You are on page 1of 3

LITERATURA RELIGIOSA

1. El valor de la literatura en RAMON LLULL

Ramon Llull és considerat al llarg de tots els temps i de manera meritòria, com un
gran filòsof, a banda d’un missioner i defensor de la fe cristiana; un doctor Il.luminat
que va rebre, a mena de revelació divina, la seua Art, com a instrument de difusió
d’una veritat.

Com ja va assenyalar Rubió i Balaguer (1985: 85) ens trobem en Llull una
personalitat desdoblada “en dues figures dotades de vida independent”: l’escriptor i el
filòsof. Ambdues figures es coimpliquen i no tenen autonomia pròpia.

La paraula en Llull està al servei de la idea i no es pot entendre una sense l’altra; és
a dir, la forma està al servei del fons, o en termes saussurians, el significant depén
directament del seu significat. La paraula en Ramon Llull està immersa en la seua
imaginació i és el motor de propulsió de la funció emotiva i comunicadora d’un
missatge doctrinal. No cabria la possibilitat, doncs, de separar el Llull missioner del
Llull literat, qui empra, en paraules de Rubió i Balaguer, una “expressió literària” com a
vehicle d’un missatge.

Tota la seua obra és el resultat de la recerca d’un únic i clar objectiu: la


conversió d’infidels i la defensa d’un sol Déu i d’una sola fe.

2. Heterogeneïtat i diversitat en l’expressió literària lul.liana. Etapes de


producció.

Ramon Llull, tot i predicar la unitat de pensament, es va servir de mitjans força


heterogenis per tal d’assolir el seu objectiu apologètic. Si ens centrem en les obres
escrites en català, podríem subratllar la manera de procedir polifacètica en l’expressió
literària del beat, tenint en compte la varietat de formes. Des del pou en què beu tota la
producció posterior, en el Libre de contemplació en Déu; la disputatio al Libre del
gentil ; la novel·la d’aventures espirituals al Fèlix o al Blaquerna ; el cant líric, del Cant
de Ramon; la meditació, expressada en principis aforístics, en el Libre d’Amic e Amat...

3. Recursos literaris en Llull

Com ja va expressar Rubió i Balaguer (1985: 102), la bellesa formal del discurs
s’aconsegueix bàsicament en Llull, a partir de l’ús de tres recursos estilístics: les
descripcions del paisatge, els proverbis i els exemples:
-El paisatge, com a locus amoenus

El lloc ideal, amé i idíl·lic és l’escenari per excel·lència en què Llull situa
topogràficament l’acció de no poques al·legories i exemples. Els elements que es fan
partícips d’aquest lloc ideal són: el verger, la font, el bosc, l’arbre. L’amor és una força
còsmica, un llenguatge universal que permet arribar a Déu a partir de les coses
creades i animades, com ara els ocells.

-El diàleg

Ramon Llull, sens dubte és l’autor de diàlegs més productiu de l’Edat Mitjana, per tal
com volia defensar un mètode basat en el diàleg i en l’ús de la raó.
Llull s’oposa clarament als mètodes de missió i predicació de la seua època, basats
en la demostració del que és erroni en altres religions, i defensa que la missió s’ha de
basar en la demostració racional de la religió cristiana.
Llull exposa també com ha de procedir una missió basada en una argumentació
racional. El missioner ha de conéixer l’idioma i la manera de pensar de l’altra religió i
ha d’entrar en diàleg amb els intel·lectuals. Amb ells ha de buscar premisses comunes
i un mètode de raonament acceptable per ambdues parts per a demostrar la veritat de
la fe cristiana de manera convincent.
Els diàlegs de Llull estan dedicats al papa, als cardenales, a les universitats, als quals
vol convéncer de la necessitat d’instruir de manera adequada els futurs missioners
sobre la importància de la missió, sobretot entre musulmans i tàrtars. El seu primer
objectiu no és la polèmica, sinó més aviat la demostració i la defensa del seu mètode
de missió.

-L’al·legoria i l’antítesi, el tòpic de l’Amic i l’Amat

Encara que en tota la producció lul·liana els recursos retòrics són presents de
manera reiterada, hem d’insistir en la idea que és en el seu Llibre d’Amic e Amat on
més sovintegen els recursos de la metàfora, l’al·legoria i l’antítesi.

-Els proverbis

La bellesa dels parlaments en Llull es concentra en el vessant de la semàntica, no


només amb l’ús de metàfores o comparacions, sinó amb la presència de tècniques
estilístiques a manera d’amplificació del discurs. A l’Edat Mitjana era ben freqüent,
sobretot entre els predicadors, l’ús de petites històries que s’introduïen en el discurs
oral per tal d’extraure una lliçó moral. Tanmateix, Llull, al contrari dels seus
contemporanis, preferia la paraula escrita a la parlada, el llibre a la veu, per tal com
entenia que era un mitjà segur i eficaç per a divulgar el seu programa de reforma i de
conversió, a més de ser el mitjà més adequat per a conservar i comunicar el seu ideari
a la posteritat.

-L’exemplum

El contingut doctrinal o la lliçó didàctica del missatge lul·lià s’extrau més àmpliament
a partir de l’ús de l’exemplum, una altra de les tècniques en què els predicadors
medievals conformen els seus sermons per a convéncer.

Llull presenta, en aquest sentit, nombroses històries exemplars, a partir de les quals
s’extrau una lliçó moral; en molts casos, es tracta de narracions de difícil comprensió,
ja que en la mateixa història entrecreua dues o tres històries més perquè el lector
reflexione i arribe al sentit del seu contingut.