Cabàs I Llegona

CABÀS I LLEGONA
Biblioteca Bàsica “El Pixaví”. Magdalena 2.010

Número 22
Números publicats:
1. 1.990 Receptari de cuina

2. 1.991 Cançons pixavinenques de marxa
3. 1.992 Roba tradicional de dona
4. 1.993 Jocs populars
5. 1.994 Farmaciola fàcil
6. 1.995 Roba tradicional d’home
7. 1.996 Balls i danses a Castelló
8. 1.996 Una casa al carrer Cassola
9. 1.997 Fauna marjalenca
10. 1.998 Casos i coses de Castelló
11. 1.999 Instruments populars
12. 2.000 Cura sana
13. 2.001 A vista de Pixaví
14. 2.002 Parlem de la pela
15. 2.003 Xuclar-se els dits
16. 2.004 El test de Rotllocanyeswsky
17. 2.005 Pim, pam, pum, coets.
18. 2.006 Anem, anem
19. 2.007 Biblioteca bàsica: recull C.D.
20. 2.008 Una vegada hi havia
21. 2.009 ¡ Arrop i talladeteeees!
22. 2.010 Cabàs i llegona
Entreu i llegiu 7
Terra 9
De la terra i l’aigua 11
Ecologia i reciclatge a l’agricultura 19
Refranys de la terra 23
Les sèquies, font de vida i cultura 25
Reglament del Sindicat i Jurat de recs 33
Refranys del temps 39
Reflexions sobre la formació de la barria- 41

da de la Trinitat
Sant Roc de Canet: Aiguamolls i desseca- 47
ció
Llaurador 51
Parlant amb Juan Agost 53
De brosses i males herbes 57
Refranys del llaurador 61
Cànem gentil, sembrat a març, eixit a l’a- 63

bril
El somni del Mercader 69
Refranys del treball del llaurador 73
El conreu de l’arròs 75
Albada 83
Els rols de cadascú en la societat rural 85
Treball en família 93
Capvespre 95
Jugant jugant 97
Per si ho volieu saber 101

AUTORS DELS TEXTS Consten a cada text
INFORMANTS Venen marcats en negreta al text
CRÈDITS FOTOGRÀFICS Arxiu fotogràfic de Museu de Belles
Arts.
Museu d’Etnologia
Col·lecció Pepe Prades, Vicent Serra,
Agustín Agost., Pasqual Mercé. Ri-
bes Pla
Memòria Gràfica de Castelló– LE-
VANTE. Història gràfica de la Pro-
vincia—MEDITERRÀNEO
CRÈDITS DIBUIXOS Diccionari Català, Valencià, Balear.
Alcover
ESCANEIG I RETOCS Josep Antoni Pradells
DE FOTOS I GRÀFICS Joan Andrés
MAQUETACIÓ Joan Andrés

DISSENY PORTADA Lluís Olucha
IMPRESSIÓ Ximo Beltran
COORDINACIÓ Paquita Roca

COLLA “EL PIXAVÍ” MAGDALENA DE 2010
5
6
Una vegada més, i ja en van moltes, em pose davant l’ordi-

nador per enllestir un nou llibre de la Colla el Pixaví. És una
tradició (alguns dirien que de segles, jo simplement dic que del
mil·leni passat) que quan arriba gener m’agafen les curruixes
per acabar a temps el que any rere any poseu en les meues
mans per tal de no defraudar la vostra confiança (m’ha eixit
rodó ¿a que si?)
Aquest any anem a parlar de la llaurança.
Hi ha tant que dir.... tants records que molts encara guardem
de la nostra infantesa quan el llaurador era llaurador, la terra
amiga i la feina de cada dia un quefer que res tenia a veure
amb el folklore ni l’enyorança.
De segur que no serà l’última vegada que enllestim el tema
perquè la saviesa que reunim entre tots els membres de la colla
i els nostres familiars és tanta i tan profunda que caldria una
enciclopèdia per comprendre-la tota.
Com sempre, no pretenem fer un tractat sobre cap tema,
d’això ja hi ha hagut i hi ha estudiosos que publiquen llibres i
treballs.
Simplement volem compartir el que sabem, les nostres vi-
vències, el que ens han contat i el que recordem. Afegir a la
pastera de la memòria col·lectiva tots eixos aspectes de la vida
d’un Castelló encara proper en el temps però llunyà en la for-
ma de viure, per tal que no es queden en l’oblit.
I així l’estol de nets i nebots i els nous membres joves del
Pixaví recordaran amb nosaltres i aprendran de primera mà el
que és el tresor patrimonial en memòria col·lectiva de la Colla.
No oblideu el què es va decidir en l’assemblea del dia 28 de
desembre: som socis fundadors, i la MIES JUNTA, Consell
d’ancians .
Paqui Roca
7
8
TERRA
Terra fèrtil, terra fina,
baixada de les muntanyes,
que guardes en les entranyes
la flor de la tarongina.
En la costa llevantina
on abans eren marjals,
t’has vertit en horts pairals,
i eres dura i eres forta
i el fruit del teu ventre porta
treball de corbella i falç.
Vicent P. Serra
9
10
Vicent Queral Gozalbo

Es diu que cap al 7500 a. C. els homes deixaren de ser recol·lectors, per
tirar-li mà als rius i fer-se sedentaris, en adonar-se que a la terra fèrtil, fent
una cosa tan senzilla com regar-la amb aigua, les plantes creixien més i do-
naven més fruits, assegurant-los l’aliment i moltes millores de tot tipus. És
en eixe moment quan va començar la lluita per dominar els rius, ja que per-
metien gaudir dels avantatges que tots ja sabem i que van representar un
gran canvi. En l’actual territori valencià aquest canvi, és a dir, el pas de
societats caçadores-recol·lectores a societats sedentàries basades en una
economia agrícola i ramadera, es va produir cap a 5600 a. C. Pel que fa a
les comarques de Castelló, tot i que les referències són encara escasses, hi
ha jaciments com la Cova Fosca a Ares, Can Ballester a la Vall d’Uixó o la
Cova de la Seda a Castelló.
Tots estos avanços no hagueren sigut possibles sense el control i ús dels
recursos hídrics, especialment els provinents dels rius. Amb el pas del
temps, ibers, romans i àrabs també se n’aprofitaren per extreure els màxims
rendiments a les terres. A partir d’eixe moment les restes de construccions
hidràuliques en Castelló són abundants.
Però, quina és la procedència de l’aigua de reg del nostre terme?
A la província de Castelló, la configuració dels plecs muntanyencs té
dues direccions: de Castelló cap al nord van paral·lels a la mar, i les avingu-
des de fortes pluges han format les rambles que baixen cap al sud, i acaben
desembocant al riu Millars tot alimentant abans el pantà de Maria Cristina.
Entre les rambles i el terme de Castelló i fins a les costes de la Pobla hi
ha una petita conca que dóna vida al riu Sec, que sol dur un poc d’aigua
fins un engolidor que hi ha baix de Borriol (que sols és desbordat quan
venen grans riuades) i que contínuament alimenta el nostre aqüífer.
Dic açò perquè ens fem a la idea que les úniques aportacions d’aigua
superficial per al reg de les zones mitjanes i baixes no venen per ací sinó
per la part sud del nostre terme i concretament del riu Millars que, naix al
veí Aragó i arreplega les aigües de l’Espadà, es desviat des del pantanet de
Santa Quitèria i per la Sèquia Major, alhora que travessa el terme d’Almas-
sora, ens entra al nostre terme per la partida de Fadrell .
Del pantà de Maria Cristina ens ve l’aigua que baixa per l’anomenat
canal del pantà, situat a la part més alta del terme, regant pel mig de re-
guers fins a la Sèquia Major. També de les Fonts de la Reina brolla abun-
dant aigua que s’aprofita per regar les zones més baixes (i abans l’arròs) de
11
la qual cal dir que és de menor qualitat agronòmica.

El terme de Castelló, des del punt de vista de l’aprofitament de l’aigua,
té quatre tipus de terrenys: regadiu, aiguamoll, secà i muntanya.
REGADIU
Des dels ibers, romans, àrabs i fins avui, totes les cultures han tractat
d’aprofitar les aigües del riu Millars mitjançant totes les tècniques al seu
abast per tal de remuntar les seues aigües i fer-les arribar per una gran sè-
quia a tots els racons de la Plana.
L'aigua del Millars és administrada per la Junta de Aguas de la Plana i a
nivell local pel Sindicat de Recs de Castelló. Cap al nostre terme, com a-
bans he dit, ens entra des d’Almassora reptant per tal de mantenir el nivell
la Sèquia Major que travessa les partides de Fadrell, Censal, Castelló capi-
tal (actualment s’ha desviat per la ronda Est), Ramell, Canet, Cap i Molí de
la Font de la Reina, el punt on acaba morint.
J.B PORCAR. Drecera del Molí; 1936

També les sèquies de Valero i Almalafa, que són derivacions de la Sè-
quia Major, ajuden a conduir el cabdal necessari per regar les partides de
Baix de Fadrell i Censal, mitjançant unes sèquies anomenades files: les de
Villamargo, Almalafa, Gumbau, Sotarrani, Rafalafena, Taxida, la Plana,
Ramell i Travessera, pel fet que tenen la corrent al seu favor.
El desnivell de les files s’aprofitava per fer rodar diversos molins, en
algun moment fins a catorze.
Es regava de dia i per la nit. En èpoques de sequera es van perforar pous
de caixa pels voltants de la Sèquia Major. Aquesta des de Castelló, concre-
tament en la plaça de Maria Agustina, es desvia per tal de remuntar-la més,
i per la sèquia de Coscollosa per regar esta partida. Finalment quan es va
12
construir el pantanet on abans estava l’assut de Santa Quitèria, totes les par-
tides van poder regar de dia i les de la Travessera i Brunella que no tenien
dret d’aigües (més que de sobres) van passar a la categoria de regadiu. Va
ser a la sequera de 1994 quan la Junta d’Aigües de la Plana va perforar
pous al costat de la Sèquia Major per tal de cobrir les necessitats,
Des del principi, el terme de Fadrell conservava molts drets o privilegis
per ser els pioners en el reg i entre ells el de regar sempre de dia.
Agronòmicament estes són bones terres amb un contingut acceptable de
matèria orgànica, un poc calcàries però equilibrades en general, són poc
pedregoses, tenen bona profunditat i absència de roca, (excepte el Secanet
de Fadrell). La textura és franca-argilosa a tot arreu a excepció de les vore-
res del riu Sec on és terra de vora riu.
Ací es pot plantar pràcticament de tot. El que tenim avui són principal-
ment cítrics però
també fruiters,
verdures, cereals,
farratge i última-
ment arbres tropi-
cals i exòtics a les
alqueries o vil·les.
Dalt de la Sè-
quia Major, les
partides de Bena-
dressa, Estepar,
Marrada, Bovalar
i Magdalena, a-
bans de construir
el Pantà de Maria
Cristina eren de
secà, però a les
darreries del segle MALACAT treballant per traure terres noves.
XIX va començar
el cultiu dels tarongers. Les garroferes van ser arrencades i el terreny trans-
format per tal d’adaptar-lo a este cultiu. Les zones més properes al Pantà
eren regades pel canal del mateix nom, el qual va ser allargat fins al barranc
de la Magdalena, essent la Comunitat de Regants del Pantà de Maria Cristi-
na la que compta amb la propietat i administració d’estes aigües.
A la Magdalena (i part de Benadressa principalment) per poder disposar
d’aigua, els llauradors es van agrupar creant societats de regs per tal de per-
forar fins treure aigua subterrània. En canvi, a les partides de Benadressa,
Estepar i Bovalar fins el barranc de la Magdalena arribava l’aigua del pantà
pel canal que la Comunitat de Regants del Pantà de Maria Cristina aconse-
13
gueix, bé del mateix pantà, bé del riu Millars, o fins i tot mitjançant la com-
pra d’aigua a societats de recs en les èpoques de sequera.
Actualment, a la partida la Magdalena, la plantació massiva de tarongers
amb la sobreexplotació de l’aqüífer i la irregularitat de les pluges, amb se-
queres incloses (com la de 1994) han facilitat la intrusió d’aigua marina
amb la salinització dels pous .
La Comunitat de Regants del Pantà de Maria Cristina es va oferir a do-
nar la solució mitjançant l’extensió d’una canonada des del barranc de la
Magdalena fins entrar al terme de Benicàssim, l’emmagatcematge de l’ai-
gua en dues grans basses reguladores, des de les quals subministra aigua del
riu Millars a les societats, i estes amb potents bombes la impulsen per tal de
poder regar per degoteig.
Construcció del Pantà de Maria Cristina (1925)
Des del punt de vista agronòmic, generalment les terres de Benadressa,

Estepar, Marrada i part del Bovalar, són terres roges amb poca calç i mitja-
na quantitat de matèria orgànica, alguna pedra solta així com roques, en
canvi, part del Bovalar i la Magdalena, son calcàries, amb molta pedra sol-
ta, poca matèria orgànica i molta roca. Però estes terres pobres tenen un
clima molt càlid i la seua fruita és valorada per la precocitat i la seguretat
de no patir gelades.
AIGUAMOLL
EL “CUADRO”
Les terres del costat de la mar es poden dividir en les que es reguen mit-
14
jançant els brolladors de la Font de la Reina, els pous d'Antrilles, Brunella i

la Plana que són propietat de la Comunidad de Regantes del Coto Arrocero
i els que pel seu nivell tenen la capa freàtica molt alta: són les marjals.
Quan es va construir el port de Castelló, les corrents marines van produ-
ir dues incidències: per una banda del Grau cap al terme de Benicàssim s’a-
cumulava sorra que augmentava la platja, però cap al terme d'Almassora la
mar s’engolia la terra, donant-se el cas de desaparèixer algunes terres i les
seues alqueries, i per l’altra quan la mar es posava farruca, envaïa terres
endins i acabava per salinitzar la terra, la qual cosa produïa seriosos reves-
sos, el que s’anomenava plenes d’aigua salada. La construcció de la carre-
tera del Grau a Benicàssim i el mur del Serrallo van evitar estes tragèdies.
Com hem dit, el contingut en sals minerals de l’aigua de les Fonts de la
Reina és prou elevada, però servia perfectament per al cultiu de l’arròs que,
mitjançant les sèquies de l’Obra, Senillar i Travessera, embassaven els
camps de les partides de la Font, Bovar, Molinera, Senillar, Travessera, la
Plana i fins al lluent. La Fileta, Brunella i la Plana eren ajudades pels pous
que ací a poca profunditat treien molta aigua d’escassa qualitat.
Abans de la segada, altres canals buidaven les aigües dels camps a tra-
vés d’unes bombes que la impulsaven a la mar, i d’esta manera permetien
que el cultiu de l’arròs fóra rendible i que benificiara tant com ho ha fet els
propietaris i haja donat tants jornals als treballadors.
Per interessos turístics i urbanístics, així com la difícil mecanització del
cultiu de l’arròs, es va dessecar esta zona mitjançant tubs de drenatge que
per unes instal·lacions de bombeig aboquen l’aigua naixent a la mar.
En sanejar-se les humitats i desaparèixer l'arròs, es van conrear melons,
carxofes, farratge, soja, panís i ordi, alhora que es va començar a vendre
parcel·les per construir vil·les, que estan assentades sobre una petita capa de
roca tova. Estes terres són riquíssimes en matèria orgànica, degut als seni-
15
llars que al llarg dels anys han anat podrint-se.
MARJALS
Les partides de la Brunella, Mota, Fileta, part de la Plana, Entrilles, Ca-
talana, Patos, Borrasa i Vinatxell, que són les situades entre la mar i el rega-
diu, estan plenes d’ullals, que les feien impossibles de conrear. La solució
va vindre de la mà d’unes enormes sèquies i de l’aprofitament del seu fang
per fer alçar el terreny i fer-les conreables. A les parts més altes, on no hi
havia sèquies, es regava mitjançant sínies, perquè l'aigua estava molt alta,
així, també quan al ple de l’estiu calia regar, es feia mitjançant la taona i,
de forma més moderna, amb xicotetes moto-bombes.
També cal ressaltar que al mur del Serrallo, per tal de permetre la evacu-
ació de les aigües procedents dels ullals i al mateix temps per tal que quan
la mar està alta i que no entre aigua salada cap a les marjals, es barra el pas
amb les paraes loques.
Cal dir que la qualitat de l’aigua de la zona compresa entre el Grau i el
terme d'Almassora és molt bona, la terra és molt fèrtil i equilibrada, manté
una humitat òptima de la capa conreable per efecte de la capilaritat. És la
més esponjosa de tot el terme i la seva textura, per la gran quantitat de ma-
tèria orgànica que conté, és excel·lent, per tant es poden fer tot tipus de con-
reus, tenint com a factor limitant la climatologia, ja que l’hivern és prou
gelat. Així trobem verdures de tota mena, moniatos, creïlles, cotó, farratge,
llegums, algun taronger, mentre a les vores de les sèquies, es planten xops
que serveixen per fer cabirons.
Les marjals, no obstant, compten amb un inconvenient molt seriós:
l’augment del nivell de les aigües o plenes que tenen lloc principalment a
les tardors plujoses, les conseqüències negatives de les quals ja les conei-
xem tots.
SECÀ
Ací es plantaven arbres que s’adaptaven a esta circumstància, com eren
les garroferes, oliveres, figueres i vinyes. Queda molt poc de secà al nostre
terme, sols xicotetes parcel·les i en terres pedregoses i rocoses. Es pot dir
que en perdre’s l’interès econòmic d’estos cultius, les terres restaren aban-
donades, fins i tot ens podem atrevir a dir que sols serveixen per collir qua-
tre espàrrecs i olives i ametlles per a casa.
MUNTANYA
Les muntanyes del nostre terme, com la muntanya Negra, el Tossal de
Ribalta, la Pedrera, etc. produïen malea que era aprofitada com a combusti-
ble per a tot tipus de forns. L’expansió de la població i conseqüentment la
16
necessitat d’alimentació de la tracció animal, va fer que s’aprofitaren tots

els terrenys que tenien un poc de molla i mitjançant brancalets de pedra en
empinades escaletes es conreaven garroferes.
Els margallons es venien com una llepoleria i les seues palmes eren
bones per fer graneres. També s'arreplegaven plantes aromàtiques i medici-
nals, i les brosses s’aprofitaven per pasturar el ramat, principalment bous i
ovelles.
Actualment tenen una xarxa de sendes per fer bones i saludables cami-
nades, i a més creixen per ací i allà vistoses trialeres.
GLOSSARI
ASSUT Assut del riu Millars, a l’alçada de Santa Quitèria,
per desviar aigua cap a la Sèquia Major
SÈQUIA D’ALMAFA i Sèquies auxiliars de la Sèquia Major
VALERO
CANAL Sèquia gran que duu les aigües del Pantà
DRET Té el dret aquell que està regant segons el torn
ENGOLIDOR Forat en el riu Sec que s’engoleix l’aigua que fins
allí arriba
FILA Sèquia mitjana qua agafa les aigües de la Sèquia
Major i va regant cap a la mar
LLUENT Zona entre el camí La Plana i el Grau on s’embassa
molta aigua quan hi ha plenes
PANTANET Xicotet pantà construït a l’assut de Santa Quitèria
PARADA LOCA Parada que està agafada per argolles des de dalt,
per deixar passar l’aigua en una direcció
POU DE CAIXA Pou fet a pic o amb dinamita, de diàmetre ample
SECANET Petita zona rocosa a la partida de Fadrell
SÉNIA Pou poc profund on s’extreu aigua mitjançant la
força dels animals
SEQUERA Període de temps sense ploure
SOBRES L’aigua sobrant després de regar una partida
TAONA Instrument per regar les marjals
17
18
Tomàs Rubio Viciano

Fa molt de temps, potser i tot més de mig segle, allà pels anys cinquan-
ta, els conceptes ecologia i reciclatge no ens resultaven tan familiars com
ara. Aleshores la cultura de l època no era tan vasta en terminologies però a
ben segur la sensibilitat d'aquella gent pel respecte a la natura i tot allò que
s’hi relaciona, formava part de la mentalitat, l' estil de vida, el dia a dia. Era
molt més pràctica la seua actitud davant de qualsevol objecte: s'apedaçaven
els llençols, les cadires s'arreglaven, d' un pal es construïa una joguina etc.
etc; però, sobretot en la mentalitat i estil de vida dels agricultors, ha estat
sempre una realitat molt present: a qualsevol objecte traure-li el màxim pro-
fit abans de llançar-lo a les deixalles.
Recorde de la meua infantesa, quan a finals de l'estiu després de l'última
polvoritzada (bàsicament amb greix), que a causa del producte que llança-
ves, la poca roba que portaves, i el sol abrasador que queia, el teu cos pre-
nia un bronzejat que més volgueren aconseguir aquestes tècniques de raig
uva modernes. Als tarongers la feina següent més necessària era falcar per-
què les taronges de les bragades no prengueren humitat ni foren rosegades
pels caragols. Per la tardor, després de deixar l' hort arreglat tenies la tasca
de replegar tot el “ripio” i traure la pedra solta per poder refer ribassos i
reomplir els clots del camí.
A l'hivern (després de Nadal quan a penes començava a allargar el dia i
abans que mogueren els arbres ) sent petitet, acompanyava el meu pare als
abocadors d’Almassora prop del riu Millars pel camí Ribesalbes, a comprar
quatre camions de fem que aparentment ja era llest per a l’adob dels taron-
gers. El preu recorde que era de tres cèntims de pesseta el kg carregat i por-
tat a l'hort; però, una vegada descarregats els camions en quatre punts estra-
tègics de la finca, venia la segona part, la que entraves en plena, concentra-
da i elaborada acció. Amb uns ganxos grans semblants a la forca de Sata-
nàs, iniciaves la cerimònia de furgar i separar el material orgànic de l’inor-
gànic. Aquesta feina era del més ingrata, tant per l'olor com pel que podies
trobar-te: des d’ampolles de vidre de tota mena ( aquelles xicotetes de peni-
cil·lina, les xaparrudes de llet condensada “Nutrícia”, “El Castillo” o “La
Lechera” que eren marrons, aquelles verdetes del “Netol” per donar lluen-
tor als metalls etc. etc) llaunes de conserva de tota mena i format, panta-
lons, camises o jaquetes que després de passar d’un germà a l'altre arriba-
19
ven a l’abocador en forma de draps; però el súmmum era quan apareixien

un gos, conill, pollastre, ovella o qualsevol animal en estat de descomposi-
ció.
Abans d’iniciar aquesta tasca ja havies obert un clot tot l’ample, llarg i
profund que podies, prop del munt per soterrar aquestes deixalles. La tasca
següent era repartir amb un carretó, el que quedava i distribuir-lo per munts
entre quatre tarongers i escampar-lo.
Com podeu veure aquest adob no té res de semblant a l'actual, centralit-
zat des del punt de distribució del gota a gota, i l’ agricultor no té més que
comprovar en la qualitat de les taronges si realment es distribueix l'adob
necessari, i controlar el seu compte corrent. Encara que les taronges d'a-
quell hort tractades amb menys elaboració i tecnicisme no eren menys dol-
ces que les d'ara.
20
21
22
Recull de Vicent Pau Serra Fortuño
El que té terra, s’enterra.

La terra per a qui se la treballe.
La millor anyada és la terra treballada.
Qui té terra i no la veu, es fa pobre i no s’ho creu.
Terra, la que pugues treballar.
Donar terra: Soterrar un cadàver.
Posar terra pel mig: Fugir
Tenir terra: Ser propietari d’una parcel·la o hort.
Xafar terra: Ser realista.
El secà, no te’l deixes de la mà.
El secà, vendre’l quan més goig fa.
En els plans, grans. En les roques, soques.
Qui té una bona marjal, no sap lo que val.
Després de mort, ni vinya ni hort.
Més val hort que jardí, pollastre que teuladí.
Cada pardal fa el seu niu; cada camp vol son cultiu.
Ma sogra no em vol a mi
perquè no tinc fanecades.
Jo li torne la resposta:
Com el seu fill a patades.
23
24
Joan Andrés Sorribes

Les sèquies són, sens cap mena de dubte, l’element clau i definidor del
paisatge rural del terme de Castelló, tant per la seua constant presència a
totes les partides, com per ser l’element clau per determinar la morfologia
de les terres i les possibilitats de cultiu de cada zona. Pel que sabem, la pre-
sència de les sèquies data de temps immemorial, per més que les primeres
datacions documentals ens les aporten els àrabs; ells són qui li donen el
nom amb que les coneixem avui: ‫`_ة‬ab‫ا‬, (sakija, per aquells que no domineu
la llengua). Ells també seran les que dividiran el terme en tres franges pa-
ral·leles a la costa segons la relació terra-aigua.
A la zona de l’interior, les terres sense possibilitat de reg. El secà que
ocupava el peudemont abancalat de les muntanyes fins a l’actual ciutat. Era
el domini d’olivars, vinyes i garroferals. També hi estaven les terres del
comú (el PINAR VER i el BOVALAR), aprofitades per la gent de la vila
per abastar-se de llenya, pasturar el ramat i aprofitaments del bosc fins que
les desamortitzacions del XIX van convertir-les en extenses propietats par-
ticulars.
La franja intermèdia entre la SÈQUIA MAJOR i el camí de la Donació
estava formada per l’horta, una zona regable al peu que contenia les millors
25
terres repartides en parcel·les minifundistes on dominaven, les hortalisses,

els fruiters, el cànem, la seda, els cereals i fins i tot el cotó o la canyamel.
Finalment teníem la vora mar, una zona pantanosa que s’escampava des
de la Donació fins a la Platja. Eren terrenys pantanosos d’aiguamolls i albu-
feres on els reis medievals “caçaven salvatgines”. Al cap d’amunt de la zo-
na era possible traure algun tros cultivable amb poc de profit i molt d’es-
forç. Eren les MARJALS, fetes per acumulació de terra fins aconseguir
elevar-ne un frau a mig metre per sobre de l’aigua.
Evidentment, tot açò ha anat canviant amb el temps i té ben poc a veure
amb la situació actual, on tot el terme és de regadiu, llevat de l’orla munta-
nyenca del NW. La causa està en l’alè vital que les sèquies transmeten, en
forma d’aportacions regulars i regulades de l’aigua necessària pel conreu
d’unes plantes, que per elles mateixes mai no prosperarien amb el nostre
clima, com ara, el taronger o els productes d’horta. També el regadiu és
molt productiu en requalificacions urbanístiques, PAUS, Ciutats dels
Transports o de les Llengües o “Mundo Ilusión”.
LES FONTS PRIMÀRIES D’AIGUA DEL TERME DE CASTELLÓ:
En un sentit estricte parlaríem de quatre fonts d’aigua bàsiques que
abasteixen el reg de les terres del terme de Castelló, servides cadascuna per
la seua xarxa de sèquies secundàries que naixen d’una sèquia mare o princi-
pals
A.- EL RIU MILLARS

És la primera i més antiga. El Millars és el corrent d’aigua continu més
important de totes les comarques del nord valencià. Sembla que ja en temps
de l’imperi romà s’hi aprofitaven les aigües del riu, bé que de manera anec-
dòtica atesa la magra població que ocupava el nostre terme. Serà amb els
àrabs, mestres d’occident en tot allò que tenia a veure amb les tècniques de
conducció i explotació de l’aigua, que l’aprofitament del riu s’estructurarà
ja, pràcticament, tal com està ara. La sentència del Comte de Ribagorça (fill
de Jaume II i de Blanca d’Anjou) ratificarà el repartiment d’aigües entre
les viles de La Plana (Castelló i Almassora per la ribera esquerra i Vila Re-
al, Borriana i Nules, per la dreta). La sentència feta al 1348, dotarà de lega-
litat un repartiment que ja es feia “en temps dels moros”.
L’aigua del Millars ens arriba a través de la SÈQUIA MAJOR que, tra-
vessant el terme de sud a nord, delimita amb el seu recorregut el límit entre
horta i secà; sols dos filloles que sortiran més tard per la dreta del corrent,
augmentaran la zona regada cap a l’oest. La primera arrancarà en passar el
Molí Calduch i entrarà fins al centre de la vila per subministrar aigua a la
vila i, de camí, a l’obra de l’església i més endavant a la del campanar; per
ser de proporcions més reduïdes se l’anomenarà EL SEQUIOL. La segona
fillola, molt més important que l’anterior és la sèquia de COSCOLLOSA
26
que dona reg a tota una partida al

nord de la ciutat per tornar a morir
a la Sèquia Major a través del Bar-
ranc de la Magdalena. Val a dir
que ho feia després de saltar el riu
Sec amb un viaducte (desaparegut)
molt apreciat pel xiquets del Raval
de Sant Fèlix per prendre el bany
sense consentiment (Val a dir que
els del Raval de la Trinitat ho fè-
iem a la Sèquia Major, just abans
d’entrar al túnel, enfront de les
Carmelites actuals i també sense
consentiment). Al llarg de tot el
seu recorregut la Sèquia Major
deriva aigües cap a la dreta mitjan-
çant 167 files per regar cadascuna
de les partides entre el Caminàs i
la Donació abans de desaiguar, per
Sant Francesc al MOLÍ DE LA
FONT.
B.- LA FONT DE LA REINA:

Tan antiga com la primera però
molt menys glamurosa; per més
que alguns autors la consideren la
font del Castelló primitiu, mai no
ha gaudit de l’interès d’historia-
dors, ni d’erudits. Sols Pasqual
Tirado va tractar de mitificar-la,
El Molí de la Font
convertint-la en el port d’on salparen
les pasteres de Tombatossals per conquerir les Illes. El fet és que la Font i
el seu immediat Molí de la Font són un ver monument hidràulic de l’ingeni
àrab anomenat FOGGARA. És tracta d’excavar una xarxa de galeries sub-
terrànies per acaptar els diferents escorrims i regalleres que s’acumulen al
peudemont d’una serralada, unir-los en un de sol, més cabalós i aprofitable.
Encara avui és possible veure com els fan al nord d’Àfrica i a diferents in-
drets de l’Iran.
El brollador aporta vora d’un metre cúbic per segon i bastava per regular
els aiguamolls de la part baixa del terme (El Lluent, El Prat i El Quadro).
Quan a la fi del XIX es va potenciar el cultiu de l’arròs, van haver de cana-
litzar-se les aigües de la Font i ho van fer mitjançant tres sèquies principals:
27
LA DE L’OBRA, LA TRAVESSERA i la de del SENILLAR . Al llarg de

més de cinquanta anys, tota aquesta xarxa van servir per inundar i desaiguar
tots els arrossars que hi havia entre el RIU SEC i el terme de BENICÀS-
SIM, la qual cosa va contribuir a eixugar els aqüifers a minvar el cabal de
la Font.
La dècada dels seixantes va fer insostenible i potser també innecessari
l’esforç de cultivar l’arròs. Des d’aleshores, les SÈQUIES del MOLÍ DE
LA FONT van canviar d’ofici i, tot i que encara porten aigua, ara ho fan
més per desgotar ullals i marjals que no per regar uns camps semiurbanit-
zats. Amb tot i això, encara donen suport a determinada fauna que no és
aquest el lloc ni el moment d’explicar.
C.- EL PANTÀ DE MARIA CRISTINA:

L’obra del Pantà ha estat, amb molta diferència, el major projecte de
transformació de l’agricultura del nostre terme. Ho és tant per la superfície
afectada (vora del 50% del terme) com per la singularitat del projecte (pocs
embassaments hi ha planejats, finançats i usats per abastar un sol terme mu-
nicipal). La cosa venia de llarg ja que al segle XVII, gent il·lustrada ja tenia
pensat traure algun profit de les aigües (poques o moltes) que portara la
RAMBLA.
El cas fou, que no van concretar-se les coses fins a començaments del
segles XX. De la mà d’Antonio Barrachina començaren a moure’s les coses
seriosament allà pel 1901; va rematar-se l’obra 25 anys després, amb pro-
Els canals del pantà
28
jectes diferents, i finançament també diferent.

És tractava de posar en reg les terres de secà de l’oest de la ciutat (gairebé
totes en mans de grans famílies de terratinents). Al projectes s’hi van afegir
les necessitats d’aigua per la nova ESTACIÓ i per l’abastament de la CIU-
TAT. En principi, la gent sempre acostuma a fer càlculs optimistes, hi havia
aigua per tots. A la llarga, més bé a la curta, es va comprovar que no n’hi
havia per tots i s’hagueren de plantejar noves solucions. Al capdavall va ha-
ver de completar-se el sistema amb la perforació de pous i la derivació d’ai-
gua del Millars a través del CANAL DE LA COTA 100.
Com que ja tenien l’aigua, els calia repartir-la i per fer-ho van dissenyar-
se els anomenats CANALS DEL PANTANO. A mi que m’havia criat al veï-
natge de la SÈQUIA MAJOR (cantoner del carrer del Piló), al punt va cri-
dar-me l’atenció aquell CANAL, desprès he sabut que era el NÚMERO 3,
que tenia vora el meu nou domicili (al Grup del Carme, a la quadra de La
Salera); la primera diferència que vaig observar (i d’ací l’adjectivació de
disseny) fou que eren més fondos i menys amples (vaig deduir que seria per
minvar l’evaporació o per millor aprofitar l’espai). És el cas que del marge
esquerre del PANTÀ sortia una sèquia principal anomenada CANAL DE
DERIVACIÓ que vorejant el peudemont de la serralada que tanca el terme
pel NW., travessava tot el terme, al llarg de més de nou quilòmetres, fins la
partida de LA MAGDALENA i, ja allà abocava a la SÈQUIA DE COSCO-
LLOSA, que un poc més avant, ho feia a la SÈQUIA MAJOR, la qual, al seu
temps ho feia al MOLÍ DE LA FONT que, si així ho voleu veure, era i és la
clau que tanca tot el sistema.
Per completar el sistema, per la dreta del CANAL DE DERIVACIÓ deri-
vaven CINC CANALS numerats de l’un al cinc, que baixaven perpendicu-
lars de cara a l’est. Els tres primers, al sud del RIU SEC, acabaven desai-
guant a la SÈQUIA MAJOR. El cinc i el sis, al nord del riu abocaven els
escorrims a la SÈQUIA DE COSCOLLOSA.
Remataré dient que aquest immens projecte destinat a resoldre el proble-
ma del secà sempre ha estat deficitari i força indeficient. El Pantà, enfanga-
va, perdia aigua per tot l’embassament, i els diferents interessos enfrontats
xocaven a l’hora de racionalitzar-ne l’explotació; així s’ha aplegat a la situa-
ció actual. Doncs, no senyor; no és això que penseu!. Al present, potser per
primera vegada, des que va inaugurar-se, el Pantà té aigua sobrada per tot
aquell que vol regar. Ja resoldrem el misteri en una altra ocasió!
D.- LA CAPA FREÀTICA SUBTERRÀNIA:

La quarta font que ens proporciona aigua a la ciutat i terme de Castelló és
avui en dia la més importat, sens cap mena de dubte. Anomenem CAPA
FREÀTICA a aquells estrats sota terra formats per materials permeables(que
admeten el pas de l’aigua) que estan encaixats entre dos estrats impermea-
29
bles (que impedeixen el pas de l’ai-

gua). A poc que ho penseu, ja en-
tendreu que aquestes capes acumu-
len una part de l’aigua que absor-
beix la terra i la guarden en immen-
ses bosses soterrades o bé la fan
circular en rius (soterranis també, és
clar! Però no ho dic per no repetir,
que fa lleig i de mal llegir, val?).
Posats a pegar-li voltes, fàcilment
aplegareu a la conclusió que de ca-
pes freàtiques n’hi poden haver un
fotimer, que poden trobar-se a dife-
rents profunditats i que, com que no
les podem veure, resulten difícils de
trobar (menys encara d’avaluar)
Doncs, no hi pegueu més voltes que
tot això ja hi ha qui ho fa, baste-vos
saber que al present la tècnica ens
ajuda en tots aquests menesters. Bomba de pou de “gas pobre”
De primeres, l’home va inventar
les SÉNIES( sembla que van ser els àrabs també) per traure l’aigua que
estava ben a prop de la superfície. Més tard, amb l’aparició de les Màquines
de Vapor, vam adquirir la capacitat d’aprofundir més a l’hora de trobar ai-
gua sota terra. Avui en dia no tenim problemes tècnics per trobar l’aigua
allà on estiga, sols ens cal localitzar-la i ací entren, per un costat els estudis
geo-magnètics (que ens analitzen el subsòl) i en el seu defecte els saurins
(que veuen el que està amagat)
Ja en teniu prou i massa sabent que tota l’aigua que bevem és de pous,
que gran part del terme es rega amb aigua de pous. Que els pous treballen
actualment a profunditats entre els 30 i els 300m de profunditat; que molts
pous esgoten una capa i han d’aprofundir per trobar-ne una altra més fonda.
Que les capes sobrexplotades corren perill de ser envaïdes per l’aigua de la
mar i SALINITZAR-SE. Que, al nostre terme, passa açò a la part nord i no
(o no encara) a la part sud. Que hi ha al terme vora d’un centenar de pous
perforats (per molts que alguns no estan en servei)
I com que la cosa ja s’ha allargat massa pel meu gust, remataré recor-
dant que tot i que les SÈQUIES ja no ens semblen útils ni rentables no per
això hem de abandonar-les ni menys encara usar-les per allò que no toca.
Una sèquia, és història, és vida i és paisatge
30
31
32
Paquita Roca Ivars

Des de que En Jaume I d’Aragó va concedir a Castelló, Vila real, Al-
massora i Borriana el dret d’aprofitament de les aigües del riu Millars, els
conflictes produïts per la justa distribució d’un bé tan preuat entre els llau-
radors van ser freqüents. I això que en temps dels àrabs ja estaven ben esta-
blertes lleis i ordenances per distribuir-la. La saviesa del rei Jaume, conei-
xedor d’aquests costums de demostrada eficàcia, va manar que es respecta-
ren amb aquestes paraules: “fasses tot com es feia en temps dels sarraïns”.
Cal recordar que a principis del s. XIV, cinquanta anys després de la funda-
ció de Castelló, tot l’espai de l’horta vella amb el seu sistema de distribució
d’aigua estava ja constituït, ja que les primeres terres ocupades van ser les
de regadiu. Però el Millars és un riu de cabdal irregular i en els anys en que
hi havia poca aigua per repartir, els conflictes es feien constants.
Ja en època medieval els regants s’organitzaven en Comunitats, i el
Consell i els seus funcionaris vigilaven i resolien els diferents problemes
que sorgien. En Castelló estos funcionaris eren municipals i estaven anome-
nats pels Jurats de la ciutat. Entre ells estaven el sequier, el sobre-sequier
que feia les funcions de jutge o els livelladors o mestres obrers. En l’any
1.347 es van reunir els quatre pobles per tal de prendre decisions que solu-
cionaren els conflictes. Van anomenar àrbitre a En Pere de Ribagorça.
Aquest laude arbitral va consistir en dividir cada dia al partidor l’aigua
que hi havia en 60 files o parts iguals: 12 i mitja per a Almassora, 19 per a
Borriana, 14 i mitja per a Castelló i 14 per a Vila real. Els grans plets es van
acabar. Sols faltava posar per escrit aquestes ordenances que havien estat
de transmissió oral.
Totes les normes referents a tandes, actuacions i sancions per a la nostra
ciutat les trobem recollides en les Ordenanzas para el régimen de gobierno
de la ilustre villa de Castellón de la Plana. Any 1.785. Del bon sentit orga-
nitzatiu dels llauradors antics dona fe que tant la primera distribució de tan-
des de reg coneguda (la de 1.307), com la sentència del Comte de Ribagor-
ça de 1.347 s’han mantingut al llarg dels segles i continuen vigents en els
seus trets essencials fins l’actualitat. Més tard, en 1878 es fa una revisió de
les normes, el document de la qual ens ha estat facilitat per Pep Sos(tant el
document de 1.785 com el de 1.878 estan a disposició de tots els membres
de la Colla que desitgen aprofundir més en el tema). Del seu contingut ex-
33
traurem les co-

ses que e n s
semblen m é s
curio- ses:
“ORDENANZAS Y REGLAMENTO PARA EL REGIMEN Y GO-

BIERNO DEL SINDICATO Y JURADO DE RIEGOS DE CASTE-
LLON DE LA PLANA
(Dia 1 de Mayo de 1.878)
Art. 67.- Composició del Sindicat de regs.
Estarà format per 14 vocals, un d’ells triat per l’Ajuntament i els altres
13 per la Comunitat de Regants. Dels 13, 3 seran representants de les
últimes terres que tenen dret a reg, 1 dels d’artefactes moguts per l’aigua
i els altres 9 de les partides del terme. Seran electors tots els que esti-
guen en el padró com propietaris de terres de regadiu del terme o amos
d’artefactes moguts per l’aigua. Les dones casades poden ser representa-
des pels marits, les fadrines o viudes per majors d’edat en qui han dele-
gat.
Art. 77.-El jurat.
El triarà la Comunidad de Regants i estarà format per 6 propietaris i 6
suplents.
Algunes disposicions penals
Art. 79.- El que forade, trenque o cause algun mal a les sèquies, files o por-
tells, pagarà la reparació i una indemnització a la Comunitat de 10 a 300
reals.
Art. 80.- Pagaran de 10 a 100 r. i la indemnització corresponent:
1.- Els que no porten la vareta que acredite el dret a reg.
4.- Els que fora de tanda reguen amb més aigua de la concedida pel se-
quier.
5.- Els culpables de sorregar els camins.
6.- Els amos de les basses de cànem que no complisquen les normes
Art. 81.- Pagaran de 16 a 200 r. i la indemnització:
2.- Els que tenint obligació d’atandar-se no ho feren i reguen abans dels
que tenen tanda.
34
5.- Els que òbriguen alguna fila abans de

l’hora assenyalada.
6.- Els moliners que embassen aigua o que
no tinguen obertes les comportes en dies que
no són de tanda.
7.- Els que reguen amb aigua escapada per la
talponera.
Art. 82.- Pagaran entre 20 i 300 r.
1.- Els que transporten aigua d’una partida a
l’altra.
2.- Els que posen un entrebanc en una sèquia
mitjana o els que després de regar no guien
l’aigua a la sèquia Major.
3.- Els que reguen fora de tanda.
5.- Els que li lleven l’aigua a un altre regant
Art. 84.- El sequier o mosso que no tinga
cura de fer complir les prescripcions, incor-
rerà en una pena de 10 a 300 r.
Art. 85.- Els que no netegen les sèquies i
camins per on reben l’aigua en les èpoques o
dies assenyalats tindran una pena de 12 r.
Art. 87.- Els que als tres dies d’avisats per a
que apanyen els seus canalats o preses no ho
realitzen.
Feina tindrien els que havien de vigilar el
compliment d’una xarxa de reg tan ampla i
complicada! Però, segons ens conta Pep Sos,
eren els mateixos llauradors qui es vigilaven
uns als altres per tal que ningú malgastara una aigua que per a tots era tan
necessària. Així els regants que regaven a sobres o eren els últims en fer-ho
eren els millors vigilants per denunciar els incompliments per culpa dels
quals una part de l’aigua es perdia.
Vicent Serra, els dos avis del qual van ser Presidents del Sindicat de
Regs d’Almassora, ens conta que els Presidents eren els homes de bé als
que acudien a informar-se els llauradors sobre els seus problemes o a pre-
gar benevolència abans que passaren a majors i pogueren ser motiu de mul-
ta. Perquè apanyar les coses a bones era una norma no escrita però per tots
acceptada. En el dia d’avui, poques de les estructures antigues ens queden, i
les que queden han canviat substancialment les seues funcions.
Assabentada per Santiago Albiol que en Maig se celebrava el capítol
general de la Comanda de Fadrell hi vaig assistir.
La Comanda agrupa tots els llauradors que tenen terra en la partida de
35
Fadrell. Compta amb un Sequier Major, una Junta Directiva i un procurador

i un suplent per a cadascuna de les seccions (Major, Almalafa i Fila Roja,
Fadrell del Mig, Canalet de Sant Jaume, Viuda i Mitger, Fadrell de Baix, de
l’Arbre i Tanda de la Bufera, Valero i Fila Fonda). Els components són
gent major, que es queixen perquè han hagut d’abandonar els horts. Es difi-
cultós el reg per degoteig, i car l’adobament correcte i la lluita contra les
plagues. Tot costa molts diners i no trauen res de la taronja. Així que la Co-
manda s’ha quedat convertida en un element quasi folklòric. Però és d’ad-
mirar com una maquinaria tan complexa haja perdurat tan de temps. Està
vist que quan el seny i la valoració del que es porta entre mans són els crite-
ris que guien una normativa, esta pot convertir-se en instrument de convi-
vència i bon ús.
LES TANDES:
Sant Jaume porta bandera,
i Sant Isidre rastell.
Qui vullga regar de dia
que compre terra a Fadrell.
(Copla facilitada per Miguel Marmaneu)
Per tal de completar aquest resum, hem acudit a Agustín Agost, que va
estar molts anys posat al Sindicat de Regs i que amb la seua privilegiada
memòria ens ha descrit com funcionava el repartiment de l’aigua en el ter-
me de la nostra ciutat.
L’aigua de la Sèquia Major es repartia entre tots els regants d’una mane-
ra molt ben organitzada. Pel general els tarongers rebien aigua cada quatre
setmanes, si n’hi havia prou, o cada cinc o sis si escassejava. L’hortalissa
tenia reg cada 15 dies. L’aigua es donava o es llevava a les diferents tandes
a l’eixida i la posta de sol.
La primera tanda.
El dimecres, a
eixida del sol
entrava l’aigua a
Censal. Els de
Censal regaven
tot el dimecres,
la nit d’eixe dia
i tot el dijous. O
siga que tenien
2 dies i una nit
per regar.
La segona tanda. El
dijous a posta de
36
sol tancaven les files de Censal i obrien les de Gumbau, Soterrani, Camí
Fondo i Taxida. Aquestos tenien per a regar dos nits i dos dies.
La tercera tanda. El dissabte a la posta de sol, l’aigua anava a La Plana, Ra-
mell, Sabatera i Racó de Ramell (en direcció de Sud a Nord). La lleva-
ven el dilluns a la posta de sol. Regaven 2 dies i dos nits.
La quarta tanda. Dilluns per la nit arribava l’aigua a Canet. Regaven tota la
nit i a l’endemà fins la una de migdia. Els tocava més nit que dia.
La cinquena tanda. El dimarts a mig dia entrava l’aigua al Cap. El Cap co-
mença un poc més amunt de Sant Roc de Canet. Allí estan els taulons
que separen Canet i Cap. Regaven tota la vesprada i tota la nit.
Final de la roda de tandes. El dimecres a l’eixida del sol tornava l’aigua a
Censal.
Hi ha més coses a tractar com el cas d’Almalafa i Villamargo, o el

cas de Fadrell de dalt, Fadrell del mig i Fadrell de baix. Els de Fadrell de
dant eren els més beneficiats perquè mai regaven per la nit. Regaven direc-
tament de la Sèquia Major i deien que era un reg de rics. Els de baix eren
els més perjudicats.
Si sobrava aigua, s’enviava a reforçar el reg de les marjals . El que es
deia “regar a sobres” o a l’horta. Quan venia una tronada forta el Sindicat
donava l’ordre de “tots a regar”.
Respecte al que rega la sèquia de Coscollosa o del Pito, s’ha que par-
lar de l’horta nova. Més o menys fins on ara és “La Residència” era l’horta
vella i d’ahí endavant, l’horta nova. Fa molts anys això eren vinyes i oli-
vars. De fet al rebut que passava el Sindicat de Regs posava “tierra de oli-
vares”. Ells sols tenien dret a 2 regs a l’any però després, quan va haver
més aigua, quasi els tocava com a tots. També regaven del pou de Boeto,
on estaven els taulons que separaven l’horta vella i l’horta nova.
Tot el problema de regar per la nit es va acabar quan es va construir
el pantanet de Santa Quitèria.
37
38

En any plujós, el llaurador ociós.
Maig humit, fa al llaurador ric.
Pluja menuda, a la terra ajuda.
Si no plou en febrer, ni bon prat, ni bon sementer.
Gelades de març, afavoreixen els sembrats.
A lo que ha de madurar en agost, en abril se li veu el nas.
Pluja de tardor, bona saó.
Abril que trona, collita bona.
Al juny segaràs i al juliol colliràs.
En Setembre, replega i no sembres.
Florits els arbres, ni els regues ni els llaures.
Llaura per Sant Joan, llaures bé o llaures mal.
Pel gener, el camp llaurar, la vinya podar i el vi trascolar.
Poda tardà i sembra primerenc i no faces cas de la gent.
Si en novembre no has sembrat, no sembres ja.
En lluna vella, talla l’arbre de fulla eterna.
En nova lluna, talla l’arbre que perd la fulla.
Si no vols l’arbre corcat, en lluna vella l’has de tallar.
Els mesos per a l’empelt fer, febrer i març han de ser.
39
40
Antonio Rodrigo “Toni de CUC”

Pròleg
A Castelló tenim la sort de disposar d’aigua corrent gràcies a la Sèquia
Major, d’una antiguitat de la que ningú dona data, ni exacta ni aproximada.
Uns diuen que els moros; altres més atrevits que si foren els romans. Serien
els filisteus esmentats per l’escriptor Pasqual i Tirado ? No em sembla mas-
sa necessari saber amb exactitud l’antiguitat. El que val és el favor que des
de segles aquesta Sèquia ha fet a Castelló i als seus habitants, llauradors o
menestrals.
Hi ha que pensar que Castelló, donada la morfologia del terreny on s’as-
senta - molt pla -, està mancat de brolladors espontanis, llevat el cas dels
ullals sorgits al litoral a causa del nivell freàtic, molts d’ells amb un aigua
salobrenca poc adequada per al reg i menys per a consum humà. Els pri-
mers pobladors, llestos ells, se’n van adonar de seguida de les possibilitats
agrícoles de la terra que xafaven i en veure que mancava aigua, varen pen-
sar que el pare Millars, no massa llunyà, llançava a la mar la sobrant.
Com l’aigua imprescindible no podien carregar-la amb garrafes, odres o
àmfores, van optar per un transvasament que, mitjançant un canal, fera arri-
bar l’aigua a Castelló. Més o menys com el que volien per a portar l’aigua
del pare Ebre, encara que aleshores estaven tots més concordats en donar
solució a tan greu problema de ressecament.
Aconseguit tan antic propòsit, ho feren tan perfecte que s’ha conservat
fins als nostres dies amb poques variants.
II. La Sèquia Major o Sèquia mare

La Sèquia, una vegada arriba al terme de Castelló dona aigua a tota la
zona que queda a la seua dreta. És a dir, a tots els terrenys pels que, per la
inclinació natural fins la mar, l’aigua pot discórrer sense cap esforç, ferti-
litzant les terres per donar un producte. A banda la Sèquia té una altra fun-
ció. Aprofitant la força hidràulica, mou (o movia) uns molins. Els Breva,
prop del Barranquet, Calduch, Moli Roder del Jutge Borrull, Molí del Toll
de Félix Breva Ezpeleta, Molí del Baró, segon molí i fins el tercer.
41
III. Una característica

Hem dit que l’aigua de la Sèquia vessa per la dreta. Hi ha que dir, hono-
rant la veritat, que també per l’esquerra trau aigua i, com ha pogut veure’s ,
amb prou magnanimitat.
Són dos els fillols que vessen per l’esquerra. El Sequiol que, com dimi-
nutiu, sembla que se li resta importància, però que, com ara vorem, és més
del que es pensa. Aquest sequiol extraia l’aigua (per entendre-nos) on ara hi
ha una rodona en l’Avinguda de Casalduch. L’altre braç, Sèquia de Cosco-
llosa o del Pito, ha sorgit deixant la Sèquia Mare, des de sempre, a la Plaça
de Maria Agustina i serveix per nodrir les terres de la Partida de Coscollo-
sa.
Aclarides aquestes qüestions, anem a veure com es desenvolupa la for-

mació del Barri de la Trinitat deixant a banda la Sèquia del Pito, que és ir-
rellevant al nostre propòsit.
IV. Recorregut
Us pregue ara que fixeu la imaginació en els trajectes que anem a rastre-
jar. Podeu situar-vos un poc més alts que el Campanar per poder tenir una
bona perspectiva.
Hem dit que el Sequiol naix en l’actual Avinguda de Casalduch, enfila
cap al centre de la població, tot seguint el que ara és el carrer Herrero. Als
anys vint del segle XX, els futbolers varen construir un camp de futbol aquí
mateix al que van batejar com a Camp del Sequiol, tal vegada seguint l’e-
xemple de València quan ho va fer d’aquesta mateixa manera amb el seu
Camp de Mestalla, veí de la Sèquia d’aquest nom. A partir d’aquest punt, el
Sequiol no fa més que bifurcacions i presenta una xarxa divergent. La pri-
mera bifurcació, en un moment donat, sorgeix en arribar a l’Avinguda de
Borriana i entrar al Convent de Sant Francesc fertilitzant l’hort conreat pels
frares. Deixem arrere el Convent i apareix la segona bifurcació. A mà dreta
la tenim pel carrer Herrero i a mà esquerra la del Carrer de la Trinitat. Se-
42
guim la de la dreta i arribem a l’actual Plaça de la Pau. Seguim. Passat el

portal de l’Om, a l’esquerra, tenim un altre Convent : el de les monges Cla-
risses on hi ha que suposar l’existència d’un altre hortet. Seguint el carrer
Major o de Baix, encontrem l’Hort del Bisbe Climent i un poc més lluny, a
la fi del carrer, el de les Monges Caputxines. Podria arribar l’aigua del Se-
quiol fins ací ?
Teatre Principal i perspectiva del Carrer Herrero
En un moment donat, pot ser quan la desamortització, pot ser quan la

darrera guerra civil, es va descobrir l’existència d’una sèquia encegada i
coberta per voltes de rajola, de la mateixa manera que ara està coberta la
Sèquia Mare pel carrer Governador, que hom, molt mal pensat, va atribuir
amb imaginació templera , a un passadís secret i amagat que les monges
clarisses i els frares franciscans, utilitzaven secretament per a trobar-se en
llurs encontres amorosos. Bé, seguim.
Hem deixat al Convent de Sant Francesc l’aigua del Sequiol irrigant
l’hort conventual. Deixant el Convent i seguint pel que és carrer Ample de
la Trinitat, arribem a una altra bifurcació (la tercera). Per la dreta segueix el
mateix carrer Trinitat. Seguim fins una altra bifurcació (la quarta): el rellot-
ge. A la dreta el carrer d’En Ximenez ens porta a l’hort de la família Sister-
nes. El que segueix pel carrer Trinitat ens porta a l’Hort de Mas, al Portal
43
dels Gascons o Portal de Tirado (topònims coneguts) on pot ser irrigara

l’hort que avui és el jardí del Casino Antic.
Tornem arrere i seguim per l’actual carrer de Sant Francesc, aleshores
Carrer Talecons. No us duu el nom de “talecons” a la possibilitat d’haver-hi
un molí o molinet? Seguim. Hem arribat a l’actual carrer Navarra i, cre-
uant-lo recte enfilem el carrer Bayer. A l’arribar al carrer Sant Xoxim, Cal-
vo Sotelo o Ruiz Zorrilla, tan si val, al mateix cantó hi havia una tenda, la
tenda de Cuc, efectivament, el meu avi. A la part de darrere, en la cuina, el
brocal d’una cisterna. Testifico haver-la vista. Seguim. La Plaça Nova i
l’Hort dels Corders. Hort?.... I passat aquest, la cantereria del que fou Bis-
be Climent, on acabem ja.
Conclusions
1.- La xarxa del Sequiol ens deixa carrers que avui coneixem tots al ser a-
bans reguers i sequiolets.
2.- El Sequiol donava aigua a les moltes cisternes que tenien les cases de
Castelló.
3.- La possibilitat que l’aigua del Sequiol aplegara fins als llavadors de
l’actual Plaça de la Pau.
4.- La possibilitat que la cantereria del Bisbe Climent poguera ser abastada
de l’aigua del Sequiol.
Deixo en mans d’historiadors més experts que jo el poder rematar amb

seriositat l’estudi de la important tasca de la xarxa del Sequiol. Ens ajudarà
a conèixer un poc més la història del nostre poble. Jo he fet un recull no
massa científic, més bé intuïtiu, d’un fet que ahí està, mig soterrat per la
història i pels enderrocs que ella mateixa produeix i ens deixa.
44
45
46
Joan Andrés Sorribes i Vicent Queral Gozalbo

ELS AIGUAMOLLS DE CANET:
Els aiguamolls de Canet que, relativament allunyats de la costa i sense
aparent contacte amb la resta de les zones humides del terme (la marjal, el
Quadro o el Lluent), ocupaven bona part de la partida i dificultaven el cul-
tiu. El terme fa ací una fondalada entre la Sèquia Major i el riu Sec i sembla
que açò facilitaria l’afloració temporal d’aigües subterrànies a la superfície;
sobre tot, a les èpoques humides.
Tota la partida de Canet, deu el seu aspecte actual al paisatge agrari cre-
at pels llauradors amb les successives transformacions que han realitzat al
llarg dels temps. Açò és tant així, que si poguérem fer vista enrera, ni que
fora uns trenta anys, veuríem un entorn de Sant Roc totalment desconegut.
Sabem que, des del segles XVI i XVII els homes havien posat en cultiu les
terres de les partides que envolten Canet, fins i tot hi van aportar les aigües
del Millars per transformar-les en regadiu. És la pressió demogràfica i la
necessitat d’aliments que han dut a ocupar unes terres que en altres condi-
cions restarien ermes. A Canet i a la partida del Cap hi ha unes 1000 fane-
cades amb problemes d’excés d’aigües més o menys intensos. Pel que sa-
bem, la presència d’aiguamolls era esporàdica i permetia l’alternança de
cultius segons les condicions, fesols i blat al temps de secà i arròs als perío-
des humits. Si ens remuntarem més, trobaríem el cànem i la morera. Era tan
irregular la presència d’aiguamolls que sovint, calia ajudar als cultius amb
aigua de la sèquia Major. Aquesta mateixa temporalitat serà el principal
problema per no estabilitzar el cultiu d’arròs ni permetre el creixement nor-
mal dels tarongers.
CAUSES I EXPLICACIONS
Els propietaris d’aquelles terres han tractat sempre de trobar explicaci-
ons raonables a tan estrany fenomen. Així, Paco Boira era dels convençuts
que l’aiguamoll venia del riu de Borriol, les aigües del qual es perden per
“l’Engolidor” i passen a la capa freàtica subterrània. Tenia pensat fer un
canal i prendre l’aigua del riu abans d’aquell punt; així mataria dos pardals
d’un tir, evitaria les filtracions que sortien per Canet i conduiria l’aigua al
Sanatori per regar tota aquella part del Bovalar on tenia una finca. El fet és
47
que no ho va intentar.
La creença general, però, era altra i molts estaven certs que des de que
van construir el Pantà de Maria Cristina s’havien accentuat els problemes,
tant pel que fa a la persistència, quantitat i duració dels aiguamolls. És creia
que les filtracions del pantà (sempre s’ha comentat que Mª Cristina és una
cistella) augmentaven les corrents subterrànies que afloraven a Canet. Ho-
mens que encara viuen afirmen que a partir de 1925, en que es va posar en
servei, van augmentar tant els aiguamolls que arruïnaren totes les plantaci-
ons de tarongers que, pel fort impuls que tenia la taronja, s’hi havien im-
plantat .
SANT ROC I EL PANTÀ DE MARIA CRISTINA

El pantà de Maria Cristina va ser localitzat en aquest lloc per tal de re-
gular el cabal de la Rambla i poder regar el secà de Castelló i un poc del
d’Almassora aprofitant les fonts, avingudes i escorrenties que per allí pas-
saven. La primera concessió d'aquestes aigües data del 20 de maig de 1320;
l'ordre de Montesa, aleshores propietària, la va concedir a Domènec Forca-
dell per tal de poder construir un molí fariner al mas d'En Saloni.
El 9 de gener de 1901, per iniciativa de l’enginyer D. Antonio Barrachi-
na, que també seria el primer concessionari de les aigües, es col·loca la pri-
mera pedra. Les obres van acabar el 30 de maig de 1925. Va ser a partir
d'aquesta data (com ja s’ha dit) que les coses van complicar-se, i prou, per
els llauradors de Canet. En l'actualitat, degut a la sobreexplotació de l’aqüí-
48
fer de la Plana, serà molt difícil veure el que passava abans; però, en a-
quells moments, era creença general que als trenta dies, més o menys,
d’omplir-se el pantà, afloraven els aiguamolls de Canet.
LA DESSECACIÓ DELS AIGUAMOLLS

A la postguerra les terres de Canet rendien collites d’arròs, de blat i de
moniatos, que en aquells temps de la fam i de l’estraperlo, eren molt apreci-
ades. Va ser en acabar aquells anys, que es van plantejar el transformar les
terres per als cultius d’exportació i van xocar amb la dificultat de criar els
tarongers. Som a la dècada dels 60; un període climàtic molt plujós, amb
grans inundacions a l’any 62 al terme i a la ciutat. La falta d’eixida del riu
a la mar serà una de les causes que contribuirà a entollar les partides de Ca-
net i el Cap.
Allò va ser massa i els homes començaren a buscar solucions. Primer
van plantejar la situació al Sindicat, on tant el problema com les propostes
que van fer, foren acollides amb escepticisme i comentaris irònics per la
gent menys afectada i no s’aplegà a cap solució. Els propietaris es planteja-
ren aleshores buscar la coordinació entre els veïns, al marge del canal ofici-
al que se’n fotia del problema. Ja n’hem parlat del projecte de Paco Boira
sobre l’Engolidor del riu Sec que mai no va portar a terme.
Miquel Ventura va intentar al seu hort de Canet una experiència basada
en la construcció d’uns escorredors superficials que anaven travessers a uns
altres al llarg del frau; tot el conjunt desaiguava a la sèquia del cap d’avall.
El resultat va ser negatiu; no sols l’aiguamoll no va desaparèixer, sinó que,
a més, va matar quasi tots els tarongers en afectar-los a la “barbada”.
Va ser Miguel Rubio Moliner, conegut com a Miquel de la Mellà, qui va
trobar la solució encertada. Faria unes conduccions amb tubs de formigó
sense ajustar, de diàmetres creixents, des dels 20 cm. fins als 40. Soterrades
a més de 1'50 m. sobre una base de cascall, travessarien les finques buscant
el desnivell per desembocar a la sèquia de la Travessera. Pensat i mesurat
que s’ho va tindre, va començar el seu treball de marcar les sèquies i calcu-
lar els desnivells. Va llogar una de les primeres excavadores que treballa-
ven a Castelló per fer les excavacions, la coneguda “JUMBO” de Babiloni,
que treballava al riu Sec. Fora d’hores, a 3 duros el metre, va fer-li uns
solcs de 1'80 m. de fondo per 60 cm. de amplada als llocs marcats. Amb
barres i puntals, anava escolant els tubs sobre el llit de cascall. Després, ho
va cobrir amb una bona capada de cascall perquè no s’aterrara i ho va tapar
tot amb terra a nivell d’hort.
En acabar la primera sèquia va veure que evacuava quasi 5000 l. d’ai-
gua, cap a la Travessera la qual cosa va satisfer Miquel. En dos anys va
poder plantar tarongers en terra seca. Els veïns anaven canviant d’actitud en
veure l’èxit i, al poc, s’hi afegirien al projecte Fèlix Balado i "El Pinxo".
49
Agostino "El Camallut" no parava de fer gestions amb el veïnat per po-
sar en marxa el projecte a les finques de la part de dalt de la via. Al cap
d’uns anys, junt amb "Paco Boira" i "El Cuetet", van promoure una segona
fase que, amb una sola sèquia, drenava la zona entre el camí de Canet i la
via. Al mateix temps, una tercera conducció construïda personalment per
Goterris, els germans "Boles", Miquel dels Pasquals, Toni Pinyes i El Radí,
va drenar la zona entre el Caminàs i el camí d’Enriera i abocava els escor-
rims a la sèquia del Senillar. Finalment, la resta de propietaris de baix de la
via anaren construint les sèquies que drenarien les seves finques.
És per l’esforç d’aquesta gent, tant dels que hem anomenat com dels que
no tenim encara noticies, que ara es possible criar tarongers a Canet. És pel
treball, il·lusió i inventiva d’uns homens desconeguts que ara tenim el que
tenim. Per ells el nostre record!
I no velem deixar tampoc en l’oblit altra gent. Recordem que fan un
pocs anys, per culpa del FORAT DEL PANTÀ no vam tindre aiguamolls a
Canet, i l’aqüífer de tota La Plana es va ressentir i va perdre l’oportunitat
d’estar ben ple de la font de riquesa més gran que tenim: L’AIGUA. Pels
responsables, també el nostre record!
50
LLAURADOR
Llaurador de mans suades,
fet tot per a treballar,
tens en la boca un cantar
d’il·lusions molt mestallades.
Hauràs pensat mil vegades
en la llavor del demà,
en la flor que naixerà,
en eixes mans endurides
que saben mantindre vides
guanyant dia a dia el pa.
Vicent Pau Serra Fortuño
51
52
Entrevistadora: Paquita Roca Ivars
El dia 28 d’octubre em vaig desplaçar al domicili dels pares de Rosa

Agost per tal de tenir una llarga conversa amb el seu pare, Juan. Em vaig
trobar amb un home obert, bon conversador, desitjós de compartir el que
havia estat la seua experiència de vida de la que guardava envejable memò-
ria Dues hores de fruitosa conversa, no es poden recollir en aquest modest
llibret. Però, ara que ell ja no hi és, voldria que serviren per retre homenat-
ge a un home bo, llaurador de soca i lluitador com pocs. Per llei de vida una
part de la nostra cultura popular se n’ha anat amb ell, perquè els llibres i els
treballs acadèmics sobre la llaurança no poden substituir els records vius
d’aquests homes que van fer de la terra el seu quefer. Uns homes dels que
cada dia en queden menys.
Juan, ¿vostè encara té terra?

Per desgràcia si, perquè no aprofita per a res. Està tot fet tabaco. Mentre
he pogut mantenir-ho, bé, però ara..... Mira, jo soc fill del promotor de la
Cooperativa número 3, que és l’única que queda. Hi havia un rastre de
cooperatives de taronges però s’han desfet totes menys la 3.
A més de taronges ¿vostès també feien hortalissa?
Des de que hem nascut n’hem fet. Ja la meua auela tenia una parada al
mercat central i allí la veníem.
També tenien terra a la Marjaleria ?
També. Com tu bé saps la Marjaleria està des de la Donació cap avall.
De la Donació al poble era horta i del poble fins el pantà, secà. Però no
totes les marjals són iguals. Hi ha marjals de reg i de no reg. Les que es-
taven prop de la Donació eren de reg. La marjal de saó és una marjal que
té sèquies al costat més o menys grans i per tant té saó. Es regava amb el
carabassí d’aigua de la sèquia. El carabassí es feia amb una llauna d’oli-
ves però es diu carabassí perquè els més antics es feien amb una carabas-
sa. S’arreglaven les carabasses xicotetes, se li llevava una galta per fer
un forat per entrar i eixir l’aigua i es posava un mànec. Les de llauna les
feien els llanderos. Els portaves la llauna i ells posaven el mànec.
També regaven amb taona?
Clar que si. Teníem una marjal a En Trilles i teníem dos clots de taona
perquè les marjals eren llargues. A la vora de la sèquia es feia un clot de
53
taona que de vegades era d’obra. La taona tenia dos braços i al final un
travesser on posaven un contrapès. A l’altre costat era una mena de caixó
i baix hi havia una porteta que quan alçaves tu i el que t’ajudava (perquè
es necessitava molta força), quan tocava l’aigua la porta, s’obria i s’om-
plia el caixó i, quan pujaves per amunt, la mateixa aigua la tancava i per
les vores de les barres, que eren com uns reguerets eixia l’aigua al dipò-
sit on tu estaves dret. L’aigua s’encarrilava cap on tu volies. Se solien
pintar per a que no es podriren perquè estaven sempre dins l’aigua.
I qué havien de fer per a que la sèquia sempre tinguera aigua?
Les sèquies es xarcullaven amb la xarcullera que era una llegona gran
amb vores a la punta. Tenia dos foradets i baraneta i l’argolla per a pas-
sar el mànec. Les vores de la sèquia es xarcullaven. Si no xarcullaves
prou es posava llim i de tot. Treies el fang de la mitja sèquia que era te-
ua, arromangaves la vora i feies com una escaleta que mantenia la vora.
Primer posaves una capa de llim i després el fang i com era una terra bo-
na plantaven allí panís i carics. Anava molt bé.
Ara que recorde, a la marjal hi havia molts ullals no?
Molts. Eren aigua naixenta. Tiraven la seua aigua a les sèquies i per això
tenien tanta aigua. Nosaltres de xicotets fèiem vida a la Catalana, prop
del Grau, perquè vivíem al carrer Moreres en una casa menuda, amb sa-
fareig i tot, però a la Catalana es rentava millor la roba perquè tenia un
llavador i un estenedor de bandera. A la sèquia que estava mirant al cara-
sol, el meu pare va fer uns llavadors que es podien posar dos dones ben
desahogades. Estava en fondo i tenia un escalonet o dos per a baixar.
Allí hi havia una llosa de pedra maresa d’un parell de metres d’ampla.
Les dones es posaven allí i passaven dos o tres aigües d’aigua tan clara
que es podia beure. Ja veus. I després amb tot el que han fet tots els sa-
buts, s’han fet tot empastres i ho han enverinat tot. Nosaltres fèiem la
vida allí amb la meua auela i plantàvem hortalissa. Ma tia de matí ma-
nyana omplia eixa gerra gran que hi havia en les cases d’una aigua més
clara que la de l’aixeta.
També regaven de sénia ?
També. Les sénies eren un altre cantar. Eren com un pou al que s’havia
de fer-li aigua amb barrina o el que fora. Baix tenia una bassa on hi hau-
rien 4 o 5 metres de dipòsit d’aigua. Tenia un eix de ferro, un engranatge
i dalt el que deien el sombrero on posaven la barra de ferro que anava
encastat ben bé a l’engranatge. Un eix feia moure l’altre i pujaven els
calaixons. Diuen que els antics eren cadufs de terrissa però jo sempre els
he vist de metall. La sínia la podies rodar a mà però era normal que la
moguera una haca. A vigilar l’haca anava qualsevol xiquet o xiqueta i no
ha passat mai res. A l’animal li tapaven els ulls amb unes ulleres com si
foren uns sostens i damunt li posaven una roba per a que l’animalet no es
54
marejara i s’acostumara a donar voltes. El que la vigilava l’arreava si

s’embolicava, cosa que passava algunes vegades.
I que tiraven per enriquir la terra?
Fem de vaca, de cavalleria, de porc... El pixum de les vaques es tirava en
companyia de l’aigua quan regaves. Jo anava a les vaqueries a per pixum
amb tonells. Obries el tonell i ho tiraves al portell al lloc on es regava i
s’escampava amb l’aigua. A voltes, sense regar, anaves amb el tonell dalt
del carro, el destapaves i amb el carabassí escampaves el pixum per tota
la terra.
Parle’m un poc del comú.
Era un bon adob i es gastava molt. Hi havia molts llauradors que tenien
tonells com nosaltres i com feien hortalissa en necessitaven. Jo n’he tret
molt de comú. A més hi havia un home que li deien Tarambana que se’n
duia el comú del quarter, era un home un poc tarambana que va ser un
rastre d’anys encarregat de les tres caigudes. A les alqueries el comú so-
lia ser una gerra un poc soterradeta i damunt una taula de fusta com un
pedrís amb un brocal i una tapadora. La porta era una cortina de sac. Pe-
rò el de les cases era una bassa. Per traure’l llevaves la trapa de la bassa,
posaves el tonell a la vora i una tineta amb un cadufo al costat. Posaves
el canut, que era de zinc, i es mantenia allí, era com un embut. La tineta
tenia un forat per a que entrara dins el forat del tonell. En acabant el to-
nell es tapava amb el tap i amb uns papers, ben atapeït. Es carregava al
carro amb unes barres de ferro que tenien un ganxo al final i ho posaves
El carro del pixum
55
a un aro de la barra en uns cargols, ben segur i sub-

jecte. Després, empentant dues persones, anaves
pujant els 6 tonells al carro rodant rodant un a cada
costat del tonell. Quan arribava dalt, d’una sarpà
pujava un dels dos al carro, alçaves dret el tonell, i
rodant rodant al seu lloc. La caixa del carro com-
pleta eren 6 tonells. Jo he anat a un rastre de cases a
traure comuns. Un dia, me’n recorde com si fora
ara, davant de la Sang estava traient comú. Com
anaves tan de matí pillaves a la gent quan s’alçava i
hi havia meneo. Hi havia una xica, que ja no era
tan xica i em deia: “Uf, quina pudor ¡ açò no es pot
aguantar!” I jo li dic: “ Mire senyoreta, pues això
no he fet jo, no. I ja veu que no em queixe”. Uns
altres comuns eren les que ajuntaven el fem de vàri-
es famílies i com els del quarter, tenien les basses
més grans. Per a d’això hi havia una caldera que
estava dipositada en front de l’estadi a l’alqueria
dels Gozalbos. Era de bronze. La caldera anava ti-
rada per cavalleries i treia el comú de les basses
més grans. Després ho abocava a les casetes de la
merda. Al camí la Plana encara hi havia fa poc les
restes d’una i a la carretera de València estaven les
últimes que han existit. Tenien uns dipòsits grans
on cabien 3 o 4 mil litres. Els llauradors podien a-
Taona nar a comprar adob amb els seus tonells. Valia a
pesseta el tonell. I és que de vegades no hi havia
adob als magatzems i com amb el fem de la cavalleria de casa no hi ha-
via prou, en tiraves de comú.
Blat també se’n plantava?
En el temps que jo conec, no. El blat va començar a plantar-se quan va
vindre la fam, quan la guerra. Plantaven blat i quan el segaven allí ma-
teix feien una era per a batre, arrancant les brosses i aplanant la terra.
Després quan van vindre les trilladores el portaven on les plantaven: al
camí la Plana, eixint del poble cap a Fadrell, al camí Lledó.... Si u volia, i
tenia una era de batre arròs, també podria batre el blat en ella. Ací el
llaurador sempre ha fet de tot per poder viure. Per això dóna tanta tristor
veure com estan ara els horts i les marjals.
56
Antonio Rodrigo “ Toni de Cuc”

En demanar-me els amics del Pixaví que els conte alguna cosa sobre la
llaurança antiga, he recordat que en un capítol del meu llibre “A cops d’es-
pardenya”, vaig publicar una relació de les brosses més habituals a les nos-
tres terres. En aquell moment, i ara també, el meu objectiu és salvaguardar
de les ventades que corren en el temps actual una col·lecció de paraules del
tot hortolanes i castelloneres. La recopilació és obra del “brossóleg” Pepe
Vilanova, comandant de la sofrida policia rural. A veure si aconseguim que
el pas del temps no les deforme i la química dels herbicides no les borre per
a sempre de les nostres terres i de la nostra memòria. Jo no acabe de creu-
re’m totalment el refrany que diu “Las malas hierbas nunca mueren”.
Argelaga Alls porros Bova

Berbum Blat bort Botja
Blet Canyota Cogula
Cinc costelles Corretjola Cua de rata
Creudeu Card Crespinell
Xacòina Espadilla Espàrrec
Fulla carnera Fenàs Ferris mosterris
Fonoll Ferragos Gram
Isaroca Junsa Jonc
Llicsó Lletera Manceba
Marge Magreta Malva
Mata caberos Melga Margall
Muxo Joliverda Ortiga
Pelosa Paradella Paleta
Pota de bou Pinet Romiguera
Raspa llengua Rabanell Rosella
Senill Sisca Sanguinyol
Senuc Serrets(serretjos) Salobrera
Sevet Troba bou Timó
Terrera Verdolaga Veça
Veta.
57
58
59
60

El llaurador erra , si aparta els ulls de la terra.
El llaurador que molt beu, tard pagarà lo que deu.
El militar a la guerra i el llaurador a la terra.
L’aladre rabut, i el llaurador barbut.
L’ofici de llaurador és ofici de suor.
La casa del llaurador, si està un poc bruta millor.
Llaurador entre advocats sembla un ocell entre gats.
Llaurador ressagat, mai ix d’empenyat.
No hi ha cap llaurador que no faça algun solc tort.
No hi ha cap llaurador que no sàpiga quan li toca l’aigua.
Qui a llaurador vol enganyar, molt de matí s’ha d’alçar.
Si el llaurador comptara, no sembrara.
El llaurador vertader, en la terra té el quefer.
Llaurador que ven la palla, té més fam que el que badalla.
La basquinya se li esgarra Bon ofici el llaurador

d’anar a missa major si hagueren bones anyades,
que ella el volia d’ofici no hagueren contribucions,
i l’ha tingut llaurador gelades , ni pedregades.
61
62
Agustín Agost Pascual

Al llarg de molts anys el cànem va ser la principal font de riquesa de
l’horta de Castelló. Existia d’ell una forta demanda, ja que, a més de ser
utilitzat per a la fabricació de teixits, sogues o paper, era imprescindible per
a fabricar veles dels vaixells ja que un vaixell mitjà necessitava per a les
seues veles el producte 7 fanecades de cànem. Era un conreu complex que
no s’adaptava a tots els llocs però per al qual la terra de l’horta de Castelló i
el nostre clima eren òptims. Cal dir que el rendiment que li donava al llau-
rador no era solament per ell mateix sinó per l’alternança de conreus que
permetia (cànem, fesols, blat). Al s. XIX va entrar en decadència com a
conseqüència de l’aparició d’altres fibres vegetals més barates i de les im-
portacions efectuades des de països com Rússia.
La família d’Agustín Agost Pascual, que en l’actualitat té 83 anys, va
ser una de les últimes que va conrear cànem a Castelló. Ell ens contarà mi-
llor que ningú la seua experiència amb aquest conreu.
EL PROCÉS DE CONREU I TRACTAMENT DEL CÀNEM

Després de molts anys d’experiència en la criança del cànem vaig a con-
tar, a la meua manera, el seu llarg i treballós procés.
Les feines eren molt pesades, principalment la sega perquè es realitzava
en temporada de calor, en els mesos de juliol i agost. En canvi l’agramà es
feia al temps del fred.
Primerament es preparava bé la terra, essent el més principal un bon
guaret i que la terra estiguera bem fina i tova (terra trida). En els anys dels
que jo parle (1.941-45) el guaret es feia després de collir els fesols. Es feia
normalment amb l’aixada de gavilans (de 2 puntes). Passat un poc de
temps es llaurava i després es passava la tauladora de falçons, que en a-
quell temps encara era de fusta. També eren molt importants les formigaes,
una tècnica en la que es cremava la terra en munts a manera de formiguers,
amb la qual cosa se sanejava i enriquia.
La sembra es podia fer de dues maneres: una a solc amb el forcat i l’al-
tra a eixam (a voleo). La més habitual era al solc amb la cavalleria i el for-
cat. El llaurador anava davant i darrere anava una altra persona, quasi sem-
pre una dona, tirant la llavor dins el solc. Després es passava la tauladora
63
de falçons i la plana. Els cavallons es plantaven pels dos costats i s’aplana-

ven ben plans amb la llegona per a que no hi haguera terrossos i a l’hora de
segar, no s’esmussara la falç en tocar algun terròs.
Quan se sembrava a eixam es tirava la llavor per tot el camp. Després es
llaurava dues vegades, una a la llarga i altra a l’ampla i així les llavors que-
daven ben cobertes. S’havia de fer aquesta feina molt ràpidament per a que
la terra s’eixugara el menys possible. Després s’havien de fer els cavallons
i replanar-se. Si feia bon temps, als 12 ó 14 dies naixia el cànem. A pri-
mers de maig tenia ja uns 20 cm. i en aquell moment es regava per primera
vegada, el que es deia el reg de pols. Si començava a fer fred o a ploure es
feia crostó i el cànem naixia malament i havies de llaurar i donar per perdu-
da la collita. Era el que els llauradors dèiem fer porreta.
En tota l’horta no hi havia cap planta de creixement tan ràpid com el
cànem, ja que en dos mesos arribava als dos metres i mig. Un mes abans de
la sega es deixava de regar. Així s’aconseguia que la fibra ,que era verita-
blement el cànem, s’endurira. La llavor per a l’any vinent s’obtenia deixant
un tros de camp, que seguies regant per a que la llavor quallara bé. En el
cànem hi ha dues classes de plantes: el mascle que sols fa flor i que és la
que polinitza, i la femella que fa les llavors. La llavor del cànem era molt
menuda i rodona, de la grandària d’un cap d’agulla i s’esmunyia per entre
els dits quan la sembraves. Era molt oliosa.
Per al cànem de fulla, la sega co-
mençava el dia després de Sant
Jaume, el dia de Santa Anna. Es
matinava molt, s’eixia en apuntar
el dia. Ja al camp cada home
(perquè era una feina molt dura i
no era cosa de dones) agafava una
eixida, un cànem, d’uns tres me-
tres d’amplada, segant amb una
falç a ras de terra, tallant-lo cap
arrere i deixant un braçat en terra
que ocupava quasi tota l’amplada
del que havies segat. Per a mi se-
gar el cànem era el treball més pe-
sat i més si la falç tallava poc.
S’havia d’esmolar contínuament
amb una bona pedra.
Als quatre o cinc dies de la sega
començava el nuat de les garbes i
l’espolsat o neteja del cànem, cosa
Garbera que es feia amb una forca. S’havia
64
Agramant el cànem
de fer amb bon sol per a que la fulla estiguera seca i es desprenguera fàcil-
ment sense haver de colpejar molt. Moltes fulles ja havien caigut quan se
segava, i quedaven solament les dels últims 50 cm. de la planta. S’arreglava
la garba per a que se secara (escarpida) i en el carro, molt cuidadosament
per a que no es trencara, es portava a la bassa per a posar-la a remull. El
cànem per a llavor se segava a final d’Agost, per Sant Agustí (el 28). Carre-
gar el cànem al carro era molt complicat perquè era molt relliscós i com
que el carro era estret, quan eixia del varal del carro, com no tenia on sub-
jectar-se, en la mesura en que la càrrega anava pujant, relliscava més. Pen-
sen que la càrrega normalment sobreeixia quasi un metre i mig per dalt del
varal. No tots els carreters sabien carregar cànem i molts es desentenien
d’aquest treball.
Nosaltres teníem una bassa d’embassar cànem a la que quasi tots els que
seguien cultivant-ne el portaven, menys uns pocs que el portaven a la bassa
de Batiste Blasco “el Frare”. Avisaves a tots els que tenien el cànem ja pre-
parat i tots junts, en tres o quatre hores l’omplien amb les garbes. Després
es posaven moltes pedres grosses per damunt per a que el cànem no surara.
El dia que es treia el cànem de la bassa es matinava molt. Moltes vega-
des encara era de nit quan començàvem. A l’esmorzar ja havíem acabat
perquè per la vesprada hi havia que repetir el procés per a embassar més
cànem. Recorde un any que la vam omplir sis vegades, però el més normal
n’eren quatre. Feien falta quatre homens per traure el cànem de la bassa.
65
Primer traíem les pedres grosses i després les garbes una a una. Pesaven
molt, sobre uns 20 o 25 Kg. Dos homes passaven per l’ andaor, portant dos
pals rodons, d’un parell de metres de llarg i uns sis cm. de diàmetre. En ell
carregaven les garbes i les duien al lloc on s’estenia per a que s’assecara.
Un altre home alçava la garba i la posava en peu, agafant-la amb les dues
mans del centre on estava nuada per uns cordills grossos i, donant-li mitja
volta amb molt d’art i habilitat, la deixava plantada oberta per baix i per
dalt. Així s’airejava i s’assecava en quatre o cinc dies. Aleshores es posa-
ven en barraquetes per a que també s’assecara el centre, on estava el cordill,
traient el que estava dins fora. Una vegada sec es portava a l’era per esperar
el temps d’agramar. El lloguer de la bassa es pagava amb espècies i era de
quatre garbes per costal.
Després de collit el cànem se sembraven fesols i, collits aquests, blat. A
últims de novembre o primers de desembre començava el treball d’agra-
mar. Les grames eren uns troncs d’uns 40 cm. de diàmetre, rodons, de me-
tre i mig de llargs més o menys. En una de les puntes tenien com dues potes
de fusta, i alçaven uns 70 cm. de terra. De la meitat cap avall tenien un es-
cot triangular que era on estava el maç. Aquest era una fusta d’uns 15 cm
de diàmetre i al mig tenia clavada la llengua que era una planxa de ferro
d’un cm. d’espessor. En la part de les potes el maç es subjectava a la grama
amb un pal entravessat que s’anomenava pern. El maç era allò que cascava
el cànem i que feia que sortira el canyamís per a que la fibra eixira neta.
Aquest treball d’agramar era un poc pesat i molt poc sà, per la pols que es
desprenia. Els primers dies que el feies per les nits estaves com si t’hague-
ren pegat una pallissa i, fins i tot podia pujar-te la febre. Ara pense jo que
podria tenir alguna cosa a veure amb el que diuen que el cànem (cannabis)
és droga. Igual la febre i el cansament podia ser per això.
Amb el mateix cànem es feia una corda menuda, d’un metre i mig, que
es deia dogal, per nuar la garba a uns 60 cm. de la punta de dalt o cima i
que era la part més prima de la garba. Al dogal se li feia una ansa en una
punta que, una vegada nuada la garba, es posava en el dit polze agafant la
garba amb la mateixa mà. Cada garba s’agramava en tres parts, sense par-
tir-la. Primer agafaves la garba, alçaves el maç, la posaves a la grama, li
pegaves i la subjectaves. Es quedava oberta per les dos puntes i li posaves
el dogal a la part prima, a uns 60 o 70 cm. de la cima, llevant-li el cordill
d’espart que abans la nuava. Des del lloc on estava subjecta l’anàvem cas-
cant sempre en direcció a la part més grossa. La segona part (uns dos pams)
era des del lloc on l’havies subjectada fins el dogal. El treball es finalitzava
posant el genoll contra el dogal estirant com arrossegant i passant-la per
baix de la llengua per separar el canyamis que quedara. Així quedaven els
fils nets. A continuació anaves a l’era i molt cuidadosament l’estenies a
terra en un lloc sec i net. Després, agafaves tres garbes (una dobla) i les
66
enrotllaves per tot el braç, tot el mas enrotllat. Aleshores agramaves les ci-
mes de les 3 garbes a una..
És molt interessant saber les mesures i l’entramat del cànem:
3 gavilles era una dobla.
3 dobles era un mas.
16 massos era un costal (també hi havia costals de 18 massos)
El mas se doblava per la meitat i al mateix lloc on es doblava es feia la
cara. Per deixar arreglat el costal i portar-lo a vendre, amb un escarpidor
(una mena de pinta de ferro gran amb les pues separades) es feia la cara. Es
preparava a terra, arreglant els massos conforme s’anaven col·locant. La
cara de la part visible s’arreglava bé.
Amb els canyamissos es feia una garbera més o menys gran segons la
quantitat, amb un poc de desnivell cap als costats en la part de dalt per pro-
tegir-los de la pluja. No es tiraven perquè s’aprofitaven per tornar a formi-
gar la terra o bé com llit dels animals.
67
68
Joan Andrés Sorribes

Cada vegada que passava per allí em cridava l’atenció aquell grup de
cases. Per més que jo era un adolescent ja percebia que aquella no era una
masada qualsevol, que darrere de l’aspecte descurat d’aquell grup de cases i
corralots mig amagats entre esbarzers s’amagava alguna història misteriosa.
Quan preguntava a la gent gran em deien que allò eren LES CASOTES (el
mateix nom ja impressionava) i d’allà no els movia. Tal com m’he anat fent
gran he entès que ells, tant que se les donaven de sabuts, no en sabien res
d’aquell mas mig enrunat i, el que era pitjor, ni tan sols en qüestionaven res
sobre el seu origen o la seua història. Jo sí que ho feia, que ben aviat vaig
descobrir que el fer-se preguntes i qüestionar-se les respostes eren coses
que obrien les portes a un món nou i diferent.
Per tots aquells que no coneixeu el terme, us diré que LES CASOTES
són un grup d’edificacions que presideixen una extensa propietat agrícola a
l’extrem occidental del terme de Castelló. Parlem de Benadressa, just a mà
esquerra de la carretera de Ribesalbes, penjat sobre la Rambla. Tal com
passa amb la majoria dels masos de la zona, aquest té quelcom que el fa
interessant, que li dona una personalitat pròpia ben diferent d’ altres masos
de les terres de l’interior. No debades el masos de la partida de Benadressa,
de l’Estepar o del Bovalar eren residències d’estiu de les famílies més aco-
modades de la ciutat; sols cal citar el mas del Negrero, el de Boera, el de
Binyé, el de l’Enramada, el de Gasset, el de la Devesa o el de Gimeno per
entendre que parlem d’alguna cosa més que simples residències d’estiueig.
LES CASOTES, però tenien un aspecte diferent, perquè també diferent ha-
69
via estat el seu origen i les intencions del seu fundador.

Ens situarem al segle XVIII, en concret al darrer terç del segle; allí hi
trobarem la figura singular de Salvador Català. Membre d’una discreta fa-
mília de comerciants de la ciutat, l’home ha sabut navegar en temps revolts
i aprofitar-se de les circumstàncies històriques del moment per fer-se amb
una bona fortuna. És l’època de la IL·LUSTRACIÓ, de la FISIOCRÀCIA i
dels canvis econòmics promoguts pels ministres de CARLES III. En aquest
temps, Salvador Català sabrà situar-se al millor lloc on pot estar un comer-
ciant, al front del negoci del CÀNEM i serà comprant i venent cordes i lo-
nes que acumularà una fortuna molt respectable. Cap a 1780 ja el trobem
com a ADMINISTRADOR DEL REAL PATRIMONI dirigint la venda del
cànem de tota la zona per abastir les nombroses fàbriques d’espardenyes i,
per sobre de tot, controlant els subministres de matèria primera per dotar de
cordam i de velam la nova MARINA DE GUERRA que promou el rei Car-
les III.
Salvador Català, no sols està al capdamunt de la burgesia benestant de la
ciutat, també el trobem des de 1778 com a membre de la nova REAL SO-
CIETAT ECONÒMICA D’AMICS DEL PAÍS, nascuda amb el propòsit
de millorar l’explotació i la riquesa de la nostra terra. D’ella sortirà, entre

moltes altres, l’obra cabal de CAVANILLES que ens aporta la primera vi-
sió global de totes les terres del regne després de conèixer-les de primera
mà. Serà en aquest entorn que Salvador Català farà grans aportacions de-
fensant el cultiu del cotó i el monopoli del cànem a les terres de la Plana.
Allà serà també on entrarà en contacte amb les teories repobladores que
potenciava CARLES III per incrementar la riquesa de la nació; Català hi va
veure la possibilitat de millorar qualitativament el seu status social. Servint-
se de la jurisdicció alfonsina ( uns privilegis vigents des del segle XIV que
possibilitaven l’accés a la noblesa mitjançant l’establiment de pobladors)
encara vigent en aquells temps, Salvador Català pretenia accedir a un títol
nobiliari.
Ací va nàixer el projecte de LES CASOTES. Per concretar-lo, a més de
70
diners, que el Català els tenia per càstig, necessitava terres, un projecte via-
ble, aigua i un mínim de quinze famílies que volgueren establir-se en aquell
desert inculte i acceptar-lo per senyor. Aprofitant-se de la crisi agrària de
l’època va anar fent-se amb gran quantitat de terres dels petits propietaris
de tota la zona compresa entre el Tossal de la Galera al N. i la Rambla al S.
i al W. Al 1781 ja el trobem, propietari de tota la riba esquerra de la Ram-
bla, aliat amb el noble Manuel Sisternes, també propietari d’extensa masa-
da a la riba dreta, per gestionar les aigües de la Rambla que s’escorren del
Molí d’En Saloni. Català usarà del suport el noble Sisternes per aconseguir
aquesta concessió d’aigua que bastarà per garantir l’existència del projecte.
Serà un tal “senyor Roxas” qui farà el projecte de la fundació; dissenya-
rà dos edificis rectangulars amb coberta amb doble coberta situats simètri-
cament a dreta i esquerra d’una petita ermita central sobre una explanada
molt ampla. Aquestes construccions les ubicarà sobre la terrassa més alta
de la riba esquerra de la Rambla; més amunt projectarà una petita represa, a
manera d’assut, per conduir l’aigua a través d’un canal a un abeurador i
posteriorment fins a un molí de farina que més tard adaptarà també per fer
paper. Començarà la construcció al 1781 i la cosa anirà ràpida perquè tenim
notícia que l’ermita, dedicada naturalment a Sant Salvador, va ser beneïda
el 18 de febrer d 1783.
Més problemàtica serà l’obtenció de l’aigua. Fet que la Rambla és de
natural irregular i sols porta aigua d’avinguda, els cabals aprofitables proce-
dien d’unes fonts que estaven Rambla amunt, a l’actual terme de Moró; les
anomenades Ferracàs, Fontanar, del Regatell Tendre (continua) i del Rega-
tell Sec (ocasional). Com ja s’ha dit aquestes aigües ja estaven concedides
al Molí d’En Saloni, per tant el que demanaran Sisternes i Català, seran els
escorrims que es perden aigües avall del molí. Ho demanaran al rei, a través
del Consell de Castella i, després de molt de pleitejar, sembla que ho acon-
seguiran per més que Manuel Sisternes ja haurà mort.
El projecte, doncs, ja estava en marxa i Salvador Català havia enviat
cartes de població per atraure la gent que necessitava per posar en produc-
ció tot aquell conjunt de terres ermes. Comptava amb la creixent puixança
del garroferal que va expandir-se al llarg del segle més d’un 60% a les ter-
res noves de Benadressa. El seu objectiu bàsic, però, no era altre que acon-
seguir la xifra de quinze famílies per poder aconseguir el dret nobiliari que
li permetés ser “SENYOR DE VASSALLS” amb dret a impartir sobre ells
la jurisdicció civil i la criminal.
Sembla que Salvador Català no va reeixir en aquest intent. Per més que
LES CASOTES van funcionar econòmicament i va aconseguir la quinzena
de famílies que la jurisdicció alfonsina exigia, el seu propietari mai no va
obtindre cap títol nobiliari. Bons eren els nobles de la ciutat per admetre un
nouvingut plebeu amb un ofici servil, per més ric que fos! L’únic títol que
71
van concedir-li fou el malnom de “EL MERCADER” per recordar-li qui

era, d’on venia i com havia fet la fortuna.
Amb tot i això, el somni de l’emprenedor Salvador Català va deixar
marques indelebles a la toponímia del nostre terme. Així el molí que va fer
al peu de LES CASOTES, encara es coneix al present com el MOLÍ DEL
MERCADER, així mateix hi ha una senda amb el seu malnom i també una
de les “Cuadres” (camins paral·lels que travessen el secà castellonenc) tam-
bé s’anomena la “CUADRA” DEL MERCADER.
Avui en dia, LES CASOTES han cobrat nova vida reinventades com a
lloc de celebració de bodes i convits d’alt nivell. Potser si hi aneu alguna
vegada, a poc que obriu els ulls de l’enteniment, encara podeu trobar-vos
l’esperit somiador de Salvador Català cavil·lant la manera d’aconseguir
algun títol que no fos el de “EL MERCADER”.
72
Recull de Vicent Serra Fortuño

Qui no treballa quan fa fred, a l’estiu passa la mà per la paret.
Bon llegó, bon braó.
Si vols saber que és suar, ves-te’n un dia a cavar.
Raure amb llegona, és cosa de dona.
Raure i cavar, ningú ho aprèn al mamar.
Bou fart, no llaura dret.
Conforme el forcat, ha de ser la rella.
Llaurar, cosir i fer albardes, tot és pegar puntades.
Llaurar de rucs i batre de bous, merda en l’era.
Llaurat de burrets i cavat de xiquets, collita de pets.
Llaurat de vaques i cavada de dones, baconada segura.
Cadascú cull allò que sembra.
Del sembrar i del casar, no vulgues consell donar.
Qui sembra en arena, perd la llavor i la faena.
Qui sembra en camí real, perd el gra i el jornal.
Qui sembra punxes no pot anar delcalç.
Qui xafa un sembrat, té 7 anys de pecat (si no el pilla el Sindicat)
No plantes vinya en costera,

ni plantes blat en barranc.
No et cases en forastera,
mira que t’enganyaran.
73
74
Informant: Juan Agost

A les terres baixes de Castelló es va conrear arròs uns pocs anys. Normalment se
sol fer als baixos perquè, com es necessita molta aigua, als baixos és més fàcil. La
part que es va fer primer s’anomenava El Quadro i s’alimentava sencera de la Font
de la Reina. Primer es va fer arròs des de la Pedrera fins la mar . El coto vell anava
des de la Ratlla fins quasi la Travessera i el riu. Eixa zona tenia prou amb l’aigua
que brollava de la font de la Reina. Després de la guerra es va eixamplar la zona.
Van fer arròs baix, al de Basco. Baix del Serradal a la part de cap al Grau, fins el
pinar van fer una zona arrossera també. Després dalt de la Fileta un rodal i al coto
de Santiago, que normalment era de Benicassi. Quan la fam, en van fer en Villa-
margo i per un rastre de llocs perquè com anava bé per a la menjusa, se va fer.
El planter
El planter de l’arròs es fa ja en aigua. Als alts, només saltaves la via de la Pedrera i
el primer canal, es feien els planters. Abans de Sant Josep tiraven la llavor.
Quan el planter ja estava, de mati manyana anaven per famílies o amics que s’ajun-
taven i s’ajudaven uns als altres a arrancar el planter. Els homes portaven un ma-
noll d’espart amb les lligasses nuat a la cuixa per a que no es baixara. L’espart te-
nia un nus i tu anaves agafant plantes d’arròs i formant la garba. Quan veies que ja
estava prou grossa (o quan li pareixia a l’amo si anaves a jornal), passaves el nus
corredís i es quedava ben fort.
Ja veus si en sabien, tant burros que diuen que eren en aquell temps! L’amo porta-
va una plataforma de fusta que deien un carret d’aigua amb una cordeta , estirava
de davant com si fora una haca i portava les garbes de planter. Abans hi havia que
rentar-les ben rentades perquè el fang donava pena per a filar i plantar. Va haver
uns anys que hi havia furga al fang i havien de posar sotal per poder combatre allò
perquè era una llàstima i no es podia filar. L’arròs ha d’eixir solt.
A plantar
Al plantar era al revés que a l’arrancar. Posaves la garba dalt la cuixa i com anaves
ajupit , amb el colze mantenies la garba. Amb l’altra mà, anaves sostovant per a
que s’amollaren i molt suau agafaves un menaet de plantes i ¡ ala, a filar!. Eren tres
o quatre brinets. El que dirigia deia :
—Eu, no fileu tant! —o bé —. Fileu més!
Tenies que portar els tres dits de la mà ben estirats perquè si es doblaven es feien
malbé les plantes. Alguns feien maleses. Pareix molt senzill però se necessita una
tècnica per a fer-ho bé. Una vida per aprendre-ho. Es feia tot a una i dels uns als
altres anaven de topetia. Sempre ha hagut qui ha pogut més que un altre. Anaven a
través, en fileres de quatre, set, o deu homes segons el terreny. Es posaven contra
75
dalt i de recules cap arrere, cap arrere, la garba a la cuixa, menaet ben sostovat i
amb els ditets clavat sense que es doblegara la canya de la planta perquè si es do-
blega l’arrel es podreix. Es plantava com si fora una pastilla de juanola, un, un, i en
mig de dos un. I cap arrere, cap arrere. Era prou exacte. Si u sabia de que anava es
feia prou bé. Els homes anaven amb pantalons curts i alguns portaven unes polai-
nes com de lona que se posaven per protegir les cames. Se deien camatxes. Les
feien les dones en definició i es nuaven amb unes betes. Hi havia cutimanyes que si
li picaven a u l’alçaven a l’aire. I de quan en quan una sangonera se t’agarrava a la
cama. Li pegaves un pessic o li arrimaves un cigarret i la sangonera s’amollava.
Això si no pillaves el mal de la rata. Se va dir així com li hagueren pogut dit el mal
del sobremolló, que eren uns pollets que anaven per l’arròs. Alguna cosa s’infecta-
va i molta gent queia malalta. El metge Altava, que vivia al Passeig va ser el que
més va tractar eixa malaltia.
Una vegada sembrat, encara no havies acabat. Hi havia que birbar, o siga llevar els
serretjos , la junsa i totes les brosses que eixien pel mig. També abonar amb amo-
níac amb barreja de super a tant per fanecada. L’arròs necessitava tindre sempre
aigua. Els que feien hortalissa a vegades al mig d’un rodal de bajocar eixia algun
bri d’arròs d’alguna llavor que s’havia quedat quan tiraves la brosta de l’arròs.
Eixa planta es criava a regons, no dins l’aigua, però lo normal era tindre’n.
La sega
Segons la classe d’arròs es segava en un moment o en un altre. L’arròs Benlloc i el
Sollana eren arrossos corrents i el Bomba era gros. Normalment la sega era per
Agost. A l’hora de segar, si no és que u tenia una fanecadeta i s’ho podia fer ell, li
ajudava la família. Tots allí. L’arròs no és tan dur de segar com el cànem, és més
paregut al blat. Se segava amb falceta. La corbella per la forma que té és més bona
per a segar herba. La falceta anava més directa i anava a muntó millor que la cor-
bella. Encara que abans de segar part de l’aigua s’havia llevat, en molts llocs enca-
76
ra en quedava, no tanta com quan es criava però si no és que fora un lloc alt que
s’eixugava més prompte, hi havia aigua. L’arròs és diferent al blat perquè s’ajunten
les espigues per dalt. Per això les garbes es nuaven contra el gra i després se serra-
ven. Se surracava per darrere del vencill que ho nuava. I se quedaven nuades les
espigues. La palla, els culs que deien, se quedava allí. Quan serraves la garba, amb
una ma agafaves el surrac i en l’altra la garba i la posaves damunt dels culs per a
que no tocara l’aigua i així s’eixugava.
El blat era al revés, se nuava amb el vencill més lluny de les espigues i no se serra-
va. Quan anaves a batre el blat portaves el gra i la palla. En l’arròs sols portaves el
gra. La palla de l’arròs feia el seu paper per a que s’assecara l’arròs i després ho
gastaven per a jas dels animals, principalment en les vaqueries. Tota la feina del
blat i la de l’arròs era molt dura ¡ era per a xulos!
L’era
Ja a l’era s’amollaven els vencills i es feien menaets. Uns batien i altres feien
menaets. Els animals anaven fent la seua feina i els altres anaven preparant els ma-
nolls. Com les garbes amb les espigues estaven a la vora de l’era, tu anaves treba-
llant i no donaves pena a l’animal que estava batent. Tiraves les espigues a l’era i
la palla que quedava fora. En el blat, com se portava també la palla, després que
s’havia arreplegat el gra es batia la palla. La palla del blat si que es gastava. Quan
ja hi havia trilladores es posava la palla i el blat junt i eixia per un costat el gra i per
l’altre la palla ja embalada. El trill de batre l’arròs i el del blat és el mateix. Hi ha-
via de moltes maneres, mes grans, mes xicotets, trills de serra... Normalment eren
de puntes de metall en forma de cuny que estaven clavades al trill a la distancia que
fora.
Quan el gra de l’arròs estava per a assecar-se a l’era i venia una tronada, s’amunte-
gava ràpidament per a que no es banyara. A les eres grans com la de José Maria
que anaven a batre alguns amos, quan es posava malament el temps tenien un ten-
dal gran, feien un munt i el tapaven. Quan el temps s’alçava, ¡ a tornar-lo a escam-
par!
77
Ensacar
S’ensacava del munt. Un parava el sac i amb un poal anaven tirant el gra dins. Des-
prés el sacsejaven i bé un home o bé una dona cosia la boca deixant dues orelles
per agafar-lo. Els sacs es carregaven al carro. Com pesava més que les garrofes, no
podies carregar-lo tant i a més si posaves sacs al soto el carro anava molt baix. Al
camí En Riera com estava la costera, els animalets menuts que no tenien tanta for-
ça no podien pujar. Es va demanar varies vegades un pont a la Germandat però ¡ pa
ta tia! ¡ veges que haguera costat i el sacrifici que haguera llevat!
Els treballadors
Si u tenia família quan els fills es feien grans li ajudaven en les feines de l’arròs
però si no en tenia llogava gent perquè hi havia caps de colla. A l’Institut, on esta-
va el Centre Obrer, anaven a llogar-se. També van estar uns quants anys davant de
la Germandat i anava el que volia llogar-se per a anar a raure, a xarcullar o a lo
que siga. Van haver problemes perquè s’ajuntaven de bon mati un munt de gent,
parlaven i es queixaven de tot. I tenien raó però ¡ a veure que tenien que fer aque-
lles persones! Tots els dies hi havia algú que es quedava sense feina i , si no el llo-
gaven, se la ventilava. Si tenia una marjaleta anava a treballar-la i si no , a passejar.
Per arreglar la feina van fer una espècie de torn i tots els dies passaven llista, se-
gons els jornals que hi havia. A vegades per coses de la vida , a u li passava el torn
i hi ha que li ha costat 15 dies de presó. En part no tenia culpa però ¡ ahi queda
eso!. Andino, que estava de Governador tenia molta afecció a fer això. En un punt,
pe no rés, 15 dies de presó.
Al molí
Al principi la gent guardava a casa les collites d’arròs . Jo quasi no ho recorde però
era com una altra collita.Com el tenien a casa tot eren rates i cap ací cap allà. Hi
havia anys que no el podien vendre i per traure-se’l de davant el venien als sabuts
que quan van a comprar una cosa si poden donar-te’n u no te’n donen dos. Al final,
per força, que no per gust perquè cadascú pensava d’una manera, fins i tot política-
ment, van tindre que associar-se i fer el molí. Primer el molí de Boira i després el
que està ara. El primer molí de l’arròs estava a la Ronda a lo que era de Rambla,
darrere del frares. El magatzem d’adob estava a una part de la casa dels frares i a
l’altre canto estava el molí de l’arròs. Portaven la collita al molí i a com eixia el
quilo el pagaven, i bé. Després que el molí va estar uns anys a la Ronda (el pallús
estava al carreró. Era un carro con si fora un caixó gran on tiraven el pallús que
gastaven per al gel o per a llit dels animals, encara que picava molt)
Al que ara és l’Estadi eren tot uns terraplens, una gravera plena de munts i de car-
rerons on havien llevat grava. Es van fer amb eixe terreny i es va construir el molí.
Allí es treballava i es molia però a més la collita de tots estava tota allí dins, que no
es broma, ja que hi havia prou. Quan entraven els sacs tenien que estar en condici-
ons. Pel compte que li corria u procurava que estiguera bé per a que li l’acceptaren,
que això s’aprèn prompte. Després quan van llevar l’arròs el molí s’encarregava de
les hortalisses i les fruites.
78
El sanejament
Quan va convindre o quan els va parèixer es va anar llevant, fins que es va llevar
del tot. Va vindre lo dels sanejament i amb eixa excusa.... Això del sanejament va
ser obra de Pepe Ferrer el cèlebre alcalde que era molt bona persona. Ell va ser el
cap del projecte del sanejament. Primer volien sanejar des de Benicassi fins Almas-
sora i de la Donació fins la mar, tota la marjaleria. Se van fer comissions i van anar
estudiant-ho .Com que les marjals que tenien sèquies eren més dificultoses de sa-
nejar, encara que era possible, van decidir començar per l’arròs, perquè el terreny
estava sec i tot pla i tapat. Prou de sacrifici havia costat als llauradors que estiguera
així. I quan ja estava, se va llevar l’arròs.
Pepe Ferrer va explicar a les tres germandats, “els gerifaltes” d’Almassora, Caste-
lló i Benicàssim, en una reunió a la Diputació l’avantprojecte i en principi anava
tot. Jo li vaig dir que si hagueren estat la gent dels tres pobles haurien eixit tots ben
contents perquè era de meravella. Però una cosa és la teoria i altra la pràctica. Tam-
bé li vaig dir que llevat de quatre com els Quintanes i algun més, els que tenien
arròs era perquè tenien una marjal a les terres baixes i eren els més pobres del po-
ble. Eixa gent, amb el seu sacrifici menjaven d’això i prou bacs al fang els havia
costat i estacons també, prou feina amb els carros portant terra i trepitjant cap ací
cap allà, van aconseguir que el quadre estiguera de meravella. No hi havia estaca-
dors ni res. S’havia fet molta feina al llarg de molts anys. Tots eixos pobres llaura-
dors ,si tot eixia bé, bé, però si eixia malament eixos homes ¿que farien? Em va
contestar que el sanejament no se feia per canviar de conreu però...estava clar que
el que volien era llevar l’arròs. ¿ Per a que volien fer tanta feina si la feina de sane-
jament ja l’havien feta els pobres? Tenien el sanejament fet a la seua manera, amb
anguileres que eren unes sequietes de mig metro on ficaven una tuberia normal-
ment de teules de cavalló una cap a dalt i una cap a baix i feien una tuberia. L’an-
guilera anava a fer punta als canalets de desaiguar.
Quan van llevar l’arròs un llaurador, amb el seu treball encara podia fer-lo renta-
ble. No feien cap negoci perquè mai ha estat un negoci l’agricultura, però se podia
79
defendre. Però hi havia entre els mateixos llauradors una divisió. Uns volien llevar-
lo per a poder sembrar perquè de terra de sembra tenien la que tenien i amb la d’ar-
ròs tindrien més fanecades per a poder sembrar. D’això es van aprofitar per llevar-
lo. . Quan van començar a fer-ho els sabuts ho feien a la seua manera i els llaura-
dors els diem que així no podia ser. Van tindre moltes solsides , estacons i de tot i
al final van tindre que vindre a la nostra i fer-ho com els que sabien per on anaven.
Després de l’arròs
Els primers que van vindre van ser els valencians. És quan es va començar a gastar
el plàstic, que abans no s’havia vist mai. Els valencians se veu que tenien més co-
neixement que els d’ací i van fer punta a Castelló a agafar terres per plantar me-
lons. Perquè el meló vol sempre terra nova. No és com la creilla que vol terra ben
arreglada però cada any que la plantes la terra està més bona. El meló és al revés.
Els valencians se van embolicar en fer melons i no van perdre. Però al segon any
els melons no eren com al primer i al tercer, tot rebuig! Pa tirar-ho!. Ells ja ho sa-
bien que passaria això. Van vindre, van estar dos anys amb els melons , li van treu-
re rendiment i desprès se van deixar les terres per als altres. Això va ser així. L’ar-
ròs es va llevar per moltes coses però la principal perquè tenien interès en llevar-lo
els mateixos arrossers.
80
81
82
ALBADA
Amaneix. Canta l’albada
el llaurador. El camí
serpeja de cap a fi
per la planor hortolada.
Afonant la carrilada,
sotraguejant, lentament,
amb un etern moviment,
el carro va cap a l’horta.
Pareix que el seu ritme porta
cadència i sentiment
83
84
Josep Miquel Juan Viciano

Potser aquest un capítol oblidat i, per desafortunada folklorització dels
seus components la societat agrícola puga semblar desorganitzada. Un “totum re-
voltum” on cadascú fa el que li pareix bé, i va marxant d’ací cap enllà sense cap
programació, per tal de poder viure. Si bé ho observem, els nostres avis i àvies,
pares i mares tenien un lloc en la societat i comeses que complir per dur endavant
la seua forma de vida ben diferent i complementària segons el sexe. Formes obso-
letes, si voleu, però més per ignorància del món que els envoltava que per oposició
a ell. Aquesta organització mai no va arribar a ser compresa pels “folkloreros” de
despatx que es decantaren per un costat o altre, per un masclisme militant, deni-
grant a l’altre femení com a ignorant, inoportú i intrigant, quan ara la història ens
pot mostrar que era tot el contrari.
L’HOME
No se perquè se’ls deia llauradors quan realment aquest era un ofici arrelat
a la terra exercit per una persona que només tenia aquesta ocupació. Mon pare llau-
rava de vegades com ho feien tots els homes que al camp es dedicaven, i fins i tot
de vegades el van llogar per fer aquesta activitat concreta de llaurar, però mai vaig
pensar que aquesta ocupació passatgera pogués denominar totes les activitats de la
seua faena. Crec que el mot agricultor s’escau millor per contenir implícitament
totes les tasques que acomplien.
L’home té assignades a les nostres contrades més properes el que podríem dir la
façana del protagonisme dur, o la feina forta : llaurar, cavar, raure, podar, xarcullar
i demés que coneixem com específiques de la seua condició masculina i no podia
tractar d’introduir-se en les que creiem pròpies de l’altre sexe, que per motius cul-
turals i quasi supersticiosos li estaven vedades. És cert que no molt d’ací algunes
d’aquestes funcions que nosaltres considerem netament femenines també eren de la
seua responsabilitat. Mon pare tenia un amic que tots coneixien com “la pastado-
ra” (observeu la feminització tractant-se d’un home) perquè feia ell la massa del pa
de sa casa, cosa que com sabeu a la nostra zona era faena de dones. Doncs bé, ell
provenia del Maestrat i allí pastaven els homes. Podríem fer un llistat d’atribucions
per la condició de sexe i que eren observades amb tot rigor en el que pertoca a fae-
nes. Tanmateix a l’hora de lleure hi havia llocs reservats només a ells com les ta-
vernes o els casinos on estava completament exclosa la presència de dones i no
gosaven entrar. (Fa cinquanta anys encara era observat). Totes les vesprades del
diumenge en hivern era costum meua i dels meus pares eixir a passejar pels carrers
85
de Castelló i anaven a buscar a mon pare, que després de dinar marxava al conegut
en aquell temps com casino “El Látigo”, local al carrer Sant Vicent incautat de no
sé quina societat republicana i seu del “Sindicato Provincial de Transportes” fran-
quista on concorrien a distreure’s només homens carreters i agricultors. Ma mare
mai va entrar i era jo el que passava a comunicar-li a mon pare que ja havíem arri-
bat i podíem marxar a passejar.
LA DONA
Encara que parega mentida, el treball femení i la seua labor fou el motor
que movia i mantenia el capital de la casa. Si a l’home se li encarregaven les faenes
pesades, a la dona la societat li feia fer la preparació d’elles: guardava les llavors
després de netejades i seques i es traslladava amb la família al tros per fer la planta-
ció o sembrar, tenint cura a la vegada dels menjars del dia bé cuinant o fent les
“rugues” per a tots. El vi de la bota l’havia comprat el dia anterior a la botiga del
vi. A la trillada guiava el carro per l’era i després agranava el gra per a fer-lo una
serreta i manejava el garbell per netejar-lo deixant de banda els grans més lletjos
que pogueren fer baixar el preu a l’hora de vendre, i guardar-los per donar-los com
a pinso als animals domèstics que criava a casa, els quals havia deixat arreglats de
bon matí abans d’anar-se’n a defora. En tornar per la vesprada a casa era l’hora de
fer el sopar i, si hi havia barral al mig de la taula, era de la seua incumbència man-
tenir-lo sempre ple. Al final, escurar amb aigua que havia anat a cercar amb càntirs
al pou, o font si el poble en disposava, abans de la distribució individualitzada do-
miciliària; després havia de gitar els xiquets als llits que també havia deixat fets pel
mati.
En fer-se de dia, si era devota, acudia a missa primera, a les sis i mitja del
matí o a les set a més tardar, amb la seua negra mantellina al cap. Era surrealista
86
acudir a la capella del Santíssim, on diàriament s’oficiaven les misses, de l’església

dels Carmelitans Descalços, on les tenebres l’omplien tota, perquè els frares per
estalviar no encenien molts llums, i veure aquell cor de dones negres agenollades
de veritat impressionava. Una vegada finida s’acomiadaven entre elles i marxaven
de pressa a preparar el desdejuni per al marit i els fills : un tassó de malta rebullida
amb llet de vaca o condensada i l’afegit, per alguns, de trossos de pa sec per fer-se
sopes; i ja hi havia prou. Era hora d’amanir els saquets amb els esmorzars i dinars
dels que marxaven al camp. La base era el pa en “ruga” i al tall podies trobar-te de
tot, era sorpresa el que hi podia haver; fins fideus que havien sobrat del sopar de la
nit anterior, segons he sentit contar. Una vegada havien marxat tots i els carros
havien passat, calia agranar i arruixar el carrer cosa que, segons una ordenació mu-
nicipal, hi havia que fer diàriament, no deixant-se en muntonet d’agranadures al
carrer pel mal efecte i per evitar que el vent i els mateixos vianants el tornara a
escampar.
A l’agranada del carrer seguia la de la planta baixa de la casa. Prèviament, si era de
terra, s’arruixava lleugerament per tal de no alçar pols. A les cases on el paviment
era de rajoles de ciment hidràulic es llançava serradura una mica mullada amb ai-
gua per arreplegar la pols. No cal dir que tota l’agranada anava a parar al corral. El
passar la granera era ocupació diària. Els dissabtes calia escurar tots els paviments
de les dependències de casa a genollons amb un poal d’aigua i un drap.
Mentre, al fornal del racó de la que ara es coneix com cuina i aleshores
com desllunat, en una caldera de coure anava bullint l’abeuratge del porc que, una
vegada cuit (calia suposar-ho, no crec que ningú el tastés ni que el porc donara la
seua opinió) es passava a un poal i s’abocava a la pica menjadora de la porquera.
Tot seguit es preparava el menjar de les gallines : segó de blat barrejat amb part de
l’abeuratge porcí i es pujava al terrat per omplir els atifells de menjar de l’aviram i
87
reomplir els abeuradors d’aigua. No creieu que era tot igualtat entre l’aviram: els
ànecs tenien la seua ració de caragols, que als aneguets se’ls subministraven xafats
per tal que no s’ofegaren; els titos crec que també disposaven ranxo a banda, recor-
de que als petits se’ls alimentava amb gambetes. Els conills estaven instal·lats en
conilleres a la naia (una cobertura trepijable que protegia tres quarts del desllunat o
cuina) i rebien també la seua ració de remulla que eren fulles seques de taronger.
Per la vesprada hi havia que donar altra vegada menjar, variant-se la composició:
panís per a l’aviram i herba tendra per als conills. També era l’hora de comprovar
la marxa de la granja amb la recollida dels ous del ponedor. A més molt a sovint hi
havia que estar netejant, mà de rasclet galliners i conilleres per tal d’estalviar ma-
lalties. Una gallina es posava lloca ¡au! Prepara el cabàs amb palla i posa-li ous per
a que els cove i tracta-la com una marqueseta separant-la de les altres. I si no inte-
ressa la pollada, mulla-la i nua-la uns dies per tal de fer-li passar la febre.
S’anava al mercat o a la botiga a comprar el que a casa no es produïa i en
vindre hi havia que fer el dinar per als fills sense edat encara per a treballar. Els
dies que no calia eixir de casa hi havia qui es dedicava a cosir. Ma mare feia la
roba de faena de tots els de casa, tan camises com pantalons, els que ara diem
“bermudes” i apedaçava i sargia els forats. La meua germana, quan va créixer, de
vegades li ajudava en aquestes tasques.
La dona de vegades exercia de comerciant, bé al mercadet de la Plaça del Maestrat
o bé amb la clàssica cadira a la porta de casa, venent els productes sobrants de casa
o els expressament conreats per a fer-ho.
Per les vesprades, assegudes en rogle, al carrer a l’estiu o a l’entrada d’al-
guna casa a hivern feien jerseis de calça per a tots els components del clan familiar,
punt de ganxo amb les més diverses aplicacions, meravelloses randes amb boixets i
brodats...¡ filigranes!.
Per la nit hi havia que fer el sopar “de calent”, ja que era imperdonable el no fer-ho
després d’estar tot el dia menjant de fred. Fideus, sopes d’all, estofat de carn, calls,
carn fregida amb pataques i tomata, etc. El peix no era un plat que tinguera molta
acceptació, sempre resultava car per al poc que omplia i sembla que d’això es trac-
tava.
Les bugades de llençols i demés peces de l’aixovar de casa es feien el di-
lluns amb els safareigs plens d’aigua, deixant a banda en un gibrell de terrissa les
posades en lleixiu, i amunt i avall, sobre la tauleta, treien la brutícia acumulada.
Estem parlant d’èpoques recents, quan l’aigua ja arribava a les cases; abans calia
carregar amb la cistella de roba bruta i marxar cap als llavadors públics que hi ha-
via en alguns indrets de la població, tornar amb la roba neta i estendre-la o bé al
balcó, la naia o al terrat que amb la substitució del teulat per un paviment d’escal-
dat sobre la pallissa s’havia construït. En estar assecada es recollia i la que necessi-
tava ser planxada es deixava a banda per tal de procedir a fer-ho amb una planxa de
ferro calfada a les brases del foguer (els més adinerats amb l’enginy aquell de car-
bó i, més tard, elèctric)
A tot açò, si venia bé, s’entrevistaven amb les corredores que anaven per
les cases per acordar preu de venta a l’engròs tan dels productes excedents de colli-
ta com els conreats per a vendre.
Si a tot això afegim l’atendre al pagament de contribucions i altres impostos i tin-
88
dre compte de la llibreta del Mont de Pietat, veureu que la seua faena era un no
acabar mai.
No entre en el capítol de la maternitat, que res podré dir que no sapigueu.
I si en voleu més, pareu el cabàs i us en posaré.
Doncs bé, amb aquest cúmul d’activitat, segons Josep Maria Espinàs: ”les dones
moren vivint” i no és una perogrullada, és una realitat, sols se les va reconèixer el
títol de: “Sus labores”. A quines labores ens referim? Era com un títol de despresti-
gi ocupar-se de tantes coses a la vegada? Els poetes cursis només veien l’ideal de
bellesa femenina, allò de “labios de rubí, dientes como perlas, ojos cual esmeraldas
y rubias guedejas”, elementals requeriments jocfloralistes, com a únic fet remarca-
ble sense entrar a fons en la seua fortalesa i capacitat de treball. El mal és que pot-
ser si alguna dona hagués tingut tots els meravellosos atributs que se li atribuïen,
els seus admiradors l’haurien posada a la venda per traure-li més profit. Els segui-
dors d’aquests talls de despropòsits no eren pensants, i es deixaren dur per aquesta
corrent enaltint el costat més discutible de la dona, tractant-la com un objecte deco-
ratiu o un gosset molt bonic que cal traure ben nuat a pixar de tant en tant procu-
rant que tots ens el lloen. Ui. Què dius ara! Clar que també hi ha dones i dones.
Unes fan un servei a la societat, altres com un búcar adornen i prou. En la primera
condició hi ha que incloure la majoria de les dones que feien costat a l’agricultor.
ELS FILLS
Ací entrem en un capítol que ara es fa difícil d’entendre. Es parla d’explotació in-
fantil i que els xiquets han d’atendre l’ensenyament fins als setze anys com a mí-
nim. A la meua infantesa l’edat reglamentada per posar-se a treballar era els cator-
ze anys i molts, jo entre ells, abans d’eixa edat ja havíem començat a treballar.
Com era normal no estaves assegurat i el pagament te’l feien en metàl·lic ja que no
89
podia existir cap document comprometedor, encara que el teu amo, així li deien,
fora de bona família i fervorós catòlic. Els casos més punyents es donaven a l’agri-
cultura on tot fill es podia considerar mà d’obra barata i de la qual podia disposar-
se per fer marxar els trossos de terra propis o llogats. Quan es començava a cami-
nar ja hi havia activitats que complir al si de la família. A la infància les atribuci-
ons per raó del sexe no estaven clarament definides i als xics els tocava fer-ne de
vegades les corresponents a les xiques i a l’inrevés. De tota manera al camp hi ha-
via atribucions i faena per a tots i totes les edats. Els més menuts s’encarregaven de
mantenir, fins on podien, lliure de males brosses els marges en quan podien soste-
nir en les seues mans un llegonet. Segar alfals per a l’haca i els conills, fien costat a
les dones en els treballs més lleugers de plantacions i collites i s’ocupaven d’altres
múltiples ocupacions que no exigien greus esforços físics ni mentals. Tot el que
aportaven els fills a l’empresa eren guanys ja que per cap raó del món tenien dret a
cap remuneració, era com una llei natural. Això si, n’hi havia que donar-los menjar
i vestir-los com es poguera encara que fora malament. Quan anaven creixent el
benefici augmentava ja que es podia augmentar o mantenir la producció a més baix
cost per la mà d’obra barata. En cas de llogar-se els fills els diners guanyats anaven
a augmentar el capital familiar i el que els havia obtingut rebia una exigua quantitat
els dies de festa per als “seus vicis” com una condescendència cap a ell, mai con un
mèrit assolit pel seu treball. Com cal suposar, d’assegurances i altres drets res. Si
“pecaven”, la família “perdia l’honor” i si s’havien de casar corrents, ho feien d’a-
magat a missa primera i rebien el rebuig, males cares i recriminacions per part de
familiars i amics de la família. De formació? Cap responsabilitat educativa era as-
sumida per molts pares. L’absentisme escolar era corrent.
COMENTARI AL FACTOR HUMÀ

El fet de l’existència d’aquestos plantejaments humans corresponia a una societat
endarrerida per una oposició frontal a les corrents socials enunciades ja a finals del
s. XVIII i que els governants, polítics, cacics i terratinents per no deixar perdre la
seua hegemonia van tractar de mantenir a tota costa. Els representants de l’Església
Catòlica també col·laboraren en el manteniment de la situació amb el que era pit-
jor: l’amenaça espiritual de la condemnació eterna als que pretendrien apartar-se
del seu estat. Pobres havien nascut per voluntat de Déu i així havien de mantenir-se
fins que ell ho volgués; l’actitud contrària era rebel·lió contra Ell. Si més no en uns
sectors d’aquella societat malament així s’acceptava i tractaven de vegades de fugir
d’aquesta situació tan amb revoltes com en les seues manifestacions, incloses les
festives, bé amb plena consciència o inconsciència per l’alliberament d’aquelles
oprobioses situacions. Altres tenien prou amb l’esperança d’un futur millor on
menjarien coquetes amb mel com a premi dels seus sofriments en aquesta vall de
llàgrimes.
90
91
92
Maria Saport, Juan Agost, Rosa Agost
Entrevista a MARIA SAPORT:

Veïna del carrer Sant Roc i viuda de Tofolet “de Capa”, que va ser ca-
patàs de la Cooperativa San Isidro:
Maria, jo se que vosté ha treballat molt a la terra. Voldria que m’explicara quina
era la contribució de la família del llaurador en les feines dels camp.
Feien un gran paper. Abans tota la família treballaven junts. La mare, moltes vega-
des sols ajudava quan podia perquè la casa i els fills, que eren nombrosos, li lleva-
ven molt de temps, però tot es feia entre tots. En el meu cas molt més. El meu pare
va perdre un braç a conseqüència d’un accident mentre caçava i necessitava de
tota la nostra ajuda. Després el van posar al Sindicat i estava de mosso a la sèquia
de Coscollosa però seguíem tenint terra llogada i feia falta treballar-la. Jo de ben
xicoteta l’acompanyava a obrir les files. Recorde com ell portava les claus ben
nuades a l’entorn de la cintura per obrir les files. També li teníem que ajudar a se-
gar. La meua germana i jo aguantàvem els menadets d’herba o del que fora i el
meu pare amb el seu únic braç les segava. I quan tocava regar amb taona li fèiem
força a les barres perquè ell sol no podia. Això encara va fer més falta quan els
meus dos germans estaven de soldats o a la guerra. Les dones feien de tot : segaven
herba, blat, i tot el que fera falta.
Però no solament la família ajudava. També s’ajudaven uns als altres. Per exemple
quan l’arròs estava estès a l’era del Senro i tronava, el meu auelo amb l’haca i la
tresilla i nosaltres agranant, amuntegàvem tot el gra i tots els altres ens ajudaven a
tapar-lo. Després nosaltres ajudàvem als demès.
Entrevista a JUAN AGOST:

La família li ajudava en les feines del camp?
Des de ben xicotets, tots han ajudat. Te contaré una cosa que va passar
quan la meua filla Rosa tenia una 6 anys. Com el llaurador tenia la seua
vida en la terra i la majoria no en tenien prou , tenien que tindre terres llo-
gades per ací i per allà, o comprar-ne, conforme podies. Nosaltres vam
comprar una marjal a la Fileta i al final vam plantar tarongers que encara
estan allí plens de senill i de senuc. Al principi vaig plantar melons, el pri-
mer any bé. El segon també anaven bé. Com la terra era bona perquè era
una marjal de saó, es van fer molt alts i va arribar el dia en que hi havia
que aclarir-los. Puge a Rosa al sillí de la bicicleta i se n’anem. Quan vaig
arribar, li vaig explicar com havia de fer-ho. Es tracta-li vaig dir- de deixar-
93
ne tres o quatre i procura que siguen els que millor et pareguen. Les gro-
guissones les lleves. Quan vaig acabar d’explicar-li-ho, va i es posa a plo-
rar. Era natural, una criatura que no ho ha fet mai és normal. Li vaig dir: No
patisques, ja ho faré jo. I va i es posa ajupideta, ajupideta, comença a aclarir
i ¡ No la vaig alcançar! Dos fanecades, xino xano, xino xano, va arrancar. I
ho va fer millor que ho haguere fet jo. Va agatxar el cap i com si no esti-
guera. Jo anava davant amb la llegona calçant els melons, i no la podia al-
cançar,
Entrevista ROSA AGOST:

A ton pare se li nota l’orgull quan conta aquesta anècdota. Tu recordes
algun altre moment en que l’ajudares?
Recorde que a la Travessera tenien una marjal que es regava de la sènia.
Quan tocava regar de bon matí totes les meues germanes i jo pujàvem al
carro amb el meu pare i anàvem amb ell a la marjal. El pare enganxava
l’haca que per cert li deien Careto, a la barra de la sínia, li tapava els ulls i ¡
a rodar! Mentre l’aigua anava eixint jo tenia tres feines : vigilar a les meues
germanes que jugaven per allí prop del reguer , fer “labor” d’eixa de qua-
drets que exigeix poca atenció i cuidar que la cavalleria no s’aparara ni
s’embolicara. Amb un bastó la feia moure si no rodava i jo, allí sentadeta
era capaç de fer-ho tot. Després el meu pare ens feia un arròs caldoset per a
dinar i dinàvem asseguts en un llençol de sac a terra, abans de fer la migdi-
ada (els homes, perquè nosaltres prou feina teníem en parlar i riure-nos)
94
CAPVESPRE
La filla del llaurador
al darrere de la porta
espera el carro de l’horta
al capvespre. La claror
deixa pas a la foscor
la pau i la melangia!
I mentre es mor el dia,
mirant el roig del ponent,
se li envola el pensament
i amb els ulls oberts, somnia.
95
96
Recull coordinat per Paquita Roca Ivars

JOCS DE XIQUETS
Les sèquies, a més de fonts de vida, eren també fonts de jocs. Els xi-
quets que convivíem amb elles teníem una font inesgotable de diversió:
Pescàvem samarucs. Amb un caragol esclafat nuat a un fill a la punta
d’una canya o a poalades. Després les xiquetes els desbudellàvem i jugà-
vem a fer menjarets amb ells, ben sequets, aprofitant les llaunes dels pots
de Pelargon o semblants. ( algunes fins i tot fregien els més grans)
Pescavem granotes. Hi havia molts mètodes. Esclafes un caragol mitja-
net, li lleves la closca, el nues a un fil i a una canya i busques una granota.
Ben esplaiet li poses el caragol al davant i el fas botar imitant un insecte.
Deixes que la granota se’l trague i aleshores pegues estiró i la traus (mètode
Paqui Roca). El caragol pot substituir-se per un cotó-en-pèl (mètode Rosa
Agost) o per tros de seda d’un capoll de cuc (mètode Miguel Marmaneu).
També pots posar a la canya un ham i una mosca que prèviament hauràs
caçat i guardat en una gàbia feta buidant un tap de suro i tancant-lo amb
agulles de cap (mètode Manolo Olucha). Un sistema molt productiu era
caçar-les a sarpotades. Ens conta Maria Saport que els seus germans ana-
ven a caçar granotes a l’arròs. Estacats en el fang fins el genoll, alçaven la
palla i a sarpotades caçaven les granotes. Les cuixes eren bones fregides. I
no parlem de la manera més divertida de totes: caçar granotes a l’encesa,
enlluernant-les per la nit amb la llum d’un carburero.
Caçàvem pixavins amb ramassalls de boges, agafant-los de la cua o es-
perant a que estigueren dormits. Amb ells fèiem de tot: els llevàvem el cap,
l’esclafàvem al mig d’un paper i eixia una papallona simètrica. També po-
díem enristrar-los amb el nervi d’una fulla de sisca, fent una tirallonga de
pixavins (mètode Maria Saport), o nuar-los a un fil per la cua, fer-los vo-
lar per damunt la sèquia i esperar que un altre pixaví s’enamorara i se li
agafara (mètode Tica Roca)
Agafàvem pasparissos, els posàvem entre les dues mans i dèiem:¡ pas-
parís, cria-me’n un, pasparís, cria-me’n dos ! I en obrir les mans hi havia
dos (sempre havien estat ja que des del principi havíem caçat una parelleta
en plena feina)
Ens conta Marmaneu que quan venia per la sèquia molta aigua de la
pluja, en la canaleta, els xiquets agafaven granotes i anguiles a sarpotades.
També gambetes amb un gamberet.
97
Restes d’una bassa de cànem
També caçavem grills, cucs de llumeneta, cadells, serps d’aigua a ca-

nyades, oronetes voltejant un pal llarg amb un fil d’aram a la punta fins
alcançar l’oroneta i tirar-la a terra.
Un fet molt important eren els banys no autoritzats que els xiquets pre-
nien a les Sèquies, especialment a la Sèquia Major.
Els xiquets del Raval de Sant Fèlix prenien el bany a la comporta del
Primer Molí i els del Raval de la Trinitat es banyaven a la Sèquia Major. La
sèquia estava descoberta però després la van tapar des de la Canaleta i hi
havia com un túnel. Un poc abans del túnel davant les Carmelites actuals,
era zona de banys no autoritzats (segons Joan Andrés). Diu Miguel Mar-
maneu que ell sempre havia tingut por que l’aigua l’arrossegara per dins el
túnel. I és que un xiquet de 14 anys el va arrossegar l’aigua, va travessar el
túnel fins eixir a l’altra part descoberta i es va ofegar. No era la primera
vegada que li passava una cosa semblant, i fanfarronejava amb els amics
que ell no s’ofegaria perquè tancaria la boca i no respiraria, però no li va
valdre de res.
Molt graciós és el fet que també ens conta Marmaneu respecte al bany.
Com les mares no els deixaven anar, prenien el bany “en porreta”. Si els
guàrdies els pillaven, els furtaven la roba i havien de tornar nuets a casa. Es
tiraven de cap i això que l’aigua arribava a la cintura i deien : Escabusson
de Cristo, cojo la ropa i me visto. Això si el guàrdia no se l’havia emporta-
da.
A les basses del cànem, hi havia un pouet al costat menys fondo que la
bassa per desaiguar. Allí Maria Saport feia coques amb fang que punxava
amb una forquilla de fusta i deixava assecar damunt les taules de regar.
98
Alguns imitaven el treball dels majors amb les eines que tenien a mà.
És el cas de Pep Marti que mirant con l’auelo llaurava a la Barrassota,
es va construir amb dos pals de lledoner un forcat, va aparellar al pobre gos
i llaurava la terra (suposem que els solcs no estarien molt rectes)
I no tinc lloc per contar-vos totes les malifetes de Vicent Serra a la sè-
quia del molí de l’avi Serra que era moliner. Una altra vegada serà.
JOCS DE MAJORS
Les sèquies nodrien de tot, també d’aliments (encara que no fonamen-
tals). Les anguiles es pescaven amb borinot, un artefacte fet amb furgues
passades per un fil, o amb la pinta. Quan desgotaven podies trobar peixos i
anguiles en els sifons, baix les rodes del molins (quan llevaven l’aigua) o
baix els ponts de les sèquies. Paqui Roca recorde quan una quadrilla de
veïns s’ajuntava per pescar peix i anguiles a la sèquia. També ho recorda
Maria Saport. Posaven el ganguil ben assegurat i damunt una tela saltado-
ra. Els homes trepijaven la sèquia des de l’altra punta i anaven embrutint
l’aigua de manera que el peix (normalment llises) i les anguiles es despla-
çaven cap on està la trampa. Els homes agafaven les anguiles i les tiraven
fora on una colla d’ajudants divertits les arreplegaven amb un drap per a
que no relliscaren. Les llises, en veure’s atrapades, botaven, però es queda-
ven damunt la tela. Això es diu peix de saltadora. En canvi les gambetes les
pescaven amb una xarxa de forat menut, la sacsejaven i traien la gambeta
que després venien per alimentar als ànecs menudets o per a pescar.
99
100
Les marjals de saó són més grans o més menudes segons siga estiu
o hivern?.
No és que la terra s’encull, no. Ens diu Manolo Palau que una
marjal es medeix “a cara d’aigua” i com que en estiu l’aigua
està més baixa, la terra medeix més. Així que si voleu comprar,
en hivern i si voleu vendre, en estiu.
El metge Altava era una eminència en el mal de la rata?

Ens diu Maria Saport, que molta gent moria d’eixe mal per-
què una ferideta que tingueres, t’infectaves en el pixum de la
rata i si no ho agafaven prompte en 8 dies et mories. El metge
Altava feia experiments per trobar cura, i de fet va salvar a
molta gent. Diuen que al Molí la Font tenia rates per a experi-
mentar.
Les sènies que s’anomenen de sang no és perquè en els seus cadufs

porten sang i no aigua?
Una sènia de sang és la que mou un animal. Hi ha d’altres que
es poden moure a pedal o a mà, amb força humana. No està
massa clar, perquè les persones també tenim sang . O no?
Fa uns anys la Font de la Barrassota era un lloc on la gent podia

anar a passar la vesprada?
Ens conta Pep Martí que la font era una canonada d’aigua que
vessava a una basseta i la que sobrava anava a la sèquia mitge-
ra, que separava els termes de Castelló i Almassora. Protegint
la font hi havia una caseta (pareguda a la que està al mig de la
basseta dels peixets, al Parc de Ribalta). També hi havia un ba-
ret, “El Canyisset”, que regentava una dona molt decidida que
era d’Almassora i li deien “la Cucala”. La font ara està en un
forat dins la zona industrial.
101
Les grames d’agramar cànem es feien amb fusta de figuera?

Això era així perquè la fusta de figuera absorbeix bé els cops.
Teniu-ho en compte quan vulgueu fabricar-vos un bon
“mamporro” per domesticar a qui siga.
Els primers tarongers van arribar....?

La taronja dolça la teníem ja als jardins al s. XIV. Però de veri-
tat va ser al s. XIX quan Polo de Bernabé va dur taronja man-
darina a les seues finques de Borriana i Vila real.
I més coses que sabem però a l’any que ve us les contarem.
102
103
104
105
106

Cabàs I Llegona

Загружено:

Сведения о документе

Оригинальное название

Авторское право

Доступные форматы

Поделиться этим документом

Поделиться или встроить документ

Параметры публикации

Этот документ был вам полезен?

Это неприемлемый материал?

Авторское право:

Доступные форматы

Cabàs I Llegona

Загружено:

Авторское право:

Доступные форматы

CABÀS I LLEGONA

Biblioteca Bàsica “El Pixaví”. Magdalena 2.010

1. 1.990 Receptari de cuina

Ecologia i reciclatge a l’agricultura 19

Les sèquies, font de vida i cultura 25

Reglament del Sindicat i Jurat de recs 33

Refranys del temps 39

Reflexions sobre la formació de la barria- 41

Parlant amb Juan Agost 53

De brosses i males herbes 57

Refranys del llaurador 61

Cànem gentil, sembrat a març, eixit a l’a- 63

Refranys del treball del llaurador 73

Els rols de cadascú en la societat rural 85

Per si ho volieu saber 101

MAQUETACIÓ Joan Andrés

COORDINACIÓ Paquita Roca

Una vegada més, i ja en van moltes, em pose davant l’ordi-

Vicent Queral Gozalbo

la qual cal dir que és de menor qualitat agronòmica.

J.B PORCAR. Drecera del Molí; 1936

Construcció del Pantà de Maria Cristina (1925)

Des del punt de vista agronòmic, generalment les terres de Benadressa,

jançant els brolladors de la Font de la Reina, els pous d'Antrilles, Brunella i

llars que al llarg dels anys han anat podrint-se.

necessitat d’alimentació de la tracció animal, va fer que s’aprofitaren tots

Tomàs Rubio Viciano

ven a l’abocador en forma de draps; però el súmmum era quan apareixien

Recull de Vicent Pau Serra Fortuño

El que té terra, s’enterra.

perquè no tinc fanecades.

Com el seu fill a patades.

Joan Andrés Sorribes

terres repartides en parcel·les minifundistes on dominaven, les hortalisses,

A.- EL RIU MILLARS

que dona reg a tota una partida al

B.- LA FONT DE LA REINA:

LA DE L’OBRA, LA TRAVESSERA i la de del SENILLAR . Al llarg de

C.- EL PANTÀ DE MARIA CRISTINA:

Els canals del pantà

jectes diferents, i finançament també diferent.

D.- LA CAPA FREÀTICA SUBTERRÀNIA:

bles (que impedeixen el pas de l’ai-

Paquita Roca Ivars

traurem les co-

“ORDENANZAS Y REGLAMENTO PARA EL REGIMEN Y GO-

5.- Els que òbriguen alguna fila abans de

Fadrell. Compta amb un Sequier Major, una Junta Directiva i un procurador

Hi ha més coses a tractar com el cas d’Almalafa i Villamargo, o el

Recull de Vicent Pau Serra Fortuño

Maig humit, fa al llaurador ric.

Pluja menuda, a la terra ajuda.

Si no plou en febrer, ni bon prat, ni bon sementer.

Gelades de març, afavoreixen els sembrats.

A lo que ha de madurar en agost, en abril se li veu el nas.

Pluja de tardor, bona saó.

Abril que trona, collita bona.

Al juny segaràs i al juliol colliràs.

En Setembre, replega i no sembres.

Florits els arbres, ni els regues ni els llaures.

Llaura per Sant Joan, llaures bé o llaures mal.

Pel gener, el camp llaurar, la vinya podar i el vi trascolar.

Poda tardà i sembra primerenc i no faces cas de la gent.