 158; Flocel SABAT, Histria de Lleida, vol. II, Alta edat mitjana, Lleida, Pags,
2003, p. 306.
8. La confraria de clergues de la seu era una instituci dajuda mtua en la
qual podien entrar tota mena declesistics, des del papa ns al capell ms humil de
la dicesi. Josep LLADONOSA I PUJOL, Histria de Lleida, vol. I, Trrega, Camps Calmet,
1972, p. 340-341.
9. Quintn ALDEA, Toms MARN i Jos VIVES, Concilios Nacionales, a Dicciona-
rio de historia eclesistica de Espaa, vol. II, Madrid, Instituto Enrique Flrez, Consejo
Superior de Investigaciones Cientcas, 1972, p. 1294.
abats de Montarag i Sant Joan de les Abadesses. El bisbe de Ma-
llorca lleg la butlla de Benet XIII i reform els canonges regulars.
10

En denegar la prelacia lelecte Pere de Sant Climent desprs de tres
eleccions frustrades i no acceptar les imposicions del papa, socasion
una crisi eclesial.
A continuaci, fem una relaci dels prelats que ocuparen la seu
lleidatana durant aquest llarg perode de temps. El primer fou Pere del
Rei, que convoc el Snode ilerdense del 1301
11
i que va fer constitucions
sinodals. Endeg el seu episcopat el 1299 i es creu que fou germ del
bisbe dOsca Jaume de Roca o Sarroca.
12
Daquest snode, celebrat el
5 de desembre de 1301, destaquen les disposicions de carcter eucarstic.
En una delles es llegeix: De cimbalo repicando quando in missa majori
elevatur Corpus Christi et de indulgentia audientium qui exis genibus
dicunt Pater noster et Ave Maria.
13
En aquesta constituci consta que
estava establerta la festa del Corpus Christi, encara que no se sap si
se celebrava la process eucarstica. Es parla del costum, aleshores
freqent, que els feligresos sagenollessin quan sentien tocar lngelus.
Dispos de normes per a lensenyament del catecisme al poble i rea-
rm la constituci que prohibia als clergues caminar i passejar pels
carrers i places, jugar als daus, als escacs i altres jocs datzar. Tamb

1972, p. 531; Llus BORRS PERELL, Efemrides religiosas del Obispado de Lrida, Lleida,
1911, p. 161.
11. La Seu dUrgell, Biblioteca del Captol, manuscrit 2119, f. 81r-83v, Constitu-
tiones in Concilio Ilerdensi. Inc.: Constitutiones edite per reverendum patrem dominum
Petrum Dei gratia Ilerdensem episcopum. Anno Domini millesimo CCC. primo die dominica
que fuit nonas Decembris, nos Petrus dei gratia...; des. ...inveniet librum penes decanum
Ilerdensem vel penes scriptorem nostrum, vegeu Antonio GARCA Y GARCA et al., Catlogo
de los manuscritos jurdicos de la Biblioteca del Cabildo de la Seo de Urgel, Barcelona,
1998, p. 91; ACLL, manuscrit 1, f. 157v- 158r: Constitutiones edite per reverendum pa-
trem dominum Petrum Dei gratia episcopum Ilerdensem; Inc.: Anno Domini millesimo
trecentesimo primo, die dominica, que fuit nonas sancte et individue Trinitatis, Patris
et Filii et Spiritus Sancti, apud civitatem et ecclesiam ylerdensem... i al f. 159r: des...
quibus per hoc non intendimus in aliquo derogare. Predictas constitutiones omnes preter
illam de remissione penarum concubinatus precipimus sub pena excommunicationis per
rectores ecclesiarum civitatis et dyocesis servari et publicari in ecclesiis singulis diebus
dominicis et festivis.
fou decretada la manera de celebrar els ocis i actes religiosos en
temps dinterdicte. Pere del Rei va morir el 4 de setembre de 1308.
14
Tres mesos desprs fou bisbe de Lleida Pon dAguilaniu, que
convoc el Snode del 1308.
15
Villanueva ens comenta el miserable estat
en qu es trobava la dicesi de Lleida en aquells anys:
Ha succet dun temps en que, per instigaci del dimoni, alguns
rectors o vicaris, amb cura dnimes, han estat assassinats a les
seves abadies, uns altres empresonats i alguns lligats a altres llocs,
arrancant-los les dents i demanant grans quantitats de diners pel
seu rescat i llibertat, havent-se coms aquests delictes pels seus
propis feligresos o altres persones amb el seu consentiment, o
almenys sense impediment per la seva part.
16
Establ noves constitucions, de carcter disciplinari, tant en la
repressi dels abusos com en laplicaci de penes i entredits.
17
Fou
un dels consellers ms ecaos de Jaume II i intervingu en lacci
diplomtica que aquest monarca emprengu del 1295 al 1313 per tal
de recuperar la Vall dAran, ocupada per Frana.
18
XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 180; Jaime de VILLANUEVA, Viaje
literario a las iglesias de Espaa, vol. XVI, Madrid, Imprenta de la Real Academia de la
Historia, 1851, p. 317-319; Llus BORRS PERELL, Efemrides religiosas del Obispado de
Lrida, Lleida, 1911, p. 167.
15. La Seu dUrgell, Biblioteca del Captol, manuscrit 2119, f. 84v-85r: Inc.:
Anno Domini m. ccc. viii. die Lune que fuit quinto Idus Decembris nos Pontius dei gratia
episcopus Ilerdensis in nostra cathedrali ecclesia sanctam sinodum celebrantes ad instar
predecessorum nostrorum...; des.: ...sub pena excommunicationis per rectores civitatis et
diocesis servari et publicari in ecclesiis singulis diebus dominicis et festivis.
Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 157. Comenta les indulgncies dona-
des per aquest prelat a tots aquells que acompanyaven el Corpus Christi als malalts.
XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 41 i 181; Jaime de VILLANUEVA,
Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. XVI, Madrid, Imprenta de la Real Academia
de la Historia, 1851, p. 157.
18. Joan REGL I CAMPISTOL, Francia, la Corona de Aragn y la frontera pirenaica.
La lucha por el Valle de Aran (siglos XIII-XIV), Madrid, Centro Superior de Investigaciones
Cientcas, 1951, p. 1. Aquesta obra s un diplomatari de documents compresos entre
lany 1271 i el 1353 que ha perms estudiar la lluita francoaragonesa polaritzada a la
Vall dAran i reincorporada a la Corona dArag lany 1312; Jaime de VILLANUEVA, Viaje
literario a las iglesias de Espaa, vol. XVII, Madrid, Imprenta de la Real Academia de la
Historia, 1851, p. 185, 1-2.
El succe fra Guillem dArany, del qual existeixen els snodes dels
anys 1314,
19
1315,
20
1318
21
i 1321.
22
Natural de la ciutat de Lleida, fou
educat al monestir de predicadors ubicat sota els murs de la Suda. Anys
desprs fou prior de Santa Caterina de Barcelona. Ocup el bisbat de
Lleida des de lany 1314 ns al 1321, un curt per molt intens pero-
de. Va fer denlla entre Alfons dArag i Teresa dEntena,
23
uni que
marcar un nou rumb en el dest del ve comtat dUrgell. Introdu a la
seu els costums litrgics de carcter popular, veritables representacions
sacres que alguns autors consideren un antecedent del teatre medieval.
Fund una escolania infantil i la festa del Bisbet, corrent aleshores i
que ha perdurat ns als nostres dies a labadia de Montserrat. De ms
importncia, donat el seu carcter politicoeconmic, foren les qestions
sorgides el 1319 entre la clerecia i el Consell General de la Paeria, que
marcaren una fase de desavinena al principi i de concrdia al nal
entre el clergat i el poble. Les seves constitucions sinodals sn tamb
molt interessants per a conixer la seva poca. Entre elles, establ la
prohibici de fundar capellanies i benecis inferiors a cent cinquanta
sous jaquesos. Els beneciats estaven obligats a assistir als ocis amb la
sobrecapa i la capa, a ms de resar les hores canniques, i cap prelat o
rector daltra esglsia no possit decimas in sacris ordinibus constitutio
et pro certo servicio ecclesiae assignare. Durant lany 1318 decret que
als castells, viles i cases de camp on hi hagus parroquians duna rec-
toria, no podien rebre sagraments o sepultura sense lautoritzaci del
19. La Seu dUrgell, Biblioteca del Captol, manuscrit 2119, f. 85r-86r: Inc.: Anno
Domini m. ccc. xiii, die Lune, que fuit xvii. Kalendas Maii, nos frater Guilielmus miseratione
divina Ilerdensis episcopus in nostra kathedrali ecclesia sanctam sinodum celebravimus
predecessorum nostrum vestigiis inherentes...; des. ...cum de minori quantitate pensata dicte
monete non possit unus capellanus competenter vivere ut est dictum.
20. La Seu dUrgell, Biblioteca del Captol, manuscrit 2119, f. 86rv: Inc.: Nos
frater Guillelmus miseratione divina Ilerdensis episcopus in nostra kathedrali ecclesia sanc-
tam sinodum celebravimus attendentes quod ex collationibus...; des. ...tanquam inanes et
irrita nullatenus observetur. Datum Ilerde die sabbati que fuit festum beati Luche anno
Domini millesimo ccc. quintodecimo.
21. La Seu dUrgell, Biblioteca del Captol, manuscrit 2119, f. 86v-87v: Inc.:
Anno Domini millesimo ccc. octavodecimo die Martis que fuit vi. Nonas Maii nos frater
Guillelmus miseratione divina Ilerdensis episcopus in nostra kathedrali ecclesia sanctam
sinodum...; des. ...pro quolibet treintenario (?) nobis sollicite teneantur.
22. La Seu dUrgell, Biblioteca del Captol, manuscrit 2119, f. 87v-89r: Inc.: Nos
frater Guillelmus miseratione divina Ilerdensis episcopus celebrantes sanctam sinodum in
nostra ecclesia catedrali attendentes quod nonnulli abates, priores, rectores et vicarii ecclesi-
arum curam animarum...; des. ...de mandato episcopi vel ofcialis Ilerdensis excommunicati
generaliter vel specialiter fuerint nunciati et si non appareat de sententia inde lata. Datum
et actum Ilerde, die Martis iiii. Kalendas Maii anno Domini millesimo ccc.xx. primo.
rector respectiu. Orden tamb, sota pena dexcomunicaci, que dins
de lesglsia noms hi podia ser enterrat el patr que man construir-la
o el fundador de les capellanies i tamb que cap prelat podia celebrar
missa a cap esglsia o capella privada sense el perms del rector.
Al snode de lany 1321 dispos que el prelat o el rector no podia
encomanar la cura dnimes a cap altre clergue durant un mes per cau-
ses provades, que els capellans duna altra dicesi no podien celebrar
sense llicncia i que cap rector sobligus per ms de cinquanta sous
amb bns de lEsglsia. Man que els beneciats visquessin in dominus
beneciorum i que mai es permetessin jocs ni balls als temples i als
cementiris. Aix mateix, prohib tot all que pogus sser considerat
ofensa a la divina Majestat, i que provoqus escndol entre la gent
senzilla del poble, sota sanci de vint sous.
24
El prelat es mostr molt
sever amb els clergues concubinaris i amb els abusos dels poderosos
en els seus dominis, cosa que provoc un atemptat a la seva vida.
25

Les discrdies entre el clergat i la Paeria van ser motivades per les
greus dicultats econmiques. El Consell General de la Paeria acord
exigir al clergat, per mitj dels censals, la contribuci a les crregues
de la ciutat. El bisbe convenc la Paeria de les exaccions de les quals
fruen el prelat, el deg i el captol.
26
El bra eclesistic era cada vegada ms ric a causa de les contnues
donacions de bns per a nalitats piadoses, mentre que el municipi,
per aquestes mateixes accions, veia disminuts els seus ingressos. Te-
nien poc efecte les apellacions a la clusula continguda a la carta de
poblament en la qual estava prohibit a milites et sanctis adquirir els
predis donats a persones laiques, ja que els reis van prendre lalterna-
tiva de no disgustar la ciutat i la gent religiosa adoptant una soluci
intermdia. Fra Guillem dArany mor el 17 de desembre de 1321.
Pon de Vilamur fou elegit el 17 de juliol de 1321, quan era
diaca. Desprs va sser ardiaca de Lleida i capell domstic del papa
XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 43-44 i 181; Jaime de VILLANUEVA,
Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. XVII, Madrid, Imprenta de la Real Academia
de la Historia, 1851, p. 227-231.
Joan XXII, el qual va conrmar la seva elecci.
27
Reun un snode el
19 de maig de 1323.
28
Daquest snode van sortir noves constitucions,
desprs de conrmar les anteriors. Decret sobre els casos reservats al
bisbe, sobre la pena dexcomunicaci que queia sobre aquells seglars
que jutjaven els clergues en els tribunals civils, sobre la prohibici de
vendre i portar armes als sarrans i contra els cristians que vivien amb
musulmans o jueus, i sobre les penes imposades als blasfemadors i a
aquells que es casaven clandestinament. Aquest bisbe tamb impuls
les obres del claustre gtic de la seu.
29
Cess el 1324.
30
El seu successor fou Ramon dAviny, que ocup el bisbat entre
el 1324 i el 1327. Fou nomenat bisbe pel papa Joan XXII cap a nals
del 1324. Public una constituci molt interessant.
31
Per primera vega-
da, i com a conseqncia del snode celebrat el 31 de maig de 1325,
sorden la publicaci del catecisme de la doctrina cristiana en llengua
vulgar, junt amb el text amb llat. Tract amb fra Bernat Oliver, prior
dels agustins, per fundar un convent del seu orde a lesglsia de Santa
Maria de lHorta, prpia duna confraria, que aleshores pass a Sant
Salvador i desprs a la casa de lAlmoina de la catedral.
32
28. La Seu dUrgell, Biblioteca del Captol, manuscrit 2119, f. 89r-91v: Inc.:
Anno Domini millesimo ccc. vicesimo tercio xiiii. Kalendas Iunii reverendus pater domi-
nus Poncius Dei gratia Ilerdensis episcopus in cathedrali sua ecclesia primam sinodum
celebrans approbante sancta ipsa sinodo constitutiones edidit subsequentes. Quia nonnulli
parochiales curati...; des. ...sue arrendationis tempore seu secum ferre ingressum ecclesie
eo ipso sibi noverit interdictum.
XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 45; Jaime de VILLANUEVA, Viaje
Historia, 1851, p. 48.
31. La Seu dUrgell, Biblioteca del Captol, manuscrit 2119, f. 91v-93r: Inc.:
Anno Domini millesimo ccc. vicesimo quinto die Veneris que fuit pridie kalendas Iunii nos
Raymundus miseratione divina Ilerdensis episcopus in nostra katredrali ecclesia sanctam
sinodum celebrantes predecessorum nostrorum vestigiis inherentes...; des. ...aut se subtrahere
a solutione eius in quo taxati fuerunt per episcopum et capitulum supradictos; Jaime de
VILLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. XVII, Madrid, Imprenta de la Real
Academia de la Historia, 1851, p. 242-248.
Arnau Sescomes convoc el Snode del 1326.
33
Tamb promulg
les constitucions de la Confraria de Santa Maria lAntiga lany 1333,
34

que fou mixta de laics i religiosos. Fou un honor pertnyer-hi per la
venerable antiguitat, el carcter piads i el manteniment de les tradi-
cions glorioses de lEsglsia lleidatana.
La resta de prelats compresos en aquest perode exempt de concilis
i dels quals no tenim constncia dels seus snodes foren Ferrer de Co-
lom, que recopil les constitucions sinodals anteriors; Jaume Sitj, que
entr en una nova etapa de lEsglsia de Lleida, sota la inuncia de
la cort dAviny, des del 1340, i que repercutir sobre lEstudi General
de Lleida. El papa Joan XXII dict unes disposicions favorables per
als escolars eclesistics, i a partir daquest moment els papes podran
nomenar personalment els bisbes, retallant aix, cada cop ms, les
atribucions que tenien els captols de les catedrals, veritables poders
feudals. Aquest bisbe es form a Aviny, igual que els seus successors
Esteve de Mulceu, Romeu Sescomes i Guerau de Recasens. El bisbe
Sitj establ que dins de la seu noms hi podien sser enterrats els
reis, prelats, infants reials, canonges i benefactors fundadors dalguna
capellania de cent sous com a mnim, al mateix temps que permetia
la sepultura al claustre a ciutadans i altres benefactors laics.
El succe Esteve de Mulceu, deg de Besiers, designat per Cli-
ment VI lany 1349. Aquest fet no va agradar gens els canonges ni les
autoritats de la ciutat. Per un acord del Consell General de la Paeria
datat el 3 de juliol de 1349 van escriure al papa queixant-se de la in-
uncia francesa a lEsglsia lleidatana, fet que es contradeia amb les
constitucions de la provncia eclesistica Tarraconense, de la mateixa
manera que perjudicava les relacions amb el municipi. Aquest bisbe
cess el 10 de maig de 1360.
35
33. La Seu dUrgell, Biblioteca del Captol, manuscrit 2119, f. 93r-94v: Inc.: In
Dei nomine. Noverint universi quod nos Arnaldus miseratione divina episcopus, Petrus
de Cardona decanus et capitulum Ilerdense, congregato capitulo generali, ut moris est,
dicta ecclesia congregaria ac etiam celebrari infra octavas sancte Marie mensis Augusti
die et loco infrascriptis recognoscentes quod bone memorie dominus Petrus episcopus
predecessor noster Enecus Petri de Roda decanus et capitulum Ilerdense in generali capi-
tulo congregati ut moris est...; des. ...sigilli mei episcopi et capituli fecimus communiri et
nostris subscriptionibus roborari. Quod est actum xii. Kalendas Septembris anno Domini
m. ccc. xxvi. Presentibus Berengario Espanyol beneciato et Guillelmo Caldes (?) prevereo
Ilerdensis ecclesiae.
34. Desaparegudes a lincendi del 1936. La referncia s dun altre manuscrit,
que es troba a lACL, caix 136, i el seu autor s el conegut canonge Martnez Marina,
diputat a les Corts de Cadis (1812).
Romeu Sescomes, conseller de Pere III, fou nomenat directa-
ment per Innocenci VI i prengu possessi el 21 de febrer de 1361.
Abans fou prior per Tarragona i collector general de Gregori XI
del ter dels delmes de la Corona dArag corresponents a la San-
ta Seu.
36
Convoc un snode lany 1368, i el 1376 assist al Concili
provincial de Tarragona.
37
A les Corts de Cervera de lany 1359, fou
elegit president de la Generalitat, atesa la primacia que li donava el
seu carcter eclesistic. Lleida tenia la Generalitat ubicada al solar
de lactual teatre Principal.
38
Al captol del 15 dagost de 1367 sestabl una constituci que
ordenava el toc de la salutaci anglica des del campanar de la seu al
mat, al migdia i al capvespre, quan sencenien els llums a les cases.
Les fundacions seguien enriquint el patrimoni de la seu. El 1400 eren
nombrosos els censals a favor dels aniversaris de la capella dels Ses-
comes. Per la mxima realitzaci en aquells anys fou la capella de
lEpifania del Senyor, considerada la joia ms gran del gtic orit a
Lleida,
39
grcies a la generositat del seu successor, el bisbe Guerau de
Recasens.
40
Entre aquests dos, fou prelat Ramon, bisbe dElna, traslladat
a Barcelona i que resid molt pocs dies a la seu de Lleida.
Guerau de Recasens fou prepsit de la catedral el 1375, jutge
i conservador de lEstudi.
41
El 1380 fou nomenat bisbe de Lleida i
ocup la seu ns al 1399. Amb els seus bns compr uns censals
i amb aquesta dotaci fund els benecis de lEpifania i la Puricaci,
aix com unes pensions de la Pia Almoina. Com a conseqncia de la
poltica dels papes dAviny, no fou acceptat a la prelacia en no ser
reconegut ni consagrat per Climent VII ns al 1387. Lacceptaci es
produ grcies a Bernat de Forti, germ de Sibilla, ltima muller de
XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 53 i 184.
38. Josep LLADONOSA I PUJOL, Calles y plazas de Lrida a travs de la historia, vol.
III, Lleida, Publicacions de lAjuntament de Lleida, 1961, p. 140-148.
1972, p. 148-149.
Pere III.
42
Mor entre el 9 i el 10 de febrer de 1399, com consta a la
lpida de la capella fundada per ell.
43
El succe Pere de Sant Climent, emparentat amb la casa de Car-
dona, conseller reial, elegit bisbe el 7 de maig de 1399. Tamb top
amb Aviny, de manera ms forta, ja que el papa Benet XIII (Pedro
de Luna), fent s de la seva reconeguda intransigncia, no par ns a
revocar la seva elecci, amb la qual cosa Pere de Sant Climent torn
a la seva primitiva condici de canonge, la seu es declar vacant i
es nomen com a vicari general el deg i canonge Joan Castells pro
Domino nostro Papa. Intervingu en el conicte el papa Bonifaci IX,
que nomen vicari capitular de la seu vacant el deg Joan Castells.
Sant Climent mor lany 1405 i la seva prebenda fou donada a Ot de
Montcada, anys desprs cardenal i bisbe de Tortosa.
44
Tampoc va arribar a ocupar la seu Joan de Baufs, conseller
del rei Carles III de Navarra, en morir a Marsella desprs que el seu
procurador hagus pres possessi de la dicesi lleidatana.
45
LEsglsia
seguia vacant a pesar daquestes tres eleccions. El seu successor, Pere
de Sagarriga, canonge de Mallorca, agrad molt al rei Mart I, i aix
ho va manifestar a Benet XIII en una carta datada el 22 de desembre
de 1403, en la qual li donava la butlla. En aquests dies, Pedro de Luna
envi una ambaixada a Roma per tal dentrevistar-se amb el seu com-
petidor, el papa Bonifaci IX, desitjs dacabar amb el cisma i disposat
a no cedir, ja que es creia el veritable vicari de Crist. Entre aquests
ambaixadors hi havia el bisbe Pere de Sagarriga. El papa Bonifaci IX
mor al cap de pocs dies de larribada dels ambaixadors de Pedro de
Luna, encara que shavien entrevistat dues vegades. El bisbe de Lleida
i els seus acompanyants foren detinguts i empresonats al castell de
SantAngelo, i per tal de sortir-ne van haver de pagar un rescat de cinc
mil ducats. Recobrada la llibertat, demanaren als cardenals de Roma
que no nomenessin un altre papa perqu el veritable era Benet XIII,
el papa dAviny. Naturalment, el sagrat collegi cardenalici no els
43. ACL, reg. 21, f. 124.
Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 17, 25 i 103.
XLVII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 59-63; Jaime de VILLANUEVA, Viaje
Historia, 1851, p. 25.
escolt i elegiren Innocenci VII. En tornar, els ambaixadors explicaren
a Pedro de Luna el resultat del seu fracs, i el bisbe Sagarriga, des de
Marsella, sacomiad de lantipapa i torn a Lleida, on prengu posses-
si de la seva dicesi a primers de gener de 1404. Lany 1407, aquest
prelat tract amb Gregori XI, nou pontfex de Roma, que el nomen
arquebisbe de Tarragona. Amb aquest alt crrec fou designat com un
dels nou jutges del Comproms de Casp per tal delegir el successor
de Mart I, mort sense successi el 1410.
46
Al cap de pocs dies el succe a la dicesi Pere de Cardona, promogut
a la seu pel papa Benet XIII lany 1407, que ocup la seu episcopal ns
que mor, el 9 de desembre de 1411. Els quatre anys segents la seu
rest vacant, ns que en prengu possessi Domnec Ram, traslladat
de la seu dOsca a la de Lleida per Benet XIII. Fou un dels barons que
ms contribu al resultat denitiu del Comproms de Casp.
47
Convoc
el Concili ilerdense del 1418 i assist al Concili de Constana.
Els antecedents remots de lassemblea eclesistica o Concili iler-
dense del 1418 els trobem el 20 de setembre de 1373, quan lEsglsia
occidental tenia dos papes, Urb VI, amb seu a Roma, i Climent VII,
amb seu a Aviny. Trenta-un anys desprs, ja hi havia tres papes: Gre-
gori XII, successor de Urb VI; Benet XIII, successor de Climent VII,
i Alexandre V, amb seu a Bolonya i elegit al concilibul de Pisa, que
declar illegtims els dos anteriors. Fou el seu successor Joan XXIII,
que convoc un concili ecumnic a Roma per conrmar la seva elec-
ci, encara que per la poca assistncia de cardenals no arrib a tenir
rang decumnic.
Segimon, emperador electe dAlemanya, acoll la idea dun concili
universal amb poders per deposar els tres papes titulats i nomenar-ne
un altre de nou, per la qual cosa convenc Joan XXIII que el concili
fracassat de Roma tingus una segona edici a Constana. La butlla de
convocatria del Concili de Constana fou donada el dia 9 de novembre
de 1413. Hi assistiren tota classe de cardenals, bisbes, clergues, laics, de
tota la naci i regi occidental, atrets per una rara expectaci. Entre ells
hi havia Joan XXIII i Gregori XII, el qual estava disposat a renunciar
Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 66. De pares nobles, la seva germana
Isabel fou la muller de Berenguer de Bardag, jutge dArag. Abans havia estat prior de
la seu de Saragossa i bisbe dOsca. Intervingu a Npols en el prets matrimoni entre
la reina Joana i el futur Joan II dArag.
a la corona per al b de la unitat de lEsglsia, amb la condici que els
altres dos titulats papes fessin el mateix. Joan XXIII promet renunciar
tamb, per, per tal de no complir la seva paraula, fug furtivament de
la ciutat. Benet XIII no fou present a Constana, ja que estava convenut
que ell era lnic papa legtim al qual cap concili podia deposar, ja que
era lnic cardenal legtimament nomenat per un papa legtimament
elegit. Lemperador Segimon shi entrevist, per mediaci de Ferran
dAntequera i de sant Vicent Ferrer, a Perpiny, per davant les seves
paraules torn decebut a Constana. A partir daleshores, tant el rei
aragons com sant Vicent Ferrer negaren denitivament lobedincia a
Benet XIII. Ferran dirig un histric document als sbdits del Regne
dArag en qu ocialment els comunicava la seva decisi irrevocable
dabandonar lobedincia a Benet XIII i de reconixer el papa que el
Concili designs. Sant Vicent Ferrer, al mateix temps, don a conixer
i secund el document esmentat.
El rei aragons mor a Igualada el 2 dabril de 1416. El succe el
seu ll Alfons, anomenat el Magnnim. Durant el seu regnat, la dicesi
de Lleida fou ocupada pels prelats Domnec Ram i Antoni Cerd. El
primer fou amic, conseller i ambaixador del Magnnim. Durant la seva
prelatura, sexting el monestir de Sant Ruf, la casa dels canonges re-
gulars dAviny, que fou el primer monestir establert a Lleida desprs
de la conquesta cristiana.
48
Acud personalment, com a procurador de
lEsglsia lleidatana, al Concili de Constana el 22 dabril de 1418, fent
cas oms de les pretensions de Pedro de Luna per tal de no assistir-hi.
Amb aquest acte, lEsglsia de Lleida es reincorpor a Roma.
Al Concili de Lleida del 1418 la dicesi qued reintegrada a Roma
desprs dun segle destar-ne separada.
49
Alfons IV, satisfet amb el clergat
lleidat, el 28 de desembre de 1418 ratic els privilegis de Pere III i
Mart I, pels quals autoritzava a adquirir bns dins de la ciutat i als
seus termes, fent constar a les escriptures la frmula ja coneguda que
els tenien no com a eclesistics sin com a persones laiques.
50
Aquest
canvi es va produir perqu el clergat havia secundat la poltica eclesi-
stica de cara als somnis dexpansi mediterrnia del monarca. El 26
48. ACA, document bastant confs procedent de la Cancelleria Reial, datat l11
doctubre de 1418. Hi consta que, per la mort de Pon Girardi, el monestir de Sant Ruf
de Lleida restava vacant, ja que aquest canonge regular nera lnic habitant. El bisbe
Romeu incorpor la casa a la mitra i hi va pertnyer ns a la desamortitzaci.
50. Llus BORRS PERELL, Efemrides religiosas del Obispado de Lrida, Lleida,
1911, p. 41.
de juliol de 1435, Domnec Ram, ja nomenat cardenal de Sant Pere
i Sant Pau, sacomiad dels seus dels lleidatans per a traslladar-se a
lesglsia metropolitana de Tarragona.
51
Totes les constitucions dels snodes celebrats durant el segle XIV
estan recollides al codi anomenat Constitutiones in Concilio Ilerdensi
52

i tenen una gran similitud amb les del Concili de Valladolid celebrat
el 1322 sota la presidncia del cardenal legat Guillem Pire de Godin,
bisbe de Santa Sabina, que inu notablement en la disciplina eclesi-
stica de Castella i de la Corona dArag.
53
Es tracta dun dels concilis
ms importants de ledat mitjana. El cardenal tenia com a missi la
reforma de lEsglsia, ja que, dins un marc dinseguretat poltica, con-
venia ajuntar lEsglsia hispana a la de Roma. Les seves constitucions
tracten de la convocatria freqent de concilis i snodes diocesans, de
la disciplina per als clergues i monjos, de la independncia de lEsglsia,
de ladministraci de sagraments, de lensenyana de la doctrina cris-
tiana, de la repressi dels abusos al poble del, etc., i comprenen tota
classe de persones i institucions eclesistiques. Dels vint-i-vuit cnons
que shi promulguen, el que ms crida latenci s el que exigeix als
arquebisbes, sota pena de suspensi, que celebrin anualment concilis
provincials. Lexperincia demostr que fou impossible la celebraci tan
freqent daquests concilis i es desconeix quin fou el seu resultat.
54
Tamb s de destacar la inuncia daquest concili sobre els snodes
ilerdenses del segle XIV, concretament sobre el Snode de Jaca del 1319,
que consta de dues constitucions. La primera es refereix a la reparaci i
Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 77; per a una sntesi biogrca daquest
bisbe, vegeu Jos GOI GAZTAMBIDE, Ram, Domnec, a Diccionario de historia eclesistica
de Espaa, supl. 1, Madrid, Instituto Enrique Flrez, 1987, p. 622-624.
52. Vegeu la descripci daquest manuscrit a Antonio GARCA Y GARCA et al.,
Catlogo de los manuscritos jurdicos de la Biblioteca Capitular de la Seo de Urgel, la
Seu dUrgell, 2009, p. 372-383, manuscrit 2119, segle XIV, f. 95, paper, 285 225 mm
(dimensions irregulars). Al llom sanuncia el contingut del cdex, encara que no gaire
exactament: Constitutiones in Concilio Ilerdensi. Est escrit en lletra gtica cursiva per
diverses mans. No sempre les rbriques inicials i els calderons estan en roig. Hi ha alguns
enunciats dins dun requadre roig. Foliaci antiga en xifres romanes. Enquadernaci en
cartr i coberta de cuir verd. El cdex fou exposat a la humitat, cosa que afect el text
en langle superior dret i en els ltims vint folis resulta illegible. Aquest cdex sembla
portat de Lleida a la Seu dUrgell per algun clergue en trnsit de la primera a la segona
daquestes localitats.
53. Jos GOI GAZTAMBIDE, Boletn bibliogrco sobre concilios y snodos, a
Hispania Sacra (Madrid, Barcelona), vol. XI (1959), p. 227-228.
54. Jos ZUNZUNEGUI ARAMBURU, Para la Historia del Concilio de Valladolid de
1322, Scriptorium Victoriense (Vitria), vol. I, nm. 20 (1954), p. 345-349.
conservaci de les cases pertanyents a la massa de benecis eclesistics.
Fra Mart, bisbe daquesta dicesi i president del snode, intent tornar
a posar en marxa aquesta constituci, ja tractada al snode celebrat a
Barbastre el 8 de novembre de 1280. Molts rectors desglsies i altres
beneciats abandonaven, amb un gran perjudici, les abadies o cases
rurals corresponents als seus benecis, es traslladaven a viure a altres
cases, comprades o construdes de nova planta amb els bns dels seus
benecis eclesistics, i en disposaven en herncia a favor dels seus amics
o lls illegtims, cosa que suposava una considerable disminuci del
seu patrimoni eclesistic. Assenyalava, endems, el termini de quatre
mesos per reparar les cases amb necessitat darranjament, i decretava
com a penes la suspensi als clergues i la privaci del beneci si no
es feia cas de la suspensi. La segona de les constitucions del Snode
de Jaca anava destinada a millorar ladministraci de les primcies.
Assenyalava el fet que alguns llecs sarrogaven ladministraci de les
primcies de les esglsies parroquials i les invertien en altres nalitats
diferents de les assenyalades en els cnons, com ara les despeses del
culte de les parrquies. La pena venia determinada en cada cas pel
bisbe o els seus ocials.
55
Ms que dun concili, es tracta duna assemblea eclesistica o
concili judicial,
56
perqu no shi don cap constituci, ni shi promul-
garen cnons. Encara que qued redactat en llat vulgar, un diari
57

daquesta assemblea, escrit pel procurador del captol de Girona Dal-
mau Raset, un dels concurrents, sha conservat a larxiu eclesistic
daquesta ciutat.
58
Lassemblea fou presidida pel cardenal prevere de Sant Eusebi,
Alamanno Adimari de Pisa, enviat pel papa Mart V en qualitat de
legat, un cop concls el Concili de Constana el 22 dabril de 1418.
55. Jos ZUNZUNEGUI ARAMBURU, Concilios y Snodos medievales espaoles, His-
pania Sacra, vol. I, Madrid, Centro Superior de Investigaciones Cientcas, 1948, p.
127-132. El text daquestes constitucions es troba al Llibre de la Cadena, nm. 1, de la
catedral de Jaca, f. 71v-72r.
Cientcas, 1972, p. 550.
57. Aquest diari s a lesglsia catedral de Girona, al llibre anomenat Calada.
Despatx amb el rei dArag Alfons IV sobre els mitjans dapagar del tot
el Cisma dOccident, que encara fomentava a Penscola el papa Pedro
de Luna.
59
Entr a Lleida el 4 de mar de 1418. El mes dabril era a
Barcelona i el 7 de maig arrib a Saragossa, on hi havia la Cort reial.
Anava acompanyat del seu vicari, el bisbe Castell, quan el dissabte
8 doctubre de 1418 sexaminaren els poders, i el diumenge, dia 9, pre-
cedida duna solemne process, celebraren la missa de lEsperit Sant,
i a la tarda continuaren lexamen dels poders. El dilluns 10 doctubre
es fu la primera sessi del concili i es continu quasi diriament ns
al dimecres 23 de novembre, dia destinat per anar tots a acomiadar-se
del legat i presentar apellaci dall tractat. El concili se celebr a la
capella antiga de Santa Maria, anomenada de lAlmoina, al claustre de
la seu. Els seus assistents, en lordre observat en els seients de cada
provncia, foren:
a) Per la provncia de Saragossa, larquebisbe daquesta ciutat, el
bisbe de Tarassona, el dOsca, que marx desprs a Roma amb llicncia
del legat, i el de Sogorb, que, si b no hi fou present, don els seus
poders al bisbe electe Milevit, familiar del legat, que s que hi fou,
i molts altres abats, priors i procuradors dels captols. Entre aquests,
larquebisbe de Saragossa va nomenar Pere Jofre ardiaca de Terol; el
bisbe dOsca va nomenar un altre ardiaca; el bisbe de Tarassona, el
seu deg, i el de Sogorb, misser Font, canonge de Lleida, nomenat
tamb pel de Jaca, per es protest contra aquest ltim nomenament.
b) Per la provncia de Tarragona, misser Pere Oller, infermer i
vicari general daquesta ciutat, que fou procurador de larquebisbe
i mor al cap de pocs mesos; els bisbes de Barcelona, Urgell i Tortosa;
el bisbe de Lleida fou representat pel seu vicari, misser Joan de Cas-
tell; el de Valncia, per Joan Gast, canonge de la mateixa ciutat; el
de Girona, pel prior dIlla, i el de Mallorca, per un familiar del legat
anomenat Joan de Fbrega. Quant als captols, els procuradors pre-
sents foren, pel de Tarragona, lardiaca de Vila-seca; pel de Barcelona,
el canonge Ferrer de Pujol; pel de Girona, lardiaca de la Selva; pel
dUrgell, el prior de Tortosa; pel de Lleida, el seu deg; pel de Valncia,
mossn Ferris, i pel dElna, mossn Gil, que fou excomunicat i que,
en posar-se malalt a Barcelona, don els seus poders a labat de Roda.
Hi assistiren, tamb, molts abats, entre els quals els de Monts,
Ripoll, ger, Poblet, Besal, Roda i Montserrat. A ms, el mestre de
Montesa, el general de la Merc i molts priors i procuradors de prelats
absents.
60
Caus estranyesa labsncia del bisbe de Lleida, Domnec
Ram, encara que devia obeir a lassistncia a alguna alta comissi a
lestranger, ja que la seva adhesi al papa de Constana era inqes-
tionable, tal com es demostra en la seva biograa. Tamb labsncia
de larquebisbe de Tarragona, i la dels bisbes de Valncia, Sogorb i
Girona, fa pensar en la inuncia de lactitud ambigua i encoberta del
rei Alfons IV, al qual lelecci de Mart V no havia resultat grata per
certs greuges que havia rebut en relaci amb el regne de Npols-Siclia.
Temes tractats
Com sha esmentat, desprs delegit papa Mart V al Concili ge-
neral de Constana, arrib a la Pennsula el legat apostlic Alamanno
Adimari per tal de tractar amb els reis els assumptes relatius a Pedro
de Luna i altres de menys inters. El legat fou ben rebut a la Cort
dArag, encara que el papa conceds al rei labsoluci de les pensions
que devia a la Cambra Apostlica corresponents al cens feudal del
Regne de Siclia, Sardenya i Crsega, les quals no es cobraven des
de feia molts anys.
El rei envi immediatament a Penscola Lleonat de la Cavalleria
per tal que, de la seva part, informs Pedro de Luna de larribada del
legat. Li ofer, a la vegada, tot tipus de consideracions i de respectes,
i li promet cinquanta mil orins aragonesos anuals per atendre les
seves necessitats, i la conservaci de benecis a les seves persones
properes. Pedro de Luna ho menyspre tot i continu ms ferm que
mai
61
ns que el Cisma dOccident sexting per si mateix, al cap de
tres anys, quan el seu successor, Gil Snchez-Muoz, amb el nom
de Climent VIII, depos la seva actitud a canvi de ser nomenat ar-
quebisbe de Mallorca. El legat, convenut de la inutilitat dels missat-
ges del rei i dels altres mitjans illcits que lopini pblica lacusava
dhaver posat en joc,
62
convoc a Lleida la junta de prelats i captols
eclesistics o el Concili ilerdense del 1418, ja que tenia dos motius
62. Jernimo ZURITA, Los cinco libros primeros de la segunda parte de los Anales
de la Corona de Aragn, vol. XII, Saragossa, Colegio de San Vicente Ferrer, 1610. A Anales
de Aragn 12, cap. 62, diu: Fou cosa pblica i difosa pels qui eren devots de Pedro de
Luna que, essent el legat a Saragossa, procur que se li dons ver per morir. I, encara
que se li va donar, visqu alguns anys, i el legat mor abans.
per celebrar-lo.
63
El primer era la necessitat de fer algunes reformes
en els costums per tal dextirpar els abusos que hi havia a la provncia
eclesistica Tarraconense. Aquests abusos foren sobre qestions dn-
dole disciplinria i de culte, com el deure de residncia de rectors i
beneciats, la celebraci dels ocis divins a les catedrals, la cura per
a la dignitat dhospitals i hospicis, les conseqncies negatives dels
jocs datzar, supersticions, delmes, excessos en el vestit i en la taula
episcopal i els reincidents en concubinat.
64
El segon motiu consistia a
promoure la uni de lEsglsia en la persona del papa Mart V, elegit
al Concili de Constana, i anunci que aquesta uni la trastocaven
Pedro de Luna i els seus partidaris, i que ell havia estat especialment
enviat per convertir-lo o separar-lo del gremi de lEsglsia.
Desprs daix, afeg que era convenient que la junta escolls una
comissi per promoure i activar els negocis, per la qual cosa la junta
li respongu que, si no destapava les seves intencions, no podia triar
ning ni resoldre res sobre all. Tots els assistents volien que desco-
brs la veritable causa del concili i que no es perds el temps, ja que
hi havia alguns prelats pobres que no podien ser-hi gaire temps i era
convenient acabar aviat. Al cap de set dies, es present un secretari
del rei, procedent de Fraga, on va residir el monarca durant tot el
concili, amb unes cartes per a molts prelats i procuradors. Aquestes
cartes deien:
Que al rei se li havia concedit, per a cert temps, el cobrament dels
delmes, i com que aquests shavien deixat de cobrar feia alguns
anys, demanava que per alguns altres anys se lin deixs lapro-
tament, ja que aix era de justcia. Donades les grans despeses
a causa de lEsglsia, el seu pare, el rei, i ell
65
consideraven molt
just que ns a cert punt sels remuners amb els delmes.
66
El secretari afeg que, en pagament de tot aix, el concili podia
donar al rei un subsidi remuneratiu per acabar amb els cismtics de
Penscola, per la qual cosa se li va contestar que era just el que de-
manava i que cadasc faria tot el que pogus per honrar el rei, per
64. Diccionari dhistria eclesistica de Catalunya, vol. I, Barcelona, Claret, 1998,
p. 596-599.
65. Es pot dir que, per aquests negocis, va perdre la salut i amb ella la vida el
seu pare, el rei Ferran.
que calia tenir pacincia, ja que el concili havia de donar resposta a
una altra qesti del legat.
Lendem, a la sessi conciliar, un notari lleg pblicament la
carta que el papa Mart V don al legat, en la qual es demanava un
moderat subsidi, tamb per acabar amb els cismtics de Penscola, al
clergat, prelats, abats, convents, monestirs i mestres de tots els ordes
sota els dominis del Regne dArag, a excepci de lorde de lHospital
de Sant Joan de Jerusalem, perqu aquests sexposaven contra els seus
enemics en defensa de la fe. Lendem, reunit el concili, els assistents
reberen una carta ultimtum, de part del legat, en qu es deia: De-
mano i exigeixo un subsidi de la manera que sexpressa en les cartes
apostliques, cpia de les quals tinc lliurada.
67
Al cap duns dies de
moltes reunions per deliberar sobre la petici dels dos subsidis, els
pares conciliars acordaren acudir al rei per demanar protecci contra
lopressi del legat, per aquest contest que el legat shavia reunit
amb ell i que li havia proms cinquanta mil orins dels cent mil que
pensava demanar al concili, encara que no els havia acceptat, perqu
sempre havia tingut propici el bra eclesistic a les Corts. El concili
redact una carta al legat manifestant que, segons dret i justcia, no
estava obligat a pagar cap subsidi in solidum per les raons indicades
i allegant lestat de pobresa i misria en qu es trobaven el clergat i
lEsglsia.
68
Aquell mateix dia, el rei, coneixedor dels fets, envi una
carta als prelats de Saragossa, Barcelona, Vic i Urgell i al mestre de
Montesa, ordenant-los que passessin a veurel. El dissabte 19 de no-
vembre, el legat, una vegada oberta la sessi, determin dissoldre la
junta i donar perms als presents per marxar. Va llegir una carta als
presents, on hi havia la sentncia donada al Concili de Constana
contra Pedro de Luna, amb el requeriment fet pel legat al rei dArag
per tal de perseguir els heretges cismtics ns a la total extinci, i fu
un altre requeriment al clergat perqu contribus, per la seva part, a
afavorir lacci del bra seglar mitjanant un subsidi de seixanta mil
orins. El concili en conjunt i cadascun dels seus membres en particular
protestaren contra la imposici daquell subsidi i apellaren al papa i
a la Santa Seu. El rei, sabedor de tot aix i admirat, envi els seus
missatgers per suplicar que es desists de lapellaci i que li donessin
una petita remuneraci per les despeses fetes a lEsglsia; manifestava,
a ms, que el papa i el seu legat tenien bona intenci en aquell afer.
El dimecres 23 de novembre tots van anar a acomiadar el legat,
per abans li presentaren lapellaci en el temps de dret per promoure
defensa, cosa que el va contrariar, i va manifestar que tot aix faria
mal a lEsglsia. Aix va acabar el concili: sense resoldre res, amb un
nic punt tractat referent als subsidis; per com que el clergat no podia
donar-los a causa de la seva extrema pobresa, desprs de molts debats
es va decidir interposar un recurs al papa en el qual sexplicaven tots
aquells problemes.
1
Introducci
Aquest concili, ignorat per tots els collectors o compiladors de
fonts, fou descobert i publicat per Josep M. Madurell el 1947.
2
Forma-
va part, junt amb altres concilis de lpoca, del protocol del notari de
Barcelona Bartomeu del Bosch, el qual, en qualitat del seu crrec com
a dipositari de fe pblica i en funcions de notari apostlic, aixec les
actes corresponents a les diverses reunions celebrades amb motiu dels
concilis celebrats entre els anys 1455 i 1469, realitzades a diferents llocs
de Catalunya, al mateix temps que protocollitz les altres escriptures
derivades daquestes assemblees.
Ms que veritables concilis, es tracta dassemblees eclesistiques
amb participaci de delegats de bisbes, captols i abadies. Durant el
perode de temps esmentat se celebraren vuit assemblees que foren
estudiades per aquest autor, sobre la base duns documents que actu-
alment es conserven a lArxiu Histric de Protocols de Barcelona.
3
Aquestes assemblees conciliars foren: el Concili del 1455, del qual
es desconeix el lloc de celebraci donat el mal estat del document,
Cientcas, 1972, p. 550.
2. Josep Maria MADURELL I MARIMON, Concilios Tarraconenses (1455-1569), a
Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XX (1948), p. 103-149.
3. Lexemplar daquest protocol t una coberta de pergam on apareix visible la
T, smbol herldic de la seu de larquebisbat de Tarragona, i consta de cent tres folis de
paper de 210 280 mm, amb la ligrana dun card compost per dues fulles; hi gura
com a encapalament el ttol segent: Primus Liber Provincie Tarraconensis.
CONCILI PER A LA REDUCCI DE LA DCIMA PAPAL
per s que sen coneix el motiu, que era deliberar sobre la defensa de
lestat de lEsglsia. El Concili de Cervera del 1457 fou per solucionar
un negoci purament administratiu que afectava enormement els inte-
ressos del clergat de la provncia eclesistica Tarraconense. El Concili
de Barcelona del 1458 se celebr per a deliberar sobre diverses causes
com la necessitat urgent de gestionar a la cria romana la resoluci de
certs negocis referents a lestament eclesistic. El Concili de Tarragona
del 1458 tract sobre la convenincia destablir un pagament obligatori
per sufragar un donatiu al papa a canvi de les despeses de lexpedici
de les butlles ponticals, i shi lleg la carta apostlica enviada pel papa
Calixt III, datada a Roma el 7 de febrer de 1457, el tercer any del seu
ponticat. El Concili de Barcelona del 1460 deliber, novament, sobre
la taxa que havien de pagar les esglsies als collectors ponticals. El
Concili de Lleida del 1460, del qual ens ocupem, se celebr per tal de
continuar les deliberacions relatives a la importncia del pagament
dels censals a la Cambra Apostlica i a la dels creditors. I, nalment,
els concilis de Barcelona del 1461 i del 1469 tractaren les mateixes
qestions. En no existir els vuit fulls nals del manuscrit objecte dels
presents concilis, no tenim ms detalls sobre la gestaci i acabament
daquests assumptes eclesistics.
El Concili de Lleida del 1460 es desenvolup en un clima proble-
mtic per a lEsglsia, clima que perdurava des de feia molts anys a
causa de labsncia permanent del seu bisbe, Antoni Cerd,
4
successor
de Garca Aznrez, fet que agreuj ms els problemes en qu es de-
batia lEsglsia lleidatana. El bisbe Antoni Cerd nasqu a Mallorca.
De jove, vingu a estudiar a Lleida, on va rebre els hbits de lorde
de la Trinitat. Desprs dassolir el doctorat, obtingu una canongia a
la seu i reg algunes ctedres de la Universitat. Adquir fama de savi i
el papa Pius II lanomen prncep dels telegs. A instncies dAlfons
IV redact un tractat per a leducaci dels prnceps. Un cop nomenat
bisbe de Lleida, el papa Nicolau V el dispens de residir a la seva
dicesi
5
i durant vint anys (1449-1469) la reg des de Roma, tot i que
conserv molt afecte a la ciutat, ja que totes les visites que rebia dels
clergues de Lleida eren recompensades amb alguna grcia o prebenda,
de manera que en obtenir el cardenalat de Sant Crisogen a Itlia sel
4. Jos GOI GAZTAMBIDE, Cerd, Antonio, a Diccionario de historia eclesistica
de Espaa, supl. 1, Madrid, Instituto Enrique Flrez, 1987, p. 122-124; Roser SABANS I
FERNNDEZ, Temps de lEsglsia. Concilis Ilerdenses celebrats a la Seu Vella de Lleida,
a Seu Vella. Lesplendor retrobada, Lleida, Generalitat de Catalunya, 2003, p. 96.
Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, p. 82.
coneixia com el cardenal de Lleida a la pennsula Ibrica. A mitjan
1450 nomen vicari general i deg de Lleida Manuel de Montsuar, que
fou una de les gures ms vigoroses de la ciutat durant el segle XV.
Manuel de Montsuar
6
inici els estudis a Lleida i lany 1432 va
obtenir el beneci de Sant Nicolau de la seu. El 1432 fou canonge de
Girona, es doctor a Bolonya el 1450 i sembla que resid un temps a
Roma com a domstic dAntoni Cerd. Quan torn a Lleida, lany 1451,
el captol catedralici es trobava immers en un greu conicte, des de
feia vint anys, amb la famlia Santcliment per unes terres cedides als
canonges.
7
El deg Montsuar busc una soluci jurdica que es tradu
en una concrdia amb la Paeria, per la qual el Consell General do-
nava al captol i a lEsglsia de Lleida la carta de venatge. Daquesta
manera, la ciutat emparava o protegia els drets eclesistics per mitj
del privilegi de defensa i bandera. Aix, els Santcliment varen haver de
negociar amb la Paeria, de la qual eren membres destacats, i establiren
pactes, encara que excomunicats i amb por dun interdit. L11 de maig
acudiren al captol de la seu, penedits, per tornar a la comuni amb
lEsglsia. Desprs de reconixer els drets dels canonges a posseir les
seves terres, foren absolts.
Des de lany 1451, lEsglsia de Lleida es trobava amb una gran
dicultat a causa del subsidi de 185.500 orins imposats pel papa
Nicolau V el 1449 per atendre les necessitats de lEsglsia, per totes
les despeses ocasionades a la croada contra els turcs i contra els ex-
cessos de Francesco Sforza, entre altres coses. Aquest subsidi shavia
de cobrar en un termini de nou mesos i amb dues mensualitats amb
els fruits i rdits de les esglsies. Aix motiv la celebraci dalgunes
assemblees eclesistiques a la provncia eclesistica de la Tarraconense.
Calixt III impos un nou subsidi i, aquesta vegada, fou el deg Manuel
de Montsuar el collector. El 1460 va rebre 83 sous i 11 diners per a
aquest dest. Aix no vol dir que ports ell personalment ladministraci,
sin que la don a dos mercaders de Barcelona.
8
El clergat aprot la
concessi dels subsidis, els que es pagaven puntualment, per aconseguir
del papa noves indulgncies i la conrmaci dalgunes altres, entre les
6. Josep LLADONOSA I PUJOL, Montsuar (Manuel de), a Diccionario de historia
eclesistica de Espaa, suplement 1, Madrid, Instituto Enrique Flrez, 1987, p. 514;
Josep LLADONOSA I PUJOL, Manuel de Montsuar (1410-1491), Lleida, Institut dEstudis
Ilerdencs, 1950, p. 34-36.
7. ACL, caix 196; cont les actes de cessi de diverses donacions que es realit-
zaren entre el 1356 i el 1399; Josep LLADONOSA I PUJOL, Manuel de Montsuar (1410-1491),
8. ACL, reg. 92, f. 209; Josep LLADONOSA I PUJOL, Manuel de Montsuar (1410-1491),
quals noves grcies a favor de la devoci del Sant Drap,
9
relquia que
des del 1453 seria venerada, endems de les festes de Nadal, el dia de
lAssumpci de Maria,
10
i indulgncies a favor de lobra de lhospital
de Santa Maria, sollicitades per la Paeria el 20 de maig de 1454.
11
Al deg Montsuar tamb se li deu lobra proposada pel seu ante-
cessor, el bisbe Aznrez, de reunir nou hospitals que existien a Lleida
en un de sol, a excepci dels de Sant Antoni i del Sant Esperit que
pertanyien a comunitats religioses, i el deg sencarreg dobtenir but-
lles ponticals per a la seva fundaci. El nou hospital sanomen de
Santa Maria, en honor a la reina Maria, esposa del rei Magnnim,
que abans de morir mostr molt inters en la prompta execuci de
les obres.
12
El 25 dagost de 1453 sexpedia el privilegi fundacional. I
el 14 dabril de 1454 es pos la primera pedra. Des de la seu, sinici
una gran process i una cerimnia presidida per fra Pere Gasset, bisbe
de Gamberria. Daquest acte ens nha quedat una lpida existent avui
a latri dentrada de ledici gtic, on es llegeix: Any MCCCCLIIII a
XIIII dabril, se comena la obra daquest Hospital, en lo qual posaren
la primera pedra los honorables en Llus de Montsuar e Bernat Gralla,
ciutadans pahers, e misser Manuel de Montsuar, deg e misser Garcia
de Vallterra, canonges per lo honorable captol de la Seu de Leyda.
13

Moltes altres lluites sorgiren en aquests anys entre la clerecia i la Pa-
eria, que feren crrer rius de tinta de juristes, escrivans i advocats.
14
El Concili de Lleida del 1460 fou convocat el 24 doctubre per tal
de continuar les deliberacions relatives a la lluci segons es contempla
en dues cartes que larquebisbe de Tarragona, Pedro de Urrea, man
expedir des de la vila de Fraga, dirigides al bisbe de Barcelona o al
9. ACL, reg. 92, f. 42r.
Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 33 i 72-74. Amb aquesta providn-
cia qued revocat un acord del captol de lany 1427, per la qual cosa noms es podia
posar una vegada a lany el Sant Bolquer a la veneraci popular.
11. AML, reg. 365, f. 144r; reg. 366, f. 34.
1972, p. 637. Foren suprimits a nals del segle XVIII.
13. AML, Llibre Verd Major, f. 434-35; ACL, reg. 92, f. 143; vegeu Jaime de VI-
LLANUEVA, Viaje literario a las iglesias de Espaa, vol. XVII, Madrid, Imprenta de la Real
Academia de la Historia, 1851, p. 249, on public una nota del llibre dAjuntaments
relativa a lacte de collocaci de la primera pedra; Josep LLADONOSA I PUJOL, Manuel de
Montsuar (1410-1491), Lleida, Institut dEstudis Ilerdencs, 1950, p. 68-82.
1972, p. 634-639.
seu vicari general i als prelats i captols de les catedrals de Girona,
Elna, Lleida, Urgell, Tortosa, Vic i Valncia.
Lassemblea eclesistica es constitu el divendres 15 de novembre a
la seu del captol catedralici de Lleida. Fou presidida per larquebisbe de
Tarragona Pedro de Urrea, i hi assistiren el bisbe de Vic; labat Antoni
de Cardona, apoderat del prelat dUrgell; el canonge valenci Jaume
Eixarc, representant del bisbe i captol de Valncia; Giner, pel bisbe de
Girona; Bernat de Casasaj, deg i canonge de la seu barcelonesa, pel
prelat de Barcelona, i Joan Andreu Sorts, representant autoritzat del
captol de Barcelona. Endems de Blai Ram, per la dicesi de Lleida,
seu vacant; Miquel Peris, canonge de Lleida pel captol ilerdense; Pere
de Vilarasa, deg i canonge de Valncia; Joan Torres, pel captol de
Vic; Joan Rabins, canonge de Lleida pel captol dUrgell, i Francesc
Lacera, canonge pel captol de la seu de Tortosa.
Hi assistiren altres personalitats eclesistiques, com fra Jofre Sort,
paborde de Palau, en nom i representaci de labat de Sant Cugat del
Valls, i fra Ramon Guerau Estrader, cambrer de lesmentat monestir,
com a delegat dels abats de Sant Benet de Bages i Sant Lloren del
Munt.
15
Temes tractats
Com sha dit, les vuit assemblees eclesistiques desenvolupades
entre els anys 1455 i 1469 tenien com a objectiu com els interessos
del clergat de la provncia eclesistica Tarraconense.
16
Concretament,
ens remuntarem a lassemblea del 1457, que se celebr a Cervera, lloc
elegit per larquebisbe de Tarragona en atenci a lepidmia de pesta
que assol gran part del camp de Tarragona. Shi deliber sobre la
manera daconseguir lalliberaci, o almenys lalleujament, del paga-
ment de la dcima part de les seves rendes per tal de contribuir a les
despeses de la croada contra els turcs. Els delegats aragonesos, per
la por a les penes canniques imposades en la butlla pontifcia que
amenaava els musulmans amb el pagament de la dcima, proposaren
la redacci dun escrit al papa Nicolau V en to de splica. Els dele-
gats catalans sinclinaven per presentar interpellaci al papa, encara
que tots coincidien en el propsit de fer ocialment sabedor el papa
15. Josep Maria MADURELL I MARIMON, Concilios Tarraconenses (1455-1569), a Ana-
lecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XX (1948), p. 103-149, en concret p. 134.
de com nera, dinsuportable, la crrega de la dcima a les esglsies
catalanoaragoneses, a causa de la discriminaci de les rendes de les
nques rstiques, dels benecis, de les sequeres, les plagues de llagosta,
la pesta, les guerres de bandolers i la depreciaci de la moneda. Tots
allegaven, endems, que la taxa dels bns eclesistics havia estat feta
de forma fraudulenta. Sollicitaven al papa Nicolau V la total exacci
del delme pontical, o almenys la seva reducci mitjanant una ms
justa retaxaci del valor de les rendes dels bns rstics eclesistics de
la provncia eclesistica Tarraconense. Per acord unnime, senvi a
Roma una comissi de tres delegats de lassemblea per presentar al papa
lescrit ocial amb les pretensions de tots. Foren elegits Joan Ferran,
mestre en Sagrades Escriptures, prior major de Tortosa; Francesc de
Roda, doctor en lleis, prior de lesglsia de Santa Maria de Monts, i
Juli Narcs Plana, canonge de la catedral de Barcelona. Per contribuir
a les despeses daquesta ambaixada, donaren cent orins cadascun
dels captols de Girona, Barcelona i Tortosa, noranta-vuit el de Lleida,
noranta els de Vic i Urgell i ms de vuitanta el de Tarragona. El prior
de Roda, Antoni Porquet, fou comissionat perqu ocialment informs
sobre les activitats i resolucions de lassemblea de Cervera als membres
de les dicesis de la provncia eclesistica Cesaraugustana.
Com a conseqncia daquestes activitats, el 27 dabril de 1458 se
celebr una altra assemblea a la seu capitular de la catedral de Tarra-
gona, fonamentalment per a tractar del mateix tema. Hi va compari-
xer Francesc de Roda per donar una detallada relaci de com havia
acomplert lambaixada de la qual fou comissionat, i present una carta
apostlica del papa Calixt III, datada el 7 de febrer de 1457, o sigui,
dabans de lassemblea de Cervera. Per aquesta carta, es concedia al
clergat de les provncies eclesistiques Tarraconense i Cesaraugustana la
reducci de la dcima mitjanant una retaxaci dels bns eclesistics.
A la , es deliber sobre la forma destendre aquella retaxaci a les
dicesis de la Tarraconense i a les dElna i Mallorca. La nova taxaci
acordada agrad, sens dubte, lassemblea de Tarragona, ja que lany
segent sen celebr una altra a Barcelona, on sacord enviar al papa
Calixt III una joia valorada en vint marques dor.
Al Concili ilerdense del 1460 va haver-hi com a nic motiu la
continuaci de les deliberacions en matria de la dcima papal de les
darreres assemblees.
17
Sacord la tramesa duna missatgeria desti-
nada a comparixer davant el rei i la reina, formada pel bisbe de Vic;
Tarraconense en la Edad Media (a. 546-1460), extracte tesi doctoral, Salamanca, Univer-
sidad Ponticia de Salamanca, 2002, p. 419.
Antoni de Cardona, representant del bisbe dUrgell; Bernat Casasaj i
Joan Andreu Sorts, delegats pel captol de Barcelona, i Pere Vilarasa,
sndic de la canonja valenciana. Aquests emissaris, amb les correspo-
nents cartes credencials i amb amplis poders, anaren a explicar al rei
i a la seva esposa el negoci de la dcima papal i, al mateix temps, a
deixar-los constncia del perill duna imminent i total destrucci de la
provncia de la Tarraconense si lesmentat tribut de la dcima continuava
subsistint; a ms, els demanava que intercedissin davant del papa. El
monarca Joan II dArag contest en una carta que don a la comissi
que es proposava proveir en aquest negoci tan important. Els promet
el sobresement de la dcima pontifcia. El dia 21 de novembre es co-
mission el bisbe de Vic i quatre delegats per informar el rei dun fet
inesperat esdevingut a les ciutats i pobles de les dicesis de Valncia
i Tortosa, on shavien exposat uns pasquins que el collector Antoni
Veneiro
18
havia manat xar urgint el pagament daquesta dcima. El
dimecres dia 25 es decid fer noves gestions i senviaren uns altres am-
baixadors a Roma; aquest pressupost era de 867 lliures, quantitat que
havien de sufragar les dicesis en proporci a la capacitat econmica
de cadascuna,
19
fet que ens dna una idea aproximada de la potncia
econmica daquestes dicesis a mitjan segle XV. La quantitat que fou
recaptada devia ser petita, ja que el mes dabril de lany segent es
record el deute a algunes dicesis. El Concili ilerdense del 1460, a
ms de tractar sobre la reducci o alliberaci del pagament dels censals
gravosos per a les diverses corporacions eclesistiques, tamb tract
dels mitjans darbitratge per a la dignicaci del culte cristi.
General de la Corona de Aragn, vol. XVI, Barcelona, Imprenta del Archivo de la Corona
de Aragn, 1859, p. 499. Se suposa que la persona dAntoni Venerio coincideix amb la
de leclesistic del mateix nom i cognom, electe de Siracusa a Siclia, nunci del Sant
Pare i collector.
19. Les quantitats taxades per a cadascuna de les dicesis per contribuir a la
derrama eren de 45.000 lliures per a Valncia; 15.000, per a Tarragona; Tortosa, 25.000;
Lleida, 27.000; Urgell, 20.000; Elna, 30.000; Girona, 35.000; Barcelona, 30.000; Vic, 24.000,
i Mallorca, 18.000.
ABAD. Apuntes desde el siglo XII al XX (sobre la institucin o creacin del cabildo
de Lrida). Arxiu Capitular de Lleida, caixa 226, 1r, 2v i 3r. [Manuscrit]
ABADAL I DE VINYALS, Ramon d. Els comtats del Pallars i Ribagora, primera
part. A: Catalunya carolngia. Vol. III. Barcelona: Institut dEstudis Ca-
talans, 1957, p. 227-554.
Els primers comtes catalans. Barcelona: Vicen Vives, 1983.
ADAMI, Franco. Precisazioni in tema di consenso matrimoniale nel pensiero
patristico. Il Diritto Ecclesistico (Mil: Giuffr), vol. LXXVI (1965), p.
206-241.
AGUST, Antoni. Opera Omnia. Vol. III. Lucca: Josephus Roechus, 1765-1774.
ALBERIGO, Josephus [et al.]. Conciliorum Oecumenicorum Decreta. 3a ed. Bolonya:
Istituto per le Scienze Religiose, 1973.
ALDAZBAL, Jos. Gestos y smbolos. Barcelona: Centre de Pastoral Litrgica, 2000.
ALDEA, Quintn; MARN, Toms; VIVES, Jos. Concilios nacionales. A: Dicciona-
rio de historia eclesistica de Espaa. Vol. II. Madrid: Instituto Enrique
Flrez; Consejo Superior de Investigaciones Cientcas, 1972, p. 1294.
Diccionario de historia eclesistica de Espaa. Suplemento 1. Madrid:
Instituto Enrique Flrez; Consejo Superior de Investigaciones Cientcas,
1987.
Diccionario de historia eclesistica de Espaa. Vol. II. Madrid: Instituto
Enrique Flrez; Consejo Superior de Investigaciones Cientcas, 1972-1987.
ALONSO GARCA, Gabriel. Capillas, altares, imgenes, capellanas, presbiteriatos
y benecios de la Seu Vella desde su fundacin hasta su cierre. A: Ilerda
40 (VII Centenari de la Consagraci de la Seu Vella. Miscellnia comme-
morativa). Lleida: Institut dEstudis Ilerdencs, 1979, p. 57-88.
ALTISENT I JOV, Joan B. El Sant Bolquer de Jesucrist. Vida Lleidatana (Lleida),
nm. 26 (1926), p. 239.
Ponticals de Roda. Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. II
(1926), p. 525-527.
BIBLIOGRAFIA
ARENILLAS DE CHAVES, Ignacio. La autobiografa de san Valerio (s. VII) como
fuente para el conocimiento de la organizacin eclesistica visigtica.
Revue Historique de Droit Franais et tranger, 4a srie (Pars), nm. 11
(1934), p. 468-478.
ARGAIZ, Gregorio de. La soledad laureada por san Benito y sus hijos en las igle-
sias de Espaa y teatro monstico de la Provincia Cartaginense. Vol. II.
Madrid: Bernardo de Herbada a costa de Gabriel de Len, 1675.
BALAGUER, Federico. Notas sobre los mozrabes oscenses. A: Estudios de la
Edad Media de la Corona de Aragn. Vol. II. Saragossa: Centro Superior
de Investigaciones Cientcas, 1946, p. 397-416.
BASO ANDREU, Antonio. La Iglesia Aragonesa y el rito romano. Argensola (Osca:
Instituto de Estudios Altoaragoneses), nm. 26 (1956), p. 153-64.
BERCEO, Gonzalo de. Vida de Santo Domingo de Silos. Edici, introducci i notes
de Teresa Labarta de Chaves. Madrid: Espasa Calpe, 1972.
BERGRE, Marc-H. tudes historiques sur les chorvques. Pars, 1905.
BINIUS, Severin. Concilium Ilerdense, 524. A: Conciliorum tomus undecimus,
BLANCO CORDERO, Celestino. El fuero especial del clero y su desarrollo en Espaa
hasta el siglo VIII. Salamanca, 1944.
BOFARULL I MASCAR, Prsper de. Coleccin de documentos inditos del Archivo
General de la Corona de Aragn. Vol. VIII-IX. Barcelona: Imprenta del
Archivo de la Corona de Aragn, 1851-1853.
Coleccin de documentos inditos del Archivo General de la Corona de Ara-
gn. Vol. XVI. Barcelona: Imprenta del Archivo de la Corona de Aragn,
1859.
Coleccin de documentos inditos para la Historia de Espaa. Vol. IV.
Barcelona: Imprenta del Archivo de la Corona de Aragn, 1856.
BOIX POCIELLO, Jordi. Els primers monestirs. A: Arrels cristianes. Presncia i
signicaci del cristianisme en la histria i en la societat de Lleida. Vol. I:
Temps de forja. Els inicis i lalta edat mitjana. Segles V-XII. Lleida: Bisbat
de Lleida; Pags, 2008, p. 237-44.
BORRS PERELL, Llus. Efemrides religiosas del Obispado de Lrida. Lleida, 1911.
BURNS, Robert Ignatius. El reino de Valencia del siglo XIII (Iglesia y sociedad).
Vol. I. Valncia: Del Snia al Segura, 1982.
BUSQUETA RIU, Joan J. Ciutat i Universitat en els Documents de lArxiu Muni-
cipal: una introducci. A: LEstudi General de Lleida. Ciutat i Universitat
en els documents de lArxiu Municipal de Lleida. Lleida: Ajuntament de
Lleida, 2000, p. 15-19. (Guillem Botet).
Els Costums de Lleida. Lleida: Ajuntament de Lleida, 1997. (Guillem
Botet;1).
Gombau de Camporrells, bisbe de Lleida, i la seva poca (a. 1130-1205).
A: Gombau de Camporrells, bisbe de Lleida, a lalba del segle XII. Lleida:
Amics de la Seu Vella, 1996, p. 11-16.
Histria de Lleida. Vol. III. Baixa edat mitjana. Lleida: Pags, 2004.
La nova organitzaci de la ciutat de Lleida i la restauraci eclesistica
(s. XII). A: Coneixes la teva ciutat...? De lIslam al Feudalisme (s. VIII al
XII). Lleida: Ateneu Popular de Ponent, 1996, p. 97-99.
[ed.]. Llibre de les Constitucions i Estatuts de lEstudi General de Lleida.
Els Estatuts Fundacionals, 1300. Lleida: Universitat de Lleida, 2000.
Selecci i traducci de textos representatius (Carta de Poblaci de
Lleida, doc. 2). A: Pergamins, Catleg de lArxiu Municipal de Llei-
da. Lleida: Ajuntament de Lleida, 1998, p. 18-19. (Guillem Botet).
Sobre la Carta de Poblament de Lleida (1150): Lherncia de Tortosa.
A: Les Cartes de Poblaci Cristiana y de Seguretat de jueus i sarrans de
Tortosa (1148/1149). Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya,
2000, p. 199-212.
[coord.]. 700 aniversari. Universitat de Lleida (1297-1300). Lleida: Arts
Grques Bobal, 1996.
BUSQUETA RIU, Joan J. [et al.]. Retaule de la vida de lEstudi. A: LEstudi Ge-
neral de Lleida. Ciutat i Universitat en els Documents de lArxiu Municipal
de Lleida. Lleida: Ajuntament de Lleida, 2000, p. 23-40. (Guillem Botet)
BUSQUETA RIU, Joan J.; BATLLE GALLART, Carme. Prncipe y ciudades en la Co-
rona de Aragn en el siglo XV. Collana di Studi e Ricerche (San Miniato:
Centro di Studi sulla Civilt del Tardo Medioevo), nm. 6, p. 333-355.
BUSQUETA RIU, Joan J.; GONZLEZ, Elena [coord.]. Pergamins. Catleg de lArxiu
Municipal de Lleida. Lleida: Ajuntament de Lleida, 1998. (Guillem Botet).
CABROL, Fernando; LECLERCQ, Henri. Monumenta Ecclesiae Liturgia. Vol. V. Pars,
1900-1902.
Mozarabe (liturgie). A: Dictionari darcheologie chrtienne et de liturgie.
Vol. XII. Pars, 1932, p. 391-491.
CALZADA, Luciano de la. La proyeccin del pensamiento de Gregorio VII en
los reinos de Castilla y Len. A: Studi Gregoriani. Vol. III. Roma, 1948,
p. 1-87.
CAMPOS RUIZ, Julio; ROCA MELI, Ismael [ed.]. San Leandro, San Fructuoso, San
Isidoro, Reglas monsticas de la Espaa visigoda. Los tres libros de las
Sentencias. Vol. II. Madrid, 1971. (Biblioteca de Autores Cristianos; 321).
CANAL, Jos de la. Espaa Sagrada. Tratado LXXXIV. De las Santas Iglesias de
Lrida, Roda y Barbastro en su estado antiguo. Vol. XLVI. Madrid: Im-
prenta de los herederos de D. Jos del Collado, 1836.
CAPDEVILA, San. Un Concili de Tarragona desconegut. Analecta Sacra Tarra-
conensia (Barcelona), vol. II (1926), p. 504 i s.
Capitulare Benedicti Levitae. A: Monumenta Germaniae Historica. Leges. Vol.
II, pars. 2, Hannover: Impensis Bibliopolii Aulici Hahniani, 1837. [Es
troba tamb, a Patrologa Latina, vol. IX, col. 698 i s.]
Capitulare Mantuano 787, canon 1. A: Monumenta Germaniae Historica. Ca-
pitularia 1. Hannover: Impensis Bibliopolii Aulici Hahniani, 1837, p. 196.
CARRERO SANTAMARA, Eduardo. Sobre mbitos arquitectnicos y vida seglar del
clero. La cannica de la Seu Vella de Lleida. A: Amics de la Seu Vella
de Lleida 3. Lpoca dAlfons el Magnnim. Lleida, 1999, p.174-89.
Carta de Sirici a Himeri, A: Escrits de bisbes catalans del primer millenni.
Barcelona: Clssics del Cristianisme, 1992.
CHARTRES, Ivo de. Epistolas, 1137. Pars: Laurentium Cottereau, 1647.
CONGAR, Yves. Concilio. A: Diccionario de las religiones. Barcelona: Herder,
1987, p. 318-322.
CONSENCI. Correspondncia amb Sant Agust. Text revisat, traducci i notes per
Josep Amengual i Batlle. Barcelona, 1987. (Fundaci Bernat Metge; 244).
CONSTABLE, Giles. Resistance to tithes in the Middle Ages. The Journal of
Ecclesiastical History (Londres), vol. XXIII (1962), p. 172-185.
Constitucion Sacrosanctum Concilium, sobre la sagrada liturgia, 55. A: Concilio
Vaticano II. Constituciones. Decretos. Declaraciones. Madrid, 1991, p. 212.
CORREDERA GUTIRREZ, Eduardo. Noticia de los Condes de Urgel. Lleida: Diputaci
Provincial de Lleida; Institut dEstudis Ilerdencs, 1973.
CORTS, Ramon; GALTS, Joan; MANENT, Albert. Diccionari dhistria eclesistica
de Catalunya. Vol. I. Barcelona: Claret; Generalitat de Catalunya, 1998.
CURC PUEYO, Jordi. De sant Ller bisbe a sant Faust Llaurador i confessor
dAlguaire. A: Arrels cristianes. Presncia i signicaci del Cristianisme
en la histria i en la societat de Lleida. Vol. I. Temps de forja. Els inicis i
lalta edat mitjana. Segles V-XII. Lleida: Bisbat de Lleida i Pags editors,
2008, p. 531-538.
DEG DE LA CATEDRAL DE JACA. El Santo Grial en Aragn. Revista de Aragn
(Saragossa), any IV, nm. 32 (1928), cap. V.
DELPINI, Francesco. Divorzio e separazione dei coniugi nel diritto romano e nella
doctrina della chiesa no al secolo V. Tor: Marietti, 1956.
DENIFLE, Heinrich. Die Entstehung der Universitten des Mittelalters bis 1400.
Berln: Weidmannsche Buchhandlung, 1885.
DENZINGER, Heinrich Joseph. El Magisterio de la Iglesia. Manual de los smbolos,
deniciones y declaraciones de la Iglesia en materia de fe y costumbres.
Barcelona: Herder, 1963.
DEVIC, Claude; VAISSETE, Joseph. Histoire gnrale de Languedoc. Tolosa de Llen-
guadoc: Edouard Privat, 1879.
DIAGO, Francisco. Historia de la provincia de Aragn de la orden de Predicadores.
Barcelona: Sebastin de Cormellas, 1618.
Enciclopdia universal illustrada europeo-americana. Vol. XIV i XXVIII. Madrid:
Espasa Calpe, 1985-1988.
ENGELS, Odilio. Los reyes Jaime II y Alfonso IV de Aragn y los concilios
provinciales de Tarragona. A: VIII Congreso de Historia de la Corona de
Aragn. La Corona de Aragn en el siglo XIV. Vol. II. Valncia: Succesor
de Vives Mora Arts Grques, 1970, p. 253-262.
Privilegio de Pedro el Catlico a favor de obispos catalanes. A: VII
Congreso de Historia de la Corona de Aragn. Vol. III. Barcelona, 1962,
p. 33-39.
ESMEIN, Adhmar. Le mariage en droit canonique. Vol. I. Pars: L. Larose et
Forcel, 1891.
Le mariage en droit canonique. Vol. II. 2a ed. Pars: Libraire du Recuil
Sirey, 1935.
ESPAOL BERTRAN, Francesca. El escultor Bartomeu de Robio y Lleida: Eco de la
plstica toscana en Catalunya. Lleida: Universitat de Lleida, 1995.
ESTEVE I PERENDREU, Francesc. Butlles pontifcies sobre lEstudi General de
Lleida (s. XIV-XV). Palestra Universitaria (Lleida: Institut dEstudis Iler-
denses), nm. 3 (1988), p. 91-102.
Las bulas pontifcias concedidas al Estudi General de Lleida. Revista
de Historia Jernimo Zurita (Saragossa), nm. 72 (1999), p. 195-209.
FERNNDEZ ALONSO, Justo. La cura pastoral en la Espaa romano-visigtica. Roma:
Iglesia Nacional Espaola, 1955.
La disciplina penitencial en la Espaa romano-visigoda desde el punto
de vista pastoral. Hispania Sacra (Madrid), vol. IV (1951), p. 243-311.
FINESTRES I DE MONSALVO, Jaume. Historia del Real Monasterio de Poblet. Vol.
I-V. Barcelona: Orbis, 1947-1955.
FITA I COLOMER, Fidel. Actas inditas de los siete concilios espaoles celebrados
desde el ao 1282 hasta el de 1314. Madrid: F. Maroto e Hijos, 1882.
El Concilio de Lrida en 1193 y Santa Maria la Real de Njera. Bulas
inditas de Celestino III, Inocencio III y Honorio III. Boletn de la Real
Academia de la Historia (Madrid), vol. XXVI (1895), p. 332-383.
La primera legislacin del Cardenal Jacinto en Espaa. Lusitania Sacra
(Lisboa), vol. XIV (1889), p. 530.
FIT LLEVOT, Francesc. Bisbat de Lleida. Art romnic: arquitectura i escultura
monumental. A: Arrels cristianes. Presncia i signicaci del Cristianisme
en la histria i en la societat de Lleida. Vol. I. Temps de forja. Els inicis
i lalta edat mitjana. Segles V-XII. Lleida: Bisbat de Lleida; Pags, 2008,
p. 289-358.
Els mestres dobra dpoca medieval (segles XIII-XV). A: Seu Vella. Lesplen-
dor retrobada. Lleida: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura,
2003, p. 51-66.
La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors, els artistes s. XIII al XIV.
Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1991.
FLICHE, Agustin [ed.]. La rforme grgorienne. Vol. III. Pars: Lovaina, 1924-1926.
FLICHE, Agustin; MARTIN, Victor. Histoire de lglise depuis les origines jusquau
nos jours. Vol. II. Pars: Blud&Gay, 1934-1952. [Traducci castellana:
Historia de la Iglesia. Vol. XXXII. Valncia: Edicep, 1974]
FLREZ DE SETIN Y HUIDORO, P. Enrique. Espaa Sagrada. Teatro geogrco-
histrico de la Iglesia de Espaa. Vol. XXVIII-XXIX-XLVI-XLIX. Edici
de Manuel Risco. Madrid: Imprenta de D. Antonio de Sancha, 1836.
FONT I RIUS, Josep Maria. Carta de Poblaci de Lleida: 1150. A: Documents
Jurdics de la Histria de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya,
Departament de Justcia, 1992, p. 51-62.
Cartas de Poblacin y franquicia de Catalunya. Vol. I. Madrid: Barcelona:
Instituto Jernimo Zurita, 1969.
La Reconquista de Lrida y su proyeccin en el orden jurdico. Ilerda
(Lleida), nm. 12 (1949), p. 7-31.
Orgenes del rgimen municipal de Catalua. A: Cartas de poblacin y
franquicia de Catalunya. Madrid: Barcelona: Escuela de Estudios Medi-
evales; Centro Superior de Investigaciones Cientcas, 1969, p. 121-126.
FOURNIER, Paul; LE BRAS, Gabriel. Histoire des Collections Canoniques en Occi-
dent depuis les fausses dcrtales jusquau Dcret de Gratien. Vol. I. Pars:
Recuil Sirey, 1931.
FREURY, Jean. Recherches historiques sur les empchements de parent dans le
mariage canonique, des origines aux fausses dcrtales. Pars: Recueil Si-
rey, 1933.
FRIEDBERG, Aemilius. Corpus Iuris Canonici. Vol. I. Leipzig: Ex Ofcina Bern-
hardi Tauchnitz, 1879-1881.
Corpus Iuris Canonici. Vol. II. Leipzig: Ex Ofcina Bernhardi Tauchnitz,
1881.
FUENTE, Vicente de la. Historia eclesistica de Espaa. 2a ed. Vol. III. Madrid:
Cia. de Impresores y Libreros, 1873.
FUGUET I SANS, Joan. Larqitectura dels Templers a Catalunya. Barcelona: Rafael
Dalmau, 1995.
GALTIER, Paul. Pnitence et convertis. De la pnitence latine la pnitence
celtique. Revue dHistoire Ecclsiastique (Lovaina: Universit Catholique
de Louvain), vol. XXXIII (1937), p. 5-305.
GAMS, Pius Bonifacius. Die Kirchengeschichte von Spanica. Vol. III. Ratisbona,
1876.
Die Kirchengeschichte von Spanien. Vol. IV. Regensburg: Verlag von Georg
Joseph Manz, 1864. [= Graz, 1956]
GARCA GALLO, Alfonso. El Concilio de Coyanza. Contribucin al estudio del
derecho cannico espaol en la Alta Edad Media. Anuario de Historia
del Derecho Espaol (Madrid: Instituto Nacional de Estudios Jurdicos),
vol. XX (1950), p. 275-633.
El Concilio de Coyanza. Contribucin al estudio del derecho cannico es-
paol en la Alta Edad Media. Madrid: Instituto Nacional de Estudios
Jurdicos, 1951.
GARCA Y GARCA, Antonio. De las Escuelas Visigticas a las Bajomedievales.
Punto de vista Histrico-Jurdico. A: La Enseanza en la Edad Media, X
Semana de Estudios Medievales. Njera: Instituto de Estudios Riojanos,
2000, p. 39-59.
El Concilio IV Lateranense y la Pennsula Ibrica. A: Iglesia, sociedad y
derecho. Vol. II. Salamanca: Universidad Ponticia de Salamanca, 1987,
p. 187-198.
El derecho Cannico Medieval. A: Segon Simposi Internacional. Dret
Com i Catalunya. Actes. Barcelona, 31 maig-1 juny 1991. Barcelona:
Aquilino Iglesias Ferreiros; Fundaci Noguera, 1992, p. 18-51.
Historia del Derecho Cannico. Vol. I. El primer milenio. Salamanca: Ins-
tituto de la Teologa Espaola, 1967.
Historia del Derecho Cannico. Vol. II. [Cpia dactilograada facilitada
per lautor]
La canonstica Ibrica posterior al Decreto de Graciano. A: Repertorio
de historia de las ciencias eclesisticas en Espaa. Vol. I. Salamanca, 1967,
p. 420 i s.
La Ecumenicidad de los Concilios Generales de la Edad Media. Annu-
arium Historiae Conciliorum, vol. I (2000), p. 44-60.
Las Constituciones del Concilio IV Lateranense de 1215. A: Innocen-
zo III. Urbs et Orbis. Atti del Congresso Internazionale. Roma, 9-15 de
settembre 1998. Vol. 1. Roma: Societ Romana di Storia Patria; Istituto
Storico Italiano per il Medio Evo, 2003, p. 200-224.
Las imprecaciones en los diplomas leoneses. A: Atalaya (Pars), vol. V
(1994), p. 57-66.
Para una interpretacin de los concilios y snodos. A: Iglesia, sociedad
y derecho. Salamanca: Universidad Ponticia de Salamanca, 1985, p.
373-388.
Proceedings of the Tenth Internacional Congreso of Medieval Canon
Law. Monumenta Iuris Canonici, Series C: Subsidia (Ciutat del Vatic),
vol. XI (2001), p. 2-26.
Vida monstica-religiosa en el Concilio IV Lateranense. A: Iglesia, soci-
edad y derecho. Vol. II. Salamanca: Universidad Ponticia de Salamanca,
1987, p. 143-163.
GARCA Y GARCA, Antonio [et al.]. Catlogo de los manuscritos jurdicos de la
Biblioteca Capitular de la Seo de Urgel, la Seu dUrgell, 2009.
Ms 2119. Constitutiones Synodales Ecclesiae Ilerdenses et Tarraconenses,
s. XIV, 95 f.. A: Catlogo de los manuscritos jurdicos de la Biblioteca del
Cabildo de la Seo de Urgel. Barcelona, 1998, p. 90-95.
GARCA Y GARCA, Antonio; KUTTNER, Stephen. A New Eyewithnes Account. A:
Iglesia, sociedad y derecho. Vol. II. Salamanca: Universidad Ponticia de
Salamanca,1987, p. 61-121.
GARCA GOLDARAZ, Carlos. El cdice lucense de la Coleccin Cannica Hispana.
Roma, 1954.
GARCA MORENO, Luis A. Historia de Espaa visigoda. Madrid: Ctedra, 1989.
GARCA VILLADA, Zacaras. Crnica de Alfonso III. Madrid: Centro de Estudios
Histricos, 1918.
Historia eclesistica de Espaa. Vol. II. Madrid: Razn y Fe, 1932.
GARCA VILLOSLADA, Ricardo. Historia de la Iglesia en Espaa. Vol. I. Madrid:
Biblioteca de Autores Cristianos, 1979.
GAUDEMET, Jean. Lglise dans lEmpire Romain, IV-V sicles. A: Histoire du
droit et des institutions de lglise en occident. Vol. III. Pars: Sirey, 1958,
p. 515-561.
GAYA I MASSOT, Ramon. Comentario al periodo preparatorio de la fundacin del
Estudio General de Lleida. Ilerda (Lleida: Institut dEstudis Ilerdencs),
nm. 12 i 13 (1949), p. 57-72.
GHELLINCK, Joseph de. Patristique et moyen ge. Vol. II. Introduction et compl-
ments a ltude de la patristique. Brusselles, 1947.
GIMNEZ SOLER, Andrs. La Edad Media en la Corona de Aragn. Barcelona:
Labor, 1930.
GIUSTINIANO. Digesto, Omini Nostri Sacratissimi Principis Iustiniani Iuris Enu-
cleati Ex Omni Vetere Iure Collecti Digestorum Seu Pandectarum, Liber
Quintus-tricesimus o Dig. 35.1.15.
GONZLEZ, Francisco Antonio. Concilium Barcinonense I. Patrologia Latina
(Pars), nm. 84 (1862), p. 601-608.
GONZLEZ, Teodoro. Desde la conversin de Recaredo hasta la invasin rabe.
A: GARCA VILLOSLADA, Ricardo [dir.]. Historia de la Iglesia en Espaa. Vol.
I. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 1979, p. 536-563.
GONZLEZ PREZ, Joan Ramon. Petjades de la memria de la primera esglsia
de Lleida. A: Arrels cristianes. Presncia i signicaci del Cristianisme
en la histria i en la societat de Lleida. Vol. I. Temps de forja. Els inicis i
lalta edat mitjana. Segles V-XII. Lleida: Bisbat de Lleida; Pags editors,
2008, p. 133-169.
GONZLEZ RIVAS, Severino. La formacin del clero en la Espaa visigoda. A:
Miscelnea Comillas. Vol. I. Santander: Universidad Ponticia Comillas,
1942, p. 371-393.
La penitencia en la primitiva iglesia espaola. Salamanca: Consejo Superior
de Investigaciones Cientcas; Instituto Raimundo Peafort, 1950.
GOI GAZTAMBIDE, Jos. Boletn bibliogrco sobre concilios y snodos. Hispania
Sacra (Madrid: Barcelona: Instituto Enrique Flrez; Consejo Superior de
Investigaciones Cientcas), vol. XI (1959), p. 227-228.
Cerd (Antonio). A: Diccionario de historia eclesistica de Es-
paa. Suplemento 1. Madrid: Instituto Enrique Flrez, 1987,
p. 122-124.
Ram (Domnec). A: Diccionario de historia eclesistica de Es-
paa. Suplemento 1. Madrid: Instituto Enrique Flrez, 1987,
p. 622-624.
GRAS DESTEVA, Rafael. Catlogo de los privilegios y documentos originales que se
conservan en el archivo reservado de la ciudad de Lleida. Lleida: Imprenta,
Libreria, Encuadernacin de Jos Pla, 1897.
La Paera de Lrida. Lleida: Ajuntament de Lleida (1911), 1988.
GUADALUPE BERAZA, M. Luisa. Diezmos de la sede Toledana y rentas de la mesa
arzobispal (siglo XV). Salamanca: Universidad de Salamanca, 1972.
GUAL CAMARENA, Miguel. Para un mapa de la industria textil hispana en la Edad
Media. Anuario de Estudios Medievales (Barcelona: Consejo Superior de
Investigaciones Cientcas), vol. IV (1967), p.109-168.
GUALLAR, Manuel. Los Concilios Tarraconenses celebrados en Lrida (s. VI-XV).
Lleida: Institut dEstudis Ilerdencs, 1975.
HEFELE, Joseph; LECLERCQ, Henri. Histoire des conciles daprs les documents
originaux. Vol. II. Pars: Letouzey et An, 1908.
Histoire des conciles daprs les documents originaux. Vol. III-IV-V. Pars:
Letouzey et An, 1913.
HEFELE, Joseph; LECLERCQ, Henri. Histoire des conciles daprs les documents
originaux. Vol. VI. Pars: Letouzey et An, 1914.
HINOJOSA, Eduardo de. La admisin del Derecho romano en Catalua. Boletn
de la Real Academia de las Buenas Letras (Barcelona), vol. X (1910), p.
209-221.
HINSCHIUS, Paul. Decretales Pseudos-Isidorianae et Capitula Angilramni. Leipzig:
Scientia, 1863.
Historia del clero de la Santa Iglesia de Lrida desde sus principios hasta el estado
presente. Arxiu Capitular de Lleida, manuscrit del segle XVIII, p. 34-35 i 40.
JANERAS, Sebasti. Concilis Provincials Tarraconenses. Barcelona: Proa, s. d.
(Clssics del Cristianisme; 50 bis).
JESS DA COSTA, Avelino. Documentos da colegiada de Guimares. Revista
Portuguesa de Historia, vol. III (1947), p. 561-589.
JONES, Arnol Hug Martin. Military Chaplains in the Roman Army. The Harvard
Theological Review (Cambridge), vol. XLVI (1953), p. 239-240.
JUBANY, Narcs. El celibato eclesistico y el canon 10 del concilio de Ancyra de
314. Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XV (1935), p. 237-256.
El voto expreso de castidad de las rdenes sagradas en la Alta Edad
Media. Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XXV (1935), p. 1-49.
JUNYENT, Eduard. Diplomatari de Sant Bernat Calv, abat de Santes Creus, bisbe
de Vich. Reus: Emporium-Rosa de Reus, 1956.
KHER, Paul. El papado y los reinos de Navarra y Aragn hasta mediados del
siglo XII. A: Estudios de Edad Media de la Corona de Aragn. Vol. II.
Saragossa, 1948, p.148-149.
Papsturkunden in Spanien, I: Katalonien. Abhandlungen der Gesellschaft
der Wissenschaft zur Gttingen (Berln), vol. XVIII (1926), p. 538-566.
KING, P. D. Derecho y sociedad en el reino visigodo. Madrid: Alianza, 1981.
La Bblia. Bblia catalana traducci interconfessional. Barcelona: Claret; Asso-
ciaci Bblica de Catalunya; Societats Bbliques Unides, 1996.
LABBE, Philip; COSSARTT, Gabriel. Sacrosancta Concilia ad regiam editionem exacta
quae nunc quarta parte prodit auctior. Pars, 1671-1672.
LACARRA, Jos Mara. La Reconquista y repoblacin del valle del Ebro. A: La
Reconquista espaola y la repoblacin del pas. Saragossa: Escuela de
Estudios Medievales, 1954, p. 69 i s.
LANGLOIS, Ernest. Les Registres de Nicolas IV. Vol. I. Pars: Bibliothque des
coles franaises dAthnes et de Rome; Thorin, 1886-1905.
LE BRAS, Gabriel. La vita comune del clero nei secoli XI e XII. A: Atti della
Settimana di Studio. La Mendola, Settembre 1959. Mil, 1962, p. 16-18.
LEROY, Batrice. Ctaros en Espaa. A: Diccionario de historia eclesistica de
Espaa. Suplemento 1. Madrid: Instituto Enrique Flrez; Consejo Superior
de Investigaciones Cientcas, 1987, p. 122.
LVI-PROVENAL, variste. Espaa musulmana hasta la caida del califato de
Crdoba (711-1031). A: Historia de Espaa. Ramn Menndez Pidal. Vol.
IV. Madrid: Espasa-Calpe, 1973, p. 18.
Lex Romana Curiensis. A: Monumenta Germaniae Historica, Leges, secci
I, vol. V, Sttuttgart: Unveranderter Nachdruck, 1991. [Reprod. fasc. de
ledici de Hannover, 1835]
Lexikon des Mittelalters. Vol. V. Munic: Zuric: Artemis Verlag, 1991.
LINEHAN, Peter. Albalat, Pedro de. A: Diccionario de historia eclesistica de Es-
paa. Suplemento 1. Madrid: Instituto Enrique Flrez; Consejo Superior
de Investigaciones Cientcas, 1987, p. 13-14 i 120-124.
La Iglesia Espaola y el papado en el s. XIII. Salamanca: Universidad
Ponticia de Salamanca, 1975. [Traducci de P. Borges]
[ed.]. Pedro de Albalat (...) y su Summa Septem Sacramentorum. His-
pania Sacra, vol. XXII, p. 9-30.
LLADONOSA I PUJOL, Josep. Arnau de Solsona, un mercader lleidat a Tunis (1218-
1297). Barcelona: Rafael Dalmau,1967.
Calles y plazas de Lrida a travs de la historia. Vol. II- III. Lleida: Publi-
cacions de lAjuntament de Lleida, 1961-1970.
Histria de la ciutat de Lleida. Barcelona: Curial, 1980.
Histria de Lleida. Vol. I. Trrega: Camps Calmet, 1972.
La ciutat de Lleida. Vol. I. Barcelona: Barcino, 1955.
La conquesta de Lleida. Barcelona: Dalmau, 1990.
La dicesis de Lrida y el misterio de la Gloriosa Asuncin de la santsima
Virgen (monograa histrica). Lleida: Imprenta Mariana, 1952.
Manuel de Montsuar (1410-1491): La historia de un gran carcter al servicio
de las instituciones leridanas. Lleida: Institut dEstudis Ilerdencs, 1950.
Montsuar (Manuel de). A: Diccionario de historia eclesistica de Espaa.
Suplemento 1. Madrid: Instituto Enrique Flrez, 1987, p. 514.
LLADONOSA I PUJOL, Josep. Santa Mara la Antigua y la primitiva canona de
Lrida. A: Miscelnea histrica catalana, homenaje al Padre Jaime Fi-
nestres, historiador de Poblet. Poblet: Abadia de Poblet, 1970, p. 121 i s.
LOMBARDA, Pedro. Los matrimonios mixtos en el concilio de Elvira. Anuario
de Historia del Derecho Espaol (Madrid: Instituto Nacional de Estudios
Jurdicos), vol. XXIV (1954), p. 543-558.
Los matrimonios mixtos en el derecho de la iglesia visigoda. A: Anuario
de Historia del Derecho Espaol. (Madrid: Instituto Nacional de Estudios
Jurdicos), vol. XXVII-XXVIII (1957-1958), p. 61-108.
MADURELL I MARIMON, Josep Maria. Concilios Tarraconenses (1455-1569). Ana-
lecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. XX (1948), p. 103-149.
MALDONADO Y FERNNDEZ DEL TORCO, Jos. Lneas de inuencia cannica en la
Historia del proceso espaol. Anuario de Historia del Derecho Espaol
(Madrid: Ministerio de Justicia), nm. 23, p. 467-494.
MANDOUZE, Andr. Prosopographie chrtienne du Bas-Empire. Vol. I. Prosopo-
graphie de lAfrique Chrtienne (303-533). Pars, 1982.
MANSI, Joannes Dominicus. Sacrorum Conciliorum Nova et Amplissima Collec-
tio. Vol. XIII. Florncia: Vencia, 1759-1798 [= Akademissche Druck-U.
Verlagsanstalt, Graz-ustria, 1960.]
Sacrorum Conciliorum Nova et Amplissima Collectio. Vol. VIII-XV-XIX-XX-
XXV. Pars, 1902-1903 [= Akademissche Druck-U. Verlagsanstalt, Graz-
ustria, 1960.]
MANSILLA, Demetrio. La documentacin ponticia de Honorio III (1216-1227).
Roma: Instituto Espaol de Historia Eclesistica, 1965.
MARCA, Pedro de. Marca hispanica sive limes hispanicus. Barcelona: Base, 1998.
[Edici facsmil de la de lany 1688.]
MART, Ramon. El Concili de Nicea: La seva celebraci i els seus cnons.
Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. II (1926), p. 237-239.
MARTNEZ DEZ, Gonzalo. El patrimonio eclesistico en la Espaa visigoda. Es-
tudio histrico-jurdico. Santander: Universidad Ponticia de Comillas,
Facultad de Derecho Cannico, 1959.
Funcin de inspeccin y vigilancia del episcopado sobre las actividades
seculares en el periodo visigodo-catlico. Revista Espaola de Derecho
Cannico (Salamanca: Universidad Ponticia de Salamaca), vol. XV (1960),
p. 579-589.
MARTNEZ DEZ, Gonzalo. Las instituciones del reino astur a travs de los di-
plomas (718-910). A: Anuario de Historia del Derecho Espaol. Madrid:
Instituto Nacional de Estudios Jurdicos, 1965, p. 59-167.
MARTNEZ DEZ, Gonzalo; RODRGUEZ, Flix. Concilios Galos. Concilios Hispanos,
primera parte. Coleccin Cannica Hispnica (Madrid: Consejo Superior
de Investigaciones Cientcas), vol. IV (1984), p. 297-311.
MARTNEZ MARINA, Francisco. La episcopologia del cannigo. [Manuscrit que for-
ma part duna histria eclesistica inacabada, i que es troba a lArxiu
Capitular de Lleida, caixa 136]
MENNDEZ Y PELAYO, Marcelino. Historia de los heterodoxos espaoles. Vol. I.
Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 1956.
Historia de los heterodoxos espaoles. Vol. III. Madrid: Librera General
de Victorino Surez, 1918.
MIGNE, Jacques-Paul [ed.]. Concilis de Toledo. Patrologia Latina, vol. LXXXIV,
p. 365 i s.
MIRET I SANS, Joaquim. Cartoral dels Templers de les comandes de Gardeny i
Barbens. Barcelona: LAven, 1899.
Itinerari de Jaume I El Conqueridor. Barcelona: Institut dEstudis Ca-
talans, 1918.
Les cases dels Templers i Hospitalers en Catalunya. Aplech de noves i docu-
ments histrichs. Barcelona: Impremta de la Casa Provincial de Caritat,
1910.
Missal Rom. 2a ed. Barcelona: Balmes; Publicacions de lAbadia de Mont-
serrat, 1990.
Monumenta Germaniae Historica, Leges 3, Hanover: Leipzig, 1902.
MORERA LLAURAD, Emili. Tarragona Cristiana. Vol. III. Tarragona, 1897-1898 i
1954-1959. [Reedici facsimil, Tarragona, 1981-1982.]
MOUNIER, Charles. Lordo de celebrando concilio wisigothique. Ses remanie-
ments jusquau X sicle. Revue des Sciencies Religieuses, nm. 37 (1963),
p. 250-271.
MOURRET, Fernando. Historia General de la Iglesia (Desde el Cristianismo y sus
orgenes hasta la Iglesia contempornea). Vol. IV. Barcelona: Blond y Gay,
1918.
MUT REMOL, Enrique. La vida econmica en Lrida de 1150 a 1500. Lleida:
Institut dEstudis Ilerdencs, 1953.
New Catholic Encyclopedia. Vol. VIII. Nova York: Catholic University, 1967.
OLIVES I ROCA, Mari. Memoria sobre la Agricultura, Industria y Comercio que
ha tenido la ciudad de Lrida desde la ms remota antigedad hasta
el ao 1842. El Cronicn Ilerdense (Lleida), nm. 18 (1875), p. 12-19.
ORESTANO, Riccardo. Struttura giuridica del matrimonio romano dal diritto clas-
sico al diritto giustinianeo. Vol. I. Mil: Giuffr, 1951.
OROSIUS, Paulus. Commonitorium ad sanctum Augustinum de errore Pris-
cillianistarum et Origenistarum. Corpus Scriptorum Ecclesiasticorum
Latinorum (Viena), nm XVI (1900), p. 216-219.
PARS MOR, Josena. Episcopologi (segles V-XII). A: Arrels cristianes. Presncia i
signicaci del Cristianisme en la histria i en la societat de Lleida. Vol. I.
Temps de forja. Els inicis i lalta edat mitjana. Segles V-XII. Lleida: Bisbat
de Lleida; Pags, 2008, p. 519-530.
PREZ, Arturo; JUNYENT, Emili. Histria de Lleida. Vol. I. Lantiguitat, dIltirta a
Ilerda. Lleida: Pags, 2003.
PREZ ALMOGUERA, Arturo. La primera Esglsia de Lleida des dels orgens ns
al nal de letapa tardoantiga (segles IV-VII). A: Arrels cristianes. Presncia
i signicaci del Cristianisme en la histria i en la societat de Lleida. Vol.
I. Temps de forja. Els inicis i lalta edat mitjana. Segles V-XII. Lleida: Bisbat
de Lleida; Pags, 2008, p. 121-132.
PIQU BADIA, Joan Ramon. Els primers bisbes i els primers captols catedrali-
cis: estructura i funcionament dun bisbat medieval. A: Arrels cristianes.
Presncia i signicaci del Cristianisme en la histria i en la societat de
Lleida. Vol. I. Temps de forja. Els inicis i lalta edat mitjana. Segles V-XII.
Lleida: Bisbat de Lleida; Pags, 2008, p. 199-236.
PLEYAN I DE PORTA, Josep. Apuntes de Historia de Lrida, o sea compendiosa
resea desde sus ms principales hechos desde la fundacin de la ciudad
hasta nuestros tiempos. Lleida: Imprenta de Carruez, 1873.
PONS GURI, Josep Maria. Constituciones Conciliares Tarraconenses (1229-1330).
Constituciones Conciliares Tarraconenses (1229-1330). Analecta Sacra
Tarraconensia (Barcelona), vol. XLVIII (1975), p. 241-363.
Corpus Iuris. A: Documents jurdics de la Histria de Catalunya. Barce-
lona: Generalitat de Catalunya, Departament de Justcia, 1992, p. 111-134.
PONS GURI, Josep Maria; NOGUER, Toms. Constitucions Sinodals de Girona de
la primera compilaci. Anales Instituto Estudios Gerundenses (Girona),
vol. XVIII (1966-1967), p. 13-15.
Portugaliae Monumenta Historica. Vol. I. Leges et Consuetudines. Lisboa: Jussu
Academiae Scientiarum Olisponensis, 1856, p. 613-616.
PUERTAS, C. de. Los privilegios otorgados por Alfonso II a Lrida. A: VII
Congreso de Historia de la Corona de Aragn. Vol. II. Barcelona, 1962,
p. 253 i s.
QUADRADO, Josep M. Historia de la conquista de Mallorca: Cronicas inditas
de Marsili y Desclot (s. XIII-XIV). Palma: Inprenta y Librera de Estevan
Trias, 1850.
RFOLS, Josep Francesc [et al.]. Diccionario bibliogrco de artistas de Catalunya.
Barcelona: Mill, 1951-1954.
RAMON VINYES, Salvador; RICOM VENDRELL, Francesc Xavier [ed.]. ndex Vell.
ndex dels documents de larxiu de lArquebisbe 1679. Tarragona: Diputaci
de Tarragona, 1997.
RAVENTS I GIRALT, Josep. Concilis Provincials de la Tarraconense. A: Diccio-
nari dHistria Eclesistica de Catalunya. Vol. I. Barcelona: Claret, 1998,
p. 591-608.
La sinodalitat a Catalunya. Sntesi histrica dels concilis tarraconenses.
Barcelona: Publicacions de lAbadia de Montserrat, 2000.
REGL CAMPISTOL, Joan. Francia, la Corona de Aragn y la frontera pirenaica. La
lucha por el Valle de Arn (siglos XIII-XIV). Madrid: Centro Superior de
Investigaciones Cientcas; Escuela de Estudios Medievales, 1951.
REINHART, Wilhelm. El rey Leovigildo unicador nacional. Boletn del Seminario
de Arte y Arqueologa. Valladolid: Universidad de Valladolid, 1943-1944,
p. 97-107.
RODRGUEZ DEVESA, Jos Maria. Contribucin al estudio de las penas en el
derecho cannico de la poca visigoda. Revista de Estudios Penales
(Valladolid: Universidad de Valladolid), vol. III (1945), p. 2-6.
SABANS I FERNNDEZ, Roser. Els Concilis de Lleida de 1200 a 1460. A: Arrels
cristianes. Presncia i signicaci del Cristianisme en la histria i en la
societat de Lleida. Vol. II. Temps de consolidaci. La baixa edat mitjana.
Segles XIII-XV. Lleida: Bisbat de Lleida; Pags, 2008, p. 55-76.
Los Concilios Ilerdenses de la Provincia Eclesistica Tarraconense en la
Edad Media (a. 546-1460). A: Territori i societat a lEdat Mitjana. Histria,
arqueologia, documentaci. Vol. III. Edici de J. Bols i J. J. Busqueta.
Lleida: Universitat de Lleida, 2000, p. 377-437.
Los Concilios Ilerdenses de la Provincia Eclesistica Tarraconense en la Edad
Media (a. 546-1460). Salamanca: Universidad Ponticia de Salamanca,
Facultad de Derecho Cannico, 2002. [Extracte tesi doctoral]
Signicaci i transcendncia dels primers concilis ilerdenses (546-1200).
A: Arrels cristianes. Presncia i signicaci del Cristianisme en la histria
i en la societat de Lleida. Vol. I. Temps de forja. Els inicis i lalta edat
mitjana. Segles V-XII. Lleida: Bisbat de Lleida; Pags, 2008, p. 267-286.
Temps de lEsglsia. Concilis Ilerdenses celebrats a la Seu Vella de Llei-
da. A: Seu Vella. Lesplendor retrobada. Lleida: Generalitat de Catalunya,
Departament de Cultura, 2003, p. 90-97.
SABAT, Flocel. Histria de Lleida. Vol. II. Alta edat mitjana. Lleida: Pags, 2003.
SENZ DE AGUIRRE, Jos. Concilios espaoles. A: Collectio maxima Conciliorum
omnium Hispaniae et Novi Orbis. Vol. III i V. Roma: Typis Joannis Ko-
marek Bohemi, 1694, p. 503-513 i 197-202.
SINZ DE BARANDA, Pedro. Espaa Sagrada, continuada por la Real Academia
de la Historia. Tractat LXXXV. De la Santa Iglesia de Lrida en su estado
moderno. Vol. XLVII. Madrid: Real Academia de la Historia, 1850.
Espaa Sagrada en sus estados antiguo y moderno. Vol. XLVIII. Madrid:
Real Academia de la Historia, 1862.
SANAHUJA, Pere. Els frares menors a Lleida. A: Vida lleidatana. Vol. IV. Bar-
celona, 1929, p. 380.
Historia de la Serca Provincia de Catalua. Barcelona 1959.
La enseanza de la Teologa en Lleida. Ctedras regentadas por maestros
franciscanos, s. XIV y XV. A: Archivo bero-Americano. Madrid, 1935, p.
270-289.
Lrida en sus luchas por la fe. Judos, moros, conversos, inquisicin y
moriscos. Lleida: Institut dEstudis Ilerdencs, 1946.
SNCHEZ ALBORNOZ, Claudio. Espaa, un enigma histrico. Vol. I. Barcelona:
Edhasa, 1956.
Espaa y el Islam. Buenos Aires: Sudamericana, 1943.
SNCHEZ DONCEL, Gregorio. Lrida (Dicesis de). A: Diccionario de historia
eclesistica de Espaa. Vol. II. Madrid: Instituto Enrique Flrez; Consejo
Superior Investigaciones Cientcas, 1972, p. 1291-1294.
SANS I TRAV, Josep Maria. El procs dels Templers catalans. Entre el turment i
la glria, Lleida: Pags, 1990.
Els Templers Catalans. De la rosa a la creu. Lleida: Pags, 1999.
SANS I TRAV, Josep Maria. LOrde del Temple als Pasos Catalans: la seva
introducci i organitzaci (segles XII-XIV). A: Actes de les Primeres Jor-
nades sobre els Ordes religiosos-militars als Pasos Catalans (segles XII-XIX).
Tarragona, 1994, p. 52-54.
SANT AMBROSI. De Poenitentia, II, 10, 95. A: MIGNE, Jacques-Paul [ed.]. Patrologia
Latina, vol. XVI, p. 541.
SANT BONAVENTURA; GIOTTO. Vida de San Francisco de Ass (Leyenda Mayor).
Milagros 1, 5.
SANT GREGORI MAGNE. Regula Pastoralis 3. A: MIGNE, Jacques-Paul [ed.]. Patro-
loga Latina, vol. XLVII, p. 49.
SANT ISIDOR DE SEVILLA. De viris illustibus 13. A: MIGNE, Jacques-Paul [ed.].
Patrologia Latina, vol. LXXXIII, p. 1090.
SAROBE I HUESCA, Ramon. Collecci diplomtica de la Casa del Temple de Gardeny
(1070-1200). Vol. I-II. Barcelona: Fundaci Noguera, 1998.
SCHMIDT, Tilmann: Frhe Anwendungen des Liber Sextus Papst Bonifaz VIII.
A: Proceedings of the Ninth International Congress of Medieval Canon
Law. Munich 13-18 July 1992. Edici de Peter Landau. Ciutat del Vati-
c: Biblioteca Apostolica Vaticana, 1997, p. 117-134. (Monumenta Iuris
Canonici; C 10).
Papst Bonifaz VIII als Gesetzgeber. A: Proceedings of the Eighth Inter-
national Congress of Medieval Canon Law, San Diego (Calif.) 21-27 August
1988. Edici dStanley Chodorow. Ciutat del Vatic: Biblioteca Apostlica
Vaticana, 1992, p. 227-245. (Monumenta Iuris Canonici; C 9).
SJOURN, Paul. Le dernier Pre de lglise, Sant Isidoro de Sville. Son rle dans
lhistoire du droit canonique. Pars: Gabriel Beauchene, 1929.
SERRANO Y PINEDA, Luciano. Don Mauricio obispo de Burgos y fundador de su
catedral. Madrid: Junta para la Ampliacin de Estudios e Investigaciones
Cientcas, 1922.
SIRICI. Epistola ad Himerium V, 6, 14, 18. A: MIGNE, Jacques-Paul [ed.]. Patro-
logia Latina, vol. XIII, p. 1137-1185.
Epistola ad Himerium VI, 7. A: MIGNE, Jacques-Paul [ed.]. Patrologia La-
tina, vol. XIII, p. 1137.
Epistola ad Himerium XIII, 17. A: MIGNE, Jacques-Paul [ed.]. Patrologia
Latina, vol. XIII, p. 1144.
SOLDEVILA, Ferran. Jaume I. Crnica o Llibre dels Feits. Barcelona: Edicions
62, 1982.
TARRAGONA MURAY, Jess; BERLAB JOV, Carme. Lorganitzaci eclesistica del
bisbat de Lleida. A: Catalunya romnica. Vol. XXIV. Barcelona: Fundaci
Enciclopdia Catalana, 1997, p. 67-90.
TEJADA Y RAMIRO, Juan. Coleccin de cnones de la Iglesia espaola. Vol. II. Ma-
drid: Imprenta de D. Anselmo Santa Coloma y Compaa, 1850.
Coleccin de cnones y de todos los concilios de la Iglesia de Espaa y de
Amrica. Vol. I-VI. Madrid: Pedro Montero, 1859-1863.
Coleccin de cnones y de todos los concilios de la Iglesia espaola. Vol.
III. Madrid: Santa Coloma y Pea, impresores del Ministerio de Comercio,
Instruccin y Obras Pblicas, 1851.
THOMAS, Antoine. Les Registres de Boniface VIII. Vol. I. Pars: Bibliothque des
coles Franaises dAthnes et de Rome; Ancienne Libr. Thorin et ls;
Albert Fontemoing, 1884.
TOBELLA, Antoni M.; MUND, Anscari. Documents del primer segle de la Con-
gregaci Claustral Tarraconense. Analecta Montserratensia, vol. X (1964),
p. 399-455.
TORRENT, Joan. Lrida 546 (Concilio de). A: Diccionario de historia eclesistica
de Espaa. Vol. I. Madrid: Instituto Enrique Flrez; Consejo Superior de
Lrida 1155 (Concilio de). A: Diccionario de historia eclesistica de
Espaa. Vol. I. Madrid: Instituto Enrique Flrez; Consejo Superior de
Investigaciones Cientcas, 1972, p. 548-549.
TORRENT, Joan. Lrida 1294 (Concilio de). A: Diccionario de historia eclesistica
de Espaa. Vol. I. Madrid: Instituto Enrique Flrez; Consejo Superior de
TORRENT, Joan; RIBERT; PUIGVERT. Concilio di Lrida (1 Maggio 1155). A: PALAZ-
ZINI, Pietro. Dizionario dei Concili. Roma: Citt Nuova, 1964, p. 252-253.
Tractatus Illustrium in utraque tum ponticii tum caesarei iuris facultate iuris-
consultorum. Vol. XIV. Venice: Early Printed Edition, 1584.
UDINA MARTORELL, Frederic. El Llibre Blanc de Santes Creus (Cartulario del s.
XII). Barcelona: Escuela de Estudios Medievales, 1947.
UNDINA I ABELL, Antoni M. Els Usatges de Barcelona. A: Documents jurdics
de la Histria de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Depar-
tament de Justcia, 1992, p. 75-84.
VALLS I TABERNER, Ferran. Ein Konzil zu Lrida im Jahre 1155. A: Papsttum
und Kaisertum im Mittelalter. Munic: Mncher Drucke, 1925, p. 364-368.
Las Consuetudines Ilerdenses y su autor Guillermo Botet. Revista Ju-
rdica de Catalunya (Barcelona), vol. XIX (1913), p. 155-210.
Las Consuetudines Ilerdenses (1127) y su autor Guillermo Botet. Barcelona:
Hijos de J. Jeps Impr., 1913.
Les fonts documentals de les Consuetudines Ilerdenses. A: Estudis uni-
versitaris catalans. Vol. XI. Barcelona: Estudis Universitaris Catalans, 1926,
p. 137-171.
Notes sobre la legislaci eclesistica provincial que integra la compi-
laci cannica tarraconense del Patriarca dAlexandria. Analecta Sacra
Tarraconensia (Barcelona), vol. XI, fasc. 1-2 (1935), p. 4-265.
VENTURA SUBIRATS, Jordi. El catarismo en Catalua. Boletn de la Real Academia
de las Buenas Letras de Catalua (Barcelona), vol. XXVIII (1959-1960), p.
75-168.
Els heretges catalans. Barcelona: Selecta, 1963.
VILAR, Pierre. Catalunya dins lEspanya moderna. Vol. II. Barcelona: Edicions
62, 1987.
VILLANUEVA, Jaime de. Viaje literario a las iglesias de Espaa. Vol. X. Madrid:
Imprenta Fontanet, 1803.
Viaje literario a las iglesias de Espaa. Vol. XVI-XVII-XIX. Madrid: Im-
prenta de la Real Academia de la Historia, 1851.
VILLANUO, Matas de. Conventus Episcoporum apud Urgellum. Anno Christi
991. A: Summa Conciliorum Hispaniae, notis novisque dissertationibus
adornata. Vol. III. Madrid, 1785, p. 311.
Summa Conciliorum Hispaniae. Vol. I-III. Madrid: apud Joachimun Ibarra,
S. C. R. M. Typograa, 1784.
VILLEDA, Josep. Prosopographia chrtienne Bas-Empire: Hispanica. Medieval
Prosopography (Pars), vol. XIX (1998), p. 135-176.
VIVES, Jos; MARN, Toms; MARTNEZ DEZ, GONZALO. Concilios visigticos e his-
pano-romanos. Barcelona: Madrid: Consejo Superior de Investigaciones
Cientcas; Instituto Enrique Flrez, 1963.
VOGEL, Cyrille. Composition lgale et commutations dans le systme de la
penitence tarife. Revue de Droit Canonique (Estrasburg: Universit des
Sciences Humaines), vol. VIII-IX (1958-1959), p. 289-318 i 1-359.
Lge des poux chrtiens au moment de contracter mariage, daprs les
inscriptions palonchrtiennes. Revue de Droit Canonique (Estrasburg:
Universit des Sciences Humaines), vol. XVI (1966), p. 29-214.
Les sanctions inigs aux lacs et aux clercs par les conciles gallo-romains
et mrovingiens. Revue de Droit Canonique (Estrasburg: Universit des
Sciences Humaines), vol. II (1952), p. 5-366.
VOLTERRA, Eduardo. La conception du mariage Rome. Revue Internationale
de Droits de lAntiquit (Brusselles: Ofce Internacional de Libraire), vol.
II (1955), p. 187-192.
WILKINS, David. Concilia Magnae Britanniae et Hiberniae. Vol. I. Londres: D.
Wilkins, 1737.
ZEUMER, K. [ed.]. Lex visighotica. A: Monumenta Germaniae Historica (Leges).
Vol. I. Hannover: Leipzig, 1902, p. 167-169.
ZUNZUNEGUI ARAMBURU, Jos. Concilios y Snodos medievales espaoles. Hispa-
nia Sacra. Vol. I. Madrid: Centro Superior de Investigaciones Cientcas,
1948, p. 127-132.
Para la Historia del Concilio de Valladolid de 1322. Scriptorium Victo-
riense (Vitria: ESET), vol. I, nm. 20 (1954), p. 345-349.
ZURITA, Jernimo. Anales de la Corona de Aragn. Vol. I. Saragossa: Institucin
Fernando el Catlico; Centro Superior de Investigaciones Cientcas, 1967.
ZURITA, Jernimo. Anales de la Corona de Aragn (1137-1228). Vol. II, Valncia,
1967.
Anales de la Corona de Aragn, primera parte (1229-1259). Vol. III. Va-
lncia: Anbar, 1968-1972.
Los cinco libros primeros de la primera parte de los Anales de la Corona
de Aragn. Saragossa: Casa de Pedro Bernuz, 1562.
Los cinco libros primeros de la segunda parte de los Anales de la Corona
de Aragn. Vol. XII. Saragossa: Colegio de San Vicente Ferrer, 1610.

Concilio Ilerdensis en La Edad Media

Загружено:

Сведения о документе

Авторское право

Доступные форматы

Поделиться этим документом

Поделиться или встроить документ

Параметры публикации

Этот документ был вам полезен?

Это неприемлемый материал?

Авторское право:

Доступные форматы

Concilio Ilerdensis en La Edad Media

Загружено:

Авторское право:

Доступные форматы

FUNDACI NOGUERA

Вам также может понравиться