POESIES

FUNDACI NOGUERA

Collecci Estudis

Director tcnic: Josep Maria SANS I TRAV

FUNDACI NOGUERA

Estudis, 40

POESIES
ANTONI

per
VALLMANYA

Edici crtica de JAUME AUFERIL

Prleg dEULLIA DURAN

BARCELONA, 2007

 Jaume Auferil i Bea, 2007

Edita: Pags Editors
Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida
ed.pages.editors@cambrescat.es
www.pageseditors.com

Primera edici: setembre de 2007

ISBN: 978-84-9779-570-8
Dipsit legal: L-1.191-2007
Impressi: Arts Grfiques Bobal, S L
Enquadernaci: Fontanet

Als meus professors

Danile i Enrico Musacchio,
amb afecte i agrament

ndex
Introducci. Antoni Vallmanya, poeta i notari ......................
El poeta ...................................................................................
El notari ..................................................................................
La formaci dels notaris .......................................................
La literatura medieval com a esbarjo collectiu ....................
La divulgaci oral de la literatura medieval......................
El monestir de Valldonzella..................................................
La poesia dAntoni Vallmanya ..................................................
El cicle de Valldonzella .........................................................
I Tots los delits dAmor veig luny de mi ...............
II Noms en vs virtut havets estrema ....................
III Qual mils de mi en tal ira cayguda ....................
IV Qual un de tants dir por qu ell no senta ........
V Ancis tot de lamagat engan ................................
VI Lignorant hom porta b si un greu dan .............
VII Ingrat voler me fa dAmor complnyer ...............
VIII Si tardes veus he fallit en respondre ...................
IX Sentir no pot un amor tan encesa......................
X Als desigants a conseguir lo premi .....................
XI Quala vuy s que per amar lenguescha?.............
XII Qual s aquell envejs qu bastat .......................

11
11
13
19
20
20
31
38
38
38
41
44
47
54
59
61
63
64
65
75
76

JAUME AUFERIL

XIII Novellament he sentida lempresa ........................

Un poema espars ...................................................................
XIV Junct s lo temps fer de ma dolor crida ............
Les cobles esparses ................................................................
XV Mort me donau, senyora, vida mia......................
XVI Pus que tots jorns no cessats fer gabella ...........
XVII Vostres viltats me fforen manifestas ....................
XVIII Per lo que veig de vs, tot me reprench ............
XIX Vs, damar fals, mereixeu portar mal ................
XX No m plau lo tall que teniu ne manera ............
La ten amb Johan Fogassot .............................................
XXI En Ffogassot, pus sou enamorat ..........................
Algunes reflexions sobre els combats potics ..............
Origen del gnere .............................................................
Els poemes religiosos ............................................................
XXII Sou vs sens par, Verge, dona polida ..................
XXIII Aquella gran fora tan fort que us defensa ........
XXIV Lenteniment, mirant la prescincia......................
Llengua i estil.............................................................................
Esperit renaixentista i manierista............................................
Manuscrits i edicions ................................................................
La nostra edici .........................................................................
Agraments ..................................................................................
Sigles ..........................................................................................

78
80
80
83
84
85
85
85
85
86
86
86
89
93
99
99
101
103
104
118
132
145
147
149

LES POESIES ............................................................................

El cicle de Valldonzella .........................................................
I Tots los delits dAmor veig luny de mi ...................
II Noms en vs, virtut havets estrema .......................
III Qual mils de mi en tal ira cayguda ........................
IV Qual un de tants dir por qu ell no senta ............
V Ancis tot de lamagat engan ....................................
VI Lignorant hom porta b si un greu dan .................
VII Ingrat voler me fa dAmor complnyer ...................

151
153
153
157
163
174
183
189
198

POESIES
VIII
IX
X
XI
XII
XIII

Si tardas veus he fallit en respondre.......................

Sentir no pot un amor tan encesa..........................
Sort, Als desigants a conseguir lo premi................
Quala vuy s que per amar lenguescha?.................
Qual s aquell envejs qu bastat ...........................
Novellament he sentida lempresa ..............................

203
208
212
236
243
251

Un poema espars .......................................................................

XIV Junct s lo temps fer de ma dolor crida ................

258
258

Les cobles esparses ....................................................................

XV Mort me donau, senyora, vida mia ..........................
XVI Pus que tots jorns no cessats fer gabella ...............
XVII Vostres viltats me fforen manifestas ........................
XVIII Per lo que veig de vs, tot me reprench ................
XIX Vs, damar fals, mereixeu portar mal ....................
XX Nom plau lo tall que teniu ne manera ..................

268
268
270
271
273
275
277

Ten amb Joan Fogassot ........................................................

XXI En Ffogassot, pus sou enamorat ..............................

279
279

Els poemes religiosos ................................................................

XXII Sou vs sens par, Verge, dona polida ......................
XXIII Aquella gran fora tan fort que us defensa ............
XXIV Lenteniment, mirant la prescincia ..........................

300
300
305
312

Apndix. El jard i la dama sense merc ..............................

El punt de vista dAmde Pags sobre el poema V dAntoni
Vallmanya...............................................................................
Els arguments de Pags ............................................................
Le cadre................................................................................
Els diversos escenaris de la dama.................................
Origen del jard i la nimfa que lhabita: la dama cruel
primordial ..........................................................................

319
321
322
324
324
326

10

JAUME AUFERIL

La presncia del jard en les noves occitanocatalanes ..

La dama i el Parads .......................................................
Intent de caracteritzaci de les noves ..........................
El jard en els trobadors .................................................
Continutat del jard en les noves, desaparici progressiva en la lrica.................................................................
La desaparici del paisatge a la literatura de la baixa
edat mitjana ......................................................................
La dama sense merc, la dama orgullosa i lamant mrtir
El mot merc: la dama sense merc........................
Amor carnal i amor espiritual .......................................
La dama orgullosa i lamant mrtir ..............................
Lamant mrtir i la mort per amor ...............................
La frmula amant mrtir ............................................
Els valors de la dama en la tradici de lamor corts .
La humilitat de la dama .................................................
El terme desconeixena ................................................
La frmula dama sense merc....................................
Le dialogue quils surprenent ............................................
La formule est assez semblable celle qua applique
Francesch Oliver dans sa traduction .................................
Quelques expressions quon dirait traduites du franais
en catalan et que jai soulignes ........................................
A tall de conclusi .....................................................................
Resum de La Belle dame sans merci ......................................
La situaci actual ......................................................................

328
351
355
356

504
513
516
519

Glossari ........................................................................................
Bibliografia ..................................................................................

533
537

385
393
398
399
423
443
451
460
467
478
481
490
492
502

Introducci
Antoni Vallmanya, poeta i notari
EL

POETA

Antoni Vallmanya era un notari pblic de Barcelona actiu

a la segona meitat del segle XV, que va dedicar una part del seu
temps lliure a escriure poesia i freqentar els centres literaris
barcelonins, especialment, pel que sabem, el cenobi cistercenc
femen de Santa Maria de Valldonzella.
Per a les monges daquest monestir, escriv un bon grapat de
poemes de tradici trobadoresca, per amb un estil molt personal,
de tal manera que no tenim cap dificultat a diferenciar qualssevol de les seves obres de la dels altres poetes contemporanis
seus. Segurament Vallmanya se sentia animat duna forta voluntat
dindividualitzaci i dinnovaci. Mitjanant la combinaci dels
elements formals que la tradici trobadoresca li oferia, va cercar
daconseguir quelcom de personal i singular, animat sens dubte
per lesperit del Renaixement i per una admiraci rudimentria
pel classicisme i els poetes del trecento itali, als quals sens dubte devia voler imitar a la seva manera. Per aquests sn valors
que no van necessriament units a la qualitat artstica, malgrat
lenlluernament que sol produir als contemporanis tot all que
sembli nou.
Ara b, tot i el resultat dubts daquesta voluntat innovadora,
i tamb malgrat el fet que alguns versos no ens semblin gaire

12

JAUME AUFERIL

reeixits,1 el conjunt de la seva obra ofereix valors remarcables:

un curis domini del joc literari, una subtil habilitat en ls dels
contrastos, la paradoxa, lambivalncia i la ironia; un sentit unitari del conjunt cosa que revela una elaboraci atenta, un
joc molt ben aconseguit entre ficci i realitat, sempre amb trets
irnics fora fins, dramatitzaci per mitj del dileg entre una
veu masculina i una altra de femenina, narraci sentimental,
plasticitat, gesticulaci, moviment, efectes teatrals, patetismes de
pinyol, desmais de la dama. Tot es troba amanit amb abundants
allusions a enamorats i enamorades de lAntiguitat i alguns de
medievals deceptors els uns, mrtirs els altres; amb un resultat
entre naf i irnic, per, segurament que per aix mateix, atractiu
i am, i amb un sentiment de joie de vivre permanent, malgrat
les declaracions constants de martiri i de voluptuositat del dolor,
tant per part del galant com de la dama.
La poesia dAntoni Vallmanya s teatral, plstica, pictrica,
corpria. Respon al precepte horaci: ut pictura poesis. s, aix
mateix, una poesia plena de dinamisme, dagitaci anmica i
gestual. Ens imaginem els dos personatges dalt dun escenari,
ara lun ara laltre, mai els dos junts (excepte a la Sort, on la
dama queda confosa entre les altres dotze monges en un escenari rutilant), explicant-nos llur sofriment; i els escoltem amb
atenci, per no els fem gaire cas. s poesia dramtica en el
doble sentit del terme: teatral i adolorida. Per, aix mateix, en
dir teatral, tamb cal prendre el mot en el seu doble sentit: dialogat i exagerat o fingit, evidentment fingit. Lautor no pretn pas
submergir-nos en cap tragdia, sin en una comdia. Hi ha un
rerefons dironia, s com si ens digus soto voce o ms aviat
inconscientment que tot all s una pardia de lamor corts.

1. O, fins i tot, no gens: Antoni Vallmanya, mchant rimeur com amb prou
ra lanomena Pags (Rubi 1984: 438). s cert que s un mchant rimeur, malgrat
que ell sesforava per fer filigranes que no li sortiren reexides; i no nicament un
mchant rimeur, sin tamb un imitador amb molt poca traa de la sintaxi llatina,
i altres coses que, de vegades, fan mal a les orelles. Per malgrat aix, que s el
que hom percep de manera immediata, t un bon conjunt de qualitats literries que
advertim a mesura que lestudiem. No s estrany que Amde Pags no les adverts,
ja que era un filleg catal que va dedicar tota la seva vida a estudiar una literatura
que menystenia i odiava; la qual cosa s, ms aviat, fora trista. I aix que la poesia
catalana del XV no s pas pitjor que la francesa; la qual, a ms a ms, s ben lluny
de tenir un Ausis Marc. Per aix no entenem tampoc que Rubi li fes cas.

POESIES

13

Una mica el mateix que trobem al Curial i al Tirant, essent, aix

mateix, la vena irnica de cadascuna daquestes tres obres prou
diferent entre si.
I per qu la poesia de Vallmanya produeix aquest efecte? Per
qu ens mant el somriure als llavis malgrat lintens patetisme
dalgunes escenes? Quins sn els recursos usats per lautor que
ens impedeixen de sofrir amb els dos personatges, essent, daltra
banda, tan corporis, i parlant-nos tan directament? Doncs, per
la ra que hem dit abans: perqu s teatral, perqu fan teatre,
sobretot la dama. Hi ha massa gesticulaci, massa desmai per un
conflicte que, en ser divulgat pblicament, no ens el podem creure.
Perqu no ens podem prendre seriosament uns amants mrtirs que,
tan bon punt sembla que es troben al lmit de la mort, es posen
a enumerar llistes de galants deceptors i dames decebudes, o al
revs. Perqu tot esdev excessivament gestual, sense que davant
daquest gest apassionat veiem res que veritablement ho justifiqui.
I s aleshores quan percebem que s ni ms ni menys aix que
lautor i el seu auditori volien.
I, s clar, que s daqu don surt la ironia que impregna tota
lobra, i ens adonem que tot s un divertiment. De tal manera
que, malgrat les imperfeccions duna llengua i dalguns versos
que lautor no arriba a confegir amb prou grcia, ens reconciliem
amb la seva obra i somriem amb aquestes nimes turmentades,
com tamb deurien somriure les monges de Valldonzella i llurs
convidats.
La seva producci conservada consta de vint-i-quatre poesies,
amb un total de 1856 versos. Vint-i-una daquestes composicions
foren escrites entre els anys 1454 i 1459 i ens han arribat manuscrites, les altres tres aparegueren ja impreses, una el 1474 a les
Trobes en lahors de la Verge Maria, i les dues darreres, el 1486, al
certamen tamb valenci dedicat a la sacratssima concepci de
la intemerada Mare de Du.

EL

NOTARI

El mateix poeta ens informa de la seva professi de notari

i de la condici de ciutad barcelon a les rbriques i a les freqents notes marginals dels seus poemes, collocades al principi
de cada composici, com tamb en alguna de les firmes. Aix
sol permet dendevinar en Vallmanya una naturalesa escrupolosa,

14

JAUME AUFERIL

expressada, en aquest cas, en una ferma voluntat de donar fe de

la seva autoria. I ho fa duna manera quasi obsessiva, a fi que la
seva identitat no es perdi per al futur. s un dels fenmens que
contemplem entre els diversos aspectes de modernitat del poeta.
Advertim, simplement, per acabar de reblar aquest punt, que en
la seva obsessi per consignar el seu nom a tants llocs com sigui
possible, hi ha sens dubte, a part dun profund sentiment del propi
jo i de satisfacci de la seva obra i inters perqu sigui coneguda
com a tal, un escrpol propi del notari meticuls, acostumat professionalment a donar fe de tota mena de dades i dates.
No sabem quin any va nixer Antoni Vallmanya; per, si tenim en compte que el 87,5 per cent de la seva obra va fer-la entre
el 1454 i el 1459 i que les composicions daquest perode sn de
carcter amors i escrites per a les monges de Valldonzella, que
en aquests anys eren sens dubte joves, hem dimaginar igualment
que el poeta es trobava tamb, durant els anys 1454-1459, a ledat
prpia del galanteig. Per aix, ens sembla oport de recordar aqu
aquests versos de Pere III el Cerimonis: Damor no cant, ax
com far solia,/ car me suy trop en anys anant emps. (Riquer
1964: I, 535). Aix, doncs, si suposem que en aquest perode tenia
entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys, podem arribar, de moment, a la
conclusi que va nixer entre lany 1420 i el 1430, i que el 1486,
quan va publicar les seves dues darreres composicions conegudes,
de carcter ja no amors, sin religis, com tamb ho s la del
1474, estaria al voltant dels seixanta anys.
Ara b, lany 1448, un Antoni Vallmanya, notari, vivia a lilla
nmero dotze del quarter del Pi, ms exactament a lIlla de la
punta qui ve denant lo portal de Santa Anna. En aquest mateix
quarter, a lilla nmero sis, Illa qui comena al carrer dEn Pedritxol,
denant lo portal major del Pi, vivia el seu germ, Pere Vallmanya,
tamb notari i ciutad de Barcelona.2 I aquest, el 14 de juny de
1462, li va llegar totes i cadascuna de les escriptures notarials, tant
les seves com les daltres notaris que es trobaven en el seu poder,
amb lobligaci, respecte a Antoni Vallmanya, de donar una tercera
part dels beneficis a Margarida, filla i hereva de Pere Vallmanya. El
testador dispos que lenterressin al carner de la confraria de Sant
Miquel Arcngel de lesglsia de Santa Maria del Pi de Barcelona.3
2. AHCB, Fogatges 1448, f. 87v i 81r, respectivament.
3. AHPB, Pere Pasqual, lligall 2, Primus testamentorum [liber], 1454-1482,
f. 47r-49r.

POESIES

15

El document no ens dna els noms dels genitors del testador, i

no sabem, per tant, si el pare era tamb notari, per no ho hem
de descartar. Antoni Vallmanya havia estat tamb beneficiari en
el testament de la seva cunyada Eufrasina Folquer, esposa de
Pere Vallmanya, la qual li deix la quantitat de 20 sous, amb
data de 30 de juny de 1449. Eufrasina Folquer dispos que
lenterressin al claustre de la seu de Barcelona, en el tmul on
va sser inhumat el seu pare Berenguer Folquer, mercader, ciutad de Barcelona.4
Cal advertir que els testaments no esmenten cap altre germ
ni cap altre parent dels Vallmanya. Aix fa suposar que noms
eren dos germans, que el nostre poeta deuria sser el petit, i que
el 1448 ja shauria emancipat perqu vivia en una casa diferent del
seu germ gran. s clar que tamb cal plantejar-se la possibilitat
que aquest Antoni Vallmanya, notari, que apareix als fogatges del
1448, domiciliat a lilla nmero dotze del quarter del Pi, lIlla de
la punta qui ve denant lo portal de Santa Anna, fos el pare del
poeta, per sembla ms versemblant que, essent el germ gran
tamb notari, fos aquest qui visqus amb el pare, en el supsit
que fos tamb notari, i sestabls a la seva mateixa escrivania;
mentre que el petit shauria establert per compte propi obrint
una escrivania nova, tal com sha fet tradicionalment al nostre
pas fins ara mateix, llevat de poques excepcions. Per el fet que
Eufrasina Folquer, esposa de Pere Vallmanya, al testament que va
redactar lany desprs, el 1449, no esmenti per res el seu sogre
permet de sospitar que el pare dels germans Vallmanya ja era
mort el 1448, i que el nostre poeta, per tant, vivia amb el seu
germ gran fins al moment daconseguir el grau de notari, cosa
que, possiblement, es va produir quan tenia vint-i-dos anys, amb
la consegent emancipaci del seu germ, i sinstall molt a prop,
al mateix quarter del Pi.
A Barcelona, un notari podia aconseguir la suficincia a ledat
de vint-i-dos anys (Baiges 1994: 145-146). De manera que podrem
situar la data de naixement de Vallmanya entorn del 1424 o el
1426. El testament del seu germ ens permet de creure que el 14
de juny de 1462 no era casat encara, aleshores tenia uns trenta-sis
4. AHPB, Joan Franc major, lligall 21, Liber tercius testamentorum et
codicillorum, 1429-1456, f. 38r-39r. Eufrasina Folquer deixa quantitats similars a daltres
persones prximes a ella: a Isabel, germana seva i esposa de Pere Bramona, li deixa
50 sous; a Joaneta, esposa den Salavert, 20 sous, i a Joana Moriscada, 10.

16

JAUME AUFERIL

o trenta-vuit anys i en feia tres que havia concls el seu cicle de

poemes dedicat a Valldonzella.
A la darrera etapa de la seva vida devia tenir un contacte
ms o menys sovintejat amb Valncia ja que va intervenir en els
certmens marians celebrats en aquesta ciutat els anys 1474 i 1486,
i tots els poetes que hi participaren sn valencians;5 i perqu en
aquestes composicions hi trobem el valencianisme cordero (XXIII,
48) i possiblement un castellanisme, mediar (XXIV, 62).6
Els notaris no tenien aleshores formaci jurdica universitria,
cosa que a lEstat espanyol no es va exigir fins al 28 de maig de
1862 amb la Llei del notariat, la qual, no es va fer del tot efectiva
fins al 1917 (Sol & Verds 1994: 31). Aquesta formaci precria
va comportar que els notaris fossin vistos amb un cert menyspreu,
especialment per part dels advocats i juristes, els quals, a ms a
ms, trobaven injust que els fedataris, malgrat que no tenien formaci universitria, gaudissin dun mateix estatus social, el dels
artistes, i duns ingressos similars (Sol & Verds 1994: 28-29;
Pagarolas 1994: 341).
La qesti del prestigi social, per, sembla oberta a opinions
diverses i discrepncies contrastades entre els mateixos estudiosos
que shan dedicat a reflexionar sobre aquest aspecte, ja que la
realitat era diferent, no nicament dun individu a un altre, sin
tamb dun pas a un altre, i, fins i tot, duna poblaci a laltra.7
A ms a ms, no pas tots els grups socials els contemplaven amb

5. A part dAntoni Vallmanya, hi ha lexcepci, en el certamen del 1486, del

mallorqu Jaume dOlesa; per, justament, podrem pensar que aquest deuria tenir
estretes connexions amb Valncia, ja que hi va publicar un Spill de b viure y de b
confessar (Riquer 1964: III, 379).
6. Vegeu els comentaris a aquests mots a les notes dels versos corresponents.
7. Pagarolas (1994: 336) remarca que, a Catalunya, la veu popular no ha
posat mai el notari en la seva boca per fer-ne una valoraci negativa, s que aquesta
mena de crtica sha fet sentir a Castella, on s popular el refrany no tomes el sol
en verano ni te fies de ningn escribano; Sol & Verds (1994: 27 n. 25) comenten
el fet que Pons i Guri, al seu article de la GEC, s. v. notari, afirmi que llur prestigi
era [...] nfim, i llur treball era considerat un ofici vil, fins a lextrem que no podien
tenir crrecs de govern en determinades municipalitats, i que mai no foren admesos
als estaments nobiliaris. Consideren que Pons i Guri sha deixat portar excessivament
per la situaci dels notaris al vescomtat de Cabrera, que ha estudiat especialment, i
que sha excedit en voler generalitzar un fenomen particular i molt localitzat en aquest
vescomtat. A la ciutat de Barcelona, els notaris, que, com ja hem dit, pertanyien a
lestament dels artistes, tenien accs al regiment de la ciutat. A les llistes del Consell
de Cent, hi ocupen sempre el primer lloc de llur bra, seguits dels especiers, els
candelers de cera i els barbers.

POESIES

17

laltivesa i el menyspreu dels lletrats, sin que, ben al contrari,

la poblaci no illustrada en tenia una opini fora positiva, tant
que John Huxtable Elliott afirma que, a la societat catalana, fora
del cercle familiar, noms el notari i el capell de la parrquia
gaudien dautoritat en una casa: Noms una altra persona fora del
cercle familiar gaudia de tanta autoritat com el capell de la parrquia: era el notari. El capell i el notari; religi i llei. Aquests
eren els puntals aparellats de lestructura familiar catalana, i era
simptomtic que la sala la pea ms gran de la masia fos reservada generalment per ocasions en qu o lun o laltre visitaven
la masia (Elliott 1966: 31). Per tant, religi, llei i famlia.
Lobservaci dElliott fa referncia a la primera meitat del
segle XVII, per sembla que ha dsser perfectament vlida per a
la segona meitat del segle XV. Sol i Verds ho confirmen:
Nosaltres hem de dir, emper, que no hem trobat contra els
notaris lanimadversi popular que trobem contra els juristes
[advocats, jutges, assessors], i contra els oficials i subalterns
de les cries. Sense haver fet un estudi exhaustiu del tema,
no hem trobat, ni en la literatura popular, ni en el refranyer,
ni en les diverses fonts de coneixement histric, lhostilitat ni
el ressentiment constants que trobem contra totes les altres
professions jurdiques. Ans al contrari: tot i que s un fenomen difcil de copsar i de mesurar degudament, i que a ms
la seva percepci ens pot venir influda per lelevat prestigi
dels notaris actuals, creiem apreciar envers els notaris un cert
sentiment social destimaci envers la seva funci. Projectant
un sentiment actual que no creiem que sigui gaire diferent
del dpoques passades, creiem que el notari sempre ha inspirat una gran sensaci de seguretat i que per aix la gent
hi ha anat de gust i li ha pagat els honoraris sense recana,
a diferncia del que ha passat sempre amb els advocats, que
la gent hi ha anat per fora, el resultat de la seva feina ha
estat sempre imprevisible, i el cost dels plets sempre ha estat
sentit com a excessiu (Sol & Verds 1994: 29-30).
Laure Pagarolas afirma tamb que els notaris medievals
gaudien dun alt prestigi:
A diferncia daltres regnes peninsulars, a Catalunya, el notari ha estat sempre una figura social de notable prestigi.
Per ra de la seva funci, la seva presncia s constant en

18

JAUME AUFERIL
la vida quotidiana, i, aix, serigeix en un personatge social
clau [...], la instituci notarial catalana participa plenament
del ressorgiment urb i mercantil i de lascensi duna nova
classe social burgesa al cor del mateix sistema feudal.
No pas per atzar sn els notaris, dalguna manera, els rbitres de la nova situaci, tant com a responsables de les
formulacions teriques en les quals es recolzen les enfortides
monarquies, que com a creadors i innovadors de les figures
jurdiques que regulen la vida econmica i social del segle.
Un cop abandonats els prejudicis que emanaven de la societat feudal en relaci amb el seu ofici, el notari dignifica la
seva professi, augmenta en prestigi i esdev un personatge
indispensable per a la nova classe dirigent. (Pagarolas 1994:
335-336).

Ja hem dit que els notaris pertanyien a lestament dels artistes,

s a dir, aquells que lofici dels quals no comportava operacions
mecniques: cirurgians, barbers, apotecaris, especiers, causdics,
candelers de cera, etc. (Sol & Verds 1994: 26). Aquest estament
ocupava el tercer grau en el rang social burgs, desprs dels ciutadans honrats i els mercaders i abans dels menestrals. A la ciutat
de Barcelona, des de la reforma del 7 doctubre de 1455, el Consell
de Cent lintegraven aquests quatre estaments. Al bra dels artistes,
el Registre de deliberacions de la ciutat colloca sempre els notaris
en primer lloc. Sembla que als germans Pere i Antoni Vallmanya
no els va interessar dintervenir en el regiment de la ciutat, o, si
ho van fer, no aconseguiren dsser elegits, no consten a cap dels
volums del Registre de deliberacions, on shi anotava, cada any, els
noms dels jurats entrants i dels sortints.
No obstant aix, el trobem esmentat a la Cancelleria per
Joan II, en un document datat a la vila de Montblanc el 14 de
novembre de 1459, adreat al seu amat alguatzir [], mossn
Johan de Monboy, cavaller, a fi que intervingui en una querella,
juntament amb el seu amat conseller e regent de la Conselleria
nostra, micer Francesch Pons, doctor en leys, o altre en absncia
de aquell, per vs elegidor, prenent per escriv, en aquest fet, lo
feel nostre, nAnthoni Valmanya []. (ACA, Canc., reg. 3409, f.
5r; la cursiva s meva).
No hi ha dubte que aquest Antoni Vallmanya, escriv del rei
Joan II, ha de ser el nostre notari. Com veurem, al debat entre
ell i Joan Fogassot (XXIV), en nom de la donzella, per a la qual

POESIES

19

escriu les estrofes senars, arriba un moment en qu demana la

intervenci de Joan de Trastmara, aleshores lloctinent general de
Catalunya-Arag, perqu designi un jutge, ja que ni els nomenats
per a tal fi per la donzella, ni per la part de Joan Fogassot no
volgueren intervenir. Joan de Trastmara va satisfer la petici de
la donzella, s a dir Vallmanya, tot designant per a tal comproms Joan de Bellafila, sots pena duna multa de mil florins, en cas
que no compls el manament. Aix sesdevingu lany 1455, o al
ms tard, el gener de 1456, uns quatre anys abans del document
de la Cancelleria que hem comentat.

LA

FORMACI DELS NOTARIS

El nostre poeta probablement va seguir la formaci professional

comuna a tots els aspirants a notari del seu temps: aprenent lofici
al costat dun altre notari, potser al costat del seu germ Pere o
del seu pare, si s que aquest era tamb notari, o b a lescrivania
dun altre professional. Letapa daprenent devia comenar desprs
dhaver assistit a alguna de les escoles pbliques o privades de la
ciutat, on simpartien ensenyaments jurdics, gramaticals, retrics,
de lgica, escriptura i rudiments de llat; entre els dotze i els
quinze anys, devia iniciar laprenentatge prpiament dit en una
escrivania notarial, mitjanant un contracte.
A part de les escrivanies porttils que els notaris plantaven als
centres mercantils ms actius de la ciutat, sobretot a la plaa de
Sant Jaume i a la Llotja, generalment, disposaven duna escrivania
estable a casa seva (scribania, scriptorium, botigia o operatorium)
que esdevenia laula de laprenent. Aquest vivia a la casa del seu
instructor, sencarregava dalgunes feines domstiques i a canvi se
lalimentava, sel mantenia i se linstrua en les tcniques del seu
futur ofici (Pagarolas 1994: 337-340). s sobretot en aquesta etapa
que laspirant calia que es familiaritzs amb els tractats clssics
de lars notariae mitjanant els manuals de Rainiero de Peruggia,
Salatiel, Rolandino dePassaggieri, Pere dUnzola o Pere de Boateres que hi havia a la biblioteca de lescrivania. Tamb havia de
familiaritzar-se amb els formularis per a una redacci i ordenaci
textual correcta, i amb algun ars dictamini o dictandi.8

8. Aquests tractats iniciaven tamb lalumne en lexercici de la poesia i la

literatura en general (Curtius 1976: I, 117-120, 217-224).

20

JAUME AUFERIL

Passats dos anys, generalment, laprenent adquiria el grau

descrivent, i, aleshores, b podia continuar al costat del mateix
notari que lhavia instrut, o b completar la seva formaci amb
un altre; per ara amb un contracte de treball. En aquest moment,
laspirant havia de tenir coneixements suficients de calligrafia i
gramtica, tant en catal com en llat, i dominar tamb la redacci
del text (Pagarolas 1994: 339-340).
Els consellers de Barcelona exigien als candidats un mnim
de vuit anys daprenentatge per accedir a lexamen de suficincia
(Baiges 1994: 146-148), en el qual hom valorava no nicament
el domini de lars notariae, sin tamb la integritat moral de
laspirant (Garcia i Sanz 1994: 174). Per a accedir a lauctoritas
calia complir una srie de requisits: tenir ledat exigida, que a
la ciutat de Barcelona era de vint-i-dos anys, sser home lliure,
pertnyer al sexe mascul, sser fsicament apte, cristi, secular i
ve de la ciutat (Baiges 1994: 145-146).

La literatura medieval com a esbarjo collectiu

LA

DIVULGACI ORAL DE LA LITERATURA MEDIEVAL

Hom diu que Antoni Vallmanya fou un poeta de certmens

i debats (Rubi 1984: 438-439; Riquer 1964: II, 186-195); i no hi
podem pas estar en desacord. No ens lhem dimaginar un artista
recls a casa seva, sin que la poesia era per a ell una forma de
relaci i llument socials. Per cal advertir tamb que aquest fet
no t res dextraordinari ni s tampoc especfic del nostre autor,
sin que s una caracterstica comuna a tots els poetes medievals, ja des dels trobadors. I, aix mateix, ens podem preguntar
quin artista de qualsevol temps i de qualsevol cultura no se sent
complagut dexhibir pblicament el seu art.
La poesia, i fins i tot la novella en vers o en prosa, era una
activitat literria concebuda per a un auditori collectiu i com a
esbarjo social; hereva, ni ms ni menys, en aix com en moltes
altres coses, de la poesia trobadoresca. Tot plegat no exclou que
tamb pogus sser llegida individualment. No hem doblidar
que la poesia trobadoresca era cantada, i, per tant, es componia
per divulgar-la davant dun auditori; a principi del segle XIV encara
es feia de la mateixa manera. Tot i que, posteriorment, la msica

POESIES

21

va anar desapareixent, aquesta funci collectiva va continuar.9

Aix ens vagar de demostrar-ho mitjanant lobra de Vallmanya,
la qual posa de manifest aquesta funci social de la poesia ms
que potser cap altre poeta catal del segle XV.10
Per, abans, em permetr daplegar uns quants exemples ben
coneguts de lactivitat potica catalana del segle XV, que, reunits
des daquest punt de vista, sn una prova que la poesia culta
tenia essencialment una divulgaci oral recitada de memria o
llegida11 i una funci collectiva desbarjo, de denncia, dagressi
poltica o personal, o de dol; i que tot aix podia tamb comportar les obres fetes per encrrec. A travs daquests exemples,

9. Turr (ed.) (1996: 141), en el seu comentari al Consistori dAmor de Romeu

Llull, una obra que t algunes similituds amb la Sort de Vallmanya per les citacions de
dames barcelonines del seu temps, ja sadona que aquest poema havia de ser divulgat
a manera desbarjo Potser a casa de Romeu Llull mateix, per fa la impressi que
vulgui establir una separaci radical entre laristocrcia i la burgesia; i, tal com ho
planteja, sembla que seria la primera la que hauria practicat sempre la divulgaci oral
literria, segurament pensant en les canons trobadoresques; la classe burgesa no hauria
participat daquesta mena de sessions fins al segle XV de fet, no es compromet a
apuntar cap data; de tal manera que hom podria concloure que aquest fenomen es
podria haver produt grcies a Romeu Llull; tot imitant els costums de laristocrcia.
Per s evident que a mesura que la classe urbana va anar aconseguint el poder
econmic, i la ciutat va substituir el castell com a centre dactivitats econmiques i
culturals, els esbarjos literaris, i lamor corts, concretament, van accedir a la ciutat i
la classe burgesa shi incorpor de seguida, tot barrejant-se amb la noblesa. I fins i tot
ens sembla obvi que la burgesia, aix com les classes populars, gaudien des de sempre
de les seves sessions literries orals. Igualment, i pel que fa a les connexions entre la
poesia trobadoresca i la burgesia, noms cal que recordem que a principi del segle XIV,
lany 1323, un grup de ciutadans de Tolosa de Llenguadoc, la majoria dels quals eren
burgesos, van fundar el Consistori de la Gaia Cincia amb el propsit de ressuscitar
la poesia trobadoresca i conservar la llengua occitana clssica (Riquer 1964: I, 521).
s obvi que aquests burgesos tolosans coneixien molt b aquesta tradici potica,
segurament des de feia un bon grapat de generacions, i que lhavien feta tamb seva.
Daltra banda, la literatura era de transmissi oral a tots els estaments socials des
dels seus orgens fins ara mateix; i totes les classes celebraven sessions i concursos
literaris amb festes. Pel que fa a la divulgaci oral de la poesia popular entre tots
els diversos estaments, vegeu Serr Campins 1996: 37-42; 1999a; 1999b.
10. Ja vaig demostrar en ledici del poeta Francesc Ferrer (Auferil (ed.) 1989:
149-154) la funci de la literatura culta medieval com a esbarjo oral i collectiu.
Aquesta era una qesti que feia molt de temps que em preocupava; tot i la meva
recerca no vaig trobar ning que sho hagus plantejat. Ara, desprs de la publicaci
del meu treball, he vist que aquest aspecte ja circula, per sense que ning esmenti
per res la meva feina.
11. En la meva edici de lobra de Francesc Ferrer, vaig advertir que la versi
del Roman de larmada del sold contra Rodes del canoner de Saragossa (P) ofereix
mostres inequvoques que el copista el va escriure mentre alg lhi recitava de memria
(Auferil (ed.) 1989: 70-72, 152).

22

JAUME AUFERIL

veurem com tots exigeixen una divulgaci oral i un auditori amb

presncia de religiosos i religioses, sovint protagonistes de conflictes sentimentals.
Aquesta societat literria abraava tots els estaments socials: des de la reialesa i laristocrcia fins als ciutadans honrats,
els mercaders, els notaris i els metges, i potser no haurem
dexclouren els menestrals. No podem parlar, doncs, duna literatura feta per a la burgesia barcelonina com diu Pags,12 i que
Riquer, incomprensiblement, repeteix en parlar de Vallmanya.13
Al final del segle XIV i durant el XV, i, sens dubte, tamb abans,
la poesia i els cenacles literaris abastaven tots els estaments. Heus
aqu alguns exemples.

12. Ces pauvres bourgeois de Barcelone qui, comme ceux de Toulouse, ne pouvaient
gure chanter que la Vierge Marie, staient aviss de jouer lamour chevaleresque avec
les religieuses des monastres o ils se runissaient, au retour du printemps (Pags
1936: 354; la cursiva s meva). s increble que un filleg que havia editat Ausis
Marc i daltres poetes del XIV i el XV digui aquest disbarat.
13. Passen de vint les poesies conservades del notari Antoni Vallmanya, hbil
rimaire ms que no pas poeta, per que s un clar ndex dels gustos literaris de la
burgesia barcelonina de la segona meitat del segle XV, burgesia cultivada i elegant,
que llegeix autors clssics i renaixentistes i que mant alguns dels temes predilectes
de la lrica de la cort; i acaba larticle dedicat a Vallmanya tot insistint en aquest
grup social com a destinatari exclusiu: s un poeta floralesc, en el sentit pejoratiu
daquest mot, per per aix mateix ens dna la mesura duns gustos literaris burgesos
en la segona meitat del segle XV (Riquer 1964: III, 186, 195). Sembla com si Riquer,
conscientment o inconscient, shagi deixat endur per la visi inadequada que dna
Pags, tot rectificant amb energia, aix s, la malaurada expressi Ces pauvres
bourgeois de Barcelone de Pags, oferint-nos, en canvi, una burgesia cultivada,
elegant interessada pels autors clssics i renaixentistes. Per s que crec que no podem
quedar-nos amb la idea que la poesia de Vallmanya era burgesa; i aquesta expressi
en boca del doctor Riquer em sorprn perqu s positivament que no s aquesta la
seva manera de contemplar la literatura del segle XV. Sospito que Riquer sha deixat
endur excessivament pel prestigi de qu gaudia Pags als Pasos Catalans. Sc, de tota
manera, ben conscient del problema que planteja a un estudis de lart del segle XV
aquesta qesti social. Les ciutats ja fa temps que han desplaat el castell com a centre
de reuni. Laristocrcia ha baixat als burgs i shi ha comenat a obrir cases; per no
sembla pas que puguem reduir aquesta societat al qualificatiu de burgesa com si
fssim al segle XIX o, millor encara, al segle XX. La majoria de les monges celebrades
per Vallmanya a la Sort eren nobles o pertanyien a lestament dels ciutadans honrats
(mena daristocrcia urbana a punt daccedir a la noblesa). Aix mateix, de seguida,
anirem veient com aquesta societat literria anava des de la reialesa fins als notaris.
Malgrat tot, com ja he dit, sc ben conscient daquest problema terminolgic. Fins i
tot un estudis com De Sanctis sen serveix: Spirito ed eleganza, questo il mondo
poetico di una borghesia colta e contenta, che cantava i suoi ozii e passava il tempo
tra Quintiliano, Cicerone, Virgilio, e i bagni e le cacce e gli amori (De Sanctis 1970).
Per la societat florentina no era igual que la catalana.

POESIES

23

Lany 1394, linfant Mart el Jove, quan tenia assetjada la ciutat

de Catnia, va encarregar a Guillem de Masdovelles que li escrivs
un sirvents (Riquer 1964: I, 685). s evident que aquesta obra
de carcter politicomilitar havia de tenir una dimensi pblica,
immediata i collectiva.
Aquest mateix poeta, que visqu a cavall dels segles XIV i XV,
va participar als consistoris de Tolosa i de Barcelona i, en aquesta
mateixa ciutat, va intervenir en el certamen organitzat per mossn Bartomeu Castell a lesglsia de Sant Just de Barcelona, el
juny de 1438.14 Shan conservat sis debats amb el seu nebot Joan
Berenguer (Riquer 1964: 688-689).
Gabriel Ferrs va escriure un Plant fet per la mort del rey
En Ferrando en persona de la reyna, que lautor va posar en boca
de la reina vdua, Elionor dAlburquerque (Riquer 1964: I, 626628). La composici, sens dubte, la va encarregar la cort perqu
fos recitada o llegida en pblic durant el funeral del monarca;
cosa que fa pensar que als funerals shi devien llegir o recitar
planys, de la mateixa manera que a la poesia oral o tradicional
hi ha les anomenades canons de mort, conegudes tamb amb
el nom de glosats de tristor, que componia un poeta oral i
que cantava ell mateix, o b el proms o la promesa, el vidu o
la vdua, o un parent prxim de la persona difunta; o, si algun
daquests no gosava cantar, demanava a un amic o amiga que el
substitus.15 Tots els planys es feien per encrrec, com, per exemple, les clebres oracions fnebres de Bossuet. Si creiem que era
aix, cal concloure que Gabriel Ferrs era un poeta molt reputat
al seu temps.
Arnau dErill escriv, entre el 1417 i el 1418, un sirvents
de vint-i-nou estrofes de vuit versos cadascuna contra un nebot
seu, frare de lorde de lHospital, perqu va deixar prenyada la
seva filla Margarida, monja hospitalria del convent dAlguaire.
El ttol del sirvents s el segent: Serventesc fet per nArnau
dErill contra son nebot, fra Ramon Roger dErill, comanador de
Barbens, de lorde da Sant Joan de Jerusalem, lo qual dea que li

14. Veurem que els consistoris potics de Valldonzella se celebraven tamb al

recinte ms solemne i sagrat del cenobi: el cor de lesglsia.
15. Vegeu Serr 2005: 22-33. Insistir en les afinitats enormes que hi ha entre
la literatura medieval i la tradicional o popular, perqu no hi ha cap dubte que lorigen
de la poesia medieval es troba essencialment en el bagatge de tradici oral.

24

JAUME AUFERIL

havia emprenyada una sua filla, monja dAlguaire (Riquer 1964: I,

619, 624).16 El pare de la monja ultratjada no evit pas lescndol,
sin que, al contrari, va aprofitar lafer sentimental per fer-ne
matria potica i divulgaci pblica. Crec que, essent un poema
de denncia, havia de ser llegit, o recitat per un professional, en
alguna sessi literria collectiva, de les nombroses que se celebraven; a ms, aix es devia fer de manera prcticament immediata
a lesdeveniment denunciat; ja que no tindria cap sentit que fos
publicat per a la memria futura.
Lleonard de Sors t un poema, Enamorats qui teniu prim
sentit, que comena de manera molt semblant a Enamorats,
doleu-vos de ma vida de Francesc Ferrer. Sn demandes, poemes de debat, i, per tant, els hem dimaginar llegits o recitats en
pblic, tant les demandes com les respostes; cosa que tractarem
ms endavant quan parlem del joc partit entre Vallmanya i Joan
Fogassot. Aix com Francesc Ferrer promet un pa a aquell qui
endevini el nom de la seva dama, Sors promet un anell esmaltat
a aquell trobador que li digui on s el seu cor. Li va respondre
Jaume Safont, ben convenut que el cor del poeta era:
A Pedralbes, on tant mesqus desvia,
lo trobareu, quel t apresonat.17
16. Aquest afer ens interessa de manera doble per tal com ens parla del
relaxament que regnava als monestirs i convents del segle XV; aspecte que queda a
bastament reflectit en la poesia de Vallmanya, del qual tamb ens ocuparem quan
ser el moment.
17. Riquer 1964: III, 16-17. Remarquem la galant malcia de la frase on tot
mesqus desvia aplicada a un monestir femen; la qual cosa fa pensar que aquest
monestir, aix com el de Valldonzella, devia ser tamb un centre literari. I, en conseqncia,
que aix era fora com a tot Europa, malgrat el fet que, molt possiblement, lobra de
Vallmanya sigui lnica que ens nofereixi una mostra del tot evident. Per ms que he
cercat un cas similar al dAntoni Vallmanya i el monestir de Valldonzella no he sabut
trobar-ne cap. S que tenim informacions ms o menys escadusseres dafers sentimentals
literaris o reals en el mn religis, com el que hem esmentat ara mateix de Lleonard de
Sors, o la injria comesa per Ramon Roger dErill, frare de lorde de lHospital, contra
la seva cosina Margarida dErill, monja hospitalria del convent dAlguaire. I daltres
que tamb esmentarem. Les notcies sobre afers sentimentals en el mn religis sn
prou abundants i no s aquest el lloc adequat per dedicar-nos-hi; recordem noms que
aquestes histries sentimentals, literries o fictcies, no van pas acabar al segle XV. A
tall dexemple podem recordar les Lettres portugaises de Mariana Alcoforado de 1669,
les aventures de Giacomo Girolamo Casanova, o el clebre episodi de Gertrude, la
Monaca di Monza, dins la novella dAlessandro Manzoni, I promessi sposi. Per tot
un cicle poeticoamors dedicat a una monja i centrat i celebrat en un monestir no nhe
sabut trobar cap altre. No em sembla versemblant que el fenomen de Valldonzella sigui
exclusiu de la Barcelona de mitjan segle XV, i crec, per tant, que a partir de lobra de
Vallmanya cal concloure que aquesta mena dactivitats literries havien de celebrar-se a
tot Europa, malgrat el fet que jo no hagi sabut trobar-ne informaci.

POESIES

25

Sors escriv algunes altres composicions dedicades a una monja

del monestir de Pedralbes, aix com Vallmanya nescriv tretze per
a una monja de Valldonzella. El ms probable, doncs, s que el
monestir de clarisses de Pedralbes fos tamb un cenacle literari
com ho era Valldonzella, i possiblement tamb ho fossin daltres
monestirs. Recordem que Vallmanya intervingu en el certamen
de la joia de desconeixena celebrat al monestir de Framenors de
Barcelona. La producci datable de Lleonard de Sors s situada
per Mart de Riquer (1964: III, 27) entorn de 1448, any en qu
creu que aquest poeta era encara jove.
Sors era tamb un poeta de certmens i reunions literries, com
observa Rubi (1984: I, 315), i a travs dels poetes amb qui es va
relacionar Franc Joan Puculull i Jaume Safont, enllacem amb
Joan Fogassot, que va debatre amb Franc Joan Puculull i tamb amb
Antoni Vallmanya. En el joc partit entre aquests dos poetes (composici XXI daquesta edici), Fogassot nomena jutge Franc Bussot.
Aquest tamb organitz un certamen, la joia del qual se lemportaria
el poeta qui millor destrouiria crueltat, guanyada per Lleonard de
Sors (Riquer 1964: III, 18). Aix mateix, dedic poesies a Elionor
de Cardona, marquesa dOristany, cosa que el relaciona amb Franc
Guerau i Joan Berenguer de Masdovelles (Riquer 1964: I, 26).
I ja que hem tornat a trobar un altre galanteig amb una
monja clarissa de Pedralbes, recordem que tamb mossn Verd
t una can dedicada a una monja cistercenca del monestir de
Vallbona, anomenada Serena Sestorres. El poema sembla que s
datable devers mitjan segle XV (Riquer 1964: III, 58).
Jordi Centelles, fill bastard del comte dOliva, Francesc Gilabert de Centelles, primer comte dOliva, que segurament deu
ser el Francesc Centelles citat a Lo conhort de Francesc Ferrer
(Auferil (ed.) 1989: 244 n. 142), rector dOliva i Almenara el 1461,
i canonge de la seu de Valncia del 1466 al 1486, intervingu a
Les trobes en lahors de la Verge Maria, en qu la seva poesia
ocupa el primer lloc. T tres poesies religioses ms (Riquer 1964:
III, 374). El 25 de juliol de 1470 va ser greument ferit al ventre en
una baralla amb el fill de mossn Estanya (potser el poeta daquest
mateix nom, de qui noms sha conservat una poesia) el qual, a
la vegada, fou ferit al cap, per causa de les monges del priorat
cistercenc de Santa Maria Magdalena del Montsant, a Xtiva.
Una vegada, particip com a jutge en un certamen sobre
el Corpus Christi organitzat pels frares del Carme de Valncia i

26

JAUME AUFERIL

va fer atacar un jove concursant, de cognom Garcia, beneficiat

de lesglsia parroquial de Santa Caterina de Valncia, jove bell
de persona e molt preat, e gran trobador de la Gaya Scincia,
perqu aquest difamava iradament Jordi Centelles, per tal com no
havia estat premiada, ni tan sols esmentada, la seva poesia. De
fet, sembla que el fons del conflicte no era tant lamor propi ferit
del jove poeta no premiat com la rivalitat entre ambds per causa
duna folla monja de la Sadia, s a dir el monestir cistercenc
de Gratia Dei de la ciutat de Valncia, situat al pla de la Sadia.
Centelles li fu donar una coltellada al cap, que result inncua
grcies al fet que el jove Garcia duia cervellera. El 10 de juliol de
1477, a la nit, Jordi Centelles, amb gent armada, esper el jove
beneficiat de Santa Caterina al carrer de Misser Maroma, on
vivia el seu pare. Garcia se nassabent i llog gent disposada a
combatre, i el grup, illuminat per una llanterna, entr al carrer,
i Garcia crid Qui va all?. El canonge, convenut que era la
gurdia, respongu Don Jordi, i Garcia, al crit de Muira don
Jordi!, es precipit sobre ell i li don tan gran coltellada al cap
que, malgrat la cervellera, lobr de la galta a la barba i el fer
tamb al bra i a la cuixa. Jordi Centelles rest nafrat i envergonyit tot lo temps de la sua vida per un fill dEn Joan Garcia.
El jove beneficiat i els seus companys hagueren dexiliar-se i viure
amb recel i dolor la resta de la seva vida; e la folla de la monja estava en son monestir: no pensava en lo mal e dan que ss
seguit en tals persones per causa della.18
Manuel Sanchis Guarner diu: Tots aqueixos certmens tenien
molt de festa mundana i de fira de vanitats, i com sempre ha
estat habitual en les justes potiques, els jutges estaven sotmesos
a pressions extraliterries, i llurs veredictes eren sovint ben discutibles i discutits (Sanchis Guarner 1974: XXXVI).

18. Sanchis i Sivera 1932: 280-359, 419-442; Sanchis Guarner 1974: XXXV-XXXVI
(citats per Riquer 1964: III, 374-375). Ja veurem que aquells qui eren designats jutges
declinaven sovint aquesta responsabilitat i que en el cas de la ten entre Vallmanya i
Fogassot (poesia XXI) van arribar a lextrem dhaver de recrrer a Joan de Trastmara,
aleshores rei de Navarra i lloctinent general de Catalunya; el qual nomen jutge Joan
de Bellafila, sota lamenaa duna multa molt elevada, 1.000 florins, si no complia el
seu deure. De manera que poca broma. Lancdota de Jordi Centelles i el desconegut
Garcia, lexagerada multa amb qu Joan de Trastmara amenaa el jutge que ha
designat i els casos tan freqents en qu moltes persones declinaven tal honor ens
indiquen que aquests combats no eren pas tan plcids com semblen des del nostre
punt de vista, sin que hi devia haver molt damor propi ferit, ressentiment i, fins i
tot, afany de revenja.

POESIES

27

Francesc Ferrer t tamb dos debats amb Valterra i la composici Enamorats, doleu-vos de ma vida; s a dir, poesies de
combat, o reptes potics, els quals demanen tamb un auditori,
encara que potser les realitzades amb Valterra sembla que es van
trametre per escrit. Per aix tampoc no exclou la divulgaci
oral. Enamorats t tot laspecte de ser un repte ems en una
sessi literria, i podem imaginar que la resposta o les respostes
es devien realitzar segurament al mateix local on el repte havia
estat proclamat. Igualment, s un certamen literari o un combat
la Demanda feta per frare Pere Martines als trobadors de Valncia, en el qual particip Francesc Ferrer, i aqu s que sabem
que el debat fou pblic i celebrat a la Sala de Valncia, s a dir
a lAjuntament (Auferil (ed.) 1989: 81-87).
Bernat Fenollar debat amb Ausis Marc, segurament als
darrers anys del poeta de Gandia, quan Fenollar era fora jove.
Riquer li suposa uns vint anys en aquell moment, la qual cosa el
porta a situar la data del seu naixement devers el 1438, de manera que Fenollar hauria debatut amb Ausis Marc el 1458, any
de la seva mort. A la demanda de Fenollar tamb hi va respondre
Rodrigo Dez (Riquer 1964: III, 322). En aquestes dates darreres
de la seva vida, Ausis Marc tingu un combat potic amb Tecla
Borja, neboda de Calixt III, i amb Joan Moreno (Riquer 1964:
II, 486 i 489). Crec que ens s lcit de remarcar que Tecla Borja
inicia la seva resposta amb el mot Odes, no pas Llegides:
Odes vostres raons belles.
Segons Riquer (1964: III, 321-322),
Per a Fenollar, la poesia no t sentit si no s en forma de
dileg, discussi o collaboraci entre amics, i gaireb tot
el que dell ha restat est ntimament relacionat amb altres
poetes o rimadors. Per aquesta ra, a lentorn de la figura de
mossn Fenollar, anirem estudiant la personalitat dels seus
amics i les seves relacions literries, cosa que ens permetr
dentrar en lambient dels escriptors valencians de la segona
meitat del segle XV i primers anys del XVI.
s el mateix que hem comenat dient sobre Vallmanya i que
Rubi observa sobre Lleonard de Sors. Per, com veiem, aquesta caracterstica s aplicable a tots els poetes dels segles XIV i
XV, i, s clar, als trobadors, als quals no hem doblidar pas. Qui
sescapa dels certmens o els debats? I aix en el supsit que
calgus escapar-sen. Veiem que ni tan sols Ausis Marc! I tamb

28

JAUME AUFERIL

cal que ens demanem si, a part, dels dos debats breus dAusis
Marc conservats, hem de creure que les seves poesies amoroses
o morals no eren tamb divulgades en audicions pbliques? Jo
crec que s que ho eren, igualment com totes. En tot aix, no
hem doblidar el senyal, s a dir el nom potic que amagava el
real de la dama, i que sens dubte era un dels motius literaris ms
interessants per a lauditori: arribar a descobrir qui era la dama
a la qual cantava el poeta.
Ens belluguem encara dins els prejudicis romntics de la intimitat, lespontanetat i la sinceritat artstiques; lobra dart ntima,
sincera, despresa de qualsevol afany desbarjo, vanitat o activitat
social i lucrativa, si s possible. Teories que els romntics no respectaren pas. Ells tampoc no sestaven dorganitzar certmens i
sessions artstiques pbliques, potiques o musicals, i exposicions
pictriques o escultriques! Lartista ha cercat des de sempre el
reconeixement pblic, laplaudiment, i, si pot ser, viure del seu
art, i com ms b millor. Els romntics, al capdavall, malgrat
llurs teories, actuaren igual que els artistes de tots els temps. I,
en qualsevol cas, s obvi que per als poetes i la societat medieval
aquests criteris romntics no tenien cap sentit.
Hem dimaginar aquests debats com a privats o pblics?
s que el demandant trametia la requesta a un o ms poetes de
manera privada, i aquests li contestaven igualment, i tot plegat
quedava entre ells, sense espectadors?, sense un auditori? No
sembla gens versemblant. Seria com si imaginssim actualment
un torneig de tennis o qualsevol altra competici esportiva o interpretaci artstica feta privadament. s clar que no cal excloure
lesbarjo privat, per en darrer terme qualsevol artista, intrpret
o esportista el que desitja s lexhibici pblica. Al capdavall, no
es divulgaven aquests debats mitjanant els manuscrits? Doncs,
ra de ms perqu aquesta publicaci fos immediata, personal, i
oralment pblica, amb un auditori que manifests el seu acord o
desacord. No hem doblidar, com ja hem dit, que la poesia dels trobadors era cantada, i, per tant, concebuda per propagar-la davant
dun auditori; i que encara que, posteriorment, la msica va anar
desapareixent, aquesta funci collectiva segurament va persistir.
s indubtable que va continuar, com ens vagar de demostrar
mitjanant la poesia de Vallmanya i com ja vaig demostrar a la
meva edici de Francesc Ferrer (Auferil 1989: 149-154).
El maig del 1454, Joan Fogassot va guanyar una joia (una
estola de seda ab una gerrilla dor ab un rob encastat) en un

POESIES

29

certamen sobre la presentaci de la Mare de Du al temple, celebrat a lesglsia de Santa Anna de Barcelona (Riquer 1964: III,
104). Particip en diversos debats. Amb Franc Joan Puculull,
sobre qu val ms: perdre laimia o un bon amic? Fogassot va
triar com a rbitre mossn Ramon de Cardona, i Puculull, Lleonard de Sors. La contesa s datada el febrer del 1450. Va debatre
tamb amb Antoni Vallmanya (composici XXI daquesta edici),
que comentarem ms endavant; amb Pere Vilaspinosa, escrivent
valenci, que desprs esdevingu notari. En aquest darrer cas, van
triar com a jutge mossn Joan Salom, prevere, al qual sadrecen
tots dos contendents; de manera que en aquesta contesa noms
hi hagu un jutge, la sentncia es va posar per escrit i en vers.
Joan Fogassot fou triat jutge duna ten promoguda per un
desconegut Ricard, contra Pere Saguda i Joan Sacoma (Riquer
1964: III, 103).
Joan Francesc Bosc, que signa les seves poesies com a Joan
Bosc, va intervenir en els Deseiximents contra Fals Amor, organitzats per Pere Pou, el 25 de mar de 1458, al monestir de Santa
Maria de Valldonzella (Riquer 1964: III, 365-366). A part daix,
debat amb Joan Berenguer de Masdovelles, i Antoni Vallmanya
el design jutge del seu debat amb Joan Fogassot.
Joan Berenguer de Masdovelles t un afer sentimental literari
amb una dama de nom Elionor, que sinicia conjuntament amb
dos amics seus, tamb poetes, mossn Andreu Despens i mossn
Francesc Mart de Gralla, els quals, alhora, van fer aimies, i aix
es va iniciar una elaboraci potica conjunta, amb debats entre
ells. En aquest cas, els debats eren tramesos per escrit, per tal
com els tres amics vivien en poblacions diferents: Despens i Gralla
a Lleida i Masdovelles a lArbo. Debat tamb amb el seu oncle
Guillem de Masdovelles i amb el seu germ Pere Joan de Masdovelles i amb Llus de Requesens (Riquer 1964: III, 124-125, 131).
Tamb va compondre poesies per encrrec, de la mateixa manera
que Antoni Vallmanya: dos maldits fets per a un cos seu que no
sabia trobar (10 de maig de 1438); una can per a un amic que
tampoc no en sabia, de trobar; una altra can per a un amic,
enamorat tmid; una tercera per a un altre amic, que shavia de
separar duna donzella que estimava, per causa de lepidmia; i
una can per a un altre amic (Riquer 1964: III, 131-132). I t
aix mateix una cobla divinativa, a lestil de la de Francesc Ferrer,
inclosa a la cinquena cobla de la composici 115, Alsgunes gens
man dit, moltes vegades, que porta per ttol Sobre lo nom de

30

JAUME AUFERIL

saymia (Aramon 1938: 162-163). El poeta hi descobreix, malgrat

tot, el nom de la dama en acrstic, Joana, per no pas a la
tornada com diu Riquer (1964: III, 127), sin a la cobla VI, i de
manera fora crptica, als cinc primers versos daquesta cobla i a
linrevs! Sigui com sigui, el que aqu ens interessa remarcar s
aquest joc generalitzat que acompanya constantment la poesia del
segle XV, i, s clar, tamb la dels segles anteriors.
Una mostra molt interessant daquest sentit collectiu de la
literatura s el Parlament en casa de Berenguer Mercader de Joan
Ros de Corella, la qual, sens dubte, reflecteix, si no un esdeveniment real tal com ell ho diu per escrit, cosa que tamb podria
ser, s una realitat fora quotidiana entre la gent lletraferida, aix
com als msics els agrada reunir-se i fer msica a casa dalg,
tot interpretant algun quartet o un quintet, en companyia daltres
amics que hi sn convidats. En aquest cas, el que ens interessa
s remarcar que grcies a aquesta obra de Ros de Corella sabem
ben segur (cosa, daltra banda, lgica) que els cenacles literaris
no se centraven nicament en les institucions que disposaven de
grans espais, i que tenien una certa dimensi pblica: sales consistorials, palaus (pensem en la cort literria de Pere el Cerimonis,
un costum que sens dubte es mantingu amb els seus fills, i que
ja existia als segles XII i XIII; la reina Margarida de Prades tingu
la seva cort, com s ben sabut, i tamb la tingu Alfons el Magnnim, i veurem com Joan de Trastmara, essent rei de Navarra,
fou sollicitat per Antoni Vallmanya com a rbitre en el seu llarg
debat amb Joan Fogassot), esglsies, monestirs i convents, sin
tamb en les cases particulars.19
Una prova del que diem s el cercle literari valenci que
gira entorn de Bernat Fenollar, dinamitzador de debats i obres
collectives, dins un important cercle literari en el qual trobem
Ausis Marc i Ros de Corella. I recordem aix mateix com a
exemple excellent daquesta societat lletraferida, que en les reunions comentaven els esdeveniments literaris locals, a Lo somni de
Joan Joan de Jaume Gassull, hi ha una dama que coneix molt b
lactualitat literria, per que no sap llegir i t ganes daprendren
(Riquer 1964: III, 341).

19. Haurem dinsistir encara ms sobre tot aix quan parlem del joc partit
entre Vallmanya i Fogassot.

POESIES

31

Igualment les poesies delogi a dames de lalta noblesa sn

per descomptat obres divulgades en aquestes corts: Sin lo mn
fos gentilesa perduda, dAndreu Febrer, elogiant les dames de la
cort de Cardona; Sobrel pus naut alament de tots quatre, del
mateix Febrer, dedicada a lloar la reina de Siclia. O dalguna
dama del palau, com Lionor de Pau, filla del camarlenc Francesc
de Pau, la qual estigu al servei de la reina Violant de Bar, i que
fou celebrada per Llus Icart (Riquer 1964: I, 642). O el mateix
Icart, Jordi de Sant Jordi, Arnau Marc, Arnau dErill, a lentorn de
la cort literria creada per la reina Margarida de Prades, retirada
al monestir de Valldonzella el 1420.
Les poesies sorgien de reunions damics, de sessions literries,
pbliques o privades, de cenacles, en els quals hi havia una joia
per al poema considerat com el millor. Debats, sovint llargs, que
podien durar un any, sens dubte pblics, que acabaven amb una
sentncia oral o escrita a favor del poeta que havia convenut
lrbitre o els rbitres; i el mateix passava amb els maldits, els
comiats i els maldits-comiat, aix com amb les canons, s clar. En
aquest cas, lentreteniment del pblic consistia sobretot a endevinar
el nom de la dama, tant si era lloada, maldita o acomiadada. Ja
ho va dir fa temps Francesco de Sanctis (1970: 367): La letteratura vien fuori tra danze e feste e conviti.
El que passa s que aquest aspecte, en el cas de Vallmanya,
s, sens dubte, ms conspicu que no pas en la majoria dels altres
poetes del seu temps. La seva obra conservada se centra essencialment en el monestir de Santa Maria de Valldonzella, el qual
actuava com a veritable centre literari, al costat daltres monestirs
com el de Pedralbes i el convent de framenors, les sales municipals
i les cases particulars.

EL

MONESTIR DE

VALLDONZELLA

El monestir de monges cistercenques de Santa Maria de Valldonzella s el nucli literari on hem de situar el nostre poeta duna
manera quasi exclusiva, almenys fins al 1460, ja a les portes de
lesgotadora guerra civil (1462-1472). El monestir femen s present
duna manera o una altra a les poesies II-III i VIII-XIII, la meitat
de les quals fan referncia explcita a Valldonzella, el cenobi cistercenc que tamb servia de residncia reial, especialment quan els
monarques tornaven de viatge i shi allotjaven, descansaven i shi
restauraven abans dentrar triomfalment a la ciutat. A Valldonzella,

32

JAUME AUFERIL

mor Mart I; i, el 1420, com ja hem dit, shi install la reina

vdua Margarida de Prades; que hi cre una cort literria de la
qual nera, s clar, el centre, i fou celebrada per Llus Icart, Jordi
de Sant Jordi i Arnau Marc. Hom podria pensar que fou la reina
Margarida la instauradora daquest cercle potic, per penso que
aquesta prctica ja devia sser habitual abans de la seva arribada.
Ms encara essent residncia reial. Hem vist que Lleonard de Sors
escriv canons per a una monja del monestir de Pedralbes; que
al monestir de framenors shi celebraven tamb certmens literaris; que la filla monja dArnau dErill tingu un afer amb un cos
seu, frare de lorde de lHospital; i que Jordi Centelles, canonge
de la seu de Valncia, tamb en tingu un amb un tal Jordi, per
causa duna monja de la Sadia. I, com ens vagar de veure, les
relacions entre poetes i monges eren fora freqents.
El monestir era molt a prop de la ciutat, en el cam de la
Creu Coberta, a la vora de lactual plaa dEspanya, i, possiblement, entre els carrers de Calbria i Borrell; per tant, a uns quinze
minuts a peu del portal de Sant Antoni; per b que Vallmanya
probablement prenia, sobretot, el portal de Tallers, ms a la vora
de casa seva, i que, a ms, era per on se solia anar al monestir
de Valldonzella (Duran i Sanpere 1975: 308).20
Potser no hem dexcloure la possibilitat que Vallmanya freqents altres cenobis femenins, per el ms versemblant s que
les poesies que fan referncia a una monja, i, especialment, les
que porten els senyals Retret dAmor i Archiu de Seny, hagin
sortit dun mateix centre literari. Ms encara si tenim en compte
que les rivalitats entre les diferents congregacions femenines foren
constants durant el segle XV, i ocasionaren ms dun mal de cap
al consistori de la ciutat (Costa 1973).
s cert que Vallmanya va concrrer al certamen convocat pel
cirurgi Mart Bellit al monestir de framenors o convent de Sant
Francesc de Barcelona, ell va escriure el poema que va actuar

20. Aquest cenobi fou destrut el 1652 per les tropes espanyoles, durant el
llarg setge de Barcelona. La comunitat permut ledifici del priorat de Natzaret, filial
del monestir de Poblet, pels terrenys del monestir destrut, i sestabl en aquest antic
local que es trobava a lactual carrer de Valldonzella. Destrut tamb aquest recinte el
1909, durant la Setmana Trgica, el monestir de Valldonzella es troba avui al barri de
Sant Gervasi, carrer del Cister, nm. 41, prop don hi havia hagut el palau reial de
Bellesguard, en un edifici destil modernista, obra de larquitecte Bernard Martorell.
Vegeu Mas 1907; Piquer 1967; Paul 1972; Madurell 1976.

POESIES

33

a manera de cartell o convocatria de la joia de Desconeixena,

Ancis tot de lamagat engan (poesia V de la nostra edici), i
ell mateix hi concurs amb dos poemes (VI-VII), el primer del
quals, Lignorant hom portab si un greu dan, va guanyar la joia.
Per s un monestir mascul, en el qual shi celebraren daltres
certmens.21 Les tres poesies amb qu va participar-hi Vallmanya
porten, totes tres, el senyal Retret damor, de manera que aquest
canvi de centre literari no trenca pas la unitat del cicle potic que
t com a eix una monja de Valldonzella.
Sembla, per tant, que cal concloure que totes les poesies de
Vallmanya adreades a una monja de Valldonzella, o a lloar-ne
tretze en el seu poema ms ambicis, la Sort (X), el poeta les
devia llegir pblicament en un acte revestit duna certa solemnitat,
ja que se celebrava al cor del monestir, i el poeta dna el nom
de consistori a aquest aplec de persones.
Aquest grup de composicions consisteix en una mena de
correspondncia epistolar entre un galant, que de vegades sembla
que ha demanat al poeta que escrigui en nom dell, i una monja de Valldonzella, la qual tamb fa el joc de demanar al poeta
que escrigui en el seu nom, car no s rims compondre (VIII,
4). Malgrat tot, com veurem, el poeta sidentifica amb el mateix
galant, i, evidentment, les poesies posades en boca de la monja
foren tamb escrites pel mateix Vallmanya, com indiquen prou b
les rbriques i totes les anotacions laterals que Vallmanya va posar
a fi dacreditar la seva autoria. El carcter epistolar daquest cicle
amors queda, aix mateix, clarament expressat per la monja al
mateix poema VIII: Si m rescriviu, daltri no gau figura.
Ignorem si totes les monges del monestir de Valldonzella
formaven part de lauditori. Jo minclinaria a creure que s per les
raons que ja hem donat a bastament: aquestes sessions literries
tenien un caire de festa i esbarjo social molt important, i no hi
ha dubte que hi assistien no nicament les monges del cenobi en
qesti, sin tamb persones de la ciutat que hi eren convidades.
Com ja hem dit, les sessions se celebraven al cor del monestir.
s evident que aquests actes, que tenien lloc pel que sembla
en diumenge, eren fora concorreguts i solemnes, i que Vallmanya

21. Es trobava al final de la Rambla, a lactual plaa del Duc de Medinaceli,

tocant al carrer Ample, i fou enderrocat el 1835.

34

JAUME AUFERIL

no era pas lnic poeta a participar-hi. Aix, per exemple, a la nota

marginal de la poesia XIII, Novellament he sentida lempresa,
lautor ens diu: Fon spandida la present scusaci digmenge a vi de
maig, any mil CCCC LVIIII, per mi, Anthoni Vallmanya, dins lo cor
de Valldonzella, hon se tenia consistori de la tan del sartre e de
largenter: qual offici merexia ms honor. Aquesta vegada sembla
que lestrella del programa era la ten sobre el valor dels oficis
de sastre i dargenter, que no sha conservat. Devia ser-ne el ms
atractiu ats que era un combat. Malauradament, Vallmanya no
ens dna el nom dels contendents, per, per sort, ens nha arribat
el cicle potic de Valldonzella, mentre que nhan desaparegut molts
daltres. I, llevat de les petites mostres escadusseres conservades
que ja hem esmentat diverses vegades, sembla que el cicle potic
de Vallmanya s lnica mostra que tenim duna relaci amorosa
potica difosa, no nicament als Pasos Catalans, sin, molt probablement, a lEuropa medieval de llengua romnica.22
Independentment del nombre de monges bernardes que hi
fossin presents, Vallmanya, a part de dedicar les seves composicions a una delles la qual podrem identificar, sembla que tenia
un grup de predilectes a qui dedica el seu poema ms complex
i ambicis. Em refereixo a la Sort, en el qual elogia, amb noms
i cognoms, tretze monges daquest cenobi, una de les quals s
la protagonista del cicle. Sn, en conjunt, doncs, tretze monges
i tretze poemes, un aspecte que caldr que analitzem. Anomeno,
per tant, aquest grup de poemes cicle de Valldonzella.23
Aquestes monges ens recorden les del llibre segon de Curial
e Gelfa: refinades, enginyoses i galants, o les de Pedralbes on
tant mesqus desvia, com hem vist que deia Jaume Safont; o
les monges benedictines del monestir giron de Sant Daniel, on
Francesc de la Via es retira a cercar consol.24 s un mn que en
bona part va quedar destrut per la guerra civil i per lesperit de la

22. Com ja hem dit, a Valldonzella shi van celebrar tamb els Deseiximents
de Pere Pou el 25 de mar de 1458; o, ms exactament, aquest dia mossn Pere Pou
va llegir el cartell o convocatria. La lletra anava dreada a sos amics, emprantlos dajuda, e per semblant les dames. Les respostes foren en prosa (Riquer 1964:
III, 365-368). El fet que tots els participants fossin nobles o cavallers explicaria que
Vallmanya no hi particips.
23. Dins el comentari del poema XIV, conservat noms al canoner K, dono
tots els arguments que, al meu entendre, ens permeten dassegurar que el cicle de
Valldonzella sacaba al poema XIII.
24. Vegeu infra lapndix El jard i la dama sense merc.

POESIES

35

Reforma que ja comenava a fer-se sentir. El 1480, els reformadors

de lorde del Cister dictaren severes disposicions respecte a Valldonzella. Entre daltres, hi llegim les segents (Solsona 1968: 484-485):
E primerament, la nostra pensa elevant, com segons la flaquesa
de la nostra fragilitat, a Nostre Senyor Deu, lahos e gracies
siam tenguts de exhibir, a semblana dels benaventurats, en
la patria celestial colloquats; manam tant stretament com
poder (sic) que lo offici divinal, de dia e de nit, segons be en
lo temps passat es estat acustumat, iuxta la retgla per nostre
pare sant Bernat a nosaltres donada, en les ores degudes, sia
fet e celebrat. Al qual offici divinal, totes he sengles religioses,
sens nenguna escussa, sien tengudes de venir, sino per greu
malaltia e infirmitat detengudes o, en altra manera, legitimament impedides. E si, manam a la senyora abbadessa, en
virtut de sancta obediencia, e, en sa absencia, a la prioresa
o sots-prioresa, qui lo cor seguira, prive la tercera vegada
la dita religiosa de miga piatana. E, si axi no hu smenara,
sia-li levada tota la piatana, entro a tant que dignament age
satisfet la sua tal necligencia.
Noresmenys, manam a totes e sengles religioses que, quant
loffici divinal se celebrara, tinguen silenci e ab honor e reverencia, segons la forma de nostre pare sent Bernat en la
sua retgla ordena [].
Noresmenys, manam, en virtut de sancta abediencia, a la
senyora abbadesa, prioresa o sots-prioresa per res no permetan homens seculas ni ecclesiastich, mentre loffici divinal se
fara, estiguen en lo cor. E, si posible sera, quant lo dit offici
se fara, la porta de la scala del cor, sia ab clau tanquada,
sin que fossen persones de dignitat, a les quals degudament
nos pogues vedar.
[]
Per levar alguns abusos e occasions de mal viure, manam,
en virtut de sancta obediencia, a la senyora abbadesa, e a
totes les altres presidents, no permeta ajust de homens esser
fets per les canbres, maiorment de dones jovens; mes, si algu
mester aura parlar ab alguna religiosa ab licencia de la dita
senyora abbadesa, ysquen al parlador, a comunicar ab aquelles
persones que mester auran, sots la pena de la privacio de
la piatana [] E per o, volem e ordenam que, a la porta
del monestir, sia posada persona diligent, honesta e discreta,

36

JAUME AUFERIL
qui tingue sollicita guarda en tanquar e hobrir la porta del
monestir, en les ores e temps deguts, en manera que nengun
home no puxe entrar en lo monestir sens primer obtenguda
licencia de la senyora abbadesa, encarregant estretament la
sua consciencia sobre ao.
[] E per o, stretament, a totes e sengles religioses manam,
en virtut de sancta obediencia, que nenguna no gosse portar
manilles ni paternostres ni altres joyes al brach, ni albardes ni
mantos closos, ni lo vel negre incompostament, ni abits curts
de dia a loffici divinal, [] Manant a la senyora abbadesa, en
virtut de sancta obediencia, per res no permeta tals desordes
en lo vestir, en gran scandol de la nostra sancta religio, en
special, portar calces vermelles o morades, ni sabates pintades. E qui lo contrari fara, o fer presumira, sia punida en
tal manera que sia castich [a] ella e eximpli a les altres.
ITEM, exortam a la senyora abbadesa e stretament a ella manam, no facilment done licencies a dones jovens de entrar en
Barcelona, majorment a les novicies. E, si per ventura, tant
necessari sera, sien acompanyades per tals persones de les
quals nenguna suspicio de honestat se puga aver. [] E, com
la clausura del monestir degue esser ben tanquada, manam
a totes les religioses que canbres tendran, en virtut de sancta
obediencia, que lo mes prest que poran, les fronteres de dites
canbres que defora lo monestir mirin a la carera, aquelles reparen e forats tanquen, per manera que lo monestir sie mes
segur, e lo restant sie fet per lo procurador de dit monestir.

A la poesia III, on tenim per primera vegada la veu de la

dama que ens explica com sesdevingu que senamors del galant,
trobarem, a lestrofa tercera, uns versos que illustren perfectament
aquestes normes del 1480, vint-i-tres anys ms tard:
Posposant-m cura, qui nom torbave,
perseverant en amar e servir
e contentar aquell, hon reposave
ma voluntat, me vaig jo ingerir,
e sens lusat, offerir ma bellesa.
Ax n ornar e vestir comens
e festes fer per plaur a sa noblesa.
Quin efecte van produir aquestes disposicions en aquella comunitat galant i festiva? La normativa s del 15 de juliol de 1480.

POESIES

37

Aleshores, labadessa, tan esmentada en aquestes instruccions, era

justament una de les tretze dames citades a la Sort, Caterina Bol
de Boixadors, clebre pel seu cant. Feia dos anys que havia mort
labadessa anterior, Violant Saiol, una altra de les tretze dames
celebrades per Vallmanya, i la seva rival, Aldona Gener, ja en
feia quatre que havia traspassat, quan era priora del monestir,
segurament a causa de lepidmia de pesta dels anys 1475-1476.
Per sabem que eren encara vives Joana de Malla, rsula Gibert
i Serena de Vallseca. Aquesta darrera s, sens dubte, com veurem,
la protagonista de la Sort, i, per tant, la dama que Vallmanya
amaga sota els senyals Archiu de seny i Retret dAmor; la qual
esdevingu abadessa a la mort de Caterina Bol, lany 1503.
Havien passat, per, vint-i-dos anys des que Vallmanya els
dediqus la Sort. Les protagonistes daquest poema que encara vivien
ja no eren joves, havien de tenir entre quaranta-cinc i cinquanta
anys; el temps del galanteig ja havia passat, i, a ms, havien viscut
una guerra civil que havia arrunat Catalunya, durant la qual el
monestir de Valldonzella se nhavia ressentit notablement (Paul
1972: 47). Acabada la guerra, lacci dels reformadors ja comen
a fer-se sentir. Grcies a la documentaci sabem que, almenys a
partir de 1468, no tot eren flors i violes. Als trasbalsos produts
per la guerra civil, shi afeg un llarg cisma, que va afectar de
ple dues de les nostres tretze monges, i, s clar, el patiren totes
aquelles que encara eren vives. El cisma fou resolt cannicament
el 1472, per sembla que les seqeles van perdurar fins al 18
dabril de 1476, desprs que labadessa Francina Joana de Casanova
mors per causa de la pesta al cap de vuit dies dhaver estat elegida. Aleshores fou quan, probablement debilitat el grup contrari
a Violant Saiol, aquesta tornava a ocupar la ctedra abacial, ara
ja de manera cannica. Aquest conflicte provoc la intervenci de
comissaris, sotsdelegats, visitadors i reformadors, a requeriment de
les mateixes monges litigants. Una era Aldona Gener, priora en
aquell moment del monestir, la qual trobem tamb a la Sort (X,
73-84). Tot plegat afavor, sens dubte, la reforma del 1480.
No era, per, nicament Valldonzella que canviava, sin
tota la societat catalana. Quatre anys desprs de les disposicions
cistercenques, la Inquisici espanyola era introduda per fora a
la corona catalanoaragonesa. I lobra de Vallmanya sembla que
ans lligada a la sort daquest cenobi i al de la societat catalana
en general. s possible que el nostre poeta no deixs descriure
durant aquest temps, per la seva producci literria, aix com ens

JAUME AUFERIL

38

ha arribat, sembla dependre de la vida de Valldonzella i daquella

societat barcelonina per a la qual escrivia de manera tan directa.
Una societat que va passar del galanteig feli a la misria, la por
i lautoritarisme. Crec que aquest canvi ha dexplicar lincrement
notable de la poesia de tema religis de final del segle XV. Pel temps
que les monges de Valldonzella rebien les normes de la reforma
cistercenca, Antoni Vallmanya escriv les seves tres darreres poesies,
totes elles ja impreses i de carcter religis, sorgides tamb dels
certmens del 1474 i el 1486, per sense cap contingut galant.
En resum, crec que no hi ha dubte que, deixant a part les
darreres composicions de carcter religis, les cobles esparses, la
ten amb Joan Fogassot (XXI), que noms es troba al canoner
de lAteneu Barcelons,25 i la poesia nm. XIV, les tretze composicions restants sn les que pertanyen al cicle de Valldonzella i que,
aix, en el mateix ordre que ens han arribat constitueixen un relat
sentimental, com si fossin epstoles en vers dels enamorats, les
unes posades en veu del galant, les altres en veu de la dama.
Daquesta manera, ens expliquen una petita histria sentimental, des del moment que el poeta fa pblic el seu amor secret en
una lamentaci dhaver estat tocat per Fortuna envers un amor
impossible, malgrat el fet que ell est segur que s correspost per
la dama; passant per la lamentaci daquesta per haver caigut
tamb en un amor prohibit, fins a una successi de retrets i exculpacions mutus, en qu els enamorats se senten, respectivament,
i de manera successiva, amants mrtirs, i sacusen mtuament
de ser galant desconeixent o dama sense merc.

La poesia dAntoni Vallmanya

EL

CICLE DE

VALLDONZELLA

I Tots los delits dAmor veig luny de mi

La primera composici daquest cicle t tot laspecte de ser
una declaraci pblica i planyvola dun amor secret, descobert a
un auditori entre el qual hi ha la dama interessada, que ha de

25. Aramon (1947-1948: 163-165) va argumentar que aquest canoner potser

va ser propietat de Joan Fogassot i que el va redactar en bona part.

POESIES

39

ser lnica persona que sap que la seva identitat samaga sota els
senyals Retret dAmor i Archiu de seny. Aquest darrer encomi
no tornar a aparixer com a senyal fins a la poesia IV, en aquest
cas adreat a la Verge Maria. Per s que trobarem les variants
archa de seny (X, 126) i de bon seny archa (XIII, 75) aplicades a
lenamorada, de manera que podem afirmar que aquesta i la Mare
de Du comparteixen un mateix senyal. La frmula ens recorda
Ausis Marc, a qui Vallmanya manlleva moltes coses, i tamb el
vers de Jordi de Sant Jordi per queu lapell archiu de prets;26
i tinguem en compte que tant el pretz com el seny sn valors ja
presents en els trobadors.
Per, aquests encomis ens fan pensar sobretot en els eptets
dedicats a la Mare de Du associant-la amb la saviesa: Arca sapientiae (Iacopo de Varazze), Domus sapientiae (Al de Lille,
sant Albert Magne), Sedes sapientiae (sant Anselm de Lucca).27
Joan Berenguer de Masdovelles tamb se serveix de frmules similars en un poema dedicat a la Mare de Du, Palays de Dieu,
pura verges Maria: Archa de patz i Erxius entichs (45, vv. 2, 6;
ed. Aramon: 1938: 65-66). I, igualment, Bernat Fenollar: font de
saber, v. 42 de la poesia Puix Du jams les grcies nos dna,
dins Les trobes en lahors de la Verge Maria (ed. Sanchis Guarner
1974: 11).
Els mots arxiu i arca, encara que etimolgicament diferents, sn simblicament idntics: la dona en tant que recinte o
receptacle. Igualment, laltre senyal, Retret damor, queda tamb, en
part, dintre daquesta simbologia; per el seu sentit s ambivalent.
Com a smbol femen (Cambra dAmor) t sempre, en la poesia de
Vallmanya, valor positiu, i s un complement del senyal anterior,
alhora que ens presenta la dama com a seu damor i saviesa, de
sentiment i ra. s el pseudnim de lenamorada en els poemes
en qu el galant es mostra ms o menys feli i complagut della,
i tamb, s clar, dAmor (I-II, XII-XIII). Per, aix mateix, i majoritriament, actua com a participi del verb retreure (apartat,
rebutjat) i en aquest cas t sempre valor negatiu i s un pseudnim compartit pel galant i la dama, ja que, indistintament, trobem
que el galant se laplica com a rebutjat dAmor (V-VII, X), que

26. Axi com son sus lespera los signes, v. 15 (ed. Riquer & Badia 1984:
128).
27 Bourass 1866: IX, col. 926, 1134-1135; X, col. 259.

40

JAUME AUFERIL

la dama laplica al galant, i aix afirma que s ell qui ha trencat

voluntriament els vincles dAmor (VIII-IX), o tamb a ella mateixa
com a enamorada decebuda pel galant, amb qu forma part de
tots els rebutjats universals (III).
Pel que fa al contingut del poema, ja a la primera cobla
trobem el motiu de la fortuna adversa, veritable leitmotiv del
cicle de composicions que va des de la I fins a la XIII; i que,
com intentem demostrar, constitueixen un corpus epistolar en el
qual els enamorats ens expliquen llur histria sentimental plena
de penes i avatars. Aquesta particularitat far que la veu del galant alterni amb la de la dama, i, en conseqncia, la tradicional
oposici amant mrtir-dama sense merc apareix tamb des
duna ptica femenina: dama mrtir-galant desconeixent.
Lelement pertorbador daquesta histria s Fortuna, a qui
lenamorat fa responsable del seu sofriment (vv. 7-8). Ens trobem
de seguida amb la figura de lamant mrtir, per de moment
no va associada a la de la dama sense merc. No hi ha cap
ressentiment envers ella, perqu tota la culpa s de Fortuna, el
senyoreig de la qual sha imposat al dAmor. Per aix, el poeta se
sent, malgrat tot, propietat de la dama, almenys espiritualment. O,
dit duna altra manera, sembla que lobjectiu de Fortuna consisteixi a impedir cap mena de proximitat fsica i ntima, ja que el
poeta no pot entrar a casa della, sha dacontentar de passar prop
davant la sua porta (vv. 37-38) i a sser mirat per lenamorada
(v. 16). s a dir, hi ha distncia fsica entre el poeta i la dama,
per aquesta separaci material, que fins i tot impossibilita la comunicaci oral, no impedeix pas lintercanvi de mirades (v. 13-15,
35). Els amants es veuen regularment, per no es poden parlar
ni trobar a soles. Les trobades sn fsicament pbliques, per
anmicament secretes, els galants no poden ni parlar-se ni estar
junts, noms es poden mirar. Aix mateix, hem de concloure que
la dama no rebutjaria pas destrnyer aquesta relaci, si no fos
a causa duna fora superior que li ho priva. I no nicament la
dama es condueix amb summa discreci, sin que tamb el galant
no satreveix pas a manifestar el seu sentiment davant laltra gent.
Vergonya els det (vv. 33-36).
Aquesta fora superior o llei social que tortura els enamorats
s, sens dubte, la mateixa que el poeta identifica amb Fortuna a
la cobla primera. s ben segur que la dama no s responsable del
greuge, perqu als versos 35-36 veiem que comparteix el sentiment

POESIES

41

del poeta, i amb la mateixa intensitat. s cert que a la tornada

hi ha una petici ben clara de pietat, merc de mi hajats ab
qum conorta./ Quant maurets dat lo que sper desigant? (v. 4344), per cal entendre-la com una petici de fermesa en lamor,
malgrat els obstacles de Fortuna. Perqu si b no es poden parlar,
s que sintercanvien missatges amb lajut dalgun intermediari. I
ns una prova el poema que comentem.
El poeta parla de lenamorada en tercera persona, deixant aix
en suspens la seva identitat davant un possible auditori, per fa
pblic el seu amor i les virtuts de la dama, de les quals destaca el
seny, la bondat i el sentiment (v. 21). Aix, cal tamb tenir present
que la dama s noble (v. 45). La identitat s aclarida noms a la
prpia interessada, a la tornada i lendrea; s com el poeta li fa
saber que s justament ella lobjecte del seu amor i el seu cant,
tot pregant-li que vulgui correspondrel igualment amb un amor
fidel i constant.
La composici consta de 48 versos decasllabs (4+6), distributs
en 5 cobles creu-creuades (a b b a c d d c) de 8 versos cadascuna
ms una tornada i una endrea de 4 versos, que repeteixen les
rimes del segon quartet de la cobla anterior, la X. Les cobles sn
capcaudades amb predomini dels rims masculins; noms a partir
del segon quartet de la cobla III sintrodueixen les rimes femenines, de manera que lesquema general s el segent: I (a b b a c
d d c), II (c e e c f g g f), III (f h h f i j j i), IV (i k k i l m m
l), V (l n n l o p p o), VI (o p p o), VII (o p p o).
II Noms en vs virtut havets estrema
El poeta sadrea a la dama en una can delogi. Grcies
a la rbrica, sabem que s monja, i pel senyal sabem que s la
dama de la poesia anterior. El seu estat de religiosa enclaustrada
ens aclareix decididament la relaci problemtica dels enamorats,
plantejada al primer poema: aquella fortuna adversa que els impedia qualsevol forma de contacte fsic i fer pblics llurs sentiments
s el fet que la dama hagi professat com a monja cistercenca.
El motiu central s el de labsncia de lenamorat, molt freqent
en la tradici trobadoresca i que ja havia aparegut a la poesia I,
en laspecte del distanciament fsic, per podem considerar que
aquesta situaci ha empitjorat, i que fins i tot el petit consol de
veures a distncia pot haver acabat. Noms queda la comunicaci

42

JAUME AUFERIL

escrita, una mostra de la qual sn els versos que llegim. Davant

aquesta difcil prova es posen de manifest totes les virtuts de la
dama, que, per cert, sn moltes: pietat, fidelitat, fortalesa, esperit
combatiu, castedat, honorabilitat... s impossible de fer-ne una
llista completa, per tal com algunes sn variacions daltres, o,
simplement, perqu les t totes, com ja queda declarat, de bon
principi, al primer vers. La dama s tan perfecta que, fins i tot,
resulta una presumpci vana voler igualar-la en la seva capacitat
amorosa. No sabem si el poeta fa tal afirmaci en termes absoluts
o b nicament aquesta superioritat hem de reduir-la a lmbit
femen. Sembla, per, que, en comparar-la amb Penlope, la declaraci pren validesa universal, perqu certament Penlope fou
superior a Ulisses en aquest punt. Si ho entenem aix, el poeta
arribar fins i tot a trair una de les constants ms notables de
la tradici trobadoresca, s a dir que el poeta s el millor dels
enamorats. Per, alerta, perqu ja sabem que Vallmanya juga
amb laparena que ell escriu en nom dun enamorat innominat
i desprs veurem que aix s fals. Sigui com sigui, ara, la dama
ha esdevingut superior tamb en aquest aspecte, aix com ho fou
Penlope; i, a ms a ms, sense que lenamorat arribi a sser un
Ulisses! (v. 13).
Cal, per, discutir encara ms aquesta afirmaci, perqu la
rbrica ens permet de suposar que el poeta i lenamorat no siguin
una mateixa persona, per tant seria una poesia feta per encrrec
dun galant annim. Per, s ben b aix? De moment remarquem
que el resultat immediat s que la dama esdev el centre indiscutible del poema, i lenamorat hi queda minimitzat i distanciat.
Aquest efecte s augmentat pel fet que el poeta parla de lamant
en tercera persona, com si veritablement fos una poesia dencrrec.
Potser, doncs, ens haurem de plantejar que aquesta possibilitat
fos real. Per tot indica que no, perqu, com ja hem dit, el senyal
de la dama s el mateix de la composici precedent, en la qual el
poeta i lenamorat sn una sola persona. La composici que ara
ens ocupa est estretament relacionada amb lanterior: ns una
continuaci i un complement. Si Tots los delits acaba amb una
tornada, que planteja subtilment un lleuger temor que la dama
no t prou fortalesa per superar una prova tan difcil, ara aquest
valor i lesperit combatiu semblants als duna Semramis i una
Minerva sn presentats com les seves virtuts essencials. Si a la
tornada anterior, el poeta arribava, malgrat tot, a demanar pietat
a la dama, ara ens diu que, en aquest aspecte, s comparable a

POESIES

43

Hipermnestra,28 amb la qual cosa queda del tot separada de qualsevol dama sense merc capa de destruir lenamorat.
A Tots los delits hem trobat el motiu de lempresonament,
que ara comprenem en el seu sentit material immediat, i, igualment,
aquest motiu s introdut aqu amb la figura mtica dHipermnestra,
que, com la dama, fou empresonada per causa de la seva pietat
amorosa. I la tornada, malgrat ls de la tercera persona, s totalment aplicable al poeta. Podem afegir, encara, que el v. 13, ja
esmentat, s del tot correcte si el poeta es refereix a si mateix,
per resultaria grosser i impertinent si alluds a un galant per
a qui hagus escrit aquesta composici. s, per tant, una simple
ficci: ls de la tercera persona a fi dobscurir la histria sentimental i confondre lauditori, tot intensificant el joc entre ficci
i realitat. Dins aquest procs, molt ben estructurat, sn cabdals
el poema X, en boca del poeta (elogi de les monges de Valldonzella, per tamb lamentaci duna desconeixena a ell feta), i
el darrer del cicle, el nmero XIII, ats que s una reduplicaci
del nmero XII (en el qual es mant encara la ficci del galant
annim), el poeta finalment es descobreix com a veritable protagonista de lafer sentimental, no nicament dins el poema, sin ja
a la rbrica, que repeteix prcticament la de la composici XII,
tot abandonant, per, lallusi a un enamorat en tercera persona
(lenamorat demunt dit) i assumint en nom propi les excuses i
disculpes duna colpa falament imposada.
La identitat enamorat-poeta ja lhavem tinguda a la poesia I, per posteriorment fou emmascarada amb la ficci que ja
coneixem. De manera que el cicle comena i acaba deixant al descobert la igualtat entre el poeta i el galant. En desfer-se la identitat
inicial enamorat-poeta, la dama en resulta potenciada i passa a
ocupar el protagonisme i a assumir les virtuts, els defectes i els
sofriments que tradicionalment han estat privilegi exclusiu dun
enamorat mascul. Excepci feta, s clar, dels pocs casos de poesia
amorosa femenina de tradici trobadoresca. Aquest protagonisme

28. La comparaci de lenamorada o el galant amb enamorats clebres de

lAntiguitat, b en sentit positiu, b negatiu, s un altre dels leitmotiven de lobra de
Vallmanya i, alhora, una de les diverses guspires de lesperit del Renaixement que ja
es feia sentir als Pasos Catalans a mitjan segle XV. A les notes de cada poema, dono
informaci prou detallada daquests personatges, tot procurant sempre de collocar-me
estrictament dins els lmits de coneixement que Vallmanya podia tenir sobre aquests
herois i herones de lAntiguitat.

44

JAUME AUFERIL

s intensificat en les composicions en qu ens parla la mateixa

dama, amb una presncia del tot corporal i dramtica.
La composici t 44 versos decasllabs (4+6), distributs en
cinc cobles creu-creuades ms una tornada de 4, que repeteix les
rimes dels quatre darrers versos de la cobla anterior, la IV. Les
estrofes sn singulars i de rimes sempre femenines (a b b a c d
d c). Cal advertir que els dos manuscrits ofereixen, al vers 21, el
mot rima un terma, que a part de no fer sentit destrueix el rigor
daquest esquema, i per aix he hagut desmenar-ho (vegeu nota
v. 21-24).
III Qual mils de mi en tal ira cayguda
Tenim, per primera vegada, la veu de la dama. Sabem que s
ella pel senyal Retret damor, que en aquesta composici saplica
a si mateixa, i perqu la rbrica ens diu que s una monja i el
contingut del poema tamb ho dna a entendre ben clarament.
Un aspecte de la seva identitat que ja ens havia estat revelat a la
poesia II. La rbrica, aix mateix, mant el joc de diferenciar la
personalitat del poeta i lenamorat. Diferenciaci, que, en aquest
cas, augmenta potser encara ms pel fet que el poema s posat
en boca de la dama, amb la qual cosa, la figura masculina queda
distanciada i sembla com si ens trobssim davant una composici
feta per encrrec.
El tema central s la desconeixena, o ingratitud, com ja ens
diu la rbrica, per hi ha tamb el de la fortuna adversa, que
duna manera ms o menys important hem anat trobant a cada
composici, ser el tema principal de la poesia IV, i, sota el nom
de Sort, donar ttol a la composici X, la ms ambiciosa i notable de totes les obres de Vallmanya. Rebem, doncs, ara, el punt
de vista de la dama sobre la histria sentimental iniciada a Tots
los delits damor veig lluny de mi. Desprs de dues estrofes que
actuen com a exordi (v. 1-16), plenes de lamentacions, sentncies i
lexpressi duna ira extrema, la dama recorda la histria amorosa
des del seu origen. Aquesta part narrativa i sentimental, duna viva
plasticitat en la descripci de les convulsions fsiques de la protagonista, ocupa les estrofes III-X (v. 17-80), poc ms de la meitat
del poema. Segueixen dues estrofes adreades contra Fortuna (v.
81-96), i dues ms de descripci del seu estat dnim, que actuen
com a transici cap a la darrera part del poema (estrofes XVXVIII), directament adreada al galant desconeixent, que s un

POESIES

45

maldit femen contra lhome ingrat, el qual s comparat a clebres

enamorats desconeixents. Aquesta llista de sis enamorats cruels s
oposada de seguida a una altra llista de sis dames mrtirs damor.
De tal manera que som davant dels antics tpics trobadorescos de
la dama sense merc i lenamorat mrtir, per amb els papers
canviats; amb la realitat contemplada des duna ptica femenina:
el galant desconeixent i lenamorada mrtir.
s especialment remarcable la plasticitat i el dramatisme de
tot el poema, fins a tal extrem que hom se limagina fcilment
escenificat, amb la protagonista apareixent en un escenari, vestida
amb lbit cistercenc, explicant al pblic la seva versi de la histria i els seus sentiments. El centre del problema sembla sser
labsncia de lenamorat, motiu central del poema anterior. Hi ha
tamb el tema de la seducci: la dama retreu al seu galant que
la sedus amb la mirada, apartant-la de la seva pau monacal (v.
17-24). Com veiem, tot gira entorn de la clebre figura del decebedor (deceptor, barater, lanomena la dama al v. 116), sense
assolir, direm, les dimensions diabliques del donjuanisme. Els
temors de la dama, per, van per aqu, com revelen els dos versos
darrers (139-140): lacusaci dorgull, pecat satnic per excellncia,
i la maledicci final. En la meva opini s un dels poemes ms
reeixits de Vallmanya.
La composici consta de 140 versos decasllabs (4+6), distributs en 17 cobles cadenoencadenades de 8 versos cadascuna ms
una tornada de 4, que repeteix les rimes del quartet darrer de la
cobla anterior, la XVII. Les cobles sn singulars amb alternana
de rims femenins i masculins (a b a b c d c d).
Al vers 43, Vallmanya toca el tema de la sensualitat i
lespiritualitat damor, s a dir, el fet paradoxal que una manifestaci
tan intensa de lesperit, tan incorpria que fins i tot pot arribar
al sublim, depengui imperiosament del mn sensible, exactament
de la imatge corpria de la persona estimada. El tema ha estat
freqentment tractat a ledat mitjana amb lallegoria de la imatge
de la persona estimada, que essent inicialment fsica o corpria
ha esdevingut espiritual, desprs dhaver penetrat pels ulls (nivell
corpori), i quedar gravada al cor (nivell espiritual). El tema, com
hem dit, s molt freqent al llarg de tota ledat mitjana, i ha arribat fins als nostres dies. Vegem-ne alguns exemples en Rigaut de
Berbezilh, Atressi con Persevaus, poesia 3, v. 12-18 (ed. Riquer
1975: I, 294):

46

JAUME AUFERIL
Ab uns dous esgartz coraus,
que an fag lur via
per mos oillz ses retornar
el cor, on los teing tan car
que sil plasia
caitals fos mos chaptaus
dels trebaus e dels maus.

Peire dAlvernha, Dejostals breus jorns els loncs sers, poesia

15, v. 36-37 (ibid.: I, 324):
Tant mes doutz e fis sos vezers
pel joi qem nes al cor assis.
Bernat de Ventadorn, En cossirer et en esmai, poesia 17, v. 4144 (ed. Nichols et al. 1962: I, 87):
Negus jois al meu no seschai,
can ma domnam garda nim ve,
quel seus bels douz semblans me vai
al cor, que madous em reve.
Folquet de Marselha, 155, 8, En chantan maven a membrar,
poesia 8, v. 11-18 (ed. Riquer 1975: I, 593):
E pos Amors mi vol honrar
tant quel cor vos mi fa portar,
per merceus prec quel gardetz de lardor,
quieu ai paor
de vos mout major que de me,
e pos mos cor, dona, vos a dinz se,
si mals lin ve,
pos dinz etz, sufrir lous cove.
Jordi de Sant Jordi, Jus lo front port vostra bella semblana,
IX, v. 1-8 (ed. Riquer & Badia 1984: 168):
Jus lo front port vostra bella semblana
de qu mon cors nit e jorn fa gran festa,
que remiran la molt bella figura
de vostra fa ms romassa lempremta
que ja per mort no sen partr la forma;
ans quant seray del tot fores dest segle,
els qui lo cors portaran al sepulcre
sobre ma fa veuran lo vostre signe.

POESIES

47

Jordi de Sant Jordi desenvolupa tamb el tema en la composici Un cors gentil ma tant enamorat, com un debat entre
els ulls, el cor i el pensament, com si tingus present el mateix
combat tractat ja per Cerver de Girona ... En martire, man
ms mey hulh .... Vegem-ne la tornada; poesia 114, v. 46-48 (ed.
Coromines 1988: II, 311):
Na Sobrepretz: hulh e cor<s> trasire
e cor<s> ses seny, ab sobrautiu capteny,
m an ms en play[t]
aital quamor<s> nom deny.
Per el vers de Vallmanya ens recorda especialment Gilabert
de Prixida, Pus que vos play, dompna, que res nous dia, XII,
v. 41-45 (ed. Riquer 1954: 66), sobretot a causa del mot rima
figura usat pels dos poetes:
Ja no us porets ab m plus deportar,
.
.
.
.
.
.
car tant nay duyt quen fau la sepultura;
mas, enquer mort, celhs qui volran mirar
dins en mon cor, veyran vostre figura.
s, aix mateix, el tema que Dante desenvolupa al captol XIV
de la Vita nuova amb la imatge dAmor lliurant-se impetuosament
als ulls del poeta a fi de gaudir de la figura de Beatrice, que s en
una reuni festiva a la qual ha acudit tamb el poeta. Amor i els
altres esperits de lenamorat pugnen per ocupar els ulls fsics, ats
que, com a finestres, els permeten, empresonats dins el cos, gaudir
de la bellesa fsica. Aquesta manera que Dante t doferir-nos lamor
del poeta com un esperit seu, o ms aviat la seva prpia nima
enamorada, quasi disposada a abandonar el cos de lenamorat per
volar al costat de la dama, amb el risc vital que aix significaria
per al cos fsic, fa pensar en les creences de lhome primitiu a
propsit de lnima i el cos (Frazer 1986: 217-230).29
IV Qual un de tants dir por qu ell no senta
Aquesta composici, titulada Contra Fortuna adversa, es troba, en els manuscrits J-N,30 precedint-ne una altra, tamb Contra

29. Vegeu encara ms exemples dels trobadors i els poetes italians en Scarano
(1901: 302-303).
30. Canoner de Pars i Canoner de lAteneu, respectivament.

JAUME AUFERIL

48

Fortuna adversa, que guany joya, obra de Ferran dAyerbe.

Aquesta darrera, conservada tamb al manuscrit 123, foli 3, de
la Biblioteca Universitria de Barcelona, porta en aquest cas la
rbrica segent: Vers compost per lo gran Phisich mestre ferrando
de Aerue, Mestre en arts, e en Medicina, Ciutada de Barcelona,
natural dela vila de Eora del Regne de Valentia. En lo qual tracta
de ffortuna. E fon fet stant pestilent la ciutat de Barcelona. [...]
(Mass 1913-1914: 230).
Aix pot fer pensar que aquestes composicions foren escrites
amb motiu de la mateixa epidmia i que sorgiren dun mateix certamen, guanyat per Ferran dAyerbe. Per dubto que sigui aix; ms
aviat crec que foren collocades juntes per raons temtiques.
Joan Berenguer de Masdovelles escriv un lai Sobre les morts,
Increat Du, sol creador (mss. J, f. 164; N, f. 129), que aquest
s que sembla que cal relacionar amb aquesta epidmia, per potser no amb el certamen, ja que res no ho indica, i al canoner
J hi fou afegit posteriorment per una altra m, juntament amb
Lo conhort de Francesc Ferrer.31 Igualment, cal advertir que al
canoner de lAteneu no hi ha, en canvi, la composici dAyerbe.
Per, malgrat tot aix, si el poema de Vallmanya hagus
estat compost amb motiu de lepidmia i hagus concursat juntament amb el dAyerbe en un mateix certamen, quan va tenir lloc
aquesta contesa? Segons el Manual de novells ardits, lepidmia
de pesta va comenar el 15 de maig de 1457 i va acabar el 5 de
desembre del mateix any (Schwartz-Carreras 1893: 262-281). Aix
planteja algun problema respecte a la cronologia de les obres de
Vallmanya. Els dos primers poemes datats sn precisament els
que vnen a continuaci i foren escrits amb motiu del certamen
de desconeixena convocat per Mart Bellit el dilluns, 18 dabril
de 1457, amb el poema nmero V de Vallmanya, Ancis tot de
lamagat engan, i guanyat pel mateix Vallmanya, laltre diumenge,
dia 24, amb la composici nmero VI, Lignorant hom portab
si un greu dan. El certamen de Bellit fou celebrat al monestir
de framenors de Barcelona. Per tant, si lepidmia va comenar,
veritablement, el 15 de maig, cal datar la composici nmero IV
desprs de la V i la VI; i, per tal com sembla que els certmens
se solien celebrar en diumenge, lhem de situar o b en aquest

31.

Vegeu infra lapartat Manuscrits i edicions.

POESIES

49

mateix dia, ja que era un diumenge precisament, o en 22 o en

28 de maig. Fins i tot, potser hem dexcloure el 15, ja que hem
dimaginar una convocatria prvia, duna setmana aproximadament. Ara b, tamb pot sser que lepidmia ports ja alguns
dies, per sense massa virulncia, i que quan el racional decid de
registrar quotidianament el nombre de morts, ja fes algun temps
que hi havia casos de glnola. De fet, durant el mes de maig, el
nombre de morts registrats diriament oscilla entre tres i nou,
i no es dispara a cotes ms altes fins a mitjan juny (disset, el
12, setze, el 14 i vint, el 15). El nombre augment els mesos de
ms calor, juliol i agost, i comen a decrixer lentament el mes
de setembre i octubre. El mes de novembre, hi ha dies que no
sen consigna cap, i el mes de desembre, noms una, el dilluns
dia 5. Hi ha, per tant, tres possibilitats. 1) Si volem creure que
lordenaci dels poemes s rigorosament cronolgica, cal datar el
poema el 17 dabril, al ms tard, tot suposant una convocatria
anterior duns sis o set dies a aquesta data, la qual cosa vol dir
que lepidmia es feia sentir ja devers el 10 dabril, aproximadament
un mes abans que el dietari del consell barcelon decids de fer-ne
registre documental, aleshores shaurien convocat dos certmens
potics de naturalesa totalment diferent el mateix dia a Barcelona:
un de festiu, el de desconeixena, i un altre de greu sobre les
morts. 2) Si estigussim segurs que la poesia fou escrita amb
motiu de lepidmia del 1457, el fet que a la tornada el poeta
pregui a la Verge Maria que allunyi Fortuna que temps ha nos
manassa (v. 83), ens inclinaria a suposar encara que tampoc
necessriament que lepidmia feia algun temps que sescampava.
Posat cas que fos aix, Vallmanya hauria alterat, almenys en aquest
poema, lordre cronolgic de les seves composicions, ms dacord
amb una seqncia temtica. Per la frase del vers 83 pot sser
tamb entesa duna manera genrica; s a dir, que no alludeixi
exclusivament a la pesta, sin a tots els mals que constantment
amenacen la humanitat. 3) El fet que, als canoners J-N, aquesta
composici estigui collocada abans de la de Ferran dAyerbe, pot
obeir simplement a una ra temtica, per no necessriament al
fet que les dues poesies haguessin estat fruit duna mateixa circumstncia histrica i social. Finalment, atesa una anlisi interna
del poema, no hi ha res que obligui a concloure que va ser escrit
amb motiu de cap epidmia. Vallmanya fa una referncia genrica a
les amenaces constants de Fortuna en tots els aspectes de la frgil
felicitat humana. No hi ha en cap moment cap allusi evident

50

JAUME AUFERIL

al flagell, sin que s una lamentaci universal contra Fortuna.

I cal recordar que aquest s un veritable leitmotiv en el conjunt
de poemes vallmanyencs, present ja des del primer, com tamb,
en el dara, hi apareix lallusi als dissortats damor (v. 56). De
manera que aquesta composici no queda pas desencaixada dins
la histria amorosa que anem seguint, sin que actua a manera
de parbasi o digressi.
El poema s estructurat en cinc parts, cadescuna de les quals
consta del nombre destrofes segent: 1-2-5-2-1. La primera cobla
actua com a exordi, a la segona i la tercera sens descriu laspecte
fsic i moral de Fortuna, les cinc estrofes centrals sn dedicades a
exposar la seva manera dactuar damunt la humanitat; ja al final
daquesta part, als dos darrers versos de lestrofa VIII, entrem en
la quarta part, de fet constituda plenament per les cobles IX i X,
que consisteix en lenumeraci de grans personatges de lantiguitat
maltractats per Fortuna; la darrera part s constituda per la tornada, que s una pregria a la Verge Maria perqu cessi lactuaci
de Fortuna. De manera que la composici ofereix una dissociaci
del mal i el b; el primer personificat per Fortuna i els fats, en
una funci clarament diablica, mentre que el b apareix al final,
associat a la Verge Maria. En aquest dualisme, els dos principis
contraris sn representats per dues divinitats femenines antagniques. Fortuna s contemplada aqu exclusivament en el seu aspecte
advers, la qual cosa fa que la seva descripci es correspongui
amb la representaci duna potncia temporal i ctnica: la seva
forma s espaventable, s enemiga de virtut (oposada per tant a
la Mare de Du), els seus colors sn el negre (color del temps:
les tenebres, la nit, lirracional, Eliade 1980: 83; Durand 1982: 85)
i el roig, per tant s una combinaci diablica: sn els colors de
Kali, deessa del temps i la mort (Eliade 1980: 83). s sutza, pudent, llena brava enutjosa i devora les seves vctimes amb la seva
dent verinosa (v. 16). La frase cruxint les gents ens recorda, aix
mateix, el cruixir de dents infernal de Mateu, 13, 42; i el Lucfer
dantesc devorant els tres grans tradors, Inferno, XXXIV, 53 i s.;
o la mateixa Kali, ja esmentada. Tot plegat es correspon amb les
representacions del diable, o qualsevol divinitat telrica o funesta.
Els altres trets sn ms exclusius de la mutabilitat fortunal. La
varietat, la ceguesa, la sordesa, la seva inconstncia, aix com la
seva roda ens recorden que, tanmateix, no sempre s cruel. Per,
justament, la seva roda i la seva mutabilitat ens indiquen que s
una potncia vinculada al pas del temps, una divinitat del dest,

POESIES

51

com clarament lha designada la dama al poema anterior: O, fortun Fat, bm fas parada gresta (III, 81). Divinitat, doncs, lunar,
relacionable amb la Parca. La seva roda cclica s pot identificar
amb el cicle lunar: naixement, plenitud i mort; que des de molt
antigament ha estat vinculat al dest i a la mort, s a dir, al pas
del temps.32 La vinculaci de la deessa Fortuna amb la Moira s
advertida per Campbell (1992a: 351). Grimal (1984: 364) relaciona les Moires amb Cer o les Cers, que, com elles, sn divinitats
del dest, i tamb sn contemplades com a dimonis personals,
per tant innmers, per aix mateix vistes com una sola fora
universal del dest o el temps. Recordem que, pel que fa a les
Moires o Parques, arribaren a sser contemplades en nombre de
tres, i amb els noms dtropos, Cloto i Lquesis, filles de la Nit.
Pel que fa a Cer, o les Cers, Grimal afirma que van prendre una
dimensi ms diablica i sanguinria que no pas les Moires, i que,
generalment, eren representades com a ssers alats, de color negre,
daspecte horrible, amb grosses dents blanques i ungles llargues i
esmolades. Esqueixaven els cadvers i bevien la sang dels morts
i dels ferits al camp de batalla. La seva vinculaci per tant amb
la Mort s evident. Segons Grimal, en el perode clssic van sser
associades a les Moires i a les Ernies a causa de llur naturalesa
infernal. Segons Robert Graves (1969: cap. 82, 6), Cer seria un
mot dorigen cretenc, que voldria dir fat, sort funesta, dest, el
qual designaria la deessa Abella cretenca, deessa de la vida i de
la mort; i squil, a Els set contra Tebes, 777, esmenta lEsfinx com
la Cer que arrabassa els homes (the mansnatching Cer, Graves
1969: cap. 82, 6). Carles Riba tradueix ker per el monstre (el
monstre que li robava els seus homes; squil 1933: 36). Graves
planteja molt clarament la vinculaci de les Parques o Moires amb
la Deessa Primordial, i adverteix que, segons Pausnies, Afrodita
era contemplada a Atenes com la ms vella de les tres Moires, i
era associada tamb amb les Ernies (Graves 1969: caps. 10 i 18,
4). Aix doncs, arribem, com sempre, a lorigen de tot, la Gran
Deessa Primordial, o deessa dual (de vegades, triple),33 deessa de
la vida i de la mort, vinculada al cicle de la vegetaci. Posterior-

32. Vegeu La Terre-Mre i Mystres et rgnration spirituelle, dins Eliade

1957: 227, 259; 1980: 83, 92-94; 1992: 170.
33. Representant aix les tres etapes de la vida, i les tres estacions, abans que
passessin a sser contemplades com a quatre.

52

JAUME AUFERIL

ment, amb el rgim patriarcal, fou reprimit i oblidat el significat

original, i esdevingueren divinitats netament diferenciades: urnies
o celestials, les unes, i ctniques o infernals, les altres.34 La religi
cristiana mantindria, doncs, aquesta antiga dualitat de la Deessa
Primordial com a donadora de la vida i receptora de la mort en
les imatges de la Nativitat i la Pietat, respectivament. Els mitlegs
coincideixen a considerar la deessa Fortuna (la grega Tique) com
una invenci dels primers filsofs, personificaci de la llei natural,
la justcia i la vergonya (Graves 1969: cap. 32, 1). Era representada
cega i amb el corn de labundncia, un tim que regeix el rumb
de la vida (Grimal 1984: 207). s, aix mateix, relacionada amb
Nmesi, originalment una divinitat de la vegetaci, i, per tant,
estacional. La roda de Nmesi no s, segons Graves (1969: cap.
32, 62), lunar, sin un smbol del cicle solar, per el seu sentit s
igualment fatal, i anuncia igualment la mort del rei sagrat: quan
arribava a la meitat del cicle, el rei sagrat, que es trobava al cim
de la seva fortuna, estava destinat a morir.35
s, sigui com sigui, un smbol del pas del temps, i la figura
de la roda associada a linici, apogeu i sacrifici del rei sadequa perfectament a les representacions plstiques de la roda de la Fortuna
medieval amb les quatre figures masculines coronades representant
aquest perode cclic, estacional, de triomf i davallada.
Vallmanya, intensificant-ne la naturalesa maligna, ens la
presenta clarament com una veritable fria infernal, una fora
femenina ctnica que fa sentir damunt la humanitat lacci del
temps, oposada a la figura celestial de la Verge Maria, donadora
de vida eterna.
Ausis Marc, al seu poema LVI, Ma voluntat amant vs se
contenta, es planteja, lgicament, des del punt de vista dun cristi, si cal identificar Fortuna amb Du, o, dit duna altra manera,
amb la Divina Providncia. Crec que s ms aviat per escrpol, per
por de fer dir a Ausis Marc una heretgia, que hom llegeix du
en minscula, E si s ver que du sia Fortuna (v. 21; ed. Bohigas 1952-1954: III, 38), entenent du com un atribut de Fortuna,

34. Frazer 1986: cap. XXIX-XLVI i p. 533-536; Eliade 1992: especialment els
cap. IV-V, VII-IX; 1976: I, 33-54, 51-60, 140-157; Campbell 1991a: 92-96, 171-183, 203261, 468 i s.; 1991b: 56-63, 194-202; 1992a: cap. II; Graves 1969: passim.
35. Sobre laspecte negatiu o destructiu del sol, i, per tant, la seva interferncia
en lmbit lunar, vegeu Durand 1982: 71, 80-83.

POESIES

53

sinnim de divinitat; s a dir: E si s ver que Fortuna sia una

divinitat; com si aix ho arregls tot. En la nota a aquest vers,
Bohigas diu el segent: Ac no sidentifica Du amb la Fortuna,
sin que es compara aquesta a una divinitat semblant a les paganes.
Ens trobem, doncs, davant dun recurs retric, indiferent pel que
fa a la ideologia dAusis March. Tanmateix, lheretgia hi seria
igualment! El pnic, per tant, de Bohigas consisteix en el fet de
llegir la poesia com a ideologia, i no pas com a obra dart, i de
no advertir que la identificaci no s de cap manera ideolgica,
sin potica, i, per tant, retrica. Tan retrica com pugui sser la
soluci estranya que ell proposa i que ha estat seguida per Joan
Ferrat. Aix mateix, no t cap sentit que un poeta del segle XV
es plantegi si Fortuna s una divinitat, perqu ja sabem que des
de Boeci ha ocupat, juntament amb daltres divinitats paganes, un
lloc preferent en la literatura medieval. La qesti que Marc es
planteja cal entendre-la com la reflexi dun cristi sobre la possible connexi entre aquesta figura potica heretada dels clssics (i
aix mateix encara viva en el llenguatge popular) amb la doctrina
cristiana. Per tal reflexi noms t valor potic, per tal com pertany a una obra dart i no pas a una obra teolgica. Fixem-nos
que, aix mateix, el vers segent alludeix a Du amb el pronom
mascul lo; s a dir, ja no es refereix a Fortuna prpiament, sin
que ha passat directament al seu Du, al Du cristi: suplich-lo
molt repose son offici (v. 22). I encara ms, el poeta ha esmentat
Du dos versos ms amunt justament desitjant que li sigui favorable (LVI, v. 17-24; ed. Bohigas 1952-1954: III, 38):
Lo meu delit no cab en nulla testa,
ne pot muntar ma glria n pus alt signe,
pus nom defall sin que Du consigne
que fermetat me sia n favor presta.
E si s ver que Du sia Fortuna,
suplich-lo molt repose son offici:
lalt derrocar me par terible vici,
fahent morir dos cors en vida una.
s ben evident que tota lestrofa es belluga entorn del constant girar de la roda fortunal, o temporal. De fet, s aix el que
fa patir el poeta en aquesta composici eufrica: el mudament
constant com a resultat del pas del temps, i, per tant, la inestabilitat de la seva felicitat present. Aquesta reflexi queda ben clara
al vers 18 (ne pot muntar ma glrian pus alt signe). Trobant-se,

54

JAUME AUFERIL

doncs, al cim de la seva felicitat, s comprensible que el poeta

tingui por de caure. s aquesta por la que, de seguida, el porta
a pensar en Du (que Bohigas i els altres editors no dubten ara
descriure en majscula: v. 19) per tal que fixi de manera permanent la seva felicitat, s a dir que la roda fortunal no giri ms:
pus nom defall sin que Du consigne/ que fermetat me sian
favor presta (v. 19-20). Marc, doncs, com a cristi ha pensat en
el seu Du, tot desitjant quasi invocant que li sigui propici.
I s ben b a continuaci que Marc estableix la connexi lgica
entre el seu Du i la deessa miticopotica (i popular) Fortuna: E
si s ver que Du sia Fortuna,/ suplich-lo molt repose son offici.
Ara formulant una pregria ben clara, ben explcita. I cal insistir en el fet que el pronom feble s la forma masculina lo, com
ja hem remarcat abans. Aix mateix, als versos 31-40 reprn el
tema de la felicitat extrema que lenvaeix ara per ara, i comena
plantejant-lo com el fet de trobar-se plenament sota el favor de
Du: Res nom defall a vida contentada,/ la m de Du a mi res
no denega. La manera de plantejar la seva sort com a obra de
Du s del tot equivalent al plantejament popular. Advertim que
aquesta reflexi ocupar tota lestrofa segent, lltima abans de
la tornada, amb una referncia ara ben explcita a Fortuna (LVI,
v. 33-36; ed. Bohigas 1952-1954: III, 39):
Volgra ser orb, faent Fortuna cega,
perdent lo pas on tan alt ma fet metre;
e si del loch aquell me fa remetre,
en aquest temps la mort me regonega.
Deixant, doncs, lobservaci sobre aquests versos dAusis Marc
i la dualitat de la Gran Deessa Primordial, que en aquest poema
de Vallmanya ens apareix en la figura de la Mare de Du, duna
banda, i la prfida Fortuna, de laltra, noms ens queda advertir
que aquesta composici consta de 84 versos decasllabs (4+6),
distributs en 10 cobles creu-creuades de 8 versos cadascuna ms
una tornada de quatre, que repeteix les rimes del quartet darrer
de la cobla anterior, la IX. Les estrofes sn capcaudades i totes de
rims femenins (a b b a c d d c). Hi ha mot tornat al vers 51.
V Ancis tot de lamagat engan
s una pea dencrrec escrita per a Mart Bellit, el qual,
com diu la mateixa nota de lautor, la va recitar pblicament en

POESIES

55

el monestir de framenors de Barcelona, avui desaparegut, a manera de convocatria del certamen que ell mateix va promoure.
s una bona mostra del joc entre ficci i realitat que sestablia
en aquestes funcions desbarjo social que tenia la poesia a ledat
mitjana, que, com ja hem dit, s un dels aspectes ms interessants
de lobra de Vallmanya. En aquest sentit, Ancis tot s idntic
a Enamorats, doleu-vos de ma vida de Francesc Ferrer, ja que
tots dos, desprs de lamentar-se del fracs amors, conviden els
altres poetes a intervenir literriament en el seu afer sentimental,
amb un premi per al millor dels concursants. I ja hem vist que
aquests divertiments eren molt abundants.
En aquest cas shi afegeix un nou equvoc: el poema va sser
escrit per a Mart Bellit, el qual, el dilluns, 18 dabril de 1457,
va fer el paper de lenamorat mrtir en recitar el poema des de
lestrada. Per no crec pas que per aix haguem didentificar el
turmentat galant de ficci amb el cirurgi barcelon, com fa Mart
de Riquer (1964: III, 188; 1983: xxiij), ja que no hi ha res en el
text que ens obligui a fer-ho. Si insistssim en aquesta identificaci,
ens veurem obligats o b a reconixer Mart Bellit en el galant
de tots els poemes dAntoni Vallmanya, o b a negar aquesta
unitat argumental que descobrim en el conjunt daquestes tretze
composicions, i que sens dubte s el resultat de la voluntat del
poeta en lordenaci de les seves obres; aix mateix, caurem en
el parany de confondre ficci amb realitat.
Independentment de la circumstncia que motiv la redacci
daquest poema, no hi ha res que impedeixi de considerar que
amb aquesta composici reprenem el fil de la histria sentimental
entre el galant i la monja, que havia quedat abandonat amb la
reflexi sobre Fortuna del poema anterior. Perqu tant aquesta
composici (V), com les dues segents (VI i VII), amb les quals
Vallmanya va participar com a concursant en aquest certamen,
duen el senyal Retret dAmor, ara aplicat al mateix galant; com
tamb el tenen els dos poemes que trobarem desprs, el VIII i el
IX, novament en boca de la monja, usat per la dama a manera
de reprovaci. s a dir, la disposici dels poemes daquest cicle
en els manuscrits J-K sembla que obeeix a la intenci de construir una breu histria sentimental, com si els poemes fossin una
correspondncia epistolar entre els enamorats. Aquest punt, com
veurem, quedar ben explcit al poema VIII.
Aix doncs, si la composici III ens donava el punt de vista
de la dama, ara tenim novament el del galant, amb un poema

56

JAUME AUFERIL

liriconarratiu, sens dubte un dels ms amens, semblant tamb en

aix a Qual mils de mi (III). Aix com en aquest poema la dama
es planyia de la desconeixena del galant, ara s el galant qui es
queixa de la desconeixena della. I, desprs, a les composicions
VIII i IX, en veu femenina, ser la monja qui, abandonant la
seva arrogncia inicial de dama sense merc, caur, venuda, a
la humil condici duna amant mrtir, com la Gelfa a lltima
part de la novella.
Tornant al poema V, lenamorat explica, a les cinc primeres
estrofes, i sense adrear-se a ning en concret, o, en tot cas, se
sobreentn que es dirigeix a lauditori, els darrers esdeveniments
per a ell lamentables: la dama, mitjanant un ambaixador, li ha
comunicat que no vol saber res dell. Vctima de les difamacions
dels envejosos, afirma que ha estat sempre fidel servidor dAmor
i Grat (v. 16), i ens detalla la successi dels estats dnim i els
trasbalsos fsics ocasionats per les emocions intenses provocades
per la rplica de la dama, aix com la difcil i dura entrevista
que ha tingut amb ella (v. 9-32) entrevista a la qual no hem
assistit, en qu la dama li va declarar, a ms a ms, que havia
pres un altre amant.
A la segona meitat de la composici (estrofes VI-X), lenamorat,
rebutjat i perdut, arriba en un jard tancat, quadrat i pur, ple
docells cantaires, arbres i flors. En el jard, hi veu dos galants
i una donzella, la qual satisf molt b un dels dos, amb greu
turment de laltre, que li demana merc, petici que la dama
atn expulsant-lo del jard, ja que ha estat desfavorit per Amor
(v. 71-72).
De manera que, dins el relat es desenvolupa una segona
histria sentimental, contemplada pel nostre galant, i amb aquest
exemplum, sintensifica la idea de la crueltat femenina com a
fenomen universal, per tamb el senyoriu dAmor i la dama, aix
com la caiguda i consegent expulsi del Parads dels amants poc
dcils. Lexemplum t, per tant, una lectura doble, segons que
hi apliquem la llei humana o la llei divina; en aquest cas, la llei
dAmor.
s als dos darrers versos de lestrofa X i a la tornada on es
fa referncia al propsit del galant de premiar la composici que
millor repti la seva dama, aix sestableix la confusi entre ficci i
realitat. Als versos 83-84, el poeta sadrea al jutge del certamen tot
tractant-lo de vostra reverena i demanant-li que doni el premi

POESIES

57

al qui mils haur dit. La joia va ser atorgada a Vallmanya per

la composici VI, amb la qual cosa, a la vegada, la breu histria
sentimental que anem seguint mant tota la seva coherncia, al
marge de les circumstncies externes que motivessin la redacci
de cada poema.
Amde Pags (1936: 347-355) va voler veure en aquesta poesia una influncia directa de La Belle dame sans merci dAlain
Chartier. Considera que els elements integradors de la composici
de Vallmanya sn tan originalment francesos que arriba a considerar impossible que els pauvres bourgeois de Barcelone (p. 354)
haguessin ents res de poesies com les de Vallmanya si no haguessin estat prviament preparats grcies al fet dhaver llegit el
poema dAlain Chartier, i potser tamb les farragoses continuacions
degudes a Baudet Herenc, Achille Caulier i altres autors annims:
Il est vident que ni lamoureux conduit, ni son rimeur attitr,
nauraient song faire dun incident aussi banal loccasion dun
tournoi potique si les lettrs de lpoque et le public pour lequel ils
crivent ny avaient t prpars (p. 351; la cursiva s meva).
Lafirmaci de Pags va sser acceptada per Jordi Rubi i
Balaguer (1984: I, 433) sense gaires reserves:
Tant Rocabert com Llull, i potser Vallmanya, coneixen la poesia
estrangera i en reflecteixen en els versos els temes i les influncies. I tots tres es preocupen de la ingratitud (desconeixena)
de llurs dames i sobre aquest tema aguditzen els conceptes.
Una mica ms avall, parlant concretament de Vallmanya,
continua dient:
Les monges de Valldonzella patien de desconeixena, com el
poeta, perqu era la malaltia de moda. Tan de moda, que el
cirurgi Mart Bellit va posar una joia com a premi en un
certamen que havia de celebrar-se al convent de franciscans de
Barcelona, el dilluns de Pasqua del 1457, a qui millor cants
desconexena de la enamorada. Vallmanya va descriure en
nom del mecenes lestat desperit que el mogu a proposar
el premi, i el va guanyar. Pags (Posie fran. en Cat, 347)
publica i comenta tot el procs. Estem dins el mateix cercle
de Rocabert i no hi manquen ni el jard amb les seves parelles
enamorades ni la donzella ingrata.
Els tres poetes esmentats representen una escola literria
que reflecteix un mats, socialment difs, de la sensibilitat

58

JAUME AUFERIL
amorosa que va tenir a Barcelona el seu centre, el seu pblic i els seus poetes a la segona meitat del segle XV. Pot
ser, com enginyosament suggereix A. Pags, que tot obes a la
influncia de la lectura dAlain Chartier. O pot molt ben ser
tamb que es tracts dun clima fill de la moda i de la descomposici de lesperit de la galanteria cavalleresca. Totes dues
coses probablement hi contriburen i el fet i lambient francs
sn innegables. Les queixes dels enamorats per la ingratitud
de llurs dames sn el denominador com duna gran zona de
la literatura catalana daquest perode, tant en vers com en
prosa, i les paraules desconeixena i desconeixent solen
sser-ne els leitmotiven [...].36

Rubi acaba convencent-se plenament de les tesis de Pags,

i fins i tot sembla que doni per descomptat que el jard amb les
seves parelles enamorades, aix com la donzella ingrata i els mots
desconeixena i desconeixent siguin tamb dorigen francs. Com
hem vist, Rubi arriba fins i tot a parlar duna escola literria
entorn del tema de la desconeixena. Ja veurem ms avall, quan
parlem del mot desconeixena, que Pags havia preparat aquest
cam en considerar-lo un gnere. Tot aix, que jo spiga, no ha
estat contestat per ning, sin que fins i tot Mart de Riquer, en
la seva edici de La Belle dame sans merci, afirma que lobra de
Vallmanya s calcada de la poesia de Chartier (Riquer 1983:
xxiv). Una composici de vuitanta-quatre versos calcada duna
altra que en t vuit-cents!
Aix mateix, Riquer, en la seva Histria de la literatura catalana (1964: III, 166), demostra que els arguments de Pags havien
calat tan profundament entre els historiadors catalans que sembla
arribar sense vacillacions a afirmar que qualsevol frmula que
contingui una expressi aproximada a sense merc ha dsser
un manlleu, conscient o no, de lobra de Chartier:
Si la dama mor i s condemnada la seva nima per ergull
de bns o per poca merc (expressi aquesta darrera que
sens dubte revela el record del fams poema dAlain Chartier)
el poeta arriba a aquesta exageraci [...].

36 Rubi 1984: I, 438-439; exceptuat el mot leitmotiven, la cursiva s meva.

Tampoc no entenem per qu aquests motius justament tan antics tenen alguna
cosa a veure amb la descomposici de la galanteria cavalleresca.

POESIES

59

Encara actualment, alguns medievalistes de nova generaci

del Principat, continuen obstinats amb aquesta convicci, la qual
sembla haver arribat fins i tot a lextrem de voler degradar el poeta
Antoni Vallmanya a lextrem de ser un plagiari, malgrat el fet que
el nostre poeta hagi sabut crear un estil tan personal. No ens ho
expliquem, si no s que actuen sens dubte sense ser-ne conscients,
s clar, moguts pel mateix neguit que animava Amde Pags, s
a dir degradar la nostra literatura medieval.
Lafirmaci de Pags ens sembla del tot inexacta, ja que
aquest poema de Vallmanya s molt diferent de La Belle dame i
que tots els elements que lerudit francs presenta com a genunament francesos i ho repeteixo encara: tots tenen lorigen
en la poesia trobadoresca i, de vegades, sn fins i tot molt ms
remots, ja que els trobem als orgens de la literatura universal. Si
arribssim a trobar un cert desenvolupament escenogrfic dels
antics temes trobadorescos i una intensificaci literria i social
daquests temes i motius cal atribuir el fenomen, evidentment, al
fet que les literatures francesa i catalana parteixen dun mateix
tronc com: la poesia trobadoresca, en la qual Catalunya havia
participat directament des del segle XII, mentre que Frana la va
rebre indirectament.
Per, ats el fet que aquest estudi va arribar a prendre unes
dimensions inesperades per mi, i a fi de no interrompre desmesuradament lanlisi literria daquest conjunt de tretze poemes
ofereixo, a lapndix, aquesta anlisi crtica de la visi de Pags
sota el ttol El jard i la dama sense merc.
La composici V consta de 84 versos decasllabs (4+6), distributs en 10 cobles creu-encadenades de 8 versos cadascuna ms
una tornada de 4, que repeteix les rimes del quartet darrer de la
cobla anterior, la X, per ara de manera creuda, com correspon
al primer quartet de cada cobla. Les estrofes sn singulars amb
combinaci de rims masculins i femenins (a b b a c d c d).
VI Lignorant hom porta b si un greu dan
Grcies a la nota redactada al marge dret de la primera
estrofa, sabem que aquest poema particip en el certamen de desconeixena celebrat el diumenge, 24 dabril de 1457, al monestir
de framenors de Barcelona, que havia convocat Mart Bellit sis
dies abans, el 18 dabril, dilluns de Pasqua. Antoni Vallmanya
havia escrit el poema anterior, Ancis tot de lamagat engan,

60

JAUME AUFERIL

expressament per a aquesta cerimnia, i Mart Bellit va llegir-lo

pblicament, tot interpretant el paper damant mrtir. El fet que
el mateix Vallmanya en results el guanyador ens podria fer dubtar de la imparcialitat del certamen; sobretot perqu la poesia no
sembla pas gaire mereixedora de tal honor. Al contrari, ms aviat
em decantaria a creure que s una de les pitjors del nostre autor.
El que s s cert s que reflecteix aquest gust, fora generalitzat
a lEuropa occidental de la segona meitat del segle XV, pels divertiments formals, un manierisme que, sovint, actua en detriment
del contingut. I potser sigui aquest manierisme formal all que
el jurat i lauditori van valorar.
El tema de la composici s, novament, el de la desconeixena,
com al poema anterior, del qual s com una ampliaci. I, a ms
a ms, en aquest cas, havia de ser forosament aix, ja que era
el tema obligat en el certamen. Aix mateix, i deixant a part alguns tpics molt comuns en tota lamentaci amorosa de tradici
trobadoresca, hi trobem dues qestions que els relacionen molt
directament. Una s la traci de la dama, que prefereix un altre
galant (v. 24-28), fora grosser, per cert, ja que no s capa de
mantenir el secret amors (v. 54-55). Laltra, el fet que el galant
se senti rebutjat per Amor (v. 136-138), cosa que la dama cruel
de la composici anterior ja havia sentenciat (V, 71-72). El poema
actual, adreat a la dama desconeixent, pren, a estones, un cert
caire de maldit (v. 75-88), per les promeses de fidelitat del poeta,
malgrat una mort que salbira prxima (v. 90), garanteixen a la
dama el servei incondicional del galant (v. 97-98, 116).
s una de les composicions ms artificioses de Vallmanya i
ofereix una estructura que, davant lobra conservada, li s exclusiva.
Jordi Parramon, en el seu Repertori de la poesia catalana medieval
(1992), en reproduir aquesta estructura, no ha recollit cap altra
mostra que les composicions VI, XVIII, XIX i XX dAntoni Vallmanya. Tot fa pensar que aquest tipus de cobla sha aconseguit partint
inicialment duna estrofa clssica cadenoencadenada de vuit versos
decasllabs (a [4+6], b [4+6], a [4+6], b [4+6], c [4+6], d [4+6], c
[4+6], d [4+6]), la qual ha estat distorsionada amb la introducci
dun bioc monosillbic al vers cinc, de rima empeltada, b, que
aix forma un apariat amb el darrer vers del primer quartet (a
[4+6], b [4+6], a [4+6], b [4+6], b [1], c [4+6], d [4+6], c [4+6], d
[4+6]). La cobla ha passat, daquesta manera, a tenir nou versos,
als quals nhi afeg un des que introdueix una nova rima, e (4+6),
empeltada amb dos versos ms de quatre sllabes (a [4+6], b [4+6],

POESIES

61

a [4+6], b [4+6], b [1], c [4+6], d [4+6], c [4+6], d [4+6], e [4+6],

e [4], e [4]), amb un total ara de dotze versos. Finalment, lestrofa
fou tancada amb un apariat final de rima f (4+6); i, de tot plegat,
en result una composici de 148 versos, distributs en 10 cobles
singulars de catorze versos cadascuna, amb el segent esquema:
a (4+6), b (4+6), a (4+6), b (4+6), b (1), c (4+6), d (4+6), c (4+6),
d (4+6), e (4+6), e (4), e (4), f (4+6), f (4+6), ms una tornada
de 8 versos, que repeteixen les rimes dels vuit versos darrers de
la cobla anterior. Crec que cal comptar-ne catorze malgrat que
els tractats de mtrica medievals no contemplin els biocs com a
versos prpiament dits. s cert que en la tradici mtrica catalana no hi ha poemes de versos monosillbics ni bisillbics; per
un bioc no deixa de ser, al capdavall, un vers ms. Tretze versos
ms un bioc sumen catorze. I si no podem servir-nos del terme
vers per designar aquest conjunt, necessitem un vocable genric
que englobi ambdues categories, i com que no disposem daquest
terme genric, no queda ms remei que designar aquest conjunt
amb el nom de vers. I aix defineix Emil Levy el mot bioc, vers
dune strophe plus court que les autres (Levy 1966: 47). Llus
dAver, en el seu Torcimany, diu Car los versetz de menys de
quatre silhabes no deuen eser apelhatz bordons, mas biochs (Casas Homs 1956: I, 97); remarquem que, tanmateix, els anomena
versetz. Aquest mot no figura ni als diccionaris dAlcover-Moll
ni de Coromines. Aquesta estructura, com ja hem dit, es repeteix
a les cobles esparses XVIII, XIX i XX.
VII Ingrat voler me fa dAmor complnyer
s la tercera de les poesies de Vallmanya sorgida del certamen convocat per Mart Bellit (vegeu les poesies V i VI). El tema
central continua essent, per tant, la desconeixena, que aqu el
poeta anomena ingrat voler (v. 1) i Ingrat (v. 14); s a dir: amor
ingrat. Trobem novament la idea que noms lexperincia dolorosa fa possible de comprendre el sofriment, repetida amb un vers
idntic al de la poesia VI, noms amb lalteraci en lordre dun
del mots (v. 9). Com en el poema anterior, aquest pensament va
seguit duna invocaci als enamorats, perqu verifiquin aquesta
realitat dolorosa en la persona del poeta, i, indirectament, aquest
trobi un cert consol amb la presncia dels visitants i un alleujament de la seva solitud (vv. 13-16). Ara, per, hi ha tamb una
invitaci a malparlar dIngrat (Ingratitud) i de la dama; amb la

62

JAUME AUFERIL

qual cosa el poema pren una dimensi ms acusada de maldit,

dimensi que ja havem advertit a la poesia anterior, si b no de
manera tan intensa. No obstant aix, la composici queda lluny
de prendre una actitud extrema en aquest sentit: el poeta no es
mostra en cap moment irat, simplement cerca consol en el fet
dexposar pblicament el seu dolor i descobrir la crueltat de la
dama; la qual lha mort en vida (v. 4), s totalment insensible al
seu sofriment (v. 4-5), no el vol rebre (v. 12), s irascible, obstinada i t el cor dur (v. 17-22). Per, malgrat tot aix, ell promet
dsser-li fidel (v. 3, 61-68) i sesfora perqu la relaci torni a la
felicitat de lo primer temps (v. 41-42).
El tema de la fortuna, un altre dels caracterstics de la poesia
de Vallmanya, s, aix mateix, present, no nicament en el sentit
general del poema, sin expressat amb el mot sort (v. 49), que
donar ttol al seu poema ms extens i complex, el nmero X.
A la tornada, sadrea a la dama (per b que el senyal Retret
dAmor, en el sentit novament dapartat dAmor el poeta se
laplica a si mateix) demanant-li que el recobri ja que ell est
inflamat damor per ella.
Pel que fa a lestructura, Vallmanya reprn la forma de la
can trobadoresca, que caracteritza la majoria de les composicions dels nostres poetes de final del XIV i primera meitat del XV:
cobles de vuit versos decasllabs i una tornada de quatre. Estructura, doncs, clssica i simple, al costat de la forma complexa i,
aparentment, nova del poema anterior, que s el que sendugu el
premi; cosa que sembla confirmar all que ja havem sospitat, s
a dir que aquest cercle literari agraa aquests nous preciosismes.
Sens dubte, a principi de la segona meitat del segle XV, sinici un
canvi de gust sobretot en la forma. Els dos estils coexisteixen, ms
o menys, encara, i Vallmanya, potser a fi dassegurar-se el premi
i el favor de lauditori, assaj els dos estils en el certamen. Ara,
per, tornem a trobar un altre dels aspectes que caracteritzen la
seva poesia: les referncies als herois i herones de lAntiguitat.
Un aspecte del tot absent en el poema anterior, com si el nostre
poeta dosifiqus acuradament els recursos de moda per assegurarse un bon tret.
La composici t 68 versos decasllabs (4+6), distributs en
8 cobles creu-encadenades de 8 versos cadascuna ms una tornada
de 4, que repeteix les rimes del quartet darrer de la cobla anterior,
la VIII. Les cobles sn singulars i combinen els rims femenins i
els masculins (a b b a c d c d).

POESIES

63

VIII Si tardes veus he fallit en respondre

Per la rbrica, sembla que hem de pensar que som novament
davant duna poesia per encrrec: Vallmanya m feta per una
monga, quim trams a un seu enamorat. I potser aix va ser,
per independentment daix, el poema segueix el fil iniciat a la
primera composici. Ara, novament, desprs de les poesies V, VI i
VII en boca del galant, sentim la veu de la dama, la qual comena
justificant el seu silenci: ella no sap compondre rims (v. 4). De
manera que, la dama hauria encarregat a Vallmanya que li escrivs
un escondit, perqu ella el tramets a un enamorat seu.
El carcter epistolar dels poemes s, doncs, ben explcit en
aquesta composici, en la qual la dama saplica a contestar puntualment la darrera lletra del galant, s a dir el poema VII. El
seu estat religis, que ja coneixem, s expressat, en aquest cas,
nicament a la rbrica, ja que res del contingut ens permetria de
treure cap conclusi sobre aquest detall. Veiem, doncs, que seguim
amb la histria sentimental iniciada a la primera poesia.
Aquesta composici s un escondit, per tal com la dama
comena exculpant-se dels retrets del seu galant i li assegura la
solidesa del seu amor envers ell (v. 7, 14, 25). Per els retrets hi
apareixen tamb ben aviat: s ella qui estima ms i millor (v. 10).
En canvi, les lamentacions dell no fan sin mostrar que s un
enamorat cansat dAmor (v. 15-17, 26, 55), un enamorat que no
sap endurar les proves amoroses (v. 31-32). A la fi, la dama acaba
amenaant el poeta amb penes severes si persisteix en queixes
forassenyades.
s un poema de 56 versos distributs en 5 cobles de 10 decasllabs cadascuna ms una tornada de 6 versos tamb decasllabs.
Cada estrofa sestructura mitjanant 8 versos creu-croats, amb
combinaci de rims femenins i masculins (a b b a c d d c), ms
lapariat final de rima sempre femenina (e e), les rimes canvien
en cada cobla. s el mateix esquema mtric usat per Ausis Marc
a la darrera etapa de la seva obra potica (composicions LXXXVII,
XCII, CXII-CXIII, CXV, CXVI, CXVIII, CXIX), i que abans de
Vallmanya noms trobem en la cobla de Berenguer de Vilaragut
citada per Francesc Ferrer a Lo conhort, v. 184-193.
Vallmanya, que va agafar moltes coses del poeta de Gandia,
podria haver pres tamb dell aquesta estructura mtrica, la qual
reprendr a la composici XIV, fent-la ms complexa, tot introduint-hi nous artificis mtrics.

64

JAUME AUFERIL

A part de Vallmanya, lestructura de la present composici VIII,

fou usada tamb per Ros de Corella en la primera cobla de La
balada de la garsa i lermerla, per Narcs Vinyoles, Mirant en vs,
examen de pintura, s la Resposta a una senyora que li deman
qual s major dolor: perdre sa namorada per mort o per noms
amors dins el Cancionero General dHernando del Castillo (cf. Mass 1913-1914: 252), Bernat Hug de Rocabert a La glria dAmor
i per Miquel Estela dins Causa causant, obrer incomprensible,
Oraci feta per Miquel Stela a Du lo pare narrant tots los turments
que Jesuchrist t deuant (ibid.: 195; Parramon 1992: 251-252).
IX Sentir no pot un amor tan encesa
s un poema parallel a lanterior. Tenim novament la veu de
la dama, i la rbrica s igual a la de la composici VIII: Vallmanya m feta per una monga, quim trams a un seu enamorat.
En aquesta nova lletra, la dama sexpressa en un to suplicant,
sense larrogncia, la seguretat en si mateixa i les amenaces del
poema anterior. Ara, s una enamorada sofrent, feble i insegura
de la seva sort (versi femenina de lamant mrtir). s ella qui
implora, qui argumenta que ning al mn no estima com ella ho
fa; exposa la injustcia que comet la Sort en no recompensar la
seva fidelitat (tema recurrent en aquest cicle potic, que trobem
des del poema I), desitja tornar a la felicitat passada (v. 8). Els
retrets a lenamorat sn inexistents, llevat dels versos 39-42, en
qu es mostra ofesa del fet que el galant lacusi de desconeixent.
Les lamentacions sadrecen, doncs, a Fortuna, i, concretament, al
seu dest de dona enclaustrada, mancada de llibertat i estretament
vigilada (v. 16, 25); de manera que tornem a trobar aqu el motiu,
explcit, de la donzella empresonada, o la princesa segrestada,
tancada i vigilada, sigui en una torre, a casa, o, en aquest cas,
en un monestir. Ella mateixa sen lamenta:
Lesperat temps per als mals dar ajuda
ffuig-se de mi ab molta voluntat
e fam lunyar quim t la pensa muda:
no u fera x si fos en libertat!
(IX, 13-16)
Del que us doleu, me pusch yo molt pus dolre,
per los tants ulls quim tenen sovin guarda.
(IX, 25-26)

POESIES

65

El motiu central s, doncs, lenclaustrament de la donzella

i, en conseqncia, la seva manca de llibertat i labsncia de la
persona estimada, com al poema II, que tamb podem formular
com de lamor lluny. Podrem dir que no s tant la manca de
llibertat all que tortura veritablement la dama, sin, sobretot,
labsncia fsica del galant, la qual cosa la duu fins a les portes
mateixes de la mort, una situaci de la qual el galant tampoc
no ns responsable, sin que tot s culpa de la Sort, la Fortuna,
expressada en lenclaustrament de la dama. La referncia a Tisbe
i Pram (vv. 31-32) exemplifica aquest estat, que, com en el cas
daquests mtics enamorats, podria acabar trgicament.
La composici consta de 44 versos decasllabs (4+6), distributs en 5 cobles creu-encadenades de 8 versos cadascuna ms
una tornada de 4, que repeteix les rimes del quartet darrer de la
cobla anterior, la V. Les cobles sn singulars i combinen els rims
femenins i els masculins (a b b a c d c d).
X Als desigants a conseguir lo premi
A la rbrica llegim: Obra intitulada Sort, feta per NAnthoni
Vallmanya, notari, en lahor de les monges de Valldonzella, hon
parle duna desconexena a ell feta. Hi trobem com a centrals
el tema de la Fortuna o la Sort, que hem anat veient en cada
poema de manera recurrent, aix com una lloana triomfal, quasi
apotesica, de tretze de les monges de Valldonzella, i, novament,
el tema de la desconeixena o ingratitud, ara aplicada pel poeta
a la dama, que s, evidentment, i aqu sens descobreix, una de
les tretze monges celebrades a la Sort. I ara el poeta no samaga
darrere de cap suposat galant que li hagi encarregat descriure
pel seu compte.
La composici fou llegida o recitada al cor de Valldonzella,
on se tenia consistori el diumenge, 28 de maig de 1458, segons
la nota redactada al marge de la primera cobla. El terme consistori fa pensar que hi devia haver tamb competici potica
i distribuci de premis. Ats que Vallmanya sadrea als altres
enamorats (s a dir, als altres poetes que eren tamb reunits al
cor de Valldonzella), que cerquen el premi dAmor, i, malgrat els
diferents significats que puguem donar a la frase Als desigants a
conseguir lo premi/ daquells desigs qu Amor los affalague, potser no caldria excloure la possibilitat que aquesta sessi literria
de Valldonzella, com possiblement moltes daltres celebrades al

66

JAUME AUFERIL

mateix monestir aix com en daltres recintes i cases privades,

afegs lestmul dalgun premi a lobra que ms havia agradat. En
aquest cas, la Sort, per la seva naturalesa tan especial i la seva
extensi, devia ser una pea fora de concurs, merament concebuda
a honor de les amfitriones.
s, sens dubte, el poema ms ambicis i original del nostre autor. Un homenatge a les monges de Valldonzella, tretze de
les quals sn esmentades de manera triomfal.37 Remarquem que
sn justament tretze, el nombre del collegi apostlic ms Jess;
nombre, per, al mateix temps funest, que cal relacionar amb el
ttol del poema i el seu contingut.
No obstant tot aix, el fil de la petita histria sentimental que
anem seguint no es trenca pas. S que sinterromp, de moment,
la seqncia epistolar, que es reprendr tot seguit per part de la
dama, al poema segent. Ara aqu, com ja hem dit, no tenim la
veu del galant, sin la del poeta, per amb una identificaci indubtable entre aquestes dues personalitats.
Lenamorat, doncs, sadrea als altres poetes o enamorats i
es queixa novament dingratitud, tot explicant a lauditori un episodi daquesta histria sentimental que seguim des de la primera
composici. Aquest episodi indit fins ara per al lector sembla
que va tenir lloc al mateix monestir, on es van trobar el poeta i
la dama (v. 5 i s.), davant les altres dotze monges esmentades a
la Sort. Sens dubte, era la primera vegada que els dos enamorats
es trobaven cara a cara.
Els dos pateixen intensament per causa dAmor: la dama
perqu sembla que sha sentit ofesa i el galant, perqu se sent
rebutjat i mortificat pel gest della, i tamb per un cert sentiment
de culpabilitat per haver-se excedit, perqu, com diu als versos 5
i 6, es va presentar a la dama [] perillant en amor avanada,/
ms desigant del ques pot conseguir. La situaci ens recorda el
conflicte del cavaller i la dama de So fo el tems com era gais
de Ramon Vidal de Besal, quan el cavaller que ha servit la dama
fidelment durant set anys gosa demanar-li que el prengui pel seu

37. A les notes del poema, dono informaci sobre cadascuna de les monges
identificades, dacord amb els documents exhumats de cadascuna delles i llur paper
daquelles que en tingueren cap en el cisma esdevingut al monestir de Valldonzella
els anys 1468-1473.

POESIES

67

drut i el tingui en privat al seu llit (v. 135 i s. de So fo el tems

com era gais).
La composici es divideix en tres parts ben clares. A la primera, desprs dels quatre primers versos, que actuen dinvocaci
als enamorats i de prembul, el poeta explica lentrevista lamentable que ha tingut amb la dama, entrevista que en comptes de
resoldre els conflictes els ha agreujats, tot rectificant novament
els papers respectius dingratitud i martiri. Davant lactitud del
poeta, la dama va quedar molt ofesa i disgustada. Podem concloure que no era pas intenci dell dofendre-la, sin que va obrar
portat per limpuls irracional i inconscient de la fora amorosa.
Tant s aix que encara no sadona exactament del que ha passat;
noms veu que la dama ha quedat trasmudada, per no comprn
ben b perqu (v. 13-14). Un cop advertit el greu trasbals della,
lenamorat insisteix encara, irreflexivament, en all que per a ell
s vital, per per a la monja resulta ofensiu: quen vs est que
mon fet pugua cloure (v. 24). Els versos segents ens confirmen
el trasmudament della i la perplexitat dell (v. 25-28).
Ennoblida amb una aurola de castedat, la dama es refugia
entre les altres monges, on s favorejada i triomfada; i des daquest
recer quasi celestial, profereix una frase de comiat a lamant mrtir (v. 35-36). El poeta la contempla ple de dolor: ara la veu ms
distant i encimbellada que mai, voltada i protegida de les millors
dames del mn. Sembla un cercle de virtut on, tamb, triomfa
lamor; per hem de creure, s clar, que s un amor espiritual.
La cobla IV acaba amb una queixa contra Amor formulada pel
poeta, el qual no comprendria la dualitat amorosa (v. 47).
A partir de la cobla V, entrem a la segona part daquesta
obra, que consta donze estrofes (V-XV). s el cos central, introdut per les quatre cobles que acabem de comentar, i clausurat,
aix mateix, per quatre cobles ms, que sumen en total les dinou
de qu consta el poema. Una estructura perfectament calculada.
Aix mateix, aquest episodi s una mena de visi; amb la qual
cosa, la Sort ha dsser agrupada amb la llarga llista de narracions
medievals, en vers o en prosa, la part central de les quals consta
dun esdeveniment ms o menys meravells, onric o visionari.
En aquest cas s una visi real, certament, per duna raresa i
una excelsitud tals que el galant mrtir arriba a oblidar els seus
sofriments i queda quasi en un estat de contemplaci beatfica. s
com si les tretze dames transportessin el poeta a un altre mn
del qual elles formen part, per on el poeta, com veurem, no

68

JAUME AUFERIL

hi ser adms. De manera que tamb hi podem veure les tretze

dames tancades dins un hortus conclusus.
En el seu xtasi, ens descriu una a una les tretze monges
que integren aquell quadre meravells; totes sn tan superiors
que el poeta les compara amb dames de la mitologia i lantiguitat
clssiques, clebres, aix ens ho sembla, per llur virtut o per haver
estat decebudes pels seus amants. Cal tenir en compte que dins
daquest grup s on sha refugiat la dama fugitiva, i que per tant
s una de les tretze que integren la visi i que sn elogiades i
triomfades pel poeta. I ha de ser la setena de la llista, s a dir,
la que es troba al bell mig de totes.
La visi, per, acaba molt malament, ja que, lltima de les
monges, justament la tretzena, a tall de missatgera, satansa
irada al poeta i el foragita daquell parads dAmor (vv. 175-180).
Aix, entrem a la tercera i ltima part, on, tornat a la realitat i
el dolor, el galant, amb lamor propi ferit, s pres pel desengany
i el despit; i, desprs de negar que el pur amor pugui trobar-se
mai en les dones, en un vers quasi calcat dAusis Marc: May
pur amor no pot en dona caure (v. 192),38 es lliura a una nova
enumeraci de dames mtiques, per ara clebres per llur crueltat.
I amb aquest registre de maldit furibund, tot implorant la intervenci de la divinitat cristiana perqu castigui la ingratitud de la
dama, acaba el poema.
Com veiem, hi ha hagut tres estats dnim fora diferents:
duna actitud humil i suplicant inicial, el poeta seleva a una mena
dxtasi o deliri beatfic per caure finalment en una actitud ms
humana, en una presa de conscincia de si mateix, del seu jo: amor
propi ofs, rebellia, rebuig al sofriment i una agressi decidida
a la dama fins aleshores quasi divinitzada; en conseqncia, una
ferma decisi de perdre el Parads.
Per, aix mateix, advertim que aquella part central que ens
havia semblat tan rutilant s tamb plena de contrastos: Deianira, Medea, Medusa, ordenades de menys a ms, obscureixen
aquest quadre llumins. Daquests personatges, el poeta explica,
en les notes que acompanyen la composici, nicament la part
amable de la histria de cadascuna, i en silencia la tenebrosa, o

38. que pur amor no pot en dona caure (Ausis MARC, Tot entenent amador
mi entengua, LXXXVII, 268; ed. Bohigas 1952-1954: III, 146).

POESIES

69

b en dna una informaci ambigua; malgrat el fet que coneixia

b aquestes histries, ja que ell mateix dna les fonts de la seva
informaci. Per exemple, en la nota informativa sobre Medusa
diu el segent:
Medussa fon filla del rey Forcho del regne de Athalntica;
la qual fon bellssima sobre tota natura, e faha star los hmens inmobles. Parle de a Patrarcha en los seus Triumfes
en lo quart captol, e Dant en lo seu Infern a viiii captols,
e Johan Bocassi de les sues Clares donas a xx captols. (X,
nota v. 79)
s clar que lauditori devia entendre que la immobilitat dels
homes davant Medusa era una forma potica dexpressar la intensa emoci que els produa la bellesa daquesta herona mtica.
Les dames catalanes comenaven tot just a interessar-se per la
mitologia clssica, encara desconeguda per elles, i que Petrarca
i Boccaccio havien divulgat a Itlia cent anys abans. Aquest fet
donava al nostre poeta juganer llibertat per fer el que volgus.
Ens demanem quins criteris seguia Vallmanya en lelecci
de les dames que compara amb les monges. Els valors que els
aplica sn triats a la impensada o responen a un judici personal
ponderat? Sembla que som ben lluny de poder afirmar res que
sigui definitiu. Per com que suposar la segona cosa t ms inters que no pas concloure la primera, penso que valdria la pena
analitzar-ho tot una mica.
El fet que les dames elogiades siguin comparades amb Medusa,
Medea, Deianira, la reina Zenbia, etc., ens deixa desconcertats.
Certament les monges de Valldonzella daquells anys no sabien
res de res daquests personatges, la comparaci amb les quals
resultaria del tot ofensiva a qualsevol dama instruda.
Sabia Vallmanya el que deia? Doncs, s, perfectament, ja que
ell mateix dna en nota la font don ha tret la informaci: Dante,
Boccaccio, Petrarca. Per en les seves notes explicatives altera la
biografia daquestes dames mtiques, llegendries o de lantiguitat
fent-ne personatges seductors i atractius a les monges amb les
quals les comparava. A part de les esmentades, tampoc Harmonia, princesa de Siracusa, no s cap exemple de virtut, i ni tan
sols la seva llegenda versa sobre afers amorosos com Vallmanya
afirma, de manera que dna a les monges gat per llebre. Vetria,
una dama romana ja vella, mare de Coriol, la qual increp el

70

JAUME AUFERIL

seu fill per sser un mal patriota, no sembla tampoc un exemple

gaire escaient en un cercle de joves monges galants, etc.
Moltes daquestes herones haurien de figurar a la segona
llista, s a dir a la de les dames cruels: Medusa, Medea, Deianira,
Zenbia; en canvi, apareixen al costat de veritables models de bones
enamorades com Tisbe, Dido i Lucrcia. Per si hi reflexionem
conclourem que el poeta no ha actuat pas a la babal, com potser
podrem creure desprs duna lectura poc atenta, sin que en cada
cas ens ofereix un retrat diferent, fora diferent de laltre. Fins i
tot, en vista dels documents conservats que ens parlen daquestes
monges, sembla que Vallmanya hagus captat amb fora agudesa
el carcter de cadascuna.
Direm, aix mateix, que cada herona ha estat seleccionada
amb cura, que no totes les monges tenen en aquests retrats una
dimensi galant; malgrat que pel simple fet de figurar dins el
poema aquesta dimensi ja hi sigui; per en alguns casos la naturalesa amorosa de la dama s evidentment afegida o manipulada
pel nostre poeta.
Medusa i Medea sn dedicades a Aldona Gener, la qual sens
revela en la documentaci dels anys posteriors, quan era priora,
com una dona bregosa de carcter molt fort, malgrat que el poeta
li dediqui diversos adjectius que subratllen un tarann divers, no
pas mancat de valors positius: discreci, carcter alegre, grcia,
amor i saviesa. Valors, tanmateix, no pas incompatibles amb els
que manifest posteriorment quan esdevingu priora. Aldona
Gener s la monja que mereix ms atenci psicolgica del poeta:
li dedica cinc herones, mentre que les altres han dacontentar-se
amb una, i les quatre darreres, amb cap. Sembla com si la rica
personalitat dAldona Gener hagus fascinat el poeta; el quadre
dherones comparades amb ella s, veritablement, molt variat:
Tisbe, Dido, Medusa, Medea i la sibilla Eritrea. Les tres darreres
ens suggereixen que per al poeta el tret ms remarcable dAldona
Gener era la seva intelligncia. Remarquem, aix mateix, que aquest
valor s justament el que colloca en darrer lloc, subratllat per tres
dames mtiques, com si fos el que vol ressaltar per damunt de
tots. Saviesa i energia, com sescau a la priora que seria ms tard.
Tisbe i Dido, amorosien els altres dos valors del seu carcter.
Curiosament, lestrofa que ve a continuaci s dedicada a
Violant Saiol, contra la qual Aldona Gener lluitar amb totes les
seves forces fins a la mort. I ho dic aix perqu tot fa suposar que

POESIES

71

Aldona Gener va morir desprs del febrer de 1476, quan, mentre

era malalta al llit, durant lepidmia de pesta de 1475-1476, vot
a favor de Francina Joana de Casanova, i, per tant, novament
contra Violant Saiol. Per la nova abadessa va morir per causa
de la pesta al cap de vuit dies dhaver estat elegida, i el 18 dabril
Violant Saiol esdevingu finalment abadessa (notes v. 75, 95). s
com si Vallmanya hagus captat ja dotze anys abans la forta rivalitat entre aquestes dues dames i, conscientment o inconscient,
les tingus mentalment associades. De Violant Saiol no ens diu res
despecial, com si no es volgus comprometre, molt per sobre. La
compara, per a Camiola, dama plena de clarobscurs: obstinada,
astuta, combativa, equnime i arrogant. Violant Saiol devia morir
dos anys ms tard que la seva rival, Aldona Gener, ja que el 1478
Caterina Bol de Boixadors apareix documentada com a abadessa
del monestir (nota v. 95).
DElionor de Vallseca (no la confonguem amb Serena de
Vallseca), en remarca la bondat, la sensibilitat i lhonradesa. La
comparaci amb Hipodamia no ens aporta res sobre la personalitat daquesta dama. s una simple manera de remarcar la seva
bellesa, la qual pot causar estralls.
De Caterina Bol de Boixadors, nelogia els dots musicals, la
bona veu, la sensibilitat amorosa i la gentilesa (el poeta la va veure
ab forma cortesana, s a dir sensible a les normes de lAmor
Corts). Els dos darrers valors tenen aspecte de tpics, per tant sn
negligibles, ats que all que daquesta dama sembla veritablement
important s el seu cant. A partir de 1474, s documentada amb
el crrec de cantora del monestir. Fou abadessa entre el 1478,
com a mnim, i el 28 de desembre de 1503, data de la seva mort.
La va succeir Serena de Vallseca, elegida el 4 de gener de 1504
(nota v. 71). Caterina Bol de Boixadors s comparada a Lavina.
Res despecial, doncs.
Algunes de les monges, per, sembla que visquin al marge
de lamor corts o b que no nestan gaire afectades. El cas
ms explcit s Na Ribes, la darrera de la llista, la tretzena,
de la qual el poeta no ens diu el nom de fonts, ni tampoc
no la tenim documenda: Ffont de secrets e damar apartada
(v. 176), aix s el que en sabem. s, naturalment, una dama
aix la que transmetr al poeta el dur missatge de rebuig: Mirar
vs ac nos contenten: desamat sou si los senyals no menten
(v. 179-180).

72

JAUME AUFERIL

Per deixant a part aquesta enigmtica Ribes, que t els

sentiments que sescauen a una dama cruel, hi ha, aix mateix,
daltres monges que desconeixen Amor, notablement les dues del
mig, que sn les que ens interessen ms, les dues Serenes, les
virtuts de les quals es decanten, en canvi, netament envers aquelles
que contemplem ms prpies duna religiosa. Per, daltra banda,
com ja hem anticipat, tenim fora sospites de creure que una de
les dues ha de ser la dama celebrada pel poeta.
De Serena Als en remarca el seny, la discreci, la ra, la
saviesa, la memria, el bon judici; en resum: seny, intelligncia,
ra, coneixement, saviesa. No diu res damor, cosa que ja hem
dit que haurem esperat ms o menys de cadascuna de les dames
daquest cercle potic. Doncs, no. El poeta la situa a la part ms
sinistra: Voltant lesguard a la part ms sinestra. Cosa que pot
tenir un doble significat: un, que la dama no era pas al centre, sin
a lextrem esquerre, laltre, que la dama t quelcom dinquietant.
Per malgrat aix, dins la llista, tal com ens lofereix el poeta, ha
collocat les dues Serenes una al costat de laltra, i al mig de les
altres, com si volgus desorientar lauditori. Pel que fa a Serena
Als, no hi trobem cap referncia a lamor; ni tampoc la dama
que li s dedicada no comporta cap connotaci amorosa. Vetria,
evidentment, intensifica els valors del seny, a part, s clar, del
sentiment patritic que no sabem si pot tenir-hi res a veure.
De la segona Serena, Serena de Vallseca (la setena de la llista,
de manera que s aquesta la que queda ben b al bell mig de
totes), nelogia lhonestedat, la humiliat (ulls inclins),39 la pietat
(devoci), el seny, lafecci a la lectura, el bon enteniment i la
santedat. bviament, desprs de tot aix, calia comparar-la amb
una dama, Zenbia, que, segons el poeta, va fundar un temple. Res
tampoc damor. Tots els valors seus sn espirituals, i, no obstant
aix, tenim bones raons per creure que s justament aquesta la
protagonista de la histria sentimental.
Per Zenbia, reina de Palmira, amb qui compara Serena
de Vallseca, no va fundar cap temple; i, contrriament a la versi
que en nota apunta Vallmanya, t una histria molt inquietant.
s obvi que el nostre poeta sinvent conscientment la histria
que explica, perqu dna la font correcta i, aix mateix, diu que
era regina dels palmiranesos, per tota la resta s inventada.
La versi que ell en dna havia dsser altament afalagadora per
a una monja: sentir-se comparada amb una princesa oriental, de

POESIES

73

sang reial, que renuncia als honors daquest mn per fundar un

temple on es retira amb vot de virginitat, per, desprs, malgrat
tot, i a contracor, havent mort el pare i el germ, ha de renunciar
als vots per salvar el seu poble. Una histria aix havia de deixar
molt complaguda Serena de Vallseca. Mentrestant, Vallmanya,
segurament pensava en la Zenbia histrica: ambiciosa, intrigant,
agressiva, sense escrpols, possiblement responsable de la mort
del seu esps.
La vida de Zenbia ens recorda la de la llegendria Semramis, ambdues, reines orientals. Semramis havia estat comparada
amb la dama del galant-poeta a la composici nmero II. Ara,
Zenbia s associada a Serena de Vallseca, per tant, sospitem que
s la protagonista no nicament de la Sort, sin de la histria
sentimental daquest cicle. Vallmanya hauria deixat caure petits
rastres perqu lanssim descobrint. La compara amb la reina de
Palmira, que Du nhi do! (vegeu nota v. 132).
De manera que totes les nostres sospites recauen damunt
Serena de Vallseca. s justament aquesta a qui el galant anomena
archa de seny (v. 126), qualificatiu quasi idntic a Archiu de
seny, un dels dos senyals de qu el poeta se serveix de manera
indiferent. Si a la vegada recordem que, als versos 32-34, ens ha
dit que la seva dama shavia refugiat dins el cercle de monges,
en uns termes que la podem imaginar collocada ben b al mig
de totes, com si en fos protegida, no sembla pas gaire arriscat
si ens atrevim a establir una certa identificaci entre la dama
fictcia de la petita histria sentimental i aquesta dama real que
arrib a sser sagristana del monestir entre el 1473 i el 1477, i
fou elegida abadessa el 4 de gener de 1504, desprs de la mort
de labadessa anterior, Caterina Bol de Boixadors (v. 71). Devia
morir lany 1511 (vegeu nota v. 122).
Deixant a part els envitricollats problemes del tot insolubles
entre ficci i realitat, all que s que podem remarcar s que
ni els retrats sn fruit de la irreflexi, ni les herones han estat
escollides a latzar. No podrem saber mai fins a quin punt cada
retrat est dacord amb loriginal, per s que crec que podem
afirmar que hi ha observaci i reflexi darrere de cadascun. En

39. Cosa que ens recorda justament aquell instant de la poesia III en qu ella
els va alar i aquest instant de feblesa fou el principi de tots els seus mals.

74

JAUME AUFERIL

els casos de les dues protagonistes del cisma de Valldonzella,

Violant Saiol i Aldona Gener, esdevingut entre onze i catorze
anys desprs (1469-1472), que figuren en el catleg vallmanyenc,
resulta impressionant com Vallmanya va intuir el carcter enrgic
daquestes dues senyores.
Serena de Vallseca s, per tant, una dama plena de clarobscurs, com tamb ho s el seu nom.40 Com ja hem dit, el poeta
ha deformat la histria de Zenbia fent-ne una versi del tot
positiva i amable, quan la histria veritable no ho s: ha convertit una herona ambiciosa, cruel, egoista, interessada, mancada
descrpols, destructora, en una dama piadosa i de valors totalment
positius. Aquesta ambivalncia, oculta, sembla amagar un inters
per Serena de Vallseca que no trobem en canvi en Serena Als.
Direm que Serena Als li s ben indiferent. A ms a ms, el fet
de comparar la seva dama amb una dama cruel, ni que sigui
damagat, intensifica tot el joc constant en aquesta histria de
papers intercanviables de dama sense merc-amant mrtir i galant
deceptor-dama mrtir. Recordem que la Sort acabar, en la seva
tercera part, essent un maldit.
Tot ben garbellat, i sense excloure, s clar, all que hi pugui
haver dhiperblic i joc potic, ats que, aix mateix, els retrats
anaven adreats a un auditori que coneixia els originals, penso que
no s gaire arriscat de suposar que Vallmanya sesfor a oferir al
seu pblic una galeria de retrats que a la vegada complaguessin
les interessades i a ell li permetessin de riure per sota del nas. El
joc no deixa de tenir la seva grcia i la seva malcia. Seria possible que la fundaci del temple en la histria de Zenbia segons
la versi de Vallmanya la hi hagus suggerida el nom daquest
reina, que els manuscrits escriuen amb ce en lloc de zeta, jugant
amb el mot cenobi.

40. A part del seu aspecte positiu, com a adjectiu femen de ser, en tant
que substantiu es refereix a la humitat de laire en les nits serenes, a laire fred que
es deixa sentir a la nit i a les matinades (DCVB, IX, 854), i, antigament, significava
sirena, el monstre mar femen, seductor dels homes, inquietant de la mateixa manera
que les niades i les nimfes: Philosophia dix de les arts potiques sots ax com
a serenes qui serenes sn en la mar, e diu-se que sn en forma de fembres, les
quals cantan molt dolament e tiren les naus, e fan adormir los mariners e com
dormen ocien-los tots els offeguen, Boeci, p. 22 [], Fugir, fugir,/ a veles plenes,/
de tals serenes,/ encortadores,/ falses cantores:/ a tots encanten/ , Jaume Roig (Spill,
v. 8564), DECLC, VII, 937, s. v. sirena.

POESIES

75

Lestructura de les cobles s semblant a la de Lignorant

hom (VI), per una mica ms senzilla: a 10 b 10 b 10 c 10 d 10
d 10 c 4 c 4 e 10 e 10. Ara sn estrofes de dotze versos, cadenocreuats els vuit primers, amb dos biocs empeltats i apariat final.
Els apariats sn sempre de rima femenina, i els versos cinqu i
vuit, aix com els dos biocs empeltats, sn unisonants (rima ADA). Aquesta estructura s tamb exclusiva de Vallmanya, o, dit
duna altra manera, s aquesta lnica mostra que fins ara sens
ha conservat (cf. Parramon 1992: 121).
XI Quala vuy s que per amar lenguescha?
Poema sorgit tamb de Valldonzella, on fou difs el diumenge
25 de juny de 1458, un mes desprs del poema anterior, en el qual
la histria sentimental acabava ben malament: la dama, que no
volia perdonar, es mantenia altiva i irada, i el poeta, desesperat
i ferit en el seu amor propi, es deixava vncer pel ressentiment,
proferint un maldit de certa virulncia. No creiem que el fet que
la rbrica es refereixi a una senyora, en lloc duna monja,
ens obligui a considerar aquesta una dama diferent, ja que s
indubtablement una senyora socialment i poticament, com ella
mateixa afirma al vers 15. Daltra banda, al vers 31, fa referncia
a la seva vida claustral.
Aix doncs, i reprenent el fil de la histria, veiem que les coses han canviat novament: davant el silenci perllongat del galant,
lenamorada no sap mantenir per ms temps el seu gest altiu, ha
estat venuda per lamor, per la por de perdre lenamorat i per la
gelosia duna altra dona, que ella creu nest segura la causa
de tot. Sintrodueix aix un nou motiu, el de la rival, i un nou
tema, el de la gelosia. Aquesta preocupaci s quasi obsessiva,
fins al punt desdevenir un dels motius ms rellevants del poema:
la referncia a la rival apareix als versos 3, 20, 22, 24-26, 35, 59,
66, 75, 87, 89 i 93-95. Viu, adolorida, a les portes de la mort. I,
tot i que se sent enganyada i ofesa, est ben disposada a oblidar
i perdonar a fi de recuperar el seu enamorat, perqu el distanciament daquest s causa dun dolor ms fort encara que el que
li comporta lofensa.
Recorda al galant que fou ell qui la sedu, essent ella una
dona reclosa (vv. 28-32), referncia sens dubte als esdeveniments
narrats per la mateixa dama al poema nmero III, i li retreu,
aix mateix, que hagi divulgat el seu nom i hagi trencat daquesta

76

JAUME AUFERIL

manera el secret amors (v. 42), amb la qual cosa es refereix sens
dubte a lestrofa V del poema anterior, la Sort.
La composici consta de 98 versos, distributs en 10 cobles
cadenocreuades de 9 decasllabs (4+6) ms un bioc empeltat
tetrasillbic i una tornada de 5 versos, els 4 primers versos de la
qual sn decasllabs i el cinqu s el bioc tetrasillbic. Els rims
sn capfinits-maridats, excepte el bioc que constitueix un apariat
unisonant amb el decasllab que el precedeix. Els rims sn femenins: a 10 b 10 a 10 b 10 c 10 d 10 d 10 c 10 c 4.
XII Qual s aquell envejs qu bastat
Resposta del galant a les lamentacions que la dama ha fet a
la poesia anterior, tot reprenent aix la correspondncia amorosa
entre els dos personatges, en certa manera interrompuda amb la
Sort. Que aquesta poesia s un escondit en resposta al poema
anterior s explcit a la rbrica: Altra obra apellat escondit, ab
la qual obra lenamorat demunt dit colpat se escusa de la colpa
a ell imposada per sa namorada.
Shi mant, aix mateix, la ficci de separar les personalitats
del galant i el poeta. La composici, com diu la rbrica, pertany
a un dels gneres clssics de la tradici trobadoresca, lescondit,
exculpaci (vocable que els primers trobadors van manllevar
de la terminologia feudal [DECLC, III, 144]), en qu lenamorat
sexcusa dels retrets de la dama. Les dues primeres estrofes, vinti-quatre versos, actuen a manera dexordi i sn estructurades de
manera parallela: quatre interrogatives i una exclamativa final
contra Fortuna. Amb aquests versos pattics, el galant anticipa ja
implcitament la seva innocncia, en publicar el seu desconcert i la
seva dissort, i al mateix temps ens descriu la figura adolorida de
la dama, en un daquests episodis de viva plasticitat, que ja hem
trobat en daltres poemes i que ens fan pensar en les representacions plstiques contempornies de la Dolorosa (v. 2-3, 17-22). Si
a la Sort havem endevinat que els enamorats shavien vist feia
poc i que aquest esdeveniment lluny de tenir un desenlla feli
havia provocat encara ms complicacions a una relaci ja prou
conflictiva, ara, en canvi, endevinem que tornen a passar per una
etapa de distanciament fsic, tanmateix comprensible. Perqu, no
havem vist nosaltres mateixos com la dama lallunyava durament
i el feia foragitar servint-se duna missatgera en presncia de totes

POESIES

77

les altres monges? (X, 35-36, 179-180). Era, per, noms una prova?
Aix s el que comprenem amb les lamentacions de lenamorada
del poema anterior. El cstig ha estat ben dur per a aquella que
lha imposat!: absncia de lenamorat (tornant aix a la situaci
dels poemes I-III) i temor a la presncia duna rival.
Aix com la dama introdua una tercera persona, la figura de
la rival, per explicar-se el conflicte, ara el galant tamb planteja
un tercer com a responsable de llurs mals (deixant a part, s clar,
la Fortuna, que, com a divinitat, s, des del principi, la responsable de tot), aquest personatge s lenvejs, que actua com a
calumniador, figura tamb tradicional en la literatura sentimental
medieval, tant lrica com narrativa; lenvejs ser alludit al llarg
del poema (v. 35-36, 84, 92, 94-96, 112), aix com la dama havia
alludit repetidament a la rival.
Desprs de lexordi, el galant dna els arguments sobre la
seva innocncia, tot responent puntualment els retrets de la dama
del poema XI. Li garanteix la seva constant fidelitat, li recorda
que a tot arreu ha lloat el seu bon gest i les seves virtuts (v. 2528; cf I, 21, 24, 25; II, 1; X, 26-30, 121-130), afirma que s ella
qui sempre ha senyorejat (v. 29-30, rplica a XI, 14-18; cf. I, 29),
que ell ha actuat sempre amb fets i no pas amb paraules (v. 3738; rplica a XI, 19); sempre ha tingut present el nom della i la
seva castedat (v. 39-40, rplica a XI, 14-15); dissipa els temors
pel que fa a lexistncia duna rival (v. 49-60); els seus elogis han
estat sempre sincers, mai no lha llegotejada (v. 61-66, rplica a
XI, 28-30); no admet tampoc el paper de seductor: ella senamor
lliurement (v. 67-69, rplica a XI, 31-32); nega que hagi divulgat
el nom della (v. 70, resposta a XI, 42).
Malgrat el to una mica amonestador del vers 72, el galant
acaba assegurant-li la seva fidelitat, garantida ja des del principi
(v. 73-80), tot demanant-li que no faci cas dels calumniadors (v. 84,
92, 94-96, 112), la commina a mantenir secretes les seves aprensions
(aix mitjanant un poema pblic que, a ms, representa escrit
per una tercera persona!); conjura tots els mals damunt dell si s
que menteix (v. 59-60, 97-108; que recorda, encara que fora ms
intens aquest, el conjur della a XI, 79-80); i, desprs de demanar
perd amb extrema humilitat i reverncia (v. 109-120), expressa
el desig que es puguin veure ben aviat.
Lestructura s molt semblant a la de la Sort (X); estrofes
de dotze versos decasllabs els vuit primers, seguits de dos biocs

78

JAUME AUFERIL

empeltats tetrasillbics i acabat amb un apariat de deu sllabes.

La diferncia ara s que els vuit primers versos sn maridats, artifici que, de fet, es mant fins al vers deu, per tal com els biocs
repeteixen la rima del vuit (empelt). Aix mateix, els apariats
sn sempre de rima masculina en - (les cobles sn unisonants),
mentre que a la Sort eren de rima femenina
XIII Novellament he sentida lempresa
Darrera composici del cicle Retret dAmor-Archiu de
seny, per tant, aqu acaba tamb la histria sentimental que shi
explica.41 El desenlla s feli, amb exculpacions de lenamorat
i juraments solemnes de fidelitat fins a la mort. El poema s
un altre escondit, divulgat al monestir de Valldonzella un any
desprs del poema XI, potser com a pea extraordinria, per tal
com el motiu de lassemblea fou, en aquest cas, un certamen
per debatre quin ofici mereixia ms honor si el de sastre o b el
dargenter, del qual no ens ha arribat res. Aquest darrer poema
del cicle ofereix alguns trets remarcables dins la ficci amorosa
amb la qual juga Vallmanya. En primer lloc, ara no s el galant
qui parla, sin el mateix poeta com a enamorat, amb la qual cosa
les personalitats de lun i laltre es confonen. De manera que al
primer poema del cicle i el darrer la veu s la del poeta, el qual
tamb ens ha parlat com a enamorat a la Sort, en qu la dama
era tamb present, encara que enmig de les altres dotze monges.
Aix mateix, i deixant a part el poema nmero IV, que s una
lamentaci contra fortuna adversa, en qu tamb tenem la veu
del poeta, aquest parlava en la composici nmero II, per no
ens quedava clar si parlava en propi inters o com a tercer. De
fet, aquesta ambigitat anuncia o prepara lequvoc que hi ha al
llarg del cicle entre poeta i galant. Que el cicle s unitari i que hi
ha una sola dama i, per tant, un sol enamorat, queda novament
demostrat en aquest darrer poema perqu la dama s esmentada
amb dues frases rima que reprodueixen els dos senyals amb qu
va sser designada ja des del principi: qui dAmor sou retret (v.
27) i que sou de bon seny archa (v. 75). I la identificaci entre
archiu i archa ja lhavem trobada a la Sort, aplicada a Serena

41. Vegeu, al comentari del poema XIV, els arguments que, al meu entendre,
comfirmen que el cicle de Valldonzella acaba veritablement al poema XIII.

POESIES

79

Vallseca archa de seny (X, 126), amb la qual cosa, a ms a ms,

confirmem que aquesta dama s la protagonista de la histria de
ficci. Per queda clar que el joc literari fou ofert evidentment a
lauditori de Valldonzella i que el poeta va jugar amb lengany tot
deixant, per, traces a fi que qui volgus posar-hi atenci, lliure
de prejudicis i apriorismes, descobrs la realitat del joc potic. No
hi ha dubte que la dama havia de conixer els senyals sota els
quals Vallmanya amagava la seva identitat.
El poema repeteix tots els temes i motius cabdals de lescondit
anterior, sobretot el motiu de lenvejs, que aqu sens mostra com
a pretendent de la dama (o potser ms dun, remarquem el plural envejosos, del vers 10), la qual cosa presenta la dama com
una nova Penlope i el poeta un nou Ulisses, comparaci que el
mateix poeta havia ja establert (II, 9-13); noms que si aleshores
la dama era certament una nova Penlope perqu com lherona
clssica havia resistit els embats dels requeridors, ara, en canvi,
flaqueja la seva confiana envers lenamorat. Per aix el poeta li
retreu la seva inestabilitat. No t un amor slid com t ell, s
escptica envers el fet que lamor duri, i s, per tant, propensa
al desamor (vv. 82-85). Per totes aquestes raons, el seu honor i
la seva fama poden quedar malmesos: tota gelosia infundada s
un greuge envers Amor (vv. 1-6), idea ja expressada a XII, 87-88;
i, sobretot, el crdit donat a les males llenges han fet della una
dama opiniosa, idea recurrent en tot el poema, que tamb havem
trobat en lanterior. Vici contra Amor, blasmat sovint en la poesia
amorosa medieval. Al vers 53 declara, aix mateix, que lamor que
lanima s cast (rectificant daquesta manera aquell impuls de
feblesa carnal amb el qual va ofendre la dama: (...) perillant en
amor avanada,/ms desigant del ques pot conseguir (X, 5-6). Aix
mateix, el poeta adverteix que un amor cast no admet gelosia. Insisteix, novament, en el fet que ell lha servida secretament (v. 55),
responent aix al retret que ella feia a XI, 42. Hi ha, naturalment,
tamb el motiu de la rival, introdut per la dama a la poesia XI,
una figura a la qual, com ja vam dir, el poeta contraposa la de
lenvejs. Als versos 41-42, repeteix, quasi amb els mateixos termes,
la mateixa idea amb qu acabava la composici anterior: el poeta
lha acontentada de tot all amb qu amor vol sser contentat; i
acaba amb juraments de fidelitat fins a morir per ella i de trobar
el malparler a fi que la seva innocncia surti a la llum del sol (vv.
86-95). La diferncia ms notable respecte a lescondit anterior s
el registre: pattic, quasi melodramtic a Qual s aquell, i irnic,

JAUME AUFERIL

80

en canvi, a lactual. Aix fa sens dubte que les admonicions a la

dama puguin sser ms freqents i dures en el poema present, ja
que la ironia afectuosa en suavitza la duresa, dins una atmosfera
ms apaivagada i ntima.
La composici consta de 95 versos, distributs en 10 cobles
de 9 decasllabs i una tornada de 5. Els rims sn maridats. Cada
estrofa consta de 2 quartets encadenats i un vers final (el nm. 9),
que repeteix la rima del vers vuit, aix constitueix un apariat final:
a 10, b 10, a 10, b 10, c 10, d 10, c 10, d 10, d 10.

UN

POEMA ESPARS

XIV Junct s lo temps fer de ma dolor crida

Aquesta composici ofereix una srie de problemes que exposo amb tot detall en parlar de la transmissi manuscrita (5.
Manuscrits i edicions, ms. K), per tal com noms es conserva al manuscrit K, no porta rbrica, contrriament a les altres
composicions transmeses per J i K, i tamb pel fet que el nom
Vallmanya que el precedeix s sens dubte la firma del poema
anterior, el nm. XIII, i no pas cap reclam, com volia suposar Pags. Daltra banda, no t tornada ni senyal, ni res que ens permeti
o ens obligui a contemplar-lo adreat a la monja protagonista de
la histria sentimental del cicle de Valldonzella. I, si ho fssim,
destruirem aquest nombre 13 amb qu el nostre poeta ha volgut
jugar. Destruirem, aix mateix, el final feli i tancat, i deixarem
un cicle obert i potiner. No hem parlat de final aparentment
feli? I recordem que laparena, el contrast, les paradoxes, els
clarobscurs presideixen tot el Cicle de Valldonzella. Doncs b, no
s molt ms suggestiu el nmero tretze que el catorze? No s un
nmero nefast que deixa en entredit aquest final feli i que, a ms
a ms, ens remet al nombre que presideix la Sort? Tretze sn les
monges citades, al bell mig de les quals hi hem trobat Serena de
Vallseca. Recordem, aix mateix, lambivalncia del nom Serena.
Amb el poema XIII la histria acaba novament amb una coincidentia opositorum: final feli i inquietant a la vegada. Un final
que el poema XIV destruiria. El canoner de Pars, J, ofereix una
estructuraci rodona que el poema XIV espatllaria.
Finalment, cal recordar, com hem vist a les pgines esmentades,
que el canoner de Pars no inclou aquest poema a la taula, la
qual cosa indica que no hi va figurar mai i que, per tant, la seva

POESIES

81

inclusi en K potser va ser el resultat de la voluntat del propietari daquest canoner, el qual va voler que hi fos. s evident que
simposa J damunt K i, per totes aquestes raons, el publiquem a
continuaci del cicle de Valldonzella, s a dir fora de la histria
sentimental que aquest cicle ens narra. Hem dafegir encara que
a la composici XIII, que acaba al foli 245v del canoner J, la
tornada queda fora encongida en aquest darrer foli del manuscrit,
com si el copista de J hagus volgut aprofitar lespai per acabar
aix el canoner, ja que, si no, sembla que el ms probable s que
hagus escrit la tornada al full segent com havia fet en altres
casos semblants, per exemple als folis 104 i 187; cosa que tamb
contribueix a confirmar que el canoner J acabava amb aquest
poema de Vallmanya, que no hi ha cap full que se nhagi desprs,
i, en conseqncia, que el poema nmero XIV de la nostra edici
no va formar mai part de J.
Pel que fa a latribuci daquest obra al nostre poeta, crec
que s un fet indubtable, com tamb ja hem vist, i que qualsevol
lector que shagi familiaritzat amb el seu estil admetr aquest fet
com a indiscutible. Hi trobem els artificis mtrics habituals en
ell, les citacions de personatges de lAntiguitat, alguns recursos
atribubles a la influncia dAusis Marc, com per exemple el fet
de servir-se de la frmula Junct s lo temps, cobrint el primer hemistiqui del primer vers. I, daltra banda, el vers 35, Gir-se vers
mi ab forma ben sensera!, el podem comparar amb aquest altre
de la Sort: e girs tost ab forma desigada (X, 29).
Junct s lo temps s, en alguns moments, un escondit, per
sobretot un clam contra la ingratitud de la dama, a la qual el poeta
acusa destimar un altre galant. Tota la composici s un entramat
de lamentacions, retrets, exculpacions, spliques, manifestacions de
gelosia, juraments damor i fidelitat, i algunes expressions dofensa
per part de lenamorat, la qual cosa fa que, aleshores, el poema
prengui tamb un cert caire de maldit. Intentarem desgranar tot
aix en un seqncia lgica i psicolgica. El poeta viu adolorit i
trist (vv. 1, 11-14, 25, 31, 32, 41, 42, 44, 61, 65), no dorm (v. 18),
es troba prop de la follia (v. 19), les llgrimes li han obscurit la
vista i viu en un tenebra constant (v. 26-28), en un pou (v. 63); la
mort s lnic remei, per no sembla que hi hagi cap esperana
que aquest alliberament li arribi (v. 42); sent la necessitat de cridar la seva dolor, i el resultat s el poema que llegim. La poesia,
per tant, es fruit del dolor (v. 1). La dama lhavia estimat, per
ha canviat el seu sentiment i el seu tracte envers el poeta (v. 3,

82

JAUME AUFERIL

17, 33-35, 39, 40, 71, 72). Endevinem que el deu haver acusat de
desamor, ja que aquest nega que lhagi desservida, ans al contrari:
va sser ferit per Venus de fina amor (v. 29-30) i estimar sempre
la dama malgrat la seva ingratitud (v. 29, 30, 37, 53, 60, 70); i
no nicament lha servida, sin que fins i tot lha temuda (v. 8),
amb la qual cosa tenim la dama elevada a un rang majesttic. El
poeta, doncs, sexcusa dingratitud (v. 67, 92). No hi ha, per tant,
cap ra justa perqu la dama el tracti com ho fa (v. 4-7, 21, 22).
Ella no es deixa aconsellar per la ra, sin pels mals consellers
o maldients (una vena; v. 48), mostra tenir poc seny igual que
Popea (v. 10) i ha caigut en la irracionalitat i en una conducta
falsa (v. 76, 79, 80, 95). Lnica explicaci de tot plegat s que al
poeta li ha sortit un rival: la dama nestima un altre (v. 12, 15,
16, 36, 46, 55, 65). La bona reputaci de la dama ja es ressent
a causa de la seva crueltat (v. 47), la seva conducta s contrria
a les lleis de la humanitat (v. 51) i podria arribar a sser empresonada per la seva ingratitud (v. 63). El poeta maldiu el dia que
Venus el fer damor (v. 29-30), i troba que ha estat un ingenu
(v. 78); malgrat tot, promet a la dama sser-li sempre fidel (v. 29,
30, 37, 53, 60, 70).
La poesia, aix com ens ha arribat, consta de deu cobles de
deu versos decasllabs de rima femenina, els vuit primers, disposats
de manera creu-croada (a b b a c d d c), ms un apariat final,
tamb de rima femenina comuna a totes les estrofes (-A). Les
rimes dels vuit primers versos canvien a cada cobla i totes acaben
amb una mateixa sllaba tona. Un artifici que el poeta va voler
remarcar mitjanant una clau collocada al marge dret de cada
estrofa, que cont en el seu vrtex la sllaba comuna als primers
vuit versos de cada cobla, tot produint un efecte visual.
Com ja hem dit, les rimes sn sempre femenines, i cal afegir que lautor hi ha volgut introduir tamb lartifici dels rims
capfinits, amb molt poca fortuna. Lapariat final de cada cobla
actua a manera depfrasi i cont les citacions dels personatges de la mitologia o lantiguitat clssica, amb qui la dama s
comparada, b establint una igualtat o b una desigualtat. Aix
mateix, tamb hi ha personatges masculins o situacions amb
les quals el poeta es compara o identifica amb la seva situaci
damant adolorit.
Deixant a part el complex joc de rimes usat per Vallmanya,
gens afortunat com ja hem dit, la composici de deu decasllabs,

POESIES

83

creu-croats els vuit primers i tancats per un apariat final, s una

estructura usada per Ausis Marc a la seva darrera etapa: poesies
LXXXVII, XCII, CXII, CXIII, CXV, CVI, CXVIII i CXIX.
Per crec que el poema ens ha arribat incomplet: es troba al
final del manuscrit, emplenant tot els darrers folis (f. 211-212v) i
no hi ha tornada, de manera que hi ha la possibilitat que algun
o alguns folis shaguessin desprs del manuscrit. Aix mateix, hi
ha un error del copista, un vers ratllat i reescrit al marge dret
(v. 69), per podem llegir perfectament qu diu el vers ratllat (Eus
so leyal/ mjls Jason vers Madea), no s cap dels versos conservats.
s, per tant, un error tpic danticipaci dun vers posterior que,
en aquest cas, no sha conservat. Aquest vers, doncs, es trobava en
un altre foli, podrem aventurar, aproximadament sis estrofes ms
avall, la que seria la cobla nmero XIII, la qual cosa confirma que
ha desaparegut un foli o potser ms dun; i, per aix, no tenim
la tornada, com tampoc el senyal. Cap composici dAntoni Vallmanya est mancada de tornada, al contrari, fins i tot, de vegades,
hi ha tornada i endrea, dhuc a les tres darreres composicions
marianes que ens han arribat impreses. Encara ms, el fet que
aquest poema vagi adreat a una dama reclama una tornada amb
el senyal de lenamorada ingrata.
s una de les peces ms desafortunades del nostre autor: ja
hem parlat del mal efecte que causen a la nostra oda lartifici
dels rims maridats, que el porten fins a lextrem dinventar-se el
femen singular de greu (greva, v. 85) i alguna altra llicncia
mtrica dissonant; aix mateix, hi trobem comparacions gens felices (vergony-me dir cor teniu de codonya, v. 77), i la sintaxi
la trobem anguniosament torturada.42

LES

COBLES ESPARSES

Sn sis les esparses que ens han arribat del nostre poeta.
Com ja hem dit a lapartat dedicat a la tradici manuscrita, al
canoner de Pars estan copiades aprofitant espais buits i en folis
diversos. El canoner K les aplega totes juntes en un mateix foli i
el verso corresponent, respectant el mateix ordre de J. En aquest

42. Per a ms detalls, vegeu infra, a lapartat 5. Manuscrits i edicions, lanlisi

del canoner K, on insisteixo en tota aquesta srie de problemes.

84

JAUME AUFERIL

cas, mhe perms la llibertat deditar en primer lloc la que ocupa

el tercer en aquests dos manuscrits: Mort me donau, senyora,
vida mia. La ra daix s que s lnica esparsa que no maldiu
la dama, cosa que la separa netament de les altres i que per aix
podem contemplar la possibilitat que fos tamb una pea vinculada
al monestir de Valldonzella; com la poesia XIV. No s segur que
sorgissin a reds del monestir, per no seria impossible. Ara b,
aix no ens ha de portar a concloure que formin part del Cicle de
Valldonzella, ja que no tenen cap senyal. Per tant, no ens podem
comprometre a considerar-les dedicades a la monja protagonista
del cicle, Na Serena de Vallseca.
En canvi, ens costaria dimaginar que les grolleries i les
descortesies dels maldits (les altres cinc esparses) poguessin sser
escoltades per les monges de Valldonzella ni per cap dama com
cal; ens sembla que s una literatura per a un auditori mascul.
Per aquesta ra, perqu integren un gnere diferent, tant des del
punt de vista literari com social, mha semblat justificat de fer
dels maldits un grup separat.43
XV Mort me donau, senyora, vida mia
s una breu declaraci amorosa (i dins la ficci, cal suposar
que no pas la primera) dun galant que no troba la resposta que
ell voldria. s obvi, per, que la dama es deixa estimar, ja que
el poeta se serveix dapellatius que suposen un nivell de tracte i
confiana prou considerable (v. 1 i 5). Lobjectiu principal del poema s aconseguir una entrevista. Daix podem deduir que aquesta
mena deventualitat no s freqent, cosa que ens pot transportar
novament al possible marc monacal. El poeta, a part de gaudir aix
de la visi prxima i ntima de la dama, espera, sens dubte, fer-li
arribar de manera directa all que la paraula escrita no acaba de
fer per si sola. El tema lhem trobat ja al poema I. Per s clar
que no podem incloure aquesta composici dins el cicle Retret
damor-Archiu de seny perqu no duu cap dels senyals malgrat
que s una esparsa amb tornada. s una cobla creu-creuada de
8 decasllabs ms una tornada de 4 (a b b a c d d c).

43. s lnica rectificaci que he fet a lordre que vaig proposar a lapndix de
la meva edici de la Sort (Auferil (ed.) 1986: 66-77).

POESIES

85

XVI Pus que tots jorns no cessats fer gabella

s un maldit-comiat fora dur i groller, en el qual el poeta
retreu a la dama que escolti la mala consellera i que shagi lliurat a
un amant grosser i violent: totalment descorts. La dama, per tant,
no s mereixedora de la fina amor i el poeta sen desentn. s una
cobla esparsa de 8 decasllabs cadenocreuats (a b a b c d d c).
XVII Vostres viltats me fforen manifestas
Maldit sobre la venalitat de la dama. El mateix tema de la
composici nm. XX. Esparsa de 8 decasllabs creu-creuats (a b
b a c d d c).
XVIII Per lo que veig de vs, tot me reprench
Maldit-comiat format per una cobla de 14 versos sense tornada,
amb la mateixa estructura que hem vist i comentat a la poesia VI
(a10, b10, a10, b10, b1, c10, d10, c10, d10, e10, e4, e4, f10, f10). La
decepci del poeta envers la dama s a causa del fet que aquesta
s extremadament deshonesta i infidel, lliurada a lamor vil amb
tothom que la requereix. Aquesta conducta escandalosa ja s notria
i la fama daquesta senyora ha quedat profundament malparada.
El poeta, per tant, es debat entre lodi i lamor, ja que, malgrat tot,
encara continua estimant-la. Per a partir dara es proposa fermament dextirpar aquest darrer sentiment de si mateix, amb la qual
cosa el maldit pren tamb el carcter dun comiat. Hi ha, tamb,
el conflicte entre voluntat i passi, entre ra i sentiment. Tant per
part del poeta que sembla no tenir prou fora de voluntat per odiar
la dama, com per part daquesta, ja que al darrer vers sens diu
que el fat s en realitat el responsable de la seva conducta, amb
la qual cosa no sabem si compadir-la o menystenir-la encara ms,
tot depn de la nostra manera de veure les coses. Sigui com sigui,
aquest maldit-comiat torna a sser presidit tamb, en el fons, per
aquesta Fortuna que ho esguerra tot i que hem trobat en quasi
tots els poemes de Vallmanya.
XIX Vs, damar fals, mereixeu portar mal
Aquest maldit repeteix la mateixa estructura de lanterior maldit-comiat i sembla que en sigui una continuaci. Shi repeteixen els
temes de la infidelitat de la dama, el del seu decantament envers

JAUME AUFERIL

86

lamor carnal, fins a extrems animalstics (apetits brutals, v. 7; brut delit,

v. 10), i el del fat (v. 4). El maldit actual s, per, molt ms virulent
i sense aquella mica de malenconia que hi havia al maldit-comiat
anterior per un amor perdut. Ara, noms el despit, el ressentiment
i lodi inspiren el seguit de retrets i malediccions daquesta esparsa.
XX No m plau lo tall que teniu ne manera
Aquesta darrera esparsa, i darrer maldit, sembla que pugui
formar grup amb les dues esparses anteriors, tant per lestructura
com pel contingut, que s tamb aproximadament el mateix de
la nm. XVII, i que, per tant, malgrat que tingui una estructura
diferent, potser tamb podrem ajuntar amb aquests tres darrers.
En canvi, el maldit XVI podria sser independent. El tema central
s, com en el XVII, el de la venalitat femenina: la dama pren,
per no dna. Ven el seu amor, pensant sempre en un altre negoci millor, en un altre client que pagui ms car. Si alg no est
gaire disposat a buidar-li la bossa, lengega a dida. Ara el poeta
ja la coneix, ja nha descobert el joc, el tarann, la naturalesa del
seu amor, per tant, no en vol saber res ms. Ha estat baratera i
hipcrita ja de ben jove. Una bona manera de comenar! T la
mateixa estructura de les cobles de la composici VI (a10, b10,
a10, b10, b1, c10, d10, c10, d10, e 10, e4, e4, f10, f10).

LA

TEN AMB

JOAN FOGASSOT

XXI En Ffogassot, pus sou enamorat

Aquesta llarga ten o, ms exactament, joc partit o partiment,
ja que shi proposa un dilema i cada estrofa s escrita per cadascun dels contendents tot defensant el punt de vista contrari al de
laltre, ens ha arribat nicament transmesa pel canoner de lAteneu
Barcelons, que hom suposa confegit pel mateix Fogassot, el qual
nhauria estat tamb el propietari (vegeu supra, 2. 2. El monestir
de Valldonzella, nota 25 i infra lapartat Manuscrit i edicions, N,
p. 143). Justament, Fogassot s el poeta reptat per una donzella
innominada que li planteja el dilema de si ella sha de casar amb
un vell, ric i de gran estat, o b amb un home jove, pobre i de
gentil estat. La noblesa no es descarta en cap dels dos casos.44
44. El motiu daquest debat el trobem en el XX judici damor, captol VII del
segon llibre del De Amore (Capellani 1930: 168, CXI).

POESIES

87

Se suposa que la donzella hauria encarregat al nostre poeta

la tasca descriure per ella, segurament perqu no sabia compondre
versos, com diu Retret dAmor o Arxiu de seny al poema VIII,
v. 4. Antoni Vallmanya, doncs, torna a parlar amb veu femenina.
Ara, aquesta veu no s la de la monja de Valldonzella que apareix
al cicle de tretze composicions daquest monestir; ja que s una
senyoreta que es vol casar. Per, a part daix, cal demanar-se
si som davant dun encrrec veritable o b fingit. No ho sabem
i em temo que no ho sabrem mai. Per tant, podem triar lopci
que ens agradi ms. En qualsevol cas, s evident que tot plegat
s un joc.
Aix mateix, el fet que lombra duna donzella enigmtica
presids tot el debat i que Vallmanya actus simplement com
el seu ambaixador, devia complaure lauditori, el qual, mentrestant, es distreia a identificar la donzella, o b, els escptics,
argumentaven que tot plegat era una faccia del nostre notari.
Ells, per, segur que van acabar sabent la veritat i nosaltres no
la coneixerem mai. Per dun poeta tan joganer com el nostre,
al qual, a ms a ms, agradava el transvestisme, no podem
exclouren res.
El partiment s inaugurat per Antoni Vallmanya, en veu
de la donzella, la qual sadrea a Joan Fogassot, per tal com s
enamorat, essent ella tamb donzella namorada. Amb la qual
cosa fa allusi a lescola potica del Gai Saber, s a dir lescola
de lAmor Corts, de la qual la donzella tamb sen manifesta seguidora. Vallmanya, en nom de la donzella, i per tal com aquesta
s la demandant, interv a les estrofes senars i Joan Fogassot ho
fa a les parelles.
Fogassot, que s el demandat, pren decididament partit per
all que lesperit de lAmor Corts exigeix: la joventut. Per tant,
Vallmanya ha de defensar el punt de vista contrari (cosa que ja
preveu dantuvi), parlant en veu femenina com si fos la donzella,
argumentant els avantatges de maridar-se amb un home vell, ric
i de gran estat.
El debat es mant durant setze estrofes (192 v.), moment
en qu la donzella decideix de prendre com a jutge mossn Joan
Bosc (cobla XVII) i Joan Fogassot demana Franc Bussot per a
la mateixa funci (cobla XVIII), qui damor sab tot lart, dir
dell la donzella, una mica ms avall. Tot i que no sens ha conservat cap poema de Franc Bussot, aquesta frase fa pensar que

88

JAUME AUFERIL

pertanyia a lescola del Gai Saber i que, per tant, devia haver
compost alguns versos.45
Per, malgrat el fet que Bosc i Bussot van acceptar el comproms, ni lun ni laltre no van decidir-se a donar cap veredicte,
a pesar de les insistents spliques de la donzella a Joan Bosc
perqu ho fes (vv. 267-268). Aix va portar-la a adrear-se al rei
de Navarra, germ dAlfons IV el Magnnim, al qual va succeir
el 1458 com a Joan II de Catalunya-Arag.
s a la primera cobla daquesta Suplicaci a Joan de Trastmara que la donzella (o Antoni Vallmanya, com ens agradi ms)
diu que ja fa ms dun any que va ser pressionada a prendre
marit. Amb la qual cosa podem entendre que ja feia ms dun
any que durava el debat. I demana al rei de Navarra que:
Havent recors, segons s estilat
en vostra cort, yo, qui no s stilada
[...]
Perqu, senyor, ab cor humil prostat,
supplich-vos molt, ab manera prostada,
perqu finada
sie cabada
nostra ten, jutjes vs hi mudeu
e, b pena fort, declarar li maneu.
(XXI, 241-276)
Aix se li adrea Vallmanya en nom de la donzella, tot demanant-li que designi nous jutges, obligant-los amb la seva autoritat
a intervenir sots pena dsser castigats si no ho fan.
Aix revela que Joan de Trastmara era un prncep amic
daquests esbarjos potics, com ho devia ser tota la reialesa i
laristocrcia, ja des de sempre, independentment del fet que els
sobirans i grans senyors componguessin versos o no. Per les
corts devien continuar essent centres literaris com ho havien estat
a lpoca trobadoresca i, segurament, abans i tot.
Joan de Trastmara va intervenir, efectivament, encara que no
pas per escrit, sin que va deixar que la donzella transmets la seva
reial disposici; i la senyoreta, com sempre, fa que Antoni Vallmanya
transmeti la provisi reial mitjanant la cobla nmero XXIV.
45. Sobre aquests personatges, vegeu infra la nota als v. 204 i 216 de ledici
daquest debat.

POESIES

89

Segons el contingut daquesta cobla, el rei de Navarra designa Joan de Bellafila46 com a nou jutge, el qual haur dintervenir
sots penalitzaci de mil florins, en cas que es mostrs negligent a
complir les ordres reials. La multa s veritablement desorbitada,47
per tant, crec que no ens lhem de prendre pas seriosament, sin
que es tracta duna broma reial ms que no pas una penalitzaci
real, que confirma una vegada ms que aquests debats eren, generalment, divertiments socials. De tota manera, davant el manament
reial, no hi ha dubte que, broma o no, Joan de Bellafila no sho
fa repetir dues vegades. En efecte, amb la cobla segent a manera
dendrea, adreada al nou jutge i composta per Joan Fogassot,
acaba aquest llarg partiment, que devia durar ms dun any, ats
que, possiblement, es va iniciar entre el 1454 i el 1455, i es va
acabar entre el mar de 1455 i el gener de 1456.48 No tenim la
sentncia, perqu, sens dubte, va ser oral i noms es recollien els
veredictes compostos en vers (Paul Meyer 1973: 66-77). Per tant,
no sabem qui va ser el guanyador, si la donzella (Vallmanya) o En
Fogassot. Per, potser, ats que el debat sha conservat nicament
en el manuscrit N i que Aramon (1947-1948: 163-165) va argumentar, de manera que ha estat acceptada, que aquest canoner va
pertnyer a Joan Fogassot i que en part el va redactar ell mateix,
podem apuntar la possibilitat que el guanyador hagus estat ell.

Algunes reflexions sobre els combats potics

M. Fauriel va suposar que aquests debats tenien lloc als castells (es refereix, s clar, al perode trobadoresc), que se celebraven
amb una certa solemnitat davant dun pblic i que eren improvisats, o, almenys, rpidament compostos, amb els dos adversaris
situats lun davant de laltre (Fauriel 1846: 101-108). Igualment,
Rudolf Zenker creu tamb que les tenons eren improvisades i
que els contendents eren presents, lun davant de laltre, quan les
componien (Zenker 1888: 58-66; Jeanroy 1890: 281-304, 441-462).
Jeanroy replica una cosa que en part s indubtablement certa,
per duna altra banda no. El que ell observa, i que sens dubte s

46. Ciutad honrat de Barcelona. Vegeu infra la nota al v. 284 de ledici

daquest joc partit.
47. Vegeu Ferrer 1989: 19, n. 22, una llista de preus i salaris, que pot illustrar
la importncia daquesta quantitat.
48. Vegeu infra la nota als v. 241-242 de ledici del debat.

90

JAUME AUFERIL

aix, s que tamb es feien per escrit tot trametent-se lun a laltre
cada estrofa. Per no comparteixo lopini que la presncia i
per tant una certa improvisaci s cosa dels inicis, com ell vol
creure, i que desprs els escrivien amb el temps que calia. Aix
no s versemblant perqu aquests combats demanen que el pblic
hi sigui present i que els poemes es divulgaven oralment, llegits
pels mateixos poetes. Quan diem llegits, pensem en el segle XV i
en Vallmanya i Fogassot, concretament. Al temps dels trobadors
eren, sens dubte, cantats per joglars i els poetes hi eren en una
primera audici. Desprs, la composici feia el seu curs, com
qualsevol altra.
Jeanroy parla de partiments de sis cobles i dues tornades,
i exposa aquest nombre destrofes com a exemple de partiment
ms llarg, que demanava una certa pacincia dels trobadors en
tot el procs descriure i de tramesa mtua de cada cobla. Doncs
b, el partiment entre Vallmanya i Fogassot t 23 cobles i dues
endreces. La primera endrea no porta aquest ttol perqu duu el
de provisi del rei de Navarra, per no sn versos fets pel rei,
com ja hem dit, sin per Vallmanya per part de la donzella, qui
transmet la provisi reial; per aquesta cobla t les dimensions i
la naturalesa duna endrea, la qual, prpiament dita, ve a continuaci, escrita per Fogassot amb el mateix nombre de versos de
la cobla anterior i tancant el debat. Lendrea s adreada pels
dos poetes al jutge que el rei de Navarra ha nomenat, el qual ha
de sentenciar, sots pena de 1.000 florins si no ho fa.
En total, la composici consta de 292 versos. Si suposem
que podia transcrrer una setmana de temps entre una cobla i
una altra, entre escriure-la i fer-la arribar a laltre contendent, la
feina comporta vint-i-cinc setmanes: mig any. I aix, anant molt
de pressa. Per, de fet, hem de comptar 20 estrofes, les primeres
20, fins que decideixen nomenar jutges, uns cent quaranta dies:
quatre mesos i mig. Desprs vindria lany que el mateix Vallmanya, de part de la donzella, diu que ha passat des que els jutges
foren nomenats sense que hagin dictat sentncia. I, finalment, la
sollicitud de larbitratge reial. Tot plegat ens porta a una elaboraci
escrita dun any i mig de durada, aproximadament.
No s impossible, per quin inters t tot aix sense un
pblic? En canvi, aquest debat improvisat davant dun auditori,
imaginant fins i tot que els poetes es prenguin un cert temps
abans de respondre i tamb que mig escriguin o apuntin en un
paper les idees essencials en cada cas (cosa que potser podien

POESIES

91

fer mentre el contricant llegia la seva cobla) fa el combat ms

viu, ms interessant i ms versemblant des de tots els punts de
vista. El breu instant que cada poeta es prenia per preparar la
seva resposta no crec que fos cap enuig per a lauditori. Aquests
espais segurament eren previstos i fins i tot el pblic els devia
aprofitar per comentar la competici.
Els rims sn fcils: participis de la primera conjugaci masculins i femenins alternats i un apariat lliure final que tamb sol
tenir una rima fcil. La qual cosa confirma la improvisaci, per
b que aquest punt, com de seguida comentarem, tampoc no s
necessriament definitiu.
Zenker tamb ho veu aix, ell tamb parla de la possibilitat
que els trobadors, abans de replicar, reflexionin uns instants; cosa
que no admet Jeanroy perqu creu que aix avorriria el pblic
(Jeanroy 1890: 446). Per, al contrari, el pblic devia agrair uns
breus moments de silenci entre la intervenci de cada contendent.
Uns vint o vint-i-cinc segons, que permetien de relaxar lauditori,
reflexionar sobre els arguments aportats per cada contendent i
fins i tot intercanviar parers amb els companys i companyes que
assistien a la contesa. Tanmateix, Jeanroy es veu obligat a acceptar
que hi ha un cas documentat en qu, sens dubte, joglars experts
en llengua occitana acudien a les festes que donava el marqus
dEste i que els ms hbils posaven qestions a Ferrari que aquest
responia immediatament (p. 447). Jeanroy vol, per, objectar que
les qestions que posaven els joglars no eren pas pensades sense
preparaci. I qu? Naturalment! La demanda no cal que sigui improvisada, a ms, en la majoria dels casos era pensada prviament i
ben preparada, cosa que no vol dir que la resta no fos espontnia.
I encara el mateix Jeanroy admet que les cobles esparses eren
improvisades i que fins i tot tenim el document de Bertran Carbonell que es queixa que alguns proposen cobles esparses en rimes
tan difcils que hom amb prou feines podia respondrels (p. 447).
s clar!, si aix era un combat, i hi havia un poeta que era molt
hbil, extremament hbil, a trobar rimes complicades sense estudiar-les, segur que no sestava de fer-ho com ms difcil millor a
fi denderrocar el contrincant. Per tant, potser el fet que les rimes
siguin fcils o difcils no s un argument vlid per concloure si
aquell partiment va ser improvisat davant del pblic o b rumiat
amb calma i escrit a casa, sin de la major o menor habilitat
dels contendents a trobar rimes. Jeanroy, desprs, tamb arriba
fins i tot a reconixer que la participation directe du public la

92

JAUME AUFERIL

discussion devait en augmenter lintrt i que il tait tout naturel

de le consulter soit sur la question pose, soit sur la faon dont
elle avait t traite (p. 449).49
s interessant dadvertir que els trobadors sintercanviaven
cobles esparses. La qual cosa podia prendre fcilment lestructura
dun joc partit. Zenker veu el partiment com una modalitat o una
variant de la ten i proposa de servir-se de lexpressi ten amb
partiment (p. 286). Tant ell com Jeanroy es plantegen lorigen del
gnere i quina estructura seria la ms antiga: la ten, el joc partit
o la cobla esparsa. Per cap dels dos no t en compte la possibilitat que aquest gnere tingui els orgens en la poesia tradicional.
La qesti, per tant, em sembla una prdua de temps.
Per potser s encara ms interessant de remarcar que les
primeres tenons-jocs partits sn mers dilegs amistosos: Cercamon-Guilhalmi, Hug Catola-Marcabr, Comtessa de Dia-Raimbaut
dAurenga (potser ten fingida, composta tota per Raimbaut dAurenga). Advertim que tant a la de Marcabr com a la de Raimbaut
hom dna el nom de ten. Com tamb fan els poetes catalans
del segle XV.
Sigui com sigui, en parlar dels debats cal tenir present tota
forma de poesia dialogada. Aix no vol dir que hgim darribar
a la conclusi que totes aquestes modalitats tinguin una relaci
estreta, per s que penso que cal tenir-ho en compte. Tot plegat
ens porta a contemplar qualsevol poema en qu lautor sadrea a
alg com un possible principi de dileg. Aleshores, tamb el cicle
de Valldonzella pren quelcom de la naturalesa duna ten.
De fet, tot dileg, tota conversa ens porta en un moment o altre
a una certa discrepncia dopinions, a actituds divergents i a una
controvrsia. Si no s aix, ja no hi ha dileg: la conversa sacaba,
o sacaba de parlar sobre aquella qesti i se nenceta una altra.

49. A propsit dels combats populars o de tradici oral, Serr (1999: 9) diu el
segent: Els combats pblics eren anunciats amb antelaci, a vegades per mitj duna
crida feta pel pregoner. Se solien celebrar durant les tardes dels diumenges i altres
dies de festa i, sobretot, les nits de dissabtes i viglies, perqu els assistents poguessin
vetllar i seguir lespectacle fins tard, ja que tenien una duraci illimitada i sovint no
acabaven fins que, per esgotament, un dels contrincants es donava per venut. Aix
feia que de vegades es prolonguessin fins a la matinada. Sabem dun que havia durat
sis hores [] I dun altre que nhavia durat nou, des de les vuit del vespre fins a les
cinc del mat []. I es veu que de vegades els combats exhaurien el temps disponible
sense acabar i sinterrompien per sser represos en una altra vetllada.

POESIES

93

Origen del gnere

Zenker vol situar els primers partiments al final del segle XII,
mentre que Jeanroy vol portar-los al principi del XIII. El que s que
sembla cert s que els partiments ms antics conservats sn dues
peces intercanviades entre Peirol i Lo Dalfin dAlvrnia (Jeanroy 1890:
298). Noms que Zenker les data entre el 1180 i el 1187 (data de la
tercera croada), i, en canvi, Jeanroy, entre el 1200 i el 1210; malgrat
que reconeix que fins i tot poden sser de devers el 1185.
Hom queda estranyat daquestes ganes de Jeanroy dendarrerir
laparici del gnere uns quinze o vint-i-cinc anys. Quan, a ms a
ms, s impossible darribar a una dataci precisa, perqu sempre
cal contemplar la possibilitat que daltres peces anteriors hagin
desaparegut. Per, de seguida, Jeanroy (1890: 299) adverteix que
el partiment de Guillem de Bergued, no contemplat per Zenker,
ha dsser anterior. El data entre el 1185 i el 1190, i el mateix fa
Riquer (1971: I, 123). Per amb tot aix seguim sense comprendre
linters de Jeanroy, ja que s la mateixa data que Zenker proposa per als partiments de Peirol i Lo Dalfin dAlvrnia. Jeanroy,
aix mateix, assenyala un altre partiment que considera daquesta
mateixa poca.
En fi, la conclusi a la qual arriba Jeanroy s que el partiment neix al final del segle XII, cosa que ja deia Zenker, per
no accepta que el gnere hagus florit a la cort dAlvrnia, ja
que segons ell, les mostres daquesta cort serien de principi del
XIII (Jeanroy 1890: 301). Ell mateix recull uns versos de Giraut
de Calanson del principi del XIII, en qu recomana al seu joglar
de Ben tombar/ E ben parlar/ E jocx partir, i observa que el
gnere deuria sser peu rpandu. Per crec que hom igualment
es pot servir daquest document en el sentit contrari: que fos un
gnere molt clebre i antic. Jeanroy conclou que si hom demanava
a un joglar que fes jocs partits els faria en prosa, ja que, segons
diu, no s possible dimaginar que un joglar compongus versos!
(Jeanroy 1890: 301).
Justament, crec que aquests versos de Giraut de Calanson
adreats al seu joglar demanant-li que sexcerciti a fer jocs partits
pot fer referncia al fet que aquests debats existien des de molt
antic a la poesia oral. Perqu, per quina ra un joglar no podia
tenir un doble repertori: el tradicional i el culte? No podia ser
que un joglar fos capa dimprovisar versos segons la tcnica i
la tradici orals i que a la vegada incorpors al seu repertori els

94

JAUME AUFERIL

compostos pels trobadors? s clar que en aquest cas seria un

joglar que sabia llegir, per, i qu? Ja ho sabem que els joglars
que cantaven els versos dels trobadors sabien llegir i fins i tot
escriure i que alguns van acabar component versos trobadorescos
ells mateixos. Si van acabar fent versos cultes, no vol dir que ells
mateixos ja eren versaires?
El que s sembla acceptar Jeanroy (1890: 301) s que el
partiment era molt freqent al segle XIII. I, segons ell, el gnere
apareixeria a Frana. Lexemple ms antic seria el de Gace Brul
i el comte Geoffroi de Bretanya, composici que ell situa poc
abans del 1186; i de seguida conclou que de Frana va passar a
terres occitanes. Ara veiem linters de datar els partiments de la
cort dAlvrnia al ms tard possible!
Posteriorment, Jeanroy (1925: 45-60) es veur obligat a rectificar en rod aquesta afirmaci i a reconixer que el debat, tot
en general, procedeix del midi, com ell en diu.
Pel que fa als jutges, Jeanroy (1890: 448-449) s de lopini
que sn inherents al gnere, que no hi pot haver partiment sense
un judici final: Le prononc du jugement a d tre une formalit
obligatoire, le jugement faisant en quelque sorte partie intgrante
du genre. I tamb: de juges ont pu tre dsigns sans que cette dsignation entrt dans la pice; celle-ci a pu tre faite aussi
dans des couplets qui ne nous sont pas parvenus. I encara: A
lorigine, ces jugements devaient tre improviss et par consquent
prononcs en prose; on ne se figure gure des juges dlibrant
gravement devant une assemble et prenant le temps ncessaire
pour versifier leur arrt. On sexplique donc quil ne se soit conserv
quun trs petit nombre de jugements. Caldria, per, esmenar en
prose per oralement (tot advertint, tamb, que molta gent era i
encara s capa dimprovisar en vers). I tamb que aix fou no
pas nicament a lorigen, sin tamb al segle XV. Igualment, si
el jutge o els jutges sabien compondre versos i tenien ganes de
fer-ho, llur resposta era en vers i recollida als canoners.
Jeanroy (1890: 451) est convenut que els jutges noms
existien en el partiment i que, desprs, de manera abusiva, hom
arriba a designar jutges tamb per a la ten. Cosa que no sembla
convincent, ja que tant una modalitat com laltra sn debats que
demanen una resoluci.
Sigui com sigui, Jeanroy afirma que no podia ser que un
partiment acabs sense una sentncia i cita les Leys dAmors com

POESIES

95

a prova, ja que no semblen admetre la possibilitat dun partiment

no jutjat (e devo jutge elegir; 1890: 449). I, en efecte, el partiment
de Vallmanya i Fogassot s tamb una prova daix, ja que ats
que els jutges designats no emeten llur veredicte, es va demanar
larbitratge del rei de Navarra, el qual va designar un jutge amb
sanci expressa si no dictava sentncia.50
De fet, no nicament els partiments, sin qualsevol forma
de debat o certamen comportava necessriament la presncia
duns jutges que sentenciaven b oralment, b en vers. Ms avall,
en tractar de la composici amb qu Vallmanya particip en Les
trobes en lahors de la Verge Maria del 1474, veurem que els jutges,
Joan de Prixida i Llus de Castellv, van dictar sentncia, que va
ser redactada en forma de codolada per Bernat Fenollar.
Zenker relaciona el joc partit amb la pastorella, Jeanroy ho
rebutja enrgicament, per anys ms tard accepta que le fond de
la pastourelle est un dbat. Aix mateix, a La Tenson provenale,

50. El llarg debat entre Bernat Fenollar, Joan Vidal, Joan Verdanxa i Pere
Vilaspinosa, promogut pel primer, Per b que lo mn en tals fets huy sia (Mass
1913-1914: 196), sobre qu cosa fa encendre ms lamor: la vista, el grat, lenteniment
o la voluntat (Riquer 1964: III, 323) ocupa des del f. 43 fins al f. 61 incls (Mass,
ibid.). En aquesta contesa fou nomenat jutge Joan Ros de Corella, per aquest no va
voler fer sentncia; aleshores van designar Miquel Estela, el qual tamb va declinar
aquesta responsabilitat i propos de portar la causa davant el tribunal del Gai Saber;
la qual cosa fa suposar que la instituci del Gai Saber funcionava com a entitat
potica de manera permanent, a la qual hom podia acudir en compromisos semblants
(Riquer 1964: III, 324; molt curiosament, diu que no sap qui pot sser). En aquest
debat, doncs, tenim que el jutge respon, tot i que no pren cap comproms, per tamb
sembla que la sentncia donada pel Gai Saber era verbal, i no consignada per escrit.
Pere III el Cerimonis intervingu com a jutge en un partiment entre el vescomte de
Rocabert i Jaume Marc (ed. Pujol 1994: 209-233); la rbrica lanomena questi, per
Rocabert fa servir el terme partits en el sentit de parts, a la primera estrofa (v. 2)
i tamb a la III, s a dir a la seva segona estrofa de Rocabert (partit, v. 20); aix
mateix, a la rbrica que introdueix la sentncia del rei Pere, llegim la dita qesti
e departiment. En aquest cas, la sentncia fou declarada tamb en vers: tres cobles.
Gabriel Ferrs i Guerau de Massanet tenen una ten, en la qual Massanet nomen
jutge Joan dOlivella, que no va poder dictar sentncia; aleshores, Ferrs va nomenar
jutge Jacme Ripoll, el qual va sentenciar per escrit, en versos de sis sllabes, i va
donar la ra a Gabriel Ferrs (Riquer 1964: I, 633-634). Joan Fogassot va ser nomenat
jutge dun debat promogut per un tal Ricard, en el qual intervingueren Joan Sacoma i
Pere Pau Saguda, el 7 de desembre de 1475; el consistori don a Fogassot un termini
de deu dies, per el jutge es permet de prendres ms temps, ja que la sentncia de
Fogassot fou emesa a lhort de Francesc Morer, el dissabte vint de gener (Mass 19131914: 92; Riquer 1964: III, 103). Joan Salom, prevere, va ser triat com a jutge per
Joan Fogassot i Pere Vilaspinosa, escrivent de Valncia, en la ten promoguda per
aquest darrer. Joan Salom va respondre en vers (Riquer 1964: III, 103).

96

JAUME AUFERIL

acaba admetent que s intil de cercar lorigen de la ten, ja que

s una forma de dileg tant cette forme de dialogue concert
tait frquente (Jeanroy 1890: 456-457) i que es troba dans les
parades des jonglers qui se provoquaient, en feignant lhostilit ou
la rivalit, pou attirer le public devant leurs trteaux []. Tamb
relaciona la ten amb el conflictus. I conclou que la ten ha
pogut nixer espontniament. Per sembla que aix no vol fer-ho
extensiu al joc partit, cosa que noms es pot entendre pel fet que,
pel que sembla, el joc partit el veu com un joc amors, destinat
exclusivament a plantejar dilemes de carcter sentimental. Aix
el porta a no voler-lo contemplar ms enll de la poesia cortesa,
per la qual cosa se serveix darguments molt frgils: com ara que
Andr le Chapelain, en els seus famosos judicis damor, esmenti
noms quatre casos resolts en corts occitanes tres a Narbona
i un a Gascunya, davant tretze de resolts per dames de la
reialesa de llengua francesa Xampanya, Flandes i Frana. En
aquestes converses i entreteniments cortesans de carcter amors
se suscitarien dilemes que conduirien al joc partit (al capdavall
Jeanroy proposa per al partiment el mateix que ha suggerit per a
la ten: un origen espontani a partir dels dilegs i les converses
quotidianes, noms que ara ho vol contemplar com quelcom tancat
al mn cortes, per s que defensa que el seu origen procediria
del nord, s a dir de Frana, partint dels exercicis dialctics universitaris, ja que dans les pays du nord [] la vie universitaire
tait la plus intense (p. 302). Malgrat tot, no vol veure que aix
com uns partiments haurien canviat llur contingut intellectual per
lamors, igualment de dilemes nhi ha de tota mena.
A Les Origines de la posie lyrique en France au Moyen ge,
Jeanroy (1925: 45-60) reconeix, com hem dit ms amunt, que la
pastorella s un debat i accepta una certa relaci daquest gnere
amb la poesia popular: et lon pourrait tre tent de voir l aussi
un emprunt fait la posie populaire. Assenyala diferncies amb el
joc partit. Diu que aquesta mena de debat seria ms antic, que ell
reserva per a aquest gnere primigeni el nom de debat. No entenc
quina necessitat t daplicar aquest nom, que va tan b per sser
usat de manera genrica, per al gnere que ell suposa primordial,
per tal com aquest tindria nom propi des dels mateixos orgens,
ten, cosa que diu ell mateix tot seguit: Ces deux varits existent aussi en Provence, et les Leys dAmors (I, 344) les distinguent
expressment en donnant la premire le nom de partimen, la
seconde celui de tenso (Jeanroy 1925: 45).

POESIES

97

Jeanroy acaba advertint que el debat, a Frana (recordem

que el que ell anomena debat s la ten, i que el terme que
usa s innecessari ja que les composicions franceses tamb se
serveixen daquest mateix nom per designar el gnere), conserva
formes ms primitives, s a dir populars, que no pas el gnere
occit. Aquest, essent un producte duna societat ms refinada que
no pas la francesa, hauria impedit laccs a determinats motius
populars com sn el cavaller que dialoga amb el seu cavall, les
tradicionals confidncies duna jove enamorada amb la seva mare
o b amb una amiga, etc. Situacions rebutjades per la poesia
occitana, per acceptades per la francesa, ms impregnada de
cultura oral (p. 59-60).
David J. Jones (1934) exposa que Joseph Anglade no accepta la distinci entre ten i joc partit, o, dit duna altra manera,
segons Anglade, el joc partit s una varietat del gnere ten;
en conseqncia, se serveix nicament del mot ten. Jones ho
rebutja i el seu llibre s un allegat a favor de la diferenciaci
daquests dos gneres (p. 7). Es queixa tamb que la proposta de
Zenker de designar el joc partit com a ten amb partiment hagi
fet alguna fortuna. Jones considera que aix crea confusi, per tal
com hom no sap si es parla de ten o b de partiment. Potser t
ra, per aquesta incomoditat noms la produeixen actituds com
la dAnglade, no pas aquells que segueixen la proposta de Zenker,
la qual t lavantatge de diferenciar i a la vegada dafirmar la connexi entre una modalitat i laltra. Jones, per, remarca que les
Leys fan aquesta distinci i es queixa que es confonguin les dues
coses per abs. Tamb dna una definici de ten, interessant,
extreta de la Doctrina de compondre dictats de Ramon Vidal de
Besal, publicada per Meyer (1877: 355).
Sobre si aquests debats eren improvisats o no, crec que en
principi cal suposar que eren improvisats, sobretot per la ra que
s lgic o fins i tot obligat dimaginar que havien dsser pblics.
Aix ho creu tamb M. Zenker (cf. Jeanroy 1890: 446 i s.). Jeanroy, malgrat que vol afirmar el contrari, es deixa convncer, per
sense acabar-ho de declarar obertament.
Per s cert que tamb hi devia haver els debats que havien
estat escrits, de manera que un poeta enviava una estrofa a un
altre i aquest li responia per escrit i laltre li enviava tamb la seva
rplica escrita, etc. Per crec que aquestes composicions desprs
tamb eren divulgades oralment. Evidentment, sembla que la com-

98

JAUME AUFERIL

plexitat o la simplicitat de les rimes pot sser un indici de si aquell

debat va sser improvisat o b elaborat amb temps i per escrit a
casa de cada contendent. Aix doncs, la Cobla equivocada entre
Jacme Marc i Pere Marc, on es juga amb els mots costa, estany,
any i tany, pot convidar-nos a suposar que havia dsser escrita,
ja que altrament caldria que els autors fossin molt enginyosos.
Per, per qu no? No hi ha arguments definitius per a negar cap
mena denginy. Fins i tot, al contrari, sens dubte que en moltes
sessions potiques hi havia diversos debats relativament breus, en
els quals es donava el cas que algun dels contendents, arribat un
moment, era derrotat perqu era incapa de mantenir-se competent
en les rimes. Al capdavall, el propsit de tot combat s derrotar
el rival, sigui pel contingut, sigui per la forma, o, encara millor,
per ambdues coses. Si un poeta era perfectament hbil, hem de
creure que es privava dels seus dots per no perjudicar el contrincant? Tot contribueix a confirmar que aquests exercicis eren
improvisats, celebrats amb una certa solemnitat i amb pblic, el
principal inters del qual, a part de la mateixa festa i esbarjo, aix
com el fet de gaudir de la poesia, era veure qui guanyava.
Actualment, sabem que aquestes conteses sn molt antigues.
Les trobem en els vedes i els avestes com a rplica de la lluita
primordial, combinats amb carreres de carros per a assolir el sol,
en les festes del solstici dhivern, en la lluita entre la tenebra i
la llum, entre els deves (Indra) i els asures (Vritra), en el triomf
de la deessa Ushas (lAlba), aconseguit grcies al combat dIndra,
fenomen que connecta amb letern retorn.51 Ushas dna salut, per
aquesta sha de guanyar amb curses i duels orals (Kuiper 1960:
236). Aix mateix, aquests debats plantejaven el dualisme csmic
(p. 264).

51. Vegeu Kuiper 1960: 218-281. Indra era, a la vegada, victoris per les seves
paraules i els seus cavalls (p. 236-237). Vegeu, especialment, la conclusi (p. 279-281),
en qu es fa referncia a rituals equivalents a Melansia, les illes Trobriand (Papua Nova
Guinea), els potlatch del nord-oest dAmrica; a combats similars celebrats durant els dies
consagrats als Manes; debats entre els daiac de Borneo, al Tibet i el Nepal, etc. Lautor
omet voluntriament denumerar daltres casos similars entre els pobles indoeuropeus.
Serr (1999a: 316) remarca lexistncia de debats equivalents en la cultura sumria i el
fet que a la Grcia i a la Roma clssiques el cant alternat ja era conreat com un joc,
per poetes rstics en competici. I que el cant amebeu, improvisat en llengua grega
pels pastors de Siclia (del qual es fan ress Tecrit, sobretot en lIdilli V, i Virgili, en
lgloga III) ja presentava, si fa no fa, les caracterstiques generals de les competicions
entre corrandistes, glossadors i enversadors catalans dels temps moderns.

POESIES

99

Robert Graves (1998: 290) esmenta, de passada, lexistncia

dimportants debats potics religiosopoltics a lantiga Irlanda, que,
pel que diu, sembla que acabaven amb la mort del perdedor. Aix
ens fa pensar igualment en els enigmes (dip i lEsfinx, per exemple),
que, de fet, eren tamb un combat, en els quals el contendent es
trobava sovint davant dun demandant mut. Al Banquet de Plat,
llegim: Ets un insolent, Scrates respongu Agat. I, ben aviat,
les dues parts, jo i tu, obrirem un procs sobre el saber, tenint
per jutge Dions; per, ara, dedicat primer al sopar. (Plat 1983:
37).52 Aquesta modalitat tamb la trobem en la poesia catalana
medieval, en qu el poeta proposa individualment, o b de manera
oberta, dendevinar, generalment, el nom de la seva dama.

ELS

POEMES RELIGIOSOS

XXII Sou vs sens par, Verge, dona polida

Amb aquesta composici, Antoni Vallmanya va participar
al certamen mari convocat per Llus Despuig (Xtiva c. 1410Valncia 1482), mestre de lorde de Montesa i lloctinent general
del regne de Valncia del 1472 al 1478. El concurs fou convocat
l11 de febrer de 1474 amb un cartell de quatre cobles de versos decasllabs redactat per Bernat Fenollar, domer de la seu de
Valncia, i signat per Llus Despuig. Vallmanya fou lnic poeta del
Principat que hi va participar. La joia o el premi consistia, segons
el cartell, en hun bell gip de seda, i, segons lencapalament en
prosa que precedeix el cartell, un tro de drap de vellut negre,

52. I Tolstoi (1960: 498 [vuitena part, cap. V]) ens diu el segent: Aquesta
melangia, que no la privava de divertir-se, tampoc no privava els joves que la
freqentaven de passar el temps ben agradablement. Cada concurrent pagava el seu
deute a lhumor malenconis de la mestressa de la casa i de seguida es ficava en les
converses mundanes, ballava, participava en els jocs, els de rimes, molt en voga a casa
els Karaguin. Aix representa que sesdev a Moscou el 1811, una terra ben allunyada
de la tradici trobadoresca i que, com b diu el narrador, era un altre qualsevol dels
entreteniments socials a la Rssia aristocrtica de principi del XIX, per lorigen del
qual ha dsser forosament popular i molt antic, com ja hem vist. Segurament que
en temps de Tolstoi encara es feia. No fa gaires anys que, en un trajecte amb taxi
des del carrer Balmes, vers la crulla amb la Via Augusta fins al Parallel-Ronda de
Sant Pau, el taxista un home a punt de jubilar-se, segons em va dir va parlarme en vers durant tot el trajecte. Si jo hagus tingut la mateixa habilitat que aquell
enversador, hauria sorgit, molt probablement, un debat, all mateix, en aquest cas
sense espectadors. (La cursiva s meva.)

100

JAUME AUFERIL

apte o bastant per hun gip [a] qui mils lohara la Verge Maria en
qualsevol lengua. Les composicions havien de tenir cinc cobles,
endrea o tornada, la llengua i lestil lo que plasent vo[s sia], i
foren dipositades a la confraria de Sant Jordi de Valncia, on es
va celebrar el judici el 25 de mar del mateix any. Els jutges van
ser Joan de Prixida i Llus de Castellv, que manifestaren llur
sentncia, redactada en forma de codolada per Fenollar, a favor
de la Mare de Du, ja que van considerar que era ella qui havia
inspirat les obres dels poetes concorrents. Excs de devoci mariana o sentit de lhumor? Els participants foren quaranta-quatre en
total. Bernat Fenollar hi tingu una participaci notable perqu,
a part de concursar amb una composici que ocupa el tercer lloc
de ledici, va escriure el cartell signat per Llus Despuig, la sentncia en vers firmada pels jutges i una dansa com a Resposta
de la gloriosa Verge Maria. Al costat de Fenollar, trobem bona
part dels contertulians literaris habituals: Franc de Castellv, Joan
Verdanxa, Joan Moreno, Narcs Vinyoles, Jaume Gassull i Joan
Vidal. Cal remarcar la participaci en les Trobes dels dos poetes
ms importants de la segona meitat del segle XV: Joan Ros de
Corella (que tamb freqentava el cercle de Fenollar) i Jaume Roig,
el poema del qual, farcit de referncies bbliques i nica composici lrica seva que ens ha arribat, fou situat en lantepenltim
lloc de ledici. Hi participaren, en total, quaranta poetes amb
quaranta-cinc composicions, ja que alguns en presentaren dues o
fins i tot tres (Narcs Vinyoles), ms la resposta de la Verge, escrita per Bernat Fenollar, que fa un total de quaranta-sis poesies.
El conjunt de composicions fou imprs sense consignar ni lany,
ni el nom de limpresor, hom, per, accepta que fou imprimit el
mateix 1474 i, durant un temps, fou considerat el primer llibre
imprs a lestat espanyol. Actualment, aquest lloc locupa lEthica,
Oeconomica et Politica dAristtil, publicat a Barcelona el 1473.
Per, Les trobes continuen essent lobra literria ms antiga impresa i un dels incunables ms valuosos, del qual noms queda
un exemplar, conservat a la Biblioteca Universitria de Valncia
(Bohigas 1962: 80-91; Sanchis Guarner 1974: xxxvii-xlvii).
Lestructura daquest poema s molt caracterstica de Vallmanya.
s similar, quasi idntica, a la de les composicions X, XII i XXI,
noms que ara els quatre versos finals sn retronxats, s a dir es
repeteixen al final de cada estrofa, i, aix mateix, no sn afectats
per lartifici dels rims capfinits-maridats. Rims que, daltra banda,
sencadenen, saltant la retronxa, amb lestrofa segent. Aquesta

POESIES

101

estructura s molt semblant tamb a la de les composicions VI,

XVIII, XIX i XX, cobles de tretze versos amb bioc desprs del
quart vers. Formes que, com ja hem dit en els comentaris dels
poemes VI i X, sn exclusives dAntoni Vallmanya.
XXIII Aquella gran fora tan fort que us defensa
Aquesta composici i la segent pertanyen al certamen valenci del 8 de desembre de 1486 en honor de la sacratssima
Concepci de Maria. En ambds casos tenim el problema que
lincunable noms inclou, a la rbrica, el cognom Vallmanya,
sense el nom de fonts. Ats que a les Trobes del 1474 hi havien
participat tant Antoni Vallmanya com Bernard Vallmanya, quedem amb el dubte de quin dels dos poetes s qui va intervenir
en aquest certamen del 1486.
Sempre shavia considerat que era Antoni Vallmanya, segurament pel fet que de Bernard Vallmanya noms ens ha arribat
una composici a les Trobes, a part dalgunes traduccions en prosa
de lespanyol al catal com s Crcer dAmor de Diego de San Pedro, la qual cosa no permet pas fer-lo autor dels poemes XXIII i
XXIV. No obstant aix, Parramon (1992: 316) atribueix aquestes
dues composicions, per error, a Bernard de (sic) Vallmanya, tot
nobilitzant aquest poeta, que era escrivent. I dic per error, perqu Parramon, a fi de justificar la seva atribuci, remet a Antoni
Ferrando. Per Ferrando (1983: 392) no en considera pas lautor
Bernard Vallmanya, sin Antoni Vallmanya:
s molt probable que es tracte del prolfic versificador barcelon
NAntoni Vallmanya, que tamb concorregu en el certamen
valenci de 1474, car sembla estrany que lescrivent Bernard
Vallmanya, lactivitat potica del qual ens s desconeguda ja
vam veure que la composici que present al certamen del
1474 era un plagi quasi-literal duna poesia de mossn Joan
Guerau, fos capa de concrrer amb dues composicions
originals en el certamen de 1486.
Lerror de Parramon no em sembla gens estrany en una obra
tan complexa com la seva, una feina en qu per les seves mans
i la seva ment no es cansaven de passejar-hi tantssimes persones,
la majoria totalment desconegudes. El problema s que aquesta
atribuci equivocada sembla que es perpetua sense verificar altres
fonts (RIALC: 8/10/06; Marfany 2007: n. 1).

102

JAUME AUFERIL

No cal dir que estic completament dacord amb el que diu

Ferrando. Els aspectes ms rellevants, potser, de la seva joventut,
especialment el gust per lornamentaci i el seu manierisme, els
trobem igualment en la seva darrera etapa: ls de lacrstic i
lexhibicionisme erudit. Ats que ara sn poemes religiosos, lerudici
amb qu Vallmanya vol enlluernar lauditori ja no consisteix en
citacions dherois i herones de lantiguitat (que possiblement al
1486 ja no eren cap novetat), sin en encomis a la Mare de Du,
extrets de lAntic Testament i de la patrstica.
Aquella gran fora tan fort que us defensa s, doncs, la
primera de les dues composicions amb les quals Vallmanya va
participar al certamen, tamb valenci, del 8 de desembre de 1486,
en honor de la sacratssima concepci de Maria. La festa de la
Purssima fou instituda oficialment a la corona catalanoaragonesa
per decret reial el 1394, i per Roma el 1476 (GEC, V, 447). El
certamen va ser convocat pel prevere mossn Ferrando Die. Oferia
dos premis; el primer consistia en un rob i era per al poeta que
celebrs millor la Immaculada Concepci; el segon era atorgat a
qui cants millor el radix de Jess, s a dir la soca o les arrels
de Jess, pare del rei David (Isaes, 11, 1-2):
Un rebrot neix de la soca de Jess,
un plan brota de les seves rels.
Des de sant Pau, lApocalipsi i la patrstica, aquests versos
han estat interpretats en un sentit messinic.
Les composicions havien de constar de set cobles, tornada
i endrea. Cada cobla havia de tenir dotze versos en honor dels
apstols. Vallmanya particip als dos premis, per no naconsegu
cap. El rob se lemport Jaume del Bosch, comanador de lOnda,
i la joia del radix, mossn Jeroni Fuster (Riquer 1964: III, 375).
Aquesta composici tardana del nostre poeta ofereix algunes novetats prpies del final del segle XV al nostre pas, com ls del
decasllab espanyol dart major, amb cesura a la meitat (5+5) i
lacrstic. Aquest darrer recurs s advertit pel poeta a la rbrica:
Cobles de vallmanya tirant al radix fetes ab laue maria per lo cap
dels bordons. Lacrstic s construt mitjanant la lletra inicial de
cada dos o tres versos, mai menys de dos ni tampoc ms de tres,
excepte els dos versos finals. He editat aquestes lletres inicials en
negreta per remarcar lacrstic, el qual contempla prcticament
tota lAve Maria: la salutaci anglica i la de santa Elisabet, de

POESIES

103

la qual noms manca tu in muliribus. Vallmanya va tenir cura

que cada lletra inicis una frase, recurs que noms li va fallar al
darrer vers. El resultat s el segent: A (v.1), V (v. 3), E (v. 6),
M (v. 8), A (v. 11), R (v. 13), Y (v. 15), A (v. 18), G (v. 20), R (v.
23), A (v. 25), C (v. 27), Y (v. 30), A (v. 32), P (v. 35), L (v. 37),
E (v. 39), N (v. 42), A (v. 44), D (v. 47), O (v. 49), M (v. 51), Y
(v. 54), N (v. 56), V (v. 59), S (v. 61), T (v. 63), E (v. 66), C (v.
68), V (v. 71), M (v. 73), B (v. 75), E (v. 78), N (v. 80), E (v. 83),
D (v. 85), I (v. 87), C (v. 90), T (v. 92), A (v. 94).
Com hem dit, els versos sn de deu sllabes amb cesura
a la meitat (5+5); les cesures sn sempre lriques i les rimes,
femenines, com si el poeta volgus, mitjanant lestructura mtrica, fer honor a la feminitat de la Mare de Du. Lesquema s
el segent: a, b, a, a, b, c, d, c, c, d, e, e; de tal manera que
lestrofa queda dividida mtricament en tres parts: dos quintets,
que responen a lesquema III plantejat per Parramon, segons els
nics vuit esquemes possibles amb qu hom pot combinar un
quintet (Parramon 1992: 25): a, b, a, a, b; c, d, c, c, d; ms un
apariat final: e, e. Les cobles sn singulars. La tornada i lendrea
consten de set versos cadascuna, un quintet que ofereix la mateixa combinaci que els de les cobles, ms un apariat final; i
sn unisonants. Vallmanya continua fidel als ornaments, al manierisme que li havem advertit als poemes de joventut, i, com
remarcarem al poema segent, a mostrar la seva erudici: en els
anys cinquanta, sobre els herois i les herones de lantiguitat, i,
ara, sobre la himnologia mariana, extreta de lAntic Testament
i de la patrstica.
XXIV Lenteniment, mirant la prescincia
s la segona composici presentada per Antoni Vallmanya al certamen convocat per Ferrando Die, amb la qual el
nostre poeta aspirava a la joia del rob, que sendugu Jeroni
del Bosch. Dacord amb les disposicions de la convocatria, el
poema consta, com lanterior, de set cobles de dotze versos, en
honor dels dotze apstols, ms una tornada i una endrea de
set versos cadascuna. Les rimes sn tamb femenines amb la
mateixa combinaci del poema XXIII, aix com la tornada i
lendrea tamb segueixen el mateix model. Per ara els versos
sn decasllabs catalans.

JAUME AUFERIL

104

Llengua i estil
Hem insistit a bastament en el carcter molt personal de la
manera dAntoni Vallmanya, fins al punt que les seves poesies es
desmarquen, en aquest sentit, de qualsevol de les altres composicions
dels poetes catalans. Aquest estil altament amanerat el trobem, pel
que fa a la mtrica, per primera vegada a la composici VI, i decididament a partir de la Sort (X). Per, al segon poema, Noms en
vs virtut havets estrema, comencem a trobar hiprbatons que lautor
anir incrementant al llarg de la seva producci, de vegades, com ja
hem dit, amb resultats ben desafortunats.53 Vegem-ne alguns:
forme us dne qui us crema
(II, 4)
Nos pot dir tant, un temps comprs ab altre,
Penalop, amant, visqus pus ferma.
(II, 9-10)
Culpa donar no us pot aquell, senyora,
quib tant desig venguda speran faa.
(II, 29-30)
Fforma trobar, per fer-ne remembrana
assats a mi, he n una tal com jo!
(III, 7-8)
Remarquem en aquest cas que no nicament lobjecte directe
precedeix la perfrasi verbal de futur, sin que aquesta, trobar he,
queda brutalment separada per loraci subordinada final.
per mi aquell ben amar termenant
(III, 40)
son cor fiant ligat ab lo meu fos
(III, 94)
Damor lo mal causa: desconaxena;
(III, 85)
53. Aquest manierisme progressiu ens confirma que lordenaci dels poemes
s cronolgica.

POESIES

105

qui tan creur sser puga possible,

com jo sent, ms dolor pot sentir
(III, 97-98)
Aquesta sol les coses no jusanes
ffer venir baix ab cura molt sperta
(IV, 29-30)
alguns oprem en sciena famosos
(IV, 38)
Aqu, Vallmanya ha anticipat lobjecte directe al verb, tot
separant-lo del seu complement nominal.
a mi trams dient lembaxador
della tingus lesperana lunyada
(V, 6-7)
El gerundi dient ha estat intercalat entre el verb trams i
lobjecte directe, lembaxador; aix mateix, della queda totalment
distanciat del seu nucli, lunyada.
revocat tot de mon prepsit vist
(V, 38)
El verb s vist revocat.
sn aquell no qu er entre ls amadors
(VI, 74).
Vers que vol dir: Ja no sc aquell que havia estat entre els
amadors.
usar barat, contra mi, feu e mpriu
(VI, 88)
Que vol dir: Vreu fer s de barat, feu i empriu contra mi.
Si pietat a mi vostra no brassa
(VI, 92)
dau-me rah de mi qu us fu retraure
(VI, 112)

106

JAUME AUFERIL

El complement verbal, de mi, est separat del verb al qual

complementa, fu retraure; en conseqncia, queda fora de la interrogativa indirecta a la qual pertany.
Servey fiu tost a vs no que us desam
(VI, 115)
s un cas semblant a lanterior: ladverbi no ha estat violentament separat del seu verb, desam, per tant, tamb de loraci
subordinada, de la qual s membre.
tardes la mort de mi quant sabilita
larma n exir: tant mon cor en plor dna!
(IX, 19-20)
On, de mi s el complement preposicional de linfinitiu exir.
com Tisbe fu, sola nant per la luna
al loch emprs, a Pramus molt tost.
(IX, 31-32)
Lordre lgic s: com Tisbe fu a Pramus anant sola per la
luna al loch emprs, molt tost. Per la luna vol dir: de nit, a la
llum de la lluna, i molt tost cal entendrel en el sentit de massa
tost, massa aviat.
Ffictes legots vostra lengua diserta,
disert parlar, a mi fey, he discreta
(XI, 28-29)
En aquests versos tenim el segon adjectiu de lengua unit
amb el primer mitjanant la copulativa he, collocat al final de
tot; el sintagma nominal s lengua diserta he discreta. El pleonasme disert parlar s tamb resultat del manierisme del nostre
poeta, en aquest cas producte, aix mateix, dels artificiosos rims
capfinit-maridats.
lex a mi no la congoxa quim vexa
(XI, 79)
Crec que fins aqu aquest aspecte de lestil de Vallmanya sens
revela, si no pas feli, s prou caracterstic i personal com perqu
no tinguem cap dubte a atribuir-li la composici XIV conservada
nicament al canoner K, en la qual aquesta mena dhiprbatons
sn abundantssims, amb els rims capfinit-maridats, aix com el fet

POESIES

107

dacabar cada vers amb una mateixa sllaba tona. Els rims sn
tots femenins, cosa de la qual Vallmanya devia estar molt orgulls
perqu ell mateix ho adverteix, com ja he dit en el comentari
daquest poema; un artifici que va voler remarcar mitjanant una
clau collocada al marge dret de cada estrofa, que cont en el seu
vrtex la sllaba comuna als primers vuit versos de cada cobla. El
resultat s, tanmateix, digne de remarcar perqu ens permet fins
i tot de parlar de poesia visual. En aquest poema, els exemples
sn molt nombrosos:
visch oblidat vostr amor quem jaquescha
(XIV, 24)
El subjecte de loraci completiva, vostr amor, ha estat foragitat de la seva oraci: visc sense pensar que el vostre amor
em deixi.
sa viu aquell may qui metge demana
(XIV, 43)
Ladverbi may ha estat bandejat de la seva oraci de relatiu!
so resplandeix nob fama da bona
(XIV, 47)
En aquest cas, com en alguns altres, prescindeix, a ms a
ms, de larticle, sens dubte per aproximar-se ms a la sintaxi llatina: [un] so resplandeix da nob bona fama, o dit duna altra
manera: un so esclatant de tot aix que feu sescampa i us dna
mala fama. Remarquem, tanmateix, que la sinestsia confereix
una certa bellesa al vers, aix com lirnic contrast entre la llum
del verb resplandir i la tenebra de la conducta de la dama.
bo no consell vos dna la vehna
(XIV, 48)
Crec que en aquest exemple no cal aclarir en qu consisteix
la inversi, s prou clara, per s que trobo que val la pena de
fixar-nos en lefecte domstic del mot vehina, per mala consellera, o envejosa, ms propis duna can de tradici trobadoresca.
Lefecte s, certament, cmic; el que no sabem s si s tamb
intencionat, o b s un reble produt per la rima.
desam de tot aquell poch qui us estima
(XIV, 55)

108

JAUME AUFERIL

Per aquest vers, em permeto de remetre el lector a la nota

dins la composici.
a[c]s-me no del meu cor siau rasa
(XIV, 68)
La favor gran de mi vostre jas lunya
(XIV, 71)
Lordre, com veiem, s el segent: La vostre gran favor jas
lunya de mi.
giny veu, cercant, ficte fer-me vergonya
(XIV, 76)
En la nota del poema comento aquest cas complex, per tant
em permeto de trametre-hi el lector que hi estigui interessat. Hi
comento, aix mateix, la supressi de la vocal a de [a]veu, fenomen tamb una mica freqent en Vallmanya, malgrat el fet que
la vocal vagi precedida duna consonant. En qualsevol cas, aqu
noms advertirem que giny ficte s el sintagma nominal que actua
com a objecte directe de veu.
del parit fill quel fal ver sser dea!
(XIV, 80)
El verb de loraci de relatiu, dea, collocat al final de tot
com a mot rima, s una llicncia potica per deia. En aquesta
mateixa composici, Vallmanya ha fet el mateix amb jea per jeia
(v. 40) i plea (v. 49) per pleia (plaa).
vull no merc si he tort e nom molla
(XIV, 92)
E nom molla i no mamollo, i no mafluixo, no cedeixo, que
crec que podem entendre-ho en el sentit de no em penedeixo.
tenint hom vell, ab riquesa, marit
(XXI, 36).
gir-se vers mi vostra pietat molta
(XXII, 50)
En aquest cas ladjectiu molta el necessitava imperativament
al final, per causa dels rims capfinits-maridats.

POESIES

109

cogit Du yo los peccats me remeta

(XXII, 56)
La voluntat dimitar la sintaxi llatina es manifesta, aix mateix,
amb ls dablatius absoluts:
lo pas dubtant, perills, quils renegue
(II, 6)
cessat remey al mal interior
(III, 106)
los havents poch fals ms qu ells no han deure
(IV, 43)
els treballants, en quant fan, desavana
(IV, 48)
Callat mon dir, son parlar sobrevench
(V, 25)
Estrany ja fet lo meu seny conegut
(V, 41)
Dadvenint temps no sab neg son fat
(XXI, 97)
Havent recors, segons s estilat
en vostra cort, yo, qui no s stilada
(XXI, 241-242)
Hi abunden tamb els neologismes, especialment els llatinismes
i algun italianisme, i fins i tot mots inventats pel mateix poeta. Molts
daquests neologismes constitueixen la primera mostra documentada
fins ara, daltres ja havien estat usats per Bernat Metge o algun altre
escriptor sensible al Renaixement, per molts sn documentats en
la seva obra per primera vegada. Poso els neologismes en cursiva:
De castedat illuminats [caterva]
(II, 21)
Al manuscrit apareix escrit un terme, que no fa sentit; de ms
a ms, les rimes possibles amb Minerva (v. 24), a part de terme, que

110

JAUME AUFERIL

no fa sentit, no sn pas gaires: serva, conserva, reserva, preserva. El

mot llat caterva, batall, colla, muni, multitud, s documentat
per Coromines (DCELC, II, 633) des del 1695; crec, per tant, per la
documentaci que tenim, la data que dna Coromines cal anticiparla uns dos-cents anys, dacord amb les dates de qu Vallmanya se
serveix. El mot caterva devia ser desconegut pel copista de J i el
va llegir malament.54
de castedat; siau donchs sollicita
(II, 42)
Ax usant, ab sollicita cura
(III, 41)
El DCVB (IX, 1000) el documenta per primera vegada el
1380 dins Prsper de Bofarull, Manuel de Bofarull i Francesc de
Bofarull, Coleccin de documentos inditos del Archivo General de
la Corona de Aragn, XL, 184; i en el segle XV, noms en el Tirant,
lSpill i Lo somni de Johan Johan.
mos pits tramant, parlar tal usar!
(III, 16)
Italianisme documentat noms en la traducci de la Commedia
(XX, 141) de Febrer i en Caires vius de Vctor Catal (DCVB, X,
474). Coromines negligeix aquest mot.
Mentrels pensers en trmens tals estaven
(III, 37)
El DCVB (VIII, 430) considera pensers, pensaments, derivat de
litali pensiero, amb un exemple del Corbatxo i la Fiammetta, per el
DECLC (VI, 470) es decanta per considerar-lo un manlleu de loccit
pensier, tot argumentant que el mot s usat tamb per Jaume Roig,
que no s suspecte ditalianisme. Vallmanya, per, s una autor ms
procliu als neologismes i italianismes que no pas als occitanismes, i
no deixa dsser curis tamb que les mostres siguin de traduccions
dobres de Boccaccio i de dos poetes de la segona meitat del XV.
Ffora tengu, algun poch, de retraure
los hulls daquell e de sa promptitud
(III, 25-26)
54. Vegeu la nota a ledici del poema.

POESIES

111

Coromines el registra en lScipi dAntoni Canals i en el

Tirant de Galba (DCELC, VI, 825). El DCVB no en dna cap
exemple.
el laat cor, vincta de mi, cremaven
(III, 39)
s, evidentment, un llatinisme, participi passat de vincio,
encadenada, captivada.
ma voluntat, me vaig jo ingerir
(III, 52)
Aquest llatinisme noms s documentat a les Ordinacions
Palatines (DCVB, VI, 666; DCELC, IV, 492, s. v. gest). Cal, aix
mateix, advertir que Vallmanya el fa servir en el seu sentit original llanar, imposar, ms que no pas en el que proposen els
diccionaris esmentats: infligir, causar i portar en alguna banda,
ficar en alguna cosa, respectivament.
O, quants dolors acerbas masaltaren
(III, 57)
Documentat per primera vegada en la traducci de Francesc
Febrer de la Commedia de Dante (Paradisso, XIX), rebutjat per
Coromines, i, dins el segle XV, en el Curial, lnic acceptat per
Coromines; de manera que el document de Vallmanya seria el ms
antic, per b que s possible que el prengus de la traducci de
Febrer (vegeu DCVB, I, 107; DCELC, I, 27).
Gemechs e plors usant me vehtaren
(III, 59)
Aquell esper quib passim rahona,
de plors, sospirs, moltes veus me vehta
(IX, 18)
Mot pres del llat vectare, transportar, portar, conduir, no
registrat pels diccionaris.
remey a mi, lo meu cap accitant
(III, 110)
El primer exemple documentat del mot excitar s del 1400
aproximadament (DCELC, II, 718), els altres sn posteriors a

112

JAUME AUFERIL

Vallmanya: Lo Passi en cobles (DCVB, V, 644), Spill (DCELC, II,

718).
escarnint-m ab engans, tradiments!
(III, 120)
s, sens dubte, un italianisme, no registrat ni al DCVB ni
al DCELC.
per la vibrant demunt dita Fortuna
(IV, 26).
El DCELC (IX, 270, documenta els nics exemples medievals
del cultisme vibrar en el Llibre dels ngels dEiximenis.
permudan breu regnes grans e pomposos
(IV, 39)
El verb permudar s documentat en la traducci de la Commedia feta per Andreu Febrer (Paradisso, V, 51) i en lobra de
Guido de Cauliach, del 1463. Aquesta s, doncs, posterior, al poema
de Vallmanya. El DCELC (V, 826) noms documenta permutar i
derivats en Lacavalleria (1696).
Als desigants a conseguir
daquells desigs qu Amor
ms eloqents, honorosos
la mia sort intim, que no
(X, 1-4)

lo premi
los affalague,
en gremi,
samague

Litalianisme gremi s documentat al segle XV noms en la

traducci de la Commedia dAndreu Febrer. Per a ms informaci,
vegeu la nota al poema.
a Pietat deman adjutori
(X, 16)
Registrat en Ramon Llull i al Curial (DCVB, I, 196; DCELC,
I, 118).
tan abtament la viu aperiada
(X, 41)
Sobre aquest mot, Coromines (DCELC, VI, 255) diu que no
ha trobat cap documentaci fins a Lacavalleria, per afirma que

POESIES

113

s medieval i ofereix, entre parntesis, els segles XIV i XV; no obstant aix, el DCVB (I, 754) ofereix un exemple de Ramon Llull
en el Llibre de contemplaci en Du, per sense cap altre exemple
medieval.
ab les millors ques poden favorir
(X, 43)
Aplaudir, demostrar simpatia (DCELC, III, 917), donar
prestigi (DCVB, I, 235). Els exemples sn posteriors a Vallmanya:
Joanot Martorel en el Tirant i Francesc Alegre en Los quinze llibres
de les Transformacions del poeta Ovidi.
No hac compar, en aquest, Ipodama
(X, 60).
Tot fa pensar que s un llatinisme introdut per Vallmanya i
amb el mateix significat que t en llat, igual, semblant. Vegeu
la nota a aquest poema.
ax Du lha dinsignes bns dotada
(X, 104)
Mot documentat, a ledat mitjana, noms en Bernat Metge
(DCVB, VI, 682). Coromines hi afegeix un exemple de Joan Esteve,
que escriv devers el 1473 el Liber elegantiarum latina et valentiana
lingua (DCELC, VII, 815).
perqu lexada
e no penada
vida tingus sens may b pus haver
(XII, 45-47)
s, sens dubte, un llatinisme, laxare, usat en el seu sentit original, relaxada, despreocupada. El verb laxar no s documentat fins
al 1695, en Lacavalleria (1695) (DCVB, VI, 830; DECLC, III, 47).
Dadvenint temps no sab neg son fat
(XXI, 97)
Lexemple ms antic dun mot derivat del cultisme advenir que
recull Coromines s del Tirant de Martorell, en la forma adveniment (DCELC, IX, 112), i el ms remot recollit pel DCVB (I, 220)
s del 1487, de manera que almenys per ara, el mot advenint de
Vallmanya seria la mostra ms antiga documentada.

114

JAUME AUFERIL
Lo Gran Senyor que mavets allegat
ab sa merc o pot fer, no llegada
(XXI, 147-148)

El llatinisme allegar es troba des de Ramon Llull, per la forma

femenina que ens ofereix Vallmanya, llegada (v. 148), no sembla usat
en el sentit de donar com a ra o argument, o citar com autoritat
per provar qualque cosa (DCVB, I, 520), que aquest seria evidentment el del vers 147, sin que ms aviat sembla presa dallegere, -egi,
-ectum, elegir. Vegeu la nota a ledici daquest joc partit.
En aquest mateix joc partit entre Vallmanya i Fogassot, per ara
en boca de Fogassot, trobem el mot posada en el sentit de cobla, no
registrat en aquesta accepci fins al 1598, encara que Coromines creu
que a la segona meitat del segle XV ja era usat (DECLC, VI, 743),
com evidentment ens demostra Joan Fogassot en aquest debat:
Don ms posada
no us ser dada;
mes, per ma part, adjunt dat li ser
Ffranc Bussot, quil dret discernir.
(XXI, 213-216)
Re[s]ponent-m ell al quesit preposat
(XXI, 253)
La documentaci ms antiga daquest llatinisme que recullen
tant el DCVB (IX, 48) com el DCELC (VI, 942) procedeix de Lo
Passi en cobles, per tant, fins ara, aquesta mostra de Vallmanya
s la ms antiga que tenim.
Incongru li fra dexar gens offendre
la divina mescla y en tal flama ncendre
(XXIII, 87)
El llatinisme congruent i altres mots daquesta famlia (congruncia, congru, congrutat) estan ja documentats al segle XIV
(DCVB, III, 625; DCELC, II, 881), per no hi ha cap document
medieval dels seus contraris: incongru, incongrncia, incongruent,
etc., els exemples dels quals tots sn moderns.
que, si tan pur lsser daquells sadvera
(XXIV, 87)

POESIES

115

El document ms remot daquest cultisme recollit pels diccionaris s de lSpill, per, en aquest cas, en trobem en la composici ms tardana de Vallmanya, (1487), per tant, posterior a
lobra de Jaume Roig.
lar bell e net s per vs, de Du mare
(XXII, 31)
Lar, llar. Coromines (DECLC, V, 81) documenta per primera
vegada aquest mot, en laccepci de casa, el 1518; per no hi ha
dubte que aquest s el sentit que ha de tenir en aquest vers dedicat a la maternitat de la Mare de Du. El poema XXII pertany
a Les trobes en llaors de la Verge Maria, del 1474.
ador hel prech que mort cruel nons fira
(XXIV, 44)
Tant el DCVB (V, 892) com el DECLC (III, 1044) no registren
ls del verb firar i firar-se ms enll del segle XIX; malgrat aix, la
lli fira no ofereix dubtes, ms encara si tenim present que, per
causa dels rims capfinits-maridats, el mot es repeteix al primer vers
de lestrofa segent [Fir, v. 49], amb qu es produeix aquest encadenament tan grat al nostre poeta, que ja coneixem. Per, malgrat les
dates que ens donen els diccionaris, tant al vers 44 com al 49, el
significat s aproximadament el de donar, proveir. Aix, aquests versos de Vallmanya serien lnic document antic conegut fins ara duna
forma verbal, firar. El sentit figurat daquest verb, en canvi, s recent.
Aquests darrers exemples pertanyen a lobra tardana de Vallmanya, els poemes amb qu va intervenir als certmens valencians.
Al darrer dels tres (XXIV), hi trobem potser un castellanisme?
Al Verb etern un grau perfet se mostra,
de mediar algun altra persona;
per, rah veig clarament demostra
(essent vs dell y ell de pasta vostra)
quen vs major esguart quen altris dna
(XXIV, 61-65)
El significat sembla que ha dsser intervenir (DCVB, VI,
320), malgrat que aquest diccionari no doni cap exemple ni antic
ni modern, i que a ms plantegi la possibilitat que sigui un significat pres del castell. Per lnica accepci antiga daquest verb
s la de dividir, que no encerto a encaixar en aquests versos. El
DECLC no sembla pas interessat en aquest mot.

116

JAUME AUFERIL

s obvi, per tant, que lobra de Vallmanya mostra una notable

preocupaci formal. Un afany dinnovaci, una curiositat per assajar
formes mtriques i sintctiques diferents, aix com la introducci
de neologismes, i fins i tot de mots inventats o molt poc usats en
els textos literaris. Aquest sembla ser el cas de surtave:
Callat mon dir, son parlar sobrevench
e pus novell que may acostumava,
alt, donant veus, e contra mi surtave
en guisa tal quab fria mempench.
(V, 27)
El mot no est registrat als diccionaris, per sembla que s
un derivat de surt, salt (DCVB, X, 83).
A la composici X trobem el terme borregada que s que s
registrat als diccionaris, per no pas en el sentit que, segons sembla,
Vallmanya el fa servir, engany, estupidesa, barbaritat, etc.:
sol cogitant en la voluntat mala
que proceh de la quim fu tal onta:
ab gran voler sser-sa mi torgada,
quant ben amar me vaig ella trevir,
ac confs, tolt me fu convertir;
guard-se qui am de semblant borregada
ax donada,
avolotada.
(X, 207-214)
El DCELC (II, 139) el recull simplement com a derivat de borrec,
sense comentar-lo, el DCVB (II, 602) dna els significats de multitud de borrecs i multitud de xiquets, sense cap exemple. Aquest
mateix mot, per, el trobem en boca de Joan Fogassot en el joc
partit amb Antoni Vallmanya, com tamb amb el valor equivalent
que el fa servir Vallmanya en la Sort:
Grau de virtut en pobre ss mostrat,
bona muller lavors s clar mostrada.
Mas boregada
teniu pensada!
(XXI, v. 165)
Al poema XIV, Junct s lo temps, vers 85, trobem el femen de greu, greva, rimant amb leva, sens dubte inventat per
Vallmanya, i de resultat estticament dubts:

POESIES

117

Esquiu s fet ab manera ssats greva;

greu res nom ve, nen despler, qu a ltrem mova,
mou-s ab argull vostre sguard he b ley nova,
nou mal fet ms perqul dat cors me leva.
(XIV, 85)
En aquesta mateixa composici se serveix del mot Enea, a
manera de patronmic, Enada, a fi de satisfer la rima:
E semblareu a Cludia plebea,
e Juli de natura Enea.
(XIV, 99-100)
Podem, potser, fer esment tamb de ls, una vegada, de la conjunci hoc amb valor adversatiu, sin, ans, ans al contrari, valor que
no he trobat registrat als diccionaris (vegeu poema X, nota v. 46).
ffent son esfor se pogus acullir
ab los millors ques poden favorir.
Tractant dAmor, mostr ser-ne tachada,
e no penada,
hoc molt amada;
(X, 42-46)
sol en parlar, lo cor m timorat
en tant quen visch en vida timorada!
(XXI, 99-100)
Ladjectiu timorat, atemorit, intimidat el DCVB (X, 288) el
recull noms com a adjectiu, temers de Du; excessivament tmid o
escrupols. I el DECLC (VIII, 386, s. v. tmer, n. 2) el contempla
com a mot rar i poc genu, sinnim de tmid, i el documenta a
partir del Diccionario cataln-castellano-latino dEsteve, Belvitges i
Jugl del 1803-1805. Lexemple de Vallmanya, s per tant, de moment,
el ms antic. Ls que en fa Vallmanya s indubtablement verbal i
exactament equivalent als significats que hem indicat.
s tamb en aquesta ten entre Vallmanya i Joan Fogassot,
que hem datat entre el 1454 i el 1455 (vegeu poema XXI, nota
vv. 241-242), on Vallmanya se serveix de la frase cohn quinat i
la seva forma equivalent femenina cohn quinada. Ladjectiu o
participi quinat i quinada procedeix del verb quinar, enganyar,
pres de largot dels malfactors, i que hom relaciona amb el cal,
i daqu amb el snscrit. Per aix, el mot, fins ara, no ha estat

118

JAUME AUFERIL

documentat ms que a partir de Juli Vallmitjana (DECLC, VI,

963). Sobre el mot cohn, que aqu sembla que lhem de prendre
amb valor substantiu, es troba ja registrat a ledat mitjana, per
exclusivament en el seu sentit material (que pica, que cou), tot i
que segons Coromines, les aplicacions figurades i personals shan
descabdellat molt en val. (DECLC, II, 1019). Justament, ls que
en fa Vallmanya t exactament aquest valor encara tan viu al Pas
Valenci, tibant, exigent, cursi, delegncia pretensiosa i de mal
gust, la del qui vol aparentar visiblement (loc. cit.):
De vicis greus lom jove st fadat,
per lu dels quals larma tn mal fadada:
cubdiciant en b ser avanat
dintre poch temps, mas nob sort avanada,
per un gran obs ser cohn quinat
en bns furtar per la cohn quinada.
(XXI, 120-125)
El mot allisa (VIII, 56), que sens presenta evidentment com
una tercera persona singular del present dindicatiu del verb allisar, en el sentit figurat de castigar, renyar, fer sentir culpable,
etc., no el registra cap diccionari amb aquest valor (DGLC, DCVB,
DLC), malgrat el fet que s que registren, amb aquest sentit, el
substantiu allisada. El DECLC (V, 220) no contempla el vocable
en el seu sentit figurat dins la variant allisar, sin en la forma
llisada, tot advertint que no s repressi sin noms pallissa, fart
de llenya i no s comarcal sin del catal central i tot loriental.
En cap cas no hi trobem exemples medievals, de manera que si
aquest mot-rima vallmanyenc lacceptem usat en aquest sentit seria
el document escrit ms antic que fins ara ens ha arribat.

Esperit renaixentista i manierista

Hi ha, doncs, com podem veure, en lobra de Vallmanya una
ferma voluntat dinnovaci, dimitar la sintaxi llatina, servir-se de
llatinismes i italianismes. En els seus poemes ja no hi trobem
cap occitanisme, com ocasionalment encara nhi ha algun en els
poetes de la primera meitat daquest mateix segle. La base continua
essent, evidentment, trobadoresca amb tots els seus motius i llocs
comuns, per lesperit s renaixentista. Com queda reflectit en la
recerca de la novetat, que es manifesta tamb en ls destrofes

POESIES

119

noves, que, en alguns casos, noms veiem en el nostre poeta; en

lentusiasme i lafany de citar Dante, Petrarca i Boccaccio; en la
curiositat o obssessi, com diu Burckhardt (1992: 217) per citar els herois i les herones de lantiguitat, molts dels quals eren
encara, evidentment, desconeguts dels auditors barcelonins del
1458, com queda ben pals a la Sort, i Vallmanya es complaa a
explicar-los llurs mites i llegendes. No s pas el primer a fer-ho als
Pasos Catalans, certament, el fenomen comena, al nostre pas,
amb Bernat Metge, per, en estudiar el procs de la penetraci del
Renaixement a la literatura catalana, cal tenir en compte Antoni
Vallmanya. El poeta no ofereix resultats potics gaire gloriosos,
per aquesta s una altra qesti que no t res a veure amb el
fet de pertnyer a un corrent determinat.
De tota manera, si Vallmanya no rex en els experiments
lingstics i mtrics, s que t, com ja hem vist i he intentat demostrar, daltres valors literaris no gens negligibles.
El nombre de personatges esmentats s, tanmateix, notable.
Vegem-los ordenats alfabticament. Poso els noms dacord amb la
transcripci proposada per Alberich i Ros (1993) i, en els casos que
no coincideix amb la usada per Vallmanya, poso la forma que ell
utilitza entre parntesis, aix com tamb dono el nmero del poema
i del vers o els versos. Exceptuades les divinitats, he glossat en nota
als poemes els fets ms rellevants daquests personatges, per sempre
he procurat de limitar-me al marc bibliogrfic de qu Vallmanya
disposava. Aquest marc ens el dna ell mateix al poema X, Sort,
per en daltres casos no ho fa. Malgrat tot, s evident que coneixia
les Heroides, les Metamorfosis, la Farslia, Tit Livi, les tragdies de
Sneca, la Tebaida, probablement el De Casibus Virorum Illustrium i
el Ninfale fiesolano de Boccaccio, entre daltres, aix com els autors
citats per ell mateix, com ja hem dit. A les notes del poemes, a
part de la glossa dels personatges, hi afegeixo les fonts de les quals
podia haver tret la informaci. Aix com tamb els aspectes que ell
mateix inventa, perqu, com veurem, aix tamb ho fa.
La llista de noms i topnims s la segent:55 Acis (Auci, XIV,
60), Agammnon (IV, 7; X, 197 nota de lautor), Alexandre III el

55. Entre parntesis i en lletra cursiva indico el terme usat per Vallmanya quan
aquest no correspon amb la forma que actualment ha estat acceptada com a correcta
en catal. Segueixo, sempre que he pogut, la transcripci dAlberich & Ros (1993). Al
final dono tamb el nmero del poema en xifres romanes i el vers en xifres arbigues,
els quals remeten al lloc on apareix el vocable en qesti.

120

JAUME AUFERIL

Gran (IV, 70), Amaltea (Almatea, XIV, 20), Amata (X, 72 nota de
lautor), Amfiarau (Amphirao, X, 198 nota de lautor), Andrmeda
(Andromedea, XIV, 70), Aquilleu (Aquilles, IV, 75), sdrubal (X,
200 nota de lautor), Astanax (Estians, IV, 75), Atlntida, regne
d (regne de Athalntica, X, 79 nota de lautor), Babilnia (X, 79
nota de lautor), Boeci (IV, 72), Briseida (Briseys, VII, 31; Briseyda,
X, 203), cadmeus (gent cadinea, XIV, 89), Calcas (Calcas, bisbe de
Troya, X, 203 nota de lautor), Camilla (III, 135; IV, 71), Camiola
(X, 96), Cnace (Canaa, III, 135; Canassa, IV, 78), Cartago (Cartayna, X, 79 nota de lautor), Cassandra (IV, 71), Cat (X, 197
nota de lautor), Ceblia (X, 197 nota de lautor; regne que no he
sabut identificar, de fet s Esparta, ja que es refereix al regne de
Tindreu), centaures (centauros, X, 60), Citerea (XIV, 39), Cludia
(Cludia plebea, XIV, 99), Clepatra (Cleopatrs, X, 199 hemistiqui;
Clepatra, X, 199 nota de lautor), Clitemnestra (Clitamestra, X,
197), Criseida (X, 204), Crises (Cris rey, X, 204), Darios III (Dari,
IV, 69), Deianira (Deanira, X, 108), Demofont (Demoffon III, 130),
Dido (Ddomi, III, 134; Did, X, 79 hemistiqui, XIV, 69), Diomedes (X, 203 nota de lautor), Eetes (Oetes, X, 79 nota de lautor),
Egist (Egistus, X, 197 nota de lautor), Enea (de natura Enea,
XIV, 100), Eneas (III, 132; X, 79 nota de lautor), Eneu (Oneu,
X, nota de lautor), Enone (Ennon, III, 136 hemistiqui), Erifile
(Herffile, X, 198), Eritrea o Herfila (Aritea, X, 84; Eritrea, X, 84
nota 5), Escipi (Cipi, X, 200 nota de lautor), Eritrea, Fedra (X,
198), Forcis (Forcho, X, 79 nota de lautor), Gel (X, 144 nota de
lautor), Ginebra (X, 203), Hannbal (Anbal, IV, 63), Harmonia
(Armonia, X, 144), Hctor (ctor, IV, 66), Helena (Elena, X, 199),
Hrcules (rcules, X, 60 nota de lautor; X, 108 nota de lautor),
Hero (III, 135), Hipermnestra (Hipermestra, II, 26), Hiplit (Yplit,
III, 131; IV, 78; X, 198), Hipodamia (Ipodama, X, 60; Ypodama, X,
60 nota de lautor), Hipspila (Ysiffil, III, 135 hemistiqui), Isolda
(Ysolda, X, 203), Json (Jason, III, 132 mot rima; Jsson, X, 83
nota de lautor), Jlia (Juli, XIV, 100, hemistiqui), Laurenci (X,
96 nota de lautor), Lavnia (Levina, X, 72), Llat (Lat, X, 72 nota
de lautor), Leda (X, 197 nota de lautor), 156 nota de lautor),
Lucrcia (X, 156), Mrcia (X, 197), Massinissa (Messimissa, X, 200
nota de lautor), Medea (Madea, X, 83), Medusa (X, 79), Menelau
(Manalau, X, 199 nota de lautor), Minerva (II, 24), Nemea (la selva
Nemea, XIV, 90), Nessos (Nesseu, X, 108 nota de lautor), Numdia
(X, 200 nota de lautor), Paris (III, 131; IV, 74; X, 199 nota de
lautor), Pelpia (X, 197 nota de lautor), Penlope (Penalop II, 10

POESIES

121

hemistiqui), Pram (IX, 32), Pirtous (Pirus, X, 60 nota de lautor),

Polxena (IV, 75), Pompeu (IV, 79; X, 199 nota de lautor), Pram
(X, 203 nota de lautor), Pruneu (XIV, 69), Ptolemeu XII (Mineu,56
X, 199 nota de lautor), Ptolemeu XIII (Tholomeu, X, 199 nota de
lautor), Rea Slvia (Rea, XIV, 79), Roma (X, 120 nota de lautor),
Saturn (X, 72 nota de lautor), Semramis (II, 20), Siena (Cena, X,
96 nota de lautor), Sfax (Ciffas, VII, 49; X, 200 nota de lautor),
Siracusa (Saragoa de Siclia, X, 144 nota de lautor), Sofonisba
(Soffinisba, VII, 50; X, 200), Teoxena (IV, 74), Teseu (Theseu, III,
131; 60, nota de lautor), Tiestes (X, 197 nota de lautor), Tindreu
(Tindari, X, 197 nota de lautor), Tironea (XIV, 69), Tisbe (IX, 31;
X, t9), Troia (Troya, IV, 65; X, 199 nota de lautor; X, 203 nota
de lautor), Troilos (Tryol, VII, 30; X, 203 nota de lautor), Turn
(X, 72 nota de lautor), Ulisses (IV, 77), Venus (XIV, 29), Vetria
(X, 120), Zenbia (Cenbia, X, 132).
Aquesta s la llista dels herois, les herones, mtics i histrics,
les divinitats, els gentilicis i els topnims esmentats per Vallmanya
als seus poemes (II, III, IV, VII, IX, X i XIV). El fet que una de
les seves fonts, De Claris Mulieribus, comenci amb Eva i acabi
amb la reina Joana de Siclia i Jerusalem, o Joana I de Npols
(c. 1326-1382), fa que hi trobem personatges de ledat mitjana
aix com tamb del Cicle Artric, com Ginebra o Isolda; per la
gran majoria pertanyen a lantiguitat. El mateix Vallmanya, a la
poesia X, Sort, glossa les herones esmentades i dna les fonts
que li han servit dinformaci: lEneida de Virgili, les Tragdies de
Sneca, la Historia Destructionis Troiae de Guido delle Colonne,
lInferno de Dante, el De Claris Mulieribus de Boccaccio, els Triomfi
de Petrarca. Per s obvi que coneixia tamb Tit Livi, Ab Urbe
Condita, Valeri Mxim, Factorum ac Dictorum Memorabilium, Ovidi,
les Metamorfosis i les Heroides, les Tragdies de Sneca, la Tebaida
dEstaci, segurament tamb el Roman de Thebes, lEphemeris de
Historia Belli Trojani de Dictis de Creta, la Farslia de Luc, el
De Casibus Virorum Illustrium i el Ninfale fiesolano de Boccaccio.
Pel que fa a Dante, malgrat que el nostre autor noms esmenta
lInferno, crec que el ms probable s que hagus llegit tota la
Commedia, ja que, en algun cas, podem sospitar que t en compte
el Paradisso. I coneixia tamb sens dubte lScipi e Anbal dAntoni
Canals. A part, s clar, la poesia de tradici trobadoresca, i molt
56. Vegeu la composici X, nota v. 199.

JAUME AUFERIL

122

especialment Ausis Marc, al qual mai no esmenta, per de qui

manlleva fora coses, com ara, ben aviat, veurem.
Vallmanya, per, a travs daquest marc bibliogrfic que hem
intentat desbossar, sens revela, sobretot, com un home molt interessat
per la histria de lantiguitat i per transmetre els seus coneixements
a un auditori que era encara fora ignorant sobre aquesta matria,
llurs herones i llurs histries, els quals, a partir del Renaixement,
ompliran les obres dart europees fins al Romanticisme, sobretot
la poesia, la pintura i lescultura, llevat lextraordinria excepci
del realisme pictric holands del segle XVII.
Ultra aix, s evident que Vallmanya pot ser qualificat de
poeta manierista,57 un estil molt freqent a tota lEuropa de la
segona meitat del segle XV. Sanchis Guarner (1974: xxvii-xxviii) fa
esment del gust dels poetes de lautumne de ledat mitjana a les
complicacions mtriques i a les enrevessades figures retriques.
Curtius (1976: I, 397) diu: El manierista no quiere decir las cosas
en forma comn y corriente, sino en forma inusitada; prefiere lo
artificial y lo artificioso a lo natural; lo que se propone s sorprender, causar asombro, deslumbrar. Si no hay ms que una manera
de decir las cosas naturalmente, hay en cambio infinidad de modos
para decirlas antinaturalmente. No hi ha dubte que tot aix s
vlid per al nostre poeta. s la diversitat dels corrents barrocs en
oposici a la uniformitat dels classicistes. Seguint Curtius (1976:
I, 400), llegim: El virtuosismo manierista celebra mayores triunfos cuando combina los juegos gramaticales con los mtricos.
Esmenta, aix mateix, molts dels recursos usats per Vallmanya, ja
existents, s clar, en els autors de lantiguitat: comenar un vers
amb la mateixa paraula del final del vers anterior (rims capfinits
i maridats, segons els tractats potics medievals). El gust per acabar frases o versos en una mateixa sllaba com Vallmanya fa a la
poesia nmero XIV, els hiprbatons i la degeneracin manierista
de [meter] en [el verso] la mayor cantidad posible de palabras
(400-401), ho podem comprovar perfectament en molts dels versos
suara citats, molts dels quals tenen vuit i nou mots:
Si fiu res may que jo fer no us degus
(VI, 15)

57.

Uso el terme en el sentit genric, com fa Curtius (1975: I, 384-422).

POESIES

123

I, fins i tot, deu, s a dir tants mots com sllabes demana un

decasllab:
veig que us ne pren, ara que prop vs tresch.
(XIII, 66-67)
Aix mateix, els versos amb set i vuit mots sn nombrosssims. No
oblidem el poema catorze, que s prcticament un poema visual,
recurs molt propi de qualsevol perode manierista al llarg de la
histria (amanerats, amb artificis).
Com a exemple daquest manierisme de la segona meitat
del segle XV, Curtius (1976: I, 399) esmenta, s clar, els grands
rhtoriqueurs francesos contemporanis de Vallmanya, aix com
Berenguer de Masdovelles, Mart Garcia, Pere Llus Valt, Joan
Ros de Corella, Franc Joan de Castellv, Franc Joan Puculull,
Joanot Martorell. s un perode en el qual, plsticament i salvant,
respecte al nostre Vallmanya, lenorme distncia qualitativa, trobem limpressionant grup manierista del Sant Sepulcre de Niccol
dellArca (1435-1494), la pintura de Rogier van der Weyden (13991464), lobra ms tardana de Mattias Grnewald (1475/1480-1528)
el Retaule dIsenheim i la de larquitecte i escultor Anton Pilgram,
que treball, tamb a principi del XVI, en la trona i lorgue de la
catedral de Sant Esteve de Viena. Dins daquest expressionisme
pattic hi entra tamb Ausis Marc. s un Renaixement com el
de lextraordinria via que pren el de la pintura flamenca, lluny
del marc classicista de lantiguitat que els italians van tenir sempre a llur costat. Tots obtenen uns resultats, inicialment, diferents
dels italians, per en sn germans, fruit dun sentiment com
que duna manera o altra es desvetlla a tot Europa; aix com, al
final del segle XVIII, es manifesta laltre peu de la dualitat universal que ja shavia mostrat, per sense que lhome europeu en
fos encara conscient i els alemanys ara sen faran conscients i
el moviment prendr el nom de romanticisme. A Alemanya, es
debatr, per primera vegada, loposici romanticisme-classicisme,
entre el grup de Jena i el de Weimar. s aix com a Europa es
va arribar a prendre conscincia de la dualitat universal que el
confucionisme havia descobert ja abans de Crist, amb el nom de
yin-yang. I va ser novament a Alemanya, al final del segle XIX,
on Nietzsche lacab de reblar amb loposici apollini-dionisac,
expressada en la seva obra A Die Geburt der Trgodie aus dem
Geister der Musik (1872).

124

JAUME AUFERIL

Estic plenament dacord amb el que diu Vilallonga (2001:

481), en el seu article Humanisme catal. Aix com ella afirma rotundament i amb arguments clars que als Pasos Catalans
lespurna humanista no desapareix desprs de Bernat Metge, sin
que es mant ben viva durant tot el segle XV, com ja havien afirmat daltres estudiosos, i que lhumanisme catal s diferent de
lhumanisme daltres llocs geogrfics o daltres rees lingstiques,
hi ha tamb al nostre pas, en el camp de la literatura, i a partir
sobretot del 1450 deixant a part Ausis Marc lexpressi fora
generalitzada duna nova sensibilitat artstica, un desig de novetat,
que es manifesta en aquests moments duna manera diferent a la
italiana, aix com la pintura flamenca daquests temps sexpressa
tamb seguint la tradici medieval, per que ja no s medieval
i no t res a envejar als grans pintors italians del segle XV. s
producte de la nova sensibilitat que arreu de lEuropa occidental
traspunta. No podem contemplar els tres segles que van del XII
al XV com un sol perode, aix ens duria a contemplar Guillem
de Bergued i Ausis Marc com si fossin contemporanis, com si
no hi hagus cap diferncia entre lun i laltre. Tothom reconeix
que Marc s un poeta modern. I amb aix qu afirmem? Doncs
que salvades totes les diferncies entre ell i Petrarca que sn
moltes, Marc s un home que porta dintre seu el nou esperit
o la nova sensibilitat que coneixem amb el nom de Renaixement.
Per citar lopini dun poeta i crtic actual, lector de Marc, Pere
Gimferrer (1997) diu: llegir March com llegim Baudelaire, vet ac
la lectura ptima, amb el mateix esperit amb qu podem llegir
Riba o Carner (Gimferrer 1997). Si un poeta de la primera meitat
del segle XV s modern, qu vol dir aix?
Ernst Bloch afirma:
Per aquesta renaixena no era pas la reaparici duna cosa
passada, de lantiguitat, segons una interpretaci molt estesa;
era el naixement de quelcom que encara no havia estat mai
concebut per lhome, laparici de figures que en cap moment no havien estat vistes a la terra. Sorgiren i acompliren
llur obra; era una primavera, un punt de partida. Friedrich
Engels ha qualificat molt justament el Renaixement com el
capgirament progressiu ms important que aquest mn hagi
conegut fins al moment (Bloch 1982: 41).
Sense tenir present tot aix, no podem comprendre lobra genial
i inslita de Jaume Roig.

POESIES

125

Ausis Marc s un poeta mai no esmentat per Antoni Vallmanya, per alguns aspectes de lestil del poeta valenci sn prou
evidents en el nostre notari. No pas en el conceptisme ausiasmarqui, sin en la imitaci dalgunes frmules i algun vers, aix com
tamb el senyal Archiu de seny.58
S dolor greu cascun amant lengueix,
eb tant esfor son b tolres conegua
(poch amar sab quel seny perdre no degua;
vivint segur sa culpa no u mereix),
semblant m pres venut jo per gran ira,
revocat tot de mon prepsit vist.
(V, 33-38)
Leny,
barcha ne squiff, en la mar perillosa,
tant combatuts sn per los quatre vents
com jo trist vuy, quib forma dolorosa
sn tractat leig dactes desconexents.
(VI, 131-135)
turment estrany, missatger de conort,
devant me viu, ab sa form espentable.
(VII, 27-28)
Ax com ell quin mar fallona trescha,
veig que us ne pren, ara que prop vs tresch.
(XIII, 66-67)
De la mateixa manera que Marc, Vallmanya sol interessar-se
pel gest de la dama:
ab gest mudat, en lo quen pogu veure
(X, 26)
Clarament viu, ab forma cortesana
e gest estar, semblant una deessa
(X, 61-62)

58. Sobre aquest senyal, per, vegeu les observacions que faig al comentari
del poema I Tots los delits dAmor veig luny de mi, supra lapartat El Cicle de
Valldonzella.

126

JAUME AUFERIL
Ab plasent gest e falaguera vista
e dons ris e forma delitabla
(X, 97-98)
vostre bon gest hen moltes parts lohat
(XII, 27)

Un altre aspecte de lestil de Vallmanya que ens recorda

moltssim Ausis Marc s ls dinterrogatives o exclamatives
iniciades pels pronoms qual, quala o qui, sovint en el primer vers:
Qual mils de mi en tal ira cayguda,
amat esser de saymia sentint,
linculpar dingratitud hada
com pusch fer jo per un tal cas lenguint?
(III, 1-4)
Qui tant creur sser puga possible,
com jo sent, ms dolor pot sentir?
(III, 97-98)
Qual un de tants dir por quell no senta
los fats seguint ab sa dubtosa vida?
(IV, 1-2)
En aquest darrer exemple, fins i tot el segon vers t un fort
regust ausiasmarqui.
Qual s aquell amador, vuy pus cast,
cast ne tan lest com jo, quin puch ben dir?
(VI, 99-100)
Qui tal no sent no pot ma dolor creure:
vinguem donchs veure,
car nom tany deure!
(VI, 108-110)
Qui no sent tal no pot ma dolor creure
ne mon dan sol: tant s ma vida greu!
(VII, 9-10)

POESIES

127

Qui tal dolor por tenir secreta?

(X, 12)
qual ser pogus?, e nom fos gens notori
(X, 14)
Quala vuy s que per amar lenguescha?
(XI, 1)
Qual s aquell envejs qu bastat
de cruel dol per mi fer-vos bastada?
(XII, 1-2)
Comparem aquests exemples amb daltres extrets dels poemes
dAusis Marc:59
Qual tan cruel a mi no planyeria,
havent passat tal cas prpriament?
(LXX, 5-6)
Quals sn aquells amadors que yo viu
que de amor durable porten jou?
(LXXI, 57-58)
Qui s aquell qui en Amor contemple
com yo, qui sent sos delits on abasten?
(LXXV, 1-2)
Qui s aquell quen amor tant descobra,
que non pogus della sentiment pendre?
(LXXVI, 15-16)
Qui s aquell qui sopts no sclats
(LXXXIV, 42)
Quals sn aquells qu amor honest los force
amar per si virtuts en una dona?
(LXXXVII, 151-152)

59. Les mostres sn extretes de ledici de Bohigas 1952-1954.

128

JAUME AUFERIL
Qui ser aquell del mn superior
que veritat de vs a mi recont?
(XCIII, 1-2)
Qual tan cruell quen tal cas not los?
(XCIII, 40)
Qui creure pot qu entr amors vicioses
(XCIV, 59)
Qui s tan cruel que nos dolga de ssi
e de aquell quin part ms que si vol?
(XCV, 61-62)
Qui ser quell qu en dolrre abasts
lo piads mal de la Mort vengut?
(XCVII, 25-26)
Qui s lo sant qui de Mort no dubt?
(XCVII, 32)
Qui ser quell qui la mort planyer,
daltre u de ssi, tant com s lo gran mal?
(XCVII, 33-34)
Qual ser quell que for a si mateix
far juh, puys si no sab jutjar?
(CII, 1-2)
Qual s lo foll qu estime res de ssi,
puys lo voler no sab on li dar?
(CII, 5-6)
Qual dona s que no sia dubtant
ella y amar, si dells ser enquest?
(CII, 87-88)
Qui ser quell qui de lurs mans escape?
(CIV, 132)

POESIES

129

Qual s tant just, quant ms yo, que no tema?

(CV, 64)
Qual ser l jorn que la mort yo no tema?
(CV, 161)
Quals ssn aquells qui de aquests no ssn?
(CVI, 307)
Qual s aquell qu en loch llenegant ferme
son peu, que tost en terra no sestengua?
(CVIII, 83-84).
Qui s aquell matria conega,
sin perqu la forma s pot entendre?
(CXIII, 31-32)
Quals sn aquells qui en lo mn pratiquen
(CXIII, 141)
Qual tan corts qui de amor excepte
cas leig o fort, puix que Amor lo mane?
(CXV, 31-32)
La frmula Junt s lo temps, que inicia el poema XIV, cobrint el primer hemistiqui del primer vers, la trobem en el poeta
de Gandia: Junt s lo temps que mon goig s complit (XVI,
1); Junt s lo temps que ser conegut (XXX, 1; lli de J, els
altres manuscrits duen la lli Vengut s temps, que s la que
segueixen els seus editors. Aix mateix, Vallmanya se serveix dun
vers prcticament calcat dAusis Marc:
digu, sens pus, vehent-men oblit jaure:
May pur amor no pot en dona caure.
(X, 191-192)
Que podem comparar amb aquest del poeta valenci:
Que pur amor no pot en dona caure
(LXXXVII, 268)
Com ja hem vist supra, en lanlisi de la poesia VIII, aquesta
composici ofereix el mateix esquema mtric usat per Ausis Marc

130

JAUME AUFERIL

a la darrera etapa de la seva obra potica (composicions LXXXVII, XCII, CXII, CXIII, CXV, CXVI, CXVIII, CXIX), i abans dell
noms el trobem en la cobla de Berenguer de Vilaragut citada per
Francesc Ferrer a Lo conhort (vv. 184-193). Un recurs que intensifica el patetisme del context, per que en el cas de Vallmanya
ja sabem que s un patetisme de pinyol.
Una altra de les obsessions vallmanyenques s la fama. Aix
ja ho hem advertit quan hem parlat de la seva forta preocupaci
de deixar constncia del seu nom en les rbriques i signatures de
les seves composicions, aix com de constatar el lloc i la data en
qu ha divulgat algunes de les seves obres i les circumstncies que
les han motivades; com tampoc no soblida de donar fe del seu
nom, malgrat que ja figuri a la rbrica i la signatura. s aquesta
obssessi per la fama, en el sentit modern, tal com assenyala
Burckhardt (1992: 217), que, en algunes de les seves composicions, combina el mot fama amb daltres que expressen valors
renaixentistes, com el del triomf, la saviesa i lelegncia:
entr ellas ms perqu y fos collocada,
ffavoregada
e trimphada
(X, 32-34)
Elionor Vallsecha; tan honrada
se fonch mostrada,
e heretada
de tals virtuts quen trimpha sa fama
(X, 56-59)
car ses virtuts li dan fama bonada
(X, 89)
Memorial deu fer della lo poble
com los romans de Vetria noble
(X, 119-120)
de totes gents pot sser reputada
(X, 125)
Muntadan grau per la sua semblana,
un cars novell me fu, per veure, strnyer,

POESIES

131

una quem par comens en esperana,

ab gran desig tota glria atnyer
(X, 157-160)
Dues en par estaven assegudes
en aquell loch hon les segu de rastre,
mostrant esser ms quels romans sabudes
riques de pler en lur sort, fet e astre;
fflama damor Na Gibert ach lanada,
elegants mots li veya profferir.
(X, 169-174)
Advertirem, aix mateix, en aquest darrer vers la presncia
de lelegncia, un dels valors ms caracterstics del classicisme i,
per tant, del Renaixement. Tant el DCVB (IV, 690) com el DCELC
(III, 264) noms registren ladjectiu elegant en les Ordinacions
Palatines de Pere III el Cerimonis i en el Tirant.
Novellament he sentida lempresa
del fer escarn qu aveu contra mi nprs,
per vs dubtar la pensa tingua ncesa
altra servir (com jo mar vs m nss!);
hem feu aguayts, avorrint vostra stima,
ffam e honor, lo qual jo molt estim
(XIII, 1-5)
Remarquem, encara, els superlatius en -ssim, que trobem
noms a la Sort, solament aplicats a les dames de lantiguitat que
el poeta cita en nota.
fon molt singular e bellssima senyora
(X, 72, nota)
la qual fon bellssima sobre tota natura
(X, 79, nota)
la qual fon singular dona e bellssima
(X, 83, nota)
fon de singularssima bellesa e graciositat
(X, 108, nota)

132

JAUME AUFERIL

Aquests sn els trets estilstics que mhan semblat ms remarcables en la poesia de Vallmanya. Potser noms caldria afegir que
les seves estrofes acaben prcticament sempre amb una epfrasi o
un epifonema de dos versos generalment.
A part de tot aix, ja hem comentat al principi daquesta
introducci, en lapartat El notari, que en dues de les seves tres
darreres composicions, amb les quals va participar al certamen
valenci del 1486, hi trobem un valencianisme, cordero (XXIII, 48),
i possiblement un castellanisme, mediar (XXIV, 62).60 La qual cosa,
com ja hem dit, ens fa pensar en la possibilitat que la darrera
etapa de la vida del nostre poeta sesdevingus al Pas Valenci.

Manuscrits i edicions
Les poesies ms interessants dAntoni Vallmanya ens han
arribat en tres manuscrits, que designo amb les sigles de Jaume
Mass Torrents (1913-1914: 3-276; 1932: 3-80). Sn els segents:
J Pars, Bibliothque Nationale, Esp. 225. Conegut com a
Canoner dobres enamorades, fou copiat al final del segle XV i cont
dinou poesies de Vallmanya, que sn les mateixes del manuscrit
K, exceptuada la nm. XIV, malgrat el fet que aquest darrer sigui
cpia de J. Aix mateix, aquests dos canoners estan mancats de
la ten amb Joan Fogassot (XXI), que noms es troba en N.61 Ha
estat descrit per Ochoa (1844: 286-374), Morel-Fatio (1892: 195204), Pags (1912-1914: 9-14), Mass (1913-1914: 77-92) i Beltran
(2000: 355-395). Tornarem a parlar daquest canoner dins lapartat
segent dedicat a K, cpia del de Pars, per que ofereix unes discrepncies que afecten justament lobra de Vallmanya. Aix mateix,
a laparat crtic de cada poema, faig una descripci detallada de
lornamentaci de les caplletres i de les notes marginals.
K Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. nm. 10. Escrit
per dues mans al comenament del segle XVI. Descrit per Pags
(1912: 45-48), Mass (1913-1914: 92-106), Mass & Rubio (81102) i Beltran (2000: 355-395). Aquest cdex, com ja va advertir
Pags, s cpia de J. Sens dubte, una de les proves ms evidents,
60. Vegeu les notes referents a aquests versos.
61. A part daquestes obres que ens han arribat manuscrites, queden, com ja
hem dit, les seves tres darreres composicions de carcter religis, que ens han arribat
impreses i que esmentarem al final.

POESIES

133

no advertida per Pags, s el fet que en K la poesia de Joan

Berenguer de Masdovelles Pus nom feu be ni fer nol ma voleu
acaba amb la darrera estrofa i la tornada duna altra composici daquest mateix poeta, so que no vol ma disposicio. Lerror
sexplica perfectament: el copista de K se salt un full de J en
copiar la primera daquestes dues composicions. s a dir, desprs
descriure les quatre primeres estrofes que en J es troben al foli 76,
lamanuense de K va passar al foli 77v, prenent com a final de
Pus nom feu be el de So que no vol, la qual comena en J
al foli 76v, exactament a continuaci de Pus nom feu be. En K,
doncs, aquesta darrera poesia t el mateix nombre destrofes que
en J, per la darrera i la tornada no sn les que li corresponen.
Lamanuense continu copiant les composicions de J, arrossegant
aix lerror inicial, ja que les poesies que segueixen sn continuaci
del debat entre Joan Berenguer de Masdovelles i Francesc Mart
Gralla, iniciat per Masdovelles amb So que no vol ma disposici.
En canvi, en K el debat sembla que comenci amb Pus nom feu
be ni fer nol ma voleu, que s en realitat una can amorosa
amb el senyal Dona de b.
Tot aix ja fou advertit per Mass Torrents (1913-1914: 98),
per en la descripci del canoner sexpressa ambiguament respecte
a la relaci dels dos cdexs i vol suposar que lexemplar de K va
sser M, el Canoner dels Masdovelles (1913-1914: 92). Al Repertori
diu simplement que K sassembla a J (1932: 15).
Pags (1912-1914: 48) observ tamb que les diferncies en la
distribuci dels poemes en aquests dos manuscrits es deuen al fet
que el copista de K se va esforar dordenar millor els textos del
Canoner de Pars, sobre tot les obres que cita dAuzias March.
A part les obres de Marc, noms orden les de Joan Berenguer de
Masdovelles i les dAntoni Vallmanya, i, possiblement tamb, les
de mossn Aviny, per aquestes han desaparegut quasi totes de
K. Les de Masdovelles van sser reunides una mica desigualment,
ja que no en foren destriades les de Pere Joan de Masdovelles.
Hi manca, naturalment, Increat deu sol creador, perqu en J va
sser afegida posteriorment.
Les obres de Vallmanya es van aplegar al final del canoner,
respectant aix, en certa manera, lindecs ordre de J, ja que aquest
acabava originalment amb el grup de composicions daquest autor.
No obstant aix, una de les poesies de Vallmanya, Noms
en vs virtut havets astrema, escap a aquesta ordenaci per un

134

JAUME AUFERIL

evident descuit del segon copista, home fora inhbil i potiner. Al

canoner de Pars, lobra de Vallmanya sinicia amb tres esparses
sense senyal (Pus que tots jorns no cessats fer gabella [XV],
Vostres viltats me foren manifestas [XVI], Mort me donau, senyora, vida mia [XVII]), peces de poca entitat, per tant, a les quals
segueix la primera composici extensa, Tots los delits damor veig
luny de mi (I), amb els dos senyals usats per Vallmanya: Retret
dAmor, a la tornada, i Archiu de seny a lendrea. Aquesta composici s la que el copista de K volia situar en primer lloc, com
fem nosaltres, per el primer poema de Vallmanya que hi trobem
no s pas aquest, sin Noms en vs virtut havets estrema (II),
la segona composici extensa de J i cinquena en ordre en aquest
manuscrit. Aquest mateix poema, a ms dhaver-se anticipat, ha
quedat separat del corpus vallmanyenc per una poesia de Gabriel
Ferrs i una altra de Joan Fogassot. Com ja hem dit, lordenaci
de K, pel que fa a les poesies de Vallmanya, consist a aplegar
les obres daquest autor al final del canoner, tot respectant la
mateixa seqncia de J, per collocant les esparses que en J es
troben escampades tot aprofitant sovint espais buits (XVIII, XIX,
XX) al bell mig del grup. Tret daplegar les esparses, com diem,
les altres composicions segueixen sempre lordre de J. Lanticipaci,
el desplaament i la marginaci de la poesia II sexplica per la
ra segent. Ja hem dit que, en la redacci del manuscrits, hi
van intervenir, alternativament, dos amanuenses, per no pas de
manera regular. El segon acostuma a escriure durant perodes
molt breus, uns vint minuts de feina, aproximadament, com si el
segon amanuense un ajudant o un aprenent substitus el mestre
durant un pat; acabat aquest temps, el primer copista reprn el
seu treball sigui all on sigui, s a dir que no espera pas que el
segon un aprenent? hagi acabat una composici. De tal manera que un poema pot presentar dues calligrafies ben diferents,
excellent luna i matussera la del segon, el qual sequivoca sovint
i fa ratllades i taques. Talment com si es tracts dun ajudant que
substitueix el responsable mentre aquest t una altra urgncia. El
contrast entre les dues lletres s, doncs, notable, i sembla com si
el propietari del canoner hagus preferit rapidesa a regularitat i
vistositat. No hi ha dubte que el pla dordenaci de les obres de
Vallmanya consistia a aplegar-les tot respectant la seqncia de
J, incls el seu lloc al final del canoner, exceptuades, per, les
esparses, amb les quals K va formar tamb un grup que colloc
al bell mig del corpus, sens dubte per no tancar ni el canoner ni

POESIES

135

lobra de Vallmanya, i a fi de no inaugurar tampoc aquesta amb

un grup de peces menors; en conseqncia, les va collocar al mig.
Tot aix significa, s clar, un cert treball previ, o, almenys, una
certa atenci a lhora de confegir el canoner, a fi de no deixarse alguna composici o alterar-ne lordre, o copiar fora de temps.
Aix darrer s el que li va passar al segon copista. El primer ja
havia deixat de banda les esparses XV, XVI i XVII dels folis 109 i
136bis de J, i tamb la poesia I, les primeres perqu calia reunirles amb les altres esparses al lloc que sels havia destinat, i laltra
perqu, encara que havia dsser la primera de totes, calia abans
enllestir les dels altres poetes. De manera que el primer copista,
un cop va haver acabat la Quinta balada de Llus de Vila-rasa, folis
138v i 139 de J, va deixar crrer la poesia I de Vallmanya, Tots
los delits damor veig luny de mi, i va seguir amb la de Gabriel
Ferrs Reyna de prets, doctrina dels sabents del foli 139v. Per
dos folis ms avall la feina va quedar en mans de lajudant inepte, que, havent acabat la de Joan Fogassot, Rey virtus, senyor
dinsigna terra, es va trobar amb la poesia nmero II de Vallmanya,
Noms en vs virtut havets estrema, i, en lloc de deixar-la de
banda com el seu mestre segurament li havia advertit, va continuar
copiant. Lerror no va sser esmenat calia no perdre temps!,
i la poesia II va quedar per sempre ms alterada i desplaada de
la resta. Finalment, a la poesia nmero X, la Sort, hi ha tamb
un parell domissions en K62 que contribueixen a corroborar que
aquest canoner s cpia de J.
Sigui com sigui per, no podem pas quedar amb la idea
que K s un canoner calcat de J, per b que evidentment ns
cpia. Pel que fa al primer copista, s una cpia molt primmirada, per va introduir canvis com el fet dagrupar els poemes de
Marc, Masdovelles, Vallmanya i, possiblement, mossn Aviny; a
ms a ms, pel que fa a lobra del nostre poeta, hi va incloure,
al final de tot, una composici, Junct s lo temps fer de ma
dolor crida (nm. XIV daquesta edici), que no es troba en J
ni en cap altre manuscrit. La qual cosa planteja tot un seguit de
petits problemes complexos de detallar, per importants tant per
ladscripci a Antoni Vallmanya de Junct s lo temps com per

62. Hi manca la nota del v. 84 i el cognom de la monja Ralada no es troba

al marge de la cobla IX. Vegeu laparat crtic daquest poema.

136

JAUME AUFERIL

determinar-ne la tradici manuscrita, i, en conseqncia, el seu

lloc en el corpus vallmanyenc.
Amde Pags, en estudiar el canoner de Pars, cosa que va
fer sobretot dacord amb la seva edici dAusis Marc (1912: 9),
afirma que el mot Vallmanya del final del poema Novellament,
lltim daquest manuscrit, s el reclam de la poesia que vindria
desprs, que necessriament havia dsser Junct s lo temps. Per
aix ho diu partint del fet que aquesta composici s la que tanca
el manuscrit K, i que, com ja sabem ve a continuaci de Novellament. s a dir, Pags va donar per descomptat que ats que K
era cpia de J, aquest poema havia hagut de figurar forosament
en aquest darrer i que si actualment no hi apareix s perqu els
ltims fulls daquest cdex shan perdut. No va voler imaginar que
en K shavien pogut introduir innovacions, com es va fer, ja que
van ajuntar les poesies dels quatre poetes esmentats.
Daltra banda, sembla precipitat dafirmar que el nom Vallmanya que es troba al final de Novellament sigui reclam i no
pas firma, ja que moltes de les composicions daquest poeta al
manuscrit J porten el seu cognom a manera de firma, no pas de
reclam: II (f. 141v-142), III (f. 154-156), IV (f. 156v.-157v), X (f.
237v-240v), XI (f. 241-242v), XII (f. 242v-244v), XVIII (f. 156), XIX
(f. 195), XX (f. 196v), a les quals cal afegir la composici darrera
de J, la nmero XIII daquesta edici (f. 244v-245v). Sn signatures
i no pas de reclams, perqu en alguns casos el poema que ve a
continuaci no s de Vallmanya (II, IV, XIX, XX). La composici
II porta com a firma no nicament el nom complet de lautor,
sin fins i tot la seva professi, Anthoni Vallmanya, notari, cosa
que sembla una mica estranya com a reclam. Ara b, el copista
de K, sempre molt acurat i fidel al seu exemplar, com ja hem
dit, negligeix, prcticament sempre, de copiar aquestes signatures.
De les deu firmes de Vallmanya que J transmet, noms dues foren reprodudes per lamanuense de K: la de la poesia X i la de
lesparsa XX, que en aquest canoner van seguides. Un argument
ms per a sospitar que el mot Vallmanya que en K llegim entre
Novellament i Junct s lo temps afecta aquest darrer i no pas
el primer.
Aix mateix, Junct s lo temps no porta rbrica, mentre
que totes les composicions extenses daquest poeta transmeses per
J-K van introdudes amb rbriques llargues i, fins i tot, en alguns
casos, com ja sabem, amb notes marginals aclaridores de la data,
el lloc i les circumstncies relatives al poema. Tenint en compte

POESIES

137

que aquest s un tret tan general de J, resulta estrany que Junct

s lo temps, si s que limaginem transms per J, discreps en
aquest aspecte duna manera tan radical de tots els altres. Crec
que no podem conjecturar tampoc que K, en aquest cas, negligs
de copiar la rbrica, perqu s sempre en aquest punt totalment
escrupols. A ms a ms, com ja indiquem a laparat crtic, el
mot Vallmanya va sser indubtablement afegit posteriorment, per
pel mateix copista. En conseqncia, ms aviat hem de sospitar
que Junct s lo temps procedeix dun altre exemplar i que fou
incorporat al canoner de Barcelona al final del conjunt de composicions procedents de J, que sn les composicions I-XIII ms les
esparses, les quals, com de seguida comentarem, cal contemplar
com un corpus independent.
La incorporaci a K dun altre poema de Vallmanya no sembla
pas una cosa estranya, ats que ell s, indubtablement, juntament
amb Ausis Marc i Joan Berenguer de Masdovelles, un dels poetes
que interessava particularment el propietari del manuscrit, ja que
va voler aplegar tots junts els poemes daquests tres autors, i els
de mossn Aviny, s clar.
s tamb important dadvertir que el canoner de Pars sol
copiar les esparses aprofitant espais entre dues composicions
llargues, de vegades del mateix autor, per daltres vegades no.
Per exemple, les dues esparses de Vallmanya, XIX i XX, estan
intercalades entre poemes dAusis Marc, de tal manera que la
rbrica noms diu Spara, i s grcies a la firma que sabem que
pertany a Vallmanya. Aix mateix, la nmero XVIII, encara que
s desprs duna composici del nostre mateix poeta, en llegim el
nom a la rbrica, Spara Vallmanya, i desprs tamb a la firma.
Lobra que ve a continuaci s igualment seva (poesia nm IV,
Qual un de tants dir por quell no senta). Desprs daquesta, el
copista hi escriv una esparsa dAusis Marc, a fi daprofitar lespai
que quedava al final del poema de Vallmanya i daquesta manera
poder comenar el foli segent, el 158, amb lobra dAyerbe, Altra
obra feta contra fortuna aduersa feta per mestre Ferrando metge,
Tal indispost qual so nouell e tendre, i, al marge: Nota: ab la
present guanya joya. De tal manera que aquest poema Contra
Fortuna adversa i el poema IV de Vallmanya, que porta el mateix
ttol, i que es troben separats noms per lesparsa dAusis Marc,
sembla que hagin destar necessriament relacionats, com ja hem
dit en comentar la composici nmero IV de Vallmanya, per
hem advertit tamb que creiem que no s aix. A continuaci del

138

JAUME AUFERIL

poema de Ferran dAyerbe ve Lo conhort de Francesc Ferrer, que

tamb mereix dsser comentat des del punt de vista de la crtica
textual.
Per, de moment, em sembla important poder admetre que
aquests Vallmanya sn signatures, no pas reclams, i que les esparses
no tenen cap relaci amb els altres poemes, s a dir que lordre
daquests darrers respon a lordre disposat pel mateix poeta, mentre que les esparses, sn el que llur nom diu, obres espargides,
esquitxos, peces escadusseres.
Finalment, hi ha encara el fet notable que la taula del canoner de Pars, redactada evidentment pel mateix copista, que va
paginar tamb els folis, cosa que afirma tamb Amde Pags, no
inclou Junct s lo temps, tot i que a lespai que queda al foli hi
hauria cabut perfectament (s a dir, no cal suposar que lncipit
hagus estat escrit en un altre foli avui perdut!).
Pags (1912-1914: 9-14) afirma que la part ms antiga del
canoner de Pars comprn els folis M-P i el canoner prpiament dit (folis 1-158, 165-245), mentre que la segona part, ms
moderna, comprn els folis A-L ms els folis 159-164, cosa en la
qual estem dacord, especialment en el fet que la m que escriv
la taula (f. M-Pv) s la mateixa que la que escriv la part ms
important del canoner, s a dir els folis 1-158 i 165-245. Doncs
b, com ja hem dit, la taula no inclou Junct s lo temps, per
s que cont Lo conhort que es troba justament als folis 159-164
escrits potser per una m diferent.
Pel que fa a lenigma de Lo conhort, poema escrit posteriorment, i tal vegada per una altra m, per que figura a la taula
escrita per la primera en el foli que li correspon, Pags (19121914: 10) afirma rotundament que va sser afegit posteriorment
a la taula i per una altra m.
Per en aix no estem en absolut dacord amb el filleg francs, sin que s indubtablement la mateixa m. Lncipit daquest
poema, O bes despit e gran dolor, figura al foli Ov, a lespai que
li correspon, amb la mateixa lletra, la mateixa m, la mateixa tinta
i la mateixa tonalitat, seguit de la numeraci foliar que li s prpia, de manera totalment confortable dins lespai que li s propi,
igual que tots els altres ncipits; no shi veu pas ofegat, escanyat
o comprimit, com quan afegim quelcom en un espai no previst.
Ara b, a diferncia de tots els altres ncipits que tenen el nmero
del foli en color vermell, aix com tamb s vermella la barra o

POESIES

139

la clau allargada que enllaa lncipit amb el nmero, en el cas

de O bes despit, la barra i el nmero sn de color negre, per
indubtablement fets per la mateixa m, la qual s la mateixa del
copista que escriv els poemes daquest canoner.
Aix duna banda, de laltra, en canvi, el poema de Francec
Ferrer, que ocupa els folis 159-164, s que shi veu, de comprimit.
Fou distribut en dues columnes, a continuaci hi ha, tamb, escrit
per la mateixa m, el poema de Joan Berenguer de Masdovelles,
redactat amb motiu de la pesta del 1457, Increat Du sol creador, i, al final, un petit poema mari de tres estrofes, Preniu
donzella sagrada, igualment com els altres, de vers curt. Doncs
b, aquests dos poemes darrerament esmentats no consten a la
taula i la composici de Masdovelles est igualment escrita a dues
columnes. No s el cas de Preniu donzella sagrada, perqu no
calia, ja que s molt breu. Cal aix mateix remarcar que s del
tot estrany i anormal que tant el poema de Francesc Ferrer com
el de Masdovelles siguin escrits a dues columnes, s una cosa
inslita en aquest canoner, i fins i tot direm imprpia, donada
la seva riquesa. Per qu havien destalviar paper? Cap dels poemes
de vers curt hi s escrit a dues columnes, com tampoc no ho s
Lo conhort als altres dos canoners que ens lhan transms, ni
en general no ho s cap poema en els canoners catalans ms
importants daquest perode.
Crec que una possible explicaci daquest enigma podria sser la segent. Quan es va confegir el canoner, hom va comptar
decididament amb Lo conhort. Aquest poema hi havia de figurar, i
calia escriurel en el lloc que ocupa, per el copista no disposava
aleshores de lexemplar. En conseqncia, va deixar dotze pgines,
extensi que li devia semblar suficient per al poema de Francesc
Ferrer. Va passar el temps i el poema no va arribar. Fou paginat
el canoner, confegida la taula i dibuixades les caplletres espectaculars, sense que Lo conhort hi pogus sser incorporat. Passat un
temps, aix fou finalment possible. Per aleshores va resultar que
lespai calculat era insuficient. En conseqncia, hom va prendre la
soluci descriure Lo conhort a dues columnes, amb la qual cosa va
quedar un buit que fou cobert amb el poema de Joan Berenguer
de Masdovelles, sobre la pesta del 1457. I encara va restar un petit
espai que hom aprofit per copiar-hi el poemet mari annim.
Les caplletres daquests fulls foren executades per un altre artista, el qual va fer una feina molt menys brillant i espectacular que

140

JAUME AUFERIL

el que havia realitzat les caplletres dels altres poemes. En resum, si

lincipit de Lo conhort de la taula, que Pags, precipitadament, va
voler creure afegit, no es veu pas comprimit en lespai que ocupa,
s que en canvi el poema, escrit posteriorment, en un espai prviament deixat en blanc, shi veu comprimit, perqu va haver dsser
escrit a dues columnes, i els poemes amb qu hom va completar
els restants fulls en blanc ja no foren mai incorporats a la taula.
Sem fa difcil dafirmar rotundament que la m que escriv
posteriorment Lo conhort i les altres dues composicions als folis
159-164v sigui diferent de la del primer copista. A primera vista
sembla diferent, per desprs dobservar la lletra atentament, hom
no nest tan segur. En qualsevol cas, sassemblen molt. La lletra
daquests folis s una mica ms grossa, no t mai cap dels ornaments vermells que les majscules solen tenir en les composicions
escrites en primer lloc, per aix darrer tamb passa, per exemple,
en les esparses que el primer copista afeg. Es tracta dun ajudant
que imitava molt de prop lestil del mestre? Com que s una obra
afegida, hom va negligir el petit detall dilluminar en vermell les
majscules, com es va fer amb les esparses?63
Sigui com sigui, i tornant al canoner K de Barcelona i al
poema de Vallmanya Junct s lo temps, que s, de fet, el problema que ens ocupa, minclino a creure que no va formar mai part
del canoner de Pars i que fou inserit al canoner K, procedent
dun altre exemplar.

63. I ja que Francesc Ferrer ens ha aparegut aqu inesperadament, potser val
la pena aprofitar-ho per replicar al que diu Jaume Turr: En aquesta cort [la del
prncep de Viana], trobem un Francesc Ferrer, uixer darmes, i que sembla millor
candidat a sser identificat amb el Francesc Ferrer amb qui debat Pere Torroella, que
no pas el Francesc Ferrer mercader que va proposar com a poeta J. Auferil (1989).
Per, em demano, on sn els arguments per afirmar aix? Com ens demostra Turr
aquesta identificaci? Doncs, de cap manera! Francesc Ferrer s un sol poeta com ja
vaig demostrar. Un mercader barcelon important, que comerciava amb Rodes i les
parts de Llevant, girava quantitats monetries molt elevades i va ocupar alts crrecs
al Consell de Cent, entre altres el de conseller tercer, racional vitalici, i estigu durant
vint-i-dos anys en el regiment de la ciutat. Dades i dates coincideixen amb aquelles
que es desprenen de la seva mateixa obra. Aquest mercader anava a Rodes pels temps
que es produ el setge daquesta ciutat, que ell narra al Roman de larmada del sold
contra Rodes, on el mateix poeta sens mostra present i veiem ben clar que, en aquesta
illa i en aquell moment, ell era una persona civil, no pas un militar. Llus Nicolau
dOlwer fou el primer a advertir que lautor del Roman havia de ser un mercader.
Per s que, a ms a ms, el mateix poeta, en una de les seves composicions, ho diu
ben clarament que ell s mercader i tot aix ho assenyalo a la meva edici (Auferil
1989: 7-47).

POESIES

141

Aquest punt em sembla important no nicament a fi de perfilar

una mica ms la naturalesa del canoner K i la tradici manuscrita
de Vallmanya, sin tamb perqu ens permet de concloure que les
seves canons sorgides del monestir de Valldonzella constitueixen,
en conjunt, una histria sentimental, que aquest grup de poemes
hauria estat ordenat voluntriament pel propi autor i que J ns
el transmissor correcte, de manera que Vallmanya va tancar la
novelleta amb un final feli, s a dir, a tall de comdia. I aix es
confirma tamb perqu la tornada del poema XIII (Novellament
he sentida lempresa), al canoner J, hi queda fora estreta o
encongida en aquest darrer foli del manuscrit, com si el copista
del manuscrit de Pars hagus volgut aprofitar lespai per acabar
aix el canoner, ja que, si no, sembla que el ms probable fos
que hagus escrit la tornada al full segent com ha fet en els
altres casos semblants, com per exemple als folis 104 i 187. Aix
contribuiria a confirmar que el canoner J acabava amb aquest
poema de Vallmanya i que no hi ha cap full que se nhagi desprs;
en conseqncia, el poema nmero XIV de la nostra edici no va
formar mai part daquest canoner.
Junct s lo temps s una lamentaci per la crueltat de
la dama, una exculpaci, una splica amb alguna pinzellada de
retret a la dama que, en certa manera, pren caire de maldit, que
no fa cap sentit en aquest lloc, desprs de lescondit final (XIII),
ats que tornaria a obrir portes ja closes, deixant un final obert
i inacabable.
Personalment, magrada de suposar que Vallmanya exclogu
Junct s lo temps del cicle, en un ordenament final dels poemes de Valldonzella (aix, en cas que Junct s lo temps hagus
sorgit del cenacle de Valldonzella, cosa de la qual no tenim cap
prova) a fi, justament, doferir un final tancat i, aparentment feli, de manera que el conjunt de poemes seria el resultat de tota
una planificaci molt ben pensada. El propietari de K, coneixedor
daquesta composici, va voler inserir-la en el seu canoner, per
com que no sab on collocar-la, va deixar o va decidir que la hi
colloquessin al final, destruint aix el cicle perfectament travat
que havia compost el poeta.
Daltra banda, arribats a aquesta conclusi sembla que cal
que ens plantegem si Junct s lo temps s obra dAntoni Vallmanya, ja que no tenim ni rbrica ni senyal. Lestil s ben b el
seu, i una de les coses rellevants de lobra daquest poeta s que

142

JAUME AUFERIL

va saber crear-se un estil molt personal, com ja hem dit, cosa que
ens permet didentificar de seguida una composici seva. Aix mateix, hi trobem la influncia dAusis Marc en la frase Junct s lo
temps de lncipit, i el vers 35, gir-se vers mi ab forma ben sencer,
ens recorda el vers 29 de la Sort: e girs ab forma desigada. De
manera que no s es pas estrany que el propietari de K volgus
afegir-hi aquest obra de Vallmanya, malgrat que daquesta manera
podia semblar que destrua el cicle de Valldonzella.
Junct s lo temps ens ha arribat sense tornada. Aix, per,
per comptes de ser una soluci, s, en certa manera, un problema
que no ajuda pas a deixar lafer tancat. Sense la tornada no tenim
senyal i, aix mateix, dins el poema no hi ha cap element que ens
obligui a relacionar-lo amb la dama dels tretze poemes unitaris.
Per, aix mateix, hi ha dues raons que fan pensar que Junct s
lo temps no ens ha arribat complet, que el poema havia de tenir
tornada i senyal. Vallmanya, com ja hem vist, imita molts aspectes
dAusis Marc, i aquest t una srie de composicions sense tornada
en la seva darrera etapa (LXXXVII, XCII, C, CII, CIV, CV, CVI,
CVIII, CXVII), per sn totes elles reflexions de carcter moral,
que, llevat dalgunes invocacions a Du, als amadors o a la gent
en general, podem dir que sn una mena de clam universal del
poeta no adreat a ning en concret. En canvi, aquest poema de
Vallmanya s un maldit-comiat clarament adreat a una dama,
cosa que sembla que demana una tornada amb un senyal.
Per no en tenim cap, de senyal, ni res que ens obligui a
suposar-lo sorgit de Valldonzella. I aix mateix, crec que simposa
lautoritat de J, el qual no cont aquest maldit-comiat i ni tan
sols figura a la taula daquest canoner de Pars. Finalment, cal
advertir, com ja hem dit ms amunt en el comentari daquesta
composici nm. XIV, que hi ha un error del copista, un vers
ratllat i reescrit al marge dret (v. 69), per podem llegir all que
diu el vers ratllat (Eus so leyal/ mjls Jason vers Madea) i no s cap
dels versos conservats. s un error danticipaci dun vers posterior
que, en aquest cas, no sha conservat. s possible aventurar que
es trobs sis estrofes ms avall, probablement a la cobla XIII, la
qual cosa confirma que ha desaparegut un foli o potser ms dun,
per aix no tenim la tornada ni tampoc el senyal.
Ms amunt, he parlat dun final aparentment feli, i ara vull
insistir en ladverbi aparentment perqu el conjunt de les tretze
composicions contenen fora ironia i ambigitat. Aix mateix, que

POESIES

143

el cicle consti de tretze poemes est molt b, s especialment

suggestiu, perqu s el mateix nombre de les monges lloades a la
Sort, (nm. X). De manera que el poeta juga, duna banda, amb
aquest nombre nefast (ja hem vist que la Fortuna s un dels temes
centrals daquest conjunt, com ja ens ho expressa el ttol Sort, de
la seva composici ms ambiciosa), per, aix mateix, la llista de
tretze monges va permetre al poeta de fer dos grups de sis monges i
collocar al mig dels dos lestrofa dedicada a la seva dama. I acabant
la histria amb aquest nombre nefast, ofereix, al final, novament la
coincidentia opositorum tan grata al nostre poeta, que trobem tot
al llarg del cicle de Valldonzella. De manera que amb les tretze composicions de J tenim un final feli i inquietant a la vegada. El cicle
de Valldonzella millora sense la presncia de Junct s lo temps,
en canvi la seva inclusi lenlletgeix. En aquesta mena de dilemes
cal que leditor es decanti a favor dall que afavoreix artsticament
lobra i no pas envers all que lempobreix. Aix, s clar, si el text
ens ho permet, i Junct s lo temps ens ho permet.
Sobre J i K, vegeu lanlisi minuciosa de Vicen Beltran
(2000). Sempre he sentit que Antoni Vallmanya es trobava immers,
dalguna manera, entre aquests dos canoners, i el fet que Beltran
suggereixi que K pugui ser una cpia i reordenaci fetes pel mateix
Vallmanya resulta seductor, per per qu ls dun ajudant inepte
i per qu tanta pressa fins al punt de restar vistositat al canoner
fins a lextrem darribar a la matusseria? s clar que N s encara
ms impresentable. Daltra banda, per qu afegir-li el poema XIV,
que trenca la unitat dels darrers poemes? En aquells temps, els
poetes no solien dividir llurs obres en apartats temtics ni tampoc
no vivien obsedits pel pas del temps com nosaltres; i, daltra banda, em sembla indubtable que Vallmanya com tothom tenia a
casa seva els seus originals. Per qu la matusseria daquell ajudant
inepte? No ho s i no crec que ho sapiguem mai.
N Barcelona, Biblioteca de lAteneu Barcelons, ms. nm. 1.
Cont dotze de les composicions transmeses per J-K. La tria es
va fer a favor de totes les sis cobles esparses, composicions XV
a XX, cinc de les quals sn maldits, que creiem que no formen
part del nucli central de lobra vallmanyenca escrit a reds del
monestir de Valldonzella, ms la composici nmero IV, que s
un allegat contra Fortuna, per que, malgrat aix, ens ha semblat
que encaixava perfectament dins el cicle amors de Valldonzella,
com ja hem argumentat. I, finalment, els grups VIII-IX i XI-XII,

144

JAUME AUFERIL

queixes i rpliques denamorats; que s que pertanyen indubtablement al cicle de Valldonzella.

A part daquest conjunt heterogeni, N s lnic canoner que
transmet lextens partiment entre Antoni Vallmanya i Joan Fogassot,
En Ffogassot, pus sou enamorat (XXI). El joc partit s iniciat
per Vallmanya, que escriu sempre per part de la donzella; una
donzella que vol saber si sha de casar amb un vell ric o amb un
jove pobre. Com ja sabem, Ramon Aramon (1947-1948: 163-165)
va demostrar que el canoner de lAteneu Barcelons pertanyia a
Joan Fogassot i, fins i tot, que en gran part fou redactat per ell
mateix, la qual cosa explicaria perfectament que aquest extensssim
debat hi figuri. s estrany que, en canvi, no es trobi als manuscrits J i K, que apleguen el 83,3 per cent de lobra de Vallmanya.
Ara b, potser aquest enigma ens pugui indicar justament que el
premi sel va endur Joan Fogassot? Si fos aix, podrem pensar
que Vallmanya era una mica arrogant.
Les tres composicions restants de Vallmanya, escrites quan era
gran, totes tres de carcter religis (XXII, XXIII, XXIV), ens han
arribat impreses i daten del 1474 (XXII) i el 1486 (XXIII, XXIV).
Flix Torres Amat (Barcelona 1836: 636-643) va dedicar una
especial atenci a Antoni Vallmanya al seu diccionari (Memorias para
ayudar a formar un diccionario crtico de los escritores catalanes), a
partir de les transcripcions que del canoner J li va trametre Josep
Tastu. Sens dubte, Torres Amat se sent sorprs i encuriosit per la
manera potica de Vallmanya i va voler donar-ne fora exemples.
Publica, amb bastants errors, les esparses XV (f. 109), XVI (f. 109),
XVII (f. 136bis); la primera cobla, la tornada i lendrea de la
poesia nm. I (f. 139 i 139v); la primera cobla i la tornada de
la II (f. 141v, 142); la primera, la darrera i la tornada de la III
(f. 154-156); lespara nm. XVIII (f. 156); la primera estrofa i la
tornada de les composicions IV (f. 156-157v), V (f. 229v-230v), VI
(f. 230v-232v), VII (f. 232v-233v), VIII (f. 233v-234) i IX (f. 234v235); finalment, no es va poder estar de reproduir ntegre un poema
tan curis com s la Sort, Als desigants a conseguir lo premi
(X), amb les notes sobre les herones que el poeta compara amb
cada monja, per sense els noms daquestes escrits al marge de
cada estrofa. De tota manera, el nom de cada monja hi s perqu el poeta les esmenta dins cada cobla que els dedica. Torres
Amat transcriu, aix mateix, les rbriques i les firmes, quan nhi
ha, per no les notes que, en alguns casos, Vallmanya va posar al

POESIES

145

marge de la primera cobla, sobre locasi, el lloc i el dia en qu

lobra va ser llegida. Amde Pags (1936: 347-352) va publicar en
nota la composici V en el seu article tan esmentat amb el ttol
La Joya de desconexena de la enamorada et la Belle Dame sans
merci amb el propsit de demostrar que s un gnere a part i
inspirat en el poema dAlain Chartier, que comentem a bastament
dins lapndix. En aquest article, Pags publica tamb, amb errors,
lestrofa III del poema VII, el segon del mateix Vallmanya, com a
resposta a la demanda (V) feta en nom de Mart Bellit.
La Sort ha estat publicada tamb per mi, a larticle La Sort
dAntoni Vallmanya i el cercle literari de Valldonzella, dins Studia
in honorem prof. M. de Riquer, I (Barcelona: Quaderns Crema,
1986), p. 37-77.

La nostra edici
Com ja he dit diverses vegades al llarg daquesta introducci,
he mantingut el mateix ordre de les composicions que ens ofereix
el canoner de Pars, J, i el conservat a la Biblioteca de Catalunya,
K, que ns cpia, per tal com s un ordre cronolgic i perqu,
com hem demostrat, s una obra unitria, des de la composici
nmero I fins a la nmero XIII, totes sorgides a reds del monestir
cistercenc de Barcelona, Santa Maria de Valldonzella, que podem
perfectament contemplar com una srie depstoles amoroses entre
els dos enamorats que ens expliquen llur histria sentimental. Per
aix anomeno aquest grup de tretze composicions Cicle de Valldonzella. La composici nmero XIV ens ha arribat nicament
en el canoner K (J no la va contenir mai, perqu no figura en la
taula) i li manca el final, no hi ha tornada, per tant destrueix la
unitat de les tretze poesies del Cicle de Valldonzella. Per aquesta
ra la contemplo com una composici esparsa. Vnen desprs les
sis cobles esparses; cap no porta tornada i mhe pres la llibertat
de collocar en primer lloc aquella que als canoners J-K ocupa
el tercer, per tal com s lnica esparsa que no s un maldit, la
qual cosa laproxima temticament a les composicions I-XIV. La
composici XXI, En Ffogasst, pus sou enamorat, pertany tamb
a aquest perode, s un llarg debat que es conserva nicament al
canoner de lAteneu Barcelons (N) del qual nhem datat linici
entre el 1454 i el 1455, i el final entre el mar del 1455 i el gener

del 1456. Finalment, per raons cronolgiques i tamb temtiques,

he collocat les tres poesies religioses dels certmens valencians
del 1474 i el 1486, que ja ens han arribat impreses.
Enumero amb xifres romanes totes les composicions. He
recollit totes les variants, dhuc les merament ortogrfiques. He
treballat directament en els manuscrits K i N, i el canoner J lhe
llegit microfilmat, per vaig desplaar-me a Pars, a fi de descriure
lornamentaci de les caplletres, veure la taula de prop, els possibles
canvis de lletra i poder-ne fer un estudi ms acurat. He resolt les
abreviatures, he regularitzat ls de les majscules, el de la u i la
v, i el de la i i la j. Utilitzo laccentuaci, els signes de puntuaci,
lapstrof i el guionet del catal actual, i amb el punt volat indico
les elisions que no tenen representaci grfica actualment.

Agraments
Agraeixo a Mart de Riquer que em suggers de fer aquest
treball, a Leonor Vela el seu geners ajut en la recerca i transcripci
de la documentaci sobre les monges esmentades per Vallmanya, a
Laure Pagaroles lamabilitat datendre els meus dubtes i dajudarme en la transcripci dalguns passatges difcils dels documents
notarials, a Maria Echniz i Rosa M. Piquer la bibliografia sobre
la vida monstica que mhan facilitat. Vull donar les grcies, aix
mateix, a totes les persones que han ats les meves consultes i
han resolt els meus dubtes, especialment Antoni Serr Campins,
el qual ha llegit tot el meu treball i mha fet suggeriments molt
tils; a Maria Antnia Ferrer, que mhagi resolt tan amablement
qestions referides a les arts plstiques; a Maria Teresa Ferrer,
Antnia Passola i Carles Gmez Boix, que hagin ats pacientment
les consultes que els he adreat, i al musicleg Paddy McAr, les
seves informacions musicals. I vull expressar, s clar, el meu agrament a Josep M. Sans i Trav, director de Fundaci Noguera, pel
fet que shagi interessat a publicar aquest treball meu, i a Rosa
Maria Carnic, pel seu excellent treball de correcci.
And, last but not least, I should like to thank The University of
Alberta (Canada), The Killam Foundation and The Canada Council
for their generous support.

Sigles
ACA
AHCB
AHPB
DCVB
DECLC
DGLC
DLC
GEC
RIALC

Arxiu de la Corona dArag

Arxiu Histric de la Ciutat de Barcelona
Arxiu Histric de Protocols de Barcelona
Diccionari catal-valenci-balear
Diccionari etimolgic i complementari de la llengua catalana
Diccionari general de la llengua catalana
Diccionari de la llengua catalana
Gran enciclopdia catalana
Repertorio Informatizzato dellantica Letteratura Catalana,
http://www.rialc.unina.it

ANTONI VALLMANYA

POESIES

POESIES

153

El cicle de Valldonzella

I
TOTS LOS DELITS DAMOR VEIG LUNY DE MI

Dos manuscrits:
J, f. 139r, Anthonj vallmanya notarj capcaudada ab rjms crohats.
K, f. 193v, Anthonj Vallmanya notari capcaudada ab rims crohats.
Manuscrit base: J
Edici: TORRES AMAT, 1836, p. 637 (rbrica, estrofa I, tornada i endrea).

I Tots los delits damor veig luny de mi,

lunyat de goig, apartat molt de pler,
ple de tristor, habunds en despler,
ms en turment e tret de bon cam,
cubert denuyts, de treballs e tristors,

Rbrica en tinta negra amb claus vermelles que la tanquen; al marge dret, dues claus:
la primera, vermella i la segona, negra. La inicial de cada vers t linterior ornat amb
un pal vermell en J.
1. Gran caplletra de color spia i groc, ornada amb entrellaats
en J; falta la lletra capital en K.
Vegeu la composici analitzada i comentada supra El cicle de Valldonzella.
1-3. En aquests tres primers versos hi ha anadiplosi en forma de rims capfinits, aix
com a les poesies VI, XI, XIV, XVIII-XX i XXII, per aqu aquesta figura no es torna
a repetir al llarg del poema, la qual cosa dna un resultat estrany i potser poc artstic.

154

ANTONI VALLMANYA
per b voler a qui mha presonat:
Ffortuna vil m tant senyorajat
que de qui s no puch haver socors.

II Trist s, catiu, per ser volenters

altr en amar e mi tot avorrir:
goig per haver e lamor obtenir
daquell dol b qui t ligat mon cors.
Sens merc muyr, e veig quim pot aydar;
mir, e no mhoig; luny est, mas bm veu
la qui mha tolt delit e tl cor meu:
sn mort, e visch quant dellam veig mirar.
III Deports mundans m fets renunciar,
voltant mon grat en amar-la de cor;
e, sens mostrar del tot la sua mor,
della m fet, delint, enamorar.
Tantes virtuts en ell an compliment
que, per un vis que fiu de sestatura
del cap als peus, no viu may criatura
ab tant de seny, bondat ne sentiment.

15. dalit K.

15

20

IV Tots mals damor, cascn son estament,

sostenir-ls vendria b pler molt gran,

10. auorir K.
14. o esmenat e; sta K.
19. sua amor K. 23. al J.

10

25

16. quant de mal veig K.

8. El poeta s de la dama, per en darrer terme, o ms ben dit, primordialment,

s dAmor, tot establint una certa identificaci entre Amor i la dama, freqent en la
poesia de tradici trobadoresca; en conseqncia, els versos 7-8 plantegen un combat
entre Fortuna i Amor.
14. mir, e no mhoig: miro, per no hi sento. El poeta t les facultats sensitives
disminudes. Respecte a oir-se amb el valor de sentir-hi, vegeu DECLC, VI, 40. Versos
importants per seguir el fil narratiu de la histria sentimental. Remarquem que els
amants es troben allunyats, per sn dins un mateix recinte; es veuen, per no poden
fer res ms.
22. vis, mirada (DCVB, X, 836, vista, fora visiva); estatura, figura (DCVB, V, 527).
23. Ms. al, esmeno dacord amb K.

POESIES
sol quel desig que nesper no mengan:
tot aspre mal me seria plasent.
Tant mabelleix la sua senyoria
que tot voler daltra mistat me passa;
ab tant desig mon cor aquesta cassa
que, stant-n absent, nom puch dar alagria.
V Lo cas s tal de qu fas parleria
com devant molts mostrar no li gos b:
miram-nos luny, tant vergonyans det!,
ffent-nos abds damor perenseria;
e, pus nom puch contentar del restant,
de passar prop devant la sua porta,
revinch denuig, qui poch a poch maporta
al pas da mort, hon plor fahent mon plant.

155

30

35

40

Tornada
VI Retret damor, vs sots la que vull tant,
per qui mon cors tots jorns tants mals comporta;
merc de mi hajats, ab qum conorta!
Quant maurets dat lo que sper desigant?
Endrea

28. serie K.
33. perleria K.
40. vn plor K.
post 40. El mot Tornada, flanquejat
per claus vermelles i la T ornada amb un pal vermell en J. 44. meurets K. post 44. La
mateixa ornamentaci de post 40 en J.
33-36. Cal entendre que la timidesa actua nicament quan els enamorats es veuen en
un lloc pblic. A distncia, per, i dissimuladament, sintercanvien mirades amoroses.
No s la vergonya o timidesa de lenamorat que tem sser ferit en el seu amor propi
davant un hipottic rebuig per part de la persona estimada, sin de la vergonya moral,
conseqncia dun amor prohibit.

156

ANTONI VALLMANYA

VII Archiu de seny, pus sou nobla, galant,

suplich-vos molt no prengats altra torta:
vullats qui us vol hen servir vs deporta,
e no siats en amor veriant.

45. galant, gentil (DECLC, IV, 271) actua com a sinnim de nobla.

45

POESIES

157

II
EN LAHOR DE UNA MONGA QUI SERVAVE
LEYALTAT AL SEU ENAMORAT
NOMS EN VS, VIRTUT HAVETS ESTREMA
Dos manuscrits:
J, f. 141v, Anthonj vallmanya notarj en lahor de vna monga qui seruaue leyaltat
al seu enamorat/ ab rims solts e croats. Vallmanya
K, f. 165v, Anthonj Vallmanya notarj en lahor de vna monga que seruaua leyaltat
al seu enamorat ab rims solts e croats. Vallmanya
Manuscrit base: J
Edici: TORRES AMAT, 1836, p. 637 (rbrica, estrofa I i tornada).

Rbrica en tinta negra, amb doble clau a cada costat: les exteriors, negres, i les interiors,
vermelles. El nom Vallmanya est escrit al dessota amb tinta vermella. Un pal vermell
ornamenta linterior de les majscules inicials de cada vers. Els noms dels herois esmentats
apareixen subratllats en vermell en J.
Vegeu la composici analitzada i comentada supra El cicle de Valldonzella.

158

ANTONI VALLMANYA

I Noms en vs, virtut havets estrema,

posant a part altres quem fas callabla;
com vs tenits qui us s tant amigabla,
per la qual veig forme us dne qui us crema.
Actes damor pietat los fa ncendre;
lo pas dubtant, perills, quils renegue;
lo molt durar bon voler nos sossegue,
e de vs mir lo contrari offendre.
II Nos pot dir tant, un temps comprs ab altre,
Penalop, amant, visqus pus ferma

10

1. Gran caplletra spia i groga adornada amb un ram floral de color verd amb dues roses
de vermell intens i dues de color verd oliva amb tocs de color groc en J; falta la lletra
capital en K; astrema K. 4. dona K. 5. piatat K. 6. duptant K. 8. ofendre K.
1-4. La virtut extrema noms es troba en vs, fins a tal punt que deixeu a part totes
les altres dames, el nom de les quals no dic. I la causa daquesta virtut vostra s
el fet que teniu alg de qui esteu tan enamorada, i per aix veig que qui us crema
us dna forma (vida). s a dir, la dama est enamorada; per tant, Amor labranda
donant-li forma, vida i virtut; remarquem que la responsabilitat del galant s essencial
en aquesta nova personalitat de la dama (v. 14); si en daltres casos sestableix una
relaci estreta entre la dama i Amor, aqu aquesta relaci s ms aviat entre Amor i el
galant, en tant que aquest, com a seductor, ha estat el medi a travs del qual Amor ha
inflamat la dama (v. 3-4). per la qual sembla usat amb valor neutre, per la qual cosa.
5-6. Els actes damor provenen de pietat. Qui renega daquests actes damor [porta] un
pas dubts i perills. Visi cristiana de lamor, aplicada a lamor prof. Remarquem,
doncs, que la pietat s una altra de les moltes virtuts que posseeix la dama, aspecte
que ser ampliat a lestrofa IV.
7-8. el bon voler, s a dir, el bon amor (que sens dubte hem didentificar amb la
fina amor trobadoresca) no es cansa dendurar (durar) [les proves difcils], i aix s
justament all que vs feu. s a dir, la dama resisteix ladversitat, tema que ens porta
a la poesia anterior, on la Fortuna adversa nera leix, i el poeta demanava insistentment
a la dama que fos resistent als adversos obstacles.
10. Penlope, filla de la niade Peribea i dIcari, germ de Tndar, per tant, neboda de
Leda i cosina germana de Clitemnestra, Helena i els Dioscurs (X, 197 i 199). Casada
amb Ulisses, rei dtaca (IV, 77), lesper pacientment durant vint anys, temps que dur
labsncia de lesps per causa de la guerra de Troia (deu anys) i els entrebancs que
trob al seu retorn (deu anys ms). Assetjada per nombrosos pretendents, Penlope
els entretingu fent-los creure que nescolliria un dells tan bon punt hagus enllestit
el sudari del seu sogre, el rei Laertes, el qual era ja dedat molt avanada. Per de
nit desfeia all que havia teixit durant el dia. Aix pass el temps, fins que fou trada
per una serventa que descobr el seu secret. Per en aquest punt arrib Ulisses, que
extermin els intrusos i pos pau a la seva casa (Ovidi, Heroides, I; Guido delle Colonne
1916: XXXIII; Boccaccio, De Claris Mulieribus, XXXVIII); Boccaccio, fent com si no sho
volgus creure, recull la tradici que presenta, al final de tot, una Penlope adltera. Un
detall important dadvertir perqu, com ja veurem de seguida, Vallmanya es complau a
comparar la dama amb herones ambivalents, per sense que la interessada se nassabenti.

POESIES
per lapartat nich b; tant refferma
en sis mostr, molt raquesta dun altre,
com vs per hu, no donor tan insigna.
Novan amor, siau constituda
de leyaltat, qu ax us mostrets fornida;
ans donor gran ceptre portar sou digna.
III Compar no us veig en lo que us mostrats nobla:
en repugnar dels adversaris lssors;
tant valentment vs anullats lurs pssors
com deffan Semramis son pobla.
11. vinch J K.
20. defane K.

12. referma K.

159

15

20

19. entre valent i ment un mot ratllat ment? K.

11. per lapartat nich b, Ulisses. La referncia a Penlope i Ulisses ens porta al tema
de labsncia, exactament a labsncia de lenamorat i a la fidelitat de la dama i la
seva tenacitat en el rebuig daltres pretendents. Aquestes sn, entre daltres possibles,
les proves que la dama sap endurar, fins i tot, com ja veurem, amb esperit bellics.Els dos manuscrits duen la lli vinch, amb titlla damunt la i, per s, sens dubte,
un error de lectura del mot nich del text original.
13. Lenamorat; el qual no s dhonor tan insigne com Ulisses, i, per tant, s menys
mereixedor duna fidelitat tan heroica. Remarquem que aquest vers noms resulta
plenament acceptable si el poeta parla dell mateix, ats que resulta una mica impertinent
o poc prudent si acceptem que escriu referint-se a un altre galant.
14. La dama s nova en amor i, per tant, instruda pel galant. El tema de la seducci
ser especialment desenvolupat a la poesia III, en boca de la dama, i tamb a la
poesia XI, a manera de retret.
18. lssors: llaos. Nova referncia a la lluita de la dama contra la Fortuna adversa;
vegeu supra v. 7-8.
19. pssors: passos.
20. Reina llegendria dAssria, identificada amb Sammu-ramat, esposa de Shamshi-Adad
V (823-809 aC), mare dAdad-nirari III (809-782 aC) i regent durant la minoria dedat
daquest (809-806 aC). Segons la llegenda, era filla de la nimfa o deessa sria Drceto,
la qual labandon al desert, on fou alimentada per coloms, i, posteriorment, trobada i
adoptada per un pastor. Esdevingu una dona de gran bellesa, de tal manera que Omnes,
conseller del rei Ninos (epnim de la ciutat de Nnive), la va desposar i se lemport a
lexpedici de Bactriana, on Semramis demostr els seus grans dots destratega. Ninos
la reclam com a esposa i, a la mort daquest, ocup el tron durant quaranta-dos anys.
Govern vestida dhome, amb laparena del seu fill, i port a terme un gran nombre
dempreses militars i civils dentre les quals la llegenda li atribueix la fundaci de la ciutat
de Babilnia i la creaci dels jardins suspesos. Fou clebre tamb per la seva lascvia i els
seus nombrosos amants, que desprs feia matar. Venuda finalment a lndia, se sucid o
b fou assassinada pel seu fill Nnia, amb qui hauria mantingut una relaci incestuosa. En
morir, fou convertida en colom, smbol dIshtar, deessa de lamor i de la guerra, amb la
qual va sser associada. A ledat mitjana, s esmentada sovint com a exemple de luxria,
per Vallmanya, almenys aparentment, sembla que vulgui contemplar-la en el seu aspecte
de dona forta i bellicosa, o aix ho presenta a la dama. Lambigitat s, per, un
aspecte freqent en la poesia de Vallmanya, com ja hem remarcat i veurem sobretot a
la poesia X (Valeri Mxim, IX, 3, 13; Boccaccio, De Claris Mulieribus, II).

160

ANTONI VALLMANYA
De castedat illuminats [caterva],
de pulcritut, saviesa famosa;
amant hu sol no us mostrats gens penosa,
per on amor floriu ms que Minerva.

21. castadat K; un terma J K.

ratllat K. 24. on K.

22. saujasa K.

23. penosa escrit desprs de paciosa

21-24. Esmeno la lectura dels manuscrits, un terma (v. 21), que no fa sentit. Els mots
possibles no sn gaires, ja que han de rimar anb Minerva. Els diccionaris noms
nofereixen quatre, a part de Minerva: caterva, conserva, reserva i serva, aquest darrer
en el sentit de fruit, o com a forma verbal del verb servar, i daqu, podem tamb
contemplar els seus derivats tals com conserva i reserva, per tant, suprimint aquesta
famlia de mots, ens queda noms serva, com a fruit, i caterva. I, essent aquest darrer
un llatinisme, aix com ho s Minerva, quasi podrem dir que ens trobem davant duna
rima fnix; no ho s exactament, per s indubtablement una rima difcil. Aver (1956:
II, 144), no inclou cap daquests dos vocables en la seva llista de mots acabats en
-erva; noms hi trobem reserva, preserva, cerva, per lo fruyt, serva, per servar, conserva,
per companyia, conserva, per la medicina qui ha nom conserva. s a dir, noms el
nom del fruit i els derivats de servar. Al diccionari de Ferrer (1956: 602) s que hi
trobem ja els dos vocables usats per Vallmanya ms els que ofereix Aver, advertint,
aix mateix, tots aquells mots de la tercera persona del singular dels verbs en -ervar.
El mot llat caterva, batall, multitud, documentat des del 1695 (DECLC, II, 633), s
aix mateix adient, perqu contrasta amb el vers segent, que s parallel i sinnim a
aquest, de tal manera que el sentit dels dos versos s el segent: a causa de la vostra
castedat illumineu la multitud (caterva), i, per la vostra pulcritud, illumineu els selectes
(saviesa famosa); s a dir, la dama, amb la seva castedat i la seva pulcritud, que sn
virtuts sinnimes, illumina tot lunivers: els ignorants i els savis. Com veiem, doncs,
un terma, que s la lli dels manuscrits, no hi fa cap sentit satisfactori, i no encaixa
amb el sentit del v. 22, en el qual queda ben clar que la virtut de la dama es projecta
damunt dun segment de la humanitat, i que, en conseqncia, cal que la primera
frase tamb faci referncia a un altre sector social, i caterva s justament el mot que
li escau i loposat i, a la vegada, el complementari del que expressa saviesa famosa.
Vallmanya se serveix de tant en tant de mots i girs llatins, aix com dhiprbatons,
de vegades excessivament violents, i ablatius absoluts. No s, doncs, impossible que
shagus servit daquest mot llat que proposem, i que el copista desconeixia i, en lloc
de caterva, lleg un terma, sense adonar-se que espatllava la rima. Fixem-nos encara en
el fet que, si mantigussim la lli dels manuscrits, no nicament quedaria malmesa la
rima i el sentit daquests dos versos parallels cosa del tot sorprenent en un rimaire
com Vallmanya, tan preocupat per la mtrica fins al punt de cercar el preciosisme,
sin que tamb quedaria alterat tot lesquema mtric molt regular, en el qual no shi
repeteix mai cap rima, i, en canvi, el mot terma (v. 21) repeteix la rima (f) dels versos
10-11. Per tot aix, em sembla que simposa la llio caterva, i seria aleshores el primer
document daquest neologisme en la literatura catalana. Deixant de banda aquesta qesti,
advertim que la referncia a la castedat de la dama era peremptria desprs dhaver-la
comparada amb Semramis; aix mateix, la comparaci amb Minerva, la deessa verge,
bellicosa i svia, era igualment necessria, perqu a la vegada que insisteix en la saviesa
i la fortalesa de la dama, assegurades prviament, amb Semramis, calia ara garantirne, amb la deessa olmpica, la virginitat; tema del segon quartet de la tercera estrofa.

POESIES
IV Semblant vos mir, de pietat encesa,
com en amor Hipermestra honesta
amant Linceu, privant-li mort agresta:
crim no coms, dintrun crcer fon mesa.
Culpa donar no us pot aquell, senyora,
quib tant desig venguda sperau faa,
car, si ell sent lo quel sentit percaa,
per mils amar se deu metren penyora.
V Qui de vs mils estimar se procura?
Ffict s son fet, e tal virtut bandeja!
Vs sola sots que bondat senyoreja,
atts lo cas de labsent qui tant dura.
Fferm e constant sser deu qui ben ama:
de passions dolres may no proffita;

161
25

30

35

25. piatat ansesa K. 26. La n de en interlineada damunt una lletra anterior ratllada,
ara illegible K. 27. ljnon J K. 28. Entre fon i mesa, una lletra ratllada illegible K.
31. percassa escrit desprs dun mot ratllat K. 33. procurra K. 36. Actes K. 37. Ferm;
eser K. 38. pasions; profita K.
25-28. El poeta amplifica el tema de la pietat de la dama, introdut al v. 5. Hipermnestra
s una de les cinquanta danaides, filles de Dnaos, rei dArgos, que es van casar amb
els fills dEgipte. Casada amb Linceu, fou lnica filla que desobe el manament patern
de donar mort a lesps durant la nit de noces (Ovidi, Heroides, XIV; Boccaccio, De
Claris Mulieribus, XIII). s, per tant, smbol de la dama pietosa, oposada a la dama
sense merc, fatal o destructora. Remarquem, al v. 28, el motiu de lempresonament
de la persona enamorada, que ja hem trobat, de manera important a la poesia I. Ara
sabem, grcies a la rbrica, que aquest empresonament s real, ja que la dama s
monja, i s metafricament interpretat com un cstig semblant al que reb Hipermnestra.
Esmeno la lli ljnon de J-K per la forma correcta Linceu.
29-32. Senyora, aquell al qual espereu amb tant de desig no us pot donar culpa, ja
que, si ell sent all que el sentit cerca, cal que es lliuri a vs (que sofereixi a vs en
penyora), a fi damar-vos millor. Hi ha aqu el motiu de la impacincia dels enamorats,
que ja havem trobat a la poesia anterior.
33-34. Qui pot pretendre destimar millor que vs? [Si alg t tal pretensi, sadona
que] s cosa intil, i bandeja de si tal propsit.
36. Nova referncia a labsncia de lenamorat, motiu central, entorn del qual es posen
de manifest les virtuts de la dama.

162

ANTONI VALLMANYA
senyorajant, la rah no y habita:
dins lo voler, form perqus desama.

40

Tornada
VI Retret damor, trihunfant havets fama
de castedat; siau donchs sollicita
en ben amar lo qui per grat vos cita;
e nol mudeu, pus ell de vs nos clama.

39. abita K.
post 40. El mot Tornada tancat amb claus vermelles en J.
42. castadat
K.
post 44. Signatura Anthonj Vallmanya notarj escrit amb tinta vermella J; manca
aquesta signatura en K.
39. si les passions senyoregen, la ra s foragitada.
40. El poeta remarca la paradoxa i la inestabilitat amorosa, ja que lamor (lo voler)
troba dintre de si mateix maneres o raons per desamar.
42. sollicita: la rima demana accent paroxton.

POESIES

163

III
OBRA DE GRAT E DE INGRAT, PER AMOR DE UNA SENYORA
MONGA A LA QUAL SON ENAMORAT ERA STAT DESCONAXENT

QUAL MILS DE MI EN TAL IRA CAYGUDA

Dos manuscrits:
J, f. 154r, Altra obra de grat e de ingrat feta per Nanthonj Vallmanya notari per
amor de vna senyora monga ala qual son enamorat era stat desconaxent ab rims
solts e encadenats Vallmanya.
K, f. 194v, Altra obra de grat e ingrat feta per Nanthonj Vallmanya notarj per
amor de vna senyora monga ala qual son enamorat erat [sic] stat Desconaxent
ab rims solts e encadenats.
Manuscrit base: J
Edici: TORRES AMAT, 1836, p. 637-638 (rbrica, estrofes I, XVII i tornada).

Rbrica en tinta negra amb una clau vermella al marge dret; el nom Vallmanya escrit
al dessota, de color vermell i tancat per claudtors daquest mateix color que tenen la
forma duna efa de lpoca; pal vermell ornant linterior de les majscules inicials de
cada vers; els noms dels herois subratllats en vermell en J.
Vegeu la composici analitzada i comentada supra El cicle de Valldonzella.

164

ANTONI VALLMANYA

I Qual mils de mi en tal ira cayguda,

amat esser de saymia sentint,
linculpar dingratitud hada
com pusch fer yo per un tal cas lenguint?
Per tant, menginy no fer-men esperana
reveure quell qui ns occasi.
Fforma trobar, per fer-ne remembrana
assats a mi, he n una tal com jo!
II Pler s molt gran, apar moltes vegades,
daquell dir mal, del b desconaxent;
per on mon juy, mil coses compensades,
me desliber, irant, fer-nargument,
hem pugua dir, entre moltes no cares,
sola trobar, com dolre les veur:
Ab plor fort dur e paraules amares,
mos pits tramant, parlar tal usar!

10

15

1. Gran caplletra de color rosa i groga amb ornamentaci floral: la tija i les fulles de la
flor sn de color verd oliva i les flors, vermelles i grogues en J; yra K.
1-4. Qui millor que jo, malgrat sentir-se estimat de la seva aimia, la podr inculpar
dingratitud, aix com jo puc fer respecte al meu galant, per causa del qual he caigut en
tal ira i em trobo llanguint en un tal cas? Remarquem que la dama, a la vegada que
se sent decebuda, se sap tamb estimada. El fet que la interrogativa vagi adreada a un
auditor mascul, com es desprn del v. 2, crec que ens lhem dexplicar per causa de la
tradici potica, majoritriament feta en veu masculina i adreada convencionalment a
enamorats masculins. Sembla com si el mot aimia hagus quedat genricament buit.
5-6. La dama ja no t esperana de reveure aquell que s ocasi de la seva ira. Aix
doncs, a lallunyament del galant, que no semblava pas intencionat o pervers, shi
sumar ara, per part de la dama, un cstig insensat.
7-8. La dama est segura de tenir prou fora per recordar-se a si mateixa de complir
la seva promesa. Remarquem el violent hiprbaton que separa el futur perifrstic trobar
he, amb una oraci de finalitat.
10. b desconaxent, lenamorat desconeixent.
13-14. El dolor de la dama i les seves lamentacions no tenen res a veure amb els de
les altres dames decebudes. La seva situaci s molt ms exquisida i superior, ja que
el seu ressentiment va adreat a matisos subtils duna relaci amorosa, que en conjunt,
i des duna ptica vulgar, podria sser acceptada com a bona.
16. mos pits tramant, el meu pit tremolant, cal entendre mos pits en singular, mon pit
(DCVB, VIII, 609; DECLC, VI, 559); el verb tremar sembla sser un italianisme, ja que
noms s registrat a la traducci de la Commedia de Dante feta per Andreu Febrer (Purg.,
XX, 141) i, modernament, en Vctor Catal (DCVB, X, 474). La frase mos pits tramant
s possible que sigui una frmula literria o ds corrent al segle XV, compareu-la amb
aquests mots de la princesa Carmesina: Prec-te que ten vages, car contnuament tremolen
los meus pits de recel temers. (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, cap. CLXXXIX). Sigui
com sigui, i malgrat tot, lexpressi no deixa de tenir el seu erotisme.

POESIES
III Viva mor, per la ignea vista,
en aquell punt quels hulls tench elevats,
reguardant-m! Son parer, de la lista,
haver triat los meus! Fren baxats!
E retragum cautament sens entendre
lo per ell fet e no per mi usat.
A stimant, me comenc dencendre,
e trob l cor ja damor occupat.
IV Ffora tengu, algun poch, de retraure
los hulls daquell e de sa promptitud,
mas lo pensar nom consent gens traure
lamprempta dell nel grat per mi hat.
Perqu, vehent mi damor occupada
e no sabent qual desig espers,
ffuy desigant veure lguna jornada
que ssent-li prop arbitr que y parlars.

165

20

25

30

23. comenci K.
17-20. Vaig morir viva, a causa de lgnia (ant., ignea, DCVB, VI, 576) vista, la qual
em mirava en el moment que jo tenia els ulls elevats. Lopini dell va triar els meus
ulls, dentre tots els de les altres monges de la selecci! Tant de bo foren baixats!;
llista sembla sser un substantiu derivat del participi llest, triat, selecte, en el sentit
de la selecci, la collecci, les escollides, les triades, etc. (DECLC, V, 171). La
dama inicia aqu la histria de la seva seducci, enamorament i sofriment amors; el
pas duna vida de pau monacal a les tortures de la vanitat, lamor propi i la gelosia.
Lamenta aquest instant: el preu ha estat car! Especialment, lamenta dues coses: que
ell hagus triat els ulls della, dentre tots els altres, i que ella shagus relaxat en la
seva oraci, alant els ulls, els quals hauria hagut dhaver mantingut abaixats, com
correspon a una religiosa. Podem imaginar que lesdeveniment tingu lloc a lesglsia,
local dantiga tradici, literria i real, en la comunicaci visual amorosa.
21-24. La dama va intentar de retirar-se novament en el seu recs espiritual, sorpresa
de laudcia dell i la imprudncia della, per va trobar que el seu cor ja havia quedat
enamorat.
26. promptitud, precipitaci, imprudncia. El DCVB, VIII, 918, recull aquest mateix
significat, acte precipitat, executat sense pensar-hi prviament, sense exemples, situantlo a Mallorca i Menorca. El DECLC, VI, 825, el troba a lScipi de Canals i al Tirant
de Galba.
29-32. per la qual cosa, veient-me enamorada, i no sabent qu esperava ell de mi, vaig
desitjar trobar un dia que, essent a prop seu, aconsegus que parls.

166

ANTONI VALLMANYA

V O, quant desig a mi sovench tot dia

veurel de mi possehdor novell!
Per inimich aquell jorn discernia
que no vahs mon senyor e mi ell.
Mentrels pensers en trmens tals estaven,
nudrien ms les fores, augmentant,
el laat cor, vincta de mi, cremaven;
per mi aquell ben amar termenant.
VI Ax usant, ab sollcita cura,
varis pensers en la pena revolts,
tenint dins mi pintada sa figura,
modo serqu perqu nom fossen tolts.
Mas lo senyor qui damar aconola,

35

40

45

49. postposant K.
34. Aquest vers sembla contradir el 22.
37. pensers, pensaments. El DCVB, VIII, 430, el considera derivat de litali pensiero, amb
un exemple del Corbatxo i la Fiameta; per el DECLC, VI, 470, es decanta per considerar-lo
un manlleu de loccit pensier, tot argumentant que el mot s usat tamb per Jaume Roig,
que no s suspecte ditalianisme. Vallmanya, per, s un autor ms procliu als neologismes
i italianismes que no pas als occitanismes, i no deixa dsser curis tamb que les mostres
siguin de traduccions dobres de Boccaccio i de dos poetes de la segona meitat del XV.
38. Entenc que el subjecte de nudrien ha dsser els pensers, els quals nodreixen i
alimenten les forces de la passi amorosa.
39. vincta, llatinisme, participi passat de vincio: encadenada, captivada; vincta de mi
s una frase exclamativa, semblant a pobre de mi, en qu de mi actua de subjecte
de ladjectiu, no pas de complement agent; la dama es lamenta de la seva manca de
llibertat, del fet destar empresonada, enclaustrada.
40. aquell: el galant; termenant, determinant (DECLC, VIII, 435).
41. sollicita: mantinc laccent paroxton, dacord amb II, 42.
43. En aquest vers, Vallmanya sintetitza el tema de la sensualitat i lespiritualitat
damor, s a dir, el fet paradoxal que una manifestaci tan intensa de lesperit, tan
incorpria que fins i tot pot arribar al sublim, depengui imperiosament del mn
sensible, exactament de la imatge corpria de la persona estimada. El tema ha estat
freqentment tractat a lEdat Mitjana amb lallegoria de la imatge de la persona
estimada, que essent inicialment fsica o corpria ha esdevinguit espiritual, desprs
dhaver penetrat pels ulls (nivell corpori) i quedar gravada al cor (nivell espiritual).
A la Introducci, dins lapartat dedicat a lanlisi i al comentari daquest poema
ofereixo diversos exemples que tracten aquest tema.
44. modo, manera (DCVB, VII, 480; DECLC, V, 712).
45. Aquesta adversativa lhem dentendre adreada a la por de la dama, expressada en
el vers anterior, que els pensers (les preocupacions) li fossen tolts, que pogus deixar
destimar. Tal neguit ser ja intil a partir del moment que Amor li far la grcia de
ferir-la amb la seva sageta, la qual la far estimar encara amb ms intensitat (v. 45-48).

POESIES

167

en un moment, son arch vers mi estench,

tramatent-m de la calor qui vola
entrels amants, quin ms amar menpench.
VII Posposant-m cura, qui nom torbave,
perseverant en amar e servir
e contentar aquell, hon reposave
ma voluntat, me vaig jo ingerir,
e sens lusat, offerir ma bellesa.
Ax n ornar e vestir comans
e festes fer per plaur a sa noblesa.
No s per qu de mi ell se part!
VIII O, quants dolors acerbas masaltaren,
diras, enuigs, dangoxas e treballs!
Gemechs e plors usant me vehtaren,
sospirs molt durs, sens haver entrevalls.
Nob ttol just, ne ser de res culpabla
lo meu amor sser-li maniffest,
sa tolgu x lamant a mi cceptabla!
Penant a, voliem dar mort prest.
IX Plorant mos hulls, e pensa tenint ferma,
ab ms dolor per mi no sentit may,

50

55

60

65

60. Suspirs K.
49-53. Havent-me abandonat les preocupacions, les quals ja no em torbaven, i perseverant
a estimar, servir i contentar aquell on reposava ma voluntat, em vaig imposar, contra
el meu costum, doferir la meva bellesa; ingerir, imposar (DCVB, VI, 666; DECLC,
IV, 492, s. v. gest).
56. Segons el que la dama diu, haurem de concloure que lenamorat es fu foneds
tan bon punt ella va comenar a engalanar-se.
59. usant, obrant, actuant (DCVB, X, 630); vehtaren, transportaren, del llat vectare;
mot que no he trobat a cap diccionari. Vallmanya torna a usar aquest verb a la poesia IX, 18.
60. entrevalls, intervals (DCVB, V, 88; DECLC, IX, 28, s. v. vall).
61-63. Lamant que jo he acceptat no em deixar pas amb just ttol, essent-li manifest
que el meu amor no s de res culpable.

168

ANTONI VALLMANYA
retre volent mes forces a son terma
per cridar-l, devengu ab ms glay.
En aquest punt, la mi arma mesquina,
per fugir-s de mi, serc son loch;
tolgus la veu e caygu quaix sopina,
ffalgum lo seny e lo meu cors nos moch.

X Inmobla stant, quasi del mn partida,

ab color mort, e dbil com dit he,
dins poch espay la virtut ressentida,
ab affany greu esmarridam lev;
e, sens callar langoixa dolorosa
per lo perdut confort e delit meu,
ab amar plant e veu molt regullosa,
ffuy maldient de Fortunal la seu:
XI O, fortun Fat, bm fas parada gresta,
per laarar de mi los tendres pits!
Attentat veig jo, Fortun! He molt presta
nour mi tant con a molts amants trists.
Damor lo mal causa: desconaxena;
segons da los antichs han escrit.

70

75

80

85

76. leua K.
83. Actentat K.
84. amaltres?, el darrer signe, molt destrut per causa
de la humitat, sembla una abreviatura de -res K.
67-68. volent retre les meves forces a llur extrem a fi de cridar el meu enamorat, vaig
caure en un esglai major; glay, esglai (DCVB, VI, 311).
69-70. Lnima de la dama fug del cos della per anar al seu lloc, s a dir, prop de lenamorat.
De manera que la dama queda, literalment, desanimada. s la mateixa idea dels esperits
pugnant dins del cos de lenamorat per abocar-se als ulls a fi de veure la dona estimada,
desenvolupat per Dante a la Vita nuova, ja analitzat supra al comentari daquesta composici.
82. los tendres pits: cal entendre-ho en singular (vegeu supra, v. 16). Malgrat tot, el
vers, posat a ms en boca de la monja, no sembla pas exempt de sensualitat.
84. trists sens dubte hom pronunciava [trts], com demostra la rima amb pits (v. 82),
altrament ens trobarem davant duna rima incorrecta o sonana borda segons els
tractats potics medievals. s, per, un fenomen de dissimilaci i prdua de la primera
s del grup consonntic final, com en els casos de EST(I)S > *ests> ets; ECCU-IST(O)S>
aquests, aquets (Badia 1951: 222).
85. [Fortuna] causa el mal damor: desconeixena.

POESIES

169

En lo comens, tu mostres gran parena,

mas, com te vols, los fas metre gran crit.
XII Usant amor, con a bon amadora,
tractant lamat ab coratge libert,
Ffortuna, tu, de mals reportadora,
lo conduhst de mi partir-se spert.
Quan jo ms dell sser amada creya,
son cor fiant ligat ab lo meu fos,
lo ricors goig, lo qual dintre mi jeya,
me divisist, atorgant-men dolors.
XIII Qui tant creur sser puga possible,
com jo sent, ms dolor pot sentir?
Prov-ho primer, e veur sis crehble
lo dit per mi, qui pensant-ne sospir.
Ffallm lo juy, lenuig me port febra,
jorn mera nit, parent-me lo baix alt,
lo molt plorar torn lo meu cor gebra:
batent mos pits, ell decaygu malalt.
XIV Augmentant-m les doloroses flames,
cessat remey al mal interior,
87. mostras K.

93. creye K.

97. pugua K.

90

95

100

105

99. veure K.

87. parena, engany (DCVB, VIII, 247).

88. te vols, vols (DCVB, X, 866); los, als enamorats.
90. coratge, cor (DCVB, III, 513); libert, lliure (DCVB, VII, 2; DECLC, V, 228).
92. spert, expertament.
95. ricors: llegiu rics, ric, valus (DCVB, IX, 486).
96. divisist, destriares, dividires, separares (DCVB, IV, 512).
104. ell: el cor (v. 103).
105-110. Enumeraci catica, constituda per una srie doracions impersonals, que
expressen circumstncies i esdeveniments anmics diversos: actius i passius, dorigen
extern i intern, per lefecte dels quals recau damunt la dama i ens exposen el seu
sofriment i consternaci. Fa lefecte com si Vallmanya hagus volgut construir una
enumeraci dablatius absoluts, amb participis de present i de passat, per b que
sembla obligat considerar serchant i reptant formes de gerundi.

170

ANTONI VALLMANYA
provocant veu, tremolant-me les cames,
loch serchant fresch, mes sentia calor;
e, prestat poch, certes hores passades,
remey a mi, lo meu cap accitant,
axm plangu contr ell, ab veus irades,
dingratitud, dimpietat, reptant:

XV O tu, cruel, nudrit de vil manera,

inich e vil, desconaxent, grosser,
inpiedors, malvat! Hon persavera
ton mudat cor, deceptor, barater?
O celerat, de veriant coratge,
transferidor de goigs en greus turments,
perver e cech; bm proffereys dampnatge,
escarnint-m ab engans, tradiments!

110

115

120

XVI Tu no mha tolt, net far bona cara!

A jo crech: que neguna sen cur!
Ans, vehent-te, cascuna dir: Gara!

110. Ramey K.

115. perseuera K.

117. variant K.

118. goig K.

107. provocant veu: crec que no hi ha cap problema a considerar aquesta oraci com a
ablatiu absolut, amb veu com a subjecte del participi de present, s a dir veu cridant,
veu excitant, en el sentit de cridant.
108. cercava un lloc fresc, per [hi] sentia calor.
110. accitant, excitant (DCVB, I, 104); oraci parallela a provocant veu (v. 107).
115. inpiedors: llegiu impiads.
116. deceptor, enganyador (DCVB, IV, 54).
117. celerat, malvat (DCVB, III, 99).
119. proffereys, profereixes.
120. tradiments, tracions; mot no registrat als diccionaris, s sens dubte un
italianisme.
121-123. Entenc que el subjecte de no mha tolt ha dsser Fortuna, i el pronom Tu
actua com a objecte directe daquest mateix verb; interpreto, doncs, aquests versos de
la manera segent: Fortuna no mha pas privat de tu, ni [tampoc] et far bona cara.
Aix jo crec; [per tant, no cal pas] que cap dona shi amoni; al contrari, [el que s
crec s que cap no samona gens per tu, i que], en veuret, cadascuna dir: Gara!;
Gara: interjecci damenaa o dadvertiment de perill (DCVB, VI, 179).

POESIES
Garda, maleyt, de quin cor est e dur!
O malestruch, o fat, o vil persona!
Hon s lamor, ficte, quem prometist?
Si tu guardat haguesses o quell dna,
cobrares pler que per tostemps perdist.
XVII Guarda e lig a tu com senyoreja
gran crueltat, semblant a Demoffon,
Paris, Theseu, dIplit te ve nveja,

171

125

130

126. lo mor J K.
post 136. Tornada escrit amb tinta vermella J.
post 140. Signatura
Vallmanya en tinta vermella i flanquejat per una ornamentaci calligrfica o claudtors
tamb en vermell, en forma defa com hem vist a la rbrica J; manca la signatura en K.
124. maleyt, maleit, malet (DCVB, VII, 153; DECLC, V, 392).
125. fat, dolent, desgraciat (DCVB, V, 759); foll, neci, dolent (DECLC, III, 910).
126. lamor, ms. lo mor. ficte sembla que cal entendrel referit al galant, i, per tant,
sinnim de fals, hipcrita.
129. lig, llegeix (DCVB, VI, 930). El galant decebedor, a qui va adreat aquest poema,
passa a formar llista al costat dels decebedors mtics que la dama enumerar tot
seguit.
130. Demofont, fill de Teseu i Fedra, sedu i abandon la princesa trcia Fillis de
Rdope, desprs dhaver-shi casat, durant la seva estada a Trcia, com a hoste del rei
Licurg, pare de Fillis. En veure que Demofont no tornava, tal com li havia proms,
Fillis es don mort i Atena la convert en ametller (Ovidi, Heroides, II; Dante, Paradisso,
IX, 101; Petrarca, Triumphus Amoris, I, 127).
131. Paris (vegeu IV, 74), fill segon de Pram i Hcabe, reis de Troia. Fou designat
per Zeus perqu intervingus com a rbitre en el judici de la poma dor destinada a
la deessa ms bella, que es disputaven Hera, Atena i Afrodita; cadascuna daquestes
divinitats va oferir una recompensa a Paris si era ella lescollida: Hera li ofer limperi
del continent asitic; Atena, el do de la prudncia i dsser victoris en tots els seus
combats, i Afrodita li va prometre lamor dHelena (vegeu X, 199). Paris va votar a
favor dAfrodita, fet que desencadenaria la guerra de Troia. Aqu s anomenat com a
decebedor de la nimfa Enone, que trobarem esmentada al vers 136, a la qual abandon
per causa dHelena (Ovidi, Heroides, V; Guido delle Colonne 1916: passim; Petrarca,
Triumphus Cupidinis, I, cap. i, v. 135 i s.; Boccaccio, De Claris Mulieribus, XXXV).
Teseu, fill dEgeu, rei dAtenes, abandon Ariadna a lilla de Naxos, en el viatge de
tornada de Creta a Atenes, tot i que Ariadna, filla del rei Minos de Creta, lhavia ajudat
en la lluita contra el Minotaure. Essent ja rei dAtenes, es cas amb Fedra (vegeu
X, 198), germana dAriadna (Ovidi, Heroides, X; Metamorfosis, llibres VII, v. 404-436,
VIII, XII; Petrarca, Triumphus Cupidinis, I, cap. i, v. 109-120; Boccaccio, De Casibus
Virorum Illustrium, llibre I, cap. x). Hiplit, fill de Teseu i duna de les amazones,
possiblement Antope, es mostr insensible als requeriments de la seva madrastra Fedra,
la qual, plena de despit, va acusar el jove dintentar violar-la. Malet per Teseu, Hiplit
mor arrossegat pels seus cavalls, i Fedra, horroritzada de si mateixa, es va sucidar
(Ovidi, Heroides, IV; Sneca, Fedra; Petrarca, Triumphus Cupidinis, I, cap. i, v. 109-120;
Triumphus Pudititiae, II, v. 193; Triumphus Famae, IV, cap. i, v. 90).

172

ANTONI VALLMANYA
tots desleyals, Eneas e Jason;
e de mi pur dir nos pot que tal faa,
ans, com Tisbs e Ddomi, leyal;
Ysiffil, Ereo e Canaa
ne Ennon sentiren dolor tal.

135

132. Eneas, fill dAnquises i dAfrodita, fou exhortat per aquesta a fugir de Troia.
En el seu itinerari per la Mediterrnia, arrib a Cartago desprs dun naufragi, on
fou acollit per la reina Dido (el nom fenici de la qual s Elissa), que senamor dell,
malgrat haver proms fidelitat al seu difunt esps, Siqueu. La seva germana Anna li fu
advertir el profit que per a Cartago tindria la seva uni amb Eneas, i Dido dissip aix
els seus escrpols i es lliur al nou amor, tot i que els averanys no li eren favorables.
Consumada la uni, el prncep troi fou comminat pels dus a seguir el seu cam i
portar a terme lobra per a la qual havia estat destinat: la fundaci de Roma. Dido,
maleint Eneas, i, sentint-se cridada per lesperit de Siqueu, es llan a una pira desprs
de clavar-se lespasa dEneas (Virgili, Eneida, passim, I i IV; Ovidi, Heroides, VII; Petrarca,
Triumphus Pudicitiaeis, I, 153-159; Boccaccio, De Claris Mulieribus, XL; vegeu tamb
la poesia XIV, v. 69). Json, prncep de Iolcos, era fill dson i nebot de Plias, rei
usurpador de Iolcos, el qual, per desfer-se del nebot, lenvi a la Clquida a conquerir
el tois o vell dor. Json hi an amb els argonautes. Arribats a la Clquida, Medea,
filla del rei Eetes, senamor de lheroi i es prest a ajudar-lo en lempresa a condici
que, guanyat el vell dor, la prengus per esposa. Aquesta princesa estava emparentada
molt de prop amb la misteriosa i inquietant deessa Hcate i era nta de la maga Circe
(alguns diuen que nera filla), i era maga ella mateixa. En la fugida, foren perseguits
per Eetes, per Medea assassin i trossej el seu germ Apsirt, i nescamp els trossos
mentre fugien, de manera que Eetes shagu dentretenir a aplegar les restes del seu
fill per donar-los sepultura. De retorn a Iolcos, assassin Plias, el rei usurpador, a qui
va fer creure que, si es deixava trossejar i bullir, recobraria la joventut desitjada (sobre
la prctica xamnica de lesquarterament, vegeu Eliade 1993: cap. II; 1984: 205-213).
La parella, va continuar el seu viatge fins a Corint, on sembla que Medea reclamaria
els seus drets al tron, ats que Eetes havia estat el rei del pas abans de marxar a la
Clquida. Per Creont, rei aleshores de Corint, ofer la m de la seva filla Cresa a Json,
el qual laccept. Medea venj lultratge matant Cresa amb un vel nupcial enverinat
i sacrificant els dos fills que havia tingut amb Json al temple dHera, protectora del
tlem conjugal (Ovidi, Heroides, XII; Metamorfosis, llibre VII, v. 424; Sneca, Medea;
Guido delle Colonne 1916: llibres I, II i III; Petrarca, Triumphus Amoris, I, 128;
Boccaccio, De Claris Mulieribus, XVI; De Casibus Virorum Illustrium, llibre I, cap. vii).
133-134. I, tanmateix, de mi no es pot dir que faci tal cosa, sin que, al contrari, sc
lleial, aix com ho foren Tisbe i Dido. Per al valor de pur i e pur, vegeu DCVB, VIII,
1005 i DECLC, VI, 879. Tisbe s lnic personatge dels esmentats en aquest poema
que no apareix a les Heroides (vegeu la poesia IX, v. 31-32).
135. Ysiffil (variant presa de litali Isifile): Hipspila, filla de Toant, rei de Lemnos;
fou lnica lmnia que, en la matana general dels homes de lilla com a venjana
perqu havien pres concubines trcies, va estalviar la vida del seu pare. Un cop Toant
va haver fugit secretament, ajudat per la seva filla, aquesta fou elegida reina per les
seves companyes, que ignoraven la traci dHipspila. En aquesta circumstncia, Json

POESIES

173

Tornada
XVIII Retret damor bs pot dir qui tal passa,
com fas jo vuy per tu, molt desleyal;
lo teu argull desconaxent men lassa:
jo suplich Du ten do pagua mortal!

140

va arribar a Lemnos, en la seva expedici a Colcos amb els argonautes, i es va casar

amb Hipspila, de la qual va tenir dos fills; per desprs la va abandonar per casar-se
amb Medea. Hipspila hagu de fugir de Lemnos quan les dones descobriren la seva
traci, fou venuda com a esclava i esdevingu nodrissa dOfeltes, fill de Licurg, rei de
Nemea (Ovidi, Heroides, VI; Estaci, Tebaida, llibres IV, v. 739 i s., V, 1 i s., VI; Le Roman
de Thbes, 2083 i s.; Boccaccio, De Claris Mulieribus, XV; vegeu tamb la poesia XIV,
v. 89-90). Ereo s sens dubte Hero, la jove trcia, de la ciutat de Sestos, a la riba de
lHellespont, enamorada del jove frigi Leandre, habitant dAbidos, a la riba oposada;
el jove creuava, nedant, lHellespont cada vespre per trobar-se, secretament, amb la
seva amant, fins que una nit de tempesta mor ofegat. Hero se sucid llenant-se
daltabaix duna torre (Ovidi, Heroides, XVIII i XIX). Canaa: Cnace se sucid amb
un glavi, lliurat pel seu pare, per causa de la relaci incestuosa amb el seu germ,
Macareu, de qui fou abandonada desprs dhaver-li donat un fill (Ovidi, Heroides, XI;
Petrarca, Triumphus Amoris, II, 181).
136. Enone, nimfa dels boscos frigis, filla del riu Cebrn. Estim i proteg Paris, quan
aquest de jovenet va viure com a pastor, abandonat als boscos, perqu hom havia
vaticinat que seria la causa de la destrucci de Troia; Paris oblid la nimfa per causa
dHelena (Ovidi, Heroides, V).
137. Retret damor: Vallmanya juga amb els diversos sentits que el mot retret pot tenir,
sigui com a substantiu, cambra, recer, sigui com a participi passat del verb retreure,
retirat, apartat (DCVB, IX, 451). En aquest cas s obvi que la frmula, posada en
boca de la dama que es plany de la ingratitud del seu enamorat, cal entendre-la en

174

ANTONI VALLMANYA

IV
CONTRA FORTUNA ADVERSA

QUAL UN DE TANTS DIR POR QU ELL NO SENTA

Tres manuscrits:
J, f. 156v, Altra obra feta contra fortuna aduersa per lo dit Vallmanya.
K, f. 196r, Altra obra feta contra fortuna aduersa per lo dit vallmanya.
N, f. 158r, Obra feta contra fortuna aduersa per lo dit valmanya.
Baso el text en J.
Edicions: TORRES AMAT, 1836, p. 638 (rbrica, estrofa I, tornada i signatura; a
peu de pgina, la nota que hi ha al marge de la tornada); GMEZ, 2000, ms.
N, f. 158.

I Qual un de tants dir por qu ell no senta

los fats seguint ab sa dubtosa vida?

Rbrica en tinta negra amb una clau vermella al marge dret; el nom Vallmanya en vermell; un pal vermell ornamenta les majscules inicials de cada vers; els noms dels herois
esmentats, subratllats amb tinta vermella en J. 1. Caplletra de color groc i rosa, o potser
spia, amb ram floral de tija verda oliva i flors de color vermell, blau i groc en J; la Q
inicial, de color vermell, fou escrita posteriorment en K; pora djr quel N.
2. sagijmt
(sic) N.
Vegeu la composici analitzada i comentada supra El cicle de Valldonzella.
1-2. Qui podr dir que no sent que els fats lempaiten en aquesta incerta vida?
4. privat, mancat, desposset. El verb es contenta cal entendrel irnicament.

POESIES
Tant lo potent de riques infinida
com lo privat, de semblant es contenta:
los verins greus adversaris dajuda,
e ls punyiments e turmentables lassos,
e los eguayts de Fortunab leigs cassos,
e daltres mals qus la gent opremuda.
II Lo seu comps dadversitat qus muda;
aspres depeny ab forma spaventabla
e mudat vis, incostant, veriabla,
negra, b coll tort, vil, mesquina, canuda,
orba, b leig cap, tirant brava nugosa;
ffera cruel, de virtuts enamigua,
sorda, b mal gest, tolent e molt inigua,
cruxint les gents ab sa dent verinosa.

175

10

15

III Dirivant ms sa dehtat vellosa:

sutz s, pudent, fala, roga, fexuga,
3. darrjquesjnfjnjda (arri escrit damunt un espai tacat, potser esborrat prviament) N.
4. uarjns N; la u de greus escrita damunt un espai esborrat N.
5. dauda J; deuida
K; deujda N. 6. lasos N. 7. aguayts N; ffortunab K; furtunab N; casos N. 8. jent
opremjda N.
9. datuersitat cos N.
10. depeyn N; formas pauentable N.
11. E
mudal vjs (la l de mudal escrita damunt una lletra esborrada) N; jnconstant uariable
(el corrector escriv una r interlineada damunt la r de uariable) N. 12. col N; la l de
vil escrita damunt una lletra esborrada N.
13. cab N; nujosa N.
15. gest corregit
jest N.
16. jents corregit gents N; uarjnosa N.
17. Els versos 17 al 54, escrits pel
segon copista K; dejtat (de escrit sobre un espai molt castigat, possiblement esborrat) N;
uellosa corregit vellosa N. 18. falsa Roia faxugua corregit faxuga N.
7. eguayts: llegiu aguaits, paranys (DGLC).
9. qus: llegiu cs, curs (DCVB, III, 621); en el sentit que Fortuna adversa muda
negatvament el curs de la vida (DCVB, V, 94).
10. s depeny, es pinta (DCVB, IV, 138).
13. brava, tuf (DECLC, I, 540, s. v. baf); nugosa, enutjosa.
15. tolent, prenent, robant; inigua, iniqua.
16. cruxint les gents, mastegant la gent (vegeu v. 57).
17. Dirivant, derivant (DCVB, IV, 462). Vers difcil, especialment perqu costa de veure
si dirivant actua transitivament o intransitiva, o dit duna altra manera, si el subjecte
s jo, s a dir, el poeta, o b s sa dehtat vellosa, i tamb perqu dirivant sembla que
cal entendrel en sentit figurat. Minclinaria per prendre aquest gerundi com a transitiu,
de manera que sa dehtat vellosa actuaria com a objecte directe, i llegiria el vers en
el sentit segent: exposant ms en detall la seva detat vellosa (cf. derivar, driver;
exposer en dtail (Levy 1966: 112).
18. sutz: bruta (DCVB, X, 88; DECLC, VIII, 163). roga: llegiu roja.

176

ANTONI VALLMANYA
irosa ferm, tradora, malestruga,
en mals subtil, miserabla plorosa,
ab bra diver e cara difformada,
inserta molt, larga destrouidora,
mobla, sens fe, grantment escarnidora,
ab format cors dintenci malvada.

IV Dactes fexuchs la gent s vuy tractada

per la vibrant demunt dita Fortuna
ab poch remey, sa roda no stan una,
ans destruu molts en fort pocha durada.
Aquesta sol les coses no jusanes
ffer venir baix ab cura molt sperta,
e, com li plau, ab manera diserta,
dones donor anar fab les vilanes.
V Ab pas cuyts, senyories mundanes
ffa despullar de nobla vestidura;
reys, comtes, duchs sotmet en tal pressura
que vol sens dret lurs potenas fer vanes.
Dels pus magnats ella priva riquesas,
alguns oprem en sciena famosos,

20

25

30

35

19. jrosa molt (el darrer mot, escrit sobre un espai esborrat) N; malastrugua corregit
malastruga N.
20. sobtil miserable K; mjserable N.
21. bra djuer corregit bras
djuers N; diformada K; des formada N. 22. Jncerta K; larga manca en K. 23. Moble
K; Nobla N; granment N. 24. cor K; djntancjo N. 25. faxuchs lajent corregit lagent
N. 26. damunt N. 27. ramey N. 30. vanir K; vanjr corregit venjr N. 31. dicerta
K. 34. uastidura corregit vestidura N. 35. cotmet? N; presura K N. 36. potenses N.
37. prima el primer pal de la m raspat K. 38. Alsguns K; ensienca K; sciensa N.
22. destrouidora, destrudora (DCVB, IV, 353).
24. Entenc que dintenci malvada s complement del participi format, alludint a un
cos deforme, que s manifestaci externa dun cor malvat.
26. vibrant: neologisme, oscillant (DECLC, IX, 270).
27. La roda de la fortuna no s una, sin vria, mudable i diversa.
31-32. Sembla que aqu la fortuna adversa prengui laspecte de la calmnia, la qual
amb la seva eloqncia (manera diserta) barreja les dones dhonor amb les vilanes.
35. pressura, tribulaci (DCVB, VIII, 861), angnia, situaci angoixosa (DECLC, VI,
788).

POESIES
permudan breu regnes grans e pomposos,
torbant als bons lurs virtuts e prohesas.
VI Guerras, insults, qestions e malesas,
sismes, murmurs, debats, morts nos fa veure;
los havents poch fals ms qu ells no han deure,
mort los mesquins decorats en noblesas,
privals de goig e de tota sperana,
lana virtuts e tots vicis afferra,
com b li ve, lonrat hom met per terra
els treballants, en quant fan, desavana.
VII Donar enuigs vers alguns may nos cana,
bns de molts tol e revest-ne puys altre,
envegas mou, discordar fa lun daltre,
tanchab son puny lo b per quom sevana,
de ms treballs los pesseguits carregua,
lo goig e pler en amargor transposta,
los favorits de llur honor desbosta
els amants fins cruelment apedregua.

177

40

45

50

55

40. Trobant K; eproesas N. 41. Gurras K; Geras N. 42. turments ratllat i esmenat
murmurs escrit en la interlnia pel mateix copista N; veura K. 43. auents N; quels no
an N. 46. efferra K; ujsis aferra N. 47. Abans de be, una taca de tinta, en la forma
de la qual hi llegim aquest mateix mot, com si al copista se li hagus escorregut la tinta,
i, en veure el mot illegible, lhagus repetit K; tera N.
48. trabalants K; treballans
N.
49. anuigs K; cansa K N.
50. reuest me K; reuest no puis N.
51. Enueges
K; Enuegues N.
52. Tancab N; com sauana N.
53. Dames traballs K; trebals N;
pesegjnts N; carrega K. 54. Reprn lescriptura el primer copista K; transporta? corregit
transposta N. 55. delur N. 56. amans N; apadregua K N.
39.
43.
42.
44.
48.
50.
54.
55.
56.

permuda, muda, canvia (DCVB, VIII, 482).

als qui tenen poc els fa ms mal que no mereixen.
sismes, cismes.
mort, mord, mossega (DCVB, VII, 570).
desavana, no deixa avanar (DCVB, IV, 48).
puys, desprs (DCVB, VIII, 974).
transposta, transfereix (DCVB, X, 456).
desbosta, destitueix (DECLC, VI, 686).
ls amants fins, els amants lleials, frmula clssica de lamor corts.

178

ANTONI VALLMANYA

VIII Ax nodreix los trists quella mossegua,

qu a ngoxab plor per vianda bandona,
hen loch de pa abundant penals dna:
gemechs, senglots s lo vi quils offegua;
a lguns permet morir sens colp destralla,
altres confon e llur poder anulla:
el gran esfor dAnbal tot fu nulla
quant Cipi lo conquern batalla.
IX Troya tarr cramant ab foch e falla,
el prou fams ctor, guerrer molt noble,

60

65

57. mosegua corregit mosega N.

58. Quongoxab corregit Congoxab N.
59. En
N.
60. sanglots N; ofegua corregit ofega N.
61. Allsguns N.
63. Desprs de El
una lletra raspada, potser una e? N. 64. quonquerjn corregit conquerjn N. 65. tara
N; effalla N. 66. guerer N.
58. als quals abandona a angoixa i plor per vianda.
61. estralla, sageta (DCVB, V, 582; DECLC, III, 790).
63. Annbal, fill dAmlcar Barca, inici la segona guerra pnica (219 aC), i en una
expedici rpida i brillant derrot els romans en una srie de batalles, per, tot i haver
arribat a les portes de Roma, no es decid a atacar la ciutat, ni tampoc aconsegu
alar els diversos pobles itlics contra els romans. Desprs de la batalla de Cannes
(216 aC), la sort se li gir definitivament: els romans liquidaren el domini cartagins
a Hispnia (206 aC), i Escipi desembarc a frica (204 aC), cosa que oblig Annbal
a acudir en ajut de Cartago. Venut a la batalla de Zama (202 aC), va firmar una
pau ominosa, i fracass aix mateix en el seu propsit dunir els estats mediterranis
contra lenemic com. Lany 183 aC, se sucid per no caure en poder dels romans (Tit
Livi, llibres XXI-XXXIX; Valeri Mxim 1914, passim; Antoni Canals, Scipi e Anbal;
Boccaccio, De Casibus Virorum Illustrium, V, 10).
64. Publi Corneli Escipi Afric intervingu en les batalles de Tessino i Cannes, on
fou derrotat per Annbal. Per el 210 aC desembarc a Trraco i en poc temps venc
els cartaginesos de la pennsula. Desprs dhumiliar Annbal a Zama, derrot Antoc III
de Sria (190 aC), per Roma desaprov la pau signada amb aquest monarca, i apart
Escipi de qualsevol crrec dirigent. Mor el 185 aC, dos anys abans que Annbal (Tit
Livi, llibres XXI-XXXVIII; Valeri Mxim 1914; Antoni Canals, Scipi e Anbal).
66. Hctor, fill primognit de Pram i Hcabe. Esps dAndrmaca i pare dAstanax.
Cabdill adorat dels troians, temut de tots els grecs, excepte dAquilleu, el seu antagonista.
Encarna la generositat, la pietat i les virtuts domstiques (fill devot, esps fidel i pare
exemplar), en oposici a lheroi tessali: velleits, dissolut i mancat descrpols. Mor
a mans dAquilleu (veg. infra v. 75), que venj aix la mort del seu amic Ptrocle. Un
cop mort Hctor, Aquilleu li va foradar els turmells, el llig al seu carro i larrosseg
entorn de les muralles de Troia; desprs deix les despulles abandonades a la voracitat
dels animals. Pram aconsegu que els grecs acceptessin un rescat per les restes del
seu fill, i els troians li donaren una honrosa sepultura (Ovidi, Metamorfosis, llibre XII,
v. 590-594; Sneca, Troades, v. 116-129, 409-415, 438-456; Guido delle Colonne 1916:
passim; Boccaccio, De Casibus Virorum Illustrium, I, 13-14).

POESIES
el gran Pram, muller, fills e son poble
mort don greu; de tal cas vuy no s calla.
El poxant rey Dari volch fer auciure,
e, ms avant, lanims Alaxandre,
e maten vil captivitat Cassandra;
Boeci bo, de son cas, nos poch riure.

70. Alexandre N.

179

70

71. cabtjujtat casandra N.

67. Pram, rei de Troia, fill de Laomedont. Es cas amb Hcabe, filla de Dimas, rei
de Frgia, o b de Cisseu, rei de Trcia, la qual li va donar dinou fills, o, segons
alguns autors, cinquanta. En sser assaltada Troia, Pram, ja vell, es refugi al temple
dApollo amb la seva esposa. En el recinte sagrat, i davant laltar del du, fou mort
per Pirrus, fill dAquilleu. Hcabe vei morir tots els seus fills i fou assignada com a
lot a Ulisses. Essent a punt dembarcar, desprs del sacrifici de la seva filla Polxena,
vei a la platja el cos mort de Polidor, un dels seus fills petits, que el seu marit havia
confiat a Polimstor, rei de Trcia, el qual lhauria mort per guanyar-se el favor dels
grecs. Hcabe, enfollida de dolor, va atreure Polimstor amb falses paraules i, quan
el tingu a prop, li buid els ulls amb les mans. Els tracis lapidaren Hcabe, que es
convert en una gossa enfurida (Virgili, Eneida, II; Ovidi, Metamorfosis, llibre XIII,
v. 485-575; Sneca, Troades; Guido delle Colonne 1916: passim; Boccaccio, De Claris
Mulieribus, XXXII; De Casibus Virorum Illustrium, I, 13-14).
69. Darios III, dit Codom, rei de Prsia (336-331, aC). Venut per Alexandre (vegeu infra
v. 70), fug a la Bactriana, on mor assassinat (Valeri Mxim 1914: llibre III, 4, 8; llibre IV,
3 [vol. I, pp. 189, 231-232, 265-266]; Boccaccio, De Casibus Virorum Illustrium, IV, 10).
70. Alexandre III el Gran, fill de Filip i Olimpada. Puj al tron de Macednia el 336 aC
a ledat de vint anys. Consolid lhegemonia macednia damunt els grecs. Pass a
lsia Menor, on infring la primera derrota a Daros III i tall el nus gordi (334 aC),
empresa que, segons loracle, li garantia el domini dsia. Venc novament els perses
a Issos, on captur la mare, lesposa i les filles de Daros (333 aC). Conquer Fencia,
Israel, Egipte, i venc definitivament Darios a Gaugamela, prop de la ciutat dArbela,
al peu del Zagros (Iraq) (331 aC). Domin tot limperi persa, captur Oxiartes strapa
de Bactriana i la seva filla Roxana (330 a C), la qual prengu per esposa (327 aC), i
arrib a dominar la vall de lIndus. Fou divinitzat pels perses i els egipcis, i, en plena
glria (323 aC), mor dunes febres als trenta-tres anys (Valeri Mxim 1914: passim;
Boccaccio, De Casibus Virorum Illustrium, IV, 10).
71. Filla de Pram i Hcabe. Sacerdotessa dApollo, el qual li conced el do de la
profecia a canvi del seu amor, per Cassandra, un cop hagu rebut la cincia proftica,
es neg a satisfer els desitjos del du. Apollo, decebut, ja no pogu prendre-li el do
concedit, per la condemn a no sser creguda mai en cap dels seus vaticinis. Per
aix, Cassandra fou, dentre els membres de la famlia reial de Troia, lnica oponent
dHelena, per en aix, com en tots els altres perills que endevin, no fou mai escoltada;
i fins i tot, es diu, que Pram la feia tancar quan li arribava el deliri proftic. Durant
el saqueig de Troia, es refugi al temple dAtena, i aferrada a la imatge de la deessa
fou ignominiosament i sacrlegament arrossegada fora del temple per Aiant Oileu; que
pagaria ms tard aquesta ofensa precipitat al mar Egeu per Posid i Atena. Cassandra
form part del bot dAgammnon, el qual senamor perdudament della i se lendugu
a Micenes. Ella li anunci que serien assassinats per la seva esposa, per, com de
costum, no fou creguda. Mor, desprs dAgammnon, a mans de Clitemnestra, germana
bessona dHelena, lantagonista de Cassandra (Virgili, Eneida, II, 246-249, 403-407; Sneca,
Agammnon; Guido delle Colonne 1916: passim; Boccacio, De Claris Mulieribus, XXXIII).

180

ANTONI VALLMANYA

X Cassos estranys daltres se pot escriure,

ax cos lig de Paris, Theosena,
dEstians, dAchilles, Polisena,

73. Casos N; daltros K N; scriure K. 74. teosena N.

escrita pel corrector N; dexilles pulisena N.

75

75. Davant dEstianas una E

72. Anici Manli Torquat Sever Boeci, filsof, teleg i escriptor llat. Nasqu a Roma devers
el 480 al si de la illustre gens Anicia, i reb una slida formaci clssica. Fou cnsol (510)
i magister palatii (522) de Teodoric el Gran. Per, acusat de traci, fou empresonat a Pavia
i executat el 524. A Itlia, va sser honrat com a mrtir; poch, pogu (DCVB, VIII, 693).
74. cos com es. Paris (vegeu poesia III, v. 131) fou mort, segons les versions clssiques,
per Filoctetes, amb les fletxes emmetzinades que Hrcules li havia regalat (vegeu X,
108), per segons Guido delle Colonne (1916: llibre XXVII, rs. 8760-8776) mor per una
sageta que li dispar Aiant, el qual havia estat ferit de mort pel mateix Paris (Ovidi,
Heroides, XVI i XVII; Petrarca, Triumphus Amoris, I, 136 i 140; Boccaccio, De Claris
Mulieribus. Teoxena filla dHerdic, prncep tessali. El seu pare, el seu marit i el de
la seva germana, Arco, foren morts per Filip de Macednia. Arco es torn a casar
amb el prncep Prides, per Teoxena va romandra vdua, malgrat els requeriments
de molts prnceps. Morta la seva germana, es va esposar amb Prides amb lobjectiu
datendre els seus nebots amb el mateix zel que prodigava als propis fills. Com fos
que la persecuci de Filip es fes sentir una altra vegada, i tement que els nens fossin
escarnits i maltractats, va proposar al seu marit de matar-los ella mateixa a fi destalviarlos qualsevol tracte injuris. Prides prefer assajar una fuga per mar, per el vent no
fou fortunal, i lembarcaci no aconsegu dallunyar-se de la costa. Teoxena, mentre
Prides pregava lauxili div, va preparar un ver i un coltell i els va oferir als seus
fills i nebots, perqu no esdevinguessin esclaus de Filip. Teoxena va animar fins al
final cadascun dels joves i, en acabat, es llan al mar abraada a Prides deixant a
Filip un vaixell buit (Tit Livi, llibre XL, 3, 4; Boccaccio, De Claris Mulieribus, LXIX).
75. Astanax, fill dHctor i Andrmaca. Desprs de la caiguda de Troia, Calcas, lendev
dels grecs, anunci que els dus exigien el sacrifici del fill dHctor. Ulisses immol
linfant precipitant-lo des duna torre de la muralla (Ovidi, Metamorfosis, llibre XIII,
v. 415-417; Sneca, Troades, 366-370, 524-555, 605-813, 1056 i s.; Boccaccio, De Claris
Mulieribus, XXXII). Aquilleu rei de Ftia (Tesslia), fill de Peleu i la deessa Tetis,
que tenia el costum de sotmetre els seus fills humans a lacci del foc a fi de llevarlos la naturalesa humana. Peleu, que veia alarmat com els seus fills li desapareixien,
decid vigilar la seva esposa i aix aconsegu salvar el set fill, que trob, per, amb
els llavis socarrats. Per aix reb el nom dAquilleu (sense llavis). Tetis, que sabia
que Aquilleu estava predestinat a una vida gloriosa i breu si intervenia en la guerra
de Troia, o b a una vida obscura i llarga si feia vida casolana, el vest de noia i el
confi a Licomedes, rei dEscira, on visqu, amb el nom de Pirra (rossa), amb les filles
del rei, i tingu amb Deidamia, una delles, el seu fill Pirrus. Ulisses, que sabia que
Troia no seria mai venuda sense la participaci dAquilleu, an a cercar-lo, per no
lhauria pas descobert, confs entre les donzelles del gineceu si no hagus estat perqu,
astutament, ofer a les dames del palau una barreja de mercaderies, entre les quals,
a ms de joies i teles brodades, hi havia armes precioses. Mentre les donzelles sho
miraven i triaven, va fer sonar una retreta. Amb la xaranga, lesperit guerrer dAquilleu
senard, i traient-se les robes femenines es vest les armes que Ulisses havia parat.
Un cop descobert, sincorpor a lexpedici contra Troia amb els seus mirmdons. A
causa, del conflicte creat pel segrest de Briseida i Criseida (vegeu poesia X, v. 204),
senemist amb Agammnon i es retir de la batalla, per arribat el moment de greus
dificultats per als grecs, permet al seu amic Ptrocle que hi intervingus vestit amb
les seves armes. Quan Ptrocle mor a mans dHctor, reprn les armes per venjar-lo

POESIES
dEgamenon, capit molt desliure,
dUlixes fort, abten sa parlaria,
dIplit cast, de Camilla, Canassa
e de Pompeu; tots aquests, ab sa massa,
Ffortun morts e tolta senyoria.

79. samasa N.

181

80

post 80. El mot Tornada en vermell J.

(vegeu supra v. 66), i es reconcili amb Agammnon, el qual li restitu Briseida. Sedut
per la bellesa de Polxena, caigu en el parany que els troians li havien preparat al
temple dApollo Timbreu, on Paris li dispar una fletxa mortal, amagat darrere la
imatge del du, o ajudat pel mateix Apollo (Ovidi, Metamorfosis, llibres XI, v. 265;
XII, v. 597-606; XIII, v. 162-171, 441 i s.; Sneca, Troades, v. 203 i s., 342-348; Guido
delle Colonne 1916: passim; vegeu Polxena). Polxena, filla de Pram i Hcabe. Quan
els aqueus preparaven les honres fnebres dAquilleu, lesperit de lheroi sels aparegu
tot reclamant que Polxena li fos immolada al cim del seu tmul sepulcral. Polxena
no consent que la subjectessin en el moment dsser sacrificada (Ovidi, Metamorfosis,
llibre XIII, v. 441 i s.; Sneca, Troades, 168-202, 360-365, 861 i s.; Guido delle Colonne
1916: llibre XXX, rs. 9875-9930; Boccaccio, De Claris Mulieribus, XXXI).
76. Agammnon, rei de Micenes, fill dAtreu i Arope i esps de Clitemnestra (vegeu
poesia X, v. 197). Fou el capitost de lexpedici contra Troia, per rescatar Helena (vegeu
poesia X, v. 199), esposa del seu germ Menelau, rei dEsparta. A instncies del sacerdot
Calcas i Ulisses, consent a sacrificar la seva filla Ifignia a ulida, a fi que els vents fossin
favorables. A Troia, prengu Criseida com a concubina, la qual cosa provoc un greu conflicte
dins lexrcit grec (vegeu poesia X, v. 204), i, de retorn a Micenes, sendugu Cassandra
(vegeu supra v. 71) en qualitat desposa, cosa que suscit encara ms lanimadversi de
Clitemnestra, que els assassin, amb lajuda dEgist, cos i rival dAgammnon (Ovidi,
Metamorfosis, llibres XII, v. 24-34 i XIII, v. 183-195; Sneca, Agammnon; Guido delle
Colonne 1916: passim; Boccaccio, De Casibus Virurum Illustrium, llibre I, cap. xv-xvj).
77. Ulisses, rei dtaca, fill de Laertes i Anticlea, s segurament lheroi ms afavorit dels
dus, especialment dAtena. Astut, prudent, fred, saga i fins i tot murri, t ms aviat
les virtuts del poltic que no pas les del militar. Per aix se li confien negociacions i
empreses delicades: convenc Aquilleu de participar en el setge de Troia (vegeu supra
v. 75); va convncer Agammnon de sacrificar Ifignia, ide el cavall de fusta, fou
responsable de la immolaci de Polxena, i ell mateix sacrific Astanax (vegeu supra v.
75). Estigu separat de la seva esposa Penlope (vegeu poesia II, v. 10) durant vint anys,
ja que, acabada la guerra de Troia, vag deu anys ms per la Mediterrnia. En aquest
periple, sortej nombrosos perills, descend al regne dels morts i tingu relacions amb
la maga Circe i la nimfa Calipso. De nou a taca, un oracle li anunci que el seu fill
el mataria. En conseqncia, fu bandejar el seu fill Telmac; per Telgon, un fill que
havia tingut amb Circe, ansis de conixer el seu pare, an a cercar-lo, i arribat a taca
sense saber-ho senfront accidentalment amb Ulisses i el mat (Ovidi, Metamorfosis,
llibre XIII, v. 128-382; Sneca, Troades, passim; Dictis de Creta, Ephemeris de Historia
Belli Trojani, VI; Guido delle Colonne 1916: llibres XXXIV, passim; XXXV, passim).
78. Hiplit (vegeu poesia III, v. 131). Camilla, herona virgiliana, fou reina dels
volscos. Consagrada a Diana des de petita, visqu austerament al bosc menystenint la
ciutat i els seus luxes, i vot un culte etern a les armes i a la virginitat; tanmateix,
en la lluita contra els troians, quan aquests arribaren al Laci capitanejats per Eneas,
qued enlluernada pel luxe que exhibia el troi Cloreu; i desitjant apropiar-se de les
riques armes daquest, neglig el seu perseguidor Arrunt i caigu mortalment ferida
per la fletxa que aquest li dispar (Virgili, Eneida, XI, 532 i s.; Boccaccio, De Claris
Mulierubus, XXXVII). Cnace (vegeu III, 135).

182

ANTONI VALLMANYA
Tornada

XI Archiu de seny, dola Verge Maria,

per merc gran, Fortuna, quins acassa,
prengua raps, que temps ha nos manassa,
e, de vs prop, tingam tots alagria.

84

81. Arxiu deseyn corregit deseny N; uerga N. 83. Prengua rapos corregit Prenga repos
N; anos N.
post 84. Signatura Vallmanya en tinta vermella; el nom s flanquejat per
una ornamentaci calligrfica tamb en vermell, de figura serpentina, a manera dessa
allargassada, amb un breu tra al mig que la secciona perpendicularment J; manca
aquesta signatura en K i N.
79. Gneu Pompeu Magne (Roma 106 aC). Combat Mari, Lpid i Sertori. Fou elegit
cnsol, juntament amb M. Licini Cras Dives (71 aC). Conquer part de lsia Menor,
Sria i Jerusalem. Constitu amb Licini Cras i Juli Csar el primer triumvirat (59 aC),
per senfront amb Csar el 49 aC, cosa que provoc la guerra civil. Derrotat a
Farslia (Tesslia), es refugi amb lesposa i el fill a Egipte, pas la independncia
del qual defensava, per Ptolemeu XIII, germ i esps de Clepatra (vegeu X, 199),
el fu assassinar a fi de guanyar-se el favor del vencedor, i envi el seu cap a Csar
(48 aC). Luc, Farslia, passim: Valeri Mxim, passim; Boccaccio, De Casibus Virorum
Illustrium, llibre VI, cap. 9.

POESIES

183

V
DESCONAXENA DE LA ENAMORADA

ANCIS TOT DE LAMAGAT ENGAN

Dos manuscrits:
J, f. 229v, Anthonj vallmanya notarj ma feta per lo posador de la Joya de desconaxenca dela enamorada.
K, f. 197r, Anthonj Vallmanya notari ma feta per lo posador dela joya de Desconexena dela enamorada.
Manuscrit base: J
Edicions: TORRES AMAT, 1836, p. 638 (rbrica, estrofa I i tornada; a peu de
pgina, transcriu la nota adjunta a la primera estrofa); PAGS, 1936, p. 347355; RIALC (8/10/06).

I [A]ncis tot de lamagat engan,

fficte, causat contra la pensa mia
dintre lo cor daquella que servia,
covench a mi congoxar de mon dan;

Rbrica tota en vermell en J.

1. Manca la A inicial en J i K.

Vegeu la composici analitzada i comentada supra El cicle de Valldonzella.

1-4: Molt preocupat per causa de les mentides (de lengany amagat i ficte) en contra
meu dites a la dama que jo servia, va caldre que em congoixs del meu dany.

184

ANTONI VALLMANYA
en aquell jorn queb manera pensada
a mi trams dient lembaxador
della tingus lesperana lunyada,
e ms avant no fos son amador.

II Luht parlar don mi tal espant

que dolor gran occup mon entendre,
vent-men perills sens poder-men deffendre,
quasi semblants com dins infern lo Dant.
A mis tolgu la paraulan tal hora.
el vis dels ulls perdn fort poch espay,
en aquell punt quant me viu luny e fora
dAmor e Grat, qu ells servir fall may.
III Arbitrant jo mon cor enamorat
colpa no ver, e menys causa dubtosa,
de mi perdut quella fos piedosa,
lan pregar, he nhagus pietat,
e no volgus vanament ax creure
altri qua mi pus leyalment lams;
per o lamor partanyia mi deure,
e merexer della ver lo percs.

18. duptosa K.

10

15

20

23. lomor J K.

5. b manera pensada, premeditadament.

6-7. Lexagerat hiprbaton, dun resultat artstic dubts, fa potser una mica difcil la
comprensi daquests versos. El gerundi dient ha estat intercalat brutalment entre
el verb trams i lobjecte directe daquest, lembaxador; i aix mateix, della s, en
aquesta circumstncia, excessivament distanciat del seu nucli, lunyada. Lordenaci
de la frase seria la segent: trams lembaxador a mi, dient [que] tingus lesperana
lunyada della. Lexistncia dun intermediari entre els dos enamorats havia quedat ja
sobreentesa al poema I.
9. Luht parlar, Aquest discurs que vaig escoltar.
11. vent, veient.
19. Sembla que el mot esper quedi sobreents: de mi perdut [lesper] qu ella fos piedosa.
23-24. Per aix a mi em pertanyia de tenir el seu amor i merixer que ella em cerqus
amb ardor. Llegeixo merexer amb accentuaci oxtona a fi de respectar la cesura. Lamor,
mss. lomor, esmeno dacord amb el sentit del context; percs, perca.

POESIES
IV Callat mon dir, son parlar sobrevench
e pus novell que may acostumava,
alt, donant veus, e contra mi surtave
en guisa tal quab fria mempench.
Aprs me dix ab paraula no clusa:
Altre que tu m pres, digne damar,
lo qual me plau; e no fall qui tal usa,
quel maltractat consemblant ha tractar.
V S dolor greu cascun amant lengueix,
eb tant esfor son b tolres conegua
(poch amar sab quel seny perdre no degua;
vivint segur sa culpa no u mereix),
semblant m pres venut jo per gran ira,
revocat tot de mon prepsit vist;
de seny fallit, corregu ms que vira
tot furis defora, perdut, trist.

35. anar J.

185
25

30

35

40

61. veura K.

27. donant veus, fent crits (DECLC, IX, 224, s. v. veu). surtave, saltava? No trobo
aquest verb als diccionaris, per sembla derivat de surt, salt (DCVB, X, 83).
28. mempench, em va empnyer.
29. clusa, closa, tancada, fosca (DCVB, III, 218).
30-32. Advertim que, segons la resposta de la dama, la seva crueltat envers el galant (lha
deixat per un altre!) est motivada pel sentiment de venjana duna dona enamorada
que sha sentit maltractada pel galant (quel maltractat consemblant ha tractar). s
a dir que si ara ella actua com a dama sense merc s perqu ell ha estat abans un
seductor enganys. Aquest intercanvi de retrets, de rpliques i contrarpliques, aix
com dintercanvi dels papers damant mrtir i seductor diablic i dama cruel s el fil
conductor de tota la histria amorosa integrada per aquests tretze poemes. consemblant:
adjectiu amb funci adverbial, de manera consemblant.
33-38. Versos dintens estil ausiasmarqui. Els entenc de la manera segent: Aix com
dolor fa patir de llangor cada amant, i amb tanta fora que [lamant] sap que [dolor]
li pren la felicitat (poc amar sap [lhome] que no perdi el seny; la seva culpa [el fet
destimar] no el fa mereixedor de viure segur), de manera semblant mha passat a mi,
venut per gran ira, havent-me vist tot revocat del meu propsit.
35. Ms. J anar, segueixo K.
39. vira, sageta prima i de punta molt aguda (DCVB, X, 830).

186

ANTONI VALLMANYA

VI Estrany ja fet lo meu seny conegut,

regint-me sol pel sentit de natura,
mon partir va me dugun tal ventura
hon ma dolor devenir me fu mut,
per lo trobar lo meu fat cos incerta
dun clos jard tot cayrat entorn, pur;
en lo qual viu la porta sol uberta,
e perlaments hoy dins e murmur.
VII Ffet ignorant jo del trobat jard,
e redubts dintr aquell fer lespassa,
tot avorrit, de lhoyr prengu trassa,
e, per lubert, ab lent pas, dins entr;
e viu delits pendr aucells ab gran ayre,
e lur xant fer molt gloris duhir,
arbres e flors e gesmins per tot cayre,
entrelliats de verdor, viu luhir.

45

50

55

41-42. Havent perdut el seny, el poeta es veu dominat per les forces de linconscient.
43. mon partir va, la meva partida vana.
45-46. Laparici del jard t quelcom de mgic (cos incerta), i el poeta sel troba quan
ell s posset pel sentit de natura, s a dir per les forces de lirracional. Recordem que
el jard, com el prat o el bosc, sn sempre espais ms o menys encantats, associables
a laltre mn, als quals lheroi hi arriba b desprs dun viatge, o un desplaament
en la forma que sigui, o b mitjanant el somni o la follia. El jard s, naturalment,
tancat, com ho sn tots els jardins, i per tant com a espai prohibit; quadrat i pur,
com a espai div. La dama que hi trobarem ns evidentment la reina, associable, en
aquest cas, al du dAmor, la divinitat que senyoreja el jard i imposa les seves lleis.
s en aquest marc que cal contemplar atentament lescena que sesdevindr. La qual,
analitzada des de la moral civil, tindr una lectura diferent de la que fssim si la
contemplem acatant les lleis dAmor.
47. sol, solament (DCVB, IX, 981).
49-51. Fragment difcil, especialment a causa dels versos 49-50; crec que hi ha una
oposici entre la primera reacci del poeta davant la presncia del jard i la seva
darrera resoluci; primer no hi vol entrar, per desprs hi accedeix: Al principi vaig
ignorar el jard trobat, perqu temia dintre dell divertir-me; per em sentia tan detestat
(avorrit) que vaig decidir seguir la traa dels parlaments que sentia; redubts, tems
(DCVB, IX, 259); espassa, distracci, esplai, diversi (DCVB, V, 394), fer lespassa
t laspecte duna locuci equivalent a divertir-se; la conjunci e sembla usada amb
valor causal.
56. entrelliats, entrellaats (DCVB, V, 78).

POESIES
VIII Tardat poch temps, un suspir hoy fort,
qui damant cor exir prengu suspita,
e prest un ris de lloch qu amor habita,
a parer meu mostrant final deport.
Per lescoltat, veure tal maravella,
ffins al mig loch intrar desliber;
hon viu estar una bella donzella
ab dos galants, lun contentant molt b.
IX Ab un trist gest, e tot mudat esguard,
dos passos luny, laltre galant viu dolre,
merc clamant son b nos degus tolre
ne dar-li mort per lo vengut ms tard.
Ffet aquests prechs, desdenyant ab gran pena,
ellal resps ab fort aspre gosar:
Pus dolor tal Amor en tu ordena,
vrs-ten daqu: not vull pus escoltar.
X Dolent-me ferm daquell amors dol,
quel descontent feyab sa trista vida,
vent pietat quax stava dormida
dins lo cor dur daquella quell b vol,
me vench record lo cas de ma partena,
que, sens fer mal, maymiam tn oblit.
Me s dispost que de desconaxena
ella reptant un vers ne sia dit.

187

60

65

70

75

80

post 80. Tornada en vermell J.

67-68. son b es refereix a la dama del jard, b del galant rebutjat, el qual li implora
que no labandoni (nos degus tolre) ni li doni mort per causa del galant que ha
arribat desprs dell.
71-72. Aquest galant ha caigut en desgrcia a Amor i, en conseqncia, s expulsat del
jard, aix com el poeta havia estat expulsat de la presncia de la seva dama (v. 2532); vrs-ten, vs-ten.
75. vent, veient.
80. vers, composici potica (DECLC, IX, 194, s. v. vessar).

188

ANTONI VALLMANYA
Tornada

XI Retret dAmor e daymia vorrit,

pus me trob vuy, e luny de conaxena,
pris n posat; e vostra reverena
suplich quel do al qui mils haur dit.*

* Nota de lautor al marge dret de la tornada: Fon posada la joya de desconaxena per
En Mart Bellit, cirurgi, ciuted de Barcelona, al monastir de Framenors de la dita
ciutat, dilluns a XVIII de abril de festes de Pascha, any Mil CCCCLVII. E la sobradita
obra dix lo dit Bellit per honor de la dita joya.
post 84. La nota al marge dret de la tornada, tancada amb una clau per cada banda
en J; manca aquesta nota en K.
81. En aquest cas, la frmula Retret dAmor no s pseudnim de la dama, sin un
adjectiu aplicat al galant, en el sentit dapartat dAmor, distanciat dAmor, amb valor
ambigu: passiu, essent Amor el complement agent; o b actiu, amb el galant com
a subjecte.

POESIES

189

VI
DESCONAXENA

LIGNORANT HOM PORTA B SI UN GREU DAN

Dos manuscrits:
J, f. 230v, Obra de desconaxena ab la qual Lo predit Vallmanya gonya la Joya.
K, f. 198v, Obra de desconaxena ab la qual Lo predit Vallmanya gonya La Joya.
Manuscrit base: J.
Edici: TORRES AMAT, 1836, p. 638-639 (rbrica, estrofa I i tornada).

I Lignorant hom porta b si un greu dan,*

dan e perills, volent seguir Amor:
Amor e Grat no comporten lengan,

* Nota de lautor al marge dret superior de lestrofa I: Fon donada la Joya de desconaxena
al dit Vallmanya per la present obra, digmenga a XXIIII de abril, any MCCCCLVII, a
fframens de Barcelona.
La inicial de cada estrofa s de color vermell; els biocs, Plor, Ver, Vol, etc., en vermell en J.
1. Gran caplletra groga i spia amb ornamentaci floral de tija verda i flors vermelles i blaves
amb tocs grocs en J; falta la lletra capital en K. La nota al marge dret superior de la primera
estrofa, escrita amb tinta vermella en J: fonch; desconexena; digmenge; framenors K.
Vegeu la composici analitzada i comentada supra, El cicle de Valldonzella.
3. comporten, suporten, toleren, consenteixen. Amor i Grat apareixen sovint en la
poesia del segle XV com valors intercanviables. Aqu els tenim els dos junts, ms o
menys personalitzats, i per tant confirmen aquesta sinonmia, per al mateix temps
afirmen la prpia independncia lun de laltre, com una parella de germans bessons.

190

ANTONI VALLMANYA
lengan ne mal vers leyal amador.
Plor
jo trist per o qu, amant, vos he servida
ab form e gest de ver enamorat,
e ms valer; tostemps b favorida
de les millors, ab cor no veriat.
E, mostrant-vs amor sens fantesia,
vs, dins un dia,
no b colpa mia,
ab gran desdeny, magus tot avorrit
com fals delits, daquest mn lespirit.

II Si fiu res may que jo fer no us degus,

degus-mo dir vostre gentil perer.
(Perer no bo mi dasamar hagus:
hagus lo dret mon fallir conexer!)
Ver
qu Amor no deu ab pensament offendre
la voluntat de son amador fi
sens ttol just. Per o vullau attendre

10

15

20

4. Lengan afegit en lletra ms petita davant de ne que iniciava el vers (cop. 2) K.

6. El pal de la t final de trist, allargassat i de tra ms fort com per ratllar un parell
de lletres que no s llegir, desprs la barra de la cesura, altre cop trist ratllat i una altra
vegada la barra de la cesura (cop. 2) K. 7. anamorat (cop. 2) K. 9. cor no veritat
(cop. 2) K. 10. fantasia (cop. 2) K. 13. avorit (cop. 2) K. 14. lesperit (cop. 2) K.
15. dagues (cop. 2) K. 16. parer (cop. 2) K. 17. Parer; dasamar (cop. 2) K.
9. ab cor no veriat, fidelment, de manera perseverant. veriat, variat.
1-14. La primera cobla s ja un retret a Amor, que anuncia el to de maldit que el
poema prendr als versos 75-88. Lenamorament s propi dels homes ignorants, s a
dir, dels joves, ingenus i innocents, desconeixedors de la crueltat dAmor, que ni tan
sols recompensa els enamorats fidels.
10-14. I, malgrat que us he mostrat amor sincer, vs, en un instant, i sense que jo en
tingus cap culpa, em vreu avorrir del tot amb gran desdeny, aix com savorreixen els
falsos delits, els quals sn lesperit daquest mn. agus, hagureu, vreu tenir (DCVB,
VI, 493), magus tot avorrit, em vreu tenir avorrit del tot, em vreu avorrir del tot.
17-18. Opini no pas bona, ja que em va haver de desamar; [tant de bo] tingus el
dret de conixer la meva falta! La rima demana que linfinitiu conexer sigui oxton,
forma que no he trobat registrada, i que segurament s una llicncia mtrica.
19. Ver, cert.
22. sens ttol just, injustament.

POESIES
en redrear la pena que sent,
e revocau novell amor qui us tocha
e us enderrocha,
he b trigua pocha
tornau-m en fe, en grat e conexena,
e no causeu en vs desconaxena.
III Quant me record de lamors delit,
delit me veig e ple denuig e dol.
Dol e tristor per vs no mhan fallit;
ffallit mon goig, me s retrobat sol.
Vol
sobtosament prengus molt veriable
ab gran desig e forma de cor alt;
mar o panell al vent nos tant mutable:
tant promptament de mi hagus desalt!
Daquests turments no fers mon cors desliure!
Car jo us viu riure
eb delit viure,

191

25

30

35

40

27. fa (cop. 1) K.
28. desconaxena, ingratitud (DCVB, IV, 200).
30. delit, destrut.
33-35. el meu goig (v. 32) va prendre el vol, molt variable, sobtadament, amb gran
desig i decididament. prengus, va prendre (cf. v. 13, 37, 38, 42, 43, 48, 77, 129). El
DCVB, no registra aquesta forma dins el perfet, per aquest temps i la tercera persona
del singular crec que s all que sescau amb el sentit daquesta estrofa, ms que no
pas un imperfet subjuntiu i una primera persona del singular com a subjecte, cosa
que no faria cap sentit. Entenc que el subjecte daquesta oraci s mon goig (v. 32), que
ara alludeix metafricament a la dama, la qual ha pres el vol. forma de cor alt s una
frase adverbial que sembla que ha de voler dir, decididament (compareu amb esser
alt de cor, esser molt valent, no tenir por, DCVB, III, 508; compareu aix mateix amb
la frmula tamb adverbial, ab cor no veriat del v. 9.
37. hagus, vreu tenir (DCVB, VI, 493).
38. Daquests turments no vreu fer deslliure mon cos. cors, cos: mon cors, la meva
persona, jo (DCVB, III, 619; DECLC, II, 981). fers, fes, vreu fer (DCVB, V, 803).

192

ANTONI VALLMANYA
quant jo merc de ma pena tant fort
vos deman e nom dons confort.

IV Vs moblids ab esfor ax tal;

tal oblidar no fiu de vs, mon b.
B ja no tinch: convertit ss en mal;
mal fat s meu, a dir me sov.
Sc
quen lo comen a mi sotms natura,
per vs amar, en congoxes e mals;
abans da, franch erab no tristura:
seguir ja pusch los descontents leyals.
Gran desfavor t ma pensa cativa:
ax mesquiva!
E vs pus viva
amor portau al qui no us t secreta:
acs coneix que de mi laveu treta.

45

50

55

V Vostre bell cors desamar no sescs:

escs-men jo, mal fortunat e las!
las maveu fet e parada sens pus,

42. dons, vreu donar.

43. oblids, vreu oblidar.
46. sov, ve a la memria, recordo (DCVB, X, 40; DECLC, IX, 118).
48. sotms, va sotmetre (DCVB, VIII, 915, paradigma verbal de prometre; vegeu
tamb els v. 38, 42, 43, 77, 129).
55. La dama manifesta dsser poc exquisida en preferir un galant grosser que desconeix
les formes ms elementals de la fina amor.
56. Vers irnic. La dama demostra que s deixeble en amor del poeta pel fet que
com ell estima qui no sho mereix, s a dir, no ha sabut escollir b, no ha sabut
triar la finor.
57-58. No intenteu pas de justificar (dexcusar) el vostre desamor; me nexculpo jo
(em defenso de tal acusaci), desgraciat de mi!. s a dir, s la dama qui manifesta
desamor sense motiu; el poeta en canvi que t motius per fer-ho no la desama.
vostre bell cors, la vostra persona, vs (veg. supra v. 38). las, infeli, desgraciat
(DCVB, VI, 825).
59. mheu fet lla i parada sense ms ni ms. las, lla; fer lla i parada t tot
laspecte dsser un modisme que no he trobat als diccionaris, per s fer parada a
alg, esperar-lo damagat (DCVB, VIII, 213); aix mateix, els dos vocables, lla i parada,
sn usats per designar engany i caa (DCVB, VI, 866, i VIII, 213).

POESIES

193

pus tant mal reb lo cors meu sens fer cas.

Ras
de tot maveu de la vostra sperana,
per o dol greu a plnyer m venut;
ffuror vos met en tal perseverana
quen vs fiant maveu desconagut.
A vs no us cal amagar ax presta
de fer-li festa:
ffama jan resta.
Qui bon grat t daltreb devoci
a penes pot cobrir sa ficci.
VI Jo semblant crech de vs jams no fon;
ffon-sel cor trist per lo perdut socors,
socors me fall, car mort per amar sn,
sn aquell no qu er entre ls amadors.
Vs,
ab continent ficte prtica vostra,
ffes del fals ver, ab pintades rahons,
e del ver fals, segons aras demostra,
quant envers mi hagus opinions.
Per los fets lo contrari mostraren
em desculparen,
mas vos culparen.

65. desconegut (cop. 1) K.

76. ficta (cop. 1) K.

60

65

70

75

80

81. desculparem (cop. 1) K.

61. Ras, esborrat, fet desaparixer (DCVB, IX, 148; DECLC, VII, 127, s. v. raure).
65. maveu desconagut, heu estat ingrat envers mi (DECLC, II, 873).
66-67. No cal que dissimuleu tan prestament que feu festa al vostre nou enamorat.
71. Jo crec que mai no vaig sser per a vs una cosa semblant; s a dir: Jo crec que
a mi no em vau estimar mai tant com estimeu el vostre nou galant.
74. Ja no sc aquell que havia estat entre els amadors.
77. ffes, vreu fer.
79. hagus opinions, vreu tenir dubtes. Per al mot opini amb valor de dubte,
vegeu DECLC, VI, 80; en aquest mateix sentit el fa servir tamb Francesc Ferrer a I,
33 i XII, 83.

194

ANTONI VALLMANYA
Lingratitud en si comprn tot vici,
per o lingrat cau en extrem suplici.

VII Negun dret quaix da us pot deffensar,

deffensar dich, en lo punt quem falliu.
Ffelliu-me ja en lo que us veig usar:
usar barat, contra mi, feu e mpriu.
Viu
nom trobareu, que la mort jam manassa:
tant ma veig baix del vostre mors loch!
Si pietat a mi vostra no brassa,
mudat ser dabitatgen temps poch.
Jo vull sintau que no us he desvolguda,
ans b volguda
e prop tenguda.
Lamor que us port no pendr lterament
per molt quem dur tal descontentament.
VIII Qual s aquell amador, vuy pus cast,
cast ne tan lest com jo, quiu puch ben dir?
Dir negun pot qui tal amargor tast;
tast fiu amarch vs amar e servir.
Mir
vostre spirit tots jorns sim delitave,

85. deffenar (cop. 1) K.

85

90

95

100

91. me (cop. 1) K.

85. quaix, gaireb (DCVB, IX, 8).

87. usar, obrar (DCVB, X, 630).
88. Vreu fer s de barat, feu i empriu contra mi; s a dir: heu abusat de mi.
barat, tracte fraudulent (DCVB, II, 280), acte fraudulent (DECLC, I, 629). empriu,
s, aprofitament duna cosa material, dun servei, dret dusar all que s prpiament
daltri (DCVB, IV, 814). s a dir, la dama ha actuat damunt del poeta com un barater,
comerciant fraudulent i desaprensiu, i com un senyor feudal, un dominador que ha
fet s i abs insensiblement del seu vassall i els seus dominis.
100. lest, selecte, legtim, conforme a llei (DCVB, VI, 959), escollit, seleccionat
(DECLC, V, 171).

POESIES
damor enss, contentar-vos espert.
E mon voler quant cresqus! No minvave,
ans algun temps per vs no fonch libert!
Qui tal no sent no pot ma dolor creure:
vinguem donchs veure,
car nom tany deure!
Pensar no puch en qu us pogu desplaure:
dau-me rah de mi qu us fu retraure.
IX Per demostrar la colpa, qu axm clam,
clam fas quem dau mal guard per servey.
Servey fiu tost a vs no que us desam;
desam quis vol: jo no u far pel rey!

195
105

110

115

114. Desprs de fas la barra de la cesura (cop. 1) K.

106-107. I el meu amor com creixia! No minvava, malgrat el fet que vs us vreu
alliberar dell (del meu amor) per un temps!
108-110. Versos una mica difcils, potser per causa del darrer. El sentit em sembla ja del
tot complet amb els versos 108-109, de tal manera que el 110 tindria noms una mera
finalitat mtrica. El problema, aix mateix, s agreujat pel mot deure, que llegeixo deure
(tenir, posseir, obtenir). Acceptada aquesta lli, entendrem que la cosa obtinguda s,
naturalment, el favor dAmor, o, dit duna altra manera, el favor de la dama, o la dama
mateixa. En darrer terme: la felicitat amorosa. Aix doncs, el sentit daquests tres versos
seria el segent: Aquell [enamorat] que no sent tal [amargor] no pot creure la meva
dolor. Que vingui doncs a veurem [i ho podr constatar], perqu a mi no em correspon
de tenir [el favor dAmor]. Sn tres versos en qu el poeta deixa dadrear-se a la dama
i invoca els altres enamorats; exactament, els enamorats satisfets, amb la qual cosa ens
trobem amb el tema, ms o menys implcit, de la consolaci. El fet de tenir o posseir
aimia (mot que, per cert, ja s molt poc freqent en la poesia de Vallmanya) identificat
amb la felicitat, i, al revs, el fet contrari associat amb la solitud, infelicitat i marginaci,
s plantejat en termes semblants als de Vallmanya pel poeta Francesc Ferrer, poema III,
v. 3-8 (ed. Auferil 1989: 194), aix mateix associat amb la petici de conhort als altres
enamorats: O, trobadors!, sia per tots deffers;/ veniu mirar com pas dolor complida, lo
mal que mha donat estrem voler,/ que sens acort, de ffet, s ms tan gran;/ e no tinch
res e trob-men tal poder,/ que la que am sen riu de tot mon dan. (tal, esmeno la meva
lli cab, errnia); O, bs despit e gran dolor/ hoir parlar a molts damor/ e no tenir
qu metre en joch!/ Jams neg pot haver loch/ si no fa peu dalguna cosa./ Al quis veu
tal qu li fa nosa/ que no desig tantost morir?/ Especial com se pot dir/ quen lo passat
ha tengut qu. (Lo conhort, X, v. 1-9); Tots mos mals foren novells,/ per dos sguarts
en aquell punt:/ la hu quem viu tantost demunt/ per lur plaser, tot lo passat,/ e laltre
us dich qus mal punt nat/ quin semblant cars no y diu son vot,/ car s senyal que
res no pot,/ e nos presat qui res no t (ibid., v. 40-47). Ja per acabar, remarquem que
el vers 108 el trobarem repetit al vers 9 de la poesia VII, Ingrat voler me fa dAmor
complnyer, que tamb va participar en el mateix certamen potic, com ja veurem.

196

ANTONI VALLMANYA
Ley,
ab dret eb tort, se trenque vuy, e pacte,
qu amar leyal totalment saboleix;
a mi cov reptar-vos de tal acte,
quel vostre cor fermetat desconeix,
e, plasentment, altr amador contenta,
e mi turmenta
ffort em destenta.
Trob-men confs, danuig fart e deffany,
qu entre les gents sn tengut per estrany.

X Mon desig creix en dir la major part,

part e lo tot qui ha lterat mon seny.
Seny vs mostrars en reffusar-me fart!
(Ffart-se de mi, que son pler jam destreny!)
Leny,
barcha ne squiff, en la mar perillosa,
tant combatuts sn per los quatre vents

120

125

130

112. Hiprbaton violent, de tal manera que de mi, complement preposicional del verb
de loraci interrogativa, retraure, ha estat separat del seu verb i expulsat de loraci
a la qual pertany. Lordre s: dau-me rah qu us fu retraure de mi. Advertim que
el verb retraure fa referncia al senyal Retret dAmor.
113-114. Per demostrar la vostra culpa, de la qual em queixo, declaro que em doneu
mala recompensa per bon servei.
115. Sempre us he servit, i no us desamo. Lordre lgic de la frase s el segent: tost
fiu servey a vs, que no us desam; s un dels exemples dhiprbaton violent, freqents
en Vallmanya, fins al punt que un membre de loraci de relatiu, ladverbi no, ha estat
expulsat de loraci i el verb al qual pertany de manera indissociable.
125. fart, ple participi passiu del llat farcire (DECLC, III, 888, s. v. farcir).
127-128. Augmenta el meu desig de descobrir tot all que ha alterat el meu seny.
129. mostrars, mostrs vreu mostrar (cf. v. 38, 42, 43, 77). El mot fart sembla usat
en el mateix sentit del vers 125, ple, i actua com a modificador de seny. El vers cal
entendrel irnicament.
130. Si b el vers anterior va explcitament adreat a la dama, aquest no: La dama
es farta de mi, que visc destret per causar-li plaer.

POESIES
com jo trist vuy, quib forma dolorosa
sn tractat leig dactes desconexents;
pus dolor tal Amor en mi ordena
e vol que pena
haja desmena!
Direb sospirs e plors, quils ulls consenten,
sentir bm fu cruels dans quim destenten.

197

135

140

Tornada
XI Retret dAmor vaig heb los descontents
enamorats, vida tenint plorosa,
de grat exempt e privat de tots bns,
car voler cech vostre cor illumena,
e determena
qu ex membena.
Prech lInfinit, mes peraules no menten,
Amor nos torn los delits qu amants senten.

post 140. Tornada amb tinta vermella en J.

145

147. paraules (cop. 1) K.

134. vuy, avui (DCVB, X, 886).

135. leig, lletjament (DCVB, VI, 936).
144. El mot voler cal entendrel en el doble sentit de voluntat i amor (DECLC, IX,
378).

198

ANTONI VALLMANYA

VII
INGRAT VOLER ME FA DAMOR COMPLNYER

Dos manuscrits:
J, f. 232v, Vallmanya per honor dela Joya.
K, f. 200r, Vallmanya per honor dela Joya.
Manuscrit base: J.
Edici: TORRES AMAT, 1836, p. 639 (rbrica, estrofa I i tornada).

I Ingrat voler me fa dAmor complnyer,

e, per semblant, nos pot callar mon dol;
car tot mon cor amar aquella vol
que mha ja mort sens mort, e nos quer plnyer
de mi, qui sent enuyts, mals e rencura
per servir-la tant que m vedal reps;

Rbrica de color vermell; els noms dels herois estan subratllats en vermell en J. 1. Gran
caplletra que combina el groc i el vermell clar i decoraci vegetal de color verd en J;
falta la lletra capital en K.
Vegeu la composici analitzada i comentada supra El cicle de Valldonzella.
2. per semblant, de la mateixa manera (DCVB, IX, 811).
4. quer, vol (DCVB, IX, 45-46; DECLC, VI, 940).

POESIES

199

saber men fall e lo que m da natura,

com lo remey a mi donar ha clos.
II Qui no sent tal no pot ma dolor creure
ne mon dan sol: tant s ma vida greu!
Perdre jo tem lo propsit tot meu,
la mort ja crit, pus mon b nom quer veure;
e tots aquells convoch qui da tasten,
queb mi ensemps dIngrat vullen maldir
e malparlar della: si nom contrasten,
pel mn anant, mos desigs vull complir.
III De pietat mos prechs no la sobraren,
perdut jo trist, lora que lin parl;
los devots prechs li parien ver,
e los seus gests per ira salteraren;
heb cuytat crit tals paraules exiren
de son cor dur, dient-me: No u far!
Dolor vencm, mos desigs me falliren,
morir cuyd: b per o non dir.
IV Pena damor fu mon seny veriable
el meu esper tanch lo seu deport;

10

15

20

25

19. vari K.
7-8. em falla el saber i el que natura em dna, per tal com ella ha deixat de donarme remei. ha clos, ha acabat (DCVB, III, 224).
12. quer, vol.
14. ingrat: usat com a substantiu (ingratitud o desconeixena), oposat a grat; terme
aquest darrer, ms o menys sinnim damor, de tal manera que, ingrat i desconeixena,
equivalen a desamor; els significats daquests vocables queden prou clars en la
correspondncia entre Francesc Ferrer i Pere Torroella, en qu el primer li demana qu
s desconeixena, i el segon li respon parlant de grat (cf. Auferil 1989: 101-109, 274-296).
15. si nom contrasten, si no mho impedeixen. Aquest decasllab trenca laccentuaci
clssica a la quarta sllaba.
17. Els meus precs no van vncer la seva pietat; s a dir: els precs del poeta no la
van commoure. sobraren, guanyaren, venceren (DCVB, IX, 945).
25-26. El sofriment amors va pertorbar el meu seny, i el seu deport [amb mi] va
tancar la meva esperana; el possessiu seu el podem entendre, indiferentment, referit
a amor o a la dama.

200

ANTONI VALLMANYA
turment estrany, missatger de conort,
devant me viu, ab sa form espentable,
trist, abatut, quib la cara plorosa
aquell leyal Tryol me present,
tot congoxs per Briseys desdenyosa;
eb tal greu plant com yo feyes mostr.

V Nom fan delits en esperana caure:

tant en sospirs la mia pena creix!
De noves pors tota ma penses peix:
novells perills en b nom poden traure.
En mi assats ma vid s descuberta,
que descontent primer e derrer visch;
quan ms hi pens s a mi cos incerta,
per on penar ma calitat arrisch.
28. Abans de forme, forsa ratllat K.

33. esperance K.

30

35

40

41. me K.

27-30. El sofriment amors, malgrat el seu aspecte negatiu, comporta la solidaritat

entre els amants mrtirs, aix com el conhort mutu, i tamb, s clar, la lamentaci
amorosa, que pot esdevenir creaci potica.
30-31. Troilos, fill petit de Pram i Hcabe (vegeu poesia IV, v. 67), fou mort per
Aquilleu. La seva histria sentimental s relatada al Roman de Troie de Benoit de
Sainte-Maure, narraci en vers del segle XII, que Guido delle Colonne va traslladar
en prosa llatina el 1287 (Historia destructionis Troiae), una de les fonts citades per
Vallmanya. Segons aquesta versi, Briseida era lamant de Troilos, per shagueren de
separar, perqu Briseida fou reclamada pel seu pare, lendev Calcas (de fet, Calcas,
per, era lendev de lexrcit grec; el pare de Briseida era Brises, sacerdot troi
del du Apollo), desprs que aquest es passs al bndol grec. Els amants quedaren
fortament desconsolats, per Briseida va oblidar de seguida el prncep troi, seduda
pel grec Diomedes (vegeu poesia X, v. 203, 204). Briseis s la forma del nominatiu,
que Vallmanya coneixia grcies a Ovidi (Heroides, III, Briseis Achilli).
33-34. El sofriment del poeta s tan gran que no hi ha cap moment delits en la
seva existncia, de tal manera que pugui arribar a sentir un bri desperana dun
temps millor.
36. nous perills no em poden conduir a b. El poeta continua manifestant el seu
pessimisme envers una possible felicitat futura, ja que all que albira duna manera
prxima s un seguit de nous perills.
37. assats, prou, molt (DCVB, II, 77). descuberta, mancada de resguard o defensa
(DCVB, IV, 194).
39. Com ms pensa en una possible felicitat futura ms incerta li sembla.
40. Vers una mica difcil per la manera dexpressar la idea, la qual, per, no pot sser
altra que visc penant, potser en el sentit una mica irnic de per aix accepto de
viure penant; en efecte, hi ha en el verb arrisch una acceptaci explcita del sofriment
i una declaraci implcita de fidelitat amorosa a la dama, ja que oblidar-la seria la
soluci als seus maldecaps.

POESIES
VI Tant fa com pot ma person e no cessa
tornar en grat qu eren lo primer temps;
e tot mon giny met quels volers ensemps
sien units e no prenguen revessa.
Aquests treballs la per qum dolch b mira,
e veig que t superbe cor e alt,
e, per delir, lo cors e caram gira;
en am ferm: que mi tn gran desalt.
VII La mia sort quaix Ciphs representa,
Soffinisb quant lach desconegut.
Pensant merc haver del no venut,
lacte blasmat fu del marit no bsenta;
larbitre franch pens ver de lampresa,
per n un jorn se cambi l seu seny:
cativa prs de reynas viu e presa,
e mort final romp lingrat desdeny.

201

45

50

55

47. i, a fi de destruir-me, em gira el cos i la cara.

48. desalt, desplaer, disgust (DCVB, IV, 159).
49. Sfax: rei de Numdia esps de Sofonisba (vegeu la nota segent). Aquest vers
ens anuncia el poema nmero X, titulat, precisament, Sort, s a dir Fortuna, farcit
dallusions a herones i herois de lAntiguitat.
50. quan Sofonisba shagu mostrat ingrata envers Sfax (desconixer, mostrar-se
ingrat, DECLC, II, 873). Sofonisba era filla dAsdrbal. Com tots els Barca, reb una
slida formaci nacionalista, cimentada en lodi als romans. Fou desposada amb Sfax,
rei de la Numdia occidental, aliat amb Roma, per Sofonisba el guany per a la causa
cartaginesa. Venut per Masinissa, rei de la Numdia oriental, aliat dels romans, Sfax
fou traslladat presoner a Cirta, la seva ciutat, capital de la Numdia occidental, on
fou exhibit encadenat davant el seu poble. Ja dins el palau, Sofonisba es prostr als
peus de Masinissa i li implor que no la lliurs als romans. Masinissa, sedut per la
bellesa de la jove reina, la prengu a linstant per esposa; per Escipi li orden que
la hi lliurs com a esclava del poble rom. El rei nmida constret, duna banda, per
laliana amb Roma i, de laltra, pel jurament donat a Sofonisba, li fu portar una
copa de ver, que la reina begu serenament (202 aC) (Livi, XXX, 12-15.; Boccaccio,
De Claris Mulieribus, LXVIII, i De Casibus Virorum Illustrium, V, 6).
51. del no venut, de Masinissa, vencedor de Sfax.
52. lacte blasmat, la bigmia.
53. Va creures lliure de poder realitzar tal empresa.

202

ANTONI VALLMANYA

VIII Les voluntats san mostrar en les obres

els deguts plers en lo comport e gest
e bon amor, sacret amar e lest,
e no ha grat gens denamorats pobres.
Si mha greugat, mes fores muntipliquen;
seny e saber se concorden que lam:
nom desplauran tots los mals que men vinguen
dingratitud, ab tot jo que men clam.

60

Tornada
IX Retret dAmor dac avant pratiquen
vostres amors ab mi, qui no us desam;
marma e cors carament vos supliquen
quem recobreu, pus amar vs mafflam.

61. multipliquen K. 62. concordem amb el darrer pal de la m ratllat K.

nada de color vermell en J.

65

post 64. Tor-

59. El verb s el mateix dels dos versos anteriors, mostrar (v. 57): i la bona amor sha
de manifestar en una passi secreta i selecta. lest, llest selecte, llegtim, conforme
a llei (DCVB, IX, 839-840), triat, escollit (DECLC, V, 169). amb lexpressi bon amor
Vallmanya designa lamor corts, sovint anomenat tamb fin amor per la tradici potica
trobadoresca, s a dir: amor subtil, amor fidel, amor segur (DECLC, III, 1002, s. v.
fi, fina); els adjectius bo, secret i llest sn exposats, doncs, com a inseparables del
sentiment amors, dacord amb el codi de lamor corts. Sobre lantiguitat de la frase
bo e llest, en el sentit de bo i triat, bo i selecte (vegeu DECLC, II, 11, s. v. bo);
lantnim el trobarem en la poesia segent, VIII, v. 38, fict amor, en la rplica de la
dama, la qual acusar el galant de posseir aquesta mena damor i no pas lautntic.
60. Vallmanya pot referir-se als enamorats pobres damor, s a dir aquells que no
reuneixen les tres qualitats esmentades al vers 59; per, sens dubte, alludeix tamb
a la penria econmica, enemiga damor, com assenyala Capellani 1930: De Amore,
liber secundus, cap. III ).
61. muntipliquen, multipliquen (DCVB, VII, 646; DECLC, V, 765). Lamor del poeta
creix davant els greuges de la dama.
64. ab tot jo que men clam, tot i que jo men queixi.
67. arma, nima (DCVB, I, 866).
65-68. Aquests versos de la tornada sn els nics de la composici en qu el poeta
sadrea directament a la dama.
68. pus amar vs mafflam, puix minflamo damor per vs (aflamar, inflamar, encendre,
exaltar el cor un afecte intensssim, DCVB, I, 256).

POESIES

203

VIII
VALLMANYA M FETA PER UNA MONGA,
QUIM TRAMS A UN SEU ENAMORAT

SI TARDAS VEUS HE FALLIT EN RESPONDRE

Tres manuscrits:
J, f. 233v, Vallmanya ma feta per vna monga quim trames a un seu enamorat.
K, f. 201r, Vallmanya mafetaper vna monga quim trames aun seu enamorat.
N, f. 156r, Valmanya mafeta per vna monya qujm trames ahun seu anemorat.
Manuscrit base: J.
Edicions: TORRES AMAT, 1836, p. 639 (rbrica, estrofa I i tornada); GMEZ,
2000, ms. N, f. 156.

I [S]i tardas veus he fallit en respondre

per contentar vostre desig tan viu,
segons mostrau en lo que mescriviu,
no s colpant, car no s rims compondre;

Tota la rbrica s en tinta vermella; la inicial de cada estrofa aix com tamb lapariat
final de cada cobla sn de color vermell en J. 1. falta la lletra capital S en J K; effallit
N. 2. ten K; tant N.
Vegeu la composici analitzada i comentada supra El cicle de Valldonzella.
1. tardas, rares, no freqents (DCVB, X, 152). veus, vegades (DCVB, X, 152).

204

ANTONI VALLMANYA
per soplesch com pusch, ab millor forma
ab les presents, fent-vos de mi pus cert
que b st ferm mon voler e nos pert;
mas dubte m fa quel vostre b mi conforma.
Torn lo pres franch si s penit fer tal vida,
qu amor no s per tots en egual mida.

II Perqul parlar en temps va yo no scorre,

mesforar dabolir vostre plant;
querelas, clams no fan a mi ja spant,
pus mon voler en amar vs occorre.
Tot vostre dir en peraules rimades
mostren molt clar haveu gran canament
servint Amor, he m fu desconexent
del vostre grat ab rahons menlevades.
Tothom qui s dol del qui ha testa sana
mal pensament lensn en dolor vana.

10

15

20

III Gens no m vergony soplir al derrer metre

vindicatiu hon demanau perd;

5. soplech N; puch N. 6. presens N; sert N. 10. agaual N. 11. perlar N; jonoscore

N. 14. ocorre N. 15. paraulas N. 16. aueu N. 17. em feu desconaxent N. 18. raons
manlauades N. 19. atesta cana N. 20. en manca en K.
21. uergoyn N; darrer N.
6. les presents, les rimes presents.
8. conforma, conformi (DCVB, II, 928-929).
9. sis penit, si es penedeix (DCVB, VIII, 416; DECLC, VI, 421).
11. scorre, exhaureixo (DCVB, V, 294).
18. Aquestes rahons menlevades donen entenent que el galant sha deixat aconsellar,
malament, a ms a ms; la qual cosa implica que ha infringit un dels principis
fonamentals de lamor corts: el secret. La referncia als mals consellers apareixer
de manera ms explcita als versos 39-40.
21. soplir, complir, satisfer a all que es demana o requereix (DCVB, X, 77). metre,
vers o composici en vers (DCVB, VII, 403): la dama fa referncia a la darrera poesia
del galant, en la qual aquest combina la lamentaci vindicativa amb la splica humil,
com ja hem vist en la composici VII.
21-28. Versos difcils, perqu exposen un pensament fora alambinat: No mavergonyeixo
gens de donar satisfacci al vostre darrer poema vindicatiu, en el qual demaneu perd;
si la vostra reivindicaci s causada amb ra, us faig oferta, de la meva part, de

POESIES
offerta us fas, si s causat ab rah
vostre venyar, de ma part b remetre;
mon leyal cor, si us dna scala francha,
atreveix-si, pus ax us veu canat;
qui no u creur no n pot sser forat,
mas, si u trobau, no us clour x n sa tancha.
Vostr amor veig que n mi s poch empesa
com tan leuger setreveix fer empresa.
IV Tembre no deu, per molt que vege ncendre,
lo qui s leyal, las penas damor grans;
ans, ab esfor e ben armades mans
deffendres pot; vullau en a ttendre.
Que b res del mn no s pot girar la pena
hon se pot dir gran leyaltat abit.
Ax men pren: tant he l cor enfortit
quel fict amor de mi no uhr deffena.

205

25

30

35

23. Ofertaus N; abrao N.

24. uengar N.
29. empesa interlineat damunt el mot
encessa ratllat N. 30. satraueix N. 31. uejen cendre N. 32. sforch N. 36. lealtat
N. 37. ell cor N. 38. noura defenca N.
perdonar-vos (remetre). El meu cor lleial satreveix a donar-vos escala franca, ja que
us veu cansat. Si no em creieu, no sou forat a fer-ho [a pujar al cor de la dama, o
a creure-la]; per, aleshores, si penseu aix (si u trobau), el meu cor no us tancar
dins la seva pres (sa tancha). venyar, venjar (= reivindicar, reclamar, DECLC, IX,
119). Remarquem la ironia de loferiment: la dama li ofereix el seu cor, per tal com
creu que el galant, cansat damor, no hi voldr o b no hi podr ascendir; altrament,
cal deduir que no li oferiria de pujar aquesta escala. Igualment, lamor s associat
amb la manca de llibertat, o empresonament, motiu molt freqent en la lrica europea
medieval, i que fou especialment desenvolupada al segle XV. Amb aquests versos respon
a la petici que el galant li ha fet a la tornada del poema anterior, tot interpretant a
la seva manera (la de la dama) el mot recobreu de lenamorat (VII, 68).
30. leuger, lleugerament.
31-32. Aquell que s lleial no ha de tmer les grans penes damor, per molt que vegi
que aquestes sinflamen. Tembre, tmer (DCVB, X, 202).
33-34. Aquest esfor i aquestes armades mans amb qu lenamorat sha de defensar de
les proves amoroses o els sofriments damor s la lleialtat, com queda explcit al vers 36.
38. fict amor, o amor fals, oposat a la bon amor, o amor lleial, de la qual parlava
el galant al poema anterior (VII, v. 59).

206

ANTONI VALLMANYA
Qui per consell mal se mou e s derrocha
tot b perdut mereix hel que lin tocha.

V Dir no vull pus ne satisfer en rima,

segons mereix lo que m tremeteu dir:
en vs est lo pendr o lo jaquir,
e fer de mi, tant com volreu, estima.
Hagau per cert part damor s ventura!
E mor s grat? Segons lo meu concepte,
si lcit fos a mi dir tal effecte,
posara dol ll hon delit atura!
No s pot b dir, quant dos volers pratiquen,
que lagreugat ses fores muntipliquen.

40

45

50

39. concell K; consel N; derocha N.

40. el que N.
42. tramateu N.
43. gaqujr
N.
44. damj N; stjma N.
45. Ajau N.
46. Amor N.
47. ffos N.
48. La r de
Posara escrita damunt una lletra anterior, d?, com si el copista, desprs dhaver escrit
Posa hagus iniciat el mot segent, dol, i, advertit lerror, lhagus esmenat K; Possara
N; dalit N. 49. Entre Nos i pot, be ratllat K. 50. agraugat N; multipliquen K N.
39-40. La dama retreu al seu galant que el seu amor feble o amor ficte lha dut a creure
els mals consellers, personatges sempre negatius, destructors de lamor corts. Crec que hel
daquest vers lhem dentendre com a article i antecedent del relatiu que ve desprs, tot b
perdut mereix hel que lin tocha. De manera que entenc loraci de la manera segent: Aquell
qui es mou i es derroca per mal consell mereix tot b perdut i tot all que lin toqui.
43. jaquir, deixar (DCVB, VI, 742).
45-48. Versos potser una mica difcils, especialment per causa de la frase que ocupa
el primer hemistiqui del vers 46, la qual contradiu les altres afirmacions que la dama
fa respecte a amor. Crec, per tant, que la frase en qesti cal entendre-la com una
exclamativa de sentit irnic, o una interrogativa que espera com a resposta un no.
En efecte, desprs dhaver afirmat que una part damor s sotmesa a les variacions
de ventura (v. 45), s impossible que afirmi que amor s grat, duna manera absoluta;
per, de seguida, tornar a insistir en la combinaci de delit i dolor que amor comporta
(vv. 46-48). El terme ventura, sinnim de sort i de fortuna (usat sovint en el seu
sentit exclusivament negatiu, cas perills, perill, situaci perillosa, DCVB, X, 721),
introdueix novament aquest tema tan del gust de Vallmanya (veritable leitmotiv daquests
tretze poemes), que hem trobat tamb a la composici anterior (VII, 49), i que ser
desenvolupat, amb el ttol de Sort, al poema X, en laspecte exclusivament amors, a
diferncia, del poema IV, dedicat a la fortuna en les seves actuacions de carcter universal.
49-50. No es pot pas dir, veritablement, que, quan dues voluntats tenen relaci, el greuge
multipliqui les forces de lagreujat. pratiquen, tracten; tenen tracte o relacions (DCVB,
VIII, 812). En aquests dos versos, la dama respon negativament a lafirmaci feta pel
galant tamb a la darrera cobla: Si mha greugat, mes fores muntipliquen (VII, 61).

POESIES

207

Tornada
VI Retret damor ja us veig, com pronostiquen
vostras clamors de ffaltes de natura.
Si m rescriviu, daltri no gau figura,
e, si us planyeu, dau rah per qu us piquen;
car dels canats Amor consent lur guisa,
e, quant ve puys al penedir, allisa.

post 50. Tornada en vermell en J.

54. dar K; rao N. 55. concent N.

51. Ratret N.
52. faltes N.
56. panadjr N.

55

53. descrjuju N.

52. ffaltes de natura, ingratitud. La dama protesta del fet que el galant lacusi de
crueltat.
53. daltri no gau figura, no em prengueu per una altra; remarquem com la
correspondncia escrita entre els dos enamorats queda aqu explcita.
55-56. La dama insisteix en el fet que el problema del seu galant s que est cansat
destimar-la. Amor consent aquest fenomen (lur guisa), [fins i tot sense que lenamorat
se nadoni], per, desprs, quan lenamorat sadona del seu error, Amor allisa. Entenc
aquest darrer verb en el sentit figurat de castigar, renyar, fer sentir culpable, etc. Cap
diccionari, curiosament, no registra aquest sentit dins el verb allisar, per s en el
substantiu allisada (DGLC, DCVB, DLC). El DECLC (V, 220) no contempla el vocable
en el sentit figurat dins la variant allisar, sin en la forma llisada, tot advertint que
no s repressi sin noms pallissa, fart de llenya i no s comarcal sin del catal
central i tot loriental. En cap cas no hi trobem exemples medievals, de manera que
si aquest mot-rima vallmanyenc lacceptem usat en aquest sentit seria el document
escrit ms antic que fins ara ens ha arribat.

208

ANTONI VALLMANYA

IX
PER UNA MONGA QUIM TRAMS A UN SEU ENAMORAT

SENTIR NO POT UN AMOR TAN ENCESA

Tres manuscrits:
J, f. 234v, Vallmanya ma feta per vna monga quimtrames a vn seu enamorat.
K, f. 203r, Vallmanya ma feta per vna monga quim trames a vn seu anamorat.
N, f. 157r, Valmanya mafeta per vna monya Quim trames a vn seu anamorat.
Manuscrit base: J.
Edicions: TORRES AMAT, 1836, p. 639 (rbrica, estrofa I, i tornada); GMEZ,
2000, ms. N, f. 157.

I Sentir no pot un amor tan encesa,

tristor ne dol tant com vuy sent la mia;

Linterior de les majscules inicials de cada vers s acolorit amb groc. La inicial de cada
estrofa s de color vermell. Els noms dels herois i les herones sn subratllats en vermell
en J.
1. Caplletra groga i spia, amb ornamentaci floral: la tija de color verd i les
flors, vermelles i blaves, amb tocs de color groc a linterior de la flor en J; els versos
1-26 sn escrits pel segon copista K.
Vegeu la composici analitzada i comentada supra El cicle de Valldonzella.
1-2. Crec que la dificultat daquesta frase rau en el seu hiprbaton i en el fet que linfinitiu
sentir i la forma de present daquest mateix verb, sent, no tenen un mateix subjecte: Jo sento
avui una amor tan encesa, tanta tristor i tan dolor com [ning] avui no pot sentir. Amb
aix, la dama no fa ms que repetir els tpics de costum en la tradici amorosa cortesa:
ning no estima com lenamorat, ni cap enamorat tampoc no sofreix en la mateixa mesura.

POESIES
temps passar puch en res que pler me sia,
sin quant he de vs nova tramesa.
Consent-mo Sort que no permet jo us vega.
Alegrim punt de vs, amat de mi,
ab qui parlar e riure nsemps puys dega
daquell bon grat que tostemps vos hagu.
II Ten gran voler yo crech nos pot compendre,
ne ms desig pugue portar qui ame;
queb tals enuyts com yo stich no desame,
da alg nos quim pugua rependre.
Lesperat temps per als mals dar ajuda
ffuig-se de mi ab molta voluntat
e fam lunyar quim t la pensa muda:
no u fera x si fos en libertat!
III Aquell esper quib passim rahona,
de plors, sospirs, moltes veus me vehta;
tard s la mort de mi quant sabilita
larma n exir: tant mon cor en plor dna!

209

10

15

20

3. ma sia K. 4. e dauos N. 5. Concent K; jom J K N ; vege? esmenat vage? K. 6. Alagrim

esmenat Alegrim K. 7. Abans de quim, que abreujat i ratllat K; erurensemps K; erjusensemps
N; degua N. 8. aguj N. 9. Tan K; jo N; nospot N. 11. anuygs N; jo N. 12. pugua
rapendre N. 15. lapenca N. 16. faraxi esmenat feraxi K. 17. sper K; paciom raona N.
18. uejta N. 19. damj N. 20. Larmanaxir K; Larmenaxjr N; abans de mon, com ratllat K.
5. Ms. jom, esmeno dacord amb el sentit que demana el context.
6. punt: ha dsser una reducci de la locuci temporal en punt o al punt, a linstant
(DCVB, VIII, 985).
7. puys, puix, desprs, doncs (DCVB, VIII, 974).
9-12. La dama continua insistint en els tpics ja exposats a linici del poema, ara
intensificats amb la referncia a la seva fidelitat a tota prova.
13-16. El temps, esperat o desitjat en certa manera com a remei per als seus mals,
s a dir, com un ajut per a oblidar, no li s de cap servei; al contrari: no lajuda a
oblidar i allunya el seu enamorat (quim t la pensa muda); la manca de llibertat que
la dama pateix li impedeix de resoldre aquest conflicte.
17. esper, esperana (DCVB, V, 410).
18. veus, vegades (DCVB, X, 152). vehta, transporta (vegeu supra poesia III, v. 59 n.).
19-20. La dama desitja la mort: la seva nima est presta a abandonar el cos, per
la mort no arriba; de mi (v. 19) s lobjecte preposicional dexir (v. 20); arma, nima
(DCVB, I, 866).

210

ANTONI VALLMANYA
Dolgue-us un poch la mia trista vida,
siau curs a mos desigs suplir;
pus tant sou cert mon voler no us oblida,
la vostr amor fu-me sovin sentir.

IV Del que us doleu, me pusch yo molt pus dolre,

per los tants ulls quim tenen sovin guarda;
lo pensament jam combat em reguarda
ab tant esfor que los mals no pusch colre.
Pensar podeu, e persona cascuna,
queb ms desig que vs esper lacost;
com Tisbe fu, sola nant per la luna
al loch emprs, a Pramus molt tost.

25

30

21. hun N.
22. curros amb la primera r ratllada, i abans daquest mot, cor ratllat
K; dasigs N. 24. soujnt N. 26. soujnt N. 27. Reprn la feina el primer copista K;
pencament N. 29. epercona N. 30. Quemmes N; sper N.
28. colre, mantenir (DCVB, III, 281).
30-32. La dama s ms ansiosa de trobar-se amb el galant que no pas ell; aix com
Tisbe fu respecte a Pram, ja que arrib abans que aquest (molt tost), al lloc acordat
(al loch emprs), anant sola de nit, a la llum de la lluna (sola nant per la luna).
Pram i Tisbe, dos joves de Babilnia dextraordinria bellesa, vivien en cases venes,
separades noms per una paret. Des de petits sentiren una forta atracci mtua, que es
convert en un amor intensssim en arribar a la pubertat. Aleshores, i com era costum
de fer amb les donzelles, Tisbe fou reclosa a casa seva, fins que fos desposada al gust
dels seus pares (tenim ja, doncs, el motiu de la donzella o la dama empresonada o
enclaustrada i vigilada, que s un dels diversos motius que presideixen tot el cicle de
Valldonzella). Els jovenets deixaren de veures amb la llibertat amb qu ho havien fet fins
a aquell moment; per descobriren una escletxa, ignorada de tothom, que comunicava
les dues cases, i a partir daquest moment, van mantenir un contacte diari a travs
daquesta petita obertura. Un dia, decidiren de fugir plegats, i acordaren de trobar-se
aquell vespre a la font de la morera prop de la tomba del rei Ninos. Tisbe arrib
la primera, en una nit de clar de lluna; per, en sser a prop del lloc, vei un lle
amb la boca plena de sang que volia beure en la font, i Tisbe corregu a amagar-se.
En lagitaci daquells moments, perd el vel que la cobria, el qual fou esquinat pel
lle, que el deix aix mateix tenyit amb la sang que duia encara a la boca. Arribat,
aleshores, Pram reconegu el vel de Tisbe i, creient que havia estat devorada per la
fera, es don mort amb lespasa. Passada una estona, Tisbe va tornar al lloc de la
cita, confiant que el lle hauria marxat, i trobant Pram moribund, es tragu la vida
amb lespasa dell. El fruit de la morera, que havia estat blanc, es torn vermell per
causa de la sang daquests enamorats. Tanmateix, s dubts que Tisbe fos la primera
a arribar al lloc, ja que el lle que veu a la font no pot sser altra cosa que el mateix
Pram, que se li manifesta transformat en una fera pels efectes de la passi (el fet
que en algunes versions sigui una lleona no crec pas que ens obligui a rectificar la

POESIES

211

V Crrech ja tinch als prechs vostres complaure.

Degua preguar ab devota manera
lo Redemptor, per lo b qui sespera,
que del voler vostre nom vulla raure.
En mi jo us prech hagau vs conaxena,
perqul meu cors nos vaga x perdent;
com fins ac de prou desconaxena
majau usat, vege-us ara sovent.

35

40

Tornada
VI Retret damor no siau ne parena,
mostreu damar en loch mi offenent;
enceneu-vos en mi, qui us fas valena
que mort haur romprel namorament.

33. Carech N. 37. hajau N. 40. husat vejeus N.

en J. 42. ofanent N.
44. aura N; rompel K.

post 40. Tornada en tinta vermella

nostra interpretaci del mite, ja que all que interessa no s tant el sexe de la fera,
sin, al meu entendre, la seva condici de monstre o bstia irracional i ferotge). El vel
esquinat i ensangonat i la desaparici metafrica de Tisbe fan clarament referncia
a un acte sexual violent, duna fora desconeguda fins aleshores dels dos jovenets.
Desaparegut el lle, s a dir desapareguda la fera de la passi, Pram apareix, o
dit duna altra manera, es fa conscient dall que sha esdevingut; i, davant la sang, i
creient la seva enamorada morta (la qual podem imaginar ms o menys inconscient),
se sucida pres pel desesper i el sentiment de culpabilitat. s aleshores quan, Tisbe,
recobrat el coneixement, apareix de nou, i, veient Pram moribund, es clava tamb
la seva espasa. El mite exposa el final invitablement trgic de lamor desmesurat, o
dit duna altra manera, de naturalesa sobrehumana, la qual cosa el fa necessriament
secret, prohibit dels homes i intensament apassionat; aspectes simbolitzats per la lluna,
com a divinitat nocturna, la responsable de tot, i la tomba del rei Ninos com a smbol
de la mort (Ovidi, Metamorfosis, IV, 55-166; Boccaccio, De Claris Mulieribus, XII).
33. Culpa ja tinc pel fet de complaure els vostres precs.
34-36. La invocaci al du cristi s freqent en tota la poesia medieval, sovint associada
a rogatives al du damor, i en afers gens ortodoxos segons la preceptiva cristiana; en
aquest cas, per, essent, a ms a ms, la dama una monja, la pregria resulta encara
ms sorprenent. raure, esborrar (DCVB, IX, 174).
37. conaxena, reconeixena, mostra dagrament (DCVB, III, 382), s el contrari de
desconaxena o ingratitud del vers 39.
41. No us aparteu damor ni tampoc no menganyeu; parena, semblana que no
respon a la realitat (DCVB, VIII, 247).
43. valena: cap dels significats donats pels diccionaris: valor, preu (DCVB, X, 645),
auxili, suport, valor, preu (DECLC, IX, 23) sadequa plenament al sentit que aqu
demana el context, promesa, jurament.

212

ANTONI VALLMANYA

X
SORT
EN LAHOR DE LES MONGES DE VALLDONZELLA,
HON PARLE DE UNA DESCONEXENA A ELL FETA

ALS DESIGANTS A CONSEGUIR LO PREMI

Dos manuscrits:
J, f. 237v, Obra Jntitulada sort feta per Nanthonj uallmanya notarj en lahor deles
monges de ualldonzella hon parle de vna desconexena a ell feta.
K, f. 203v, Obra Jntitulada sort feta per Nanthonj vallmanya notari en lahor deles
monges de valldonzella hon parle de vna desconexena aell feta.
Manuscrit base: J.
Edicions: TORRES AMAT, 1836, p. 639-649 (edici completa, amb la nota al marge
de la primera estrofa, les notes a peu de pgina i la signatura Vallmanya al
final, noms hi manquen els noms de les tretze monges al marge esquerre de
cadascuna de les estrofes a elles dedicades); AUFERIL, 1986.

Rbrica de color vermell; linterior de la O dObra, N de Nanthonj i U de Uallmanya

est acolorit amb groc; les inicials majscules de cada vers sn aix mateix acolorides
amb groc; la inicial de cada estrofa s de color vermell, i igualment s daquest mateix
color lapariat amb qu es tanca cada estrofa; els noms de les monges escrits al marge
esquerre sn de color vermell, els dels herois i les herones sn subratllats en vermell
en J.

POESIES
I Als desigants a conseguir lo premi*
daquells desigs qu Amor los affalague,
ms eloqents, honorosos en gremi,
la mia sort intim, que no samague.
Jo, perillant en amor avanada,
ms desigant del ques pot conseguir,
ma voluntat cogitant no fallir,
pena sent que no ms amanada;
que j alterada
menamorada

213

10

1. La caplletra s de color groc sense ornamentaci floral; la nota al marge dret de la

primera estrofa s de color spia; les altres anotacions abundants en aquesta composici,
sn de color vermell en J. per lo dit Vallmanya; digmenge K.

Vegeu la composici analitzada i comentada supra El cicle de Valldonzella.

1-4. Passatge potser una mica difcil per causa del vers 3, que sembla que ha de modificar
desigants (v. 1), i la presncia en aquest vers del mot gremi, rar al segle XV. El poeta sadrea
als qui desitgen aconseguir el premi dAmor; exactament: als desitjants a aconseguir el
premi daquells desitjos amb qu Amor els afalaga. No hi ha dubte que aquests desitjants
del premi dAmor han dsser els altres poetes, s a dir els altres enamorats, dacord
amb la tradicional identificaci entre trobador i enamorat establerta per lAmor
Corts. El poeta sadrea, doncs, als altres enamorats, o als altres poetes enamorats,
que cerquen el premi dAmor. La frase darrera pot sser ambivalent, tot referint-se a la
vegada a aconseguir el favor de la dama i el favor de lauditori; en resum, a triumfar
com a enamorats en tots els exercicis estimulats per la passi amorosa, i, entre ells,
lexpressi artstica. Aquests poetes, o aquests enamorats, sn, s clar, els ms eloqents
(v. 3) i tamb els ms honrosos en gremi (v. 3). El mot gremi no s documentat com
a sinnim de confraria fins al segle XVII (DCVB, VI, 402; DECLC, IV, 641), per s usat
al segle XV per Andreu Febrer en la seva versi de la Commedia de Dante en el sentit
original llat de si matern, itali grembo (DCVB, VI. 402), que s, crec, el mateix amb
qu, metafricament, el fa servir Vallmanya: els poetes ms eloqents i els de nissaga
ms honrosa, entenent nissaga, o gremi, en el sentit dorigen, tradici, i tamb, s
clar, en el dinstituci; amb la qual cosa, el mot gremi usat per Vallmanya saproximaria
molt al de confraria que prendria ms tard. All que el poeta vol fer saber (intim, v. 4)
als altres enamorats s la seva sort, o, ms exactament, la seva dissort; una dissort que
no samaga, i que per tant ja no cal mantenir secreta, perqu tot la fa evident.
5-6. El poeta, encoratjat pels favors rebuts de la dama, ha prets arribar ms enll del que
es podia permetre. Lexpressi amor avanada la podem entendre en el seu sentit directe i
aix mateix en el significat que lavanament t dins la tradici trobadoresca: el progrs o la
recompensa amorosa progressiva de la dama envers el seu enamorat, o servent. El desastre,
doncs, shauria produt no pas per un gest de desconeixena o ingratitud de la dama, sin
per una manca de mesura per part del poeta en el coneixement o la petici dels seus drets.
7. Creient que no falliria en el meu propsit.
*Nota de lautor al marge dret de lestrofa I: Fon spandida la present obra per
mi, Anthoni Vallmanya, notari, en lo cor de Valldonzella, hon se tenia concistori,
digmenga a XXVIII de maig, any Mil CCCCLVIII.

214

ANTONI VALLMANYA
viu, en un punt, de ma favor distreta:
Qui tal dolor por tenir secreta?

II Lentendre meu presumint-la moguda,

qual ser pogus?, e nom fos gens notori,
e de greus mals fos ma pensa batuda,
a Pietat deman adjutori;
e, tot humil, ab manera dubtada,
essent ben cert no jut desminuhir
plant ni dolor, la pena b greu sospir,
an mirar sis fora revocada
ne sosseguada
dire n si nada.
E, quant prop fuy, digu: Nom vullau noure,
quen vs est que mon fet pugua cloure.
III Res no tement, la viu estar attenta,
ab gest mudat, en lo quen pogu veure;
tot ax prest, se mostr malcontenta
del per mi dit, ans no u poguera creure;
e girs tost ab forma desigada
en un delit qu a monges viu tenir;
mi oblidant, en lo quen pusch ben dir,
entr ellas ms perqu y fos collocada,

19. suspir K.

15

20

25

30

28. creura K.

13-16. Vaig comprendre que havia quedat irritada, per no mera gens notori quina
fos la causa de la seva ofensa; i, trobant-se la meva pensa batuda de greus mals, vaig
demanar ajuda a Pietat. moguda: excitada, commoguda (DCVB, VII, 632), en el sentit
dirritada. qual: quina cosa (DCVB, IX, 9; DECLC, VI, 887).
25. El poeta, irreflexivament, insisteix en all que ha estat motiu dofensa per a la
dama.
26-30. Remarquem la importncia que el poeta dna al gest de la dama, expressat
en aquests versos amb el mot gest (v. 26), forma, (v. 29) i delit, en el sentit dnim,
empenta, vigor (DCVB, IV, 107; DECLC, III, 60). Una nota ausiasmarquiana, sens dubte,
com daltres que trobem de tant en tant en lobra de Vallmanya, per que t tamb
inters perqu al poema XII, 27 trobarem tamb referncies al gest en boca del galant.
32. ms, met (segons el paradigma del verb prometre, DCVB, VII, 404, i VIII, 915).

POESIES
ffavoregada
e trimphada;
eb tal acord me dix: Per qut turmentes?
En res de mi esperana no sentes!
IV En un instant, dolor me fon aperta
ten asprament que del cors viurem cessa;
tot venint dan, tinch ya per cosa certa
e pronostich que seu gens nom confessa:
tan abtament la viu aperiada,
ffent son esfor se pogus acullir
ab les millors ques poden favorir.
Tractant dAmor, mostr ser-ne tochada,
e no penada,
hoc molt amada;

215

35

40

45

43. que K.
36. sentes, sentis (DCVB, IX, 835), remarquem ls del tu per la dama, cosa que
intensifica la distncia i la superioritat della, aix com el seu menyspreu cap al galant.
41. aperiada apariada, acompanyada (DECLC, VI, 255; DCVB, I, 754), alludeix, sens
dubte, a la companyia de les dotze monges que lacolliran, com ens dir de seguida
als versos 42-43, i amb les quals compondr el grup de tretze dames objecte de la
lloana triomfal del poeta, i centre daquesta composici. Com ja hem remarcat al
resum del poema, el nombre de persones el mateix de la Santa Cena s advers,
i cal relacionar-lo amb el ttol del poema. s clar que la dissort, en aquest cas, es
projecta damunt del galant i no pas damunt de cap de les dames.
42. esfor, vigor, fora (DCVB, V, 333). Sembla, per tant, que tamb podem entendre
el mot en el sentit de valor, qualitat; segurament que com a compendi de totes
les seves virtuts, les quals li confereixen aquesta fora o esfor que li permet dsser
acollida enmig de les millors dames dignes dsser lloades (v. 42-43).
46. hoc, sin, ans, ans al contrari; aquest valor adversatiu de ladverbi afirmatiu hoc
sembla ben clar en aquest vers, en el qual hoc s contraposat a ladverbi de negaci
del vers anterior; malgrat aix, no he trobat aquest significat registrat als diccionaris;
noms un cert valor aproximat amb la locuci hoc e, s ms, per tamb, sin
tamb (DECLC, IV, 799); per no acaba dsser ben b equivalent, ja que aquests
valors insisteixen en una afirmaci precedent, a rectificar-la tot incrementant-la; en
canvi, en ls que en fa Vallmanya hoc (sense cap altra partcula addicional) t un
valor netament oposat i adversatiu a la negaci anterior.

216

ANTONI VALLMANYA
e digu quant ab ellas fonch hunida:
Ffiant dAmor, ab turment pas ma vida.

Elionor
Vallsecha

V Havent desig de veure tal empresa,

a quina fi tal delit les menava,
viu della prop unan lo mn compresa,
abte, gentil, queb discret seny parlava,
sser mostrant de bondat aprovada,
sentint lo tot del ms ques pot sentir;
aparech-m ques fes aquesta dir
Elionor Vallsecha; tan honrada
se fonch mostrada,
e heretada
de tals virtuts quen trimpha sa fama:
No hac compar, en aquest, Ipodama.1

50

55

60

54. que K. Nota v. 60: theseu e Erculles K.

48. El vers s inserit entre una srie de versos que descriuen la fugida de la dama
fins a refugiar-se entre les altres monges, i aquesta presncia plstica del personatge
femen pot conduir a creure que s ella qui parla en aquest vers, per el verb digui,
forma de la primera persona del singular, descarta completament aquesta possibilitat.
Qui pateix s ell. Ella s lofesa.
51. unan lo mn compresa, una, entesa en les coses del mn.
54. Sentint totes les coses en el grau ms alt possible, s a dir: essent altament sensible.
56. Elionor de Vallseca. Filla de Jaume Gins de Vallseca i Isabel Sabastida, segons el
testament del 16 dabril de 1450 de Joan Sabastida, lies dHostalric, cavaller, domiciliat
a Barcelona, oncle dElionor de Vallseca, monja de Valldonzella (AHPB, Valent Rovires,
lligall I, Plec de testaments solts de diversos anys). No apareix en la documentaci exhumada
relativa al monestir. s possible que mors prematurament. Daquesta dama, el poeta en
remarca el seu sentit prctic, la gentilesa, la discreci, el seny, la bondat i la sensibilitat.
60. compar, igual, semblant, el mateix significat que aquest mot t en llat; sembla
que sigui un llatinisme introdut per Vallmanya, ja que no nhe trobat cap mostra ni
antiga ni moderna als diccionaris. Noms el DCVB dna entrada a compar, com a
neologisme musical, (To) correlatiu de si mateix, (DCVB, III, 332); ni el DGLC, ni el
DLC el recullen; pel que fa al DECLC, s que en dna entrada tot remetent a la veu par,
per no he aconseguit descobrir-lo dins daquest apartat; el sentit del vers ha de ser que

1. Nota que aquesta Ypodama fon una de les belles donas de Grcia, e fon
muller de Pirus, del linatge dels centauros, e per ella fon feta gran batalla entre Pirus
e Theseu e rcules, de una part, contra los centauros lo dia de les bodas de la dita
Ypodama, hon moriren molts centauros. Lo gran rcules parle de a en los seus Treballs.

POESIES
VI Clarament viu, ab forma cortesana
e gest estar, semblant una deessa;
dart musical mostr ser capitana,
ax cant com sentit de mestressa;
heb cant molt fi e maner artitzada,
Na Bola
pass un lay molt gloris dohir.

217

65

la dama s superior a Hipodamia. Hipodamia era filla dAdrast, rei dArgos i esposa de
Pirtous, rei dels lpites. El dia de noces, els centaures, que eren parents dels esposos,
embriagats amb el vi de la festa, intentaren violar la nvia i raptar les altres dones; la
qual cosa motiv lenfrontament entre lpites i centaures. Teseu, rei dAtenes, particip
en la lluita al costat del nuvi, fet que inici una estreta amistat i un seguit dempreses
entre els dos herois (Ovidi, Metamorfosis, llibre XII, v. 210-458). No he pogut localitzar
la referncia que dna Vallmanya, i no s si matreveixo a fer cap conjectura. Podrem,
per, suposar que cit de memria, en aquest cas, i es va confondre? Ovidi posa el
relat en boca de Nstor, que fou present a les noces i intervingu en la lluita. Acabat
el parlament de Nstor, Tleplem, fill dHracles, li retreu que no esmenti la lluita del
seu pare amb els centaures. Per lenfrontament dHracles amb els centaures no est
vinculat a les noces dHipodamia, sin amb lepisodi del senglar dErimant. El retret
de Tleplem no t altre sentit que minimitzar lempresa narrada per Nstor davant la
dHracles, que lluit abans i tot sol contra els monstres; cal, aix mateix, tenir present
lantic ressentiment de Nstor envers Hracles, el qual havia occit el seu pare Neleu i
tots els seus germans. El fet que la histria no sigui narrada en tercera persona, sin per
un personatge de ficci, aix com la presncia indirecta dHracles en el relat dOvidi i la
lluita contra els centaures en els dos casos, com tamb que en els dos episodis hi hagi
un banquet i els centaures sembriaguin amb el vi, i encara tamb lamistat dHracles
i Teseu, tot plegat podria explicar que Vallmanya hagus confs aquest episodi de les
Metamorfosis amb el del senglar dErimant, que potser coneixia mitjanant Los dotze
treballs dHrcules dEnric de Villena o De laboribus Herculis de Coluccio Salutati, com
apunta Riquer (1964: III, 192). Independentment, per, daquesta possibilitat, els episodis
de la vida dHracles li eren indubtablement coneguts grcies a les obres que integren
el seu marc referencial, explcit o implcit; especialment les segents: Virgili, Eneida, VI,
801-803; VIII, 287-305; Ovidi, Heroides, IX; Metamorfosis, IX, v. 1-272; XI, v. 194-220;
XII, v. 194-576; Sneca, Hercules furens, Hercules Oeteus).
61. viu, vaig veure. La primera cosa que el poeta remarca de Caterina Bol de Boixadors
sn els seus valors cortesos, s a dir de dama donada o entesa en lAmor Corts.
63-66. Aquests versos donen testimoni de lassociaci encara viva a la segona meitat del
segle XV entre poesia i msica, aix com de llur funci com a esbarjo social; una funci
no del tot extingida als salons elegants de la primera meitat del segle XX.
64. com sentit de mestressa: amb sentit de mestressa? La conjunci com sembla usada
amb valor preposicional, equivalent a amb; o b cal sobreentendre un verb tenint, entre
com i sentit. Sigui com sigui, la idea s indubtable: la dama va cantar de manera
excellent, com una mestressa del cant.
66. pass: aqu s indubtablement usat com a sinnim de cant (DCVB, VIII, 297, anar
dient o consignant una cosa que forma un conjunt o srie de parts que es reciten, es
llegeixen o sanoten successivament: passar un parenostre, una avemaria, etc.; passar el rosari).

218

ANTONI VALLMANYA
Lo sentit seu basta per discernir
tot cas damor; ax ns b stilada,
molt afrontada
e ben gosada.
Lo seu nom s Na Bol, Caterina;
de totes ms gentil, e que Lavina.2

70

71. ne boyl K. Nota v. 72: sues enehides K; jnfern K; sues clares dones K. Nota v. 79:
bibilonja K; seu triumphes J K; sues clares dones K; sues enehides K; sues clares dones
a xl capitols K; triumphes K; triumphes K. Nota v. 83: fill se esson J; fill so esson K;
bochassi K; sues clares dones K. Nota v. 84 manca en K.
68. estilada, acostumada (DCVB, V, 551).
69-70. La dama acomet de front Amor i s tamb ben auda envers ell.
71. Caterina Bol de Boixadors, filla de Joan Bol de Boixadors, noble, domiciliat a
la ciutat de Tarragona, senyor del castell de Montoliu (AHPB, Antoni Vinyes, lligall
26, L tercium manuale comune, 1474-1476, 16 de mar de 1475). A partir de 1474, s
documentada amb el crrec de cantora del monestir (Vinyes 1472-1476); Madurell 1976:
63-65). El 3 dabril de 1477, manumitia i deixava lliure el seu esclau Joan, de trenta
anys dedat, que havia heretat del seu germ Pere, senyor del castell de Montoliu, amb
el comproms de concedir-li la manumissi passats sis anys de servei (Madurell 1976: 24
i 27). El 1478, figura ja com a abadessa del monestir. Mor el 28 de desembre de 1503
(Abadiologi; Paul 1972: 50 i 153). Lhem trobada com a abadessa en dos documents
notarials de 1481 i 1488, respectivament (AHPB, Antoni Palomeres, lligall 7, Manuale
duodecimum 1479-1483; 6 dabril de 1481; Dalmau Ginebret, lligall 5, Manuale vicesimum
tercium, 1488-1489, 8 i 10 de setembre de 1488). Figura en larbre genealgic de la
famlia Bol a la GEC, III, 663, per sense referncia a la seva condici de monja de
Valldonzella. El poeta ens la mostra altiva, molt dotada per a la msica i el cant, i
sensible a lamor. En aquesta darrera virtut sembla haver-hi excellit i sofert (v. 68-70).
s, sens dubte, dentre totes les monges daquest cercle potic, la dama que aplega els
valors ms purs de lAmor Corts; cosa que ja ha dit de seguida el poeta, en iniciar-ne
lelogi: Clarament viu, ab forma cortesana/ e gest estar, v. 61-62).
72. Lavnia, filla del rei Llat i dAmata, i esposa dEneas. Fou requerida en matrimoni
per Turn, rei dels rtuls; uni a la qual era favorable la reina Amata; per els oracles
shi van manifestar en contra, i el rei Llat promet la seva filla a Eneas. Aix provoc
la guerra entre els rtuls i els troians, resolta finalment a favor dels segons mitjanant
un combat singular entre Eneas i Turn (Virgili, Eneida, VI, 764, i VII-XII; Dante,
Inferno, IV, 126; la referncia a lobra de Boccaccio s exacta).

2. Nota que aquesta Levina fon filla del rey Lat e de Amata; la qual vench del
linatge de Saturn, e fon molt singular e bellssima senyora. Per ella fon gran batalla
entre Turnus e Eneas. Parla de a Virgili en lo dotz libre de les suas Enehides, e
Dant en lo quart captol del seu Inferno, e Johan Bochassi a xxxviiii captols de les
suas Clares donas.

POESIES
VII Ab un esguard e discreta manera,
alegre cor e grcia donosa,
en lur retret, viu NAldona Janera
seura b semblant de dona graciosa,
de gentil art mostrant sser fundada,
Na Janera
segons mon juy ne pogu presumir.

219

75

74. donosa, plena de bellesa, airosa (DCVB, IV, 568; DECLC, III, 26).
75. Aldona Gener. Firma un document juntament amb altres monges del monestir
de Valldonzella el 30 de desembre de 1450, AHPB, Joan Franc major, lligall 23,
Tricessimum sextum manuale, 1449-1451). En el Primus liber negociorum, la trobem
com a priora, a partir de 1473. Sembla que tingu un paper destacat durant el cisma
de Valldonzella dels anys 1469 al 1472, a favor de Francina Sarriera, elegida abadessa
el 1472, i en contra de Violant Saiol (a la qual va dedicada lestrofa segent), que
pretenia aquest crrec. Lenfrontament entre Aldona Gener i Violant Saiol devia
sser ferm, ja que, a la mort de labadessa Sarriera, Aldona Gener, actuant com
a priora, deman la presncia de labat del monestir de Santa Fe, de la dicesi
de Saragossa, o dun comissari o sotsdelegat, perqu presids lelecci de la nova
abadessa, que tingu lloc el 26 de febrer de 1476. Aldona Gener, malalta, vot
des del llit, a favor de Francina Joana de Casanova, s a dir, en contra novament
de Violant Saiol, la qual va sser elegida abadessa al cap de vint dies, en morir
Francina Joana de Casanova a causa de la pesta (Vinyes 1472-1476; Casas i Homs
1967; Paul 1972: 47-50; Madurell 1976: 20, 43, 49-65); Desprs de la darrera data,
el nom dAldona Gener desapareix de la documentaci exhumada; s possible que
mors tamb a causa de lepidmia que assotava la ciutat des de lagost de 1475 i
que no desaparegu fins a loctubre de 1476. Aldona Gener sens revela, doncs, com
una dona bregosa, cosa que Vallmanya sembla que ja havia intut. La presncia de
Medusa, Medea i la Sibilla, totes associades a Aldona Gener, indica una intelligncia
temible. Remarquem que s justament aquesta virtut la que el poeta destaca en darrer
lloc, com si la volgus ressaltar per damunt de les altres. Tot plegat no excls de
desmesura. Carcter fort i enrgic, com sescau a una priora, per no pas mancat
de discreci, alegria i grcia. Tisbe i Dido subratllarien aquests darrers valors. En
resum, s, sens dubte, el carcter ms atractiu i fascinant daquesta llista que ens
pinta Vallmanya. Una dama plena de clarobscurs. No s estrany que lautor li atorgui
cinc herones a ella sola, mentre que les altres shan dacontentar amb una, o fins i
tot cap, com les quatre darreres.

220

ANTONI VALLMANYA
Tisbe, Did ne Medussa dquirir3
pogueren tal enginy de nomenada;
ax ornada
e avisada:

80

79. Tisbe: veg. poema IX, 31-32. Dido: veg. poema III, 132 (s. v. Eneas); i XIV, 69.
Medusa s la ms famosa de les tres grgones, fins al punt dsser considerada la Grgona
per excellncia. Eren filles de Forcis, i habitaven a lAtlntic, a lextrem Occident, s a dir
prop del regne dels morts, all on mor el sol. Inicialment, fou una divinitat primordial
prehellnica, la Deessa Mare ctonicolunar, associada amb la serp, que amb larribada
dels invasors indoeuropeus fou sotmesa a un procs de desprestigi com totes les altres
divinitats femenines de les cultures matriarcals prehellniques, substitudes pels dus
patriarcals olmpics. En el perode hellenstic, se la consider un sser hum vctima
dun greu pecat darrogncia que desferm la ira i la venjana dAtena. Segons aquesta
llegenda, Medusa era una princesa famosa per la seva bellesa, i, especialment, pels seus
cabells dor i la seva mirada, fins al punt que, excessivament envanida, va pretendre
rivalitzar amb Atena, la qual la transform en un sser repugnant, amb serpents enfurits
a manera de cabells, i una mirada terrible que transformava en pedra qui gosava mirarla. Segons una altra versi, Medusa hauria profanat un temple dAtena, fent-hi lamor
amb Posid. Perseu, guiat per la deessa, aconsegu tallar el cap del monstre, del qual
va nixer el cavall alat Pegas. La testa de Medusa, bo i tallada, mantingu el seu poder
de petrificar qui gosava mirar-la, i Atena en tragu profit collocant-la al bell mig de la
seva gida. Els serpents que actuen com a cabells sn evidentment el smbol principal
de la Gran Deessa primordial, posteriorment convertit en smbol negatiu amb larribada
del patriarcat. Vallmanya ofereix nicament la part amable de la llegenda hellenstica,
i silencia la part monstruosa, ben explcita en la versi que ofereix Boccaccio i que ell
segueix, i per tant coneixia b; la qual cosa fa pensar que el mite de la Grgona no era
encara prou conegut a la seva poca, altrament hauria resultat ofensiu per a una dama
que la comparessin amb tal personatge (Ovidi, Metamorfosis, IV, 765 i s.; les referncies
que dna lautor sn suficientment exactes).
79-80. Ni Tisbe ni Dido ni Medusa no van poder adquirir tal enginy fams (com
el vostre). Sobre el mot nomenada, anomenada, vegeu DECLC, V, 954; DCVB, VII,
779.

3. Nota que aquesta Tisbe fonch de Babilnia singular dona, e mor per amar molt
Pramus, son enamorat. Fan menci Patrarcha en los seu[s] Triumfes, en lo segon captol,
e Johan Bochassi ne fa menci a xii captols de les suas Clares donas. Dido fonch regina
de Cartayna, mor per amar molt Eneas, troyh. Da parla Virgili en les suas Enehides
en lo segon libre, e Johan Bochassi en les suas Clares donas a xxxx captols, e Dant en lo
seu Infern a sinch captols, e Patrarcha al quart captol dels seus Triumfes. Medussa fon
filla del rey Forcho del regne de Athalntica; la qual fon bellssima sobre tota natura, e
faha star los hmens inmobles. Parle de a Patrarcha en los seus Triumfes en lo quart
captol, e Dant en lo seu Infern a viiii captols, e Johan Bocassi de les sues Clares donas
a xx captols.

POESIES

221

Ms en amor may nos mostr Madea,4

ne en saber tant la nobl Aritea.5
VIII Clarifficant laplech per sa mesura,
unas mostr vers mi en semblant guisa;
de bons costums parexent haver cura
e dabtitud ab si portar divisa,
car ses virtuts li dan fama bonada,
que tot quant t s digne possehir.
Sayola
Rah gran vol, en lo queb pensa mir,
per dignitat sia ss declarada,
per mi lohada
e ordenada.

85

90

90. tout K. 93. la o de lohada escrita damunt una vocal anterior K. Nota v. 96: sues
K. Estrofa IX: el cognom Relada escrit al marge manca en K.
83. Medea: vegeu el poema III, 132 (s. v. Json).
84. Eritrea, una de les sibilles, anomenada aix perqu durant molt de temps va viure
a ritres (Ldia). El seu nom original s Herfila (estimada dHera). Va predir la
destrucci de Troia, lascens, glria i decadncia de Roma, lencarnaci de Crist, aix
com la seva passi, mort, resurrecci, ascensi i el seu retorn el dia del Judici Final.
En la cultura cristiana sha convertit en la Sibilla per antonomsia, i, encara que no
reconeguda com a santa per lEsglsia, la seva devoci fou sobretot important a ledat
mitjana i al Renaixement. (La referncia de lautor s exacta.)

4. Nota que Madea fon filla del rey Oetes, la qual fon singular dona e bellssima;
am molt a Jsson, fill de sson. Parla de a Guido de Columpnes en lo seu Troy, e
Patrarcha en los seus Triumphes en lo primer captol, e Dant en lo seu Infern a xviii
captols, e Johan Bochassa en les suas Clares donas a xvi captols.
5. Nota que aquesta Eritea fon una de les sibilles, sobiranament nobla; aquesta
proffet tot lo fet dels romans, hac gran scincia. Parle de aquesta Johan Bochassi en
les suas Clares donas a xviiii captols.

222

ANTONI VALLMANYA
s lo seu nom Na Violant Sayola:
magnifficar nos pot tant Camiola.6

95

IX Ab plasent gest e falaguera vista

e dons ris e forma delitabla
95. Violant Saiol. Filla de Miquel Saiol, ciutad de Barcelona, que en el seu testament,
fet el 21 de setembre de 1448, deixa a la seva filla Violant, monja del monestir de
Valldonzella, 100 sous anuals (AHPB, Joan Franc major, lligall 21, Liber tertius
testamentorum et codicillorum, 1429-1456). s una de les protagonistes del cisma que
es produ a Valldonzella desprs de la mort de labadessa Angelina Despl, a principi
de 1468. El crrec abacial sel disputaven Violant Saiol i Francina Sarriera. Aquest llarg
plet fou resolt el 28 de novembre de 1472, per un tribunal arbitral, integrat per Miquel
Delgado, abat del monestir de Poblet, Bernat Cardona, capell major de la capella reial,
i Llus Casalduc, monjos cistercencs, que es pronunciaren a favor de Francina Sarriera
(Casas i Homs 1967: 63-64). L11 de mar de 1473, Valldonzella reb la visita cannica
de labat del monestir de Santa Fe, de la dicesi de Saragossa, visitador i reformador
de tots els monestirs cistercencs masculins i femenins, el qual llo, confirm, aprov
i ratific la sentncia del tribunal arbitral. Tot fa pensar que un dels greuges contra
Violant Saiol era la venda de la propietat anomenada Valldonzella la Vella, ja que aquesta
operaci fou anullada, i es recordava la incapacitat dels abats i presidents de monestirs
i convents del Cister de vendre o alienar propietats pertanyents a lorde (Madurell 1976:
54-56). Fou elegida abadessa el 18 dabril de 1476, al priorat de Natzaret de Barcelona,
on la comunitat de Valldonzella shavia refugiat a causa de la pesta. Joan Estany, prior
de Natzaret, presid lacte (Paul 1972: 50; Casas i Homs 1967: 68; vegeu, a lAHCB, lacta
notarial redactada per Antoni Vinyes, Primus liber negociorum, amb data del 19 dabril
de 1476). Entre el 28 de novembre de 1472, data de la sentncia arbitral a favor de
Francina Sarriera, i el 18 o el 19 dabril de 1476, Violant Saiol devia gaudir duna certa
distinci dins la comunitat, ja que el seu nom sempre apareix en lloc preferent, fins i tot,
sovint, immediatament desprs de labadessa i abans de la priora, Aldona Gener (Vinyes
1472-1476; Madurell 1976: passim). Devia morir el 1478, quan Caterina Bol de Boixadors
apareix documentada com a abadessa (Abadiologi; Paul 1972: 50). Daquesta dama, el
poeta no ens diu res despecial; hi passa de puntetes amb uns quants tpics. Tanmateix,
la compara amb Camiola, dama obstinada, combativa equnime i inflexible.
96. Dama de Siena. Un cop casada, sestabl, amb la seva famlia a Messina. Passats els
anys i essent una vdua honorable i riqussima, es compad de latractiu Orlando, fill
bastard de Frederic II de Siclia, que romania presoner a Npols perqu el seu germ, Pere
II, negligia de pagar el rescat. Camiola decid alliberar-lo. Per consider que, perqu tal
empresa fos feta sense ofensa de la seva prpia honestedat, calia primerament contraure
matrimoni amb el presoner, que accept el tracte. Fet el matrimoni per procuraci, Camiola
pag 2.000 unces dargent pel rescat del seu marit, i aquest torn a Siclia, per no pas
a casa de la seva esposa, la qual qued profundament decebuda. Prudentment, fu per
manera de recordar-li els seus deures desps, de la qual cosa el jove es desentengu.
Aleshores, amb els papers a la m, el cit davant el jutge eclesistic, i Orlando hagu
de reconixer els seus deures. Per, feta pblica la veritat, Camiola rebutj el prncep,
amb un llarg discurs on relativitza el valor dels rangs socials, aix com el de la joventut
i la bellesa, sempre fugitives (Boccaccio, De Claris Mulieribus, CIII).
97. Si no fos per les referncies freqents a la poesia dAusis Marc, no valdria
segurament la pena de remarcar aquest elogi del gest de la dama.
98. dons ris, bella i graciosa rialla (DCVB, IV, 568, IX, 32).

6. Nota que aquesta Camiola fon muller de Laurenci, e fon natural de Cena,
e fonch de gran magnifficncia; la qual resplend en gran honestat e puritat. Parla de
a Johan Bochassi en les suas Clares donas a cent-e-dos captols.

POESIES

Ralada

de laltra part, alegre, no pas trista,

de b honest se mostr honorabla
una ques diu Na Beatriu Relada,
la qual en si fa lagria nudrir,
hel seu bell vis orne lo monastir;
ax Du lha dinsignes bns dotada
e prosperada
e graciada.
En ella, cert, causar no veureu ira:
inters gens no li fa Deanira.7

223

100

105

103. monestir K. Nota v. 108: Erculles K; seu triumphes J K; sues clares dones K. Els
versos 109-primer hemistiqui v. 136 escrits pel copista 2 K.
101. Beatriu de Relat. Filla de Pere de Relat, lies de Sapera, cavaller (AHPB, Valent
Rovires, lligall I, Plec de testaments solts de diversos anys; 23 de gener de 1462). La
trobem amb el crrec de bossera del monestir entre els anys 1473 i 1476 (Vinyes
1472-1476; Madurell 1976: 53, 55, 60, 63, 65). Daquesta dama en remarca sobretot
la bellesa, el seu atractiu fsic en general, adornat amb un gest plaent i un carcter
alegre. Si lobservssim atentament sota laspecte de Deianira, a qui s comparada, la
veurem perillosament ingnua.
108. La dama no pot sentir cap inters per lherona citada, perqu aquesta s inferior
en tot a ella; o, dit duna altra manera: Beatriu de Relat supera Deianira. De fet, el
que el poeta diu a Beatriu de Relat s totalment ofensiu! Deianira era filla dEneu,
rei de Calid, i dAltea, la qual era germana de Leda, per tant, Deianira era cosina de
Cstor, Pllux, Helena i Clitemnestra. Hracles la prengu per muller, desprs de lluitar
contra el riu Aqueloos, que tamb la pretenia. Al cap duns anys de residir a Calid,
Hracles sexili amb la seva esposa i llur fill, a causa dhaver mort un parent del seu
sogre. En el curs del viatge, hagueren de prendre els serveis del centaure Nessos, que
es guanyava la vida passant la gent a laltra banda del riu Evenos. El centaure, en
tenir Deianira als seus braos, intent posseir-la, per Hracles li dispar una sageta
emmetzinada. Abans de morir, el monstre digu a Deianira que si elaborava un filtre
amb la sang que se li escolava de la ferida podria servir-sen per recuperar lamor del
seu marit si aquest mai li era infidel. Quan Hracles volgu desposar ole, Deianira li
tramet una tnica impregnada amb la sang del centaure, que aboc fatalment Hracles
a una mort lenta i dolorosssima. Assabentada Deianira del seu error, se sucid.
Hracles, aconsellat per loracle de Delfos, puj a lEta, i, enfilat en una pira, orden
que hi calessin foc, cosa que ning no satrev a fer excepte el jove Filoctetes, al qual
Hracles, en agrament, regal el seu arc i les fletxes. Tan bon punt Filoctetes hagu
encs la pira, Zeus la fulmin i, sobre un nvol, transport lheroi a lOlimp (Sneca,
Hercules Oeteus; Dante, Inferno, XII, 68; Petrarca, Triumphus Cupidinis, I, 125, II, 7,
74; la referncia a lobra de Boccaccio s exacta).

7. Nota que aquesta Deanira fon filla de Oneu, rey, e fon muller de rcules lo
fort, e fon de singularssima bellesa e graciositat, e de gran alagrana; mor per aquesta
Nesseu, lo centauro, e rcules tamb. Da parla Patrarcha en los seu Triumphes, e
Dant, e Bochassi a xxii captols de les suas Clares donas.

224

Alosa

ANTONI VALLMANYA

X Voltant lesguard a la part ms sinestra,

pusch recitar que y viu Seren Alosa,
plena de seny, de discreci destra,
dir-se pot b que rahn sis reposa,
svia molt hen son parlar posada,
e lescoltat destrament repetir,
e lo seu juy no veureu divertir,
ans est ferm constantment e durada;
molt arreglada
e reposada:
Memorial deu fer della lo poble
com los romans de Vetria noble.8

109. Volent K. 112. sa; raposa K.

K. Nota v. 120: dones or K.

113. han K.

114. destrement K.

110

115

120

117. areglada

110. Serena Als. En el Primus liber negociorum apareix amb el crrec de cellerera,
durant els anys 1473 i 1475 (Vinyes 1472-1476; Madurell 1976: 51, 52, 60). El poeta
en destaca valors netament intellectuals: seny, discreci, saviesa, raonament i memria.
Aix mateix, s comparada a una herona que no t res a veure amb lamor, sin
amb la prudncia, el seny i el sentiment patritic. Advertim que Serena Als ocupa el
centre del poema, i que la seva estrofa s tamb situada al mig del conjunt de cobles
dedicades a les monges de Valldonzella. Com veurem en parlar de Serena Vallseca, la
dama segent, amb el mateix nom de fonts, posseeixen virtuts molt afins, les dues van
associades a dames sense histria amorosa i les dues tamb porten apellatius semblants:
de Serena Als diu que s plena de seny (v. 111) i un dels dos senyals de la dama
innominada del poeta, com ja sabem, s Archiu de seny. Sembla com si Vallmanya
ens volgus fer pensar que aquesta s la dama que, fugint dell, sha refugiat entre
les altres monges. Per, ben mirat, les nostres sospites es decanten envers Serena de
Vallseca, i creiem que Serena Als fa noms la funci de donna schermo.
114. En aquest vers, el poeta sembla que fa un elogi ben decidit a laprenentatge
tradicional, oral, i, per tant, memorstic, sense cap esperit crtic.
120. Mare de Gai Marci, anomenat Coriol per haver conquerit la ciutat volsca de
Coriol (s. V aC). Humiliat pel poble de Roma, i bandejat de la ciutat, Gai Marci sali
amb els volscs, assetj Roma i redu la ciutat a una situaci desesperada. Vetria es
present davant el seu fill amb lesposa i els fills de Coriol per recordar-li els seus
deures amb la ptria. Coriol ced a la pressi materna i fou assassinat pels volscs
(Tit Livi, llibre II, 33-41; Valeri Mxim, llibre V, captol II, 1; Boccaccio, De Claris
Mulieribus, LIII).

8. Nota que aquesta Vetria fonch romana, singular e bellssima dona en son
temps; aquesta preserv Roma de destrucci, e, per privilegi impetrat per aquesta,
aporten les donas or e perles e joyes de gran stima, e per aquesta sn fetes cortesias
a les dones de passar ans dels hmens. Parlen lo dit Bochassi a lii captols.

POESIES
XI Praticar viu ab ellas la honesta,
ab ulls inclins, Na Vallsecha, Serena,
prenent sa part de llur delit e festa,
sens derogar devoci que mena;
de totes gents pot sser reputada
archa de seny e monarchan legir.
Serena
Dentendran b veya questa fornir,
Vallseca
hen Du lohar sempre star arrepada

122. vallseca K.
127. Dentendren K.

225

125

126. lagir abans daquest mot, dues lletres lb? ratllades K.

128. En K.

122. Serena de Vallseca. Fou sagristana del monestir entre el 1473 i el 1477 (Vinyes
1472-1476; Casas i Homs 1967; Madurell 1976: 51-57, 60, 63, 66); i elegida abadessa el 4
de gener del 1504, desprs de la mort de labadessa anterior, Caterina Bol de Boixadors
(v. 71). Devia morir lany 1511 (Abadiologi; Paul 1972: 54, 153). El poeta en remarca
la humilitat (ulls inclins), la devoci, el seny, lafecci a la lectura, lespiritualitat. s,
sens dubte, de totes les dames citades, aquella a qui atorga uns valors ms alts i ms
acordats amb la seva condici monacal; no s, doncs, estrany que imagins per a ella
una herona que combins a la vegada els dos nivells ms oposats i ms admirables:
el recer espiritual duna banda, i la glria i el poder mundans, de laltra. s a dir:
humilitat i majestuositat. Per aix no s cert. Vallmanya falseja conscientment la
histria de Zenbia; la veritable histria de la qual no t res a veure amb all que el
poeta diu, i Vallmanya ho sabia. Tenim fora sospites de creure que Serena Vallseca
s la dama celebrada pel poeta. Es troba situada al bell mig de les tretze monges que
integren el grup (una cosa similar va fer Dante, segons ell mateix explica a la Vita
Nuova, VI, amb el nom de la seva dama, en aquest cas collocat al lloc nov, s clar,
dins una llista de seixanta, entre les quals hi havia tamb el de la donna schermo).
Aix mateix, aquests ulls inclins (v. 122) ens recorden, irnicament, aquells altres ulls
imprpiament elevats que foren causa de la perdici de la monja (poema III, 17-20).
La reina Zenbia ens fa pensar en una altra reina oriental, Semramis, amb la qual
la dama havia estat comparada a la poesia II, i on rebia qualificatius semblants als
dedicats ara a Serena Vallseca. En sser associada amb aquest personatge histric, la
figura de Serena Vallseca sens presenta en el fons com una veritable femme fatal;
aspecte que sescau justament a la dama protagonista de la histria sentimental.
Serena Als, si b comparteix el mateix nom de fonts, resulta fora anodina en
comparaci amb Serena Vallseca. A tot aix cal afegir que s una monja lletraferida
(v. 126) i lapellatiu archa de seny (v. 126) no nicament sassembla escandalosament
al senyal Archiu de seny, usat al primer poema juntament amb laltre ms freqent,
Retret dAmor, sin que la mateixa frmula la trobarem al darrer poema del cicle, el
nmero XIII, Novellament he sentida lempresa, com a mot rima, juntament amb
laltre senyal, tamb a manera de mot rima: qui dAmor sou retret (poema XIII, 27), que
sou de bon seny archa (poema XIII, 75). Aix mateix cal fer referncia a lambigutat
del nom Serena. Potser Vallmanya va elegir aquesta dama atret precisament pel seu
nom? Perqu en ella, com veiem, sacompleix la coincidentia opositorum, sintetitzada
aix mateix en el nom de Serena, no nicament perqu faci referncia a ladjectiu i
al monstre mitolgic, sin tamb perqu sense aquesta referncia darrera, el mateix
adjectiu femen s per si sol ambivalent (DCVB, IX, 854-855).

226

ANTONI VALLMANYA
e affectada,
santifficada.
Son espirit la far tant contemple:
habitar pot de Cenbial temple.9

XII Ab temps no tard e manera pulida,

dabtesa gran, plena de cortesia,
promptan obrar, das mostr fornida

130

135

131. esperit K. Nota v. 144: Saragossa K. Nota v. 156: bocassi K.

132. Zenbia contragu matrimoni amb Odainath, rei de Palmira. A la mort del
seu marit (de la qual possiblement fou responsable), govern en qualitat de regent,
es llan a una poltica independent de Roma i, a la vegada, imperialista, i el 270
proclam emperador el seu fill Wahballat; per lany 272 fou venuda per Aureli.
Segons una versi fora acceptada, va exculpar-se davant lImperi fent responsables
nics els seus consellers, entre els quals hi havia el filsof i preceptor seu, Cassi Long.
Conduda a Roma, a glria i triomf dAureli, fou perdonada i resid en una villa a
Tvoli (Boccaccio, De Claris Mulieribus, XCVIII). Vallmanya segueix, segons afirma, la
versi de Boccaccio, el qual combina els fets histrics amb el mite dAtalanta, la dona
del bosc, guerrera i casta. Ni aquest mite ni els fets histrics apareixen en la glossa
de Vallmanya; segons la qual, Zenbia seria princesa reial, no shauria casat, hauria
fundat un temple per fer-hi vida monstica i hauria esdevingut reina desprs que el
seu pare i el seu germ morissin sense successi. Ignorem don va treure Vallmanya
aquesta versi tan diferent, per ja hem vist que en moltes glosses selecciona els
aspectes afalagadors i silencia els que podrien resultar inadequats o ofensius a les
dames celebrades. No seria imposible, doncs, que, en aquest cas, hagi alterat ell mateix
la histria per satisfer els seus propsits literaris. Zenbia, com tamb Semramis,
haurien de figurar en la llista final de dames fatals, al costat de Sofonisba i Clepatra;
llista confegida pensant justament en la dama ingrata innominada. Creiem que s amb
aquesta ambigitat i amb aquesta irnica intenci que juga Vallmanya. Potser lautor
va establir una associaci entre el nom daquesta reina i el terme coenobium? Aquest
vocable s documentat als diccionaris llatinomedievals sota les formes coenobium,
cenobium i zenobium (vegeu Du Cange 1883: II, 390, VIII, 430; Bassols, Bastardas
et al. 1960: I, 539; Niermeyer 1976: 164-165).
133. manera pulida, bellament, llestament, hbilment (DECLC, VI, 644).
9. Aquesta Cenbia fon regina dels palmiranesos, e, estant infanta, renunci a
tots plers del mn; la qual hediffic un temple hon staven les qui votaven puritat, e,
quant fon lo temple fornit, e lo pare seu, qui ja era mort, e son frare aprs; qui aprs
son pare reg lo regne, com fos rey; abans que lo regne nos perds, ella renunci lo
temple e torn en lo mn. Parla de a lo dit Bocassi a lxxxxvii captols.

POESIES

Borga

Na Beatriu Borgan sa fizumia;

de pietat sser pot registrada,
espertan giny, subtil en acullir,
don se veu clar mereix tot bon servir,
quen voluntat no la veureu mudada
ans animada
e asforada.
Gran leyaltat en aquesta selleuje:
Ermoni no li fan a greuje.10

XIII Mir naprs, ab anims coratge,

b de report, una qu mor sinistre,
sobresvalent e donors linatge,
dactes zelants pot sser b registre,
de perfets dons e grat acompanyada;
ella mirant, nos pot neg nvellir.

227

140

145

150

136. Beatriu de Borja. Documentada com a monja conventual, juntament amb les altres
religioses del monestir, entre els anys 1473-1475 (Vinyes 1472-1476; Madurell 1976: 53,
55 i 58). El poeta li dedica una bona llista de qualificatius elogiosos, ben b onze;
destaquen, sobretot, els que fan referncia a lesperit de treball, intelligncia i la feina
ben feta (polida, hbil, diligent, enginyosa, voluntariosa, animosa i esforada). s aix
mateix adornada de valors espirituals (pietosa i caritativa) i civils (fidel i cortesa), valors
que tamb poden sser entesos dins lmbit de lamor corts, per aix el poeta diu que
la dama mereix tot bon servir, on el mot servir cal entendrel en el sentit trobadoresc
damar (v. 139). Lherona amb qui s comparada subratlla especialment la pietat i la
fidelitat. fizumia: fisonomia (DCVB, V, 896; DECLC, III, 1046).
143. selleuje, sallotja (DCVB, I, 581; DECLC, V, 284).
144. Harmonia era filla de Gel, tir de Siracusa (s. V aC). Quan el poble sicili sal
contra la tirania grega, la dida dHarmonia colloc davant la turba una joveneta de
ledat de la princesa vestida amb indumentria reial, la qual mor assassinada sense
intentar fugir ni revelar la seva identitat. Harmonia qued fortament impressionada
per la fidelitat i el coratge de lesclava, i, abandonant el seu amagatall, saboc damunt
el cos exsange de la vctima, revel la seva identitat als revoltats i mor coltellada al
costat de la seva fidel serventa (Tit Livi, llibre XXIV, cap. xxv-xxvi; Valeri Mxim, llibre III, ttol II, cap. xxxv [vol. I, pp. 185-186]; Boccaccio, De Claris Mulieribus, LXVI).

10. Aquesta Armonia fon filla del rey de Saragoa de Siclia apellat Gelon;
aquesta hac gran noblesa en triumphe de pietat en los actes que fu, e fon molt
piedosa en amor. Parle de a lo dit Bocassi a lxv captols.

228
Na Vives

ANTONI VALLMANYA
Na Vives dich, per millor exprimir;
s donor sim, de comps magistrada,
de crims mundada
e reservada.
Disputar pot de son moderat viure:
nos degut tant de Lucrcia scriure.11

XIV Muntadan grau per la sua semblana,

un cars novell me fu, per veure, strnyer,
una quem par comens en esperana,
ab gran desig tota glria tnyer;

155

160

151. Joana Vives. Filla de Bernat Vives, mercader, ciutad de Barcelona (AHPB, Antoni
Vinyes, lligall 27, LXVII. Librum Comunem, 1476-1478; 22 dagost de 1477). Ocup el
crrec de pitancera del monestir entre els anys 1473 i 1475. Aquest darrer any, apareix
tamb com a sotscantora. La trobem encapalant documents dafers del monestir entre
els anys 1475 i 1478 (Vinyes 1472-1476; Casas 1967; Madurell 1976: 51, 53, 55, 60,
65-66 i 68). Malgrat sser dissortada en amor (v. 146), s animosa, agradable, alegre
(v. 145, 149 i 150), valuosa, responsable, mesurada (v. 147, 148, 152 i 155) i neta de
pecats (v. 153). crims, pecats (DCVB, III, 754), mancaments (DECLC, II, 1058). mundada,
netejada, purificada (DCVB, VII, 650; DECLC, V, 833). Segurament pel fet que Joana
Vives era filla de mercader, i, per tant, inferior en rang social a les altres monges, nobles
o filles de ciutadans honrats, Vallmanya ha volgut insistir especialment en el seu honor
(v. 147 i 152), virtut per la qual mor Lucrcia, amb qui Vallmanya la compara.
156. Dama romana, esposa de Tarquini Collat, nebot de Luci Tarquini el Superb. Sext,
fill daquest darrer monarca de Roma, atret per la bellesa de Lucrcia, abus del parentiu
que els unia i entr a casa de la dama, trobant-se sola, i la violent. Lucrcia fu cridar
el marit i els seus parents, entre els quals hi havia Luci Juni Brut, que esdevindria
primer cnsol de Roma, i, desprs dexplicar-los lultratge, es don mort davant de tothom
amb un punyal. Brut, brandant aquest punyal, incit el poble rom a alar-se contra la
tirania (509 aC). Lucrcia esdevingu smbol de lesposa fidel. La seva tragdia sintetitz
la corrupci de lantic perode monrquic i lhonestedat del nou perode republic (Tit
Livi, llibre I, cap. lvii-lviii; Valeri Mxim, llibre VI, ttol 1, 1 [vol. II, pp. 86-88]; Tit Livi,
llibre I, 57-58; Valeri Mxim, llibre VI, ttol I, cap. I [vol. II, pp. 86-88]; Dante, Inferno,
IV, 128; Petrarca, Triumphus Pudicitiae, IV, 132; la referncia a De Claris Mulieribus s
exacta; Boccaccio, De Casibus Virorum Illustrium, III, 4).
157-160. Versos difcils, a causa de lhiprbaton: Un cars novell me fu strnyer per
veure una quem par comens en esperana, muntadan grau per la sua semblana, atnyer
tota glria ab gran desig. Cosa que crec entendre de la manera segent: Un nou cas
moblig a aproximar-me obrint-me cam entre la multitud, per veure una que em
sembla principi desperana, encimbellada per la seva bellesa, desitjosa daconseguir tota
glria. grau, escal, esgla (DCVB, VI, 393; DECLC, IV, 628), rang, dignitat (DECLC,
IV, 628). semblana, figura (DCVB, IX, 811; DECLC, VII, 765).
11. Aquesta Lucrcia fon filla de Lucreci, bar. Ella fon de singularssima bellesa,
la qual bellesa fon disputada per molts sser de les belles que fossen en aquell temps;
fon molt casta, car, per amar castedat, mor, ques mat ella mateixa denant lo marit
e parens. De aquesta escriuen molts doctors en moltes parts: parlen Dant en lo seu
Infern, e Patrarcha en los seus Triumphes, e lo dit Boccassi a xxxxvi captols.

POESIES

Na Malla e
Na Planella

cinceritat en ella st npramptada,

magnnims fets molt prest deu conquerir,
damagats mals totalment pot guarir,
lum de tots arts la viu intitulada,
de seny bastada
e doctrinada.
Peccar no cuyt si met acl nom della:
Na Mallas diu, e tal s Na Planella.
XV Dues en par estaven assegudes
en aquell loch hon les segu de rastre,
mostrant esser ms quels romans sabudes
riques de pler en lur sort, fat e astre;
fflama damor Na Gibert ach lanada,

229

165

170

173. La t de Giberta escrita damunt una lletra anterior K.

168. Joana de Malla. Beneficiria en el testament de la seva germana Margarida, casada
amb Berenguer Barutell, cavaller. Per aquest testament, amb data del 26 de setembre de
1483, sabem que era filla de Pere de Malla, cavaller (AHPB, Dalmau Ginebret, lligall 7,
Primus Liber Testamentorum, Codicillorum et Donacionum Causa Mortis, 1463-1499, folis
LXXIIv-LXXIIIv). En la documentaci exhumada del monestir, apareix com a monja
conventual sense crrec de cap mena (Vinyes 1472-1476; Casas 1967; Madurell 1976: 55,
63, 65). Joana de Planella? Trobem una monja del monestir de Valldonzella amb aquest
nom, citada al costat daltres religioses del monestir en dos documents del 1444 i el 1450,
respectivament (AHPB, Pere Roig, lligall 8, Manual, 1443-1444: 28 de gener de 1444; Joan
Franc major, lligall 23, Tricesimum Sextum Manuale, 1449-1451: 16 de febrer de 1450).
El seu nom no figura en la llista de monges relacionades al Primus Liber Negociorum
(Vinyes 1472-1476), ni tampoc en la documentaci citada per Madurell. Vallmanya resol en
una sola estrofa aquestes dues dames, i els aplica els mateixos valors, que no tenen gran
cosa de remarcable; els versos 159 i 160 fan pensar que devien sser encara molt joves.
173. Brgida o rsula Gibert. En la documentaci referent al monestir de Valldonzella,
apareixen dues monges amb el cognom Gibert, en dates diferents: Brgida Gibert, en
documents del 1444 i el 1450 (AHPB, Pere Roig, lligall 8, Manual, 1443-1444: 28 de gener
de 1444; Madurell 1976: 43) i rsula Gibert, entre el 1473 i el 1476 (Vinyes 1472-1476;
Casas 1967; Madurell 1976: 53, 55), i la trobem encara encapalant un document notarial
del monestir el 1481 (AHPB, Antoni Palomeres, lligall 7, Manuale Duodecimum, 14791483). El fet que no coincideixin fa pensar que Brgida Gibert profess abans que rsula,
i que devia sser ja morta el 1473. Ats que la Sort s del 1458, es fa difcil de dir quina
de les dues s la monja elogiada en aquest poema. En general, les monges citades per
Vallmanya es troben, preferentment, en la documentaci dels anys setanta i vuitanta. Si
b el poeta ha trobat les dues monges anteriors tan idntiques en llurs valors respectius
que resol ambdues en una sola llista, en canvi, ara, aquestes dues monges darreres, tot i
anar plegades, sens mostren del tot diferents. Les dues sn ms svies que els romans (v.
171) i igualment afavorides per la fortuna (v. 172), per mentre que Na Giberta s una
dama encesa damor (v. 173) que excelleix en la conversa galant (v. 174), Na Ribes, en
canvi, s tot el contrari (v. 176). s, en conseqncia, aquesta darrera qui necessriament
havia de transmetre a lenamorat el dur missatge final, amb gest irat.

230
Na Ribes
e Giberta

ANTONI VALLMANYA
elegants mots li veya profferir;
Na Ribes fon laltra, a mon albir,
ffont de secrets e damar apartada,
qui vench irada
vers mi, cuytada,
e dix: Mirar vs ac nos contenten:
desamat sou si los senyals no menten.

XVI Fferm als pits dolor ab gran potena,

desviant-m de prepsit e orde,
car ab rigor e greu desconaxena,
venut per alt, fuy posat en desorde;
queb gest molt trist heb la fas aterrada,
cubert de dol, no podent-me tenir,
me viu esser, e tot ya deffallir,
quant esplicar ellam fu lambaxada
no cogitada.
Sens fer errada,
digu, sens pus, vehent-men oblit jaure:
May pur amor no pot en dona caure.

175

180

185

190

175. laltre K. 189. Entre No i cogitada una g ratllada K. 191. degui J. Nota v. 197:
les sues tregedias K. Nota v. 198: requerie K. Nota v. 199: tholomeu lo qual era J K;
bochassi K. Nota v. 200: altre K.
175. En la documentaci exhumada no apareix cap monja amb aquest cognom. El
poeta, al vers segent, ens diu que s ffont de secrets e damar apartada; crec que cal
entendre que s una important confident dels sentiments de les seves companyes,
per que viu al marge dAmor, per tant, sembla que queda exclosa de la Gaia Cincia,
per, malgrat aix, aqu la tenim. Aix mateix el fet que el poeta la compari amb una
font ens convida a pensar que aquests secrets flueixen potser amb un doll abundant.
Ens trobem, doncs, amb aquestes ambivalncies que tant agraden a Vallmanya. Ella,
damar apartada, ser lgicament la terrible missatgera de lexclusi del poeta daquell
parads.
191. digu. Segueixo la lli de K.
192. Vers calcat dAusis Marc, LXXXVII, 268, que pur amor no pot en dona caure.
(Bohigas 1952-1954: III, 146). A partir daquest vers, entrem en la darrera part del
poema, que t caire de maldit.

POESIES
XVII Recort hagu de moltes e no duna,
de passat temps, qu enamorats amaren,
e foren tals, segons Patrarcha ngruna,
que, desamant, lurs amats destentaren:
Clitamestr, Mrcian fon tochada,12

231

195

196. destentaren, destemptaren, trasbalsaren (DCVB, IV, 340; DECLC, VIII, 395).
197. Clitemnestra, filla de Tndar, rei dEsparta, i de Leda, i, per tant, germana
bessona dHelena (infra v. 199) i els Dioscurs (Cstor i Pllux). Cov un odi profund
envers el seu esps, Agammnon (poema IV, 76), perqu sacrific llur filla Ifignia.
Durant labsncia del marit, es deix seduir per Egist, cos dAgammnon, i collabor
amb aquest en la usurpaci del tron i lassassinat del seu esps, i assassin tamb
Cassandra (poema IV, 71). Mor a mans del seu fill Orestes, que va venjar aix la
mort del seu pare (Sneca, Agamemnon, passim; Guido delle Colonne 1916: XXXII i
XXXIII; Petrarca, Triumphus Cupidinis, II, 17; la referncia a De Claris Mulieribus s
exacta; Boccaccio, De Casibus Virorum Illustrium, I, 15-16. Vallmanya inclou lInferno
de Dante entre les obres que esmenten aquesta herona, cosa que fa, contra el seu
escrpol habitual, sense citar el passatge; de fet Dante no esmenta Clitemnestra. s,
doncs, un error del nostre poeta, la qual cosa confirma que de vegades devia citar
de memria, com havem sospitat en el cas de la nota al v. 60. Aix com tamb ho
s el fet que afirmi que Tindreu s rei de Ceblia, un topnim que no he pogut
identificar. Tindreu era rei dEsparta, com molt b diu el De Claris Mulieribus, una
de les fonts ms esmentades per Vallmanya). Mrcia fou esposa de Marc Porci Cat
lUticense (95-45 aC), el qual, desprs de tenir tres fills della, la ced a Quint Hortensi
Hrtal (114-50 aC). A la mort daquest, Mrcia, endolada, suplic a Cat que laccepts
novament com a esposa, a la qual cosa Cat acced (Luc, Farsalia, llibre II, v. 325391; Dante, Inferno, IV, 128). Vallmanya s ben injust amb aquesta dama romana en el
fet dincloure-la en una llista de dones cruels, ja que en cap moment obr per prpia
voluntat ni menys encara moguda per apetits desordenats, sin que, ben al contrari,
fou instrument i vctima dun concepte totalment patriarcal i simplement reproductor de
la relaci conjugal. Luc ofereix Mrcia com a exemple del que ha dsser una esposa;
Dante la colloca als llimbs, entre els grans esperits de lAntiguitat, noms impedits
daccedir al Parads per no sser batejats; Vallmanya, en canvi, ens la presenta com
lesposa adltera dun Cat magnnim.

12. Aquesta Clitamestra fon filla del rey Tndari, rey de Ceblia, e de Leda,
e muller de Agamnon, rey dels micenesos; e Egistus, fill de Tiestes e de Pelpia,
enamorat de Clitamestra, ab Clitamestra ensemps, vengut Agamnon del citi de Troya,
lo mataren. Parlen Snecha en las sues Tregdies, e Dant en lo seu Infern, e Patrarcha
en los Triumphes, e Boccassi mateix a xxxiiii captols. Aquesta Mrcia desam Cat,
son marit, hen pres altra, vivint ell, e, com aquell fon mort, torn ab lo primer
marit, Cat.

232

ANTONI VALLMANYA
Heriffil, Ffedran viu elegir,13
Cleopatrs, Elenan fu morir14
infinits reys, e Soffinisba stada15
sentenciada
e judicada;

200

198. Erifile, filla de Tlau, rei dArgos, germana dAdrast, i per tant, tia dHipodamia
(v. 60), i esposa de lendev Amfiarau. Polinices li ofer el collaret de noces dHarmonia,
obra dHefest, si aconseguia que el seu marit forms part de lexpedici contra Tebes.
Atreta per aquella joia preciosa, Erifile tra el seu marit, tot i saber que trobaria la
mort en lempresa, i el for a formar part de lexpedici. Fou assassinada pel seu fill
Alcmon, a fi de venjar la mort del seu pare (Virgili, Eneida, VI, 445; Estaci, Tebaida,
llibre IV, v. 187 i s.; Petrarca, Triumphus Cupidinis, I, 144). Fedra filla de Minos, rei
de Creta, germana dAriadna, senamor dHiplit, fill del seu marit Teseu (Petrarca,
Triumphus Cupidinis, I, 109-119; veg. Teseu i Hiplit al poema III, 131).
199. Clepatra VII (69-30 aC), darrera reina dEgipte, filla de Ptolemeu XII, Filopter
Filadelf Neo-Dionisi. Compart el tron amb el seu germ Ptolemeu XIII, Dionisi (vegeu
el poema IV, 79), amb qui estava casada (el fet que Vallmanya la faci filla del rei Minos,
lha tret sens dubte del De Claris Mulieribus; no s pas que Boccaccio sequivoqui, ja
que diu que era filla de Ptolemeu Dions Ptolemeu XII, Filoptor Filadelf Neo-Dionisi,
conegut tamb com a Auletes i Noto, per, Boccaccio afegeix o del rei Minos, com a
alguns els agrada de creure). Ptolemeu XIII fou mort a la batalla dAlexandria (47 aC).
Clepatra samistan amb Csar, a qui don un fill. Un cop Csar fou assassinat, sali
amb Marc Antoni, amb qui tingu tres fills. Desprs de la batalla dccium (31 aC),
intent seduir Octavi, el nou vencedor, per, en no aconseguir-ho, se sucid, a fi de no
sser exhibida triomfalment a Roma (Dante, Inferno, V, 63; Petrarca, Triumphus Cupidinis,
I, 90; Triumphus Famae, II, 106; Boccaccio, De Claris Mulieribus, LXXXVI; De Casibus
Virorum Illustrium, VI, 15). Helena, filla de Zeus i Leda, germana bessona dels Dioscurs
(Cstor i Pllux) i de Clitemnestra (supra v. 197), nascuts de la doble uni de Leda amb
Zeus, que la posse en forma de cigne, i el seu esps Tindreu. Per tal com era la dona
ms bella del mn, Afrodita la conced a Paris (poemes III, 131 i IV, 74) en agrament
per haver-li atorgat la poma dor, tot prescindint del fet que Helena ja fos casada amb
Menelau, rei dEsparta. Aquest favor div provoc la guerra de Troia, ja que Menelau
hi acud per rescatar la seva esposa, ajudat pel seu germ Agammnon (veg. poema IV,
76) i quasi tots els prnceps aqueus. Hera i Atena, ressentides contra Paris perqu havia
preferit Afrodita, prengueren el partit dels grecs, mentre que els troians noms comptaren
amb lajut dAfrodita (Ovidi, Heroides, XVI i XVII; Sneca, Troades, passim; Guido delle
Colonne 1916: llibre VII i s.; Dante, Inferno, V, 64; Petrarca, Triumphus Cupidinis, I,
139-141). Nota a aquest vers: esmeno la lli era de J K per ella.
200. Sofonisba (vegeu la poesia VII, v. 200).

13. Aquesta Herffile fon muller de Amphirao, la qual ella consent en sa mort e
la tract. Aquesta Fedra, muller de Theseu, fu matar Yplit, son fillastre, per tal com
no consent, pus ellal requeria, e acusl de adulteri ab Theseu, e Theseu fu que mor.
14. Aquesta Clepatra fon filla de Mineu, rey, e muller de Tholomeu; lo qual
ella fu matar per Pompeu, e a per tacanyaria, car desaml e am Pompeu. Parlen
Dant en lo seu Infern, e Patrarcha, e lo dit Bocassi a lxxxv captols. Aquesta Elena fon
muller de Manalau, el desam e se nan en Troya ab Paris: fon-ne destrouda Troya.
15. Aquesta Soffinisba fon filla de Asdrbal e muller de Ciffas, rey de Numdia,
lo qual desam e pres altra marit denant ell: Messimissa, capit dels romans, e aprs
mor, car Cipi la fu morir ab ver per tal com fon tradora a son marit. Parlen
Bocassi a lxvii captols.

POESIES

233

Ysolda prs, Ginebra e Briseyda16

e Dalid, Ffrancesch, e no Criseyda.17
203. Isolda, filla del rei dIrlanda, i Tristany, nebot del rei Marc de Cornualla, van sser
presos dun amor fatal en beure, per error, un filtre amors, durant el viatge a Cornualla, on
Isolda anava per casar-se amb el rei Marc. A la cort de Cornualla, els enamorats ofengueren
repetides vegades lhonor del vell rei, i actuaren contra lamor, el respecte i lobedincia que el
dret i la ra imposaven envers el monarca, esps dIsolda i quasi pare de Tristany. La mort
va unir definitivament els dos amants desprs de nombrosos episodis de passi i sofriment
intensos. Ginebra, esposa del rei Arts, esdevingu lamant de Lancelot, un dels cavallers
de la Taula Rodona. (Isolda i Ginebra sn tamb citades en un mateix vers per Petrarca,
Triumphus Cupidinis, I, 82. Sobre la matria de Bretanya als Pasos Catalans, vegeu Riquer
1964: II, 13-40.) Briseida: vegeu supra el poema VII, v. 30-31, i infra X, v. 204.
204. Dalila, dona filistea, amant de Sams, al qual engany a fi de descobrir el secret
de la seva fora, que residia en els cabells mai no tallats del nazireat. Sams, desprs
dhaver resistit tres vegades les seductores insdies de Dalila, tot donant-li respostes
enganyoses, caigu venut en el seu parany i li revel el veritable secret de la seva
fora. Ella ladorm als seus genolls i li fu rapar les set trenes del cap. Els filisteus
el prengueren, leixorbaren, el baixaren a Gaza, el lligaren amb una doble cadena de
bronze i hagu de moldre a la pres. Temps desprs, havent-li crescut ja el cabell,
el portaren al temple de Dagon (divinitat filistea del blat) i el collocaren entre dues
columnes, que Sams destru amb la seva fora recuperada, tot enderrocant aix el
temple, on va morir ell amb milers de filisteus (Jutges, 16). Francesca da Rimini,
filla de Guido da Polenta, senyor de Ravenna, casada poc desprs del 1275 per raons
poltiques amb Gianciotto Malatesta, home deforme, senyor de Rmini; senamor del
germ dell, Paolo; per, descoberts per Giangiotto, van sser morts violentament per
aquest (Dante, Inferno, V, v. 73-142). Les histries de Briseida (que de fet es deia
Hipodamia) i de Criseida (originalment, Astnome) van estretament lligades. Segons la
tradici clssica, i deixant de banda algunes discrepncies potser irrellevants, podrem
dir que els seus pares foren, respectivament, Brises i Crises, sacerdots dApollo, a
Lirnessos el primer, i a Crisa, el segon. Calcas (o Calcant) no era el pare de Briseida,
com Vallmanya diu a la seva nota, sin lendev de lexrcit grec. Lerror es troba ja en
la Historia Destructionis Troiae de Guido delle Colonne, una de les fonts de Vallmanya,
i, per tant, arrenca del Roman de Troie de Benot de Sainte-Maure, que Guido delle
Colonne tradu al llat. En sser saquejades aquestes ciutats aliades de Troia, Briseida
esdevingu esclava dAquilleu i Criseida dAgammnon. Brises se sucid aclaparat pels
esdeveniments, per Crises reclam la seva filla, i, en sser-li negada, preg a Apollo
que envis una pesta als grecs fins que no li fos restituda Criseida. Agammnon va
haver de cedir finalment, per va exigir que a canvi li fos lliurada Briseida, cosa que
li fou atorgada per lassemblea dels aqueus malgrat les protestes dAquilleu, que shavia
enamorat de Briseida i ella dell. Irat per aquest greuge, Aquilleu es retir de la lluita.
Desprs de la mort del seu amic Patrocle, decid tornar a la batalla per venjar el seu
amic, i li fou restituda Briseida amb garanties que Agammnon lhavia respectada.
Al segle XII, per obra de Benoit de Sainte-Maure (Le Roman de Troie), Briseida tingu
una histria molt diferent, fins al punt que cal contemplar-la com un altre personatge
amb el mateix nom (vegeu poesia VII, v. 30-31). Aix fou com la Briseida clssica
pass damant mrtir (Ovidi, Heroides, III) a dama sense merc. Tanmateix, per, les

16. 203. Per aquesta Ysolda moriren molts per amar a ella, e per Ginebre
tamb. Briseyda fon filla de Calcas, bisbe de Troya; dasam Tryol, fill del rey Pram,
e am Diomedes.
17. Criseyda fon filla de Cris, rey; la qual am b e no fon tal com les altres
demunt dites.

234

ANTONI VALLMANYA

XVIII No s cor fort, de mon cas e gran tala,

no sen dolguers, qua molts a confronta,
sol cogitant en la voluntat mala
que proceh de la quim fu tal onta:
ab gran voler sser-sa mi torgada,
quant ben amar me vaig ella trevir,
ac confs, tolt me fu convertir;
guard-se qui am de semblant borregada
ax donada,
avolotada.
De plor enss heb la pensa mig morta,
partm daqu tenint la via torta.

205

210

215

Tornada

206. dolgues K.
209. atorgada K.
vermell en J. post

210. traujr K. post.

216. Tornada de color

dues Briseides coexistiren, i es confongueren en part amb Criseida, que va romandre

en una certa penombra (Dictys Cretensis et Dares Phrygius, De bello et excidio Trojae,
llibre II, cap. xvii, i s., Amsterdam 1702; Sneca, Troades, vv, 219-223, allusi ampliada
en la versi catalana medieval, ed. de Toms Martnez Romero. Barcelona: Barcino,
1995, II, p. 349, rs. 355-370; Benot de Sainte-Maure, Le Roman de Troie, que, dins
un llarg parlament dAiant, fa referncia a lepisodi inicial de la Ilada, per esmentant
Criseida sota el seu nom dAstinomen i Briseida sota el dYpodamia, v. 26694-27038).
Boccaccio contribu encara ms a la confusi, amb el seu Filostrato (c. 1335), on
desenvolup la histria sentimental confegida per Sainte-Maure, per canviant el nom
de Briseida pel de Criseida. El canvi de nom fou continuat per Chaucer amb el seu
Troilus and Criseyde, i arrib fins a Shakespeare, Troilus and Cressida). Vallmanya, en
aquests versos, desf la confusi, per mant Briseida com a dama cruel.
205. tala, dany (DCVB, X, 105; DECLC, VIII, 224).
206. dolguers, dolgus. confronta: el DECLC, IV, 214, dna afrontar com a sinnim
de confrontar, per en el sentit de limitar; en aquest vers de Vallmanya aniria b
pendrel en el sentit dafronta, ofn.
208. onta, honta, afront (DCVB, VI, 548); afront, vergonya, deshonor (DECLC,
VI, 77).
209. torgada, atorgada (DCVB, X, 358; DECLC, VIII, 596).
211. aqu confesso que em fu convertir en un home desposset de tots els seus bns;
tolt, desposset (DCVB, X, 331; DECLC, VIII, 533).
212. borregada: no he trobat als diccionaris cap s daquest mot adequat per a aquest
context, on sembla equivaldre a engany, estupidesa, barbaritat; veg. la poesia XXI,
v. 165, debat entre Vallmanya i Fogassot, on aquest darrer se serveix tamb daquest
mateix vocable amb un significat igualment equivalent.
216. Aquest decasllab repeteix les quatre darreres sllabes de lltim vers de la poesia
IX dAusis Marc: e per tornar ja trob la via torta. (Bohigas 1952-1954: II, 345).

POESIES
XIX Retret damor he sperana nantada
e grat exempt, en tot loch me puch dir,
car tres dolors en mi veig produhir
per la qui ss ax de mi bsentada
e desviada
e relexada.
A Jess prech quen pigors mals la veja,
pus de samor, sens rah, xm bandeja.

235

220

224. Signatura: Vallmanya en vermell i tancada per una clau al marge dret i una
ornamentaci al marge esquerre tamb de color vermell en J; la signatura s escrita pel
segon copista en K.
217. El senyal, retret damor, no s aplicat ara a la dama com en altres poemes, en els
quals t el sentit de cambra damor, sin que ara vol dir allunyat damor, i qualifica el
mateix poeta; sperana nantada: literalment, esperana avanada, que podem entendre
potser aix: apartat damor i desperana prxima.
222. relexada, alliberada, desvinculada (DCVB, IX, 321).

236

ANTONI VALLMANYA

XI
PER UNA SENYORA
QUE REPT SON ENAMORAT DE DESCONAXENA

QUALA VUY S QUE PER AMAR LENGUESCHA?

Tres manuscrits:
J, f. 241r, Altra obra feta per lo dit vallmanya per vna senyora que repta son
enamorat de desconaxena.
K, f. 206v, Altra obra feta perlo dit Vallmanya per vna ssenyora que repta son
enamorat de desconaxena.
N, f. 149r, Obra feta per enualmanya per vna senyora quj repta son anamorat
de desconaxena.
Manuscrit base: J.
Edici: GMEZ, 2000, ms. N, f. 149.

Rbrica de color vermell tancada per una clau igualment vermella a cada banda; la lletra
inicial i el darrer vers de cada estrofa sn tamb de color vermell; no hi ha, per, el
pal vermell que hem trobat en altres composicions decorant linterior de les majscules
inicials de cada vers J.
Vegeu la composici analitzada i comentada supra El cicle de Valldonzella.

POESIES
I

Quala vuy s que per amar lenguescha?*

Lenguesch-me yo ne son cor tant sospira!
Sospir ax, que son b la gaquescha.
Jaquesch yo pler hem provoch en gran ira;
ir-me per vs, de quim s vista mada,
amat jo us he ab voluntat sencera,
sencer no us veig aran amor tan vera,
ver cas no sc per qu sn desamada
ni oblidada.
II Lora quem mir de vostr amor absenta,
absent ms goig e pler: tant romanch trista!
Trist pensament ab esfor me turmenta,
turment s fet dins mi, quen pert la vista.
Vist he ja temps era per vs lohada,
lohat mon cors s estat de senyora,
senyor jo us fiu de mi, bona madora;
amador fi no fos de gran durada,
de mi, penada.

237

10

15

* Nota de lautor al marge dret de lestrofa I: Fon spandida la present obra per mi,
Anthoni Vallmanya, notari, dins lo cor de Valldonzella, digmenga a XXV de juny, any
Mil CCCCLVIII.
1. Gran caplletra groga i rosa amb ornamentaci floral de tija verda i flors vermelles i
blaves amb tocs de color groc en J; falta la lletra capital en K, per a lextrem del marge
esquerre, hom escriv una q K; Quala es vuy N; languescha N. La nota al marge dret
de lestrofa I s de color spia en J: el mateix text, per al marge esquerre i sense el mot
any K; manca aquesta nota en N.
2. Languesch mejo N.
3. jaquescha N.
4. jo
pler em N. 5. daqujm N. 6. e N; sansera N. 8. cars N. 10. da N. 11. megoig
N. 12. sfor N. 14. he ia interlineat entre Vist i temps, desprs daquest mot, he ia
ratllat J; eja N; loada N. 15. Loat N; stat N.
1-4. Qui hi ha avui que llangueixi per amar? Jo mesllangueixo, i el seu cor ni tan sols
sospira. Sospiro aix a fi que aquell (el galant), que s el seu b (el b de la rival),
labandoni. Deixo plaer i em trobo irada.
7. sencer, sincer (DECLC, VII, 783).
12. esfor, vigor (DCVB, V, 333).
15. cors, cos (DCVB, III, 618; DECLC, II, 981).
17. fi, fidel, pur, subtil (DECLC, III, 1002), terme clssic i essencial de la lrica
trobadoresca. fos, freu (DCVB, V, 487).

238

ANTONI VALLMANYA

III De dir, no fets, hoc s stada servida,

servit jams daltra sereu tan casta,
cast mon voler, ab manera complida,
complit vos ha da qualtra no y basta:
bast a vs prou tenir enamorada.
Enamorat daltra us sou fet, s dura,
dur hom cruel! Per qu veu daltra cura?
Cur-se de mi!, que tan descontentada
maveu lexada.
IV Ffictes legots vostra lengua diserta,
disert parlar, a mi fey, he discreta:
discret enginy hen bon saber esperta.
Espert fos molt en fer vers mi, retreta,
retret fahent, per tal que us fos donada!
Donat he tot mon cors ab cara francha,
ffranch vostre cor me donars, qu aram mancha.
Manch vida prest qui us n causa sercada:
tal no triada!

20

25

30

35

19. hoch N. 20. daltre N; ten N. 22. qualtre N. 23. tanjr anamorada N. 24. Anemorat esmenat Anamorat N. 25. cruell N. 26. ten N; descontenta K. 29. perlar amj
feja N. 30. en N; sperta N. 31. ues mj ratreta N. 32. Ratret faent N. 33. e N; cos
K. 34. cors medonas caram N.
19. S, he estat servida de paraules, no pas de fets.
24. s dura, tan durament.
26. cur-se de mi!, que aquesta altra tingui cura de mi!.
28-29. Frase pleonstica, dintens hiprbaton i no pas exempta dironia; cal entendre
que diserta modifica vostra lengua: La vostra llengua diserta i discreta em proferia
fingits llagots [i] disert parlar. Des del vers 28 fins al 32, la dama recorda, fent-ne
retret, el moment en qu fou seduda. Recordem que aquest tema i aquest moment
eren descrits triomfalment pel galant a la poesia II.
30. Adjectius que cal entendre tamb aplicats irnicament a la vostra lengua del v. 28:
llengua de discret enginy i experta en bon saber.
31-32. Freu molt expert a fer-me retrets hbils, a mi, que sc una dona enclaustrada
(retreta), a fi que em lliurs a vs! fahent, pertinent, adient (DCVB, V, 696).
34. donars, dons, vreu donar; la forma dons no s registrada al DCVB entre les
prpies de la segona persona del plural del perfet simple del verb donar, per s que
es correspon amb cants (DCVB, II, 927) i amb servars (v. 37) i publicars (v. 42).
35-36. Manqui prestament de vida aquella que sigui la causa que vs mhgiu retirat
el vostre cor; tal causa no triada pas per mi!

POESIES
V Poch me servars leyaltat vertadera:
vertader frau ha peschud a mi lassa,
la e parany ab forma baratera;
barater gest vostren molts lochs percassa.
Percs estrany fers, de qum s callada;
callat no us sou, ans publicars ma fama.
Ffam de vs tinch, e colpa nom diffama;
diffam quis vol, car no us he fe tranchada,
ans b servada.
VI Tots vostres plers ensercar jo fuy presta,
prest, e no tard, ab voluntat estrema;
estrem servir heb manera molt lesta
lest festejar fiu damor qu amants crema:
crem per desig ab pensa no mudada.
Mudat ss lalt vostre qu aram desdenya,
desdeny no us fas, da tothom ne renya;
reny prou casc pus no vischa dubtada
dsser cobrada.

239

40

45

50

37. seruas lealtat N. 38. apescudamj N. 39. Las eparayn N. 40. jest N; percasa N.
41. Percars estrayn fes N. 42. ssou N. 44. que J K N; efetrencada N. 47. strema
N. 48. ab N. 49. ffastejar N. 51. Mudad N; caram N. 53. Reyn N; visque N.
37. servars, servs, vreu servar.
41. fers, fes, freu (DCVB, V, 803).
42. La dama retreu a lenamorat que hagi trencat el secret amors, un dels principis
bsics de lamor corts; sens dubte, alludeix al poema anterior, on el seu nom ha
estat descobert, encara que confs entre els de les altres dotze monges. publicars:
llegiu publics, vreu publicar.
44 quis: esmeno la lli ques dels tres canoners: difami qui vulgui, perqu [la veritat
s que jo] no us he trencat la fe.
51. alt, plaer (DCVB, I, 549).
52. da tothom ne renya, daix tothom en rondina, tothom nest reganys (DECLC,
VII, 253). Aquesta frase posa de manifest que al cercle damistats de la dama tothom
coneix el seu afer sentimental i que ella shi confessa i en cerca consell i consol; la
qual cosa qestiona el retret fet al galant al v. 42.
53. pus, mentre que, noms que (DCVB, VIII, 1011).

240

ANTONI VALLMANYA

VII De bon servey mal guardn voleu tengua,

tench mon vis tal que per dol aygua vessa,
ves ne can nom plau hoyr ne ych vengua;
vench en tal punt: si y pens, larmam travessa.
Travs greu lamp lenvejosa cuytada!
Cuytat! Hal pas qu amistat vostr ha presa,
pres ella us t, e yo romanch offesa.
Offs haveu mon cor! A, mal punt nada,
desaretada!
VIII Vostre desgrat me fa viure dubtosa,
dubts cam passar me fab gran cuyta,
cuyt sens raps sercar lami nganosa.
Engans ris vostre de mi hac luyta,
luyt arab dol pus me trob enganada;
enganat grat meu fort mapassiona,
apassion cruelment qui mo dna;
do loch ma sort quem vegab vs tornada
e contentada.

55

60

65

70

56. uesa N.
57. Vers mot esmenat N; canso N; hoir ne ich N.
59. lenueyosa K;
lanuejosa N.
60. vostra N.
61. jo N.
62. aueu N; /a/ mal J; amal K; /amal N.
66. repos/ ssercar N.
67. ach N.
69. mapasiona N.
70. Apasion/ cruellment
N.
71. vajab mot esmenat N.
57. ves, vers (DCVB, X, 754; DECLC, IX, 194), composici potica (DECLC, IX,
194).
59. Maledicci adreada a la rival que li ha pres lenamorat, com ja havia fet al
vers 35.
62-63. Si b els versos 59-61 alludeixen a la rival, aquesta darrera exclamativa crec
que cal entendre-la referida a la dama; s a dir, entenc que el subjecte de nada i
deseretada s jo.
66. lami nganosa, lamiga enganyosa, la rival.
67. El vostre riure enganys tingu lluita de mi, dit duna altra manera: Em vaig
resistir, tot lluitant, al vostre somriure enganys. ris, riure (DECLC, VII, 344), rialla
(DCVB, IX, 497).
68. Lafinitat entre el concepte damor i el de grat, comuna a tota la poesia catalana
del segle XV, queda ben palesa en aquest vers: el grat enganyat no s altra cosa que
lamor enganyat, aix s, el desengany.
70. que el desengany afligeixi cruelment qui s la causa del meu present desengany,
s a dir, la rival; maledicci semblant a la dels v. 35 i 59.

POESIES
IX Com no us doleu daquella que st morta?
Mort ja deman quem tragua de tal pena.
Pen de greus mals quin tal causa maporta,
aport-sen prest fera mort qui u ordena,
orden lo dret en mi si us fiu errada,
errat he may e lamor vostram lexa;
lex a mi no la congoxa quim vexa,
vex-me pus fort, si daltrem s curada
nulla vegada.
X Vullau, jo us prech, vers mi girar la cara,
car prou me sou e no pusch dir que us vega;
veg quem delesch per qui gens no mempara,
empar-me tost vostr amor, de qu nvega;
enveg jo ferm veure-us dins ma posada,
posat per vs bon grat daltra que vulla.
Vull, per merc, vostre voler maculla;

241

75

80

85

77. arada N.
79. veya K; vexa esmenat N.
80. Veiy K; Veix N.
81. ueguada N.
83. puch N. 84. Veig quem dalesch N; jens nom enpara N. 85. quem K; daquem
amb el darrer pal de la m ratllat pel mateix copista N; uega esmenat veja per una segona
m N. 86. En veig la v corregida damunt una u per una segona m N. 87. daltre
N. 88. me culla K; meculla esmenat maculla pel meteix copista N.
75-76. Peni de greus mals qui en tal extrem em porta, i fera mort semporti qui ho
disposa; noves malediccions adreades a la rival.
79-80. que la congoixa que em maltracta no em deixi, que em maltracti ms fortament
encara, si jo mai faig cas dun altre home; la rima de vexa amb lexa demana pronunciar
la ics com a xeix, s a dir, com a fricativa palatal sorda, veixa (per a aix i per al
significat daquest mot al segle XV, veg. DECLC, IX, 250).
83. prou, profit (DCVB, VIII, 937; DECLC, VI, 832).
85. nvega, enveja, desig.
86. posada, estatge, residncia (DECLC, VI, 743).
87. abandonat per vs el bon grat duna altra que [us] estimi; posat, abandonat
(DCVB, VIII, 789; DECLC, VI, 739). Penso que lexpressi bon grat cal entendre-la
irnicament, per tal com es refereix al sentiment de la rival; remarquem una vegada
ms lafinitat entre grat i amor.

242

ANTONI VALLMANYA
acull no pus a vs qui m ntristada:
sia-us lunyada!

90

Tornada
XI Retret damor, nom vullau dar passada;
passat he temps e no us gos dir quim vulla.
Vull ac dir: si voleu ma despulla,
despull-sel grat daltra; si no, ma stada
no ur durada.

95

91. pasada N.
92. etemps N.
93. uolleu N. Signatura Vallmanya de color vermell
en J; manca la signatura en K i N.
89. que no us aculli ms aquella que mha entristit.
91. Retirat damor, no em vulgueu oblidar (dar passada [a una cosa], deixar-la passar,
no preocupar-sen, DCVB, VIII, 290). El senyal Retret damor s ara, com veiem, aplicat
al galant. Tot i que potser no cal excloure el seu significat de cambra damor, que
s el que t quan s referit a la dama, ara, tant pel sentit general del poema com
perqu la cambra s un smbol essencialment femen, em decantaria a entendrel ms
aviat en el sentit de retirat damor, apartat damor.
92. Amb aquesta preterici la dama vol provar tamb de suscitar la gelosia del galant
a fi de fer-sel novament seu.
95. ur, haur.

POESIES

243

XII
ESCONDIT
AB LA QUAL OBRA, LENAMORAT DEMUNT DIT COLPAT SE ESCUSA
DE LA COLPA A ELL IMPOSADA PER SANAMORADA

QUAL S AQUELL ENVEJS QU BASTAT

Tres manuscrits:
J, f. 242v, Altra obra apellat escondit ab la qual obra lenamorat demunt dit colpat se escusa dela colpa a ell imposada per sanamorada. Vallmanya. vnionant
e maridat compas.
K, f. 208r, Altra obra apellat escondit ab la qual obra Lenamorat demunt dit colpat
se escusa de la colpa aell jmposada per sanamorada. Vnionant e maridat compas.
N, f. 150v, Altra obra feta per lo dit valmanya apellat escondit ab laqual obra
lenamorat demunt dit colpat se escusa dela colpa aell jmposada persanamorada
es la dita obra vnjconant emaridat compas.
Manuscrit base: J.
Edici: GMEZ, 2000, ms. N, f. 150v.

Rbrica de color vermell i tancada per una clau a cada banda tamb de color vermell;
el nom Vallmanya tamb de color vermell, es troba al marge dret, al vrtex de la clau;
els mots vnjonant/ e maridat compas tamb de color vermell sn escrits ms avall, ja
al marge dret de la primera estrofa; interlineada la sllaba final, da, del mot imposada;
la lletra inicial i lapariat final de cada estrofa sn de color vermell; per no hi ha el
pal vermell ornamentant linterior de les majscules inicials de cada vers que hem trobat
en daltres poemes en J.
Vegeu la composici analitzada i comentada supra El cicle de Valldonzella.

244

ANTONI VALLMANYA

I Qual s aquell envejs qu bastat

de cruel dol per mi fer-vos bastada?
Per qub sospirs e plors teniu estat,
quex us lenguiu, ne per qual rah stada?
Quin enuig t vostre cor provocat
axn plorar ab ira provocada?
A qu dubtau voler tingua mudat
hen altra part haja ymia mudada?
O, bs malvada
e desestrada
la mia sort, quem bandeja de pler
hem porta nuyts perqu viscab despler!
II En quhe fallit, qu ax veig alterat
vostre bell cors e la pensa lterada?
De qu us clamau de mi, desventurat,
ax en tal hora desventurada?
Per qu tristor vostre seny t brassat,
ne strany turment vos t x abrassada?
Ne per qu st lo vostre pits mullat,

10

15

1. Caplletra de coloraci groga ornamentada sbriament amb motius gtics J; anuajos N.

3. sospirs N; tanju N. 4. raostada N. 5. anuyg el mot te refet per la segona m N;
prouat K.
7. abjra la b i la r refetes per la segona m N.
8. En N.
11 deplor
N.
12. portanuyts corregit portanuygs segona m N.
13. quexi K.
17. seyn
tebrasat N.
18. axj amb la a ratllada N; abrasada la primera a interlineada N.
2. dol, engany, frau (DGLC); aquest vers de Vallmanya anticipa una mica la documentaci
catalana daquest tecnicisme jurdic que el DCVB, IV, 531, registra a partir de lSpill de
Jaume Roig, i que, per tant, caldria situar-lo a lany 1458, el mateix any que apareix
la primera documentaci espanyola segons el DCELC, II, 187. per mi fer-vos bastada,
per fer-vos tipa de mi, per fer-me detestable a vs.
4. Tot fa pensar que el mot stada cal explicar-nos-el com una necessitat dels rims maridats,
i que aquest adjectiu ha estat format a partir dun participi: quina ha estada la ra?
10. desestrada, desastrada.
19-22. Aquesta descripci tan plstica, tan visual, de la dama adolorida s imaginada
pel galant-poeta ja que darrerament no lha vista pas; el poeta, per, pot confegir
perfectament la imatge a partir de la informaci que la dama ha donat de si mateixa
i del seu estat dnim a Quala vuy s (poema XI), especialment als versos 56, 58,
68, 73, 74, 79. pits, pit (DCVB, VIII, 609; DECLC, VI, 559). desligada, descomposta,
desfeta, desarreglada, en el doble sentit fsic i anmic (DCVB, IV, 282; DECLC, 208-209).

POESIES
gualtes e ulls, e la falda mullada,
ne desligada,
ni arrapada?
O, cruel fat! B mudes mon esper
hem fas un las per tal quem desesper!
III Sabeu vs b, des quem s namorat
de vs, qui fos e sou menamorada,
vostre bon gest hen moltes parts lohat,
e, de virtuts, mils qu altre us he lohada.
Aquella sou qui mha senyorejat,
e may un punt jo us he senyorejada.
Negun amor ten ferm no ha durat,
ni ten leyal ne de ten gran durada:
ax us he mada
e fastejada.
Per qu, donchs, creyts lo contrari del ver,
e feu penar amador ten senser?
IV De fets sens dir, semprem s studiat
sercar-vos plers ab pensa studiada;
lo vostre nom jams he oblidat,
ne ja poch menys castedat oblidada:
quant b perceb que per vs s colpat

245
20

25

30

35

40

20. Galtes N; ffallda escrit damunt un mot anterior pel mateix copista N. 21. desliguada
N.
23. sper N.
24. Em N; la N; el segon hemistiqui escrit damunt una redacci
anterior ratllada que no estic segur de llegir b: per tal (?) quem desesper (?) J. 26. mana morada N.
27. en N; loat N.
28. eloada N.
29. quj ma N; senyoreyat K.
31. noadurat N. 32. leal nj N. 33. emada N. 36. ten K N. 37. sen J. 39. eoblidat
N. 40. Nejo (?) corregit nexi segona m N; meyns N. 41. percep K.
26.
30.
36.
37.

fos, freu (DCVB, V, 487).

punt, instant, moment (DCVB, VIII, 985; DECLC, VI, 863).
senser, sincer (DECLC, VII, 783).
Ms. sen, esmeno dacord amb K i N.

246

ANTONI VALLMANYA
de cas insert per colpa no colpada!
Lo derrer jorn de mon viure fadat
plaurem molt vingus ab sort fadada,
perqu lexada
e no penada
vida tingus sens may b pus haver,
per tal quo us veig viura b mudat parer.

V Lo vostre clam mostre que st fundat

dun reptiment del qual vs sou fundada:
prenent motiu daltrem s contentat
a vs lexant e no gens contentada.
Lo voler meu de mal zel s mundat
en vs amar, ab la pensa mundada.
Per grat estrem, mon cor teniu tancat
e, dins aquell, tristor haveu tancada
ab m sforada,
no revocada.
A mi plaur nom porteu pus voler
si, del clam fet, tal coses pot saber.

45

50

55

60

42. incert K; jncert N. 43. derer N. 47. auer N. 48. cous N. 52. jens N. 53. la
n de mundat afegida per la segona m en forma de titlla N. 54. penca mudada corregit
mundada igual que al vers anterior N. 55. tencat K.
42. colpa no colpada, culpa no culpable (DCVB, III, 843, s. v. culpat), frmula
tautolgica i paradoxal amb joc de paraules, tot molt dins dels gustos de Vallmanya.
45. lexada: sens dubte en el sentit original del llat laxare, relaxada, despreocupada;
aquest sembla indubtablement el seu sentit, malgrat el fet que el verb laxar no estigui
documentat fins al final del segle XVII (DCVB, VI, 830; DECLC, III, 47).
48. quo, com (DCVB, VIII, 72, i III, 219).
50. reptiment: sens dubte reptament; la forma amb i usada per Vallmanya no ve
registrada als diccionaris.
51. basant els vostres motius en el fet que jo em sc contentat duna altra.
53-54. Pel fet destimar-vos, el meu voler i la meva pensa sn purificats de mal zel.
El mot voler mant el doble significat de voluntat i amor. mundat, netejat (DCVB,
VII, 650).

POESIES
VI Ma lengua may no us ha legotejat,
ne, dir-se pot, rah legotajada
per jo fingir que fos ms prest nuat
tot mon parlar en vs, que sou nuada
dopini; ne per veurem ligat
per mon servir, desperana ligada.
Sim feu retrets, lo cor maveu donat
liberalment, e vs tota donada
ni acostada.
B us he callada!
No us clameu, donchs, de mi ab tal poder:
preneu raps, feu-hi vostre dever.
VII Jo us promet, abans que fos intrat
en servitut vostra, prop de lantrada,
de loch estrany sempre viur apartat,
com fos raquest tenir via partada.
Tot lo proms he tengut e servat,
no decantant un punt regla servada.
B provar puch qu envers vs no he rrat,

247

65

70

75

62. rao N. 63. io interlineat entre Per i fingir desprs daquest darrer mot me ratllat J;
mudat reescrit damunt un mot anterior que no s llegir, per que b podria sser nuat
segona m? N. 64. perlar N; mudada esmena idntica a la del vers anterior N. 66.
desparanca liguada N. 67. ratrets N. 68. enuos N. 70. ecallada N. 75. estrayn
N; sempra K; viure N. 76. tanjr N. 79. quenues N; erat N.
61-65. La meva llengua mai no us ha llagotejat, ni tampoc no es pot dir que hagi
expressat raons llagoteres a fi de fingir que el meu parlar era lligat a vs, que sou
esclava (nuada) dopini; ni tampoc he fingit a fi de veurem presoner de la meva amor
[interpreto el mot servir en el sentit tradicional de la poesia trobadoresca], una amor
sense esperana [aquest darrer sentit negatiu penso que sembla el ms escaient a la frase
final desperana ligada]. Remarquem el petit retret a la dama en tractar-la dopiniosa.
67-69. Resposta a les acusacions de seducci fetes per la dama a la poesia anterior
(XI, 31-32).
70. El galant no deixa de tenir ra, ja que encara que fos cert que lesments al poema
Sort (poma X), el procediment havia estat tan subreptici que quasi podrem dir que
la dama sha posat ms al descobert ella mateixa en protestar (poema XI, 42) que no
pas ho havia fet el poeta a la Sort.
74. prop de lantrada: ho entenc en el sentit de a punt dsser al vostre servei, una
frase que actuaria com a simple reble potic.

248

ANTONI VALLMANYA
ans he temut per no fer gens errada.
Sia manada
liran vs nada,
pus jo mescurs ab dret, qus b mester
lensau de vs hoyr cor legoter.

VIII No vullau, no, sia publicat,

ne tal lengor vostra gens publicada;
guordau lonor ab seny contraposat,
Ffama no crit de fal contraposada;
callen sospirs, sial plor esquivat,
e dolor greu, de vs, sia squivada;
ffiau de mi da que us he narrat:
qui us ho ha dit ment de cosa narrada.
O, agreujada,
mal consellada!
Si s sentit a per lo carrer,
ffingiu vs mal qu aj obs especier.

80

85

90

95

IX Jo us licenciu que sia separat

mon cors aquest de vida separada
per vostra m; e, sin falt s trobat,

80. etemut sens N; jens arada N.

83. escus N.
84. hoir N; com K.
85. siaso
N.
86. langor N; jens N.
87. Guardau K.
88. fals N.
89. sospis N.
90.
abans de deuos, sia ratllat siesqujuada, sies afegit posteriorment pel mateix copista N.
91. enarrat N.
92. adit N.
94. concellada N.
96. espasier N.
97. seperat N.
98. seperada N. 99. el pal de la t prolongat cap amunt per un corrector, segurament,
a fi de no llegir falces N.
83. mescurs, mexcuso.
87. guardeu el vostre honor contraposant el seny (als vostres infundats temors).
Entenem que lhonor de la dama quedaria afectat si se sabs que sha deixat portar
per una gelosia immotivada.
88. que la Fama no cridi de veures contraposada a cosa falsa.
96. fingiu que us trobeu malament, fins al punt que calgui anar a trobar lespecier.
aj obs, tingueu necessitat (DCVB, VIII, 15, s. v. ops).

POESIES
que merc pus sia per mi trobada.
Si us he fet tort, nom sia perdonat,
viscab dolor sens pena perdonada,
en veurem clar no sia pus vesat;
ffalguem rah, ja poch en mi vesada,
si reprovada
ser mostrada.
Ffins a llavors, vull estar presoner
ab aygue pa quem do lo carceller.
X Suplich-vos jo, tot humilment prostrat
ab cor dolrit e voluntat prostrada
siem rems lo crrech imposat:
dau-m a ssentir qui mha colp inposada.
Sens punt fallir, perd us he demanat,
consentiu-m grcia demanada,
no viscax mon cor trist, congoxat:
vence-us merc, no siau congoxada.
Prou avisada
e reposada
en per tostemps de mi podeu esser:
de pietat me vullau soccorrer.

249
100

105

110

115

120

101. efers corregit efet N.

102. Viscab les lletres sc escrites damunt una grafia que
no s llegir N.
103. uasat corregit vasat segona m N.
104. rao corregit raho
segona m N; uasada corregit vasada segona m N. 107. alauors N. 108. aygua N;
carcaller N. 109. vmjlment prostat N. 110. prostada N. 111. rames lo carech N.
112. mesantir N; a N. 113. pardous e N. 120. piatat N; socorer N.
103-104. no estigui mai ms avesat a veurem clar, que em manqui la ra, [la qual]
ja s en mi poc avesada. Altrament dit, el poeta demana per a si mateix el cstig de
tornar-se foll en cas que menteixi a la dama; ffalgue, falli (DCVB, V, 725).

250

ANTONI VALLMANYA
Tornada

XI Retret dAmor, pus que no ss voltat

lo grat que us he, ni vs de mi voltada,
tost sial jorn quem vegab vs trobat
en algun loch e vs ab mi trobada,
e confortada
e alagrada;
e may, sis vol, no us pusque merexer
si no us content del qu Amor vol esser.

125

post 120. Tornada de color vermell en J. 123. veiab N. 126. alegrada N. 127. nous?
corregit nos? K. 128. eser N.
post 128. Signatura Vallmanya de color vermell en J;
manca en K i N.
122. Remarquem, novament, lequivalncia entre grat i amor.
128. Si no us contento dall que Amor vol sser contentat.

POESIES

251

XIII
ALTRA SCONDIT MARIDAT
FET PER LO DIT VALLMANYA
SCUSANT-SE E DESANCOLPANT-SE
DE UNA COLPA FALAMENT IMPOSADA

NOVELLAMENT HE SENTIDA LEMPRESA

Dos manuscrits:
J, f. 244v, Altra scondit maridat fet per lo dit vallmanya scusant se e desancolpant
se de vna colpa falament imposada.
K, f. 209v, Altra scondit maridat fet per lo dit Vallmanya scusant se e desancolpant
se de vna colpa falament jmposada.
Manuscrit base: J.

Rbrica de color vermell tancada per una clau al marge dret i per una ornamentaci
calligrfica al marge esquerre; la lletra inicial i el darrer vers de cada estrofa sn de
color vermell en J.
Vegeu la composici analitzada i comentada supra El cicle de Valldonzella.

252

ANTONI VALLMANYA

I Novellament he sentida lempresa*

del fer escarn qu aveu contra mi nprs,
per vs dubtar la pensa tingua ncesa
altra servir (com jo mar vs m nss!);
hem feu aguayts, avorrint vostra stima,
ffam e honor, lo qual jo molt estim.
Nom colpeu, no, sentiu-hob rah prima;
si us he fet tort, vostre cor hi aprim:
Da jo us prech ab lo present meu rim.
II Alguns mesquins, envejosos de cassa
gran dol havent del que jo prench e cas,
per tolr a mi lo vostre grat, qui passa
tot altr amor, voln que dolor pas
han reportat a vs alguna fama
de mi prou vil, qu ella saber tinch fam,
vostr inters tochant, perqu ben ama

10

15

*Nota de lautor al marge dret de lestrofa I: Fon spandida la present scusaci digmenge
a VI de maig, any Mil CCCCLVIIII, per mi, Anthoni Vallmanya, dins lo cor de
Valldonzella, hon se tenia concistori de la tan del sartre e de largenter, qual offici
merexia ms honor.
1. Caplletra de color groc sense ornamentaci floral en J; la N inicial fou escrita
posteriorment en vermell en K; la nota de lautor al marge dret de la primera estrofa
escrita amb tinta vermella en J: el mateix text i emplaament daquesta nota en K.
3. pena K. 10. enueiossos K.
3-4. per tal com vs temeu que tingui la pensa ocupada en servir una altra dama,
quan [la realitat s que] tot jo sc inflamat del vostre amor!
5. hem feu aguayts, em vigileu (DCVB, I, 312; DECLC, IV, 689).
5-6. La gelosia infundada desprestigia la dama, i posa en entredit el seu honor i la
seva fama.
7. prima, subtil, fina (DCVB, VIII, 874).
8. si us he ofs, que el vostre cor aprimi lofensa (s a dir: que el vostre cor em
perdoni).
10. cassa, caa. cas, ca. de fi en fi, completament (DCVB, V, 846), de tot en tot,
enterament (DECLC, III, 1000); locuci adverbial molt usada pels trobadors i els poetes
medievals, convertida per Francesc Ferrer en el seu senyal-signatura, possiblement pel
seu ress amb la fina amor (veg. 1989: 78).

POESIES

253

a mi, trist, las, qui de fi en fi us am:

No cregau vs tant com visca us desam.
III Dir-me vullau ab qual manera sperta
lembaxador vos ha dit, tan spert,
aquell dit fals de qu us ha feta serta,
per guonyar loch del qual non era sert.
Renom teniu de persona discreta,
abten saber, heb pensament discret:
No dubteu punt qu altra maja distreta
la mi amor nem sia may distret
de vs amar, qui damor sou retret!
IV Dir no pot res lengua may legotera
tal veritat, ne queix vil legoter
que mhaja vist en plassa ni carrera
donas mirar, ni riure per carrer,
ni pendre plers ab forma desonesta,
ni un delit haja pres desonest;
ans tinch record de vs, de totes lesta,
qu am purament, ab cor senser e lest:
No vullau, donchs, vida penosa m rest.

20

25

30

35

21. falls K. 32. Entre forma i desonesta un pal vertical com si el copista hagus anat
a escriure una l J. 34. recors K.
20. lembaxador: no es refereix al rival, o envejs, sin a un amic daquest, que fa
la funci de mitjancer o intermediari; la figura lhem trobada tamb al poema V, 6, i
lhem vista actuar personalment amb el nom de Na Ribes, a X, 175-180; que no cal
que sigui el mateix ambaixador dara.
27. Advertim el senyal o pseudnim de la dama usat a manera de mot-rima, en un
poema en qu s el mateix poeta qui parla com a enamorat de la dama, i no pas
escrivint en nom dun galant inconegut.
29. Entenem que el vil legoter s lembaxador, el mitjancer al servei de lenvejs.
34. lesta, llegida, triada, selecta, excellent, intelligent, etc. (DECLC, V, 168-172;
DCVB, VI, 959).
35. lest, prompte, rpid (DCVB, VI, 959), prompte, prest (DECLC, V, 170).

254

ANTONI VALLMANYA

V Si pensau b lo temps que jo us he mada,

com he servit vostre cors molt amat,
nos trobar vuy dona namorada
menys passions sentirs denamorat
com vs haveu, que us he feta contenta
de tot o quant amor vol-se content;
de tots enuyts viscuda sou absenta,
mon voler ferm no may de vs absent:
Cor amors no deu passar turment!
VI Segons que veig, dopinions sou mara,
tenint-les ms que peixos no han mar;
que per hoyr falcies teniu cara
en contra mi, qui us deuri sser car.
E, sil parer vostra y cau, prou vos basta:
nol desfar qual rah vulla y bast!
Opini nos met en amor casta,
e cor gels sser no deu sis cast,
nel qui b vol ha desig que mal tast.

40

45

50

46. mare K.
48. felcies K.
post 54. Al capdamunt del foli 245v, al bell mig, com
encapalant lestrofa VII, hi ha unes lletres de mida ms gran que les del text, que
probablement confegeixen un mot, per que no s llegir J.
38. cors, cos (DCVB, III, 618; DECLC, II, 981).
39-41. no es trobar avui dona enamorada que hagi patit menys que vs. passions,
sofriments. sentirs, sents.
41-42. Remarquem la forta ambigitat daquests versos; especialment en contrast amb
daltres en els quals el poeta ens ha assegurat la castedat de llur amor, com far en
aquesta mateixa composici als versos 52-53 una mica ambiguament tamb, per
cert: Opini nos met en amor casta,/ e cor gels sser no deu sis cast. I no hem
doblidar pas el senyal Archiu de Seny, que comparteix amb la Mare de Du.
43. enuyts, enuigs (forma no registrada als diccionaris).
48. teniu cara, poseu atenci, no defugiu (DCVB, II, 995).
50-51. I, si el vostre parer dna credit a les falsies, la vostra opini us basta: no la
rectificar qualsevol raonament. La dama s, doncs, opiniosa, poc raonable.

POESIES

255

VII Bs pot dir vuy secret vos he servida

ten leyalment com haja may servit
bon servidor; e no us he desservida,
servant la fe, ni un jorn desservit.
Donchs, per qu feu contra vostra costuma,
quem desdenyau ab un mudat costum?
Dun novell tall vostra clera fuma,
hel vostre sguard cubert teniu de fum:
Dels ben amants deureu pendre lum.
VIII Nos deu lanar amor que no u merescha,
ne de mi fer vs clam, que no u meresch.
Ax com ell quin mar fallona trescha,
veig que us ne pren, ara que prop vs tresch;
que sens raps estau ax moguda,
prenent enuig ab cor dira mogut.
Sial meu dir, ma lengua creeguda,
pus diu lo ver, qui deu ser creegut:
Equeix no deu ser per crehent tengut.

55

60

65

70

IX Dins vs teniu de mi mpremptada marcha

del jorn en que testl gust amarch

63. bens K.

65. merescha amb la a final ratllada K.

66. quim J K.

55-58. Recordem que dins la tradici de lAmor Corts servir s sinnim destimar,
amar.
61. tall, traa (DCVB, X, 115), mena, naturalesa, manera (DECLC, VIII, 232); un
vocable que ens recorda el gest ausiasmarqui.
66-67. El smil t un cert regust ausiasmarqui.
73. Imatge molt repetida en tota la poesia trobadoresca, aix com en la poesia que
en deriva, la italiana i la catalana dels segles XIV-XV, i que ja hem trobat en III, 43,
aleshores en boca de la dama; ara haurem esperat que el poeta apliqus la imatge a
si mateix, per en lloc daix li recorda a la dama les seves prpies paraules proferides
en un moment de feblesa, potser una mica amb la crueltat de lenamorat que se sent
triomfador en la batalla final.

256

ANTONI VALLMANYA
per vs amar, que sou de bon seny archa,
quant Amor volch, ab lo seu flatxat arch,
prengusseu grat de mi vs, graciosa.
No denegant lo delit gracis,
vostre spirit, ab la fora nimosa,
prengua ssossech de voler anims:
E nom lexeu, ab tristor, angoxs.

X Vostres servirs, quem fers ab molta cura,

dels quals retrets me call e dir nom cur
(com me digus: Pler duna part no dura,
he us desisqus amar-vos, no fos dur)!
B serta us fas que, mentren lo mn vischa,
vostre ser en lo punt qu ara visch:
atard b ha quin perills no sarrischa.
Per vs, morir mobligarn tot risch,
eb ms voler amar-vos sempra ffisch.

75

80

85

90

88. quim J.
75. Si al vers 27 hem trobat el senyal Retret dAmor a manera de mot-rima, ara
aqu trobem laltre senyal, Archiu de seny, tamb com a mot-rima. Aquest s menys
freqent que el primer, i malgrat que hagi estat aplicat a la Verge Maria (IV, 81),
fou en primer lloc usat per a la dama a la poesia I, juntament amb lanterior. Aqu
apareix una mica deformat, establint una sinonmia entre arxiu i arca, la mateixa
que justament havem ja trobat aplicada a Serena Vallseca a la Sort (poema X, 126).
Sembla que no hi ha dubte que el poeta vol oferir-nos en aquest poema darrer del
cicle totes les claus necessries perqu cloem, o obrim, el secret fins ara ocult. Aix,
doncs, no ser sobrer que, al costat de tots els valors i virtuts que el poeta ha anat
deixant caure sobre la dama, de vegades, certament, una mica ambigus, hi afegim el
fet que un dels dos senyals t lhonor de compartir-lo amb la Mare de Du.
82-84. Malgrat lanacolut, sentn el retret irnic accentuat per la preterici; el vers
84. crec que diu el segent (suposadament en boca de la dama: heus aqu la queixa
del poeta!): si us deixs damar no [em] fra dur. fers, fes, freu (DCVB, V, 803).
Resulta sorprenent el concepte de la servitud amorosa aplicada a la dama envers el
poeta-galant, aix com que aquest ho accepti sense protestes, per ja estem acostumats
que la dama en qesti sadreci als trobadors i adopti sovint un rol mascul, sense
abandonar tampoc el que la tradici li atorga en tant que senyora.
87. ser sempre vostre aix com ho sc ara en aquest instant que visc.

POESIES

257

Tornada
XI Retret dAmor, dopinis desischa
vostre bon seny. Del fallit jom desisch!
E, quant morr, marma dels cors non yscha,
del malparler, si en sol jo non ysch:
E ja sercant-lo vaig tots jorns e t[r]isch.

95

post 90 Tornada de color vermell en J. 91. Entre la segona i i la o final del mot opinio
un pal com si fos una altra i J. 93. les tres darreres lletres de marma semblen haver
estat escrites damunt dun fragment esborrat J.
95. tisch J K.
91-95. Cal advertir
que, al canoner J, la tornada queda fora encongida en aquest darrer foli del manuscrit,
com si el copista de J hagus volgut aprofitar lespai per acabar aix el canoner, ja
que, si no, sembla que el ms probable fos que hagus escrit la tornada al full segent
com havia fet en altres casos semblants, com per exemple als folis 104 i 187; cosa que
contribuiria a confirmar que el canoner J acabava amb aquest poema de Vallmanya i
que no hi ha cap full que se nhagi desprs, i, en conseqncia, que el poema nmero
XIV de la nostra edici no va formar mai part daquest canoner J.
post 95. Signatura
Vallmanya de color vermell en J; en tinta del mateix color, per de to diferent i fora
distanciada del poema, en K.
90. Crec que el sentit del vers s clar, el poeta insisteix en all que acaba dafirmar al
vers anterior: estimar sempre la dama. El mot ffisch sembla sser, doncs, un terme
de valor verbal ms o menys sinnim o parallel a mobligar del vers 89; sembla,
doncs, clar que all que el poeta diu a la dama s aproximadament el segent: i
prometo amar-vos sempre amb ms voler. Ara b, el mot ffisch noms el trobem als
diccionaris en el sentit derari pblic, un significat que no veiem com encaixar en
aquest context. Per penso que podria sser un adjectiu amb valor atributiu, llicncia
potica de fix (posat ferm en un lloc o estat determinat, DCVB, V, 901), amb mettesi
([fsk] per [fks]) a fi de satisfer la rima: i sempre fix a amar-vos amb ms voler.
Aquest adjectiu era un neologisme usat a principi del segle XV com a mot tcnic en
astrologia i monederia, i introdut en lmbit literari per Francesc Alegre en la seva
versi de les Metamorfosis dOvidi impreses el 1494 (DCVB, V, 901; DECLC, III, 1052).
Per tant, s ben possible que el 1459 fos un vocable ja conegut dels cercles literaris,
especialment daquells que se sentien atrets per la nova sensibilitat que arribava
dItlia, com indubtablement ho era el cercle de Valldonzella. Dins aquesta atmosfera
una mica esnob, i dins tamb del carcter irnic de la poesia de Vallmanya, aquest
vocable seria ofert humorsticament com a mot rima, amb la sorpresa de la mettesi,
a una comunitat que sentretenia amb tertlies poeticofilolgiques.
91-92. Cambra dAmor, que el vostre bon seny salliberi dopini: jo desafio el fallit.
fallit, mancat, fracassat, errat (DCVB, 724, s. v. fallir i fallit), adjectiu aplicat al
rival. jom desisch, jo desafio, frmula jurdica medieval de repte o desafiament; al vers
91, el mateix verb t el significat de desprendres dall que es posseeix, desprendres
de la bona amistat dalg (DCVB, IV, 216-217; DECLC, III, 255).
93-94. i, quan morir, que la meva nima no surti del cos, si jo no surto a la llum
del sol (a la llum de la veritat) davant del calumniador.
95. t[r]isch, tresco (DECLC, VIII, 786-787; DCVB, V, 498, 533).

258

ANTONI VALLMANYA

Un poema espars

XIV
JUNCT S LO TEMPS FER DE MA DOLOR CRIDA
Un manuscrit:
K, f. 211r-212v, Vallmanya.

El mot Vallmanya situat entre el final del poema anterior i el principi daquest, fou afegit
posteriorment pel mateix copista; la tinta s de to ms fort i obscur, de la mateixa manera
que les esmenes fetes tamb pel copista en aquest poema, cosa que obliga a prendrel
com a rbrica de Junct s lo temps i no pas com a firma de Novellament, ja que, a
ms a ms, les firmes no solen interessar el copista daquest canoner. Cada estrofa t a
la dreta una clau que abraa els vuit primers versos, a fi de remarcar que acaben amb
la mateixa sllaba tona, de tal manera que aquesta terminaci comuna s escrita una
sola vegada al vrtex de la clau, que aix mateix va precedida de vuit ratlles paralleles
que arrenquen del mot rima inacabat de cada vers, de tal manera que la composici
ofereix un cert efecte plstic o visual. Advertim, aix mateix, que, contrriament al que s
habitual en aquest copista polit i acurat (la composici s tota obra del primer copista, el
segon no hi ha intervingut en cap moment) i que rarament sequivoca o esmena el text,
ara en canvi abunden les esmenes, sempre fetes amb netedat per la seva mateixa m.
Vegeu la composici analitzada i comentada supra Un poema espars.

POESIES
I Junct s lo temps fer de ma dolor cri,
crit e greu plant, ab pensa no muda:
mudat jom veig de vs, quhe desiga;
desigat vinch dir que us he b servi,
servit amant heb manera degu,
degut parer ne causa veu de tar:
tard no fuy may en res qu en vs sesguar;
esguard no veu com vos he, mant, temu:
Sil bon lenginy hagusseu dEritrea,
fforem callat, mas sou tal com Pompea!

259

da

10

2. Abans de pensa, no ratllat; no interlineat entre pensa i muda.

9. lenginy; deritea
corregit deritrea, la segona r interlineada.
10. La s de mas afegida damunt duna b
anterior.
1. Junct, junt, arribat (DCVB, VI, 796): Ha arribat el moment de proclamar el meu
dolor. La frmula Junt s lo temps, cobrint el primer hemistiqui del primer vers, la
trobem en Ausis Marc: Junt s lo temps que mon goig s complit (XVI, 1); Junt
s lo temps que ser conegut (XXX, 1; lli de J, els altres manuscrits duen la lli
Vengut s temps, que s la que segueixen els editors dAusis Marc).
4. desigat: sembla que aquest participi cal entendrel en sentit actiu, desitjs, ple de
desig; el poeta, sens dubte, ha violentat la naturalesa passiva del participi, que es vei
obligat a usar per satisfer les exigncies dels rims capfinit-maridats.
5. amant, us he servit degudament.
6. no teniu causa per creure (que us he servit) amb tardana. tarda, tardana (DCVB,
X, 153; DECLC, VIII, 309).
7. no he estat mai lent (desatent) en res que us afecti.
8. no sabeu veure com, tot amant-vos, us he temut.
9. enginy, ms. lenginy, esmeno dacord amb el sentit del text. Eritrea o Herfila,
vegeu poema X, 84.
10. Popea Sabina, dama romana que esdevingu emperadriu de Roma lany 62 pel seu
matrimoni amb Ner. Popea havia tingut ja dos marits: Rufri Crisp i Marc Salvi Ot, amic
de Ner i emperador a la mort daquest. Ner, atret per Popea, fu allunyar Salvi Ot i
la prengu com a amant. I, a fi de poder-shi casar, fu matar la seva mare, Agripina, que
soposava a aquest enlla, i repudi i fu occir tamb la seva primera esposa, Octvia,
filla de lemperador Claudi i Messalina. El matrimoni de Ner amb Octvia lhavia ordit
Agripina, neboda i segona esposa de Claudi, a fi de facilitar laccs al tron del seu fill,
tingut amb el seu primer marit, Cneu Domici Ahenobarb, en detriment de Britnic, fill
de Claudi i Messalina. Segons la tradici, Popea mor duna puntada de peu que Ner
li don quan estava prenyada. Malgrat que la majoria lacusa dhaver suggerit a Ner
la mort de Sneca perqu soposava al seu matrimoni amb Ner, i tamb lincit a
assassinar Agripina per la mateixa ra; daltres diuen que no se sap si Popea collabor
o ni tan sols si consent en els crims del seu marit, i que per tant podria sser una
vctima ms daquest emperador. Sigui com sigui, sol integrar, juntament amb Messalina
i Agripina, una trade imperial smbol de la lascvia i la perversi femenines (Sneca,
Octvia; Petrarca, Triumphus Amoris, I, 99; Boccaccio, De claris Mulieribus, XCIII).

260

ANTONI VALLMANYA

II Lo meu servey novell dolor apor,

aport jo dol del pler qu altre conten:
content no viu lom subdit quis turmen,
turment dampns en qu stich vos fa stor.
Estort reviu cell a qui us sou proffer:
proffert haveu vostre cor al qui us al.
Alt hagus vs de mi vuy, qui us desal!
Desalt damor, sens jo dormir, desper:
Ffore-us millor semblar Ipsicretea,
e de costum la sabud Amaltea!

ta

15

20

20. subaDalmatea, desprs de suba, el copista sembla com si hagus escrit una l la qual
desprs va voler convertir en una D, com si cregus que el nom propi era Dalmatea; el
mateix error al v. 60: Cauci.
12. Primera allusi al rival, a causa del qual el poeta suposa que la dama lha abandonat.
13. El poeta parla ara de si mateix, com a sbdit de la dama.
14. sou lliure del turment en qu em trobo.
15-16. Nova allusi al rival. profferta, oferta (DCVB, VIII, 903, s. v. proferir). us
alta, us agrada, us dna plaer (DCVB, I, 552).
17. tant de bo avui tingussiu plaer de mi, que us desagrado. alt, plaer (DCVB, I, 549).
18. Interpreto una mica lliurement aquest vers: disgust damor desvetlla, i no puc
dormir. desalt, desplaer, disgust (DCVB, IV, 159).
19. Hipsicratea, esposa de Mitridates VI Euptor, rei del Pont (120-63 aC). La llegenda
daquesta reina sinspira en el mite de lamazona o dona guerrera, contemplat com a
gest virtus per tal com aproxima la dona a les virtuts virils i lallunya de la vanitat,
la lascvia i la feblesa femenines. Per amor del seu marit, vest robes militars i adopt
laparena dun home a fi dacompanyar-lo en les empreses blliques, per tal datendrel
ella mateixa en tot all que necessits. Mitridates, per, no va agrair ni la fidelitat ni
els serveis dHipsicratea, ja que mat un infant tingut amb ella, i, assetjat pel seu fill
Frnaces, que shavia aixecat contra la tirania del pare, i veient prxima la seva fi,
emmetzin Hipsicratea juntament amb totes les seves altres esposes, filles i concubines
(Valeri Mxim 1914, llibre IV, 6, [vol. I, p. 285]; Boccaccio, De Claris Mulieribus, LXXVI;
De Casibus Virorum Illustrium, llibre VI, cap. v).
20. Ms. subadalmatea; esmeno subada per sabuda (svia, DCVB, IX, 649; instruda,
svia, DECLC, VII, 557), i Almatea, que s la cabra o la nimfa que va alletar Zeus,
cosa que aqu no fa sentit. Sens dubte, s la sibilla Amaltea, sacerdotessa dApollo,
coneguda com a sibilla Cumana, perqu tenia el seu oracle a Cumes, ciutat de la
Campnia, des don acompany Eneas en la seva devallada a linfern. Virgili lanomena
Defobe, i la considera filla de Glauc, un du mar. Quan, essent jove i bonica, Apollo
la requer, Amaltea deman al du tants anys de vida com grans de pols hi ha en un
grapat de sorra, per soblid de demanar-li tamb la joventut. Apollo li va prometre
una joventut eterna si cedia al seu amor. Amaltea prefer conservar la seva virginitat,
i visqu mil anys, per envell, sarrug i senxiqu fins al punt que noms se li sentia
la veu, com si fos una cigala (Virgili, Eneida, VI; Ovidi, Metamorfosis, llibre XIV, vv.
101-153; Boccaccio, De Claris Mulieribus, XXIV).

POESIES
III Causa no s justa que jo us meres,
meresch no dan que desperana is,
isch de tot seny e no desig que vis,
visch oblidat vostr amor quem jaques,
jaquesch yo no lo dolr amant e bas,
basch nob reps, e plor fam vista los,
losch s mon ull, e tota lum ms fos
ffosch ms tot loch, e gran delit ms fras:
Mal fonch lo jorn quem fer Venus dea,
queb fin voler amar a vs me fea!
IV s lonch amor, qu abundants suspirs ti!
Tir-ne jo, trist, per vs, quim sou vuy ca:
car fet no us s e merc no mempa.
Empar-mel grat el cor vostre, quis gi!
Gir-se vers mi ab forma ben sense!
Senser no tant ser qui us enamo.
En Amor seu, no content, qui us anyo;
enyor-vos yo, de fin cor e mor ve:
Lo fill volant suplich de Citerea
lo grat que us torn en mi hon primer jea!

261

cha
25

30

ra
35

40

21. El copista escriv el mot rima, merescha, complet, sense recordar que la darrera
sllaba, -cha, figuraria de manera comuna a lextrem de la clau. 26. nob sembla afegit
posteriorment desprs dhaver esborrat el mot anterior, el paper t laspecte dhaver estat
una mica raspat; en esborrar aquest mot, la m del mot mon del vers posterior devia
quedar-ne afectada i tamb fou refeta amb la mateixa tinta.
21. Vers irnic: el poeta no creu que ell es mereixi tal dama, s a dir, tal sofriment.
24. Entenc una mica lliurement: visc sense voler pensar que el vostre amor em deixi.
25. jo no deixo el dolor damor ni la congoixa.
26. basco sense reps, i el plor em fa la vista llosca.
28. frascha, cosa de poc valor (DCVB, VI, 390), menudalla, fotesa (DECLC, IV, 171).
30. fea, feia, possible llicncia mtrica, igual que als vv. 40, 49 i 80, noms que en aquest
cas hem de tenir present que, si b el DCVB no registra aquesta forma dins el paradigma
antic del verb fer, s que linclou entre les formes del catal occidental (DCVB, V, 804).
33. car fet no us s, no us sc car, no mestimeu.
35. sensera, sencera, sincera (DECLC, VII, 783).
36. Allusi al rival, que el poeta fa responsable del distanciament de la dama.
37. El poeta afirma el seu amor estable, per tal com seu (descansa) en Amor.
39. Allusi a Cupido, du de lamor, fill dAfrodita, aqu esmentada amb el nom de Citerea,
perqu en nixer de les aiges marines, el zfir la transport damunt duna onada a lilla
de Citera, al sud del Pelopons. Dins el marc bibliogrfic que sabem positivament que
era conegut per Vallmanya, Citerea s esmentada per Virgili, Aeneidos, I, 257.
40. que (Cupido) us torni el grat envers mi, on originalment jeia. jea, jeia, possible
llicncia mtrica com als versos 49 i 80.

262

ANTONI VALLMANYA

V Ingratitud vostram fa viuran pe,

pen e no muyr, e mort seriam sa;
sa viu aquell may qui metge dema.
Deman jo vs, quim dau mal per esme!
Esmen-sab do lo meu temps, qui ja fi,
ffin lo voler hon lesmer novell so;
so resplandeix nob fama da bo,
bo no consell vos dna la veh:
Si nom tornau al terme quant jo us plea,
haur seguir la detat Ffebea!

na
45

50

48. Aquest vers, exceptuat potser el primer mot, Bo, sembla escrit posteriorment; el to
de la tinta s ms negre i la a del mot rima vehina s damunt la ratlla que lenllaa
amb la desinncia comuna, la qual cosa confirma que fou escrit desprs dhaver dibuixat
les ratlles i la clau; aix mateix, el copista escriv aquest mot complet, oblidant que la
terminaci, -na, ja figurava a lextrem de la clau.
44. La dama s lnic metge que el pot curar.
45. El meu temps, que ja arriba a la seva fi, sigui esmenat pel [vostre] do.
46. fini lamor dipositat en una inversi nova; allusi a linters de la dama envers
un nou galant en termes financers, especulatius, donant-li a entendre que els valors
antics o coneguts sn ms estables, segurs i rendibles.
47. un so esclatant de tot aix que feu sescampa i us dna mala fama; Vallmanya se
serveix de la sinestsia irnica que produeix el verb resplandeix aplicat a la murmuraci
(so) i a la conducta infidel della.
48. Remarquem la presncia daquest personatge de la confident, consellera o mitjancera,
antiqussim en la literatura amorosa, que pren laspecte duna dida, una nodrissa,
esclava, criada, abadessa, amiga, germana, etc, o, com en aquest cas, una vena, i que
t tamb el seu equivalent en la part masculina.
49-50. Si no torno a plaure-us (si no em torneu a estimar), la meva sort ser com la de
Febus (Apollo); El du Apollo, malgrat sser el du del Sol, la llum i la bellesa, va tenir
molts fracassos amorosos; els ms clebres dels seus desenganys sn: Dafne, Marpesa,
Cassandra (poema IV, 72) i el de sibilla de Cumes, coneguda tamb com Amaltea, i de la
qual ja hem parlat al vers 20. plea, pleia, plaa, possible llicncia mtrica com als versos
40 i 80. Apollo s esmentat aqu en la seva qualitat damant mrtir o enamorat rebutjat,
com ja hem comentat ara mateix; per sens dubte el seu fracs sentimental ms dolors
i clebre, i en el qual possiblement pensava Vallmanya en escriure aquests versos, s
lamor fallit envers la nimfa Dafne (llorer), la qual, a fi dalliberar-se del du, es convert
en larbre del seu nom, que Apollo prengu com a emblema (Ovidi, Metamorfosis, llibre
I, v. 452-567).

POESIES
VI Dumanitat deut s amar qui a;
am-vos jo molt ab fe degud e fer.
Fferm mon cor s, e nos mou nes desfer,
desferm-se donchs lo vostre, quim desa,
desam de tot aquell poch qui us esti.
Estim jo sser non pietat quim cre;
crem per desig ab injria stre,
strem far: suplicar-vos-ne n ri!
Si b lenat maveu de gran bolea,
jo us amar mils c Auci, Galatea!

263

ma

55

60

60. Cauci, el copista prengu la c del relatiu per inicial del nom propi del personatge
citat, error que ens ajuda a comprendre laltre error similar del v. 20.
62. per larror
en vos afegit posteriorment en lespai prviament esborrat, el paper mostra rastres dhaver
estat raspat, es veu gastat i t algun petit forat.
54. Sentn que aquell de qui sha de desfermar el cor de la dama s del seu nou
amor, a fi de tornar a estimar el poeta.
55. El mot poch s indubtablement un adverbi que modifica el verb estima. Vallmanya
construeix uns hiprbatons tan violents que arriba a desplaar un vocable de loraci
de relatiu a la qual pertany. s clar que ens hem de plantejar que aquest poch pogus
sser un adjectiu (petit), que seria la manera pel poeta de minimitzar el rival, per
aleshores resultaria que aquest rival poc estimaria, tanmateix, la dama i aquesta a ell,
i aix no ho pot admetre de cap manera un enamorat i molt menys encara dir-ho a la
dama. El subjecte de desam s el cor de la dama, alludit al vers anterior; per tant,
el sentit s el segent: [que el vostre cor] desami del tot aquell qui us estima poc.
56. Jo estimo (opino) que la dama que em crema no t pietat.
59. bolea cop donat a una cosa quan encara est enlaire (DGLC, s. v., bolei),
relacionat amb volea en diferents jocs de pilota, cop que el jugador dna a la pilota
(DGLC); lexpressi lenat maveu de gran bolea t, doncs, laspecte dsser presa del joc
de pilota amb un sentit metafric ben clar (sobre tot aix, aix com el pas de vo- a
bo-, vegeu DECLC, IX, 355-358, s. v. volar).
60. Galatea, personificaci de lescuma marina, era una de les nereides, filla de
Nereu i Doris, i shavia enamorat del jovenssim Acis, un du fluvial, fill del Faune
i la nimfa Simetis. Per el cclop Polifem, fill de Posid i la nimfa Toosa, senamor
de Galatea. El gegant, malgrat el seu origen mar, era pastor, i cal entendrel com
una personificaci de lEtna. La nereida es vei sotmesa, doncs, a dos sentiments
contraris i igualment intensos: el seu amor envers Acis i el seu odi a Polifem. Gels
dAcis, el cclop el lapid amb una enorme roca volcnica que sepult el jove, per
Galatea el convert en el riu del seu nom que brolla dels flancs de lEtna. Malgrat
tot, la nereida qued unida a Polifem, i fou contemplada com a protectora dels
ramats i associada a la blancor de la llet de les ovelles (Ovidi, Metamorfosis, llibre
XIII, v. 738-897).

264

ANTONI VALLMANYA

VIII Incert dubtar moffer vida peno,

pens me trob per larror en vs me,
ms sn loch fons, hen pres vs sotme,

sa

sotms ab hoy heb sort molt doloro,

dolors pler s dos senyors en ca,

65

cas sin fals desamar no us escu,

escs-men yo dingrat si lg macu,
a[c]s-me no del meu cor siau ra;
car ms vos am que Pruneu Tironea,
ne que Perseu amant Andromedea!

70

67. ingrat silgu m escrit damunt un fragment esborrat, queden encara els traos dalgunes
lletres anteriors. 68. Aus. 69. Tot el vers fou escrit posteriorment pel mateix copista al
marge dret, al costat de la redacci anterior, ratllada, per perfectament llegible: Eus so leyal/
mjls Jason vers Madea, aquest vers ratllat, que no es troba als versos conservats, deu sser
una lli anticipada dun vers posterior duna estrofa desapareguda, segurament situat al
foli segent, aproximadament, doncs, sis estrofes ms avall, la que probablement seria la
cobla nmero XIII, la qual cosa ens confirma que aquest poema ens ha arribat incomplet.
61. moffer, mofereix.
63. Aqu sembla que el poeta imagina la dama sense merc condemnada a la pena
de pres pel delicte de desconeixena.
64. hoy, oi, odi (DCVB, VII, 872).
69. Pruneu era fill dfrico i la nimfa Mnsola consagrada a Diana, la qual cosa lobligava
a servar virginitat. Per la nimfa fou seduda per frico i consumaren lacte amors.
Mnsola, penedida, abandon frico, el qual se sucid al mateix lloc on havien fet
lamor, i el seu cos va caure en un petit afluent de lArno, que des daleshores porta
el seu nom. Al cap de nou mesos, Mnsola va infantar un nen sota una prunera, i
Diana, assabentada del pecat, va transformar-la en el riu del seu mateix nom, el qual
tamb s un afluent de lArno. Linfant fou casualment adoptat pels seus avis paterns,
que de seguida veieren en el nen els trets del seu pare frico, i, assabentats que havia
nascut sota una prunera, li van posar el nom de Pruneu, el qual cresqu i esdevingu
igual al seu pare. Atalante va passar per la Toscana i, atret per la bellesa del lloc, hi
va fundar Fiesole, i Diana i les nimfes en foren foragitades. Atalante sinteress per
Girafon i el seu nt Pruneu, i, assabentat de la trista histria dels dos amants convertits
en rius daquella contrada, anomen Pruneu servidor de la seva taula i, desprs, el
seu senescal, i el va esposar amb la jove Tironea, filla dun gran bar del seu servei
(Boccaccio, Ninfale fiesolano).
70. Andrmeda, filla de Cefeu, rei dEtipia, i Cassiepea, la qual havia presumit dsser
ms bonica que les nereides. Aquestes van demanar a Posid que vengs llur ultratge,
i el du envi un monstre mar que aterr tot el pas. Loracle dAmm va dir que
noms es veurien lliures daquella plaga si la princesa era oferta al monstre com a
vctima expiatria. La filla, doncs, hagu de pagar el pecat matern, i fou encadenada
a una roca a la riba del mar. Perseu, de retorn de la seva expedici contra la Medusa,
i muntat en el cavall Pegas, va veure des de laire el suplici dAndrmeda, i, compadit
de la princesa, va matar el monstre i es cas amb Andrmeda (Ovidi, Metamorfosis,
llibre IV, v. 663-764).

POESIES
VIII La favor gran de mi vostre jas lun,
luny ms delit, quel gest vostrem desden,
desdeny moffn e tristesa mensen,
enseny rah falcedat e nom pun,
puny-mel desgrat, qui res til nom gin,
giny veu, cercant, ficte fer-me vergon,
vergony-me dir cor teniu de codon,
codony pus groch no veig com jo ne pin:
Pres haveu ls he stcia de Rea,
del parit fill quel fal ver sser dea!

265

ya
75

80

74. El copista escriv el mot rima complet, per desprs ratll les dues lletres darreres: ya.
71. La vostra gran favor ja sallunya de mi.
76. teniu un enginy ple de falsedat (ficte), amb el qual cerqueu davergonyir-me; aquest
fer-me vergonya lhem dentendre en el sentit de fer-me sentir culpable. El poeta alludeix
a la gelosia de la dama la qual lacusa destimar-ne una altra. Lhiprbaton daquest
vers, la sorprenent elisi de la vocal inicial del verb haver (veu) i lestil ellptic fan
aquest vers una mica difcil, per crec que el seu sentit no pot sser cap altre que
aquest. Pel que fa a lelisi de la a de haveu, advertim que fenmens semblants sn
freqents en Vallmanya, per exemple al vers 8 daquesta mateixa poesia tenim un veu
precedit de la vocal o (no veu), daqu a prescindir senzillament de la vocal no hi
ha ms que un petit pas, sobretot si imaginssim que primer hagus escrit giny ficte
veu cercant fer me vergonya, s a dir lordre lgic gramatical dels mots, i que desprs
animat per trobar hiprbatons sorprenents hagus alterat lordre del mot ficte.
77. A banda que el vers no sembla pas gaire feli, la metfora deu fer referncia a la
duresa de cor de la dama. s a dir, aquesta s com la fruita del codony: vistosa, atractiva,
aromtica externament, per aspre de gust i amb abundants nuclis petris a linterior.
78. codony, curt denteniment (DCVB, III, 250); el mateix sentit metafric ha de tenir
pinya, que el poeta usa de manera sinnima (cf. no valer una pinya, no valer res, sser
completament inservible, DCVB, VIII, 593); quant al color groc, al marge que sigui el
color del codony, sembla que en aquest cas cal entendrel com a equivalent dinnocent,
beneit, etc., potser relacionat amb el modisme sser del bec groc, tenir el groc del bec,
no haver-li caigut el groc del bec, sser molt innocent o mancat dexperincia (DCVB,
II, 401), el groc era, aix mateix, el color dels esclaus al segle XV (Vinyoles 1985: 38),
i tampoc no hem doblidar el significat de pllid que t aquest color en la llengua
catalana (DECLC, IV, 666), perfectament adequat a lestat dnim del poeta.
79-80. Rea Slvia, coneguda tamb amb el nom de lia. Filla de Numitor, rei dAlba
Longa, que fou desposset del tron pel seu germ Amuli. A fi devitar tota descendncia
de Numitor, el nou monarca fu occir els seus nebots i condemn Rea Slvia a una
virginitat perptua com a sacerdotessa de Vesta. Per qued embarassada no se sap
com, malgrat que ella assegurava que havia estat a causa del du Mart, i tingu dos
bessons: Rmul i Rem. Amuli no es deix impressionar pel possible origen div dels
seus nebots i fu sepultar viva la mare i llanar els bessons al Tber dins una cistella.
Els infants, per, quedaren varats al marge del riu, i una lloba que els sent plorar
els allet. El jardiner reial, que va veure lescena, don els nens a la seva esposa,
Laurntia, perqu els pugs. Tit Livi, que racionalitza el mite, recull la versi segons
la qual Laurntia era una prostituta coneguda amb el nom de Lloba, nom com
daquestes professionals a la Roma antiga, del qual deriva el mot Lupanar (Virgili,
Eneida, I, 273-277; Tit Livi, llibre I, 3, 4; Boccaccio, De Claris Mulieribus, XLIII);
La qual, a propsit del fill que havia parit, deia sser veritat all que era fals. dea,
deia, possible llicncia mtrica equivalent a jea (v. 40) i plea (v. 49). Allusi irnica

266

ANTONI VALLMANYA

IX Quant aquell mot, no quib paraula vi,

viu quem digus, ab resposta molt bra,
brau fet no fuy, si b nuig prou men da:
dau-me la fe, pus dir hoc sou esqui.
Esquiu s fet ab maner assats gre;
greu res nom ve, nen despler, qu a ltrem mo,
mou-s ab argull vostre sguard he b ley no,
nou mal fet ms perqul dat cors me le:
Ja fos jo nat ab la gent cadinea
ob vs jo fos en la selva Nemea!

va
85

90

87. argull retocat amb la tinta de to ms negre com les altres correccions, el copista va
refer la r i la ll, encara que aquest dgraf sembla ms aviat afegit que no pas refet, com
si el copista hagus escrit primerament algu.
a lembars div, no acceptat ni pel mateix Livi; de manera que Rea no ha tingut el
reconeixement daltres verges mortals afavorides pels dus i ha entrat als temps histrics
com una pecadora. Vallmanya fa referncia a un sol fill, tot i que el metre li permetia
perfectament ls del plural; potser pensava noms en Rmul, que occ el seu germ
desprs que ambds fundaren la ciutat de Roma al peu del Palat.
81-83. Quan vaig veure que qui, amb paraula no viva, em digu aquell mot amb resposta
molt brava, no em vaig irritar, per b que em va donar prou enuig. El poeta parla de
la dama en tercera persona i es refereix, sens dubte, a una resposta negativa daquesta.
El mot pronunciat per la dama va sser no, com queda clar al vers segent.
84. ja que no sou capa de dir s, certifiqueu-me notarialment el vostre amor.
85. mheu fet greument desagradable. No s tant que el poeta tingui veritablement
aquesta qualitat, sin que la dama el contempla com a tal, i, en la mesura que, com
a enamorat, depn en cos i nima della, esdev esquiu (esquerp, aspre, repelenc,
desagradable, DCVB, V, 483-484) a tothom. greva s una forma femenina de greu que
Vallmanya es deu haver inventat per satisfer aquest rim capfinit-maridat.
86. cap mal ni cap desplaer que em puguin venir em mouran envers una altra dama;
mova, mogui (DCVB, VII, 629).
87. orgullosament, el vostre esguard es gira envers una nova llei amorosa (un nou
amant i un nou codi amors fet a la seva mida, allunyat de lamor corts).
88. Ens agradaria poder entendre el mot cors per cor, i no pas cos; per tamb s
cert que la poesia de Vallmanya s molt corporal.
89-90. cadinea: sens dubte s una mala lectura per cadmea, resultat de prendre el primer
pal de la m per una i (al Curial e Gelfa tamb llegim Cadino per Cadmo; Aramon 1930:
III, 237); es refereix, per tant, a Cadme, fundador de Tebes, i als seus descendents: els
cadmeus o tebans. La selva Nmea, situada en una vall, prop de la ciutat del mateix
nom, a lArglida, era habitada per monstres notables que aterraven els nemeus: el lle de
Nmea, mort per Hracles en un dels seus treballs, i la serp que protegia el manantial,
morta per Adrast, rei dArgos, en lexpedici dels Set contra Tebes. La serp havia ofegat
Ofeltes, fill de Licurg, rei de Nmea, a causa dun descuit dHipspila (vegeu poesia III,
v. 135), nodrissa de linfant, quan volgu atendre els argius que creuaren aquest indret
cam de Tebes. s en relaci amb lextermini daquests dos monstres que, segons la
llegenda, foren instituts els jocs nemeus. Ni els cadmeus tingueren una vida plcida ni
la selva Nmea era un locus amoenus; el poeta se serveix de la ironia i la hiprbole
per fer-nos veure que la seva vida s encara ms dolorosa, plena de perills i distreta
que no ho pogus sser la dels tebans i els nemeus (Ovidi, Metamorfosis, llibre III,
v. 1-131; Estaci, Tebaida; Le Roman de Thbes, v. 2083 i s.).

POESIES
X Lo desfiar pendren vs terma vu,
vull no merc si he tort e nom mo,
moll sial cor dopini ten fo,
ffoll aparech per dol plors, quim mu,
mull-sel cor dur, e queb rahs conse,
consell irs aman ab tota fa,
ffall-mel pensar el pus suspitar ca,
call lo perlar, torn lamor gran aque:
E semblareu a Cludia plebea,
e Juli de natura Enea.

267

lla
95

100

96. Abans de tota un signe raspat j?

91. desfiar, desconfiar (DCVB, IV, 258).
92. e nom molla, i no mamollo, i no mafluixo, no cedeixo (que crec que podem
entendre-ho en el sentit de no em penedeixo); molla, amollo (DCVB, VII, 521).
93. moll sial cor, que sablaneixi el vostre cor.
94. quim mulla: les llgrimes de dolor mullen el poeta; el relatiu qui subjecte duna
oraci adjectiva amb antecedent de cosa s registrat al DCVB, IX, 52.
95. que el vostre cor dur sestovi [amb les meves llgrimes] i saconselli amb la
ra.
96. que el vostre cor, un cop acosellat per la ra, amansi el consell irs (potser el de
la vena, v. 48) i tot error.
97. que desapareguin les meves preocupacions i callin les vostres sospites.
99. Cludia Quinta, dama romana, de la famlia Cludia, nta de Claudi Api Cec.
Lany 204 aC, durant la segona Guerra Pnica, el senat fu traslladar a Roma lesttua
de la Mare dels Dus (Cbele), una pedra negra adorada a Pessinunt (Frgia), perqu,
segons els llibres sibillins, era lnica manera que Roma tenia de foragitar lagressor
estranger. En arribar lesttua al port dstia, fou rebuda per Publi Corneli Escipi,
com a ciutad ms virtus, i les primeres dames romanes. Entre aquestes, hi havia
Cludia Quinta, de reputaci dubtosa. Com fos que lembarcaci on viatjava la deessa
queds encallada i ning no pogus moure-la, Cludia, amb veu forta, preg a la deessa
que es deixs portar per ella, si la seva castedat li era manifesta; i, fent desembarcar
els mariners, es llig una corda a la cintura i tota sola arrosseg lembarcaci i la
Mare dels Dus per al b de Roma (Tit Livi, llibre XXIX, 14; Suetoni, III, Tiberi, 2;
Boccaccio, De Claris Mlieribus, LXXV).
100. Jlia era filla de Gai Juli Csar i esposa de Gneu Pompeu Magne; pertanyia doncs
a la gens Jlia, la qual es considerava descendent dEneas. Lany 54 aC, en una elecci
dedils, Pompeu es tac la roba de sang en el sacrifici dun animal, segons costum de
la cerimnia oficial. La roba ensagnada fou duta a la seva esposa, la qual es desmai
perqu va creure que el seu marit havia mort vctima dun atemptat. Lemoci li
provoc un part prematur que li caus la mort (Valeri Mxim, llibre IV, 6; Boccaccio,
De Claris Mulieribus, LXXIX). de natura Enea, de llinatge Enada, descendent dEneas
(natura, llinatge, DCVB, VII, 711; la forma Enea, juntament amb Eneas, s usada a
la traducci catalana de lobra de Guido delle Colonne feta per Jaume Conesa, Les
histries troyanes, vegeu per exemple les pgs. 141 i 142 de ledici de Ramon Miquel
i Planas). Cal advertir que en aquest darrer vers no hem de fer sinalefa entre els mots
natura i Enea a fi que tinguem un decasllab.

268

ANTONI VALLMANYA

Les cobles esparses

XV
MORT ME DONAU, SENYORA, VIDA MIA

Tres manuscrits:
J, f. 136 bis, Vallmanya espara
K, f. 202, Vallmanya spara
N, f. 146, Sparca valmanya
Manuscrit base: J
Edicions: TORRES AMAT, 1836, p. 637; GMEZ, 2000, ms. N, f. 146r; RIALC,
183.8.htm (6/9/06).

I Mort me donau, senyora, vida mia,

per esparar de vs assignat loch
hon jo us pogus perlar de mi fort poch
dels enuyts greus qu emor per vs me cria.
Reyna de mi, sab Du queb desigana

1. La M inicial, al marge en tinta vermella K. 2. esperar K; sperar deuos asignat N.

3. On N; damj N. 4. Dells anuygs N; quamor N; ma N. 5. quab desitjanca N.
Vegeu la composici analitzada i comentada supra Les cobles esparses.
3. fort poch: sens dubte, en el sentit que els seus sofriments sn tants i tan grans que,
per molt que els desgrani, sempre far curt.

POESIES

269

nestich granment, mas poch voler vos t

en mi amar, e jo vull-vos ms b
qua mi no fas, quin muyr: tant mal men caua!
Tornada
II Donchs, qum dieu? De vs haur sparana?
Dau-me conort, ab qu malagrar;
trist s, catiu, tant vos am quen morr!
No s qum fas! Digau-mob confiana.

8. ffas N.

9. dauos aures peranca N.

10. alagrere K.

11. que more N.

10

270

ANTONI VALLMANYA

XVI
PUS QUE TOTS JORNS NO CESSATS FER GABELLA

Tres manuscrits:
J, f. 109r, Altra vallmanya
K, f. 202r, Vallmanya spara
N, f. 183v, cobla sparca ualmanya
Manuscrit base: J
Edicions: TORRES AMAT, 1836, p. 636; GMEZ, 2000, ms. N, f. 183v; RIALC,
183.13.htm (6/9/06).

I Pus que tots jorns no cessats fer gabella

ab la qui us vol vers mi mal concellar,
no menyarets de ma fruyta novella
dac avant, ans naurets a comprar;
car tant havets solaat a vostr ayre,
celadament ab lo qui us bat la pell:
dest or avant da vostr amor mapell,
e may no us vers no mi daria gayre.

1. La P fou escrita al marge amb tinta vermella posteriorment K; ssesau N. 2. ues N;

consellar N. 3. Nomanjareu N. 4. naureu N. 5. aueu solacat N. 6. Saladament
N. 7. Dacianant N. 8. Quemay N; ues N.
Vegeu la composici analitzada i comentada supra Les cobles esparses.
1. fer gabella, fer bona companyia amb alg, avenir-shi b, entendre-shi (DCVB, VI,
112), fer causa comuna, fer bona parella (DECLC, IV, 247).
7. mapell, em clamo, refuso (DCVB, I, 760).
8. vers, ves, vegs (DCVB, X, 775); no mi daria gayre, tant se men donaria (DCVB, IV, 560).

POESIES

271

XVII
VOSTRES VILTATS ME FFOREN MANIFESTAS

Tres manuscrits:
J, f. 109r, Altre vallmanya
K, f. 202r, Altre vallmanya
N, f. 172v, Cobla sparca ualmanya
Manuscrit base: N
Edicions: TORRES AMAT, 1836, p. 637; GMEZ, 2000, ms. N, f. 172v; RIALC,
183.22.htm (6/9/06).

I Vostres viltats me fforen manifestas

abans que jo de vs agus lasalt,

1. La V escrita al marge amb tinta vermella K; maniffestes J; manifestes K.

K; hagues lo salt J K.

2. yo J

Vegeu la composici analitzada i comentada supra Les cobles esparses.

2. asalt, plaer (DCVB, II, 56), gust, satisfacci (DECLC, I, 235); el poeta sabia que la
dama era vil ja abans daconseguir della tot all que volia, com ho dir clarament als
versos 5-6. J-K llegeixen lo salt, que podrem entendre en el sentit dassalt (DCVB, IX,
700; DECLC, VII, 625), s a dir, segons aquesta lectura de J-K, la iniciativa amorosa lha
presa la dama (hi ha tamb la possibilitat dentendre fer el salt, defraudar alg, per no
hi ha exemples antics daquesta locuci). Entre les dues llions, em sembla preferible la
de N, ja que J-K ofereix una dama excessivament agressiva amorosament, la qual cosa, si
no impossible, s poc tradicional, i a ms a ms, seria contraria als versos 3-4, on queda
clar que all que veritablement atreu la dama s la riquesa i el poder, i que s incapa
de sentir una passi amorosa desinteressada, i, en conseqncia, incapa dassaltar cap
galant. En aquesta, com en les altres variants significatives que trobarem, la lli correcta
s la de N. Si en aquest primer cas ens pogus quedar encara cap dubte, la claredat
dels altres errors de J-K vindran a donar la ra a N com a text ms prxim a loriginal.
Crec que, atesa la correcci general del copista de J, cal suposar que els errors eren en
lexemplar daquest canoner de Pars, que seria un altre diferent del de N.

272

ANTONI VALLMANYA
quel vostre cors molt granment era calt
en amar hu qui duu grans sobravestas;
mes, pus de vs gut lo que volia
em s pescut de vostra carnagasa,
dac avant anau per a baguassa,
car no us vull pus veure hun patit die!

3. cor J K; grantment J K.
4. amar mi J K; sobreuestes J K.
5. hegut J K.
6. carnagaa J K.
7. abagaa J K.
8. veureus J K; petit J K. omne rarum afegit
al marge dret, per una m diferent, a una certa distncia de la cobla amb una ratlleta
inclinada adreada a patit die N.
3. cors: cos. Novament la discrepncia entre N, duna banda i J-K, de laltra, que
llegeixen cor, ens posa en un dilema ja que les dues lectures sn possibles. La lli
de N podria semblar ms acordada amb el contingut altament carnal del poema.
A lobra de Vallmanya, molt plstica i sensual, el mot cors (cos) lhem trobat on
haurem pogut esperar la paraula cor (VI, 38, 57, 60; VII, 47, 67; XIII, 38; XIV, 88);
i aix en poemes que parlen dun amor noble; amb ms ra, doncs, sembla justificat
que preferim aquesta lectura en un maldit que retreu a la dama el seu decantament
envers els valors materials. Malgrat aix, al maldit segent trobarem, en un fragment
equivalent, i als tres manuscrits, el mot cor (XVIII, 8). Sigui com sigui, la variant no
sembla tenir pas gaire incidncia en el sentit darrer, i, ja que seguim el text de N,
potser val ms acceptar la seva lli.
4. Aqu la lli de J-K (en amar mi) s evidentment errnia; ja no s, com en
els casos anteriors, una altra lectura possible, sin decididament impossible ats
que el pronom personal de primera persona, mi, esguerra el sentit: s incoherent
semnticament i sintctica. Segons els versos 3-4, la dama estimava corporalment
un altre home, ric i socialment important; el poeta coneixia ja el tarann venal de
la dama, per no per aix es va privar daconseguir, ell tamb, el seu amor. Els
quatre versos segents i darrers confirmen amb prou claredat tot aix que fins ara
hem llegit i discutit.
6. pescut, llegiu pascut; carnagasa, augmentatiu despectiu de carn, no registrat ni
al DCVB ni tampoc al DECLC.

POESIES

273

XVIII
PER LO QUE VEIG DE VS, TOT ME REPRENCH

Tres manuscrits:
J, f. 156r, Spara
K, f. 202r, Sparca vallmanya
N, f. 146v, Sparca valmanya
Manuscrit base: J.
Edicions: TORRES AMAT, 1836, p. 638; GMEZ, 2000, ms. N, f. 146v; RIALC,
183.22.htm (6/9/06).

I Per lo que veig de vs, tot me reprench,

reprench lo Grat, quim sobr ha vs amar;
amar no us vull, ans mon voler sospench,
sospench mon cor ja per vs desamar.
Clar

1. Manca la P inicial K.

2. sobra N.

Vegeu la composici analitzada i comentada supra Les cobles esparses.

2. quim sobr ha vs amar, que em ven a amar-vos, que em fa estimar-vos sense
voler-ho. sobr, ven (DCVB, IX, 945; DECLC, VII, 971). Remarquem, novament, com
Grat s sinnim dAmor.
3. aturo el meu cor a fi de desamar-vos.

274

ANTONI VALLMANYA
s a tothom que vil hamor vos guasta,
e no stn pus, sol que sia raquest,
vostre cor va. Si vuyt o deu non tasta,
de fam met so e crit molt desonest.
Ja no us podeu estimar per honesta,
pus maniffesta,
tal fama us resta!
De vuy avant, nom sereu agradabla,
pus vostre fat vos fa sser variabla.

6. amor N. 7. request K. 9. o N.
13. agradable N. 14. variable K N.

10

10. stimar N. 11. manifesta K; manjfesta N.

post 14. Signatura Vallmanya J.

6. guasta, gasta, destrueix (sou pastura de lamor vil, lamor carnal).

7-8. i el vostre cor vanits no est per res ms, solament li cal sser request.
14. fat, dest; per sembla que tant aqu com al maldit segent calgu entendrel tamb
o sobretot com a costum, vici o qualitat molt arrelada i que sembla incoercible per
la voluntat, noms amb exemples trets de la llengua popular (DCVB, V, 759).

POESIES

275

XIX
VS, DAMAR FALS, MEREIXEU PORTAR MAL

Tres manuscrits:
J, f. 195r, Spara
K, f. 202v, Spara vallmanya
N, f. 147r, Sparca valmanya
Manuscrit base: J.
Edici: GMEZ, 2000, ms. N, f. 147v.

I Vs, damar fals, mereixeu portar mal,

mal ab escarn sens jams haver b;
b viciat desigal natural,
natural fat degudament vos t.
Ffe
1. Manca la V inicial en J K; fal N; merexeu K N. 2. jamay auer N.
la primera s escrita damunt una x N. 4. dagudament N.

3. dassigal

Vegeu la composici analitzada i comentada supra Les cobles esparses.

3. b viciat, plaer viciat, vici (DCVB, II, 395, s. v. b, profit, felicitat). desigal natural,
desitja la vostra naturalesa. s el fat de la dama, que ja hem trobat al maldit anterior
(v. 14), i que trobarem novament al vers segent associat al natural, com a sinnim.
4. Aqu s evident que Vallmanya usa natural i fat com a sinnims, com ja hem vist
a XVIII, 14.
5-7. Per aix mai fe (la fidelitat) en amar [no] atura jams dins vs, [i en canvi]
preneu desitjos dels apetits brutals.

276

ANTONI VALLMANYA
per o jams, nemor, dins vs atura,
desigs prenent dels apetits brutals;
e de lamant pus fi no haveu cura,
ans preposau amar los desleyals.
Per brut delit feu la pensa cativa.
Ax us abriva!
Mal punt sou viva!
Vostre cors vil, si de leig past nos farta,
ab gran desalt del millor b saparta.

7. Desig N.
8. aueu N.
10. dalit N; penca K N.
post 14. Signatura Vallmanya J.

13. pas K.

10

14 separta K.

8. fi, fidel, lleial (DECLC, III, 1002-1006).

10. Teniu el pensament empresonat pel brut delit. brut cal entendrel, especialment,
en relaci amb els apetits brutals (v. 7), i per tant sinnim dirracional, animalstic;
sense detriment tampoc, s clar, dels altres significats propis daquest adjectiu: contrari
a la decncia, mancat de netedat, grosser, abominable (DCVB, II, 704; DECLC, II,
306).
13. cors, cos.
14. desalt, desplaer, disgust (DCVB, IV, 159).

POESIES

277

XX
NOM PLAU LO TALL QUE TENIU NE MANERA

Tres manuscrits:
J, f. 196r, Spara
K, f. 202v, Sparca
N, f. 147v, Sparca valmanya
Manuscrit base: J
Edici: GMEZ, 2000, ms. N, f. 147v.

I Nom plau lo tall que teniu ne manera,

manera vil e de pocha rah.
Rah teniu quen pendre sou artera!
Arteran dar? En ax us fall sah!
Do
no de vs ix que per barat nos fassa
eb pensament de fer un millor toch!

1. Manca la N inicial en J; tal N; tanju N. 2. Rao N.

N. 4. sao N. 6. fasa N. 7. Ab N; dafer N.

3. Raotanju N; que enpendre

Vegeu la composici analitzada i comentada supra, Les cobles esparses.

1. tall, traa (DCVB, X, 115), mena, naturalesa (DECLC, VIII, 232).
7. toc, moment oport, oportunitat (DCVB, X, 321); aqu sembla sobretot sinnim
de tracte, negoci.

278

ANTONI VALLMANYA
E, si buydar la bossa no us vol massa,
en ma fe us jur!, naquell dau sus pel roch!
Dac avant, per mi sou coneguda,
regoneguda
e no volguda!
Queb barat, fet, uss, sacretament
b comenss! contra min gran jovent!

8. laboca N; masa N. 9. en aquell K. 10. conaguda N.

N.
post 14. Signatura Vallmanya J K.

11. Regonaguda N.

10

13. Quab

13-14. barat, tracte fraudulent (DCVB, II, 280), acte fraudulent (DECLC, I, 629),
sembla evident que cal prendrel com a substantiu i no pas com a adjectiu (a baix
preu) modificant fet, aquest mot darrer sembla que ha dsser un participi modificat
per ladverbi sacretament, separats brutalment pel verb uss; hiprbatons de violncia
semblant els hem trobat en la poesia de Vallmanya, i en aquest cas podria estar
motivat sobretot per exigncies de laccentuaci mtrica. uss, obrreu, actureu
(DCVB, X, 630; per a aquesta forma verbal com a segona persona plural del perfet
simple, freqent en Vallmanya, vegeu el poema XI, 34). comenss, comenreu. gran
jovent, essent molt jove. Lordenaci sintctica daquests dos versos seria la segent:
Queb barat, fet sacretament contra m, uss en gran jovent: b comenss! Dit duna
altra manera: vreu comenar contra mi, secretament, enganyant-me, essent vs molt
jove: un bon comenament!

POESIES

279

Ten amb Joan Fogassot

XXI
TEN MENADA ENTRE NANTHONI VALLMANYA,
NOTARI, EN NOM E PER PART DE HUNA DONZELLA, DE HUNA
PART, E EN JOHAN FOGASSOT, NOTARI, DE LA PART ALTRA,
SSOBRE TAL CARS:
SI LA DITA DONZELLA PENDRE MARIT, AB QUALS DE
AQUESTS DOS SER MILLS MARIDADA? AB HOME VEYLL, RICH
E DE GRAN ESTAT O AB HOME JOVE, POBRE E DE JENTIL ESTAT?

EN FFOGASSOT, PUS SOU ENAMORAT

Un manuscrit:
N, f. 48
Edicions: ARAMON SERRA [1953]; GMEZ, 2000, ms. N, f. 48r; RIALC, 183.3.htm/67.13
(8 doctubre de 2006)

I En Ffogassot, pus sou enamorat,

deman-vos yo, donzella namorada,
si prench marit vell, donors estat,

Vegeu la composici analitzada i comentada supra La ten amb Joan Fogassot.

1. pus sou enamorat, ja que sou trobador. Recordem que durant tot el segle XV els
poetes de lescola trobadoresca, que ells anomenaven Lo Gai Saber, es van designar
sempre a si mateixos trobadors. A la poesia III de Francesc Ferrer, Enamorats, doleuvos de ma vida, ja vam veure que enamorat i trobador eren usats com a sinnims; ja

280

ANTONI VALLMANYA
ab qui tostemps gran riques s estada,
o jove bell, de grau jentil, honrat,
nodrint son cors ab pobresa honrada?
Si fforsat ms pendre stil maridat,
ab quals daquests ser mils maridada?
Que ben amada
e ben tractada
sia yo quant ser jus son poder,
e que mon cors ne visqueb millor pler.

10

Vallmanya,
per part de la donzella

II Contral voler, lo seny arremorat

de vs, galant, m larma remorada!
Com, sens consell, no veu prest apartat

15

que s inconcebible que un trobador pugui no estar enamorat, perqu justament el seu
cant s inspirat per Amor. Aix queda pals en nombrosos passatges de tots els poetes
daquesta escola, tant al perode clssic com posteriorment, que no crec que calgui
citar aqu, per potser s que, si ms no, podem illustrar-ho amb els clebres versos
del trobador catal Guillem de Cabestany: Lo doutz cossire/ qem donAmors soven,/
donam fai dire/ de vos maint vers plazen (Cots 1985-1986: 279). Aquesta identitat
entre els dos termes permet entendre que quan un poeta afirma que ell s el millor
dels enamorats, cosa molt freqent, ens diu, ms o menys discretament, que s el
millor dels poetes. Pel que fa a aquest primer vers, doncs, la donzella interroga Joan
Fogassot en la seva qualitat, indestriable, denamorat i poeta, seguidor de les lleis de
lAmor Corts. Amb una introducci equivalent, per tamb diferent, i que serveix, per
tant, per confirmar una vegada ms aix que diem; la donzella demanar ms avall
(v. 217-218) el judici del poeta Joan Bosc (pare del que fou amic de Garcilaso de
la Vega, i que escriv els seus poemes en espanyol a principi del segle XVI): Mossn
Bosch, pus sc que sots tocat/ del Gay Ssaber, jo, qui non s tocada.
2. deman-vos yo, donzella namorada: ella s tamb seguidora de lAmor Corts.
5. de grau gentil, de noble llinatge (gentil, noble, DCVB, VI, 266). s a dir, encara
que el jove sigui pobre, s noble i honrat, altrament lenlla seria inimaginable.
6. cors, cos; son cors, la seva persona ell (DECLC, II, 981; DCVB, III, 609 i 619);
nodrint son cors, nodrint-se.
11. jus, sota (DCVB, VI, 802).
12. mon cors, la meva persona jo (vegeu nota v. 6).
13-14, Contra la meva voluntat, el vostre seny arremorat, senyora galant, mha remorat
lnima. arremorat, avalotat, commogut violentament (DCVB, II, 19; DECLC, VII, 237).
remorada, avalotada (DCVB, IX, 350; DECLC, VII, 237). arma, nima (DCVB, I, 866).
15-16. Com s que no heu sabut veure la part bona sense consell?, o dit duna altra manera:
com s possible que necessiteu consell per resoldre un dilema tan senzill com aquest?

POESIES

281

la patent part qui deu ser apartada?

Perqu us ichnor, pus mhaveu nomenat,
prech me feu cert de vostra nomenada;
e no tardeu pendrel jove de grat,
qui per dret juy de vs sentiu segrada.
Car b stimada
e contentada
molt sereu mils ab ferm leyal voler
que del vell ple de tressor e de ver.

20

Johan Fogassot

III Vostre respost mon sentit torbat,

prenent tal part, e yo men s torbada,
car lo meu juy tostemps m consellat,
prengua lo b, ab quim s consellada.
E, si dubtats qui us o intimat,
preneu conort, car no us ser ntimada!
Riquesa vull, per qu ser stimat
mon jentil cors e m honor estimada.
Car ben honrada
e repossada
viur millor a mon pler e delit
tenint hom vell, ab riquesa, marit.

25

30

35

Vallmanya,
per part de la donzella
17-18. ja que no s qui sou [la donzella no sha identificat], i posat que mheu cridat,
us prego que us doneu a conixer. pus, puix, posat que (DCVB, VIII, 1011).
20. El qual sentiu que sagrada de vs per sentit com.
24. ver, haver, propietats.
25. respost, resposta (DCVB, IX, 419; DECLC, VII, 279).
29-30. I, si no sabeu qui us interroga, resigneu-vos, perqu no em donar a conixer!
Aix doncs, el nom de la donzella no ens ser revelat.
32. mon jentil cors, la meva noble persona (vegeu nota v. 5 i 6).

282

ANTONI VALLMANYA

IV Alg no sc, si ja nos axorbat

e de rah tingua pensa xorbada,
qui vostre dit no haje cancellat,
car via t qui deu ser cancellada.
Diners haureu ab lindispost rugat,
consentint-l vostra carn no rugada,
mas no delit, car nos en ell trobat.
Sol obra tal n endispo[s]ts trobada!
Vs, abillada
pel vell, parlada
sereu granment per lo poble sentit:
quant ms val, donchs, lo dons e polit!

40

45

Johan Fogassot

V Fforcivament, vostre dit scoltat,

sia ya donchs per vs ben escoltada.
Veu quen delit lo jov s inclinat:
jo no y tindr calitat inclinada,
e, si per o, mon cor nos alegrat,
com por dir sia dell yo legrada?
De fam e set mon cors ser bundat,

50

55

48. epollit amb la primera l ratllada.

37. axorbat: llegiu eixorbat.
41. indispost, mancat de bona disposici (DCVB, VI, 641), inadequat (DECLC, VI,
688). rugat, arrugat (DCVB, IX, 613).
44. Noms he trobat una tal manera de procedir en [gent] mancada de sentit
com.
47. sentit, sensible (DCVB, IX, 838); eixerit (equivalent al fr. spirituel, angl. witty,
it. arguto, al. geistreich, DECLC, VII, 803).
48. dons, bell i gracis (DCVB, IV, 568).
49. Fforcivament, forcvolment (=de manera forcvola, amb violncia; DCVB, V, 977;
malgrat que el ms. llegeix Ffortivament, sembla que cal rebutjar, en aquest cas, les
llions de t per c, vegeu DECLC, IV, 141, 143, s. v. fort, i tamb DCVB, V, 17-18,
s. v. fortvolment).
51. veu, veieu (DCVB, X, 771).

POESIES

283

e de treballs tostemps ser bundada!

Mas trimphada
ser mostrada
entre les gents, prenent ples cascun jorn.
E parleu prou, qu alre nom plau al mn!

60

Vallmanya,
per part de la donzella

VI Ufans tayll vos t lo cor voltat,

al gran buffar vostra part s voltada,
car sol pels bns voleu sia lansat
vostre cors bell e joventut lansada!
E, pus delit per vs s menyspresat,
molt menys frescor deu sser menyspresada.
En fict amor s vostre stil fundat,
mostrant-lal vell, ves qui no sou fundada.
Per Du bascada,

65

57-59. Aquesta felicitat sesdevindr al costat del vell. Panorama totalment oposat al
futur sinistre que lespera al costat del jove (vv. 55-56).
60. alre, altra cosa (DCVB, I, 546; DECLC, I, 238-239).
61. La vostra naturalesa ostentosa us ha capgirat el cor. Altrament dit: sou una
vanitosa. tayll, tall, traa (DCVB, X, 115), mena, naturalesa (DECLC, VIII, 232).
62. buffar, ufana, ostentaci (DCVB, II, 714).
63. sol, solament (DCVB, IX, 981; DECLC, VIII, 20).
65. pus, puix, ja que (DCVB, VIII, 1011).
68. ves, vers, cap a (DCVB, X, 754).
69-71. Sempre sereu congoixada per Du encara que no feu cap ms errada; i no us
preocupeu a saber-ne la causa; o, dit duna altra manera: Sereu castigada per Du
amb congoixes constants encara que porteu una vida virtuosa; i no cal que cerqueu
la ra daquest cstig. bascada, acongoixada (DECLC, I, 700). no basqueu, no us
preocupeu (loc. cit.). Per Du podria sser ents com una simple exclamativa i deixar
Du al marge dafers profans, per el pronom personal de segona persona us del vers
72 t sens dubte Du com a antecedent, i aix obliga a contemplar Per Du com a
complement agent daquesta oraci passiva; aix mateix, com ja vam comentar a la
poesia IX, 35, la implicaci del Du cristi en els conflictes sentimentals s freqent
en la poesia amorosa medieval. Fogassot, en defensar la seva opci, no fa ms que
sser fidel als principis de lAmor Corts, des de la preceptiva del qual, laparellament
amb un home vell i ric s contemplat com un pecat contra les lleis dAmor i per tant
contra natura, cosa que, en conseqncia, reclama tamb el cstig div.

284

ANTONI VALLMANYA
no fent errada,
sempre sereu; e no basqueu de hon:
no us defalr si no us meteu en torn!

70

Johan Fogassot

VII Per un tal pler pudent, leig, viciat,

perdre nom vull, car non s viciada.
Pel rich marit ser mon cors amat,
e, sens dubtar, altra non ser mada.
De plos, susps no tindrl cor vexat;
la freturant ne viur molt vexada,
per lo mester lo seny tindr mudat.
En altr amar jo nom ser mudada!
Donchs mal manada
e ntacanyada
vida tindr aquellab pobretat;
e yo, sols e goig ab honestat!

75

80

Vallmanya,
per part de la donzella

70. arrada esmenat errada, la e afegida damunt la a.

72. [En canvi, Du] no us faltar si no us meteu en giravolts perillosos! Podria ser
que metres en torn fos una frase feta, malgrat que no lhe trobada als diccionaris; el
seu sentit, per, sembla ben clar: s el risc que comporta el fet denfilar-se en un torn
que gira; una imatge que ens fa pensar en la roda de la Fortuna.
75. mon cors, la meva persona, jo (vegeu vv. 6, 12, 32).
79. mester, necessitat (DCVB, VII, 343; DECLC, V, 575).
82. El verb entacanyar no s registrat als diccionaris, per s atacanyar, fer tacany,
pervertir (DCVB, II, 105; tacany, de baixa moralitat, malvol enganyador, DCVB,
X, 97; persona menyspreable, brtol, malvat, DECLC, VIII, 191); no hi ha dubte
que entacanyada ha de voler dir presa per la tacanyeria, per les accions malvoles
i enganyoses, pels actes immorals (DCVB, X, 98), i per tant ha dsser sinnim de
atacanyada, i el significat de pervertida que ofereix el DCVB s fora escaient en
aquest context.

POESIES

285

VIII Si b mirau lo que us nunciat,

no us laror que deits may nunciada,
car mon ajust de bon zel s ramat.
Per qu us cobriu de ten flaca ramada?
Lo vell preneu posterms heretat,
car part sa mort pensau ser haretada:
de mala fi vostre fet nos mundat!
Lobra que dich de tots crims s mundada:
ben prosperada
pobra cassada
pot sser prest e laver augmentat,
ells treballans de bona voluntat.

85

90

95

Johan Fogassot

IX Dadvenint temps no sab neg son fat.

Que per mort greu sia jo dita fada,
sol en parlar, lo cor m timorat
en tant quen visch en vida timorada!

100

95. abans de el, un mot ratllat.

85. nunciat, anunciat (DCVB, VII, 809; DECLC, V, 982).
86. aror, error.
87. ajust, envestida en torneig (DCVB, I, 385); donat el fet que ens trobem en un
torneig potic, cal entendre el mot com a envestida verbal,, s a dir, argument,
raonament, etc.
90. part, ms enll, a laltra banda (DCVB, VIII, 270-271; DECLC, VI, 308-309).
91. fi, objectiu, propsit. mundat, netejat (DCVB, VII, 650; DECLC, V, 833).
94. cassada, casada.
98-100. La donzella ha quedat esverada i ofesa del que li acaba de dir Fogassot (vv. 8991), s a dir que noms la mou linters i que esperar la mort del vell malalt (posterms)
a fi dheretar-lo; cosa que pren laspecte duna acusaci dassassinat in pectore, o, encara
ms, dsser, com una maga (fada, maga, DECLC, III, 909), la responsable directa de
la futura mort del vell, de tal manera que ha quedat intimidada. Per aix inicia la seva
rplica, al v. 97, recordant que ning no sap quin s el seu dest, amb la qual cosa
no nicament allunya de si mateixa tota responsabilitat, sin que tamb estableix que
s ella qui pot morir abans. timorat, atemorit, intimidat (DCVB, X, 288, que el recull
noms com a adjectiu, temers de Du; excessivament tmid o escrupols); el DECLC,
VIII, 386, s. v. tmer, nota 2, el contempla com a mot rar i poc genu i sinnim de
tmid; ls que en fa Vallmanya s indubtablement verbal i exactament equivalent als
significats que hem indicat. en tant que, de manera que (DCVB, X, 138).

286

ANTONI VALLMANYA
Del que prs deits, lo seny no m spantat,
car, de tant poch, nom serie spantada.
Viur ab ell vull, que nob lo mal punt nat,
qui, sens ra, batr la mal punt nada!
Car barellada,
vituperada
tot jorn ser, quant vindr de jugar
avent perdut, lome vil, bacallar!

105

Vallmanya,
per part de la donzella

X Naturalment, abans mor lo cascat.

Ffiant da, soportau ser cascada,
car, tant per tant, vuy s molt pus orat
lom envellit ab la testa orada.
Per sser veyll nol veureu absentat
de vicis leigs, sa vida no bsentada.
E, si pensau sol traureu lo dotat,

110

115

101. desprs de la o de nomaspantat, una srie de signes sobreposats fan la m illegible, el

copista escriv una altra m damunt la o a fi, sens dubte, de donar-ne la clau. 107. la j
de jugar afegida damunt una g.
105. barellada, renyada (DECLC, I, 625; DCVB, II, 279).
108. bacallar, home vil (DECLC, I, 530, 735-736), vil, home de costums baixes i
delictives (DCVB, II, 193).
110-114. Mentre el vell visqui (sa vida no bsentada), tindr ms vicis encara que el jove
pugui tenir, perqu cal afegir-li els propis de lhumor senil (vv. 111-112); un daquests
vicis ser el de pegar lesposa (v. 110), cosa que ella suportar en la confiana de
sobreviurel i heretar la seva fortuna.
115-116. I, si creieu que vs aconseguireu noms el vell ben dotat de virtuts, en
aquest cas us asseguro que ell no us trobar dotada (descobrir en vs el vostre
inters i clcul).

POESIES

287

b puch jurar no li sereu dotada.

O, desestrada,
per bns liurada!
Qui no ssou ferms ans tost podeu baxar
com fortunals, dels quals nos deu fiar!

120

Johan Fogassot

XI De vicis greus lom jove st fadat,

per lu dels quals larma tn mal fadada:
cubdiciant en b ser avanat
dintre poch temps, mas nob sort avanada,
per un gran obs ser cohn quinat
en bns furtar per la cohn quinada.
Per molts mesters, viur desesperat

125

121-126. cohn quinat i la forma femenina daquesta expressi, cohn quinada, sn

els termes difcils daquest fragment, el sentit del qual s, malgrat aix, prou clar;
ser quinat sembla que ha dsser necessriament el verb principal de loraci passiva
dels vv. 124-125. Lnic verb quinar, enganyar, registrat als diccionaris (DCVB, IX,
59; DECLC, VI, 963) pertany a largot dels malfactors i no s illustrat amb cap altre
document que un text de Juli Vallmitjana, i hom el relaciona amb el cal, i daqu
amb el snscrit i el pali amb el sentit de comprar, don hauria passat a significar
baratar i robar, enganyar (DECLC, VI, 963); i justament enganyat i enganyada
sn els adjectius justos en aquest fragment de Vallmanya, si s que podem acceptar
que aquest mot fos ja conegut als Pasos Catalans a la segona meitat del segle XV,
on podria haver entrat a travs dels mercaders i la gent de mar. Pel que fa a cohn
crec que ha dsser el participi present del verb coure, que pica, que cou (DCVB, III,
252; DECLC, II, 1019), en un sentit figurat, irritat vivament (DCVB), o tamb prxim
al significat ds corrent al Pas Valenci, tibant, tens, exigent i cursi, delegncia
pretensiosa i de mal gust, la del qui vol aparentar visiblement (DECLC), s a dir,
ridcul, ridcula; adjectius que serien del tot satisfactoris en aquests versos, que
entenc de la manera segent: El jove est posset pels fats (fadat), i un daquests
fats li transtorna especialment lnima (arma); aquest mal s la cobdcia o el desig
de prosperar de pressa econmicament i social (en b ser avanat), per la sort no
lacompanya, i [en conseqncia] ser ridcul (picat en el seu amor propi), enganyat
(emps, arrossegat, constret, etc.) per una gran necessitat (obs, ops) a robar per a
la ridcula enganyada (la cohn quinada), s a dir, leixelebrada que shaur casat amb
ell, tot preferint la joventut, i la bellesa que aquesta comporta, al benestar econmic
i social que garanteix un vell ric delevat rang social.

288

ANTONI VALLMANYA
ffent treballar la ffort desesperada;
qui, congoxada,
vida dampnada
ab gemechs, plants tindr per son deport:
de tot a puch yo pendre conort!

130

Vallmanya,
per part de la donzella

XII Per lo qu dit, lo jov s desliurat,

car senectut de crims nos desliurada;
arbitres bons fan lo flach prosperat,
Du permetent ssareu despro[s]perada;
mas tot jorn veig lo rich qu mal guanyat
empobrir-s, pus coss s mal guanyada.
Si no lexau tal cam seperat,
del goig dels cels viviu molt seperada.
Donchs cogitada,
recogitada
sia per vs la via del bon port:
laltre jaquint, qui us duu a terna mort!

135

140

Johan Fogassot

XIII A, com vos veig ja de ra lunyat,

de la qual jo un pas nom s lunyada!
Lo Gran Senyor que mavets allegat

145

127. mesters, necessitats (vegeu v. 79).

147-148. Lo Gran Senyor s Du, esmentat per Fogassot al v. 136, i a qui ha alludit
al 140. La donzella sembla que vol donar entenent que Du amb la seva merc pot
guiar-la envers una bona elecci. no llegada, no elegida?, sembla pres del verb
allegere, -egi, -ectum, elegir, i referit a merc, la pietat o grcia divina, que Du dispensa quan vol.

POESIES

289

ab sa merc o pot ffer, no llegada.

Pobretat s un grau vil, reprovat,
de gran virtut nemiga reprovada;
aquesta ffa, en hun punt no pensat,
la castedat perdreb sort no pensada.
Desvergonyada
ez avilada
per o viur ax publicament,
e, yob florins, casta, honradament!

150

155

Vallmanya,
per part de la donzella

XIV De vs pusch dir: o don s inculpat

ab ttol just podeu ser inculpada.
Car, si pensau Du com ha ordenat
lo ssant aplech e ssa fi hordenada,
conaxareu vostre fet s malvat,
superbis, dintenci malvada.
Grau de virtut en pobre ss mostrat,
bona muller lavors s clar mostrada.
Mas boregada

160

165

154. avilada, tractada vilment, reduda a vil condici (DCVB, II, 178), envilida
(DECLC, IX, 279).
157-158. La donzella havia inculpat Fogassot dallunyar-se de ra (v. 145).
160. lo ssant aplech, el matrimoni.
165. boregada: els diccionaris no recullen cap sentit figurat daquest mot, que ja hem
trobat en Vallmanya (X, 212) en el sentit de engany, estupidesa, barbaritat, que
tamb sescau en aquests versos de Fogassot.

290

ANTONI VALLMANYA
teniu pensada!
Compte levant, pus ajau bastament,
b trobareu algn dispost plasent.
Johan Fogassot

XV Casta vivint, com vos jo smentat,

plena de bns, puch sser jo smentada
ceptre portar de cors molt abonat:
ffent bns a molts, mils ser abonada.
E, si tinch ffill, sser b collocat,
en bona part ma filla collocada;
almoynes fent, lo goig aur guanyat
de parads, e glria guanyada.
Mas lanfrescada
pendr vollada
ab un tecayn per pobresa qu haur,
quin loch publich la vida guanyar.

170

175

180

Vallmanya,
per part de la donzella

172. jobonada amb la j ratllada tot aprofitant la o com una a.

168. dispost, apte, gallard (DCVB, IV, 483), apte, hbil, voluntaris (DECLC, VI, 687);
Fogassot afirma que la donzella podr menar una vida suficientment tranquilla i prou
benestant amb un jove ben dispost.
170-171. es podr dir de mi que porto ceptre de dona virtuosa. cors, persona (DCVB,
III, 618; DECLC, II, 981). abonat, de bondat o aptitud reconeguda (DCVB, I, 43),
reconegut com a bo (DECLC, II, 13). La donzella rebutja la vida discreta i obscura
que li ha proposat Fogassot als vv. 167-168, i vol la brillantor duna dona plena de
riqueses, per les quals ser respectada, i li permetran de fer obres de caritat, cosa que
incrementar la seva bona reputaci.
177. anfrescada, enfrascada, embullada (DCVB, IV, 943; DECLC, IV, 170).
178. vollada, volada.
179. tecayn, tacany, (vegeu nota v. 82).
180. Lantecedent del relatiu qui s lanfrescada, la qual haur de guanyar-se la vida
en un bordell.

POESIES

291

XVI Vostre perlar granment sofisticat

mostre b, n vs, rah sofisticada.
Lergument fet damunt ja l soltat:
riquesa gran pot ser per crims soltada,
el pobr humil per Du s axalat
e, n un moment, sa cas s axalada.
Lo rich, qu s vell, no us ser companyat
sin poch temps. O, mal acompenyada!
Ben afillada
e consolada,
esta veureu la vida passer,
car bs dit rich lo content del que h.

185

190

Johan Fogassot

Com lo dit Valmanya, per part de la donzella, pren jutje per sa part
mossn Johan Bosch, ciuted de Barcelona.
XVII En vostre dir conech que sou cansat,
de mi, us fas cert, may serie cansada
car ja us serviu dargument replicat!
Una ra may jo us replicada.
Per qu mon seny ja desliberat,
ensemps job ell estich desliberada,

195

186. axalcada, la primera a esmenada en una e.

183. Ja he resolt largument que heu fet damunt.
184. soltada, desfeta (DCVB, IX, 1004; DECLC, VIII, 40).
189-192. Fogassot es refereix ara a la donzella que, renunciant riqueses excessives i
vanitat, es casar amb un home jove sense fortuna. Aquesta ser ben afillada, s a dir
tindr fills (DCVB, I, 253), viur aconsolada, alegre (DCVB, I, 138, s. v. aconsolar) i
contenta del que t.
195-196. replicat, replicada, repetit, repetida (DCVB, IX, 383).
197. per qu, per la qual cosa (DECLC, VI, 912). desliberat, deliberat (DCVB, IV, 281).

292

ANTONI VALLMANYA
veure la fi, ab cor molt animat,
de vostre cars eb manera nimada.
Donchs judicada
e declarada
vull sie prest, abans vuy que dem,
pel virtus mossn Johan Bosch.

200

Vallmanya,
per part de la donzella

Com lo dit Johan Foguassot elegeix jutge, per sa part, Ffranc Bussot,
ciuted de Barscelona.
XVIII Ab sarrans par ajau preticat,
tenint en fets lur secta praticada.
Vs replicau o que us derotat,
tota color vos he yo derrotada;
Per qu b gran pler per mi s acceptat
lo juy del qual haveu via cceptada.
Jur-vos ma fe, granment fuy contentat
lora que viu de tal sou contentada!

205

210

208. derrotada, una r interlineada.

204. Joan Francesc Bosc mor el 1480. Podem imaginar-lo freqentant el cercle literari
de Valldonzella, ja que intervingu en el debat Deseiximents contra fals Amor convocat
per Pere Pou lany 1458 en aquest mateix monestir. Shan conservat dues danses seves,
una de les quals incompleta, i un debat amb Joan Berenguer de Masdovelles. s lavi
del poeta homnim, Joan Bosc, de principi del segle XVI, que amb el nom de Juan
Boscn escriv versos en espanyol i introdu la mtrica italiana a la poesia espanyola
(veg. Riquer 1964: III, 84). El trobem al Consell de Cent Jurats pel bra dels ciutadans
honrats entre el 1461 i el 1473 (AHCB., Registre de Deliberacions, 1459-1461, f. 195v;
1461-1462, f. 8v, 44r, 139r, 147v, 150v, 152r; 1463-1465, f. 170v; 1465-1467, f. 59v;
1467-1469, f. 114v i 134v; 1471-1473, f. 147v).
205. preticat praticat, practicat (= tractat, conversat; DCVB, VIII, 812).
207-208. Vs repliqueu amb els mateixos arguments que ja us he destrut; totes les
vostres ficcions us les he destrudes. color, aparncia enganosa, ficci (DCVB, III,
279), (falsa) aparena (DECLC, II, 840).
209. per qu, per la qual cosa (veg. v. 197).

POESIES

293

Don ms posada
no us ser dada;
mes, per ma part, adjunt dat li ser
Ffranc Bussot, quil dret discernir.

215

Johan Fogassot

Cobla tramesa per lo dit Vallmanya, en lo dit nom, al dit Johan Bosc,
pregant-lo vulle pendre crrech de la dita judiccatura
per part de la dita donzella.
XIX Mossn Bosch, pus sc que sots tocat
del Gay Ssaber, jo, qui non s tocada,
vos fas uns prechs: per vs sia brassat
aquest meu cars, e ma part abrassada,
e quel jutgeu ab cor molt repossat,
dret mitjenant, car jon visch reposada;

220

213. possada amb la primera s ratllada.

213. posada, estrofa (DGLC), estrofa duna can o poema (DCVB, VIII, 785-786),
estrofa, cobla (DECLC, VI, 743). El document ms antic registrat en aquests dos darrers
diccionaris s del 1598. Coromines explica el significat com a evoluci de laccepci
interval de breu reps entre estrofa i estrofa, documentat al segle XV. Sembla evident
que a principi de la segona meitat daquest mateix segle ja shavia fet el pas daquesta
accepci a la de cobla.
216. Franc Bussot, ciutad honrat de Barcelona. s molt possible que sigui el mateix
Franc Bussot que vers el 1450 militava en els rengles de la Busca (Carrre 1977-78: II,
272), aix com tamb el que trobem com a jurat del Consell de Cent de Barcelona del
1454 al 1459 (AHCB., Registre de Deliberacions, 1452-1454, f. 153; 1454-1455, f. 21; 14561457, f. 22; 1459-1460, f. 6), i el que fou elegit procurador dElx i Crevillent, baronies
de la ciutat de Barcelona, per tres anys, el dimarts dia 14 de desembre de 1456, en
substituci de Jaume de Gualbes (Schwartz-Carreras 1893: II, 254). A les llistes dels jurats
del 12 de desembre de 1461 i del 10 de desembre de 1462, apareix un Franc Bussot
de Sitges (segons la GEC, IV, 34, el nom veritable daquest personatge era Franc de
Sitges). Cal, per, tenir present que entre els ciutadans honrats de Barcelona privilegiats
per Ferran II amb les prerrogatives de lestament militar de Catalunya, el 31 dagost de
1510, hi ha un Franciscus Bussot de Sitges i tamb un Franciscus Bussot (Vicens
1937: 415). No se nha conservat cap composici, i s possible que fos simplement un
lletraferit assidu dels cercles literaris i promotor cultural, ja que organitz el certamen a
qui millor destrouiria crueltat que guany Lleonard de Sors, un altre poeta que, com
ja hem comentat a la Introducci (La divulgaci oral de la literatura medieval) havia
tamb dedicat versos a una monja, en aquest cas del monestir de Pedralbes.

294

ANTONI VALLMANYA
e, ms per vs, a mi sia signat
loch, die, temps e cert hora signada;
que promulgada,
sentenciada
per vs ser nostra ten present,
per tal qu hoyr se pugua clarament.

225

Vallmanya,
per part de la donzella

Cobla tramesa per lo dit Johan Fogassot al dit Ffranc Bussot,

per la dita rah.
XX Ab tot fins vuy no haja xecutat
per vs null pler ne feyna xecutada,
mossn Franc, segons s dalt narrat,
jutge us pres en la causa narrada,
suplicant-vs a qui dret menat
doneu lo pris e ra ben manada,
e, dins breu temps, sia sentenciat.
Car la tan, tan prest sentenciada,
per mi loada
e mologada

230

235

228. pu de sepuga, interlineada.

229. El copista comen escrivint el vers massa a
prop de la rbrica i ratll els dos primers mots que ja havia escrit, Ab tot, i comen
de nou a la ratlla segent.
223-228. Com es desprn daquests versos, la sentncia no sesperava que fos immediata
ni tampoc necessriament al mateix recinte on havia tingut lloc el debat; hom espera
que el jutge tri dia, hora i lloc. El v. 228 expressa clarament que la divulgaci i la
sentncia daquest gnere eren orals i pbliques.
234. pris, premi (DCVB, VIII, 887; DECLC, VI, 807, segons aquest diccionari, vocable
agafat, al segle XV, de les justes cavalleresques i potiques de la cort de Frana).
manada, menada, dirigida, conduda.
236-240. Us confio, amb tota la meva voluntat, aquesta sentncia, per la qual cosa la ten, tan
prest com sigui sentenciada, ser per mi aprovada i homologada, ja que us s del tot honest.

POESIES

295

ser, us offir, ab voler molt content,

sentena tal: s us tot s purament.

240

Johan Foguassot

Suplicaci, per part de la dita donzella, pressentada a

lillustrsimo senyor rei de Navarra, locthinent jeneral del
molt alt senyor rei dErag, suplicant-lo que, ats que los dits
jutges fins as no an sentenciat en la dita qesti, plsia a
la sua ssenyoria mudar e metre-y jutge. Impossant a haquell
pena que breument hi declar.
Prncep Senyor:
XXI Havent recors, segons s estilat
en vostra cort, yo, qui no s stilada:

post 240. Joan de Trastmara, quan era lloctinent general de Catalunya-Arag, crrec que
ocup des del 31 de maig de 1454 fins al 27 de juny de 1458, data en qu sesdevingu
la mort del seu germ, Alfons IV el Magnnim, i ell va pujar al tron com a Joan II.
El debat, per tant, cal datar-lo dins aquests quatre anys, 1454-1458; tot advertint que
la donzella diu que ja fa un any que la ten havia tingut lloc, sense que els dos
jutges elegits hagin donat, encara, un veredicte. Creiem que si Vallmanya es decid
a sollicitar la intervenci dun personatge tan important havia dsser perqu aquest
prncep era afecte a participar en aquests esbarjos literaris, i que en les seves estades
a Barcelona hi assistia, i que hom devia comptar amb la seva presncia, almenys el
dia en qu Vallmanya lleg les tres estrofes que li adre. No ens sabem imaginar un
combat sense espectadors, ni tampoc que no hi sigui present el personatge larbitratge
del qual s pblicament sollicitat i acceptat.
241-242. Prncep Senyor: Recorro a vs, segons s costum en vostra cort, jo, qui no en
tinc costum (la cursiva s meva); el subjecte dhavent recors s yo, qui no s stilada;
recors, recurs (DCVB, IX, 242; DECLC, II, 962). Cal remarcar el fet que en aquest
vers, Vallmanya, per part de la donzella, diu ben clarament segons s estilat/ en vostra
cort; de manera que queda ben clar que un combat potic havia dacabar forosament
amb una sentncia que declars qui era el guanyador. vostra cort pot referir-se a la
cort real daquest prncep, per tamb ens permet de pensar que faci referncia a
una cort potica que Joan de Trastmara fos amic de mantenir, i que podria ben ser
la cort de la Gaia Cincia. Sigui com sigui, en aquests versos el sentit figurat potic
esdev automtic, i, per tant, si ms no en aquest cas, Joan de Trastmara presid
una veritable cort damor, aix com ens revela clarament que aquest prncep era
afeccionat als esbarjos literaris. Segons el Manual de novells ardits (Schwartz-Carreras
1893: II, anys 1446-1477), les estades del rei de Navarra a la ciutat de Barcelona des
del 1454 fins al 1458 sn les segents: 1) Lany 1454, entra a la ciutat el 4 doctubre,
procedent dArag (pp. 188-189), i shi est fins al dilluns 18 de novembre, quan sen

296

ANTONI VALLMANYA
Ms dun any, fonch mon cors molt justat
prengus marit, per mos amichs justada,
home vell rich e de grau ben honrat,
o jove bell ab pobresa honrada.
Prenent acort, per mi fou demanat
an Foguassot, essent pus demanada,
al qual amada

245

249. Al.
torna a Arag (p. 194); per tant, va romandre a Barcelona un mes i catorze dies.
2) Lany 1455, hi arriba el divendres 10 de gener (p. 199), i shi est fins al dimecres
5 de febrer (p. 200): vint-i-sis dies. 3) Aquest mateix any, 1455, torna el dissabte 15
de mar, procedent dArag (p. 202), i ara fa una llarga estada a la ciutat, de manera
que el dilluns 16 de juny hi neix la seva filla Joana, el dilluns 10 de novembre rep
la seva filla Elionor i el seu gendre Gast IV, comte de Foix; amb motiu daquesta
visita, sorganitzen al Born unes justes des del dia 13 fins al 25 de novembre (pp.
218-219), s el clebre Pas du pin aux pommes dor, un espectacle que va aplegar
tots els barcelonins de totes les classes socials, ja que sembla que hi havia fins i tot
espectadors enfilats a les teulades de les cases (Riquer 1964: II, 588-590), possiblement
entre ells hi hem dimaginar el nostre poeta, que molt probablement no es va voler
perdre aquest espectacle; Joan de Trastmara s encara a Barcelona el diumenge 1
de febrer de 1456, on participa en la celebraci de la canonitzaci de Vicent Ferrer
(p. 225). 4) Desprs daix, el Manual de novells ardits no lesmenta ms fins 5) el
dilluns 16 dagost per consignar la seva entrada a la ciutat (p. 238), de manera que,
entre el febrer i el juliol daquest 1456, Joan de Trastmara va marxar de Barcelona,
sense que aquesta sortida fos consignada en aquest dietari municipal, per remarquem
que shi va estar des del mar del 1455 fins al febrer de 1456, com a mnim, ben
b un any; s lestada ms llarga que trobem daquest monarca a Barcelona; torna a
partir el 3 de setembre del mateix any per anar a Girona (pp. 241-242); 6) i en torna
el 19 del mateix mes (p. 243); el 3 de novembre sen va a Arag (p. 250); 7) lany
1457, arriba a la ciutat de Barcelona el dijous 20 de febrer, procedent de Navarra, i
el dilluns 23 arriba la seva esposa Joana Enrquez; la famlia reial de Navarra parteix
novament de la ciutat el dimecres 23 de mar per anar a Castella (p. 259), de manera
que roman a la ciutat poca cosa ms de trenta dies; i ja no tenim notcia de Joan
de Trastmara fins al cap dun any, el dijous 16 de mar de 1458, en qu torna a
entrar a la ciutat (p. 284), i sen va al cap de cinc dies, el 21 de mar; el dia 13 de
juliol arriba a Barcelona la notcia de la mort dAlfons el Magnnim, esdevinguda a
Npols el 27 de juny; Joan de Trastmara entra novament a Barcelona, ara ja com
a rei dArag i comte de Barcelona, el dimarts, 21 de novembre de 1458. De manera
que s fora temptador de situar la suplicaci de la donzella a lillustrsimo senyor
rei de Navarra entre el mar del 1455 i el gener del 1456, tenint en compte que la
donzella s lamenta que ja fa un any que es va iniciar el debat (v. 243-244); el qual,
doncs, es va celebrar aproximadament entre el 1454 i el 1455.
243-244. mon cors, la meva persona, jo (vegeu vv. 6, 12, 32, 75; tamb infra v. 252);
justat, combatut, pres de les justes cavalleresques (DCVB, VI, 805; DECLC, IV, 932),
aqu, per, com tamb en la forma femenina, justada, del vers segent, sescau ms
aviat el sentit de pressionat i pressionada, s a dir posada en una pugna, en un
dilema: jo vaig ser pressionada a prendre marit.
248. Entenc aquest pus com a causal, puix, posat que (DCVB, VIII, 1010-1011): ja
que jo havia estat demanada.
249. Ms. al, per el context demana ab.

POESIES

297

e ben tractada
ffora millor daquests a son parer,
vivint mon cors mils ab ell a mon pler.
XXII Re[s]ponent-m ell al quesit preposat,
ffundant ra per sa part prepossada,
entre ns dos havem prou altercat.
Fforen alets, ab forma no ltarcada,
al modern cas, ab pacte declarat,
jutjes soscrits perqu fos declarada
nostra ten; e fonch per mi posat
Johan Bosch, e per ma part posada
no fonch pus dada
ne presentada;
mes, per adjunt, ell don per sa part
Ffranc Bussot, qui damor sab tot lart.
XXIII Ffonch per ells dos lo dit juy acceptat
liberalment ab manera cceptada,
e voltes mil fonch per mi congoxat
lo dit Bosch, com fos jo congoxada,
sentenciar volgus, e may curat
daltre menys ss, mes jo men s curada.
Perqu, senyor, ab cor humil prostat,
supplich-vos molt, ab manera prostada,
perqu finada
sie cabada
nostra ten, jutjes vs hi mudeu
e, b pena fort, declarar li maneu.

266. la n de manera s ms aviat una r; entre manera i cceptada, una b ratllada.

253. acci de demanar, de posar una qesti (DCVB, IX, 48).

250

255

260

265

270

275

298

ANTONI VALLMANYA
LAltissimus, etc.
Vallmanya,
per part de la donzella

Provisi feta per lo dit senyor rey de Navarra, metent-hi jutje

micer Johan de Bellafilla,
e que, sots pena de mil fflorins hi declar.
XXIV Lo senyor rey mana sia mudat
jutge l dit fet, sustana no mudada
per dues parts, volent sie mposat
de mil florins per pena imposada;
que, rellexada
ffeyna cuytada,
molt prest declar qual dels pertits pendr;
so s: miser Johan Bellaffill.

280

Vallmanya,
per part de la donzella
post. 276. dit interlineat.
283. damunt la t de prest, una possible a interlineada.
284. Johan de Bellaffilla amb la de abreujada i afegida per una segona m.
280. La multa s desorbitada (vegeu la llista de preus i salaris que vaig fer a ledici
de Francesc Ferrer (1989: 19, n. 22); recordem que el flor era una moneda dor de 3,5
grams, i que, aix sol, independentment de les variacions de llei i de pes a qu va estar
sotms, ja ens permet de fer-nos una idea aproximada del valor avui dia mateix duna
quantitat aix. Per tant, tot fa pensar que s una broma reial, que confirmaria el carcter
de divertiment i esbarjo social que tenien aquests debats. No sabem per qu els dos jutges
anteriors van deixar de complir amb una responsabilitat que havien acceptat lliurement,
per s ben segur que Joan de Bellafila es va espavilar a dictar una sentncia o altra,
atesa laltssima personalitat que lobligava a fer-ho i la multa amb qu era amenaat
si incomplia el seu deure: broma o no broma, ms valia no temptar lhumor reial! Aix
doncs, el fet que la sentncia no es conservi vol dir que moltes vegades, possiblement
la majoria, eren declarades verbalment i de manera no literria, i que en aquests casos
no eren recollides en els canoners.
284. Ms. Johan de Bellafilla, per la de fou afegida per una segona m i fa el vers
hipermtric, ja que la rima obliga a la pronncia oxtona del cognom Bellafila (Bellaffill).
Joan de Bellafila era un ciutad honrat de Barcelona. Trobem un personatge daquest
mateix nom en una llista de consellers i prohoms de la ciutat comissionats pel Consell de
Cent, el 16 de gener de 1451, per a un afer de la ciutat en relaci amb Molins de Rei i
la Santa Creu dOlorda (AHCB, Registre de Deliberacions, 1450-1452, f. 11); i com a jurat
del Consell de Cent entre el 1460 i el 1465 (AHCB, Registre de Deliberacions, 1459-1461,
f. 193v; 1461-1462, f. 11v, 15r, 17r, 21r, 44r, 75r; 1463-1465, f. 170v).

POESIES

299

Endresa e presentaci, per les dites parts, feta al dit jutge,

de les dites suplicaci e provisi.
XXV Lo rey molt just, per tal sia spetxat
nostre gran fet per santensa spetxada,
doctor valent, jutge ns hi signat,
ab pena ffort la cause us signada.
Donques donada,
presta jornada,
sia per vs, per vostra cortesia,
donant lo dret a qui millor part tria.

285

290

Johan Fogassot

285. spetxat, espatxat, despatxat (DCVB, V, 398).

290. presta jornada, prestament, rpidament.

300

ANTONI VALLMANYA

Els poemes religiosos

XXII
EN LAHOR DE LA VERGE MARIA

SOU VS SENS PAR, VERGE, DONA POLIDA

Incunable a:
Les trobes en llaors de la Verge Maria, Valncia 1474.
Rbrica: Respon Nanthoni Vallmanya notari en lahor dela verge Maria e per honor
dela Ioya en rims capfinits maridats encadenats e ab retronxa.
Edicions: SANCHIS GUARNER, 1974, p. 34; FERRANDO FRANCS, 1983, p. 279;
RIALC, 183.20.htm (6 de setembre de 2006).

I Sou vs sens par, Verge, dona polida,

polit s quant vostra persona porta,
port segur sou hon Du Hom se deporta,
deport en vs pren Trinitat complida.
Complit fonch b quant Du pres carn humana,
hum b ns s sil cors nos comunicha;

Vegeu la composici analitzada i comentada supra Els poemes religiosos.

6. cors, cos (DCVB, III, 618; DECLC, II, 981). Es refereix a leucaristia.

POESIES
comunich tal quen lo cor del bo ficha!
Fich los genolls com tinch lnima sana.
Merc yo us clam
que de greu fam
lo poble tot e regne preserveu,
pus mare sou e filla del qui us fu.
II Sa veig lo fruit quen vs floreix e grana,
gra de vs nasch, e romangus poncella,
poncell Jhess, Fill de lHom, Du apella;
apell li fa tal la gent crestiana:
cresti fonch e per ns pres mort dura.
Dur eral jorn per los juheus, gent mala;
mal tant nos fu jams en camp ne sala.
Sal meni aquell del qual vs teneu cura.
Merc yo us clam
que de greu fam
lo poble tot e regne preserveu,
pus mare sou e filla del qui us fu.

301

10

15

20

7. comunich, comunicaci (DCVB, III, 350; amb aquests vv. de Vallmanya com a nic
exemple. El mot s tamb registrat pel DECLC, II, 853, s. v. combregar, en la llista
de derivats, sense cap exemple). Donat que el poeta segueix referint-se al sacrament de
leucaristia, podrem llegir el vers de la manera segent: comuni tal que clava [el cos de
Crist] en el cor de lhome bo; fica, clava, planta, fica clavant, implanta (DECLC, III, 1009).
8. Crec que aquest vers cal entendrel amb valor final malgrat que el verb tinch no sembla
que sigui una forma de subjuntiu: Magenollo per tal que tingui lnima sana; o dit duna
altra manera: Prego a Du que em mantingui lliure de pecat, Faig oraci per romandre
net de pecat. El DCVB, III, 304, registra el valor final de la conjunci com seguida de
subjuntiu. No s el cas daquest vers, ja que no trobem la forma verbal tinch entre les de
present de subjuntiu; per llegir loraci amb valor causal (Magenollo, ja que tinc lnima
sana) impregnaria el vers duna arrogncia farisaica del tot intolerable, al meu parer.
15. Fill de lHom: expressi usada pel profeta Daniel per designar el poble dIsrael,
7, 13-14, i, en el Nou Testament, aplicat a Jess: Mateu 8, 20; 24, 30; 26, 64; Marc,
passim; Apocalipsi 1, 13.
20. Du mantingui sa i bo (Du salvi) aquell del qual vs teniu cura, o tamb: Du
salvi aquell que us s devot; aquesta idea de la devoci mariana i els fidels de Maria,
entre els quals hi ha el poeta queda ms explcita al primer vers de lestrofa segent,
v. 25, amb la frase inicial, cur de vs molt; recordem que els rims capfinits-maridats
sencadenen amb lestrofa segent, la qual cosa permet tamb aquests lligams semntics.
sal, salvat (DCVB, IX, 678, 707-708), salvat, sa i bo (DECLC, VII, 634), adjectiu que
actua com a complement predicatiu del complement directe, aquell del qual vs teniu
cura, essent el subjecte de meni el vers 15, poncell Jhess, Fill de lHom, Du.

302

ANTONI VALLMANYA

III Cur de vs molt, qui de tots crims sou pura;

pur s lo loch hon per Du fos b mesa,
ms-sen vs ell, qu avia per si presa;
pres dins linfern Luciffer, on atura.
Atur-me dir com dich cosa tan alta.
Alt s lo cors qui s consagra sus lara,
lar bell e net s per vs, de Du mare,
mar sou dels bons, hon lomilitat salta.
Merc yo us clam
que de greu fam
lo poble tot e regne preserveu,
pus mare sou e filla del qui us fu.

25

30

35

IV Salt dampns fa qui de vs se desalta,

desalt molt h dels qui us meten gran dubte,
dubt yo fer mal amant vs, qui redubte,

26. fos, freu (DCVB, V, 487). El vers fa referncia al si de santa Anna, mare de
la Verge Maria, i, per tant, a la Immaculada Concepci, doctrina fortament arrelada
popularment als Pasos Catalans, defensada per Ramon Llull i els lullistes i els
comtes-reis. La festa de la Purssima fou instituda oficialment a la corona catalanoaragonesa per decret reial el 1394, i per Roma el 1476 (GEC, V, 447). Deu anys ms
tard, el prevere valenci Ferrando Die va convocar el certamen del 1486 en honor
de la sacratssima concepci de Maria, al qual tamb va concrrer Antoni Vallmanya,
com veurem en les dues composicions segents.
27. Referncia al misteri de lEncarnaci del Verb (Isaes, 7, 10-15; sant Mateu, 1,
18-25; sant Lluc, 1, 26-38; sant Joan, 1, 14).
28. La figura de Llucifer aterrat completa la imatge plstica de la Verge i el serpent,
o la dona i el drac de lApocalipsi (12, 1 i s.), representada pictricament a la segona
meitat del segle XV; per que ser especialment difosa per la imatgeria espanyola del
segle XVII en la representaci de la Purssima.
31. grcies a vs, que sou la mare de Du, el cos de Crist s el nostre fogar (refugi),
bell i net. El subjecte s lo cors qui s consagra sus lara (v. 30): lar, llar; sobre el
gnere mascul daquest mot veg. DECLC, V, 81; llar, en laccepci de casa, s documentat
per primera vegada el 1518 (loc. cit.), per crec que aquest s tamb el significat que
aproximadament sescau en aquest vers.
32. salta, pren plaer (DCVB, I, 552).
37. desalta, desagrada (DCVB, IV, 159).
38. desalt, disgust (loc cit.). meten dubte, dubten (cf. Posar dubte, DCVB, IV, 611, s.
v. dubte).
39. qui redubte, a qui temo (DCVB, IX, 259).

POESIES
redubt a Du, quel bon servent esmalta,
esmalt sou clar he spill hon Du se mira,
mir dret al cel, lo qual regiu, senyora,
senyor Du ns, hel ben crehent ladora,
ador hel prech que mort cruel nons fira.
Merc yo us clam
que de greu fam
lo poble tot e regne preserveu,
pus mare sou e filla del qui us fu.
V Fir dolament lo qui a vs se gira,
gir-se vers mi vostra pietat molta,
molt grahir si aquella mescolta,
escolt-mels prechs, pels quals mon cors sospira,
sospir tement, vinch a vs, Verge neta,
net s tot o quen vostre cors habita,
habit en goig pus mnimal cogita,
cogit Du yo los peccats me remeta.
Merc yo us clam
que de greu fam

303
40

45

50

55

54 Het es tot o.
40. temo Du, a qui el bon servent adorna, ls ocasional, a ledat mitjana, de la
preposici a per introduir un acusatiu format per un nom de persona s registrat al
DCVB, I, 3.
44. fira: malgrat que la forma verbal sigui prpia del present dindicatiu, el sentit
reclama un subjuntiu, proveeixi, doni abundosament (DCVB, V, 892); sentit figurat
que el diccionari situa a les comarques del Rossell i el Vallespir, sense cap document
antic. Igualment, el DECLC (III, 1044) no registra ls del verb firar i firar-se abans
del segle XIX; malgrat aix, la lli fira no ofereix dubtes, ms encara si tenim present
que, per causa dels rims capfinits-maridats, el mot es repeteix al primer vers de lestrofa
segent (Fir, v. 49), produint aquest encadenament que ja coneixem. Tant al vers 44
com al 49, el significat s aproximadament el de donar, proveir. Si fos aix, aquests
versos de Vallmanya serien lnic document antic conegut fins ara duna forma verbal,
firar, i un sentit figurat daquest verb que es contemplava com a recent.
49. Fir, proveeixi (vegeu nota 44), el subjecte s Du, v. 43.
51. aquella: la pietat (v. 50).
54. Esmeno la lli Het de lincunable.
56. Confio que Du em perdoni els pecats.

304

ANTONI VALLMANYA
lo poble tot e regne preserveu,
pus mare sou e filla del qui us fu.

60

Tornada
VI Remet-ho vs, Mare de Du eleta,
elet s cell qui s just nob sospita.
Sospit-me tant com Du axns visita!
Visit de pau; o feu que us ho cometa!
Merc yo us clam
que de greu fam
lo poble tot e regne preserveu,
pus mare sou e filla del qui us fu.

59 presrueu.

65

63 axius.

62. Sanchis Guarner (1974: 36) llegeix no h[o] sospita, per a lincunable es llegeix
ben clarament nob sospita, i crec que la frase t sentit, ja que es refereix a lhome
just sense cap sospita de pecat, aquest sser hum s indubtablement un elet, un
elegit de Du.
63-64. Faig una petita esmena al v. 63, on lincunable llegeix axus, per axns, cosa que
crec que permet dinterpretar aquests versos sense cap dificultat, el sentit dels quals,
traduint una mica lliurement, seria: Em fa por la mirada de Du (em fa por que ens
examini aix [intensament])! [Prego] que sigui la seva una mirada de pau; o b feu
que us lliuri a vs aquesta tasca! s a dir, el poeta tem el rigor de la justcia divina,
i prega a la Mare de Du que, en tot cas, sigui ella, que s ms misericordiosa, qui
ens examini (pensem en la figura encongida de la Mare de Du, pintada per Miquel
ngel a la dreta a lesquerra de lobservador de la figura daspecte immens i
terrible del seu Fill en el Judici final de la Capella Sixtina). visita, mira atentament,
examina (DCVB, X, 840).

POESIES

305

XXIII
COBLES AB LAVE MARIA PER LO CAP DELS BORDONS

AQUELLA GRAN FORA TAN FORT QUE US DEFENSA

Incunable b:
Valncia, Lambert Palmart, 1487.
Rbrica: Cobles de vallmanya tirant al radix fetes ab laue maria per lo cap dels
bordons, f. b7.
Edicions: FERRANDO FRANCS, 1983, p. 450; RIALC, 184.1.htm 184.1 (5 de setembre de 2006).1

I Aquella gran fora tan fort que us defensa,

Vegeu la composici analitzada i comentada supra Els poemes religiosos.

1. Recentment, aquest poema i el segent han estat atributs, per error, a Bernard
de Vallmanya per Parramon (1992, p. 316), cosa no pas estranya, atesa la complexitat
del seu Repertori i la quantitat de noms de poetes amb qu es va haver de barallar.
Remarquem, en primer lloc, que el de no figura mai davant del cognom daquests
dos poetes: Antoni Vallmanya era notari, com ja sabem, i Bernard, escrivent. Parramon
remet a ledici de Ferrando (1983, p. 450), i aix s, per Ferrando no atribueix pas a
Bernard Vallmanya, i menys encara a Bernard de Vallmanya (personatge inexistent)
cap daquests dos poemes; ans al contrari, a la pgina 392 declara que els Vallmanya
sense nom de fonts que trobem, a manera de rbriques, en aquest certamen han
de referir-se, necessriament, al notari barcelon Antoni Vallmanya. El que s que
s greu s que aquest error perfectament excusable hagi estat acceptat per diverses
mans, sense amonar-se, cap delles, a consultar Mart de Riquer (1964), ni llegir b
lobra de Ferrando, ni tampoc la de gent que fa anys que treballa en aquest poeta!

306

ANTONI VALLMANYA
aquell gran monarcha tan alt que us exala,
Vetlant en crear-vos, cre-us dins sa pensa
tan alta factura; sens fer-vos offensa
la serp verinosa del crim quens encala.
En flames enceses damor infinida
la bondat inmensa tant fon enflamada
Mirant que, per sser dins vs circuhda
del fill la persona, tal fos elegida
qual ja de principi fos predestinada:
Ab tal excellncia qual vos figurava
la vert gavarrera quen foch no cremava.

II Resplandent aurora, ja stveu retreta

en lalta memria daquell gran altisme.
Y, ans quel primer pare, ja fsseu perfeta;
abans de la tacha, ja fos preeleta,
que may rests fora del b del batisme.
Ax com la causa final s primera
en sser volguda pel mestre qui obra.

10

15

11. excellentia.
11-12. Allusi a la visi dHoreb: Moiss pasturava les ovelles de Jetr, el seu sogre,
sacerdot de Madian. Tot menant el ramat enll del desert, arrib a la muntanya de Du,
lHoreb. I lngel de Jahveh se li va aparixer sota la forma duna flama de foc, que sortia
del mig dun esbarzer. Ell mir: lesbarzer cremava, roent, i tanmateix no es consumia.
(xode, 3, 1-2). Els exegetes han vist en aquest fenomen un smbol de la maternitat i
la virginitat de Maria: Rubus ardens incombustus, sant Efrem; Rubus incombustus,
habens intus ignem divinitatis, et combustionem nullatenus passa, sant Joan Crisstom;
Rubus ardens, sed non consumptus, sant Agust, Innocenci III; Rubus ardens non
combustus, Hug de Sant Vctor; Rubus qui, virore carnis incombusto, praetendit ignem
divini fructus, sant Albert Magne (Bourass 1866: X, cols. 230-232).
13. Aurora rutilans novi diluculi, sant Jeroni; Aurora valde rutilans, quae veri Solis
splendorem sanctitatis jubare praecurrit, sant Bernat de Claravall; Aurora clarissima,
quae suo magnifico jubare praecedentium Patrum claritatem minoravit, Hug de Sant
Vctor; Aurora splendifica; Aurora rutilans in ortu, Adam de Perseigne; Aurora
illuminationis, sant Albert Magne; Aurora valde rutilans, quae de se ipsa Solem illum
produxit, et mundo parturivit, qui illuminat omnia, Egidio Colonna [Egidio Romano]
(Bourass 1866: IX, cols. 948-950, 955).
13-17. Parfrasi del passatge de lEclesistic que, aplicat a la Verge Maria, es llegeix a
lEpstola dalgunes misses de la Mare de Du: He estat creada des del comenament i abans
dels segles, i no deixar dexistir per tot el temps esdevenidor (Eclesistic, 24, 14-16).

POESIES
Gran rah comporta, y ell, Du, ho advera,
que, puix de sanchs vostres pres carn verdadera,
del crim nunca fsseu cuberta ni us cobra:
Recort ja sen feya de vs per la stella
del gran patriarcha Jacob que u revela.
III Aquell gran manobre compon ledifici
ab tan perfet obra quen res nol reprenguen.
Com, donchs, vs, la cambra de lalt crucifici,
siau dell composta sens algun leig vici?:
no vol que ses flames, del crim, vos comprenguen.
Y, en cert, rah u mostra que, puix fu lestatge
dins hon prengu forma lo fill de lAltssim,
Ab Du, vs fermsseu primer lomenatge,
que no ab quins porta en lescur damnatge;
puix sou lalta mare del fill tot purssim:
Per digne figura vos fu tan rich temple
aquell antich poble, segons yo contemple.

307
20

25

30

35

22. del pecat original mai no heu estat tocada ni [Du] no us en passa factura.
23-24. s loracle de Balaam al rei moabita Balac: Un estel saixeca de Jacob,/ un
ceptre sala dIsrael,/ i percudir el pols de Moab/ i devastar tots els fills de Set
(Nombres, 24, 3-6, 17). La imatge s interpretada tamb com una prefiguraci de
la Mare de Du: Stella lucida, ex qua ortum fuit astrum lucidissimum ex Jacob,
sant Anastasi dAntioquia; Stella in terra, de qua Balaam praedixit in prophetia sua:
Orietur stella ex Jacob, et confringet omnes alienigenas, sant Pere Dami; Stella
Jacob procreata, veri Solis nuntia, Ricard de Sant Victor; Stella ex Jacob orta, Hug
de Sant Vctor, sant Albert Magne i sant Toms dAquino (Bourass 1866: X, cols.
321, 325, 327, 333).
27. Camera Filii Dei, Iacopo de Varazze i sant Vicent Ferrer; Camera sanctae
humanitatis Christi (...), sant Albert Magne (Bourass 1866: IX, col. 974).
32-33. Amb Du, vs vreu fermar primer lhomenatge i no pas amb aquell que ens
porta a lobscur damnatge (s a dir, el Diable).
35-36. Allusi al temple de Salom (Primer llibre dels reis, 5-6), identificat amb la
Mare de Du: Templum Dei sanctum, quod ille pacis princeps Salomon spiritualiter
construxit et habitavit; non auro et inanimis lapidibus ornatum, verum auri loco, Spiritu
fulgens, pro lapidibus autem pretiosis, Margaritam ingentis pretii Christum habens,
sant Joan Damasc; Templum Jerusalem (...), sant Anselm de Canterbury; Templum
Salomonis (...), Hug de Sant Vctor (Bourass 1866: X, cols. 365-366, 368).

308

ANTONI VALLMANYA

IV Lo ros de les grcies del qual sou tan plena,

com ja fos per lngel molt dignament certa,
En tant abundncia en vs dins termena,
que, tota cuberta, daquell sou la mena
tan pura, tan fina, qual Du vos concerta.
No veig, ni menys trobe rah quem demostre,
mirant quanta grcia en vs fon prevista,
Aquell perfet mestre, redemptor Du nostre,
per qu la man dreta volgu fos loch vostre
si ja en la squerra del crim fsseu vista:
Del tot reu munda, segons que us preveya
aquell rich cordero que Gedeon veya.

37. graties.

39. abundantia.

40

45

43. gratia.

37. Ros Gedeonis, sant Jaume de Nisibis; Ros aridae animae, sant Germ de
Constantinoble; Ros, quia gratiam spargit, Bartomeu de Pisa (Bourass 1866: X, col.
221). La figura enllaa amb lepfrasi final daquesta mateixa estrofa (v. 47-48).
47-48. Lepfrasi alludeix a la prova que Gede fu a Jahv, a fi destar segur que el tindria
del seu costat en la guerra contra els madianites: Gede preg Du: Oi que salvars
Israel per mitj meu, tal com ho vas prometre? Posar a lera la samarra de llana: si hi
ha rosada noms sobre la samarra i la terra s tota eixuta, coneixer que salvars Israel
per mitj meu, tal com vas prometre. Ho fu aix, i en llevar-se lendem va esprmer
la samarra i ompl una tassa de laigua espremuda de la samarra. Digu Gede a Du:
No tenutgis, Senyor, si encara demano ms: vull provar, amb la samarra, noms sigui
una vegada, si s eixuta noms la samarra quan sobre la terra hi haur rosada. Ho fu
aix Jahveh aquella nit: la samarra sola era eixuta i sobre tota la terra hi havia rosada
(Jutges, 6, 36-40). La imatge s, aix mateix, aplicada a la Mare de Du com a prefiguraci
de la seva maternitat divina i immaculada: Vellus Gedeonis, sant Efrem i sant Bernat de
Claravall; Vellus incontaminatum, in mundi area positum, super quam ubi salutis pluvia e
coelo descendit (...), sant Procle de Constantinoble; Vellus rore, id est gratia, perfusum,
Hug de Sant Vctor; Vellus coelesti pluvia madidum, Iacopo de Varazze (Bourass 1866:
X, cols. 465-467). cordero, segons Coromines, forma probablement heretada del mossrab
(DECLC, II, 933-934), que aqu s usada en el sentit de pell, samarra; el mot corder s
exclusiu del catal occidental, i la variant cordero s registrada noms al Pas Valenci,
cosa que, junt amb el fet que Vallmanya sigui lnic poeta catal que intervingu en
aquests certmens valencians del 1475 i el 1486, ens fa pensar que el nostre notari hagus
establert contactes estrets a Valncia en aquesta etapa final de la seva vida.

POESIES
V O nau preciosa, talladan bon signe
en lalt arboreda de lorta divina!
Molt alta, molt bella, molt pura, molt digne,
hon lo mortal verme del crim tan maligne
corcar pogu nunca puix Du hi camina
Y, en cert, gran injria dels ngels seria
mirant-vos, senyora, don tant b salcana,
No fsseu exempta de tal malaltia
y abans lo diable que Du tingus via
en vs, per les ones de vs, mar bonana.
Vist quant era pura la puritat vostra,
la urna demanna; is fu de vs mostra.

309

50

55

60

VI Sin temps del misteri, tan alt sens defecte,

de vostra molt sacra concepci santa,
Trobat vos hagusseu en tan gran effecte
49-50. Cf. Navis regia, quae de Tharsis divitias portat, e gentilium regione offerens
Regi coelestis Hierusalem conversionem gentium, sant Procle; Navis facta de cedro
virginitatis, de cypresso charitatis, de oliva pietatis, de platano humilitatis, Iacopo de
Varazze; Navis, cujus arbor et velum ipse Christus fuit (Bourass 1866: X, cols. 13,
17; vegeu tamb la poesia XXIV, 34).
58. Mare impermeabile, atque dulcissimum (...), sant Joan Damasc; Mare, in quo
est congregatio omnium aquarum, id est gratiarum, Iacopo de Varazze; Mare in quo
omnium gratiarum congregatio, sant Albert Magne; Mare sine peccati austeritatis,
et terroris amaritudine, Egidio Colonna [Egidio Romano]; Mare pacificum, santa
Caterina de Siena (Bourass 1866: IX, cols. 1383, 1386-1387).
60. Sembla que Vallmanya ha volgut fer un joc de paraules entre el verb demana i el substantiu
manna, mann (DCVB, VII, 206; DECLC, V, 42); en el primer cas, el subjecte sobreents
del verb demanna s el complement agent, tamb sobreents, del participi Vist (v. 59), s
a dir, Du (v. 57), Du demana aquesta urna pura per encarnar-shi; en el segon cas, cal
llegir la urna de manna, que actua com a aposici de la puritat vostra (v. 59). La frmula
Urna mannae aplicada a la Mare de Du per a alludir a la seva maternitat divina s molt
abundant: Urna pulcherrima, coeli manna gestans, sant Efrem; Urna aurea, continens manna
coeleste, sant Epifani de Salamina; Urna aurea, proferens manna, nempe Christum, sant
Joan Crisstom; Urna dulcis mannae, sant Joan Damasc; Urna habens manna, Hug de
Sant Vctor (Bourass 1866: X, cols. 447-448). is fu de vs mostra: crec que el mot mostra
sha dentendre en aquest cas com a sinnim dexemple, alludint a la resposta de la Verge a
lngel Gabriel, Ecce ancilla Domini, fiat mihi secundum verbum tuum (sant Lluc, 1, 38),
que comporta, juntament amb lacceptaci de la voluntat divina, el consentiment de sortir de
lanonimat i sser exposada per Du, com a exemple o mostra, als ulls de totes les generacions,
com desprs dir Maria responent a la salutaci de la seva cosina Elisabet, Quia respexit
humilitatem ancillae suae: ecce enim ex hoc beatam me dicent omnes generationes (ibid., 1,
48): Exemplum perfectum piorum, sant Gregori Taumaturg; Exemplum virginitatis, sant
Jeroni; Exemplum omnis sanctitatis, sant Anselm de Lucca; Exemplum disciplinae, Adam
de Perseigne; Exemplum virginitatis et humilitatis, sant Bonaventura; Exemplum omnium
virtutum, nobis a Deo datum, quia in ea reperis exemplum humilitatis, Lucae I: Ecce Ancilla,
et post: Respexit humilitatem Ancillae suae; castitatis: Quoniam virum non cognosco, et
omnium virtutum, ut satis patet, sant Toms dAquino (Bourass 1866: IX, cols. 1158-1160).
61-65. Si, en el moment del misteri de la vostra concepci sagrada, us haguessin fet
elegir o b les penes de linfern, bo i essent immaculada (sens sser infecte), o b el
pecat original (loriginal manta) noms per un instant (sols un punt dora).

310

ANTONI VALLMANYA
delegir les penes sens sser infecte
o, sols un punt dora, loriginal manta,
En cert, elegreu linfern ans sens culpa
que star sots les ales del crim gens compresa.
Car ms prest la pena quel mal quens inculpa
deu ser elegida, quant ms que us desculpa
en tan gran delicte no ser may entesa:
Vent Salam quanta bellea us esmalta,
fu-vos la cadira tan rica y tan alta.

VII Mirant lo gran jutge, quen vs tant se mira,

de quants privilegis y dons excelleu,
Ben cert conexia que no us obehra
si gens comportava caygusseu en ira
dell, tan clar antorcha, en qui resplandeu.
En tant que, molt neta, no us hi dexa ntendre,
puix tanta potncia li era possible.
No res menys que us vsseu donor tal compendre,
que nunqua desonra pogus may rependre
a vs, mare vera de lincomprensible:
E, vent los apstols Du com si delita,
verger de la glria ja fos dells escrita.

65

70

75

80

Tornada

79. potentia.

85. sustantia.

71-72. El rei va fer tamb un gran tron divori i el revest dor purssim. El tron tenia sis
grades, i darrere seu hi havia un respatller arrodonit, amb braos a un costat i a lalttre del
setial, i, prop dels braos, hi havia dos lleons dempeus, i dotze lleons, tamb dempeus, a
una banda i laltra, damunt les sis grades. Res de semblant no shavia fet en cap reialme
(Primer llibre dels reis, 10, 18-20). Thronus ille mirabilis, de quo in regnorum historia
legitur in haec verba: Fecit rex Salomon thronum de ebore grandem, et vestivit eum
auro fulvo nimis, sant Pere Dami; Thronus Salomonis, Hug de Sant Vctor; Thronus
Salomonis eburneus, sant Albert Magne (Bourass 1866: X, cols. 417-418, 421).
84. Hortus paradisi, Adam de Perseigne; Hortus Dei (...), Al de Lille; Hortus
deliciarum, quem Deus plantavit manu sua, Iacopo de Varazze; Hortus, quem
plantavit Dominus in Eden, hoc est in deliciis (Gen. II), sant Albert Magne (ibid.: IX,
cols. 1267, 1277-1278).

POESIES
VIII Divina sustncia quant volgun vs pendre
humana semblana, mortal y passible,
Incongru li fra dexar gens offendre
la divina mescla y en tal flama ncendre,
puix traure-us daquella li era possible:
Convenient era, puix que us abilita
lo fill que us afilla, siau pura dita.

311
85

90

Endrea
IX Tenint en la fossa lo fill per estendre,
poss-lon sepulcre, net, pur, insensible.
Ax convenia a sol Du lempendre
de tan verge ventre purssim defendre
infecci lguna no y fos may sensible:
Tan alt sobrels ngels ab lalt Du habita
Vostre gran trimpho que veure-us maccita.

96. infectio.

95

312

ANTONI VALLMANYA

XXIV
LENTENIMENT, MIRANT LA PRESCINCIA
Incunable b:
Valncia, Lambert Palmart, 1487.
Rbrica: Cobles de vallmanya tirant a la joya del rob
Edicions: FERRANDO FRANCS, 1983, p. 464; RIALC, 184.2.htm (5 de setembre
de 2006).1

I Lenteniment, mirant la prescincia

de lInfinit sser tan infinida,
mira tan alt la sua gran potncia,
mira los cels, los ngels, laccellncia,
lo sol mostrant perfecci complida,
mira lo mn y la florida terra
del creador diversament brodada,
y mira com pogu fer que la erra

1. prescientia.

3. potentia.

4. laccellentia.

5. perfetio.

Vegeu la composici analitzada i comentada supra Els poemes religiosos.

1. Com al poema anterior, atribut a Bernard de Vallmanya. Vegeu la nota

a peu de pgina de la poesia XXIII.

POESIES
universal en negun temps fes guerra
a vostra carn, quel seu verb s justada;
y ax us cre: sens crim, sobre natura,
alta, sens par, ms excelent, ms pura.
II Virginitat, Verge, tant vos enrrama
que us s degut gran puritat si mostre,
car lo pur Fill, quen vs pura llet mama,
de pur amor degudament no us ama
si consents legea n lo cos vostre.
Tan altament virginitat abriga
vostre sant cos, mare verge y esposa,
que, si us tocs aquella plag antiga,
seria dir de Du sou enemiga
y en vs no prou virginitat reposa;
qu s en aquells error abominable
que dien sols un punt fsseu peccable.
III O parahs del Fill que us defica,
ort pur, tancat per la Trinitat santa!
O viva font on virtut se publica,

313

10

15

20

25

10. s justada, sha ajuntat, sha reunit, sha aplegat (DCVB, VI, 805; DECLC, IV,
932).
25. Paradisus Dei ratione praeditus, sant Gregori Taumaturg; Paradisus ligni vitae,
sant Joan Damasc; Paradisus deliciarum, in quo fuit cedrus contemplationis excelsae,
cypressus odoriferae famae, palma gloriosae victoriae, rosa patientiae, oliva misericordiae,
et platanus fidei perfectae, Iacopo de Varazze; Paradisus divinarum deliciarum, sant
Albert Magne; Paradisus coelestis, sant Bonaventura (Bourass 1866: X, cols. 73-74 i
78). Vegeu tamb el poema XXIII, 84, i el vers segent daquesta composici.
26. Hortus conclusus, sant Epifani, sant Joan Crisstom, sant Jeroni, Hug de Sant
Vctor i Innocenci III; Hortus conclusus deliciarum, sant Ildefons de Toledo; Hortus
clausus, virginitatis compendio nunquam non inaperta fertilitas, cujus odor sicut agri
pleni, cui benedixit, quia ex ea Dominus prodiit, sant Joan Damasc; Hortus clausus,
sant Bonaventura; Hortus clausus; habuit enim cor clausum, nec unquam illuc intravit
aliqua demonis suggestio, nec aliqua prava delectio, Iacopo de Varazze (Bourass 1866:
IX, cols. 1264-1266, 1270, 1277-1278). Vegeu tamb el vers anterior.
27. Vita Christianorum, sant Germ de Constantinoble; Vita cordis nostri, sant
Joan Damasc; Vita viventium, sant Amadeu; Vita mundi, sant Bonaventura; Vita,
mortem non timens, mortem expellens, mortales immortales constituens, sant Anselm
de Lucca (Bourass 1866: X, col. 583).

314

ANTONI VALLMANYA
sacrari sant on Du se comunica!
O pur engast on lalt maragdes planta!
O mar suau de nostra gran bonana!
O port segur daquesta vida morta!
O fort castell de molta confiana!
O divinal bandera desperana!
O santa nau, quen parads nos porta!
Puix tals virtuts en vs tostemps reposen,
com fer se pot algun peccat vos posen?

30

35

28. Sacrarium Spiritu sancto servatum, sant Cebri; Sacrarium divinum, sant Gregori
Taumaturg; Sacrarium Spiritus sancti, sant Isidor de Sevilla, sant Ildefons de Toledo,
sant Pere Dami, sant Bernat de Claravall i sant Bonaventura; Sacrarium, in quo Deus
Dei Filius carnem suscepit, sant Pere Dami; Sacrarium Spiritus sancti, in quo totus
Deus novem mensibus habitans dignatus est homo fieri, Rupert de Deutz; Sacrarium
Christi, sant Bonaventura (Bourass 1866: X, cols. 236-237).
29. No he trobat aquesta frmula, per la podem comparar amb aquesta altra, molt
similar: Concha, Genitrix pretiosissimae margaritae, nempe Christi, sant Atanasi
dAlexandria; Concha margaritifera, Hug de Sant Vctor; Concha marina, nobilis,
in qua inventa fuit pretiosa illa margarita, quam rebus, corpore, et anima comparare
debemus, videlicet dulcis Jesus Christus, sant Albert Magne (Bourass 1866: IX,
cols. 1054-1055). Narcs Vinyoles se serveix prcticament daquesta mateixa frmula
en una de les dues composicions amb qu particip a les Trobes: Oh pur engast de
lalt carvoncle feta (Sanchis Guarner 1974: 43).
30. Vegeu la poesia XXIII, 58.
31. Portus tranquillisimus, sant Efrem, sant Joan Damasc; Portus naufragantium,
sant Germ de Constantinoble; Portus salutis, Portus serenus i Portus salutis
omnibus a Deo datus, sant Joan Damasc; Portus in naufragio, Adam de Perseigne;
Portus naufragantibus, Bartomeu de Pisa (Bourass 1866: X, cols. 129-131).
32. Castellum fundatum supra firmam Petram, quae est Christus, Idiota [Raymundus
Jordanus]; Castellum a virginitate mentis et corporis quasi muro undique vallatum, ut
nullus unquam libidini fuerit ad illud accessus, sant Anselm de Canterbury; Castellum
turritum, firmissimum atque fortissimum, sant Albert Magne; Castrum securitate,
Hug de Sant Vctor; Castrum omnino inexpugnabile, sant Albert Magne (Bourass
1866: IX, cols. 983-984, 988-990).
33. Signum mirabile et prodigiosum, multumque a communi natura diversum, sant
Basili el Gran; Signum magnum in coelo visum et de coelo promissum, sant Bernat
de Claravall; Signum divinum, sant Amadeu; Signum divinae bonitatis et sapientiae,
sant Toms dAquino (Bourass 1866: X, cols. 266-267).
34. Navis ampla, quae nos portat in coelum, Hug de Saint-Cher; Navis ad hoc
facta, ut Deum de coelo ad terram portaret, Iacopo de Varazze; Navis divina arbore
insignita, nempe Christo; Navis, qua homo a tentationem fluctibus liberatur sant
Bonaventura (Bourass 1866: X, cols. 14 i 17). Vegeu poesia XXIII, 49-50.

POESIES
IV Com vos direm parads?, com sacrari?,
si de linfern fsseu en res subjecte?
Com freu lort tancat si ladversari
lagus ubert? Com freu santuari
de leternal, qui us form sens defecte?
Com vos creurem siau lengast tan digne
si lenemich en vs primer sengasta?
Com freu port segur si lo maligne
hi fos primer quel vostre fill insigne?
Com freu mar bonana si us contrasta?
Vs lo romps aquell en lo principi,
quen negun temps hagun vs participi.
V

Qui de peccat venial vs defensa,

qus menor mal hon no podeu caure,
com de la mort quen lnimas compensa
no us preserv, que no us fes may offensa?
Com de tal ley Ell no us podia traure?
Dir que siau en crim tal concebuda

315

40

45

50

49 peccar.
37. Vegeu supra v. 25, 28.
39. Vegeu supra v. 26.
40-41. Sanctuarium Deo praeparatum, sant Gregori Taumaturg i sant Joan Crisstom;
Sanctuarium Spiritus Sancti, sant Jeroni; Sanctuarium, in quo Deus et Dei Filius
carnem suscepit, sant Bernat de Claravall (Bourass 1866: X, cols. 245-246).
44. Vegeu supra v. 31.
46. Vegeu supra v. 30.
47. romps, vreu rompre.
49. Esmeno la lli peccar de lincunable per peccat.
51-53. Sembla que al v. 51 sha de referir a la mort fsica, la qual s compensada per
la immortalitat de lnima, ats que la mort s un cstig div damunt la humanitat
com a conseqncia del pecat original, per de la qual va sser estalviada la Verge
Maria mitjanant el misteri de la Dormici, el Reps i lAssumpci. Per tant, aix com
Du va preservar-la de lofensa de la mort especialment de la corrupci sepulcral
(v. 51-52), igualment, havia dsser tamb treta o allunyada de tal ley: la culpa original
(v. 53). preserv: cal entendre aquest perfet dindicatiu en el sentit de preservaria o
havia de preservar, per tal com el poeta est plantejant una hiptesi evidentment
impossible a fi de fer irrebatibles els seus arguments a favor de la Immaculada
Concepci de Maria.
54. crim tal: el pecat original.

316

ANTONI VALLMANYA
s affermar venialment peccsseu,
qus gran error dir que y siau cayguda
nin lo ligam del qui vencs, venuda,
ni menys pensar ab ell participsseu;
que Jesucrist prou b no us obehra
quen vs caygus lo txech de tal vira.

VI Al Verb etern un grau perfet se mostra.

De mediar algun altra persona,
per, rah veig clarament demostra
essent vs dell y ell de pasta vostra
quen vs major esguart quen altris dna.
Y, en vs, a ms quen altra no fra
si del peccat traure-us no merexqusseu,
y ab ell ensemps fsseu reparadora
dels bns que fon Eva tan perdedora.
Donchs preserv-us qu en lo crim no caygusseu
ans que penss crear los cels, los ngels,
lo mn, lo sol nils resplandent[s] archngels.
VII Divinitat al gran Du convenia
fes ajustar ab natura humana;
y era la fi per hon crear devia

55

60

65

70

75

72. resplandent.
57. del qui vencs, del serpent, vencedor dEva.
60. txecch, tixec, ver, metzina (DCVB, X, 573; DGLC, 1689).
61-65. Entenc mediar en el sentit dintervenir (DCVB, VI, 320), malgrat que aquest
diccionari no doni cap exemple ni antic ni modern, i que a ms plantegi la possibilitat
que sigui un significat pres del castell. Per lnica accepci antiga daquest verb s
la de dividir, que no encerto a encaixar en aquests versos. El DECLC no sembla pas
interessat en aquest mot. Maventuro, doncs, a interpretar aquest passatge de la manera
segent: Du es perfecte [i, en conseqncia, el Verb shauria pogut bastar a si mateix
per fer-se home]; per, ja que va voler la intervenci duna altra persona, la ra demostra
clarament que vs haveu dsser lescollida, per tal com compartiu la seva naturalesa.
Fixem-nos que al vers 88 el poeta afirma explcitament la divinitat de Maria.
71-72. Eclesistic, 24, 14-16; vegeu poesia XXIII, 13-17.

POESIES
tot lunivers y lalta companyia
sols per lesguart dobra tan sobirana.
Com lalt factor vos elegs primera
quel primer hom, yo per a mi declare
sser forat creure sou verdadera
obra daquell qui us form per cimera,
pura, sens crim, perqu li fsseu mare.
Que, si del tot lo Fill no us preservara,
pogueras fer la sua carn tacara.

317

80

Tornada
VIII La puritat dels ngels nos tan vera
que gens ab vs, senyora, sacompare;
que, si tan pur lsser daquells sadvera,
lo vostre ms, qui sou divina cera
hon semprempt lo fill de Du lo pare.
Donchs, puix quen cert en ells crim nos declara,
en vs tanpoch sescrigu tal empara.

85

90

Endrea
IX Mare de Du, verge pura, sancera,
si dexplicar lo ver gens me separe,
aquell perfet Fill vostre, qui us prospera
al seu costat en la ms alta spera,
mostr lo ver del que per vs empare;
al qual, puix tant los peccadors empara,
vullau pregar yol veja car a cara.

95

95. spera, esfera (DCVB, V, 411): el cel empiri, o cel suprem, on Du t el seu
tron.
96. empare, defenso, prenc al meu crrec (DCVB, IV, 773).

APNDIX
El jard i la dama sense merc

El punt de vista dAmde Pags sobre el poema V

dAntoni Vallmanya
Amde Pags va dedicar prcticament tota la seva activitat
de filleg a lestudi de la literatura catalana medieval, i la seva
aportaci ha estat innegablement de gran importncia. Per no
crec que diguem res de nou si advertim que, independenment del
rigor i la qualitat que en general ofereixen els seus estudis i les
seves edicions, aquests solen patir dun cert menyspreu sovint
poc dissimulat envers la matria estudiada, i dun esfor constant
per reduir la poesia catalana a una mena dapndix matusser de
la poesia francesa.
No volem negar el deute que la nostra poesia pugui tenir,
en alguns casos, envers la poesia francesa medieval. Contrriament a alguns crtics que contemplen la imitaci o les influncies com a quelcom artsticament nefast, creiem que aquestes
sn sempre presents, inevitables i benvingudes en tot artista, i
que, en el seu conjunt, integren la tradici duna escola o dun
artista determinat, i que constitueixen una riquesa sense la qual
lobra humana seria impossible, i que llur coneixement ens ajuda a
comprendre aspectes laterals, per tanmateix tils, de lobra que
estudiem. Podrem dir que les influncies no sn altra cosa que
el reflex dun esperit artstic inquiet, ric i cultivat, i que revelen
una curiositat de lartista oberta ms enll del seu entorn immediat. Mai no he acabat dentendre gaire per qu hom safanya a
trobar influncies del Renaixement itali i se sol sentir, en canvi,
ms o menys incmode quan les influncies procedeixen daltres
centres artstics.

322

ANTONI VALLMANYA

Dit aix, per, sembla tamb evident que en alguns casos

el prejudici de loriginalitat i el menyspreu envers la imitaci ha
condut alguns crtics, com s el cas dAmde Pags (1936: 347355), a cometre abusos que potser cal rectificar en certa mesura.
Em refereixo a la seva afirmaci a propsit del poema V dAntoni
Vallmanya (Ancis tot de lamagat engan), en el sentit que aquesta
composici s el resultat duna influncia directa de la Belle dame
sens merci dAlain Chartier, i que els elements daquesta composici sn tan originalment francesos que els pauvres bourgeois de
Barcelone no haurien pogut entendre res de res si no haguessin
estat prviament preparats grcies al fet dhaver llegit el poema
dAlain Chartier; del qual he incls un resum al final de tot aquest
estudi.
En general, aturo la recerca de cadascun dels tpics o motius que estudiem en arribar a lobra de Jordi de Sant Jordi, per
tal com lobjectiu daquest estudi no s pas el doferir una visi
exhaustiva del procs o levoluci daquests motius literaris en la
poesia occitano-catalana, sin la confrontaci daquests elements
tradicionals de la nostra poesia medieval amb aquells motius presents a la Belle dame que Pags sembla considerar exclusivament
francesos, fins al punt que els lectors i auditors catalans de mitjan
segle XV no haurien capit res de res, segons ell, si no haguessin
estat familiaritzats amb la poesia francesa del segle XIV i principi
del XV. Malgrat aix, sovint mha semblat interessant de tenir en
compte Ausis Marc.
No cal dir pas que no pretenc de cap manera amb aquest
estudi de negar que els poetes catalans i llur auditori no coneguessin la poesia francesa. Aquest coneixement s ben demostrat
i podem afirmar que lhaurem de contemplar com un fet obvi
encara que no estigus testimoniat. Lobjectiu nostre s demostrar
aquesta obvietat: la poesia catalana i la francesa dels segles XIV i
XV parteixen duna mateixa tradici.

Els arguments de Pags

Si apleguem els trets que, segons Pags (1936: 349-352), Vallmanya va manllevar de lobra de Chartier, ens surten vuit punts,
en els quals lerudit francs basa la seva afirmaci. El primer
s, bviament, el motiu de la dama sense merc, o, altrament
dit, el tema de la ingratitud o desconeixena de la dama, el qual

POESIES

323

presideix tot lestudi de Pags des del principi fins al final. Els
altres arguments en els quals basa la seva tesi sn els segents,
en el mateix ordre en qu els anem trobant. El segon s el fet
que Vallmanya se serveixi destrofes de vuit versos decasllabs,
dont la formule est assez semblable celle qua applique
Francesch Oliver dans sa traduction dAlain Chartier. El tercer,
Le cadre. El quart, les vnements pnibles survenus dans la
vie des narrateurs. El cinqu, le dialogue quils surprenent.
El sis, le ton sec et hautain de la dame. El set, lattitude
piteuse de lamant (s a dir, el motiu de lamant mrtir; motiu
inseparable del de la dama sense merc). I el vuit, quelques
expressions quon dirait traduites du franais en catalan et que
jai soulignes.
Iniciarem lestudi pel conjunt que integren els punts tercer,
primer, quart, sis i set, per tal com formen part del contingut
i, en conseqncia, van estretament units i cal contemplar-los
ms o menys plegats. Comenarem per largument nmero tres,
per tal com tracta de lescenari en el qual habita la dama sense
merc, i ens sembla obligat de comenar per la residncia en
primer lloc. Tanmateix, per, aquests dos punts, el tercer i el
primer, van tan estretament units que sovint ser inevitable de
fer referncies de lun a laltre. Aix mateix, el punt quart queda, de fet, implcit en el set, lattitude piteuse de lamant, ja
que, com veiem, en els dos casos s la figura de lamant mrtir.
Estudiarem, a continuaci, el cinqu argument, que s tamb
un recurs remot de la literatura de ficci. I, finalment, ens ocuparem dels arguments segon i vuit, per tal com lun i laltre
fan referncia a lestructura. Pel que fa al darrer, com veurem,
lanlisi prvia dels tpics usats en la descripci del jard o locus
amoenus (de vegades, un hortus conclusus, smbol de virginitat)
ens ser, igualment, dutilitat.1

1. Malgrat que anir seguint fil per randa els arguments de Pags, i aix ens
permetr tamb de seguir de ben a prop els esdeveniments de la Belle dame sans
merci, he incls al final daquest estudi un resum daquest poema per si a alg li pot
semblar oport.

324

LE

ANTONI VALLMANYA
CADRE

Com ja hem dit, all que Pags anomena Le cadre ens porta
al jard, verger, hort, parads o, fins i tot, bosc. s a dir, un dels
motius ms freqents i antics de la literatura universal. Bastaria de
recordar que s ja present al Gnesi, 2, 8-15, i que el seu origen
s mesopotmic, no pas francs. Recordem, per exemple, que el
mot parads s dorigen irani (DECLC, VI, 260).
s propi dels mites de la creaci del mn i comporta la figura
del du jardiner, el rei jardiner o lheroi jardiner i el duna dama,
esposa-germana del jardiner. En els mites antics, aquest personatge
mascul en lloc de ser pags s, de vegades, pastor; cosa que en
el mite de Cam i Abel es planteja a manera doposici i, de fet,
ho s, per que, aix mateix, cal tenir en compte que els podem
trobar indiferentment com a equivalents, malgrat la ferotge rivalitat
original entre aquestes dues activitats econmiques.2 La dama hi
sol sser present prcticament sempre, b com a esposa-germana, b com a amant, b en el paper funest duna seductora que
lheroi ha de vncer en el curs del seu viatge. Aquest s el cas de
la nimfa o sibilla Siduri en el Poema de Gilgamesh una mena
de Kundry del Parsifal wagneri, que hom ha comparat amb la
nimfa Calipso (Eliade 1992: 260), sigui com a figura allegrica.
Aquest jard o parads s el centre del mn i, per tant, va associat
a la muntanya la muntanya de Venus (Frazer 1986: 384; Graves
1969: 10.3, 18.3), i a larbre de la vida, o axis mundi.

Els diversos escenaris de la dama

Lhabitacle de la dama pot sser tamb una illa paradisaca,
un temple, una fortalesa, un castell, un palau, una casa, una ciutat,
un laberint, un laberint-ciutat, un laberint-jard, etc. I el jard
pot sser un prat, un hort, un verger o una clariana en un bosc,
on hi ha un habitatge aparentment acollidor, com aquests dos que
trobem en LOdissea:

2. En la mitologia sumria, hi ha aix mateix la rivalitat entre Dumuzi, el

pastor, i Enkimdu, el pags (Kramer 1994: 179-182, 220). En els vergers medievals
sol aparixer com a du damor.

POESIES

325

Sobre la llar flamejava un gran foc; i es sentia laroma

del cedre bo dasclar i de larbre dencens que hi cremaven,
per tota lilla. I la Nimfa era dins, cantant amb veu dola,
mentre, corrent el teler amb luria agulla, teixia.
I al voltant de lespluga hi havia crescut una arbreda
plena dufana, trmols i verns i xiprers olorosos,
i a llurs copes venien ocells dala llarga a jocar-se,
libes i espervers i gralles de llengua estirada,
marineres, que tenien la feina entremig de les ones.
I hi prosperava tamb, sobre el mur de lespluga balmada,
una parra novella, amb els seus rams ufanosa;
i quatre fonts hi brollaven de rengle, amb aigua molt blanca,
luna al costat de laltra, girant cadascuna de banda;
i a lentorn, verdejaven uns prats mollencs de violes
i julivert, que all, un immortal que hi vingus, shi hauria
embadalit mirant i hi hauria esbargit el seu nim.3
i llestament del navili men pujo dalt dun bellveure
per si albiro cap obra dhumans i en sento la parla.
I quan sc a la guaita, en un cim rocalls on menfilo,
veig com un fum que surt de la terra damples carreres:
s el casal de Circe, dell la garriga i els boscos.4

Sn sempre espais atractius, locus amoenus, per tamb

sempre inquietants i sovint funestos. Aquests espais miticopotics
connecten, des del seu origen, amb el viatge a laltre mn, i sn
smbols de lunivers, b de lunivers collectiu, b de lunivers individual. En aquest darrer cas, s un smbol del propi jo, sigui
amb projecci exterior, sigui anmic o interior. O b, com ja hem
dit, sn smbols dun altre mn, un mn fantstic, ideal, que,
malauradament, sol sser laltre mn.
Sem fa estrany que Josep Pujol (1994: 43 n.), treballant en
la seva edici de lobra de Jaume Marc, i, a propsit del poema
El roser de vida gaia, en el qual fins i tot es fa explcita lanalogia
del verger amb el mn (v. 72-73), encara es deixi influir per les
aprensions de M. R. Jung, que aconsella prudncia en tal interpretaci. s com aconsellar prudncia en el fet didentificar la

3.
4.

Cant V, v. 59-74 (Homer 1953: 99).

Cant X, v. 146-150 (ibid.: 178).

326

ANTONI VALLMANYA

barca com a smbol del trajecte vital. s clar que el smbol s

polivalent i per tant, en darrer terme, s sempre el context el que
ha de conduir la nostra interpretaci, per davant dun smbol tan
antic, tan universal i tan freqent en la poesia de tots els temps
ladvertncia de M. R. Jung s ms aviat desorientadora. O potser
va inconscientment adreada a frenar connexions de la literatura
medieval ms enll dels lmits acostumats a fi de garantir lorigen
francs de tota la literatura europea occidental. Pujol (1994: 37),
tanmateix, ja es queixa daquesta dependncia excessiva del Roman
de la rose respecte a motius o elements que coneixem en estats
anteriors a la literatura francesa.

Origen del jard i la nimfa que lhabita: la dama cruel

primordial
Dins la cultura occidental, la primera dona fatal s sens
dubte Eva:
Vers s que cant Dus ac
lo mn fayt, s col plac,
fts de terra Adam;
e puys f, o trobam,
duna costa quen trays,
cella qui puys lo trays:
Eva, sa companyona.5
Per, si girem els ulls ms a lEst, trobarem la seva precursora, Inanna, la divinitat sumria, esposa de Dumuzi (Tammuz,
Adonis, Adam), al qual espera un dest funest. Inanna s la deessa
de lestrella Venus, deessa de la fertilitat, que regeix la vida i la
mort. Posteriorment, a partir dels acadis, fou assimilada a Ishtar
(Astarte, Afrodita) i altres divinitats femenines primordials associades amb el du que mor i el rei sacrificat el mes tretz de lany
lunar, ja plantejat per Frazer (1986: 312-345, 749-799); i daqu la
presncia de la dama deessa, reina, sacerdotessa, germana, esposa
i sacrificadora de la vctima.6 A les civilitzacions dHarapa i Muan-

5. Cerver de Girona, Maldit ben-dit, v. 381-386 (ed. Coromines 1988: 59-60).

6. Eliade 1976-1983: I, 76-79; Eliade & Couliano 1992: 226; Campbell 1991a:
cap. 4; 1991b: 19-20, 58-93; 1992a: cap. 2, i p. 178, 343, 351-352, 466-473, 536 i s.;
1992 b: 219; Graves 1969: passim; Kramer 1994: 179-182, 215-250; Frazer 1986: 381, 384.

POESIES

327

jo Daro (vall de lIndus, c. 2500 aC), shan trobat representacions

de la deessa nua al costat dun arbre (Ficus religiosa) o amb un
vegetal que li surt dels genitals (Eliade 1992: 267).7
Aquest jard mtic s el del ram dor de lEneida (VI, 136-140)
que dna ttol a lobra de Frazer, el mateix ram que dna Eva a
Adam i que Heracles pren dHsperis, etc. Graves identifica lescena
de Paris amb la trada femenina i la poma no pas com un fruit
que Paris ofereixi a la ms bella de les tres, sin com el ram dor
que la reina o deessa, en el seu triple aspecte de verge, nimfa i
vella (representaci de les tres estacions en qu originalment era
dividit lany, i tamb representaci de les tres edats de la vida),
ofereix al rei que ha de morir. Aquest autor observa aix mateix
respecte a lescena en la qual Eva dna el fruit a Adam (Graves
(1969: I, 21, i 159. 3). El ram o la fruita dor era arrencada
primer per lheroi, que daquesta manera suplantava el rei anterior,
i aquest mateix ram era llanat o donat al rei vell com a signe
de la seva mort immediata (Frazer 1986: 749-799).8
Psicolgicament, Carl Gustav Jung (1982a: 220-284) ha identificat
el jard, la ciutat, el castell, la casa, larbre, la creu, laigua com a
smbols de la mare, la imago materna. s a dir de la libido del
fill, lobjecte del qual fou en altre temps la mare veritable, cercada
per lheroi (sser solar), i que pren en el mite la forma de deessa,
reina, princesa, mare, esposa, donzella. Aquestes estan localitzades
dins un jard, dalt duna muntanya, com la muntanya de Venus
o Afrodita, la de Brnnhilde, voltada de foc, o la de Beatrice,
malgrat el fet que aquesta simbolitzi valors totalment contraris a

7. Aquesta darrera figura ens recorda lEva de Lucas Cranach el Vell (Uffizi,
Florncia; Museu de Belles Arts dAnvers), la de Drer (Prado, Madrid), la de Tintoretto
(La tentazione di Adamo ed Eva, Galleria dellAccademia, Vencia) o la de Rubens (Casa
de Rubens, Anvers) i daltres. s cert que, aparentment, en aquests casos les fulles
del fruit prohibit volen tenir una intenci pdica quan s present la figura dAdam,
aquest tamb les duu, per el resultat s curiosament semblant. Sobre lorigen del
jard i la nimfa o reina que lhabita aix com llur sentit primordial, vegeu Eliade 1992:
cap. VIII; 1976-1983: I, 89-91; Campbell 1992a: 111; Patch 1983: 20 i s., Patch ofereix
abundants exemples, per t linconvenient de no tenir prou en compte els estudis
antropolgics, la histria de les religions i la literatura oral, i les seves conclusions sn
sovint limitades. El jard s tamb freqent en la rondalla meravellosa (Propp 1981:
429-430, 462-467). El captol nov de lobra de Propp (1981: 449-506) est especialment
dedicat a la princesa i les dones difcils, que no hem doblidar mai en tractar de les
dames cruels o sense merc.
8. Segons Virgili (Eneida, VI, 203-209), era un ram de vesc. Vegeu tamb sobre
aquest episodi el comentari i la bibliografia oferts per Dol (ed. 1975: II, 119). Sobre
la dualitat de la dama, vegeu tamb Propp (1981: 441-442).

328

ANTONI VALLMANYA

Afrodita;9 en una illa, dins un castell,10 una torre, una fortalesa, al

costat dun arbre, duna creu, una font, un brollador, un riu, etc.
Advertim la identitat femenina de la terra, i, per tant, daqu, la
naturalesa femenina de la ciutat o la fortalesa, la torre, aix com
larbre i els vegetals com a productes de la terra fecunda.11
El viatge de lheroi s, segons Jung, una cerca nostlgica,
un retorn a lter matern, que t com a objectiu final el renaixement, i esdevenir aix immortal com el sol. Per aix, els viatges
dels herois inicitics, questes del Centre, sn viatges solars12
Aquest motiu literari, per tant, connecta amb el de la nostlgia
pel parads perdut (Eliade 1957: cap. IV; 1989: passim), i, si la
dama s inherent al jard, o si hi va psicolgicament associada,
aix vol dir que, en la literatura amorosa, aconseguir la dama s
recuperar el parads perdut.

La presncia del jard en les noves occitanocatalanes

Pel que fa a la literatura occitanocatalana, el Jaufr, datat
devers el 1180 (Lavaud & Nelli 1960: 30-31, 34-35) s des de bon

9. Come degnasti daccedere al monte?/ non sapei tu che qui luom felice?
(Purgatorio, XXX, v. 74-75).
10. Recordem el senyal de Jordi de Sant Jordi, Castell dHonor, aix com les
nombroses frmules de lloana marianes amb aquest atribut: Castellum fundatum supra
firmam Petram, quae est Christus, Idiota [Raymundus Jordanus]; Castellum a virginitate
mentis et corporis quasi muro undique vallatum, ut nullus unquam libidini fuerit ad
illud accessus, sant Anselm de Canterbury ; Castellum turritum, firmissimum atque
fortissimum, sant Albert Magne; Castrum securitate, Hug de Sant Vctor; Castrum
omnino inexpugnabile, sant Albert Magne (Bourass 1866: IX, col. 983-984, 989-990).
Arnaut Daniel compara la seva dama a una torre, un palau i una cambra: qill
mes de joi tors e palaitz e cambra (Lo ferm voler qel cor mintra, poesia 14, v. 33;
Riquer 1975: II, 645).
11. Aquests objectes sn tamb associats a la Mare de Du, i els santuaris marians
es troben en una muntanya o a la vora dun riu, una font, un brollador, un estany, un
bosc, una cova, o tot aix a la vegada. Podem recordar les diverses cases de la Mare
de Du, escampades per la geografia que la Verge va recrrer, i fins i tot, la que no
va recrrer: la de Natzaret (amb una cova, on fou visitada per larcngel Gabriel), la
del barri copte del Caire, la dfes i la de Loreto dalt dun pujol, on fou transportada
miraculosament. Cal afegir-hi tamb la cova de Betlem, on tingu lloc el naixement de
Jess, i encara la de la cripta de lesglsia de Santa Anna a Jerusalem, identificada pels
croats com la casa de santa Anna i sant Joaquim, pares de la Mare de Du. s una
evident necessitat espiritual o psicolgica de fer concret el smbol femen de la cova i
la casa [lter matern], en aquest cas associats amb la Reina del cel.
12. Vegeu Jung 1982a: 220-284, i 1982b: 142-210; Eliade 1989: 12-17; Campbell
1991a: 85-105. Cal advertir que alguns daquests smbols sn a la vegada fllics i
vaginals, masculins i femenins, com s molt clar en larbre, la columna, el pilar, la
torre, el brollador, el riu, etc, perqu, segons Jung (1982a: 233-234) no sn smbols
de lrgan sexual, sin de la libido.

POESIES

329

principi ric en aquesta mena descenaris mtics. Abans que aparegui lheroi que dna nom a la novella, el rei Arts sembranca
en una empresa al bosc de Brocelianda, en el qual ja trobem
una donzella, a prop dun riu, amenaada per un monstre (v. 165
i s.). El castell de Monbrun, del qual s senyora la cruel Brunissn (una mena de Circe, amb qui es casar Jaufr desprs que
ella lhaur fet patir fora) ens apareix en un verger tot claus de
marbre, s a dir un hortus conclusus. La simbologia virginal
de lhort tancat s intensificada pel mur de marbre sens dubte
blanc que el tanca:13
E es vengutz per aventura
En un verger tot claus de marbre,
Qel mun non cre qe aja arbre,
Per so qe sa bels ni bos,
Qe non i aja .j. o dos,
Ni bona erba ni bela flor,
Qe lans nu naja largor;
Es eix una flairor tan grans,
Tan dousa e tan ben flairans,
Cun si fus dins de paras.
E aitan tost col jorn falis
E-ls ausels daqela encuntrada,
Tot entorn una gran jornada,
Sen venon els arbres jogar,
E puis comensun a cantar
Tan asaut e tan dousament
Qe nu es negus estremut
Qe fassa tan bon escoutar,
E tenun o tro al jorn clar.
E-l vergier es duna piucela
Qe a num Brunissens la bela,
E sus castels a num Monbrun.14

13. Lencomi Hortus conclusus apareix ja aplicat a la Mare de Du pels primers

panegiristes cristians: sant Epifani, sant Joan Crisstom, sant Jeroni, Hug de Sant
Vctor i daltres (vegeu la nota al v. 26 de la poesia XXIV). Recordem novament la
relaci arcaica, ja assenyalada ms amunt, entre el castell, la ciutat, la fortalesa o la
torre amb la deessa primordial i la dona en general. Flamenca sens presenta sempre,
als ulls del protagonista i, en consequncia, del receptor, amb la torre on el gels la
t tancada.
14. Versos 3041-3061 (ed. Lavaud & Nelli 1960: 198).

330

ANTONI VALLMANYA

Malgrat tot, Jaufr aconsegueix entrar-hi, la qual cosa li

comporta molts mals de cap entre el seus intensos desitjos de
dormir i lagitaci de Brunissn i la de tot el seu pas que fan
que ning pugui dormir-hi, la qual cosa far que Jaufr sescapi,
malgrat lestreta vigilncia a la qual est sotms i, sobretot, malgrat lamor intens que lha pres per Brunissn. Fora de lhortus
conclusus, per encara en els dominis de Brunissn, troba un carro
amb un bover, el qual el convida a dinar, molt abundament per
cert, cosa que realitzen en un locus amoenus (v. 4230-4237), que
reprodum a continuaci:
E la bela toala blanca
Qestendet sus en un bel prat
On ac un gran arbre folat
En qe-s podion sotzumbrar
.C. cavalers a larc estar
E de lautra part una fon,
Tota la belesor del mon,
De bel aiga fresca coren.15
Ara el personatge que trobem en aquest locus amoenus s
mascul, per s un estrany boer (bover), vinculat tamb al castell
de Monbrun, de tal manera que el jard, larbre i la font segueixen
essent manifestacions de Brunissn, i tot el lloc, aparentment
delicis, esdevindr misteris, inquietant, amenaador i altament
perills, fins al punt que Jaufr haur de continuar fugint-ne.16
Dins un bosc espes e folat, desotz un pi (v. 5181-5232),
Jaufr troba una vella monstruosa, per bellament i ricament
abillada, una mena de bruixa fllica (Campbell 1991a: 93, 99),17
que, un cop venuda, esdevindr un sser feble i fins i tot atractiu. Lepisodi s equivalent a la presncia de bsties ferotges dins
el bosc que amenacen lheroi, per que aquest, grcies a la seva

15. Versos 4230-4237 (ed. Lavaud & Nelli 1960: 258, 260); la cursiva s meva.
16. Per si calgus, recordem que el Jaufr, obra annima ha estat atribut a un
o dos autors catalans (Lavaud & Nelli 1960: 31).
17. La mena de figura femenina que Jung (1982a: 228 i s.) identifica amb
Equidna, deessa bellssima en la seva part superior, per amb cos de vbora en la seva
part inferior, la mare de tots els horrors infernals, un aspecte de la imago materna
que, segons Jung, cal vncer.

POESIES

331

virtut acaba sotmetent i domesticant. Remarquem que lindret, en

aquest cas, essent lestatge dun personatge tan desagradable, no
s un jard, sin un bosc, de manera que, per aix i per la naturalesa del personatge femen, ara no s un locus amoenus, sin
un locus eremus; s a dir, no cultivat, no conreat, sin en estat
salvatge, improductiu des dun punt de vista hum.
Tornem a trobar, ms endavant (v. 8362 i s.), un bel prat,
amb flors, arbres, els ms bonics del mn, i una font amb una
donzella i una dama que es nega en un estany. Jaufr anir a
parar al fons de lestany emps per la donzella, i, des del fons
de laigua, per un conducte subterrani, les dames el conduiran a
un altre mn, del qual s senyora la dama que feia veure que
sofegava. Lepisodi s llarg i complex, i no el podem resumir tot;
basti advertir una vegada ms lassociaci de la vegetaci amb la
dona, i, en aquest cas lelement aigua, que ens revela que les dues
dames, malgrat que semblin pertnyer al mn real immediat, sn
de fet dues goges o dones daigua, que han sotms lheroi a una
nova prova, en aquest cas un regressus ad uterum (Eliade 1959:
115-118).
El bosc on es refugia Blanquerna s un espai mstic, un
lloc de ruptura entre el mn prof i el sagrat, i s aix mateix
un centre del mn, un axis mundi, que permet la transcendncia
espacial i la temporal; el cel, la terra i linfern entren en contacte,
i s possible passar de lun a laltre. Aix mateix, lhome regressa
a la situaci primordial, com Adam, a la convivncia amb Du,
el diable i les bsties salvatges. s daquesta manera, tornant
als orgens i superant les difcils proves que tal situaci lmit
comporta, com hom assoleix la saviesa i pot aix mateix, partint
novament de zero, duna nova puresa, desfer totes les imperfeccions i reconstruir de bell nou el mn. s en laxis mundi, on tot
el cosmos convergeix, i on s possible trobar-hi des dun pobre
joglar fins al mateix emperador en persona, i on sn possibles
totes les epifanies i cratofanies. En el Blanquerna, els llocs amens
se succeeixen contnuament, aix com la presncia de castells,
que sn tamb imatges del mn, com ja ho hem dit ms amunt.
Blanquerna sadorm en un bell prat on hac una bella fontana,
sobre la qual hac un bell arbre (Llull 1957-1960: I, 170), i com
tots els sants anacoretes i els joves sotmesos als ritus inicitics
dins el bosc o el desert, troba bsties salvatges ferotges (smbol del
mn demonac o sensual), que contrasten amb les estrelles del cel,
que laproximen a Du. s mitjanant la resistncia a la tempta-

332

ANTONI VALLMANYA

ci dels sentits com lesperit triomfar i els sentits se sotmetran

obedients a lheroi, el qual integrar aleshores harmnicament els
contraris universals.
Per no es tracta de comentar aqu la complexa obra de
Ramon Llull. El nostre propsit s solament doferir una mostra
de la tradici en la literatura catalanooccitana de la presncia del
jard, verger, hort, prat o bosc. De tota manera, crec que val la
pena dobservar com Riquer adverteix les similituds entre el Blanquerna i la Commedia de Dante aix com tamb amb la Queste del
Saint Graal. I s aix, perqu el material, els motius, els temes, els
mites i fins i tot lestructura essencial sn els mateixos en totes
aquestes obres.
Fixem-nos, com, per exempre, el prncep o lheroi perdut en
un bosc, amenaat per les feres salvatges, les dames (magues o
fades) que acuden en ajut seu, lamansiment i el domini de les
feres, la princesa o donzella segrestada i tancada en un castell
(una torre o una fortalesa), lempresa de rescatar-la lheroi, etc.
sn alguns dels motius antiqussims i molt freqents, tant en la
literatura com en la pintura, que componen una obra tan tardana
i aparentment tan distant a les obres i als autors que ara mateix
hem esmentat, com s Die Zauberflte.
En parlar del Blanquerna, hom no sol cercar-hi influncies,
perqu sens dubte la grandesa i la complexitat de lobra i la de
Ramon Llull allunyen aquest estrany prejudici daltra banda
tan til si sabssim desfer-nos de la crrega pejorativa amb qu
sovint lapliquem. I, tanmateix, si quan hom troba una obra
medieval ms o menys allegrica, amb un heroi itinerant que
entra dins un prat, un jard, un bosc, etc., on hi ha una srie de
figures femenines allegriques, hom sol relacionar aquesta obra
amb el Roman de la rose, caldria aplicar aquest mateix judici
amb el Blanquerna. Amb aix no vull pas establir cap relaci de
dependncia de lobra espiritual de Llull amb la terrenal de Lorris, sin simplement remarcar que la font de la qual han brollat
s la mateixa. Per aix, la presncia daquests materials no sn
suficients per precipitar-nos a afirmar possibles imitacions, sin
que aquest detall sempre tenint en compte que una imitaci
no s per se un valor pejoratiu cal establir-lo a partir daltres
trets menys universals.
El Libre del gentil e los tres savis (Llull 1957-1960: 1058-1059)
s ric en aquests escenaris paradisacs:

POESIES

333

Quan lo gentil fo en lo gran boscatge e viu les riberes e les

fonts e los prats e que en los arbres foren aucells de diverses
linatges qui cantaven molt douament, e sots los arbres hi
havia cabirols, cervos, gatseles, lebres, conills, e moltes daltres
bsties qui eren molt plasents a veer, e que los arbres eren
carregats de flors e de fruits de diverses maneres don eixia
molt plasent odor, se volc consolar e alegrar en o que vea
e oa e odorava.
Tant anaren los tres savis parlant casc de sa creena e de
la cincia qui mostrava a sos escolans, que esdevengren en
aquella forest per la qual anava lo gentil; e foren en un bell
prat on hac una bella font, qui regava cinc arbres, significats
per los cinc arbres qui sn al comenament daquest libre.
A la font fo una molt bella doncella (sic), molt noblement
vestida, e cavalcava en un bell palafr, lo qual abeurava en
la font.
En els prlegs del Libre de sancta Maria i de l Arbre de cincia (ibid.: I, 555, 1156), trobem daltres exemples:
Dementre que Lausor e Oraci anaven per aquella selva, qui
era molt bella e abundosa darbres, fontanes, prats e ribatges,
parlaven de nostra Dona.
en desconhort e en plors estava Ramon sots un bell arbre e
cantava son desconhort, per o que alleujs un poc sa dolor
[...]. E mentre aix estava desconhortat, en una bella vall
abundosa de moltes fonts e de vells arbres, un monge venia
per aquella vall, e o cantar Ramon.
Hom considera que el Blandn de Cornualla fou escrit a la
segona meitat del segle XIII o del principi del XIV (Riquer 1964: II,
26). Les expedicions dels dos herois, Blandn i Guiot, tenen totes
les caracterstiques dels viatges a laltre mn, al qual sn guiats
pel gosset psicopomp que apareix al vers 39. Les cinc aventures
que integren la narraci (no compto ni el rescat de Guiot de Miramar per part de Blandn, ni el retorn daquests dos al castell
de Brianda, ja que els escenaris sn els de la tercera i cinquena

334

ANTONI VALLMANYA

aventures) sn presidides o b per un prat dins dun bosc o per

un jard, i sempre associats amb una o ms donzelles, que sn
aix mateix sovint mestresses del castell daquell indret. nicament
laventura de Guiot sesdev en un medi totalment mascul, malgrat
el fet que el jard s tamb, en aquest cas, un motiu important.
Remarquem que les prades o els jardins constitueixen el marc, al
centre del qual es troba el castell, i que aquest sol pertnyer a una
dama, fins i tot malgrat que, com en el cas de Brianda, la donzella encantada, que desprs esdevindr lesposa del protagonista,
tingui un germ,18 cosa que ens fa pensar en una reminiscncia
del sistema matrilineal, ja tan remot als segles XIII i XIV.
La Joiosa Guarda o La ciutat dAmor19 de Jaume Marc est
datada dins el mateix poema el 31 dagost de 1371.20 El du dAmor s a dir el du jardiner s ara lhabitant de lescenari
daquestes noves rimades. La dama no hi s present fsicament,
per s moralment, ja que s lnica preocupaci del poeta:
Senyor, bm play que us dia
breumn lo meu affar.
Uym vengu deportar
per aquest prat, pessan,
quanava rims cerquan
car mester los avia
a cobles que fazia
a cella que tan am.21
De tal manera que, sense ella, la narraci no tindria sentit.
Malauradament, aquestes noves ens han arribat mancades dels

18. Versos 91 i s., 237 i s., 983 i s., 1122 i s. (ed. Meyer 1873: 174, 176, 185,
186).
19. El segon ttol fou proposat per Mass (1932: 528-529), i em sembla preferible,
per tal com lanterior, que havia proposat Pags, malgrat sser indubtablement el nom
que el du dAmor dna a aquesta ciutat per ell bastida, s un terme manllevat del
Lancelot en prosa, i vincula excessivament lobra catalana a la tradici francesa, sense
que el seu deute sigui tan important. Crec, en conseqncia, que seria preferible un
ttol ms independent i de valor ms universal, ja que, al capdavall, les connexions
del poema de Jaume Marc amb el cicle artric no sn tan fortes com per donar-li
un ttol que la hi vinculi fins al punt que hom podria arribar a creure que ns una
continuaci. La ciutat dAmor sembla ser de valor ms universal i de comprensi ms
immediata, i posa automticament de manifest un dels temes ms importants de lart
universal: loposici jard-ciutat.
20. Versos 266-271 (Riquer 1964: I, 550; Pujol 1994: 27, 174).
21. Versos 111-119 (ed. Pujol 1994: 170).

POESIES

335

primers versos, on sens dubte hi devia haver la descripci del

verger, que ara noms trobem esmentat una sola vegada com a
prat (v. 115). Igualment, tamb de passada, sabrem que el poeta
ha vist i escoltat la conversa del du dAmor amb els seus tres
consellers, Secret, Lealtat i Conexena, quan pres la font sesia
(v. 306; la cursiva s meva). Per tant, un prat amb una font. Aix,
per, basta per al nostre propsit.
Aquest poema t linters doposar el verger, lespai vegetal
primordial, a la ciutat, o espai mineral escatolgic. La ciutat
dAmor (o La Joiosa Guarda) s un poema millenarista, ja que shi
planteja la fi dun ordre corromput per un ordre nou o regenerat.
No crec que daix calgui treure conclusions sobre el fet que els
poetes del segle XIV sentissin que els valors de lamor corts ja
eren en decadncia. Aquest sentiment duna edat dor en qu tot
era perfecte s tan antic com lsser hum,22 i va unit al mite de
la caiguda i per tant al de el parads perdut, aix com al de
la regeneraci del mn, i per aix no cal prendre necessriament
aquesta mena de lamentacions com lexpressi duna realitat histrica. Recordem, aix mateix, que els trobadors manifesten aquesta
nostlgia dun passat millor.
MARCABR:
Ugo Catola, er fazam;
mas de faus amistat me clam
qanc pos la serps baissa lo ram
no foron tant enganairiz.23
Noi a conort en joven, mas trop surra,
ni contra mort ressort ni cobertura,
pos ist baronan comensat lestraire
e passat donper pertuis de traire.
[...]
Proezais franch e avolezais mura
e no vol gaug cuillir dinz sa clauzura;

22. Eliade 1957: 44-49; 1989: 130-137; Kramer 1994: Le premier ge dor,
cap. 16, p. 151-154.
23. Amics Marcabrun, car digam, debat entre Hug Catola i Marcabr, poesies
293, 6; 451, 1, respectivament, v. 5-8 (ed. Riquer 1975: I, 192).

336

ANTONI VALLMANYA
dreit ni razonno vei mantener gaire,
que dun garsonfai avers emperaire.24
Dirai vos en mon lati
de so quieu vei e que vi;
non cuich quel segles dur gaire
segon quEscriptura di,
queras faill lo fills al paire
el pairal fill atressi.
Desviatz de son cami
Jovens se torna decli,
e Donars, quera sos fraire,
va sen fugen a tapi,
canc dons Costans lenganaire
Joi ni Joven non jauzi.25
Jovens faill e fraing e brisa
et Amors es daital guisa
de totz cessals e ces prisa,
Escoutatz!
chascus en pren sa devisa,
ja pois non sera cuitatz.
[...]
Amors soliesser drecha,
mas eres torta e brecha
et a coillida tal decha
Escoutatz!
lai on non pot mordre, lech
plus aspramens no fai chatz.
Greu sera mais Amors vera
pos del mel triet la cera.26

24. Poesia 9, Aujatz de chan, com enanse meillura, v. 9-12, 17-20 (ibid.: I,
196-198).
25. Poesia 17, v. 1-12 (ibid.; no indico lincipit quan lexemple cont ja el
primer vers).
26. Poesia 18, Dirai vos senes duptansa, v. 7-12 i 25-30 (ibid.).

POESIES

337

GUILHEM MAGRET:
ni sirventes; tan es lo monz deliz
Non valon re coblas ni arrazos
qe per dos solz serai meillz acollitz,
sils port liatz en un de mos giros,
que per cent vers ni per doz cenz cansos.27
RAMON VIDAL DE BESAL:
Mas er son vengut vil voler
e fraitz a far homes malvatz
quen van per las cortz assermatz
a tolre pretz entre las gens.28
CERVER DE GIRONA:
Sil temps antics
quom solia prezar
chans, e mandar
cortz, justas e torneys,
fos, e per cels gent servida, la leys,
que mndon so quels no vlon gardar:
fr a las gens, que mal vvon, bs grans,
ez a mi, jays; mas tot o tol enjans.29
I el mateix sentiment anima So fo el tems com era gais de
Ramon Vidal de Besal (ed. Field 1989: II, 6-173). Com veurem ms
endavant, aquesta manera de contemplar el passat va estretament
lligada al locus amoenus de lexordi de la lrica trobadoresca.30
La ciutat que el du dAmor vol construir s com una nova
Jerusalem dIsaes (60-66) o la Jerusalem celestial de lApocalipsi de
sant Joan (21-22), i el du dAmor s lalfa i lomega, el principi i
la fi, daquesta creaci i regeneraci (Apocalipsi, 21, 2-14). I, aix
com la dona va estretament associada al jard, tamb igualment
va assimilada a la ciutat: la Jerusalem Celestial s contemplada
com a lesposa de lAnyell: I vaig veure un cel nou i una terra
nova, perqu el primer cel i la primera terra havien passat, i el
mar ja no existeix. I la ciutat santa, una Jerusalem nova, la vaig

27. Poesia 6, v. 1-5 (ibid.: II, 924).

28. Abril issi e mays intrava, v. 48-51 (ed. Field 1989: I, 144).
29. Poesia 113, Seu fos tan rics que pogus gent passar, v. 25-30 (ed. Coromines 1988: II, 301).
30. Sobre la decadncia de les bones maneres corteses a la poesia dels trouvres,
vegeu Dragonetti 1960: 50.

338

ANTONI VALLMANYA

veure que baixava del cel de part de Du, embellida com una
nvia abillada per al seu esps (21,1-2), I va venir el primer
dels set ngels que havien tingut les set copes aplanades plenes de
les set plagues darreres, i em va parlar dient: vine, et mostrar la
nvia, lesposa de lAnyell. I va traslladar-me en esperit dalt duna
muntanya gran i enlairada, i em mostr la ciutat santa, Jerusalem, baixant del cel de part de Du (21, 9-10). Com ja sabem,
lEsglsia lha associada amb la Verge Maria.
La identificaci del verger amb el parads terrenal s explcita a
El roser de vida gaia, un poema allegric en noves rimades tamb de
Jaume Marc. Al bell mig del verger, hi ha un roser i una font:
en mig loch del verjer
vi un arbre roser
quanch may nol vi parell,
fflorit, asaut e bell,
es, alt, una clardat.
[...]
Al pe de larbre mana
una clara fontana.31
Si tota flor ja sol sser un smbol femen pel fet de la identitat dona-terra, dona-vegetaci, dona-fecunditat, dona-nutrici,
la rosa s indubtablement, dentre totes les flors, la que, al mn
occidental, ha estat ms identificada amb la dona.32 Pujol (1994:
46) assenyala alguns exemples en aquest sentit, als quals podrem
afegir aquests altres, perqu ens seran tils en el nostre estudi.
ARNAUT DE MARUELH:
domna, la genser criatura
que anc formes el mon natura,
melhor que non posc dir ni sai,
plus bela que bels jorns de mai,
solelhs de mars, ombra destiu,
roza de mai, ploia dabriu.33

31. Versos 10-23 (ed. Pujol 1994: 127).

32. A lExtrem Orient, aquesta funci s exercida per la flor del lotus (Chevalier
& Gheerbrant 1989: II, 295).
33. Domna, genser que no sai dir, v. 185-190 (ed. Riquer 1975: II, 668-666).

POESIES

339

RAIMBAUT DE VAQUEIRAS:
car vei e conesc e sai,
qant vostra beutat remire
fresca cum rosa en mai.34
RAIMON DE MIRAVAL:
Ja non cre cab lieis parei
beutatz dautra dompna mais,
que flors de rosier qan nais
non es plus fresca de lei.35
GUIRAUT DESPANHA:
Dieus vos sal, Na pastorela, color de rozeta.36
FLAMENCA:
E pauc val flor daguilensier
Escontra cella de rosier.
Ma domna es e fon e rosa
Que tot ben daura et arosa.37
PETRARCA:
Candida rosa nata in dure spine,
quando fia chi sua pari trove?38
I la riveggio starsi umilemente,
tra belle donne, a guisa duna rosa
tra minor fior; n lieta n dogliosa,
come chi teme, et altro mal non sente.39
LLUS ICART:
Lausar merex, pus tals virtutz atura
en liey, qui ha tants de bos aips conquests,
que ssos captenys axi perexen lests
vas les autres com rosiers dins verdura
quan ez floritz a sa granda bonesa
sus les milhors li fay pretz conquerer.40

34. Poesia 7, Domna, tant vos ai preiada, v. 65-66 (ibid.: II, 818).
35. Poesia12, Bel mes qieu chant e coindei, v. 38-41 (ibid.: II, 1006).
36. Poesia 8, Per amor soi gai, v. 10 (ibid.: III, 1391).
37. Versos. 4699-4702 (ed. Lavaud & Nelli 1960: 886).
38. Sonet 246, Laura che l verde lauro e laureo crine, v. 5-6 (ed. Bezzola 1976: 421).
39. Sonet 249, Qual paura ho, quando mi torna a mente, v. 5-8 (ibid.: 424).
40. Poesia 2, v. 9-14, ... no cresi pas quel mon se cort nes mis (ed. Molas 1967: 245).

340

ANTONI VALLMANYA
ANDREU FEBRER:
Quelhs la rosa sus les flors,
que de beutat no ha parelh,
que trespassa totes valors.41

Cal tamb tenir en compte els rosers silvestres com lalbesp

o ar blanc.
GUILHEM DE PEITIEU:
La nostr amor va enaissi
com la brancha de lalbespi.42
JAUFR RUDEL:
Vauc de talan enbroncs e clis,
si que chans ni flors dalbespis
nom platz plus que linverns gelatz.43
GUIMOART:
Lanquan lo temps renovelha
e par la flors albespina
ai talant dun chant novelh,
e son florit lalbespi.44
ARNAUT DE MARUELH:
menton e gola e peitrina
blanca com neus ni flors despina.45
BERTRAN DE BORN:
pel saur, ab color de robina
blancha pel cors com flors despina.46

41. XV, LAS, A QUI DIR M A LANGOR?, V. 61-63

GEU TAM B EXEM P LES DE PEIRE VIDAL, CINO DA PISTOIA I

(ED. RIQUER 1951: 123); VEPETRARCA EN SCARANO (1901:

282).
42. POESIA 1, AB LA DOLCHOR DEL TEM PS NOVEL, V. 13-14 (ED. RIQUER 1975: I,
119).
43. POESIA 2, LANQAND LI JORN SON LONC EN M AI, V. 5-7 (ibid.: I, 163).
44. Poesia 1, v. 1-4 (ibid.: I, 273).
45. Domna, genser que no sai dir, v. 97-98 (ibid.: II, 665).
46. Poesia 37, Rassa, tan creis e monta e poia, v. 14-15 (ibid.: II, 724).

POESIES

341

GAVAUDAN:
Lautre dia, per un mati
trespassava per un simelh,
e vi, dejos un albespi,
encontral prim ray del solelh,
una toza quem ressemblet
sylh cuy ieu vezer solia.47
ANNIM:
En un vergier sotz fuella dalbespi
tenc la dompna son amic costa si.48
El trobador Raimon Cornet se serveix del senyal Rosa i
Rosa gentil (Riquer 1944: 250). Recordem que la rosa s la
flor dAfrodita i Adonis; daqu que vagi igualment associada a
la Verge Maria i Jesucrist. Jung identifica sovint la rosa mistica
amb el mandala.49
Dins el poema de Jaume Marc, shi esmenta aix mateix la
Fortuna com a energia temporal, i, per tant, destructora. Recordem que el dest s un altre dels aspectes que Pags remarca com
a influncia de la Belle dame damunt el poema de Vallmanya.
Sembla obvi, que, duna manera o altra, el pas del temps ha fet
patir tots els enamorats, i tamb els no enamorats. Una mica ms
avall, comentarem loposici i la coincidncia que Bernat Metge
estableix entre Fortuna i Prudncia. Vallmanya tamb planteja una
dualitat similar al poema IV, Qual un de tants dir por quell no
senta, que intentem de comentar ms extensament dins ledici
daquest poema.

47. Poesia 6, v. 1-6 (ibid.: II, 1053).

48. Poesia 113, v. 1-2 (ibid.: III, 1695).
49. En la esfera espiritual, la rosa como rosa mystica (Alanus de Insulis,
Migne: Patr. Lat. CCX, 95) pertenece, al igual que el hortus aromatum (ibid.: 82) y el
hortus conclusus (Letanas Lauretanas), a las allegoriae Mariae; en la esfera mundana, es
la amante excelsa, la rosa de los poetas, el fedeli damore de antao. As como Mara
resulta medium terrae en la alegora de san Bernardo (Migne: CLXXXIII, 327), civitas
en la de Rabanus Maurus (CXII, 897), castellum (CLXXIV, 32) y domus divinae sapientiae
para el abad Godefrid (ibid.: 957) y acies castrorum segn Alanus de Insulis (CCX, 91,
94), del mismo modo la rosa tiene tambin el significado de un mandala, como se
ve claramente en el caso de la rosa celestial del Paraso de Dante. La rosa, como su
equivalente ndico del loto, tiene un manifiesto significado femenino (Jung 1982b:
161-162).

342

ANTONI VALLMANYA

La faula de Guillem de Torroella, datada abans del 1375,50 s

notablement sumptuosa en la descripci daquestes escenes paradisaques, amb larbre fruiter, el serpent, laigua (v. 120-157, 201-215),
lilla, amb abundants animals psicopomps (la balena, el cavall, els
dos cans i els dos ocells: el papagai primer, i lesparver desprs,
un cop arribat a lilla), i novament un altre jard, el definitiu, el
centre del mn, amb el palau i la donzella, que resultar ser la
fada Morgana, la qual habita aquest palau amb el seu germ, el
rei Arts, el rei malalt.51
A Fraire de joi e sor de plaser, tenim la donzella (en aquest
cas, aparentment morta), dins una torre daurada, al mig dun
verger encerclat per una aigua que corre al seu entorn, i com
a nic accs un pont de vidre molt prim. La donzella, per tant,
est en una illa paradisaca, a la qual s molt difcil darribar, i
encara pot ser ms difcil de sortir-ne. s el mateix mite que el
de la donzella adormida al mig dun bosc impenetrable, o dalt
duna muntanya encerclada de foc com Brnnhilde, o la donzella
tancada en una torre inaccessible, com ja hem vist que era el cas
de Flamenca, o el de la nimfa Calipso, senyora duna illa de la
qual no s possible sortir si no s que Zeus ho disposa.52
Lacci del Llibre de Fortuna e Prudncia de Bernat Metge, s
situada pel mateix narrador el primer jorn de may/ lany de la
nativitat santa/ de Deu, mil e trecents vuytanta (ed. Riquer 1959:
28); s a dir, a la primavera, quan la vegetaci ressuscita. Motiu
del qual ja parlarem, que est aix mateix relacionat amb el de la
dona com a flor. El narrador s condut meravellosament per una
barca, sense mariner, veles ni rems, i arriba en una illa, formada
per una rocha fort agresta (v. 153), tan alta que penetrava dins

50. Riquer 1964: II, 26; Bohigas & Vidal (eds.) 1984: xx-xxj.
51. Sobre el motiu del rei malalt, vegeu Frazer 1986: 313-323; Propp 1981:
491 i s.; Lvi-Strauss 1987: cap. XVII, From Chrtien de Troyes to Richard Wagner,
p. 219-234.
52. Sobre aquest motiu, vegeu Propp 1981: cap. III, 20-21; cap. IV, 8, 10;
per a la donzella reclosa, cap. II, 5, 6; Frazer 1986: 670-682; Eliade 1959: 97-131;
sobre el pont prim i frgil, 1993: 169-171, 250-251; 309-314. Aquesta darrera obra
s plena de referncies a lorigen de molts dels arquetipus potics o artstics, com
la nostlgia del parads, la muntanya csmica, larbre del mn o arbre de la vida
(larbre, locell i la serp), els nombres mstics, lascensi al cel i la davallada a linfern,
lesquarterament i la resurrecci de liniciat, lorigen de lpica, la lrica i el drama
en el trnsit i rituals xamnics i els viatges del xaman a laltre mn, la presncia de
pedres precioses, el cristall o el vidre en els relats mtics i llur significat, etc. Per a
tot aix, vegeu tamb Propp 1981: passim.

POESIES

343

del cel: La mar sabjats quenvironava/ la rocha de quascuna part,/

quera ten alta quab un dart/ tocara hom al cel primer (v. 186189). s a dir, un axis mundi.
Aquest paratge canvia successivament segons que el temps
sigui temperat o turbulent, cosa que sesdev en una constant i
immediata alternana. Es tracta, com veiem, de la coincidentia
opositorum, que es manifesta frenticament i seguida en aquest
eix del mn; de tal manera que, dacord amb lacci climtica, el
terreny es transforma constantment, i ara s un locus amoenus,
ara un locus eremus.
A lilla, hi ha un castell, habitat, com era desperar, per una
dama (desprs veurem que sn, aparentment, dues), horrible, amb
laspecte de bruixa o sser infernal, que no trigar a declarar que
s Fortuna. El narrador la descriu amb els tpics habituals amb
qu aquesta divinitat era descrita a la literatura medieval (Patch
1974: passim). En marxar aquesta dama, apareix laltra senyora que
comparteix amb ella lilla i el castell, i que, oposada en tot a ella,
es donar a conixer com a Prudncia. El poema s allegric, s
a dir, la simbologia s conscient i unidimensional, per arriba a
superar aquesta unidimensionalitat i ens colloca davant el tema
dels contraris; i, deixant a part les set donzelles que acompanyen
Prudncia, smbol de les set arts liberals i res ms, el que hi ha al
fons de tot s la divinitat femenina primordial a la seva illa, dins
el seu palau, mostrant-se en les seves dues personalitats oposades
o contrries: la infernal i la celestial, la terrible i la benigna, la
temporal i la immortal o eterna, la mort i la vida.
Sigui com sigui, i pel que fa a la nostra anlisi, el que ens
interessa remarcar s que novament trobem la figura de la dama
o deessa, aqu en el seu doble aspecte (cruel i benigna; com tantes
dames de lamor corts), associada amb lescenari que li s propi
des dels mateixos orgens: lilla, el pilar, la roca que arriba fins al
cel (Eliade 1992: 215-216, 81), laigua, la naturalesa (ara frtil,
ara estril) i el castell.
Tamb Vallmanya, al seu poema nmero IV, Qual un de tants
dir por quell no senta, com ja hem dit, oposa, ms o menys
inconscientment, la Mare de Du a Fortuna, una Fortuna que t
tot laspecte del diable. Igualment, Bernat Metge fa explcita la
identitat de Fortuna amb el prncep infernal, ho fa duna manera
ms o menys metafrica, per la identificaci hi s, com diem,
explcita: E quant hagu un pauch mirat/ aquest diable tan orri-

344

ANTONI VALLMANYA

ble (Llibre de Fortuna e Prudncia, v. 362-363). Lautor identifica

la divinitat celestial del seu poema amb la virtut de la Prudncia.
Dins el pla allegric s a dir, de smbol conscient, Metge ha
volgut establir loposici intellectual Fortuna-Prudncia, per en
realitat va partir dun arquetipus antiqussim, el de la dualitat
universal: el mal i el b, el temps i leternitat, la mort i la vida
eterna, etc. s a dir, va fer inicialment un plantejament dualista,
que en termes cristians i essent les dues categories representades
per personatges femenins, aquest B etern no pot ser ning ms
que la Mare de Du, com Vallmanya ens planteja, intutivament,
en el seu poema nmero IV, en oposar la Verge Maria a Fortuna.
Fixem-nos, tamb, que el fet de designar la Mare de Du (conscientment o inconscient) com a encarnaci de la Prudncia no s
cap atemptat a la simbologia mariana, recordem la frmula Virgo
prudentissima de les lletanies marianes. Aix mateix, el dualisme
s solament aparent, ja que les dues senyores viuen en un mateix
lloc, i fins i tot Prudncia, en el seu discurs, arriba a sortir en
defensa de Fortuna, tot advertint que lacci negativa daquesta
desapareix en aquest mn nostre si hom s prudent o assenyat:
E podets-los dir, certamen,
que Fortuna tostemps sta
en la ma de tot hom qui ha
bon seny e rayso natural.
Car celha que jutgerets mal,
si la prenets en paciena,
vos dara clara conexena
de tots vostres deffelhiments;
e sin est mon soffrits turments,
peradis delha conssegrets.53
La identitat entre les dues categories queda, doncs, ben clara,
i el seny i la pacincia s el punt mitj, perfecte, on les dues es
confonen. Daltra banda, si una de les dues dames s la Prudncia,
sembla evident que laltra ha dsser la Imprudncia. s a dir, que

53. Versos 1132-1141 (ed. Riquer 1959: 86). Com lesposa de iva, la dola
Parvati, per aquesta s tamb la terrible i sanguinria Kali, negra, duna mirada terrible,
tota plena de sang, que li raja per la boca, i un gran collar de calaveres que li penja
del coll. Hom li sacrificava vctimes humanes al seu temple de Kalicata (Clcata), fins
que, al segle xix, els britnics ho van prohibir (Campbell 1991b: 19).

POESIES

345

el poema ens posa davant, aix mateix, de la dualitat ra, follia;

racional, irracional; real, irreal. On el real no s pas el temporal,
sin letern, o ms aviat la conjunci equilibrada de les dues coses. s a dir, Metge no nega la utilitat del component obscur de
lunivers, si hom el sap acceptar i utilitzar.
Aquesta visi de Bernat Metge sassembla a lafirmaci que
la Maitri-Upanishad fa a propsit de Brahma, lsser absolut, que
es manifesta a la vegada sota dos aspectes contraris: el temps
i leternitat. La ignorncia (o la imprudncia) consisteix a no
veuren ms que laspecte negatiu, la temporalitat. Lerror no s pas
de viure en el temps, sin de creure que no hi ha res ms fora
del temps. Aleshores, hom s devorat pel temps, per la histria,
no pas perqu hom visqui dins el temps, sin perqu hom creu
en la realitat del temps i per tant oblida o menyst leternitat.54
La mateixa lectura podem aplicar al poema de Bernat Metge. Un
poema, doncs, sobre la mutabilitat, el canvi, la temporalitat.
La dualitat universal, que Bernat Metge planteja mitjanant
dues divinitats femenines que viuen en una mateixa illa i en un
mateix castell, sovint s representada en lnica i sola figura de Fortuna, oferint el seu doble aspecte negatiu i benigne, com en aquests
versos dAusis Marc:
Ax com s pintada la Fortuna
ab dos esguarts, hu trist e laltr alegre
mirant lo trist, resta l cor dhome negre;
per laltr esguart noy ha dolor alguna.55
Ja hem esmentat ms amunt el jard on es desenvolupa
lacci del Clam damor, i per tant noms en farem esment per
completar la llista que estem construint. Aquesta obra, tanmateix,
ens tornar a ocupar quan ens centrem preferentment en la figura
de la dama sense merc.
El poema de Vicen Comes, Una ventura (ed. Bohigas 1988:
205 i s.) ofereix un esquema molt semblant al de la Belle dame. El
narrador, molt trist damor, sen va cavalcant fins que arriba en un
bell jard i sasseu a prop duna font, on fa una llarga lamentaci,

54. Eliade 1957: 73; 1980: 77-96, 117-119.

55. CXII, Cobrir no pusch la dolor quim turmenta, v. 121-124 (ed. Bohigas
1959: 12).

346

ANTONI VALLMANYA

fins que arriben dues dames a cavall que vnen a conhortar-lo.

Les dames sn Esperana i Merc. No se sap res daquest autor,
per el poema es troba al Canoner Vega-Aguil, que hom ha datat
entre el 1417 i el 1423 (Riquer 1954: 7); per tant cal suposar que
Vicen Comes no coneixia encara lobra de Chartier.
Al poema allegric El du damor caador, tenim tamb el
mateix espai paradisac:
Laltrir, el mes dabril,
quan li auzells gentil
fan lurs xants divisits
per los vergs florits
mudan lur dola vots,
q ou brular la dotz
daygua per li vert full
e pels prats vey li brull
verdejar e les flors
ab diversses odors
consonants a plazer,
car cest mes o requer
ms qualtre mes de lan.56
Aix comena el poema, amb aquesta associaci tpica, en la
lrica trobadoresca, entre la primavera florida i lestat dnim del
poeta enamorat, tpic del qual parlarem en tractar del jard a la
poesia lrica. Ara la dama s noms present en la ment del narrador-personatge, preocupat per laltivesa de la seva enamorada. De
manera que, si b la dama no s la senyora del jard, hi apareixer
el du dAmor, estretament associat a ella, com a du-jardiner, o
exactament com a caador amb una metfora ben clara sobre
la conquesta amorosa que acut en ajuda de lenamorat tot regalant-li un esparver i quatre gossos, que lajudaran a caar la
dama altiva. Els gossos sanomenen: Humilitat, Leyaltat, Ffermetat
i Sperana, valors que bviament ha de reunir lenamorat-caador,
lesparver, en canvi, t un nom que ens interessa especialment,
Merc, i t la virtut dactuar directament damunt la dama. El guant
damunt el qual reposa locell sanomena Secret Cor e Temprats
(v. 167-225; ed. Vidal 1976: 168-169).

56. Versos 1-13 (ed. Vidal 1976: 164).

POESIES

347

Advertim, al fons daquesta lectura conscient, el caire de mn

dultratomba i latmosfera misteriosa o fins i tot de vegades mstica
que tenen aquests escenaris, amb una dama que inevitablement
imaginem blanca. En aquest poema, el caire mstic s intensificat
per laspecte funerari del du i els animals psicopomps. Una lectura que s sempre, ms o menys, al fons daquests escenaris, ms
intensa potser com ms allegric s el poema, i per lassociaci
universal de lamor i la mort. Aix mateix, lassociaci del du del
jard i els animals que lacompanyen amb la mort es desprn tamb
de llur condici de caadors. En aquest sentit, la simbologia de
lesparver, que sanomena Merc, revela que el narrador-protagonista ha sortit victoris en la seva difcil empresa de davallar als
inferns per aconseguir la dama. Com Orfeu. Ara noms li queda
el viatge de retorn, que diuen que s el ms difcil. Per el poema
no ens conta aquesta part de lempresa, i volem suposar que es
va resoldre feliment, al contrari de linfeli Orfeu.
El poema de Francesc de la Via, Procs de Corona daur contra
Bertran Tudela, s datat el 1406 (Pacheco 1997: 25; Riquer 1964:
II, 94). Com Riquer (1964: II, 104) observa, el poema sembla un
precedent de la Belle dame, malgrat el fet que lobra de Francesc
de la Via s tot ell presidit per una fina ironia, lluny del caire
malencnic del poema de Chartier. I, sens dubte, si no fos per la
data del Procs, podem creure que Pags hauria incls aquesta
obra entre les composicions catalanes del segle XV que van imitar
lobra de Chartier. Qu s, doncs, all que tenen de com aquests
dos poemes? Lescenari (all que Pags anomena le cadre) i una
dama desdenyosa. De fet, res ms. Ara b, hi ha, aix mateix, tot
el procs, que s la part que hom ha pres per donar ttol a la
composici, que santicipa a les continuacions de la Belle dame,
en les quals la protagonista de la poesia de Chartier s procesada.
Si adoptssim, doncs, lactitud de Pags, per a linrevs, podrem
concloure, com ell fa, que el poema de Chartier i les seves continuacions foren una imitaci francesa daquest poema de Francesc
de la Via. Tots els episodis daquest relat es resolen en escenaris
vegetals: prat, bosc, horta o jard; amb les respectives reines o
deesses de la vegetaci.
Aney per la verdura,
per lorta de Girona,
on la trob mot bona,
s com poretz ausir.

348

ANTONI VALLMANYA
Per me fe vos pux dir
que may fuy ten pagatz;
quel corcers mach portats
en un jard mot belh.
Nulh temps nol vi parelh,
e fon cubert de flors,
lansan plasens odors,
grogues, blaves, bermelles,
on may[s] de cent doncelhes
e donas hi havia,
e al mig fon maymia,
de totas la plus belha,
la plus bauda doncelha
que pens nulh hom vis anch,
vestida dun cot blanch
mot gayamn brodat,
de reclams tot sembrat
ab letras qui disien
als qui ligir saubien,
per totes parts: xit, xit.
Lo seu cap fon garnit
dun xipelhet de flors
de diverses colors.57

Aquest locus amoenus pertany a lenamorada del poeta, no

pas a la protagonista, Corona dAur, que s aix mateix una mena
dantagonista de la dama del poeta. Corona dAur s una dama
sense merc, i la donzella, s, almenys aparentment, una jove
pietosa. Aix com Corona dAur porta el seu pseudnim o senyal
brodat al vestit, aix mateix la donzella tamb porta el pseudnim escrit, Xit-xit. Posiblement fent allusi al silenci, s a dir,
a mantenir lamor en secret. Per lonomatopeia, xit-xit, tamb
pot alludir a tot el contrari, a un crit per fer-se notar. Lobra s
plena dambivalncies, i res no es pot descartar. Prova daquest
joc de contraris sn les dues dames del poema, que ocupen dos
escenaris diferents i que en cap moment no coincideixen. Corona
dAur s una dama de gran valor, el color de la qual s lor, un
metall i un color solars, per tant la dama s plena de connotacions

57. Versos 2917-2943 (ed. Pacheco 1997: 285-286).

POESIES

349

celestials, divines, de sobirania i poder, i s, aix mateix, intensament lluminosa, i la llum s la bellesa, en aquest cas en un grau
veritablement superlatiu. El color de la donzella s, naturalment,
el blanc, color de la virginitat i de la innocncia, tamb llumins,
per ms discret i, a la vegada, fred. El blanc s lunar, mentre
que lor s solar (els contraris ja els veiem). Aquesta donzella s
una figura primaveral coronada de flors. No hi ha dubte que les
dues dames representen el principi (la donzella) i la plenitud (la
dama), respectivament. Aquesta darrera s una dama sense merc,
altiva. La donzella sembla tot dolor i acolliment. Per, tanmateix,
Corona dAur acaba acatant la sentncia que lobliga a acceptar el
seu requeridor, i shumilia davant Bertran Tudela, labraa, el besa
i sen va amb ell. La donzella, en canvi, allunya el poeta, desprs
dhaver-lo besat damagat. Duna manera que ens recorda com
Arnaut Daniel s besat per la seva dama (Doutz brais e critz, v.
21-24). s cert que aquest gest s motivat per la discreci, perqu
llur amor no sigui descobert de la gent present (xit-xit); per,
mentre Bertran Tudela sen va ben acompanyat de la seva altiva
dama, el poeta sen va ben sol. Tanmateix content, per. I volem
creure que lalegria li ve del bon acolliment de la seva enamorada.
Per tampoc no sabem gaire qu pensar, ja que, abandonant la
llum, sintrodueix en la vall tenebrosa de Sant Daniel, i entra al
monestir a missausir. Lobra, doncs, comena tenebrosa, ja que al
principi el poeta es troba sol en un prat quan encara s de nit,
i acaba tenebrosament:
ab pensa mot joyosa;
per la Val Tenebrosa
intrey lay missausir
en lo gay monestir
nomnat Sant Deniel.58
Els darrers versos combinen la llum (lalegria) i la tenebra,
en un efecte de clarobscurs. El monestir s qualificat de gay, i
sembla que hgim dentendre que hi va a oir missa; per no acabem de veure per qu un poema damors secrets ha dacabar amb
el narrador-personatge i home-enamorat anant a un monestir a
oir missa. I que, a ms a ms, sigui un gay monestir. Ara b,

58. Versos 2968-2972 (ed. Pacheco 1997: 287-288).

350

ANTONI VALLMANYA

Sant Daniel s un monestir de monges benedictines; i aleshores

tot pren un altre caire i un altre sentit o, ms ben dit, un doble
sentit. Aix ens obliga a pensar en tres dames. Les tres, secretes. Es feia estrany, tanmateix, que noms trobssim el principi
i la plenitud. Mancava el final. Aquest final de la novella (i jugo
intencionadament amb els mots) no deixa de tenir un cert gust
agre, subratllat per la vall tenebrosa, aix com el principi de la
narraci amb el poeta, a les fosques, escoltant el cant dels ocells
que com que s de nit han dsser rossinyols ens parla tamb
de la melancolia dun home enamorat. De manera que, dels dos
galants del poema (Bertran Tudela i Francesc de la Via), el primer,
que s qui inicialment sembla lamant mrtir, no ho s pas, ja que
acaba sense merixer aquest apellatiu i es mostra en tot moment
feli, molt segur de si mateix i del seu ascendent damunt Corona
dAur. Francesc de la Via, en canvi, pren ja des del principi un
posat malenconis, i malgrat semblar del tot feli amb la seva
donzella primaveral, ha danar a aconsolar-se al monestir de Sant
Daniel. Corona dAur lhavia anat a cercar, tot demanant-li que
lajuds a desfer-se de Bertran Tudela. No hi podem endevinar en
aquest gest de Corona dAur una aproximaci a Francesc de la
Via? La ironia seria que el mateix De la Via es veu atrapat per
les lleis de lamor corts. I es queda sense la resplendent Corona
dAur. Desprs les lleis civils lallunyen de Xit-xit. I la paradoxa s
que ha danar a cercar consol al monestir de Sant Daniel. Potser
prop duna monja tardoral? Aquesta s lnica dama del tot innominada; per, al mateix temps, ben localitzada! Ignorem quin
efecte devia produir tot plegat a les monges benedictines daquest
monestir. Sant Daniel s submergit en la tenebra, i aquestes tenebres finals sembla que tamb esquitxin Xit-xit, i que ens lacabin
presentant com la veritable dama sense merc daquest curis i
divertit poema de Francesc de la Via.
Els personatges de la vida real esmentats dins aquestes noves
situades a la ciutat de Girona devien quedar complaguts i divertits
de figurar en aquesta histria plaent. Per no sabem qu pensar
respecte a les monges de Sant Daniel. Shi sentiren cmodes? s
que Francesc de la Via escriv aquest final amb nim dofendreles? O potser, tot al contrari, era una manera de presentar-les com
a dames galants enteses en amor? Potser, fins i tot, el poema fou
divulgat al monestir de Sant Daniel, aix com cinquanta anys ms
tard el notari Antoni Vallmanya divulgaria els seus al monestir de
Valldonzella? No descartem cap possibilitat. Com hem vist, el poema

POESIES

351

juga constantment amb lambivalncia, el clarobscur, com tamb fa

Vallmanya en els seus poemes. Advertiren les monges de Sant Daniel
el sinistre significat de ladjectiu tenebrosa? El menystingueren pel
fet que la vall de Sant Daniel s veritablement ombrvola? No saberen passar del real al metafric? Quedaren confuses? No advertiren
el doble sentit? Tanmateix, ens sembla una part molt important
daquest poema, de significat definitiu i concloent. Si lanalitzem
degudament, advertim que ens parla de tres dones: Corona dAur,
Xit-xit, i lannima monja de la tenebrosa vall de Sant Daniel. De
tal manera que tenim la clebre trada femenina, que, ordenada
segons el perode estacional, sn la Primavera (Xit-xit, coronada de
flors), la Plenitud (Corona dAur) i la Tardor (la tenebrosa Vall de
Sant Daniel); o, dit duna altra manera: Mat, Dia i Vespre (o Nit).
La Primavera lallunya, la Plenitud estival el va a cercar, per el
poeta no la sap retenir i la dama sen va amb un altre. nicament
la Tardor (o el Vespre) sembla que lacollir i el consolar.

La dama i el Parads
Fins aqu hem fet un reps dalgunes de les obres narratives catalanooccitanes des del segle XII fins a principi del XV. Ens
aturem just al moment en qu Chartier no trigar a escriure el
seu poema. El nostre objectiu principal s, recordem-ho, de verificar que all que Pags anomena le cadre, s a dir lescenari
integrat per una naturalesa vegetal, sigui en estat original, sigui
manipulada per lhome, s molt antic i molt freqent en la narrativa medieval. Hem intentat de demostrar que el seu origen s
remotssim, i que constitueix un veritable arquetipus, una imatge
del parads perdut.
Aquest jard o centre del mn t un accs difcil, i la dama
tamb s difcil dassolir, b perqu ella mateixa s desdenyosa i
cruel (Turandot), b perqu el lloc on la dama es troba situada
no t un accs fcil (bosc impenetrable, cercle de foc, muntanya
o illa inaccessible, etc.), o perqu est ferotjament custodiada i
reclosa, dins una torre, un temple, vigilada per un monstre, per
un marit gels, etc. Quan laccs s fcil, s lestada dins el jard
la que esdev impossible o dolorosa, de tal manera que lheroi
nacaba foragitat (parads perdut), o b el jard esdev una fortalesa inexpugnable (Roman de la rose).
Aix mateix, si la dama s associada al jard, aix vol dir que
s associada al parads, i la recerca o conquesta de la dama pel

352

ANTONI VALLMANYA

poeta significa la recuperaci del parads perdut. Psicolgicament,

segons Jung (1993: I, 226-246), la recerca de la dama per lheroi
simbolitza la recerca de lnima. Aquesta identificaci de la dama
amb el parads, o ms exactament la identificaci del parads amb
el lloc on s la dama s fins i tot explcita en els trobadors.
BERNAT DE VENTADORN:
E sil plazia, m tornes
al seu onrat paradis,
ja nos cuit queu men partis.59
Can la frejaura venta
deves vostre pis,
vejaire mes queu senta
un ven de paradis.60
ARNAUT DE MARUELH:
que, si m lais dieus samor jauzir,
semblaria m, tan la dezir,
ab lieys paradis us dezertz.61
RIGAUT DE BERBEZILH:
Bel Paradis, tuit li douce reingnat
aurion pron del vostr enseingnamen.62
GUILHEM DE MONTANHAGOL:
Pero beus dic que mielhs creire deuria
que sa beutatz del cel partis,
que tan sembla obra de paradis
qua penas par terrenals sa conhdia.63
PETRARCA:
Fresco, ombroso, fiorito e verde colle,
ovor pensando et or cantando siede,

59. Poesia 20, Gent estera que chantes, v. 28-30 (ed. Nichols et al. 1962: 94).
60. Poesia 37, v. 1-4 (ibid.: 148).
61. Citat per Scarano (1901: 291).
62. Poesia 10, Tuit demandon ques devengudAmors, v. 45-46 (ed. Riquer
1975: I, 299).
63. Poesia 7, Non an tan dig li primier trobador, v. 26-30 (ibid.: III, 1435).

POESIES

353

e fa qui de celesti spirti fede

quella cha tuttol mondo fama tolle,
[...]
tu paradiso, i senza cor un sasso,
o sacro, aventuroso, e dolce loco!64
No cal dir que desprs de la mort de Laura, el seu habitatge
s el parads:
Linvisibil sua forma in paradiso,
disciolta di quel velo
che qui fece ombra al fior degli anni suoi.65
AUSIS MARC:
Yom maravell com no muyr desijant,
crehent en vs esser un parads,
e no ss hom quen vs aytant sents
que nos mostrs de vs esser amant.66
Els trobadors Peire Vidal i Gavaudan se serveixen del senyal
Parads, i Llus de Requesens, de Mon Parads (Riquer 1964: III,
54). La metfora s encara avui dia ds corrent i, per tant, fins i
tot ha esdevingut vulgar, per aix no li treu de cap manera, ans
al contrari, el valor de veritat psicolgica. s a dir, lassociaci de
qualsevol felicitat, i essencialment lamorosa, amb el parads recuperat. I, per tant, el rebuig de la dama o lexpulsi de lenamorat
de lespai que ella governa, com una expulsi del parads, caiguda,
o parads perdut.
La identitat o la relaci de la dama i el parads perdut queda,
aix mateix, palesa pel fet que algunes daquestes dames inaccessibles
es troben dalt duna muntanya encerclada de foc, i que el parads
s tamb una muntanya encerclada de foc (Gnesi, 3, 24; Eliade
1957: 90-92; 1963: 88). Recordem que Dante, encara acompanyat
de Virgili, ha de traspassar un mur de foc en la seva ascensi al
parads (Purgatori, XXVII, 16-63), on trobar Beatrice. s a dir,
exactament el mateix motiu que trobem en Siegfried i Brnnhilde.
El lloc am, per, s sempre, ms o menys, un lloc funest,
com funest s el jard de lEdn. Per tant, tamb la dama que

64. Sonet 243, v. 1-4 i 13-14 (ed. Bezzola 1976: 418).

65. Can 268, v. 37-39 (ibid.: 450).
66. Poesia L, S com aquell qui per sa nfinitat, v. 17-20 (ed. Bohigas 1954: III, 19).

354

ANTONI VALLMANYA

lhabita s funesta, com funestes van sser Inanna-Ishtar i Eva.

Si la dama no s sempre funesta, s que sempre s ms o menys
inquietant. Sovint descendeix duna herona procedent de laltre
mn, com Medea, o, si ms no, sol tenir amb aquest univers
una relaci fcil. Tornant a Dante, recordem la seva por terrible
en trobar-se sol davant Beatrice, la qual la primera cosa que fa
s renyar-lo:
Dante, perch Virgilio se ne vada,
non pianger anco, non piangere ancora;
ch pianger ti conven per altra spada
[...]
Guardaci ben! Ben son, ben son Beatrice.
Come degnasti daccedere al monte?
non sapei tu che qui luom felice?
Li occhi mi cadder gi nel chiaro fonte;
ma veggendomi in esso, i trassi a lerba,
tanta vergonya mi grav la fronte.
Cos la madre al figlio par superba,
comella parve a me; perch damaro
sente il sapor de la pietade acerba.67
La recerca i el retrobament de la mare (en els seus valors
espirituals) s ben explcita, i res ms terrible per a un infant
que la imatge duna mare enfadada. La dama, doncs, pot sser
dola, per possessiva com Calipso, o b terrible com Circe. El
que afirma Max Lthi (1987: 7) a propsit dels dos tipus de donzella a la rondalla meravellosa (la donzella procedent dun altre
mn, sovint mn subterrani, filla dun monstre o segrestada per un
monstre; i la donzella mortal, s a dir, humana) s ben aplicable
als relats medievals que comentem:
In the fairytale, beautiful maidens of the otherworldly sort
and those of the mortal sort are often not clearly distinguishable. As a result, even those figures clearly belonging to the
mortal world, but whose overpowering beauty raises them
into another sphere, take on something of the radiance of
the otherwordly and also something of its gloom.

67. Purgatorio, XXX, 55-81 (ed. Sapegno 1990: II, 338-340).

POESIES

355

s aix el que sesdev en lescena de la visi de la Sort

de Vallmanya, el poema laudatori dedicat a tretze monges de Valldonzella, i especialment a una, el nom de la qual revelem en la
nostra edici.68 La visi de Vallmanya no s ms que, aparentment,
un espectacle enlluernador de la vida real, daquells que podem
designar com a visi, per conscients que no hem transcendit
el pla del real. Ara b, com diu Lthi, llur bellesa subjugadora
les transporta a una altra esfera, pren quelcom de la rutilncia
prpia de laltre mn i tamb quelcom de la seva tenebrositat.
Sn els intensos clarobscurs amb qu Vallmanya descriu les tretze belleses monacals de Valldonzella. Tretze justament! Les quals
transcendeixen, aix mateix, el pla del real no nicament per llur
bellesa enlluernadora, quasi divina, sin tamb en sser totes elles
associades a herones dun altre mn. La dama daquestes narracions, atrapada en aquest punt lgid dels seus dominis, que poden
ser tant el jard, com el castell, com la torre, com el temple, un
recinte sagrat, etc., sol experimentar en aquest instant ni que
sigui als ulls del galant una transfiguraci que la fa sobrehumana i inquietant.

Intent de caracteritzaci de les noves

Totes aquestes obres narratives, que en la majoria dels casos
sn de carcter amors, ofereixen, generalment, els mateixos motius: lheroi, o el poeta adolorit, que abandona, a peu o a cavall
(o de vegades endut per una embarcaci), lespai inicial en qu
es troba. El qual, en el seu cam arriba en un verger (o una illa,
un bosc, etc.), on hi ha una font i, sovint, un riu i un arbre. En
aquest lloc paridisac sesdev el nucli de lacci, generalment amb
la presncia dalguna dama ms o menys meravellosa. El desenlla
sovint s feli, com en les rondalles meravelloses, amb les quals
aquestes noves tenen tantes coses en com.69 Dins aquest gnere
narratiu, que coneixem amb el nom de noves o noves rimades,

68. Vegeu poema X, nota v. 122, i Introducci, El cicle de Valldonzella (X

Als desigants aconseguir lo premi).
69. A la meva edici de lobra de Francesc Ferrer (1989: 138), ja vaig advertir
que els poemes narratius o noves rimades medievals responien prcticament tots a
aquest esquema; el punt neurlgic del qual pot esdevenir-se en un jard-prat-vergerhort-bosc, per tamb en un espai tancat, castell-casa-nau, hortus conclusus, etc., o b
el viatge a aquest altre mn pot realitzar-se mitjanant un somni.

356

ANTONI VALLMANYA

em sembla que cal establir bsicament dos grups: un, integrat per
les obres extenses i un segon, per les obres ms aviat breus. Les
primeres poden ser de carcter artric o no, per tenen de com el
fet que el narrador sol sser una tercera persona (Jaufr, Flamenca,
Blandn de Cornualla), de la mateixa manera que a lpica o les
rondalles; i com aquestes darreres solen ser construdes per una
acumulaci de relats encadenats. En les noves breus, generalment
tenim un narrador-personatge que se sol confondre amb lautor,
fins a tal punt que de vegades trobem aquest narrador en primera
persona amb el nom i cognom del mateix autor, el qual ens relata
una experincia com si veritablement lhagus observada o viscuda
personalment. Aquesta divisi s, per, noms aproximadament
exacta, ja que, per exemple, no hi encaixa la Commedia de Dante,
la qual s evidentment extensa, per hi ha un narrador-personatge
que es confon amb lautor i que explica una experincia prpia.
En qualsevol cas, per, hi ha ben clarament el viatge a laltre
mn. Sovint aquesta confusi entre realitat i ficci, que sembla
especialment prpia del segon grup, s accentuada amb el fet de
situar la histria en una geografia real i prxima generalment
la prpia del poeta, amb topnims locals i ben coneguts de
lautor i els receptors; i introduint dins lobra personatges tamb
reals. Aquest recursos que intensifiquen la confusi entre realitat
i ficci, aix com molts altres motius de la literatura medieval,
els trobem ja en la narrativa en vers tradicional o popular. Aix
mateix, la majoria daquestes narracions, siguin extenses i narrades
en tercera persona, siguin breus i amb un narrador-personatge,
combinen, com en les rondalles meravelloses, el real i el fantstic
en un grau ms elevat o ms lleuger, per lelement meravells hi
sol ser duna manera o altra present, i se sol combinar amb tota
naturalitat amb els elements de carcter realista.

El jard en els trobadors

Per no hem de donar aquest episodi per acabat, perqu
el jard tamb s present a la lrica dels trobadors. Ja hem
esmentat ms amunt la identificaci de lespai de la dama amb
el Parads, i, com sabem, la retrica del paisatge forma part de
lexordi trobadoresc en molts casos, aix com tamb en les poesies
dels trouvres. Hom assegura que la poesia romnica va heretar

POESIES

357

aquest tpic de la poesia llatina medieval anterior al segle XII.70

Els exemples sn molt nombrosos; noferim una srie, en els quals
destaquem en cursiva alguns mots que ens semblen rellevants i
que comentarem ms avall.
JAUFR RUDEL:
Quan lo rossinhols el folhos
dona damor en quier en pren
e mou son chan jauzent joyos
e remira sa par soven
el riu son clar el prat son gen
pel novel deport que renha,
mi ven al cor grans joys jazer.71
BERNAT MART:
Bel mes lai latz la fontana
erba vertz e chant de rana,
com sobrei
pel sablei
tota nueit fors a laurei,
el rossinhol mou son chant
sotz la fueilla el vergant.
Sotz la flor magrada
dousamor privada.72
PEIRE ROGIER:
Al pareyssen de las flors,
quan lalbres cargon de fuelh,
el tempz gensab la verdura
per lerba, que creys e nays:
doncx es a selhs bonamors,
qui lan empatz ses rancura,
qus ves lautre non serguelha.73

70. Dragonetti 1960: 163. Un criteri que caldr contrastar amb un altre que
oferirem ms endavant.
71. Poesia 6, v. 1-7 (ed. Riquer 1975: I, 155).
72. Poesia 3, v. 1-9 (ibid.: I, 248).
73. Poesia 1, v. 1-7 (ibid.: I, 266).

358

ANTONI VALLMANYA
GIRAUT DE BORNELH:
Can lo glatz el frechs e la neus
sen vai e torna la chalors
e reverdezis lo pascors
et auch las voltas dels auzeus,
mes aitan beus
lo dolz tems a lissen de martz
que plus sui salhens que leupartz
e vils non es chabrols ni cers.
Si la bela cui sui profers
me vol onrar
daitan quem denhe sofertar
queu sia sos fis entendens,
sobre totz sui rics e manens.74
ALFONS I, EL CAST:
Per mantas guizas mes datz
jois e deportz e solatz:
que per vergiers e per pratz
e per foillas e per flors,
e pel temps ques refrescatz
aug alegrar chantadors;
mas al meu chan neus ni glatz
nom notz, ni majuda estatz
ni res for Deus et amors.
E pero ges nom desplatz
lo bels temps ni la clartatz
nil dous chans quaug pels plaissatz
dels auzels, ni la verdors;
quaissim sui al joi lassatz
ab una de las meillors;
en leis es sens e beutatz,
per queu li don tot quan fatz,
e jois e pretz et honors.75

74.
75.

Poesia 60, v. 1-13 (ibid.: I, 482).

Poesia 1, v. 1-18 (ibid.: I, 568-569).

POESIES
ARNAUT DE MARUELH:
Belh mes quan lo vens malena
en abril ans quentre mais,
e tota la nueg serena
chantal rossinhols el jais;
quecx auzel en son lenguatge,
per la frescor del mati,
van menan joi dagradatge,
com quecx ab sa par saizi.
E pus tota res terrena
salegra quan fuelha nais,
nom puesc mudar nom sovena
dunamor per quieu sui jais;
per nature per uzatge
me ve quieu vas joi macli,
lai quan fai lo dous auratge
quem reve lo cor aissi.76
ARNAUT DE TINTINHAC:
Molt dezir laura doussana
lanquan vei los albres floritz
et aug dauzels grans e petitz
lur chans per vergiers e per plais;
e, qui damor ha enveja,
sin aquel temps no se pleja,
no vueill son lonc respeit mi do.77
BERNAT DE VENTADORN:
Lancan folhon bosc e jarric
elh flors pareis elh verdura
pels vergers e pels pratz,
elh auzel, can estat enic,
son gai desotz los folhatz,
autresim chant e mesbaudei
e reflorisc e reverdei
e folh segon ma natura.78

76.
77.
78.

Poesia 10, v. 1-16 (ibid.: II, 657).

Poesia 3, v. 1-7 (ibid.: II, 782).
Poesia 24, v. 1-8 (ed. Nichols et al. 1962: 107).

359

360

ANTONI VALLMANYA

En aquest darrer exemple de Bernat de Ventadorn, que hem

collocat expressament fora de lordre cronolgic, cal remarcar com,
als versos 7-8, hi ha explcit el tema de la regeneraci personal,
unit al de la regeneraci de la natura. Com veurem ms endavant,
Ren Lavaud i Ren Nelli creuen que la lrica trobadoresca s
una expressi potica culta que tindria els orgens o una part
important en les antigues festes de maig. Festes dorigen pag
que celebraven, amb laparici de la primavera, la regeneraci de
la natura, la fecunditat i el principi de lany; i que shan mantigut,
ms o menys degradades, cristianitzades o polititzades prcticament a tot Europa.
BERNAT DE VENTADORN:
Le gens tems de pascor
ab la frescha verdor
nos adui folh e flor
de diversa color,
per que tuih amador
son gai e chantador
mas eu, que planh e plor,
cui jois non a sabor.79
Aqu ens ha ofert un efecte de contrast o paradoxa, com en
veurem daltres.
Can par la flors jostal vert folh
e vei lo tems clar e sere
el doutz chans dels auzels pel brolh
madousa lo cor em reve,
pos lauzel chanton a lor for,
eu, cai mais de joi en mo cor,
dei be chantar pois tuih li mei jornal
son joi e chan, queu no pes de ren al.80
Can vei la flor, lerba vert e la folha
et au lo chan dels auzels pel boschatge,
ab lautre joi queu ai en mo coratge
dobla mos jois e nais e creis e brolha.

79.
80.

Poesia 28, v. 1-8 (ibid.: 121).

Poesia 41, v. 1-8 (ibid.: 160).

POESIES

361

E no mes vis com re poscha valer

seras no vol amor et joi aver,
pus tot can es salegr e sesbaudeya.81
La msica la fan els ocells sovint el rossinyol; entre el seu
cant i el del poeta sestableix una identificaci implcita o explcita.
JAUFR RUDEL:
Quan lo rius de la fontana
sesclarzis, si cum far sol,
e par la flors aiglentina,
el rossinholetz el ram
volf e refranh ez aplana
son dous chantar et afina,
dreitz es quieu lo mieu refranha.82
BERNAT DE VENTADORN:
Lo rossinhols sesbaudeya
josta la flor el verjan,
e pren men tan grans enveya
queu no posc mudar no chan.
Mas no sai de que ni de cui
car eu non am me ni autrui
e fatz esfortz car sai faire
bo vers, pois no sui amaire.83
Pel doutz chan quel rossinhols fai
la noih can me sui adormitz
revelh de joi totz esbitz
damor pensius e cossirans;
caisso es mos melhers mesters
que tostems ai joi volunters
et ab joi comensa mos chans.84

81.
82.
83.
84.

Poesia
Poesia
Poesia
Poesia

42, v. 1-8 (ibid.: 163).

5, v. 1-7 (ed. Riquer 1975: I, 158).
29, v. 1-8 (ed. Nichols et al. 1962: 125).
33, v. 1-7 (ibid.: 138).

362

ANTONI VALLMANYA
ARNAUT DANIEL:
Doutz brais e critz,
lais e cantars e voutas
aug dels auzels qen lur latin fant precs
qecs ab sa par, atressi cum nos fam
a las amigas en cui entendem;
e doncas ieu qen la genssor entendi
dei far chansson sobre totz de bellobra
que noi aia mot fals ni rim estrampa.85
GAUCELM FAIDIT:
Lo rossinholet salvatge
ai auzit que sesbaudeia
per amor en son lengatge,
em fai si morir denveia,
car leis cui dezir
no vei ni remir,
ni nom volgr ogan auzir.
Pero pel dous chan
quel e sa par fan,
esfortz un pauc mon coratge,
em vau conortan
mon cor en chantan,
so queu no cuidiei far ogan.86
GUILLEM DE CABESTANY:
Ar vei quem vengut als jorns loncs
qeil flors sarengon sobrels troncs,
et aug dauzels chans e refrims
pels plaissatz ca tengutz enbroncs
lo freitz, mas ar vei sobrels cims,
entre las flors els brondels prims,
salegron chascuns a lor for.87

Per pot sser tota la natura la que canta i instrueix el poeta,

Jaufr Rudel:

85.
86.
87.

Poesia 8, v. 1-8 (ed. Riquer 1975: II, 632).

Poesia 34, v. 1-13 (ed. Riquer 1975: II, 760).
Poesia 3, v. 1-7 (ed. Cots 1985-1986: 265).

POESIES

363

Pro ai del chan essenhadors

entorn mi et ensenhairitz:
pratz e vergiers, albres e flors,
voutas dauzelhs e lays e critz,
per lo dous termini suau,
quen un petit de joi mestau,
don nulhs deportz nom pot jauzir
tan cum solatz damor valen.88
Hi ha, en efecte, diferncies entre el locus amoenus de les
noves i el de la lrica. El de les narracions s ms arquitectnic,
s un escenari construt, acabat i tancat, dins el qual la dama
est integrada fsicament, corpriament: ns la reina o la deessa.
En canvi, a la poesia amorosa, el locus amoenus s un escenari
en construcci, o a punt de construir-se. s el pas duna natura
morta o decadent a una natura regenerada o renaixent. A la lrica, la qesti s ms temporal que no pas espacial, mentre que
a les noves s definitivament espacial i immutable. Ladverbi que
acompanya el locus amoenus lric s quan, ladverbi que acompanya el locus amoenus narratiu s on. En el primer cas, all
que t, sobretot, importncia s el temps, el cicle estacional en el
seu incessant procs de degradaci i regeneraci. A les noves, en
canvi, el jard s el parads estable, immutable i etern, intemporal i permanent; lheroi o el poeta troben el locus amoenus en el
curs del seu desplaament, del seu itinerari, i s un espai mgic,
fantstic, sobrenatural. Hi ha una oposici radical entre lespai
integrat pel jard (espai sagrat) i aquell del qual procedeix lheroi
o el poeta (espai prof). A la poesia lrica aquesta oposici no hi
s, o no hi sol ser. El poeta no es desplaa. Com hem dit abans,
s la transmutaci, la regeneraci de la natura, o, encara, de tot el
cosmos. I s aquesta renovaci all que interessa sobretot. Aquesta
regeneraci de la natura (o, de vegades, el cas contrari) va del
tot relacionada amb la dama. I, aix mateix, per tant com el trobador canta, els ocells hi tenen una presncia molt ms notable,
imprescindible i funcional que no pas a les noves. A la poesia
amorosa, com ja hem dit, la dama no sol formar part fsicament
daquest lloc primaveral, per llur relaci psicolgica, o fins i tot
direm mstica, s evident.

88.

Poesia 4, v. 1-7 (ed. Riquer 1975: I, 160).

364

ANTONI VALLMANYA

Malgrat aix, tamb hi trobem escenaris del tot equivalents

als descrits en les noves, com en aquestes estrofes de Marcabr
i Giraut de Bornelh, respectivament:
A la fontana del vergier
on lerbes vertz jostal gravier,
a lombra dun fust domesgier,
en aiziment de blancas flors
e de novelh chant costumier,
trobei sola, ses companhier,
selha que no vol mon solatz.89
Er ai gran joi quem remembra lamor
quem te mo cor salf en sa fezeltat;
que laltrer vinc en un verger, de flor
tot gen cobert ab chan dauzels mesclat,
e can estaven aquels bels jardis,
lai maparec la bela flors de lis.90
Sigui com sigui, al llarg del poema, sestableix sempre una
relaci explcita o implcita entre la natura i la dama, s a dir,
entre aquesta i la primavera. Vegetaci i dama, doncs, van igualment associades, tant a la poesia lrica com a la narrativa. Fins al
punt que prcticament podem afirmar que sn un mateix fenomen
meravells que es projecta damunt lestat dnim del poeta. Primavera, dama i amor sn indestriables. De tal manera que el locus
amoenus es converteix en locus eremus quan la dama soculta o
s altiva i el poeta i la natura queden desolats.
CERCAMON:
Quant laura doussa samarzis
el fuelha chai de sul verjan
e lauzelh chanjan lor latis,
et ieu de sai sospir e chan
damor quem te lassat e pres,
quieu anc no lagui en poder.91

89.
90.
91.

Poesia 1, v. 1-6 (ed. Riquer 1975: I, 203).

Poesia 13, v. 1-6 (ibid.: I, 475).
Poesia 4, v. 1-6 (ibid.: I, 223).

POESIES

365

BERNAT DE VENTADORN:
Lancan vei la folha
jos dels albres chazer
ui que pes ni dolha
a me deu bo saber.
No crezatz queu volha
flor ni folha vezer,
car vas me sorgolha
so queu plus volh aver.
Cor ai que men tolha,
mas non ai ges poder,
cades cuit macolha
on plus men dezesper.92
El mateix tpic es dna tamb en veu femenina, quan canta una trobairitz, com s la can dAzalais de Porcairagues. En
aquests casos, s clar, els papers estan invertits. Tanmateix, aquesta
alternana de funcions s la que anima la poesia de Vallmanya,
que, com ja hem dit, podem contemplar com una mena de seqncia epistolar entre el poeta i la dama, assumint i intercanviant,
respectivament, els papers damant mrtir i dama sense merc, i
el de dama mrtir i galant decebedor:
AZALAIS DE PORCAIRAGUES:
Ar em al freg temps vengut,
el gels el neus a la faingna,
el aucellet estan mut,
cus de chantar non safraingna;
e son sec li ram pels plais,
que flors ni foilla noi nais,
ni rossignols non i crida,
que la en mai me reissida.93
Per en general la dama s la reina de la vegetaci, i s ella
qui t el poder de transformar lhivern en primavera.

92.
93.

Poesia 25, v. 1-12 (ed. Nichols et al. 1962: 110).

Poesia 1, v. 1-7 (ed. Riquer 1975: I, 460).

366

ANTONI VALLMANYA
BERNAT DE VENTADORN:
Ara no vei luzir solelh,
tan me son escurzit li rai,
e ges per aisso nom esmai,
cuna clardatz me solelha
damor quins el cor me raya;
e, can autra gens sesmaya,
eu melhur enans que sordei,
per que mos chans no sordeya.
Prat me semblon vert e vermelh
aissi com el doutz tems de mai;
sim te fin amors conhd e gai,
neus mes flors blanch e vermelha
et iverns calenda maya,
quel genser e la plus gaya
ma promes que samor mautrei.
Sanquer no lam desautreya?94
si tot nom vei flor ni folha,
melhs me vai cal tems florit,
car lamors queu plus volh, me vol.95
Tant ai mo cor ple de joya,
tot me desnatura.
Flor blancha, vermelh e groya
me par la frejura,
cab lo ven et ab la ploya
me creis laventura,
per que mos pretz mont e poya
e mos chans melhura.
Tan ai al cor damor,
de joi e de doussor,
per quel gels me sembla flor
e la neus verdura.96

94.
95.
96.

Poesia 7, v. 1-16 (ed. Nichols et al. 1962: 59).

Poesia 27, Lonc tems a queu no chantei mai, v. 7-9 (ibid.: 117).
Poesia 44, v. 1-12 (ibid.: 169).

POESIES

367

PEIRE VIDAL:
Bem pac divern e destiu
e de fregz e de calors,
et am neus aitan cum flors
e pro mort mais quavol viu,
quenaissim ten esforsiu
e gai Jovens et Valors.
E quar am domna novella,
sobravinen e plus bella,
parom rozas entre gel
e clar temps ab trebol cel.97
Aquest poder de la dama de capgirar el mn, de convertir el
gel en flor, s expressat per Raimbaut dAurenga en el seu clebre
poema Er resplan la flors enversa:
Er resplan la flors enversa
pels trencans rancx e pels tertres,
Quals flors? Neus, gels e conglapis,
que cotz e destrenh e trenca,
don vey morz, critz, brays, siscles
pels fuels, pels rams e pels giscles;
mas mi te vert e jauzen joys,
er quan vey secx los dolens croys.98
O, al revs, labsncia de la dama fa que al trobador li sigui igualment indiferent la flor de lalbesp que lhivern gelat.
JAUFR RUDEL:
Lanqand li jorn son lonc en mai
mes bels douz chans dauzels de loing,
e qand me sui partitz de lai
remembram dunamor de loing.
Vauc, de talan enbroncs e clis,
si que chans ni flors dalbespis
nom platz plus que linverns gelatz.99

97.
98.
99.

Poesia 11, v. 1-10 (ed. Riquer 1975: II, 882).

Poesia 16, v. 1-8 (ibid.: I, 445).
Poesia 2, v. 1-7 (ibid.: I, 163).

368

ANTONI VALLMANYA

Aquest s el plantejament inicial, per s clar que lamor, la dama

i la natura sn inestables, i les paradoxes, els contrastos o les
anttesis, abundants.
CERCAMON:
Puois nostre temps comensa brunezir
e li verjan son de lor fuelhas blos,
e del solelh vei tant bayssatz los rays,
per quel jorn son escur e tenebros,
et hom non au dauzelhs ni chans ni lays,
per joy damor nos devem esbaudir.100
BERNAT DE VENTADORN:
Le gens tems de pascor
ab la frescha verdor
nos adui folh e flor
de diversa color,
per que tuih amador
son gai e chantador
mas eu, que planh e plor,
cui jois non a sabor.101
Can lo boschatges es floritz
e vei lo tems renovelar
e chascus auzels quer sa par
el rossinhols fai chans e critz,
dun gran joi me creis tals oblitz
que ves re mais nom posc virar.
Noih e jorn me fai sospirar,
sim lassa del cor la razitz.102
RAIMBAUT DAURENGA:
Braiz, chans, quils, critz
aug dels auzels pels plaissaditz.
Oc! mas no los enten ni deinh;
cun iram cenh
lo cor, on dols ma pres razitz,
per qen sofer.103

100.
101.
102.
103.

Poesia
Poesia
Poesia
Poesia

3a,
28,
40,
21,

v.
v.
v.
v.

1-6
1-8
1-8
1-6

(ibid.: I, 229).
(ed. Nichols, et al. 1962: 121).
(ibid.: 156).
(ibid.: I, 439).

POESIES

369

GAUCELM FAIDIT:
Mout menojet ogan lo coindetz mes
don lescur temps sadousse sesclarzis,
el rossignols, qe sol esser cortes,
mes tant vilas qa pauc no ma aucis,
qieu auch sos chans, e vei qel mons verdeja
et tot qant es poigna en joi aver,
e mos fis cors fond e mor e feuneja
car no son lai on ai mon Bon Esper,
que, senes lieis, nom pot nuills jois plazer.104
La regeneraci de la natura, laparici de la primavera, no s suficient a donar joi, alegria, al trobador, si no s al costat de la dama.
RAIMBAUT DE VAQUEIRAS:
Kalenda maia
ni fueills de faia
ni chans dauzell
ni flors de glaia
non es qem plaia,
pros dona gaia,
tro qun isnell messagier aia
del vostre bell cors, qim retraia
plazer novell qamors matraia
e jaia,
em traia
vas vos,
donna veraia,
e chaia
de plaia
l gelos,
anz qem nestraia.105
O b Bernat de Ventadorn afirma que no li importa si la natura somriu o no, que all que li interessa s lamor de la dama:
Anc no gardei sazo ni mes
ni can flors par ni can sescon
ni lerba nais delonc la fon,
mas en cal coras mavengues
damor us rics esjauzimens,
tan me fo bels comensamens
queu cre caquel tems senhorei.106

104.
105.
106.

Poesia 40, v. 1-9 (ibid.: II, 764).

Poesia 9, v. 1-12 (ibid.: II, 836).
Poesia 5, v. 1-7 (ed. Nichols et al. 1962: 54).

370

ANTONI VALLMANYA
I el mateix afirma Raimbaut dAurenga:
No chant per auzel ni per flor
ni per neu ni per gelada,
ni neis per freich ni per calor
ni per reverdir de prada;
ni per nuill autresbaudimen
non chan ni non fui chantaire,
mas per midonz, en cui menten,
car es del mon la bellaire.107

s una reacci contra el tpic que no fa altra cosa que

contribuir a posar ms de manifest encara lestreta relaci damanatura, i el domini de la primera damunt la segona.
A la poesia narrativa, el jard s un centre del mn, un espai
transcendent, que lheroi ha de cercar i aconseguir. A la poesia
lrica, en canvi, no hi ha oposici entre un espai prof i un territori sagrat, o un espai quotidi i temporal davant dun altre de
mgic i intemporal. Tampoc no hi ha desplaament o recerca. s
un nic espai csmic, en el qual all que compta s la regeneraci del temps, el renovellament, el cicle vital, i, per tant, lamor:
una nova amor.
Com hem dit abans, Ren Nelli i Ren Lavaud (1960: II, 911) adverteixen trets comuns entre la poesia dels trobadors i les
festes populars de maig:
Mais si lamour courtois sest insr ainsi, comme il tait naturel, dans le cadre des institutions fodals, il est vident quil ne
peut pas tirer son origine dun simple crmonie dhommage.
Faut-il la chercher dans les anciennes ftes de mai dont la
posie des troubadours semble avoir retenu quelques traits:
leloge traditionnel du printemps, le dessein de faire concider
le renouveau de la nature avec celui du coeur? Sil nest pas
certain quil y ait un rapport entre lAmour adultre des troubadours et les mariages lessai qui, chez les Celtes, prenaient fin
ou taient renouvels, cette priode de lanne, tout porte
croire, cependant, que cest au mois davril et de mai quavait

107.

Poesia 32, v. 1-8 (ed. Riquer, 1975: I, 430).

POESIES

371

lieu la libration (thorique ou relle) des instincts fminins.

Au cours de ftes qui se droulaient au dbut de lanne (vers
la fin davril) le groupe dge des jeunes filles assumait des
fonctions magiques en rapport avec cette libration des instincts et destines (autrefois) activer symboliquement la
vgtation. (...) Cest cette poque quelles faissaient choix,
por prsider leurs ftes, dune reine qui chose assez curieuse tait presque toujours une femme marie. Or les femmes
maries, de leur ct, prenaient part, lentrada del tems clar,
des danses assez libres o en juger par les quelques
chansons de mai qui nous sont parvenues elles sarrogeaient
le droit de danser, en dpit du mari, de jaloux, avec leurs
amants (symboliques?). Peut-tre ne sagissait-il que de mimer
les regrets de la mal marie selon un scnario traditionnel;
mais nous croyons plutt que lesprit de la coutume tait de
permettre toutes les femmes mal maries ou non de
saffranchir temporairement de lautorit maritale. On trouve,
dans le folklore, de nombreux exemples de ces renversements
phmres de lautorit, accepts par le corps social, et, bien
entendu, par les maris (ou les matres, dans le cas o la fte
saccompagnait dune libration symbolique des esclaves ou domestiques). Seulement, la rvolte des femmes contre les maris
prsentait plus de dangers que celle des esclaves; parce quelle
prenait ncessairement la forme dune liaison amourese. Elle
consistait pour les jeunes filles, comme nous lavons dit, se
laisser librement courtiser par qui elles voulaient, et pour les
dames, se choisir un partenaire autre que le mari. Le Valentinage sorte dunion extra-conjugale du mme genre a
suscit en son temps les mmes mfiances que lamour de mai
auquel il ressemble beaucoup. En plein XVIIe sicle, lvque de
Belley (Savoie), Jean-Pierre Camus, crira dans son Diothrepe,
histoire valentine (Lyon, 1626): Que dira-t-on de cette dangereuse
association en laquelle un mari, sans querelle, ne peut refuser
la conversation avec sa femme au Valentin qui laura tire par
sort? (Les valentins taient tirs au sort le 14 fvrier)... Et
quelle place si forte qui ne soit tente de se rendre la merci
de lassigeant, tant environne durant tant despace [Un an.
En Angleterre, encore aujordhui, le 14 fvrier, le jeune homme choisit le jeune fille qui sera sa Valentine et donc il sera
le Valentin, ou cavalier servant, durant lanne] et sollicite
composition en parlementant tous les jours.

372

ANTONI VALLMANYA

La festa de Sant Valent devia celebrar-se arreu dEuropa, i,

per tant, tamb als Pasos Catalans. Joan Amades en recull testimonis al pla de Bages i a Ribes de Freser. Tant en un indret
com a laltre, sn activitats culturals populars vinculades a la
fecunditat de la terra, laparellament dels ocells i la fertilitat en
general, i concretament al festeig i el matrimoni (Amades 1982:
I, 781-784).
Sembla que sant Valent pot recordar algun geni primitiu
ms o menys relacionat amb el retorn del bon temps, amb
el revifament de la vegetaci i amb el rejoveniment del
Sol, segons opini primitiva. Resulta interessant remarcar
que la iconografia hagiogrfica francesa ens presenta algunes imatges daquest sant amb un sol a la m. Per aquest
temps inicien la florida els arbres i vegetals ms primerencs:
lametller, lavellaner i les violetes, entre daltres. Els costums
galants que conviden a laparellament i al festeig, generals
pels volts daquests temps en molts indrets dEuropa, poden
reconixer un origen mgico-religis encaminat a provocar
el renaixement de la vegetaci, la multiplicaci dels ramats
i la fecundaci o fertilitat de la raa, segons opini expressada pel mitgraf Saintyves en un dels seus interessants
treballs de recerca.
Pags, que sembla, com ja hem dit, que tots els seus estudis vagin dirigits a contemplar la literatura catalana medieval
com una mena dapndix de la francesa, tamb va trobar que la
can del desconegut poeta Pardo, Leyaltat vol e bon dreg me
comanda fos una imitaci de la Balade de Saint Valentin dOton
de Granson, pel sol fet que la can de Pardo se situa el dia de
la festa de Sant Valent:
Leyaltats vol e bon dreg me comanda,
amors me punch e desirs me flagelha
temps ho requer e rayss mho conselha
ques en chantan vostra lausor expanda
en cest gay jorn del proz sant Valent,
que bos espers me dits que nom retraya
de vs amar e servir de cor fi,
car ab merc far garir ma playa.

POESIES

373

Li auzelhet vey que per semblan festa

mnon gran joy pels prats e pels boscatges
per finamors quils dna gays coratges,
de dos en dos, quez us no se narresta.108
La composici pertany a la ms pura tradici trobadoresca,
amb alguns dels termes clau que de seguida comentarem, el locus
amoenus tamb caracterstic i la referncia al comenament de
la primavera, que ms sovint s labril, el maig, el temps de
Pasqua, etc., per que en aquest cas s la festa de Sant Valent.
Amades (1982: I, 783) fa referncia a laparellament dels ocells
com un dels elements importants en les canons populars de sant
Valent:
Hom creu que, en aquest dia, es casen els ocells, i t per
pecat sortir a caar ocellets i menjar carn de ploma, perqu
faria perdre la mena dels ocells i sacabaria tota espcie de
moixonets, car si sels caava no es casarien i, en conseqncia, es deturarien les cries.
I recordem que els ocells sn essencials en el locus amoenus,
el qual justament ocupa el nostre inters. No hi sabem trobar per
res la necessitat de relacionar aquesta can catalana amb la balada
dOton de Granson, sin que all que hi veiem s un testimoni
de lexistncia als Pasos Catalans a ledat mitjana daquesta festa
precristiana, que posteriorment devia quedar reduda al Bages i
Ribes de Freser, per que segu essent celebrada a daltres llocs
dEuropa, i que recentment ens ha tornat per via anglosaxona.
Creiem que si un poeta fa referncia en una composici en una
llengua determinada a una festa popular aix vol dir que aquesta
festa s coneguda i celebrada entre lauditori daquella llengua en
qesti. I en aquest cas, per tant, la can de Pardo ens revela
que, a ledat mitjana, tothom sabia, als Pasos Catalans, qu era
i en qu consistia la festa de Sant Valent. Aix com sabien qu
era la festa de larbre de maig o la festa de Pasqua. El fet que
el canoner Vega-Aguil reculli la can de Pardo i la balada de
Granson no prova pas que la poesia del primer fos una imitaci

108. Versos citats per Riquer 1964: I, 652-653.

374

ANTONI VALLMANYA

del poeta francs, sin noms que el propietari del canoner va

tenir inters de tenir copiades aquestes dues composicions a casa
seva. Si hagussim de regir-nos per aquests criteris, ens veurem
obligats a concloure estretes relacions de dependncia potica entre
tots els poetes que trobem dins un canoner miscellani, cosa que
no s ben b aix.109
Ja hem vist, entre els mots i frases subratllats com s present
el cant a la primavera, a linici de la nova vida, amb explcites
referncies als mesos de mar, abril, maig, o la Pasqua: en abril
ans quentre mais (Arnaut de Maruelh, poesia 10, v. 2); Le gens
tems de pascor (Bernat de Ventadorn, poesia 28, v. 1); Lanqand li
jorn son lonc en mai (Jaufr Rudel, poesia 2, v. 1); Kalenda maia
(Raimbaut de Vaqueiras, poesia 9, v. 1).110
RAMON VIDAL DE BESAL:
Abril issi e mays intrava,
e cascs dels auzels chantava
josta sa par, que autz, que bas,
e car remanion atrs
vas totas partz neus e freidors,
venion frugz, venion flors,
e clar temps e dossa sazs.111
O mitjanant frases com ara: Lancan folhon bosc e jarric (Bernat de Ventadorn, poesia 24, v. 1); Lancan la verz folha sespan (ibid.,
poesia 38, v. 1); Lancan vels arbres florir (ibid., poesia 38, v. 5); Can
lerba fresch elh folha par (ibid., poesia 39, v. 1); Can lo boschatges es
floritz/ e vei lo tems renovelar (ibid., poesia 40, v. 1-2); Can par la flors
jostal vert folh e vei lo tems clar e sere/ el doutz chans dels auzels pel
brolh (ibid., poesia 41, v. 1-3); Can vei la flor, lerba vert e la folha/ et
au lo chan dels auzels pel boschatge (ibid., poesia 42, v. 1-2); lanquan
vei los albres floritz (Arnaut de Tintinhac, poesia 3, v. 2).
En nombroses civilitzacions entre altres, la romana, el
mar era el primer mes de lany (Eliade 1989: 64). Juntament amb

109. Sobre el culte ancestral als arbres i els seus vestigis a Europa mantingut
en el maig o arbre de maig, vegeu Frazer 1986: 154-171; Eliade 1992: 283-291.
110. calenda maia: premier mai; chanson quon chantait ce jour l (Levy 1966:
60); citat pel DECLC, V, 372, tot reproduint els tres primers versos daquesta clebre
estampida de Raimbaut de Vaqueiras; calenda maya, fiesta del primero de mayo, en la
que se cantaban canciones primaverales (Riquer 1975: I, 400, n. 13).
111. Versos 1-7 (ed. Field 1989: I, 140).

POESIES

375

la referncia de linici del nou temps, hem remarcat, aix mateix,

mitjanant la cursiva, tota una srie de mots que intensifiquen la
idea de regeneraci temporal i humana, unida a la dalegria i amor;
a la regeneraci del temps. Com hem vist, aquest mots o frases
expressen la idea de cosa nova, de naixement (novel, Al pareysen,
nays, nais, issen de martz, mati, pareis, sespan, par la flors aiglentina, Jovens, domna novella). Llista a la qual cal afegir el mot verd
i els seus derivats (vertz, vert, verdura, la verdors, frescha verdor, la
verz folha sespan), unit a la idea de frescor i claredat, que s
el mateix que el de cosa nova, joventut o naixement (refrescatz, frescor, frescha verdor, clartatz). Vocables que necessitarem tenir
presents ms endavant.
El mite de la regeneraci cclica s, aix mateix, explcit amb
els mots segents: torna, reverdezir, reflorisc, reverdei, reve, revelh de
joi, reverdir. Tot plegat, assimilat amb lalegria, el joi (jauzent, joyos,
joys, jois, joi, joya, deportz, solatz, lo bel temps, alegrar, salegra,
gais, salegr e sesbaudeya, gai jovens, jauzens joys, esbaudimen).
El joi o lalegria i el cant van tamb associats (joi e chan, gai e
chantador), aix com tamb hi van el joi i el joven (gai jovens). De
manera que per cantar, s a dir, per ser trobador, sha de tenir el
cor alegre i jove, identificat amb la primera estaci de lany, amb
la regeneraci de la natura i amb lamor.
CERCAMON:
Ab lo temps qe fai refreschar
lo segle els pratz reverdezir,
vueil un novel chant comenzar
dun amor cui am e dezir.112
BERNART MART:
Lancan lo douz temps sesclaire
e la novelha flors sespan.113
GRIMOART:
Lanquan lo temps renovelha
e par la flors albespina
ai talan dun chant novelh.114

112.
113.
114.

Poesia 1b, v. 1-4 (ed. Riquer 1975: I, 226).

Poesia 2, v. 1-2 (ibid.: I, 251).
Poesia 1, v. 1-2 (ibid.: I, 273).

376

ANTONI VALLMANYA
BERNAT DE VENTADORN:
Can lo boschatges es floritz
e vei lo tems renovelar.115
autressim chant e mesbaudei
e reflorisc e reverdei.116
PEIRE VIDAL:
La lauzetel rossinhol
am mais que nulh autr auzelh,
que pel joi del temps novell
comenson premier lur chan.117
GUIRAUT DESPANHA:
Bem plai quant aug matin e ser
lauzelet per la brueilla,
e vei per las brancas parer
la flor entre la fueilla,
lai on mi plai dansa
el dous temps que comensa
em dona alegransa,
car a lamadagensa.118

La idea de regeneraci, de vida nova (sembla obligat de fer

un esment a la Vita nuova de Dante), de comenament s ben
clara. I s sens dubte dins aquest tema de la regeneraci del temps,
del retorn de la vida, de la resurrecci de la natura, on cal situar
el concepte trobadoresc de jovn. Tota la natura es rejoveneix, i
amb ella tamb el cor del trobador. Igualment el concepte de joi,
cal entendrel associat amb lalegria davant la ressurrecci de la
natura, duna natura jove o rejovenida. s aquesta idea de renovaci, de joventut, damor i dalegria tot junt, que actua damunt el
trobador. Aquesta idea apareix ja en el primer trobador conegut,
Guilhem de Peitieu:

115.
116.
117.
118.

Poesia
Poesia
Poesia
Poesia

40,
24,
25,
12,

v. 1-2 (ed. Nichols et al. 1962: 156).

Lancan folhon bosc e jarric, v. 6-7 (ibid.: 107).
v. 1-4 (ed. Riquer 1975: II, 870).
Sa gaia semblansa, v. 13-20 (ibid.: III, 1389).

POESIES

377

Pos vezem de novel florir

pratz e vergiers reverdezir,
rius e fontanas esclarzir,
auras e vens,
ben deu chascus lo joi jauzir
don es jauzens.119
Remarquem als tres primers versos el grup de tres mots, novel, reverdezir i esclarzir portadors de la idea de nou, novetat,
regeneraci, joventut, lluminositat, i, s clar, la bellesa; i,
al final de lestrofa, laltre grup tamb integrat per tres mots, joi,
jauzir i jauzens, amb la idea ben clara i explcita dalegria, com
a conseqncia de la resurrecci de la natura, de linici del cicle
vital, i per tant duna explosi joiosa de la vitalitat, la fecunditat,
lamor. Amor, joia, i joventut cal entendrels com prcticament
sinnims, o com tres valors inseparables, estretament units, com
diu ben clarament Guilhem de Peitieu:
Companho, farai un vers quer covinen,
et aurai mais de foudatz noi a de sen,
et er totz mesclayz damor e de joi e de joven.120
Bernat de Ventadorn diu tamb de manera ben clara que el
seu joi prov de la regeneraci de la natura:
Bel mes queu chan en aquel mes
can flor e folha vei parer
et au lo chan doutz pel defes
del rossinhol matin e ser.
Adoncs seschai queu aya jauzimen
dun joi verai en que mos cors saten
car eu sai be que per amor morrai.121
O del cant del rossinyol, que s equivalent:

119.
120.
121.

Poesia 11, v. 1-6 (ibid.: I, 121).

Poesia 3, v. 1-3 (ibid.: I,128).
Poesia 10, v. 1-7 (ed. Nichols et al. 1962: 68).

378

ANTONI VALLMANYA
Pel doutz chan quel rossinhols fai
la noih can me sui adormitz
revelh de joi totz esbitz
damor pensius e cossirans;
caisso es mos melhers mesters
que tostems ai joi volunters
et ab joi comensa mos chans.122

Creiem que s ben reveladora lestrofa segent de la Comtessa

de Dia:
Fin joi me donalegranssa
per queu chan plus gaiamen,
e no mo teing a pensanssa
ni a negun penssamen,
car sai que son a mon dan
fals lausengier e truan,
e lor mals diz non mesglaia,
anz en son dos tanz plus gaia.123
Fixem-nos que no faria sentit que tradussim el primer vers
fina alegria em dna alegria. Seria una redundncia totalment
antipotica i mancada de sentit. Fin joi ha dsser, en aquest
cas, sinnim de finamor, de lamor corts: La fina amor em
dna alegria. La trobairitz planteja en aquesta estrofa, i en
tot el poema, loposici entre dues morals, la de lamor corts,
fina amor, o fin joi, duna banda, envers la moral social o convencional, representada al poema pels gelosos i els lausengiers
maldients.
Remarquem el mot revelh, em desperto, que comporta
igualment la idea duna nova vida, dun nou comenar. Lalegria,
associada amb la renovaci de la natura i lamor, s tamb ben
manifesta a Can la verz folha sespan del mateix Ventadorn, ja
citada ms amunt. O tamb en aquesta altra composici:

122.
123.

Poesia 33, v. 1-7 (ibid.: 138).

Poesia 5, v. 1-8 (ed. Riquer 1975: II, 796).

POESIES

379

Can lerba fresch elh folha par

e la flors boton el verjan
el rossinhols autet e clar
leva sa votz e mou so chan,
joi ai de lui e joi ai de la flor
e joi de me e de midons major.
Daus totas partz sui de joi claus e sens,
mas sel es jois que totz autres jois vens.124
A part del mot joi, cal remarcar tamb ladjectiu fresch per
tal com s tamb un sinnim de nou o jove, aix com el verb par,
portador, igualment, de la idea de naixement o renaixement, i, per
tant, de joventut, de cosa novella.
Vegeu tamb de Ventadorn aquesta idea a Can lo boschatges
es floritz, Can par la flors jostal vert folh i Can vei la flor, lerba
e la folha, citats ms amunt. Per aix Jordi de Sant Jordi comena
la seva poesia Los enuigs amb el vers Enuig, enemich de jovent
(ed. Riquer & Badia 1984: 246), perqu lenuig s un sentiment saturnal, oposat a la joventut i a lestat dnim propi daquest perode
vital, propens a lamor. Aix mateix, com ja hem vist, un altre terme
recurrent s el mot vert (verd; que Levy 1966: 281, tradueix vert;
joyeux) i els seus derivats, verdura, verdors, verdor, verz, verdeja, reverdir,
reverdezir, com a sinnims de tot el camp semntic de regeneraci,
renaixement, nou, novell, alegria, etc.; s a dir, un temps nou.
Aquesta preocupaci temporal, pel mudament del temps envers
una regeneraci, s tamb ben explcita a Lo tems vai e ven e vire,
en qu Bernat de Ventadorn es lamenta que aquesta regeneraci de
la natura no es projecti damunt seu. s a dir, el seu esperit roman
hivernal, mort, sense vida, saturnal, i, per tant, mancat damor, o,
dit duna altra manera, mancat de correspondncia amorosa:
Lo tems vai e ven e vire
per jorns, per mes e per ans,
et eu, las, non sai que dire,
cades es us mos talans.
Ades es us e nos muda,
cunan volh en ai volguda
don anc non aic jauzimen.125

124.
125.

Bernat de Ventadorn, 39, v. 1-8 (ed. Nichols et al. 1962: 153).

Poesia 30, v. 1-7 (ibid.: 129).

380

ANTONI VALLMANYA

La identificaci entre amor i joven crec que tamb s ben

clara en el conjunt de paradoxes que integren el conegut poema
de Guilhem de Peitieu:
Farai un vers de dreit nien:
non er de mi ni dautra gen,
non er damor ni de joven.126
Els dos termes es poden prendre perfectament com a sinnims. Aquests versos ens indiquen que, fins i tot abans del primer
trobador conegut, aquest era el tema principal de la poesia trobadoresca, ja que el trobador adverteix lauditori que no parlar
dall que hom espera. La idea de nou s tamb explcita en
aquests versos dArnaut Daniel:
Autet e bas entrels prims fuoills,
son nou de flors els rams li renc.127
El mateix Arnaut Daniel descriu el cos de la dama com a
gai, grailet e nou, alegre, grcil i nou (s a dir, jove) (En cest
sonet coinde leri, v. 20). Vegem tamb com sexpressa Peire Bremon Ricas Novas:
Tant fort magrat del termini novel
per lo dolz joi en que Amors ma mes,
que tot qant fatz ni dic mes bon e bel,
e vuoil cantar a guisa de cortes,
car no mes bel cab lausengier contenda.128
Arnaut de Maruelh relaciona la regeneraci de la natura amb
lamor, o dit duna altra manera, Primavera i Dama. Remarquem
els mots que parlen, explcitament o implcita, de renaixement,
renovaci, principi, joventut i alegria, aix com lallusi a la dama
mitjanant el mot amor:

126.
127.
128.

Poesia 7, v. 1-3 (ed. Riquer 1975: I, 115).

Poesia 5, v. 1-2 (ibid.: II, 621).
Poesia 18, v. 1-5 (ibid.: III, 1285).

POESIES

381

Belh mes quan lo vens malena

en abril ans quentre mais,
e tota la nueg serena
chantal rossinhols el jais;
quecx auzel en son lenguatge,
per la frescor del mati,
van menan joi dagradatge,
com quecx ab sa par saizi.
E pus tota res terrena
salegra quan fuelha nais,
nom puesc mudar nom sovena
dun amor per quieu sui jais;
per nature e per uzatge
me ve quieu vas joi macli,
lai quan fai lo dous auratge
quem reve lo cor aissi.129
Aquests valors (jovn, joi), possiblement heretats de les festes
de maig, o les festes de primavera precristianes, el comenament
de lany, els trobem de seguida associats amb el valor potser essencial de lamor corts, la cortesia:
Tant mabelis joys et amors e chans
et alegrier, deport e cortezia.130
Lamor corts participa, doncs, juntament amb el vulgus,
dun mateix bagatge tradicional potic com, uns mateixos valors
comuns, per introduts en un marc aristocrtic i refinat, que el
diferenciava del popular i el vulgar (tot all que no s corts).
La cortesia i la mesura (la contenci) serien els valors refinats
i aristocrtics diferenciadors. I, dins el marc de la cortesia, i la
mesura, noms hi t cabuda la bellesa i la bondat. La bellesa s
en primer lloc la dama, associada, com ho s sempre la bellesa,
amb la llum (la clartatz), i, naturalment, amb tot el marc que
lenvolta, constitut per aquests valors que hem esmentat. No crec

129.
130.

Poesia 10, v. 1-16 (ibid.: II, 657).

Berenguer de Palou, poesia 11, v. 1-2 (ibid.: I, 307).

382

ANTONI VALLMANYA

que calgui resseguir aquest aspecte. En qualsevol cas, queda ben

clar en aquesta primera estrofa del sirvents de Peire Bremon
Ricas Novas contra Sordel, darrerament copiada. I, com abans
hem vist en la Comtessa de Dia, sn valors contraris als que
comporten els mots lausengier, gels o vils. Que, bviament, cal
situar dins lmbit oposat al de la bellesa, s a dir, lmbit propi
de la lletjor: tot all que s vell, degradat, lvol gent, la
folla gent,131 els malvolents, lescur temps, aix com els vilans,
els truans, etc.:
Mout menojet ogan lo coindetz mes
don lescur temps sadousse sesclarzis,
el rossignols, qe sol esser cortes,
mes tant vilas qa pauc no ma aucis.132
Tot all que no s regenerat amb la natura queda situat dins
una naturalesa degradada. Vegem encara aquest altre exemple, en
qu tamb crec que queda clara loposici duna societat jove, alegre i cortesa, nova i regenerada, fresca com una nova primavera
(la de lamor corts), enfront dun altre grup social, la societat
convencional, lvol gens: prfida, caduca i deteriorada:
Ges per lavol gens savaia
cui desplatz jois e jovens,
ni per los mieus malvolens
que van mos mals encercan
no man mon joi amerman.133
El tpic, per, pot sser capgirat, com tamb hem vist que
ho era el tpic de la identitat primavera-amor. Igualment, el trobador pot, paradoxalment, regenerar-se en ple hivern. Torna a
sser altra vegada el tema de la superioritat de la dama damunt
la natura; encara que sigui hivern, la regeneraci de la natura
humana s possible grcies a lamor de la dama:

131. Guilhem de Peitieu, Farai un vers, pos mi sonelh, v. 24 (ibid.: I, 135).

132. Gaucelm Faidit, poesia 40, Mout menojet ogan lo coindetz mes, v. 1-4
(ibid.: II, 764).
133. Uc de Sant Circ, poesia 1, Aissi cum es coinda e gaia, v. 45-49 (ibid.:
III, 1345).

POESIES

383

Neus ni gels ni plueja ni fanh

nom tollon deport ni solatz,
que lescurs temps mi par clartatz
pel novel joi en que refranh;
que joves dona ma conques.134
Bertran de Born lo filhs projecta el tpic damunt el terreny
poltic, en contra de Joan Sense Terra:
Quan vei lo temps renovelar,
e pareis la fuolha e la flors,
mi dona ardimen Amors
e cor e saber de chantar.135
En aquest cas es promou una regeneraci poltica, social i territorial. Per, tornant ara a les similituds i diferncies entre el locus
amoenus de les noves i el de lamor corts, veiem que, malgrat les
diferncies, en darrer terme el resultat s el mateix: la identificaci
de la dona amb la naturalesa, i aix vol dir la identificaci de la
dona amb el mn sensible i la fecunditat.
El locus amoenus o jard el trobem tamb com un veritable
parads recuperat. Gaucelm Faidit canta el seu paisatge domstic
retrobat; una natura idllica oposada a la natura extica, agressiva
i hostil que ha conegut en el seu viatge al Prxim Orient:
Ar hai dreg de chantar,
pos vei joi e deportz,
solatz e domnejar,
qar zo es vostracortz;
e las fontz el riu clar
fan mal cor alegranza,
prat e vergier, qar tot mes gen,
qera non dopti mar ni ven
garbi, maistre ni ponen,
ni ma naus nom balanza,
ni nom fai mais doptansa
galea ni corsier corren.136

134.
135.
136.

Peire Vidal, poesia 30, v. 1-5 (ibid.: II, 911).

Poesia 1, v. 1-4 (ibid.: II, 952).
Poesia 19, Del gran golfe de mar, v. 25-36 (ibid.: II, 779).

384

ANTONI VALLMANYA

Aix mateix, no oblidem que al Parads, a ms de larbre del

b i del mal, hi ha un altre arbre, el de la vida, el de la immortalitat, aquell que Adam i Eva desconeixien, per que haurien
pogut descobrir un cop van haver menjat fruita de larbre del
coneixement. Per aix, desprs de la caiguda, Jahveh Du el va
fer protegir, per tal que lhome no hi acceds:137
En els mites del parads perdut o de la recerca del parads,
larbre de la vida pot sser tamb una planta (com s el cas del
Gilgamesh) o una flor, com sovint s aix en les rondalles; una
planta o una flor que cal collir. Tant luna com laltra, iconogrficament, va associada amb una dona, antigament representada nua,
que la sost amb les mans, o li surt el vegetal dels genitals, o flors
de la boca: lherona dalgunes rondalles, la Flora de La Primavera, de Botticcelli (Uffizi).138 O la dama va carregada de flors, tot
escampant-ne, com lAura tamb de La Primavera de Botticcelli i
del Naixement de Venus (Uffizi). Una figura que ens recorda les
imatges dalgunes santes que escampen roses dun davantal (santa Elisabet dHongria o de Turngia; i, sembla que, per extensi,
tamb santa Elisabet de Portugal o del casal de Barcelona), o
dun braat (santa Teresa de Lisieux); i cal, aix mateix, recordar
lassociaci de les roses amb santa Rita de Cssia, les quals, un
cop benedes, gaudeixen de propietats miraculoses ben conegudes
encara avui dia.139
Recordem que en la llegenda de la santa que vessa roses del
davantal, les flors sn inicialment rosegons de pa que la santa duu
als pobres damagat del cunyat, el qual li ho t prohibit. I s al
requeriment daquest, en el sentit de fer-li descobrir el que duu
amagat, que ella menteix piadosament, dient que sn roses, i el
cereal, regressivament, es torna flor. En aquesta llegenda, la relaci dna-vegetaci-fecunditat-nutrici queda ben clara: flor-cereal,
Flora-Ceres. Oposada a la figura masculina, el cunyat en aquest
cas (crec que en alguna versi s el marit), figura hostil a la hu-

137. Vet aqu que lhome sha tornat com un de nosaltres, coneixedor del b i del
mal! Que ara no estengui la m i no abasti tamb de larbre de la vida i en mengi i visqui
sempre! I Jahveh Du lexpuls del Jard dEdn, perqu conres la terra don havia estat
tret. Bandej lhome i pos a sol ixent del jard dEdn els querubins i la fora de lespasa
resplendent que brandaven per guardar el cam de larbre de la vida (Gnesi, 3, 22-24).
138. la bella bocca, angelica, di perle/ piena, e di rose, e di dolce parole
(Petrarca, sonet 200, v. 10-11).
139. Vegeu Rau 1958: III, 417-421, 1262, 1153, respectivament.

POESIES

385

manitat, que impedeix a la dona-vegetaci que nodreixi els homes,

talment com un Hades que ret Persfone.
De manera que lobjectiu, explcit o implcit, tant de la poesia narrativa com de la poesia lrica s el mateix: assolir la vida,
la immortalitat, la regeneraci, letern joven (aquest valor tant
preuat pels trobadors), lamor, la joia, el parads. Recordem, aix
mateix, que el viatge inicitic del qual deriven lestructura i els
motius de les noves, tenen com a objectiu la mort i la resurrecci
del novici, i que, com hem dit ms amunt, Jung interpreta aquest
mite com un retorn a lter matern i un nou naixement (Jung
1982a: 220 i s.; 1982b: 142 i s.).
Aix doncs, malgrat les diferncies aparents, el locus amoenus
de les noves i el de la lrica trobadoresca ens condueixen a un
sol i nic tema, potser el tema eix de tota producci miticoartstica i, per tant, del neguit hum: la prdua i la recuperaci del
parads perdut.

Continutat del jard en les noves, desaparici progressiva

en la lrica
Ara b, mentre, a la poesia narrativa, el jard s, generalment,
present fins al segle XV, especialment a les noves rimades,140 en
canvi, a la poesia lrica, el tpic del locus amoenus, de la resurrecci de la natura, es va aprimant fins a desaparixer. En alguns
casos queda redut de tal manera que ja no sabem si inclourel
dins el recompte o no. Com, per exemple, aquest exordi de Bernat de Venzac: Lanquan cort la doussa bia/ el gens terminis
maonda,/ no vuelh mos chans se resconda (v. 1-3; Riquer 1975:
III, 1333).
nicament sembla que la pastorella, com les noves, mantingui el locus amoenus; i no pas sempre. Cerver, en qui aquest
tpic s molt poc present dins la seva extensa producci, ofereix,
en canvi, aquesta escena en una pastorella:

140. No ho s en absolut en Flamenca, obra del segle xiii; de la qual podem dir
que el jard s substitut per la torre, dins la qual el marit gels t tancada Flamenca.
Remarquem, novament, el mite de la dona jove tancada. Ja hem parlat de la identitat
jard-torre-fortalesa-ciutat. Recordem, aix mateix, que el jard on es troba custodiada
la rosa de Le Roman de la rose es transforma al final en una fortalesa.

386

ANTONI VALLMANYA
Entre Lrida e Belvs,
prs dun riu, entre dos jards,
vi, ab una pastorela,
un pastor vestit de terls;
e jagren, entre flors de lis,
baysn sotz lerba novela.141

En aquest gnere, pel fet que el poeta s itinerant, el locus

amoenus es diferencia del seu espai de procedncia, i la situaci
s exactament la mateixa que a les noves. Noms que ara tant el
verger com la seva propietria semblen haver perdut aquella aura
divina o quasi divina que solen tenir les dames de les noves. La
pastorella s sempre ms terrenal, i el verger sembla haver pres
simplement la funci del decorat realista propi duna pastora,
sense que aquesta prengui cap dimensi de nimfa.
Per tampoc no s que en totes les pastorelles sigui present
la descripci del paisatge. Aix, a la segent, nmero 88, del mateix
Cerver, el trobador es desinteressa completament de la vegetaci,
i en les dues segents la descriu de manera molt sumria:
En may, can, per la calor,
val mays cendatz que pena,
e contra lausenjador
amor<s> son dart empena,
trobey un pastor, seyn
erb en un camp davena.142
Pres dun jard encontrey, laltre dia
una nina que paonetz guardava.143
El mateix passa amb les pastorelles 49 i 51 de Guiraut Riquier
(ed. Riquer 1975: III, 1624, 1628). Aix tampoc no vol dir que la
referncia a la natura desaparegui totalment. Hi ha allusions a
la pluja, al vent, a laura, a les estacions,144 referncies al maig, a
labril, a lhivern, etc., per aquelles enlluernadores descripcions

141. Poesia 87, v. 1-6 (ed. Coromines 1988:

142. Poesia 89, v. 1-6 (ed. Coromines 1988:
143. Poesia 90, v. 1-2 (ed. Coromines 1988:
144. Un vers farai dels quatre temps del an,
1988: II, 291).

II, 156).
II, 167).
II, 180).
Cerver, poesia 111 (ed. Coromines

POESIES

387

de la natura que en els trobadors del segle XII ocupaven tota

la primera estrofa, i, en alguns casos, sestenien tamb fins a la
segona, podem dir que prcticament desapareixen en arribar a
la segona meitat del segle XIII. Dit duna altra manera, si b hi
podem trobar referncies a algun fenomen natural, vegetal o no,
no hi ha cap escenari que puguem identificar com a jard, sigui
privat i tancat (noves), sigui obert i universal (lrica).
Si fem una mostra daquest procs de reducci i desaparici del jard, servint-nos de lantologia de Mart de Riquer, Los
trovadores (1975), que aplega 370 composicions, distribudes cronolgicament en tres volums, i, excloent-ne les vuit composicions
annimes incloses al final del tercer volum, per tal com sn de
dataci incerta, ens queden 362 composicions, en les quals hi ha
la presncia de la naturalesa (locus amoenus) a lexordi dunes 40
al primer volum; 23, al segon volum, i 7, al volum tercer (entre
les vuit poesies annimes, en podem comptar dues que ofereixen
el tpic esmentat).145
Sembla clar que aquest tpic va desapareixent, i que s molt
ms present al segle XII, que no pas al XIII, sobretot a partir de
la segona meitat daquest darrer segle. Aix mateix, si comparem
lobra de dos trobadors com Bernat de Ventadorn (1147-1170) i
Cerver de Girona, que visqu cent anys ms tard (1259-1285),
tenim que de 45 poesies del trobador llemos, hi ha 16 exordis
amb la retrica de la naturalesa vegetal, mentre que en les 114
composicions lriques de Cerver de Girona narribem a comptar
noms 5. Tant en un cas com en laltre, hi ha una lleugera fluctuaci, perqu, com ja he dit abans, he dubtat dincloure algunes
composicions pel fet que la referncia a la natura sembla excessivament minsa. En general, tamb, he cercat sobretot lexpressi
vegetal de la natura i he negligit els casos en qu es feia solament
referncia al cant o el vol dun ocell, als elements en alguna de les
seves quatre expressions, o a les estacions. Per crec que aquesta
variaci no altera sensiblement el resultat de la informaci.
I, en la poesia catalana dels segles XIV i XV, aquest tpic podem
dir que s totalment absent. No el trobem al Canoneret de Ripoll.
La presncia de la natura vegetal queda reduda a algunes figures

145. El recompte no s sempre exacte, ja que en algunes composicions, quan

la referncia a la natura esdev molt prima, he dubtat i, en algun cas, no lhe tinguda
en compte, perqu he estat especialment atent a la natura vegetal. Per crec que lerror
s mnim i que no destrueix el valor de lanlisi.

388

ANTONI VALLMANYA

comparatives, que tenen tot laspecte daforismes.146 En qualsevol

cas, no sn jardins o lexaltaci duna natura vegetal ressurgent.
No trobem tampoc el tpic en cap de les poesies de Gilabert de
Prixida. Andreu Febrer el recupera una sola vegada a la poesia
nmero X, Combas e valhs, puigs, muntanyes e colhs, feta a
imitaci dArnaut Daniel i Raimbaut dAurenga (ed. Riquer 1951:
44-45). Jordi de Sant Jordi inicia la seva Passio amoris amb els dos
primers versos de la can XXVI de Guillem de Bergued (ed. Riquer
1971: II, 219), Cant vey li temps camgar enbrunusir,/ que non aug
chant dauzelh, voltes ne lay (ed. Riquer & Badia 1984: 270), que,
tamb, ens recorda els primers versos de la poesia 42 de Bernat de
Ventadorn i la 3a de Cercamon, citades ms amunt. Aquest s lnic
ress daquest tpic trobadoresc en Jordi de Sant Jordi, i com veiem
sense referncia explcita a la vegetaci. Aix mateix, la presncia
daquest escenari debilitat sexplica perqu la Passio amoris s un
poema collectiu, o poema amb citacions daltres autors. Guillem
de Masdovelles ens retorna, igualment, al tpic trobadoresc en un
dels seus poemes, amb referncia tamb als jorns caresmals, com
en els millors temps de la lrica de lamor corts:
Pus li prat sn de verdura guarnit,
E li auzell guay e-z anamorat,
E-z eysamen tuyt larbre boronat,
Per qu seran dins breu de temps florit,
Ffaray cansso per vos, quets la plus guaya,
Jatz que siam en los jorns caresmals,
Quel sevays glots, car sen vay le carnals,
No pot xentar, ans per tristor sesmaya.147
El mateix fa Llus Icart tamb en una sola de les seves composicions lriques:
Eras quant vey dels brots tombar la flor,
la flor pel frug, que naix ab manta fulha,
ffulha del ram, e pels camps lerba brulha,
brulha nyssi, don nays dins en mon cor
us fis volers qui tots vicis ne bota.148

146. Lola Badia (1983: 82) arriba a comptar noms sis exemples daquestes figures.
147. Poesia 47, v. 1-8 (ed. Aramon 1938: 68-69).
148. Poesia I, v. 1-5 (ed. Molas 1967: 242).

POESIES

389

I recordem la can de Pardo, ms amunt esmentada, de difcil

dataci.
En veure que Antoni Vallmanya sens mostra ja fora impregnat
de la nova sensibilitat renaixentista (individualisme, preocupaci
per la fama, orgull per lobra prpia, voluntat dinnovar, lector
de Dante, Petrarca i Boccaccio, erudit sobre els personatges de
lAntiguitat, s duna llengua llatinitzant: hiprbatons, ablatius absoluts, neologismes, etc.) potser esperarem tamb un ressorgiment
de la vegetaci; en canvi, constatem que la natura hi s totalment
absent. Aix mateix podrem concloure que Vallmanya era, de fet,
un esperit superficial, sensible nicament als aspectes trivials duna
moda; un poeta que no s encara modern. Per aquesta absncia
de la natura vegetal tamb s absent en autors de sensibilitat profundament moderna com Ausis Marc i lannim del Curial.
En lintrovertit, espiritual, turmentat, existencialista i expressionista Ausis Marc, tan poc interessat pel mn fsic, sembla que
no cal esperar trobar-hi la ms lleu referncia a qualsevol forma de
paisatge, ja no diguem la descripci dun jard. La natura vegetal
noms apareix en la forma de lassociaci del lliri amb la dama
i en un parell de smils: S com decau la rama e lo pom,/ si la
rael de larbre hom tallava,/ ffallirem ns, puys lo quens sost
fall,149 Fulles e flors vull dun fust sech;150 que podem comparar
amb aquest vers del trobador Alegret: Qanc albres secs flor ni
frugz non redec.151 Fora daquests casos, quan la natura apareix,
pren laspecte apocalptic dels elements desfermats:
S com la mar se plany greument e crida
com dos forts vents la baten egualment,
hu de levant e altre de ponent,
e dura tant fins lun vent jaquida
sa fora gran per lo ms poders,
dos grans desigs han combatut ma pensa,
mas lo voler vers hu seguir dispena;
yol vos publich: amar dretament vs.152

149. Poesia
1952: II, 95).
150. Poesia
151. Poesia
152. Poesia
II, 14-15).

XXVI, Yo crit lo b sin algun loch lo s, v. 51-53 (ed. Bohigas

CXXVII, A Du siau, vs, mon delit, v. 391 (ibid.: V, 150).
17, 2, Ara pareisson llarbre sec, v. 13 (ed. Riquer 1975: I, 238).
IV, Ax com cell qui desija vianda, v. 9-16 (ed. Bohigas 1952:

390

ANTONI VALLMANYA
Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit quespandeix ses tenebres;
pochs animals no cloen les palpebres,
e los malalts crexen de llur dolor.153
S con los puigs poran fugir al vent.154
Bm maravell com layre no saltera,
e com lo foch per fexuch pes no cau,
e com nos mou la que fexuga jau
ffermant son loch en la pus alta spera.155
Lo mn finit, lo sol e luna y signes
no correran per lo cel, ne planetes;
per ops daquell los ha Du fets e fetes,
y, l defallint, cessen llurs fets insignes.156

Res a veure amb lescenari trobadoresc. Ausis Marc ens

transporta i aix quan ho fa als elements descontrolats i les
infinites dimensions csmiques. Igualment, el cant dels ocells
trobadorescos lhem trobat substitut una sola vegada pel crit
o el lament de grans mamfers salvatges a lpoca de zel i ocells
ms aviat inquietants. Al final, en un efecte inesperat de contrast,
ens treu el clssic rossinyol:
Lo temps s tal que tot animal brut
requer amor, casc trobant son par;
lo cervo brau sent en lo bosch bramar,
e son fr bram per dol cant s tengut;
agrons e corps han melodia tanta
que llur semblant, delitant, enamora;
lo rossinyol de tal cas sentrenyora,
si lo seu cant sanamorada spanta.157
s, sens dubte, lexpressi duna nova sensibilitat. Lestrofa
ens fa pensar en la clebre Balada de la garsa i lesmerla de Ros

153.
154.
155.
156.
III,148-149).
157.

Poesia XXVIII, v. 1-4 (ibid.: II, 100).

Poesia XXXIV, Tots los desigs escampats en lo mn, v. 5 (ibid.: II, 116).
Poesia XLVII, v. 1-4 (ibid.: III, 9).
Poesia LXXXVII, Tot entenent amador mi entengua, v. 331-334 (ibid.:
Poesia LXIV, v. 1-8 (ibid.: III, 65).

POESIES

391

de Corella. I no podem pas negar que aqu hi tenim una manifestaci diferent de la naturalesa. Per, no oblidem que el nostre
objectiu no s ben b resseguir la presncia de la natura en la
poesia catalana medieval, sin el jard. I daix no hi ha res de
res en Ausis Marc. I ja he dit que tampoc res de paisatge vegetal
en el Curial, i, si no tems que la memria em fes errar, diria
que tampoc en Joanot Martorell ni en Jaume Roig.
Petrarca descompon el tpic trobadoresc i lintegra de manera
enlluernadora dins de tot el poema, establint parallelismes entre
la vegetaci o els diversos elements naturals i la dama, duna
manera que ens sembla del tot nova:
Larbor gentil che forte amai moltanni,
mentre i bei rami non mebber a sdegno
fiorir faceva il mio debile ingegno
a la sua ombra, e crescer negli affanni.158
A la dolce ombra de le belle frondi
corsi fuggendo un dispietato lume
che nfin qua gi mardea dal terzo cielo;
e disgombrava gi di neve i poggi
laura amorosa che rinova il tempo,
e forian per le piagge lerbe e i rami.
Non vide il mondo s leggiadri rami,
n mosse il vento mai s verdi frondi
come a me si mostrar quel primo tempo;
[...]
Un lauro mi difese allor dal cielo,
onde pi volte vago de bei rami
da po son gito per selve e per poggi;
n gi mai ritrovai tronco n frondi
tanto onorate dal superno lume
che non mutasser qualitate a tempo.
[...]

158.

Sonet 60, v. 1-4 (ed. Bezzola 1976: 178).

392

ANTONI VALLMANYA
Selve, sassi, campagne, fiumi e poggi,
quanto creato, vince e cangia il tempo;
ondio cheggio perdono a queste frondi,
rivolgendo poi moltanni il cielo
fuggir disposi glinvescati rami
tosto chincominciai di veder lume.159

En la poesia de Petrarca, doncs, la natura vegetal no desapareix pas,

o potser seria millor dir que el poeta la recupera i la reestructura
de manera que constitueix un teixit indestriable de la dama i el
poeta, fins al punt dsser humanitzada. s a dir, no s tant un
escenari, un jard on la dama resideix encara que a estones
tamb s aix, sin una veritable epifania daquesta:
Una candida cerva sopra lerba
verde mapparve, con duo corna doro,
fra due riviere, allombra dun alloro,
levando l sole a la stagione acerba.160
O, com hem dit, quelcom en qu el poeta veu reflectida la seva
dama i amb qui li s possible de comunicar-se.
Lieti fiori e felici, e ben nate erbe
che madonna pensando premer sle;
piaggia chascolti sue dolci parole,
e del bel piede alcun vestigio serbe;
schietti arboscelli, e verdi frondi acerbe,
amorosette e pallide viole;
ombrose selve, ove percote il sole
che vi fa co suoi raggi alte e superbe;
o soave contrada, o puro fiume
che bagni il suo bel viso e gli occhi chiari
e prendi qualit dal vivo lume;

159.
160.

Sextina 142, v. 1-9, 13-18, 25-30 (ibid.: 305-306).

Sonet 190, v. 1-4 (ibid.: 355).

POESIES

393

quanto vinvidio gli atti onesti e cari!

Non fia in voi scoglio omai che per costume
darder co la mia fiamma non impari.161

La desaparici del paisatge a la literatura de la baixa edat

mitjana
Jacob Burckhardt (1992: 260-268), en tractar del desvetllament
de la sensibilitat humana envers la natura en els renaixentistes, t en
compte el tpic trobadoresc, per destaca que el paisatge en aquests
poemes no t fons; cosa que tamb dir del paisatge dAriosto. Aix
mateix, queda clar en la seva exposici que la presncia del paisatge desprs dels trobadors s escassssima. Afirma que les mostres
a lantiguitat clssica sn tamb escasses, i que lobservaci de la
natura va ocupar sempre un lloc limitat i subordinat. En canvi,
constata que, al mn germnic, la natura s molt ms present grcies a la importncia que aquesta tenia en les religions precristianes
associades amb la veneraci de la natura. Seria el cristianisme qui
hauria batallat per desprestigiar i, tant com fos possible, esborrar
la presncia daquest mn demonac en les obres dart. Batalla que
segurament va guanyar ms fcilment a lEuropa mediterrnia que
no pas a lEuropa del nord. s a dir, lart septentrional hauria estat
ms realista que no pas lart meridional (referncia a Drer). Remarca
la sensibilitat dels renaixentistes italians, des de Dante, envers aquest
entorn hum, que ha quedat manifest per llur actitud contemplativa
davant la natura. Per reconeix que aquesta sensibilitat va sser
ms notable i evident en llur actitud personal, llur resposta vital i
immediata a la naturalesa, que no pas en lexpressi literria. Parlant
de Petrarca diu que se li faria una gran injustcia si de les seves
descripcions de paisatges naturals, encara dbils i incipients, dedussim que era mancat de sensibilitat envers la natura (p. 262). I es
veu obligat a esmentar lAretino, per desgrcia, como el primero
en pintar con palabras precisas el magnfico efecto de los juegos
de luces y de nubes en un momento de crepsculo (p. 268). Aix
fou en una data tan tardana com el 1544, en una carta a Tiziano
(Lettere pittoriche, III, 36).
Carl Gustav Jung (1982: 99-100), que comparteix amb el Cristianisme el mateix horror envers la naturalesa (s a dir, el mn dels

161.

Sonet 162 (ibid.: 327).

394

ANTONI VALLMANYA

sentits o mn sensual), planteja, com Jacob Burckhard, aquest

allunyament de la natura com una conseqncia de linevitable
distanciament del mn fsic en els orgens del cristianisme, tot
fugint de les religions que sacralitzaven la naturalesa, i tancantse al mn fsic, a fi dobrir-se a una nova espiritualitat netament
interna:
Hay que huir del mundo y su belleza, no slo a causa de
su vanidad y fugacidad sino porque el amor a la creacion
pronto hace del hombre su esclavo, como dice san Agustn
(Conf, X, 6): los hombres se someten por amor a las cosas
creadas, y los sometidos no pueden juzgar. Es verdad que
deba creerse que es possible amar algo, es decir, adoptar
una actitud positiva con respecto a algo sin entregarse sin
voluntad a ese objeto y aun sin perder as el juicio racional. Pero Agustn conoce a los hombres de su poca y sabe,
adems, cunta divinidad y omnipotencia divina se encierra
en la belleza del mundo.
Pues t sola, oh diosa, riges la marcha del universo. Sin ti
no penetra en las regiones de la luz ninguna criatura mortal.
Sin ti no surge en el mundo nada gozoso, ni amable.
As canta Lucrecio al alma Venus como principio que todo
lo gobierna. A un daimon semejante hllase entregado impotente el hombre si no extirpa de raz y categricamente
esta influencia seductora. Trtase, no slo de la sensualidad
y de la seduccin esttica, sin tambin y esto es lo decisivo del paganismo y de su vinculacin religiosa con la
naturaleza. Porque en las criaturas moran dioses, a stos se
halla sometido el hombre, y por tal razn ha de apartarse
siempre de aqullas, para no ser totalmente subyugado por
su poder. [...] Si logra huir del mundo exterior, el hombre
puede edificar en su interior un mundo espiritual que resista los asaltos de las impresiones de los sentidos. La lucha
contra el mundo sensible hara posible la gestacin de un
pensamiento independiente de las cosas externas. El hombre
adquirira aquella autonoma de la idea que es capaz de resistir a la impresin esttica, de suerte que el pensamiento
ya no estara encadenado al efecto emocional de la impresin, sino que al principio lograra sostenerse contra l y
luego hasta podra elevarse a la observacin reflexiva. Ello

POESIES

395

le permite estar en condiciones de ubicarse en una posicin

nueva e independiente con respecto a la naturaleza, seguir
edificando sobre aquellos cimientos echados por el espritu
antiguo y reanudar con la naturaleza las relaciones abandonadas por el apartamiento cristiano del mundo. En el plano
recin conquistado, se produce entonces una unin con el
mundo y la naturaleza que, a diferencia de la actitud antigua, no incurri en la adoracin del objeto, sino que poda
observarlo reflexivamente. Como quiera que fuese, algo de
fervor religioso se verta en la atencin dedicada al objeto
de la naturaleza, y algo de la tica religiosa se imprima a la
veracidad y honestidad cientficas. Aunque en el Renacimiento
haba penetrado ya sensiblemente en el arte y en la filosofa
natural el antiguo sentimiento de la naturaleza, relegando, a
veces, a segundo trmino el principio cristiano, la autonoma
racional e intelectual recin conquistada se afianz permitiendo que el espritu penetrara en proporciones crecientes en
profundidades de la naturaleza difcilmente sospechadas en
pocas anteriores. Cuanto ms victoriosamente se iba configurando la penetracin y avance del nuevo espritu cientfico,
tanto ms se fue convirtiendo ste como suele sucederle
siempre al vencedor en cautivo de aquel mundo que l
haba conquistado (Jung 1982a: 99-100).
Curtius (1976: I, 140), que rastreja el tpic de la natura a la poesia
europea des dHomer, adverteix el mateix que Burckhardt: sant
Pau rebutja el culte a la natura, tot oposant Crist als elements
del mn (Epstola als de Colosses, 2, 8):
La poesa medieval tena demasiadas trabas para poder desplegar vitalmente este tpico, que haba heredado de la tarda
Antigedad pagana.
El mateix diu, si fa no fa, Ernst Bloch (1982: 44):
[Al Renaixement, la] natura sobre a la vista. A lEdat Mitjana era diablica, habitada per dimonis vils. En la pintura
bizantina, senfonsa en el no-res. No hi ha altra cosa que
els destins humans i un fons dor, sobre el qual hom no

396

ANTONI VALLMANYA
sap dir si s proper o lluny, si els personatges en formen
part o no.

Assenyala la lenta recuperaci de la natura des de Cimabue al

Renaixement, fins a arribar al panteisme de Giordano Bruno.
I encara podrem reproduir aquestes ratlles de Mircea Eliade
(1997: 27) on parla, de passada, sobre lactitud del cristianisme
envers la naturalesa:
El hombre moderno no est solamente enajenado de s mismo; tambin est enajenado de la naturaleza y, claro est, no
puede volver a una religin csmica, ya pasada de moda
en tiempos de los profetas y despus perseguida y suprimida
por los cristianos. Tampoco puede volver a una concepcin
romntica o buclica de la naturaleza. Pero la nostalgia de
una perdida solidaridad con la naturaleza sigue obsesionando
al hombre de Occidente.
s possible que lafirmaci que Burckhardt fa respecte a
lEuropa del nord, menys afectada per la doctrina cristiana que
no pas lEuropa mediterrnia, pugui sser tamb aplicada al fenomen de les cantigues damigo gallegoportugueses, en les quals
la naturalesa s quasi divinitzada, i mant amb la dona una funci dntima confidncia, duna manera que potser no trobarem,
dins la poesia occidental, res dequivalent fins al Romanticisme.
El carcter popular, precristi, daquestes composicions explicaria
aquesta presncia quasi sagrada de la natura, molt ms debilitada
en les regions europees ms prximes a Roma (almenys fins al
segle XVI). I aix mateix, ens demanem si aquesta can femenina
de tradici oral no connectaria dalguna manera amb cerimnies
femenines de fecunditat. La presncia freqent de laigua o de
larbre podria fer-ho pensar. Si fos aix, les lamentacions femenines
gallegoportugueses s que podrien sser considerades salvant totes les distncies com un tipus de lamentaci potica femenina,
sorgida dun context religis precristi, que arribaria a connectar
amb les lamentacions de la malmaridada i la malmonjada. Cal
tenir en compte que la monja no s la primera figura femenina
sagrada europea, sin que s hereva de les dones consagrades a
les antigues divinitats preromanes, i de les dones sotmeses a ritus diniciaci, aix com de les societats secretes femenines. Unes

POESIES

397

comunitats prehistriques, entorn de les quals i des de les quals

sorgia una poesia oral, que el poble deuria conservar encara en
els primers segles de ledat mitjana. Un bagatge potic que sens
dubte era conegut i aprofitat pels autors cultes. De tal manera
que la tradici del locus amoenus potser no lhaurem de cercar
nicament en la literatura llatina medieval tardana, sin tamb, i
potser sobretot, en la can popular. Sobre la pervivncia a ledat
mitjana de determinats aspectes dels misteris hellenstics, Mircea
Eliade (1959: 248) diu el segent:
Certains aspects de cette mystriosophie ont survcu mme
assez tard dans le Moyen ge. Finalement la doctrine entire
a t ranime, dans des cercles de letrs et de philosophes,
par la redcouverte du noplatonisme dans lItalie de la Renaissance.
Un procs curiosament parallel al que hem comentat a propsit de la naturalesa. Aix mateix, parlant de les societats secretes
primitives, diu (Eliade 1957: 248-249; la cursiva s meva):
Cest la raison pour laquelle linitiation aux socits secrtes
ressemble tellement aux rites iniciatiques de pubert: on rencontre les mmes preuves, les mmes symboles de mort et
resurrection, la mme rvlation dune doctrine traditionnelle
e secrte [...] le monde change, mme chez les primitifs, et
certaines traditions ancestrales risquent de saltrer; pour viter
la dtrioration, les doctrines sont de plus en plus scelles de
secret. Cest le phnomne bien connu de loccultation dune
doctrine lorsque la socit qui la conservait est en train de
se transformer radicalement. Le mme phnomne sest vrifi
en Europe, aprs la christianisation de la socit urbaine:
les traditions religieuses pr-chrtiennes se sont conserves,
camoufles ou superficiellement christianises, dans les campagnes, mais surtout elles ont t occultes dans les cercles
ferms de sorciers.
Eliade remarca, aix mateix, la importncia i la ritualitzaci
de determinades feines femenins, durant llur perode de segregaci en manifestar-se la primera menstruaci, sobretot filar i teixir,
exercicis que sn associats amb la Lluna, deessa del dest i gran

398

ANTONI VALLMANYA

filadora i teixidora de les existncies humanes. La feina s nocturna, i cal realitzar-la lluny de la llum del sol i en secret. Les
instructores a les quals les novcies solen anomenar mares els
ensenyen, juntament amb lart de filar i de teixir, les danses i les
canons rituals femenines, la majoria de carcter ertic i fins i tot
obscenes. Bref, il existe une solidarit secrte entre les initiations
fminines, le filage et la sexualit (Eliade 1957: 259-261). Hom
pensa, s clar, en les canons de filar i en moltes de les canons
femenines populars (Eliade 1959: 171-180, 237-238).
De tal manera que potser podrem concloure que, a ledat mitjana, com ms culta sigui la poesia medieval, com ms avanada
en el temps, en el seu progrs, ms distanciada queda del que seria
una de les seves arrels ms importants, la poesia oral tradicional,
la qual estaria intensament impregnada del culte a la naturalesa.
Una presncia que aniria debilitant-se i desapareixent lentament de
la lrica culta medieval, i sovint tamb, com a mnim en alguns
casos, de la narrativa en prosa. s a dir, com menys influncia
popular hi ha, tamb menys presncia de la naturalesa. Al llarg
del temps, ms shauria fet sentir la pressi de lEsglsia damunt
el poetes. Una pressi que el Renaixement comenaria a rectificar,
primer sobretot en la pintura, i que en la literatura no es faria
sentir duna manera notable fins al segle XVI.
Pel que fa a la literatura catalana, seria interessant de tenir
catalogades les referncies a la naturalesa en la seva expressi
vegetal, amena o no, fins a Verdaguer. Antoni Vallmanya, noms
al poema nmero V, el que justament ens ocupa, fa esment del
paisatge en laspecte de locus amoenus, com un espai tancat (i,
encara que els jardins siguin sempre tancats o hortus conclusus,
en aquesta mena de casos podem entendre-ho com a sinnim de
prohibit), quadrat i pur, ple docells cantaires, arbres i flors. I, s
clar, amb la donzella, sempre indispensable, com a senyora daquest
territori, com a reina de la naturalesa o mn dels sentits.

LA DAMA SENSE MERC, LA DAMA ORGULLOSA I LAMANT MRTIR

Ens ocuparem ara dels punts primer, quart, sis i set, s a
dir el motiu de la dama sense merc; les vnements pnibles
survenus dans la vie des narrateurs: o el motiu de lamant mrtir;
le ton sec et hautain de la dame, s a dir el motiu de la dama
orgullosa; i lattitude piteuse de lamant, que s novament el motiu

POESIES

399

de lamant mrtir. Els quatre van estretament units, sn indestriables:

una dama sense merc s, generalment sempre, una dama altiva;
i un galant que, malgrat la crueltat i laltivesa femenines, insisteix
en els seus requeriments, passa a ser, necessriament, un amant
piteux i li esdevenen inevitablement vnements pnibles, s a
dir que aquests dos darrers punts tracten el mateix motiu.162 De
manera que leix de tot plegat s la dama sense merc. I no ens
podem estar de mostrar-nos novament sorpresos que Pags pogus
afirmar que sense conixer el poema de Chartier lauditori catal
del segle XV no podia entendre de cap manera el contingut de
la poesia catalana daquest segle, quan justament la figura de la
dama sense merc, i, aix mateix, amb el terme merc, el trobem
dins la poesia dels trobadors des dels mateixos orgens de lamor
corts, i no desapareix mai en cap moment. I la splica de merc
per part del poeta s un dels llocs comuns ms abundants, per
no dir el ms freqent de tota la lrica catalanooccitana. Chartier
no va fer res ms que convertir una frase de la tradici potica
trobadoresca en pseudnim (esdevingut nom propi dun personatge literari). I tamb veurem ms endavant que no fou pas ell
el primer a servir-se daquesta frase, que sintetitza un concepte
present en quasi totes les poesies amoroses sorgides del tronc
trobadoresc, i que ens porta a la figura de la nimfa del jard
primordial. Avantpassada remota, per directa, duna tradici que
va perdurar a ledat mitjana, continu al Renaixement, arrib al
romanticisme, on reb un tracte exquisit, refinat i pervers. Si s
que ho podem afirmar aix. En qualsevol cas, s que podem estar
dacord que des dels romntics el tema s reprs amb veritable
delectaci, i el passaren al segle XX amb el nom de femme fatale
i dona vampir o les vampiresses del cinema americ. Cal advertir,
aix mateix, que fou John Keats qui va fer clebre el nom literari
creat per Chartier.

El mot merc: la dama sense merc

El mot merc s usat ja des dels trobadors en el sentit de
pietat (DECLC, V, 602):

162. Cal recordar que lenamorat pot trobar-se adolorit per la mort de la seva
dama, com s el cas del poeta-narrador de la Belle Dame, a diferncia del galant del
poema de Vallmanya, que ho s pel rebuig de la seva.

400

ANTONI VALLMANYA
No abund menys, des de sempre, el lloc com de la merc,
favor o pietat de la dona requerida envers el seu galant o
enamorat: Domna, aytan tart crey queus auray conquiza/ con
us aynels conquer un leopart/ si umelitatz de vs e merc s
part/..., Cerver (21/ 43.18).

Dragonetti (1960: 82) linclou entre els termes trobadorescos

manllevats a les institucions feudals: s el vassall demanant merc a la
dama (Riquer 1975: I, 89). La frmula tcnica s clamar merc.163
PEIRE ROGIER:
Ai las! que plangz? Ja tem morir.
Que as? Am. E trop? Ieu hoc, tan
quen muer. Mors? Oc. Non potz guerir?
Ieu no. E cum? Tan suy iratz.
De que? De lieys, don sui aissos.
Sofre. Nom val. Clamal merces.
Sim fatz (...).164
RIGAUT DE BERBEZILH:
que si la cortz del Puoi e lo bobanz
e ladreitz pretz dels lials amadors
nom relevon, jamais non serai sors,
que deignesson per mi clamar merce
lai on prejars ni merces nom val re.165
Aquest poema de Rigaut de Berbezilh, que com sabem inspir
lobra mestra que coneixem amb el nom de Curial e Gelfa, repeteix
la paraula merc al mot rima del penltim vers de cada cobla.
PEIRE DALVERNHA:
Bernatz, so non es davinen
que domnas preyon; ans cove
com las prec e los clam merce.166

163. Vegeu DECLC, II, 729; Dragonetti 1960: 98. Com he fet anteriorment, poso
en cursiva els mots i les frases que illustren els exemples.
164. Poesia 4, Ges no puesc en bon vers fallir, v. 41-47 (ed. Riquer 1975:
I, 271).
165. Rigaut de Berbezilh, 2, Atressi con lorifanz, v. 7-11 (ibid.: I, 290).
166. Debat entre Peire dAlvernha i Bernat de Ventadorn, Amics Bernatz de
Ventadorn, v. 29-31 (ibid.: I, 330).

POESIES

401

BERNAT DE VENTADORN:
Grans enois es e grans nauza
tot jorn de merce clamar.167
Ai domnna, per merceus playa
cayatz de vostr amic mercei,
pus aitan gen vos merceya.
Bernartz clama sidons mercei,
vas cui tan gen se merceya.168
Ai las, chaitius, e quem farai
ni cal cosselh penrai de me?
Quela no sap lo mal queu trai
ni eu nolh aus clamar merce.169
GIRAUT DE BORNELH:
aissius clam merce umilmens
bona domna pros e valens.170
Quera nom letz,
can me valgra preiars,
querre merce? Si fai, que mos trobars,
pos tan ses mamors africha
caltra no volh nin deman,
clamalh merce qui quel chan
celeis cui deschauzir lec.171
ANNIM:
Venc li merce clamar
que li des un baizar.172

167. POESIA 4, AM ORS, E QUEUS ES VEJAIRE?, V. 33-34 (ED. NICHOLS et al. 1962: 52).
168. Poesia 7, Ara no vei luzir solelh, v. 54-58 (ibid.: 60).
169. Poesia 17, En cossirer et en esmai, v. 9-12 (ibid.: 86).
170. Poesia 60, Can lo glatz el frechs e la neus, v. 51-52 (ed. Riquer 1975: I, 484).
171. Poesia 17, Er auziretz enchabalitz chantars, v. 33-38 (ibid.: I, 496-497).
172. Poesia XXX, ii, De far un jutjamen, v. 39-40, resposta a Guillem de
Bergued (ed. Riquer 1971: II, 262).

402

ANTONI VALLMANYA
ARNAUT DE MARUELH:
mas, si cum cel ques nafratz per morir,
sap que mortz es, e pero sis combat,
vos clam merce ab cor desesperat.173
GUILLEM DE CABESTANY:
Quiem vau soven claman
de leis on fatz lauzor,
e vau leis mercejan
don degra far clamor.174
PEIRE VIDAL:
e quar no trop valedor,
quab lieis me posc aiudar,
mais precs e merce clamar.175
PEIROL:
Gen macuoill em fai bel solatz,
mais del plus son desconseillatz,
car, sieu li clamava merce,
tem que puois se guardes de me.176

En aquests versos de Peirol queda clar que la petici de

merc alludeix a la consecuci de lamor fsic, com veurem en
altres casos.
Bona domna, on que siatz,
jois siab vos e joi aiatz,
queu non vos aus clamar merce
mas sivals pensar o puosc be.177

173. Poesia
1975: II, 659).
174. Poesia
175. Poesia
176. Poesia
177. Versos

23, Sim destreignetz, dompna, vos et Amors, v. 6-8 (ed. Riquer

2, Anc mais nom fo semblan, v. 10-13 (ed. Cots 1985-1986: 259).
37, Pus tornatz sui em Proensa, v. 43-45 (ed. Riquer 1975: II, 895).
2, Atressi col signes fai, v. 21-24 (ibid.: II, 1118).
49-52 (ibid.: II, 1119).

POESIES

403

ELIAS DE BARJOLS:
mas en esmai
sui car non sai
sius auzarai
clamar merce.178
PONS DE CAPDUELH:
aissi perdra ma domn al sieu tort me,
si nom socor ar quant li clam merce.179
AIMERIC DE BELENOI:
Pero daitan li vuelh merce clamar
que, quan sera ab amans dreituriers,
quem denh mo nom ab son solatz mesclar.180
GAUSBERT DE POICIBOT:
Dompna, on joys et pretz se clau
e tug be complidamen so,
merceus clam ab fin cor liau,
quel mal quai suffert gran sazo
maleugetz ab un guazardo.181
SORDEL:
Ab quel plassa em cossenta
quieu de lieys esper merce,
ja per nulh maltrag quieu senta,
non auzira clam de me.182
En les noves.
JAUFR:
E cant pron a pensat, nu-i ve
Va, mais de clamar merce;
[...]
Mais merces mi degra valer
Que-us quer, bella domna cortesa.183

178. Poesia 12, Sil belham tengues per sieu, v. 33-36 (ibid.: III, 1200).
179. Poesia 20, Si com sellui ca pro de valledors, v. 15-16 (ibid.: III, 1265).
180. Poesia 12, Meravilh me cum pot hom apelhar, v. 33-35 (ibid.: III, 1306).
181. Poesia 9, Per amor del belh temps suau, v. 25-29 (ibid.: III, 1211).
182. Poesia 1, Ai las, e quem fau miey huelh, v. 17-20 (ibid.: 1975: III, 1462).
183. Versos 7385-7386 i 7424-7425 (ed. Lavaud & Nelli 1960: 422-424).

404

ANTONI VALLMANYA
FLAMENCA:
No-us o tengas, si-us plas, a mal,
Car destreitz sui damor coral
Que-m fai ades merce clamar.184
Domna, vostroms e vostre sers:
Eu ai nom Guillem de Nivers,
E sui vengutz aici a vos
Merce clamar de ginollos.185
EL DU DAMOR CAADOR:
mas fech li Du tan aut
cor e tan seyoril
vars me, quel suy umil
ab ferm cor leal,
que mon prear no m val
que m vullaver merc.186
SENYORA GRACIOSA:
Car yo pas gran dolor
Em fonch e mart per vs,
Senyora de vals.
Quels metges nou conxen
Per o car nou merxen,
Que null metge noy pot valer
Mas vs, senyora, que requer
Merc claman a genolls.187

I en lrica catalana dels segles XIV i XV.

CAPELL DE BOLQUERA:
per que sopleyan
merce claman, [...].188

184.
185.
186.
187.
188.

VERSOS
Versos
Versos
Versos
Poesia

vos deman,

2821-2823 (ibid.: 788).

2845-2848 (ibid.: 790).
34-39 (ed. Vidal 1976: 164-165).
9-16 (ed. Mass 1932: 408).
VII, Ffis vos suy aymanses engan, v. 9-10 (ed. Badia 1983: 201).

POESIES

405

LLUS ICART:
si greus vos es, nous clamare merce.189
e sil en prench nel suy merce clamans.190
GILABERT DE PRIXIDA:
Dona del mn nos pens que per amors
lams un jorn ne li fes cortesia;
e sil[s] dich res quel[s] semble gracis,
nels fauch semblant quem play lur companyia,
clam-los merc ques vullen cossirar
que o quel[s] dich fau ab tal covinena
que per midons les autres vulh amar,
per o quel tany com li guart reverena.191
Dona ses par, pus Amor vol que sia
queus dn mon cor, mon seny e mon sauber,
clam-vos merc quem vullatz retener,
car ja duymay partir no men poria.192
AUSIS MARC:
E sin lo cel Du me vol allogar,
part veura Ell, per complir mon delit
ser mester quem sia dellay dit
que desta mort vos ha plagut plorar,
penedint vs com per poqua merc
mor lignoscent e per amar-vos martre.193
Plena de seny, mon enteniment pensa
com abtament lo la dAmor se meta;
sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi si merc nom deffensa.194

189. Poesia
190. Poesia
191. Poesia
192. Poesia
193. Poesia
1952: II, 47).
194. Poesia

3, Can me sove de la beutat diversa, v. 31 (ed. Molas 1967: 247).

6, Parlar damor no pusch si no planhen, v. 13 (ibid.: 251).
X, v. 1-8 (ed. Riquer 1954: 60).
XXI, ... a lexe ... don naix vera bondatz, v. 17-20 (ibid.: 81).
XIII, Colguen les gents ab alegria festes, v. 34-38 (ed. Bohigas
XXVIII, Lo jorn ha por de perdre sa claror, v. 17-20 (ibid.: II, 101).

406

ANTONI VALLMANYA
En ell est la vostra mort e vida;
sapiau, donchs, si us vol haver merc.195
En lo meu coll veig penjar una mola,
e lo gran fons on ser trabucat,
si donchs merc no vol haver tallat
la corda fort; mas coltell no esmola.
Merc deman ab veu espaordida.196

Com veiem, apareix tamb la petici de merc amb daltres

verbs o frmules, o b amb el verb mercejar, que ja hem trobat
en alguns dels exemples fins ara enumerats. Prenem les mostres
segents indistintament de la poesia lrica i de les noves.
BERNAT DE VENTADORN:
Bona domna, conhd e prezans,
per Deu ayatz de me mercei.
[...]
Far me podetz e ben e mau,
en la vostra merce sia.197
Amors, enqueraus preyara
quem fossetz plus amoroza,
cus paucs bes desadolora
gran re de mal, e paregra
sera naguessetz merce.
[...]
domna, per merceus queregra,
car vos am mais cautra re,
queus prezes merces de me.198
Tan sui vas la bela doptans,
per quem ren a leis merceyans,
silh platz quem don o quem venda.199

195. Poesia
1954: III, 26).
196. Poesia
197. Poesia
et al. 1962: 98).
198. Poesia
199. Poesia

LII, Clamar nos deu qui mal cerqua e troba, v. 37-38 (ibid.
LIX, S col malalt quel metge lo fa cert, v. 17-21 (ibid.: III, 48).
21, Ges de chantar nom pren talans, v. 41-42 i 45-46 (ed. Nichols
3, v. 1-5, 48-50 (ibid.: 48-49).
26, Lancan vei per mei la landa, v. 26-28 (ibid.: 114).

POESIES

407

Mais a dAmor qui domneya

ab orgolh et ab enjan
que cel que tot jorn merceya
nis vai trop umilian.200
GUILHEM DE SANT LEIDIER:
Us bels respieitz mi vai aconortan:
qen petit dor ajuda son fizel
gentils Amors, qui lenquier mercejan,
sol que fins drutz non torn en descapdel.201
GUILLEM DE CABESTANY:
Dompnen cui beutatz genssa,
maintas vetz oblit mei,
que laus vos e mercei.
[...]
Anz que sensenda
sobrel cor la dolors,
merces dissenda
en vos, dompn et Amors.202
ELIAS DE BARJOLS:
E feira merce, per Dieu,
sim des gaug ses ira,
mas a lieis es vil e lieu
quar mos cors sospira.
[...]
per merceus prec queus playa
quieu vos am ses cor vaire;
no vulhatz quieu dechaia
nim fassatz tan mal traire,
que per nulh mal quien traya
de vos nom puesc estraire.203

200. Poesia 29, Lo rossinhols sesbaudeya, v. 9-12 (ibid.: 125).

201. Poesia 3, v. 33-36 (ed. Riquer 1975: I, 556).
202. Poesia 5, Lo doutz cossire, v. 13-15, 61-64 (ed. Cots 1985-1986: 279281).
203. Poesia 12, Sil belham tengues per sieu, v. 5-8, 19-24 (ed. Riquer 1975:
III, 1199-1200).

408

ANTONI VALLMANYA
JAUFR:
E aisso con puesc ieu durar?
Tut mer a ssufrir o morai;
Mas merce cre que trobarai,
Qe ja-m fes ella bel senblant.204
Domna, dis el, per Amistat
Vos prec, per Deu e per Merce,
E prendet men en bona fe.205
FLAMENCA:
Davant lieis de ginoils estet
E preguet li: Si-us plas, merce
Aias, donna, si-us plas, de me.206
Bel sener Dieus! si ja maura
Merce, ni ja so pensara,
Cil que-m pogra del tot garir?
A la fe! non; ben posc morir.
E con sembla que dolor naia
Si de ma dolor non sesaia?
Qui mal non sen non a merce.
Mas sil demandes a me
Eu lagra neis aparellada
Avan quil lagues demandada,
Car eu sai ques es mals e bes
E conosc don si ven merces.207
AMANIEU DE SESCARS:
Ai! car se fos midons devina
daitan que saupes tot mon cor,
ieu cossi lam ni en cal for,
que, per Dieu, si mon cor sabia,
sera la peier quel mon sia,
sil penria de mi merces.208

204.
205.
206.
207.
208.

Versos 7456-7459 (ed. Lavaud & Nelli 1960: 426).

Versos 7806-7808 (ibid.: 444).
Versos 2804-2806 (ibid.: 788).
Versos 4611-4622 (ibid.: 882).
A vos, que ieu am deszamatz, v. 48-53 (ed. Riquer 1975: III, 1657).

POESIES

409

RAMON VIDAL DE BESAL:

El cavayer, car anc sojorns
no fon ben amar ses jauzir,
volc a son temps son joy complir
e a son dons trobar mercs.209
Amiga, dona franqu e pura,
per amor Dieu, perdonatz-me,
e truep ab vos, si eus plai, merc.210
CANONERET DE RIPOLL:
Ay bel cors clar, netz,
ab gay pretz,
pus vesets
queus am, con merc
non havets? [...].211
Dompna, de mi merceus prenya.212
E donchs, pus res als no vuyl,
girats vas me le vostruyl
disen: Merce tay,
a vay.213
Midons, de mi merceus prenya,
quem tenits en fort catiu,
(...)
Vas vos sospir, belaymia,
sofren, las, tan greu turmen,
merce cridan nuyt e dia.214
CAPELL DE BOLQUERA:
Ffis vos suy ayman
ses engan
ab ferm talan,
cors benestan;
donchs, prendaus merces,
pus tot bes,
dompna, n vos es,
que no maliats desiran.215

209. So fo el tems, v. 1220-1224 (ed. Field 1991: II, 138).

210. Castia gils, v. 366-368 (ibid.: II, 256).
211. Poesia VI, Nom pux daymar vos retrayre, v. 5-6 (ed. Badia 1983: 195).
212. Poesia VIII, v. 1 (ibid.: 207).
213. Poesia IX, [Gen]til dompna sens erguyl, v. 10-12 (ibid.: 213).
214. Poesia XVI, Midons queu aym ses bausia, v. 18-19, 25-27 (ibid.: 265-266).
215. Poesia VII, v. 1-4 (ibid.: 201).

410

ANTONI VALLMANYA
REQUESTA QUE FU UN FRARE A UNA MONJA:
Deman-vos vnia e perds
Mayats merc.216
GILABERT DE PRIXIDA:
que nays m cov languire
per lieys, on no trop merc.217
Mas si bus vey en tots bos faytz cortesa,
ja nom albir merc m vulhatz haver,
car dun refs xascun jorn faytz empresa,
dona, quen mor lo vostra cavalher.218
E, puys nom val sopleyar humilment,
ne trop merc ab vs, si lay deman.219
ez argulhs men vau dreyt a la mort,
car vs malceyts, a cuy mils tenyaria
daver merc, pus que nous tinch nulh tort.220
ne leys nom val de cuy merc actn,
ans contra m la vey mot cruselmn
metre poder que desiran maulcia.221
mas ara m vey de tot gaug enpobrir,
car cerch merc lay on nos trobaria.222
sol queus plagus quem prengussets en cura;
queb un sguard gen fayt per merceyar
maurets leu stret de ma rencura.223

216.
217.
218.
47; la meva
219.
220.
221.
222.
65).
223.

Ed. Mass 1932: 405.

Poesia II, v. 7-8, Fort me desplay cant no vey (ed. Riquer 1954: 40).
Poesia IV, v. 21-24, Lo cor elhs huelhs man lo cor[s] mis en pena (ibid.:
cursiva s noms merc m vulhatz haver).
Poesia VIII, Deres anant no say que puxa dir, v. 9-10 (ibid.: 55).
Poesia VIII, v. 38-40 (ibid.: 56).
Poesia IX, Si per servir de cor e de sauber, v. 38-40 (ibid.: 58).
Poesia XII, Pus que vos play, dompna, que res nos dia, v. 17-18 (ibid.:
Poesia XII, v. 17-18 (ibid.: 67).

POESIES

411

Sovn mav qu esayar dempendre

que sopleyan de merc la nquers.224
Mas quant mos prechs no vol ausir,
ne merc no laus demandar.225
Dona, per Du, hajats merc de mi,
quem tench en tot per vostre cavaller;
e, si merc de m nous play haver,
playe-us, almenys, queus am ab lo cor fi.226
ANDREU FEBRER:
car luy de vs ab coratge fortiu
vos prech eus gos dir quem vulhats amar,
eus quir merc eus responch ses dubtana.227
mercus deman de mon folh penssamn.228
Sius hagus fayt per quyeu degus morir,
dreyt frassats que no trobs merc.229
quel gran desir e launey maulciuran
sab vs no puix merc breu conseguir.230
quel fochs quins al cor ms encs
mauciur, si nom val mercs.231
vey mon poder,
mudar color, perdre sauber,
e contener
e retener
de joy e de merc querer.232

224. Poesia XIII, Amant languesch e langun pas gran pena, v. 41-42 (ibid.: 70).
225. Poesia XV, Amor a ells on vol tirar, v. 33-34 (ibid.: 75).
226. Poesia XX, v. 1-4 (ibid.: 80).
227. Poesia II, Ja per dir-vos mon cor e mon talan, v. 53-55 (ed. Riquer 1951: 69).
228. Poesia III, Lo fol desir quAmor ha fayt intrar, v. 44 (ibid.: 72).
229. Poesia IV, E lhas, amors! Ten pauch vos cal de m, v. 3-4 (ibid.: 74).
230. Poesia V, Del cor preyon me prton li sospir, v. 35-36 (ibid.: 79).
231. Poesia XII, Del tot me cuydave lexar, v. 15-16 (ibid.: 100).
232. Poesia XIV, Amors, qui tost fr, quant li play, v. 26-30 (ibid.: 108-109).

412

ANTONI VALLMANYA
E, si merc tant vos enclina
que damor fina,
qui tots mals fina,
pux aver de vs medicina,
ma joya centa;
la grieu dolor quins mon cor mina
e contramina
ser declina
si vs, quetz de totz regina,
lay faytz presenta.233
GILABERT DE PRIXIDA:
e, si nous ven amor en lo meu fet,
vence-us merc e bona consciena.234

En aquest darrer exemple, que hem collocat desplaat expressament, tenim merc quasi personificada, fet que sesdev ms
clarament en altres casos.
RIGAUT DE BERBEZILH:
e mos orgoills non es res mas amors,
per que Merces me deu faire socors,
que mant loc son on rasos venz merce
e luoc on dreitz ni rasos non val re.235
Remarquem com la ra (o el seny) poden vncer merc, s
a dir que, en darrer terme, aquest valor importantssim, merc,
depn del conjunt de valors indispensables que ha de tenir tot
enamorat, com veurem ms endavant.
GILABERT DE PRIXIDA:
sobre son cor du n poders scut,
tal que Merc nol veyr may romput,
e quey fers ab son gin cascun dia.236
Tal s la duresa de la dama!

233.
234.

Poesia XIV, v. 217-226 (ibid.: 115).

Poesia XIV, Damor seray plus que no suelh, v. 47-48 (ed. Riquer 1954:

235.
236.

Poesia 2, Atressi con lorifanz, v. 30-33 (ed. Riquer 1975: I, 291).

Poesia XIV, v. 22-24 (ed. Riquer 1954: 72).

73).

POESIES

413

E las!, Merc, e tant havets perdut,

pus Dieu vos tolh la milhor qu el mn sia.237
I el mateix podem dir de lexemple segent, malgrat el fet
que leditor no es decid a escriurel en majscula:
qu als colps dAmor no crey que valha...
mas solamn quey meta merc cura;
e cant defalh vas lo ferit merc
noy basta giny, ne sauber ne dret[ura].238
e res nolh falh haver nom Mils-que-b
mas quant merc en son cor no satura.239
ANDREU FEBRER:
Ay, merc! On
ffas ton scon
queb tu star no li par gen?240
AUSIS MARC:
Nom fall recort del temps tan delits
qus ja passat: pens que tal no venrr.
Sil conseguesch, merc nom fallir,
car piatat fet aur pau ab vs.241
Sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi, si merc nom deffensa.242
Com hem vist ms amunt en parlar del jard, al poema
allegric El du damor caador, Merc apareix en forma teriomrfica, sota laspecte dun esparver, portat pel du dAmor, al
costat del qual hi ha quatre llebrers, que sn Humilitat, Leyaltat,
Fermetat i Sperana (Vidal 1976: 165, 168-169). De manera que
merc s concebuda com una qualitat indispensable en el conjunt
de virtuts que ha de tenir tot enamorat sigui dona o b sigui

237.
238.
239.
240.
241.
242.

Poesia
Poesia
Poesia
Poesia
Poesia
Poesia

XIV, v. 31-32 (ibid.: 72).

XV, Amor a ells on vol tirar, v. 6-7 (ibid.: 74).
XV, v. 31-32 (ibid.: 75).
XV, Las, a qui dir ma langor, v. 130-132 (ed. Riquer 1951: 125).
XXV, v. 1-4 (ed. Bohigas 1952: II, 90).
XXVIII, Lo jorn ha por de perdre sa claror, v. 19-20 (ibid.: II, 101).

414

ANTONI VALLMANYA

home, com ja veurem. Aix mateix, el protagonista de Flamenca,

Guillem de Nevers, prega a Domna Merces, que lajudi en la seva
empresa de conquerir lamor de Flamenca:
E vos, que-m fa[it]z, domna Merces?
Ja soles vos venir a poinh;
Non vezes donc consi ma poinh
Amors, e ferit de son dart
Que tot lo cor mi crem e mart?243
Sovint, trobem simplement el crit de Merc!
BERNAT DE VENTADORN:
Bona domna, merce
del vostre fin aman.244
Merce, domna, non ai par ni engal;
res nom sofranh, sol que Deus vos me sal.245
FOLQUET DE MARSELHA:
et on plus chan plus men sove,
que la boca en al re non ave
mas en: merce!246
JOFRE DE FOIX:
Doncx pus avetz en mil plen poderatge,
Amors, merce, no muyra tan soven!247
GILABERT DE PRIXIDA:
que res no pusch alre dir
mas merc, merc! tot dia:
tant fort me destreny em lia.248

243. Versos 2704-2708 (ed. Lavaud & Nelli 1960: 782 i 784).
244. Poesia 36, Pois preyatz me, senhor, v. 46-47 (ed. Nichols et al. 1962: 146).
245. Poesia 41, Can per la flors jostal vert folh, v. 39-40 (ibid.: 161).
246. Poesia 8, En chantan maven a membrar, v. 5-7 (ed. Riquer 1975: I, 592).
247. Poesia 1, Be ma lonc temps menat a guiza daura, v. 34-35 (ibid.: III,
1652; la cursiva no s meva).
248. Poesia III, Si lo mn perir devia, v. 16-18 (ed. Riquer 1954: 44).

POESIES

415

Aix com Curial demana a tota la cort de Santa Maria del

Puig:
Yous suplich que, demanant merc, me obtengats perd, a
grans crits, de una senyora que diu que s mal contenta de
mi. Ladonchs lo rey, primerament, comen: Quis que ella
sie, yo la prech que, per amor de mi, vos vulla perdonar.
La reyna, ax mateix, segu les paraules del rey, anadint: E
si yo s aquexa que vs diets, yous perd. La reyna tantost
preg la Gelfa que segus o que ella havia dit. La Gelfa,
empeguida e tota plena de vergonya, dix aquelles matexes
paraules. Vrats senyor e senyores en gran nombre e, finalment, tota la cort, per part del cavaller, cridar a la senyora
no coneguda: Merc! Merc! Merc! Los crits foren tan grans
que nos oyen uns altres; e quatre reys darmes e molts harauts, vestits de la liurea de Curial, anvan per tota la plaa
cridant merc, e convidant e animant les gents a cridar.249
Curial e Gelfa s, per, una obra posterior a La Belle dame
sans merci, i el nostre propsit s, sobretot, rastrejar els tpics
que Pags sembla interpretar com a originals de Chartier o de la
poesia francesa medieval, i demostrar que de fet procedeixen de
la literatura occitana, que sn generals en la literatura amorosa
occidental, i que molt sovint tenen encara un origen molt ms
remot. De tota manera, la referncia a aquesta gran novella,
una mica oblidada injustament en favor del Tirant, mha semblat
obligada, per tal com gira especialment entorn de lancestral figura de la dama ingrata. Tot i que la novella va molt ms enll
daquest tpic. Aix mateix, la referncia a aquesta obra annima
ens interessa tamb per demostrar que lexpressi sense merc
no s pas desplaada als Pasos Catalans, al segle XV, pel terme
desconeixena, com sembla que shagi volgut afirmar. Cosa, per,
en la qual insistirem ms avall.
El terme el trobem tamb en Dante:
Ma qual chio sia, la mia donna il si vede;
e io ne spero ancor da lei merzede.250

249. Ed. Aramon 1933: III, 241-242.

250. Vita nuova, XXXI [xxxii], Li occhi dolenti per piet del core, v. 69-70
(ed. Ciccuto 1996: 216).

416

ANTONI VALLMANYA
I Petrarca:
Per sun cor pien damorosa fede
pu contertarve senza farne strazio,
piacciavi omai di quest aver mercede.251
veggio a molto languir poca mercede,
e gi lultimo d nel cor mi tuona.252
Poi che l camin m chiuso di mercede,
per desperata via son dilungato
dagli occhi overa, i non so per qual fato,
riposto il guidardon dogni mia fede.253
Amor mha posto come segno a strale,
come al sol neve, come cera al foco,
e come nebbia al vento; e son gi roco,
donna, merc chiamando, e voi non cale.254
lasso, che fia, se forse ella divide,
o per mia colpa o per malvagia sorte,
gli occhi suoi da Merc, s che di morte
l dove or massicura, allor mi sfide?255
Sovint trobem tamb el mot pietat, sinnim de merc:
RIGAUT DE BERBEZIELH:
E pois, domna, tan grans es vostr onors
et en vos son tut bon aip asemblat,
car noi metetz un pauc de pietat?256

251. SONET 82, IO NON FU DAM AR VOI LASSATO UNQUANCO, V. 9-11 (ED. BEZZOLA
1976: 215).
252. SONET 101, LASSO, BEN CHE DOLOROSE P REDE, V. 5-6 (ibid.: 234).
253. Sonet 130, v. 1-4 (ibid.: 289).
254. Sonet 133, v. 1-4 (ibid.: 292).
255. Sonet 183, Se l dolce sguardo di costei mancide, v. 5-8 (ibid.: 348).
256. Poesia 10, Tuit demandon ques devengudAmors, v. 33-35 (ed. Riquer
1975: I, 298).

POESIES

417

BERNAT DE VENTADORN:
Pero ben es qu elam vensa
a tota sa volontat,
que sel a tort o bistensa,
ades naura pietat.257
ARNAUT DE MARUELH:
E pois nom puosc de vos amar sofrir,
per merceus prec e per humilitat,
cab vos trobes calacom pietat.258
REQUESTA QUE FU UN FRARE A UNA MONJA:
Donchs, alta senyora donor,
Per vostra fe,
Hajats pietat e merc
En aquest ora.259
ANDREU FEBRER:
quyeu seray tals servint son cors joys
e que noy trop pietatz ne mercs!260
JORDI DE SANT JORDI:
Ho cors donos, net de frau e delicte!,
prenets de me pietats, bela dona.261
AUSIS MARC:
Nom fall recort del temps tan delits
qus ja passat: pens que tal no venrr.
Sil conseguesch, merc nom fallir,
car piatat fet aur pau ab vs.262

257. Poesia 30, Lo tems vai e ven e vire, v. 36-39 (ed. Nichols et al. 1962: 130).
258. Poesia 23, Sim destreignetz, dompna, vos et Amors, v. 14-16 (ed. Riquer
1975: II, 659).
259. Ed. Mass 1932: 406.
260. Poesia III, Lo fol desir quAmor ha fayt intrar, v. 31-32 (ed. Riquer
1951: 72).
261. Poesia IX, Jus lo front port vostra bella semblana, v. 41-42 (ed. Riquer
& Badia 1984: 176).
262. Poesia XXV, v. 1-4 (ed. Bohigas 1952: II, 90).

418

ANTONI VALLMANYA
Merc deman ab veu espaordida,
mostrant negar al qui per mi s request;
vs no guardeu que mostra pauruch gest,
mas pietat sia en vs complida.263
El terme pietat s sens dubte el preferit pels poetes italians.
DANTE:
E se con tutti voi fare accordanza,
convenemi chiamar la mia nemica,
madonna la Piet, che mi difenda.264
Se lo saveste, non poria Pietate
tener pi contra me lusata prova;
ch Amor, quando s presso a vo mi trova,
prende baldanza e tanta securtate,
che fere tra miei spiriti paurosi,
e quale ancide, e qual pinge di fore,
s che solo remane a veder vui.265
Angelo clama in divino intelletto
e dice: Sire, nel mondo si vede
maraviglia ne latto che procede
dunanima, che nfin qua su risplende.
Lo cielo, che non have altro difetto
che daver lei, al suo segnor la chiede,
e ciascun santo ne grida merzede.
Sola Piet nostra parte difende,
che parla Dio, che di madonna intende.266
Voi che portate la sembianza umile,
con li occhi basi, mostrando dolore,
onde venite che l vostro colore
par divenuto de piet simile?

263. Poesia, LIX, S col malalt quel metge lo fa cert, v. 23-24 (ibid.: III, 48).
264. Vita nuova, XIII, sonet Tutti li miei penser parlan dAmore, v. 12-14 (ed.
Ciccuto 1996: 134).
265. XIV, sonet Con laltre donne mia vista gabbate, v. 5-11 (ibid.: 139).
266. XIX, can Donne, chavete intelletto damore, v. 15-23 (ibid.: 156).

POESIES

419

Vedeste voi nostra donna gentile

bagnar nel viso suo di pianto Amore?
Ditelmi, donne, che l mi dice il core,
perchio vi veggio andar sanzatto vile.
E se venite da tanta pietate,
piacciavi di restar qui meco alquanto,
e qual che sia di lei, nol mi celate.267
chio dicea: Morte, assai dolce ti tegno;
tu dei omai esser cosa gentile,
poi che tu se ne la mia donna stata,
e dei aver pietate e non disdegno.
Vedi che s desideroso vegno
desser de tuoi, chio ti somiglio in fede.
Vieni, ch l cor te chiede.
Poi mi partia, consumato ogne duolo;
e quandoio era solo,
dicea, guardando verso lalto regno:
Beato, anima bella, chi te vede.
Voi mi chiamaste allor, vostra merzede.268
PETRARCA:
e sa Morte Piet non stringe l freno,
lasso, ben veggio in che stato son queste
vane speranze, ondio viver solia.269
Ben poria ancor piet con amor mista,
per sostegno di me doppia colonna
porsi fra lalma stanca e l mortal colpo.270
Se non fusse mia stella, i pur devrei
al fonte di piet trovar mercede.271

267.
268.
269.
1976: 349).
270.
271.

XXII, sonet Voi che portate la sembianza umile, v. 1-11 (ibid.: 174).
XXIII, can Donna pietosa e di novella etate, v. 73-84 (ibid.: 183).
Sonet 184, Amor, Natura, e la bella alma umile, v. 12-14 (ed. Bezzola
Sonet 202, Dun bel chiaro polito e vivo ghiaccio, v. 9-11 (ibid.: 367).
Sonet 203, Lasso, chi ardo, et altri non mel crede, v. 7-8 (ibid.: 368).

420

ANTONI VALLMANYA
Pi laltrui fallo che l mi mal mi dole;
ch Piet viva e l mio fido soccorso
vedem arder nel foco, e non maita.272

Al conte vuit de la cinquena jornada del Decameron de

Boccaccio (ed. Mart 1978: I, 386-391), Filomena explica la histria de Nastagio degli Onesti, que, setanta-cinc anys abans de La
Belle dame, recull tots els tpics que Pags considera imitats per
Vallmanya: el jard, que en aquest cas s una pineda (argument
nm. 3); la dama sense merc, altiva i cruel (argument nm. 1);
les vnements pnibles survenus dans la vie des narrateurs
(argument nm. 4); le ton sec et hautain de la dame (argument
nm. 6); lamant mrtir a punt de donar-se mort (argument nm.
7); le dialogue quils surprenent (argument nm. 5). La histria
de Boccaccio t aix mateix lesquema narratiu que ja hem assenyalat ms amunt: un galant decebut (o entristit per la prdua
de la seva dama; s el que Pags designa com les vnements
pnibles survenus dans la vie des narrateurs), el qual, a causa
daquest malestar fuig del lloc on es troba i sen va all on sigui,
per de tal manera que arribar en un jard, prat, bosquet, etc,
s a dir, en un locus amoenus, on hi trobar una dama, o una
escena que tindr relaci amb el seu dolor amors (recordem, aix
mateix, com tamb havem dit, que el viatge pot sser realitzat
mitjanant un somni). Boccaccio, que sol racionalitzar el fantstic
a fi de donar-li aparena de fet real, converteix el locus amoenus
en una pineda avui dia encara existent, a disset quilmetres de
Classe, on Nastagio sha refugiat, fugint de Ravenna, que es troba
a quatre quilmetres al nord de Classe. Aquesta fugida ha estat
motivada per una dama desconeixent:
tanto cruda e dura e salvatica gli si mostrava la giovanetta
amata, forse per la singular bellezza o per la sua nobilt s
altiera e disdegnosa divenuta, che n egli n cosa che gli
piacesse, le piaceva, la qual cosa era tanto a Nastagio gravosa
a comportare, che per dolore pi volte, dopo essersi doluto,
gli venne in disidro duccidersi (p. 387).
s a la pineda de Classe on un divendres a final dabril t
ocasi de contemplar la cruel i clebre escena pintada per Bot-

272. Sonet 216, Tutto l d piango; e poi la notte, quando, v. 12-14 (ibid.: 389).

POESIES

421

ticelli; en la qual, trobem el recurs narratiu dun personatge que

insospitadament, amagat o no, veu un episodi que, en aquesta
mena de narracions, s sempre de carcter amors i generalment
dolors, si ms no als ulls de lenamorat decebut. Aix mateix, i
com ja hem comentat ms amunt, aquestes escenes solen tenir
sovint quelcom de meravells, que les aproxima a laltre mn. En
aquest cas, Nastagio contempla una escena dultratomba. Aquest
aspecte, per, no ser descobert pel jove ni pel lector fins a arribar al punt crtic de lespectacle lamentable que se li ofereix, ja
que, inicialment, malgrat sser un fenomen del tot extraordinari
sembla pertnyer a la vida immediata. Com ja sabem, lescena
consisteix en una dama jove i bellssima, corrent tota nua, descabellada, plorant i proferint grans crits, mentre s encalada i
cruelment mossegada per dos grans mastins, i, al darrere dells,
un cavaller bru muntat en un corser negre, armat amb un estoc,
tot insultant la dama i amenaant-la de mort. Nastagio, no podent
comportar aquell espectacle brutal i ignominis, surt en defensa
de la dama desvalguda, i, trobant-se desarmat, pren una branca
darbre a manera de bast i sinterposa entre la vctima i els
seus botxins. Aleshores, amb gran sorpresa del jove, el cavaller
linterpella tot cridant-lo pel seu nom i li explica lestrany fenomen
que t el privilegi de contemplar. I aix ens assabentem que tant
la dama com el cavaller sn en realitat dues nimes damnades,
i que la senyora nua, tan desvalguda i lamentable, havia estat
en vida una dama sense merc. Els fets sesdevingueren en un
passat prxim, quan Nastagio era encara un nen i els protagonistes de lespectacle dolors eren joves com ell ho s actualment,
i tenien el mateix aspecte fsic amb qu ara se li manifesten. El
cavaller s messer Guido degli Anastagi, que senamor bojament
de la dama de la qual no sens diu el nom; i que a causa
del desdeny daquesta envers ell es don mort amb lestoc amb
qu ara la persegueix:
per la sua fierezza e crudelt and s la mia sciagura, che
io un d, con questo stocco il quale tu mi vedi in mano,
come disperato muccisi, e sono alle pene eternali dannato
(p. 389).
Per, al cap de poc temps, la mort arrib tamb a la dama
desdenyosa i per la seva crueltat fou aix mateix condemnada a
les penes de linfern:

422

ANTONI VALLMANYA
Ne stette poi guari di tempo, che costei, la qual della mia
morte fu lieta oltre misura, mor, e per lo peccato della sua
crudelt e della letizia avuta de miei tormenti, non pentendosene, come colei che non credeva in ci aver peccato ma
meritato, similmente fu ed dannata alle pene del ninferno
(p. 389).

En descendre la dama a linfern foren ambds condemnats

aix com Guido degli Anastagi li explica al jove Nastagio degli
Onesti:
cos ne fu, ed a lei ed a me, per pena dato, a lei di fuggirmi
davanti, ed a me, che gi cotanto lamai, di seguitarla come
mortal nemica, non come amata donna; e quante volte io la
giungo, tante con stocco col quale io uccisi me, uccido lei ed
prola per ischiena, e quel cuor duro e freddo nel qual mai n
amor n piet poterono entrare, con laltre interiora insieme,
s come tu vedrai incontanente, le caccio di corpo, e dolle
mangiare a questi cani. N sta poi grande spazio, che ella, s
come la giustizia e la potenza di Dio vuole, come se morta non
fosse stata, risurge e da capo incomincia la dolorosa fugga,
ed i cani ed io a seguitarla; ed avviene che ogni venerd in su
questa ora io la giungo qui, e qui ne fo lo strazio che vedrai;
e gli altri d non credere che noi riposiamo, ma giungola in
altri luoghi ne quali ella crudelmente contro a me pens o
oper; ed essendole damante divenuto nemico, come tu vedi,
la mi conviene in questa guisa tanti anni seguitar quanti mesi
ella fu contro a me crudele (p. 389).
I, en efecte, Nastagio pot contemplar el final de la histria que
ell temerriament havia interromput, i que sesdev tal com Guido
degli Anastagi li ha dit, fins que la visi desapareix. s aleshores
que lastut Nastagio pensa a treure profit de la condemna daquelles
pobres nimes a fi de moure en favor seu la dama ingrata que
ell estima, per via de terror, ja que no s possible daconseguir-la
per via damor. Amb aquesta fi, organitza un sumptus pat a la
pineda de Classe el divendres segent, a la mateixa hora en qu
sesdev el terrible entrems, tot convidant-hi els seus parents i
amics i, sobretot, els Traversaro i llur filla s a dir, la seva dama
cruel, aix com llurs parents i amigues, i tothom que els convidats

POESIES

423

hi vulguin dur. La invitaci s acceptada per tothom, fins i tot

per la filla dels Traversaro, a la qual parve questa assai piccola
cosa a dover fare (p. 390). s aix com sesdev la segona visi
amb les taules ben parades i els comensals dempeus meravellats,
tal com ens els ha reprodut Botticcelli. No cal dir que lefecte
esperat per Nastagio sesdev tal com ell havia previst, i no pas
nicament damunt la seva dama, sin que totes les altres joves
reflexionen seriosament respecte a lactitud que els conv prendre
davant qualsevol requeridor. La histria acaba amb el matrimoni
dels joves, molt ben acceptat per llurs pares.
En aquest conte de Boccaccio tenim, aix mateix, el motiu de
la dama cruel castigada, motiu que no ens interessa directament, ja
que no el trobem ni en Vallmanya ni en La Belle dame, per s que
es troba en les continuacions del poema de Chartier, aix com en
daltres narracions sentimentals anteriors, b duna manera realista,
mitjanant un judici, com hem vist al Procs de Corona daur de
Francesc de la Via i en So fo el tems de Ramon Vidal de Besal,
b de manera fantstica, s a dir, recompensades o condemnades a
laltre mn, com en el conte de Boccaccio i en el poema narratiu
catal Destret demors mi clam a vs, que hom ha titulat Salut
damor (ed. Meyer 1891; Riquer 1964: II, 54) o Clam damor (ed.
Mass 1932: 397). Preferible el darrer, per tal com el primer t
linconvenient dsser un terme que designa un gnere potic, i, en
conseqncia, t un valor genric, no pas especfic. La narraci,
que recorda en moltes coses Nastagio degli Onesti, t precedents
en el De Amore i en el Lai du trot (Riquer 1964: II, 54-59). De la
mateixa manera, pel fet de presentar dos grups de dames traspassades daquest mn i premiades o condemnades en laltre per causa
de llur actitud responsable o irresponsable envers el galant, ens
recorda la parbola evanglica de les cinc verges eixelebrades i les
cinc verges assenyades (Mateu, 25, 1-13). En qualsevol cas, lexemple
consisteix a advertir les dames dscoles del risc que corren si no
estan atentes a satisfer les exigncies del galant, amant o esps.

Amor carnal i amor espiritual

Lamor que Nastagio sent per la seva dama s com veiem un
amor carnal, per que el jove vol satisfer dacord amb els preceptes
de lEsglsia i els de la societat cristiana convencional. No s, doncs,
prpiament, un amor corts com el de Corona daur i Bertran Tudela, o el de Guillem de Nevers i Flamenca, o el de la Gelfa amb

424

ANTONI VALLMANYA

Curial (en aquesta novella, el matrimoni cannic final celebrat per

larquebisbe de Reims no fa res ms que consagrar cristianament i
socialment un matrimoni secret realitzat i consumat, temps enrere,
al marge de lEsglsia i la societat. En aquest cas, per iniciativa
de la dama). En els trobadors, queda prou clar que la petici de
merc sadrea a la consumaci fsica de lamor. Hem vist aix ms
amunt en uns versos de Peirol:
Gen macuoill em fai bel solatz,
mais del plus son desconseillatz.273
Vegem altres exemples encara ms clars.
BERNAT DE VENTADORN:
Tan sui vas la bela doptans,
per quem ren a leis merceyans:
silh platz, quem don o quem venda!
Mal o fara, si nom manda
venir lai on se despolha,
queu sia per sa comanda
pres del leih, josta lesponda,
elh tragals sotlars be chaussans,
a genolhs et umilians,
silh platz que sos pes me tenda.274
e ja nom volh mais da sos pes mover
tro per mercem meta lai os despolha.275
Per b que no sempre trobem tan clarament expressada la
petici de merc a la consecuci de lamor fsic, sovint podem dir
que luna o laltra idea hi sn implcites.
Res de be non es a dire,
ab sol caya tan dardit
cuna noih lai os despolha,
me mezes, en loc aizit,
em fezes del bratz latz al col.

273. Poesia 2, Atressi col signes fai, v. 21-22 (ed. Riquer 1975: II, 1118).
274. Poesia 26, Lancan vei per mei la landa, v. 26-35 (ed. Nichols et al. 1962: 115).
275. Poesia 42, Can vei la flor, lerba vert e la folha, v. 41-42 (ibid.: 164).

POESIES

425

Si nom aizis lai on ilh jai

si queu remir son bel cors gen,
doncs per que ma faih de nien?
Ai las, com mor de dezire.
Vol me doncs midons aucire
car lam o que lhai falhit?276
BERTRAN DE BORN:
A mo Mielhs-de-be deman
son adrech, nuou cors prezan,
de que par a la veguda,
la fassa bo tener nuda.277
COMTESSA DE DIA:
Ben volria mon cavallier
tener un ser e mos bratz nut,
qel sen tengra per ereubut
sol qa lui fezes cosseillier;
[...]
Bels amics, avinens e bos,
coraus tenrai e mon poder?
e que jagues ab vos un ser
e qeus des un bais amoros!
Sapchatz, gran talan nauria
qeus tengues en luoc del marit,
ab so que maguessetz plevit
de far tot so queu volria.278
No cal entrar a fons en la qesti sobre els nivells didealitzaci i carnalitat de lamor corts.279 s obvi que lamor trobadoresc tenia essencialment un caire del tot corpori, sensual,
adulter i que aspirava a la consecuci del fach o fait, acte de

276. Poesia 27, Lonc tems a queu no chantei mai, v. 41-51 (ibid.: 118).
277. Poesia 12, Domna, puois de me nous chal, v. 47-50 (ed. Riquer 1975:
II, 700).
278. Poesia 4, Estat ai en greu cossirier, v. 9-12, 17-24 (ibid.: II, 798-799).
279. Vegeu sobre aquesta qesti un excellent i clar resum aix com una
conclusi difana en Riquer (1975: I, 79 i s.).

426

ANTONI VALLMANYA

la copulation (Levy 1966: 181; Riquer 1975: I, 91). Els exemples

suara citats parlen per si sols, fins i tot els duna dama com la
Comtessa de Dia. Com diu Riquer (1975: I, 92): Si las damas se
expresaban con tanta desenvoltura, suponer que los trovadores
eran unos platnicos significara poner en duda la hombra de
seis generaciones de poetas.
Ara b, el que s que sembla cert s que, a partir ms o
menys de mitjan segle XIII, aquesta sensualitat tan franca sembla
disminuir. Els trobadors del segle XIII i ms encara els poetes
catalans dels segles XIV i XV solen expressar-se amb molta ms
circumspecci que no pas els seus predecessors, i molt sovint el
sentit s ambigu, de tal manera que hom pot entendre-hi el nivell
damor que ms sescaigui als seus gustos o escrpols personals.
En qualsevol cas, aquelles manifestacions de franca sensualitat
i amor fsic que hem vist en els exemples esmentats o daltres
que no he incls sn del tot inimaginables en els nostres poetes
posteriors als trobadors, aix com tampoc no trobem les descripcions corporals de la dama freqents en aquests. I sembla com
si el procs de tractar amb un cert tacte i una certa delicadesa
la relaci amorosa (exceptuats els maldits, en els quals s que
els poetes catalans sesplaien sense gaires contemplacions) sigui
parallel a la disminuci i fins i tot desaparici de la natura vegetal que hem comentat ms amunt. Aix, per exemple, si en el
primer volum de Los trovadores de Mart de Riquer (1975) he
comptat cinc exemples clars damor carnal: Cercamon (I, 228;
poesia 1b, Ab lo temps qe fai refreschar, v. 43-49); Bernat
Mart (I, 250; poesia 3, Bel mes lai latz la fontana, v. 37-45;
i I, 251; poesia 2, Lancan lo douz temps sesclaire, v. 15-21);
Peire Rogier (I, 268; poesia 1, Al preyssen de las flors, v. 4349); Bernat de Ventadorn (I, 381; poesia 27, Lonc tems a queu
no chantei mai, v. 46-54), i cinc casos tamb al volum segon:
Arnaut Daniel (II, 633; poesia 8, Doutz brais e critz, v. 25-32;
ibid.: II, 638 Sols sui qui sai lo sobrafan qum sortz, v. 32-35);
Bertran de Born (II, 700; poesia 12, Domna, puois de me nous
chal, v. 47-50; i II, 724; poesia 37, Rassa, tan creis e monta e
poia, v. 13-17); Comtessa de Dia (II, 798-799; poesia 4, Estat ai
en greu cossirier). En canvi, al volum tercer, noms nhe sabut
trobar un, que, comparat amb els exemples que ofereixen els
altres trobadors esmentats, resulta duna extraordinria subtilesa.
Lexemple procedeix dUc de Sant Circ:

POESIES

427

lo desire
que ieu ai
de vezer son gent cors gai.280
Daude de Pradas sexpressa en el sentit oposat als trobadors
del segle XII:
Non sap de dompnei pauc ni pro
qui del tot vol sidonz aver.
Non es dompneis, pois torna ver,
ni cors si ren per guizerdo.
Ajan om anel o cordella,
e cuich nesser reis de Chastella.
Pro es dompneis damor veraia,
si joias pren e, qan pot, baia;
el sebreplus teigna merces
en thezaur, e non done ges.281
De tota manera, per, trobem encara en Cerver de Girona
alguna escena amorosa dintensa sensualitat, a la manera dels
exemples abans esmentats:
Lautre jorn, pres
en la cambra mestava
on midons s,
e tan gen mi baisava
plus de cen vs!
que sol no m<i> pauzava;
e N Sobreprez,
una qu elam guardava
[= e ns sobreprs
una que lam guardava],
-mas per o ges
del baysar no slaxava-,
[mas, per o ges
del baysar nos laxava];
dix ques an<c> res
non era, nil pezava.282
I, ms o menys, el mateix trobem en So fo el tems de
Ramon Vidal de Besal. La histria daquestes noves planteja una
relaci damor corts entre un cavaller i una dama, que ha durat
set anys en bona harmonia, per sense que tal relaci ans ms
enll de lamable conversa, aix com el fet que la dama accepts
els presents del galant, i aquest exhibs els anells i mnigues della.

280. Poesia 1, Aissi cum es coinda e gaia, v. 9-11 (ibid.: III, 1343).
281. Poesia 2, Amors menvida em somo, v. 31-40 (ibid.: III, 1548).
282. Poesia 96, Entr Arag e Navarra, jazia, v. 13-18 (ed. Coromines 1988: II, 209).

428

ANTONI VALLMANYA

Per, passats set anys daquesta bona relaci, el cavaller gosa demanar a la dama que, a fi de mostrar-li el seu agrament per tants
anys de servei, el prengui com a veritable drut i el rebi en privat
al seu llit. La dama, per, rebutja violentament tal proposta i sen
sent fortament injuriada. s a dir, que el cavaller i la dama tenen
punts de vista diferents sobre el procs duna relaci cortesa:
El cavalier, sempre qe venc,
josta lei sanet a seer,
e no foron mas quan plaer
las primieras novas dambds.
Mas cel, que nera beoings
e per sobramor apenssa,
con om corts et enseinga
a sidon deu far, li comena
lamor e la longa entendena
qen leis a fait, el lonc servir,
e com li deu tot tems grair
lo ben e lonor quen lui es;
qar ben sap e conois mans
que per leis les tot avengut;
e sil tenia en loc de drut
a son jaer ni per privat,
nos cuja que i agus pechat
ni faita nuilla leugeuria;
e car lol dit per mercl sia
qe non li o torn a nuill mal,
camor len force, e non pot al.
E pois, to jorn pod auir dire
quel mon non a tan greu martire
con lonc esperar quil sec fort.
Ais noil resps nuil conort
la domna, mas airament:
Per Dieu fai sela, malament
ai mesa lamor qeus ai faita
caital anta mave retraita!
Nius pesss anc cab mius colgus!
nonavat pro queus ams
eus tengus per mon cavalier?
A mi men torn, qe mal men mier
que per vos nai laissat man ricx.283

283. Ramon Vidal de Besal, So fo el tems, v. 135-168 (ed. Field 1991: II, 22, 24).

POESIES

429

La qesti s, per, ms complicada encara, perqu desprs

interv una donzella, que ha escoltat la conversa entre els dos
enamorats, la qual decideix treuren benefici propi i prendre el
cavaller abandonat per la dama al servei della un cop hagi passat
un any, quan ella aleshores ja shaur casat. s a dir, la donzella,
molt erudita en poesia trobadoresca, com els altres personatges,
pren una actitud diametralment oposada a la de la dama, ms
dacord amb les regles de lamor corts. La dama, posteriorment,
se sentir gelosa i voldr restablir amb el seu antic cavaller la
relaci inicial, desplaant aix la donzella. Conflicte que caldr
resoldre en un judici. Soluci que ens porta a relacionar aquesta
composici amb el Procs de Corona daur contra Bertran Tudela
de Francesc de la Via, aix com totes les obres en les quals el
conflicte amors acaba resolent-se amb un judici, com sesdev
en les continuacions de La Belle dame sans merci.
Per al segle XIV, una poesia annima que guany la violeta
al Consistori de Tolosa diu:
Amors requir castedat e la vol
e nulhs vils fayts nol platz nil vol entorn;
damor nos part castedat sol un jorn,
e quant ho fa no s amors tot sol;
car finamors per castedat ben ol
e creximn ne reseb e sojorn.
Ses castedat no s amors fina
ans s ses seny, desleyal e mesquina,
quel sieu nom pert, ses castedat, amors,
car adonchs s son dreig nom amarors.
Aquests sn versos citats per Mart de Riquer (1964: I, 527528), que adverteix que lamor cast havia estat ja defensat per
Guilhem Montanhagol, Sordel i Lanfranc Cigala; per fixem-nos
que sn tres trobadors tardans, de mitjan segle XIII.
Al Canoneret de Ripoll trobem encara alguns exemples damor
fsic, b expressat amb una certa discreci, o b de manera ms
franca, per, aix s, sense arribar a aquella oberta frescor que
hem vist en els trobadors del segle XII. El poema VIII, Dompna,
de mi merceus prenya, es pot incloure dins la llista dexemples
en els quals la petici de merc va adreada a la consecuci del
fach o fait:

430

ANTONI VALLMANYA
Car per vos manta raxida,
per desiran quab vos fos,
la nuyt, prous dona xarnida,
el jorn estich cossiros;
prech Deus quamor vos destrenya
tant queu perda ma dolor
e daymar vos nom absteya.284

I el mateix podem dir del poema XVI:

Mas vos sots tan amorosa
que bem pens senes falir
que vostramor graciosa
nom fara ayman morir,
ans me dara qualque die
le joy damor tan plasen,
queu desir trop, si bem sia!285
Ms descobert s ja el missatge trams per la dama al poema XI, de Pere Alemany, on ens aproximem fora als registres
del segle XII:
quen veniats una nuyt foscha
ab paubrarnes descosuts
e romputs,
per o quom nuls nous conoscha.
Direts: Fay be al hom nuts,
e Na Luts
farantrar vostre cos quets.
Adonchs veyrets son cors guay
e mays queras nous diray.286
La poesia del sensible Gilabert de Prixida s a les antpodes
de la sensualitat i la corporalitat. Hom diria que s ms a prop

284. Versos 11-17 (ed. Badia 1983: 207).

285. Midons queu aym ses bausia, v. 11-17 (ibid.: 265).
286. Versos 13-21 (ibid.: 225; la cursiva no s meva).

POESIES

431

dels stilnovisti que no pas dels trobadors, o, en qualsevol cas, en

una mena de mig cam. Sempre melangis i plors, es contentaria
de veure la seva dama i de parlar-li quan aquesta volgus, la qual
ni aix no li vol concedir:
Pus que vos play, dompna, que res nous dia
ne sian loch on siatz, deranan
viuray langun ab dolors afan,
car tolt mavetz o que pus car tenia;
que tot mon b, midons, era queus ves
e queus parls lora qua vs plagus,
ax com celh quius am ultra masura;
mas pus nous platz, dona, com franch sotsms
perdray mos mals e ma crusel ventura.287
Noms un esguard:
queb un sguard gen fayt per merceyar
maurets leu stret de ma rencura.288
Hi ha rancor, s cert, per aquest sentiment innoble, i, per aix
tan hum, no el portar mai a estimar una altra dama:
Dona ses par, vs me faytz mal soffrir
e conquerir
de jorn en jorn ira, dols e feunia;
mas ges per o no vulla presumir
dona del mn quem hagus, sim volia.289
Noms un sol vers de Gilabert de Prixida podria sser ents
i de manera prou delicada com a una manifestaci del desig
corporal, que tot enamorat terrenal i Prixida sens dubte que,
malgrat tot, ho s espera en el fons:

287.
288.
289.
70).

Poesia XII, v. 1-8 (ed. Riquer 1954: 65).

Poesia XII, v. 54-55 (ibid.: 67).
Poesia XIII, Amant languesch e languin pas gran pena, v. 51-55 (ibid.:

432

ANTONI VALLMANYA
que puys la vi, li suy stat servn,
humils e franchs, per o que li plasia,
ez en la fi, quem degra far jausn,
say que li platz quem luny de sa paria.290

Hom podria discutir, per, ad infinitum el sentit darrer daquest far

jausn. Sigui com sigui, sembla que podem concloure que els temps
shan tornat difcils. El mateix ens ve a dir Andreu Febrer:
Lo fol desir quAmor ha fayt intrar
dins mon cor ferm quen desiran malciu
aman, servn un belh cors agradiu,
tant com poray lo vulh de m lunyar;
car foldat s cobejar ne querir
rictat ne joy que, hom no pux aver.
Dons, pus complir no pux mon desirer,
sen desirar yeu lantn a servir.291
Les dames shan tornat ms dures, ms cruels i inaccessibles que mai, ms dames sense merc, i els galants ms piteux,
si ens hem de servir del terme usat per Pags. En conseqncia,
el galant ja noms satreveix a sollicitar que la dama laccepti
com a servent. Petici plena de subtilitats, certament, si tenim
en compte que servir s un dels antics termes tcnics de lamor
corts equivalent a estimar. Per aix justament no desmenteix
pas all que havem dit sobre la lrica del XIV i el XV, la seva
ambigitat.
ANDREU FEBRER:
E sol qun pauch vos plagus sofferir,
ja plus no vuelh quem detz bossa ne gan,
ne guesards autre ges nous deman,
mas queus posqus ab vostra grat servir.292

290. POESIA VII, PUS QUEN TURM N HAY M IS TOSTEM P S M A VIDA, V. 5-8 (ibid.: 52).
291. Poesia III, v. 1-8 (ed. Riquer 1951: 71).
292. Poesia V, Del cor preyon me prton li sospir, v. 25-28 (ed. Riquer 1951:
78-79).

POESIES

433

JORDI DE SANT JORDI:

Reyna donor, excelhents Margarita,
yeu crey quamar altruy ne me nous plats;
pus quyeu vos ay sobre totes escrita,
vos amare tan com aytal siatz.293
Tant paucas sots dispostas per amar,
que tot desir e voluntat moblida.294
La dama s casta i s, aix mateix, un fruit prohibit que
neg no tasta:
perqueles tals que tot lo mon abarca
le renoms sieus, tant es valenz e casta;
per queu lapell archiu de pretz e barca,
fruit de deleyt del qual negu no tasta.295
Aquests versos de Jordi de Sant Jordi illustren molt b la situaci a la qual ha arribat lamor corts a principi del segle XV,
situaci que es mantindr al llarg de tot el segle, exceptuats, com
ja hem dit, els maldits. En aquest estat de coses, no seria estrany
que el tema de la desconeixena hagus pres ms importncia que
potser no havia tingut en els segles netament trobadorescos. Una
afirmaci, per, de la qual em sento fora dubts, ja que, com
hem vist, els trobadors es queixen constantment del dolor que els
ocasionen llurs dames sense merc.
Malgrat, per, que les dames hagin esdevingut ms altives i
indiferents que mai, o desdenyoses i cruels, cal que els poetes en
segueixin enamorats:
No pot ren dir ne far que be estia
lunch homs, si donchs ja damor non es pres.296
ans, vulhats ho no, vos amaray.297

293.
Badia 1984:
294.
295.
296.
297.

Poesia
154).
Poesia
Poesia
Poesia
Poesia

VII, No pot ren dir ne far que be estia, v. 69-72 (ed. Riquer &
VIII, Ara hojats, dompnas, queus fau sauber, v. 5-6 (ibid.: 160).
V, Axi com son sus lespera los signes, v. 13-16 (ibid.: 128).
VII, v. 1-2 (ibid.: 150).
II, Dompna, tot jorn vos vau preyan, v. 44 (ibid.: 102).

434

ANTONI VALLMANYA

Altrament caur en el vici dsser un maldient:

Perque dich mays: celhs qua dona perduda
ges ab tort sieu o della que nol play,
per tal quamor hagen lay retenguda,
ne deu querir un altren poch despay;
car, si nou fa, en dir mal se delita,
com cels qui es damar desafeynats.298
Vici al qual, per cert, ell no va pas deixar dsser del tot
vulnerable, encara que ho fes amb el joc subtilment metafric de
Lo Canviador. La poesia de Jordi de Sant Jordi s una mica ms
corpria que la dAndreu Febrer i sobretot que la de Prixida.
La referncia al cos de la dama s constant. s cert que molt
sovint remet a la frmula equivalent a persona, per malgrat
aix la corporetat hi s justament palesa i simposa per damunt
de qualsevol altre valor personal:
Lo jorn quyeu vi vostre cors gay.299
A, cors ten belh, car de merc!300
lo comiat prench er per tota vegada
del vostre cors, bell e llinde sens par.301
A Du vos don, eras, puix queu me part
de la mellor que may vests camisa.302
bellab cors bell, linda sens maestria.303
En aquest darrer vers, justament, hi ha un elogi corporal net i
clar.

298.
299.
300.
301.
302.
303.

Poesia
Poesia
Poesia
Poesia
Poesia
Poesia

VII, No pot ren dir ne far que be estia, v. 57-62 (ibid. 152).
I, Tant es li mals quem fayts soffrir, v. 5 (ibid.: 92).
II, Dompna, tot jorn vos vau preyan, v. 31 (ibid.: 102).
IV, Sovint sospir, dona, per vs, de luny, v. 22-23 (ibid.: 118).
IV, v. 39-40 (ibid.: 122).
VI, Daver lo nom e lo dret tall daymia, v. 4 (ibid.: 138).

POESIES

435

Bella sens par ab la pressensa noble,

vostre bel cors bell fech Deu sobre totas.304
s, malgrat tot, una sensualitat molt subtil. Per als versos
segents Jordi de Sant Jordi fa un pas ms agosarat:
Enquer vos vey la nuyt en somiant,
de quel meu cors pren un pauch de repos;
el jorn apres vau tot joyos pensant
com suy estats ab vostre donos cors.305
s clar que hi podrem objectar que noms s un somni.
En la poesia dAusis Marc, lamor sembla ms aviat un mer
pretext per reflexionar sobre la complexitat de lnima, el dolor
i la relaci humans. La dama sovint no hi s esmentada fins a
la tornada, de manera que les reflexions que emplenen el poema
assoleixen una dimensi genrica, universal. A part daix, per,
i tornant al cap del fil, no hi ha dubte que Marc s servint-nos
sempre de ladjectiu usat per Pags un amant piteux. En la
seva poesia la lluita entre lamor pur, cast, honest, intellectual o
espiritual, duna banda, envers lamor sensual, carnal o deshonest,
de laltra, s constant; i el poeta es decanta a favor del primer,
exceptuant alguns episodis en qu, paradoxalment i transitriament,
afirmi la preferncia corporal. Els senyals de plena de seny i
Llir entre cards parlen per si mateixos a favor de lintellecte i
la puresa, associats amb la bellesa. Crec que no hi ha dubte que
els dos senyals sapliquen a una mateixa dama, com ja va afirmar
Pags (1912: 196). No s potser aqu el lloc per fer una anlisi
detinguda daquesta qesti. Noms remarquem que luna i laltra
comparteixen aspectes tan rellevants com la castedat i el seny.
Plena de seny s casta (XV, 32; XXXIII, 1-24; LXVIII, 17-20) i
Llir entre cards s assenyada (XXIII, 21-22, 33-40); el poeta s
igualment davant luna com laltra, s tmid, un amant mut, no
sha atrevit mai a expressar-los el seu amor; hem de creure que
fins al moment que divulga els seus poemes, i s potser per aix
que ara les dues coneixen el seu sentiment. La timidesa, lamor

304. Poesia IX, Jus lo front port vostra bella semblana, v. 25-26 (ibid.: 172).
305. Poesia XII, Enyorament, enuig, dol e desir, v. 33-36 (ibid.: 204).

436

ANTONI VALLMANYA

mut sembla que s la causa que el poeta hagi perdut la dama,

amb la qual va tenir una imprecisa bona relaci en el passat.306
Aix mateix, ens sembla fora inversemblant que un artista seris
com Marc alterni, a la vegada, poemes que parlen dun amor pur,
intellectual i infinit a dues dames diferents.
Per Mart de Riquer (1964: II, 491) va reaccionar contra
aquesta identificaci proposada per Pags i seguida per Bohigas
(1952: I, 53-54):
Molt sovint, quan hom estudia la poesia dAusis March, es
parla de la dama o de la dona del poeta, en singular, i fins
i tot hi ha el costum danomenar-lo el cantor de Teresa,
aix com Dante s el cantor de Beatriu i Petrarca el cantor
de Laura. s tan variat, divers i contradictori el canoner
dAusis March que sembla poc just considerar-lo com si tot ell
fos dedicat a cantar els amors de la mateixa persona. A ms
dels seus dos matrimonis i dels seus amors amb esclaves, li
coneixem diversos fills naturals de la majoria dels quals ignorem les circumstncies en qu nasqueren. Acabem de veure
uns maldits que evidentment no sn adreats a dames que
sn celebrades en altres composicions del poeta.
Aix mateix, allega que s un cas rar, entre els trobadors, que
un poeta sadreci a la mateixa dama amb dos senyals diferents
(ibid.). No obstant aix, el mateix Riquer (I, 1955, 91-95; 1964,
674; 1984, 4) ens diu que Jordi de Sant Jordi va celebrar la reina
Margarida de Prades sota tres senyals diferents: Castelh dhonor,
Reyna dhonor i Mos richs balays. I Antoni Vallmanya, com
ja hem vist a bastament, se serveix de dos senyals diferents per
cantar una sola dama, com ell mateix ja ens dna a entendre a
la tornada i lendrea del poema nmero I, Tots los delits damor
veig luny de mi.
Que una cosa sigui estranya no vol dir pas que sigui impossible. I aix mateix sabem tan poc de les dames celebrades pels
trobadors i els poetes catalans dels segles XIV i XV que crec que
es fa difcil darribar a conclusions massa segures en aquest sentit,
especialment si barregem la poesia, que s sempre ficci, amb la

306. Vegeu especialment el poema I, passim, dedicat a Plena de seny, la

retronxa del poema XXV i els v. 21-24 del LV, dedicats a Llir entre cards.

POESIES

437

vida real del poeta. Que Marc dedica poemes a dames diferents
s obvi, per aix tamb ho fu Dante, el qual tamb es cas,
malgrat cants Beatrice.307 Per cal diferenciar la vida real de la
ficci. La qual a la vegada, s que pot tenir quelcom de real, s
a dir, les dames celebrades eren reals, perqu ja sabem, i ho hem
comentat a bastament, que la literatura medieval tenia una part
molt important desbarjo social,308 i que el joc dendevinar la dama
secreta de cada poeta seria probablement un dels aspectes que ms
entretenia i apassionava els assistents a les tertlies i cercles potics.
Per, tret daix, no podem concloure res ms. Tota la resta pot
sser ficci. Una ficci que, en tots els grans poetes com Ausis
Marc, esdev un mer pretext per reflexionar sobre la naturalesa
humana. Fixem-nos, aix mateix, que els dos senyals es complementen perfectament. Tant lun com laltre ens parlen duna dama
virtuosa: el seny, duna banda, i la puresa i la bellesa, de laltra.
I, deixant a part la bellesa del lliri, no sn la puresa que aquesta
flor simbolitza i el seny all que Marc elogia contnuament? Com
els poetes anteriors, Marc, tamb sacontentaria segons afirma
de vegades amb ben poca cosa per part de la dama:
la mi amor per null temps pendr torn,
sol conexent que de mius doneu grat.309
Plena de seny, donau-me una crosta
del vostre pa, quim leve lamargor;
de tot mengar m pres gran desabor,
sin daquell qui molt amor me costa.310

307. Si volem tranquillitzar el nostre nim en aquest sentit, la impecable divisi

cronolgica dels poemes dAusis Marc feta per Joan Ferrat (1979a; 1979b) ens permet
de fer-ho, ja que de manera totalment convincent ha establert set etapes rigorosament
cronolgiques (1979b), amb alguns interrogants, s clar, la qual cosa ens permet de
verificar curiosament que el matrimoni de Marc amb la seva primera muller, Isabel
Martorell, celebrat el 1437, es produ molt probablement desprs que el poeta hagus
escrit la darrera composici a Llir entre cards, la nmero LXIV, Als fats coman
tot quant ser de mi; la qual s justament la tercera de la quarta etapa o part, que
Ferrat estableix entre els anys 1435-1438?. De manera que Marc no devia escriure
ja cap altre poema a Plena de seny o Llir entre cards un cop casat.
308. Vegeu supra Introducci: La literatura medieval com a esbarjo collectiu;
Auferil 1989: 149-154.
309. Poesia II, Pren-m enax com al patr quen platga, v. 19-20 (ed. Bohigas
1952: II, 9; cicle Plena de seny).
310. Poesia II, v. 41-44 (ibid.: II, 9).

438

ANTONI VALLMANYA

La seva valoraci de lamor pur, espiritual, cast, intellectual

o infinit s sovint expressada de manera categrica i absoluta:
S com los sants, sentints la lum divina,
la lum del mn conegueren per ficta
e, menyspreants la glria mundana,
puys major part de glria sentien,
tot enax tinch en menyspreu e fstig
aquells desigs, qui complits, Amor minva,
prenint aquells que de lesperit mouen,
qui no s lassat, ans tot jorn muntiplica.
S com sant Pau Du li sostragu larma
del cors perqu vs divinals misteris,
car s lo cors de lesperit lo carre
e, tant com viu, ab ell s en tenebres,
ax Amor lesperit meu arrapa
e noy acull la maculada pensa,
e per o sent lo delit qui nos canssa,
s que ma carn la ver amor nom torba.311
Sens lo desig de cosa desonesta,
don ve dolor a tot enamorat,
visch dolorit, desijant ser amat,
e par-ho b que nous vull desonesta.
o que yo am de vs s vostre seny
e los estats de vostra vida casta;
molt no deman, car mon desig no basta
sin en o que honestat ateny.
Lenteniment a vs amar menpeny
e no lo cors ab voler deshonest;
tiram a vs un amigable gest,
ab sentir prim, qui desperta desdeny.
Tant est pres lo meu enteniment
per molta part del vostre que li alta,
quem toll sentir em fa la carn malalta
dun tal dormir que perd lo sentiment.

311. Poesia XVIII, Ffantasiant, Amor a mi descobre, v. 25-40; cicle Llir entre
cards (ibid.: II, 67).

POESIES

439

No cessar lo meu egual talent,

puys mou de part que nos canssa nis farta,
car lesperit tot lo finit aparta:
no s en cors lo seu contentament.312
Passar puch, donchs, sens honestat offendre,
mostrant virtut, com res no cast no vull.313
Aquell amor que es diu voluntat bona
e solament sguarda part honesta,
aquest amor ha fet a mi amable
per mon semblant el mijanant ministre.314
S com aquell qui per sa nfinitat
no pot esser de res finit content,
s que res fet ab algun element
en son delit no lhaur contentat,
per imperfet lo delit mund posa
e sin en Du sa pensa no ssatura,
ax Amor vs amant massegura:
tot lo restant del mn li fa gran nosa.315
Plena de seny, leigs desigs de mi tall:
erbes nos fan males en mon ribatge.
Sia ents com dins en mon coratge
los penssaments nom devallen avall.316
I, condemna lamor carnal, aix com tamb la dama que shi lliura,
la qual bviament no t res a veure amb Plena de seny o Llir
entre cards:

312. Poesia XXXIII, Sens lo desig de cosa desonesta, v. 1-20; cicle Plena
de seny (ibid.: II, 113).
313. Poesia XXXIV, Tots los desigs escampats en lo mn, v. 17-18; cicle Llir
entre cards (ibid.: II, 117).
314. Poesia XLV, Los ignorants Amor e sos exemples, v. 25-28; cicle Llir
entre cards (ibid.: II, 152).
315. Poesia L, S com aquell qui per sa nfinitat, cicle Llir entre cards, v. 1-8
(ibid.: III, 18).
316. Poesia LXVIII, Nom pren ax com al petit vaylet, v. 25-28 (ibid.: III, 78).

440

ANTONI VALLMANYA
O foll Amor, de vs no sn content,
e ja molt menys dels fets de la que am.
No s de qui haver pus honest clam:
per no errar, maldich-vos egualment.317

El poeta, per, es debat, com ja sabem entre aquestes dues formes damor:
Lir entre carts, ma voluntat se gira
tant que yo us vull honesta y desonesta;
lo sant har, aquell del qual tinch festa,
e plau-me o de qu vinch tost en ira.318
La paradoxa s sempre present en Ausis Marc. I els moments
de desencs envers lamor pur o fina amor, no sn de cap manera
estranys. Malgrat aix, lamor carnal s, encara que desitja, vist
sempre amb amargor:
Ja tots mos cants me plau metr en oblit,
fforagitant mon gentil pensament,
e fin amor de mis partr breument,
e, s com fals drut, cercar delit.
Axs conquer en aquest temps aymia!
Cobles e lays, dances e bon saber
lo dret dAmor no poden conquerer:
pass lo temps quel bo favor havia.319
Sn, com veiem, uns versos de desengany no pas dedicats a
cap dama concreta, sin ms aviat a Amor, per b que lallusi
a la feblesa femenina tamb hi s present, aix com el tpic que
els temps passats eren millors:
S com aquell qui stl bosch escondit,
robant les gents, matant lo defenent,
e cuyda sser a Du humil servent,
ffaent retret del temps quil ha servit,
n pres a mi, que vs, Amor, servia,
passant afanys esperant lo plaer,

317. Poesia XLVII, Bm maravell com layre no saltera, v. 41-44 (ibid.: III, 11).
318. Poesia LIII, Ab tal dolor com lesperit saranqua, v. 41-44 (ibid.: III, 30).
319. Poesia VIII, v. 1-8 (ibid.: II, 30).

POESIES

441

amant molt ferm ab un escur esper:

puys he pecat, yo meresch punit sia.320
I s presentada com a innoble, perqu s bestial, vil i finita:
E no cuydeu que tan ignoscent fos
que no vehs vostr avantatge gran;
mon cors no cast estava congoxan
de perdre loch qui lera delits.
Una rah fon ab ell de sa part,
dient quen ell se pren aquest amor,
sentint lo mal o lo delit major,
s qu ell content, casc pot sser fart.
Lenteniment a parlar no vench tart,
e planament desfu esta rah,
dient quel cors, ab sa complexi,
ha tal amor com hun lop o renart;
que lur poder damar s limitat,
car no s pus que apetit brutal,
e, si lamant veheu dins la fornal,
no ser plant e molt menys defensat.321
Tant he amat que mon grosser enginy
per gran treball de pensa, s suptil.
Lexant a part aquell sentiment vil
quen jorn present los enamorats ciny,
s tant sabent que s ben departir
amor daquell desig no virtus,
car tot desig retent hom congoxs
no s ver amor ne per tal se deu dir.322
Lir entre carts, molts trobadors an dit
quel b damor s al comenament;
yo dich qu est prop del contentament:
daquella ho dich qui mor, desig finit.323

320. Poesia
321. Poesia
(ibid.: II, 15).
322. Poesia
323. Poesia

VIII, v. 25-32 (ibid.: II, 31).

IV, Ax com cell qui desija vianda, v. 17-32; cicle Plena de seny
V, v. 1-8; cicle Plena de seny (ibid.: II, 19).
LV, Per molt amar ma vida s en dupte, v. 41-44 (ibid.: III, 35).

442

ANTONI VALLMANYA

O b prega a Du que lallunyi del desig carnal, perqu aquells

que shi lliuren abandonen Amor un cop han satisfet llur plaer
sensual; en canvi, aquells que es lliuren a lamor espiritual estrenyen encara ms llur lligams amb Amor:
Lo freturs desig, prech Du, no senta,
si b damor terme no pusch atnyer
en aquell loch on amadors conexen:
lur gros desig complit, dAmor se lexen,
e yo ladonchs me sent dAmor estrnyer.324
Com veiem, hi ha hagut un procs en alguns casos decididament envers lamor pur, lamor espiritual, o, si ms no, envers
lelogi i la superioritat daquest per damunt de lamor carnal. En
els casos que no s ben b aix, la situaci esdev del tot ambigua:
merc de mi hajats, ab qum conorta!
Quant maurets dat lo que sper desigant?325
Si s que arribem a la conclusi que alludeix a una relaci
carnal (i recordem que Vallmanya escrivia els seus versos per a
una monja de Valldonzella) aquesta no s pas manifestada duna
manera franca i descoberta com hem vist en els trobadors del
segle XII. Recordem que el nostre poeta, noms en una ocasi
sembla fer referncia a una proposici no casta que li fu a la
dama, la qual cosa provoc les ires daquesta i el rebuig envers el
poeta: [] perillant en amor avanada,/ ms desigant del ques
pot conseguir (X, 5-6).
Una excepci, en el marc general de la literatura catalana
del XV, s sens dubte el Tirant lo Blanc, i en oposici a aquesta
novella tenim el Curial e Gelfa, tan carnal, si no ms, com ho
pugui ser el Tirant, per, al revs de la novella de Martorell, el
Curial s plena de contenci, de subtileses, discrecions, ambigitats, circumspeccions i sobreentesos. s una obra que suggereix
ms que no pas diu, cosa que permet a lautor de realitzar una
veritable anlisi de les profunditats de lnima humana, que fa

324. Poesia LVI, Ma voluntat, amant vs, se contenta, v. 4-8; cicle Llir entre
cards (ibid.: III, 38).
325. Antoni Vallmanya, I, Tots los delits damor veig luny de mi, v. 43-44.

POESIES

443

daquesta obra genial una de les novelles psicolgiques ms riques

de tots els temps.

La dama orgullosa i lamant mrtir

Lorgull, lenveja en el seu doble aspecte: enveja i gelosia sn
els grans vicis de la Gelfa. En aquest cas, la seva manca de merc
no consisteix pas a no rebre el seu galant lai os despolha, sin
que procedeix de la seva naturalesa altament lasciva, superbiosa,
gelosa, venjativa fins al refinament, i el menyspreu amb qu tracta
el seu gigol, de condici social sensiblement inferior:
Vengut adonchs lo vespre, Melchior pres Curial, a la cambra
de la senyora se nanaren, e, com foren davant la senyora, ella
comen a parlar, e dix: Curial, yo he deliberat comunicar
a tu tots los meus thesors e sens dir-ten res he donat principi
a la tua honor. s ver que yo tam, e ax com te atorgats los
bns te donar altres coses quant a mi ser vist que haver ho
degues; per qut prech que vulles treballar en cercar via per
la qual la tua honor crxer pusques. E not faa dubte que
diners et flleguen. Emper vull que aquesta ley me serves:
que tu jams de la miamor nom demanars ms
avant de o que yom comedir donar-te.326
Per si hi hagus cap dubte, recordem els motius que portaren
la Gelfa a establir aquest contracte amb Curial:
La Gelfa, la qual jove e fresca era, e a la qual cosa alguna
sin marit no fallia, trobant-se molt bella e molt loada, rica,
favorida e ociosa, requerida e per molts sollicitada, veent que
son frare nos curava de donar-li marit, ne a ella paria cosa
honesta demanar-lo, no podent resistir als naturals apetits de la
carn, qui ab contnuus punyiments incessantment la combatien,
pens que si per ventura ella ams secretament algun valers
jove, puys que algun no se napercebs, no seria desonestat,
e que ja havia esdevengut a ms de mil altres; e posat que
alguns, per via de indicis, volent devinar o que no saben, se
napercebessen, no gosarien parlar de tan gran senyora com

326.

Ed. Aramon 1930: I, 37, rs. 8-22; la cursiva s meva.

444

ANTONI VALLMANYA
ella era. E ax don licncia als hulls que mirassen b tots
aquells qui eren en casa de son frare. E, no havent esguart
a claredat de sanch ne a multitut de riqueses, entrels altres li
plagu molt Curial, car veent-lo molt gentil [de] la persona,
e assats gentil de cor, e molt savi segons la sua edat, pens
que seria valent home si hagus ab qu. Per qu ymagin
avanar-lo, e daqu avant comenl-se a acostar, e cridaval
sovn e parlava ab ell molt volenterosament.327

Malgrat sser vdua i sobirana del ducat de Mil, la Gelfa

prefereix refugiar-se al palau del seu germ, a Montferrat, i sotmetres
a lautoritat daquest, i aix, sota el pretext que el germ nos curava de donar-li marit, ne a ella paria cosa honesta demanar-lo,
lliurar-se a lamor secret, la qual cosa li permet de triar francament
dacord amb els seus apetits i prescindir dels convencionalismes
socials (no havent esguart a claredat de sanch ne a multitut de
riqueses). Ella ser aix la senyora inqestionable damunt lhome
que governar segons la seva voluntat i la seva concupiscncia, i
far sofrir lambicis i astut Curial, i sofrir tamb ella, fins que
al final els papers es canviaran. La Gelfa sens revela, doncs, des
del principi com un personatge altament complex: duna banda
renuncia a exercir les seves funcions de sobirana damunt tot un
ducat, i cerca laixopluc dun germ s a dir, un pare, actua
per tant com a dona poc adulta, com a persona que tem assumir responsabilitats socials i de govern, i prefereix la protecci a
lemancipaci. Per, de laltra banda manifesta un temperament
altament superbis i dominant, el qual noms gosa exercir damunt
un home que sent inferior a ella.
Aquesta naturalesa concupiscent i torturada de la Gelfa s
el que en fa una dama sense merc. La Gelfa s un personatge
similar a Brunissn. Per no totes les dames sense merc responen
a aquest model particularment destructiu i sadomasoquista. Cal
establir, essencialment, dos tipus de dama sense merc. En un
extrem tindrem la veritable dama cruel, la primordial (Circe), a
la qual responen, en la primera etapa de llur histria, Brunissn
i la Gelfa, dames que tenen com a funci destruir lheroi, o si
ms no, torturar-lo constantment, fins que no seran venudes pels
valors daquest i, en conseqncia, per la humilitat i el veritable

327. Ibid.: 26-27, rs. 19-25, 1-19, respectivament; la cursiva s meva.

POESIES

445

amor (podem pensar tamb en Turandot i la Kundry wagneriana). A laltre extrem, tenim un altre tipus de dama sense merc;
aquella que ho s no pas pel seu natural, sin als ulls dun galant
insensat que se nha enamorat sense que la dama lhagi convidat
a fer-ho ni el pugui correspondre. Les gradacions i els matisos
entre aquests dos pols sn mltiples i rics, aix com tamb ho
sn els nivells de crueltat individual. Per, la dama sense merc
s inevitablement difcil, distant i, per tant, altiva, ni que ho sigui
noms als ulls de lenamorat.
Tot aix ja hem tingut ocasi de veure-ho en parlar de la
dama sense merc des dels trobadors fins al segle XV, i insistim
que s del tot sorprenent que Amde Pags prengui le ton sec
et hautain de la dame com un dels arguments per demostrar la
influncia de La Belle dame damunt la poesia de Vallmanya.
Malgrat, per, que aquest aspecte orgulls de la dama hagi
quedat, creiem, prou evident al llarg daquest estudi, veurem uns
quants exemples especialment extrets amb el propsit de verificar a
bastament que no s un tret exclusiu de la Belle dame charteriana,
o de la poesia francesa com sembla que vol suggerir Pags.
Aix mateix, per tal com la dama orgullosa s indestriable
de la figura de lamant mrtir, que Pags designa amb la frase
lattitude piteuse de lamant, els exemples ens serviran per illustrar
les dues figures, per b que desprs entrarem en ms detalls sobre
els valors que la dama perfecta o ideal de lamor corts ha de
tenir, o hauria de tenir; tamb tractarem separadament les dues
figures fins arribar a les frmules que ja han quedat fixades per
designar-los: la de dama sense merc i la damant mrtir. Com en
daltres casos, anoto en cursiva els vocables que alludeixen al
tema del qual tractem en aquest apartat.
BERNAT DE VENTADORN:
Be man perdut lai enves Ventadorn
tuih mei amic pois ma domna no mama,
et es be dreihz que ja mais lai no torn,
cades estai vas me salvatj e grama.
Veus per quem fai semblan irat e morn
car en samor me deleih em sojorn
ni de ren als nos rancura nis clama.328

328.

Poesia 12, v. 1-7 (ed. Nichols et al. 1962: 72).

446

ANTONI VALLMANYA
No crezatz queu volha
flor ni folha vezer,
car vas me sorgolha
so queu plus volh aver.
Cor ai que men tolha,
mas non ai ges poder,
cades cuit macolha
on plus men dezesper.329
Mout mes greu que ja reblanda
celeis que vas me sorgolha,
car si mos cors relh demanda,
nolh platz que mot mi responda.330
Can vei vostras faissos
els bels olhs amoros,
bem meravilh de vos
com etz de mal respos.
E semblam trassios
can om par francs e bos
e pois es orgolhos
lai on es poderos.331
RAIMBAUT DAURENGA:
Jois mes fugitz!
Un pauc mas tost mi fon faillitz!
Sanc mi volc, er ma en desdeing.
Com nom esteing
can precs ni merces ni destritz
re noi conquer?332
GUILHEM DE SANT LEIDIER:
On plus vos dopti eus reblan,
dobla lorguoills e pieitz mi fai,
e gentils cors cab Merceill vai

329. Poesia
330. Poesia
331. Poesia
332. Poesia

25,
26,
28,
21,

Lancan vei la folha, v. 5-8 (ibid.: 110).

Lancan vei per mei la landa, v. 8-11 (ibid.: 114).
Le gens tems de pascor, v. 57-64 (ibid.: 122).
Braiz, chans, quils, critz, v. 19-24 (ed. Riquer 1975: I, 440).

POESIES

447

deuria fraigner son talan.

Mas aissi faill ben aquest sens
que gentils etz vos e valens,
et on eu plus vos puosc prejar
ab Merce, vei lorguoill doblar.333
EL DU DAMOR CAADOR:
eu mis tots mos v sens
en pensar la bellea,
beutat e gentilea
el gay acoliment
el plasent vis risent
e lamors scull
de mi don, car jes null
hom no pot cossirar
sa beutat, car formar
la volch Du ses defaut,
mas fech li Du tan aut
cor e tan senyoril
vars me, quel suy umil
ab ferm cor e leal,
que mon prear nom val
quem vullaver merc.334
GILABERT DE PRIXIDA:
Per, midons, lamorosa paria
qu s en mon cor, e largulhs talan
e les beutatz qu avetz, sus totes gran,
ffan scalfar e crxer ma folhia.335
Amant languesch e languin pas gran pena,
e penan muyr e morn vau perden
gaug e sola, conquistan marrimn;
e fau midons: com plus vay, plus mestrena
dira crusel fent-ma dargul semblana.336

333. Poesia
334. Versos
335. Poesia
Riquer 1954: 66).
336. Poesia

6, Compaignon, ab joi mou mon chan, v. 41-48 (ibid.: I, 560).

24-39 (ed. Vidal 1976: 164-165).
XII, Pus que vos play, dompna, que res nous dia, v. 19-22 (ed.
XIII, v. 1-5 (ibid.: 68).

448

ANTONI VALLMANYA
Vs e desir
me strenyets; lu m combat, lautre m lia.
A, com val pauch de merc requerir
lo cor altiu quant damor se desvia!337
Quays m[e] mostra brau arguelh
com si saubs que sieus no suy;
e ges nom planch, si tot men duelh,
mas quant me semble que lanuy.338

En aquest darrer exemple de Prixida es fa explcit, tanmateix, que lorgull s contrari a amor (v. 40), cosa que veurem
detingudament ms endavant.
ANDREU FEBRER:
ngel, lamor el bon voler queus he
el gran argulh que vs mostratz vas m,
si nom valets, me feran tost finir,
car yeu ses vs a mort no pux gandir.339
DANTE:
Fatto ha dorgoglio al petto schermo tale,
Chogni saetta l spunta suo corso.340
PETRARCA:
Deh, venite a vederlo. Or i non voglio:
non gioco uno scoglio in mezzo londe,
e ntra le fronde il visco. Assai mi doglio
quando un soverchio orgoglio
molte vertuti in bella donna asconde.341
In mezzo di duo amanti onesta altera
vidi una donna, e quel signor co lei
che fra gli uomini regna, e fra li di.342

337.
338.
339.
1951: 76).
340.
341.
1976: 239).
342.

Poesia XIII, v. 37-40 (ibid.: 69).

Poesia XIV, Damor seray plus que no suelh, v. 9-12 (ibid.: 71).
Poesia IV, E lhas, amors! Ten pauch vos cal de m, v. 41-44 (ed. Riquer
Versos citats per Scarano 1901: 299.
Can 105, Mai non vo pi cantar comio soleva, v. 22-26 (ed. Bezzola
Sonet 115, v. 1-3 (ibid.: 253).

POESIES

449

Tu se armato, et ella in treccie e n gonna

si siede e scalza, in mezzo i fiori e lerba,
ver me spietata, e ncontra te superba.343
Questo provio fra londe
damaro pianto, ch quel bello scoglio
ha col suo duro argoglio
condutta ove affondar conven mia vita.344
Era sua vista s dolce superba,
chi lasciai per seguirla ogni lavoro,
come lavaro che n cercar tesoro
con diletto laffanno disacerba.345
N mai saggio nocchier guard da scoglio
nave di merci prezose carca,
quantio sempre la debile mia barca
da le percosse del suo duro orgoglio.346
Quante lagrime, lasso, e quanti versi
ho gi sparti al mio tempo, e n quante note
ho riprovato umilar quellalma!347
Oim il bel viso, oim il soave sguardo,
oim il leggiadro portamento altero!348
Dun bel diamante quadro e mai non scemo
vi si vedea nel mezzo un seggio altero
ove, sola, sedea la bella dona.349
I no hem vist tamb com fins i tot la celestial Beatriu se li
apareix altiva, al pobre Dante?

343.
344.
345.
346.

Madrigal 121, Or vedi, Amor, che giovenetta donna, v. 3-6 (ibid.: 263).
Can 135, Qual pi diversa e nova, v. 20-23 (ibid.: 295).
Sonet 190, Una candida cerva sopra lerba, v. 5-8 (ibid.: 355).
Sonet 235, Lasso, Amor mi trasporta ovio non voglio, v. 5-8 (ibid.:

408).
347. Sextina 239, L ver laurora, che s dolce laura, v. 13-15 (ibid.: 413).
348. Sonet 267, v. 1-2 (ibid.: 448).
349. Can 325, Tacer non posso, e temo non adopre, v. 24-26 (ibid.:
517).

450

ANTONI VALLMANYA
Cos la madre al figlio par superba,
comella parve a me; perch damaro
sente il sapor de la pietade acerba.350

s clar que en aquest cas s un urc diferent dels anteriors; s

la virtut que es veu obligada a mostrar-se altiva davant el pecador
a fi de renyar-lo per al seu b. La humil arrogncia que mostra
la Mare de Du en les pintures italianes del Renaixement. Per,
sigui com vulgui, Beatriu ha estat distant a la terra i arrogant al
Parads.
Tamb hi ha, s clar, galants orgullosos i enamorades mrtirs.
Aquest doble joc, recordem-ho una vegada ms, s un dels eixos
entorn del qual gira lobra de Vallmanya:
COMTESSA DE DIA:
Meravill me cum vostre cors sorguoilla,
amics, vas me, per qai razon qem duoilla.
[...]
e voill saber, lo mieus bels amics gens,
per que vos metz tant fers ni tant salvatges,
non sai si ses orguoills o mals talens.
Mas aitan plus vuoill li digas, messatges,
qen trop dorguoill ant gran dan maintas gens.351
No manquen, per, les paradoxes, i ben sovint lenamorat se
sent morbosament atret per laltivesa de la dama. De fet, aquesta
actitud masoquista de lenamorat s quasi sempre present, ni que
sigui de manera implcita, en totes les lamentacions adreades a
la dama altiva.
BERNAT DE VENTADORN:
Eu la volh can plus sorgolha
vas me, mas oncas orgolh
nac vas lei. Per so macolha
ma domna, pois tan lacolh

350. Purgatorio, XXX, 55-81 (ed. Sapegno 1990: II, 338-340).

351. Poesia 2, A chantar mer de so qieu no volria, v. 15-16 i 33-37 (ed.
Riquer 1975: II, 801-802).

POESIES

451

ca totas autras me tolh

per lei, cui Deus no me tolha.
Ans li do cor quen grat colha
so que totz jorns samor colh.352
El tpic es prou conegut, i, de fet, lhem tractat repetidament
al llarg daquest estudi. s lactitud de lenamorat de la Belle dame.
I Ausis Marc nha fet un tractament insuperable:
Lenteniment a vs amar menpeny
e no lo cors ab voler deshonest;
tiram a vs un amigable gest,
ab sentir prim, qui desperta desdeny.353
El poeta se sent atret, en el seu amor espiritual envers la
dama, pel gest amable i desdenys daquesta.354 Tot aix ens porta
al tema del dolor, la mort, el desig de morir, el dubte entre la
felicitat de morir i el goig de viure adolorit per amor, etc. Tpics
o temes literaris molt anteriors a la Belle dame.

Lamant mrtir i la mort per amor

Lamant piteux, com diria Pags (lattitude piteuse de lamant), ja el trobem en LOdissea:

352.

Poesia 9, Bel mes can eu vei la brolha, v. 9-16 (ed. Nichols et al. 1962:

65).
353. Poesia XXXIII, Sens lo desig de cosa desonesta, v. 9-12 (ed. Bohigas
1952: II, 114).
354. No em conven la lectura de Robert Archer, el qual converteix els verbs
tira i desperta en fomes de preterit perfet, tir i despert, tot interpretant, aix mateix,
sentir prim com a amor sensual (Archer 1997: I, 152). s evident que sentir prim s
un sentiment de la dama no pas del poeta, i que vol dir all que ben clarament diu,
amor prim, amor escs, s a dir, aquell sentiment de la dama envers el poeta del
qual aquest sempre es queixa: una dama que li s noms amable. La lectura de Bohigas
em sembla del tot correcta: El gest de la dama, s a dir, el seu posat gracis, per
ab sentir prim, qui desperta desdeny, o s, amb sentiment poc amors i displicent,
s el que ha enamorat el poeta (Bohigas 1952: II, 115). Qualsevol enamorat que
estimi intensament trobar desdenys i ofensiu un gest simplement amable per part
de la persona estimada, i daqu a trobar-hi desdeny en aquell gest noms hi ha un
pas petitssim i fcil de fer en un amor propi ferit. De fet, podrem dir que s lorgull
de lun envers lorgull de laltre.

452

ANTONI VALLMANYA
Va aturar-se llavors per mir el missatger Argifontes.
Quan, per, en el seu cor hagu admirat cada cosa,
entr tot duna dins lample coval; i no el va desconixer,
quan lhagu vist de la cara, Calipso, divina entre dees;
no, car mai els dus no se sn estranys lun a laltre,
encara que un dels eterns habiti sales remotes.
Ara, el magnnim Ulisses, no va encertar-lo all dintre;
ans, assegut riba mar, plorava, en el lloc on solia,
cortrencant-se a fora de plors i gemecs i tristesa,
[i guaitava la mar infecunda, estillant vives llgrimes.]355

Lastut, fred i calculador Ulisses plorant! Hom objectar,

per, que les seves llgrimes no sn motivades per causa dun
amor no correspost; per ning no pot negar que sn motivades
per causa duna dama cruel que tortura el seu amant. Sigui com
sigui i les causes poden sser diverses fins i tot el poders
Ulisses sens apareix com un amant mrtir ploraner, com els que
veurem a continuaci.
BERNAT DE VENTADORN:
Soven plor tan que la chara
nai destrech e vergonhoza,
el vis sen dezacolora,
car vos, don jauzir me degra,
pert que de me nous sove.356
Laiga del cor camdos los olhs me molha
mes be guirens queu penet mo folatge
e conosc be midons en pren damnatge
sela tan fai que perdonar nom volha.357
Tan lam de bonamor
que manhtas vets en plor
per o que melhor sabor
men an li sospire.358

355.
356.
357.
358.

Cant V, v. 75-84 (Homer 1953: 99).

Poesia 3, Amors enqueraus preyara, v. 56-60 (ed. Nichols et al. 1962: 49).
Poesia 42, Can vei la flor, lerba vert e la folha, v. 43-46 (ibid.: 164).
Poesia 44, Tant ai mo cor ple de joya, v. 69-72 (ibid.: 171).

POESIES

453

GUILLEM DE CABESTANY:
jois vos mi renda
e lais sospirs e plors,
nous mi defenda
paratges ni ricors,
coblidatz mes totz bes
sab vos nom val merces.359
ANDREU FEBRER:
B han tresit mey huelh mon cor e m,
on ploraran mantes vetz sens fallir.360
O, si els plors i les llgrimes no sn explcits, ho sn el dolor
i el sofriment morals.
BERNAT DE VENTADORN:
Las, mos cors no dorm ni pauza
ni pot en un loc estar,
ni eu no posc plus durar
silh dolors nom asoauza.361
Tota noih me vir em lansa
desobre lesponda,
plus trac pena damor
de Tristan lamador,
quen sofri manhta dolor
per Izeut la blonda.362
CERVER DE GIRONA:
A lamor don eu, las, aflam,
s ops afans, fretz e calors,
pen e angoyssa e tristors,
querres, comprars, dols, setz ab fam:
questiers, eu el cor crey cayam
daquest amor, tart, joy conqus.363

359. Poesia 5, Lo doutz cossire, v. 65-70 (ed. Cots 1985-1986: 281).

360. Poesia IV, E lhas, amors! Ten pauch vos cal de m, v. 17-18 (ed. Riquer
1951: 75).
361. Poesia 4, Amors, e queus es vajaire?, v. 37-40 (ed. Nichols et al. 1962: 52).
362. Poesia 44, Tant ai mo cor ple de joya, v. 43-48 (ibid.: 170).
363. Poesia 8, Manh ric mi demando si am, v. 31-36 (ed. Coromines 1988:
II, 296).

454

ANTONI VALLMANYA
Fins a dur lamant a la mort.
BERNAT DE VENTADORN:
domna, per merceus queregra,
car vos am mais cautra re,
queus prezes merces de me,
car tem que mortz me destrenha,
si pietatz nous en pren.364
car eu sai be que per amor morrai.365
Deus! devinar degra oimai
queu mor per samor, et a que?
Al meu nesci chaptenemen
et a la gran vilania
per quelh lenga mentrelia
can eu denan leis me prezen.366

En aquests darrers versos trobem, aix mateix, el tema de la

timidesa de lenamorat, que tant desenvolupar Ausis Marc:
En son plazer sia,
queu sui en sa merce.
Silh platz que maucia,
queu no men clam de re.367
ARNAUT DE MARUELH:
per vos morrai, som ditz ades paors,
si nous en pren merces e chauzimenz.368
mas, si cum cel ques nafratz per morir,
sap que mortz es e pero sis combat,
vos clam merce ab cor desesperat.369

364. Poesia
365. Poesia
366. Poesia
367. Poesia
368. Poesia
1975: II, 652).
369. Poesia

3, Amors, enqueraus preyara, v. 48-52 (ed. Nichols et al. 1962: 49).

10, Bel mes queu chan en aquel mes, v. 7 (ibid.: 68).
17, En cossirer et en esmai, v. 35-40 (ibid.: 87).
25, Lancan vei la folha, v. 57-60 (ibid.: 111).
16, La grans beutatz el fis ensenhamens, v. 35-36 (ed. Riquer
23, Sim destreignetz, dompna, vos et Amors, v. 6-8 (ibid.: II, 659).

POESIES

455

GUIRAUD LO ROS:
Dona, merce, avinen, bele pros,
que per vos mor En Guiraudet lo Ros.370
GAUCELM FAIDIT:
Anc negus hom, si Dieus majut em valha,
no cre sofris per amor tan gran mal
cum ieu suefre, quar tot lo cor mi talha
lo deziriers ab la pena mortal.371
PEIROL:
E doncs qual conseill penrai
saissi muer aman?372
PEIRE BREMON RICAS NOVAS:
e, quar nom puesc de vos amar suffrir,
per merceus prec que nom layssetz morir.373
SORDEL:
Chantan prec ma doussamia,
sil plai, no maucia tort,
que, silh sap que pechatz sia,
pentra sen quan maura mort;
empero morir volria
mais que viure ses conort,
quar pietz trai que si moria
qui pauc ve so quama fort.374
Si el poeta no mor s perqu sap endurar el dolor que li
ocasiona Amor i la dama.

370. POESIA 5, AUJATZ LA DERREIRA CHANSO, V. 45-46 (ibid.: II, 674).

371. Poesia 46, Pel messatgier que fai tan lonc estage, v. 29-32 (ibid.: II,
768).
372. Poesia 2, Atressi col signes fai, v. 9-10 (ibid.: II, 1118).
373. Poesia 21, Us covinens gentils cors plazentiers, v. 23-24 (ibid.: III,
1283).
374.

Poesia 1, Ai las, e quem fau miey huelh, v. 43-50 (ibid.: III, 1463).

456

ANTONI VALLMANYA
BERNAT DE VENTADORN:
Ma mort remir que jauzir
non posc ni non sui jauzire.
Mas eu sui tan bos sofrire
catendre cuit per sofrir.375
Jaufr morir damor si Brunissn no es mostra compas-

siva:
Doncs non poira ella soffrir
Quem veja per samor morir,
Que mortz sui o tota laurai,
Mais merce naura, si Dieu plai.376
Devetz aver humilitat
De me, caissi mavez conqes
Et destreit et lassatz e pres,
Que non veg ni entent ni aug
Sens vostramor, et si no lai,
Atrasag vos dic que morai.377
Jaufr, juntament amb els efectes desastrosos del desamor de
la dama envers lamant, tracta aqu els valors que lamor corts
exigeix a la dama, entre ells la humilitat, cosa que analitzarem
un cop hgim acabat amb les diverses formes de sofriment de
lenamorat fins a fer-ne un amant mrtir. Continuant, doncs, amb
el tema de la mort per amor, no cal dir que tamb el continuem
trobant en els poetes dels segles XIV i XV.
CANONERET DE RIPOLL:
si er, enans quem sobremont
mays lamor quem sobremunta,
nom ha merce quel cor ma punct
amor presans ab greu puncta,
seray, o crey, en breu defunct.378

375.
376.
377.
378.

POESIA 9, BEL M ES CAN EU VEI LA BROLHA, V. 41-44 (ED. NICHOLS et al. 1962: 66).
Versos 7179-7182 (ed. Lavaud & Nelli 1960: 412).
Versos 7408-7414 (ibid.: 424).
Poesia XIII, Le guay dol cors a quuy ses junct, v. 3-7 (ed. Badia 1983: 237).

POESIES

457

LLUS ICART:
Malautes greus, destretz,
say, mos amichs, quez etz
duna gran malaltia
quez a vs nueyt e dia
fay greumn sospirar,
sufrir planys e cridar,
no trobans lunch remey;
don lo vostre cors vey
a la mort quez acosta.379
PAU DE BELLVIURE:
E si merc ab vs breu nom recorre
morray sobts, pus vey la mort quim corre.380
GILABERT DE PRIXIDA:
Aysm destreny fin amor em desena,
qual lit, cant dorm, mantes vets me rexida;
cant mesbandesch, dun smay grieu mestrena,
e pert lausir sovn cant hom me crida;
cant vuelh perlar, trop me lengua represa,
e planch e plor cant xans vuelh mover;
tant ha sus m Amor potensa mesa,
dona, quen mor [lo] vostre cavalher.381
Mas ya duymay sts en la derraria,
que ma dolor e mos mals cesseran;
car per vs muyr, don per mort fineran
los grans turme[n]ts quem donatz cascun dia.382

379. Consolaci o Avs damor, v. 1-9 (ed. Molas 1958: versos citats per Riquer
1964: I, 646).
380. Dompna gentil, vs menculpats a tort, v. 38-39 (ed. Mil 1890: 460;
versos citats per Riquer 1964: I, 647).
381. Poesia IV, Lo cor elhs huelhs man lo cor[s] mis en pena, v. 9-16 (ed.
Riquer 1954: 46-47; noms la cursiva del vers 14 s meva).
382. Poesia XII, Pus que vos play, dompna, que res nous dia, v. 37-40
(ibid.: 66).

458

ANTONI VALLMANYA
E las, midons!, e qu vol dir
que nous dol cant me vets clamar,
neus dol si tot me faytz languir,
neus dol cant muyr sens mal afar,
neus dol tenpauch la dolor que ys m t,
ne gens nous dol mon mal ne ma tristura,
neus dol tenpauch com ses merc morr,
neus dol tenpauch ma fortunal ventura?383
ANDREU FEBRER:
e com per vs muyr aman finamn384
e si yeu muyr langn per amar b,
no planch ma mort, mas lo blasm queus en ve,
quadonchs poran tuyt lamador ben dir
qua vs mavetz fayt a gran tort perir.385

En aquest darrer exemple trobem, aix mateix, el tema de

la culpabilitat de la dama, tema desenvolupat narrativament, com
ja hem vist ms amunt en obres com So fo el tems, el Procs
de Corona daur contra Bertran Tudela, Nastagio degli Onesti, el
Clam damor o Salut damor, les continuacions de La Belle dame
sans merci, etc.
Donques sius plats, nom fessatz pus languir,
quieu no suy mort ne men vau molt tardan,
quel gran desir e launey maulciuran
sab vs no puix merc breu conseguir.
[...]
A vs me ren, qualhors no puix gandir,
ngel, pus vey ma mort apropiar;
vs ma valets, quim podets restaurar,
car altramn ja suy prop de finire.386

383. Poesia XV, ... Amor a ells on vol tirar, v. 41-48 (ibid.: 76).
384. Poesia II, Ja per dir-vos mon cor e mon talan, v. 6 (ed. Riquer 1951:
69).
385.

Poesia IV, E lhas, amors! Ten pauch vos cal de me, v. 21-24 (ibid.:

386.

Poesia V, Del cor preyon me prton li sospir, v. 33-36 i 41-44 (ibid.:

75).
79).

POESIES

459

JORDI DE SANT JORDI:

Com no volets considerar
que muyr languen per vos amar,
e no suy cresutz de ma fe?387
Certes, be say quem valgra mes morir,
com fech sent Peyr o sent Johan Batista,
a cruzel mort, quen aycest punt venir
de veure tal cerimonia trista.388
Ha, cors gentil! quant de vos me parti
heus vi sus alt al vostre mirador,
morir cugey, tan greus dolor senti.389
PETRARCA:
Cieco e stanco ad ogni altro chal mio danno
il qual d e notte palpitando cerco,
sol Amor e madonna, e Morte chiamo.390
Per en Petrarca la mort del poeta s sobretot quelcom desitjat
desprs de la mort de Laura. s a dir, no s una mort ocasionada
pel desdeny de la dama, sin pel desdeny de la mateixa Mort que
sha endut la dama i ha deixat el poeta en aquest mn. Aquesta
mort desitjada i fins i tot clamada s un tema molt caracterstic
tamb dAusis Marc, el qual considera que aquest fenomen es
donava especialment in illo tempore, quan el veritable amor era
ms freqent.
AUSIS MARC:
s veritat: si portam en recort
que molts passats morir ne sostengueren:
conexerem quanta dolor hagueren
puys que morir los fon millor soport.391

387. Poesia II, Dompna, tot jorn vos vau preyan, v. 32-34 (ed. Riquer &
Badia 1984: 102).
388. Poesia IV, Sovint sospir, dona, per vos, de luny, v. 9-12 (ibid.: 118).
389. Poesia XII, Enyorament, enuig, dol e desir, v. 9-11 (ibid.: 202).
390. Sonet 212, Beato in sogno e di languir contento, v. 9-11 (ed. Bezzola
1976: 383).
391. Poesia XVII, Si Du, del cors, la mi arma sostrau, v. 33-36 (ed. Bohigas
1952: II, 63).

460

ANTONI VALLMANYA
Per continuem amb Petrarca:
Ma canto la divina sua beltate,
ch quand i sia di questa carne scosso,
sappia l mondo che dolce la mia morte.392
Che debbio far? Che mi consigli, Amore?
Tempo ben di morire,
et ho tardato pi ch i non vorrei.393
Quanta la dispietata e dura Morte
chavendo spento in lei la vita mia,
stassi ne suoi begli occhi, e me non chiama!394
Mia benigna fortuna e l viver lieto,
i chiari giorni e le tranquille notti.
e i soavi sospiri, e l dolce stile
che solea resonare in versi e n rime,
volti subitamente in doglia e n pianto
odiar Vita mi fanno e bramar Morte.395
I non so se le parti sarian pari,
ch quella cui tu piangi forse in vita,
di cha me Morte e l Ciel son tanto avari.396

Els exemples sn nombrosssims en Ausis Marc i tamb, s

clar, en tots els poetes del segle XV, per crec que en aquest cas
cal que ens deturem aproximadament en els anys anteriors en
qu Alain Chartier va compondre el seu poema, simplement per
constatar que el tema de la mort per amor s ja present en els
trobadors del segle XII i que no desapareix mai.

La frmula amant mrtir

Aquest enamorat adolorit sol sser designat per la historiografia
contempornia amb el terme damant mrtir, com a correlat del
de dama sense merc. Lexpressi la trobem en Villon:

392. Sonet 217, Gi desiai con s giusta querela, v. 12-14 (ed. Bezzola 1976: 390).
393. Can 268, v. 1-3 (ibid.: 449).
394. Sonet 300, Quanta invidia io ti porto, avara terra, v. 12-14 (ibid.: 489).
395. Sextina 332, v. 1-6 (ibid.: 532).
396. Sonet 353 (365), Vago augelletto che cantando vai, v. 9-11 (ibid.: 556).

POESIES

461

Par elle meurs, les membres sains;

Au fort, je suis amant martyr
Du nombre des amoureux saints.397
El Lais ha estat datat lany 1456 (Poirion 1971: 226). El 1464,
un desconegut Franci va compondre un poema de 117 estrofes
de vuit versos heptasllabs titulat Le martyr damour (Piaget 1905:
583-585). Aquesta mateixa expressi havia estat ja usada per Guillaume de Machaut en el seu Jugement dou roy de Behaingne:
Certes, sire, de ce ne faire rien.
Eins amera
La trs belle pour qui tant damer a.
Et, sil y muert, chascuns le clamera
Martir damours, et honneur li sera,
Sil muert pour li.398
Trobem lexpressi prcticament idntica en Ausis Marc, en
un context similar al dels poetes francesos, per b que el terme
amant o enamorat s ellptic, o, en qualsevol cas, implcit en el
mot ignoscent.399
AUSIS MARC:
E, sin lo cel Du me vol allogar,
part veura Ell, per complir mon delit
ser mester quem sia dellay dit
que desta mort vos ha plagut plorar,
penedint vs com per poqua merc
mor lignoscent e per amar-vos martre.400
Dacord amb la cronologia de les obres de Marc establerta per
Pags i seguida i afinada per Ferrat (1979a: xv i s., especialment,
xliii-xlv), aquesta composici caldria situar-la entre els anys 1425 i
1429, s a dir fora abans dels versos de Villon i del desconegut
Franci. Per tant se val, perqu com queda ben pals en aquests

397. Lais, estrofa VI (ed. Mary 1951: 3; la cursiva s meva).

398. Versos 1915-1920 (ed. Hoepffner 1908: I, 129; la cursiva s meva).
399. Com en daltres exemples, subratllar tots els mots equivalents al terme
que ara analitzem, aix com els de merc i els seus sinnims.
400. Poesia XIII, Colguen les gents ab alegria festes, v. 33-38 (ed. Bohigas
1952: II, 47).

462

ANTONI VALLMANYA

versos dAusis Marc, lamant mrtir s una conseqncia inevitable

de la dama sense merc, o com ell diu en aquest cas, de poqua
merc, i per aix els dos conceptes sn correlatius i indestriables
des dels mateixos orgens de la figura de la dama cruel, que ja
hem vist que sn remotssims. I diguem-los dama ingrata, dama
cruel, dama sense merc, dama sense pietat, femme fatal, i amant
adolorit, amant trist, turmentat, malalt o mrtir damor, tant se val
el nom, luna i laltra figura remunten als orgens de la literatura
universal. Per, aix mateix, si, malgrat tot, ens qestionem quan
apareix el concepte de martiri damor, trobarem que, de la mateixa
manera que el de dama sense merc, sorgeix amb els trobadors
del segle XII i s recurrent al llarg de tota ledat mitjana.
BERNAT DE VENTADORN:
Anc Deus no fetz trebalha ni martire
ses mal damor queu no sofris en patz.401
Messatgers, vai e cor
e dim a la gensor
la pena e la dolor
quen trac el martire.402
CERVER DE GIRONA:
De pena n male de mal en martire,
man ms mey hulh e<n> amar qui mempeny
en tal voler que, cant sol me cossire,
lesglays quem ve, a fort pauch, nom destreny.403
JOFRE DE FOIX:
Pero sil mal vos plazen nil martir,
nil grieu afan de que yeu suy suffrire,
ben ayal mal e lafan el cossir.404

401. Poesia 35, Per melhs cobrir lo mal pes el cossire, v. 7-8 (ed. Nichols
et al. 1962: 142).
402. Poesia 44, Tant ai mo cor ple de joya, v. 73-76 (ibid.: 171).
403. Poesia 6a, v. 1-4 (ed. Coromines 1988: II, 307).
404. Poesia 1, Be ma lonc temps menat a guiza daura, v. 19-21 (ed. Riquer
1975: III, 1651; noms s meva la cursiva del mot martir).

POESIES

463

CANONERET DE RIPOLL:
[Ca]r nous podi mon cor dir,
trop greu e cruel martir,
las, sofir.405
GILABERT DE PRIXIDA:
Amor, sim volgussets aucir
e que nom fssets tant doler,
ffer-mets sobiran plaser,
car morria tot mon cossir;
qu eres vivn pas greu martir,
cant merc no pusch atrobar
ab lieys, qui s dona ses par.406
ANDREU FEBRER:
mas la beutatz quen midons s,
can la ramir
me fay oblidar mon martir
e mon smay,
si quests mals plus quautre bm play.407
Retinguem daquest darrer exemple dAndreu Febrer, el tema
del goig del dolor, expressi daquest masoquisme tan freqent en
aquesta literatura sentimental en vers o en prosa. Un tema que
connecta amb el desig de morir, que ja hem comentat ms amunt,
especialment a propsit de Petrarca i Ausis Marc, per que, aix
mateix, s freqentssim en tota la poesia que analitzem.
La idea de veritable martiri, en el sentit cristi del terme,408
s perfectament desenvolupada per Jordi de Sant Jordi en uns
versos en qu estableix un parallelisme ben clar entre el sofriment i la mort de lenamorat decebut i els primers mrtirs de
lEsglsia, exactament i de manera implcita, per prou evident,
amb el martiri de sant Esteve; amb lagreujant que el poeta reclama per a si mateix un cstig encara pitjor que el del protomrtir

405.
406.
s meva la
407.
408.

Poesia IX, v. 4-6 (ed. Badia 1983: 213).

Poesia I, Amor ays m fayt sentir, v. 8-14 (ed. Riquer 1975: 39; noms
cursiva dels mots martir i merc).
Poesia XII, Del tot me cuydave lexar, v. 6-10 (ed. Riquer 1951: 100).
Vegeu Gay-Crosier 1971.

464

ANTONI VALLMANYA

del cristianisme, ja que vol que mai ning no reconegui el seu

sofriment, sin que, al contrari, sigui malet de tothom:
Si nous dich ver, que prech a Dieu
que de tals crims siacusatz
don prenda mort apedregatz
per mans dun malestruch jusieu,
si que planguts de mon martir
no sia pas per nulha gen,
ans me maldiguen cruselmen
en ma fas vinguen escupir.409
DANTE:
Ei le risponde: Oi anima pensosa,
questi uno spiritel novo damore,
che reca innanzi me li suoi desiri:
e la sua vita, e tutto l suo valore,
mosse de li occhi di quella pietosa
che si turbava de nostri martri.410
En aquest cas s el martiri de lnima (la ra) i el cor (lapetit)
del poeta per la mort de Beatriu, els quals se senten confortats per
la mirada pietosa duna dama annima, cosa que no deixa de pertorbar el poeta i de deixar-lo amb un cert sentiment de culpabilitat.
Aix provoca un combat intern entre els dos pensaments humans:
el racional i lirracional. Combat expressat en aquest sonet en forma
de dileg entre lnima (la ra), propensa a rebutjar qualsevol forma
de consol, especialment femen, i el cor (lapetit), que es mostra en
canvi ben disposat a acceptar-lo (Vita nuova, caps. XXXV [xxxvi]XXXVIII [xxxix]). Aquest conflicte es resoldr al captol segent,
amb el triomf de la ra, grcies al fet que un dia a lora de la
nona, una forta imaginazione actuar damunt la ment del poeta
que el portar a tenir una visi de Beatrice con quelle vestimenta
sanguigne co le quali apparve prima a li occhi miei, s a dir, quan
Beatriu tenia vuit anys i quatre mesos. Aquesta visi esdevinguda
justament a lhora mgica, lhora de la regeneraci (lhora nova),

409. Jordi de Sant Jordi, I, Tant es li mals quem fayts soffrir, v. 13-20 (ed.
Riquer & Badia 1984: 92).
410. Vita nuova, XXXVIII [xxxix], sonet Gentil pensero che parla di vui, v.
9-14 (ed. Ciccuto 1996: 238).

POESIES

465

portar el cor del poeta a penedir-se per haver consentit les mirades
de consol de la desconeguda dama pietosa. Sigui com vulgui, i aix
s el que aqu ens interessa, aquesta experincia mstica provocar
un nou sonet, en el qual trobem novament la figura de lenamorat
adolorit i lexpressi del martiri damor:
Lasso! per forza di molti sospiri,
che nascon de penser che son nel core,
li occhi son vinti, e non hanno valore
di riguardar persona che li miri.
E fatti son che paion due disiri
di lagrimare e di mostrar dolore,
e spesse volte piangon s, chAmore
li ncerchia di corona di martri.411
PETRARCA:
E se pur sarma talor a dolersi
lanima a cui vien manco
consiglio ove l martir ladduce in forse,
rappella lei da la sfrenata voglia
sbita vista ch del cor mi rade
ogni delira impresa, et ogni sdegno
fa l veder lei soave.412
Ma l bel viso leggiadro che depinto
porto nel petto, e veggio ove chio miri,
mi sforza, onde ne primi empii martiri
pur son contra mia voglia risospinto.413
ma pur quanto listoria trovo scritta
in mezzo l cor, che s spesso rincorro,
co la sua propria man, de miei martiri,
dir, perch i sospiri
parlando han triegua, et al dolor soccorro.414

411.
412.
1976: 130).
413.
414.

Sonet XXXIX [xl], v. 1-8 (ibid.: 241-242).

Can 29, Verdi panni sanguigni, oscuri, o persi, v. 8-14 (ed. Bezzola
Sonet, 96, Io son de laspettar omai s vinto, v. 5-8 (ibid.: 96).
Can 127, In quella parte dove Amor mi sprona, v. 7-11 (ibid., 274).

466

ANTONI VALLMANYA
e l bel viso vedrei cangiar sovente,
e bagnar gli occhi, e pi pietosi giri
far come suol che degli altrui martiri
e del suo error quando non val si pente.415
Lanima mia choffesa
ancor non era damoroso foco,
appressandosi un poco
a quella fredda, chio sempre sospiro,
arse tutta, e martiro
simil gi mai n sol vide, n stella,
ch un cor di marmo a piet mosso avrebbe.416
Amor, io fallo, e veggio il mio fallire,
ma fo s comuom charde e l foco ha n seno,
ch l duol pur cresce, e la ragion ven meno,
et gi quasi vinta dal martire.417
Ora n l mio signor, n le sue note,
n l pianger mio, n i preghi, pon far Laura
trarre o di vita o di martir questalma.418
Crudele, acerba, inesorabil Morte,
cagion mi di di mai non esser lieto,
ma di menar tutta mia vita in pianto,
e i giorni oscuri e le dogliose notti:
i mei gravi sospir non vanno in rime,
e l mio duro martir vince ogni stile.419

Hom pot trobar exemples similars en els trouvres francesos

dins lobra esmentada de Roger Dragonetti (1960: 114-116).
Crec que hem ofert prou exemples del que Pags anomena
lattitude piteuse de lamant, i que, segons ell, seria una prova
ms de la imitaci feta per Antoni Vallmanya de La Belle dame
sans merci dAlain Chartier. Hem vist com la dama s sempre altiva,

415.
416.
417.
418.
419.

Sonet 131, Io canterei dAmor s novamente, v. 5-8 (ibid.: 290).

Can 135, Qual pi diversa e nova, v. 65-71 (ibid.: 297).
Sonet 236, v. 1-4 (ibid.: 409).
Sextina 239, L ver laurora, che s dolce laura, v. 22-24 (ibid.: 414).
Sextina 332, Mia benigna fortuna e l viver lieto, v. 7-12 (ibid.: 532).

POESIES

467

distant, freda, marmria, i, fins i tot, cruel. Per ens equivocarem

si conclogussim que la dama orgullosa s el paradigma ideal de
la dama de lamor corts.

Els valors de la dama en la tradici de lamor corts

Les virtuts que han dadornar la dama perfecta dins la tradici lrica de la fina amor queden prou ben exposades al llarg de
les composicions potiques des dels primers trobadors fins a la
poesia del segle XV. En molts casos, podem dir que coincideixen
amb aquells valors que la natura nova, primaveral o regenerada
comporta i que ja hem assenyalat ms amunt. Recordem una
vegada ms la interrelaci entre la dama i la vegetaci. Aix, s
obvi que la dama ha destar adornada de beutat, joven, joy, i, per
descomptat, de cortesia. Per, aix mateix, de sen (seny), i altres
conceptes sinnims: mesura, bos faitz, ensenhamen (bonne ducation, bonnes manires; sagesse, Levy 1966), aix com de pretz
i el seu sinnim valor. I, al costat daquestes virtuts, no hi pot
mancar, de cap manera, la humilitat i la merc. Aquesta darrera
ja hem tingut ocasi de veure-la en tractar de la petici de merc
a la dama.
A la humilitat li dedicarem un apartat per a ella sola, atesa la
seva importncia, ja que soposa a la figura de la dama altiva, tan
estretament unida a la de la dama sense merc. Ens centrarem,
per tant, de moment, als altres valors, que ofereixo subratllats en
els exemples que cito.
PEIRE DE VALERIA:
A Deu prec qe mon cor arda
samet hom tan finamen,
qen lei non voill metre garda
mas sa valor e son sen.
E cel qui sa joia agarda
non ha ges fol pensamen,
e cel qui son fin prez garda
non fa ges gran faillimen.420

420.

Poesia 3, Vezer volgra NEzelgarda, v. 12-19 (ed. Riquer 1975: I, 244).

468

ANTONI VALLMANYA
RIGAUT DE BERBEZILH:
resorsera en sospirs et en plors
lai on beutatz e jovenz e valors
es, que noi faill mas un pauc de merce
que noi sion assemblat tuit li be.421

Aquest mateix trobador, tot fent un joc de paradoxes entre

vellesa i joventut, fa una llista dels valors de la dama:
Viella de sen e de laus,
joves on jois lia,
vieilla de pretz e donrar
joves de bel domnejar,
loing de folia,
vieilla de faitz liaus,
joves on jovenz es saus,
Miels de domna, viellen tot bel joven,
avinen,
veilla ses veillezir,
e joves danz e de gent acuillir.422
BERENGUER DE PALOU:
Tan gen despen e despleya
sa gran valor e so sen
qunal sieus laus non aten;
e ja nulhs hom nom mescreya
de lauzor quem nauga dir,
quaitant hi pot hom chauzir
de bon pretz fin e ver
cum en dona pot caber.423
Qui sabia ben devizar
las beutatz els ensenhamens
e la cortezia el sens
aissi cum seschairia far?424

421. Poesia 2, Atressi con lorifanz, v. 41-44 (ibid.: I, 292).

422. Poesia 3, Atressi con Persevaus, v. 45-55; laus, fama; domnejar, cortejar;
faitz liaus, fets lleials (ibid.: I, 295-296).
423. Poesia 6, Dona, la genser quom veya, v. 17-24 (ibid.: I, 305).
424. Poesia 10, Sieu sabiaver guiardo, v. 29-32 (ibid.: I, 310).

POESIES

469

Sa gran valors e sos humils semblans,

son gen parlar e sa belha paria
man fait ancse voler sa senhoria
plus que dautra quieu vis pueys ni dabans;
[...]
Belha dompna, corteza, benestans,
ab segur sen, ses blasme ses folhia.425
PEIRE DALVERNHA:
So es gaugz e jois e plazers
que a moutas gens abellis,
e sos pretz monta grans poders
e sos jois sobreseignoris,
qenseignamens e beutatz les abrics:
dompneis damor, qen lieis sespan e creis,
plens de dousor, vertz e blancs cum es nics.426
BERNAT DE VENTADORN:
Bela domna, l vostre cors gens
elh vostre belh olh man conquis
el doutz esgartz e lo clars vis
el vostre bels essenhamens.427
Pretz e beutat, valor e sen
a plus queu no vos sai dire.428
Per, el mateix Bernat de Ventadorn adverteix en un altre
lloc que desprs dhaver vist la dama s a dir, desprs dhaversen enamorat, va perdre seny i mesura:
canc pois queu lagui veguda
non agui sen ni mezura.429

425. Poesia 11, Tant mabelis joys et amors e chans, v. 8-11 i 22-23 (ibid.: I,
307-308; belha paria, bella companyia, bella amistat, benestans, biensant, convenable,
parfait, Levy 1966).
426. Poesia 15, Dejostals breus jorns els loncs sers, v. 43-49; dompneis damor,
cortesia damor; nics, neu (ibid.: I, 325).
427. Poesia 1, Ab joi mou lo vers el comens, v. 49-52 (ed. Nichols et al.
1962: 42).
428. Poesia 27, Lonc tems a queu no chantei mai, v. 39-40 (ibid.: 118).
429. Poesia 8, A, tantas bonas chansos, v. 23-24 (ibid.: 62).

470

ANTONI VALLMANYA
I qui cerca seny en amor no t ni seny ni mesura:
E seu en amar mespren,
tort a qui colpa men fai
car, qui en amor quer sen,
cel non a sen ni mezura.430

Aix, sens dubte, deu ser el que li passa a Ausis Marc. Per,
malgrat tot, sembla evident que hi ha un certa convicci que els
valors racionals han de presidir o haurien de presidir la perfecta
relaci amorosa. Ens ho diu novament Bernat de Ventadorn:
Eram cosselhatz, senhor,
vos, cavetz saber e sen.431
Lelogi de la mesura de la dama el trobem tamb en Andreu
Febrer, precisament en una dama altament espiritualitzada en el
seu senyal:
ngel, en vs ha tanta de mesura
e de bos ayps que us sabetz [far] grasir.432
Arnaut de Tintinhac considera prfida (trefana), falsa i tradora
(trichairitz) tota dama que no correspon un amant lleial (fins e
verais). Cosa que podem perfectament entendre en el sentit que
tal dama no s nicament mancada de merc, sin tamb de seny
i de mesura:
Totamor tenc per trefana,
quan bos amicx les demezitz,
sil es falsa ni trichairitz
mentre quel es fins e verais;
sal prim comensat vaireja,
a lautre torn si sordeja;
pueis pren lavol e laissal bo.433

430.
431.
432.
1951: 82).
433.

Poesia 16, Conortz, era sai eu be, v. 29-32 (ibid.: 83-84).

Poesia 6, v. 1-2 (ibid.: 56).
Poesia VI, Dompna, lo jorn quyeu me pert de vs, v. 41-42 (ed. Riquer
Poesia 3, Molt dezir laura doussana, v. 8-14 (ed. Riquer 1975: II, 782).

POESIES

471

Continuem, per, amb la llista dels valors de la dama que

els trobadors i els poetes catalans ens ofereixen.
ARNAUT DANIEL:
que tuig bon aip, pretz e sabers e sens,
reingnon ab liei, cus non es meins nin resta.434
Ben ai estat a maintas bonas cortz,
mas sai ab lieis trob pro mais que lauzar:
mesure sen et autres bos mestiers,
beutat, joven, bos faitz e bels demors,
gen lenseignet cortesie la duois.435
ARNAUT DE MARUELH:
QuEssenhamens e Pretz e Cortezia
trobon ab vos lur ops e lur vianda,
e no vulhatz, sAmors non es truanda,
gitar Merce de vostra companhia.436
La gran beutatz el fis ensenhamens
el verais pretz e las bonas lauzors
el cortes ditz e la fresca colors
que son en vos, bona domna valenz,
me donon gienh de chantar e sciensa.437
A lexemple segent, s una trobairitz qui parla, per aix,
en la seva queixa s una enamorada mrtir es lamenta que,
malgrat el fet que ella posseeixi les virtuts duna dama enamorada
dacord amb els cnons de lamor corts, el galant ingrat no ho
spiga valorar.

434. Poesia 17, Sim fos Amors de joi donar tant larga, v. 23-24, p. 641.
(ibid.: II, 641).
435. Poesia 18 Sols sui qui sai lo sobrafan qem sortz, v. 15-19 (ibid.: II, 637;
demors, demeure, agrment, plaisir, bonheur, Levy 1966: 110).
436. Poesia 5, Aissi cum selh que tem quAmors laucia, v. 15-18 (ibid.: II,
655).
437. Poesia 16, v. 1-5 (ibid.: II, 651).

472

ANTONI VALLMANYA
COMTESSA DE DIA:
A chantar mer de so qieu no volria,
tant me rancur de lui cui sui amia
car eu lam mais que nuilla ren que sia;
vas lui nom val merces ni cortesia,
ni ma beltatz, ni mos pretz, ni mos sens,
catressim sui enganade trahia
cum degresser, sieu fos desavinens.438

En aquesta cobla, merces i cortesia sn prcticament contemplades com a sinnims, don podrem concloure que una dama
sense merc no s prpiament una dama cortesa.
PEIRE VIDAL:
per quel seu ric senhoriu
lauzengiers non pot far cors,
que sens e pretz la capdella.439
Peire Vidal afirma que mesura s fruit damor, i ens ofereix
aquest valor contraposat a ira. Recordem que aquest pecat capital
lhem trobat sovint associat a orgull:
Quamors ab ira nos fa ges,
que mesura damor fruitz es,
e drutz que a bon cor damar,
deus ab gaug dira refrenar.440
Per, Raimon de Miraval separa netament els segments de
lirracional daquells propis del racional, que fins ara hem anat
trobant constituint una totalitat harmnica, en una mena de feli coincidentia oppositorum, per, per a aquest trobador, aquesta
harmonia shauria destrut:
Entre dos volers sui pensius
qel cors me ditz qieu non chant mais
et Amors no vol que men lais
mentre quel seglestarai vius:

438.
439.
440.

Poesia 2, v. 1-7 (ibid.: II, 800).

Poesia 11, Bem pac divern e destiu, v. 15-17 (ibid.: II, 883).
Poesia 30, Neus ni gels ni plueja ni fanh, v. 45-48 (ibid.: II, 913).

POESIES

473

de laissar agrieu razo

qe mais non fezes chansso,
mas per so chant car amors e jovens
restaura tot qant tol mesure sens.441
En la segent composici de Pons de Capduelh tornem
a trobar lassociaci entre cortesia i merc que hem vist en la
Comtessa de Dia:
que vostrom sui, e sim voletz far be,
vos i faretz cortesie merce.442
Una enumeraci semblant en Guilhem de Montanhagol, noms
que ara consta de tres membres:
qua las melhors deu hom esser aclis,
don nais merces, valors e cortezia.443
Tamb en el Canoneret de Ripoll:
e, donchs, pus mamor senclina
vos servir, midons val[en],
[merce] quir e cortesia.444
GILABERT DE PRIXIDA:
Mas si bus vey en tots bos fayts cortesa,
ja nom albir mercm vulhatz haver.445
En una altra composici daquest mateix poeta queda, aix mateix,
pals que merc s un dels valors que la dama cortesa ha de posseir, en aquest cas, junt amb beutats, sens, i bon captenir:
E las! E com poch Dieu bestir
en midons de tot son poder,

441. Poesia
442. Poesia
443. Poesia
444. Poesia
445. Poesia
Riquer 1954: 47).

28, v. 1-8 (ibid.: II, 997).

20, Si com sellui ca pro de valledors, v. 31-32 (ibid.: III, 1265).
7, Non an tan dig li primier trobador, v. 59-60 (ibid.: III, 1437).
I, Amorosa mayhorquina, v. 8-10 (ed. Badia 1983: 163).
IV, Lo cor elhs huelhs man lo cor[s] mis en pena, v. 21-22 (ed.

474

ANTONI VALLMANYA
beutats, sens e bon captenir,
sens que merc noy fech parer!
By degra far de merc la paria,
qu entre ls bos fayts s la millor virtut.446

Igualment, en els versos segents ens diu que la dama t

totes les virtuts, exceptuada merc:
Qu ays m fayt Amor xausir
la pus belha ques poysa far
e celha que fay enentir
sos pretz e sos laus exelsar;
que de bon sen ytan com se cov,
e de bontatz may qu autre creatura,
e res nolh falh haver nom Mils-que-b,
mas quant merc en son cor no satura.447
Remarquem, en aquests versos esmentats, com, justament,
merc i bondat sn exposades com dues virtuts diferents, que
poden anar perfectament separades.
Andreu Febrer tamb lamenta que la seva dama reuneixi
totes les virtuts, exceptuada merc:
Quen vs roman lo pris del mn,
lo cim de joy e de jovn,
que passa totes quantes sn
de beutat, donor e de sen;
quen ley nos pren
ne senteprn
.........................
ni s ni fon
beutat queb la sua sadon.
Ay, merc! On
ffas ton scon
queb tu star no li par gen?448

446.
447.
448.

Poesia XIV, Damor seray plus que no suelh, v. 25-30 (ibid.: 72).
Poesia XV, ... Amor a ells on vol tirar, v. 25-32 (ibid.: 75).
Poesia XV, Las, a qui dir ma langor?, v. 121-132 (ed. Riquer 1951: 125).

POESIES

475

Recordem, aix mateix, els versos ja esmentats ms amunt de

Jordi de Sant Jordi, quan parlvem de la progressiva espiritualitzaci de lamor corts. Ara, al principi del segle XV, la castedat s
una altra de les virtuts de la dama, que no hem trobat explcita
en temps dels trobadors.
JORDI DE SANT JORDI:
perqueles tals que tot lo mon abarca
le renoms sieus, tant es valenz e casta;
per queu lapell archiu de pretz e barca,
fruit de deleyt del qual negu no tasta.449
Tot mantenint alguns dels valors clssics, valenz i pretz, la
dama s casta i sha tornat un fruit delits, per prohibit. Amb
tot aix, i, especialment, desprs dhaver trobat tants elogis al
seny de la dama, s impossible que no pensem en Ausis Marc,
i, daquesta manera, constatar una vegada ms que tot sembla
confirmar all que ja hem analitzat ms amunt, s a dir la progressiva espiritualizaci de lamor corts. Podrem dir que Ausis
Marc condensa tots els valors en els seus dos clebres senyals:
Plena de seny i Llir entre cards. Plena de seny s casta:450
O cruels fats! Vs qui fs jutjament
que yo ams un cor de carn tan dur
ffeu-lo ser moll, manau-li que no dur
que ab hull cast denegue mon talent.451
Aix com tamb ho s Llir entre cards, la qual tamb s
assenyada:
Lo vostre seny fa o c altre no basta,
que sab regir la molta subtilea;
en fer tot b sadorm en vs perea;
verge no sou perqu Du ne volch casta.452

449. Poesia V, Axi com son sus lespera los signes, v. 13-16; p. 128 (ed. Riquer
& Badia 1984: 128).
450. Com de costum, anoto en cursiva els mots que interessa remarcar.
451. Poesia XV, Si prs grans mals un b m ser guardat, v. 29-32 (ed.
Bohigas 1952: II, 54; cicle Plena de seny).
452. ibid., Poesia XXIII, Lexant a part lestil dels trobadors, v. 21-24 (ibid.: II,
84; cicle Llir entre cards).

476

ANTONI VALLMANYA

El vers 24 s clarament amfibolgic: la dama no s verge

perqu Du ha volgut que fos casada perqu hi hagi casta duna
dama tan singular, tan virtuosa, tan casta. Remarquem, aix
mateix, en aquests versos com el poeta elogia tamb Llir entre
cards pel seu seny. Els valors de Plena de seny i de Llir entre
cards sn, doncs, clarament els mateixos, com ja hem comentat
ms amunt. La castedat de Llir entre cards s, en aquest poema,
elogiada en termes tan sublims que ens recorden Dante:
Lir entre carts, lo meu poder no fa
tant que pogus fer corona nvisible;
meriu-la vs, car la qui s visible
nos deu posar lla on miracl est.453
Igualment, la castedat i el seny sn explcitament elogiats en
aquests versos dedicats a Plena de seny:
Sens lo desig de cosa desonesta,
don ve dolor a tot enamorat,
visch dolorit, desijant ser amat,
e par-ho b que nous vull desonesta.
o que yo am de vs s vostre seny
e los estats de vostra vida casta;
molt no deman, car mon desig no basta
sin en o que honestat ateny.
Lenteniment a vs amar menpeny
e no lo cors ab voler deshonest;
tiram a vs un amigable gest,
ab sentir prim, qui desperta desdeny.
Tant est pres lo meu enteniment
per molta part del vostre que li alta,
quem toll sentir em fa la carn malalta
dun tal dormir que pert lo sentiment.454
Remarquem, aix mateix, entre els altres valors comuns a
Plena de seny i Llir entre cards, lelogi del gest de Plena de
seny (v. 11), que trobem tamb en Llir entre cards:

453.
454.

Poesia XXIII, v. 41-44 (ibid.: II, 85).

Poesia XXXIII, v. 1-16 (ibid.: II, 113-114; cicle Plena de seny).

POESIES

477

Quant s del cors, menys de participar

ab lesperit, coneix b lo grosser:
vostra color y el tall pot b saber,
mas ga del gest no por b parlar.455
Fixem-nos com els dos senyals es complementen. Si els ajuntem, ens parlen duna dama assenyada, entenimentada (s a
dir, en ella lenteniment o la ra simposen damunt de qualsevol
forma de passi desordenada) i per tant s virtuosa, un dels
valors simbolitzats mitjanant la metfora tradicional del lliri. I,
aix mateix, cal recordar igualment grcies a la simbologia del
lliri que s tan bella com casta i assenyada. s a dir, la dama
reuneix aquells valors que Marc sempre elogia, com ja hem dit
abans. En els dos cicles, Ausis Marc fa un elogi constant de lamor
espiritual o intellectual, i una condemna de lamor carnal.
Lanlisi dels valors de la dama des dels trobadors del segle XII
fins als nostres poetes del segle XV, com veiem, doncs, ens han
dut, aix mateix, al procs despiritualitzaci de lamor corts.
Deixant a part la bellesa, que s un valor de la dama que
hom dna per descomptat, aix com tamb la merc, valor del
qual ja hem tractat prou mpliament, i de la humilitat, que ens
ocupar lapartat segent, els valors serien els segents: lacolliment
(gent acuillir), que, de fet, caldria inclourel amb la merc; la
bondat (dintre de la qual, inclouria el bon captenir, el bos faitz,
el bels demors, aix com el fet que la dama sigui benestans); la
cortesia (dotze vegades; dintre de la qual, incloc dompneis damor
i bel domnejar); lensenyament (set vegades; dintre del qual incloc
el saber; i crec, aix mateix, que aquest valor ha dsser sinnim
del seny, de la cortesia i podrem dir, fins i tot, que de la merc);
la gentilesa (que no ha aparegut aqu com a substantiu, per s
com a adjectiu: cors gens, gent acuillir, gen parlar), el joi (dues
vegades); lhonor (dues vegades: onor i onrar; per caldria incloure
els poemes de Jordi de Sant Jordi dedicats a la reina Margarida,
amb els senyals Castelh dhonor i Reyna dhonor); el jovn
(vuit vegades); el laus (fama, tres vegades; aquest valor s freqent en Antoni Vallmanya, en la forma de fama); la lleialtat (faitz
liaus, una vegada; i els adjectius fin i ver, dues vegades cadascun;

455. Poesia XXIII, Lexant a part lestil dels trobadors, v. 13-16 (ibid.: II, 84;
cicle Llir entre cards).

478

ANTONI VALLMANYA

i sens dubte hi haurem dafegir la belha paria, bella companyia

o bella amistat; per s obvi que som davant dun valor que
duna manera o altra presideix tota la fina amor); la mesura (sis
vegades); el pretz (dotze vegades); el seny (divuit vegades; hi incloc
les expressions ses blasme ses folhia, i loing de follia, apareguts
una vegada cadascun); la valor (vuit vegades), i el mot virtut una
vegada). Advertim que el seny s el valor ms vegades esmentat dins
la petita mostra que oferim, valor intellectual que cal associar amb
la mesura, lensenyament i el saber. Noms per acabar, el valor de
la castedat dins aquesta mostra breu que hem analitzat noms
ens apareix a partir de Jordi de Sant Jordi, valor que, juntament
amb el del seny (aquest s, ben antic), ser fortament present a
la poesia dAusis Marc.

La humilitat de la dama
Estudiem aquest valor separadament per tal com soposa a
la figura de la dama altiva o desdenyosa, que s quasi sempre,
per no dir sempre, el gest que pren la dama sense merc. Aix
com la manca de merc no s pas cap valor positiu, sin un
vici, tamb ho s larrogncia. La dama ha de tenir la virtut de
la humilitat.
JAUFR:
E pe samor, domna cortesa,
Car vos a tant dat de proesa,
De pres, de sen e de beutat,
Devetz aver humilitat
De me, caissi mavez conqes
Et destreit et lassatz e pres,
Que non veg ni entent ni aug,
Ni pueis aver delieg ni gaug
Senz vostramor, et si non lai,
Atrasag vos dic que morai.456
En aquest exemple queda clar que la petici dhumilitat s
equivalent a demanar pietat o merc. s a dir, la dama reuneix tot

456. Versos 7405-7414 (ed. Lavaud & Nelli 1960: 424); en tots els exemples,
la cursiva s meva.

POESIES

479

un conjunt de valors positius, com els que ara mateix hem enumerat, per li manca la humilitat: t el defecte dsser orgullosa.
GRIMOART:
E pus lus lautre senselha,
el par ves sa par saizina,
de nos es dregz que senselh
quascus datretal aizi
ab finamor, ses erguelh,
quieu conosc assatz e vey,
pus la malvestatz sorguelha,
quamors non deu far enveja.457
En aquesta estrofa del trobador Grimoart queda clar que la
fina amor ha danar de bracet amb la humilitat.
Berenguer de Palou sha sentit sedut per la seva dama, entre daltres valors, per sos humils semblans, com ja hem vist ms
amunt, com si sense aquesta humilitat no acabs dsser veritablement una dama valent:
Sa gran valors e sos humils semblans,
son gen parlar e sa belha paria,
man fait ancse voler sa senhoria
plus que dautra quieu vis pueys ni dabans.458
Arnaut de Maruelh, li prega a la dama que sigui humil envers
ell, amb la qual cosa, merc i humilitat sn sinnims:
e si ricors me tol vostra valensa,
per merc us prec quumilitatz vos vensa
sevals daitan, domna genser quanc fos,
que mos servirs vos plasseus sia bos.459
La segent estrofa, tamb dArnaut de Maruelh, s tot un
elogi de la humilitat i una condemna de lorgull:

457. Poesia 1, Lanquan lo temps renovelha, v. 17-24 (ed. Riquer 1975: I,

274); enveja, animosit, haine (Levy 1966), crec que aquest darrer mot de lestrofa
cal entendrel en aquest sentit, contrari a humilitat, i ms o menys sinnim dorgull,
ms que no pas en el sentit denveja.
458. Poesia 11, Tant mabelis joys et amors e chans, v. 8-11 (ibid.: I, 307).
459. Poesia 16, La grans beutatz el fis ensenhamens, v. 21-24 (ibid.: II, 652).

480

ANTONI VALLMANYA
Bona dompna, paratges e ricors,
on plus aut es e de maior afaire,
deu mais en si dumilitat aver,
car ab orguoill non pot bos pretz caber,
qui gen nol sap ab chausimen cobrir.
E, pois nom puosc de vos amar sofrir,
per merce us prec e per humilitat,
cab vos trobes calacom pietat.460

El trobador ho diu ben clar: ab orguoill non pot bos pretz

caber. Tamb Bertran de Born inclou la humilitat al costat daltres
valors de la dama:
Ieu mescondisc, domna, que mal no mier
de so queus an de me dich lauzengier;
per merce us prec quom no puoscha mesclar
lo vostre cors fi, leial, vertadier,
umil e franc, cortes e plazentier
ab me, domna, per menzonjas comtar.461
El mateix diu Cerver de Girona:
Si nuyll temps fuy pessius ne cossirs
sirvn amor, nin perdey mon cabal,
sufrn pena, turmn, trebayll e mal,
nem tngron dan maritz ne fals gels:
er madutz jay, quser nom pot vedatz,
us gentils cors, adreitz, gras e delgatz,
on s jovens e franc humilitatz.462
Lafinitat o la interrelaci entre humilitat i merc s igualment
clara en aquests versos tamb de Cerver:
Domn, aytn tart crey queus auray conquiza
con us aynels conquer un leopart,
sumel[i]tatz e mercs de vs s<e> part.463

460.
461.
462.
463.

Poesia 23, Sim destreignetz, dompna, vos et Amors, v. 9-16 (ibid.: II, 659).
Poesia 15, v. 1-6 (ibid.: II, 743).
Poesia 60, v. 1-7 (ed. Coromines 1988: I, 105).
Poesia 83, Volgra midons mazirs de tal guiza, v. 16-18 (ibid.: I, 142).

POESIES

481

Andreu Febrer, en fer lelogi de les dames de la cort de Cardona, no soblida tampoc de ressaltar llur humilitat, sin que, al
contrari, hi insisteix dues vegades:
Quanch pus Arts fech daquest mn pessatge
no crey que fos corts de tanta valia,
ni ten plasens, ten gaya, ten jolia
ne ten gentils, ten bauda mon visatge;
car no y veyretz argulh, cima ne branca,
mas laculhir honest e gracis
el gen parlar el gay dits amors
als strangers, ez humil cara francha.464
Com, aix mateix, assenyala Roger Dragonetti (1960: 240):
Lumilit ou misricorde de la dame est une vertu trs proche de la
piti; cest par elle que la dame cde lamour sous forme de condescendence, par elle aussi quelle accde la piti.
En alguns casos lorgull i la desmesura de la dama sn contemplats com a fenmens passatgers que el galant ha de saber
endurar com a prova del seu amor.
PEIRE ROGIER:
Quamors vol tals amadors,
que sapchon sufrir erguelh
en patz e gran desmezura.465
Remarquem que erguelh i desmezura, en aquest cas, sens
presenten com a sinnims de desconeixena.

El terme desconeixena
Tot parlant de la traducci de La Belle dame sans merci feta
per Francesc Oliver, Mart de Riquer (1964: III, 115) diu: Ac la
manca de pietat o merc (merci) s substituda pel concepte de
desconeixena, que vol dir ingratitud. Amb aquesta frase Riquer ens dna a entendre que la literatura francesa no se servia
daquest terme, i que aquest s, per tant, un mot genu dAc;

464. Poesia VII, Sin lo mn fos gentilesa perduda, v. 9-16 (ed. Riquer 1951: 84).
465. Poesia 1, Al pareyssen de las flors, v. 22-24 (ed. Riquer 1975: I, 267).

482

ANTONI VALLMANYA

s a dir, de la literatura entorn de la ingratitud escrita als Pasos

Catalans. En efecte, no he sabut trobar aquest terme en cap poema francs, ni en el de Chartier ni en cap dels poemes escrits a
partir daquest, publicats per Arthur Piaget a Romania, ni tampoc
he sabut veure que aquest erudit se serveixi mai daquest terme.
Aix mateix, he consultat altres poetes francesos medievals, aix
com estudis sobre aquesta literatura sense trobar-hi mai el terme.
Naturalment, que la meva recerca no ha pogut sser de cap manera
exhaustiva, per, aix mateix, Amde Pags sembla que confirmi
que el terme, segons ell, seria catal, la qual cosa vol dir que els
nostres poetes no el prengueren de la poesia francesa, que daltra
banda, segons Pags (1936: 481), van imitar. Lobra de Chartier a
aussi suscit ou tout au moins inspir un genre potique particulier
que les Catalans ont appel Desconaxena (...) et o ils ont protest
leur tour et qui mieux mieux, malheureusement sans grand
talent, contre lingratitude de leurs dames sans merci.
El fenomen no deixa tamb dsser curis, que en uns segles
en qu hi ha ben poca pruja per sser original, hom imiti obertament el que Pags designa com a gnere, tot introduint un
terme nou, indit en les fonts imitades. Dit duna altra manera,
crec que aquest fet confirma, una vegada ms, que no som davant cap gnere, sin davant un tema que la poesia trobadoresca
cont ja des del segle XII, i que s com i cultivat per totes les
tradicions potiques europees que arrenquen de lamor corts; i
que la ingratitud o crueltat de la dama va sser designada
sovint a la literatura amorosa occitanocatalana amb el substantiu
desconeixena, ladjectiu desconeixent i el verb desconixer.
En primer lloc, recordem, com ja hem llegit en el fragment
reprodut de Mart de Riquer, que desconeixena vol dir ingratitud, i es troba documentat ja en Ramon Llull.466 Com hem dit,
a partir del final del segle XIV o principi del XV, aquest terme
apareix amb una certa freqncia en la poesia amorosa catalana.
Per el registrem en els trobadors del segle XIII.

466.
DCVB, IV, 200-201; DECLC, II, 873. Cal advertir, per, que, al DCVB,
ens sembla del tot desorientadora laccepci nm. 1, desconeixement, que aquest
diccionari dna, justament, per a uns versos dAusis Marc (LI, v. 25-26), en qu
el vocable vol dir ben clarament ingratitud, que s el sentit que aquest diccionari
reserva per a laccepci nm. 2.

POESIES

483

CADENET:
Ja per guap ni per menassa
que mos mals maritz me fassa,
no mudarai quieu no jassa
ab mon amic tro al dia,
quar seria
desconoissens vilania,
qui partia malamen
son amic valen
de si, tro en lalba.467
RAMON VIDAL DE BESAL:
Amors no es vils ni desconoixens,
ni val ni notz, ni es mala ni pros.468
CERVER DE GIRONA:
Mas eu no mn dun mot:
Ca tres femnes leyals
n cent de desleyals
e a tres de gentils
n mays de cent de vils;
e a tres davinens
n cent desconexens;
e a tres de grasides
ne sn cent descarnides.469
GILABERT DE PRIXIDA, dins la cobla citada a Lo conhort de
Francesc Ferrer:
Trasit mavets, dona desconaxent,
per foll amor, qui us gira lo voler
vers altr ayman, ab cuy vos dats plaser,
e lexats m, qui us am tan leyalment.470
Aix com abans hem intentat rastrejar la frmula amant
mrtir, intentarem tamb de fer el mateix amb lexpressi dama

467.
1232-1233).
468.
469.
470.

Poesia 14, Sanc fui belha ni prezada, v. 37-45 (ed. Riquer 1975: III,
So fo el tems com era gais, v. 786-787 (ed. Field 1989: II, 102).
Maldit ben-dit, v. 356-364 (ed. Coromines 1985: 58).
Versos 220-223 (ed. Auferil 1989: 223).

484

ANTONI VALLMANYA

sense merc. De moment, per, advertim que dona desconaxent

ns un sinnim de cap a peus, per tal com desconeixent s del
tot equivalent a ingrata, cruel, sense merc. Deixant a part
aquesta estrofa dun maldit perdut de Gilabert de Prixida, dins
lobra conservada daquest poeta no trobem cap altre exemple, tret
del vocable malconaxena:
Ja no fo may hom qui ses grat servs
ne qui damor sostingus penetensa
tan com yeu sols, qu e midons suy ten fis
que muyr aman e nom vol far valensa,
e say quez ha damor malconaxena.471
El terme no s registrat ni al DCVB ni tampoc al DECLC, per
sembla que no hi ha dubte que s una variant de desoneixena,
i aix lha ents Mart de Riquer (1954: 90) en la seva edici, tot
traduint-lo, al glossari, per desagrament.
La mateixa expressi que hem trobat en Prixida, dona
desconeixent, del tot sinnima a dama sense merc, s usada
tamb per Jordi de Sant Jordi:
Valgueram mays, cert, que servis de coch
lay els inferns, e sofris cest turmen,
que no servir dona desconoysen,
e queu visques atant com fech Enoch.472
El mot desconeixena, en Guillem de Masdevelles:
Reunabblament, per gran desconaxena,
Veno retrayt he ffinamors deffalh
E mant parill ne prendo lloch he talh.473

471. Gilabert de Prixida, poesia XI, Dels aymadors suy lo plus cossirs,
v. 32-36 (ed. Riquer 1954: 63).
472. Poesia X, En mal poders, enqueres en mal loch, v. 25-28 (ed. Riquer
& Badia 1984: 184).
473. Poesia 89, Comjat ffet per En Guillem de Masdovelles, v. 1-3 (ed. Aramon
1938: 122).

POESIES

485

Vusats duymay de la desconaxena

He dels estrens, car, sertes, no men cur;
Sol a Dieu prech quen breu vos ffassa dur,
Daytal paccat, mot dura panatena.474
Gens no pensas en lalbara scrit
De vostra ma, quem fes per ffinamor,
Lo jorn que ffuy de vos conqueridor,
Car siu fesseu, no maguereu jequit
Axi com fes, ab ffort pocha temena,
Llexant a mi per gran desconaxena.475
En fi, el mot no t res dextraordinari. s un vocable ds
corrent a ledat mitjana, que, com ja hem dit, significa, entre altres
coses, ingratitud, i que trobem tamb en la llengua francesa,
desconoissance, action de ne pas connatre, ignorance, mconnaissance, ingratitude (Greimas 1968: 175, s. v. desconoistre).
Cal advertir que, en la forma verbal del mot, aquest diccionari
no ofereix cap accepci equivalent a sser ingrat. S, en canvi,
en catal, segons Coromines: desconixer i derivats ja en el segle
XIV i dhuc en Llull (desconexent, -xer), sovint amb el sentit de
mostrar-se rebel, ingrat) (DECLC, II, 873, s. v. conixer). A La
Belle dame de Chartier trobem les formes verbals descognoist (v.
579) i se descongnoisse (v. 774), descongnoit i se descongnoisse a
ledici dArthur Piaget; per no en el sentit dsser ingrat, sin
en el de mconnatre i ne plus se reconnatre, respectivament
(Piaget 1949: 83).
Per les raons que siguin, els poetes catalans van mostrar
un cert decantament envers aquest mot, mentre que en les altres
llenges romniques sembla que no fou aix. Direm, per tant,
que aquest vocable noms va prendre dimensi literria en catal.
Per exemple, si comparem la traducci catalana del Decameron,
concretament el conte de Nastagio degli Onesti, que ms amunt
hem comentat, veiem que el traductor se serveix del terme desconeixena, mentre que Boccaccio, en canvi, no lusa:

474. Poesia 91, Altre maldit ffet per lo dit Guillem de Masdovelles, Diats, mi-doncs:
cuydau-vos que us servescha, v. 25-28 (ibid.: 126).
475. Poesia 93, Voler menpeny, he raho mo consent, v. 41-46 (ibid.: 129).

486

ANTONI VALLMANYA
Nastagio, io fui duna medesima terra teco, ed eri tu ancora
piccol fanciullo quando io, il quale fui chiamato messer Guido degli Anastagi, era troppo pi innamorato di costei che
tu ora non se di quella de Traversari; e per la sua fierezza
e crudelt and s la mia sciagura, che io un d, con questo
stocco il quale tu mi vedi in mano, come disperato muccisi, e
sono alle pene eternali dannato. [...] N sta poi grande spazio,
che ella, s come la giustizia e la potenza di Dio vuole, come
se morta non fosse stata, risurge e da capo incomincia la
dolorosa fugga, ed i cani ed io a seguitarla; ed avviene che
ogni venerd in su questa ora io la giungo qui, e qui ne fo lo
strazio che vedrai; [...] La qual cosa al suo termine fornita,
ed andata via la donna ed il cavaliere, mise costoro che ci
veduto aveano in molti e vari ragionamenti; ma tra gli altri
che pi di spavento ebbero, fu la crudel giovane da Nastagio
amata, la quale ogni cosa distintamente veduta avea ed udita,
e conosciuto che a s pi che ad altra persona che vi fosse
queste cose toccavano, ricordandosi della crudelt sempre da
lei usata verso Nastagio; per che gi le parea fuggire dinanzi
da lui adirato ed avere i mastini a fianchi.476
Mentre que la traducci catalana diu aix:
Jo fuy duna matexa terra que tu, e eres tu en mon temps
infant molt petit, e fuy anomenat Guido de Glinastagi, e era
molt pus enamorat daquesta que tu no est ara daquexa de
Traversari; e per la sua bravesa, crueltat e gran desconexena
fou tal la mia fortuna, que un dia ab aquest estoch lo qual
tu m veus en la m jo mauci com a desesperat, e per aquell
peccat son dabnat en les penes eternals. [...] E no estar molt
aprs, segons la divinal justicia de Du vol, que ella resucitar ax com si no fos estada morta, e de cap comenar
la dolorosa fuyta, e jo e los cans encalant-la; sesdev que
tots divendres en aquesta hora jo la aconseguesch en aquest
loch e ac n fas la justcia; e a per tant com en aquest
loch una vegada jo la encontr, e ella envert mi hus de sa
crueltat e desconexena; e per o en aquest loch e en tots los
altres hon per ella fou husat envert mi de crueltat jo n fa la

476.

Jornada V, cap. viii (ed. Marti 1978: I, 389-391; la cursiva s meva).

POESIES

487

cruel exocuci segons per Du es hordenat. [...] La qual cosa

complidament acabada e (a) anant-sen la dona e lo cavaller,
romangueren aquests en molt e en variables pensaments, e entre
les altres aquella qui pus espaventada roms si fou la cruel
enamorada de Nastagio, la qual totes les coses distintament
hac vistes e oides, e conagut que aquestes coses e ella ms
que a neguna persona qui aqu fos tocaven, recordant-se de
la crueltat e desconexena de que ella tots temps (ella) havia
husat envert Nastagio, li parech que ja fugs davant ell tota
nua, tenint los cans ja al costat qui la encalsasen.477
Com veiem, Boccaccio usa exclusivament els termes fierezza,
crudelt i crudel; mentre que el traductor catal, malgrat respectar
els vocables originals amb els seus equivalents catalans (bravesa,
crueltat, crudeltat) hi afegeix el vocable desconexena (i gran desconexena). Per tot aix, al meu entendre, no t literriament cap
rellevncia. s, en qualsevol cas, un fenomen que ha dinteressar,
potser ms aviat, a la histria de la llengua. Aix mateix, tampoc
no sembla pas que la presncia daquest mot en la nostra literatura sigui quantitativament tan important, potser llevat de lobra
dAntoni Vallmanya. I, encara, cal tenir present que aix com el
terme merc no despla mai el terme pietat, tampoc el mot desconeixena no despla de cap manera els altres sinnims com
puguin sser ingrat, ingratitud, cruel o crueltat, etc., com acabem
de verificar ara mateix. Antoni Vallmanya se serveix de tots ells, i
encara daltres termes, si li calen per fer-ne una enumeraci intensificadora, com per exemple en aquests versos de la poesia III, Qual
mils de mi en tal ira cayguda, en boca de la monja enamorada
que se sent decebuda:
axm plangu contr ell, ab veus irades,
dingratitud, dimpietat, reptant:
O tu, cruel, nudrit de vil manera,
inich e vil, desconaxent, grosser,
inpiedors, malvat! Hon persavera
ton mudat cor, deceptor, barater?478

477. Mass 1910: 330, 332; la cursiva s meva.

478. Versos 111-116; la cursiva s meva.

488

ANTONI VALLMANYA

s a dir, em sembla del tot exagerat i fora de lloc, com fa

Pags, de convertir un tema en un gnere noms pel fet de trobar-se davant dun vocable sinnim daltres que expressen el tema
de la crueltat amorosa. Ni gnere, ni concepte nou. El concepte,
com hem vist, s antiqussim, tan antic com ho sigui la relaci
amorosa. s lenamorat (mascul o femen) decebut. Una figura que
reacciona dolorosament envers la persona estimada, tot tractant-la
dingrata, cruel, orgullosa, desdenyosa, altera, superba, sense merc,
desconeixent, deceptor, barater, etc. En tractar ms amunt del conte
de Boccaccio, Nastagio degli Onesti, ja hem fet referncia a la
narraci catalana coneguda amb el nom de Salut damor i dels
seus precedents, la narraci inclosa dins el De amore dAndrea
Capellanus, de final del segle XII, i la narraci francesa de 304
octosllabs apariats coneguda amb el ttol de Lai du trot, que
hom considera anterior al conte del De amore. Queda, doncs, ben
pals que tota aquesta narrativa sentimental amb dames ingrates
castigades per la seva desconeixena la trobem ja en els mateixos
inicis daquest corrent literari medieval.
Aix mateix, els poetes eren ben conscients de lantiguitat
daquest sentiment i conducta humans, tan antics com el mateix
sentiment amors. El recurs dels exemples o de les citacions
denamorats decebuts el trobem ja en la ten entre Hug Catola
i Marcabr:
Catola, non entenz razon?
Non saps damor cum trais Samson?
Vos cuidaz eill autre bricon
qe tot sia vers quant vos diz.479
Al Jaufr:
Ni Dido quel cor se feri
Dunespada, si quen muri,
Per Eneas, car sen parta
Della ni de sa companna.480

479. Poesia 6 de Marcabr, poesia 1 dHug Catola, Amics Marchabrun, car

digam, v. 13-16 (ed. Riquer 1975: I, 193).
480. Versos 7617-7620 (ed. Lavaud & Nelli 1960: 434).

POESIES

489

A Flamenca:
Lautre comtava dEneas
E de Dido consi remas
Per lui dolenta e mesquina;
[...]
Lautre com tornet en se forsa
Philis per amor Demophon.
[...]
Lus diz de Samson con dormi
Quan Dalidan liet la cri.481
Al Facet:
Tothom vos ser acusador,
e Virgili primerament,
Tristany e Floris exament,
e Jaufr Rods de Blaya
qui mor per sa dona gaya,
encara savi Salam
qui tostemps enamorat fo;
tots aquests seran contra vs
si vos desdeyts a mes amors
ni per amors me fets morir.482
O en aquests versos dAusis Marc, on trobem, aix mateix,
el terme desconeixena:
On s Jason e sa desconexena?
On s Theseu, qui trah Adriana?
E Dido fonch desperana tan vana
que la trah Eneas en crehena.483
Vallmanya esmenta dotze dames sense merc i sis galants desconeixents o deceptors. Les dames sn les segents: Briseida (Briseys,
VII, 31; Briseyda, X, 203), Sofonisba (Soffinisba, VII, 50; X, 200),

481. Versos 627-629, 644-645, 653-654 (ed. Lavaud & Nelli 1960: 676, 678).
482. Versos citats per Riquer 1964: II, 44.
483. Poesia LI, Tal s com cell qui penssa que mor, v. 25-28 (ed. Bohigas
1954: III, 22).

490

ANTONI VALLMANYA

Clitemnestra (Clitamestra, X, 197), Mrcia (X, 197), Erifile (Heriffil, X, 198), Fedra (X, 198), Clepatra (Cleopatrs, X, 199), Helena
(Elena, X, 199), Isolda (Ysolda, X, 203), Ginebra (X, 203), Dalila
(Dalid, X, 204) i Francesca da Rimini (Francesca, X, 204). Mentre
que els galants deceptors sn: Demofoont (Demoffon, III, 130), Paris
(III, 131), Teseu (III, 131), Hiplit (Iplit, III, 131), Enees (Eneas,
III, 132) i Json (Jason, III, 132). Tot plegat ens revela que lhome
medieval tenia, s clar, conscincia que la ingratitud amorosa no
era de cap manera un fenomen nou, sin ben antic i conegut.

La frmula dama sense merc

Aix com abans ens hem interrogat sobre el moment en qu
apareixeria la frase amant mrtir, cal tamb interrogar-se sobre
si el terme dama sense merc fou una creaci dAlain Chartier, o
era una expressi ms o menys ja en circulaci. Creiem que, sens
dubte, en sser lherona del seu poema una dama innominada,
lexpressi que integra el darrer vers del poema actua evidentment de pseudnim, i direm que fins i tot com a nom propi de
lherona, ja que no en disposem ni en disposarem mai de
cap altre. Aix, sens dubte, contribu a fixar el nom de tal figura
literria, incrementada grcies a John Keats.
Per Chartier tampoc no fou en aix original. El concepte, com
ja hem vist, existia, i hi havia tamb una diversitat de termes per
designar aquest personatge literari, termes que han seguit, aix mateix,
circulant (dama ingrata, dama cruel, etc.) als quals, modernament, se
nhi han sumat daltres (femme fatal, dona vampir, dona destructora,
etc.), potser ms terribles encara que no pas els primers.
Ja hem esmentat la frase dona desconeixent, del tot sinnima
a dame sans mercy. Daltra banda, lexpressi s bviament implcita
en totes les composicions en qu els trobadors o les trobairitz es
lamenten de la manca de merc de llurs enamorades o enamorats. Per, aix mateix, en alguns casos ens aproximem fora a la
frmula que ha quedat ms o menys fixada.
BERNAT DE VENTADORN:
Can me membra com amar solh
la fausa de mala merce.484

484. Poesia 41, Can par la flors jostal vert folh, v. 25-26 (ed. Nichols et al. 1962: 160).

POESIES

491

s obvi que el mot domna s sobreents: La (domna) fausa,

la (domna) de mala merce.
GUIRAUD LO ROS:
E ja no er ni anc no fo
bona dona senes merce485
En aquests versos de Guiraud lo Ros ens hem aproximat
molt ms a la frase fixada per Chartier.
CASTELLOZA:
car en mala merce
ai mes mon cor e me.486
Per tal com sn versos duna trobairitz, la queixa va adreada
al galant, cavaller o amic; en la terminologia trobadoresca, un amic
desconeixent. El substantiu s aqu tamb sobreents, (amic de)
mala merce. Tamb en Gilabert de Prixida i Jordi de Sant Jordi
trobem frases prximes a la frmula que ens ocupa.
GILABERT DE PRIXIDA:
Pus quen turmn hay mis tostemps ma vida,
en gran tristor me convendr finir,
car perdut hay jovn, pretz e servir
ab dona tal qu s de mercs falhida.487
JORDI DE SANT JORDI:
A, cors ten belh, car de merce!488
s a dir, persona tan bella mancada de merc o persona tan
bella, escassa de pietat, com tradueixen Riquer i Badia (p. 103).
Per s el trobador catal Jofre de Foix en qui trobem la
frmula idntica a lusada per Chartier, les diferncies sn les obligades per les dues llenges diferents; mentre Chartier se serveix
del mot dame, Jofre de Foix se serveix, s clar, del terme dona
(en el sentit antic, trobadoresc, no cal dir-ho, de domina, s a
dir, senyora, dama), dona ses merc.

485. Poesia 5, Aujatz la derreira chanso, v. 22-23 (ed. Riquer 1975: II, 673).
486. Poesia 2, Ja de chantar non degraver talan, v. 6-7 (ibid.: III, 1328).
487. Poesia VII, v. 1-4 (ed. Riquer 1954: 52).
488. Poesia II, Dompna, tot jorn vos vau preyan, v. 31 (ed. Riquer & Badia 1984: 102).

492

ANTONI VALLMANYA
JOFRE DE FOIX:
Be suy conques, mas trop suy luenh de be,
quen tal cossir man empench que mesglaya
ire pezars e dona ses merce.489

LE

DIALOGUE QUILS SURPRENENT

Tot fa pensar que, amb aquest argument, Pags pretn afirmar

que el fet que un personatge en aquest cas el poeta-narrador
escolti o observi damagat una conversa o una escena s un tret
tamb digne de tenir present per afirmar que una altra obra que
se serveixi daquest mateix recurs s indubtablement una imitaci
de la primera. No obstant aix, s ben sabut que aquest s un
recurs narratiu molt freqent i molt antic. Aix, per exemple, el
trobem ja a la Bblia:
Un home de la casa de Lev va prendre per muller una filla
de Lev. La dona va concebre i infant un noi. Veient ella
que era xams, lamag durant tres mesos. Per quan ja no
el pogu tenir ms temps amagat es procur per a ell una
cistella de papirus i la unt de betum i de pega; hi pos
linfant i la deix entre els joncs, a la vora del riu. La germana de linfant, una mica allunyada, es pos a laguait per
veure el que pogus passar.490
I sesdevingu que, a la tarda, havent-se aixecat David del llit
i passejant-se pel terrat del palau reial, va veure des del terrat
una dona que es banyava. Era una dona molt bella. David
envi a prendre informacions sobre aquesta dona, i li digueren:
s Betsab, filla dEliam, la dona dUrias, lhitita.491
Dos ancians del poble foren designats com a jutges aquest
mateix any. s al seu respecte que el Senyor ha dit: La iniquitat ha sortit de Babilnia per mitj dancians establerts
com a jutges que semblava que governaven el poble. Aquests
freqentaven assduament la casa de Joaquim i tots els qui

489. Poesia 1, Be ma lonc temps menat a guiza daura, v. 26-28 (ed. Riquer
1975: III, 1651).
490. xode, 2, 1-4; la cursiva s meva.
491. II Samuel, 11, 2-3; la cursiva s meva.

POESIES

493

tenien litigis recorrien a ells. Desprs que el poble shavia

retirat a migdia, Susanna entrava al jard del seu marit i shi
passejava. Els dos ancians la veien entrar cada dia i passejarse i varen concebre cobdcia respecte della. Pervertiren el
seu esperit i desviaren els seus ulls per no mirar cap al cel
ni recordar-se dels jutjaments justos. Tots dos estaven ferits
damor per ella, per no es comunicaven el seu sofriment,
perqu tenien vergonya de revelar-se el desig destar amb ella.
Ells espiaven cada dia, amb cura, per tal de veure-la. [...] Com
que vigilaven, un dia convenient sescaigu que Susanna entr
dins el jard, tal com havia fet el dia abans i lanterior, solament amb dues noietes. Desitj banyar-se perqu feia calor.
No hi havia all ning ms que els dos ancians que estaven
amagats i la sotjaven. Ella digu a les noietes: Porteu-me,
doncs, oli i ungents i tanqueu les portes del jard a fi que
jo em banyi. Elles ho feren com ella havia dit i tancaren les
portes del jard i sortiren per les portes de darrere, per tal
de dur el que els havia estat encomanat. Elles no sabien que
els ancians estaven amagats.492
Aquells dies que Mardoqueu sestava a la porta del rei, Bagatan
i Tares, dos eunucs del rei, guardians del llindar, sirritaren i
tractaven dapoderar-se del rei Assuer. Per havent-sen assabentat Mardoqueu, ho comunic a la reina Ester, la qual ho
digu al rei en nom de Mardoqueu.493
En la clebre escena de Susanna, per cert, ho tenim tot: la
dama, el jard, laigua i els enamorats. De fet, per, els personatges que observen i escolten en secret o damagat no s pas un
recurs que interessi nicament la trama argumental, una mera
tcnica narrativa, sin que incideix ben clarament en el terreny
psicolgic dels personatges i ens colloca per tant davant un tema
propi del contingut, el tema de la curiositat humana, que quan s
impertinent designem amb el nom de tafaneria. Des daquest punt
de vista, crec que caldria tamb incloure el llibre de Job, perqu
encara que no veiem Satans com espia els humans s quelcom
que queda perfectament sobreents en el dileg que aquest t
amb Jahveh:

492. Histria de Susanna, Daniel, 13, 5-18; la cursiva s meva.

493. Ester, 2, 21-22; la cursiva s meva.

494

ANTONI VALLMANYA
Un dia que els fills de Du van anar a presentar-se davant
Jahveh, Satans tamb va venir entremig dells. Jahveh va dir
aleshores a Satans. Don vns? Aquest va respondre a Jahveh:
De crrer per la terra i de rondar-hi. Jahveh li va dir: Thas
adonat del meu servidor Job, que no nhi ha pas un altre com
ell a la terra: un home ntegre i recte, que tem Du i saparta
del mal? Satans li va respondre: s sense ms ni ms que
Job tem Du? No has aixecat una tanca davant dell, davant
la seva casa i davant tot el que t, tot al voltant? Has benet
les seves empreses, els seus ramats pullulen pel pas. Per
estn la m, toca els seus bns, i et juro que et maleir a la
cara! Aleshores Jahveh va dir a Satans: Mira, deixo tots els
seus bns a la teva discreci. Evita solament dallargar la m
contra ell. Satans va sortir de la presncia de Jahveh.494

Recordem que a So fo el tems de Ramon Vidal de Besal, obra de la qual hem parlat ms amunt, tenim una escena
semblant a la de la Belle dame. Un galant requerint els favors
duna dama, i un personatge en aquest cas una donzella que
observa lescena:
En la sala, que bem sov,
on ai fon ca cellui pesa,
ac una donzela corteza,
nepa fol seingnor del castel.
Aaut cors ac, e gent e bel
e joven, que non ac vin an.
E aperceup be per semblanz
e per faig las novas damds,
e vil cavalier cosirs
per la domna que sen levet,
e pesset, canc sol noi poignet,
cauit a o que noil fo bon.495
Igualment, a La Joiosa Guarda de Jaume Marc, el poeta ha
estat escoltant i veient la conversa del du dAmor amb els seus
tres consellers, Secret, Lealtat i Conexena:

494.
495.
s meva).

Job, 1, 6-12; la cursiva s meva.

So fo el tems com era gais, v. 193-204 (ed. Field 1989: II, 28; la cursiva

POESIES

495

Es eu, qua una part

nagu stat ses dir mot,
ausit que u agu tot
en pes maney levar.496
Al Blanquerna, de Ramon Llull, Aloma, malcontenta amb el
propsit que t el seu fill de retirar-se a fer vida ermitana, intenta,
dacord amb la seva vena, Nastsia, la qual t una filla, Natana,
de reunir els dos joves a casa de Nastsia, i de deixar-los sols en
una cambra, amb la confiana que Blanquerna, sedut per la bellesa de Natana, oblidar la seva vocaci eremtica i es decantar
envers la vida matrimonial. Com ja sabem, Aloma no nicament
fracassa en el seu propsit, sin que en lloc dsser Natana qui
atregui Blanquerna a la vida matrimonial, s Blanquerna qui
conven la jove Natana perqu es reclogui en un monestir a fer
vida doraci. El que ara ens interessa, per, s el fet que les
dues mares, es queden darrere la porta de la cambra escoltant
secretament la conversa de llurs fills:
Dementre que Natana dea a Blanquerna estes paraules, Aloma
e Nastsia escoltaven e oen lurs paraules; mas Nastsia fou molt
irada de les paraules que dea Natana, e dix a Aloma: Comare
Aloma, jo no soferria daqu en avant que Blanquerna parls ab
ma filla. On, adoncs Aloma e Nastsia entraren en la cambra,
e cessaren les paraules de Blanquerna e Natana.497
Al Decamer; Ser Cepparello de Prato, anomenat Ciappelletto,
bo i malalt, escolta del llit estant la conversa secreta que a propsit
dell tenen els dos germans florentins que lhostatgen:
Ser Ciappelletto, il quale, come dicemmo, presso giacea l dove
costoro cos ragionavano, avendo ludire sottile, s come le pi volte
veggiamo aver glinfermi, ud ci che costoro di lui dicevano.498
Aix mateix, els dos germans florentins escolten tamb damagat
la confessi sacrlega que fa Ser Ciappelletto al sant frare abans
de morir:

496. La Joiosa Guarda, v. 98-101 (ed. Pujol 1994:169; la cursiva s meva).

497. Llull 1957-1960: I, 137; la cursiva s meva.
498. Jornada I, cap. i (ed. Marti 1978: I, 32; la cursiva s meva).

496

ANTONI VALLMANYA
Li due fratelli, li quali dubitavan forte non ser Ciappelletto
glingannasse, seran posti appresso ad un tavolo, il quale la
camera dove ser Ciappelletto giaceva dividea da unaltra, ed
ascoltando leggermente udivano ed intendevano ci che ser
Ciappelletto al frate diceva.499

Al conte primer de la tercera jornada, Masetto da Lamporecchio, fent-se passar per sordmut, esdev hortol dun monestir
femen, i escolta la conversa de dues monges jovenetes, les quals
tenen ganes de provar les delcies de lamor, i creient Masetto
adormit i sordmut, planegen en veu alta llur projecte:
Il quale lavorando lun d appresso laltro, le monache incominciarono a dargli noia ed a metterlo in novelle, come spesse
volte avviene che altri fa de mutoli, e dicevangli le pi scellerate parole del mondo, non credendo da lui essere intese; e
la badessa, che forse estimava che egli cos senza coda come
senza favella fosse, di ci poco o niente si curava. [...] Masetto
udiva tutto questo ragionamento, e disposto ad ubidire, niuna
cosa aspettava se non lesser preso dalluna di loro.500
Aix mateix, ms endavant, una altra monja observa, des duna
finestreta de la seva cella, el fet de les dues monges jovenetes amb
Masetto i els ho fa veure tamb a dues altres companyes seves:
Avenne un giorno che una lor compagna, da una finestretta
dela sua cella di questo fatto avvedutasi, a due altre il mostr
e prima tennero ragionamento insieme di doverlo accusare
alla badessa, poi, mutato consiglio e con loro accordatesi,
partefici divennero del poder di Masetto.501
Un palafrener de la reina Teodolinda, esposa dAgilulf, rei
dels longobards, enamorat apassionadament de la reina, observa
secretament com procedeix el monarca per entrar de nit al dormitori de la seva esposa, a fi daconseguir algun dia de suplantar
el monarca sense sser identificat:

499. Ibid.: 37; la cursiva s meva.

500. Ibid.: III, i; I, 189-190; la cursiva s meva.
501. Ibid.: 190; la cursiva s meva.

POESIES

497

Per che, acci che vedesse in che maniera ed in che abito il

re, quando a lei andava, andasse, pi volte di notte in una
gran sala del palagio del re, la quale in mezzo era tra la
camera del re e quella della reina, si nascose; ed intra laltre
una notte vide il re uscire della sua camera inviluppato in un
gran mantello ed avere dalluna mano un torchietto acceso e
dallaltra una bacchetta, ed andare alla camera della reina e
senza dire alcuna cosa percuotere una volta o due luscio della
camera con quella bacchetta, ed incontanente essergli aperto e
toltogli di mano il torchietto. La qual cosa veduta, e similmente
vedutolo ritornare, pens di cos dover fare egli altres.502
Ms amunt ja hem comentat aquest aspecte en el conte de
Nastagio degli Onesti, en la qual el protagonista sorprn una
escena, que, en principi, se suposa que no hauria dhaver vist.
Sense aquest recurs narratiu, que, com hem dit, ens colloca,
aix mateix, davant el tema de la curiositat humana, no existiria
aquest conte del Decamer, ni tampoc no tindrem Les mil i una
nits. Obra, aix mateix, plagada de jardins, dames cruels i enamorats malalts damor, fins al punt que aquests darrers es troben,
de vegades, a les portes de la mort. Recordem que tot el conflicte
arrenca del fet que el rei sassnida Xahriar, s advertit pel seu
germ petit, Xah Zaman, rei de Samarcanda, que la seva esposa
lenganya quan ell sallunya del palau, aix com Xah Zaman havia
tingut ocasi de verificar el mateix fenomen amb la seva prpia
esposa que lenganyava amb un esclau negre:
Xah Zaman, mesurant les paraules, li va explicar tot el que
havia vist. I de seguida la veu de Xahriar, agra i amarga, va
ressonar com un tro:
Aix que dius s molt greu! Noms mho creur si ho veig
amb els meus propis ulls.
Xah Zaman, desprs duna breu reflexi, digu:
Dacord, si s aix el que vols... Escolta, fes veure que ten
vas a caar i amagat a la meva cambra, daquesta manera tu
mateix ho podrs comprovar i ten convencers.

502. Ibid.: III, ii; I: 194; la cursiva s meva.

498

ANTONI VALLMANYA
No li va haver de dir dues vegades. Xahriar orden immediatament de preparar-ho tot per sortir novament de cacera. Tan
bon punt els guardians reials van tenir les tendes plantades
als afores de la ciutat, sels un el rei.
Que no entri ning! orden abans de ficar-se a la seva
tenda.
Tot seguit es disfress i, aprofitant lenrenou del campament,
es va esquitllar per entre les tendes. Al palau, on ja lesperava
el seu germ, va fer el que Xah Zaman havia fet anteriorment: es va asseure davant duna de les finestres que donaven
al jard. I, efectivament, al cap duna estona van aparixer
les esclaves i llur senyora acompanyades dels esclaus i fins
a lhora de loraci de la tarda van fer tot all que li havia
explicat el seu germ. Xahriar es va quedar estupefacte, per
bullia dindignaci.503

Aquest motiu s freqent en aquesta obra. Vegem-ne alguns

exemples ms:
Assegut sobre la sorra daquella petita cala i encaparrat pels
tombs que em feia donar la meva mala sort, vaig albirar, a
la llunyania, un vaixell. Cuita-corrents em vaig enfilar a un
arbre. La nau ancor a tocar de lilla i en desembarcaren deu
esclaus provets de pales, cvecs i fardells de queviures.504
Tanmateix, mhavia deixat el cor en flames i tot lodi que fins
aleshores havia sentit per les dones es transform en amor.
Extasiat, amb lesperir abstret i mancat de la conscincia de
mi mateix, en aquell banc se mhi va fer fosc. I just en aquell
moment, quan anava a sortir del carrer, vaig veure que el
gran cad de Bagdad, acompanyat pels seus escortes, entrava
a la casa per la porta principal. Vaig suposar que era el pare
daquella beutat que havia tret el cap per la finestra.
Aquella nit vaig arribar a casa aclaparat i em vaig deixar
caure damunt del llit com un enze. I prou que el servei
sinteressava pel meu estat, per jo no els feia cas ni tenia
ganes de parlar amb ning.

503.
504.

Eds. Cinca & Castells 1995: I, 5-6; la cursiva s meva.

Histria del tercer vagabund, nit 15 (ibid.: I, 91; la cursiva s meva).

POESIES

499

Amb el pas dels dies, la desesma i la desgana mobligaren a

fer llit i una rcula damics i coneguts em vingueren a visitar. Per b que tothom em recomanava purgues i medecines,
noms una velleta, antiga coneguda de la famlia, sadon de
quin era el meu mal.505
Com veiem, aix mateix, en aquest episodi, el motiu del galant
malalt damor no s tampoc dorigen francs, sin ben antic, que
trobem ja en la literatura dorigen oral, i s universal.
Un mat, mentre passejava pels carrerons del mercat dels
orfebres, es va escaure que per on ell passava el pregoner
reial feia una crida. Per ordre de sa majestat el rei anunciava es fa saber que la princesa Badralbudur vol anar als
banys i per tant tothom ha de tancar les botigues, magatzems
i paradetes i recloures a casa seva. Qui no compleixi lordre
ser decapitat immediatament.
La bellesa de Badralbudur era tema de conversa per tot el
mercat i Aladdn nhavia sentit a dir moltes coses i digu:
Tothom parla de la princesa i de la seva bellesa, per qui
lha vista? Ning, tothom parla per boca daltri. Jo ho he
daconseguir, per. I va comenar a rumiar qu fer i com.
Finalment, va creure que la millor pensada era anar als banys
abans que ella i, ben amagat, contemplar-la. I aix ho va fer.
Va entrar als banys i es va amagar en un rac molt fosc, de
manera que ell la pogus veure, per a ell ning.506
I aix passaren els dies i darrere dels dies els anys, fins que
un mat, mentre estellava un tronc a dalt dun tur, atall
a lhoritz una quadrilla dhomes a cavall que es dirigia cap
a aquells verals. De ms a prop, va veure que tots anaven
protegits amb cuirasses i armats fins a les dents, amb arcs
i buiracs a lesquena, llances al rest i sabres i dagues al cinyell. Emps per linstint, va amagar rpidament els ases entre
els arbres i es va enfilar a dalt dun arbre datapet fullatge,

505. El barber de Bagdad, nit 28 (ibid.: I, 182-183; la cursiva s meva).

506. Histria dAladdn i la llntia meravellosa (ibid.: III, 797-798; la cursiva
s meva).

500

ANTONI VALLMANYA
des don podia veure sense ser vist. Els cavallers aturaren la
marxa al peu del tur, i, per la fila que feien i les paraules
que intercanviaven, Al Bab dedu que es tractava duna
banda de lladres de cam ral. En va comptar quaranta, ms
un que per laspecte i la manera com manava era clarament
el capit de la colla.
Els lladres descavalcaren i donaren menjar als cavalls amb
bosses de civada i, tot seguit, agafant cadascun dells el sac
que duia lligat a la sella, anaren de dret cap a una balma rocallosa i voltada de bardisses que hi havia al peu del tur.
I, tot duna, la veu del capit tron:
Obret, Ssam!507

Hem exposat, finalment, uns quants exemples on s present

la funci narrativa de personatges que, bo i amagats, veuen o
escolten, o totes dues coses a la vegada, quelcom que alg altre
fa en secret; de tal manera que, a ms a ms, aquesta indiscreci t una funci argumental altament important, i sovint una
transcendncia definitiva dins de la histria. Els exemples han
estat triats una mica de memria, la qual cosa vol dir que en
podrem trobar molts ms si fssim un seguiment metdic. Per
estic segur que no cal pas.
Aix mateix, tot i que al llarg daquest estudi mhe proposat
de no aportar exemples posteriors a laparici de La Belle dame
sans merci, ara no em s estar de recordar la importncia que t
aquest recurs en la narrativa catalana de la segona meitat del segle
XV. Concretament en el Curial, el Tirant i la Tragdia de Caldesa,
ja que no crec que ning pretengui contemplar-les com a obres
amb un deute important respecte a La Belle dame de Chartier.
No mentretindr, per, a reproduir els passatges daquestes obres
relatius al motiu que ens ocupa, basti recordar la funci despia
que Melchior de Pando realitza damunt de Curial per encrrec
de la Gelfa. No s el seu secretari? La mateixa funci que t
encomanada Festa, per b que aquest personatge femen t sens
dubte una altra funci ms important encara, i que la novella,
amb la discreci que li s prpia, tracta escrupolosament, per
que sendevina plenament. Festa per aix aquest sobrenom,

507.

Al Bab i els quaranta lladres (ibid.: III, 844; la cursiva s meva).

POESIES

501

enlloc del seu nom propi, Arta t com a missi el fet dsser
una festa per a Curial, a fi que lheroi, distret i satisfet amb
ella, vegi sensiblement redudes les possibles temptacions que la
seducci de Laquesis pugui exercir damunt seu. El fet que una
gran dama se serveixi, amb aquesta finalitat, duna serventa o
una esclava seva s freqent en la literatura de tots els temps.
I possiblement ho deu haver estat a la vida real. Citarem noms
un cas bblic, ls que Sara fa de la seva esclava Agar. El fet que
la dona utilitzada en aquests casos sigui una serventa o esclava
de la dama, i, per tant, totalment controlada per aquesta, fa que
la gelosia desaparegui prcticament del tot. La dama t el control
total de la situaci, i pot tallar-la quan vulgui i com vulgui. Per
deixant aquest detall a part, recordem, aix mateix, els envejosos,
Ansaldo i Ambrsio. Personatges tradicionals dins la literatura de
lamor corts. I no ha estat la funci essencial daquests personatges la despiar sempre?
Pel que fa al Tirant, lobservaci secreta s quasi una prctica
a la qual es lliuren quasi tots els personatges: la princesa Ricomana
de Siclia espia el princep Felip de Frana; Plaerdemavida espia
tothom que pot i indueix Tirant a fer el mateix. Aquest s tamb
mogut a practicar aquest exercici innoble per la prfida Viuda
Reposada, en una escena muntada per aquesta que comportar
un seguit de desastres. I per cert que lescena fingida que Tirant
pren per autntica, grcies a les mentides de la Viuda Reposada,
s idntica a la de linici de Les mil i una nits, quan el rei de
Samarcanda, Xah Zaman, t ocasi de contemplar la seva esposa
enganyant-lo amb un esclau negre. Noms que en el cas de Xah
Zaman, el fet s cert, i en el de Tirant i Carmesina, lescena s
una comdia ordida per la malvola Viuda Reposada, que Tirant
pren per autntica.
La Tragdia de Caldesa ens ofereix tamb el recurs de
lobservaci secreta. Recurs, aix mateix, cabdal en aquesta petita
novella sentimental, ja que tot el conflicte i el final desastrs
sesdev pel fet que el narrador-protagonista veu all que potser li
hauria valgut ms ignorar. Lescena observada s molt semblant a
la que contempla el poeta en la composici de Vallmanya, Ancis
tot de lamagat engan. Una dama que satisf descaradament un
segon galant als ulls del seu enamorat. Noms que en Vallmanya,
lescena s observada i descrita pel poeta-narrador, el qual no s
pas directament afectat per lesdeveniment, i lespectacle li serveix

502

ANTONI VALLMANYA

noms de consol per al seu propi mal i, en tot cas, per arribar
a la conclusi que la crueltat femenina s universal. En canvi, a
la Tragdia de Caldesa, lobservador, aix mateix narrador-protagonista, ns directament afectat i perjudicat, de tal manera que
lespectacle contemplat en secret tindr conseqncies fatals en la
relaci amb la seva dama. I, en aquests cas, novament recordem
les escenes respectives dels prnceps sassnides de linici de Les
mil i una nits.
Voldria remarcar el fet que la majoria dels casos que hem
exposat tenen el seu origen en la literatura oral-tradicional,
malgrat el fet que ens hagin pervingut escrits. s a dir, que
ens trobem davant un recurs narratiu antiqussim. I s justament aix el que interessa remarcar. s a dir, no pretenc pas,
amb aquests exemples, de suggerir que Vallmanya podia tenir
en compte la Bblia o el Blanquerna o el Decamer, etc. I, per
descomptat, que no coneixia Les mil i una nits. Per ens ha
semblat totalment vlid dincloure aquesta obra oriental atesa
la seva antiguitat, i, sobretot, lorigen Poral dels seus contes, i
perqu aix mateix contribueix a afirmar la universalitat daquest
recurs narratiu.

La formule est assez semblable celle qua applique

Francesch Oliver dans sa traduction
Pel que fa a les altres dues proves dimitaci artstica, la
segona i la vuitena, Pags ens deixa molt perplexos, sobretot amb
la nmero dos: el fet que Vallmanya se serveixi destrofes de vuit
versos decasllabs, dont la formule est assez semblable celle qua
applique Francesch Oliver dans sa traduction dAlain Chartier.
I s especialment desconcertant que aix ho digui un filleg que
es va passar una bona part de la seva vida estudiant la poesia
catalana dels segles XIV i XV, que va editar, entre daltres, lobra
dels quatre Marc. Pags, per tant, havia de saber molt b que la
gran majoria de les canons catalanes daquest temps sn escrites
en estrofes de vuit decasllabs amb cesura a la quarta (4+6). Una
estructura que ja havia estat usada pels trobadors dels segles XII i
XIII, per que, als Pasos Catalans, esdev, des del final del segle
XIV, prcticament exclusiva de la can, fins a tal punt que podem considerar-la com lestructura clssica de la poesia catalana
daquest darrer perode de ledat mitjana.

POESIES

503

Aix s tan sabut que no crec que calgui cap mena de prova,
basta obrir les edicions de Gilabert de Prixida, Andreu Febrer,
Jordi de Sant Jordi, etc., per verificar-ho amb un simple cop dull.
Malgrat tot, advertirem que Pere Marc t 6 poesies lriques amb
cobles de vuit decasllabs sobre un total de 8 composicions lriques
(deixem a part, s clar, les dues noves i el poema allegric Larns
del cavaller), Gilabert de Prixida ofereix 13 poesies amb cobles de
vuit decasllabs sobre un total de 22 composicions; Andreu Febrer
en t 9 sobre 15; Jordi de Sant Jordi, 15 sobre 18; Ausis Marc,
que com ja sabem fou editat per Pags, ofereix 117 composicions
amb aquesta estructura (no laltera fins al poema LXXXVI) sobre
un total de 129 poesies (malgrat que la darrera t el nmero
CXXVIII, cal tenir en compte que les dues poesies adreades a
Alfons IV repeteixen la numeraci: CXXIIa i CXXIIb); al Canoner
dels Masdovelles, hem comptat 161 poesies amb aquesta estructura
sobre un total de 185 composicions. En parlar de la versificaci
dels trobadors, Mart de Riquer (1975: I, 36-37) diu:
A partir del decaslabo los versos presentan cesura que los
divide en dos hemistiquios, a veces distintos, a veces iguales.
El decaslabo, por lo general se compone de uno de cuatro
slabas y otro de seis (4+6), con acento en la cuarta, antes
de la pausa [...]. Este verso ser el dominante en los poetas
catalanes de los siglos XIV, XV y principios del XVI (es el ms
comn en Ausas March), que lo heredarn de los trovadores;
y es de observar que hay tal conciencia de cesura que los
copistas de cancioneros catalanes (e incluso los impresos a
partir de fines del XV, como las famosas Trobes valencianas
de 1474) sealan la divisin de ambos hemistiquios con un
espacio o rayita inclinada.
I encara afegeix (p. 41): La extensin ms frecuente de la
estrofa es la de ocho versos (953 casos). Hom pot verificar, aix
mateix, el nombre aclaparador daquesta estructura mtrica a la
poesia catalana en el Repertori mtric de la poesia catalana medieval
de Jordi Parramon i Blasco (Parramon 1992). Davant daix, no
entenem de cap manera que Pags inclogui com a prova el fet que
la poesia consti de dix strophes de huit vers dcasyllabiques, dont
la formule est assez semblable celle qua applique Francesch
Oliver dans sa traduction dAlain Chartier (p. 349).

504

ANTONI VALLMANYA

Quelques expressions quon dirait traduites du franais

en catalan et que jai soulignes
El darrer dels punts, el vuit, quelques expressions quon
dirait traduites du franais en catalan et que jai soulignes, s
tamb fora curis, aix com maldestre en la seva exposici. Pel
que crec haver pogut advertir, aquestes expressions soulignes
es redueixen al nombre de dues (en un poema de vuitanta-quatre
versos!): un effet de son destin i treillisss de verdure (p. 349).
Pags no indica els versos del poema de Chartier imitats, segons
ell, per Vallmanya. Noms els nmeros 33-56 indicats dins parntesis semblen remetrens al fragment de Vallmanya suposadament
plagiat de La Belle dame. Tot plegat fa que no ens quedi altre
remei que rellegir tots els vuit-cents versos de La Belle Dame sans
mercy a fi de localitzar aquestes dues expressions. En fi, sembla
com si Pags hagus partit duna convicci apriorstica, i que
amb aquest convenciment hagus fet lanlisi comparativa entre
els dos poemes. Acabada la feina, devia quedar fora decebut del
resultat: noms dues expressions, i encara dubtoses! Per no vulgu
renunciar ni al prejudici, ni llanar al buit els magres resultats
dun esfor ingrat. Per aix va fer lafirmaci concloent a la pgina 352, sense afegir a continuaci les expressions subratllades
per ell, ni dir-nos tampoc en quin lloc del seu article cal anar
a cercar-les; que, pel que creiem es troben dues pgines abans,
la 349. s a dir, no es va poder estar dafirmar, malgrat tot, el
seu supsit, per va dissimular al mxim tota referncia, en la
confiana que el lector sel creuria i no es prendria la molstia
de verificar el seu judici.
El text de Pags que hem danalitzar s el segent:
Vallmanya oppose, en outre, aux amants ddaigns leurs concurrents plus heureux, tandis que La Belle Dame sans merci
reste absolument insensible. Mais, malgr ces divergences,
le rapprochement simpose pour le fond et mme, a et l,
pour la forme, si on en juge par quelques expressions quon
dirait traduites du franais en catalan et que jai soulignes
(p. 352; la cursiva s meva).
La primera cosa que sens acut s cercar les expressions destacades al poema de Vallmanya que Pags edita a peu de pgina
del seu mateix article, per no nhi trobem cap. I s aleshores

POESIES

505

quan, recercant dins larticle, advertim, on Pags glossa el poema

de Vallmanya (p. 349), dues expressions ressaltades:
Effray par des prils que son porte-parole compare aux
supplices dcrits par Dante, il sort de chez lui et pntre
par hasard, ou plutt par un effet de son destin, dans un
jardin clos de murs. L il entend, sous des bosquets treillisss de verdure, des couples changeant des propos damour
(33-56).
Aix doncs, aquestes dues frases destacades han de ser les
quelques expressions quon dirait traduites du franais en catalan et que jai soulignes, de la pgina 352, com ja hem indicat.
Advertim, aix mateix, que el nombre dos ha estat tradut posteriorment per lindefinit quelques, deixant aix la frase concloent
acompanyada duna total indeterminaci, i que lafirmaci actu
per ella sola, sense cap suport cientfic, i amagant, aix mateix,
el fet que aquesta hipottica imitaci es reduiria, si fos certa,
al nombre de dues expressions sobre vuit-cents versos, cosa que
oferiria un ridcul 0,25 per cent. I sense aclarir-nos tampoc la naturalesa daquestes expressions. Aix mateix, les expressions quon
dirait traduites du franais en catalan et que jai soulignes ens
les dna en francs, dins la seva glossa del poema de Vallmanya,
sense oferir-nos el text original catal, ni tampoc, com ja hem
dit, els versos de Chartier. Sembla que ens belluguem, doncs,
inevitablement, dins les conjectures, en un camp ben poc explcit
tret de la referncia numrica (33-56), que podem suposar que
es refereix als versos de Vallmanya. Ara b, voldria remarcar com
Pags arriba a lextrem dafirmar que les expressions usades per
Vallmanya sn fins a tal punt idntiques a les de Chartier quon
dirait traduites du franais en catalan. No oblidem pas aquesta
darrera frase en el curs daquest treball.
Al poema de Chartier, hi ha una vegada el mot destinee, i per
tant pensem que possiblement sigui aquest petit fragment constitut
pels versos 55-56 el que ha docupar el nostre inters. Lestrofa
completa que cont els versos esmentats s la segent:
En ce penser et en ce soing
Chevauchay toute matinee,
Tant que je ne fuz gaires loing

506

ANTONI VALLMANYA
Du lieu ou estoit ma dignee.
Et quant jeu ma voie finee
Et que je cuiday hebergier,
Joy, par droitte destinee,
Les menestriers en ung vergier.508

Al poema de Vallmanya, no hi ha cap frase que equivalgui

exactament a un effet de son destin. Cal seguir, per tant, lordre
de la glossa de Pags, i cercar en el poema, el vers o els versos
que dins aquella etapa de la narraci ms saproximi a la versi
del filleg francs: Effray par des prils que son porte-parole
compare aux supplices dcrits par Dante, il sort de chez lui et
pntre par hasard, ou plutt par un effet de son destin, dans un
jardin clos de murs (p. 349). La referncia a Dante la trobem
al vers 12 del poema de Vallmanya, i el jard, al vers 46, de
manera que ha dsser entre els versos 12 i el 46 que haurem
de trobar una frase o un passatge ms o menys equivalent a un
efecte del meu dest, cosa que suposem que es produeix en els
versos segents:
Estrany ja fet lo meu seny conegut,
regint-me sol pel sentit de natura,
mon partir va me dugun tal ventura
hon ma dolor devenir me fu mut,
per lo trobar lo meu fat cosa incerta
dun clos jard tot cayrat entorn, pur;
en lo qual viu la porta sol uberta,
e perlaments hoy dins e murmur.509
Els mots equivalents a destin que hi trobem sn ventura i
fat (v. 43 i 45, exactament, no pas el vers 33 com indica Pags).
Aix mateix, descobrim que el filleg francs no basa pas les seves
conclusions en ls duns mateixos mots, com ens havia semblat
entendre inicialment (quon dirait traduits du franais en catalan), sin en lexposici duna preocupaci, un sentiment, un estat
dnim, que, essent potic, esdev tema literari, i que pel fet de
ser un tema literari ja podem sospitar que s universal. En aquest

508. Versos 49-56 (ed. Piaget 1949: 4); la cursiva s meva.

509. Versos 41-48; la cursiva s meva.

POESIES

507

cas s el tema del dest, sort, ventura, fat o esdevenidor

de lenamorat adolorit (que s justament un dels temes centrals de
tota lobra dAntoni Vallmanya), i que en aquest poema fa explcit
als v. 43-45 amb els mots ventura i fat. I ens sembla veritablement
exagerat que a partir daqu puguem parlar dimitaci. En tot poema lric narratiu daquesta naturalesa, la idea de fat, dest, sort,
fortuna, ventura, o com sigui expressat aquest fenomen temporal
i gran preocupaci humana, hi s sempre explcit o implcit. s
ms, direm que s present duna manera o altra a tota la literatura amorosa medieval, per no dir a la literatura de tots els
temps. Si hagussim dadvertir similituds en aquestes dues estrofes,
ens decantarem pel fet que els dos poetes senten remors abans
dentrar al jard: el francs sent menestriers, i el catal, perlaments
i murmur; una similitud no subratllada per Pags. Per tampoc no
creiem que aquest detall sigui cap prova duna influncia directa.
Som, senzillament, davant duna mena de relats que, com ja hem
dit, estan construts tots ells amb uns mateixos motius, els quals
admeten algunes variacions, per que, en el fons, ens aboquen a
uns mateixos arquetipus, que ja hem analitzat.
Pel que fa a la segona expressi; ara s que hi ha coincidncia
amb la numeraci que Pags (1936: 349) ens ofereix: creiem que
sha de referir a entrelliats de verdor (v. 56), pertanyent a lestrofa
segent de la que acabem de veure ara mateix, i que oferim tamb
completa a continuaci:
Ffet ignorant jo del trobat jard,
e redubts dintr aquell fer lespassa,
tot avorrit, de lhoyr prengu trassa,
e, per lubert, ab lent pas, dins entr;
e viu delits pendr aucells ab gran ayre,
e lur xant fer molt gloris dhuir,
arbres e flors e gesmins per tot cayre,
entrelliats de verdor, viu luhir.510
Lnic equivalent aproximat que hem trobat dins el poema de
Chartier s el vers 158, entrelacee de saulx vers, que oferim tamb
dins el seu context:

510. Versos 49-56; la cursiva s meva.

508

ANTONI VALLMANYA
De celle feste me lassay,
Car joie triste cuer traveille,
Et hors de la presce passay
Et massis derriere une treille
Drue de fueilles a merveille,
Entrelacee de saulx vers,
Si que nul, pour lespesse fueille,
Ne me peust veoir a travers.511

Francesc Oliver tradueix el vers 158 de la manera segent:

ab entrells de salzes de verdor. Advertim, de moment, que no
hi ha res de salzes en el poema de Vallmanya. Per la resta, jo
crec que podrem dir de seguida que sembla ben natural que les
similituds hi siguin, ja que lescenari s el mateix: un jard, un
verger, un locus amoenus, un parads, del qual ja hem parlat
extensament (Le cadre).
Per aix potser estem en bones condicions de repassar els
dos loca amoena, que ens ocupen, el de Chartier i el de Vallmanya, i comparar-los entre si davant de totes les altres mostres
que hem tingut ocasi de contemplar. Advertim que Chartier parla
dues vegades de lescenari; la primera quan el poeta arriba al
verger. En aquest cas no en fa cap descripci, noms nesmenta
lexistncia:
En ce penser et en ce soing
Chevauchay toute matinee,
Tant que je ne fu gaires loing
Du lieu ou estoit ma dignee.
Et quant jeu ma voie finee
Et que je cuiday hebergier,
Joy, par droicte destinee,
Les menestriers dedans ung vergier.512
La traducci de Francesc Oliver s la segent:

511. Versos 153-160 (ed. Piaget 1949: 8; la cursiva s meva).

512. Versos 49-56 (ed. Piaget 1949: 4; la cursiva s meva).

POESIES

509

En tal pensar e sompni damargura

jo cavalqu aquell matb dolor,
tant que no fuy luny dun loch e verdura
hon lo dinar pensave fer mon cor.
E quant hagu ma via ja complida,
cuydant-me yo albergar e retrer,
yo vaig sentir, per ma sort e oda,
grans ministrs dins en un bell verger.513
A lestrofa segent es produeix lentrada del poeta dins el
recinte, per aix no s aprofitat per fer-ne cap descripci. Noms es remarca la presncia de dames e des damoiselles, de les
quals fou ben acollit, com si les dames i donzelles ocupin en la
descripci el lloc de les flors. Sigui com sigui, hi ha un marcat
desinters a aprofitar locasi per descriure la naturalesa vegetal.
Fenomen aquest del qual ja hem parlat extensament. Quan ms
endavant ho far, ser, no tant per remarcar-ne la bellesa com
per advertir que lespessor de fulles i brancam constituen un bon
amagatall des del qual poder escoltar sense sser advertit (vegeu
aquests versos, 153-160, citats ara mateix). La traducci de Francesc Oliver diu aix:
Daquell sola e festm vaig constrnyer,
car joya fa al cor trist crxer dol;
e per la gent, pensant, me vaig empnyer,
posant-me prop duna trilla tot sol,
de rames grans e fulles ben espessa,
ab entrells de salzes de verdor,
que jo no crech de neguna travessa
negm pogus veure per lespassor.514
Vallmanya, en canvi, ens ofereix la descripci del jard per
si mateix, sense interessar-se pel valor damagatall que lespessor
pogus oferir a lobservador de lescena:

513.
514.

Ed. Riquer 1983: 7; la cursiva s meva.

Ed. Riquer 1983: 15.

510

ANTONI VALLMANYA
Estrany ja fet lo meu seny conegut,
regint-me sol pel sentit de natura,
mon partir va me dugun tal ventura
hon ma dolor devenir me fu mut,
per lo trobar lo meu fat cos incerta
dun clos jard tot cayrat entorn, pur;
en lo qual viu la porta sol uberta,
e perlaments hoy dins e murmur.
Ffet ignorant jo del trobat jard,
e redubts dintr aquell fer lespassa,
tot avorrit, de lhoyr prengu trassa,
e, per lubert, ab lent pas, dins entr;
e viu delits pendr aucells ab gran ayre,
e lur xant fer molt gloris dhuir,
arbres e flors e gesmins per tot cayre,
entrelliats de verdor, viu luhir.515

Em sembla evident que la descripci de Vallmanya queda

completament dins la tradici daquest tpic occitanocatal; s a
dir que no cal pas acudir a Chartier, la descripci del qual s
notablemnt diferent i ms simple. Pel que fa als dos versos que
ms apuntarien a un possible manlleu per part de Vallmanya
entrelacee de saulx vers (ab entrells de salzes de verdor, segons la
traducci de Francesc Oliver) i entrelliats de verdor, viu luhir, en
el poema de Vallmanya, veiem que s lnic punt que pot admetre
diversitat dopinions, i que, per tant, discutirem.
Cal prescindir del mot saulx (salzes), que no apareix en Vallmanya, i de luihir, que no el trobem a Chartier ni a Oliver, i ens
queden dos mots; vers (verdor) i entrelacee (ab entrells) i entrelliats.
En darrer terme, tot el plagi de Vallmanya caldria reduir-lo a la
presncia daquests dos mots.
Per ja hem vist la importncia del vocable verd i tots els
seus derivats, fins al punt que cal prendrel com un dels mots clau
de la lrica trobadoresca. Noms en els exemples que hem aplegat
en aquest estudi,516 podem comptar fins a divuit versos (nou sn

515.
516.

Versos 41-56.
Vegeu supra lapartat El jard en els trobadors.

POESIES

511

mots rima) en qu el mot vert, verdor, verdura, i altres derivats,

com ja hem comentat ms amunt, sn presents. s a dir, no s
de cap manera un mot que Vallmanya hagi hagut de manllevar
dAlain Chartier. La seva presncia en la poesia catalana remunta
als mateixos orgens i a lessncia de la lrica trobadoresca. I, a
part daix, qu de ms natural que en la descripci dun jard, un
prat o qualsevol espai vegetal hom se serveixi del color verd?
Aix doncs, ens queda solament un mot damunt el qual
cauen en aquest moment totes les sospites del suposat plagi de
Vallmanya envers el poema de Chartier. Un mot, dins un poema
de vuit-cents versos. Aquest mot s entrelliats, mot que Vallmanya
hauria manllevat a Oliver, suposem, el qual se serveix de la frase
adverbial ab entrells, mentre que a loriginal hi ha entrelacee. Advertim que, si hagus estat un manlleu, Vallmanya, conscientment
o inconscient, hauria tingut un fort escrpol doriginalitat, ja que
hauria transformat el verb entrellaar per entrelliar. Cosa que no
deixa de ser curiosa en un sol prstec, un mot, dins el marc dun
extens poema. I, si ja tenia aquest escrpol, aquesta pruja tan
enrgica doriginalitat, ens preguntem per qu havia de mantenir
un verb tan similar a loriginal, quan hauria pogut perfectament
acudir a qualsevol altra manera de dir el mateix.
Per, els verbs entrelliar, entremesclar, mesclar, entrellaar
i altres sinnims, com, cobert, tenen tot laspecte de pertnyer a
frmules o frases fetes en la descripci daquesta mena descenaris.
De tal manera que tamb podrem dir que els versos segents sn
imitats del poema de Chartier.
GIRAUT DE BORNELH:
Er ai gran joi quem remembra lamor
quem te mo cor salf en sa fezeltat;
que laltrer vinc en un verger, de flor
tot gen cobert ab chan dauzels mesclat.517
SALUT DAMOR O CLAM DAMOR:
A lor anes mills pausar,
Costa la font en un ver[t] prat
De floretes entremesclat;
E duret devas totes parts

517.

Poesia 13, v. 1-6 (ed. Riquer 1975: I, 475; la cursiva s meva).

512

ANTONI VALLMANYA
Mige legua, on dos leoparts
Ac de marbre entretaylats,
Axi que semblava laxats
Hi fossen per la font gardar;
E perque no y posques intrar
Soleys, fo y nat un sicamor
Qui cobri la font dor en or
E quatre brasses tot entorn.
E anch may tan plasent sajorn
Ausit no fo com los auceylls
Manaven cantant pels rameylls,
Entremesclant lurs dolses veus.518

El Clam damor, Destret demors mi clam a vs, poema de

set-cents set octosllabs apariats, dautor annim, ha estat situat a
final del segle XIV, o, al ms tard, en el primer decenni del XV;519
s anterior, doncs, al poema de Chartier.
A La faula, datada abans de 1357,520 Guillem de Torroella escriu:
En aycell loch un prat havia
Quera trastot cuberts de flors.521
En Guillem de Peitieu, el primer dels trobadors coneguts,
llegim:
Companho, farai un vers quer covinen,
et aurai mais de foudatz noi a de sen,
et er totz mesclatz damor e de joi e de joven.522
De manera que entrelliats de verdor, entrelacee de saulx
vers, de flor tot gen cobert, de floretes entremesclat, de marbre
entretaylats, entremesclant lurs dolses veus, ab chans dauzels
mesclat, Quera trastot cuberts de flors, i totz mesclatz damor

518. Versos 448-463 (ed. Meyer 1891: 205; la cursiva s meva).

519. Riquer 1964: II, 54.
520. Ibid.: II, 26; Bohigas & Vidal 1984: xx-xxi.
521. La faula, v. 126-127 (ed. Bohigas & Vidal 1984: 6).
522. Poesia 3, v. 1-3 (ed. Riquer 1975: I, 128).

POESIES

513

e de joi e de joven tenen tot laspecte dsser una frmula en la

descripci daquests paratges o lestat dnim del poeta.
Lannim autor de La dame loyale en amour, una de les obres
que formen part del cicle que sorg com a continuaci de La Belle
dame de Chartier, ens descriu aix un indret del paratge en el qual
es troba Amor presidint el contrajudici de la Belle dame:
Dessoubz avoit, a tous costez,
Judicatoires sieges grans,
De fines pierres aourns,
Entretaillis de dyamans
Et descarboucles tant luisans
Qua poy regarder les pooye,
Sur lesquelx estoient seans
Pluiseurs gens que bien gognoissoye.523
Encara que en aquest cas ens trobem davant dun poema que
t indubtablement present el de Chartier, crec que seria pueril de
concloure que lannim autor sha deixat dur per la imitaci fins
a aquest extrem. Som evidentment davant duna frmula antiga
en la descripci potica de paratges amens.

A tall de conclusi
Hem vist, doncs, que els vuit arguments en els quals Pags
recolza el seu supsit sn en realitat temes, motius, tpics i recursos antiqussims en la literatura universal, alguns dels quals es
remunten a la cultura sumria.
Els dos poemes, el de Chartier i el de Vallmanya, sn molt
diferents, noms tenen de com el fet que un narrador-personatge entra en un jard on t ocasi de contemplar el sofriment
dun amant mrtir, tot establint, aix, un parallelisme entre el
sofriment daquest enamorat annim i el del propi narrador, que
en el cas de Chartier s ocasionat per la mort de la dama, i
sembla un fet esdevingut potser ja fa un cert temps, mentre que,
en Vallmanya, s un fet dara mateix i motivat pel menyspreu
de la seva enamorada. I la resta s del tot diferent. Al jard de
Chartier, ms simplement descrit que el de Vallmanya, se celebra

523. Versos 249-256 (ed. Piaget 1901: 331; la cursiva s meva).

514

ANTONI VALLMANYA

una festa entre homes i dones joves, el galant protagonista, podem

dir-ho aix, pot triar entre nombroses dames de gran bellesa, per
ell noms se ninteressa per una, la qual no mostra cap atenci
envers ell. Malgrat tot, el galant se li acosta i li declara el seu
amor, que la dama no accepta. Podrem dir que aix s tot. Una
declaraci damor dun insensat, al qual ning no li ha donat a
entendre que el seu sentiment tingus dret a existir. No podem fer
cap retret a la dama. No s una dama cruel en el sentit que hagi
estimulat vanament i prfidament lamor daquest jove. s ms, la
dama arriba a declarar que no est interessada en lamor, ja que
vol ser lliure. No vol lligams. Ben diferent de la dama cruel del
poema de Vallmanya.
A les dues composicions, la histria i escena escoltades i
contemplades en secret sn un exemplum que actua damunt els
poetes a manera de consol, ja que els fa veure que sempre hi pot
haver un pitjor. Els dos poemes contraposen dos casos diferents
de solitud: un per lacci irreparable de la mort de la dama, laltra
per la crueltat personal daquesta. Per, La Belle dame s nicament cruel des del punt de vista del galant mrtir. Es troba, per
dir-ho aix, en un petitssim primer gra en lescala de la crueltat
femenina. Som molt lluny de la fada vampir creada per Keats
en la seva balada homnima. Per aquests matisos sn extraordinriament fluids i subtils en el mn potic, i per aix la dama
i el galant annims de lobra de Chartier aniran sempre plegats i
mantindran sempre el mateix dileg. I, si a la vida real cap jutge
gosaria fer-la responsable de la mort de linsensat, al mn de ficci
la Belle dame ha de carregar, li agradi o no, amb el pes daquesta
responsabilitat; i, sense ser una Dalila, ha danar a parar al mateix
calaix que aquesta, encara que sigui injust.
Establert aix i tamb que els nivells de crueltat femenina
sn innombrables fins arribar a les prfides dames fatals del
romanticisme i les del cinema, la dama que trobem a la poesia de Vallmanya s fora ms cruel que la Belle dame sans
mercy. I ja no parlem de la diferncia, dintre daquestes dues
obres, entre les dues dames responsables de la tristesa de cada
narrador-poeta: segrestada per la mort, la de Chartier; desdenyosa;
i, en canvi, veritablement cruel, la de Vallmanya.
Aix mateix, les dames cruels de la literatura narrativa (podem
pensar en la Gelfa i en Caldesa) no sn altra cosa deixant a
part lextraordinria complexitat psicolgica de la Gelfa que un
desenvolupament en lobra narrativa de la figura lrica establerta

POESIES

515

pels trobadors. I cal dir de seguida que tampoc no sn els trobadors qui van crear motiu de la dama sense merc o dona cruel,
sin que, com el mateix Vallmanya ens diu constantment al llarg
dels seus poemes, aquesta figura t ja nobles precedents clssics,
bblics i mesopotmics. Aquest estudi no pretn res ms que demostrar que tant Chartier com Vallmanya treballaren a partir dun
mateix llegat literari com i antiqussim.
Compartim el parer dArthur Piaget (1901: 22, 25-26) respecte
al valor del poema dAlain Chartier, que el reprodueixo, en part,
a fi de contrastar-lo amb la bona opini i la forta emprempta
deixada per Amde Pags entre nosaltres. I, aix mateix, perqu
Piaget t el mateix punt de vista que nosaltres respecte a molts
dels temes, tpics i motius que Pags va voler presentar com inevitablement manllevats del poema de Chartier. Cert que Piaget, en
afirmar la manca doriginalitat del poema de Chartier noms t
en compte la poesia francesa (una manera de procedir, per cert,
fora francesa. Ni tan solament fa cap esment als trobadors!).
Per aix i tot, les seves paraules contribueixen a constatar all
que hem analitzat al llarg daquest estudi:
Il est banal de dire que chez Alain Chartier le prosateur
vaut mieux que le pote. On la depuis longtemps remarqu
[...] il ne sut crire que de vers dune banalit correcte et
froide [...].
Aucun pome, aucun trait dAlain Chartier neut au XVe
sicle plus de succs que la Belle dame sans merci. Ce succs nous tonne. On trouve sans doute dans le pome une
aimable facilit, un certain charme mlancolique, quelques
vers francs et pleins, quelques dtails bien observs, ct
de beaucoup de longueurs et de prolixit. Mais part la
marque de Chartier, il ny avait dans ce pome rien de
nouveau. Il est crit dans ces strophes de huit vers trois
rimes entrelaces, ababbcbc, si souvent employes au XVe
sicle. Quant au sujet lui-mme, un poursuivant damour
implorant merci de sa dame, quoi de plus frquemment
trait dans la posie du moyen ge?
Les dames de la lyrique franaise au moyen ge son toutes
sans merci, et il faut remonter bien haut, jusquaux chansons
de toile, pour rencontrer des belles dhumeur plus facile.
Les amoureux, par contre, sont tous dolents et transis, et

516

ANTONI VALLMANYA
remplissent leurs posies de lamentations, de supplications
et de larmes. [...] La belle dame sans merci dAlain Chartier
ntait donc pas seule de son espce: elle tait bien dans la
tradition, et elle ressemblait sy mprendre toutes les
dames chants depuis deux sicles par les potes.
Le cadre de la Belle dame sans merci nest pas plus original.
La situation du pote, triste et malheureux, se promenant
dans la campagne et tombant par hasard au milieu dune
joyeuse fte o il remarque un amoureux dsespr, lequel
suit des yeux une dame belle et gente entre mil, nest pas
nouvelle. On la retrouve peu prs pareille dans le Dbat de
deux amants, de Christine de Pisan. Quant au pote embusch dans une treille, ne perdant pas un mot du dialogue de
deux amants, cest galement l une situation des plus frquentes, dont les gens courtois du moyen ge ne voyaient
pas lindiscrtion. Je ne citerai que le Jugement du roi de
Bohme, de Guillaume de Machaut: le pote, errant dans la
campagne, voit venir une dame et un chevalier:
Si me pensai quamis iert et amie:
Lors me boutai par dedens la feuille,
Si embrunchis quil ne me virent mie.

Piaget va escriure aix el 1901, trenta-cinc anys abans que

Pags publiqus la seva edici de la Belle dame sans merci i La
posie franaise en Catalogne du XIIIe sicle la fin du XVe.
Resum de La Belle dame sans merci
Com ja he dit al principi daquest apndix o llarga nota,
ofereixo un resum de La Belle dame sans merci, a fi de facilitar-ne
el coneixement al lector que desconegui aquesta obra, o que no
tingui ganes o ocasi de rellegir-la.
La Belle dame sans merci s un poema narratiu amors de
vuit-cents versos, distributs en cent estrofes de vuit octosllabs
cadascuna, escrit el 1424. Lobra sinicia amb la veu del narrador-personatge que ens fa saber que fa poc temps, tot fent cam
muntat al seu cavall, se sentia tan adolorit per la mort de la seva
dama que va creure que ja mai ms no podria escriure ni un
sol vers. Amb aquest sentiment, va arribar en un verger, ple de

POESIES

517

gent que hi feia festa. Hi va entrar, tot creient que seria un bon
lloc per dinar. I amb aquesta intenci, va triar un rac discret,
volent fugir de lalegria collectiva. Per, hi havia coneguts seus,
que, en veurel, lobligaren a unir-se a la festa. I aix fou com,
a part dels seus amics, es vei voltat i ben acollit de dames i
donzelles. Durant lpat, li va atreure latenci un jove daspecte
trasmudat (v. 81 i s.), que feia grans esforos per dissimular el
seu trasbals. Aviat va endevinar la ra del sofriment del jove, en
veure que noms tenia ulls per a una de les dames presents, sense
sser evidentment correspost. El narrador se sent profundament
identificat amb lestat dnim del jove ell per la mort de la seva
dama, laltre per un amor no correspost, i trobant-se unit a ell
per la tristesa, salluny de lalegria general i segu secretament el
seu personatge, el qual fu per manera darribar prop de la dama
que estimava i declarar-li els seus sentiments. A partir del versos
191-192, comena la declaraci de lenamorat, que ocupa aquests
dos versos i tres estrofes ms fins al v. 216, abans no arribi la
resposta de la dama, en una cobla dividida en dues parts i dues
veus, la primera en boca del narrador, que aix dna entrada a
la veu de la dama, i els darrers quatre versos en boca daquesta.
s sobretot en aquests quatre versos, primera rplica de la dama,
on advertim clarament que lamor del galant ja li havia estat declarat, i ella no lhavia acceptat. La rplica s totalment prpia
duna dona assenyada i respectuosa: Beau sire, ce fol pensement/
ne vous laissera il jamais?/ Ne panserez vous autrement/ de donner a vostre cuer paix? (v. 221-224). A partir daquest moment,
sinicia un llarg dileg fet de rpliques i contrarpliques, entre
el galant i la dama. s, doncs, una ten fingida, un debat entre
follia i seny, la primera s representada pel personatge mascul, i
el segon, pel femen. Els arguments, fora reiteratius (pel nostre
gust, lobra hauria estat prou graciosa si hagus estat fora ms
breu), arriben fins al vers 768, tot acabant amb el comiat de la
dama repetint al seu requeridor una vegada ms all que li havia
dit en la seva primera intervenci, i, pel que sembla, en altres
ocasions que no coneixem. Cal observar que la dama es mostra
en tot moment mesurada i educadssima amb limpertinent, i que,
en qualsevol cas, noms li podem fer tres retrets: el primer, que
hagus mirat el cavaller en una certa ocasi, donant aix motiu
a aquest de sentir-se sedut (v. 225-232). La dama, tanmateix, es
defensa de tal responsabilitat:

518

ANTONI VALLMANYA
Il a grant fain de vivre en dueil
Et fait de son cuer lasche garde
Qui, contre ung tout seul regart dueil
Sa paix et sa joie ne garde.
Se moy ou autre vous regarde,
Les yeulz sont fais pour regarder.
Je ny prens point autrement garde
Qui y sent mal sen doit garder.524

I, tanmateix, t tota la ra del mn: els ulls sn fets per

mirar! El segon retret que li podrem fer s que entretingui tanta
estona leixelebrat, replicant all que no admet rplica ni raonament,
tot alimentant esperances vanes. El tercer i darrer retret va unit el
segon, i s que potser s que la dama peca una mica de vanitat, o
b li agrada un poc de ser cortejada i de fer patir un galant que
no t cap esperana; o b li agrada sobremanera de polemitzar.
Per tot plegat, molt subtil, com veiem. Res ms que ens permeti
de qualificar-la de cruel. El terme sembla ms aviat injustificat,
podrem dir que no estem veritablement davant una dama ingrata,
sin davant un pesat insuportable. I s aqu on potser podem veure,
dins el joc literari sempre fi i complex, una subtil misognia. En
el fons, la veritable qesti del poema seria la vanitat masculina.
s lamor propi mascul ferit que entra en joc i contempla, des
de la superioritat patriarcal, un conflicte humanament insoluble,
que des de lptica masculina esdev absurda, insensata i ridcula
obstinaci femenina. Com ho s el rebuig de Dafne envers Apollo,
de Cassandra envers aquest mateix du o envers Agammnon o
de Persfone envers Hades, i el cas de la pobra dama difunta
de Nastagio degli Onesti condemnada eternament a crrer nua
pel bosc, sser mossegada pels mastins, i el seu enamorat, tamb
difunt, cavalcant darrere della i traient-li constantment el cor amb
una daga. Els darrers versos (769-800) tornen a estar en boca del
narrador, qui ens transmet el crit dolors del galant invocant la
mort, i com desprs intent, davant la gent, fer veure que res no
havia passat tot dansant amb les altres dames. I, finalment, com,
al cap dun temps, el narrador sassabent que aquell insensat havia
mort de courroux. Lobra acaba tot recomanant als galants que

524.

535 Versos 233-240 (ed. Piaget 1949: 10).

POESIES

519

no siguin tan folls com aquest jove, i a les dames que no siguin
tan cruels com la Belle dame sans mercy.

La situaci actual
Per, actualment, Marta Marfany t en premsa lestudi
DAusis March a Bernat Hug de Rocabert: Antoni Vallmanya
i el cnon potic de mitjan segle XV,525 en el qual sens torna a
presentar un Vallmanya plagiari, la qual cosa mha demostrat
que la situaci continua essent la mateixa, malgrat el fet que ja
fa ms de cent anys que Piaget va escriure el seu parer sobre el
poema de Chartier que acabem de llegir. Sembla, veritablement,
que el punt de vista dAmde Pags shagi revifat al Principat
de Catalunya encara amb ms fora que no pas a la Catalunya
Nord, ja fa setanta anys. Per ara hom insisteix molt ms en la
naturalesa plagiria del nostre poeta.
El fet daplicar als artistes del segle XV prejudicis nascuts al
segle XIX a causa del romanticisme (loriginalitat, en aquest cas),
incrementats i exagerats, lamentablement per causa de leconomia
industrial o de consum, creadora del copyright, s un error greu.
Els artistes antics no tenien, de cap manera, lhorror al plagi,
ni tan sols coneixien aquest mot, el qual no trobem documentat
fins al segle XIX, a LAtlntida de Verdaguer i a Ariadna al laberint
grotesc de Salvador Espriu (DCVB, VIII, 632).
En aquest reps que hem fet de la narrativa i la lrica occitanocatalanes del segle XII al XV, hem trobat un munt de coincidncies i similituds que podrem anomenar plagis, per no
ho hem fet, perqu aquesta mena de plagis no tenen cap inters,
com mirar de demostrar.
Tothom sap que genis com Shakespeare i Hndel copiaven
a tort i a dret; aquest darrer fins i tot es plagiava a si mateix.
I per qu no?, aix que anomenem plagi, i aquesta manera tan
pejorativa amb qu fem servir el mot, no fa pas disminuir en absolut el valor de lobra dart en el seu conjunt. No crec que ning
satreveixi a dir que Hndel (un dels sis compositors ms grans
de tots els temps) sigui detestable perqu plagiava.

525. Agraeixo a Marta Marfany el seu gest geners i desinteressat de fer-mel

arribar.

520

ANTONI VALLMANYA

Josep Pla no va fer mai cas daquest escrpol, i ell mateix

ho confessa, tot dient que si ell ha descriure una idea que ha
trobat expressada per alg altre de manera immillorable, per qu
sha desforar a dir el mateix i intentar de superar quelcom que
no s superable? Copiar o repetir versos ja expressats per daltres
no s cap cosa denigratria, com sembla que vulgui dir Marfany.
Perqu, si he ents b el contingut del seu article, s en aquest
sentit artstic negatiu que vol demostrar que el nostre poeta s un
plagiari escandals. s una llstima que ho enfoqui aix, perqu,
altrament, el seu treball s, tanmateix, interessant.
En una obra dart i suposo que el mateix podem dir de
tota obra humana el que importa s el conjunt harmnic i el
resultat feli o satisfactori de lobra, independentment dels recursos que lautor hagi fet servir. I aix que diem serveix plenament
en el cas de Vallmanya. La seva originalitat, com ja hem dit a la
introducci, la trobem en tots els seus poemes, fins i tot en les
seves dues darreres composicions valencianes que Marfany exclou
perqu alg ha afirmat que sn de Bernard Vallmanya, del qual
no ens ha quedat prcticament cap cosa. Tothom sap que no hi
ha res que sigui del tot nou, que si aparegus quelcom veritablement original no ho entendrem, perqu estem inexorablement
lligats a una tradici.
En el cas de lart, que s all que ens ocupa ara, la
importncia rau en el fet que lartista tingui lencert de fer
creure al receptor que all s nou, que s original; i aquesta
s la impressi que ens ofereix la poesia dAntoni Vallmanya. I
no importa com sho hagi fet per aconseguir-ho. Mirar quants
versos sassemblen o sn iguals als que hagi fet un altre poeta
no serveix de res per a una valoraci esttica. s una curiositat vlida, per no pas artsticament valorativa. I aquesta s
ni ms ni menys la impressi que ens ofereix la poesia dAntoni
Vallmanya.
s curis com de cop i volta tornem als temps dAmde Pags,
a encimbellar una obra estrangera mediocre com La Belle dame
sens merci i denigrar un poeta nostre que t un inters universal,
perqu s lnica mostra completa i tancada, i repeteixo completa
i tancada, duna petita histria sentimental entre el poeta i una
monja, plena dambivalncies i ambigitats, embolcallada dins una
fina ironia; i tot fet per a les monges cistercenques de Valldonzella,
i llegit al cor del monestir. I, en lloc dalegrar-nos-en, fem tot el

POESIES

521

contrari, denigrar Vallmanya526 i admirar Chartier. El mateix que

ja havia fet Amde Pags fa setanta anys. I, parlant de plagis,
aix s que sembla un plagi!, o no?
s que ens belluguem tamb moguts pel seu autoodi envers
el propi pas, per ara des del sud dels Pirineus? La dria de mantenir la h final en el cognom Marc quan la Gran enciclopdia
catalana el va normalitzar el 1976, ja fa trenta anys, ho confirma.
Aviat tornarem a escriure Vich! A qu ve tot aix? A ledat mitjana
no hi havia una ortografia estable!
Al segle xv, feia noms tres segles que lescriptura i la lectura shavien recuperat de bell nou (deixant a part els centres
eclesistics), i el pas de loralitat a lescriptura va ser un procs
molt lent, de tal manera que molts hbits de lantiga transmissi
oral van romandre durant segles:
Como indican las relaciones paradjicas de la oralidad y la
escritura en la retrica y el latn culto, la transmisin de la
oralidad a la escritura fue lenta []. En la Edad Media, los
textos se utilizaban mucho ms que en la antigua Grecia y
Roma, los profesores disertaban sobre textos en las universidades, y, sin embargo nunca ponan a prueba por escrito
los conocimientos o la habilidad intelectual, sino siempre del
debate oral, costumbre que sigui prcticamente, de manera
ms disminuida, hasta el siglo XIX, y que hoy en dia an
sobrevive como vestigio en la sustentacin de la tesis doctoral,
en los lugares (cada vez menos) donde esto se acostumbra
(Ong 1987: 114).
En la Antigedad clsica occidental, se daba por sentado
que un texto escrito valioso deba i mereca leerse en voz
alta, i la prctica de leer los textos en voz alta continu,
comnmente con muchas variaciones, a travs del siglo XIX
(Ong 1987: 115).
Ms que la visin, el odo haba dominado de manera significativa el mundo intelectual de la Antigedad, incluso mucho
despus de que la escritura fuera profundamente interiorizada.

526. Alguns fins i tot pretenen negar levidncia que els tretze poemes que
integren el Cicle de Valldonzella constitueixen veritablement un cicle, tot allegant
que ells sn anticicles. Home! Els cicles existeixen i hom no pot negar aquesta
veritat apriorsticament!

522

ANTONI VALLMANYA
La cultura del manuscrito en Occidente permaneci siempre
marginalmente oral (Ong 1987: 118).
Antes, la gente, que conservaba residuos de la influencia oral,
poda entender mejor cuando escuchaba que cuando vea,
auque se tratara de cifras (Ong 1987: 119).
Las culturas de manuscritos siguieron siendo en gran medida
oral-auditivas incluso para rescatar material conservado en
textos. Los manuscritos no eran fciles de leer, segn los criterios tipogrficos ulteriores, y los lectores tendan a memorizar
al menos parcialmente lo que hallaban en ellos, pues no
era fcil encontrar un dato especfico en un manuscrito. El
aprendizaje de memoria era estimulado y facilitado tambin
por el hecho de que, en las culturas de manuscritos y con
gran influencia oral, los enunciados encontrados incluso en
los textos escritos, a menudo, conservaban las pautas mnemnicas orales, que ayudaban a la memorizacin. Adems, por
lo regular, los lectores lean en voz alta, pausadamente, con
sonoridad o sotto voce, incluso cuando lo hacan a solas, y
esto tambin contribua a la memorizacin (Ong 1987: 119,
la cursiva s meva).

Remarquem el que he ressaltat: Los manuscritos no eran

fciles de leer, No era fcil encontrar un dato especfico en un
manuscrito, Los lectores tendan a memorizar.
Marta Marfany ja sestranya dimaginar Antoni Vallmanya
assegut a una taula component poemes amb tres o quatre manuscrits al davant, girant fulls a tort i a dret fins a trobar el vers
que necessitava!; perqu, si he ents b larticle de Marfany, s
aix com lautora es deu imaginar Vallmanya component els seus
poemes. Du nhi do! Quin mareig! Sembla una mica ingenu, oi,
imaginar que cap poeta tingui lhumor de compondre daquesta
manera i que sigui possible de sortir-sen? I tinguem en compte
que, com diu Ong, no era fcil de trobar una dada especfica
en un manuscrit. Marfany assenya-la plagis entre versos molt
distants, excessivament distants, que seria veritablement fatigs i
massa llarg per part meva de cercar i reproduir aqu.
Totes aquestes similituds, i no pas plagis, sn tpics, frmules,
llenguatge formulari, propi de la literatura oral i de la tradici
trobadoresca, que encara no havia estat abandonada del tot (ells
mateixos se seguien anomenant trobadors); i els poetes, i segur

POESIES

523

que tamb molts dels auditors, memoritzaven. En conseqncia,

un auditori afeccionat a la poesia devia identificar sovint alguns
versos manllevats, i, possiblement, fins i tot, shi devien complaure.
Aix com els amants de la msica ja saben que al principi de la
tercera simfonia de Beethoven, Heroica, sentiran la melodia inicial de lobertura de Basti i Bastiana de Mozart, i, ms tard, en
aquesta mateixa simfonia, unes notes manllevades del Concert 24
en do menor tamb de Mozart.
El estilo del ingls utilizado en el perodo de los Tudor []
e incluso mucho ms tarde, conservaba muchas de las caractersticas del lenguaje oral en su uso de eptetos, equilibrio,
anttesis, estructuras formularias y elementos de lugares comunes. Lo mismo suceda con los estilos literarios europeos
en general (Ong 1987: 115).
El bon sentit com de Marfany ja li fa veure, de seguida,
que aquella mena de plagi s inversemblant, i que podrem
pensar que es tracta duna coincidncia o b duna expressi
recurrent en la poesia de lpoca. Tamb vull recollir aquestes
altres expressions que revelen el seu desconcert i la seva bona
intuci i el seu bon sentit com, que desprs reprimeix, perqu
s evident que el seu article est fet a partir dapriorismes que
alg li ha imposat.
Es tracta dun tpic de lpoca que, amb variants, es repeteix
en molts poetes.
Lenamorament ents com una malaltia que cap metge no
pot curar s una constant de la literatura medieval.
Lamor o el dolor entesos com una experincia nica que
no pot copsar qui no lha patida s una idea recurrent de
la literatura romnica medieval.
Daltra banda, el sintagma desigs complir i construccions
semblants sn recurrents no tan sols en la poesia de lpoca,
sin tamb en lrica trobadoresca.527

527. La literatura trobadoresca no lhem doblidar mai: els poetes del xv, ja ho
sabem, per sembla que ho volguem oblidar, sanomenaven trobadors.

524

ANTONI VALLMANYA

Per, malgrat aix, Marfany segueix aferrada al concepte

contemporani del plagi i, si torna a ser avisada per la seva bona
intuci, larracona de seguida, o b, en tot cas, ho accepta com
un recurs dels poetes menors.
La cpia de versos daltres autors, sense cap reelaboraci
o amb pocs canvis, s un recurs que empren molts poetes
menors de lpoca.
B, com a mnim ja hem arribat a una conclusi: Vallmanya no s lnic! Per, i per qu noms els poetes menors? Ms
o menys, tot artista, aix com tamb tot sabater, sap si treballa
b, si ho fa molt b, si ho fa malament o mediocrement, per
aix no exclou que, en aquests segles remots, all que tenien a
la memria sescols ms o menys conscientment, ms o menys
inconscientment. Si els poetes se sabien de memria la poesia trobadoresca i les poesies dels segles XIV i XV i tornem a recordar
que ells se seguien anomenant trobadors segur que alguna cosa
memoritzada laprofitaven. Seria molt interessant que si Marfany
tingus encara lhumor necessari, fes amb Ausis Marc el mateix
que ha fet per a Vallmanya.
Tot i que he dit que no comentarem pas els casos de plagis
suposats, perqu el temps i lhumor ens ho impedeixen, s que comentarem aquest primer vers de la composici VII de Vallmanya,
Ingrat voler me fa dAmor complnyer, respecte al 76 de La glria
dAmor de Rocabert, Ingrat voler me fa dAmor molt plnyer.
La frmula ingrat voler s un tpic que el trobarem en moltes
composicions del segle XII al segle XV; voler s totalment sinnim
damor, en aquest cas dividit entre una manifestaci ingrata daquest sentiment i Amor com a divinitat, i la frase me fa dAmor
complnyer, tamb. I els versos de la llista de Marfany sn, en
general, encara ms caracterstics del que diem.
Si llegim una antologia dels trobadors notarem que ens belluguem sempre en les mateixes aiges. I el mateix passa en la
poesia del segle XV. Justament, resulta que, deixant a part Ausis
Marc, el ms original, o singular, s precisament Antoni Vallmanya,
laltre poeta que es desmarca de la resta. s obvi que els trobadors
catalans del XV, i segurament tamb, els seus auditors, saprenien
les poesies de memria (cosa que sha fet fins ara mateix, per
no pas en la mesura que es feia aleshores). En conseqncia, els

POESIES

525

autors tenien un bagatge potic mental, per no pas necessriament

conscient, sin inconscient en la majoria dels casos, car el llenguatge oral procedeix de linconscient, mentre que lescrit sorgeix
del conscient (Ong 1987: 84-85); i hem de tenir present que en
els poetes catalans de tradici trobadoresca el fenomen oral era
encara molt intens. Aix mateix, hi havia els diccionaris de rims,
que Marfany sembla negligir.528
Una prova important daquest factor memorstic general i
del gust que lauditori devia sentir en trobar-se davant esquitxos
dhemistiquis i versos que els eren coneguts sn les poesies amb
versos daltres poetes inserits dins una composici a fi que lauditori
endevini quins sn els resposables daquests versos intrusos. Aquesta
mena de composicions es donen tamb en msica, amb el nom
densalades. Mateu Fletxa ns sens dubte lexemple ms paradigmtic; per hom tamb pensa en el banquet que Don Giovanni ha
preparat per al Commendatore, en el qual, una petita orquestra
situada dalt lescenari, com si fos contractada pel protagonista,
amenitza lpat amb fragments daltres compositors i un fragment
del mateix Mozart extret de Le nozze di Figaro, que Leporello va
identificant. Com ja hem dit, tamb en la poesia trobem aquest
recurs, per exemple a la Passio amoris secundum Ovidium de Jordi
de Sant Jordi. Obres que tamb coneixem amb el nom de Poemes collectius. Andreu Febrer, a la poesia nmero X, Combas e
valhs, puigs, muntanyes e colhs, imita Arnaut Daniel i Raimbaut
dAurenga (ed. Riquer 1951: 95-97). Jordi de Sant Jordi inicia la
seva Passio amoris amb els dos primers versos de la can XXVI
de Guillem de Bergued Cant vey li temps camgar enbrunusir,/
que non aug chant dauzelh, voltes ne lay (ed. Riquer & Badia
1984: 270). Que, aix mateix, ens recorda els primers versos de la
poesia 42 de Bernat de Ventadorn i la tercera de Cercamon.
Si escoltem una pea del perode de joventut de Beethoven,
sense saber el nom de lautor, molt sovint creiem que all s de
Mozart, fins que, de cop i volta, sentim alguna nota que ens fa
dir: Ep!, aix s Beethoven! I, segons he estat informat, tots
els msics comencen imitant els compositors anteriors. El mateix
sesdev a la pintura, un camp en el qual shan fet molts estudis

528. Qui no ha aprs de memria, de petit o de jovenet, algun poema, i encara

en recorda alguns versos sense recordar el nom del poeta? O, fins i tot no ha arribat
a saber-lo mai, ni shi ha interessat.

526

ANTONI VALLMANYA

interessants en aquest sentit, per que no ens hi podem posar

perqu no acabarem mai. La Venus adormida de Giorgione-Tiziano
(c. 1510) de la Gemldegalerie de Dresden, coneguda tamb amb
el nom de Venus de Dresden, s loriginal, la primera de totes les
Venus europees. Daquesta va sorgir la Venus dUrbino (1538) de
Tiziano, deixeble de Giogione, el qual va voler imitar la Venus del
seu mestre, per fent-ne algunes varacions, les quals la presenten
ms humana (Uffizi). Amb relaci a aquesta, tenim La Venus del
mirall (1645?) de Velzquez, a la National Gallery, aix com la Maja
de Goya (c. 1803-1805) al Prado. Fins arribar a lOlympia (1865),
en qu Manet, ja a la manera de Goya, ens la mostra ms com
una prostituta que no pas com una deessa plcidament adormida,
com fu Giorgione. Tots sn artistes genials, per van plagiar i
van plagiar perqu els agradava tant aquest motiu que en volien
fer una imitaci, i, a la vegada, una versi prpia. I aix s el
que importa, que el plagi es transformi en obra diferent, en una
cosa que sembli nova. I heus aqu el que Vallmanya faria (en cas
que fos ell el plagiador, i no al revs, perqu les dates sn contrries als supsits de Marfany). Vallmanya no s un artista de la
qualitat daquests grans pintors (aquesta s una altra qesti que
tamb aprofitarem), per s que s original, i els seus poemes,
i el seu Cicle de Valldonzella no ens consta que lhagi fet ning
ms. I s aix el que compta!
El Concert campestre (1510), de Giorgione i el seu deixeble,
Tiziano, realitzat el 1510, es troba al Louvre. Manet va voler imitar
aquesta obra, i de la seva voluntat dimitaci va sortir El dinar
campestre (Le djeneur sur lherbe; Galerie du Jeu de Paume de
Pars). Un plagiari escandals, direu, sens dubte, i amb aix us
posareu al costat dels seus indignats contemporanis, que li retreien que havia plagiat Goya, Velzquez, Murillo Som al segle
XIX, el concepte de plagi ja s al carrer, i tots els envejosos sn a
punt per a la denncia. Per a mi doneu-me tots els Manet que
pogueu i jo us deixo els Monet per a vosaltres.
Picasso va fer un munt de pintures amb aquest motiu, el qual
lapassionava, com tamb va plagiar Les menines de Velzquez.
I, veieu, en aquest cas, vosaltres us quedeu amb les de Picasso, i
jo amb les de Velzquez.
I ara on queda aquella frase de Marfany?

POESIES

527

La cpia de versos daltres autors, sense cap reelaboraci

o amb pocs canvis, s un recurs que empren molts poetes
menors de lpoca.
Tiziano, Velzquez, Goya, Manet, Picasso: sn artistes menors?
No, la vostra investigaci no ens condueix enlloc.
La passi per la novetat i loriginalitat s un malaltia crnica exclusiva del mn occidental, la qual deu haver contagiat
els pasos que shan occidentalitzat; aix ens ha condut a aquest
carrer sense sortida que s lAbstracci, que ja fa cent anys que
dura! s com una maledicci! En canvi, a la Xina de final del
segle XIX, i suposo que tamb del principi del XX, estava totalment
prohibit innovar. I, si pensem en lart egipci o, fins i tot, en el
grec i el rom, arribarem a la conclusi que loriginalitat no s
un valor universal inherent a lobra dart. I, qu hem de dir de les
extraordinries escultures de Shiva Nataraja conegudes arreu del
mn? Llur disseny s genial (aquest s, obra del primer escultor,
un veritable geni), per totes les versions sn una meravella, totes
essencialment iguals, perqu no pot ser pas duna altra manera.
Els museus occidentals han fet tot el possible per aconseguir alguna cpia, com per exemple el Shiva Nataraja del segle XII del
Rijksmuseum dAmsterdam. I qu hem de dir dels temples jainistes
de Mont Abu i Ranakpur? De marbre blanc i plens dalts relleus
realitzats per orfebres. Tots responen a una mateixa estructura,
encara que, s clar, amb interpretacions personals: el construt
per Vimala Shah (1031-1045), el Tejahpala (1230), a Mont Abu,
i el construt per larquitecte Depaka (1433-1434), conegut com
el temple dAninath, a Ranakpur. Aquestes obres mestres tamb
entrarien dins la categoria de plagis, dacord amb el vostre concepte de lart. La imitaci no t mai importncia valorativa, all
que importa s el resultat.
Aquests exemples demostren que la innovaci, aquesta obsessi
occidental, tan recent i tan lamentable, no s de cap manera un
valor necessari a lobra dart; i quan nhi ha, solen ser veritables
desastres.
Per, tornant al nostre Vallmanya, cal recordar, com ja hem
assenyalat abans, que no sabem res de res de Francesc Oliver, el
traductor de La Belle dame sans merci, i que, per tant, no sabem
en quin any va ser traduda; per veig que Marta Marfany afirma
que aquesta traducci i el poema de Rocabert han de ser anteriors
al 1457 (la data en qu Vallmanya escrivia per a les monges de

528

ANTONI VALLMANYA

Valldonzella), perqu, s clar, si no s aix, tot el seu supsit se

li desmunta. Aix s que s posar el carro davant dels bous! No
sabem quina s la data de la traducci dOliver. Andreu Febrer
va acabar la seva traducci de la Commedia de Dante el primer
dagost de lany 1429 (Riquer 1964: 606), acabada per Dante el
mateix any de la seva mort el 1321, s a dir que Febrer va acabar
la seva versi cent vint-i-vuit anys ms tard. Qu farem si Andreu
Febrer ens fos totalment desconegut, noms ens queds la seva
traducci de la Commedia i no sabssim la data de la traducci?
On la posarem? All on ens ans b? s aix com cal treballar?
Aix mateix, recordem que la traducci catalana de La Belle
dame sens merci ens ha arribat en cinc manuscrits (J, K, N, P
i S), i que en cap dells la rbrica ens dna el nom de lautor.
I no pas aix nicament, sin que el canoner K, conservat a
la Biblioteca de Catalunya (ms. 10, f. 24v-37), tot i sser cpia
de J (Canoner de Pars, Biblioteca Nacional de Pars, esp. 225,
f. 165-176), va rectificar la rbrica daquest, que havia deixat el
nom de lautor en blanc (Raquesta damor de madama sens merci
feta per mestre... treta de frances en cathala per Francesch Oliuer)
per la segent: Obra feta per mossen Auzias march coronada. Tot
fa pensar que el copista de K, malgrat seguir J, va esmenar la
rbrica segurament partint duna opini que circulava al seu entorn, la qual atribua aquesta composici al poeta de Gandia. Una
m posterior hi afeg: Es requesta de amor de madama sens Merci;
per deixant intacta latribuci a Ausis Marc. I per cert que la
mateixa autora daquest article es mostra interessada a acceptar
el que jo vaig suggerir en la meva edici de Francesc Ferrer, que
els canoners J i K i potser especialment K, semblaven sser
prxims a Antoni Vallmanya. Si acceptem aix, cal acceptar que
Vallmanya no sabia qui era Alain Chartier, i que devia ser un dels
qui creia que la seva composici era dAusis Marc. Vallmanya,
tan amic desmentar dames sense merc, no cita mai la Belle
dame sans merci, ja s curis, no? El Canoner de lAteneu
Barcelons (N), folis 102-118, porta la rbrica segent: Raquesta
damor de madama sens merce treta de frances en cathala per fra
Ffrancesch Oliver. Idntica a la de J, noms que, en aquest cas, el
copista sembla que devia decidir de suprimir feta per mestre ...
per tal com no sabia el nom de lautor. Per tant, Joan Fogassot,
que, com ja hem dit diverses vegades, s considerat el principal
copista i propietari daquest canoner, pertanyia al mateix cercle
potic que tampoc no sabia qui era Alain Chartier. Al Canoner de

POESIES

529

Saragossa (P), ms. 184, f. 274r-289v, la rbrica fou escapada en

sser relligat. I, finalment, el Canoner del marqus de Barber (S),
Biblioteca del Monestir de Montserrat, ms. 992, f. 103-104, noms
cont les set primeres estrofes; i la rbrica diu simplement: La
bella dama sens merc, i tampoc no hi ha ni el nom de lautor ni
el del traductor. s a dir, que tot fa pensar que Alain Chartier no
era un nom gaire conegut, que La Belle dame sens merci circulava
als Pasos Catalans sense saber-sen el nom de lautor i, en algun
cas, se latribua a Ausis Marc.
Pel que fa a Rocabert, ja sembla que siguem veritablement
al joc dels disbarats, i demostra lapriorisme amb qu sha fet tot
aquest estudi: tot va dirigit a demostrar que Antoni Vallmanya s
un plagiari detestable, des del prejudici que aquest adjectiu t als
segles XX i XXI i sense advertir les qualitats literries de Vallmanya, que sn moltes. En el cas de La Glria dAmor, resulta que
Mart de Riquer (1964: III, 158) situa aquest llarg poema desprs
del 1467; i aquesta data espatlla tots els supsits de Marfany, i la
soluci que se li acut s genial: cal canviar aquesta data i trobarne una que savingui amb el prejudici! Aix s que s gosadia! No
seria ms senzill afirmar, tot mantenint el seu concepte actual de
plagi, que Rocabert va plagiar Vallmanya? Sembla una obsessi
paranoica aquesta persecuci del notari!
A la introducci, en parlar del lxic, ja hem advertit els
nombrosos neologismes i llatinismes, alguns presos de la traducci
de la Commedia de Dante feta per Andreu Febrer o b registrats
a lScipi dAntoni Canals a les Ordinacions Palatines de Pere III;
per desprs, i abans daltres mostres documentades, napareixen
al Tirant o a lSpill, per exemple, de tal manera que els exemples
de Vallmanya sn anteriors a aquestes dues obres; a part daix,
hi ha mots no registrats ni al DCVB ni tampoc al DECLC, o b
que no trobem registrats fins segles ms tard. Vegem-ho:
Caterva (II, 21), batall, multitud, documentat des del 1695
(DECLC, II, 633); lobra de Vallmanya seria el primer document.
Tremar (III, 16), segurament un italianisme, ja que noms s registrat
a la traducci de la Commedia (Purg., XX, 141) i en Vctor Catal
(DCVB, X, 474); s actualment lexemple segon. Promptitud (III,
26), documentat a lScipi de Canals i al Tirant de Galba (DECLC,
VI, 825), de manera que Vallmanya queda novament en segon lloc.
Vincta, llatinisme, participi passat de vincio: encadenada, captivada;
noms s documentat a les Ordinacions Palatines (DCVB, VI, 666;

530

ANTONI VALLMANYA

DCELC, IV, 492, s. v. gest); per cal advertir que Vallmanya el

fa servir en el seu sentit original llanar, imposar, ms que no
pas en el que proposen els diccionaris esmentats: infligir, causar,
i portar en alguna banda, ficar en alguna cosa, respectivament,
per tant, ens trobarem davant un document nic. Vehtaren (III,
59; IX, 18), transportaren, del llat vectare; mot que no he trobat
a cap diccionari; es tracta, doncs, dun document nic. Tradiments
(III, 120), tracions, sens dubte un italianisme, no registrat als
diccionaris; novament un document nic del nostre poeta. Allisa,
(VIII, 56), castigar, renyar, fer sentir culpable, en aquest sentit
seria el document escrit ms antic que fins ara ens ha arribat
(vegeu la nota del vers). Valena (IX, 43), promesa, jurament;
cap dels diccionaris recull aquest significat (vegeu la nota del
vers). Gremi (X, 3), confraria; significat no recollit als diccionaris
fins al segle XVII, per tant un altre vocable, el significat del qual
s recollit en Vallmanya per primera vegada (vegeu la nota del
vers). Compar (X, 60), igual, semblant; possible llatinisme; als
diccionaris, no nhi ha cap mostra, ni antiga ni contempornia.
Elegants (X, 174), noms registrat a les Ordinacions Palatines de
Pere III i al Tirant, que sabem que s posterior a la Sort. Dol (XII,
2), engany, frau; com a tecnicisme jurdic no s registrat fins a
Jaume Roig, el document de Vallmanya s, per tant, de moment
el ms antic registrat. Lexada (XII, 45), relaxada, desprecupada;
mot no documentat als diccionaris fins al final del segle XVII; novament, el nostre poeta ens sorprn amb un terme que aleshores
devia ser nou. Reptiment (XII, 50), reptament; la forma amb i
usada per Vallmanya no s registrada als diccionaris. Enuyts (XIII,
43), enuigs; forma no registrada als diccionaris. Greva (XIV, 85),
femen de greu, inventat per Vallmanya. Carnagasa (XVII, 6),
augmentatiu i despectiu de carn, no registrat als diccionaris.
Comunich (XXI, 7), comunicaci (DCVB, III, 350), amb aquest
mateix vers de Vallmanya com a nica autoritat, el qual, per, t
ms aviat el sentit de comuni; al DECLC, (s. v. combregar),
per sense cap exemple. Lar (XXI, 31), llar, casa, en el sentit de
casa no el trobem documentat fins al 1518. Fira, fir (XXII, 44,
49), proveeixi, doni abundosament, no registrat als diccionaris en
cap document antic. Quinat (XXI, 124), enganyat; mot propi de
largot dels malfactors: els diccionaris donen nicament un exemple,
de Juli Vallmitjana. Incongru (XXIII, 87), dels derivats de congru
(incongru, incongruent, incongruncia) no hi ha cap exemple

POESIES

531

antic als diccionaris, tots els exemples sn moderns. Mediar (XXIV,

62), intervenir; no registrat als diccionaris; un castellanisme?529
Vallmanya, amb aquesta riquesa lingstica havia de perdre
un temps precis cercant versos amb tot de manuscrits al davant?
No em sembla versemblant.
Per tot aix, al capdavall, aquesta mena de feina que ha fet
Marfany s molt interessant si oblidem el sentit pejoratiu que hom
dna a la imitaci, si oblidem els romntics, els positivistes i el
mercantilisme actual, i ens en servim no pas de manera valorativa,
sin a fi de veure quina tradici hi ha darrere dun artista, una
escola o un corrent esttic.
Les meves raons ja les he donades. Linteressant seria que
Marfany, o qualsevol altre que estigui disposat a fer aquesta feinada, buids tots els versos dels poetes catalans i tots els dels
trobadors, els agrups dacord amb llurs similituds, i, oblidant la
dria occidental envers el plagi i la novetat, forse allora salirete
a le stelle.

529. HOM P OT COM P LETAR, SI VOL, AQUEST ASP ECTE A LAP ARTAT LLENGUA I ESTIL
INTRODUCCI.

DINS LA

Glossari
abonat, abonada, de bondat o
aptitud reconeguda, reconegut com a bo
(XXI, 171-172).
accitant, excitant (III, 110).
mafflam, minflamo, mencenc
(VII, 68).
aguaits] hem feu aguayts, i em
vigileu (XIII, 5).
ajust, envestida verbal, argument, raonament (XXI,
87), vegeu nota.
allegada] no llegada, no elegida (XXI, 148); llatinisme,
vegeu nota.
alleuge] selleuje, sallotja (X,
143).
allisa, castiga, renya (VIII, 56);
vegeu nota.
mapell, em clamo, refuso
(XVI, 7).
asalt, pler, gust, satisfacci
(XVII, 2); vegeu nota.

attentat, atent (III, 83).

avilada, tractada vilment, envilida (XXI, 154).
barellada, renyada (XXI, 105).
bacallar, home vil (XXI, 108).
(no) basqueu. no us preocupeu
(XXI, 71).
bascada, congoixada (XXI, 69).
borregada, engany, estupidesa,
barbaritat (X, 212); vegeu
nota.
cara] teniu cara, poseu atenci,
no defugiu (XIII, 48).
carnagasa, augmentatiu despectiu
de carn, no registrat ni al
DCVB ni al DECLC.
[caterva], batall, multitud (II,
21); vegeu nota.
celerat, malvat (III, 117).
cohn quinat, cohn quinada, persona delegncia pretensiosa, cursi i enganyosa (XXI,
124-125); vegeu nota.

534

JAUME AUFERIL

colre, mantenir (IX, 28).

comunich, comunicaci, comuni (XXII 7); vegeu nota.
confronta, afronta, ofn (X,
206); vegeu nota.
cordero, pell, samarra (XXIII,
48); vegeu nota.
crims, pecats (X, 153).
dea, deia (XIV, 80).
de fi en fi, completament (XIII,
10).
delit, destrut (VI, 30).
s depeny, es pinta (IV, 10).
desbosta, destitueix (IV, 55).
desconaxena, ingratitud (VI,
28).
descuberta, mancada de resguard
o defensa (VII, 37).
desfiar, desconfiar (XIV, 91).
desliberat, deliberat (XXI,
197).
desligada, descomposta, desfeta,
desarreglada (XII, 21).
destrovidora, destrudora (III,
22).
dol, engany, frau (XII, 2); vegeu nota.
enfrascada] anfrescada, embullada (XXI, 177).
entacanyada, presa per la tacanyeria, per les accions
malvoles i enganyoses, pels
actes immorals (XXI, 82);
vegeu nota.
entrevalls, intervals (III, 60).
escorre] scorre, exhaureixo
(VIII, 11).

escurs] mescurs, mexcuso (XII,

83).
espasa] fer lespassa, divertir-se
(V, 50); vegeu nota.
espera] spera, esfera, el cel
empiri, o cel suprem, on
Du t el seu tron (XXIV,
95).
espert] spert, expertament (III,
95).
estatura, figura (I, 21).
estilada, acostumada (X, 68).
estralla, sageta (IV, 61).
ffalgue, falli (XII, 104).
ffaltes de natura, desconeixena,
ingratitud (VIII, 52).
fat, dolent, desgraciat, foll,
neci (III, 125).
fir, proveeixi (XXII, 49).
fira, proveeixi, doni abundosament (XXII, 44); vegeu
nota.
ffisch, fix (XIII, 90), vegeu
nota.
frascha, cosa de poc valor, menudalla, fotesa (XIV, 28).
gabella] fer gabella, fer bona
companyia amb alg, avenir-shi b, entendre-shi
(XVI, 1).
glay, esglai (III, 68).
gremi, nissaga, tradici, confraria (X, 3); vegeu nota.
ingerir, imposar (III, 52).
junct, junt, arribat (XIV, 1).
just] sense ttol just, injustamant
(VI, 22).

POESIES
justada, pressionada (XXI, 244);
vegeu nota.
justada] s justada, sha ajuntat,
sha reunit, sha aplegat
(XXIV, 10).
justat, combatut, pressionat
(XXI, 243).
lest, llest, selecte, llegtim,
conforme a llei, escollit,
seleccionat (VI 100).
lesta, llesta, llegida, selecta,
excellent, intelligent
(XIII, 34).
lexada, llexada, relaxada,
despreocupada (XII, 45);
vegeu nota.
lig, llig, llegeix (III, 129).
manna, mann (XXIII, 60);
vegeu nota.
mediar, intervenir (XXIV, 62);
possible espanyolisme, vegeu nota.
moguda, excitada, irritada (X,
13); vegeu nota.
mort, mata (IV, 44); vegeu nota.
mundada, netejada, purificada
(X, 153).
mundat, netejat (XII, 53; XXI,
91).
natura] ffaltes de natura, desconeixena, ingratitud
(VIII, 52).
nugosa, enutjosa (IV, 13).
opinions, dubtes (VI, 79).
pensers, pensaments; vegeu
nota.
permuda, muda, canvia (IV, 39).

535

per qu, per la qual cosa (XXI,

197).
plea, pleia, plaa (XIV, 49).
posada, estrofa, cobla (XXI,
213) vegeu nota.
posat, abandonat (XI, 87).
pratiquen, tracten, tenen tracte
o relacions (VIII, 49).
prima, subtil, fina (XIII, 7).
profferta, oferta (XIV, 15).
proffereys, profereixes (III, 119).
promptitud, precipitaci, imprudncia (III, 26); vegeu
nota.
pur, tanmateix (III, 133).
quer, vol (VII, 4).
quesit, acci de demanar, de
posar una qesti (XXI,
253).
quinat] cohn quinat, cohn quinada (XXI, 124-125); vegeu
cohn i nota.
ras, esborrat, fet desaparixer
(VI, 61).
raure, esborrar (IX, 36).
redubts, tems (V, 50).
recors, recurs (XXI, 241).
relexada, alliberada, desvinculada (X, 222).
replicat, replicada, repetit, repetida (XXI, 195-196).
reptiment, reptament (XII, 50);
vegeu nota.
ris, riure, rialla (XI, 67).
sal, salvat (XXII, 20).
sobr, sobra, ven (XVIII, 2).

536

JAUME AUFERIL

sobraren, guanyaren, venceren

(VII, 17).
soltat, resolt (XXI, 183).
soltada, desfeta (XXI, 184).
soplir, complir, satisfer a all
que es demana o requereix
(VIII, 21).
surtave, saltava? (V, 27); vegeu
nota.
tacany] tecayn, de baixa moralitat, malvol, enganyador
(XXI, 179).
tala, dany (X, 205).
tall, traa, mena, naturalesa
(XIII, 61; XX, 1).
tarda, tardana (XIV, 6).
tardas, rares, no freqents
(VIII, 1).
tembre, tmer (VIII, 31).
termenant, determinant (III,
40).
timorat, atemorit, intimidat
(XXI, 99); vegeu nota.
ttol] sense ttol just, injustament
(VI, 22).
toc, tracte, negoci (XX, 7);
vegeu nota.
torgada, atorgada (X, 209).
tradiments, tracions (III, 120);
vegeu nota.
transposta, transfereix (IV, 54).

t[r]isch, tresco (XIII), 95).

usant, obrant, actuant (III, 59);
vegeu nota.
usar, obrar (VI, 87).
valena, promesa, jurament (IX,
43); vegeu nota.
vehta, transporta (IX, 18); vegeu nota a III, 59.
vehtaren, transportaren (III, 59);
vegeu nota.
vent, veient (V, 11).
venyar, venjar, reinvidicar, reclamar (VIII, 24).
vers, composici potica (V,
80).
vers, ves, vegs (XVI, 8).
ves, vers, composici potica
(XI, 57).
veu, veieu (XXI, 51).
veu] provocant veu, cridant
(III, 107).
veus] donant veus, fent crits
(V, 27).
veus, vegades (IX, 18).
vibrant, oscillant (IV26); vegeu
nota.
vincta, encadenada, captiva (III,
39); vegeu nota.
vira, sageta prima i de punta
molt aguda (V, 39).
vis, mirada (I, 21).

Bibliografia
Abadiologi: Abadiologi del reial monestir de Santa Maria de Valldonzella. AHCB, ms. A-6.
ALBERICH, Joan & ROS, Montserrat, 1993, La transcripci dels noms
propis grecs i llatins, Barcelona: Enciclopdia Catalana.
AMADES, Joan, 1982, Costumari catal: El curs de lany, 5 vols.,
Barcelona: Salvat, 1982-1989.
ARAMON I SERRA, R[amon] (ed.), 1938, Canoner dels Masdovelles:
Manuscrit nm. 11 de la Biblioteca de Catalunya, Barcelona:
Institut dEstudis Catalans - Biblioteca de Catalunya.
1947-1948, Dues canons populars italianes en un manuscrit
catal quatrecentista, a Estudis Romnics, I, pp. 159-188.
(ed.), [1953], Canoner de lAteneu (proves dimpremta fins al
foli 145) Barcelona: IEC.
AUFERIL, Jaume, 1986, La Sort dAntoni Vallmanya i el cercle
literari de Valldonzella, a Studia in honorem prof. M. de
Riquer, I (Barcelona: Quaderns Crema), pp. 37-77.
[AVER, Llus d], 1956, Torcimany de Lus de Aver: Tratado
retrico gramatical y diccionario de rimas, siglos XIV-XV, 2
vols., Jos M. Casas Homs (ed.), Barcelona: CSIC.
BADIA, Lola (ed.), 1983, Poesia catalana del s. XIV: Edici i estudi
del Canoneret de Ripoll, Barcelona: Quaderns Crema.
BADIA MARGARIT, Antonio, 1951, Gramtica histrica catalana,
Barcelona.

538

JAUME AUFERIL

BAIGES I JARD, Ignasi J., 1994, El notariat catal: origen i evoluci, a Actes del I Congrs dHistria del Notariat Catal
(Barcelona: Fundaci Noguera), pp. 131-166.
BASSOLS [Mari], BASTARDAS [Joan] et al., 1960, Glossarium mediae
latinitatis cataloniae: Voces latinas y romances documentadas en
fuentes catalanas del ao 800 al 1100, Barcelona: Universitat
de Barcelona-CSIC.
BELTRAN, Vicen, 2000, Tipologia i gnesi dels canoners. La reordenaci de J i K, a Llengua & Literatura, 11, pp. 355-395.
Bblia, 1968, Bblia, Barcelona: Alpha.
BLOCH, Ernst, 1982, La filosofia del Renaixement: Llions, Barcelona: Edicions 62.
BOCCACI, Johan, 1910, Decameron, J[aume] Mass Torrents (ed.),
Nova York: The Hispanik Society of America.
BOCCACCIO, Giovanni, 1978, [Ch. Singleton], Decameron, 2 vols.,
Mario Marti (ed.), Mil: Rizzoli.
BOHIGAS, Pere (ed.), 1952-1959, Ausis March, Poesies, 5 vols.,
Barcelona: Barcino.
[BOHIGAS, Pedro], 1962, El libro espaol (ensayo histrico), Barcelona: Gustavo Gili.
1988, Lrica trobadoresca del segle XV: Joan Basset i altres poetes
indits del Canoner Vega-Aguil, Barcelona: Institut de Filologia Valenciana-Publ. de lAbadia de Montserrat.
BOURASS, Jean Jacques, 1866, Summa aurea de laudibus beatissimae Virginis Mariae, vols. IX-X, Pars.
BURCKHARDT, Jacob, 1992, La cultura del Renacimiento en Italia,
Torrejn de Ardoz: Akal.
CAMPBELL, Joseph, 1991a, Las mscaras de Dios: Mitologa primitiva, Madrid: Alianza.
1991b, Las mscaras de Dios: Mitologa oriental, Madrid: Alianza.
1992a, Las mscaras de Dios: Mitologa occidental, Madrid:
Alianza.
1992b, Las mscaras de Dios: Mitologa creativa, Madrid: Alianza.
CAPELLANI, Andreae, 1930, De Amore, Amadeu Pags (ed.), Castell
de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura.
CARRRE, Claude, 1977-1978, Barcelona 1380-1462: un centre econmic en poca de crisi, 2 vols., Barcelona: Curial.

POESIES

539

CASAS I HOMS, Josep M., 1967, Elecci duna abadessa de Valldonzella lany 1476, a Colloqui dHistria del Monaquisme
Catal, I (Santes Creus: Monestir de Poblet), pp. 63-84.
CERVER DE GIRONA, 1985, Narrativa, Joan Coromines (ed.), Barcelona: Curial.
1988, Lrica, 2 vols., Joan Coromines (ed.), Barcelona: Curial, 1988.
CHARTIER, Alain, 1949, La Belle dame sans mercy et les posies
lyriques, Arthur Piaget (ed.), Lilla: Librairie Giard/Ginebra:
Librairie E. Droz.
1983, La Belle Dame sans merci: amb la traducci catalana del
segle XV de fra Francesc Oliver, Mart de Riquer (ed.), Barcelona: Quaderns Crema.
CHEVALIER, Jean & GHEERBRANT, Alain 1989, Dizionario dei simboli: Miti, sogni, costumi, gesti, forme, figure, colori, numeri,
2 vols., Mil: Biblioteca Universale Rizzoli.
COSTA, Maria Merc, 1973, Un conflicte monstic: Valldonzella
i Jonqueres, Barcelona: Estudis Cistercencs Germandat de
Valldonzella.
COTS, Montserrat (ed.), 1985-1986, Las poesas del trobador Guillem de Cabestany, a Boletn de la Real Academia de Buenas
Letras de Barcelona, XL (1985-1986), pp. 227-330.
Curial e Gelfa, 1930-1933, 3 vols., R[amon] Aramon i Serra (ed.),
Barcelona: Barcino.
CURTIUS, Ernst Robert, 1976, Literatura europea y Edad Media latina, 2 vols., Mxic-Madrid-Buenos Aires: Fondo de Cultura
Econmica.
DANTE ALIGHIERI, 1990, La divina commedia, 3 vols., Natalino
Sapegno (ed.), Florncia: La Nuova Italia.
1996, Vita nuova, Marcello Ciccuto (ed.), Mil: Rizzoli.
DE SANCTIS, Francesco, 1970, Storia della letteratura italiana, Mil:
Feltrinelli.
DRAGONETTI, Roger, 1960, La Technique poetique des trouvres dans
la chanson courtoise: Contribution ltude de la rhtorique
mdival, Bruges: De Tempel.
DU CANGE, Charles du Fresne, 1883, Glossarium mediae et infimae
latinitatis, Niort.
DURAN I SANPERE, Agust, 1975, Defensa de la ciutat, a Histria
de Barcelona: de la Prehistria al segle XVI (Barcelona: Aedos,
1975), pp. 297-321.

540

JAUME AUFERIL

DURAND, Gilbert, 1982, Estructuras antropolgicas de lo imaginario,

Madrid: Taurus.
ELIADE, Mircea, 1957, Mythes, rves et mystres, Pars: Gallimard.
1959, Initiation, rites, socits secrtes, naissances mystiques:
Essai sur quelques types dinitiation, Pars: Gallimard.
1963, Aspects du mythe, Pars: Gallimard.
1976-1983, Histoire des croyances et des ides religieuses, vol. I:
De lge de la pierre aux mystres dEleusis, vol. II: De Gautama
Bouddha au triomphe du christianisme, vol. III: De Mahomet
lge des Rformes, Pars: Payot.
1980, Images et symboles: Essais sur le symbolisme magico-religieux, Pars: Gallimard.
1984, Mefistfeles y el Andrgino, Barcelona: Labor.
1989, The myth of the eternal return, or cosmos and history,
Londres: Arkana.
1992, Tratado de historia de las religiones, Mxic: Ediciones
Era.
1993, El chamanismo y las tcnicas del xtasis, Mxic: Fondo
de Cultura Econmica.
1997, Ocultismo, brujera y modas culturales, Barcelona-Buenos
Aires-Mxic: Paids.
ELIADE, Mircea, & COULINO, Ioan P., 1992, Diccionario de las religiones, Barcelona-Buenos Aires-Mxic: Paids.
ELLIOTT, John Huxtable, 1966, La revolta catalana, 1598-1640: Un
estudi sobre la decadncia dEspanya, Barcelona: Vicens-Vives.
SQUIL, 1933, Tragdies, II, traducci de Carles Riba, Barcelona:
Fundaci Bernat Metge.
FAURIEL, M., 1846, Histoire de la posie provenale, II, Pars: Jules
Labitte, libraire-diteur.
FEBRER, Andreu, 1951, Poesies, Mart de Riquer, (ed.), Barcelona:
Barcino.
FERRANDO FRANCS, Antoni, 1983, Els certmens potics valencians del
segle XIV al XIX. Valncia: Instituci Alfons el Magnnim.
FERRAT, Joan (ed.), 1979, Les poesies dAusis March, Barcelona:
Quaderns Crema.
FERRER, Francesc, 1989, Obra completa, Jaume Auferil (ed.), Barcelona: Barcino.

POESIES

541

FERRER PASTOR, Francesc, 1956, Diccionari de la rima, Valncia:

Editorial Frederich Domnech.
FRAZER, James George, 1986, La rama dorada: Magia y religin,
Mxic: Fondo de Cultura Econmica.
GARCIA I SANZ, Arcadi, 1994, Precedents, origen i evoluci dels
collegis notarials, a Actes del I Congrs dHistria del Notariat
Catal (Barcelona: Fundaci Noguera), pp. 167-187.
GAY-CROSIER, Raymond, 1971, Religious elements in the secular
lyrics of the troubadours, Chapel Hill: The University of North
Carolina Press.
GIMFERRER, Pere, 1997, Un poeta modern, Avui, suplement de
cultura, 23 dabril, p. XVI.
GMEZ, Francesc, 2000, amb la collaboraci de M. Vilasea, Canoner de lAteneu (microforma), Bellaterra (Barcelona): Fundaci
La Caixa-Seminari de Filologia i Informtica UAB.
GRAVES, Robert, 1969, The Greek myths. 2 vols, Baltimore-Maryland:
Penguin Books.
1998, La diosa blanca, Madrid: Alianza.
GREIMAS, A. J., 1968, Dictionnaire de lancien Franais, jusquau
milieu du XIVe sicle. Pars: Larousse.
GUIDO DELLE COLONNE, 1916, Les Histries troyanes de Guiu de
Columpnes. Trad. de Jaume Conesa. Ed. de R[amon] Miquel
y Planas. Barcelona.
HOEPFFNER, Ernest, 1908, Oeuvres de Guillaume de Machaut, 3 vols.,
Pars: Firmin-Didot, 1908-1921.
HOMER, 1953, LOdissea, traducci de Carles Riba, Barcelona:
Alpha.
JEANROY, Alfred, 1890, La Tenson provenale, a Annales du Midi
(1890), pp. 281-304, 441-562.
1904, Les Origines de la posie lyrique en France au Moyen ge,
Pars.
JONES, David J., 1934, La Tenson provenale, Pars.
JUNG, C[arl] G[ustav], 1982a, Smbolos de transformacin, Barcelona-Buenos Aires: Paids.
1982b, Psicologa y simblica del arquetipo, Barcelona-Buenos
Aires: Paids.
1993, Tipi psicologici. 2 vols., Mil: Mondadori.

542

JAUME AUFERIL

KRAMER, Noah, 1994, LHistoire commence Sumer, Pars: Flammarion.

KUIPER, F. B. J., 1960, The ancient Aryan verbal contest, a IndoIranian Journal, nm. 4 (La Haia 1960), pp. 217-281.
LAVAUD, Ren & NELLI, Ren (eds.), 1960, Jaufre, Flamenca, Barlaam et Josaphat. Bruges: Descle de Brouwer.
Les mil i una nits, 1995, 3 vols., Dolors Cinca & Margarida Castells, traductores, Barcelona: Proa.
LVI-STRAUSS, Claude, 1987, The view from afar, Londres: Penguin
Books.
LEVY, Emil, 1966, Petit dictionnaire provenal-franais, Heidelberg:
Carl Winter-Universittsverlag.
LLULL, Ramon, 1957-1960, Obres essencials, 2 vols., Barcelona:
Selecta.
LLULL, Romeu, 1996, Obra completa, Jaume Turr (ed.), Barcelona:
Barcino.
LTHI, Max, 1987, The fairytale as art form and portrait of man,
Bloomington: Indiana University Press.
MADURELL, Josep M., 1976, Miscellnia de notes histriques del
monestir de Valldonzella, Barcelona: Estudis Cistercencs, Germandat de Valldonzella.
MARCH, Ausis, 1952-1959, Poesies, 5 vols., Pere Bohigas (ed.),
Barcelona: Barcino.
1979, Poesia, Joan Ferrat (ed.), Barcelona: Edicions 62.
1997, Obra completa, 2 vols., Robert Archer (ed.), Barcelona:
Barcanova.
MARCH, Jaume, 1994, Obra potica, Josep Pujol (ed.), Barcelona: Barcino.
MARFANY, Marta, 2007, DAusis March a Bernat Hug de Rocabert: Antoni Vallmanya i el cnon potic de mitjan segle XV,
a Llengua & Literatura, en premsa.
MAS, Josep, 1907, Lo monestir de Santa Maria de Valldonzella,
Notes histriques del bisbat de Barcelona, II, Barcelona.
MASS TORRENS, J[aume], 1913-1914, Bibliografia dels antics
poetes catalans, a Anuari [de l] Institut dEstudis Catalans,
V, pp. 3-276.
1932, Repertori de lantiga literatura catalana: La poesia, I, Barcelona: Alpha.

POESIES

543

MXIM, Valeri, 1914, Llibre anomenat Valeri Mximo, dels dits y

fets memorables, traducci dAntoni Canals, R[amon] Miquel
i Planas (ed.), 2 vols., Barcelona: Biblioteca Catalana.
MEYER, Paul, (ed.), 1873, Le Roman de Blandin de Cornouailles
et de Guillot Ardit de Miramar, Romania, II, pp. 170-202.
1877, Traits catalans de grammaire et de potique, Romania,
VI, pp. 341-358.
1891, Nouvelles catalanes indites, Romania, XX (1891), pp. 193209.
1973, Les Derniers Troubadours de la Provence, Pars 1871; Ginebra-Marsella: Slatkine Reprints-Laffite Reprints.
MIL Y FONTANALS, Manuel, 1890, Potes lyriques catalans, a
Obras completas, III, Barcelona: A. Verdaguer, pp. 441-473.
MOLAS, Joaquim (ed.), 1958, La poesa de Luys Ycart, tesi doctoral,
Universitat de Barcelona.
1967, Lobra lrica de Llus Icart, a Estudis Romnics, X, pp. 227254.
MOREL-FATIO, Alfred, 1892, Catalogue des manuscrits espagnols et
des manuscrits portugais [de la Biblioteca Nacional de Pars],
Pars.
NICHOLS et al., 1962 (eds.), The songs of Bernat de Ventadorn.
Chapel Hill: The University of North Carolina Press.
NIERMEYER, J. F., et al., 1976, Mediae latinitatis lexicon minus,
Leiden: E. J. Brill.
OCHOA, Eugenio DE, 1844, Catlogo razonado de los manuscritos
espaoles de la Biblioteca Real de Pars, Pars.
ONG, Walter J., 1987, Oralidad y escritura: Tecnologas de la palabra,
Mxic: Fondo de Cultura Econmica.
PAGAROLAS I SABAT, Laure, 1994, Notari i cultura: Els registres
notarials, a Actes del I Congrs dHistria del Notariat Catal
(Barcelona: Fundaci Noguera), pp. 333-350.
PAGS, Amde, 1912, Auzias March et ses prdcesseurs: Essai sur
la posie amoureuse et philosophique en Catalogne aux XIVe et
XVe sicles, Pars: Champion.
1912-1914, Les obres dAuzias March, vol. I. Barcelona.
1936, La Posie franaise en Catalogne du XIIIe sicle la fin
du XVe. Tolosa-Pars: Bibliothque Mridionale.

544

JAUME AUFERIL

PARRAMON I BLASCO, Jordi, 1992, Repertori mtric de la poesia

catalana medieval, Barcelona: Curial-Publicacions de lAbadia
de Montserrat.
PATCH, Howard R., 1974, The goddess Fortuna in mediaeval literature, Nova York: Octagon Books.
1983, El otro mundo en la literatura medieval, Mxic-MadridBuenos Aires: Fondo de Cultura Econmica, 1983.
PAUL MELNDEZ, Antoni, 1972, Santa Maria de Valldonzella, Barcelona.
PETRARCA, Francesco, 1976, Rime, Guido Bezzola (ed.), Mil: Rizzoli.
PIAGET, Arthur, 1901, La Belle Dame sans merci et ses imitations, a Romania, XXX (1901) 22-48, 317-351; XXXI (1902),
315-349; XXXIII (1904) 179-208; XXXIV (1905), 375-428 i
559-602.
PIQUER, J[osep] J[oan], 1967, Catalunya cistercenca: Petit intent de
localitzaci dels cenobis cistercencs catalans (Christmas de la
Hermandad Cisterciense del Real Monasterio de Vallbona),
Barcelona.
PLAT, 1983, Dilegs [El convit], traducci dEullia Presas, Barcelona: Bernat Metge.
POIRION, David, 1971, Le Moyen ge, 1300-1480, a Claude Pichois
(dir.), Littrature franaise, vol. II, Pars: Arthaud.
PRIXIDA, Gilabert De, 1954, Poesies, Mart de Riquer (ed.), Barcelona: Barcino.
PROPP, Vladimir, 1981, Las races histricas del cuento, Madrid:
Fundamentos.
RAU, Louis, 1958, Iconographie de lart chrtien, vol. III: Iconographie des saints, Pars: Presses Universitaires de France.
RIQUER, Martn DE, 1944, El senhal en los antiguos poetas catalanes, a Revista de Bibliografa Nacional, V, pp. 247-261.
(ed.), 1955, Jordi de Sant Jordi, Universidad de Granada.
(ed.) 1959, Obras de Bernat Metge, Barcelona: Universitat de
Barcelona.
1964, Histria de la literatura catalana. 3 vols., Barcelona.
(ed.), 1971, Guillem de Bergued: Estudio histrico, literario y
lingstico, 2 vols., Poblet: Abadia del Monestir de Poblet.

POESIES

545

RIQUER, Martn DE (ed.), 1975, Los trovadores: Historia literaria y

textos. 3 vols., Barcelona: Planeta.
RIQUER, Martn DE & BADIA, Lola (eds.), 1984, Les poesies de Jordi
de Sant Jordi. Valncia: Tres i Quatre.
RUBI I BALAGUER, Jordi, 1984, Histria de la literatura catalana,
2 vols., Barcelona: Publicacions de lAbadia de Montserrat.
SANCHIS GUARNER, M[anuel] (ed.), 1974, Les trobes en lahors de
la Verge Maria, Valncia.
SANCHIS I SIVERA, Josep (ed.), 1932, Dietari del capell dAlfons el
Magnnim, Valncia.
SCHWARTZ Y LUNA, Frederich & CARRERAS Y CANDI, Francesc (eds.),
1893, Manual de novells ardits, vulgarment apellat Dietari del
antich consell barcelon, vol. II, Barcelona: Arxiu Municipal
de la Ciutat de Barcelona.
SCARANO, Nicola, 1901, Fonti provenzali e italiane della lirica petrarchesca, a Studi di Filologia Romanza, VIII (1901), pp. 250-60.
SENECA 1979-1987, Tragedies, 2 vols., Cambridge, MassachusettsLondres: Harvard University-William Heinemann.
SERR CAMPINS, Antoni, 1996, Aproximaci al poeta oral de llengua catalana, Llengua & Literatura, 7, pp. 7-59.
1999a, Dues formes breus de la poesia amebea, a Estudis de
filologia catalana: Dotze anys de lInstitut de Llengua i Cultura
Catalanes, Secci Francesc Eiximenis, Universitat de Girona:
Publicacions de lAbadia de Montserrat, pp. 315-353.
1999b, La ten popular: El combat de corrandistes, glosadors
o enversadors, a Els Marges, 64 (setembre), pp. 5-38.
SERR CAMPINS, Antoni, 2005, Els glosats de tristor, Barcelona:
Publicacions de lAbadia de Montserrat.
SOL I COT, Sebasti & VERDS I PIJOAN, Pere, 1994, Laportaci
dels notaris a la societat catalana en els camps del dret,
la histria, la literatura i la poltica, a Actes del I Congrs
dHistria del Notariat Catal, Barcelona: Fundaci Noguera,
pp. 13-130.
SOLSONA, F., 1968, Una visita al monasterio de Valldoncella (Barcelona) a finales del siglo XV, a Martnez Ferrando, archivero:
Miscelnea de estudios dedicados a su memoria, Asociacin
Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arquelogos, pp. 484486.

546

JAUME AUFERIL

TOLSTOI, Lle, 1960, Guerra i pau, Carles Capdevila, traductor,

Barcelona: Miquel Arimany.
TORRES AMAT, Flix, 1836, Memorias para ayudar a formar un diccionario crtico de los escritores catalanes, y dar alguna idea
de la antigua y moderna literatura de Catalua, Barcelona:
Imprenta de J. Verdaguer, pp. 636-643.
TORROELLA, GUILLEM DE, 1984, La faula, Pere Bohigas & Jaume
Vidal Alcover (eds.), Tarragona: Trraco.
TURR, Jaume, 2001, Una cort a Barcelona per a la literatura del
segle XV, Revista de Catalunya, 163 (juny), pp. 97-123.
VIA, Francesc DE LA, 1997, Obres, Arseni Pacheco (ed.), Barcelona:
Quaderns Crema.
VALERI MXIM, 1914, Llibre anomenat Valeri Mximo, dels dits y
fets memorables, traducci dAntoni Canals, R[amon] Miquel
i Planas (ed.), 2 vols., Barcelona: Biblioteca Catalana.
VICENS I VIVES, Jaume, 1937, Ferran II i la ciutat de Barcelona
1479-1516: Apndixs, Barcelona: Tipografia Emporivm.
VIDAL ALCOVER, Jaume (ed.), 1976, El du damor caador: Edici
dun text en noves rimades del segle XIV, Universitas Tarraconensis, I, pp. 156-176.
VIDAL DE BESAL, Ramon, 1989-1991, Obra potica, 2 vols., Hugh
Field, (ed.), Barcelona: Curial.
VILALLONGA, Maringela, 2001, Humanisme catal, a Miscellnia
dhomenatge a Modest Prats, I (Girona: Universitat de Girona),
pp. 476-488.
VILLON, Franois, 1951, Oeuvres, Andr Mary (ed.), Pars: Garnier.
VINYES, Antoni, 1472-1476, Primus Liber Negociorum Monasterii
Beate Marie Vallis Domicelle Barchinone, AHCB, Arxiu Patrimonial, X, lligall 20 (aquest volum de protocols del monestir
de Valldonzella fou exhumat, i, en part, publicat per Casas
i Homs [1967]).
VINYOLES, Teresa-Maria, 1985, La vida quotidiana a Barcelona vers
1400, Barcelona: Fundaci Salvador Vives Casajuana.
VIRGILI MAR P[UBLI], 1975, Eneida, 4 vols., Miquel Dol (ed.),
Barcelona: Fundaci Bernat Metge.
ZENKER, R[udolf], 1888, Die provenzalische Tenzone, eine Literahistorische Abbandlung, Leipzig.