You are on page 1of 1

Antoni Vidal Ferrando neix l'any 1945 a Santanyí, un poble del migjorn de Mallorca.

De petit va
ser un nin malaltís, que va haver de fer moltes hores de repòs involuntari, durant les quals combatia
l'avorriment i la soledat amb la lectura.

Fill d'una família humil, la seva riquesa d'infant són els nombrosos llibres que li duen, des de
Barcelona, un matrimoni català d'enquadernadors, que vivien al carrer Provença i que, abans del
turisme de masses, anaven a acampar, cada estiu, a una petita cala santanyinera d'aigües
diamantines. Gràcies a aquells amics, abans de complir els deu anys ja coneix els viatges de
Gulliver o les històries de Sherezade.

Mentre prepara la revàlida del batxiller elemental, escriu el primer poema. Aviat entra en contacte
amb el farmacèutic del seu poble, i mestre de bona part dels escriptors mallorquins de la generació
de 1950, Bernat Vidal i Tomàs. Aquest l'encamina cap a l'amor al seu país i a la llengua catalana.

El 1961 coneix Blai Bonet, el gran poeta de Santanyí, que aleshores vivia a Barcelona i només
anava al poble durant les vacances. Blai Bonet li contagia la seva immensa ambició literària.

Quan tenia devuit anys, aprova les oposicions de mestre i el destinen a Maó (Menorca). Allà, durant
tres cursos, participa en moviments d'agitació cultural i d'oposició a la dictadura. Mentrestant, es
matricula com a alumne lliure a la Universitat de Barcelona. Volia estudiar filologia, per tal de
potenciar la seva vocació d'escriptor. Va ser un període d'il·lusions i de poemes inèdits, que, molt
més endavant, li inspira un dels seus llibres: Cartes a Lady Hamilton (1990).

El 1967 torna a Mallorca. Aquell retorn el desorienta. Se sent insegur i massa allunyat de les fonts
de la llengua i de la qualitat dels seus autors preferits. Així, es comença a replantejar el propi
compromís amb la poesia. A més a més, el 69, Bernat Vidal i Tomàs té un infart cerebral que el
deixa greument incapacitat fins que mor, dos anys després. Una constant autocrítica i la mort del
mestre són la culminació d'una crisi de les seves inclinacions literàries, iniciada des que havia
abandonat Menorca.

A poc a poc, i amb intermitències, continua els estudis universitaris. Tot i que, en traslladar el seu
expedient a Palma, per raons acadèmiques, s'ha d'especialitzar en història general, en contra
d'aquella intenció inicial de fer-ho en filologia.

Entre casar-se, acabar la carrera i tenir dos fills, passen quasi deu anys. El 1978, amb el títol de
llicenciat a la butxaca, es lliura amb passió a la investigació, a la divulgació i a la didàctica de la
història de Mallorca.

Fins que arriba el Nadal del 84. Aleshores, després d'un llarg parèntesi de més de tres lustres, i per
raons circumstancials, escriu un poema que li canvia radicalment la vida. Fins al punt que, cinc anys
després, ja havia publicat cinc llibres, tots premiats a importants certàmens literaris: El brell dels
jorns (1986), Racó de n'Aulet (1986), A l'alba lila dels alocs (1988), Els colors i el zodíac (1990) i
Cartes a Lady Hamilton (1990).

Calvari (1992), Bandera blanca (1994), El batec de les pedres (1996) i Cap de cantó (2004) són els
darrers fruits de la seva maduresa poètica.

L'any 1994, amb la publicació de la novel·la Les llunes i els calàpets, inicia una trilogia sobre la
Mallorca del segle XX, que continua amb La mà del jardiner (1999) i que culmina amb L'illa dels
dòlmens (2007).