Projecte:

Hipo, el cavallet de mar

Cavallets de Mar

Nom: ________________________ Data: _______________________

Hipo vivia sol, en un raconet del fons marí, entre

unes roques plenes d’algues verdes i llargues, on
només veia passar peixos d’altres espècies.

Els peixos eren de diferents mides i colors, però

cap ni un s’assemblava a ell. Això no l’amoïnava
gaire, entre tantes menes d’animals, ell era un més.
Diferent, sí, però tant diferent com els altres podien
ser-ho també entre ells.

El veritable problema que tenia l’Hipo era que cap d’ells li feia cas.
Passaven indiferents, sense ni mirar-se’l i ell s’estava allà, amb la
punta de la seva cueta cargolada a una alga. Els altres peixos passaven
amb unes velocitats per a ell inimaginables. Les seves aletes tant
curtes no li permetien anar gaire ràpid, i tampoc li permetien
estabilitzar-se. Si no s’agafava amb la cua a les algues, els corrents
se l’emportaven. A ell li hagués agradat més agafar-se a la cua d’un
altre peix amic, per a passejar-se així pels fons marins, però cap d’ells
estava interessat en agafar-se a la seva cua, més aviat si s’apropava
massa rebia algun cop de cua no massa agradable.

Si anava a llocs desconeguts per a ell s’adonava que canviava de

color, per camuflar-se segons el lloc on es trobava.

I després li passava una altra cosa molt estranya.

Quan es trobava sol, al matí sortia del seu cau i el
seu cos se li tornava lluminós amb uns colors més
vius que mai i encetava una dansa que no semblava
dur-lo enlloc, ni servir-li de gran cosa.

Tot va seguir així fins que un dia va arribar un

altre cavallet de mar, ai no! era una cavalleta!
Quan el va veure de seguida va començar a il·luminar-se i a fer-se
més i més clar el clor del seu cos. La panxa blanca gairebé
fosforescent. La seva resposta va ser immediata, es va encendre tot
d’una dels colors més llampants que mai i va encetar la seva dansa,
ella el va seguir com si sempre l’haguessin estat assajant.

Un cop acabada la dansa, van enllaçar les seves cues i va atrevir-se

per primera vegada a passejar tranquil·lament. Ara estava content, se
sentia acompanyat. Després de tota una llarga cerimònia de festeig,
ella va posar-li uns quants dels seus ous dins de la panxa d’ell,
perquè fossin fecundats allà.
 Tractant-se de peixos, uns quants ous volia dir molts ous. Van viure
allà en aquell racó de roques unes quantes setmanes, junts, fins que
un dia, ell, el mascle que ja tenia una panxa molt i molt grossa i
blanca, va parir tota una pila de cavallets de mar, menuts, menuts,
que ja s’espavil·laven sols des del primer moment que naixien.

A no ser que la seva necessitat

de contacte i d’anar sempre amb
les cues enllaçades, els dificultés
més la recerca d’aliment i
alguns acabessin morint, abans
d’hora.

Però l’Hipo ja no va estar més

sol. Podia sortir a dansar cada
matí amb la seva enamorada,
canviant sempre els colors.

Els peixos que passaven

indiferents, sospitaven que cada
vegada els colors eren més
lluminosos.