Вы находитесь на странице: 1из 1

9.

Camin pels carrers de la soledat. Blancs purs com la mateixa soledat. Les
ombres s’enretiren a cada passa que faig i la sensació d’ànima morta es fa
cada vegada més gran. Em crec un espectre més dels que vagaregen
perduts entre noltros, oblidats per noltros, morts per noltros. I llavors, veig
aparèixer una figura borrosa que surt per una cantonada expressionista. Em
plant davant d’ella i, guturalment, buf: ei! Estic viu?

Вам также может понравиться