D’un 3

punt de vista Novembre 2010

Periòdic de freqüència imprevisible
Edita: Societat Cultural Ajuda Mútua
Correu: interhelpo@gmail.com

llibertari
Dipòsit Legal: B-32994-2010

L’estat ens crida a les urnes

Novament, s’espera de la ciutadania que legitimi amb el seu vot el poder polític que
l’oprimeix. Se’ns dirà que exercim la sobirania popular amb el nostre vot, se’ns dirà
que escollim els que, en nom nostre, regeixen el destí de la nació.
Nosaltres sabem, però, que la sobirania popular està segrestada pels polítics que fan
i desfan durant quatre anys, sense comptar amb nosaltres i ni tan sols amb llurs pro-
meses electorals. Sabem que, amb el nostre vot, els donaríem encobriment i esdevin-
dríem llurs còmplices.
Nosaltres sabem, però, que els polítics que escollim no manen. Que aquells que ma-
nen són el FMI i el BM, que als dirigents econòmics no ens deixen escollir-los. Sabem
que, amb el nostre vot, participaríem en la comèdia i esdevindríem llurs còmplices.
Nosaltres sabem, però, que l’estat no exerceix el poder d’uns polítics corruptes i
d’uns capitalistes gasius per mitjà del parlament, sinó per mitjà de la violència policial,
del terrorisme econòmic i de la mentida institucionalitzada dels mitjans de comunica-
ció de masses. Sabem que, amb el nostre vot, participaríem en el nostre propi engany i
esdevindríem llurs còmplices.
I no els votarem. No els votarem, perquè
Volem decidir nosaltres mateixos el nostre futur i no que ho facin uns polítics pro-
fessionals que, escapant a tot control popular, es converteixen en els nostres botxins
econòmics i socials.
Volem decidir nosaltres mateixos la sortida econòmica que donarem al desastre que
han organitzat els capitalistes amb la complicitat dels polítics que ara ens demanen el
vot.
Volem repartir el treball i la riquesa. Que treballi tothom: des del rei fins al darrer
pidolaire i que tota la riquesa i tots els recursos econòmics estiguin a disposició de la
comunitat.
Curt i ras, volem l’abolició de l’estat i la instauració de la democràcia directa, volem
l’abolició de la propietat privada i la instauració del comunisme llibertari. Per això,
• No participis a la farsa electoral. No legitimis els teus botxins
• Surt al carrer per la democràcia directa: el poder polític a les assemblees
• Surt al carrer per l’autogestió econòmica: la producció al servei del poble i no
al dels rics.
 La sortida a la crisi? L’anarquisme
El capitalisme està en crisi des de principis del segle 20. La crisi financera, els efectes
de la qual patim a l’actualitat, no és res més que una manifestació de la crisi agònica
del sistema d’explotació del treball assalariat. La situació actual està posant de mani-
fest vàries qüestions, cada cop més evidents, que fan necessari un debat seriós, respon-
sable i compromès de tota la societat.
La crisi actual no s’arregla amb la reforma laboral, ni amb les mesures financeres
que s’han pres, ni amb la política actual. El problema és més de fons. Cal qüestionar-se
de forma global el capitalisme en tant que sistema organitzador de les nostres vides. És
evident que mantenir les mateixes polítiques financeres i permetre que els mateixos
que ens han robat siguin els que marquin l’agenda econòmica no garanteix el benestar
social i que, ben al contrari, augmenta les desigualtats entre els éssers humans, inci-
dint encara més en l’exclusió social i la sobreexplotació de les persones i de l’entorn na-
tural.
Si volem tenir futur com humanitat, estem condemnats a girar full i construir quel-
com de nou entre tots. Un sistema, en què allò prioritari sigui el respecte a les perso-
nes, garantint el benestar de tots i totes, que estigui basat en la democràcia directa i en
l’autogestió integral del treball, els recursos, l’ensenyament, la salut, la riquesa... No-
més la participació i gestió ciutadana poden garantir el repartiment equitatiu i la justí-
cia social. No obstant, tant l’estat i els partits polítics, com el sindicalisme oficial prete-
nen mantenir-nos allunyats d’un escenari de solidaritat, d’ajuda mútua, dissidència i
rebel·lia que ens permeti posar aturador a allò que volen fer-nos creure inevitable: el
constant retrocés dels drets de la classe treballadora.
Ens volen cada dia més pobres, cada dia més esclaus. Els uns, imposant una sortida
de l’anomenada crisi que signifiqui una més gran precarietat de l’ocupació, uns salaris
més baixos, una dictadura sense esquerdes del capital i unes condicions de vida pròpi-
es del segle dinou. Els altres, mantenint a la classe obrera i al conjunt de la societat en
la més gran indefensió per mitjà del seu pactisme sense límits, amb el que cerquen as-
segurar llur conversió en part integral de l’estat, i per mitjà de llurs jornades de lluita
fictícia, amb les que pretenen rentar-se la cara davant dels treballadors i la ciutadania i
mantenir-nos dins dels límits d’una lluita ineficaç i sense perspectives transformado-
res.
Avui dia, amb els recursos tècnics i d’infraestructura i amb la riquesa generada, no
s’entén que la societat no estigui avançant d’una manera respectuosa amb l’entorn i les
persones. No té lògica continuar amb un sistema que s’ha mostrat ineficaç per a l’ob-
tenció d’un benestar universal i que només afavoreix una petita minoria promotora
d’una infinitat de guerres, conflictes religiosos, desigualtats socials... El propi sistema
crea mecanismes de control del pensament per generar sentiments de frustració, es-
cepticisme, apatia i desesma.
Per tot això, cal cridar a la classe obrera i a tota la societat a organitzar-se al marge
de l’estat i de tota organització política i a mantenir una lluita que vagi molt més enllà
d’un dia aïllat de protesta, com va ser el 29-S. Cal convocar una batalla permanent per
assolir l’única solució possible a la crisi: acabar amb el sistema d’explotació capitalista i
crear una societat nova basada en la llibertat, l’autoorganització, la justícia i l’ajuda
mútua.
 Sindicalisme d’estat
El sindicat és la forma natural d’organització de la classe obrera. Al llarg de la histò-
ria de la nostra classe, el sindicalisme ha anat canviant d’objectius i de forma d’organit-
zar-se. Dels sindicats d’ofici es va passar al sindicat únic de ram industrial i les federa -
cions de sector productiu, de la defensa dels antics privilegis gremials a la lluita per
conquerir noves millores socials i en les condicions de vida. Avui el sindicalisme està
en crisi. Al parlar de sindicats, sembla obligatori acabar per utilitzar les paraules cor-
rupció i traïció.
L’actual situació de crisi endèmica del sistema capitalista ens ha dut a una situació
nova: el sindicalisme ja no pot obtenir cap millora real, generalitzada i permanent de
les condicions de vida de la classe treballadora sense sobrepassar el marc del capitalis-
me. Per això, l’únic sindicalisme real possible avui és un sindicalisme que lluiti per una
societat nova que, superant la producció orientada a l’obtenció de plusvàlua, es basi en
la propietat col·lectiva i la democràcia directa.
Els vells sindicats, com CCOO i UGT, al renunciar a l’alternativa revolucionària, no-
més poden subsistir com a gerents de la mà d’obra al servei del sistema, és a dir, com
una part més de l’estat. Per això es veuen obligats, per seguir existint com organització
i com modus vivendi, a pactar tota mena de retallades en els drets obrers, a blocar tota
resposta combativa dels treballadors, a convertir-se en quasi-funcionaris de l’estat.
Curt i ras, a convertir-se en sindicats grocs.
Aquesta mena de sindicalisme, inevitablement, es veu dominat per la corrupció, per
la traïció i pel pactisme sense fre, perquè és l’única possibilitat d’existència que els res-
ta dins del sistema. Els veiem a vegades, com durant la pantomima de vaga general que
convocaren el 29-S, intentant rentar-se la cara davant de l’opinió pública. Afortunada-
ment, en aquesta convocatòria-pantalla els ha sortit el tret per la culata: volien utilitzar
la indignació obrera per rentar-se la cara i garantir llur lloc a les taules de negociació,
el resultat, però, ha estat que els treballadors han utilitzat aquesta convocatòria per ex-
pressar llur indignació al carrer i a les empreses ―i àdhuc contra aquests sindicats.
El sindicalisme que necessita avui la nostra classe ―i que ha d’eliminar el sindicalis-
me groc de CCOO i UGT― cal que tingui aquestes característiques:
• cal que tingui un caràcter internacional i internacionalista, perquè aquesta és
l’única manera d’enfrontar el neoliberalisme globalitzat i combatre la fragmen-
tació de la classe que se’ns ha imposat i que converteix els treballadors de cada
país en competidors dels de tots els altres
• cal que es regeixi pels principis de la democràcia directa per impedir la professi-
onalització dels sindicalistes i assegurar el control de l’organització i les seves de-
cisions per l’afiliació de base
• cal que combati implacablement per la millora real de les condicions de vida
dels treballadors, la qual cosa implica la superació del sistema capitalista, és a
dir, l’abolició de l’estat i de la propietat privada i la instauració de la democràcia
directa.
 Benvinguda a la teocràcia?
Allò que més clarament defineix l’ésser humà com a tal és el lliure arbitri, això és, la
capacitat de prendre el destí en ses pròpies mans i decidir sobre la seva vida, la societat
i fins i tot el planeta. Des de la més primitiva bestialitat fins els nostres dies, la huma-
nitat ha avançat ampliant els seus àmbits de llibertat, basant-se en l’experiència pràcti-
ca i eliminant els prejudicis i temors ancestrals amb el pensament racional.
Tanmateix, les rèmores del nostre fosc passat perviuen en la religió. La religió, amb
les seves prèdiques sobre la submissió a un destí ja disposat per la voluntat del deu de
torn, amb la seva promesa d’una altra vida que compensi els mals de la present ―a
condició, és clar, de complir amb uns manaments contraris a la raó, al pensament cien-
tífic i al desenvolupament de la llibertat―, amb la seva defensa incondicional del poder
de l’estat sobre la societat, és el pitjor enemic intel·lectual de la humanitat. Per això,
ens cal rebutjar enèrgicament tota religió i deslliurar-nos de tota resta de pensament
teològic als nostres cervells.
El 7 de novembre, visita Barcelona el cap d’estat de l’única teocràcia europea. El cap
d’estat del Vaticà. Quasi bé ningú vol recordar que aquest minúscul estat teocràtic exis-
teix per la decisió de Benito Mussolini (el Duce italià), essent, doncs, també l’únic país
existent a Europa que fou instituït pel feixisme. El Bruixot Blanc del Vaticà és, des del
punt de vista polític i ideològic, la icona mundial de la reacció i el neoconservadurisme.
Tanmateix, l’estat espanyol (i la seva imitació catalana) pensen gastar 2,5 milions dels
nostres euros en una recepció-homenatge a aquest tètric personatge. Mentrestant no
arriben els diners per a les pensions, ni per al subsidi d’atur, ni per a la sanitat
pública...
Per què l’estat afavoreix tant la religió catòlica? Farà el mateix amb els cabdills de to-
tes les religions que visitin el país? Per què es persegueix amb acarnissament la més
mínima mostra de dissidència i, en canvi, es respecten escrupolosament fins les més
escandaloses ignomínies si es fan en nom d’alguna religió o per membres d’alguna reli-
gió organitzada?
Potser perquè, com cantava el vell i gairebé oblidat payador,

«¿Que Dios ayuda a los pobres?

tal vez sí o tal vez no,
pero es seguro que almuerza
en la mesa del patrón.»