Un dimarts de maig, l’escola de la Laia va anar a visitar el museu de la ciutat per tal de

comparar l’art modern amb els quadres antics.

Però no va ser així com va anar l’excursió, perquè els nens corrien, cridaven i no escoltaven al
guia.

Al cap d’una estona van anar a observar un quadre en el que hi havia pintat una noia i una dona.
Després de fer tot la visita al museu, la mestra els va deixar un estona lliure. Alguns nens molt
entremaliats, es van dirigir cap al final d’un passadís i van obrir una porta. Els nens van entrar
en una estranya cambra i de sobte la porta es va tancar. Anaven caminant, quan van veure uns
éssers petits i estranys.

-Follets veniu aquí- van dir els nens. I els follets s’hi van acostar.

-Tenim un problema, ens podeu ajudar?- van cridar els follets.

-Si,què us passa?- van dir els nens.

-Veniu, ja us ho explicarem- van respondre els follets.

Els nens i els follets van entrar en una habitació on van trobar una noia i la seva mare.

-Quina casualitat, és com el quadre d’abans- van dir els nens.

Els follets van explicar als nens que estaven a dins del quadre “La nena malalta”, i que aquella
noia estava malalta. Necessitava unes herbes que només es trobaven al Bosc Negre i els follets
els van demanar que les anessin a buscar. Els nens van acceptar la proposta i es van dirigir al
bosc. Allà, van buscar i buscar i al final, les van trobar. Van tornar a casa de la noia i li van
donar les herbes.

Tot seguit, els va passar una cosa molt estranya, van obrir els ulls, i havien sortit del quadre! El
temps que havien passat en aquell món dels follets, només havia estat un minut de les seves
vides.

-Que divertit! Volem tornar-hi- van dir en Víctor i en Pol.

I així va acabar tot.

Raquel Martín Ortega

Fa molt de temps, en un poble allunyat de la majoria de la gent, a la vall d’una muntanya, hi
vivien una mare que es deia Joana i la seva filla, la Marta. Totes dues habitaven soles en una
casa petita i força vella.

Un dia, la Marta anava passejant per la muntanya i tot de cop va veure que hi havia unes flors
molt boniques. En va agafar un ram i se’n va anar cap a casa seva. Pel camí es va començar a
trobar malament. Un cop va arribar a casa, va agafar un gerro, hi va posar les flors i el va deixar
a la seva habitació. Després es va estirar al llit i cada vegada es trobava més malament. La mare
va agafar el telèfon, va trucar al metge i li va descriure els símptomes. El metge li va dir que no
sabia quina era aquella malaltia i que ell no podia fer-hi res més. La mare va anar a sentar-se al
costat de la seva filla quan, tot de cop va veure que les flors que tenia eren verinoses. La mare,
tota preocupada per saber què li passava a la Marta, va decidir que aniria a veure el científic
que tenia un herbolari al cim de la muntanya. Tota decidida, la mare va agafar una carmanyola i
una cantimplora, li va dir adéu a la seva filla i se’n va anar a veure el científic. Pel camí, es va
trobar un riu i va haver de fer el recorregut del camí més llarg per anar a buscar un pont. Un cop
estava a la meitat del camí, ja es feia fosc i al bosc s’hi sentien els sorolls dels animals. La mare
va continuar caminant fins que va arribar a l’herbolari. Per fora semblava que estava abandonat
a causa de les teranyines que s’havien fet a alguna de les finestres.

De sobte, va veure que hi havia algú a dins. Va trucar a la porta i el científic li va obrir. La mare
li va explicar els símptomes de la Marta i li va ensenyar una de les flors. El científic li va dir que
aquelles flors es trobaven a pocs llocs del món i que només podia cultivar-les un persona molt
malèvola, que era la bruixa negra. La mare li va preguntar com es podia trobar un antídot per
curar la Marta. El científic li va explicar que només aconseguint una llavor d’aquella flor,
triturant-la i barrejant-la amb aigua es curaria la Marta. El científic li va dir que l’havia
d’aconseguir en quaranta-vuit hores o ja no hi haurien més llavors fins l’any següent. La mare va
passar la nit a l’herbolari del científic i tan punt va sortir el Sol, va anar cap a casa de la bruixa
negra. El camí era perillós però tot i així va aconseguir arribar-hi. Un cop allà, va trucar a la
porta, però no contestava ningú. La mare, com que tenia pressa, va entrar-hi per buscar les
llavors. De cop, la porta se li va tancar i es va començar a fer un forat negre i profund al terra
de la casa, on va caure i va quedar presonera. Llavors va aparèixer la bruixa negra i li va dir que
no sortiria més d’aquell forat.

Quan ja portava unes hores tancada, va veure que al terra del forat hi havia un telèfon amagat.
El va agafar i va trucar al científic per demanar-li auxili. Al cap de mitja hora, el científic ja
havia arribat a casa de la bruixa. La bruixa negra en veure’l, el va anomenar mag Merlí. Després
el científic va treure la seva vareta màgica de la butxaca i tots dos van començar una guerra
d’encanteris. Es van passar un dia sencer barallant-se fins que van veure que les seves forces
estaven igualades i es van rendir. La bruixa negra li va donar al científic una llavor de la planta i
ell i la mare, que acabava de sortir del forat, van tornar cap a casa per guarir la Marta. Quan
van arribar, només faltava mitja hora perquè la llavor es fés malbé. La van triturar, la van
barrejar amb aigua i li van donar a la Marta.

La Marta es va trobar bé de cop i els va agraïr molt l’ajuda a la seva mare i al científic. Aquell
dia van fer una gran festa i van sopar tots plegats per celebrar que ja s’havia recuperat.

Mònica Sagrera
Un dia, una noia estava passejant per un passeig ple de flors vermelles, quan de cop es
va desmaiar. Aleshores la gent del passeig la va portar a l’hospital i li van fer unes
proves. A continuació van trucar a la seva mare i li van explicar què li havia passat. Tot
seguit se’n va anar a l’hospital. Aquell mateix dia li van donar l’alta. Es veu que tenia
al·lèrgia a les flors vermelles, i per això es va desmaiar. Quan van arribar a casa, la noia
es va estirar en una butaca per calmar-se. Mentrestant la mare estava fent el sopar.
Quan la mare va acabar el sopar es va trobar que la seva filla havia desaparegut.
Després va pujar a dalt i es va trobar a la seva filla estirada al llit. La mare li va dir:

- Filla, què et passa? Com és que no m’has avisat?

- Mare, aquesta nit em trobo molt malament, no sé què em passa.-va dir la filla.
- Vols que tornem a anar a l’hospital?-va dir la mare.
- No, vull una aspirina, segur què em passarà.-va dir la filla.
- Després menjaràs el sopar i te’n aniràs cap al llit.-va dir la mare.
- D’acord.-va dir la filla.

Tot seguit la filla se’n va anar cap al llit. La mare li va deixar un got d’aigua i aspirines
per si de cas.

L’endemà la mare li va anar a dir bon dia i la filla no li va respondre.

Va aixecar el llençol i la mirà i digué:

- Filla, t’estimo, hi sempre ho faré. Aquí em quedo, aquí em planto.

L a mare avisa a l’ambulància i a la policia.

En aquell moment li agafa un atac de cor i es queda ben tranqui-la. En aquell mateix
instant mare i filla desaparegueren.
Quan l’ambulància i la policia van arribar es van estranyar perquè no hi havia ningú,
només la roba i els objectes de les persones.

Aquest va ser un cas que mai es va saber resoldre.

Ariadna Matas Tortosa

HI havia una vegada, una nena que es deia Rita. Ella i la seva mare, van anar de viatge a
Paris. El tercer dia que eren de viatge, van decidir anar a visitar el museu Louvre. Hi
havia moltíssimes obres d´art per veure...

Quan la Rita i la seva mare van entrar a visitar una sala, la Rita va veure un quadre amb
una noia estirada el llit, i una dona gran mig ajupida al seu costat donant-li la mà. La
Rita es va acostar lentament al quadre, l´anava observant...

Quan ja feia estona que la Rita mirava el quadre, va cridar a la seva mare i li va dir:

- Mare, mare! Vina a veure aquest quarde!

 Ostres Rita, si que es maco, no?
 Si. Però què representa que passa?
 No ho sé. Sembla que sigui una dona estirada al llit perquè està malalta o li passa
alguna cosa, i aquesta dona, la dona del seu costat, sembla que pateixi per ella,
no creus?
 Si... Quan sigui gran, si em poso malalta, tu també em vindràs a fer companyia
no?
 Esclar que si Rita. Però no hi ha perquè de que tu et posis malalta no?
 No...

El cap de molts anys, la Rita va agafar una malaltia molt greu. La Rita va trucar a la seva
mare i li va dir si podia venir a fer-li companyia, i la mare hi va anar.

Quan la mare estava al seu costat li va començar a explicar una història, i la Rita va dir:

 Mare aquesta història...

 Aquesta història, es la història d´una filla anomenada Rita i la seva mare, quan
van anar de viatge a Paris i observaven el quadre d´una dona malalta i una dona
que la consolava al seu costat.

Quan la mare va acabar de dir això la Rita.. ja havia tencat els ulls. Es va morir.

La mare, una semana avans de l´anterro va tornar anar al Louvre i va recordar aquell
viatge amb la seva filla..., però mentrestant un pintor anava pintant a la mare com
observava el quadre i recordava aquell viatge...

Ara, si vas al Louvre, a dins d´una sala, trobaràs un quadre d´una dona observant un
altre quadre, aquesta, és la mare de la Rita...

Emma Granyer
Era una negra nit d’hivern,una noia que es deia Sònia se’n va anar a dormir, i la seva mare li va
anar a dir bona nit. No va trigar molt a adormir-se perquè estava molt cansada.

Es va despertar al mig del bosc, on no coneixia res. Va veure un sarró al seu costat. Ella no va
dubtar a obrir-lo. A dins hi havia un despertador un xarop i una petita escala. Va alçar el cap i va
veure un cartell on hi deia regne de Xocolata. Es va aixecar i va començar a caminar. No sabia
on anar. Va seguir un camí fet de roques, mes enllà va trobar un pont fet de xocolata i a sota un
riu de xocolata desfeta. Hi havia un cartell on hi posava pont de la ciutat de les galetes de
xocolata. Va travesser el pont i va trobar la ciutat. Va veure una galeta de xocolata que li avien
robat els diners i necessitava un despertador per l’endemà poder despertar-se. La Sònia li va
donar el seu, ell a canvi li va donar un mapa de la ciutat i diners per què es comprès el que
volgués. Ella ho va acceptar. Va anar continuant el camí de la ciutat. Va trobar una altre galeta
de xocolata que necessitava diners per poder comprar els productes que necessitava perquè els
seus els hi havia robat. Els hi va donar.

Va continuar fent camí va trobar una altre galeta de xocolata, que necessitava xarop perquè
estava malalta. Li va donar i la galeta molt agraïda li va donar una taronja la Sònia se la va
menjar. Es va desmaiar,i de cop va tornar a la seva habitació i va vomitar. La seva mare va anar
a la habitació i li va recollir el vomitat, i li va donar un xarop i es va quedar a fer-li companyia.

Es veu que no va ser la taronja del somni la que no era bona sinó la que he menjat avui per
sopar.

ENRIC BUSQUETS
Hi havia una vegada una nena que estava malalta i que li costava molt adormir-se per culpa dels
mals de cap, la tos, etc, però que quan s’adormia, sempre somiava coses bones i dormia molt
bé. Fins que una nit freda amb tempesta la nena no va dormir tant bé. Va tenir un malson.

Ella estava a casa seva esperant a que arribés el metge i li van començar a sortir taques per tot
el cos, taques que li feien una picor horrorosa. Després li ploraven els ulls i li costava respirar,
però just en aquell moment va arribar el metge i li va comnçar a apretar la mà i ella espantada
el va mossegar. Després es va fixar en la seva cara i va veure que era una dona vella i es va
espantar perquè es pensava que era una bruixa i va marxar corrents.

Desprès la dona vella satisfeta li va baixar a baix on hi havia la mare de la nena i li va dir que la
seva filla ja estava curada. La mare de la nena sorpresa li va preguntar com s’ho havia fet per
curar-la i la vella li va contestar que era un secret que mai podria rebelar, però que li podia
assegurar que la neamai més es tornaria a posar malalta. I la familia d’aquella nena va viure
feliça pensant que la seva filla, mai més tornaria a tenir aquella malaltia.

Iona Bonet Mateu

Hi havia una vegada, una família molt pobra que vivia en una casa feta pols. Era tan pobra que
no tenia diners ni per menjar i, per tant, patien moltes malalties.

Un dia, la filla es va posar molt malalta i va morir. La mare va caure en una gran depressió i
també es va posar malalta. Però això no li treien les ganes de treballar per la supervivència. Un
dia, va caure mig morta al carrer pel cansament però, per sort, va conèixer un noi ric que la va
ajudar. La va portar a casa seva i, quan es va recuperar, van començar a parlar. De cop i volta
va sortir un tema que al noi no li agradava gens: la seva muller. Quan van començar a parlar
d’aquest tema, el noi va callar de cop; el noi va dir que havia estat missionera i, en un dels
viatges, li van comunicar que l’avió on viatgava la seva muller, es va estrellar. El noi, abatut, va
dir-li la notícia a la dóna que li havia fet companyia aquests ultims dies.

La dóna el va intentar consolar. Va ser allà on es van adonar que s’havien enamorat, i el noi li
digué a la dóna: que en aquell moment s’ha adonat que la mort d’una persona estimada por
arribar a ser el principi d’una nova història per el que es queda en aquesta vida, és una segona
oportunitat per aprofitar la vida.

Aitor Romero Prados

LA NENA MALALTA
Hi havia una vegada una nena que vivia en una casa de
pagès, amb els seus avis. La Roser tenia una malaltia
molt greu. No sabien si la podria superar.

Era un diumenge de festa, a l’hora d’anar a dormir

-Ara t'explicaré un conte, Roser -va dir la seva àvia.

Fa molt de temps, hi havia una vegada una nena

anomenada Paula, tenia una malaltia, però per bona
sort es podia recuperar, i per mala sort la malaltia era
molt contagiosa.

Era un dia fabulós per la Paula, ja podia tornar cap a

casa seva. Però llavors la seva mare havia agafat la malaltia, però la malaltia si l’agafava gent
més gran era molt més difícil de superar.

-Es morirà ? -deia la Paula amoinada

El seu pare li contestava:

- No pateixis filla segur que es recuperarà.

- Vols dir pare que es recuperarà? -deia la Paula a punt de plorar.

Només hi havia una solució perquè la seva mare es curés, però ningú mai l’havia descobert
encara, i no sabien si la descobririen a temps.

S’acostava l’aniversari de la Paula, i la seva mare cada vegada es trobava més malament, no
sabien què havien de fer. Estaven molt preocupats!

-Quants anys tenia la Paula?- preguntava la Roser

-No ho sé, però em penso que tenia 10.

-Molt bé avia continua. -deia la Roser

Era l’aniversari de la Paula, el dia 12 de maig, feia 11 anys! La Paula estava molt emocionada.
Era l’hora de bufar les espelmes. La Paula ja havia bufat les 11 espelmes, quan de sobte la seva
mare no parava de esbufegar, no podia parar, fins que en un precÍs instant la mare de la Paula
es va començar a trobar bé. El metge molt sorprès, igual que tota la seva familía, van intentar
esbrinar el que li podia haver salvat de la mort. I es va descobrir que, gràcies al fum de les
espelmes es va curar.

Aleshores la Roser es va adormir, pensant que ella també es recuperaria amb el fum de les
espelmes.

MARIA CASALS