#democraciarealya

La Puerta del Sol de Madrid ha esdevingut el veritable far d’un moviment que aplega milers i milers de persones
d’arreu de l’Estat espanyol reunits al voltant d’un cafarnaüm de consignes d’on sobresurt una petició: democràcia
real.

Crits, pancartes, acampades en espais públics i consignes entrecreuant-se i multiplicant-se exponencialment

al ritme vertiginós que ha adoptat la comunicació en temps de diàlegs cibernètics i xarxes socials. Aquesta
és l’aparença d’un moviment de resposta i protesta que, després de mesos i anys d’incomprensible desmai
per part de tothom, però, sobretot, dels joves, ha sacsejat inesperadament la societat espanyola.

La indignació que invocava Stéphane Hessel, finalment, ha acabat prenent forma de protesta multitudinària,
per ara escassament articulada, però, tot i així, amb capacitat per fer evident que un sector cada vegada més
ampli de la nostra societat ha deixat de sentir-se representat per un sistema democràtic on les prerrogatives
de la ciutadania han quedat reduïdes a ser actors necessaris en la mecànica de l’alternancia entre partits
polítics en l’exercici del poder.

La naturalesa parlamentària del nostre sistema democràtic implica la cessió per part dels ciutadans i les
ciutadanes del dret de representació als polítics professionals. Sent així, l’actuació d’aquesta classe política
hauria de mantenir-se inqüestionablement supeditada a la voluntat dels electors, doncs la potestat de
representació no implica la delegació dels drets polítics dels quals, pel mer fet de ser homes i dones lliures,
som depositaris i titulars.

La immensa majoria dels nostres polítics, però, fa molt de temps que confonen els termes ‘representació’ i
delegació’, forjant una bastida institucional opaca i inabastable que ens separa com a ciutadans del dret a la
praxis política. El poder és un vedat al comú de la ciutadania amb la pàtina de legitimitat que li atorguem amb
la nostra participació a intervals de quatre anys en els processos electius. Som integrants d’un sistema electiu,
però no pas l’objectiu prioritari de l’acció política d’uns partits que, com hem tingut ocasió de comprovar arran
de la crisi, massa sovint actuen en exclusiva com a elements de reforç i perpetuació del domini exercit pel
capital, disfressat ara sota l’epítet neutre de ‘mercat’.

La democràcia és, amb tota probabilitat, una de les creacions més elevades de l’ésser humà, doncs per ser
fidel a la seva pròpia naturalesa, ha d’aspirar forçosament a l’igualitarisme radical. Un ideal impossible d’assolir
si no és seguint el camí que porta a la justícia social, doncs parlar d’igualtat de drets polítics és una fal·làcia
si no parlem també d’igualtat econòmica com a condició prèvia i inalienable de realització.

Només és democràtic el sistema que realitza l’esforç conscient d’apropar la presa de decisions al conjunt de
la ciutadania creant i enfortint els mecanismes que possibilitin aquesta participació. Només és democràtic el
sistema que preserva el dret dels ciutadans i les ciutadanes a actuar com a agents actius de l’activitat política
i no pas com a subjectes passius de les polítiques concebudes als estrats més alts d’un sistema de castes.

Aquesta és la veritable democràcia, la que encara respon al sentit etimològic del terme. Farien bé els partits
polítics a escoltar el clam contra aquesta democràcia desnaturalitzada que entre tots han construint a esquenes
d’una ciutadania que, definitivament, amenaça amb dir prou. La gent ha ocupat el carrer parapetada en el
desig de satisfer unes expectatives que ara, i des de fa molt de temps, considera traïdes. Reacció lloable que
mereix la comprensió i el suport de la ciutadania en conjunt, cridada a ser partícip -i no només espectadora-
d’una revolta pacífica en defensa del seu dret a comandar les regnes de l’activitat política que incideix sobre
les seves vides.

A Plaça Catalunya, a la Puerta del Sol i altres espais de la geografia urbana de l’Estat espanyol comença a
cremar una guspira que, alimentada pel foc de la lògica indignació, acabarà sent una foguera desfermada si
les classes dirigents s’entesten a seguir fent oïdes sordes al missatge que entre les pancartes, les consignes,
els telegràfics missatges de Twitter i els escrits als mur del Facebook emergeix amb claredat:

democràcia real, ja!