You are on page 1of 24

LES DUES ÓSSES

CONSTEL·LACIONS: Óssa Major, Óssa Menor, Llebrers

MESOS: de febrer a octubre (però especialment de febrer a agost)

Segons la llegenda grega, Zeus, pare dels déus de l’Olimp, es va enamorar un dia de la bonica
nimfa caçadora Calisto, que vivia en els boscos d’Arcadia. Calisto era filla d’un rei, i des de
petita havia estat escollida per formar part del seguici de la deessa Artemisa, que vivia en els
boscos dedicada a la caça. Com que Artemisa havia fet vot de castedat, totes les seves
acompanyants havien de mantenir-se igualment verges.

De manera que, malgrat que Zeus la rondava dia i nit, Calisto sempre el defugia, per mantenir-
se ferma a la promesa que havia fet. Fins que un dia Zeus va agafar l’aparença de la mateixa
Artemisa, i així va aconseguir acostar-se a Calisto i seduir-la. D’aquesta trobada Calisto va
quedar embarassada.
Uns mesos més tard, Artemisa i el seu seguici van decidir banyar-se al riu. Calisto va dir que no
volia, però al final la van obligar a despullar-se, i d’aquesta manera es va descobrir el seu
embaràs. Indignada, la deessa la va expulsar del seu costat i la va transformar en una óssa,
engegant a continuació els gossos contra ella, amb la intenció de donar-li caça.
Afortunadament, Calisto va aconseguir fugir, però encara mantenia la forma d’óssa quan va
donar a llum al seu fill Arcas. El nen va ser recollit per una família que en va tenir cura.

Uns anys despreé s Arcas se’n va anar de cacera. Al bosc es va trobar amb una oé ssa, i la va començar a
perseguir sense saber que es tractava de la seva proò pia mare. L’oé ssa va entrar en el temple de Zeus i
l’Arcas va penetrar en el temple darrera d’ella. Estava a punt de disparar-li una fletxa quan Zeus va
intervenir, transformant l’Arcas en un petit oé s. Peroò no va ser prou raò pid, i la fletxa va sortir
disparada, ferint a l'oé ssa mare. En Zeus, compadit, va agafar els dos oé ssos per la cua i, fent-los
giravoltar, els va llançar molt fort cap al cel, on es van transformar en les constel·lacions de l’ÓÓ ssa
Major i l’ÓÓ ssa Menor. EÓ s per aixoò que les dues oé sses tenen una cua tan llarga, a difereò ncia de les que
hi ha a la terra, que la tenen curta.

L’Óssa Major representa a Calisto, mentre que el seu fill Arcas és l’Óssa Menor. Darrera de la major de les
ósses podeu veure els Canes Venatici (els Llebrers o Gossos de Caça) assetjant-la.
PERSEU I ANDRÒMEDA
CONSTEL·LACIONS: Andròmeda, Perseu, Cassiopea, Cefeu, Balena,
Pegàs

MESOS: d'octubre a gener (però especialment de novembre a gener)

Acrisi, rei d’Argos, volia tenir un fill baró com a hereu, però tan sols havia tingut una filla molt
bonica que es deia Dànae. Desitjós de tenir descendència masculina, consultà el seu futur en
un oracle, que li va dir: “No tindràs cap fill baró. El teu successor serà el teu net, fill de Dànae,
però ell et matarà”.
Acrisi es va espantar, i per impedir que la profecia s’acomplís va tancar a Dànae en una
habitació subterrània amb parets de bronze, i amb la porta guardada per gossos salvatges.
Però el déu Zeus es va enamorar de la jove Dànae. Per arribar fins a ella es va transformar en
una pluja daurada que va penetrar dins l’habitació per una esquerda en el sostre. D’aquesta
manera es va unir a ella, i Dànae va concebre i donar a llum en secret a un nen, a qui va
anomenar Perseu.
Com que la tenien tancada, va poder criar al nen en secret durant uns quants mesos sense que
ningú no se n’adonés. Però un dia Perseu va cridar mentre jugava, i Acrisi el va sentir. El rei va
descobrir al petit, i no es va creure que fos fill de Zeus (va suposar que algun home havia
aconseguit entrar a la cel·la). Així que agafà mare i fill, els tancà dins un cofre de fusta, i els va
llençar al mar. Però el cofre no es va enfonsar, sinó que surà a la deriva, i finalment arribà a les
costes d’una illa. Allà foren recollits per un pescador anomenat Dictis, que els va acollir a casa
seva. Així Perseu va créixer i es va convertir en un jove atractiu i valent.

El rei de l’illa on havien arribat es deia Polidectes. Aquest rei es va enamorar de Dànae així que
la va veure, i contínuament li demanava que es casés amb ell, però Dànae sempre responia que
ella ja estava casada amb el déu Zeus, perquè tenien un fill en comú.
Polidectes va pensar que si Perseu moria, Dànae ja no podria al·legar tenir cap vincle amb
Zeus, així que va idear un pla pervers per treure’s el noi de sobre.
Polidectes va oferir un banquet, al qual va convidar a tots els nobles de la regió. També Perseu
fou convidat. Durant el dinar, el rei va demanar als convidats que cadascú li regalés un cavall,
per tal de reunir un bon regal amb el que impressionar a una reina veïna. Tots es van
comprometre a regalar-li aquest cavall, però Perseu, que no tenia cavalls, ni diners per a
comprar-los, es va oferir a fer per a ell qualsevol feina que necessités. El rei li va demanar una
cosa molt difícil i molt perillosa: li va demanar que li portés el cap de la gorgona Medusa. Era
una cosa que mai no havia aconseguit ningú, i Polidectes estava convençut que Perseu moriria
en l’intent.

Les gorgones eren tres monstres femenins que tenien serps enlloc de cabells, dents de porc
senglar, mans de bronze i ales d’or. Tothom qui les mirava als ulls es convertia en pedra. Dues
d’elles eren immortals, però la tercera, Medusa, era mortal. En realitat Medusa havia estat
temps enrere una dóna molt bella. Era la gran enemiga de la deessa Atena, i va ser aquesta qui
la va convertir en una gorgona.
Quan Atena va saber la feina que havia de fer Perseu, es va oferir a ajudar-lo. Li va regalar un
escut tan ben polit que reflectia les imatges com si fos un mirall; així, mirant a Medusa a través
del reflex, Perseu no es convertiria en pedra.
El déu Hermes també li va regalar una falç molt afilada perquè pogués tallar el cap de la
gorgona.

Però Perseu necessitava algunes coses més, que guardaven les nàiades de la llacuna Estígia:
unes sandàlies amb ales per poder volar, un sarró màgic per guardar el cap de Medusa i el casc
del déu Hades que feia invisible a qui el portava.
Com que no sabia on estava la llacuna Estígia ho va haver de demanar a las tres gralles, que
eren tres velles germanes que només tenien un ull i una dent per a les tres, i per poder veure i
menjar se’ls anaven passant de l’una a l’altra. Perseu els va prendre el seu únic ull i la seva
única dent, i només els hi va tornar quan les gralles van explicar-li el camí secret per arribar a
la llacuna Estígia.
Allà Perseu va aconseguir que les nàiades li prestessin les coses que necessitava, i ben equipat
se’n va anar a trobar a les tres gorgones.
Quan Perseu va arribar, les gorgones dormien. Al seu voltant hi havia multitud d’estàtues, que
eren herois que havien intentat enfrontar-se a les gorgones, però que s’havien convertit en
pedra per la mirada terrible dels monstres.

Amb les sandàlies alades Perseu es va acostar sense fer soroll, i guiant-se pel reflex de l’escut,
va arribar fins a Medusa i li va tallar el cap, que va guardar en el sarró.

De la sang de Medusa, vessada en el terra, va sorgir un cavall alat anomenat Pegàs. Perseu va
muntar a Pegàs i es va allunyar ràpidament, i malgrat que les altres dues gorgones el van
perseguir, no van aconseguir trobar-lo, perquè el casc d’Hades el feia invisible.

De camí cap a casa, Perseu va passar per Etiòpia, on regnaven Cefeu i Cassiopea. Aquests reis
tenien una filla molt bonica, anomenada Andròmeda. Cassiopea estava tan orgullosa de la
bellesa de la seva filla, que havia arribat a dir que era més maca que les Nereides, les nimfes
del mar. Poseidó, el déu de l’oceà, ofès per aquesta afirmació de Cassiopea, havia decidit
castigar-la enviant un monstre marí per assolar el regne.

Aquest monstre marí anomenat Cetus (la balena) estava fent molt de mal, i els vaixells ja no es
volien acostar a Etiòpia, per la qual cosa el regne s’estava empobrint. Desesperats, Cefeu i
Cassiopea havien decidit consultar un oracle, que els havia dit que el monstre només marxaria
si se li entregava a Andròmeda en sacrifici.
Andròmeda fou encadenada a una roca a la costa, perquè fos devorada pel monstre marí. Però
vet aquí que Perseu, que tornava de donar mort a la medusa, va sentir els crits de la donzella, i
veient Andròmeda en perill va córrer a ajudar-la. A lloms del cavall alat Pegàs, es llançà en
picat sobre la balena, i tancant els ulls va extreure el cap de la gorgona per ensenyar-lo al
monstre, el qual va quedar transformat en pedra a l’instant, enfonsant-se sense remei en les
fosques aigües.

Perseu va alliberar Andròmeda de les seves cadenes, i la va portar al costat dels seus pares. Els
reis, molt contents perquè havia salvat la seva filla, li van concedir el desig de casar-se amb
ella.

Perseu va retornar a l’illa de Polidectes, per acomplir amb la seva promesa d’entregar-li el cap
de Medusa. Però quan va arribar es va trobar que, mentre ell era fora, Polidectes havia intentat
apoderar-se de Dànae por la força.
Quan Perseu es va assabentar del que havia fet el rei, es va enfurismar i se’n va anar cap a
palau. Va entrar dins la sala on Polidectes estava reunit amb els seus amics i, traient el cap de
la gorgona del sarró, els va convertir a tots en pedra.
Les gents de l’illa, contentes amb la mort del tirà, van voler que Perseu fos el nou rei, però ell
no va acceptar i va proposar que ho fos Dictis, el pescador que els havia salvat quan era petit.
Perseu va retornar totes les armes màgiques que li havien prestat, i el cap de la medusa el va
regalar a Atena, que des d’aleshores el porta en el seu escut.

Un temps després, Perseu va participar en uns jocs d’atletisme. Havia superat amb facilitat a
tots els competidors en totes les disciplines, però quan va arribar l’hora de fer el llançament de
disc, una forta ràfega de vent el va desviar i va anar a caure entre el públic. El disc va donar a
un espectador al cap i el va matar.
Aquest espectador era el rei d’Argos, Acrisi, el seu avi. D’aquesta manera es va acomplir la
profecia.
Atena, commoguda per la meravellosa història d'amor entre Perseu i Andròmeda, va col·locar les seves imatges
juntes en el cel, i va situar al seu costat a Cassiopea i Cefeu, al cavall alat Pegàs, i al monstre marí Cetus (la
balena), perquè tothom recordés aquella història. A Cassiopea la va posar cap per avall respecte als altres, com
a càstig per ser tan presumptuosa.
EL DILUVI UNIVERSAL
CONSTEL·LACIONS: Aquari, Peixos, Peix
Austral, Balena, Dofí, Capricorn, Eridà.

MESOS: d'octubre a desembre (però especialment novembre i


desembre)

Licaó fou rei d’Arcadia i va implantar el culte a Zeus, però va fer enfadar molt al déu suprem
quan va sacrificar a un nen en honor seu. Zeus el va castigar convertint-lo en llop (constel·lació
del Llop) i va destruir casa seva amb un llamp.

Licaó havia tingut 22 fills, que eren molt dolents i cometien multitud de crims. Assabentats
d’això a l’Olimp, Zeus va visitar la casa dels fills de Licaó disfressat de viatger pobre, i demanà
hospitalitat. Ells l’acolliren, però li oferiren per menjar una sopa feta amb els intestins del seu
propi germà Níctim, a qui havien assassinat. El déu, indignat, va tombar la taula (i amb ella va
inclinar la terra donant lloc a l’eclíptica) i va convertir en llops a tots els germans.

Quan Zeus va regressar a l’Olimp, va decidir eliminar tota la raça humana amb un gran diluvi.
Però Prometeu, el tità benefactor dels homes, va advertir d’aquest fet a Deucalió, i li va
aconsellar que construís un arca on pogués refugiar-se ell i la seva esposa Pirra. Després
d’això, va començar a ploure i va quedar inundada tota la terra excepte el cim d’algunes
muntanyes. Les pluges varen durar nou dies i, quan les aigües començaren a retirar-se, l’arca
va quedar encallada en el mont Parnàs. Deucalió va deixar anar un colom per comprovar si el
diluvi havia acabat, i aquest va regressar amb una branca d’olivera (constel·lació del Colom),
demostrant que en alguna part hi havia terra seca.

Quan desembarcaren, Deucalió i Pirra oferiren un sacrifici a Zeus i pregaren suplicant que la
raça humana sorgís de nou.

Zeus, commogut, va enviar un missatger a Deucalió per dir-los el que havien de fer: "Cobriu-
vos el cap i llenceu enrere els ossos de la vostra mare". Després de molt rumiar, van intuir que
es referia als ossos de la Mare Terra. Es varen cobrir el cap i caminaren llençant pedres cap
enrere per sobre de les espatlles. De cada pedra que queia naixia un home o una dona,
depenent de qui les llençava, i així fou com va renéixer la humanitat.

A la tardor, quan s’acosta l’època de pluges i els rius creixen i inunden els camps, apareixen en
el cel una sèrie de constel·lacions aquàtiques que ens recorden aquell diluvi.

Podem veure a Eridanus, el riu. Balena, el monstre marí. Piscis, els peixos. Piscis Austrinus, el
gran peix del sud. Delphinus, el dofí. Capricorn, meitat cabra i meitat peix (que representa al
déu Dionís fugint del monstre Tifó a través del Nil). I al centre de tot, la constel·lació d’Aquari,
que representa en realitat al mateix Deucalió.

Aquestes constel·lacions són una advertència, per recordar-nos que ja un


cop la humanitat va estar a punt de ser destruïda per culpa de la seva
maldat.
Quasi totes les constel·lacions aquàtiques es reuneixen en un mateix punt del firmament: el riu Eridà, els
Peixos,
la Balena, el Peix Austral, el Dofí, Aquari i Capricorn.

NOTA: Potser us ha sorprès la similitud d’aquesta història amb la llegenda de Noé, però heu de
saber que el mite del diluvi es repeteix en moltes cultures: tenen històries semblants els
sumeris (Ziusudra), els babilonis (Atra-Hasis), els assiris (Utnapishtim), els hebreus (Noé), els
grecs (Deucalió), els celtes gal·lesos (Duyfan y Duyfach), els tolteques (piràmide de Tolan
Chololan), els guajiros (Wayuu), els xinesos (Yu), els hindús, els egipcis, els asteques, els
maies, els Bataks de Sumatra,... i altres tribus indígenes d’Indonèsia, Nova Guinea, Melanèsia,
Polinèsia, Micronèsia, Austràlia, i Amèrica central, del Sud i del Nord. En definitiva hi ha
aproximadament 85 llegendes semblants, recollides en els cinc continents.
LES AVENTURES D'HÈRCULES
CONSTEL·LACIONS: Hèrcules, Lleó, Hidra, Càncer, Drac.

MESOS: abril i maig

El déu Zeus estava enamorat d'una dóna humana, la qual estava casada. Per poder estar amb
ella, ideà un engany: agafà l'aparença del seu marit, i fent-se passar per ell, aconseguí d'anar-
se'n al llit amb ella. D'aquesta relació nasqué Hèrcules, que fou el més gran heroi de la
mitologia grega.

La deessa Hera, esposa de Zeus, s'assabentà d'aquest engany, i decidí acabar amb la vida
d'Hèrcules. Quan tenia només 10 mesos d’edat li col·locà dues enormes serps al bressol on
dormia, esperant que acabarien amb ell. Però el nen, que ja tenia aleshores una força
sobrehumana, estrangulà les dues serps amb les seves mans.
Veient l'enorme força que tenia, decidiren que el nen podria ser un lluitador formidable, i li
ensenyaren a lluitar amb les armes i a disparar amb l'arc.
Tenia Hèrcules 18 anys quan, al front de l'exèrcit de Tebes, aconseguí alliberar la ciutat de
l'opressió que patia per part d'una ciutat veïna. Com a premi, Hèrcules, es casà amb la filla del
rei de Tebes, amb la qual va tenir tres fills.

La deessa Hera, però, no s'havia oblidat d'Hèrcules. Li provocà un atac de bogeria, durant el
qual l'heroi matà els seus propis fills i dos nebots. En adonar-se del que havia fet, va sentir un
dolor terrible. Com a càstig, es va condemnar a sí mateix a ser durant 12 anys esclau del rei de
Micenes, el qual li imposà dotze feines molt difícils, gairebé impossibles.

1. El lleó de Nemea (constel·lació del Lleó)

Aquest lleó tenia una pell tan dura que ni espases ni fletxes no podien traspassar-la. Hèrcules el
va atordir amb un cop de maça i després el va estrangular. Des d'aleshores, sempre anava
vestit amb la pell d'aquell lleó, que li servia d'armadura.

2. La Hidra de Lerna (constel·lacions de la Hidra i de Càncer)


La Hidra era una serp d'aigua amb nou caps que atacava tothom qui intentava travessar els
pantans de Lerna. Cada vegada que Hèrcules li tallava un cap, a la serp li'n creixien dos. Per si
això no fos prou, l'alè de la criatura era verinós, així que Hèrcules havia d'aguantar-se la
respiració mentre lluitava. Però la deessa Hera, per distreure l'heroi, va enviar un Cranc
(Càncer) que amb les pinces li pessigava el peu perquè no pogués concentrar-se en la seva
lluita. Al final Hèrcules, enrabiat, esclafa el Cranc, però encara li quedava la Hidra.
Yolao, escuder d'Hèrcules, va venir en ajuda de l'heroi, i mentre aquest tallava els caps amb
una espasa, Yolao cremava les ferides amb una torxa per evitar que es reproduïssin. Quan per
fi va aconseguir donar mort a la Hidra, Hèrcules va mullar les seves fletxes en la fel verinosa
del monstre, i des d'aleshores la més petita ferida causada per aquelles fletxes era mortal.

3. La cérvola de Cerinea
Aquesta cérvola tenia les potes de bronze i les banyes d'or. Hèrcules l'havia de capturar sense
armes. Després de perseguir-la durant molt de temps, va aconseguir agafar-la amb una xarxa.

4. El porc senglar d'Erimant

Diuen que tenia un aspecte temible. Però Hèrcules va aconseguir capturar-lo viu, conduint-lo
fins a una zona amb neu, on l'animal tenia problemes per moure's, i saltant a sobre seu per
lligar-lo amb cadenes.
5. Els estables d'Augies

El rei Augies era l'home que més bestiar tenia en tot el món. Però no havia netejat mai els seus
estables, així que feien una pudor terrible, que es notava en molts kilòmetres a la rodona.
Hèrcules havia de netejar-los en un sol dia. Per aconseguir-ho, va desviar dos rius propers
perquè travessessin els estables i arrosseguessin amb l'aigua tota la porqueria.

6. Els ocells del llac Estinfalos

Aquestes aus devoradores d'homes tenien becs, urpes i ales de ferro. Hèrcules, fent sonar amb
força un instrument musical, va aconseguir espantar-les. Quan van aixecar el vol, l'heroi en va
matar unes quantes amb les seves fletxes enverinades. La resta va fugir i no va tornar.

Constel·lacions del Lleó, la Hidra i Càncer

7. El toro de Creta

El rei de Creta, Minos, havia promès a Poseidó, el déu del mar, que sacrificaria un gran toro en
honor seu. Però Minos va incomplir la seva promesa, i Poseidó, com a càstig, va tornar boig al
toro i va fer que Pasífae, esposa de Minos, s'aparellés amb l'animal. El brau, que treia foc per la
boca, recorria la illa de Creta destrossant-ho tot al seu pas. Van encarregar a Hèrcules que
capturés al toro, i efectivament, després d'una intensa lluita, Hèrcules va vèncer al monstre i el
va portar viu a Micenes. Mentrestant, però, Pasífae va quedar embarassada de la relació que
havia mantingut amb l'animal, i així va néixer el Minotaure, un monstre amb cap de toro i cos
humà, que va tenir aterrida la ciutat d'Atenes fins que un altre heroi, anomenat Teseu, el va
matar.

8. Les eugues de Diomedes

Diomedes, el rei de Tràcia, tenia quatre eugues salvatges que alimentava amb carn humana de
persones innocents. Hèrcules, acompanyat d'un grup de voluntaris, va anar a trobar Diomedes,
i després de derrotar els seus homes, va llençar-lo a ell, viu encara, a les seves eugues, que
després de menjar-se'l es van tornar tan manses que Hèrcules se les va poder emportar sense
problemes.
9. El cinturó d'Hipòlita

Van encarregar a Hèrcules que robés el cinturó que portava Hipòlita, la reina de les Amazones,
que era una tribu de temibles dónes guerreres. Hèrcules va viatjar fins al seu país acompanyat
d'un grup d'amics. Hipòlita, en veure a Hèrcules, es va sentir atreta pel musculós cos de l'heroi,
i ella mateixa va oferir-li el cinturó com a regal. Mentrestant, però, la deessa Hera va
intervenir: disfressant-se d'amazona, va difondre el rumor de que els estrangers havien vingut
a segrestar Hipòlita, i les amazones empipades van atacar als forasters. Hèrcules i els seus
amics es van haver d'enfrontar, en una batalla molt dura, al poderós exèrcit de les amazones;
però al final van aconseguir guanyar i endur-se el cinturó.

10. El bestiar de Gerió

Van encarregar a Hèrcules que robés el ramat de Gerió, un monstre de tres caps, sis braços i
sis cames que tenia una força extraordinària. Aquest ramat estava guardat per un enorme gos
de dos caps. Quan va veure a Hèrcules, el gos se li va tirar a sobre, però l'heroi el va estabornir
d'un cop de maça. A continuació es va haver d'enfrontar a Gerió, però també aquest va caure
sota les fletxes d'Hèrcules.

11. Les pomes del jardí de les Hespèrides (constel·lació del Drac)

La deessa Hera tenia un pomer d'or, que estava plantat en un jardí custodiat per un drac. Van
encarregar a Hèrcules que robés les pomes del mateix. En aquest jardí vivien les nimfes
Hespèrides, filles del tità Atlas, castigat per Zeus a sostenir eternament la volta del cel.
De camí cap al jardí, Hèrcules es va trobar amb Prometeu. Prometeu va ser el tità que va robar
el foc als déus i el va donar a la humanitat; per aquest motiu Zeus el va castigar encadenant-lo
a una roca, on un àguila se li menjaria cada dia el fetge; però com que era immortal, el fetge li
tornava a créixer, i l'àguila se li tornava a menjar al dia següent. Hèrcules, en veure'l, el va
alliberar d'aquesta tortura eterna, i Prometeu, en agraïment, va explicar-li el secret de com
obtenir les pomes: no podia ser ell qui les arranqués de l'arbre, sinó Atlas, però l'advertí que no
havia d'acceptar la proposta que Atlas li faria.
Després d'una lluita intensa, Hèrcules va aconseguir matar el drac amb una fletxa enverinada.

A continuació, oferí a Atlas de sostenir la volta del cel una estona si aquest li anava a buscar les
pomes. Atlas acceptà. Va anar a buscar les pomes però després, feliç al veure's lliure de la seva
càrrega, Atlas va proposar a Hèrcules de quedar-se aguantant el cel uns dies més. Hèrcules,
recordant l'advertència de Prometeu, va fingir que hi estava d'acord, però va demanar a Atlas
que subjectés el pes un moment mentre ell es col·locava un coixí al cap per estar més còmode.
Atlas va deixar les pomes al terra i va agafar la seva càrrega. Hèrcules prengué les pomes i va
dir adéu.
Constel·lacions de Hèrcules i el Drac

12. La captura de Cèrber


Cèrber era l'enorme gos de tres caps que custodiava l'entrada al reialme dels morts. Van
encarregar a Hèrcules que capturés el gos. Hèrcules va viatjar fins al més enllà i va demanar a
Hades, rei de l'ultratomba, que li deixés emportar-se el gos. Hades li va donar permís per fer-
ho si aconseguia dominar-lo sense fer servir armes. Després d'una llarga baralla, Hèrcules va
aconseguir dominar el gos i se'l va emportar. En acabat, però, el va tornar al seu lloc.
ASCLEPI I LA IMMORTALITAT
CONSTEL·LACIONS: Serpentari, Serp, Sagitari, Escorpí, Corb.

MESOS: de juny a setembre (però especialment juliol i agost)

Consignes d'observació: les constel·lacions d'Escorpí i de Sagitari no són massa visibles


des del nostre país. Els mesos més favorables seran juliol i agost, però heu de buscar un lloc on
la visibilitat cap al sud no estigui impedida per àrbres o muntanyes. En quant a la constel·lació
del Corb, només comparteix el cel amb les altres quatre durant el mes de juny.

Segons una llegenda grega, el déu Apol∙lo i la princesa Coronis eren amants. De resultes del seu amor, Coronis va quedar
embarassada. Apol∙lo tot sovint estava de viatge, així que va deixar la noia acompanyada d’un preciós corb blanc (en aquell
temps tots els corbs eren blancs). Mentre Apol∙lo estava fora, Coronis va tenir relacions amb un altre home. El corb va volar
fins a Apol∙lo i el va advertir de la infidelitat de Coronis. Apol∙lo, molt enfadat, va maleir l’animal, que des d’aleshores ha
hagut de portar el color negre.

La constel·lació del Corb la podreu veure a sota de la de Virgo


(només el mes de juny)

Apol·lo va explicar a la seva germana Artemisa el que havia passat amb Coronis, i la deessa,
per venjar l’ofensa feta al seu germà, va matar d’una fletxa la dona infidel. Quan Apol·lo va
veure morta Coronis es va penedir de la seva ira i d’haver provocat la venjança d’Artemisa. Va
preparar un gran munt de llenya, i es va disposar a incinerar el cos de la noia. Ja començava a
cremar-se el cos quan, de sobte, es va recordar d’una cosa: afanyós, li va obrir les entranyes a
Coronis, i va treure del seu ventre el nen que portava dins, viu encara. Era el seu fill, i li va
posar per nom Asclepi.

Apol·lo va deixar el bebè amb el centaure Quiró. Asclepi va créixer amb ell, i el centaure li va
ensenyar medicina, cirurgia, l’art de guarir, i l’art de preparar pocions i medicaments, així com
a formular encantaments.

La deessa Atena també va intervenir en la seva educació, i a més va regalar a Asclepi dos
flascons amb sang de la gorgona Medusa, de propietats excepcionals. Medusa era la gran
enemiga d’Atena. Havia estat una dona molt bella, però Atena l’havia convertit en una gorgona:
un monstre horrible amb ales, enormes dents i serps al cap en lloc de cabells. Si algú la mirava
als ulls es convertia en pedra. Perseu es va enfrontar a aquest monstre i li va tallar el cap.
Aleshores Atena va recollir la sang de la gorgona en dos recipients: en un va posar la sang de
les venes del cantó esquerre, que tenia propietats curatives; i en l’altre va posar la sang de les
venes del cantó dret, que constituïa un poderós verí.

Asclepi fou el metge de l’expedició dels Argonautes, navegant amb ells en el vaixell Argos. Més
tard va exercir com a metge durant la llarga guerra de Troia.

Asclepi acostumava a guarir als malalts a base d’herbes i plantes medicinals, de les que tenia
gran coneixement.

Diu la llegenda que en certa ocasió, dins d’un sepulcre, Asclepi va observar una escena curiosa:
una serp aconseguia guarir a una altra serp per mitjà d’una herba que li posava a la boca.
També s’explica que, en un altre ocasió, a l’hospital d’Asclepi va arribar un malalt en estat tan
greu que els metges es van negar a donar-li cap tractament; simplement el van deixar estirat,
amb un bol de llet al seu costat. Per la nit, un escurçó, abundant en aquella zona, atret per la
olor de la llet, consumí part de la mateixa, deixant restes del seu verí en el bol. Aquesta petita
quantitat de verí, en ser ingerida pel malalt, li va produir la curació, aprenent aleshores els
metges que algunes substàncies verinoses i tòxiques, administrades en dosis molt petites,
tenien propietats curatives. Des d’aleshores, la serp es considerada com a símbol de la
Medicina.

A partir d’aquestes observacions, Asclepi va ser capaç de preparar un brevatge amb el que
aconseguia ressuscitar els morts. El brevatge portava, entre d’altres ingredients, la sang de la
gorgona Medusa que li havia regalat Atena.

Va tornar a la vida a un gran nombre de persones, entre ells a Glauco -heroi de la guerra de
Troia-, al fill del rei Minos de Creta, o a Hipòlit -fill de Teseu-.

Però els déus estaven molt disgustats amb Asclepi, ja que sovint ressuscitava persones a qui
ells, en els seus designis, volien mortes. Potser el més disgustat dels déus era Hades, rei del
més enllà, que es queixava de que Asclepi li estava deixant buit l’infern, amb la mania que
tenia de reviure els morts. Zeus va començar a témer que la resurrecció dels mortals
compliqués l’ordre del món.

La última resurrecció que va intentar va ser la d’Orió, però li va costar la vida. Orió es gloriava
davant dels seus amics de que ni tigres, ni panteres, ni lleons o serps podien atemorir-lo. En
aquestes que va aparèixer un escorpí, i tots els seus amics es varen apartar espantats. Ell va
riure irònicament, davant de la ridiculesa d’aquell petit i insignificant animal. I ja l’anava a
esclafar amb el peu quan l’animal el va picar amb el seu agulló. El verí es va estendre
ràpidament, i Orió va caure al terra mig mort. Afortunadament, Asclepi passava per allà, i el va
poder curar. Però el déu Zeus no estava disposat a permetre més resurreccions, i va fer caure
un llamp sobre el pobre Asclepi, que va deixar-lo fulminat. De l’impacte del llamp, Orió va caure
al mar, i també va morir.

Apol·lo, afligit per la mort del seu fill, va pujar Asclepi al cel i el convertí en la constel·lació de
Serpentari (Ofiuco). El va col·locar subjectant la constel·lació de la Serp, que és el símbol de la
Medicina i de la vida renovada.

També Orió i l’Escorpí varen anar a parar al firmament. I aquest últim el van posar sota els peus de Serpentari, perquè tothom
recordés que un dia, un metge amb molt de talent, va ser capaç de vèncer a la mort.
La constel·lació de Serpentari (Ofiuco) subjecta sobre les mans a la constel·lació de la Serp, que queda dividida
en dos parts (el cap i la cua). A sota seu hi trobareu les constel·lacions de l'Escorpí i de Sagitari.
QUIRÓ, EL CENTAURE MÉS SAVI
CONSTEL·LACIONS: Sagitari, Hèrcules, Serpentari, Corona Austral.

MESOS: de juliol a setembre

Consignes d'observació: la constel·lació de Sagitari és poc visible des del nostre país.
Heu de buscar un lloc on la visibilitat cap al sud no estigui impedida per àrbres o muntanyes.

Els centaures eren éssers malvats que havien nascut de la relació d’un home amb una euga.
Tenien el cos meitat d’home i meitat de cavall. Eren busca-raons que es passaven el dia bevent
vi i cercant baralla, cometent tota classe d’abusos, especialment contra les dones.

Hi havia, però, dues excepcions. Els centaures Folo i Quiró eren diferents, precisament perquè
també tenien un origen diferent.
Quiró era fill del tità Cronos, que prenent l’aparença d’un cavall va tenir relacions amb la nimfa
Filira, que havia pres l’aparença d’euga per intentar escapar d’ell. D’aquesta relació va néixer el
centaure Quiró. Per als que no ho sapigueu, el tità Cronos és també el pare del déu Zeus. Pel
seu origen, Quiró era immortal. En canvi Folo, que tenia un origen més humil, era mortal.

Quiró i Folo vivien en el mont Pelió, molt a prop dels altres centaures. Però no eren malvats
com ells, ans al contrari, en moltes ocasions havien lluitat contra els centaures per afavorir als
homes. Com aquella ocasió en que el gran heroi Peleo va ser acusat falsament d’haver violat
una dona: va ser detingut i el varen abandonar, adormit i desarmat, enmig d’un grup de
centaures, que l’haguessin mort sens dubte si no arriba a intervenir Quiró. Després d’això Peleo
es va casar i va tenir un fill, anomenat Aquiles. Quan encara era un bebè, la seva mare va
submergir el nen en les aigües infernals de la llacuna Estígia, que separa el regne dels vius del
dels morts, i aquella aigua màgica el va tornar invulnerable a espases i fletxes, així que Aquiles
no podia mai ser ferit. Ara bé, com que la mare, mentre submergia el bebè en el riu, el
subjectava per un taló, aquella part no se li va tornar invulnerable, i era el seu punt feble
(d’aquí ve que quan volem parlar del punt feble d’algú en diem "el seu taló d’Aquiles"). Quiró,
que era molt savi, va instruir Aquiles en la medicina, la caça i la doma de cavalls. Quan va ser
gran, Aquiles va anar a lluitar a la guerra de Troia, on es va convertir en un gran heroi, que
moltes victòries va donar al seu bàndol, fins que una fletxa el va ferir en el taló i va morir.

Quiró era tan savi que molt homes importants i reis li encarregaven l’educació dels seus fills. A
part d’Aquiles, també havia educat a Jasó, el gran heroi que va dirigir l’expedició dels
argonautes. Jasó era el veritable hereu del regne de Yolco, però com que el seu tiet el volia
assassinar, va anar a refugiar-se a la cova del centaure Quiró. El savi Quiró el va adoptar i el va
instruir en les lletres, les arts i la medicina. Quan va ser gran, el va enviar de tornada a Yolco
per reclamar el seu dret al tron.

Quiró també va ensenyar medicina al déu Asclepi (la constel·lació de Serpentari), que va
aprendre tant que es va convertir en déu de la medicina. En sabia tant que va arribar al punt
de ser capaç de ressuscitar als morts, motiu pel qual el gran déu Zeus el va castigar.

En definitiva Quiró va ser amic o mestre de molts herois com ara Hèrcules, Néstor, Meleagre,
Faetó, Ulisses,... Diuen que va ser ell qui va interpretar les primeres constel·lacions i va
ensenyar als homes a llegir el cel.

Per la regió on vivien els centaures va passar en una ocasió Hèrcules, amb la missió de
capturar al monstruós porc senglar d’Erimant. El centaure Folo el va convidar a dinar a casa
seva, i va obrir en el seu honor un odre de vi de qualitat excel·lent, deixat en altre temps per
Dionís, el déu del vi. L’olor del vi va atreure a la resta de centaures, que es van enfurir amb
Hèrcules, ja que se suposava que aquell vi deixat per Dionís era només per a ells. Varen atacar
a Hèrcules, armats amb pedres i garrots, però poc podien fer els centaures contra l’heroi, que
els va abatre amb les seves fletxes enverinades amb la sang de la Hidra. Al final els centaures
van haver de fugir. Foren vençuts, però també Folo va morir, ja que en voler enterrar als seus
congèneres morts es va ferir accidentalment amb una de les fletxes enverinades.

Hèrcules va perseguir a un dels centaures, que va anar a amagar-se dins la cova de Quiró.
Hèrcules va llençar contra ell una fletxa que el va ferir en un colze, causant la seva mort, però
la fletxa també va ferir a Quiró en un peu. Malgrat tots els coneixements mèdics que tenia, el
centaure no es va poder sanar, ja que les ferides de les fletxes d’Hèrcules, enverinades amb la
sang de la Hidra, eren incurables. Però Quiró tampoc podia morir, ja que era immortal, així que
patia de terribles dolors sense poder trobar alleujament.

Hèrcules li va prometre que intentaria trobar una manera d’ajudar-lo, i va seguir el seu camí.

Va ser força temps més tard, quan Hèrcules creuava les muntanyes del Càucas, que es va
trobar amb Prometeu, el qual es trobava encadenat a una roca, com a càstig del déu Zeus per
haver donat als homes el coneixement del foc. Un àliga devorava cada dia el seu fetge, però li
tornava a créixer durant la nit, ja que Prometeu era immortal. D’aquesta manera la seva vida
era un suplici continu.

Hèrcules va matar l’àliga i va deslligar Prometeu. Però la maledicció de Zeus establia que
Prometeu només es podria alliberar de la seva condemna si un altre immortal renunciava a la
seva immortalitat a canvi. Hèrcules va portar a Prometeu fins a Quiró, el qual va renunciar a la
seva immortalitat en favor de Prometeu. D’aquesta manera Prometeu va quedar lliure de la
seva maledicció, i Quiró va poder morir en pau i acabar amb el seu patiment.

Per honorar a Quiró, el déu Zeus va crear una nova constel·lació en el firmament del sud: la
constel·lació de Sagitari.

La constel·lació de Sagitari. La corona de llorer que hi ha al seu costat


(Corona Australis) representa la que va pertànyer al centaure Quiró.
ORFEU I EURÍDICE
CONSTEL·LACIONS: Lira

MESOS: de maig a desembre

El déu Apol·lo va regalar una lira al seu fill Orfeu quan aquest encara era un nen. De gran,
Orfeu es va convertir en poeta i músic, i tenia fama de ser el millor dels cantants. Tocava tan
bé la lira que amansia als animals salvatges, i fins i tot els arbres s'inclinaven per poder-lo
escoltar.

Estava molt enamorat de la seva dona Eurídice, i eren molt feliços. Però un dia, passejant pel
camp, Eurídice va trepitjar sense adonar-se'n una serp verinosa, que li va mossegar al peu. En
morir la seva esposa, Orfeu va quedar tan desesperat que va decidir anar fins al més enllà a
buscar-la.

El reialme dels morts està separat del dels vius per la llacuna Estígia, les aigües infernals de la
qual només es poden travessar a bord d'una barca menada pel barquer Caront. Orfeu va
demanar a Caront que el travessés a l'altre cantó, però aquest s'hi va negar perquè Orfeu
estava viu, i ell només travessava als morts. Aleshores Orfeu va entonar un cant tan bell, que
Caront va quedar encisat, i el va passar a l'altre cantó de la llacuna.

La porta d’entrada al reialme dels morts estava guardada pel Cèrber, un gos de tres caps, però
gràcies a la seva música encantadora, Orfeu va aquietar al gos, que el va deixar passar. El rei i
la reina del més enllà, Hades i Persèfone, també varen quedar meravellats de la música
d’Orfeu, de manera que li van permetre que s’endugués a Eurídice de tornada al reialme dels
vius, amb una condició: Orfeu no podria mirar-la fins que no haguessin sortit de nou al món
exterior.

Orfeu va fer tot el camí de tornada sense mirar Eurídice, tal com estava establert. Però a última
hora, quan havien arribat a la llacuna Estígia i estaven a punt de pujar a la barca de Caront,
Orfeu va tenir por que Hades l’hagués enganyat, i va girar la vista per mirar-la. En aquell
moment ella va desaparèixer per sempre més.

Desolat, Orfeu es dedicà a vagar pel món, lamentant-se de la seva pena, tocant cançons tristes
amb la lira. Havia decidit que mai més no estaria amb cap altra dóna; però això va fer enfadar
un grup d’elles, que sentint-se rebutjades, el varen matar. Afligit, el seu pare Apol·lo castiga les
dones convertint-les en roures, i converteix la lira d’Orfeu en la constel·lació de la Lira.

El cos d'Orfeu va ser enterrat al peu del mont Olimp, on es diu que els rossinyols canten amb
més dolçor que en cap altre indret.

Constel·lació de la Lira
ORIÓ, EL CAÇADOR
CONSTEL·LACIONS: Orió, Ca Major, Ca Menor, Llebre, Plèiades
(Taure).

MESOS: febrer i març

Hirieo, el fundador de la ciutat de Hiria, a Beòcia, mai havia conegut cap dona però desitjava
malgrat tot tenir un hereu.
Un dia, els déus Zeus, Hermes i Posidó el van visitar al seu palau. Hirieo va sacrificar per a ells
el millor bou del seu ramat.
Més tard els va preguntar què podia fer per tenir un descendent sense haver de casar-se. Zeus
li va fer portar la pell del bou que Hirieo havia sacrificat per a ells i li va demanar que orinés al
damunt. Així ho va fer, i llavors els tres déus van enterrar la pell en el jardí del palau i van
marxar.

Nou mesos més tard, va aparèixer en el lloc on la pell havia estat enterrada un nen al que
Hirieo va donar el nom d'Orió (perquè havia nascut de l'orina). Posidó, déu de l'oceà, li va
donar la facultat de caminar sobre la superfície del mar. Quan va arribar a l'edat adulta, era
molt però que molt gran, un autèntic gegant.

Orió era un excel·lent caçador. L'acompanyaven els seus dos fidels gossos de caça: el ca major
i el ca menor. El ca major era tan veloç que una vegada va atrapar una guineu en plena
carrera, gesta que va impressionar fins i tot a Zeus.

Enopió, rei de la illa de Quíos, va demanar a Orió que es vingués a caçar a la seva illa, per a
ajudar-la a alliberar-se del flagell de les feres. Va ser rebut en la cort del rei i allí es va
enamorar de la seva filla, la princesa Merope. Enopió va voler lliurar-se d'aquest incòmode
pretendent, pel que va decidir prometre-li la mà de la seva filla si aquest aconseguia exterminar
per complet de Quíos a totes les feres que atacaven a homes i bestiar. Enopió estava convençut
que Orió no ho assoliria, però aquest era un excel·lent caçador i no va tenir cap problema per
acomplir l'encàrrec. Quan va regressar i va demanar la mà de Merope, Enopió es va desdir de
les seves promeses, l'enamorat Orió es va empipar i va saquejar el palau, sent no obstant això
finalment capturat per l'exèrcit de llancers del rei.
Com a càstig, Enopió el va cegar i el va abandonar a la platja. Orió va marxar llavors directe a
través del mar fins a la illa de Lemnos, on va ser atret per la forja de Hefest, qui va acceptar
cedir-li com a pigall ("lazarillo") al seu ajudant Cedalió. Així, guiat pel noi, Orió va regressar al
mar i i va caminar cap a aquest per a trobar-se amb el sol. Durant el seu camí, va recuperar
miraculosament la vista.

Una vegada recuperada la vista, Orió no podia venjar-se directament del rei Enopió, ja que
gaudia de la protecció del propi Hefest. No obstant això, va perseguir sense treva durant cinc
llargs anys a Merope i a les seves sis germanes, les Plèiades. Els seus noms eren Merope,
Taigete, Maya, Electra, Alcyone, Celaeno i Asterope (i eren en realitat filles d'Atlas i Pleione).
Aquestes, cansades de tal assetjament, van suplicar a Zeus que les alliberés de tan molest
encalçador. Zeus es va compadir d'elles i va convertir a les set germanes en coloms que van
alçar el vol arribant fins al cel i convertint-se en estrelles, posant-se sobre el llom del toro
(constel·lació de Taure) que les protegeix d'Orió.

Es diu que Artemisa, la deessa caçadora, es va enamorar d'Orió, la qual cosa va enutjar a
Apol·lo, déu del sol i germà bessó d'Artemisa, ja que aquesta havia fet vot de castedat. Un dia
Orió es gloriava davant dels seus amics de que ni tigres, ni panteres, ni lleons o serps podien
atemorir-lo. En aquestes que va aparèixer un escorpí (constel·lació d'Escorpí), diuen que enviat
pel mateix Apol·lo, i tots els amics d'Orió es varen apartar espantats. Ell va riure irònicament,
davant de la ridiculesa d’aquell petit i insignificant animal. I ja l’anava a esclafar amb el peu
quan l’animal el va picar amb el seu agulló. El verí es va estendre ràpidament, i Orió va caure al
terra mig mort.
Afortunadament, el metge Asclepi (constel·lació de Serpentari) passava per allà, i el va poder
curar amb el seu beuratge especial, capaç de reviure als morts. Però el déu Zeus no estava
disposat a permetre més resurreccions, i va fer caure un llamp sobre el pobre Asclepi, que va
deixar-lo fulminat. De l’impacte del llamp, Orió va caure al mar, però no va morir, sinó que es
va aixecar, i va començar a caminar sobre les aigües, tal i com ell era capaç de fer.
Apol·lo, en veure que Orió escapava, enganyà a Artemisa perquè li disparés amb una fletxa, ja
que ella era una gran tiradora, dient-li que era un monstre marí; ella el va matar i en descobrir-
ho implorà als déus que li retornessin la vida però això li fou negat per Zeus.
No obstant això, el déu suprem va accedir a col·locar a Orió en el firmament amb els seus dos
fidels gossos de caça (constel·lacions del Ca Major i del Ca Menor) i una llebre (constel·lació de
la Llebre), perquè els homes, quan miressin cap amunt en les fosques nits estrellades,
recordessin les seves aventures com a caçador. També es va encarregar Zeus de situar en el
cel a l'escorpí, però va anar amb compte de posar-lo el més allunyat possible del gegant perquè
mai més tornessin a enfrontar-se. D'aquesta manera, quan Orió desapareix de la volta celeste
és quan fa la seva aparició Escorpí. Mentre que Orió apareix durant l'hivern, Escorpí ho fa a
l'estiu.
Zeus també li va donar el domini de les tempestes, el gel i el vent, i des de llavors, quan
apareix Orió sobre el firmament, aquest porta amb sí el vent, el fred, les tempestats, els gels,
les neus i els gebres, que tan abundants són a l'hivern sobre la Terra, coincidint amb l'arribada
d'aquesta constel·lació.

Els voltants de la constel·lació d'Orió representen una autèntica escena de caça, on no hi falten ni la llebre ni
els gossos.
ELS BESSONS
CONSTEL·LACIONS: Gèminis, Àliga, Cigne.

MESOS: la constel·lació de Gèminis és visible de gener a maig, i les de Àliga i Cigne les
podreu veure juntes de juny a novembre. En el mes de desembre es poden veure
juntes totes tres, però únicament si busqueu un lloc on no tingueu cap mena d'obstacle visual
(àrbres, muntanyes, llums,...) en direccions est i oest.

Un dia Leda, la reina d’Esparta, va veure que una àliga anava a atacar a un cigne, i va obrir els
braços per protegir-lo. El cigne, però, era en realitat el déu Zeus disfressat. Aquest es va unir a
la jove, i va deixar-la embarassada. Aquella nit però, el marit de Leda, el rei Tindareu, també
va mantenir relacions amb la noia, que va quedar doblement embarassada. En el part la reina
va posar dos ous, dels quals van néixer Castor i Pollux, els dos inseparables germans bessons.
Castor era el fill mortal de Tindareu, mentre que Pollux era el fill immortal de Zeus.

Quan van créixer es van convertir en dos joves valents, autèntics herois de l’època. Castor fou
famós com a soldat, i un excel·lent domador de cavalls; Pollux fou el millor boxejador del seu
temps, i ambdós varen guanyar premis en els Jocs Olímpics.

La seva germana era Helena, que va ser considerada la més bella de totes les dones de l’època.
Tots els prínceps de Grècia se la disputaven com a esposa. Quan encara era una adolescent,
Helena va ser segrestada per Teseu, rei de l’Àtica, que la volia per ell. Però Castor i Pollux van
aconseguir rescatar-la, es van apoderar de la ciutat, i van destronar al rei, posant en el seu lloc
a un aliat.
Anys després, i quan Helena ja era casada, va ser raptada per Paris, i conduïda a la ciutat de
Troia. Aquest fet originarà la llarga i famosa guerra de Troia, quan els exercits grecs,
comandats pel marit d’Helena, van posar rumb a Troia per rescatar-la. Castor i Pollux també
van combatre en aquella cruenta guerra. Durant molts anys els grecs van tenir assetjada la
ciutat de Troia, però no van aconseguir que els troians es rendissin. Finalment, Ulisses va idear
una estratagema: construïren un cavall gegant de fusta, buit per dins, a l’interior del qual hi
van amagar els millors guerrers. Mentrestant, la resta de l’exèrcit i la flota de vaixells es van
fer a la mar, com en retirada. Pensant que el cavall és un regal, els troians l’introdueixen a la
ciutat. Durant la nit, els grecs surten del ventre de l’animal, i cremen tota la ciutat.

Quan Castor i Pollux varen tornar, vencedors, els van proposar de participar en l’expedició de
Jasó i els argonautes en busca del velló d’or. Els dos bessons anaven a l’atalaia del vaixell, al
capdamunt de les veles, escrutant l’horitzó. Durant el seu viatge, Pollux va distingir-se en la
batalla contra el gegant Amico, fill de Tifó, geni de la tempestat.

Idas i Linceu eren altres dos germans bessons, cosins de Castor i Pollux, que també havien
participat en l’expedició dels Argonautes. Idas era molt fort, i Linceu tenia una vista tan aguda
que podia veure fins i tot a la foscor.

Tots quatre junts havien comés un gran robatori de bestiar, però a l’hora de repartir el botí,
Idas i Linceu van organitzar una juguesca, en la que per mitjà d’enganys van acabar
emportant-se tot el ramat.

Uns mesos més tard, Castor i Pollux van ser convidats al casament de Idas i Linceu, però abans
de la cerimònia se’ls va acudir de raptar a les dues núvies. Perseguits fins a una muntanya
propera, Castor i Pollux s’amaguen a l’interior d’un roure buit. Però de lluny estant, Linceu
havia vist com s’amagaven. En arribar fins al roure, Idas llença la seva llança contra l’arbre i el
traspassa, però també fereix mortalment a Castor.

Pollux, desesperat, vol morir com el seu germà, i demana a Zeus que li prengui la immortalitat.
Zeus, apiadat, permet que Castor i Pollux passin la resta dels seus dies junts, però com que
només un dels dos és immortal, durant sis mesos de l’any ambdós descendeixen a l’Hades,
entre els morts, i durant sis mesos més regressen a la vida, i els veiem al firmament.

La constel·lació de Gèminis és visible durant mig any, de desembre a maig, i desapareix sota l'horitzó durant la
resta de l'any.
ELS ARGONAUTES I EL VELLÓ D'OR
CONSTEL·LACIONS: Àries, Popa, Quilla, Vela, Gèminis, Cefeu, Eridà

MESOS: febrer i març

Consignes d'observació: l'antiga i enorme constel·lació d'Argos (el vaixell) va ser dividida
recentment en altres tres constel·lacions: Popa, Quilla i Vela. Aquestes constel·lacions, com que
estan situades molt al sud, no resulten visibles des del nostre país. Únicament podreu veure
una part de la constel·lació de Popa, sempre que busqueu un lloc on la visibilitat cap al sud no
estigui impedida per àrbres, muntanyes o llums brillants.

El rei Atamante havia tingut dos fills: un nen, Frixo, i una nena, Hele. Després de la mort de la
seva mare, el seu pare es va tornar a casar amb Ino, amb la que també va tenir dos fills.

La reina Ino va ser una madrastra molt dolenta per a Frixo i Hele. Desitjava desfer-se d’ells,
perquè fossin els seus propis fills qui heretessin el regne. Així que va idear una estratagema
perversa.

Va encendre foc sota el terra dels graners, perquè es torressin els grans de blat destinats a la
sembra. Quan els homes van sembrar el gra, res no va brotar de la terra. Amenaçat el país per
la fam, el rei va enviar emissaris a consultar l’oracle de Delfos, per saber què havia de fer.

Quan els emissaris tornaven, la reina Ino els va interceptar i els va subornar perquè diguessin
el que ella volia: que els déus exigien el sacrifici de Frixo i Hele com a ofrena per fer créixer el
blat. El poble va exigir que el sacrifici es dugués a terme, i el rei es va veure obligat a preparar
la mort dels seus fills.

El déu Hermes, que s’havia adonat de tot, envià als nens un moltó ("carnero") alat, amb la
llana d’or. Els nens hi van pujar a sobre i es van elevar pels aires, fugint dels seus botxins.
Muntats sobre el moltó, viatgen cap a orient, però Hele, entusiasmada per la sensació de volar,
es va deixar d'agafar a la pell del moltó, i quan va mirar avall per poder veure el mar, en
veure’s a gran alçada es va marejar i va caure a les aigües, on es va ofegar.

Finalment Frixo va arribar a la Còlquide, on va ser acollit pel rei d’aquell país, Eetes. Anys
després, Frixo es va casar amb la filla del rei Eetes, i van tenir quatre fills. Com a mostra
d’agraïment, Frixo va sacrificar el moltó, i va oferir la seva llana (el velló d’or) com a regal al
rei, que el va penjar d’una alzina en un bosc sagrat. Dia i nit el guarda un drac enorme, mentre
que en els camps dels voltants pasturen grans toros salvatges.

La constel·lació de Àries és petita i poc brillant, i representa al moltó daurat que va salvar a Frixo i Hele.
(Uns anys després, molt lluny d'allà)

Jasó era el veritable hereu del regne de Yolco, però com que el seu tiet Pelies el volia
assassinar, va anar a refugiar-se a la cova del centaure Quiró. El savi Quiró el va adoptar i el va
instruir en les lletres, les arts i la medicina (veieu la llegenda Quiró, el centaure més savi).
Quan va ser gran, el va enviar de tornada a Yolco per reclamar el seu dret al tron.

En el seu viatge cap a Yolco, va perdre una de les seves sandàlies, i quan es va presentar
davant de Pelies, aquest va quedar parat, ja que un antic auguri de l’oracle advertia que algú
amb una sola sandàlia baixaria de la muntanya, el destronaria i mataria. Pelies, astutament,
accedí a tornar-li el tron a Jasó, però per fer-ho li va exigir que li portés el velló d’or (una feina
molt difícil, de la que pensava que mai tornaria).

Jasó va acceptar l’encàrrec i va ordenar la fabricació d’un vaixell de 50 rems. El constructor va


ser Argos, el fill de Frixo. L’embarcació, gràcies a un tros de fusta procedent del roure sagrat de
l’oracle de Dodona, que va ser col·locat en el mascaró de proa, tenia el do de la parla i de la
profecia.

Per a la tripulació Jasó va reunir als 50 joves més eixerits i valents de l’època:

 Entre ells hi havia Orfeu, el músic, encarregat de marcar el compàs als remers.
 També hi havia Asclepi, metge de l’expedició.
 El pilot de la nau era Tifis, que havia estat instruït per la mateixa deessa Atena.
 A dalt de tot de les veles, sobre l’atalaia, hi anaven els germans Castor i Pollux, herois
de Troia (constel·lació de Gèminis). També hi viatjaven els seus cosins Idas i Linceu.
 Anava amb ells una dona, la valerosa Atalanta.
 Hèrcules, el gran heroi, també va sortir amb ells, tot i que se’n va haver de separar a
mig viatge.
 Un altre heroi que hi anava era Cefeu (constel·lació de Cefeu), que més tard va ser rei
d’Etiòpia.
 Hi anaven Calais i Cete, fills del Vent del Nord, que eren capaços de volar.
 I també va pujar amb ells l’endeví Idmó, tot i que havia previst des del principi que
moriria durant el viatge.

El viatge va començar bé. Els presagis eren favorables. La primera parada va ser a l'illa de
Lemnos, on no hi vivien més que dones. Tots els homes havien estat infidels (per culpa d'una
maledicció), i les seves dones, per castigar-los, els havien mort a tots. Els argonautes van
accedir a tenir relacions amb elles perquè poguessin tenir fills.

Al passar pel país dels Dolions, el seu rei i la seva gent els van acollir molt bé. Després d'uns
dies amb ells, es van tornar a fer a la mar, però durant la nit, el vent va girar de cop, i encara
era fosc quan van tornar a arribar a les costes del país dels Dolions. Aquests no els van
reconèixer, i pensant-se que eren pirates van combatre contra ells. Quan es va fer de dia i es
van reconèixer, quedaren desolats, perquè hi havia hagut morts de totes dues bandes.

La següent etapa els va conduir a les costes de Mísia. Allà les nimfes d'una font van segrestar al
jove Hilas mentre agafava aigua, i Hèrcules i un altre argonauta se'n van anar a rescatar-lo,
però no varen tornar a temps, i el vaixell va haver de marxar sense ells.
Després van arribar al país dels Brebicis, el rei dels quals obligava a tots els viatgers a lluitar
contra ell en un combat de boxa. El primer en lluitar va ser Pollux, i va apallissar al rei de tal
manera, que a aquest se li van treure les ganes de continuar lluitant amb ningú més.

Un dia la tempestat va conduir el vaixell a les costes de Tràcia. Allà van conèixer a Fineu, un
endeví cec, al qual les harpies, uns dimonis alats, feien la vida impossible, prenent-li sempre tot
el menjar. Calais i Cetes, que, com a fills del déu del vent que eren, podien volar, se'n van anar
en persecució de les harpies, i no les van deixar anar fins que van prometre no molestar més a
Fineu. Ell, en agraïment, els va advertir del perill de les Roques Blaves, uns esculls que
guardaven l'entrada al Ponto Euxino, i que es movien a voluntat, destruint qualsevol vaixell que
s'aventurés a passar entre elles. Els va recomanar que abans de passar enviessin un colom, i si
l'au aconseguia passar ells també podrien, però que si no era així no ho intentessin. Els
argonautes van fer la prova: van deixar anar el colom, i quan aquest va acostar-se a les roques
aquestes es van ajuntar, però el colom va aconseguir passar, perdent només una ploma de la
cua. Quan les roques es van tornar a separar, l'Argos es va llençar a tota velocitat, amb tots els
argonautes remant amb força, i així van aconseguir passar, deixant en l'aventura només una
fusta de la popa.

En la seva última escala, l'endeví Idmo va morir durant la cacera d'un porc senglar, tal i com ell
mateix havia predit des del principi del viatge. També el pilot de la nau, Tifis, va perdre la vida.

Quan a la fi van arribar a la Còlquide, en Jasó es va presentar davant del rei Eetes. Argos, el fill
de Frixo, que era el nét preferit de Eetes, li va exposar el motiu del seu viatge, i li va demanar
si li faria el favor de donar-los el velló d'or que li havia regalat el seu pare.

El rei d'entrada no s'hi va negar, però va posar a Jasó unes condicions que ell pensava que no
seria capaç d'acomplir. Va dir a Jasó que, per obtenir el velló d'or, abans hauria de posar el jou
a dos toros, i amb ells llaurar un camp, en el que sembraria dents de dragó. Tot semblava molt
fàcil. El que no sabia Jasó és que aquells toros exhalaven foc pels narius; i que les dents de
dragó, un cop sembrades a la terra, es convertirien en homes armats que l'atacarien.

Afortunadament Medea, la filla del rei, s'havia enamorat de Jasó, i va prometre ajudar-lo si a
canvi ell accedia a casar-se amb ella. Medea era fetillera, i va entregar a Jasó un ungüent
màgic per a protegir-lo del foc; d'aquesta manera va aconseguir posar el jou als toros i llaurar
el camp. També el va prevenir del que passaria amb les dents del drac, així que Jasó, un cop
sembrades, va córrer a amagar-se. Quan van aparèixer tots els homes armats, Jasó, des del
seu amagatall, va llançar una pedra contra un d'ells. Els guerrers es van acusar recíprocament
d'haver-la llençat, i es van matar entre ells.

No obstant, Eetes es va negar a complir la seva promesa, i va intentar calar foc al vaixell Argos.
Però Medea, a través de sortilegis, va adormir el drac que guardava el velló d'or, i es va
escapar amb Jasó en el vaixell, enduent-se també al seu germà petit. Eetes va sortir darrera
d'ells, perseguint-los, i Medea, per retardar-lo, va matar al seu germà i el va llençar al mar,
perquè Eetes perdés el temps recollint-lo.

Durant el viatge de tornada, una tempestat va sacsejar el vaixell, i el mascaró de proa, que
tenia el do de la parla i la profecia, els va indicar que els argonautes portaven a sobre la pena
per la mort del germà de Medea, i que no podrien continuar el viatge fins que Medea es fes
purificar. Així que l'Argos va pujar pel riu Po (constel·lació de Eridà), i després va continuar pel
riu Roïne, fins arribar al santuari on Medea va ser purificada.

Més tard van haver de passar pel mar de les Sirenes, i de lluny se sentia el seu cant
embruixador. Als mariners els venien ganes de llançar-se al mar per anar-les a buscar, però el
músic Orfeu, amb sa melodiosa lira i sa veu, cantà de tan bella manera que cap dels
argonautes no gosà de correspondre al reclam de les Sirenes.

Quan van arribar a Creta, es van haver d'enfrontar al gegant Talos, que llançava roques
enormes contra el vaixell. Aquest Talos era invulnerable, excepte pel turmell, que era el seu
punt feble. Medea, a través d'embruixos, va aconseguir que Talos es ferís el turmell en una
roca, i morís.

Després de vàries aventures més, els argonautes van arribar finalment a Yolco, portant amb
ells el velló d'or. Però quan Jasó es presentà davant de Pelies, reclamant ocupar el tron del rei,
tal com li pertocava, es va trobar que Pelies havia assassinat a tots els parents de Jasó, i que a
més es negava a lliurar-li el tron.

Medea es va introduir a palau, i va convèncer a les filles de Pelies de què tenia la recepta de
l'eterna joventut. Era mentida, però les noies s'ho van creure, i van matar al seu pare seguint
les indicacions de la recepta que Medea els havia donat. Un cop mort el rei, Jasó va ocupar el
tron, i juntament amb Medea varen regnar a Yolco. Anys més tard van tenir un fill, i confiaren
la seva educació al centaure Quiró.

La constel·lació de Argos, el vaixell, va ser dividida en tres parts: Popa, Quilla i Vela. Malauradament, des del
nostre país només podem veure una part de la Popa.