UNIVERSITAT DE VALNCIA

FACULTAT DE FILOLOGIA, TRADUCCI I COMUNICACI

TREBALL FINAL DE GRAU DE FILOLOGIA CATALANA

EL PAPER DE LA TRADUCCI EN LA CULTURA

CATALANA A FINALS DEL XVIII I PRINCIPIS DEL XIX:

DE LA VEDOVA SCALTRA DE CARLO GOLDONI A LA

VIUDA ASTUTA DE

VICEN ALBERT I VIDAL

Presentat per Paula Marqus Hernndez

Dirigit per Eullia Miralles Jori
Curs: 2015-2016

Valncia, 2016

Litaliano fedele, ma troppo geloso:

linglese sincero, ma incostante:
il francese galante, ma troppo affettatto:
e lo spagnolo amoroso, ma troppo grave.
Atto secondo, scena III
Carlo Goldoni: La vedova scaltra

Lital s feel, per massa gels;

lingls s sincero, per inconstant;
el francs s galan, per efeminat;
i el portugus, amors per massa grave.
Acte segon, escena III
Vicen Albert i Vidal: La viuda astuta

A Guillem, per la seua comprensi i ajuda.

A Matteo, Elia, Edo, Gio i a Lorenz, per transmetrem lamor pel veneci.
Als meus pares, per tot el que han fet per mi.
A Marc, per la seua pacincia i el seu afecte i per transmetrem els seus peculiars coneixements,
grcies.

RESUM
La viuda astuta s una de les cinc comdies goldonianes que lintellectual
menorqu Vicen Albert i Vidal va traduir, adaptant-la a la llengua de lilla i als
usos i costums menorquins, que podem datar amb certesa el 1818. Ladaptaci
albertiana s la mostra duna clara voluntat innovadora i receptora dels corrents
literries i culturals dEuropa a la Menorca del perode. A partir dels dubtes en
latribuci de lobra, transmesa per un nic manuscrit amb el nom del traductor
ratllat, lestudi socupa daclarir-ne lautoria a partir del context cultural, de la
producci global dAlbert i Vidal i del seu model de llengua en La viuda.

Paraules clau: Carlo Goldoni, Vicen Albert, Vencia, Menorca,

Grup Illustrat Menorqu, comdia, traducci.

NDEX

RESUM
9
NDEX
11
I.

INTRODUCCI
13

II.

UNA

TRADUCCI

SINGULAR:

LA

VIUDA

ASTUTA

17
1.AUTOR

TRADUCTOR

ELS

SEUS

Vencia

del

CONTEXTS

17
1.1

Carlo

Goldoni

la

Settecento

17
1.2

Vicen

Albert

Vidal

la

Menorca

illustrada

21
2.LES

TRADUCCIONS

GOLDONIANES

EN

LA

PENNSULA

LES

BALEARS

23
2.1

Barcelona

Valncia:

les

companyies

italianes

24
2.2

El

Rossell:

el

Grup

de

Tur

27
2.3

Menorca:

el

Grup

Illustrat

Menorqu

28
3.VICEN ALBERT,

TRADUCTOR DE LES OBRES DE

MOLIRE,

METASTASIO

BEAUMARCHAIS, MORATN,
GOLDONI

33
3.1

DE

LA

VEDOVA

SCALTRA

LA

VIUDA

ASTUTA

35
3.1.1 La

singularitat

de

la

traducci

albertiana

36
a)

El manuscrit menorqu i la dubtosa atribuci de la traducci

36

b)

La

traducci

com

model

de

una

recreaci

una

nacionalitzaci

40
c)

El
44

III. CONCLUSIONS
53
IV.

ANNEX
55

V.

BIBLIOGRAFIA

llengua:

la

llengua

dAlbert

57

I.

INTRODUCCI

La imitaci sempre s clau en totes les accions que realitzem en la vida. Aix
doncs, ho s tamb en la literatura i ho ha sigut des de sempre. Com b ja sabem,
els llatins imitaven els grecs, els medievals els llatins i a ledat moderna els
escriptors continuaven traslladant-se, imitant, traduint els altres que els havien
precedit. Simita tot all que prenem per model. Els menorquins del segle XVIII,
colonitzats per anglesos i, durant sis anys, per francesos, obriren els seus ulls cap
a lexterior i decidiren imitar, copiar, la literatura que estava de moda a Europa.
Daquesta manera, els intellectuals illencs apostaren per traduir la literatura
italiana, francesa, anglesa, castellana i posar-la a labast dels seus contemporanis.
Vicen Albert, membre del Grup Illustrat Menorqu, va traduir de diverses
daquestes llenges; dentre les quals, de litali i del francs. s a travs daquest
escriptor i de la seua obra que veurem la importncia de la traducci durant els
segles XVIII i XIX i coneixerem quina funci va desenvolupar aquest
procediment intracultural.
Les raons que han motivat la realitzaci daquest treball van lligades a la
passi per la literatura i les llenges. La ra principal per la qual sha triat lanlisi
duna traducci duna comdia veneciana a la llengua catalana ha estat suscitada
per una estada Erasmus a Vencia durant el curs passat 2014-2015. All no noms
vaig conixer la cultura italiana sin tamb la prpia cultura de la llacuna i la
llengua veneciana. Aix doncs s com vaig descobrir Tintoretto, Marco Polo i
Giacomo Casanova, dentre les figures venecianes ms destacades, i, finalment,
Carlo Goldoni, autor que vaig estudiar a lassignatura de Letteratura italiana
secoli XVII-XIX, del qual vrem llegir algunes comdies en llengua original i en
vam visitar la casa.
La literatura s una passi que comparteix molta gent. A ms a ms, les
literatures de les germanes llenges romniques sempre han suposat una curiositat
per a una gran part de les cultures venes romniques. Daquesta manera, sentintme identificada amb un daquests encuriosits, amant de la meua llengua i de la
llenges italiana i veneciana, vaig pensar que volia realitzar un Treball de Fi de
Grau que em permets relacionar la literatura italiana amb la catalana, i vrem

trobar oport, la meua tutora i jo, destudiar la recepci de Carlo Goldoni en la

nostra literatura i fer-ho centrant-nos en un autor i traductor no gaire conegut, el
menorqu Vicen Albert. La seua obra ha quedat, a voltes, eclipsada entre els dos
grans noms de la literatura menorquina de lpoca, Joan Ramis i Ramis i Antoni
Febrer i Cardona, i vrem creure que convenia recuperar-lo i posar-lo en valor.
Els objectius que volem aconseguir en aquest Treball Final de Grau sn els
segents: lobjectiu general s demostrar el gran paper que acompleix la
traducci, com a procs de coneixement daltres cultures, en lrea lingstica
catalana en els segles XVIII i principis del XIX. Ms en concret, per, el nostre
objectiu s fixar-nos en un dels pocs mbits en qu, durant aquest perode, es
tradueix al catal, i parallelament i alhora reafirmar lautoria albertiana del
manuscrit vuitcentesc de La viuda astuta.
Per tal dassolir els objectius, la metodologia que hem seguit ha estat
lanlisi del model de llengua de la traducci albertiana i lanlisi de ladaptaci,
amb una especial atenci als canvis en les referncies onomstiques, a les
diferncies de localitzaci, al canvi de nom de les monedes i a la supressi o
addici dalguns pargrafs importants de loriginal goldoni.
Concretament, per a lanlisi lingstica hem partit dels estudis de Maite
Salord (1992 i 1997) i de Margarida Cursach (2010) i seguidament, hem analitzat
la llengua del text destacant les caracterstiques que rendien singularitat a aquesta
obra. Primerament, hem enumerat alguns trets grfics que van relacionats amb les
propostes ortogrfiques que proposava Antoni Febrer i Cardona, contemporani a
Vicen Albert. En segon lloc, hem analitzat algunes qestions fontiques que van
influir en la morfologia. En tercer lloc, ens hem centrat en la morfologia verbal i
nominal emprada en la traducci, passant per les caracterstiques tpiques dun
dialecte

menorqu-balear. Seguidament,

hem

destacat

les

construccions

sintctiques influenciades per la llengua italiana i, en darrer lloc, hem analitzat el

lxic: hem remarcat la diversa procedncia daquest, hem enumerat diversos
exemples en lobra i hem justificat el motiu de ls daquesta varietat lxica tan
peculiar. Daltra banda, per a lanlisi de ladaptaci hem seguit, tamb
laportaci dAnnamaria Gallina (1960).

Aquesta metodologia ens ha dut a apropar-nos una mica ms sobre les

qestions referides lautoria de La viuda astuta i a reafirmar la posici pionera de
lilla de Menorca en la nostra cultura en aquells anys, un territori que, com
veurem, pels seus excepcionals condicionaments poltics i territorials, va gaudir
dun perode illustrat, a diferncia de la resta del territori catalanfon.
Sha de remarcar que sn pocs els estudiosos que han dedicat temps o
inters a les particularitats duna obra tan singular com la que estudiem. Aix
doncs, noms trobem dos estudis sobre les particularitats de La viuda: duna
banda, Rosa Bertran (2010) dedica la teua tesi doctoral a la traducci al menorqu
de La viuda astuta, tot i que no incideix gaire en les peculiaritats que el manuscrit
presenta; daltra banda, Margarida Cursach (2010) estableix el text i realitza un
xicotet estudi introductori, molt general, sobre La viuda astuta, on fa
tangencialment esment de la dubtosa autoria del manuscrit i dels diversos canvis
que es duen a terme en la traducci.
El nostre treball centra la seua atenci en tres grans apartats, que
constitueixen el cos de lestudi. En el primer, presentem les dues figures
protagonistes i situem el lector en el context histric i cultural de lpoca.
Seguidament, en el segon punt, ampliem la perspectiva destudi i ens traslladem a
Barcelona, Valncia i el Rossell per analitzar la recepci de Goldoni en la
pennsula i, un cop analitzada la recepci en aquests territoris, tornem a Menorca,
comparem la situaci del context illenc amb el context peninsular i analitzem la
importncia de les traduccions en aquest territori. En ltim lloc, en el tercer punt,
seguim la vessant traductora de Vicen Albert: indiquem a grans trets els autors i
les obres que va traduir i, seguidament, ens centrem en lanlisi de la nostra tesi,
o s, en lestudi de La viuda astuta. A continuaci, desprs de les conclusions,
hem afegit un annex amb la portada de La viuda astuta que ens revela la
particularitat esmentada ms amunt: el nom del traductor hi figura ratllat i
illegible.
La nostra voluntat s posar en evidncia, com ja sha fet en altres casos, que
la nostra literatura realment no va quedar absorbida pels constants atacs de la
monarquia borbnica. Les nostres lletres, tot i presentar una certa decadncia
aparent, van gaudir tamb, a la seua manera, de levoluci cultural que va

experimentar Europa amb larribada dels segles XVIII i principis del XIX, amb
larribada del racionalisme i de les idees illustrades. La profunda transformaci
social i cultural tamb es va dur a terme als territoris de llengua catalana i lilla de
Menorca en dna constncia amb grans dramaturgs i traductors neoclssics com
Joan Ramis i Ramis, Antoni Febrer i Cardona o el nostre Vicen Albert i Vidal.

II.

UNA TRADUCCI SINGULAR: LA VIUDA ASTUTA

1. AUTOR I TRADUCTOR I ELS SEUS CONTEXTS

1.1 Carlo Goldoni i la Vencia del Settecento
Carlo Goldoni (Vencia, 1707 Pars, 1793) va crixer en un ambient
familiar que rpidament li va transmetre una gran passi pel teatre. Ja des de ben
xicotet su un teatrino di burattini che sorgeva in una loggia della casa, si
divertiva, a imitazione del padre, a improvvisare commediole; una ne scrisse per
intero a nove anni (Ortolani 1933). Durant la seua joventut va estudiar dret, amb
certes dificultats que ara no vnen al cas, i va esdevenir advocat. En 1748, per,
va deixar ladvocacia per dedicar-se plenament al teatre; en 1750 ja es va
representar en escena el seu manifest artstic, Il teatro comico, una comdia molt
innovadora que incorporava la metateatralitat i, el 1762, desprs dhaver signat un
contracte amb la Commedie Italienne, es va desplaar cap a una nova realitat, cap
a Frana, on va romandre fins la seua mort, el 1793.
El dramaturg veneci destaca, sobretot, per la gran revoluci que va encetar:
un viatge cap al descobriment duna vocaci imparable que el conduiria cap a la
reforma del gnere cmic. Segons apunta Gibellini (2007: VII), Goldoni sostitu
alla Commedia dellArte, o dellimprovviso, la commedia di carattere,
interamente scritta; en altres paraules, el veneci va intervenir en les mscares,
que havien quedat ja velles, antiquades, de la Commedia i va deixar enrere la
lliure improvisaci dels actors per dirigir-se envers lelaboraci dun gui teatral
primerenc1. De fet, lltima obra teatral escrita i publicada en forma de
cannovacio2 fou Lamore delle tre melarance de Carlo Gozzi, en el 1761, que, tal
com afimen Brioschi i Di Girolamo (1997: 896), va ser el principal enemic de
Goldoni, contrari, a la reforma i defensor de la Comdia de lArt.
1s convenient destacar que la Comdia de lArt no era prpiament un gnere teatral sin una de les
modalitats de producci dels espectacles basada, per tant, en lescenari i en la improvisaci teatral dels
actors. Podem apuntar, aix, que Goldoni, amb les seues aportacions tcniques innovadores, com la
imposici del gui teatral, cerca la versemblana i lequilibri, el clima racionalista i la cultura arcaica amb
lintent de superar el gust barroc per lextravagncia i lartificialitat.

Goldoni proposar una perspectiva teatral totalment nova, que girar al

voltant de la seua potica, Mondo i Teatro, que sn segons el seu parer I due libri
sui quali ho pi meditato, e di cui non mi pentir mai di essermi servito, com ell
mateix afirma en la Prefazione dellautore all prima raccolta delle commedie
(Goldoni 1750: 761-774). Dues coordenades que esdevindran imprescindibles per
comprendre el significat de la seua reforma. El mateix Goldoni hi veur els dos
pols necessaris amb qu orientar la seua activitat. Se sentir un observador del
mn, vividor duna experincia concreta i curiosa. Viur en un microcosmos
constitut per Vencia i la prpia societat, i aprofitar aquesta constant i la
traslladar al mn del teatre per potenciar, daquesta manera, les seues vessants
comunicatives. Amb la reforma, llavors, ens trobarem davant un teatre innovador,
que sestendr a Vencia, i la representaci de la quotidianitat, que sexpressar
pel dialecte i per la intervenci del conflicte entre laristocrcia i la burgesia.
Goldoni va ser autor de comdies com La donna di garbo (1743), La
vedova scaltra (1748) segons Sannia (2004: 15-19), dues pices de
transformations3, Il campiello (1956), Una delle ultime sere di carnovale (1761),
Le baruffe chiozzotte (1762) i Il ventaglio (1764), ltima comdia a propsit,
escrita en dialecte i dirigida a un pblic veneci, ja que les segents obres foren
redactades en francs a causa del seu trasllat a Pars. En sn exemples Le bourru
bienfaisant (1771) i les famoses Mmoires (1784-1787), en clau autobiogrfica,
dedicades a la idealitzaci de la prpia figura a travs del recorregut pels episodis
destacats de la seua vida. La darrera fase de la seua trajectria, constituda per
lexperincia francesa, com acabem desmentar, va nixer amb moltes dificultats
ja que Goldoni no va prendre ms contacte amb el mn veneci, que havia estat la
seua inspiraci. La sensibilitat teatral del dramaturg lallunyar de les mximes de
la reforma i, fins i tot, algunes de les seues comdies faran referncia a la
2 La traducci ms propera al terme cannovacio s gui; tanmateix preferisc destacar la definici que
dna el vocabulari online de lEnciclopdia Italiana Treccani: Trama scritta di unopera drammatica,
divisa in atti e scene con il completo svolgimento dellazione ma priva del dialogo, composto in
unulteriore fase di elaborazione o, come nella commedia dellarte, improvvisato dagli attori sulla scena
(http://www.treccani.it/vocabolario/canovaccio/).

3La vedova scaltra pu considerarsi una pice de transformations, innovativa per quanto attiene
lespunzione del meraviglioso dalla storia e limitazione dei personaggi stranieri nei loro gesti e nei loro
tic verbali (Sannia 2004: 17)

Comdia de lArt italiana, amb elements com la permanncia de les mscares i les
caricatures i deformacions per donar comicitat al teatre.
Durant el segle XVIII, la repblica veneciana 4 es caracteritza per una
contradicci: el declivi poltic i econmic en contrast amb el primat cultural de la
ciutat. La llacuna veneta es troba en un moment final de crisi poltica i econmica,
la qual es veur agreujada amb lexpansi de lImperi Turc i la consegent prdua
definitiva de la independncia amb el tractat de Campoformio (1797). Tot a,
per, es contraposar amb la vivssima activitat cultural de la ciutat, que la situar
en el primer pla dins el panorama itali i europeu. Aix doncs, Vencia ser
considerada com la calamita dEuropa durant els segles XVII i XVIII, i es
convertir en una de les principals destinacions preferides dins la moda del Gran
Tour europeu. La ciutat ser vista com la capital de la diversi i de lespectacle, i
esdevindr un punt de referncia de molts intellectuals de lpoca.
A ms a ms, conv ressaltar lautonomia poltica i particular de la ciutat,
que gaudia dsser una repblica. Aquest fet repercutia sobretot en la tradici
editorial, que era particularment viva i lliure de censura. Aix doncs, sels era
perms de traduir els llibres de lIlluminisme europeu i la seua lliure circulaci.
Des del punt de vista cultural i literari, conv destacar que a Vencia van
conviure diversos corrents i moviments: els ms destacats, lArcadia i el
neoclassicisme. El 1690 va nixer lacadmia romana de lArcadia que, amb la
voluntat de seguir ms o menys les mateixes lnies que lacadmia clssica grega
o romana, va destacar per la formaci de noves tipologies i despectacles musicals
amb laportaci de lintermezzo, un gnere breu que compta amb alguna esceneta
cmica que sovint ve representada per uns quatre intrprets com a mxim. Seguint
les passes de lArcadia ens trobem davant el dramma serio, amb Pietro
Metastasio5 com a mxim representant i amb una important repercussi europea,
com veurem ms endavant. El ms important llibretista del segle debuta amb el
gnere seris en les escenes napolitanes, tot i que, des del 1730, es trasllada
definitivament a Vencia i esdev el poeta oficial de larxiduc Carles. La seua
4Per al context histric, poltic i cultural veneci, vegeu Bellina (2010), Bioschi; Di Girolamo (1997),
Pompeati (1934), Sbrilli (2006) i Scuola (2013).

5Pseudnim de Pietro Antonio Domenico Bonaventura Trapassi

lrica ens presenta un mn tranquil i decors, idllic i galant i els seus principals
objectius eren, en primer lloc, restaurar la poesia italiana, confusa per la barbrie
del segle anterior, en segon lloc, exterminar el gust grotesc i lleig del barroc i, en
darrer lloc, procurar que res no rests per renixer, perseguint-ho all on ans o
socults.
Quant al neoclassicisme, cal assenyalar que, a Vencia, aquest moviment no
va incidir en tan gran mesura com a Frana o a Amrica, tot i que hi va incidir a
grosso modo en el gust i el comportament de les classes mitjanes i altes de la
ciutat (Sbrilli 2006).
El segle XVIII tamb va estar caracteritzat per una certa vocaci teatral.
Vencia va ser considerada com la ciutat ms teatral, dentre totes les ciutats
italianes, pel seu carcter: comptava amb una urbanstica escenogrfica, amb els
seus canals, els carrerons, els teatres, els edificis lluents, i, a ms a ms, amb una
vida social extremadament oberta. Altres dades indicadores daquesta teatralitat de
la ciutat sn el nombre de teatres pblics que hi figuraven ja en aquest segle.
Vencia disposava de vint teatres pblics, que escenificaven sobretot comdies,
encara que nhi havia daltres, dirigits ms b a un pblic ms selecte, que eren
destinats a lobra en msica.
El teatre, a banda de ser un vertader motor cultural de la Vencia del
Setcents, va incidir a grans trets en lactivitat econmica de la ciutat. Goethe a
Viaggio in Italia ens indica les caracterstiques de la ciutat de Vencia i la
teatralitat que aquesta transmetia:
Per lintero giorno [] ognuno non fa che muoversi, trafficare, armeggiare
[] e la sera vanno a teatro e ascoltano la loro vita del giorno,
artificialmente ricostruita, riprodotta in veste pi seducente, arricchita
dinvenzioni, straniata dal vero per mezzo delle maschere, simile al vero
negli usi e nei costumi; e ne godono infantilmente, gridano di rimando,
applaudono e schiamazzano. Dal giorno alla notte, anzi da una mezzanotte
allaltra, sempre lo stesso. (Goethe 2013)

El teatre era tamb el treball de molts venecians o italians que, amb les
companyies teatrals, recorrien tant Itlia com Europa. Aquest gnere va esdevenir,
aix, un motor econmic, generava riquesa i consegentment estava vinculat a la
llei de loferta i de la demanda que variava depenent dels gustos del pblic.
1.2 Vicen Albert i Vidal i la Menorca illustrada
Lilla de Menorca, per les seues condicions poltiques peculiars, segueix un
cam ben diferent dels altres territoris de parla catalana6. Allada del seu entorn
immediat apartada, per tant, dEspanya, desprs de la guerra de Successi
(1701-1713/15) fins linici de la dominaci espanyola (1782), Menorca no va
comptar amb una tradici barroca, a diferncia de la pennsula ibrica. Fruit de la
dominaci anglesa i francesa de lilla, aquest territori va gaudir dunes condicions
especials que li permeteren tindre contacte amb els corrents europeus 7. Tal com
apunta Maria Paredes (1999: 79), lilla era possedora dun estatus singular que
la convert en un espai marcadament receptiu, en una veritable crulla de
cultures. Durant els anys del colonialisme angls val la pena recordar que els
anglesos van ser permissius i respectuosos amb la llengua i la cultura autctones,
a diferncia dEspanya es va suprimir el Comissariat de la Inquisici, es va
fomentar leconomia illenca fent-la entrar en el mercat internacional i es va
formar una nova classe social, una espcie de burgesia mercantil i naviliera que,
amb els seus intercanvis i els viatges comercials, portaria a lilla llibres anglesos,
alemanys, francesos i italians. La recepci daquests llibres a Menorca va ser
acceptadssima entre les elits; s ms, els llibres no noms van llegits en la llengua
original sin que una part dells van ser traduts a la llengua originria de lilla,
per tal que pogueren arribar a les mans de ciutadans que desconeixien les llenges
foranes.
Com hem apuntat, locupaci anglesa va deixar empremtes importants en
lilla, si ms no, la supressi del Comissariat de la Inquisici. Aix va ser que
Menorca, durant aquest perode, va restar exempta de censures, fet que pogu
facilitar la lliure circulaci dels llibres que en aquell moment circulaven per
6Una similar situaci va experimentar, a la seua manera, tamb la Catalunya del Nord (Miralles 2008: 2)
7Vegeu Paredes (1999: 79-80).

Europa, sobretot. Igualment dimportant fou la petjada de la dominaci francesa,

ja que durant els set anys que els francesos van colonitzar lilla es va notar un gran
increment de la producci llibresca, tant dobra prpia en trets neoclssics com de
traduccions. Comptem, llavors, amb traduccions de textos francesos, anglesos,
italians i llatins al catal i al castell, el nucli ms immediat dels quals era la
Societat Maonesa de Cultura. Joan i Pere Ramis i Antoni Febrer i Cardona sn els
noms propis ms destacats que ocuparen aquest espai destinat a la traducci en
aquest territori durant ledat moderna. Vicen Albert i Vidal, desprs dhaver-se
dissolt la Societat (1785)8, continu lembranzida cultural duna manera molt
peculiar que ms endavant estudiarem. Aquests intellectuals tamb anomenats
en conjunt Grup Illustrat Menorqu, traduren sobretot teatre, per tamb lrica i
prosa. Els autors ms traduts foren Molire, Racine, Addison, Young, Wieland,
Rousseau, Goldoni, Metastasio, entre daltres. A ms a ms, el Grup Illustrat
Menorqu tamb va traduir drames i tragdies llatines9.
Inserit dins el grup menorqu, com acabem de comentar, trobem lillustre
maons Vicen Albert i Vidal (1786-1859) que, com ja apunta Comas (19641988: 517), havia tradut ms de trenta comdies i drames de Molire, Goldoni,
Metastasio, a ms daltres autors, al menorqu. Comptem, per tant, amb
traduccions de litali, del francs, de langls, del castell, tot i que les ms
nombroses produccions seran les versions de litali i, ms concretament, de
Goldoni.
Actualment, per, els estudis revelen que Albert nhavia tradut un nombre
superior, cap a seixanta. Daquestes ens nhan pervingut noms vint (Miralles,
2007a: 42). Segons apunta Pons (1984: 113), Albert va traduir quatre comdies de
Molire El muson doble o don Pere per excellncia (1815), Dom Juan o el
convit de lesttua (1815-1820), Lamor metge (1815-1820), i, de manera
fragmentria, Don Pere de Niquiac (1815); almenys cinc comdies de Goldoni
El pare de famlia (1818), La viuda astuta (1818), La dona venjativa (1818),
Lenganyador (1819) i Pamela (1820), tot i que, daltra banda, Annamaria
8Per a la Societat Maonesa, vegeu Pons; Salord (1985) i, ms en concret, per a la formaci, levoluci, la
dissoluci i la producci global daquesta, Pons; Salord (1991).

9Vegeu especialment Salord,; Salord (2001: 409-417) i Solervicens (2004: 658).

Gallina afirma (1957: 278) que Albert tamb havia tradut altres tres obres de
Goldoni, que avui per avui no estan localitzades La famlia de lantiquari, La
fondista ditxosa i La malalta per amor; tres drames de Metastasio Deemofonte
(1815), Siroe (1816) i Aquilles (1818); una pea de Beaumarchais El barber de
Sevilla o La precauci intil (1815);i, finalment, una obra de Moratn El bar
(1817) i una altra de Rodrguez de Arellano El geperut gels (1818), a banda
de diversos entremesos dautor annim, dels quals per exemple El amo i el criat
en la casa dels vins generosos (1815-1816)o, de Ramn de la Cruz, El agent de
los seus negocis (1815-1820).
De les versions albertianes que shan conservat, Miralles (2007a: 44) apunta
que guanya la preferncia per litali, en gaireb un 50% dobres tradudes
daquesta llengua i, a ms, podem constatar que els autors preferits, per ordre, sn
Goldoni, Molire i Metastasio. Gallina (1957: 280) ens confirma aquesta
preferncia per litali i la qualitat de les versions; aix, afirma que les traduccions
dAlbert sn fidels i demostren una vertadera comprensi per part del traductor,
no noms de la llengua italiana sin tamb del dialecte veneci. Estan guarnides, a
ms a ms, dun llenguatge simple, ben respectus amb loriginal, del qual
conserva la naturalesa i la vivacitat.
Quant a la tria dobres, en general, aquestes solen ser ms properes a la
sensibilitat i comicitat barroques que als drames neoclssics, tal com apunta
Paredes (1999: 84), ja que desprenen un inters de caire ldic i didctic, tot i que
lelenc de les traduccions albertianes s representatiu de dues tendncies
esmentades. I, en darrer lloc, conv assenyalar que Albert, durant molts anys, va
ser director de la Casa de la Misericrdia, lhospici de Ma, en el qual es
representaren obres seues, en un teatre provisional que hi havia i que es pens per
a un pblic molt determinat. Ho veurem ms endavant.
2. LES TRADUCCIONS GOLDONIANES EN LA PENNSULA I LES BALEARS
Del tombant del segle XVIII al XIX, anys en qu es conformaren les
cultures europees, les traduccions ampliaren el seu horitz lingstic a causa de
laugment notable del nombre de llenges. Tal com esmenta Paredes (1999: 79),
aquestes noves llenges tant les majoritries, com les minoritries sinscriuen a

la Weltliterature, en paraules de Goethe; literatura mundial a partir duna

mplia activitat traductora, que tindr com a objectiu convertir les literatures
nacionals en patrimoni de la humanitat. s per aix que, pel que fa a la nostra
literatura, el fenomen de la traducci [...] s clau per entendre el segle XVIII, un
segle dominat i subjugat, en certa manera, per tot all que ve de fora (Miralles
2008: 2).
A travs de la traducci, per tant, moltes llenges veieren un cam a
lobertura envers els nous corrents que envaen Europa, els idearis esttics
illustrats i preromntics. I lilla de Menorca i el Rossell no sen van quedar al
marge. Grcies a les seues circumstncies sociopoltiques molt peculiars, shi
produ un fenomen literari duna importncia cabdal en les lletres catalanes:
aparegueren les primeres traduccions catalanes de Molire, de Goldoni i de
Metastasio, entre daltres. I s que aquests dos territoris no foren sotmesos al
procs de descatalanitzaci (Carbonell 1964: 162), com els altres territoris
catalans. Per aix, el Rossell i Menorca, allats del seu entorn immediat, com
esmenta Paredes (1999: 79), gaudiren dun estatus singular que els va permetre
esdevindre dos espais marcadament receptius a les novetats que venien de
lestranger.
Calderone (1997: 139) apunta que indudablemente, fue Carlo Goldoni el
autor estranjero ms presente en los escenarios espaoles de la segunda mitad del
siglo XVIII. A cadascun dels territoris de llengua catalana, els dramaturgs
italians arribaren de diferent manera. Al Rossell, Carlo Goldoni no va tenir gaire
ress, per s que en va tenir, i prou, a Barcelona i a Valncia que, de fet, van ser
les ciutats pioneres en la recepci daquest comedigraf a la Pennsula Ibrica per
la seua posici geogrfica, a la vora de la mar Mediterrnia.

2.1 Barcelona i Valncia: les companyies italianes

Barcelona i Valncia, a causa de les seues condicions poltiques lligades als
Borbons10, no van gaudir de traduccions dobres italianes al catal durant el segle
XVIII. Tanmateix, aquest fet no va impedir la recepci del comedigraf veneci
Carlo Goldoni. De fet, com apunta Arqus 11, Goldoni ha tingut, i encara t, una
presncia contnua a les llibreries i als teatres de les terres on es parla catal des de
la segona meitat del segle XVIII.
Rodrguez (1996: 213) apunta que lobra teatral de Goldoni va arribar a la
Pennsula Ibrica per la intervencin de las compaas italianas de cantantes [...]
trayendo consigo mismos los dramas jocosos e intermedios del escritor veneciano
que formaban parte de su repertorio teatral. s ms, el primer lloc de la pennsula
on van arribar les versions originals de Goldoni va ser a Barcelona, cap a la
dcada dels cinquanta, s a dir, contemporniament a les representacions a
Vencia. Aix, es pensa que la primera obra del veneci que es va representar a la
pennsula va ser el drama divertit Il Mondo della luna, en 1751 (Rodrguez 1996:
214), i la segona tuvo tambin lugar en Barcelona en 1752 (Rodrguez 1996:
215), Il mondo all roversa ossia Le Donne che comandano 12. Seguint el treball
de lestudiosa que acabem desmentar, la segent companyia dactors que es va
installar a Barcelona va representar obres com Il Mercato di Malmantile, Gli
uccelatori, ambdues escenificades el 1760. Del 1761 sn les escenificacions de La
buona figliuola i Le pescatrici, el llibret de les quals, en la primera estava escrit
10Mentre Goldoni representava les seues comdies innovadores a meitat del segle XVIII, Catalunya i
els territoris pertanyents a la Corona dArag feia ms de dos segles que havien perdut la seua
independncia poltica amb la uni dinstica que sesdeven el 1479 amb el casament del rei Ferran
dArag amb Isabel la Catlica, reina de Castella. Per tant, a linici de lanomenada edat moderna, la
comunitat lingstica catalana es trobava ja marginada dins dun imperi hispnic dabast universal que
ja amb el pas dels segles va demostrar la seua voluntat unificadora suprimint els usos administratius del
catal al regne de Valncia (1705) i a Catalunya, Mallorca i les Pitises (1715). Com a conseqncia, els
territoris de la nostra comunitat lingstica perderen el dret a usar el catal en els documents oficials i
pblics (Ferrando & Nicols 2012: 264).

11Actualitat literria sobre Carlo Goldoni a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta
de Catalunya) <http://lletra.uoc.edu/ca/autor/goldoni-en-catala> [Consulta: 1 maig 2016]

12Les obres goldonianes representades no van ser traduccions sin versions originals escrites en itali
i/o en veneci. En alguns casos, per, per comprensi lingstica del pblic, que desconeixia ambdues
llenges itliques, es repartia prviament a la representaci un llibret amb el text original i el text tradut
al castell. Ms endavant veurem on es pensa que va ser representada la primera obra ja traduda al
castell.

noms en itali, i en la segona, en canvi, el text era bilinge, o s, escrit en itali i

en castell (Rodrguez, 1996: 232 i 239). Durant aquest ltim any, els actors
italians oferiren al pblic sis drames divertits en total, hecho importante que
significa la buena acogida de sus obras entre el pblico espaol (Rodrguez,
1996: 232).
Fins ara, com ja hem indicat, totes les versions goldonianes shavien
representat a Barcelona i aquest s un fet molt important que destaca Rodrguez
(1996: 244). A Barcelona no hi van arribar les prohibicions que havien deixat
petjada en altres ciutats com Madrid13. Per aquest no s lnic motiu principal
perqu Barcelona fra la pionera en la recepci de Goldoni: va entrar, tamb, en
joc la importncia decisiva de la ciutat comtal, que era cosmopolita i oberta a
altres cultures, a causa de la seua posici geogrfica, que lapropava a Europa. Tot
aquest fet venia potenciat pel port a la mar barcelon que mantenia contacte amb
altres nacions.
Desprs de la gira a Barcelona les companyies italianes tamb acudiren a
altres teatres de la pennsula, i s per aix que els actors italians van baixar cap a
Valncia (Rodrguez 1996: 246). En la capital del Tria, la troupe que hi va arribar
va ser coneguda com els italians, i van escenificar les versions de Goldoni
durant els mesos destiu a la Botiga de la Balda, un magatzem antic de forment
que els valencians havien adaptat per dur a terme les funcions teatrals14.
Hem remarcat que Valncia, juntament amb Barcelona, va ser pionera en la
recepci del comedigraf veneci. La Pamela va ser la primera comdia i no
13Les primeres representacions a la pennsula de la producci goldoniana sesdevenen a Barcelona
durant la dcada dels 50; deu anys ms endavant, com veurem, sesdevindran a Valncia. Per tant, quan
aquestes escenificacions de les comdies goldonianes podrien haver arribat a Madrid, no ho aconseguiren
ja que en 1765 se prohibieron los autos sacramentales i las comedias de Santos, uns anys abans (Sala
2010: 106). Certament, si shavien prohibit les comdies de sants, la producci dorigen laic, tamb.

14Gabriel Sansano (2010: 263) partint dArturo Zabala (1960: 16-17), fa veure que lactivitat teatral a
Valncia durant el segle XVIII sestableix en tres perodes. En el primer perode, des dels inicis del segle
XVIII fins a 1748-50, les representacions sesdevenen en la Casa de Comdies, enderrocada per part de
larquebisbe Mayoral, a meitat de segle, qui va prohibir les representacions teatrals a tot el Regne de
Valncia. El segon perode, que va des de 1761 al 1779, les autoritats civils i militars de la ciutat
aconseguiren lautoritzaci del rei per a la represa de les representacions en un antic magatzem municipal,
conegut com la Botiga de la Balda. s en aquest lloc, com hem esmentat, on la troupe italiana va
representar les seues funcions teatrals durant quasi una vintena danys. I, en ltim lloc, en el tercer
perode, que va des del 1783 fins al 1800, les representacions es van dur a terme en diversos espais
provisionals, per la reforma de la Botiga de la Balda, fins que torn a funcionar a partir del 1785 fins el
1832, any en qu es va inaugurar el Teatre Principal.

dramma giocoso que es va escenificar en tota la pennsula. Es va representar el

31 dagost de 1761, tal com apunta Rodrguez (1996: 246) i sha demostrat que a
Vencia va tenir molt de succs; de fet, aquest xit a la llacuna contribuy a que
los actores de la compaa dels italians decidieran ofrecerla al pblico
valenciano. Per aquesta no va ser la nica novetat; tamb es pensa que la
primera obra traduda al castell es va representar a Valncia, ja que el ttol
apareix documentat en llengua castellana. Aix doncs, la mateixa companyia de
cmics italians ens va oferir uns dies desprs, el 17 de setembre, una altra obra no
musical, La novia persiana15, ttol tradut de litali La sposa persiana. Segons el
parer de Betran (2011: 107), tanmateix, la primera obra de Goldoni representada
a lEstat espanyol va ser a Barcelona, per en castell, lany 1765, per tant,
lestudiosa hauria ignorat el fet que La sposa persiana shauria pogut representar
en castell abans, en 1761, ja que el seu ttol, que mai venia tradut, aquesta
vegada shavia tradut al castell, La novia persiana.
s dinters saber, tal com remarca Bertran (2011: 107), que una setantena
de les traduccions castellanes de Goldoni van ser impreses als Pasos Catalans [...]
Malauradament a Catalunya Goldoni es coneixia i es representava en castell.
2.2 El Rossell: el Grup de Tur
Lactivitat teatral nordcatalana i la menorquina comencen parallelament a
finals del segle XVIII, grcies a les seues condicions sociopoltiques i histriques
particulars. Sescrivien obres de nova creaci, se nadaptaven de velles i es feien
traduccions. Miralles (2008: 6) apunta que el fenomen de la traducci teatral a la
Catalunya del Nord senforteix durant els anys seixanta i setanta del XVIII i decau
coincidint amb el procs de secularitzaci posterior a la Revoluci Francesa tot
i no interrompres, com mostren les edicions teatrals amb peu dimpremta a Tur.
Desprs, afortunadament, aquesta activitat teatral torna a revifar grcies a
traductors i adaptadors com Llus Durfur, a principis del segle XIX.
Tot i no haver tradut Goldoni a la nostra llengua, per qestions, molt
segurament de temtica, el rossellonenc Bonaventura Ques, del Grup de Tur, va
15Tenim constncia daquesta representaci al Quaderno de las representaciones (Archivo del
Hospital de Valencia. Seccin Teatro. Partes diarios de recaudacin, 1761 en 1762) (Zabala, 1960: 79).

ser el primer a versionar de litali al catal, i ho va fer abans que Vicen Albert
(Miralles 2007a: 49). Aix, Josep reconegut per sos germans. Drama tradut de
litala de labat Pere Metastasio (cpia de 1788) i La mort dAbel. Tragdia
traduda de litali, obra dragmtica de Pera Metastasio, rom (1791) sn les
dues primeres traduccions de lobra de Metastasio, a finals del segle XVIII
(Miralles 2007a: 49-50), un autor que poc temps desprs tamb ser versionat per
Albert.
Lelecci de Bonaventura Ques per unes obres concretes de Pietro Trapassi,
Metastasio, enlloc daltres peces metastasianes o b de Carlo Goldoni s clara. En
paraules de Miralles (2007a: 50), els rossellonesos per la seva composici social,
perqu majoritriament sn clergues, es decanten per la temtica religiosa, al
contrari que els menorquins, i, a ms, compten amb un pblic popular que
reconoca las obras tradicionales y que conoca los grandes temas y los
protagonistas de las obras adaptadas y poda identificarlos en un esquema de
valores cristianos. (Miralles 2012: 135-136)
Actualment ens han arribat poques notcies del rossellonenc Ques. De fet,
les que tenim sn sobretot relatives al seu mbit de relacions personals, recollides
per Josep Sebasti Pons, tal com ens destaca Miralles (2008: 3). Tanmateix,
comptat i debatut, lobra del clergue rossellonenc s singular ja que ell va ser
lnic autor al Rossell que va traduir de litali i s, a ms, el primer autor del
territori de llengua catalana del XVIII que tradueix de litali i el primer que va
fer versions de Metastasio (Miralles 2008: 8).
2.3 Menorca: el Grup Illustrat Menorqu
A Menorca, el fenomen de la traducci esdev una reafirmaci cultural a
finals del segle XVIII grcies a la Societat Maonesa16 i als intellectuals que la
integraven: Joan i Pere Ramis, Antoni Febrer i Cardona, entre daltres (Pons,
Antoni-Joan & Salord, Josefina: 1985). Aquesta agrupaci cultural la principal
finalitat de la qual era crear una biblioteca de clssics i dobres contempornies
gener, durant les seues reunions, un interessant debat sobre el contacte entre les
16Aquesta entitat cultural fou redescoberta a travs dun article de Francesc Hernndez Sanz (1921)
publicat a la Revista de Menorca: Una Sociedad de cultura establecida en Mahn durante la segunda
mitad del s. XVIII.

llenges i la necessitat de la traducci com a pont intercultural (Paredes 1999:

80). Aquesta puixant cultural, per, es va veure amenaada quan, en el 1782, les
tropes espanyoles prengueren possessi de Menorca. Com a conseqncia
daquestes circumstncies histriques, tal com apunten Antoni-Joan Pons i
Josefina Salord (1985), la Societat Maonesa de cultura va veure la seua mort el
1785 i el castell va anar substituint el catal en lactivitat literria de lilla. De fet,
sembla ser que fou aquesta ocupaci per part de lexrcit espanyol el que podria
haver provocat un canvi dinteressos literaris per part dun dels grans referents
dAlbert i del Grup Illustrat, Joan Ramis i Ramis. Aquest erudit menorqu, al
llarg dels anys de la seua vida, va anar evolucionant quant a les seues preferncies
temtiques. Tot i que, tradicionalment, se lhavia acusat dhaver trencat amb el
catal, va conviure amb les tres llenges de cultura del moment: el catal (llengua
insular i prpia), el castell (llengua peninsular) i el llat (llengua universal). La
producci en catal, la llengua per excellncia emprada per a les traduccions
teatrals, per, per una srie de raons poltiques i personals, va disminuir en aquest
intellectual quan va decidir deixar de conrear teatre, per centrar-se en els mbits
no literaris de la historiografia i la naturalstica. Daquesta manera, Ramis se
centrar en la historiografia i els textos que imprimir seran redactats en castell,
ja que aquest gnere textual suposava un pblic ms ampli i no nicament insular,
sin peninsular (Miralles 2007b: 881-884).
Malgrat el canvi dinteressos per part dalguns intellectuals menorquins
com Joan Ramis que ha estat considerat el prototipus del nou escriptor del
XVIII ser la generaci ms jove, representada per Vicen Albert, la que
mantindr la fermesa, com a mnim fins a la dcada dels vint amb el pressupsit
de realitzar una literatura culta que shavia volgut moderna i prpia en llengua
catalana (Pons; Salord 1985). Aix doncs, com apunta Paredes (1999: 83), durant
les dues primeres dcades del segle XIX, Albert suposar la continuaci de
lembranzida i el dinamisme cultural que havien iniciat els intellectuals de la
Societat Maonesa de Cultura.
Bertran (2011: 107) destaca que, des de la primera fins avui, les
traduccions de Goldoni al catal sn poc nombroses en contrast, sobretot, a les
traduccions castellanes, que es podien comptar en centenars. Tanmateix, seguint

la mateixa estudiosa, comptem amb trenta-cinc traduccions catalanes que van del
1818 al 2010. Per ordre cronolgic, les cinc primeres sn sens dubte les de ms
gran inters (Bertran 2010: 12) i estan realitzades per Vicen Albert,
lintellectual menorqu sobre el qual safaiona el nostre estudi; com record molt
abans Gallina (1960: 278), Le prime traduzioni di Goldoni datano del secondo
decennio del sec. XIX. infatti dal 1818 al 1820 che il letterato minorchino
Vicens Albert traduce un certo numero di commedie goldoniane. Entre aquestes
cinc primeres traduccions, seguint la cronologia que ens proposa Bertran (2011:
108) a partir dels manuscrits que transmeten les obres albertianes, trobem, del
1818, El pare de famlia (Il padre di famiglia), La viuda astuta (La vedova
scaltra), La dona venjativa (La donna vendicativa); del 1819, Lenganyador (Il
raggiratore) i del 1820, Pamela (La Pamela). Tanmateix, Annamaria Gallina
(1960: 279) esmenta que
Albert ne aveva tradotte altre: abbiamo visto infatti che si ha notizia della
rappresentazione di tre non giunte fino a noi: La Famlia de lAnticuari (La
Famiglia dellAntiqario), La fondista ditxosa (La Locandiera) e La malalta
per amor (La finta ammalata). (Gallina 1906: 279)
Aquestes tres ltimes traduccions, segons Bertran (2010: 16), formen part
del gruix de les obres albertianes extraviades, de les quals tenim constncia per
les notcies de les representacions teatrals al Diari de Menorca, durant el perode
del Carnaval. Per exemple, el 25 de febrer de 1821 es t notcia de la
representaci de La Fondista ditxosa. Cal remarcar tamb que, aquell mateix any,
Albert tenia plena relaci amb lorganitzaci de la vida cultural de Ma, que el
ball de mscara es va fer a la sala del Teatre de la casa hospici de Ma, on
lintellectual havia estat director, i, per ltim, que el 1820, en el mateix Diari de
Menorca, tamb hi havia constncia de la representaci de Pamela al Teatre
Principal de Ma (Bertran 2010: 17). Aquestes testimoniances sn, segons Bertran
(2010: 17), una prova indiscutible de lexistncia de les obres extraviades. Ara
b, en aquestes notcies a la premsa no sassegura enlloc que el traductor siga

Albert. Per la seua activitat traductora s lcit pensar-ho, doncs, per no est
provat.
Afegides aquestes tres obres indites a laportaci traductora goldoniana
dAlbert, romandrem amb vuit traduccions goldonianes al catal durant lpoca
moderna, tot i que potser el mateix Albert nhauria tradut algunes ms, malgrat
que actualment encara no en tenim constncia. Passar quasi un segle perqu
Goldoni siga tradut novament al catal, com apunten Gallina (1960: 280) i
Bertran (2011: 108). A partir del segle XX, ser tradut per Joaquim Casas-Carb,
Ambrosi Carrin, Dami Borrs i, fins i tot, per Narcs Oller, tot i que en aquest
treball no ens centrarem en aquestes traduccions ja que pertanyen a lestudi de la
recepci de Goldoni durant lpoca contempornia i el nostre propsit s lestudi
de les traduccions modernes17.
Segons la divisi de les etapes de lactivitat traductora dAlbert realitzada
per Josefina Salord (1987: 145)18comptem amb un primer perode que abraa un
monolingisme catal (1815-1820), durant el qual Albert va traduir especialment
entremesos i peces dramtiques amb la intenci de mostrar al poble el teatre culte
for. La segona etapa es caracteritza pel bilingisme(1820-1835) i compta amb les
obres erudites escrites en castell i obres ms populars en catal, ja que el
principal objectiu daquestes ltimes seguia sent sser representades per al poble.
I finalment, la tercera etapa s la del monolingisme castell (1835-1859), en qu
lintellectual menorqu continu treballant incansablement, per canvi la
temtica literria per les obres derudici.
Les traduccions goldonianes dAlbert es troben dins la primera etapa, que
correspon a la del monolingisme catal 19, tot i que, com hem vist, fins el 1835 va
seguir traduint al catal obres populars i destinades a la representaci, alternant
amb les traduccions al castell dobres ms cultes i erudites.

17Per a lestudi daquestes traduccions em remet als estudis de les dues estudioses que acabem
desmentar: Gallina (1960: 280-286), Bertran (2010: 12-13); (2011: 105-116)

18Cite a travs de Fontcuberta (2005: 32).

19En aquesta primera etapa el veiem abocat decididament a les traduccions teatrals, s a dir, a un tipus
de traducci no per dur a la impremta, sin per un pblic espectador, que no llegeix, escolta (Pons &
Salord 1985).

La representaci20 de les obres dramtiques que tradua i el pblic a qui

anaven adreades, els seus contemporanis i coetanis, van ser, per tant, els
principals motius per la traducci al catal i no al castell. En paraules de Gallina
(1960: 278): Vicens Albert traduce un certo numero di commedie goldoniane,
traduzioni destinate certamente alla rappresentazione [...] poich lAlbert le
traduceva solo a quello scopo. Tamb, la representaci i la corresponent
bonificaci econmica en benefici de la Casa de la Misericrdia van ser factors
decisius de les traduccions al catal. Certament, un dels principals objectius de les
traduccions arreu dEuropa era la interculturalitat i el lletraferit menorqu, com ja
hem esmentat, no sen queda al marge i transmet als seus contemporanis 21 de
llengua menorquina la majoria dels quals, a principis del XIX, encara
desconeixien el castell (Pons & Salord 1985) les obres i les tendncies europees
de moda en la prpia llengua de lilla. La gran majoria de les traduccions
albertianes eren peces dramtiques, per tant, s normal que foren traslladades al
catal i no al castell, ja que, tal com apunta Salord (1987: 145), la voluntat
principal del traductor era acostar el poble al teatre culte estranger; aix,
bviament, les obres havien de ser posades en la llengua del poble, que era
catal22.
Les traduccions goldonianes al menorqu van satisfer la necessitat de la
traducci com a pont intercultural (Paredes 1999: 81). Albert va fer conixer als
illencs lobra dramtica de Carlo Goldoni, notori dramaturg veneci, com ja sha
esmentat, que havia donat un gir al teatre amb la seua reforma. Amb aquestes
traduccions es va transmetre als menorquins el nou corrent dramtic que naixia a
Vencia, una cinquantena danys abans aproximadament, i que, poc a poc, sanava
expandint per Europa. El fenomen de la traducci i, ms en concret, les
20s sabut que la producci teatral dAlbert era destinada a ser representada: una rpida mirada als
visats de representaci dels manuscrits que han conservat les seves versions ho confirma (Miralles
2007a: 40).

21Mhn impellit a presentar amos amats Compatritas una tant digna Obra enson idime natiu
(pgina tercera de traducci albertiana al catal del poema pic escrit en castell per Joan Ramis: La
Alonsiada). Vegeu Pons & Salord (1985).

22La finalitat de les versions albertianes ha estat posada de manifest en ms duna ocasi: duna banda,
econmica, en la mesura que sajudava a millorar els comptes de la Casa de la Misericrdia [] de
laltra, ldica i educativa, perqu posava a labast del pblic maons els seus autors teatrals de la tradici
europea ms destacats (Miralles 2007a: 40).

traduccions goldonianes, no sn ms que una ampliaci de focalitzaci: lilla de

Menorca gira el mirall i, enlloc de veures noms a ella mateixa, veu tamb
Europa i els nous corrents naixents. Per tant, lilla, com a una crulla de cultures
(Paredes 1999: 79), conviu amb la seua cultura i amb la que ve de fora, adaptantla a la prpia realitat quan conv.
Comptat i debatut, la colonitzaci en lilla de Menorca va suposar una
obertura lingstica, ja que els colonitzadors van respectar la llengua autctona del
territori illenc. Aquesta mirada dels erudits menorquins cap a les cultures foranes i
la consegent transmissi al poble de lilla van convertir el nostre primer
traductor de Goldoni en un intellectual peculiar (Bertran 2010: 13).
3. VICEN ALBERT, TRADUCTOR DE LES OBRES DE BEAUMARCHAIS, MORATN,
MOLIRE, METASTASIO I GOLDONI
Com b sha esmentat abans, les traduccions suposen un grau dobertura
cultural dun pas o dun territori. Aquestes, en paraules de Salord (2001: 409)
reclamen i creen normalitat cultural i suposen una obra autntica de recreaci
des del moment que adopten les formes amb qu el nou pblic sha de
reconixer.
El Grup Illustrat Menorqu, format per tres generacions descriptors, va ser
molt important ja que va protagonitzar una tasca traductora capdavantera. Dentre
aquests illustrats i traductors, un nom i una obra, en sn, sens dubte, lensenya
ms representativa i ms coneguda: Vicen Albert (Salord 2001: 409).
Actualment, com ja sha fet esment en anterioritat, dAlbert shan conservat ms
de trenta traduccions: comdies i drames provinents de diferents autors de moda
europeus (Comas 1964-1988: 517), tot i que es pensa que lintellectual menorqu
havia tradut almenys seixanta obres (Miralles 2007a: 42).
Per contemplar el gruix daquestes traduccions teatrals que realitzaren els
illustrats menorquins, Maite i Fina Salord (2001: 409) ens van proposar ja fa
temps fer una lectura dels manuscrits dipositats per Antoni Rubi i Lluch a la
Biblioteca de Catalunya, on es conserven, per fornir-nos de la informaci
necessria per a interpretar aquests textos i per extrauren una avaluaci de la
potncia literria i de limpacte teatral en el grup menorqu. Les dues estudioses

menorquines (Salord; Salord 2001: 410) apunten que segons el parer de Rubi
van ser recreades la llengua i fins lambientaci i la caracteritzaci dels
personatges de les grans obres que omplien els escenaris dels teatres europeus dels
segles XVIII i de la primera meitat del XIX; daquest fet, per, en parlarem ms
endavant, en el punt pertanyent a la traducci albertiana com una recreaci o una
nacionalitzaci (3.1.1 b).
Tenint en compte que les adaptacions dAlbert anaven destinades a la
representaci, novament Maite i Fina Salord (2001: 414) destaquen lafany del
lletraferit menorqu per apropar aquestes obres al pblic de lilla. El visat de
representaci d El barber de Sevilla o la precauci intil 23, de Beaumarchais, i
linici de la tasca traductora dAlbert coincideixen. Aix, considerem que aquesta
coincidncia no s casual sin causal, perqu ens demostra un dels seus principals
objectius com a traductor: transmetre les obres i les tendncies de moda en
llengua menorquina als seus contemporanis illencs, a travs de la representaci de
les traduccions que duia a terme. I aquests drames i comdies no noms van ser
acceptats pel pblic maons, sin que, a ms, agradaren molt; en paraules de
Bernat Fbregas, a la Biblioteca de escritores menorquines (1878), els drames
fueron representados [...] con un aplauso en el teatro de Mahn24.
Un altre dramaturg francs que va ser tradut per Vicen Albert va ser
Molire, del qual, com ja hem esmentat al segon punt daquest treball, va adaptar
quatre comdies (Pons, 1984: 113); dentre elles El muson doble o don Pere per
excellncia (1815) i Lamor metge (1815-1820), a la qual ens referirem
puntalment endavant.
A banda de Beaumarchais i Molire, Albert tamb va traduir prosa
castellana, de Leandro Fernndez Moratn, en concret El bar (1817), tot i que el
nostre traductor havia encobert el nom de lautor amb la inscripci del pseudnim
potic Ynarco Celenio, perqu aquest, per problemes poltics amb la monarquia de
Ferran VII, estava a punt de marxar en exili a Frana.
Quant a litali, recordem que va traduir almenys cinc comdies de Goldoni.
Les ms remarcables sn La dona venjativa (1818) i La viuda astuta (1818), per
23Traducci del 1815 i representada el 26 de novembre del mateix any (Salord 2001: 414)
24 Cite a travs de Maite i Fina Salord (2001: 414)

la seua singularitat i les seues particularitats. Ben aviat hi tornarem. Com ja hem
avanat, Albert tamb va traduir Demofoonte (1815), Siroe (1816) i Aquilles
(1818) de Pietro Metastasio que sn, per cert, les adaptacions que ms es
distancien de la resta de traduccions, ja que sn drames musicals, el segon dels
quals inclou al final partitures musicals i el tercer, cor i canons. La temtica, com
apunten Maite i Fina Salord, s harmoniosament illustrada per afegeixen el
contingut musical que, tornem a remarcar, no apareixia en les altres traduccions
que va realitzar aquest intellectual.
3.1 De La vedova scaltra a La viuda astuta
Seguidament ens centrarem en les principals caracterstiques que rendeixen
nica la traducci albertiana de La vedova scaltra. Ja la comdia escrita en itali
per Goldoni en el Setcents va commoure el pblic i va suposar un trasbals de
tendncies en el teatre europeu25. Goldoni s, dacord amb la crtica, el reformador
per excellncia del teatre itali. Pretn mostrar-nos un missatge social, en ple
segle XVIII, com ja sabem, el segle de la Revoluci Francesa. A Europa i,
concretament, a Itlia, aquesta rebelli encara va tardar una mica en donar els
seus fruits i s per aix que La vedova est enfocada des de lptica de lAntic
Rgim. Aquesta comdia suposa una crtica que busca denunciar que Vencia, tot i
ser una ciutat que atrau milers destrangers no noms en poca de carnaval sin
durant tot lany, encara no ha evolucionat, o s, encara segueix les directrius dels
segles anteriors.
Monti (2008) remarca que ens trobem davant un text de transici entre la
Commedia dellArte i la nova comdia. La vedova scaltra s una obra carregada
de ress sexual i tamb de profunds simbolismes. Duna banda, trobem una vdua
que busca un marit, lhome vertader, i, daltra, uns cavallers, nobles, de bon
cognom en el pas don provenen, que volen conquistar una presa (s a dir, la
dona). Aquests dos camins sencreuaran i sevidenciar lascens de la burgesia
com a classe social mitjanant la protagonista que, tot i ser filla dun metge
relativament pobre, viur prcticament com una senyora, com una dama a qui
busquen cavallers rics procedents dels pasos ms importants de tota Europa.
25Vegeu Gibellini (2007: VII) per a la crisi de la Comdia de lArt.

La viuda astuta (1818) dAlbert mant la divisi en tres actes i ressegueix

la histria de Goldoni per escenificada a Ma. Durant aquella poca, una obra
com aquesta a lilla havia de suposar una gran innovaci.
Rosaura havia estat casada amb un senyor anci i ric, per un dia mor i la
protagonista decideix tornar-se a casar, aquesta vegada amb lhome vertader. Una
nit, en una festa veneciana de ball li surten quatre pretendents dorigen molt divers
que lluitaran pel seu amor. Tots la cortegen i la voldran seua i ella, amb astcia,
trama un pla per triar quin ser el millor pretendent: aprofitant el perode de
carnaval, organitzar una festa. Daquesta manera, laparici de la mscara en
lesdeveniment (en realitat la mateixa Rosaura) marca clarament la decisi final
de la protagonista. Tots, tret del Conde, senamoren de la dona emmascarada. A la
nit segent, la protagonista decideix reunir-los a casa seua per anunciar-los la seua
decisi final, tot i que encara no la sabia. Amb la resposta que els dna, buscar
veure la reacci, el comportament, de cadascun dells. Finalment, escolleix el
Conde, qui creu que sha comportat amb ms ra i Monsieur Le Blau, desprs
dsser rebutjat per Rosaura, aconsegueix la m dEleonor, la germana daquesta,
grcies a lajuda de Llusseta.
Aquesta traducci ha estat atribuda a Vicen Albert, tanmateix una
important particularitat ens fa qestionar-sho: el nom del traductor en la coberta
del manuscrit est ratllat i, per tant, resulta illegible. La traducci s fidel quant a
largument. Respecte a uns altres aspectes, per, presenta alguns canvis
importants: el traductor daquesta obra no noms adapta sin nacionalitza i, a
ms a ms, empra un model de llengua diferent per semblant al dels seus
contemporanis i probablement molt similar al model lingstic dels entremesos i
daltres obres tradudes de Goldoni al menorqu. Tot seguit ho veurem.
3.1.1

La singularitat de la traducci albertiana

a) El manuscrit menorqu i la dubtosa atribuci de la traducci

La majoria dels estudiosos, quan enumeren les diferents versions teatrals
albertianes, classifiquen La viuda astuta dins les traduccions de teatre conservades
de lintellectual, sense reflectir cap mena de dubte respecte la seua autoria. De fet,
pocs estudiosos en parlen. Donen per suposada, per bvia, latribuci de La viuda

a Albert, tot i que, a la portada de la traducci, el nom del traductor apareix

ratllat. Eullia Miralles s un dels pocs estudiosos que han destacat aquesta
particularitat. Ni tan sols Rosa Bertran, que va presentar la seua tesi La primera
traducci goldoniana al catal: La viuda astuta de Vicen Albert i Vidal.
Manuscrit, traducci i context, recentment, lany acadmic 2009/2010, va donar
cap importncia als dubtes en lautoria de la traducci de lesmentada comdia
goldoniana. En lesmentada tesi26, trobem una descripci detallada del manuscrit:
ubicaci, mida, senyals, dataci, lloc dorigen, procedncia, informaci sobre
lex-libris, etc., per no trobem cap mena dindicaci sobre el fet que el nom del
traductor estiga ratllat. Fins i tot, fent referncia a altres particularitats internes del
manuscrit, indica que, en alguns passatges, la paraula Vencia es troba guixada i, a
sobre, shi ha escrit la paraula Ma, amb lobjectiu dargumentar que noms qui
tenia el text original itali de Goldoni al davant, podria caure en lerror de tornar a
escriure Vencia, com en loriginal, i no Ma, que s el que diu la traducci.
Lerror, que es comet diverses vegades ms, serveix a Bertran per argumentar que
som davant dun manuscrit autgraf, s a dir, escrit de la prpia m de lautor i no
pas per un copista, per b que no aporta altres dades complementries en aquesta
direcci.
Miralles (2007a: 44), per contra, en un treball dedicat a les traduccions
dAlbert, destaca que lnica soluci possible respecte als dubtes datribuci s
realitzar un estudi aprofundit sobre la llengua i les particularitats dAlbert com a
traductor27, ara per ara, realitzat noms per la menorquina Maite Salord per als
entremesos, en els quals quasi mai hi venia inserit el nom del traductor. Com que
lestudi que proposa Miralles encara no sha dut a terme, necessitem basar-nos en
certes testimoniances que ens apropen cap a latribuci de La viuda a Albert.
Duna banda, ens podrem refiar del llistat de peces representades a Ma
entre el 1821 i el 1828 que ens ofereix Hernndez Sanz (1919), en qu hi figurava
El convit de Molire i La viuda de Goldoni, com va fer Gallina en incorporar les
tres obres goldonianes perdudes al repertori de traduccions dAlbert. Da
26 Vegeu Bertran (2010: 57)
27Tal com hem apuntat, aquest estudi aprofundit sobre la llengua i les particularitats de La viuda astuta,
encara no sha dut a terme. Nosaltres, ms endavant, en lapartat 4.1.1.c), farem una anlisi sobre el
model de llengua daquesta obra.

podem intuir que totes les obres que cita Hernndez Sanz foren tradudes per
Albert, tal com argeix Miralles (2007a: 44).
Daltra banda, convindria tamb tindre en compte els visats de representaci
de les obres al teatre de la Casa de la Misericrdia de Ma. Els visats estan signats
pels inspectors dobres, que sol enviar lEsglsia o el govern. Albert mantenia
contacte amb les dues institucions, ja que des del 1829 formava part de la direcci
de la Casa de la Misericrdia. El crrec en lhospici de Ma li hauria facilitat, aix,
ser inspector dobres i, potser, hauria aprofitat per impulsar la representaci de les
seues traduccions, entre elles Lamor metge i La viuda, segurament les peces que
haurien tingut ms dificultat per sser representades per la seua temtica, contrria
als arguments de la censura.
Per acostar-nos una mica ms a lautoria albertiana, tamb seria necessari
incidir en la hiptesi que les inicials dAlbert sn V. A. i V. Miralles (2007a: 43)
insisteix en el fet que latribuci de la resta de traduccions a Albert descansa, en la
majoria dels casos, en la certesa que les seves inicials sn les que acabem
desmentar. Daquesta manera, si donem per vlida aquesta hiptesi, podrem pensar
que la m que havia tradut els textos amb la signatura V. A. i V, com per exemple
Demofoonte o Don Pere de iquiac, va ser la mateixa que havia escrit La viuda, ja
que la grafia sembla sser la mateixa. Amb tot, no hem doblidar-nos que no sabem
amb certesa si ens trobem davant de manuscrits autgrafs o de cpies. De fet,
probablement mai no ho sabrem, ja que la seua casa va quedar feta a trossos durant la
guerra civil.
Cursach (2010: 14) indica que les temtiques amoroses sn les ms
destacables que proposa Goldoni. En el cas de La vedova scaltra (1748),
mitjanant la protagonista hi ha tot un seguit dembolics entre una srie de
pretendents per a aconseguir el seu amor. Daquesta manera, podem observar
lideal de comicitat discreta que evocava Goldoni, un ideal que formara part de la
quotidianitat, contrriament al ridcul inoport i al cmic gratut de la Commedia
dellArte que havia imperat fins aquell moment. LAmour mdecin (1666),
daltra banda, presenta tamb una temtica amorosa molt trencadora comparable a
la que proposa Goldoni. LAmor metge s una clara crtica cap a les medicines,

representada per Molire a travs dels cinc doctors que apareixen a lobra, tots,
objectes de stira:
comme souvent chez Molire, la charge contre les mdecins est froce. Il
les dpeint comme dun formalisme aberrant, se complaisant dans la
description de leurs propres maux, plus soucieux de leurs querelles de
prsance que de la justesse de leur diagnostic et de la gurison du
malade.28
Certament, podem notar com a travs de la suposada temtica amorosa
satiritzada arribem a la crtica de la medicina. A ms a ms, i destaquem la
ideologia de Zuber i Cunin, en paraules de Salord, Josefina & Maite (2001),
LAmor metge ens retorna al mn de la farsa i de la tradici italiana, i, sobretot,
al mn omnipresent, dins el teatre de Molire i dins la realitat menorquina, dels
metges i dels malalts.
Cal apuntar, tamb, que Albert, com a inspector, va signar el visat
dambdues peces lany 1829, just la data en qu havia adquirit el nou crrec en la
direcci de lhospici. Amb el conjunt daquestes dades, per tant, podem deduir
tamb que el mateix Albert, com a traductor de La viuda, hauria impulsat la
representaci de lobra en el teatre de la Casa de la Misericrdia, aprofitant els
crrec de director que possea, com tamb havia fet amb LAmor metge.
Ara b, com ja hem avanat, el nom del traductor no figura en el manuscrit,
ra per la qual hem de deduir que shauria volgut amagar per algun motiu; de fet
hi figura, per ratllat de tal manera que no es pot llegir. Si ens ubiquem en el
context de lpoca, desprs de les dominacions anglesa i francesa, Menorca
sincorpora a la sobirania espanyola a partir de lany 1802 pel tractat dAmiens.
Lilla va perdre les seues institucions dautogovern i en el seu lloc es va imposar
el centralisme a travs de Palma de Mallorca. En imposar-se el centralisme, un
dels colps forts per a lilla va ser la restauraci de la Inquisici amb el consegent
retorn, per tant, de la censura. La Inquisici espanyola depenia directament de la
28ENCYCLOPDIE LARROUSE, LAmour mdicin. Disponible en lnia.
<http://larousse.fr/encyclopedie/oeuvre/l_Amour_mdecin/105249>. [Consulta: 12 maig 2016]).

corona i va durar fins el 1834. Rivas (1997: 391-408) i Cantero (2002: 63-89)29,
que remarquen el pssim estat del teatre a Espanya: la censura era excessivament
rgida, i podem suposar que aquest fet podia arribar a incidir tant en la
representaci lobra que estudiem, com de LAmor metge, per la temtica i per les
dates en qu aquestes peces teatrals foren representades30. Des del 1814, el rgim
de censura teatral, regida per un corregidor, es va intensificar, ja que aquesta
autoritat suprema tenia la potestat de canviar absolutament tot el que volgus o
considers (Bertran, 2010: 138). Tanmateix, podem deduir que, per la posici
allada de Menorca, no hi hauria massa corregidors a lilla en aquells temps, ats
que trobem diverses obres, ja revolucionries per a aquella poca, que posaven les
dones en escena i les presentaven pblicament i amb autonomia.
En conclusi, no sabem qui ratll el nom del traductor de La viuda astuta, ni
tampoc sabem quan, si en el moment de copiar-se el manuscrit de la traducci
(1818) o posteriorment. Podem deduir que potser va fer-ho el mateix traductor,
per por a ser denunciat per la censura, o potser algun company de la Societat o
incls algun censor. Segurament, no podrem mai esbrinar qui va voler amagar-ne
el nom. De tota manera, les dades que tenim fins ara ens condueixen a afirmar,
encara que no amb plena certesa, que Albert va ser el traductor daquesta pea.
Queda pendent, per, com ja hem dit, un estudi aprofundit de la llengua i de les
particularitats de lintellectual com a traductor que quede fora de labast daquest
treball, per tal com implicaria fer un estudi conjunt i global de totes les seues
traduccions; amb tot, en els propers apartats ens ocuparem de la nacionalitzaci
i del model de llengua per tal dacostar-nos una mica ms a context menorqu i a
lautoria.
b) La traducci com una recreaci o una nacionalitzaci
Pel que fa a les traduccions dels entremesos i de les comdies fetes per
Albert, Maite Salord (1997: 22) destaca les coincidncies que es donen entre
29Cite a travs de Betran (2010: 138)
30La traducci de La viuda astuta s de 1818 i la de LAmor metge, anterior al 1829. La representaci
dambdues obres sesdev en 1829, lany en qu Albert hauria signat els visats de representaci com a
inspector (Pons 1984: 112-113).

Ramn De la Cruz i Albert, ambds adaptadors: tots dos comparteixen la voluntat

dintroduir-se en les lnies neoclssiques, tot i que en la prctica reivindiquen
gneres, com lentrems, que no se nallunyen, amb lobjectiu darribar a un
pblic ms ampli en la seua terra dorigen. Aix, les paraules de Lafarga (1990:
60) sobre De la Cruz les podem aplicar tamb a Albert: Ramn de la Cruz no
tradujo literalmente las piezas extranjeras, sino que realiz una creativa labor de
transformacin y adaptacin, nacionalizando sus modelos, inscribendolos en una
tradicin dramtica espaola (menorquina, en el cas del nostre intellectual). La
tasca de traductor que Vicen Albert va dur a terme, per tant, no es basa solament
en introduir els nous corrents socioculturals en lilla sin, a ms, adaptar-los al
lloc, a la gent i al dialecte menorqu, per tal dacostar, com esmenta Miralles
(2007a: 45), els aspectes duna realitat quotidiana que sens fa molt llunyana.
Aquesta recreaci o adaptaci a la realitat menorquina no noms la trobem
en els entremesos traduts per Albert, els quals han estat analitzats per Maite
Salord (1997), sin tamb en les comdies. La viuda astuta s un bon exemple a
destacar perqu, com apunta Cursach (2010: 17), no ens trobem al davant duna
traducci del tot fidel ja que reflecteix una srie de canvis evidents entre loriginal
de Goldoni i ladaptaci albertiana. En paraules de Gallina (1960: 279):
Le traduzioni dellAlbert sono nel complesso fedeli alloriginale, bench il
traduttore vi apporti delle modificazioni. Ad es. in alcune (come nella Viuda
astuta) il luogo trasportato da Venezia a Mahn e sono di conseguenza
modificati tutti i riferimenti relativi. (Gallina 1960: 219)
Cursach (2010: 17) destaca que hi ha quatre diferncies principals:
onomstiques, de localitzaci, morfosintctiques i supressions. Quant a les
primeres, cal destacar que per norma Albert tria fer s de noms catalans. Aix,
Pantalone d Bisognosi esdev Gabriel i Marionette, Llusseta. Hi ha tamb
canvis menys radicals, que responen a la traducci del nom itali, com Arlequn o
Arliqun per Arlecchino, Eleonor per Eleonora o el Conde del Bosc Negre per il
Conte del Bosco Nero. Amb tot, tamb hi trobem noms que sn els mateixos que a
loriginal, com Rosaura i Monsieur Le Bleau. Hi ha un cas, per, un nom propi

que repercutir en totes les referncies a Ispagna, s el cas de Dn Joan de

Lisbona, portugus, per Don Alvaro di Castiglia Spagnolo, segons Gallina (1960:
280), indubbiamente a causa della poco felice figura che fa sulla scena questo
personaggio, tot i que Cursach (2010: 18) creu que tamb pot ser per algun
motiu relacionat amb la situaci sociocultural del moment en qu lautor dugu a
terme la traducci, ja que, com ja sabem, lilla de Menorca havia sigut
annexionada a la Corona de Castella feia prcticament una dcada de la realitzaci
de la traducci albertiana. Si fem una lectura interpretativa relacionada amb els
personatges de lobra italiana, veiem que realment aquesta obra s una pardia
dels tpics, dels costums i del carcter dels pretendents de la protagonista segons
la nacionalitat don provenen cadascun dells. A Albert, doncs, li convenia
canviar la nacionalitat de Don Alvaro di Castiglia Spagnolo ja que, essent
interpretada lobra, com acabem de dir, podria haver estat denunciat per la
Inquisici. Per tant, no es podia permetre de posar en escena la vanitat que
caracteritzava els castellans (espanyols) de lpoca. Per extensi a aquest
procediment, com b hem dit, trobarem tamb el canvi en tots els gentilicis, aix
eroine spagnuole esdevenen herones portugueses (Acte 2, escena 7) i Arlecchino
vestito da servitore spagnuolo, nArlequ vestit de criat portugus (Acte 2, escena
16).
Altres canvis que es manifesten sn la traducci de Foletto per Espira i el
canvi referit al Dr. Lombard (Doctor Lombardi Bolognese en loriginal), el qual
no apareix al principi de lobra en lelenc de tots els personatges. Amb tot, en
tenim referncia grcies a Rosaura, quan diu que s filla del Dr. Lombard31.
En segon lloc, conv parlar de les diferncies de localitzaci i remarcar que
Albert empra el nom de Ma per a traduir tant el nom de la ciutat de Vencia com
el del pas, Itlia. Trobem un exemple referit a Vencia: I vost en Ma? per Voi in
Venezia? (Acte 1, escena 14); i un altre exemple, referit a Itlia: Ma replega tot
lo bo de les nacions estrangeres i deixa lo mal ... per Italia in oggi d regola nella
maniera di vivere (Acte 1, escena 18). De fet, que Albert no prenga compte a
calcular, exactament, el canvi de moneda, t sentit. Lespectador que anava al
31Cursach (2010: 18) esmenta la possibilitat que el fet que el nom daquest personatge no aparega al
principi de lobra es deu a un descuit del traductor.

teatre no coneixia ni les doppie ni els duceti, per s les monedes que coneixia i
havia emprat aquest, i daix s del que es tracta. A ms, res ens fa pensar que
Albert conegus lequivalent del valor real de la moneda italiana de lpoca.
Un tercer cas a tenir en compte s ladaptaci del nom de les monedes, que
sesdev a propsit del canvi de localitzaci de lobra. Ara b quan Albert fa
ladaptaci de la moneda italiana a lespanyola, no satraca, ni de molt, al valor
real (Cursach 2010: 19). Aix sei zecchini esdevenen vint duros (Acte 1, escena
3), trecento doppie, trecents duros (Acte 1, escena 5) i mille duceti, cent lliures
esterlines (Acte 2, escena 4).
I, per acabar, lltim aspecte sobre el qual conv fer especial atenci s la
supressi o addici dalguns pargrafs importants32.
Un dels fragments suprimits el trobem a lescena quarta del primer acte,
mentre Rosaura i Llusseta estan parlant, Rosaura demana a la seva cambrera si
fa mal color, i aquesta li respon No senyora, vost s vermeia de natural. I a
continuaci, Rosaura li diu que ara es vol cuidar una miqueta ms. A loriginal,
per, desprs de la resposta de Llusseta, continua i diu ma questo in Francia
non basterebbe. Col le donne per comparire hanno da adoperare il belletto.
I encara trobem dues intervencions ms de cadascuna delles que no
apareixen en la versi albertiana. La primera a lacte 1, escena 4, en el moment en
qu Rosaura i la seua cambrera discuteixen sobre les modes franceses femenines,
com del fet de maquillar-se.
Rosaura: Questo poi non lapproverei. Non vi so vedere una giusta
ragione.
Marionette: Parliamoci qui tra noi. Qual quella delle mode di noi altre
donne, che sia regolata dalla ragione? Forse il tagliarci i capelli, ne quali
una volta consisteva un pregio singolare per le donne? Il guardinfrante, che
ci rende diformi? Il tormento che diamo all nostra fronte per sradicare i
piccoli peli? Tremar di freddo dinverno, per la vanit di mostrare quello che
dovremmo tenere nascost? Eh tutte pazzie, signora padrona, tutte pazzie!
32Farem referncia a alguns exemples extrets de Cursach (2010: 19-22) que no justifica, per, lexclusi
en la traducci.

Rosaura: Basta; io non mi voglio fare riformatrice del secolo.

Marionette: Fate bene; si va dietro agle altri. Se vi rendeste singolare, forse
non sareste considerata.
Considerem que potser el nostre traductor no havia tradut aquest fragment
perqu desconeixia el significat del terme bellettarsi, que apareix unes lnies
ms amunt, com hem exposat, en la versi de Goldini, tractant-se duna paraula
italiana segurament noms usada per les dones. Aquesta paraula, segons hem
comprovat, no existeix avui en dia, per s que existia al Settecento, ja quetrobem
registrat el mot imbellettarsi en el Dizionario universale critico enciclopedico
della lingua italiana (Di Villanuova 1798: 277) amb un significat sinnim, en
catal, a maquillar-se. Segons comenten Rosaura i Marionette, a Frana les
dones es pintaven les galtes amb coloret per amagar el rostre blanquins que
tenien, en canvi, en les italianes aquesta moda francesa no hi predominava, ja que
aquestes eren ms obscures de pell, ms rosse, com b diu Marionette (Goldoni,
2004: 135).
La segona s a la inversa perqu Albert no elimina sin afegeix dos
parlaments dArlequn i un de Llusseta. Som a la sisena escena de lacte segon.
Milord ha estat introdut a ca la senyora Rosaura i Arlequn es dirigeix a Llusseta:
Arlequn, baix a Llusseta: Hermosa, aix va a la llarga. Conversem
tamb jo i vos, sin men vaig.
Llusseta: Aqu no, que los destorbarem. Anem dins sa cuina i alomenos
majudareu a fer el xicolati33. (va-sen)
Arlequn: Vamos, vamos; alomenos estar en es foc (va-sen)
Daquesta manera, comprovem que Albert no tradueix sin recrea de
loriginal amb la finalitat que la histria resulte molt ms prxima al
lector/espectador menorqu. El resultat obtingut s, val a dir-ho, ptim, i els
menorquins de lpoca degueren sentir com a prxima la versi albertiana.
33Fer xocolata devia estar molt de moda a la Menorca del XVIII, ja que sempre que els pretendents i/o
els criats daquests van a ca Rosaura a visitar-la s molt tpic veure com la beguda que sofereix per
cortesia s la xocolata.

c) El model de llengua: la llengua dAlbert

Com b ja hem esmentat en anterioritat, Albert no noms tradueix sin que
apropa al pblic maons la seua producci, realitzant alguns canvis entre
loriginal i la seua traducci, com el canvi del nom dalguns personatges i la
localitzaci de lobra entre daltres. Salord (1997: 26) apunta que aquest afany
alberti dacostar lacci al pblic maons provoca un inters particular en els
estudiosos de la seua obra ja que, daquesta manera, les seues traduccions
esdevenen un veritable document sociolgic, pinzellades de la vida menorquina
de principis del XIX.
Actualment comptem ja amb nombrosos estudis sobre la literatura
menorquina de finals del segle XVIII i comenaments del XIX, tanmateix, encara
en sn pocs els treballs que shan realitzat sobre les obres i la llengua de Vicen
Albert. Annamaria Gallina, Joan-Antoni Pons, Josefina Salord, Eullia Miralles,
Margarida Cursach, Rosa Bertran han sigut, en resum, alguns dels intellectuals
que han centrat part dels seus estudis en lobra del lletraferit menorqu, per la
menorquina Maite Salord ha sigut lestudiosa que, de moment, ms ha aprofundit
en lestudi de la seua llengua.
Seguidament, nosaltres farem una xicoteta anlisi de La viuda astuta
centrant-nos en el model de llengua que ha emprat el seu traductor. Per abans
farem esment de la tamb dubtosa autoria de la traducci dels entremesos atributs
a Albert, analitzada per Maite Salord (1992, 1997) i demostrada a travs dun
estudi aprofundit sobre aquestes peces. Salord (1992, 1997) analitza el context en
qu es duen a terme les traduccions dels entremesos, la producci literria de
lautor i el model de llengua emprat en els entremesos. Aix, La viuda i els
entremesos tenen en com, a banda del recurs a la nacionalitzaci emprat pel
traductor, els dubtes en latribuci de les versions catalanes. Pel que fa als
entremesos, els manuscrits, entre ells, Lamo y el criat en la casa dels vins
generosos, de 1816, no duen nom dautor o de copista, per lany 1977 Jordi
Carbonell (1977: 305)34 els va reconixer com a autgrafs de Vicen Albert,
34Cite a travs de Salord (1992: 204)

atribuci, segons el parer de Salord (1992: 204), totalment encertada, ja que la

lletra coincideix amb els altres manuscrits signats pel propi autor. A ms a ms,
un estudi detallat de la llengua daquests textos al qual nhem fet referncia
unes lnies ms amunt ens demostra que sn bastant unitaris, fet que ens servir
per reforar la idea dun nic copista (Salord 1992: 204). Ara b, Albert tamb
nhauria pogut ser el copista i prou, com ja hem remarcat ms amunt a propsit de
La viuda.
Si passem a centrar-nos en lestudi lingstic dels textos albertians,
dentrada, hem de tenir en compte que els intellectuals menorquins seguien sovint
les solucions gramaticals que proposava Antoni Febrer i Cardona en la seua
gramtica35. Com veurem, Albert empra, tant en La viuda astuta com en els
entremesos, algunes de les propostes ortogrfiques de Febrer i Cardona. Aix, en
les adaptacions albertianes de la primera etapa trobem, entre daltres, ls del
femen plural en -as, ls de lapstrof en el cas de ladaptaci que estudiem
trobem lusansa, doli, dolor i, pel que fa al tractament de les oclusives, la
geminaci de la consonant oclusiva dobbls, miserabblement, diabbles. El
manteniment del nexe ch a final de paraula s, per, una caracterstica albertiana
que divergeix del model lingstic proposat per Febrer, com esmenta Mila Segarra
(1985: 127): en La viuda astuta, per tant, trobem conech, estich, tampch. Tamb
s caracterstic de la llengua emprada en el manuscrit labsncia grfica de la
Fransa i laccentuaci, tal com la fem actualment: laccent agut el posem
damunt les vocals tancades i el greu, damunt les obertes.
Conv destacar tamb la presncia de la grafia -d- en els sufixos -edat, -idat,
prpia de la pronncia de lilla tranquilidat, autoridat, honestedat, seriedat, etc.
; laparici de la preposici amb amb la forma ab; el fenomen de desgeminaci
de la lateral palatal alucina, solicitar-ne, tranquilidat, tranquilisar, solicitat; el
desdoblament de la s sorda passos, Llusseta, el cas ms emblemtic, tot i que
de vegades aquest desdoblament vacilla, com en el cas de duquesa/duquessa; ls
no sistemtic de tan / tant i de quan / quant; laparici de la forma ont i la forma
sins per a indicar condicional o adversatives.
35La gramtica de Febrer,Principis generals de la llengua menorquina a modo daprendre a llegir,
parlar i escriure aquesta llengua, s de 1804.

Lalternana entre les formes estndards avui en dia i les diftongades dels
pronoms hi (hei), ho, (heu), com era habitual a lpoca, s una altra caracterstica
lingstica present en la manuscrit de La viuda. Seguidament, apareixen
aglutinades les formes pronominals dirly, deixiel, descomplaurel, no
saccentuen ni el verb esser Joan: Jo no desitjaria incomodar-la. Quina hora
deu esser? (acte2, escena2) ni la conjugaci ni pronom el interrogatiu perque, ja
que a Menorca sn agut i pla respectivament:
Rosaura: Per que?
Milord: Perquemagrada la llibertat
(acte primer, escena set)
Pel que fa a la morfologia, el manuscrit demostra que s la prpia dun
menorqu. Duna banda, quant a la flexi verbal, trobem la tpica desinncia zero
venj, cant, fuig, cui, parl; les persones 4 i 5 del verb dir amb la flexi del
present dindicatiu apareixen amb les formes deim, deis, de les quals, per
analogia, naixen creim, creis (del verb creure), veim, veis (del verb veure) i
esteim, esteis (del verb estar); seguidament, la flexi de les persones 1 i 3 del
present de subjuntiu i de la persona 2 de limperatiu amb les formes vlguia,
crquia, perdnia, tnguia, seguia, mania, fcia potser sn un tret caracterstic del
menorqu del segle XVIII i principis del XIX, ja que trobem manifestades
aquestes formes tant en la producci de Joan Ramis i Ramis, com per exemple en
el poema Mal de mascl36, com en la dAndreu Febrer i Cardona, amb lexemple
de Las Buclicas de Virglio (Febrer 1991); les formes verbals de segona
conjugaci es manifesten amb la desinncia rer de forma regular per analogia a
les formes verbals daquesta conjugaci seguides de pronoms, per tant, formes
com fer-te, banyar-me repercuteixen en vorer-te, jeurer-se, rebrer-lo, veurer-la,
admetrer-lo. Daltra banda, respecte a la morfologia nominal, salternen els
pronoms personals febles de forma plena me, te, se, nos, vos, se, amb els de
36SCRIPTA. DIALECTOLOGIA CATALANA, UNIVERSITAT DE BARCELONA (2011): Mal de mascl,
Barcelona, Institut dEstudis Catalans / Menorca, Institut dEstudis Menorquins. Disponible en lnia a
<http://www.scripta.ub.edu/scripta-online/scripta-menorquina/joan-ramis-mal-de-mascli>. [Consulta: 8
juny 2016].

forma reforada em, et, es, ens, vos, es, tot i que predomina la forma plena, i,
tamb salterna larticle salat, com es pot veure en els exemples (1) i (3), amb
larticle literari, com podem veure en lexemple (2), amb predomini de larticle
salat:
(1) Conde: Procura fer-te donar sa resposta (Acte 2, escena 5)
(2) Milord: Portam la resposta (Acte 2, escena 6)
(3) Espira: ses nits, que les passau a la finestra?(Acte 2, escena 14)
Ls dels pretrits compostos amb lauxiliar sser encara avui per avui
sestn a Mallorca i a Menorca, encara que, com apunta Veny (2002: 68) amb
una marcada nota de rusticitat. Trobem exemples com:
(1) Doctor: Per aix som vengut a ca teua (acte 2, escena 1)
(2) Rosaura: El meu pare s estat molt indiscret de donar-li a vost una tan
gran incomoditat i conduir-lo a mortificar-se amb la seua enfadosa
conversa (acte 2, escena 2)
(3) Conde (sol): Rosaura s quedada enfadada de mi (acte 2, escena 5).
(4) Rosaura: Spies, Llusseta, que el senyor Gabriel ss disgustat amb mi,
per haver jo parlat contra el matrimoni de la mia germana (acte 2, escena
13).
Un altre punt sobre el qual incidirem s sobre les construccions ms b
prpies de litali que no pas del catal, per que apareixen com a calcs de la
llengua de partida. Aix, en el manuscrit trobem expressions com no me dguia
de no (acte 1, escena 12) o no diria de no (acte 2, escena 9). Aquestes
expressions, ara per ara, en catal hi figurarien amb la conjunci que, enlloc de
amb la preposici de, caracterstica de litali. Per tant, la primera expressi
quedaria no me dguia que no i la segona, no diria que no.
Aquests trets que acabem denumerar poden transmetre que ens trobem
davant duna llengua tancada o arcaica, per realment ens trobem en una situaci
totalment contrria: la voluntat del traductor, s a dir, dAlbert, era fora
innovadora. A travs de lorigen divers del lxic que aquest intellectual emprava
en les seues traduccions, podem notar una voluntat de canvi. Per tant, en darrer

lloc, relacionarem la gran personalitat del dialecte balear i, en concret, del

menorqu, amb el lxic. Com ja sabem, el balear s el dialecte ms diferenciat
dins el mosaic lingstic catal pel seu isolament geogrfic (Veny 2002: 54).
Aquesta personalitat dialectal comena a enfortir-se sobretot durant els segles
XVIII i principis del XIX, perode en qu, com ja hem dit diverses vegades, lilla
de Menorca passa a mans dels anglesos i dels francesos37. Del 1713 al 1802:
seixanta sis anys sn suficients perqu la llengua menorquina mostre la influncia
daquestes colonitzacions. Durant el segle XVIII lilla era, com tamb ja hem dit
abans, una crulla de cultures (Paredes 1999: 79) i, per tant, tamb, una crulla
lingstica: la llengua de lilla es veu directament influenciada per una notria
quantitat de lxic for, provinent dels pasos colonitzadors (Anglaterra i Frana),
dels pasos inscrits en la moda del Gran Tour (Itlia) i del territori ve (lEspanya
dels Borbons), daquest ltim a causa de les constants intrusions, sobretot, a partir
del 1792, any en qu els espanyols ocupen lilla. La viuda astuta, escrita en el
1818, es troba directament dins aquest context multicultural, per tant, cal destacar
la presncia abundant de castellanismes, anglicismes, francesismes i italianismes
en aquesta obra.
En la traducci albertiana trobem anglicismes com born o punx (acte 3,
escena 9 i escena 10 respectivament), italianismes com bravo (acte 1, escena 1) i
un bon grapat de gallicismes com aubergista, madamuaseles, degajat o engajada,
entre daltres:
(1) Conde: Aquest aubergista nos ha donat, per cert, un bon
sopar (acte 1, escena 1).
(2) Monsieur Le Bleau: Semblava una francesa, tenia tota la
vivesa de les Mademuaseles de Frana (acte 1, escena 1).
(3) Monsieur Le Bleau: Deurs seguir el gust de la nostra
naci, dret, degajat, espiritus, prompte (acte 2, escena 4).
(4) Rosaura: Per jo crec que Rosaura est ja engajada amb
altre (acte 3, escena 19).

37Vegeu Ferrando & Nicols (2011: 267)

Per sobretot, el lxic for que ms predomina sn els castellanismes; nest

replet: modo, donya, fiera, alcansar, cuidado, adis, quiss, ditxosa, gosaria, a lo
menos, demasiada, adorno, heraldo, enfado, decoro, tonto, alaca, lograr, alivia,
melancolia, anyadit, olvidava, robo, disfrutar, diosa ... Aquesta notable presncia
de castellanismes sesdev per raons histriques i, possiblement, a causa de la
colonitzaci espanyola del 1792 per, sobretot, a la incorporaci de Menorca a la
Corona espanyola dels Borbons, en qu la llengua oficial pass a ser el castell, a
partir de lany 1802 (Ferrando & Nicols 2011: 301). Com es pot comprovar,
molts dels castellanismes estan inclosos en el Diccionari de Febrer (Febrer 2001),
com per exemple raio, senyal que la castellanitzaci en aquell moment seria forta.
No obstant aquesta abundant presncia de castellanismes, tamb podem trobar un
bon nombre de dialectalismes, com per exemple xicolati, enamimorat, allota,
prest, homo, aigu, entre daltres.
Daltra banda, la presncia dun lxic tan variat lingsticament, bviament,
anava lligada al fet que model de llengua estava molt influt per les principals
llenges de cultura, per aix, aquest lxic s el resultat del contacte del menorqu
amb el castell, el francs, langls i litali. No obstant aix, Cursach (2010: 24)
apunta que, en molts casos, es tractava de cultismes que els autors pretenien
incorporar a la llengua, per tant, ls de barbarismes restaria justificat duna o
daltra manera, aix, el gran ventall de castellanismes que trobem en La viuda no
sn ms que un senyal que ens trobem davant una llengua prenormativa i que, a
ms a ms, estava convivint contemporniament en altres llenges germanes. I tot
i que aquesta gran abundncia de lxic dorigen castell ens faa pensar que el
menorqu s un dialecte molt contaminat, Veny (2002: 69) apunta que el balear s
un dels dialectes que aleshores, com tamb avui per avui, resta ms impermeable
a la castellanitzaci.
Per concloure, volem fer notar que, tot i els dubtes en latribuci de lobra
que resulten del fet que el manuscrit de la traducci de La viuda duga el nom del
seu versionador ratllat en la portada, hi ha una srie de dades (context, autor,
producci daquest, etc.) que ens inclinen a confirmar que s dAlbert. Daltra
banda, el costum dadaptar nacionalitzant i el model de llengua ens condueixen
tamb en aquesta direcci. La viuda s una mostra ms de continutat de la

Menorca illustrada entre els segles XVIII i XIX, permet afirmar la clara
embranzida que va dur a terme Vicen Albert amb les seues traduccions que a
banda dacostar-nos el teatre que predominava a Europa, reflecteixen la riquesa
lingstica del menorqu escrit (i segurament tamb, parlat).

III.

CONCLUSIONS

Desprs dhaver pogut dur a terme els objectius que ens havem formulat
prviament en la introducci, hem arribat a diverses conclusions.
En primer lloc, el paper de la traducci en la nostra literatura durant els
segles XVIII i XIX va ser cabdal. Mitjanant aquest procs interlingstic
pogurem accedir al coneixement daltres cultures europees i adoptar o imitar els
corrents culturals que estaven de moda en els altres pasos, com Frana o Itlia.
Pel que fa a aquest Treball de Final de Grau, analitzant la recepci de Carlo
Goldoni al territori catalanoparlant ens hem adonat que, malauradament, a ledat
moderna noms es van fer traduccions al catal en territori menorqu, ja que a
Catalunya i al Pas Valenci lobra daquest dramaturg veneci es coneixia i es
representava en llengua original o en castell durant aquest perode. Aix, conv
destacar que a la ciutat de Valncia, lany 1761, trobem la primera traducci de
lobra goldoniana al castell, La novia persiana. Per tant, hem arribat a la
conclusi que lilla de Menorca, per la seua posici allada i per les seues
condicions poltiques particulars fins el 1802 havia estat en mans angleses i
franceses i sels havia respectat la llengua menorquina durant el pas daquests
dos segles, aquesta illa va representar la reafirmaci cultural de tota la producci
conreada i del prestigi assolit pels nostres lletraferits anteriorment, en els segles
precedents, grcies a Vicen Albert i als membres de la Societat Maonesa que
apostaren per una embranzida i un dinamisme cultural.
En segon lloc, ens hem acostat una mica ms a lautoria de la traducci que
analitzem. Pocs estudiosos han mostrat cap mena de dubte respecte latribuci de
La viuda astuta a Vicen Albert. Tanmateix s un fet sobre el qual, des dun
principi, shauria de dubtar obligatriament, si comencem la lectura del manuscrit
per la portada. Tot funciona fins que, a meitat del text daquesta portada veiem
que el nom del traductor est ratllat de tal manera que no podem llegir el seu nom.
Vicen Albert va morir lany 1859 i no sha trobat cap referncia, cap anotaci
perduda entre els seus papers que indiqus que aquesta obra hagus estat escrita
per ell mateix o per un altre traductor. Lesmentada circumstncia ens ha dut a
analitzar el context cultural de Menorca durant el perode, la producci global

dAlbert i el model de traducci i de llengua en La viuda, per tal de poder

establir-ne lautoria. La nostra recerca ha sigut bibliogrfica per hem volgut anar
ms enll: qestionar-nos les afirmacions dels historiadors de la literatura i
ampliar-les fins on ha estat possible, anant sempre al text des de la traducci. Hem
arribat a la conclusi que shauria de realitzar un estudi aprofundit sobre els
manuscrits, la grafia daquests i la llengua dels manuscrits annims atributs a
Albert i la llengua dels manuscrits que reporten la signatura V. A i V per podem
afirmar aquesta atribuci autgrafa al 100%, per que tot apunta en aquesta
direcci.
Desprs dhaver confrontat els estudis de Maite Salord (1992 i 1997)
dedicats tan sols als entremesos albertians el treball de Margarida Cursach
(2010) i lestudi que nosaltres hem dut a terme, hem arribat a la conclusi que
probablement La viuda astuta prov de la m de Vicen Albert, ja que es pensa
que la m que va escriure aquesta traducci va ser la mateixa que havia tradut
Demofoonte, Don Pere de iquiac i Pamela amb la signatura V. A. i V a la
portada. De totes maneres, com ja hem esmentat, per corroborar la tesi que
exposem, shauria de dur a terme un estudi aprofundit sobre la llengua de les
traduccions que van signades amb les sigles V. A i V. Per tant, resten pendents
diverses futures lnies dinvestigaci: duna banda, seria convenient realitzar
estudi aprofundit sobre la llengua de les obres que reporten la firma V. A. i V i
daltra, comparar els resultats de lestudi amb el model de llengua dels entremesos
i amb el de La viuda astuta, per poder constatar que la llengua dels textos
analitzats s bastant unitria i, aix, demostrar que si les sigles V. A. i V fan
referncia a Vicen Albert i Vidal i que va ser aquest mateix intellectual qui va
traduir La viuda astuta i que segurament, pels motius que ja hem exposat en el
punt 3.1.1 b), va ratllar o li van ratllar la seua signatura al manuscrit.

IV.

ANNEX

1. PORTADA DEL MANUSCRIT DALBERT

V.

BIBLIOGRAFIA

ALBERT, Vicen (1997), Entremesos (I), a cura de Maite Salord i Ripoll,

Menorca, Institut Menorqu dEstudis.
ALBERT, Vicen (2010), La viuda astuta, introducci i edici a cura de Margarida
Cursach, Ma, Institut Menorqu dEstudis (Capcer, 23).
BELLINA, Anna Laura (2010), Il Settecento: dallArcadia al Neoclassicismo,
Scuola.

Treccani.

Disponible

en

lnia

a<http://www.treccani.it/scuola/dossier/2010/Librettistica/3_bellina_700.ht
ml>. [Consulta: 7 gener 2016]
BERTRAN, Rosa (2010), La primera traducci goldoniana al catal: La viuda
astuta de Vicen Albert i Vidal. Manuscrit, traducci i context, tesi doctoral,
Universitat de Girona.
BIOSCHI, Franco; DI GIROLAMO, Costanzo (1997), Manuale di letteratura
italiana, 3, Torino, Bollati Boringhieri.
CALDERONE, Antonietta (1997), Carlo Goldoni: la comedia y el drama jocoso.
Primera parte: la comedia, dins Lafarga, Francisco (ed.), El teatro europeo
en la Espaa del siglo XVIII, Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, p.
139-181.
CANTERO, Vctor (2002), El oficio del censor en nuestra historia literaria (siglos
XVII-XIX: estudio y consideracin de la censura en la Espaa
deciminnica, Letras de Deusto, n. 96, v. 32, p. 63-89.
CARBONELL, Jordi (1964), El perode menorqu de la literatura catalana, El
llibre de tothom, Barcelona, Alcides, p. 159-163.
CURSACH, Margarida (2010), Vicen Albert i Vidal: traductor/recreador de La
vedova scaltra de Goldoni, dins Albert, Vicen: La viuda astuta, Ma,
Institut Menorqu dEstudis, p. 11-28.
DI VILLANUOVA, Francesco Alberti (1798), Dizionario universale critico
enciclopedico della lingua italiana, 3, Lucca, Dalle stamperie di Domenico
Marescandoli.
FBREGAS, Bernat (1878), Biblioteca de escritores menorquines, Ciutadella,
Establecimiento tipogrfico de Salvador Fbregas.

FEBRER, Antoni (1991), Las Buclicas de Virgilio traduhdas en Menorqu ab el

tcsto al costad, ed. facsimilar a cura de Maria Paredes, Barcelona,
Publicacions de lAbadia de Montserrat.
FEBRER, Antoni (2001), Diccionari menorqu-espanyol-francs-llat, Barcelona,
Institut dEstudis Catalans.
FERRANDO, Antoni; NICOLS, Miquel (2011), Histria de la llengua catalana,
Barcelona, UOC.
FONTCUBERTA, Judit (2005), Molire a Catalunya: la recepci del dramaturg al
primer ter del segle XX, Barcelona, Publicacions de lAbadia de
Montserrat.
GALLINA, Annamaria (1960), Goldoni in Catalogna, Studi Goldoniani. v. II, p.
277-290.
GIBELLINI, Pietro (2007), Introduzione, dins Goldoni, Carlo, I capolavori,
Milano, Arnoldo Mondadori Editore, p . V-XLIII.
GOETHE, Johann Wolfgang (2013): Viaggio in Italia, Milano, Arnoldo Mondadori
Editore.
GOLDONI, Carlo (1750), Prefazione dellautore alla prima raccolta delle
commedie, Opere, 1, Venezia, Bettinelli, p. 761-774.
GOLDONI, Carlo (2004), La vedova scaltra, a cura di Laura Sannia Now,
Venezia, Marsilio.
GOLDONI, Carlo (2011), I capolavori, con uno saggio di Luigi Pirandello, Milano,
Arnoldo Mondatori Editore.
HERNNDEZ, Francesc (2001), La pera italiana en la ciudad de Mahn, Institut
Menorqu dEstudis (ed.), El Teatre Principal i lpera a Ma, Menorca,
Ajuntament de Ma, p. 75-190.
HERNNDEZ, Francesc (1921), Una sociedad de cultura establecida en Mahn
durante la segunda mitad del s. XVIII,Revista de Menorca, XVI, 12, p.
353-394.
LAFARGA, Francisco (1990), Introduccin, Ramn de la Cruz, Sainetes,
Madrid, Ctedra, p. 9-55.
MIRALLES, Eullia (2007a), Vicen Albert, traductor de Metastasio, Mites
clssics en la literatura catalana moderna i contempornia, Barcelona,

Publicacions / Edicions de la Universitat de Barcelona . Disponible en lnia

a

<http://www.ub.edu/acr/wp-

content/uploads/2012/09/mites_emiralles.pdf>.

[Consulta:

desembre

2015]
MIRALLES, Eullia (2007b), Joan Ramis i Ramis. LArminda, a cura de Vicent
Melchor i Pep Valsalobre. Bellcaire dEmpord, Edicions Vitella, Arxiu de
Textos Catalans Antics, n. 26, p. 881-884.
MIRALLES, Eullia (2008), Bonaventura Ques, traductor de Metastasio, La
Catalogna in Europa, lEuropa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni,
Vencia,

AISC.

Disponible

en

<http://www.filmod.unina.it/aisc/attive/Miralles.pdf>.

lnia

[Consulta:

novembre 2015].
MIRALLES, Eullia (2012), Las traducciones catalanas en el siglo XVIII y el
primer tercio del XIX, Dieciocho XVIII. Hispanic Enlightenment, v. 35, n.
1, p. 125-136.
ORTOLANI, Giuseppe (1933), GOLDONI, Carlo, Enciclopedia Italiana
Treccani.

Dispobinle

en

lnia

<http://www.treccani.it/enciclopedia/enciclopedia-italiana_(EnciclopediaItaliana)/>. [Consulta: 20 abril 2016].

PAREDES, Maria (1999), Traductors i traduccions a la Menorca illustrada, dins
Lafarga, Francisco (ed.), La traduccin en Espaa (1750-1830). Lengua,
literatura, cultura, Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida,p. 70-89.
POMPEATI, Arturo (1934), METASTASIO, Pietro, Enciclopedia italiana
Treccani. Disponible en lnia a<http://www.treccani.it/enciclopedia/pietrometastasio_(Enciclopedia-Italiana)/>. [Consulta: 10 gener 2016].
PONS, Antoni-Joan (1984), Vicen Albert i Vidal, traductor menorqu del segle
XIX, Els Marges, n. 31, p. 107-114.
PONS, Antoni-Joan; SALORD, Josefina (1985), Introducci, Ramis, Joan, Joan
Ramis i Vicen Albert: La Alonsiada, Ma, Consell Insular de Menorca.
PONS, Antoni-Joan; SALORD, Josefina (1991), Registre de la Sociedat Maonesa,
Ma, Institut Menorqu dEstudis.

PONS, Antoni-Joan; SALORD, Josefina (1991), Prleg, dins Registre de la

Sociedat Maonesa, Ma, Institut Menorqu dEstudis, p. 9-27.
RIQUER, Mart de; COMAS, Antoni; MOLAS, Joaquim (ed.) (1964-1988), Histria
de la literatura catalana, v. 5, Barcelona, Ariel.
RIVAS, Ascensin (1997), La accin de la censura en siete dramas del siglo
XIX, Anuario de Estudios Filolgicos, Salamanca, Universidad de
Salamanca, p. 391-408.
RODRGUEZ, Juana Ins (1997), Las obras de Carlo Goldoni en Espaa (17501800), tesi doctoral, Universitat de Valncia.
SALA, Josep Maria (2010), El teatro, entre el primer y el segundo siglo XVIII,
dins Egido, Aurora; Laplana, Jos Enrique (eds.), La luz de la razn.
Literatura y Cultura del siglo XVIII. A la memria de Ernest Lluch,
Saragossa, IFC, p. 97-120.
SALORD, Josefina (1987), La Renaixena a Menorca: una histria (gaireb)
impossible, Randa, Cultura i histria a Menorca, n. 21, p. 137-149.
SALORD Josefina; SALORD, Maite (2001), Les traduccions teatrals dels illustrats
menorquins: una recreaci de modernitat, dins Rossich, Albert; Serr
Antoni; Valsalobre, Pep (eds.),El teatre catal dels orgens al segle XVIII,
Kassel, Reinchenberger, p. 409-417.
SALORD, Maite (1992), Els entremesos traduts per Vicen Albert: recreaci
literria i incorporaci de la realitat menorquina, dins Estudis de llengua i
literatura catalanes, XXIV (=Miscellnia Jordi Carbonell), Barcelona,
Publicacions de lAbadia de Montserrat, p. 201-214.
SALORD, Maite (1997), Vicen Albert i Vidal: la traducci com a exercici de
(re)creaci literria, dins Albert, Vicen, Els entremesos, Ma, Institut
Menorqu dEstudis, p. 7-31.
SANNIA, Laura (2004), Introduzione dins Goldoni, Carlo, La vedova scaltra,
Venezia, Marsilio, p. 11-41.
SANSANO, Gabriel (2010), Formes de teatre breu al Pas Valenci en el segle
XVIII, dins Miralles, Eullia (ed.), Del Cinccents al Setcents. Tres-cents
anys de literatura catalana, Bellcaire dEmpord, Edicions Vitella, p. 263291.

SCUOLA (2013), Goldoni e la riforma del teatro, Scuola. Treccani. Disponible

en

lnia

<http://www.treccani.it/scuola/lezioni/lingua_e_letteratura/goldoni.html>.
[Consulta: 15 febrer 2016].
SBRILLI, Antonella (2006), Neoclassicismo, Enciclopedia dei ragazzi. Treccani.
Disponible

en

lnia

<http://www.treccani.it/enciclopedia/neoclassicismo_(Enciclopedia-deiragazzi)/>. [Consulta: 7 gener 2016].

SOLERVICENS, Josep (2004), Traducciones catalanas en la edad moderna, dins
Lafarga, Francisco; Pegenaute, Luis (eds.), Historia de la traduccin en
Espaa, Salamanca, Ambos Mundos, p. 650-661.
ZABALA, Arturo (1960), La pera en la vida teatral valenciana del siglo
XVIII,Valncia, Institucin Alfonso el Magnnimo, Diputacin provincial de
Valencia.
ZUBER, Roger; CUNIN, Micheline (1990), Le Classicisme, Pars, Arthaud.