El modernisme

El realisme del S.XIX va entrar en crisi en benefici d’altres tendències que defensaven una
literatura més íntima i espiritual. Des de la segona meitat del segle, la literatura francesa havia
desenvolupats corrents alternatius al realisme, la base dels quals eren l’oposició al positivisme
burgès i una reacció a la mentalitat racionalista basada en el progrés tecnològic, la filosofia
unitària i el culte materialista. A França, es plantejà com una lluita de la poesia contra la prosa
de la vida. El nou artista es considerava un heroi i un visionari que defensava l’idea de viure
segons l’esperit. París es convertí en el centre de la modernitat artística, encara que aquesta
sensibilitat estètica va aflorar altres indrets d’Europa amb altres noms. Es definia com l’esforç
de defensar l’art i la bellesa davant de l’art burgès per excel·lència. El realisme va començar a
manifestar-se a Catalunya a partir de l’any 1892, on va suposar la transformació de la literatura
catalana cap a la contemporaneïtat, la superació del romanticisme nostàlgic de la Renaixença i
dels Jocs Florals, i per construir una literatura nacional, moderna i oberta a Europa.

Joan Maragall a la poesia; Santiago Rusiñol, Ignasi Iglésias, Adrià Gual i Joan Puig i Ferreter al
teatre; i Víctor Català, Raimon Casellas i Joaquim Ruyra a la narrativa són els autors més
representatius del Modernisme català. D’altra banda, la publicació de la revista L’avenç, va
carregar bona part de l’ideologia catalana. Els dramaturgs, van haver de triar entre dos camins,
el regeneracionista amb l’influencia d’Ibsen i el del naturalisme francès, o per un teatre
simbolista.

En conjunt, el realisme va ser un moviment complex i no gens fàcil de sintetitzar i Joan

Maragall representa la figura més representativa d’aquest. En el seu primer volum, buscava
l’equilibri entre el vitalisme optimista i uns sentiments melangiosos propers al decadentisme.
En el seu segon volum, en canvi, va interpretar el llegendari i els mites nacionals catalans
recuperats per la Renaixença. Els seus llibres posteriors, emmarquen la voluntat de l’escriptor
per incidir en la seva classe social, la burgesia.

L’escola Mallorquina
L’escola mallorquina és un terme que fa referència a la producció literària de l’illa de Mallorca
entre el final del segle XIX i el començament del XX. Els seus autors més importants van ser:

Miquel Costa i Llobera, qui parteix de la Renaixença i mitifica el paisatge mallorquí, el qual li
serveix per reflectir l’estat d’ànim i una determinada visió del món. Una crisi personal, el fa
entrar en contacte amb la tradició clàssica i va conèixer la poesia dels romàntics italians.

Joan Alcover colpeix per la sinceritat del seu dolor davant les adversitats de l’existència. Cap al
tard és la seva obra més important i un dels llibres més influents de la poesia catalana del segle
XX. El poeta alterna composicions relacionades amb la pèrdua dels fills, una actitud
contemplativa que s’enfronta al temps o l’espai, i descriu un món rural.

El Noucentisme
A partir del 1906 es produeix la substitució del Modernisme pel Noucentisme, un programa de
govern i de política cultural sintetitzada per Enric Plat de la Riba, Pompeu Fabra, Eugeni d’Ors i
Josep Carner. Els seus antecedents històrics parteixen al desastre de 1898, amb la dualitat de
respostes que va donar-hi la societat espanyola i catalana. Això va actuar com a revulsiu contra
l’herència encarcarada de la Restauració i l’estafa d’una estructura política en crisi basada en el
torn de partits. A partir d’aquest any, la Burgesia catalana s’organitzà seriosament amb la
reconversió de La Veu de Catalunya en diari i l’agrupació de la Lliga Regionalista, on van
participar Prat de la Riba, Eugeni d’Oms, Josep Carner i Pompeu Fabra.

El modernisme i el noucentisme comparteixen interessos en termes de cultura i podien

convergir o anar en paral·lel en més d’un aspecte, encara que es diferenciaven en la seva
ideologia, ja que eren dos bàndols intel·lectuals oposats. L’any 1906 parteix aquest moviment,
amb la publicació d’Els fruts sabrosos, de Josep Carner. Durant la dècada dels anys vint,
l’empenta noucentista va continuar marcant els criteris culturals d’una manera intel·lectual i
matisada.

Josep Carner va ser la figura clau del noucentisme literari i un punt de referència de la poesia
noucentista. Està carregat d’elements de sensualitat pagana i presenta situacions i aspectes de
la vida burgesa, barrejades amb ironia i melangia. Els personatges simbolitzats per un fruit.
Després, publicà reculls d’ironia civilitzada i realisme bonhomiós que van consolidar aquella
ortodòxia artística la qual, per ell devia de ser arbitrària, harmoniosa i de cànon clàssic. La seva
poesia es va tenyir d’enyorament quan es marxà de Catalunya i, de manera progressiva, d’una
tendència a especular sobre problemes metafísics.

Maria Antònia Salvà, amb herències de la escola Mallorquina, va crear versos que es fonen
amb la natura i la tradició popular, donant una visió humil de les coses i la complaença íntima
de situar-les amb emoció en l’harmonia del lloc que els pertoca.

Carles Riba, veia la poesia com un exercici de rigor intel·lectual, un esforç de màxima depuració
del llenguatge i un procés proper al concepte de poesia pura. Era considerat un dels guies i
mestres de referència de la literatura catalana durant els vint primers anys de la postguerra.

Clementina Arderiu, l’esposa de Carles Riba, es presentà emmarcada entre el cànons del
noucentisme i una evolució cap a la poesia pura. Les seves sis obres incorporen l’experiència
de la feminitat, la construcció d’una lírica basada en la senzillesa de l’expressió i una voluntat
de comunicació i, una poesia on els sentiments només són apuntats i la realitat es idealitzada.

Les avantguardes: Salvat i Foix

Anys previs a la Gran Guerra, Europa va viure una enorme efervescència artística amb una
multiplicació dels moviments literaris, els quals mostraven una actitud de rebuig envers el món
burgès i una concepció experimental i dinàmica de l’art. Aquestes corrents artístiques del segle
XIX, divergeixen del realisme i el racionalisme burgès i el seu esperit enllaça amb aspectes
concrets del romanticisme. A partir dels primers anys del segle XX, l’impacte dels avenços
tècnics alimentà nous moviments com l’expressionisme, el cubisme i el futurisme Més tard,
l’impacte de la Gran Guerra i les teories de Freud i Einstein afavoreixen el dadaisme i el
surrealisme.

La majoria d’aquests moviments tenen característiques comunes, una actitud de ruptura, un

antiacademicisme militar, una clara consciència de grup, la pròpia estètica en forma de
manifest i un dinamisme que els feia aparèixer i desaparèixer a gran velocitat. Aquests
moviments van enriquir el conreu de les lletres amb diverses aportacions conceptuals i
formals.

A Catalunya, els primers avantguardistes van ser cubistes i futuristes: Gabriel Alomar, inventor
del terme futurisme, Tomasso Marinetti, Josep Dalmau i Joan Salvat-Papasseit. Aquest últim, és
considerat el poeta més representatiu de l’avantguarda catalana. La seva obra li va servir per
idealitzar un vida que hauria volgut menys traumàtica, ja que va estar marcada primer per la
misèria, i més tard, per la malaltia. Per això, el poeta va voler sublimar en la pràctica d’un
vitalisme apassionant i entusiasta. La seva poesia es nodrí d’estètiques antagòniques
evolucionant des del cal·ligrama fins a la cançó popular. Algunes de les seves obres són
Poemes en ondes hertzianes, La gesta dels estels i El poema de la rosa als llavis.

J.V Foix, va conrear una obra amb una doble inclinació pel modern i la tradició. Foix va
organitzar el tramat de la seva literatura considerant-se un investigador en poesia, amb una
actitud poètica de recerca i renovació de les avantguardes. Això, contrastà amb el rigor d’un
virtuosisme formal d’alta exigència i la necessitat de reivindicar les veus de la tradició medieval
catalana. La seva obra més important es Sol, i de dol. Una altra part important en la creació del
Foix són les proses poètiques integrades al Diari 1918.

Al marge del Noucentisme. Segarra i Pla

Segarra i Pla són dos dels escriptors immunes a la influència del Noucentisme degut a la
pertinença a una classe social diferent a la burgesia. Admiraven el treball dels noucentistes,
però no el compartien.

Josep M. Segarra mantenia relació amb romàntics i modernistes, encara que es va esdevenir
escriptor popular. Era un aristòcrata però això no va frenar la seva voluntat sobre repercutir en
la societat en que vivia. Va conrear una poesia de brillantor formal, verbs lluminosos i amplis
recursos lèxics. La seva literatura era superior a bona part de la plèiade noucentista, i com
narrador, es l’autor de Vida Privada, una de les novel·les més importants del segle XX.

Josep Pla fou un professional de les lletres i no sentia cap altra il·lusió que la d’escriure.
Presentà un immens corpus literari amb interferències de temàtica constants entre els
gèneres. Les seves obres són unitàries i en elles utilitza l’assaig, el reportatge, els dietaris, les
biografies, els relats, les cròniques i la narració convencional. Té la capacitat de descriure amb
detalls, un estil precís i una adjectivació ajustada. Era un escriptor de mentalitat conservadora i
arribà a configurar-se com l’intel·lectual crític més representatiu de la burgesia catalana de la
primera meitat del segle XX, encara que ell no era burgès.

El debat de la novel·la
Durant el noucentisme, la literatura catalana conreà molta poesia però molt poca novel·la.
Josep M. Segarra i Carles Ribes van ser qui van participar en la creació d’aquestes a partir de
l’any 1917. En aquest mateix any, van crear un premi en record i homenatge a la figura de Joan
Crexells, un iniciativa que va ser ben acollida després de la llarga polèmica sobre l’absència de
la novel·la.
1939: Any zero de la cultura catalana
El 1936, un part de l’exèrcit espanyol es va rebel·lar contra el govern de la República i començà
un guerra civil que s’allargà fins al 1939. La victòria dels insurgents dirigits pel general Franco
va suposar la fi d’un sistema democràtic, l’abolició dels partits polítics, la imposició del castellà
com única llengua, una repressió contra les persones amb idees contràries al règim i la
destrucció de les nacionalitats catalana, basca i gallega. Concretament a Catalunya, es va
produir l’abolició de la Generalitat i de l’Estatut d’Autonomia. Per això, els escriptors catalans
només van tenir tres opcions: exiliar-se, claudicar o guardar silenci.

Les etapes del franquisme

Sis mesos després d’acabar la Guerra Civil, va esclatar la segona guerra mundial i el general
Franco va aconseguir no entrar de manera directa, ja que Espanya havia quedat desfeta. El
règim franquista va afavorir la seva situació en acabar-se la guerra gràcies al tractat on dividien
el món en dues àrees d’influències, la comunista i la de les democràcies occidentals. Això es
derivà a la Guerra Freda i féu possible un pacte amb els Estats Units i el Vaticà perquè Espanya
entrés a l’ONU i l’UNESCO. Durant la dècada dels seixanta, a l’interior de l’Estat espanyol
s’organitzà una oposició al règim franquista, començant campanyes a favor de l’ensenyament
del català. El dictador morí el 1975, posant fi a la dictadura.

Una literatura a l’exili

Molts escriptors catalans van haver d’anar cap a França a dues menes de destins, als camps de
refugiats del Rosselló o a residències on els acollien. No obstant, el temps d’estada fou escàs
perquè als sis mesos esclatà la guerra mundial i França fou envaïda per Alemanya. Un grup va
embarcar cap a Amèrica- Xile i Mèxic van ser el centres d’acollida-i l’altre va resistir a França.

La llarga estada en geografies exòtiques va originar un diàleg intercultural i una seducció dels
escriptors catalans envers les essències de la terra d’acollida, com ho va representar Agustí
Batra a tota la seva obra poètica.

La població intel·lectualment més activa havia hagut d’emigrar, la burgesia dirigent havia
claudicat i, per això, l’única alternativa pels escriptors catalans era un trencament a les
catacumbes de resistència. Els homes de lletres es reunien en cercles reduïts, i més tard es
començaren a crear revistes clandestines com Poesia, la primera que va publicar una obra en
català sota el franquisme. Carles Riba es convertí en una autoritat indiscutible, un punt de
referència de la literatura catalana i en el mestre d’una cultura que lluitava per sobreviure i per
ser reconeguda.

La poesia fins al 1959. Simbolisme i avantguarda

La poesia catalana de la post guerra va ser dirigida per Carles Riba cap als camins del
simbolisme i els criteris de continuïtat noucentista. Els temes de Déu, la mort i l’angoixa
existencial van senyorejar una lírica que introduïa la problemàtica civil entre girs de llenguatge
simbolista. En l’obra poètica acostada a Riba trobem a Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Joan
Teixidor i Joan Vinyoli entre d’altres. En canvi, a l’entorn de la obra de J.V Foix trobem a Josep
Palau i Fabre, Joan Brosa, i Guillem Vilado.
Joan Oliver i Salvador Espriu
Joan Oliver publicà dos llibres d’humor àcid: Les decapitacions i Bestiari. Alguns anys més tard,
va capgirar la part irònica cap a la tristesa moral degut a la seva experiència de la guerra i
l’exili. Finalment, trobà el punt madur d’una veu poètica de racionalisme escèptic que
recuperava una sintonia d’humor amb l’obra anterior a la Guerra Civil.

Salvador Esperit va esdevenir Arenys de Mar una geografia mítica de la seva obra i l’escenari
central del seu món literari. La seva obra es pot definir com una llarga i profunda meditació
sobre la mort amb obres com Laia i Dr. Rip, dues obres de ruptura amb les pautes del
noucentisme i l’esforç per encaixar amb la novel·la europea del seu temps. Pel que fa el teatre,
s’inicià amb Antígona, una reflexió sobre la lluita entre germans que comporta la necessitat de
reconciliació. La seva poesia s’allunya del formalisme noucentista i es concentra en la força
d’expressió nua. S’omplen d’elements mítics i de referents literaris per concretar-se en
composicions d’un cert hermetisme. Les més importants són Cementiri de Sinera i Les cançons
d’Ariadna. Pel que fa el compromís polític, La pell de brau i el Llibre de Sinera van ser
considerats models de poesia cívica durant la dècada dels seixanta, anys on predominava el
realisme històric.

Poesia a partir del 1960

Els seixanta van ser anys de canvis,els partits marxistes van entrar en la dinàmica del món
universitari, van obrir debats sobre una literatura compromesa amb la realitat i de compromís
social que, segons l’indret s’anomenava realisme històric, realisme cívic o realisme social.

Vicent Andrés Estrellés va conrear una poesia que es nodreix de la realitat i que ho basa
gairebé tot en la capacitat i el joc de sinceritat del poeta. Degut a que va patir una malaltia, va
enriquir la veu poètica i la va vèncer a través d’obres d’afirmació vitalista que proclamaven el
triomf de la vida i de la literatura sobre la malaltia i la mort.

Gabriel Ferrater es va convertir en portaveu d’una opció realista fruit d’una reflexió moral de la
quotidianitat, un realisme personal i una visió íntima del món i de la vida, l’estratègia coneguda
com poesia de l’experiència. Va ser el punt de referència de la renovació literària dels seixanta
i va ser l’orientador d’un grup de poetes joves que han concretat la seva trajectòria en una
reflexió moral.

Joan Margarit, va irrompre en el panorama lírica català després d’anys de creació castellana i
pertany a la generació dels setanta, una lleva d’escriptors nascuts entre el 1939 i 1949 que
compartien haver crescut entre l’estètica dels còmics i els mites del cinema i haver-se armat
autodidàcticament.

Cop d’ull a la narrativa de la postguerra

El panorama de la postguerra i la fèrria censura franquista van fer inviables els esforços per
publicar novel·les abans que no s’acabés al segona guerra mundial. Al 1947 la convocatòria als
jocs Joanot Martorell van fomentar el conreu, recuperar el públic lector i crear-ne un de nou.
Aquesta narrativa responia als cànons i criteris de la novel·la psicològica i es nodria
d’influències de corrents diversos.
Llorenç Villalonga va fer girar bona part de la seva narrativa entorn de la fixació del món
decadent de l’aristocràcia mallorquina.

Mercè Rodoreda va ser la novel·lista més important de la literatura catalana del segle XX i va
heretar dues passions que la van marcar tota la vida: L’amor a Catalunya i la seva llengua, i una
devoció per les flors.

Pere Calders va crear una narrativa original i sòlida on recrea la realitat a través de la
imaginació i la fantasia. Les seves històries, impregnades d’ironia, es caracteritzaven per la
sorpresa d’elements insòlits en el marc d’una aparent quotidianitat realista.

Altres novel·listes dels vint primers anys van ser Joan Sales i Manuel de Pedrolo, el novel·lista
més prolífic de la literatura catalana qui va defugir l’encasellament d’una sola manera de
narrar. El darrer tombant dels anys seixanta i principis del setanta va estar format per
escriptors com Miquel Àngel Riera, Maria Àngels Anglada, Emili Teixidor, Baltasar Porcel i Joan
F. Mira. Finalment, els autors dels primers anys del segle XX i els primers anys del segle XIX van
ser Jesús Mocada, Montserrat Roig, Jaume Cabré, Carme Riera, Quim Monzó i Miquel de Palol.

Lucía González Sobrino

1 Batxillerat TC