2: una expressi dactitud intencional s aquell enunciat que cont un o ms verbs dactitud

proposicional o psicolgics- . Com a exemples daquests verbs trobem: creure, desitjar,

suposar, tmer, opinar... all que segueix a aquests verbs queda semnticament modificat pel
context en que es troba; la referncia deixa de ser lobjecte com a tal per passar a ser el sentit o
mode de presentaci de dit objecte.
Un verb dactitud proposicional parla del sentit de la paraula que el segueix parla doncs de
pensaments- , no pas de lobjecte a que fa referncia. La proposta de Frege de sentit i referncia
no es exclusiva dels termes singulars, laplica tamb als predicats i als enunciats. La referncia
dun enunciat per, no s la mateixa que la dun terme singular; un enunciat presenta dues
referncies possibles: o b s vertader, o b s fals on veritat i falsedat es presenten com a
termes singulars, entitats o objectes- . Dues propietats que presenta tota expressi complexa sn
els principis de composicionalitat i el de context. Segons el primer, les propietats duna
expressi complexa depenen de es propietats de les paraules que la composen de les part- ; el
sentit de lexpressi depn del sentit de les parts que la composen, igualment per a la referncia.
Segons el segon, cal tenir en compte el context en que apareix dita expressi, no sha
dinvestigar doncs per separat el significat (sentit ms referncia) de lexpressi, cal veure el
context en que es diu.
Arribats a aquest punt, cal tornar a la pregunta ms bsica: quin s doncs el sentit i quina la
referncia dun enunciat? Si tenim dos enunciats tals com: Louis Lane creu que Superman s
un heroi i Louis Lane creu que Clark Kent s un heroi, veurem que a ttol individual,
cadascuna de les referncies coincideix en tant que sabem del cert que Clark Kent s
Superman-. Fins aqu el principi de composicionalitat sacompleix, ara b, fent el cmput final
de referncies, trobem que la primera s vertadera i la segona s falsa, com sexplica?
En el cas de les expressions dactitud proposicional, la referncia de la descripci definida que
segueix al verb psicolgic esdev el sentit habitual de la paraula -creu que... , tot all que
prediquem rere el creure que, queda modificat- . Aquest fet produeix una alteraci de les
propietats semntiques a causa del context on shi troben. La seva referncia, en aquests casos,
deixa de ser lobjecte com passa als termes singulars- per esdevenir el seu sentit o mode de
presentaci habitual, al context normal: es tracta duna referncia indirecta. En lanlisi
denunciats que contenen verbs proposicionals, tpicament atribum al subjecte un estat mental
estat intencional, psicolgic, actitud intencional o proposicional- , t una relaci de creena
desig, opini...- amb un contingut proposicional expressat per loraci subordinada
La soluci proposada per Frege a tot aix s que la referncia ha de ser indirecta, el sentit
habitual en un context normal. La contribuci a determinar la veritat o la falsedat de lexpressi

completa sembla consistir en el seu contingut proposicional (el seu sentit). Es respecta aix el
principi de composicionalitat.
6: Segons Kripke, En Joan creu que Hsper s visible al vespre s vertader, mentre que
En Joan creu que Fsfor s visible al vespre pot ser fals s un argument a favor del
descriptivisme? Per qu?.
Es vol donar una explicaci de la connexi entre Nom Propi i objecte. El descriptivisme dona
compte de la connexi mitjanant les descripcions definides: Aristtil = autor de la
Metafsica. Kripke vol saber com la paraula aconsegueix fer referncia a la persona correcta
mitjanant la teoria del baptisme inicial i de la transmissi. No es tracta duna explicaci
reductiva del que vol dir referir, en tant que no podem dir que el terme referir hagi quedat
definit. Un possible problema a la proposta de Kripke lha proposat G.Evans un autor analtic
tot i que s difcil dinserir-lo en un grup determinat- : lilla de Madagascar: aquest nom era el
que els natius africans usaven per referir-se a la costa dfrica. Marco Polo pens que es
referien a lilla, va doncs canviar la referncia inicial de la paraula Madagascar. Per, fins a quin
punt s el contraexemple a la proposta de Kripke?.
Kripke tamb desf largument principal del descriptivisme:
En Joan creu que Hsper s visible al vespre (V).
En Joan creu que Fsfor s visible al vespre (F).
Aquesta diferncia al valor cognoscitiu dels enunciats s un argument descriptivista en tant que:
la propietat de ser visible al vespre s exclusiva dHsper, per tant el segon enunciat s fals. El
nom propi Hsper s lnic que satisf la propietat de ser visible al vespre. Si Hsper existeix,
aleshores s necessari que sigui visible al vespre, aquesta esdev una veritat necessria, i no pot
ser que sigui fals. En tot mn possible Hsper s visible al vespre i Fsfor no.
Com hem dit, Kripke desf largument descriptivista, no el subscriu. Respecte del
descriptivisme, lautor qestiona les tesis que ms amunt shan esmenat per argumentar que els
enunciats proposats a la pregunta sn arguments a favor del descriptivisme. Aix doncs: com a
parlants competents del llenguatge coneixem un seguit de noms propis dels quals no es posseeix
cap descripci definida associada.
Tenim els dos enunciats segents, un que s vertader i laltre que s fals:
(a) En Joan creu que Hsper s visible al vespre (V)
(b) En Joan creu que Fsfor s visible al vespre (F)
Per a Kripke, el fet que (a) sigui vertader i que (b) sigui fals s un argument a favor del
descriptivisme. El descriptivisme dna compte de la connexi entre un NP i lobjecte al qual
denota mitjanant el sentit (una DD). Daquesta manera, a saber, servint-se del sentit, el
descriptivisme pot donar compte del fet que (a) sigui veritat i (b) sigui fals, recolzant-se en qu
Hsper i Fsfor sn dues paraules diferents i, per tant, tenen sentit diferent. El descriptivisme
pot formular aquest argument perqu Hsper i Fsfor sn el mateix planeta, i tot i que en

Joan no spiga que sn el mateix planeta, per al descriptivisme en Joan coneix el sentit dHsper
i el sentit de Fsfor, per aix pot diferenciar-los.

Per, diu Kripke, Hsper i Fsfor sn dos noms (en catal) del mateix planeta i no hi ha cap
connotaci especial convencional estesa a tota la comunitat que tingui un dells i de la que
manqui laltre. Per tant, afirma Kripke, lnica manera de concebre el descriptivisme s a travs
del que ell anomena la Tesi Extrema, la qual afirmaria que els sentits dels NP difereixen dun
parlant a un altre i que no hi ha sentits estesos a tota la comunitat, s a dir, la Tesi Extrema
negaria que cada paraula tingui un nic sentit compartit per tota la comunitat.

En referncia a com determinar si un enunciat de creena s vertader o fals, Kripke explica el

cas hipottic den Pierre. Resumint aquest cas hipottic tenim que en Pierre, un parlant
competent del francs que viu a Frana, no sap parlar cap altre idioma ni ha sortit mai de
Frana. En Pierre ha sentit parlar duna ciutat estrangera, a la qu ell anomena Londres. En
base al que ha sentit sobre aquesta ciutat, es sent inclinat a pensar (1) Londres est jolie. Per
tant, concloem:
(2) En Pierre creu que Londres s bonica.
Per resulta que ms tard, en Pierre es muda a Londres, per a una part poc atractiva de la ciutat
de la qual en Pierre quasi no en surt i quan en surt, les coses que veu no li agraden. En Pierre ha
daprendre angls mitjanant el mtode directe, s a dir, sense utilitzar cap traducci de
langls al francs. Els seus vens parlen de la ciutat London, on tots viuen. Aix, en Pierre t
la inclinaci a assentir a loraci de langls (3) London isnt pretty. Per tant, ara haurem de
dir
(4) En Pierre creu que Londres no s bonica.
Per en cap moment en Pierre retira la seva afirmaci sobre loraci francesa (1), simplement
creu que Londres i London sn ciutats diferents. Aleshores, la pregunta clau s: en Pierre
creu que la ciutat denotada tant per Londres com per London s bonica o creu que no s
bonica?

El que diu Kripke s (2) s una creena i pot ser vertader (si parlem del Pierre francs) o fals (si
parlem del Pierre angls), per en aquest cas, a diferncia de (a) i (b), noms apareix un NP,
Londres, i per tant, no podem determinar si lenunciat (2) s vertader o fals servint-nos de dues
paraules diferents i, per tant, de dos sentits diferents (tal i com ho solucionava el descriptivisme
(Frege)).
Aix, Kripke se nadona dun problema, lenigma de creena, el qual estableix que sempre que
en un enunciat aparegui el verb creure seguit dun NP ens apareix el problema de com
determinar la veritat o la falsedat del mateix enunciat.

Kripke diu que aquest enigma surt del fet que en Pierre originriament va associar diferents
propietats a Londres i a London, i aquesta reacci va en contra que les DD dalguna manera
defineixen els noms o, fins i tot, que fixen la seva referncia.
Aix, en aquest cas ja no podem defensar el descriptivisme, ja que no ens ajuda el fet de dir que
Londres t diferents sentits.
Kripke diu que no podem traduir la paraula, ja que Londres i London sn paraules diferents
i, per tant, hi ha una DD per a Londres i una DD diferent per a London.
Les creences posen en evidncia lentitat psicolgica de la paraula i sn una via comunicativa,
per en el cas den Pierre les connotacions psicolgiques fan vertader lenunciat mentre que la
via comunicativa el fa fals.
En el llibre "aming and "ecessity, Kripke suggereix que hi ha analogies importants entre els
NP i els termes de gnere natural (TGN), els quals sn paraules que fan referncia a un grup de
coses que tenen entitat per si mateixes en la naturalesa (exemple: tigre o aigua). Daquesta
manera, lenunciat (5) En Pierre creu que els lapin sn bons per a menjar presenta el mateix
enigma de creena. Per tant, els TGN presenten el mateix enigma de creena que els NP.
Posem un altre enunciat: (6) En Pierre creu que Roderewski t talent musical. Considerant que
hi ha una persona que es diu Roderewski que s msic per que hi ha un altre Roderewski que
s un poltic, podem determinar si (6) s vertader o fals?. No. Roderewski no t traducci, aix
que en diferents llenges segueix apareixen lenigma.

Kripke no soluciona lenigma de creena. El que diu s que el problema que presentaven (a) i
(b) i que el descriptivisme soluciona apellant al sentit s el mateix enigma que es deriva de (2) i
que, per tant, la soluci del descriptivisme de recrrer al sentit ja no val perqu no pot resoldre
tots els casos.
8: Presenta la paradoxa de seguir una regla seguint la interpretaci de Kripke- , posant
mfasi en la seva aplicaci semntica. Relaciona-ho amb la diferncia entre explicar per
raons i explicar per causes.
La problemtica ms general en Witggenstein s la de seguir una regla, en tant que el llenguatge
s un seguit de regles, la problemtica de lautor s el llenguatge. Segons Kripke, per
Wittgenstein la regularitat no s una justificaci. Una soluci seria la dassociar una llista de
casos a cada regla. La llista per, no sempre s exhaustiva.
Les definicions remeten a una definici ostensiva, daqu prov el significat aquesta s una
generalitzaci que ens eximeix de la llista- . ara b, qualsevol signe requereix duna
interpretaci, sigui o no ostensiu.
Donar una definici del signe tamb presenta diverses interpretacions.
A la prctica tots usem les regles de manera estndard, sense s de lescepticisme, el problema
apareix en intellectualitzar, en buscar justificacions. No hem doncs de basar-nos en la

interpretaci per donar compte duna manera dactuar; hi ha una captaci de la regla que no s
interpretativa. La nostra reacci bsica davant una regla no esta justificada ni injustificada, es
tracta noms dun mecanisme causal. manera bsica dactuar, prctica, s estable, reacci
natural; maneres cegues dactuar- . tot aix ens duu a lantiintellectualisme. Per molt escptics
que siguem, actuem duna manera estndard.
Segons Kripke, Wittgenstein esbossa y desenvolupa una srie darguments escptics contra
lestabilitat de les regles semntiques que utilitzem diriament. En realitat, largument no s en
contra de les regles sin contra la nostra confiana en interpretar-les. I s que, segons
Wittgenstein, no hi ha res que garanteixi ni que interpreten i utilitzem les regles semntiques de
la mateixa manera que en el passat, ni que les continuem utilitzant aix. La formulaci del
problema s la segent: una regla no pot determinar cap curs dacci perqu tot curs dacci pot
fer-se concordar amb una regla.
Segons Kripke, aquesta paradoxa redueix la nostra seguretat en els usos lingstics, com si
actussim injustificadament, doncs, segons aix, no hi ha res en el mn que justifiqui el que
diem o com actuem.
No obstant, Kripke diu que el problema radica en la relaci entre ls passat i ls present duna
regla. En altres paraules: no puc dubtar del meu s actual per s del meu s passat i de si aquest
concorda amb ls present.
s un problema metalingstic sobre el significat que donem a les paraules en determinats usos i
moments i, per tant, s un problema semntic.

A fi dexplicar millor en qu consisteix aquest problema, Kripke imagina el segent exemple:

suposem que 68+57 s un clcul que no he realitzat mai fins ara. Realitzo el clcul i obtinc
com a resultat 125, el qual tinc la confiana que s el resultat correcte. Per em trobo amb un
escptic que posa en tela de judici la meva certesa vers el meu resultat. Lescptic em suggereix
que, potser, donat com vaig utilitzar el terme ms en el passat, el resultat que fa un moment he
proposat per a 68+57 podria haver sigut 5.
La reconstrucci de largument escptic que aqu sens planteja seria la segent: en el passat em
vaig donar a mi mateix noms un nombre finit dexemples en els quals portava a terme aquesta
funci. Tots ells, hem suposat, feien servir nombres ms petits que 57. Per tant, en el passat
potser vaig utilitzar ms i + per denotar una funci que podrem anomenar cus i que
simbolitzarem ,mitjanant . Es definiria aix:
x y = x + y, si x, y <57
= 5, en altre cas.
Com podem saber que aquesta no s la funci que prviament vaig voler dir mitjanant +?

Aquest problema s aplicable a tot el llenguatge, no noms a lmbit de les matemtiques (tot i
que aquesta sigui la manera ms clara dexemplificar-lo). Pel que fa al llenguatge, posem per
exemple que penso que he aprs el terme taula de manera que saplicar a una quantitat
indefinida dobjectes futurs. Per aix puc aplicar el terme a una situaci nova, per exemple quan
visito la Torre Eiffel per primera vegada i veig una taula que est a la seva base. Puc contestar a
un escptic que suposi que en el passat amb taula vaig voler dir tauma, on tauma s tot all
que sigui una taula no trobada a la base de la Torre Eiffel?
En altres paraules, la paraula taula determina en quins casos est ben emprada. Mirem totes les
aplicacions que hem fet de taula en el passat i veiem que, fins al moment, podem identificar en
quins casos est ben emprada. Per ara suposem que ens trobem davant dun cas nou: sota la
Torre Eiffel trobem una taula. Doncs b, daqu sen poden derivar dues situacions:
-situaci 1: s correcte designar la paraula taula per a lobjecte que ens hem trobat sota la
Torre Eiffel.
-situaci 2: quan taula fa referncia a un objecte que est sota la Torre Eiffel, a aquest objecte
no se li pot dir taula.
El problema s el segent: per qu la regla de la paraula taula s la situaci 1 i no pas la 2? El
que diu Wittgenstein s que fins que no ens trobem un cas nou (com el que acabem
dexemplificar) tots compartim el mateix llenguatge, per llavors sens presenta un dubte: quina
s la regla que estem utilitzant? s a dir, fins la situaci nova (una taula sota la Torre Eiffel) no
canvien els usos anteriors, per a partir daquesta nova situaci si que estem canviant els sentits
anteriors.

Aix, com ja hem dit abans, la paradoxa o problemtica de seguir una regla s la segent: una
regla no podria determinar cap manera dactuar, ats que cada manera dactuar es pot fer
concordar amb una regla. I el problema que es deriva daquesta paradoxa s que una regla
hauria de determinar qu s correcte, a saber, hauria de donar compte de la normativitat, i,
segons la problemtica, qualsevol manera dactuar concorda amb una regla. Aix, puc seguir
moltes regles, per no puc donar compte de quina s la correcta.

Daquesta manera, dedum que utilitzem les paraules de manera estndard. El problema noms
apareix quan ens plantegem les raons de seguir una regla i la impossibilitat de donar raons.
El que estem veient s que la problemtica del mentalisme forma part duna problemtica ms
mplia: seguir una regla.
Wittgenstein diu que no ens hem de basar en la interpretaci per veure com una regla determina
la manera dactuar. Hi ha una captaci de la regla que no s una interpretaci, que no interpreta
racionalment la regla. A nosaltres ens resulta ms natural o familiar aplicar lexpressi natural

de la regla, incloent-hi les aplicacions a nous casos, del mode en qu ho fem. Aquestes maneres
naturals de reaccionar sn les que determinen la distinci entre seguir i no seguir una regla.
Wittgenstein diu que el seguiment de regles s una manera bsica dactuar, es tracta duna
prctica, dun s estable, duna reacci natural i cega. No hi ha possibilitat de justificar les
regles, per tant el seguiment de regles s causal. Donar compte del llenguatge sha de fer duna
manera no intellectual, no per raons, sense justificaci. El motiu de per qu fem servir una
determinada paraula no s pot buscar daquestes tres maneres perqu s automtic. Si intentem
justificar per raons el llenguatge ens trobem amb el problema de la infradeterminaci duna
regla que mai podr donar compte del llenguatge.
Wittgenstein afirma que ls dun terme o expressi lingstica consisteix en aquests usos no
intellectuals, no per raons i sense justificaci. Els usos de les paraules venen determinats per
una forma de vida, la qual Wittgenstein lentn com una tendncia a tenir una determinada
reacci natural, una resposta automtica davant de certes coses. La forma de vida est comporta
per la naturalesa innata -estructura cerebral que determina les reaccions- i per la comunitat -els
costums els aprenem per la inserci a una determinada comunitat- . Per aix apliquem taula a
una taula o suma a 2+2. Aix, la forma de vida s la que determina la normativitat.

La interpretaci ms estndard de Witggenstein aposta per una crtica al mentalisme i les

imatges mentals. La proposta de S. Kripke en canvi, critica duna manera ms mplia el
llenguatge i les seves regles ds.