1-El poble de Benifallim s riquet, per Batiste Jeroni, el forner del poble, no s ric.

No s que a Benifallim no menjassen prou pa, per eren tan pocs els 5-vens, que el negoci no donava per a ms. I Batiste tenia cinc fills, entre xics i xiques, el major de catorze anys. Aix, que treballava com un negre. Ell shavia de fer el forn, pastar, fnyer i coure; noms lAdolfet, 10-lhereu, lajudava. La dona prou que anava espernegada darrere els crianons. El cas que els va esdevenir, va ser un hivern que feia molt de vent tramuntanal. Una nit, que udolava que feia por, Batiste es va haver dalar a 15-les quatre del mat i sen va anar a fer llenya all amunt en el coll de la serra del Rontonar. Buuu, buuu!, bramava el tramuntanal. I Batiste es va posar a arrabassar romers i argelagues que era cosa de veure. Quin home ms faener! 20-Mitja hora bona de faena duia feta, quan va atallar un romer ufans i shi acost a collir-lo. Deix el fes, sagaf al roman i peg estirada. De seguida, heus ac la meravella: entre la fressa del terrible hurac, sense saber don venia, sent una 25-veu grossa i amenaadora que feia: Si mestires els cabells me neixir amb ells! Ell, sense fer-ne cas, torn a estirar el roman. Si mestires els cabells me neixir amb ells! Torna-li! rigu Batiste. Ix si et dna la 30-gana! I vinga pegar perxonades al roman. El romer se li va soltar de les mans, i resulta que sen va pujar all amunt, i davall isqu un gegant de quatre braces alt, que hauria fet tremolar lhome 35-ms coratjs. Batiste es fu arrere tot esbalat. El Gegant del Roman puix era ell en persona, ms negre que la sutja i gros com el millor gegant, mel va agafar del bra i mel va alar de terra tot sacsejant-lo com si Batiste no fos res ms 40-que una simple voliana. A tu com et diuen? va bramar el gegant. Jo sc Batiste el forner. Vaig a matar-te! crid amb la seua veuassa aquell tararot. 45-Batiste no tocava de peus en terra. Perdonam, gegant va dir encara. Per qu thaig de perdonar? Perqu tinc dona i cinc fills i ells no en deuen res. 50-s que fas massa el tossut, Batiste sablan el gegant; per quedes perdonat. Ara: que mhas de dur dem de mat el fill major que tingues. LAdolfet? va esborronar-se el forner. LAdolfet o com li digues, i sense falta. Si no, 55-anir a ta casa i tels matar tots. Dit a, el gegant, a la vista de Batiste, va ficar els peus en el forat del romer i va desaparixer davall terra.

Batiste, tot capficat i pensars, va acabar de 60-fer els tres costals de llenya i sen torn al poble. Aquell dia va estar tot trist i sense ganes de dir res, de manera que quan sen va anar amb la dona a dormir, ella mel va escometre a indirectes com: A tu ten passa alguna. Tens mala cara. Contam 65-qu tha succet. I li ho va fer botzar tot. Reina Santssima! Ara qu farem? Batiste sospirant li va replicar: Crec que no hi ha ms remei, Rosa, que dur-li lAdolfet. Si tu lhaguesses vist! Quin gegantot, 70-Roseta! Marit i muller van acordar per fi, entre sanglots i llgrimes, que complirien el manament del gegant. Per no pogueren dormir en tota la santa nit. 75-A la matinada despertaren lAdolfet: Mira, Adolfet li va dir Batiste, avui te nhas de venir amb el pare a aidar-li a fer llenya. Tanta son que tinc! va retrucar el fadrinet. Pare i mare varen fer el cor fort: ella va amanir 80-la berena i ell va aparellar lase. Per fi van eixir de casa en la matinada dhivern. Assotats per lhurac, van fer via amunt, amunt. Pel cam, el pare li va contar el que li havia passat el dia anterior: Tu ho has de dir El pare no diu res Si no 85-vols, ens en tornem a Benifallim. LAdolfet, en lloc dacovardir-se, va esclatar en una gustosa rialla: Ha, ha! Per fi, un gegant! Aix volia jo veure. Tu no ests bo del cap! sesbalaa son pare. 90-Que no? Ja veur, pare, que b que ens entenem jo i el Gegant del Roman. Aix, quan ja tingueren fets els tres costals de crrega, van anar al tros on era el romer i Batiste shi va agafar i va pegar estrebada. Una veu de davall 95-terra, que els fu tremolar els peus, es va sentir a lacte: Si mestires els cabells me neixir amb ells! Ix-ten, que ac tens el meu Adolfet. El romer sen puj all amunt i va eixir el gegant, 100-gran, lleig, malhumorat. Batiste shorroritzava dhaver de donar-li un fill, per lAdolfet sel va mirar de dalt a baix i no li va semblar malament. Es va llevar el casquet que duia al cap, segons li havien ensenyat els seus pares, i va dir tot deseixit: Com est vost, senyor amo? Com, com! bramul aquell ferotge ser. Jo sempre estic b Sempre! A mi no sem pregunta mai res Per vaja, vaja, magrades: ets esparpellat 110-i llest. Lagaf de la m amb la seua manassa ampla com un garbell. Prou de colloqui, Batiste. Menduc el xic.

Adu, fill meu va fer el forner. Que estiga bo, pare, i no haja de patir de res li respongu molt anims el xicot. Al moment, gegant i miny desaparegueren pel forat. El forner deix caure de cada ull una amargussima llgrima, i sen torn cap a Benifallim. 120-Davall terra, Adolfet i el gegant comenaren a baixar una escala llargussima enllumenada. Adolfet, que tot ho volia saber, anava darrere el gegant i comptava els escalons; per quan en feia cinccents va perdre el compte. Que fondssim devien trobar-se! Et canses? pregunt el gegant. Si no es cansa vost el que s jo, tire-li veta! Per fi, lescala es va acabar, i, desprs, caminaren per un passads durant tres hores ms llargues 130-que curtes. A no sacaba mai, mestre va comentar el miny quan ja duien una hora de passads. Que calles, xiquet del dimoni! Jo no parle, senyor amo! Qui parla? pregunt lalbercoc. La fam que tinc. El gegant, a loir all, tragu pa i companatge duna alforja que duia i li don un bon esmorzar. Quan va veure que lAdolfet sho havia acabat tot, 140-li digu: Ara beu: si no, parlars pels colzes. Beure! Da on? El gegant toc en una roca del passads amb la punta del dit i fu brollar un raig daigua fresqussima. Bona s! S! retron la veu del gegant. Magrada vost; per em pense que s un poc com ho dir? daqueixos que fan proves de mans. 150-Caaallaaa! crid fora de si el gegant, i va escopir en terra, amb la qual cosa va fer brollar una flama grandssima. Adolfet shi va veure dins, al mateix temps que una olor terrible a sofre li feia perdre el coneixement. Quan va retornar, ell i el gegant eren en una platja deserta; el sol es ponia darrere dunes llomes, per damunt les quals salava una alta serra que lAdolfet coneixia: el Puigcampana. Eren, doncs, a la Marina. 160-A lAdolfet li feia mal tot el cos i per primera vegada en aquella aventura, tingu por. El gegant estava assegut en larena all prop dell. Que malvat que deu ser, es deia Adolfet tot guaitant-lo de cua dull. Ara mha castigat per haver parlat; quasi em crema amb les seues bruixeries No parlar ms. --Au, anem! --digu llavors el gegant posant-se dret. Adolfet, tot tremols i acovardit, es va alar tamb. El gegant lagaf ferrenyament de la m i el port on hi havia una barqueta fora de laigua. 170-El gegant la pos en un bell en sec en la mar;

de seguida van pujar-hi tots dos i feren via mar endins durant la nit i el dia Adolfet, a poc a poc, anava recobrant les forces i lnim; per no badava boca. El gegant el deixava descansar i, a les seues hores, treia daquelles misterioses alforges tota mena de menjars i golosies i fartaven que era cosa de meravella. El bo del cas s que la barca tenia dos rems que colpejaven rtmicament laigua i la feien anar 180-a bona marxa, sense que ni ell ni el gegant els tocassen ni amb la punta del dit Per Adolfet, mut!, ni preguntar res del mn. Darrerament pensava: A com all dabans s cosa de mgia. I no perdia dull aquell gegant, calat amb babutxes com un moro, abillat amb saragells de seda blava cada camal gros com una soca dametler, una faixa roja i un jupet tot brodat de mitges llunes i estreles senceres. Acabant-se la vesprada atracaren en una pelada 190-illa solitria, enmig de la qual hi havia un gran castell rodejat duna espessa arbreda. El gegant va trencar el silenci. Ja hem arribat a casa, Adolfet. Adolfet va fer un signe afirmatiu amb el cap. Amo i criat deixaren la barca, caminaren, i noms feren ells que arribar davant de la gran porta, el pont llevads funcion sense que el gegant digus cap mot; el passaren i abans de tocar les grans ventalles de la porta, aquestes es van 200-obrir el temps just per a deixar-los passar. Adolfet nestava admirat. El gegant el gui per escales, passadissos i habitacions de tota mena. Mira anava mostrant-li, ac s la cuina, ac el rebost, ac el teu dormitori. Tu, en el llit, et gitars a lesquerra. No es veia cap nima vivent ni es sentia una mosca en aquell immens edifici. Aix i tot, trobaren un menjador on hi havia una taula parada amb tota mena de saboroses menges. 210-Sopem i desprs et dir les teues obligacions. Aix ho van fer. El gegant es va cruspir set llebres, un cabrit i dos parells de capons rossats com si no menjs res del mn. Adolfet no va passar duna perdiu en salsa, pa, dolos, fruita i una copa de vi. Mira, Adolfet, ara ja vaig estant content de tu perqu no parles. La teua obligaci s tenir compte de les flors de lhort: tres hores de mat i tres de vesprada; a migjorn vns ac dins, al vespre vns i 220-sopes, i de seguida al llit. A les nou de la nit sapaguen totes les llnties del castell i es queda tot a les fosques i qui gose anar a tals hores per les habitacions sexposa a veure visions horroroses que el matarien a lacte. De manera que tu, abans daqueixa hora, has destar gitat. De nit, no encendrs mai cap llum ni dirs una sola paraula, sota pena de la vida. El gegant va fer una respirada i prossegu:

Cada dia et despertar el cant duna blanca 230-que es parar en la teua finestra. Tu talces, obris els finestrons, et vesteixes, esmorzes en aquest menjador que t sempre la taula parada, i a fer la faena que the dit. Si ets bo i obedient, no et passar res. Adolfet es va alar i se nan al seu dormitori. La cambra era petita, tenia una sola finestra amb dos finestrons, un bon llit massa ample per a ell tot sol i una tauleta de nit daquelles del rei de Frana. En el sostre llua una llntia de tres ciris. 240-El xic es despull i es colg en el llit. Als pocs minuts, la llntia, misteriosament, sapag. El miny estigu un bon espai de temps sense adormir-se, per al final no pogu resistir el pes de les parpelles i sadorm. A la mitjanit, el so de dotze llunyanes campanades el van mig despertar, i tot seguit sent prop dell una misteriosa remoreta. Per ell mut!, no diria ni un mot. En aix, va notar que es bellugava el llit i que 250-una cosa llarga i fresca i de cert pes es ficava al seu costat sota les flassades i es quedava quieta vora ell. Molta por va tenir Adolfet aquella nit, per res no li va passar. Ja ben de dia, el va despertar el cant sorolls de la blanca. Sal, obr un finestr i la garsa peg a fugir volant. Adolfet guait cap al llit, que era buit, es vest i se nan a esmorzar. Desprs trob prompte una escala que baixava al jard. 260-Fora feia un sol esplndid. Adolfet corregu a laltra banda del jard des don es podia veure que lilla era estreta. Tot seguit es pos a contemplar les plantes, que hi eren per milers. En un rac de lhort albir un coberts i el trob ple deines de conreu com aixades, aixadelles, estisores de podar, raors dempeltador, cabassets de llata, espart picat, rastells i altres atifells dofici. I com que lAdolfet era del camp i coneixia bona cosa les plantes, comen a complir com un 270-home en lobligaci que li havien encomanat. Aix pass tota la primavera, lestiu i la tardor, i va arribar lhivern, que all era dol, sense les neus ni els freds de Benifallim. Adolfet estava bo, encara que enyorava molt la seua famlia. Es recordava de tots, dels pares, dels germanets i tamb de la seua via Bertolina que sempre lhavia volgut molt i li havia contat histries de fades i bruixots. El vint-i-dos de desembre, estant en lhort, va 280-sentir unes passes i va aparixer el Gegant del Roman a qui no havia vist den de la seua primera nit al castell. Semblava content: li pos la manassa en el muscle i va dir-li: Mira, Adolfet: has estat bon xic. Pots anar a passar les festes de Nadal amb tos pares i germans. Per una advertncia: no contes res don has estat ni qu has vist, sota pena de la vida. Adolfet va acotar el cap com dient que s.

Sen van anar els dos a la platja, on hi havia la 290-barca que sabem; hi pujaren, travessaren la mar, feren cap a la cala de la Marina i es van ficar pel llargussim passads. Quan van eixir pel forat del romer, era el dia vint-i-quatre. El gegant sen torn cap a dins, i Adolfet es va trobar sol enmig del coll del Rontonar. Quin goig de veures a la seua terra! A sn les meues serres! Quant de temps sense veure-les! I salud tots els tossals i carenes que salbiraven 300-des dall: lAitana, el Puigcampana, el Carrascal, lUll del Moro, la Mariola, el Benicadell Per Du del cel i quin fred! Adolfet sadon que estava xafant neu, neu pura. Tremolant de fred i de goig, emprengu la llarga baixada i arrib per fi a casa seua. Quin rebombori, Mare de Du! Els pares ja el donaven per mort i no shavien vestit de dol per lvia Bertolina, que sempre els feia: El xiquet tornar: confieu en Du. I afegia rient: 310-Jo li he contat tants de contes de fades, bruixots, gegants i gegantes, que ell b sen sabr deslliurar. Aquelles festes van ser memorables. Adolfet estava alegre sempre, llevat de quan a sa casa li preguntaven: A on ests? All qu feu? Adolfet picava de dents de la tremolor que li entrava, es feia vermell i no responia res a ning. () El dia de Reis, que era lltim que hauria de passar a Benifallim, a poqueta nit va anar a dir 320-adu a la jaia Bertolina. Ella el reb sola al rac del foc. Quan la bes i sassegu al seu costat, la velleta li va dir: Adolfet, no tingues por de contar-me a mi la teua vida. Jo no ho haig de dir a ning del mn i segurament et podr donar un consell de vella que taprofitar bona cosa. Era cert i Adolfet li ho va explicar tot. Quan va acabar, en la cuina es fu un gran silenci. Per fi la veu de la velleta son tota decidida: 330-Adolfet, escolta: jo ara et donar esclav, palletes i una pedra de foc Per el xic va saltar: No jaia, que em mataran. Com than de matar! rigu la velleta. Tu, tan bon punt sentes entrar aquella cosa grossa i fresca en el llit, encens la palleta i lapagues de seguida, com si fos un rellmpec, i aix sabrs amb qui dorms, no siga una serp o un porc embruixat o el Mal Enemic. Si s serp, li espolses canyada i 340-la baldars a lacte; si s porc, estira-li la cua i se nanir corrents, i si per cas fos el Mal Enemic

s la cosa ms fcil: fer el senyal de la creu i dir ben fort Jess, Maria i Josep. B, via es tranquillitz el miny. Lendem de bon mat sacomiad dels seus, i a leixir al camp tall una canyeta. Quan ja era enmig de la serra solitria, va sentir una xiscladissa que feia feredat. Shi acost i va trobar-se una singular brega: un grandssim llop, 350-un ferocssim falc, un gos llebrer de bella estampa i una formiga negreta de cap gros es disputaven les despulles dun ase que jeia mort en un bosquet. Adolfet va comenar a crits: Escolteu, escolteu, animalets! No us baralleu! Cas curis: noms oir-lo els animals, pararen dagredir-se i comenaren a dir, calents dorella: s que! Adolfet no es meravell de sentir-los parlar, perqu tantes coses sorprenents havia vist en els 360-darrers temps que ja no sesbalaa de res. Jo us repartir lase, si voleu. I aix va fer perqu tots estiguessen dacord. Desprs el llop va prendre la paraula: Si no s per tu, ens haurem mort els uns als altres. En prova del meu agrament, jo et done un pl gros i negre de la meua cua. Si et veus perdut alguna vegada, dius tocant-lo: Du i llop, i et tornars un llop como jo, que pese cent-noranta lliures. Jas una cerra del meu bigot diu el llebrer. Si et veus en un gran entreval, la toques i dius: Du i gos, i et tornars un llebrer que correr cent lleges per hora. Tin un plomiss del meu cap ofereix el falc. Si et veus atracat algun dia, taclames Du i falc, i et tornars un ocell de presa reial com jo mateix. Mira, fadr parl per fi la formigueta: pren aquesta banyeta del meu cap. Si en alguna avinentesa 380-tix al davant un perill gros, toques la banyeta i fas: Du i formiga, i et tornars una formigueta tan xicoteta com jo. Adolfet sho va alar tot ben alat en una butxaca, sacomiad dells i tot seguit fu cap al romer don eixia el Gegant del Roman. Dall al castell, igual que la primera vegada. Quan hi van arribar, el cel estava enfosquint-se, i de veure que anava a la seua pres, lnima li va caure als peus. Ell i el gegant pujaren al menjador i soparen. 390-Desprs es despartiren, i ell a dormir tot solet a la seua habitaci. El primer que va fer s clavar els atifells dencendre que li don la jaia Bertolina i la canyeta davall el coix. Ell ja duia els regals dels animals en un reliquiari que li havia donat sa mare. Al

moment de gitar-se, sapag la llntia com cada dia misteriosament. Per aquesta vegada lAdolfet no sadormia. Prop de dotze es va asseure en el llit. Tenia en les 400-mans la palleta, lesclav i la pedra de foc tot ben preparat. En aix, drang!, drang! Les dotze! I de seguida, sent un pes que feia cruixir el llit. I ell, zeg!, encn. I qu va veure al seu costat? Res de serp, ni de porc ni de dimoni sin una fadrina bellssima i joveniua. Adolfet tira la palleta i lapaga. Per era tard. La fadrina peg un crit que resson en aquella immensa mansi: Gegant del Roman, un fadr! Quin rebombori sarm per dins el castell. La 410-llntia shavia encs misteriosament i en el moment que la porta sobria per deixar pas al gegant, Adolfet toca el reliquiari i diu baixet: Du i formiga. I es torna una formigueta del cap gros, que samaga sense patir en un plec dels llenols. La fadrina no va tenir temps de veure res. Xiqueta, qu tha passat? Que he vist un fadr gitat ac en el llit. Com que lhas vist? bramul el gegant. S, senyor amo. s que ell ha encs llum. 420El gegant ho va regirar tot, per no va trobar la formiga. Calla, calla digu malhumorat, que es veu que somies. Per per a si deia: On deu estar amagat aqueix Adolfet del dimoni?. Tan sabut com era, no va poder esbrinar el que havia passat. Adolfet, quan va veure foscor i sent silenci, va dir ben fluixet: Du i home i es va tornar altra volta com era. Senrosc amb precauci en el llit i 430sadorm com lalgeps. Lendem en la nit va passar igual. Aix que, noms sent el pes de la xicona, va i raspa la pedra de foc amb lesclav i encn la palleta, i aquesta s que va ser bona! El gegant, que es veu que estava aguaitant darrere la porta, entra corrent com un llamp i no li don temps a fer-se formiga. El gegant, dun revol, magafa lAdolfet duna cama i, amb les seues forces poderoses, el llana per la finestra. Au, ja lhe tirat a la mar! digu tot satisfet. 440-Tanc la finestra i se nan a dormir. Per quan Adolfet, com una sageta, travessava laire cam de la mar, tingu temps de tocar el reliquiari i dir: Du i falc. Quina meravella! A lacte, es torn un falconarro amb unes alasses fosques que valien un tresor. I comen a planejar; desprs, des de laire, va veure el gegant, que eixia del castell amb un llum cam de la mar. Que precis que es veu tot, deia per a si 450-lAdolfet-falc. Hores i hores va planejar; desprs

lAdolfet va baixar, es par en la finestra del seu dormitori, i, com la trob tancada, va dir: Du i formiga i per una petita escletxa es va colar dins la seua cambra. Una volta dins, va dir: Du i home, i recuper de sobte la seua figura humana. Aleshores es va asseure tranquillament, i a la lleu claredat que hi entrava podia veure la bella cara de la fadrina, que dormia. La xica, dall a poc temps, es despert. Ella 460-que veu el fadrinet en la cadira: Ai! fa tota sobresaltada. Gegant del Roman! No crides el teu carceller, perqu s lluny la inform calmosament Adolfet. I afeg amb un somriure gracis: Mira, no thas desglaiar de veurem. Jo no sc ms que un de tants i tants desgraciats que aqueix malet gegant deu tenir presos dins aquest castell. () La xica digu que el gegant li havia fet creure que, si entrava alg en el castell que no fos ell mateix, 470-que la matarien. Ara veia que tot all eren mentides, puix Adolfet era un xic natural i simptic i no un ser estranyot capa de fer-li mal. Li digu tamb que el nom della era Enriqueta, filla de Teulada i de pares pescadors. --Com tha dut ac el gegant? I a partir daquesta pregunta sho contaren tot recprocament i eren dos casos quasi iguals. Adolfet li cont tamb la histria dels talismans que havia arreplegat, i ella en rest esbalada. 480El que hem de procurar s saber la histria i la vida del gegant per veure dalliberar-nos-en va proposar el xic. B accept Enriqueta; per com sha de fer? Com que a tu sembla que et t una mica destima, veges si lengalipes i que et conte coses. Nosaltres anirem lligant caps. Jo en tindr por. No, dona; si s cosa molt fcil: en tonar ell, 490-una nit em faig formiga; aleshores tu crides com si mhaguesses vist, i, en entrar ac el gegant, li mous conversa. Al regrs del gegant, tot aquell pla va ser posat en prctica. Adolfet, en el llit. Toquen dotze, ell sent un petit soroll enmig la fosca. Era Enriqueta. Ara em tornar formiga. B. Tot en veu baixa. Adolfet es torna formiga, i tot seguit Enriqueta 500-pega un crit eixordador: Gegant del Roman, un fadr! A lacte, sencn mgicament la llntia i trip, trop pegant trons entra el gegant molt cremat. No em destorbes, Enriqueta, que ac no hi ha cap xic. No et recordes que el tir per la finestra a la mar? Si no s cap xic, senyor amo; s que he somiat

que vost shavia mort. Haaa, haaa, haaa! De qu es riu? Mentrestant, Adolfet, fet formiga, all en un plec del llenol, no en perdia cap mot. Mira, Enriqueta; has de saber que jo ser etern. La meua mort depn de tantes coses, que no hi pot haver qui em lleve la vida. Ja veus: all prop de Benifallim i de Penguila (Quan va sentir Benifallim, calculeu lAdolfet!) All prop de Benifallim continuava el gegant, davant la serra de lUll del Moro, hi ha un pla molt gran i molt ric que li diuen els Dubots All hi ha una serp grossa com la soca dun pi, que abans menjava persones, per ja fa anys que li donen dues ovelles diries per tal que deixe les persones tranquilles El gegant call, perqu la rialla tan forta que tenia no el deixava parlar. I qu lembronquinava Enriqueta. A qu trau cap tot aqueix roman dels Dubots? Aqueixa serp respongu el gegant tot confiat t dins una llebre viva. Si algun dia alg fos capa de matar la serp, aqueixa llebre eixiria corrent a doble velocitat que cap altra llebre. Aix que no hi hauria gos que es fes amb ella. Per si lagafassen per fi, noms tocar-la esclataria i neixiria un colom de serra molt volador que samagaria per sempre en els pinars espessos de lUll del Moro. No hi hauria mans! Oh, en aquelles serres s que seria difcil de tornar-lo a veure! li afluixava el ramal Enriqueta. s que encara hi ha ms. Si per un cas algun caador agafs el tod, no sabria que se li havia de traure un ouet que porta dins (perqu s coloma), i venir ac al castell, i poder entrar-hi, i poder arribar fins a mi, i trencar-mel enmig del front. Llavors moriria jo! Per si no passa tot aix, res! Aix, que veges si ser etern! Enriqueta va soltar una rialla. Ara s que puc dormir assossegada digu amb un sospir molt fondo. El gegant sal tot alegre. Enriqueta, men vaig. Vols que sapague la llntia de seguida? No, senyor amo: deixe-me-la encesa una mica fins que masserene i em vinga la son. Adolfet de seguida recobr la forma humana. Xiqueta va vaticinar el sagal, tot fregant-se les mans, prompte serem lliures. El gegant s nostre! La llum de la llntia es va apagar i tots dos sadormiren. A la matinada, Adolfet es va despertar i, a palpes, an i esbarrall el finestral. Enriqueta dormia

profundament i no sentia res. Llavors, ell va i diu: Du i falc. I es torna de seguida el falconot que ja sabem. Sobrevol la mar, sempre en direcci a la Marina. Quan ja sen trob prop, conegu les serres: el pic del Puigcampana, lesquena de lAitana, lampla serralada boscosa de Penguila i Benifallim. A tramuntana va albirar la cresta de lUll del Moro i, baix, el pla dels Dubots. All s la cosa, es va dir de pensament. Comen a planejar i es va acostar a un mas enorme. Tot fent la palometa, al poc es va espuntar i es va parar en un cantal prop de la casa. A lacte es va tornar xic. Ell duia la seua jaca i els seus calons de llenyater i tamb podia passar per un pastor. Aix, que va anar a la casa. Va eixir lestatgera. Qu vols, fadrinet? Voldria llogar-me de pastor. No els en fa falta cap? S que et volem de pastor. Precisament necessitvem un sagal. A migjorn van venir els tres fills de lestatgera, i lhome, i tamb va venir la pastora amb un grandssim ramat de precioses ovelles. Era la filla major, alta, rossa, forta. Semblava una dona valerosa. Mira quin ajudant tha vingut! La pastora el va trobar un xicot eixerit i valent. Desprs de dinar, Adolfet i la pastora sendugueren les ovelles per la vora del barranc. Com et diuen a tu? li pregunt la fadrina. A mi em diuen Sensepor. Ella es pos a riure. I a tu? A mi? Maria noms; per ara veurem qui t ms por, tu o jo. I aix? Ara ho sabrs. Mira, jo porte tres-centes ovelles i no prosperem gens, perqu cada setmana em toca deixar-ne dues per a la serp del barranc de les Capelles. Com? fu ell falsament esbalat. Per aix pot ser? Com tho conte; el pastor del mas Blanc li les deixa el dilluns, el del mas del Vicari el dimarts A nosaltres ens pertoca el dissabte. Lendem era dissabte. I quan se neixiren a fer la volta de mat, Maria li va dir: Avui ens toca donar les ovelles a la serp. Com ho farem? Veus aquella carrasqueta que hi ha a la vora del barranc? All li les nugarem ara mateix. I ja veurs amb quina pressa ix i se les engul. Anem, anem de pressa! digu Adolfet tot en punxes.

Maria pensava: Aquest xic s que sembla de veres Sensepor. Es van acostar a la vora del barranc i van lligar les dues ovelles a la carrasqueta que hi havia. Ara, apartem-nos digu tota esglaiada Maria. Apartat tu, que jo vull veure b la cosa. Maria es fu arrere i es qued meravellada del valor del xic. Ves alerta, no set menge a tu tamb li cridava ella. Comenaren a sentir uns xiulets horrorosos pel llit del barranc. Maria es queda esbalada al veure que la serp trau el cap per la carena i, a lacte, Adolfet es torna un llop espantosament gran i fero. La lluita que va seguir va ser molt gran. El llop va fer presa en el coll de la serpota i larrosseg fora del barranc. Ella li espolsava cuada, i ell mos i arrap. Maria presenciava de llunyet la brega i estava grogueta com la paret. En aix va sentir que parlava el llop: --Si tenia un cnter de vi i un pa calent, ella moriria al moment. La serp, sentint a, es solt com pogu del llop, i tota plena de nafres i sang sarrosseg i desaparegu barranc endins. Al moment, Adolfet era home altra vegada. Jas, deslliga les ovelles va dir tot anims a la pastora. Maria ho fu mirant a cada moment lAdolfet no fos que es torns llop de bell nou. A poca nit, sen van tornar ben contents cap a casa. Quan ja shagu gitat a dormir Adolfet en la pallissa, ella digu als del mas: Ac tenim les dues ovelles que tocaven avui per a la serp. Com? sesbalaren tots. S Si haguessen vist la palissa que ha portat la serp De qui? Del fadr Sensepor. Mare, es torna llop. Qui, el xic? El xic. Jess, Maria i Josep! Aix deu ser el dimoni. Tan modoset com semblava Maria els cont la brega i lestranya dita que havia soltat el llop amb veu humana: Si tenia un cnter de vi i un pa calent, ella moriria al moment. Per a la setmana que ve digu Maria, que confiava en Adolfet li hem de donar el cnter de vi i el pa calent. El dissabte va arribar, i lestatgera fu forn i

aman un pa calentet. Lhome va pujar del celler un cnter de vi. Aix carregats, se neixiren Adolfet i Maria amb les tres-centes ovelles. Una volta arribats al lloc, lligaren a la carrasqueta els dos animalets. No tard gens a eixir la serp, per a males penes si sacost a les ovelles; venia ferida, baldada i fluixota de la lluita del dissabte anterior. Adolfet, sense necessitar tonar-se llop, se li va acostar a la monstruosa boca. Jas, jas, pobreta, que deus tenir ms fam Li dna el pa calent i desprs li aboca tot el cnter de vi que duia en una marraixa. Poom! Son un tro terrible; les ovelles van fugir i Maria es va veure tota plena de pols i de terra. I, en aix, mir cap a lAdolfet i la serp i va veure que daquesta ja no quedaven sin els bocins escampats pel bancal. En aquell moment, veren crrer davant ells una llebre que havia eixit del lloc on esclat la serp. Du i gos, crid lAdolfet, i es torna un gossot enorme. Lluny era ja la llebre, que corria com el vent pel mig del Pla dels Dubots. Per el llebrer no corria, semblava volar. Quatre marges en amunt ja la tenia en la boca. I all, dun mos, la va fer en mil bocins. Maria no era pas tan lluny que no ho albirs tot, i va veure com eixia un tod de dins la llebre i sescapava volant com un llamp per lample cel. Qu far ara Sensepor? es digu a mitja veu. Per Adolfet no es va encantar ni un moment. Sense temps a recobrar la figura dhome, fa: Du i falc!. I ho deia a crits, de tan nervis com estava. De llebrer, es torn el falcons que sabem. Aix que, el tod, no va tenir ms remei que caure en les seues esmolades ungles. El mat, i labaix en terra, vora el ramat i Maria, i llavors s que recobr la figura humana. Quin todonot! coment admirada la pastora garrida. Ara veurs, ara fu Adolfet, i obr la panxa del tod; hi va escorcollar entre overa i budellets i no va trobar ms que un ou. Grcies a Du! sexclam enigmtic. I sal lou en la butxaca amb molta de precauci, per tal que no se li esclafs. Sen tornaren al mas a migjorn i Maria don compte que la serp era morta. Quin goig! Tots hi feien festa, i volien donar un saquet de dobletes al fadr; per ell no va voler res ms que el bon agrament daquells senzills i soferts pagesos penailencs. A mitjanit, es va tornar falc. Sempre sense soltar el precis ou sostenint-lo fortament amb els ditets duna de les potetes, se nan volant per la finestra, i entre les ombres de la nit torn en no

gaire temps al castell del gegant. Enmig de lilla, en aquella nit sense lluna, el castell destacava. Adolfet va descobrir llum en una finestra. Shi par, guait dins i disting un dormitori enorme amb un llit colossal i, gitat, amb cara de malalt, el gegant. Enriqueta, a la seua vora, li estava donant una tasseta de camamilla. Qu havia succet? Doncs ara ho veurem: el gegant, segons havia anat lluitant la serp amb Adolfet aquells dies, havia anat sentint-se malalts. Quan Adolfet mat la serp, el gegant es sent vertaderament malalt i es va ficar en el llit. Enriqueta anava fent-li tassetes de poliol, de tim, de roman; per no li provava res. Ai, que malalt que estic! bramulava el gegant, per cada volta amb la veu ms fluixanga i badada. Du i formiga, digu Adolfet i, cas curis, lou que duia es redu de volum en la mateixa proporci. Aix se nentr per un badallet, i es torn desprs home pel procediment de costum. Sacost en el llit, sense badar ni mica, i, xooop!, li esclaf lou enmig daquell frontot, que semblava una era. El Gegant del Roman peg una alenada i un bramul que retron en tot el castell, i es qued mort a lacte. Eren les vuit del mat. Tot seguit, com per art dencanteri, comenaren a sonar vols de campanes; el castell es va sacsejar com si vingus un terratrmol, i en un dir Jesus es transform en un poble espais i alegre, amb un palau en la plaa major. Les flors del jard shavien convertit en dames i cavallers, i tots, cantant i alegres, passejaven amunt i avall. Enriqueta i Adolfet, sense saber com ni com no, es van trobar drets en el balc principal del palau, enfront duna gentada que els aclamava com als seus salvadors, i el que era ms gros, com a batle i batlessa perpetus. Unes hores desprs, els dos joves es casaren solemnialment en la capella del palau, entre nobles que els ballaven laigua amb una polidesa exquisida, com qui no ho fa. Llavors tenien els novenans setze anys ben aprofitats, puix eren espigats i bells com uns prnceps fabulosos. Desprs de la gran cerimnia, portaren a viure amb ells les respectives famlies de Benifallim i Teulada. I foren tots felios i visqueren els anys que els tenia destinats el Nostre Senyor.