Núria Mampel, Sandra Villa, Laura Planas, Cristina Fernández, Patricia

Giménez.

Act. 2
Text 3
Vingué la festa dels Jocs Florals d'aquell any, el 1877, vaig fer-hi cap i (...) A la nit,
empès pels companys del Cafè Espanyol, vaig assistir també al sopar;(...) arribà l'hora
dels trinquis i... oh, vergonya meva!... d'un a un van aixecar-se tots els comensals,
brindant, recitant o llegint, menys jo, "l'intrús", l'únic autor allí desconegut, amb tot i
haver omplert tantes resmes de paper en aquella llengua, que havia estat per a mi l'única
que podia donar als nous companys meus allí triomfants "la merescuda glòria a què
"estúpidament" renunciava escrivint en català!"
L'últim baluard de la fortalesa que em tenia empresonat, anava doncs a caure. Jo no
volia renunciar a assistir, en el successiu, a festes per a mi tan encisadores com aquelles;
però tampoc volia passar-hi les hores d'encongiment i vergonya que en aquella vaig
patir. No hi havia doncs més remei que guanyar-me el títol necessari.
(...)
Un cop a casa, remogut com hi arribava, aquella nit vaig somniar molt. Vaig veure
finalment clar, que entre l'escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que
no té substitució possible; que seria, per tant, inútil tot esforç que seguís fent per cisellar
la frase castellana amb la sobrietat, força i soltesa que mostraven els meus compatriotes
escrivint en català; que si el territori de la nostra llengua és bon tros més petit que el de
la majoria dels altres idiomes, no per això em de renegar-la ni deixar de conrear-la amb
aquell amor i aquell entusiasme de què ens han deixat gloriós exemple els nostres
clàssics, ni creure, tampoc, que en els jardins petits no hi poden esclatar flors de tanta
exquisitat, ufanor i durada com les que pugui donar el jardí més gran.
(...)
Mes si tota aquesta transformació de criteri em duia a detestar allò abans fet i a admirar
més i més els fruits dels més inspirats novells companys meus, no per això sabia perdre
la ridícula temença d'escriure en una llengua de gramàtica que jo no havia estudiat (com
si per a ensenyar-me-la a parlar ho haguessin fet posant-me el llibret sota els ulls), ni
desfer-me d'aquella pusil·lanimitat o basarda ingènita que sols els de casa em coneixien
i que tant m'ha travat tota la vida en tots els meus camps d'acció social.
Per això, sens dubte, vaig passar-me encara ben prop d'un any sense ni assajar d'escriure
una ratlla en català i ni sé quan m'hi hauria atrevit si no em dóna el rampell de fer una
broma.
Narcís Oller: Ob. cit.
Aquests darrer text de les Memòries correspon a l'època en què Oller ja ha conegut
a molt dels escriptors catalans més importants del moment i fins i tot ha participat
en les seves tertúlies, però, com hem llegit, encara no havia escrit res en llengua
catalana.
El Jocs Florals de 1877 van ser especialment importants ja que Verdaguer va
guanyar el premi extraordinari que concedia la Diputació de Barcelona amb el
poema L'Atlàntida que li valgué el reconeixement unànime com a gran poeta dintre
i fora de Catalunya i Àngel Guimerà, que encara no era conegut com a dramaturg,
fou proclamat Mestre en Gai Saber.
La broma a la qual es refereix al darrer paràgraf consistia en la presentació als
Jocs Florals de 1878 d'una narració escrita per ell i per Yxart, en què de forma
anònima volien fer una petita burla a un company que atorgava un premi a la
millor novel·la de costums pagesos.
1. Quins són els plantejaments que empenyen Narcís Oller a escriure en
llengua catalana? Et semblen convincents?
Núria Mampel, Sandra Villa, Laura Planas, Cristina Fernández, Patricia
Giménez.

El que empeny a Narcís Oller a escriure en llengua catalana és el sentit de culpa

per no escriure en la llengua que tots els seus compatriotes utilitzen. Es dóna
compte de que hauria d’escriure en la seva pròpia llengua, el català, i no en la
llengua de més prestigi, el castellà. El primer cop que Narcís Oller començà a
escriure en català va ser per fer una broma a un company seu que atorgava un
premi a la millor novel·la de costums pagesos.
2. Per quins motius triga tant a començar a escriure en llengua catalana?
Va trigar tant a escriure en català perquè era el castellà la llengua de més prestigi i la
que tothom utilitzava. També pensava que si escrivia el castellà la gent el valoraria més
com a poeta i entendria millor els seus poemes.

Text 5
¿Quin profit ne traurem de parlar-li de manera que no ens entenga? ¿Què significarà per
ell tot lo que no sàpiga que és? Al poble que no sap lo que vol dir la paraula
"filantropia" ¿per què no se li ha de dir "caritat"? Al poble que no sap lo que vol dir la
paraula"psicologia" ¿per què no se li ha de dir "estudi de l'ànima"
Frederic Soler. Cuentos de la vora del foch. 1867.
1. Penses que la situació general de la gent d'avui és comparable quant al
desconeixement de lèxic culte o especialitzat a la que descriu Frederic Soler?
Podríem dir que la situació actual si és comparable, ja que molta gent desconeix o no
parla un vocabulari culte perquè no ha rebut o no ha pogut rebre una educació adequada.
Per això hi ha molta gent analfabeta en el món on vivim.