Antonimunnejant

Diversos autors

Quan vam decidir fer aquest nmero especial sobre l'Antoni

Munn-Jord, una de les primeres idees que ens va vindre
al cap per fer-li un homenatge va ser demanar-li als seus
amics que ens fessin un microconte inspirat en ell. Ens vam
posar en contacte amb les persones que el coneixen millor i
els vam fer la proposta, aqu en teniu el resultant:
Antonimunnejant.
====================================
==========
L'Antoni va mirar per la finestra de la torre. El que va veure
no li va agradar. Uns quants dracs volaven prop d'ell. Va
girar cua i al tornar enrere va veure com el Manuel deixava
els estris d'escriure. Al sof la Merc, en Pere, en Salvador i
la Maria Aurlia estaven quiets, esperant.
Voleu dir que ens deixaran sortir d'aqu? va dir des de
l'altre costat de l'habitaci en Terenci.
Jo crec que s culpa teva, Antoni, sempre escrivint
histries de cincia-ficci diu la Montserrat.
I si fem un encanteri? comenta en Terenci.
Fes-lo! No perdem res! diu la Rosa.
Jo? Aix tu, Rosa, o l'Antoni.
L'Antoni va tancar els ulls i va recitar unes paraules.
Els dracs van desaparixer, les portes es van obrir. En
Mrius els esperava amb els braos oberts.
Benvinguts! Heu superat la prova!
Ricard de la Casa

====================================
==========
Un bon dia vaig conixer un home entre dues patilles,
retallades, perfilades, i mimades sens dubte. Era un home
menut, discret, afable, pacient, entranyable i, pel que em
van dir, un pou sense fons de cincia (ficci i fantasia).
Aquest s el quefe, em van comentar amb discreci.
Ai, ai, ai !!! Vaig pensar en lintimitat, els quefes sempre
fan una mena de basarda. Per amb els anys, que passen
implacables i constants, vaig descobrir que les dues
paraules ms repetides per aquest home menut i alhora
gran, que no oblido que continua sent el quefe, son : A
manar.
Quin quefe ms ben parit que tenim els lluntics i de ms
enll!
Grcies amj!
Pep Homar
====================================
==========
Tallotges en un albergo darrere San Mois.
Surts al mat amb aqua alta. Desprs de posar-te les
katiusques vas a Rialto, la Strada Nuova, les fonadamenta
S. Felice i Santa Caterina. Aqua alta fins a I Gesuiti.
Portes a la butxaca el llibre que ahir et va entregar,
emocionat, el llibreter de vell.
Et va trucar: Antoni, vieni presto, lho trovato!
Ara tarrauleixes en la semi penombra de lesglsia,
llegeixes:
El pintor i el seu fill Domenico creuaven la llacuna cap a
San Giogio amb els esbossos de la Deposici al sepulcre
quan una mena de plat brillant i grandis va emergir
vertiginosament de les aiges i vertiginosament es va
perdre en el cel de matinada
Has vingut a I Gesuiti per compartir-ho amb ella, aqu nhi

vas parlar per primera vegada. Voltat daquestes suaus

draperies, fetes de marbre fred i rgid, sents la seva
presncia.
Montserrat Galcia
====================================
==========
Tres amics asseguts en un banc.
S: s que tenim una crisi didees.
D: Us heu de fixar ms en el que us envolta...
A: Fcil de dir! Tens una vida excitant, nosaltres no.
S: Escolta, deixam que escrigui sobre tu.
D: No.
S: Les mil vides de Daniel Bastida. Seria fantstic!
D: Ja sha fet, ara ning sen recorda. Buscat un altre tema.
Per exemple... aquell gat. No et sembla interessant qu li
passa pel cap?
S: Gens.
A: s una gata.
S: Tant li fa. Daqu no en sortir mai un llibre!
A es queda mirant lanimal. Acabar escrivint una novella
sobre qu pensava la gata[1]. S tardar una mica ms a
convncer D que el deixi escriure sobre ell[2]. I D
continuar sent sempre una font dinspiraci per tots dos.
Salvador Macip

[1] Antoni Munn-Jord. Ofici de torsimany, Editorial Moll,

1985.
[2] Salvador Macip. Quina gran persona!, Brosquil, 2007.
====================================
==========
Rut meditava al cim dun turonet, amb el desert estenent-se
per totes bandes. Minscules partcules de sorra queien
sobre el seu rostre. Una carcia. Potser l'ltima. El monticle
creixia imperceptiblement. Inexorable.

Ho descobr a lantolgica munnelada jornada. Mai no

havia dubtat que el temps avancs sense fi. "Rut encara
creu en leternitat lineal", sen burlaren els companys. Tots
sabien que el temps era cclic i obea un model
dhiperboloide
tancat.
Lincident decid el seu futur. Estudiaria cincies de
l'espaitemps, assajaria topologies alternatives fins a
encertar la que li permets escapar del cercle.
La troballa fou lampolla de Klein, una superfcie on
l'interior i lexterior es fonen permetent viatjar entre
qualssevol dos punts (espai, temps). Per fi descobriria qu
hi havia a laltre costat del vidre. Noms calia bufar i fer de
lhiperboloide una ampolla. I fer-ho de pressa, abans no
caigus l'ltim gra de sorra i tot recomencs de nou.
Carme Torras
====================================
==========
Aquell dia de 1714, poso el comptaquilmetres a zero amb
terrossos de sucre. Entre Sant Peters i Sant Pau travesso
les veus de boira des del pont, acompanyat de la pacincia
del mar. La Laia dels titelles i en Manuel de Pedrolo em
condueixen a un temps obert on regnen els futurs
imperfectes.
Damunt un blanc aix com del paper hi trobo el llibre de tot,
i un mirall veneci reflecteix lnica mort possible:
lassassinat del temps al temps, ell i laltre. La meva arma:
lofici de torsimany, narracions (de cincia ficci, potser?) i
tresgressions danada i tornada.
Sembla que la Michelada ha entrat en un perode de treva.
Arribo
a
Vilanova.
Sc lAntoni, i dem ser un altre dia.
fricaRM, agost de 2016
====================================

==========
Ai, Antoni, com cada estiu,/mires el cel dagost,/ amb la
lluna en quart creixent,/ coquetona, presumida,/ escortada
pel gran Jpiter, imponent/ i per Venus al costat, tan
delicat./ Els dos planetes cada agost festegen la nit,/ a la
recerca destels fugaos que els pentinin,/la pluja destels
de Sant Lloren,/ Ai, Antoni, com tho diria que,/ tu i laltre,
jugueu a cuit/ amb les paraules, i el temps tan cobejat,/ que
no existeix./ Lhem fet nosaltres./ Ho comentaves a Ell i
laltre /tot passejant-te pels milions dastres del cel de Xina./
Sopa de llums de la Via Lctia./ El nostre niu, que ens don
vida./ Ara potser hi veuries el Mora i lEstrad,/ i el nostre
Gort tan satisfets./ Ai, Antoni, com ho faria, la cinciaficci,/ i fantasia,/ sense la teva ironia/ i el dol mestratge
tan eficient,/ sense imposar-te? Testimem.
Rosa Fabregat
====================================
==========
Quan va obrir els ulls ignorava quant de temps duia assegut
a la roca. Noms recordava haver somniat amb una
xicranda de flors liles i una nena que es gronxava duna
branca de larbre. Allis amb una m els plecs de la granota
platejada i porpra arrapada al cos que el protegia de les
radiacions dmicron. A laltra m sostenia un llibre. Havia
deixat de fer fitxes de tot el que llegia; ara enterrava els
textos a la sorra vermella, prop dels rocs, perqu
compartissin leternitat amb la intelligncia mineral.
Va albirar la silueta rabassuda del caporal Michelin. Desvi
la mirada del mutant cap al cel roig, cercant el blau, i quan
va abaixar els ulls va distingir lesfinx dels gels a les portes
del temps, just on comenaven les valls ms belles dun
mn aparentment inert.
Jordi de Manuel
====================================
==========

(Estintolat al pont, maldant per fer sentir la seva veu entre

la boira, lAntoni diu)
No,
no t cap sentit tornar a escriure el que els altres ja han
escrit, ni tenen cap grcia les metfores que no senvolen
ms enll dun cel de color de televisor connectat en canal
mort, ni li veig el qu a escriure si no s al servei de la
llengua, ni em compensa fer-ho si no ho faig en un registre
indit.
Una mica enll, lEspriu i en Forster sel miren i es diuen
que les lluites com la seva sn els triomfs suprems de la
humanitat, sobrepassen qualsevol llegenda sobre el Cel.
Jordi Font-Agust
====================================
==========
"s aquell d'all." Em va dir l'home de la porta assenyalant
el fons de la sala.
All xerraven animadament en Tintin i el capit Haddock.
I quina patxoca que feia el capit. Imposava respecte i, fins
i tot, una certa por, per jo havia vingut a presentar-me i em
presentaria, que caram!
Sense treure-li la vista del damunt m'hi vaig anar apropant
sense crrer massa mentre rumiava qu era exactament el
que havia de dir.
Quan ja anava a obrir la boca, vaig sentir en Tintin com deia
"A manar!"
Aleshores em vaig adonar que era ell!
bea
====================================
==========
Va ser ell. Ell ens reclutava, dalguna manera. De
procedncies diferents, per amb interessos semblants. A
mi va captar-me... en la transici. En el pas al mn digital.

Amb un peu a cada banda, com si digussim. Ell era el cap i

el cor, per on passaven totes les ramificacions. De vegades
formvem algun equip, redut, per en general treballvem
sols, en contacte amb ell, que actuava de mitjancer per a
qui feia lencrrec de deb. No s com ens trobava, aix deu
ser un dels seus dons. El cas s que amb ell naprenies,
molt i de pressa. Fsica, astrofsica, biologia, tipografia. I
aix creixia la xarxa de la CF en catal.
Eduard Castanyo