1.1 Caracterización de Los Sistemas Operativos, Tipos y Aplicaciones PDF

10/9/2019 Sistemas operativos monopuesto
S I S T E M A S O P E R AT I V O S M O N O P U E S TO
1. Caracterización de los sistemas operativos, tipos y

aplicaciones
Los protagonistas principales de los sistemas informáticos son el hardware y el

software . Estos dos elementos son básicos para el correcto funcionamiento de un
sistema informático. Otros componentes que también hay que destacar son los elementos
humanos y la información .
1.1. Los componentes físicos y lógicos de un sistema informático. El

software base
Los ordenadores no han nacido en los últimos años, en realidad las personas siempre han
buscado tener dispositivos que las ayuden ha efectuar cálculos precisos y rápidos. Desde la
aparición de las calculadoras binarias hasta nuestros días, hay muy pocas actividades
humanas que no estén ligadas de una manera u otra a las máquinas electrónicas. Así pues,
podemos definir el ordenador de muchas maneras y seguidamente indicamos algunas:
Una operación lógica es aquella en la que el

resultado sólo puede ser verdadero o falso.
El ordenador es una máquina formada por una serie de elementos físicos

conectados de una manera lógica y racional que tratan la información
automáticamente.
El ordenador es una máquina electrónica rápida y exacta que es capaz de aceptar
datos por un medio de entrada, procesarlos automáticamente bajo el control de un
programa previamente almacenado y proporcionar la información resultante a un
medio de salida.
El ordenador es un dispositivo electrónico capaz de recibir un conjunto de
instrucciones y ejecutarlas haciendo cálculos sobre los datos numéricos y
relacionándolas con otros tipos de información para obtener otro conjunto de datos o
información como respuesta.
El ordenador es un sistema electrónico que lleva a cabo operaciones aritméticas y
de lógica a alta velocidad de acuerdo con las instrucciones internas que son ejecutadas
sin intervención humana. Además, tiene la capacidad de aceptar y de almacenar datos
de entrada, procesarlos y producir resultados de salida automáticamente. Su función
principal es el procesamiento de datos .
El proceso de datos equivale a la manipulación de

datos.
Programa y aplicación informática

En general, un programa es un conjunto de acciones
que se realizarán siguiendo un orden determinado
para resolver un problema determinado. Una
https://ioc.xtec.cat/materials/FP/Materials/2201_SMX/SMX_2201_M02/web/html/WebContent/u1/a1/continguts.html 1/95
aplicación informática es un conjunto de uno o más

Sprogramas
I S T E M Apara
S Ollevar
P E R aAT IVO
cabo unStrabajo
MONO P U E S TO
determinado
en un sistema informático.
El conjunto de acciones que se ordenan y que ejecuta un ordenador se conoce con el

nombre de programa . Ligado a este concepto tenemos el de aplicación informática .
A veces se habla de sistema informático como una expresión más concreta del término
informática .
La explotación de una aplicación informática

equivale a la utilización de una aplicación
informática.
Un sistema informático es el conjunto de elementos necesarios para

la realización y la explotación de aplicaciones informáticas . Se
incluyen los elementos de software , de hardware y los humanos .
Podemos definir la informática como la ciencia que estudia el
tratamiento automático y racional de la información.
El término informática tiene su origen en las

palabras: información automáticos.
En un sistema informático están los elementos constitutivos interrelacionados siguientes:

la parte física , la parte lógica y la parte humana .
1.1.1. Parte física de un sistema informático

El elemento físico de un sistema informático también se conoce con el nombre de
hardware ( hardware ).
Las iniciales UCP o CPU corresponden a la unidad

central de procesamiento o central processing unit.
El hardware (hardware) hace referencia a todo lo que podemos ver y

tocar (el monitor, el teclado, la CPU, etc.).
1.1.2. Parte lógica de un sistema informático

El elemento lógico de un sistema informático también se conoce con el nombre de
software ( software ).
SPeso
ISTEdel
MA software
S O P E R AT I V O S M O N O P U E S TO
Hoy día tiene más peso el software que el hardware,
debido, sobre todo, del coste, del mantenimiento y
del valor que representan los avances en sus
contenidos.
El software (software) tiene su origen en las ideas (conceptos) y es

compuesto por todo lo que usamos en el campo de la informática que no
podemos ver ni tocar (por ejemplo, los juegos de ordenadores, los
programas de contabilidad , los sistemas operativos, etc.).
No todos los elementos lógicos hacen las mismas funciones, por lo que los podemos
clasificar en software básico y software de aplicación.
Ejemplos de software
Unix y Linux son sistemas operativos y, por tanto, los
podemos considerar software básico. Como caso de
software de aplicación tenemos, por ejemplo, los
juegos de ordenador, los programas de gestión
comercial, los programas de gestión de nóminas, etc.
El software básico es el conjunto de programas que el equipo físico

necesita para tener capacidad de trabajar. Estos configuran lo que se
llama en un sistema informático el sistema operativo (por ejemplo,
Unix, Linux, etc.). En otras palabras, el software básico está formado
por todos los programas que capacitan el hardware para poder
funcionar correctamente.
El software de aplicación son los programas que hacen que el

ordenador desarrolle una tarea determinada.
1.1.3. Parte humana de un sistema informático

L’element humà d’un sistema informàtic és l’element més important que forma part de la
informàtica o d’un sistema informàtic. Sense les persones que estan al càrrec de la infor-
màtica, no hi hauria ni la part física ni la part lògica.
Dins del que hem anomenat part humana, podem distingir els elements següents:
Ofimàtica
Amb el terme ofimàtica ens referim a la utilització de

SlaI S T Emà
infor MA S en
tica O Pels
ER AT Ita
depar Vments
O S Mde
O ges
N Otió
PU E S-TO
admi
nistrativa de l’empresa.
Usuari. És la persona que utilitza la informàtica com a eina per a desenvolupar el seu
treball o com a ajuda en una activitat. Cal tenir uns coneixements informàtics basics i,
particularment, tenir uns grans coneixements sobre el funcionament de l’aplicació
informàtica que està utilitzant, com, per exemple, l’usuari d’aplicacions ofimàti-
ques.
Personal informàtic. És el conjunt de persones que desenvolupen diferents funci-
ons relacionades amb la utilització dels ordinadors en una empresa. Controlen i mani-
pulen les màquines perquè donin el servei adequat als usuaris.
Imatge que simbolitza

els usuaris
El personal informàtic
El personal informàtic es pot classificar en els grups següents:

1. Dirección . Entre otras funciones tiene la de coordinar y dirigir la parte
informática o algunas de sus áreas (un departamento, un área de programación,
un área de análisis, etc.).
2. Análisis . El personal perteneciente a este grupo es el responsable de intentar
encontrar mejoras informáticas o soluciones a los problemas que se planteen.
Según el tipo de análisis pueden ser:
Analistas funcionales . Buscan soluciones generales a un problema

determinado.
Analistas orgánicos . Las soluciones propuestas por los analistas
orgánicos son más concretadas o especificadas.
Según el objetivo del análisis que hagan pueden ser:
Analistas de sistemas . Se ocupan de buscar mejoras o soluciones a
problemas en cuanto al sistema (por ejemplo, mejorar el sistema operativo,
las comunicaciones, etc.).
Analistas de aplicaciones . Se ocupan de buscar mejoras o soluciones en
cuanto a los usuarios para las aplicaciones que utilizan o posibles
aplicaciones futuras que deban utilizar.
3. Programación . El personal de programación traduce al lenguaje de

programación las soluciones propuestas por los analistas. Su función también
es la de hacer la traducción de las diferentes acciones en el lenguaje nativo de la
máquina ( lenguaje máquina ). Para comprobar que la traducción funciona,
utilizan juegos de ensayo que son propuestos por los mismos analistas. Los
programadores pueden ser:
Desarrolladores de sistemas . Traducen las acciones relacionadas con

el sistema y expresadas en lenguaje natural , utilizando lenguajes de
programación.
Desarrolladores de aplicaciones . Traducen las acciones relacionadas
con un problema de gestión, de diseño, etc., expresadas de manera natural,
utilizando los lenguajes de programación.
4. Explotación . El personal de explotación se encarga de ejecutar los programas

o las aplicaciones y de comprobar el funcionamiento de los equipos y de los
sistemas.
5. Operadores . Se encargan del funcionamiento, la ejecución y los procesos
directos delSsistema,
I S T E Mla
A preparación
S O P E R ATdeI V Osoportes,
los S MONO losPperiféricos
U E S TO y el material
informático.
Lenguajes de programación
Los lenguajes de programación son un conjunto de
reglas o normas que fijan la sintaxis a utilizar para
dar órdenes a un ordenador. El lenguaje C o el
lenguaje Cobol son algunos ejemplos.
lenguaje máquina
El lenguaje máquina es el lenguaje utilizado por los
ordenadores. Está formado por señales binarias. Las
señales binarias son formados por dos estados:
activado y desactivado ( on / off ).
El lenguaje natural es el lenguaje propio de cada

persona.
En un sistema informático además de los elementos físicos , lógicos y humanos

también podemos encontrar otro elemento no menos importante como puede ser la
información .
1.2. Codificación de la información en diferentes sistemas de

representación
Continuamente nos llega información por diferentes canales. Las vías pueden ser muy
variadas: las imágenes, los sonidos, los escritos, las señales, etc. Si pudiéramos medir este
volumen de información, al final del día comprobaríamos que es mucha la cantidad que
recibimos.
1.2.1. Definición de la información

Hay varias maneras de definir la información .
La información es el resultado de la manipulación de los datos.

La información es toda forma de representación de hechos, objetos,
valores, ideas, etc., que permite la comunicación entre personas y la
adquisición del conocimiento de las cosas.
Toda información es formada por datos o unidades relacionadas .
1.2.2. Elementos de la información
La información es formada por las datos . Los datos se utilizan para producir información
que nos ayuda a tomar decisiones.
Los datos son todo lo que forma la información.
Las datos son hechos u objetos que no han sido manipulados.
Un carácter es cada uno de los símbolos que forma

parte de la información.
Los datos no son todas del mismo tipo. Si pensamos en nuestra dirección postal, podemos
comprobar que hay diferentes tipos de caracteres .
Número y número alfanumérico

La diferencia entre un número y un número
alfanumérico es que con los alfanuméricos no es
posible realizar operaciones matemáticas.
Podemos clasificar los datos según los siguientes tipos:

1. Numéricas . Formadas por números (0, 1, ..., 9).
2. Alfabéticas . Formadas por letras (A, B, ..., Z).
3. Alfanuméricas . Formadas por todos los caracteres.
En la actualidad, el ser humano expresa, comunica, almacena y manipula la información

mediante un sistema numérico -con el sistema decimal y un sistema alfabético -con un
lenguaje o idioma determinados-.
Asimismo, el ordenador, debido a la construcción basada fundamentalmente en circuitos

electrónicos digitales, trata estos dos sistemas utilizando el sistema binario y un
sistema de códigos .
Un código es la manera diferente de interpretar una misma

información. Por ejemplo, el símbolo X, utilizando el código alfabético,
es una letra, mientras que si aplicamos el código de los números
romanos es el número 10.
Por cuestiones técnicas, en la mayoría de los casos, los circuitos electrónicos de un

ordenador están diseñados para reconocer los señales eléctricas digitales ; por tanto,
es necesario que los métodos de codificación interna se originen en el sistema binario y
que con estos métodos se pueda representar cualquier información y orden, para que así
los podremos manipular con el ordenador.
Una señal digital es una magnitud que sólo puede

tener dos valores (on y off; activado / desactivado).
Esto nos obliga a transformar internamente todos los datos, tanto numéricas como
alfanuméricas, en una representación binaria para que el ordenador sea capaz de
manipularlas.
Estados dentro de un ordenador

En el ordenador no circulan números (ceros y unos),
sino que puede haber tensión o no. Estos dos
estados, nosotros los interpretamos como cero y uno
(pasar corriente, no pasar corriente).
En los circuitos electrónicos, desde el punto de vista lógico, es costumbre representar la

presencia de tensión en un punto del circuito por medio del número 1, mientras que el 0
representa la ausencia de tensión. Esta terminología se conoce como la lógica positiva .
También se puede aplicar la lógica negativa , en la que se intercambia el significado de
estos dos dígitos.
1.2.3. El sistema binario

Para un ordenador todos los datos son números: las cifras, las letras, cualquier símbolo, e
incluso las instrucciones son números. Esto significa que cualquier cantidad, frase o dato
se almacena en forma de número o más concretamente, en forma de ceros y unos.
Obligado por esta arquitectura, el ordenador utiliza un sistema de numeración diferente

del sistema decimal: el sistema binario .
El sistema binario utiliza dos símbolos: el cero y el

uno.
El ordenador puede representar los datos de dos maneras:
1. mediante sistemas numéricos ,

2. mediante códigos alfanuméricos .
1.2.4. Medida de la información

En el campo de la informática, para medir la información, se utiliza una unidad base y sus
múltiples. Tomaremos como primera unidad el bit ( binary digit ).
El bit es la unidad base de medida de la información, que indica la

cantidad mínima que forma la información. Se representa mediante dos
símbolos, 0 y 1, denominados bits .
Toda la información, los SIS T E MyAlos

datos S Ocaracteres
P E R AT I Vson
O S formados
M O N O P Upor
E Sbits.
TO Entonces, cada
carácter se debería hacer corresponder un bit. Por lo tanto, si utilizamos estos símbolos,
sólo podemos representar la información mediante los bits de dos caracteres: uno
asignado al bit 0 y, el otro, el bit 1.
Como tenemos y utilizamos más de dos caracteres, este sistema no es el más adecuado
para representar la información. Por ello, se decidió trabajar en grupos de cuatro bits,
llamados cuartetos , para representar todos los caracteres. El número total de
combinaciones posibles con los bits 0 y 1 serían: 16 (2 4 = 16). Esto permite representar
todos los números y algunos caracteres más, pero no todos los símbolos.
Los cuartetos son un sistema para representar la

información en grupos de cuatro bits.
Finalmente, se decidió trabajar en grupos de ocho bits, que da 256 combinaciones posibles
(2 8 ) y permite representar todos los símbolos.
Un grupo de ocho bits se denomina byte . Este grupo también se conoce

con el nombre de octeto .
El uso convencional ha provocado confusiones: 1.024 (2 10 ) no es 1.000. Los fabricantes

de dispositivos de almacenamiento, habitualmente, utilizan los prefijos binarios; por
tanto, un disco duro de 28 GB tiene una capacidad aproximada de 28 × 2 30 bytes. Los
ingenieros de telecomunicaciones, en cambio, utilizan el SI: una conexión de 1 Mbps
equivale a una transferencia de 10 6 bits por segundo.
SI es la abreviatura de sistema internacional .
Hay confusión respecto a los símbolos de las unidades de medida de la

información, ya que no son parte del SI. La práctica recomienda que el
bit se represente con el símbolo b y el byte con el símbolo B .
Las siguientes son las principales unidades de medida informática:
Un kilobyte son 1.024 (2 10 ) bytes. El símbolo es kB . Es una unidad de medida

común para la capacidad de memoria o almacenamiento de los microordenadores.
Los PC de IBM más antiguos, por ejemplo, tenían una capacidad máxima de 640 K, o
cerca de 640.000 caracteres de datos.
El megabyte ( MB ) es una unidad de medida de la cantidad de datos informáticos.
El símbolo es MB . Es un múltiplo binario del byte, que equivale a 2 20 (1.048.576)
bytes y 1.024 kB, traducido a efectos prácticos como 10 6 (1.000.000) bytes.
Un gigabyte es una unidad de medida informática equivalente a 2 10 megabytes
(1.024 MB ). El símbolo es GB . A veces, en lenguaje informal, los gigabytes
denominan gigas .
De una manera similar, un terabyte ( TB ) es igual a 1.024 gigabytes o 2 40 bytes.
Un petabyte ( PB ) es igual a 1.024 terabytes. 1 PB = 2 10 TB = 2 20 GB = 2 30 MB =

S I S. T E M A S O P E R AT I V O S M O N O P U E S TO
2 40 kB = 2 50 bytes
Un EXABYTE es una unidad de medida informática y su símbolo es EB . Equivale a
2 60 bytes oa 1.024 petabytes.
Un Zettabyte es una unidad de medida informática y su símbolo es ZB . Equivale a
1.024 (2 10 ) exabytes o 2 70 bytes.
Un Yottabyte es una unidad de medida informática y su símbolo es YB . Equivale a
1.024 (2 10 ) Zettabytes, o 2 80 bytes.
Un brontobyte es una unidad de medida informática y su símbolo es BB . Equivale
a 1.024 (2 10 ) yottabytes, o 2 10 bytes.
En la tabla tabla1 1 1 , se muestra un resumen de los prefijos utilizados en la medida de la

información que nos resultará muy útil.
Tabla 1.1. Prefijos de uso convencional en informática

nombre símbolo Potencias binarias y hexadecimal número Valores en el diferencia
valores decimales SI
unidad u (n) 0%
kilo k mil 2%
mega M millón 5%
giga G millar 7%
tera T billón 10%
peta P biliard 13%
exa E trillón 15%
zetta Z triliard 18%
yotta Y cuatrillón 21%
Ejemplo de conversión de unidades de medida
Disponemos de un disco duro con una capacidad de 250 GB . A cuántos bytes y bits
equivale?
1. Primeramente, calculamos el número de bytes de la siguiente manera:
2. Podemos calcular el número de bits a partir del resultado del punto anterior:
1.2.5. Sistemas de representación de la información numérica

Un sistema de numeración permite representar la información numérica por medio de
datos de significación numérica y operar, con unos símbolos y unas reglas determinados.
Un sistema de numeración es el conjunto de los símbolos y las

normas que se utilizan para la representación de la información
numérica. En todo sistema de numeración hay una base del sistema
que indica el número de símbolos que podemos utilizar. La notación es:

( base .
Els sistemes de numeració són conjunts de dígits utilitzats per a representar quanti-
tats. Així, hi ha els sistemes de numeració decimal, binari, octal, hexadecimal, romà, etc.
Els quatre primers es caracteritzen per tenir una base (nombre de dígits diferents: 10, 2, 8
i 16, respectivament), mentre que el sistema romà no té base i la seva utilització resulta
més complicada, tant amb nombres com en les operacions bàsiques (sumes, restes, multi-
plicacions i divisions).
mV és el símbol de mil·livolt. 1 mV són 10-3 volts.
Una magnitud analògica -com una tensió elèctrica o la velocitat pot tenir qualsevol
valor dins d’un interval continu. Per exemple, la tensió a la sortida d’un micròfon podria
ser dins de qualsevol valor entre 0 mV i 10 mV. En la representació digital, les quantitats
-representades per dígitsno poden tenir qualsevol valor, sinó sols valors discrets. Per
exemple, un rellotge digital marca el temps del dia en forma de dígits decimals (hores,
minuts i segons). Ara bé, el temps varia d’una manera contínua, però la posició de les bus-
ques del rellotge no varia d’una manera contínua, sinó a passos (segons). És a dir, el
rellotge només pot donar valors discrets.
Un sistema digital és una combinació de dispositius (generalment electrònics) disse-

nyada per a manipular quantitats físiques o informació que estigui representada de
manera digital (per exemple, els ordinadors, les calculadores digitals, els equips d’àudio i
vídeo digital, els telèfons digitals, etc.).
La tecnologia digital utilitza molts sistemes de nombres. Els més comuns són:
En un sistema de valor posicional el valor d’un dígit

depèn de la posició.
1. Sistema decimal. El sistema decimal és el més conegut, ja que l’utilitzem contínua-

ment. És format per deu símbols (0, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9) amb els quals es pot repre-
sentar qualsevol quantitat numèrica. Aquest sistema també és conegut com de base
10. És un sistema de valor posicional.
2. Sistema binari. És el sistema de numeració que utilitzen internament els circuits
digitals que configuren el maquinari dels ordinadors actuals. La base és 2, i això vol
dir que es fan servir dos símbols per a representar la informació, que són 0 i 1. Cadas-
cun d’aquests símbols és conegut per la paraula bit (de l’anglès binary digit). Una
combinació de vuit bits s’anomena byte (per exemple, 10011001).
3. Sistema octal. La base és 8. Per tant, els símbols que es poden aplicar són 0, 1, 2,
3, 4, 5, 6 i 7.
4. Sistema hexadecimal. La base és 16. Per aquest motiu, es fan servir setze sím-
bols, dels quals els deu primers són els nombres 0, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9, i els sis
següents són les lletres A, B, C, D, E, F (els valors respectius són de 10 per a A, 11 per
a B, 12 per a C, 13 per a D, 14 per a E i 15 per a F). Per exemple, 19AC3 és un nombre
en base hexadecimal.
1.2.6. Teorema fonamental de la numeració
Els sistemes de numeració són posicionals; és a dir, el valor relatiu de cada símbol és
determinat pel seu valor absolut i per la seva posició relativa respecte de la coma decimal.
Tot nombre es pot convertir al sistema decimal, utilitzant el teorema fonamental de la
numeració.
El teorema fonamental de la numeració (TFN) diu que el valor

decimal d’una quantitat expressada en altres sistemes de numeració
s’expressa segons el polinomi següent:
en què el símbol b representa la base i x són els dígits del nombre.
Exemples de conversió a decimal
1) Donat el número , en calculem el valor decimal. Apliquem el TFN:
Recordeu que qualsevol nombre elevat a zero val 1.
2) Tenim la quantitat que s’expressa en base 4, aquesta base utilitza per

a representar quantitats els dígits 0, 1, 2 i 3. Quin serà el valor corresponent en el sis-
tema decimal?
Matemàticament, sempre es compleix que

(a representa un nombre).
1.2.7. Conversió entre sistemes de numeració

Moltes vegades, ens trobarem amb la necessitat de convertir quantitats d’un sistema de
numeració a un altre. En aquests casos, cal tenir en compte tota una sèrie de regles.
1) Conversió de nombres enters
Per a comprovar com s’efectua la conversió de nombres enters, analitzarem els casos
següents amb exemples:
a) Conversió d’una base b a base 10. Es pot fer mitjançant els mètodes següents:
Teorema fonamental de la numeració
Exemple d'aplicació del teorema fonamental de la numera-

ció
Representeu el S I S T E M
enAbase
S O10
PEsegons
R AT IelVteo
O Srema
M Ofona
N OmentalSde
PUE TOla numeració.
Regla de Ruffini (figura Figure1 1 1)
Figura
1.1.
Regla
de
Ruf-
fini
b) Conversió de base decimal a base b. Hi ha diversos mètodes, però el més fàcil és

el de divisions successives per la base. Es tracta d’anar dividint el nombre i els quoci-
ents successius entre la base fins que trobem un quocient més petit que el divisor (base).
La unió de tots els residus obtinguts escrits en ordre invers i de l’últim quocient ens
donarà el resultat buscat.
Exemple de conversió de base decimal a base b
Passeu el nombre a base 2.

1. 75/2 = 37 + residu 1
2. 37/2 = 18 + residu 1
3. 18/2 = 9 + residu 0
4. 9/2 = 4 + residu 1
5. 4/2 = 2 + residu 0
6. 2/2 = 1 + residu 0
El resultat és:
1. 1 (últim quocient)
2. 0 (últim residu)
3. 0 (penúltim residu)
4. 1 (antepenúltim residu)
5. 0 (…)
6. 1 (…)
7. 1 (primer residu)
El resultat serà:
c) Conversió de base b a base b’. El mètode que s’ha de seguir pot ser el següent:
Passar el nombre en base b a base 10.
Passar el resultat anterior a la base b’.

Exemple de conversió de base b a base b'
Passeu el nombre a base 3.
1. : és el 5 en base 10. Heu d’aplicar el TFN.
2. : és el . Podeu aplicar divisions successives per la base.
2) Conversió de nombres decimals
Comprovarem com es fa la conversió de nombres decimals analitzant els exemples dels

casos següents:
a) Conversió d’una base b a base 10. El mètode que utilitzarem és el del teorema
fonamental de la numeració.
Exemple de conversió de base b a base 10
Passeu el nombre a base 10. Apliquem el TFN:
b) Conversió de base decimal a base b. Ho explicarem mitjançant un exemple.
Exemple de conversió de base decimal a base b
Passeu el nombre a base 2. El mètode que utilitzarem és el següent:

1. Prenem la part entera i seguim el mateix procés que amb els nombres enters
(mètode de les divisions successives).
2. A continuació, agafem la part fraccionària del nombre, 0,35, la multipliquem per

la base i n’agafem la part entera.
. Agafem el valor 0 del 0,70.
3. Repetim el procés anterior amb la part fraccionària del resultat anterior.
. Agafem el valor 1 d’1,40.
4. Repetim el procés anterior amb la part fraccionària del resultat anterior.
. Agafem el valor 0 de 0,80.
5. Com més vegades repetim el procés, més precís serà el resultat. El resultat serà
c) Conversió de base b a base b’. S’ha d’aplicar el mateix mètode de la conversió de

nombres enters, però aplicats a nombres fraccionaris.
Exemple deScon versió de base b a base b'

I S T E M A S O P E R AT I V O S M O N O P U E S TO
Transformeu el nombre a base 2.
1. Passem el nombre a base 10.
2. Passem el nombre a base 2.

.
d) Hi ha una regla que ens permet passar més directament de binari a octal i de binari a
hexadecimal.
Pas binari-octal:amb el nombre binari fem grups de tres dígits començant per la
dreta i després el passem a octal.
Exemple de binari-octal
Passeu el binari 10111 a octal. El procés pot ser:
1. . En base 10 és 7; i en octal és el 7.
2. . En base 10 és 2; i en octal és el 2.
El resultat que obtenim és .
Pas binari-hexadecimal:amb el nombre binari fem grups de quatre dígits comen-

çant per la dreta.
Exemple de binari-hexadecimal
Passeu a hexadecimal. El procés pot ser:
1. en base 10 és 11; i correspon a l’hexadecimal B.
2. en base 10 és 2; i correspon a l’hexadecimal 2.
El resultat que obtenim és .
1.2.8. Operacions bàsiques amb sistemes de numeració

De la mateixa manera que en el sistema de numeració decimal podem fer les operacions
bàsiques de càlcul (suma, resta, multiplicació i divisió), en el sistema binari octal i hexade-
cimal també les podem fer. En presentem a continuació alguns exemples.
1) Suma en binari
La suma en qualsevol base binària es fa igual que en el sistema decimal. Si el resultat no és

en la base corresponent s’ha d’expressar en base binària.
Exemple de suma en binari
Feu la suma següent en binari: 111 + 11 + 1.

El procés pot ser el següent:
1.
2. Passem el dígit 3 a binari 11
3. Substituïm aquest valor en 3 i tornem a sumar: 120 + 011 = 131
4. Cal repetir el procés en tots els dígits que no siguin en la base corresponent. Així,
el resultat serà 1011. No obstant això, s’ha de comprovar
2) Resta en binari
L’algorisme de la resta en binari és el mateix que en el sistema decimal. Les restes bàsi-
ques 0 - 0, 1 - 0 i 1 - 1 són evidents:
0-0=0
1-0=1
1-1=0
La resta 0 - 1 es resol igual que en el sistema decimal, agafant una unitat prestada de la
posició següent: 0 - 1 = 1 i en porto 1. Això equival a dir en decimal: 2 - 1 = 1. Aquesta uni-
tat prestada s’ha de retornar sumant-la a la posició següent.
Exemples de resta en binari
Restem 17 - 10 = 7
Ara, restem 217 - 171 = 46
Exemple de resta en binari
Fem l’operació següent en binari:

Comproveu-ho!
3) Multiplicació en binari
La multiplicació en qualsevol base binària es fa igual que en el sistema decimal. Si el resul-

tat no és en la base corresponent, s’ha d’expressar en base binària.
Exemple de multiplicació en binari
Cal comprovar que el resultat sigui en la base corres-

ponent.
4) Divisió en binari
La divisió en qualsevol base binària es fa igual que en el sistema decimal.
Exemple de divisió en binari
Resultats:
Quocient: 101
Residu: 010
1.2.9. Representació dels nombres enters

Els ordinadors poden fer servir diferents mètodes per a representar internament els nom-
bres enters, positius i negatius. Entre altres mètodes destaquen:
1. Mòdul i signe.
2. Complement a 1.
3. Complement a 2.
4. Excés a 2(n-1).
Paraula
En un ordinador disposem d’un nombre limitat de
bits per a la representació d’un nombre. Aquest límit
és fixat pel concepte de paraula.
La paraula és el nombre de bytes que pot gestionar l’ordinador, és a dir, el nombre de

bits que l’ordinador és capaç de manipular per a fer operacions internes. Aquesta quanti-
tat depèn del disseny de la màquina: hi ha ordinadors amb paraules de 8, 16, 32 i 64 bits.
Per això, la representació d’un mateix nombre serà diferent en màquines de paraules dife-
rents.
Exemples de paraules
Paraules d’1 byte

Nombres enters sense signe: combinacions diferents. valors
possibles: 0 a 255
Nombres enters amb signe: combinacions diferents. Valors pos-
sibles: -128 a 127
Paraules de 2 bytes
Nombres enters sense signe: combinacions diferents.
Valors possibles: 0 a 65.535
Nombres enters amb signe: combinacions diferents. Valors
possibles: -32.768 a 32.767
Paraules de 4 bytes
Nombres enters sense signe: combinacions dife-
rents. Valors possibles: 0 a 4.294.967.199
Nombres enters amb signe: combinacions dife-
rents. Valors possibles 2.147.483.600 a 2.147.483.599
En tots els mètodes que explicarem a continuació, suposem que treballem amb un ordina-
dor en què la paraula és d’un byte i que el bit del signe és a la part esquerra del byte (nom-
bres positius, 0, i nombres negatius, 1).
1) Mòdul i signe
El mètode de mòdul i signe representa els nombres positius i negatius

de la manera que s’indica a continuació: el nombre es passa a binari i el
resultat es col·loca en el byte de dreta a esquerra. Cal recordar que el bit
en què es guarda el signe se situa a la part esquerra del byte. Les posici-
ons no utilitzades s’omplen amb zeros.
Exemple de mòdul i signe
Representem el nombre .
Resultat: 00001010
Exemple de mòdul i signe
Resultat: 10001010
2) Complement a 1 (C 1)
El mètode de complement a 1 (C 1) representa els nombres positius

igual que el mètode de mòdul i signe. Per als nombres negatius el procés
és el següent:
1. S’agafa la representació com a positiu.
2. Es canvien els bits 0 per 1 i els bits 1 per 0.
Exemple de complement a 1
Representem elSnomI S Tbre

EMAS OP . E R AT I V O S M O N O P U E S TO
1. El binari positiu serà 00001010.
2. Canviem els bit 0 per 1 i el bit 1 per 0. El resultat serà: 11110101.
3) Complement a 2 (C 2)
El mètode de complement a 2 (C 2) representa els nombres positius

igual que en el mètode de mòdul i signe. Per als nombres negatius el
procés és el següent:
1. Es representa igual que el mètode de complement a 1.
2. Se suma el valor 1 al bit que és més a la dreta.
Exemple de complement a 2
1. El complement a 1 serà 11110101.
2. Sumem 1 al bit que és més a la dreta. El resultat serà 11110110.
4) Excés a 2(n-1)
La variable n representa el nombre de bits que forma la paraula de

l’ordinador. El procés de càlcul que seguirem és el següent:
1. Valor = 2(n-1) + nombre.
2. Passem el valor a binari.
3. El col·loquem en el byte.
Exemple d'excés
1. Valor = 2(n-1) + 10 = 2(8-1) + 10 = 128 + 10 = 138.
2. El valor 138 en binari és 10001010.
3. El resultat serà 10001010.
1.2.10. Representació dels nombres en coma o punt fix

Amb la representació dels nombres en coma, el punt decimal de les quantitats se situarà
en un lloc determinat. El punt fix s’utilitza per a la representació de nombres enters, supo-
sant que el punt decimal és implícitament a la dreta dels bits.
Podem emprar els mètodes següents de representació dels nombres en coma o punt fix:
decimal desempaquetat,
decimal empaquetat.
1) Mètode del decimal desempaquetat
El procés de càlcul que cal seguir en utilitzar el mètode de decimal

desempaquetat és el següent:
1. Representarem cada dígit utilitzant 1 byte.
2. Cada byte és format per dues zones de 4 bits cadascuna. La primera
s’anomena àrea de zona (s’hi posa 1111, si el que volem represen-
tar són nombres) i, l’altra, àrea de dígit (col·locarem el dígit del
nombre en binari).
3. En l’àrea de zona del byte que se situa més a la dreta posarem el
signe del nombre (positius, 1100; negatius, 1101, per exemple).
Exemple de format desempaquetat
Representem en format desempaquetat el nombre .
El resultat en binari serà 11110001 11111001 11111001 11001001.
2) Mètode del decimal empaquetat
El procés de càlcul que seguirem en utilitzar el mètode del decimal

empaquetat és el següent:
1. Cada dígit es representa amb quartets .
2. 2 dígits s’utilitzen per a omplir un byte.
3. El signe se situa en l’últim quartet del byte que és més a la dreta.
4. Els quartets no utilitzats d’alguns bytes s’omplen amb zeros.
Exemple de format empaquetat
Representem el nombre +1999 en format empaquetat.
1.2.11. Sistemes de representació de la informació alfanumèrica

SDades
Les dades formen la informació i es representen mit-
jançant lletres, nombres i altres símbols, que en con-
junt formen el que s’anomena en anglès character
set.
A l’hora d’introduir dades a l’ordinador, per a manipular-les, l’ideal seria comunicar-se

amb l’ordinador de manera parlada o escrita utilitzant el mateix llenguatge que fem servir
per a comunicar-nos amb altres persones.
Impulsos elèctrics
Els impulsos elèctrics són formats per senyals que
corresponen a zeros i a uns (equivalents a dos estats:
off (apagat) i on (engegat).
Avui dia, les formes naturals de comunicació encara no estan suficient-

ment desenvolupades. L’ordinador només entén la informació en forma
de senyals elèctrics que nosaltres representem mitjançant dos sím-
bols, el 0 i l’1. En aquest sentit, treballa i opera seguint les regles de
l’aritmètica binària.
Teclat
El teclat d’un ordinador o les barres d’impressió tenen gravats el propi joc de caràcters.
Quan premem una tecla, el dispositiu produeix un senyal elèctric que representa i trans-
porta el caràcter contingut en aquesta tecla; aquest senyal transmet el caràcter correspo-
nent a l’ordinador per mitjà d’un cable o d’altres dispositius.
Cadascun dels senyals elèctrics produïts per un teclat és format per una sèrie d’impulsos o
tren d’impulsos. Cada caràcter es transmet per mitjà d’un tren d’impulsos i segons un
codi determinat. Tant els codis binaris utilitzats pels dispositius d’entrada de dades com el
teclat i la cinta magnètica varien segons el dispositiu que els tracti. Aquests codis s’anome-
nen codis externs.
A l’ordinador s’utilitza un únic codi binari per a totes les dades, inde-
pendentment d’on vinguin. Aquest codi s’anomena codi intern o codi
alfanumèric, i és diferent d’un fabricant a un altre (IBM fa servir el
codi EBCDIC als grans ordinadors i als microordinadors aplica el codi
ASCII).
La interfície és un dispositiu de connexió que conver-

teix els codis externs en interns o al revés.
Hi ha d’haver una conversió de codis entre formes externes i internes. Aquesta conversió
es pot fer dins del mateix dispositiu d’entrada, dins del processador, abans d’arribar al
processador, en un dispositiu anomenat interfície o connexió.
El control de paritat és una tècnica de control

d’errors en la transmissió de la informació.
També cal indicar que, en tot aquest procés, hi ha un sistema de control d’errors per a
assegurar que les dades arribin correctament a la destinació. Les tècniques de control
d’errors poden ser molt variades, una d’elles és l’anomenada tècnica de control de
paritat.
Hi ha dos tipus de control de paritat:

1. Paritat parella. El nombre total de bits 1 en cada byte ha de ser
parell; si no, en el bit de paritat es posa un 1 i, en cas contrari, es
posa un 0.
2. Paritat senar. El nombre total de bits 1 en cada byte ha de ser
senar; si no, en el bit de paritat es posa un 1 i, en cas contrari, es
posa un 0.
1.2.12. Codificació interna de les dades
Es denomina codificació la manera diferent d’entendre un mateix sím-

bol en funció del sistema d’avaluació que fem servir. No té el mateix sig-
nificat el símbol X interpretat com a lletra que com a nombre en el sis-
tema de codificació romana.
ASCII
ASCII és la sigla d’American standard code for
information interchange, en català, codi estàndard
americà per a l’intercanvi d’informació.
Tenim diferents sistemes de codificació interna de les dades:
EBCDIC
EBCDIC és la sigla d’extended binary coded decimal
interchange code, en català, codi ampliat d’inter-
canvi de decimals codificats en binari.
1. Codi ASCII. És un codi que es fa servir avui dia per a representar cada caràcter en
forma d’un byte i que s’aplica principalment en els microordinadors.
2. Codi EBCDIC. També és un codi de 8 bits i s’aplica principalment en grans ordina-

S I S T1E1Mpodeu
dors. A la taula Table2 AS OP E R AT
veure laI V O S sen
repre M Ota
Nció
O Pde
U Ediver
S TOsos caràcters en codis
ASCII i EBCDIC.
3. Codi Unicode. És un codi de 16 bits; per tant, el nombre de caràcters que podem
representar és de : 65.536 caràcters.
Unicode és l’acrònim d’universal code; en català,

codi universal.
Taula 1.2. Representació de caràcters en els codis ASCII i EBCDIC

Caràcter ASCII EBCDIC Caràcter ASCII EBCDIC
A 01000001 11000001 N 01001110 11010101
B 01000010 11000010 O 01001111 11010110
C 01000011 11000011 P 01010000 11010111
D 01000100 11000100 Q 01010001 11011000
E 01000101 11000101 R 01010010 11011001
F 01000110 11000110 S 01010011 11100010
G 01000111 11000111 T 01010100 11100011
H 01001000 11001000 U 01010101 11100100
I 01001001 11001001 V 01010110 11100101
J 01001010 11010001 W 01010111 11100110
K 01001011 11010010 X 01011000 11100111
L 01001100 11010011 Y 01011000 11101000
M 01001101 11010100 Z 01011010 11101001
El consorci Unicode
El consorci Unicode és una organització sense ànim
de lucre creada per a desenvolupar, difondre i pro-
moure l’ús de la norma Unicode, que especifica la
representació del text en productes i estàndards
moderns. És integrat per una àmplia gamma de cor-
poracions i organitzacions de la indústria informà-
tica i del processament de la informació. El consorci
es finança amb les quotes dels socis. L’afiliació és
oberta a organitzacions i individus de qualsevol part
del món que donin suport a la norma Unicode i que
vulguin col·laborar en la seva difusió i aplicació.
També cal recordar que en tota comunicació, a més de les dades que hem de transmetre,
hi ha altres senyals, principalment de control, que cal tenir en compte, com ara: el comen-
çament i la fi de capçalera, el començament i la fi de transmissió, etc.
El codi Unicode proporciona un nombre per a cada caràcter, independentment de la plata-

forma, el programa i l’idioma. Abans d’inventar-se el sistema Unicode, hi havia centenars
de sistemes de codificació diferents per a assignar nombres. Cap codificació no tenia prou
nombres per a representar tots els caràcters que s’utilitzen en el món.
1.3. Sistemes transaccionals
La informació ha estat manipulada i tractada de diferents maneres, segons el moment his-

tòric i els avenços tecnològics que hi ha hagut en cada època.
Podem definir el tractament de la informació com el conjunt d’ope-

racions que s’han d’efectuar sobre les dades que componen la informa-
ció.
Arxiu i bases de dades

Un arxiu és un conjunt d’informació relacionada.
Una base de dades és un conjunt de fitxers relacio-
nats.
En tot procés de tractament de la informació hi ha d’haver tres elements imprescindibles

perquè el tractament sigui eficient: l’emissor, el canal i el receptor.
L’emissor és el responsable de generar la informació (per exemple, una

persona quan parla, un llibre quan llegim, etc.).
El canal és l’element que permet la transmissió de la informació (per
exemple, l’aire quan parlem, el fil de telèfon en les comunicacions tele-
fòniques, etc.).
El receptor és l’element que rep la informació (per exemple, en aquest
moment concret, sou vosaltres que esteu estudiant aquesta unitat didàc-
tica).
Elements d'un sistema d'informació
Per a aconseguir els seus objectius, un sistema d’informació utilitza diversos ele-
ments:
1. El maquinari necessari perquè el sistema d’informació pugui operar.
2. El programari que gestiona la informació que cal tractar.
3. Els recursos humans que interactuen amb el sistema d’informació.
Moltes vegades hem sentit la paraula sistema d’informació i potser ens hem preguntat
què vol dir això.
Un sistema d’informació és un conjunt d’elements que interactuen

entre ells amb l’objectiu d’aconseguir uns fins determinats (per exem-
ple, una empresa, un negoci, etc.).
Organització
Una organització és un conjunt d’elements que funci-

Sona
ISTdeEmanera
MAS O P EdiRnada
coor AT I V O StéMobjec
i que ONO PU
tius E S TO
comuns.
Un sistema d’informació fa quatre activitats bàsiques:
1. L’entrada d’informació és el procés mitjançant el qual el sistema d’informació agafa

les dades que necessita per a processar la informació. Les entrades poden ser manuals
o automàtiques. L’entrada d’informació de manera manual consisteix que la infor-
mació és subministrada per l’usuari, mentre que en l’entrada d’informació automà-
tica les dades o les informacions són subministrades per altres sistemes. Les unitats
típiques d’entrada de dades als ordinadors són els terminals, les cintes magnètiques,
les unitats de discos magnètics, els codis de barres, els escàners, els teclats, etc.
2. L’emmagatzematge de la informació és una de les activitats o capacitats més
importants que té un ordinador, ja que mitjançant aquesta propietat el sistema pot
recordar la informació guardada en la fase o en el procés anteriors. Aquesta informa-
ció s’acostuma a emmagatzemar en estructures d’informació anomenades arxius i
bases de dades. Els dispositius típics d’emmagatzematge són els discos magnètics
(per exemple, els discos durs i els discos flexibles o disquets) i les unitats de CD/DVD.
3. El processament de la informació és la capacitat del sistema d’informació per a fer
càlculs d’acord amb una seqüència d’accions preestablertes determinada. Aquests càl-
culs es poden fer amb dades introduïdes en el sistema o bé amb dades que estan
emmagatzemades en el mateix sistema. Aquesta característica dels sistemes permet la
transformació de les dades origen en una informació que pot ser utilitzada per a pren-
dre decisions a posteriori.
4. La sortida de la informació és la capacitat d’un sistema d’informació per a treure la
informació processada o bé les dades d’entrades a l’exterior. Els dispositius típics de
sortida són les impressores, els terminals, les cintes magnètiques, els discos magnè-
tics, els altaveus, etc. També cal dir que la sortida d’un sistema d’informació pot cons-
tituir l’entrada a un altre sistema d’informació.
Objectius dels sistemes d'informació
En els propers anys, els sistemes d’informació intentaran aconseguir dins de les
organitzacions els objectius següents:
1. L’automatització dels processos operatius.
2. Que el subministrament d’informació sigui la base del procés en la presa de deci-
sions.
3. L’assoliment d’avantatges competitius a partir de la implementació i de l’ús.
1.3.1. Tipus de sistemes d'informació

Els sistemes d’informació que aconsegueixen l’automatització de processos operatius dins
d’una organització s’anomenen sistemes transaccionals, ja que el seu fi és processar
transaccions.
Un sistema transaccional és un tipus de sistema d’informació disse-

nyat per a recollir, emmagatzemar, modificar i recuperar qualsevol tipus
d’informació que és generada en una organització (per exemple, el tras-
pàs d’una quantitat de diners entre comptes bancaris, sistemes de reser-
ves de bitllets de transports i d’espectacles, etc.).
Principals característiques dels sistemes transaccionals
Les principals característiques dels sistemes transaccionals són les següents:

1. Permeten l’automatització de les tasques operatives en les organitzacions.
2. Acostumen a ser els primers sistemes d’informació que s’implementen en una
organització.
3. Els processos que duen a terme són simples i poc sofisticats.
4. S’utilitzen per a subministrar informació a grans bases de dades.
5. Els avantatges d’aquests sistemes en una organització són ràpidament visibles.
1.3.2. Transaccions
Els sistemes transaccionals duen a terme transaccions.
Una transacció és un conjunt d’accions que es fa sobre una estructura

de dades complexa i que és format per diversos processos que s’han
d’aplicar un després de l’altre. Tota transacció genera o modifica la
informació que es troba eventualment emmagatzemada en un sistema
d’informació.
ACID
Tota transacció ha de complir quatre propietats conegudes amb el nom d’ACID:

1. Atomicitat (atomicity): és la propietat que assegura que l’operació s’ha fet amb
èxit o no i, per tant, davant d’un problema en el sistema no pot quedar a mitges.
2. Consistència (consistency): és la propietat que assegura que només es comença
el procés que es pot acabar.
3. Aïllament (isolation): és la propietat que assegura que una operació no en pot
afectar d’altres.
4. Permanència (durability): és la propietat que assegura que una vegada execu-
tada l’operació, aquesta persistirà i no es podrà desfer encara que falli el sistema.
1.4. Concepte, elements i estructura d'un sistema operatiu
Per a definir què és un sistema operatiu, cal tenir presents dos aspectes relacionats amb
l’ordinador: el maquinari i el programari.
Maquinari i programari
El maquinari (hardware) fa referència a tot allò que
podem veure i tocar (el monitor, el teclat, la CPU,
etc.).
El programari (software) fa referència als elements

Sque
ISTnoEtenen
M A Sexis
O Ptèn
ER
ciaAT I V Ocom
física, S Mles
ON OPU
idees, E con
els S TO
-
ceptes, els programes, les aplicacions, etc.
L’ordinador és format per dos elements fonamentals: l’element físic o maquinari i l’ele-
ment lògic o programari.
Actualment, un ordinador és una màquina molt complexa que pot constar d’un o més pro-
cessadors, discos, escàners, targetes de comunicacions, impressores, mòdems, etc. Els dis-
positius que conté són de tipus divers (òptics, magnètics, etc.), tenen un funcionament
molt variat (alguns comparteixen el mateix dispositiu), la tecnologia de funcionament és
diferent i el tipus de suport utilitzat té característiques diferents. Així, si un usuari vol fer
servir aquest sistema d’una manera eficient, necessita conèixer les característiques, con-
trolar-ne el funcionament, etc. Per tant, cal pensar que hi ha d’haver una solució que per-
meti als usuaris utilitzar aquesta màquina d’una manera més senzilla, fàcil i eficient.
Una màquina virtual representa la simulació d’una

màquina real.
Un sistema informàtic monoprocessador és format

per una única unitat central de procés (CPU).
Per a facilitar l’ús de l’ordinador s’ha posat per sobre del maquinari una
capa de programari amb l’objectiu de gestionar les diferents parts de
l’ordinador d’una manera eficient i, alhora, presentar a l’usuari una
màquina virtual molt més senzilla d’entendre i utilitzar. Aquesta capa de
programari és l’anomenat programari del sistema, la part més
important del qual és el sistema operatiu.
Per a definir el concepte de sistema operatiu, cal conèixer el significat de sistema infor-
màtic.
Aplicacions informàtiques
Les aplicacions informàtiques són un conjunt de pro-
grames informàtics d’àmbit divers (exemples: pro-
grames de gestió, de jocs, de matemàtiques, d’eines
ofimàtiques, etc.).
Un sistema informàtic és un conjunt d’elements necessaris per a la

realització i la utilització de les aplicacions informàtiques. Els com-
ponents principals d’un sistema informàtic són:
el maquinari,
el sistema operatiu,
els programes d’aplicació,

els usuaris.
E/S o e/s és l’abreviatura d’entrada-sortida.
Funció dels elements d'un sistema informàtic
Cadascun dels elements d’un sistema informàtic té una funció important:

1. El maquinari proporciona els recursos bàsics del sistema informàtic: el proces-
sador, la memòria, dispositius d’E/S, etc.
2. El sistema operatiu és un conjunt de programes que serveixen d’intermediari o
interfície entre els usuaris i el maquinari.
3. Els programes d’aplicació són aplicacions informàtiques concretes (per a resol-
dre els problemes de computació dels usuaris).
4. Els usuaris són objectes que fan ús de l’ordinador (persones, altres ordinadors i
màquines).
1.4.1. Definició de sistema operatiu

Podem definir el sistema operatiu tenint en compte diferents paràmetres de valoració:
1. Segons la funció que tingui. Un sistema operatiu és el suport lògic que controla el
funcionament de l’equip físic.
2. Des del punt de vista de l’usuari. Un sistema operatiu és un conjunt de programes i
funcions que amaguen els detalls del maquinari de manera que donen a l’usuari un
camí senzill i flexible d’accés al sistema.
3. Des del punt de vista de gestor de recursos. Un sistema operatiu és l’administrador
de recursos oferts pel maquinari per a obtenir un rendiment eficient.
4. Des del punt de vista del sistema i de l’operació. Un sistema operatiu és el conjunt
de programes relacionats entre ells que contribueixen al fet que l’ordinador faci cor-
rectament la feina.
5. En funció de la comoditat i de l’eficiència. Un sistema operatiu és un conjunt de
programes que actuen com a intermediari entre l’usuari i el maquinari de l’ordinador
i el seu propòsit és proporcionar l’entorn en el qual l’usuari pot executar programes.
Aleshores, l’objectiu principal d’un sistema operatiu és aconseguir que el sistema de
computació s’utilitzi d’una manera còmoda, i l’objectiu secundari és que el maqui-
nari de l’ordinador s’utilitzi d’una manera eficient.
6. Des del punt de vista de comunicació entre l’usuari i el maquinari. Un sistema
operatiu és un conjunt de programes que controlen l’execució de programes d’aplica-
ció i que actuen com una interfície entre l’usuari i el maquinari d’un ordinador; així,
un sistema operatiu explota i administra els recursos de maquinari de l’ordinador
amb l’objectiu de proporcionar un conjunt de serveis als usuaris del sistema.
Sistema operatiu, un administrador de recur-

sos
Podem imaginar un sistema operatiu com els progra-
mes que fan utilitzable el maquinari. El maquinari
proporciona la “capacitat bruta d’operació”; els siste-
mes operatius posen aquesta capacitat d’operació a
l’abast dels usuaris i administren d’una manera
segura el maquinari per a aconseguir un bon rendi-

Sment.
I S T EEls
MA sisStemes
OPE R AT
ope IVO
ratius S abans
són M O Nde
OP Uadmi
tot E S TO
-
nistradors de recursos; el principal recurs que admi-
nistren és el maquinari de l’ordinador (els processa-
dors, els mitjans d’emmagatzematge, els dispositius
d’E/S, les dades, etc.).
En la figura Figura2 1 1 es mostren els nivells de programari i de maquinari d’un ordina-

dor. També hi podeu observar que el sistema operatiu és l’única capa que treballa directa-
ment amb el maquinari. Per sobre del sistema operatiu es troba un nivell format pels tra-
ductors, editors de text i els intèrprets d’ordres.
Enllaçadors i depuradors
Els enllaçadors són programes que permeten crear
programes executables.
Els depuradors són programes que permeten fer un
seguiment dels programes informàtics per a compro-
var-ne pas a pas el funcionament.
Els dos primers tipus de programes, juntament amb els enllaçadors i els depuradors,
són útils per a crear un nivell d’abstracció còmode per al desenvolupament de programes.
Figura
1.2.
Nivells
de
pro-
gra-
mari
i
maqui-
nari
d’un
ordi-
na-
dor
La unió dels programes de las dues capes intermèdies de la figura conformen el progra-
mari de sistemes d’un ordinador. Finalment, hi ha el nivell constituït pels programes
d’aplicació. Aquests programes no donen un servei a altres programes; la seva finalitat és
resoldre problemes concrets. Són els programes que executa un usuari no informàtic. Per-
tanyen a aquesta capa els processadors de text, els fulls de càlcul, les agendes electròni-
ques, els jocs, etc.
El maquinari facilita els recursos bàsics de computació, mentre que els programes d’apli-
cació defineixen com s’han d’utilitzar aquests recursos per a resoldre els problemes dels
usuaris. Hi pot haver molts usuaris diferents que tractin de resoldre problemes diferents.
Consegüentment, és habitual l’existència de diferents programes d’aplicació.
El sistema operatiu controla i coordina l’ús del maquinari que fan els
diferents programes d’aplicació dels diversos usuaris.
Màquina virtual o estesa

Una màquina virtual és una interfície que manté una
màquina mitjançant la qual ens dóna comunicacions
amb els dispositius de l’ordinador. D’aquesta
manera, nosaltres treballem a un nivell superior i eli-
minem la complexitat d’aquests dispositius. Així
podem mantenir diferents sistemes operatius en fun-
cionament sobre una mateixa màquina.
Els sistemes operatius construeixen recursos d’alt nivell que denominem virtuals, a còpia
d’amagar els que realment hi ha en el nivell baix i que anomenem físics. En conseqüència,
des del punt de vista de l’usuari o del procés, la màquina física és convertida pel sistema
operatiu en una màquina virtual, també coneguda com a màquina estesa, que, a dife-
rència de la física, ofereix a l’usuari moltes més funcions i més comoditat a l’hora d’utilit-
zar-la.
El sistema operatiu, d’altra banda, proporciona serveis dels quals no disposa el maquinari,
com, per exemple, la possibilitat d’utilitzar l’ordinador per diversos usuaris, la multipro-
gramació, etc.
En la figura Figura3 1 1 es pot visualitzar la relació que hi ha entre els usuaris i el sistema
operatiu.
Figura
1.3.
Esquema
de
rela-
ció
entre
els
usu-
a-
ris
i
el
sis-
tema
ope-
ra-
tiu
1.4.2. Elements d'un sistema operatiu
Els sistemes operatius són formats, bàsicament, per les estructures

següents: nucli (kernel), administrador de memòria, sistema
d’entrada/sortida i administrador d’arxius.
Intèrpret d'ordres
De vegades, es considera que l’intèrpret de comanda-
ments, o intèrpret d’ordres, és una estructura més
del sistema operatiu. El sistema operatiu s’encarrega
de “traduir” les ordres que l’usuari ingressa mitjan-
çant el teclat o altres dispositius a un “llenguatge”
que la màquina pugui entendre.
Vegem amb detall els elements que formen els sistemes operatius:
1. Nucli. El nucli és el mòdul més baix del sistema operatiu i descansa directament
sobre el maquinari de l’ordinador. Entre les tasques que fa hi ha la manipulació de les
interrupcions, l’assignació de treballs al processador i l’oferiment d’una via de comu-
nicació entre els diferents programes. En general, el nucli s’encarrega de controlar la
resta dels mòduls i sincronitzar-ne l’execució. El nucli conté un submòdul anomenat
planificador, el qual s’encarrega d’assignar els temps de processador als programes,
d’acord amb una certa política de planificació que varia d’un sistema operatiu a un
altre. Normalment s’utilitza una jerarquia de prioritats que determinen com s’assig-
narà el temps de CPU a cada programa. Una política de planificació molt comú en els
sistemes operatius multiprogramats i multiaccés són les tècniques de time slicing
(fracció de temps). S’assigna a cada programa un cert interval de temps del processa-
dor. Si el programa no ha acabat durant aquest temps, torna a la cua de programes.
2. Administrador de memòria. Aquest mòdul s’encarrega d’assignar certes porcions
de la memòria principal (RAM) als diferents programes o parts dels programes que la
necessiten, mentre que la resta de dades i els programes es mantenen en els disposi-
tius d’emmagatzematge massiu. D’aquesta manera, quan s’assigna una part de la
memòria principal es fa d’una manera estructurada, seguint un ordre determinat. La
manera més comuna d’administració de la memòria implica crear una memòria vir-
tual; amb aquest sistema, la memòria de l’ordinador apareix, per a qualsevol usuari
del sistema, més gran del que és.
3. Sistema d’entrada/sortida (E/S). Aquest component presenta a l’usuari les dades

S I Spen
com una qüestió inde TEM A S del
dent O Pdis
E Rpo
ATsiItiu;
V O SésM
aO N Oper
dir, P Uals
E S usu
TO aris, tots els disposi-
tius tenen les mateixes característiques i són tractats de la mateixa manera, i el sis-
tema operatiu és el responsable d’atendre les particularitats de cadascun d’ells. Una
tècnica molt comú, especialment en la sortida d’informació, és l’ús de gestors de cues
(spoolers). Les dades de sortida s’emmagatzemen d’una manera temporal en una cua
situada en un dispositiu d’emmagatzematge massiu (spool), fins que el dispositiu
perifèric corresponent es troba lliure; d’aquesta manera, s’evita que un programa
quedi retingut perquè el perifèric no està disponible.
4. Administrador d’arxius. Aquesta part del sistema operatiu s’encarrega de mante-
nir l’estructura de les dades i els programes del sistema corresponents als diferents
usuaris i d’assegurar l’ús efectiu dels mitjans d’emmagatzematge massiu. L’adminis-
trador d’arxius també supervisa la creació, l’actualització i l’eliminació dels arxius, i
manté un directori amb tots els arxius que hi ha en el sistema en cada moment i coo-
pera amb el mòdul d’administració de memòria durant les transferències de dades
des de la memòria principal i cap a ella i dels mitjans d’emmagatzematge massiu per a
mantenir l’estructura de l’organització.
Privilegis d'accés dels arxius

Els arxius desats en els dispositius d’emmagatze-
matge massiu tenen diferents propòsits. Alguns con-
tenen informació que pot ser compartida. D’altres
són de caràcter privat i fins i tot secret. Per tant, cada
arxiu està dotat d’un conjunt de privilegis d’accés,
que indiquen l’extensió amb la qual es pot compartir
la informació continguda en l’arxiu. El sistema ope-
ratiu comprova que aquests privilegis no siguin vio-
lats.
1.4.3. Estructura d'un sistema operatiu

Hi ha diferents estructures a escala interna que han de presentar o que presenten els siste-
mes operatius. Bàsicament són set:
1. Monolítica
2. Jeràrquica o en capes
3. De màquina virtual
4. Client/servidor
5. Orientada a l’objecte
6. Multiprocessador
7. Per funcions
Estructura monolítica
L’estructura monolítica d’un sistema operatiu és formada per un

programa que és integrat per un conjunt de rutines entrellaçades de tal
manera que cadascuna pot cridar qualsevol altra. L’estructura consisteix
en el fet que no hi ha estructura.
Un procediment és un bloc d’accions que es criden

des d’un mateix programa.
L’estructura monolítica és l’estructura dels primers sistemes operatius. Les següents són
les principals característiques d’aquesta estructura:
És una estructura molt comú. De fet, no hi ha una estructura pròpiament o és

mínima.
El sistema operatiu és una col·lecció de procediments que es poden cridar entre
ells.
Cada procediment té una interfície ben definida en termes de paràmetres i resultats.
Una interfície és un conjunt d’eines que faciliten la

comunicació entre els usuaris i el sistema.
En la figura Figura4 1 1 podeu veure un esquema de l’estructura monolítica dels sistemes

operatius.
Figura
1.4.
Sis-
te-
mes
mono-
lí-
tics
Estructura jeràrquica o en capes

A mesura que anaven creixent les necessitats dels usuaris també anaven creixent els siste-
mes operatius. Aleshores, va caldre una organització del programari més bona, per la qual
cosa va esdevenir necessari un altre tipus d’organització. Una manera d’organitzar millor
les coses va consistir a dividir el sistema operatiu en petites parts independents, però amb
capacitat de relació amb les altres, de tal manera que cadascuna estigués perfectament
definida i amb una interfície amb la resta dels elements.
Normalment aquest sistema s’estructurava en capes en què cadascuna tenia assignades

funcions concretes i especialitzades. Aquesta divisió en capes va donar lloc a la divisió en
funcions.
Els sistemes operatius d’estructura jeràrquica s’organitzen en les capes

següents:
Planificació del processador: gestió del processador i de la

manera com poden accedir al processador els diferents programes.
Gestió de memòria: gestió de la memòria i de la utilització que

en podenSfer
I S Tels
E Mdife
A Srents
O P Epro
R AT I Vmes.
gra O S M O N O P U E S TO
Gestió d’entrada/sortida: rutines que gestionen cadascun dels

perifèrics de l’ordinador.
Sistema de fitxers: gestiona la informació dels usuaris i fixa els
mecanismes de protecció necessaris per a aconseguir un sistema de
seguretat acceptable.
Programes d’usuari: aplicacions específiques d’utilització per
part de l’usuari.
L’estructura jeràrquica també es pot representar en forma d’anelles (capes circulars). Les
funcions d’un nivell superior en poden invocar d’altres dels nivells inferiors, però no dels
nivells superiors. En la figura Figura5 1 1 podeu veure un esquema de l’estructura jeràr-
quica dels sistemes operatius.
Figura
1.5.
Sis-
te-
mes
jeràr-
quics
o
en
capes
Estructura de màquina virtual

Aquests sistemes presenten al programa una màquina que sembla idèntica a la màquina
real, anomenada màquina virtual. El nucli d’aquest sistema operatiu s’anomena moni-
tor virtual. El sistema de màquina virtual separa dos conceptes que solen ser junts en
tots els sistemes operatius: la multiprogramació i la màquina estesa.
El monitor virtual té com a missió fer la multiprogramació de manera

que presenta als nivells superiors tantes màquines virtuals com se
sol·licitin. No són màquines esteses sinó una rèplica exacta de la
màquina real, de manera que en cadascuna es pot executar un sistema
operatiu diferent, que serà el que ofereixi la màquina estesa a l’usuari.
Mode nucli i mode usuari
El mode nucli és l’entorn en el qual es pot gestionar

SelI S T E Mnari.
maqui A S En
OPelEmode
R ATusu
IVOariSno
Més
ON OsiPble
pos U E S TO
interactuar de manera directa amb el maquinari.
Les característiques principals del monitor són:
Proporciona diverses màquines virtuals a la capa superior.

Las màquines virtuals instrumenten còpies “exactes” del maquinari simple, amb el
seu mode nucli/usuari, E/S, interrupcions i tot el que té una màquina real.
Poden executar qualsevol sistema operatiu d’una manera directa sobre el maquinari.
Les diferents màquines virtuals poden executar diferents sistemes operatius i en
general així ho fan.
Suporten perifèrics virtuals.
El VM/370 d’IBM és un exemple de sistema operatiu

representatiu de l’estructura de màquina virtual.
Estructura client/servidor
Es tracta de traslladar tot el codi possible a les capes superiors i alliberar tant com es
pugui les capes inferiors del sistema operatiu per a aconseguir un nucli mínim.
La idea principal de l’estructura client/servidor és implementar la major

part de les funcions del sistema operatiu en la capa dels programes de
l’usuari. Dos elements són la base d’aquesta política: el nucli i els pro-
cessos.
Es tracta de dissenyar un nucli tan petit com sigui possible i de subministrar mecanismes
per a la gestió d’accessos a la memòria i la comunicació entre programes. Les polítiques les
fixen els programes que fan moltes vegades les funcions que abans feien els sistemes ope-
ratius.
El client representa l’element que demana un servei

a un altre anomenat servidor.
Els processos tant poden ser servidors com clients. Un programa d’aplicació normal
és un client que crida el servidor corresponent per a accedir a un fitxer o per a fer una
operació d’E/S sobre un dispositiu. A la vegada, un programa client pot actuar com a ser-
vidor d’un altre. El nucli té com a missió establir la comunicació entre els clients i els ser-
vidors.
Crida
Les crides són funcions que té el mateix sistema per
a fer determinades tasques que poden ser invocades
de diferents maneres en determinats moments. Quan
un programa executa una crida, la crida s’agafa i
s’envia al sistema operatiu de la seva pròpia màquina
virtual perquè la gestioni.
En la figura Figura6 1 1 podeu veure un esquema de l’estructura client/servidor dels siste-
mes operatius. En aquest model, que es presenta en la figura, l’únic que fa el nucli és con-
trolar la comunicació entre els clients i els servidors. En separar el sistema operatiu en
parts cadascuna d’elles controla una faceta del sistema, com el servei a fitxers, servei a
processos, servei a terminals o servei a la memòria; cada part és petita i controlable. A
més, tots els servidors s’executen com a processos en mode usuari, i no en mode
nucli, i no tenen accés directe al maquinari. En conseqüència, si hi ha un error en el servi-
dor de fitxers, aquest pot fallar, però això no afectarà el funcionament general de tota la
màquina.
Figura
1.6.
Estruc-
tura
de
sis-
tema
ope-
ra-
tiu
cli-
ent/ser-
vi-
dor
Mode usuari i mode supervisor
El mode usuari ofereix els entorns en què corren totes les aplicacions d’usuari. Per
exemple, els programes Win32 corren en el subsistema Win32.
El mode nucli, supervisor o privilegiat se situa entre el mode usuari i la capa física (el
maquinari) i evita que el mode usuari accedeixi directament al maquinari. El mode
nucli és la residència dels diferents serveis del sistema operatiu que s’encarrega de
totes les operacions internes del sistema operatiu.
En resum, podem dir que mentre s’executa una crida del nucli som en mode nucli i
quan executem codi que no pertany al nucli es diu que som en mode usuari. Això
garanteix en l’àmbit del maquinari que cap programa d’usuari no pugui accedir als
recursos generals del sistema, tret que utilitzi crides al nucli, les quals podran esta-
blir l’accés al maquinari en funció dels permisos.
Estructura orientada a l'objecte

Els nous sistemes operatius s’estan desenvolupant d’acord amb metodologies orientades a
objectes. En comptes de veure el sistema operatiu com una col·lecció de funcions que es
poden executar, la concepció dels nous sistemes es basa en una col·lecció d’objectes.
Objecte
Un objecte és un element que té unes propietats i s’hi

Spoden
I S T Efer
MA S O
unes P Eons
acci R AT I Vmi
deter OS M O Els
nades. N Oordi
P UnaES
- TO
dors, els usuaris o les impressores són alguns exem-
ples d’objectes. Algunes accions que hi podem fer
són crear, modificar, copiar, etc.
El nucli del sistema operatiu és el responsable del manteniment de les

definicions dels tipus d’objectes suportats i del control dels privilegis
d’accés a aquests objectes. Quan un programa vol fer alguna operació
sobre un objecte determinat, haurà d’executar una crida al sistema ope-
ratiu en què indiqui quins drets té per a poder-lo utilitzar i quina opera-
ció interna intenta fer.
Estructura multiprocessador
Cada cop calen sistemes més ràpids que suportin un volum de feina més gran o que per-
metin abordar problemes més costosos en temps de càlcul. Una manera d’aconseguir-ho
es basa en la combinació de processadors. Aquesta opció és la més econòmica i per-
met construir sistemes amb un creixement escalar segons les necessitats.
Podem classificar les arquitectures multiprocessador segon la relació que hi ha entre pro-
cessadors i memòria:
Multiprocessadors acoblats fortament. Aquest sistema també s’anomena sis-

tema de memòria compartida. En aquest cas, cada processador veu la totalitat de
la memòria i, per tant, hi pot accedir directament.
Multiprocessadors acoblats dèbilment. També s’anomenen sistemes de
memòria distribuïda. Cada processador té accés només a una memòria privada.
Els processadors es comuniquen entre ells mitjançant mecanismes de missatges.
Estructura per funcions

El codi del sistema operatiu es pot organitzar per les seves funcions. En la figura Figura7 1
1 teniu un model de sistema operatiu per tipus de funcions. En aquest cas, les agrupacions
es fan segons el tipus de servei que es vol donar, sense tenir en compte la proximitat o la
distància del maquinari, com en el cas de l’estructura en capes. Aquestes agrupacions es
poden fer a partir de serveis d’E/S, la gestió de la memòria, etc. Aquesta estructura dóna
una organització vertical.
Figura
1.7.
Model
de
sis-
tema
ope-
ra-
tiu
per
tipus
de
fun-
ci-
ons
1.5. Funcions del sistema operatiu. Recursos
Un mateix sistema operatiu pot treballar en múltiples plataformes de maquinari; així que
s’ha de poder adaptar a les necessitats de cadascuna d’elles, de manera que pugui complir
els objectius pels quals ha estat dissenyat.
1.5.1. Objectius dels sistemes operatius

Els principals objectius dels sistemes operatius són:
Procés concurrent
Un procés concurrent és l’estat que es dóna quan en
un mateix moment el sistema operatiu intenta utilit-
zar un mateix recurs per a processos diferents.
Incrementar la productivitat dels usuaris (facilitant-ne l’ús).

Proporcionar un entorn còmode i l’abstracció del maquinari a l’usuari.
Optimitzar la utilització dels components o dels recursos del maquinari.
Gestionar els recursos del maquinari i del programari.
Decidir qui, quan, com i durant quant de temps s’utilitza un recurs.
Resoldre conflictes entre peticions concurrents de manera que es preservi la inte-
gritat del sistema.
Maximitzar el rendiment del sistema informàtic.
Permetre la concurrència de processos.
Possibilitar l’execució de qualsevol procés en el moment en què se sol·liciti sempre
que hi hagi prou recursos lliures per a fer-ho.
Ser eficient quant a reduir el temps que ocupa cada treball, el temps que no s’utilitza
la CPU, el temps de resposta en sistemes multiaccés i el termini entre dos assignaci-
ons de CPU a un mateix programa.
Ser eficient quant a augmentar la utilització de recursos en general, com ara la memò-
ria, els processadors, els dispositius d’E/S, etc.
Ser fiable, és a dir, un sistema operatiu no ha de tenir errors i ha de preveure totes les
possibles situacions.
Tenir una grandària petita.
Possibilitar i facilitar tant com es pugui el diàleg entre el maquinari i l’usuari.
Permetre compartir entre diversos usuaris els recursos de maquinari que té un ordi-
nador.
Permetre als usuaris compartir dades entre ells, si escau.
Facilitar les operacions d’E/S dels diferents dispositius connectats a un ordinador.
Procés
Un procés és un programa en execució.
Programa
Un programa és un conjunt d’accions que permet
resoldre una situació determinada.
1.5.2. Funcions dels sistemes operatius
El kernel és el nucli del sistema operatiu.
Per a aconseguir els seus objectius, el sistema operatiu, com a element controlador dels
diferents components del sistema informàtic, té encomanades una sèrie de funcions. Les
funcions més importants són les següents:
Administra el processador.
Administra la memòria.
Relaciona dispositius (els gestiona mitjançant el nucli). El sistema operatiu s’ha
d’encarregar de comunicar els usuaris amb els dispositius perifèrics, quan els usuaris
ho demanin.
Organitza les dades per a un accés ràpid i segur.
Gestiona les comunicacions en xarxa. El sistema operatiu permet a l’usuari manipular
amb molta facilitat tot el que fa referència a la instal·lació i a l’ús de les xarxes d’ordi-
nadors.
Facilita les entrades i sortides. Un sistema operatiu permet fer més fàcil a l’usuari
l’accés i la manipulació dels dispositius d’entrada/sortida de l’ordinador.
Dóna tècniques de recuperació d’errors.
Evita que altres usuaris interfereixin. El sistema operatiu evita que els usuaris es blo-
quegin entre ells, i els informa si aquesta aplicació està sent utilitzada per un altre
usuari.
Genera estadístiques.
Comparteix el maquinari i les dades entre els usuaris.
Perifèrics
Un dispositiu perifèric és el maquinari que cal que
estigui connectat amb l’ordinador per a poder funci-
onar. Alguns exemples en són el teclat, el ratolí, etc.
Una xarxa d’ordinadorsés un sistema que permet

compartir recursos entre dispositius informàtics.
En general, es pot dir que els sistemes operatius fan dues funcions:
Memòries secundàries
Les memòries secundàries són dispositius que per-
meten emmagatzemar informació d’una manera per-
manent. Alguns d’aquests dispositius poden ser: dis-
cos durs, disquets, CD, DVD, etc.
1. Faciliten la constitució d’una màquina virtual o estesa. El sistema operatiu

posa al servei de l’usuari una màquina virtual que té unes característiques que són
diferents (i més fàcils d’abordar) que les de la màquina real subjacent. Algunes àrees
en les quals és freqüent que la màquina virtual sigui diferent de la màquina real que la
suporta són:
1. Entrada/sortida (E/S). La capacitat d’E/S d’un maquinari bàsic pot ser que
sigui extremament complexa i que requereixi programes sofisticats per a utilit-
zar-lo. Un sistema operatiu evita a l’usuari el problema d’haver de comprendre el
funcionament d’aquest maquinari i posa al seu abast una màquina virtual més
senzilla d’usar.
2. Memòria. Molts sistemes operatius presenten la imatge d’una màquina virtual
en què la memòria difereix en grandària de la de la màquina real subjacent. Així,
per exemple, un sistema operatiu pot utilitzar memòria secundària (discos mag-
nètics, etc.) per a crear la il·lusió d’una memòria principal molt més extensa que
la que es té en la realitat. Alternativament, pot repartir la memòria principal
entre diversos usuaris, de manera que cadascun d’ells “vegi” una màquina virtual
en què la memòria sigui més petita que la de la màquina real.
3. Sistema de fitxers. La majoria de les màquines virtuals inclouen un sistema de
fitxers per a l’emmagatzematge a llarg termini tant de programes com de dades.
El sistema de fitxers es basa en la capacitat d’emmagatzematge sobre cinta o disc
de la màquina real. El sistema operatiu, no obstant això, permet a l’usuari accedir
a la informació emmagatzemada a partir de noms simbòlics en lloc de fer-ho a
partir de la seva posició física en el mitjà d’emmagatzematge.
4. Protecció i tractament d’errors. Des del moment en què la majoria dels
ordinadors són compartits per un nombre determinat d’usuaris, és essencial que
cadascun d’ells estigui protegit dels efectes dels errors o de la mala fe dels altres.
Els ordenadors varien considerablement pel que fa al grau de protecció que pro-
porciona el seu maquinari bàsic; la missió del sistema operatiu és constituir
una màquina virtual en què cap usuari no pugui afectar d’una manera negativa el
treball dels altres.
5. Interacció a nivell de programa. Una màquina virtual pot possibilitar la
interacció entre els diferents programes dels usuaris de manera que, per exem-
ple, la sortida d’un d’ells s’utilitzi com a entrada d’un altre. La naturalesa con-
creta d’una màquina virtual dependrà de l’aplicació particular a què es destini.
Així, per exemple, las característiques d’una màquina virtual que controli un sis-
tema de temps real serà diferent de les d’una màquina virtual que s’utilitzi per
al desenvolupament de programes.
2. Utilització compartida de recursos. Un sistema operatiu ha d’aconseguir que es
comparteixin els recursos d’un ordinador entre un cert nombre d’usuaris que treba-
llen de manera simultània. La finalitat és incrementar la disponibilitat de l’ordinador
respecte als usuaris i, alhora, maximitzar la utilització dels recursos com processa-
dors, memòries i dispositius d’E/S. La importància de la utilització eficient d’aquests
recursos influeix en el cost d’utilització del sistema informàtic.
Un nom simbòlic és equivalent al concepte d’àlies.
SMaqui
I S T Enari
M A Sbàsic
O P Ed'un
R ATordi
I V Ona
S dor
M O N O P U E S TO
El maquinari bàsic d’un ordinador el forma el
maquinari que n’és una part fonamental: la memò-
ria, la CPU, els bussos, etc.
En un sistema de temps real el sistema dóna resposta

en el mateix moment en què es demana una petició.
Els sistemes operatius són un conjunt de programes que creen la interfí-

cie del maquinari amb l’usuari i que tenen dues funcions primordials,
que són:
Gestionar el maquinari: es refereix al fet d’administrar d’una

manera més eficient els recursos de la màquina.
Facilitar el treball a l’usuari: permet una comunicació amb els
dispositius de la màquina.
Pseudoparal·lelisme
Si només hi ha un únic processador que gestiona la multiprogramació, l’execució

simultània de diverses activitats donarà lloc a un pseudoparal·lelisme, ja que des del
punt de vista de l’usuari semblarà que hi ha una execució simultània, encara que
només una activitat pot fer ús del processador i en cap cas no es podran executar en
el mateix processador dos processos alhora.
El pseudoparal·lelisme és la sensació d’execució simultània d’activitats diferents en
un mateix processador.
1.5.3. Recursos dels sistemes operatius. Concurrència, comunicació, sincronització i inter-

bloqueig de processos
Una de les tasques dels sistemes operatius és la compartició dels recursos d’un ordinador
entre usuaris que treballen de manera simultània. Les tècniques de multiprogramació i els
sistemes multiprocés en què es poden executar programes de manera simultània compar-
tint els mateixos recursos solen donar lloc a conflictes importants que ha de resoldre el
gestor de processos i, per tant, el processador. Per tot això, la majoria dels sistemes opera-
tius ofereix als usuaris diferents mecanismes i facilitats per a poder controlar l’execució
dels processos i afavorir l’accés a les mateixes dades a fi d’evitar possibles conflictes.
Aquests mecanismes es basen en algorismes o eines que permeten la sincronització
d’aquests processos o que afavoreixen la cooperació entre ells. Per a comprendre els
mecanismes que gestionen l’accés de més d’un procés a les mateixes dades, s’han de com-
prendre els conceptes de paral·lelisme, concurrència, comunicació, sincronització i inter-
bloqueig de processos.
Paral·lelismeS I SésT E
l’exe
M Acu
S ció
O Pde
E Rdiver
AT I Vses
O Sacti
M vi
O tats
N O Pen
UEprocessadors dife-
S TO
rents al mateix temps. És un concepte físic, ja que només hi pot haver
paral·lelisme quan hi ha la presència de diversos processadors.
Un altre aspecte que hem de considerar fa referència a la concurrència.
Condició necessària de la concurrència

Perquè dues activitats siguin concurrents és neces-
sari que hi hagi alguna relació entre les activitats:
cooperació en un treball determinat o un ús conjunt
de la informació o dels recursos. Per exemple, en un
sistema monoprocessador l’existència de la multi-
programació és una condició, però no és suficient
perquè hi hagi concurrència, ja que els processos es
poden executar d’una manera independent.
La concurrència (sistemes concurrents i cooperatius) es produ-

eix quan algunes activitats s’executen simultàniament. Com que necessi-
ten utilitzar els mateixos recursos s’han de sincronitzar per a actuar
conjuntament.
En un sistema multiprocessador també es poden presentar situacions de concurrència

sempre que les activitats necessitin actuar entre elles, compartir informació o per necessi-
tats de funcionament.
La sincronització dels processos és absolutament necessària si volem

que una activitat impedeixi a una altra accedir a certes dades comparti-
des mentre no es compleix una condició determinada; aleshores hem de
sincronitzar les activitats amb aquesta condició. Com que el sistema
operatiu no coneix la semàntica de les activitats dels processos, el pro-
gramador és l’encarregat d’assegurar que la sincronització es duu a
terme d’una manera correcta. Per a ajudar en aquesta tasca, els sistemes
multiprogramats i els llenguatges de programació ofereixen una sèrie
d’eines que permeten establir la sincronització i l’intercanvi d’informa-
ció entre tots els processos concurrents i cooperatius.
Sincronització
La sincronització és la situació en la qual una activi-
tat impedeix que altres puguin tenir accés a unes
dades mentre les està utilitzant un altre procés.
A més de la sincronització, també hi ha una altra manera d’establir una connexió entre els
processos: la cooperació o la comunicació.
SExem
I S T Eple
M Ade
S con
O Pcur
E Rrèn
AT Icia
V O S M O N O P U E S TO
Un editor de textos i un compilador es poden execu-
tar simultàniament però no són concurrents. En
canvi, un procés que escriu en un fitxer i un altre
procés que intenta llegir les dades escrites en el fitxer
sí que són concurrents, atès que el funcionament
d’un interfereix en el funcionament de l’altre.
En els processos concurrents, normalment cal intercanviar resultats

parcials, enviar informació de l’estat dels processos o intercanviar infor-
mació general. Els diferents sistemes han proposat diversos mecanismes
que permeten comunicar certes quantitats d’informació entre els pro-
cessos.
En els sistemes en què hi ha compartició de recursos entre processos es poden donar situ-
acions en què els processos no es puguin continuar executant i es bloquegin d’una manera
indefinida. Aquest problema es pot generalitzar a qualsevol tipus de recurs compartit.
Un recurs pot ser tant un dispositiu com una certa quantitat d’informació (per exemple,
un registre d’un fitxer, etc.). En un ordinador hi pot haver molts tipus de recursos.
Podem definir un recurs com una entitat que s’utilitza per a dur a
terme un treball determinat en el sistema i que només el pot fer servir
un únic procés en un moment determinat.
Utilitzar els recursos
Per a què un procés pugui utilitzar un recurs ha d’efectuar les operacions següents:
1. Sol·licitar el recurs. Si el recurs no està disponible, el procés quedarà bloquejat
fins que s’hi pugui assignar el recurs. Si s’hi assigna un recurs, el procés quedarà
desbloquejat i passarà a l’estat de “preparat”.
2. Utilitzar el recurs. Fer les operacions que sol·liciti el procés.
3. Alliberar el recurs. Perquè altres processos el puguin utilitzar.
Podem classificar els recursos en:
Reutilitzables. Només els pot utilitzar un procés. Això implica que els altres proces-
sos han d’esperar (estat bloquejat).
Consumibles. Són els recursos que una vegada utilitzats desapareixen. Hi ha
d’haver un procés productor i un procés consumidor. Aquest és el cas dels processos
que s’envien informació per mitjà de missatges, els quals es creen i es consumeixen.
Exemple d'utilització d'un recurs
Suposem que fem una excursió per la muntanya i ens trobem en un pont pel qual
només pot passarS Iuna
S T Eper
Msona.
A S OSiPinten
E R AT
temI Vpas
OS M Opodem
sar-hi N O P Utro
E bar-nos
S TO en les situa-
cions següents:
1. Que no hi hagi altres persones que intentin passar en el mateix moment en sen-
tit contrari. En aquest cas, no hi haurà cap problema.
2. Que hi hagi a l’altre extrem del pont una persona amb la intenció de passar i que
cap dels dos no vulguem cedir el pas a l’altre. Tots dos comencem a creuar el
pont, per tant, tots dos estem fent servir el mateix recurs simultàniament. El
resultat és que al final xocarem i ningú més no podrà utilitzar el pont. Quedarà
ocupat indefinidament.
3. Per a evitar el cas anterior, es podria pensar a dissenyar un sistema de barreres
que s’obrissin quan ningú no fa servir el pont, però que tanqués la del costat
contrari quan se’n fes servir una. Podria succeir que en un mateix moment arri-
bessin dues persones als extrems oposats i tanquessin el pas a l’altre extrem
alhora; aleshores ningú no podrà creuar el pont i les dues persones quedaran
bloquejades a l’entrada del pont (interbloqueig).
4. Si una persona dels extrems fos molt educada podria deixar passar la persona
que hi ha a l’altra banda del pont, però es podria donar el cas que quan aquest
encara no ha acabat de passar entrés una altra persona del darrere aprofitant el
permís de passar i que aquesta situació es repetís indefinidament (espera indefi-
nida).
5. El pas pel pont podria ser regulat per un guarda que obrís el pas en un extrem o
en l’altre segons el temps que fa que les persones són a la cua d’espera. Aquesta
mesura resoldria tots els problemes.
L’interbloqueig, o abraçada mortal (deadlock), es produeix quan

cada procés del conjunt espera una acció que només es pot dur a terme
en un altre procés conjunt.
En qualsevol sistema en què hi ha processos que esperen operacions sobre els recursos i
decisions de planificació del sistema operatiu, és possible que un determinat procés esperi
indefinidament el recurs volgut, mentre que d’altres reben l’atenció del sistema. Aquesta
situació es coneix amb el nom d’espera indefinida o mort per inanició.
L’espera indefinida és una situació en la qual un procés espera indefi-

nidament l’alliberament d’algun recurs que mai no li serà concedit.
1.6. Arquitectura del sistema operatiu
L’estructura d’un sistema operatiu varia en funció de molts paràmetres; no obstant això,
pràcticament tots es poden englobar en tres components: el nucli (kernel), les utilitats
de baix nivell del sistema i la interfície d’usuari. En la figura Figura8 1 1 podeu
veure com mitjançant el sistema operatiu, l’usuari pot interaccionar amb el sistema opera-
tiu.
En un procés interactiu hi ha un diàleg entre l’usuari

i el sistema informàtic.
Figura
S I S T E M A S O P E R AT I1.8.
Estruc-
tura
d’un
sis-
tema
ope-
ra-
tiu
1) El nucli (kernel) del sistema operatiu es considera la part bàsica. És el programari res-
ponsable de facilitar als diferents programes l’accés segur al maquinari de l’ordinador.
Funcions del nucli del sistema operatiu
El nucli del sistema operatiu generalment executa les funcions següents:
Manipulació d’interrupcions.
Creació i destrucció de processos.
Canvi d’estats de processos.
Distribució (dispatcher).
Suspensió i represa de processos.
Sincronització de processos.
Comunicació entre processos.
Manipulació de blocs de control de procés.
Suport d’activitats d’E/S.
Suport de l’assignació i desassignació d’emmagatzematge.
Suport del sistema d’arxius.
Suport de mecanismes de crida/ retorn al procediment.
Suport de certes funcions estadístiques del sistema.
El nucli del sistema operatiu controla totes les operacions que

impliquen processos i representen només una petita part del codi de tot
el sistema operatiu però que s’utilitza àmpliament. És en la memòria
principal. És la part del sistema operatiu que es troba permanentment
carregada a la memòria, és a dir, és el conjunt de processos actius propi-
etat del sistema que poden oferir un servei d’una manera immediata.
El nucli és un àrea d’execució privilegiada (supervisora o nucli) i, per tant, està dotat
d’unes proteccions fortes. Quan una rutina que s’està executant a l’àrea d’usuari (no super-
visora o no privilegiada) demana un servei del sistema, pot accedir al nucli. En la figura
Figura9 1 1 podeu veure un esquema dels diferents modes d’execució d’un procés.
Figura
1.9.
Modes
d’exe-
S I S T E M A S O P E R AT Icu
VO - S M O N O P U E S TO
ció
d’un
pro-
cés
El distribuïdor (dispatcher) és un component del

nucli del sistema operatiu que planifica el funciona-
ment del processador.
En resum podem dir que les funcions del nucli permeten l’existència
d’un ambient en què sigui possible donar servei a diversos usuaris i múl-
tiples tasques d’una manera concurrent, de manera que el processador
es reparteixi entre tots ells i intenti mantenir en grau òptim una atenció
individualitzada.
El nucli del sistema operatiu
El nucli del sistema operatiu Unix (anomenat kernel) és un programa escrit en quasi
la seva totalitat en llenguatge C, excepte en una part corresponent a la manipulació
d’interrupcions, expressada en el llenguatge assemblador del processador en què
opera.
El kernel opera com un assignador de recursos per a qualsevol procés que necessiti
fer ús de les facilitats de l’ordinador. És l’element central del sistema Unix.
El kernel té el control sobre l’ordinador, per tant, cap altre procés no el pot interrom-
pre; només el pot cridar perquè proporcioni algun servei dels ja indicats. Un procés
crida el kernel mitjançant mòduls especials anomenats crides al sistema.
El kernel consta de dues parts principals:
1. La secció de control de processos: aquesta assigna recursos, programes, proces-
sos i dóna suport a les demandes de servei.
2. La de control de dispositius: supervisa la transferència de dades entre la memò-
ria principal i els dispositius perifèrics.
En termes generals, cada vegada que un usuari utilitza qualsevol tecla d’un ordina-
dor, o que s’hagi de llegir o escriure informació des de les unitats magnètiques,
s’interromp el processador i el nucli s’encarrega d’efectuar l’operació de transferèn-
cia.
2) Les utilitats de baix nivell són un conjunt de programes que, sense formar part del
nucli, ajuden l’usuari en les seves tasques. En realitat, no són més que programes que
s’executen sobre el nucli. Per exemple, els programes traductors, els programes enllaça-
dors i els programes depuradors.
Traductors, enllaçadors i depuradors
Els programes traductors converteixen els programes escrits utilitzant algun llen-
guatge de programació en programes en llenguatge màquina.
Els programes enllaçadors permeten crear programes executables.
Els depuradors són programes que permeten fer un seguiment dels programes infor-
màtics per a comprovar-ne el funcionament pas a pas.
3) La interfície d’usuari pot consistir en una interfície gràfica i/o en un intèrpret

d’ordres en línia (shell). La paraula shell en anglès significa embolcall. Així, doncs, com
el seu nom indica, l’embolcall és una coberta externa del nucli que es comunica directa-
ment amb el maquinari.
Llenguatges textual i gràfic a les interfícies

d'usuari
Els llenguatges textuals es basen en ordres escrites.
Els llenguatges gràfics es basen en la selecció d’eines
gràfiques (botons, icones, etc.).
Les interfícies d’usuari són tots els procediments que dóna el sistema
operatiu per a facilitar el treball entre els usuaris i el sistema. Per a fer-
ho s’utilitza un intèrpret d’ordres. La interfície que es vol definir
entre l’usuari i el sistema s’haurà de basar en un llenguatge textual o
en un llenguatge gràfic (GUI) que fixi les normes de comunicació.
GUI és l’abreviatura anglesa d’interfície gràfica

d’usuari.
L’intèrpret d’ordres és el programa més important de tots els programes del sistema, ja
que crea l’entorn de treball de l’usuari. Rep totes les ordres de l’usuari i dóna el control als
diferents programes del sistema o a les funcions del nucli, segons les necessitats i les peti-
cions de l’usuari.
Funció dels intèrprets d'ordres

Els intèrprets d’ordres tenen com a missió facilitar
l’ús del sistema als usuaris. També, a més d’aquesta
facilitat, els sistemes ofereixen diverses facilitats
amb l’objectiu de facilitar i abreujar el treball diari
dels usuaris.
Una vegada que S I Sl’usu

T E Mari
A Scomença
O P E R AT IVO
una Ssió
ses MO enN el
O Psis
Utema,
E S TOaquest el rep
i li indica que està preparat per a acceptar les ordres de l’usuari. Això ho
fa mitjançant un indicador (prompt), que normalment és un símbol que
és diferent segons l’intèrpret d’ordres amb què treballem. Aquest indica-
dor, que escriu un programa que està en execució constantment per
cada usuari i que es coneix amb el nom d’intèrpret d’ordres, basa el seu
funcionament en un llenguatge d’ordres amb una sintaxi determinada
(per exemple, el shell de Bourne o el shell de C d’Unix). Els intèrprets
solen ser un programa del sistema o un mòdul del nucli que interpreta
un llenguatge d’ordres amb què l’usuari indicarà al sistema operatiu allò
que vol fer.
En la figura Figura10 1 1 podeu veure un esquema dels diferents programes del sistema
operatiu.
Figura
1.10.
Pro-
gra-
mes
del
sis-
tema
ope-
ra-
tiu
1.7. Evolució històrica. Sistemes operatius actuals
L’evolució dels sistemes operatius ha anat de manera paral·lela amb la dels ordinadors.
Un error (bug) és una situació que presenta algun

tipus de programari que consisteix a repetir un
seguit d’accions sense fi a causa d’una anàlisi incor-
recta.
Les principals causes de l’evolució dels sistemes operatius es poden
resumir en:
les actualitzacions i nous tipus de maquinari;

les demandes de nous serveis;
la necessitat de resoldre diferents tipus d’errors: bugs, etc.
1.7.1. Generacions informàtiques
Generacions d'ordinadors
Les generacions d’ordinadors són èpoques en què la
informàtica i els equipaments informàtics tenen
característiques especials.
Els sistemes operatius, igual que el maquinari, han sofert canvis al llarg del temps, els
quals els poden agrupar amb el nom de generacions. L’evolució del maquinari ha marcat
el paral·lelisme de l’evolució dels sistemes operatius.
Tot seguit, farem un petit resum del principals fets que han influït en l’evolució dels siste-
mes operatius i els relacionarem amb les diferents generacions d’ordinadors.
1) La generació zero (dècada de 1940)
Els ordinadors d’aquesta època eren de grans dimensions, difícils d’utilitzar, presentaven
una falta de recursos i tenien uns preus molt alts. Aquestes màquines eren gestionades per
l’usuari des d’un tauler d’endolls, en què no hi havia sistema operatiu. L’usuari interaccio-
nava directament amb l’ordinador i l’únic llenguatge de programació possible era el llen-
guatge màquina. Totes les instruccions s’havien de codificar a mà.
Després, la gestió del computador es va fer des d’una consola en què cada usuari, i d’un
en un, tenia assignat un període de temps durant el qual es convertia en propietari absolut
de tot el sistema.
La consola és un dispositiu format per un monitor i

un teclat.
Monoprogramació
La monoprogramació és un tipus de funcionament
d’alguns sistemes operatius que només pot executar
un programa a la vegada. Fins que no acaba d’execu-
tar tot el programa no en pot començar un altre.
En aquestes màquines, només era possible la monoprogramació, és a dir, l’execució

d’un sol programa. Com que el procés d’introducció de les ordres era molt lent i llarg, es
feia pràcticament impossible l’execució de programes mitjans i grans en aquest entorn.
S I S T E M A S O P E R AT I VENIAC
O S M O N O P U E S TO
El 1942 J. P. Eckert i J. W. Muachly, de la Universitat de Pennsilvània, van dissenyar

l’electronic numerical integrator and computer (ENIAC), el primer ordinador de propòsit
general programable.
2) La primera generació (1945-1955)
En aquesta generació continua l’absència de sistemes operatius tal com els coneixem en
l’actualitat. Els sistemes operatius van començar simplement com una transició entre tre-
balls; així, mentre un treball s’estava executant tenia el control total de la màquina. En
finalitzar la tasca, el control era retornat al sistema operatiu, que s’encarregava de presen-
tar els resultats i començar el treball següent. Per a fer tota aquesta feina s’utilitzaven les
targetes perforades.
En 1952, Grace Murray Hooper va desenvolupar l’A-0, el primer compilador, i va partici-

par en la creació del llenguatge de programació COBOL.
3) La segona generació (1955-1965)
La invenció del transistor va canviar radicalment el món dels ordinadors pel fet de ser
més petits i més fiables que les vàlvules de buit, de manera que ja es podien fabricar amb
la idea de ser venuts. Eren màquines molt cares i només eren a l’abast de grans corporaci-
ons (institucions com els exèrcits, les universitats i els governs).
Dispositius d'entrada sortida (ES)

Els dispositius d’E/S són un tipus de maquinari amb
què el mateix dispositiu pot fer operacions de lectura
i escriptura de la informació (exemples: unitats de
discos magnètics, etc.).
Apareixen dispositius d’entrada/sortida nous (els lectors de targetes perforades i les

impressores) i s’inventen dispositius d’emmagatzematge nous: les unitats de cintes mag-
nètiques. A més, es desenvolupa el primer programari que inclou els assembladors, els
llenguatges de programació, els carregadors, els muntadors, les llibreries de
diferents tipus i rutines estàndard d’entrada/sortida dels diferents dispositius que es
podien utilitzar en els programes.
Assemblador, carregador i muntador
L’assemblador és un programa que tradueix el llenguatge assemblador a llen-

guatge màquina. El llenguatge assemblador és un llenguatge molt proper al llen-
guatge màquina.
El carregador és una rutina que llegeix un programa executable i l’emmagatzema a
la memòria principal abans d’executar-lo.
El muntador, també anomenat editor d’enllaç, és un programa per a crear un codi

executable a parStirI Sd’un
TEM A S mòduls
o més O P E R objecte.
AT I V OSolu
S MciOoN OP
nen lesUrefe
E Srèn
TOcies que hi ha
entre ells i els assignen adreces definitives.
Aquest nou entorn millora considerablement el procés de programació i d’execució de pro-

grames respecte a l’etapa inicial.
La manera d’operar dels sistemes continuava sent poc eficaç a causa de les diverses opera-
cions manuals, per això s’intentava aprofitar el temps perdut i augmentar la utilització des
recursos del sistema a fi d’eliminar els temps morts generats per les operacions manuals.
El primer objectiu va ser intentar automatitzar al màxim les operacions mitjançant l’ús del
maquinari. Per això, es va crear la figura de l’operador.
L’operador és un especialista en el funcionament de l’ordinador que

tenia com a missió controlar el sistema, carregar programes, obtenir els
resultats, etc.
A partir d’aquest moment el programador va deixar de tenir accés directe a l’ordinador; el

procediment de treball era el següent: els programadors donaven als operadors els tre-
balls que volien executar, aquests els ajuntaven els uns darrere dels altres a l’ordinador, en
recollien els resultats i els lliuraven als respectius programadors.
Programador i llenguatges de programació

El programador és la persona que escriu utilitzant
llenguatges de programació les accions desenvolupa-
des en llenguatge natural. Els llenguatges de progra-
mació són un conjunt de normes i regles que perme-
ten donar ordres a l’ordinador. Alguns exemples de
llenguatges són C, COBOL, Visual Basic, etc.
L’operador agrupava els treballs amb els recursos físics i lògics semblants i els executava
com si fossin un únic bloc. Per exemple, si en tots els treballs apareixien programes escrits
en un mateix llenguatge de programació, es reunien els programes els uns darrere
dels altres, i així s’aconseguia que carregant el compilador una sola vegada es pogués uti-
litzar molt més. D’aquesta manera, s’obtenia un estalvi de temps. Aquest sistema s’ano-
mena sistema per lots (batch).
El sistema per lots (batch) és un conjunt de treballs que l’ordinador

executa l’un a continuació de l’altre i de manera seqüencial.
Malgrat el sistema per lots, la CPU continuava estant molt temps parada. El problema era
la diferència de velocitat que hi havia entre la CPU i els perifèrics. Per a intentar reduir-la,
va aparèixer el treball fora de línia (off-line). Mentre els programes escrits en targetes es
llegien i es passaven a cinta en una màquina, en una altra es podien anar executant altres
programes que ja havien estat carregats anteriorment.
El sistema fora de línia (off-line) es basa en el fet que els dispositius
funcionen sense haver d’estar connectats a la CPU (per exemple, les
màquines perforadores de fitxes i de cintes perforades).
Memòria intermèdia
La memòria intermèdia (buffer) és una zona de
memòria que tenen alguns dispositius per a l’inter-
canvi d’informació entre el dispositiu i la memòria
principal.
Posteriorment, es van idear altres tècniques com l’emmagatzematge a la memòria inter-

mèdia (buffering). Aquesta tècnica consisteix a carregar les dades de la cinta en una
memòria (buffer) i, quan és plena, es bolquen de cop a la memòria principal. Mentre el
processador treballa, es torna a carregar la memòria intermèdia.
L’emmagatzematge a la memòria intermèdia (buffering) és una tècnica

en què s’utilitzen les memòries intermèdies (buffers) dels dispositius
per a l’intercanvi de dades entre els dispositius i la memòria principal.
Accés aleatori
L’accés aleatori és una tècnica que utilitzen alguns
dispositius (per exemple, els discos magnètics), mit-
jançant la qual poden accedir a la informació que
contenen d’una manera directa.
Una altra tècnica va ser la gestió de cues (spooling), que es va començar a utilitzar en el
moment d’aparèixer el disc magnètic amb l’ús de l’accés aleatori. Aquesta tècnica es
fonamenta en el fet que la sortida d’informació d’un programa s’envia a una memòria
intermèdia i, després, a un disc magnètic en què espera poder ser tractada per una impres-
sora o qualsevol altre perifèric de sortida que en aquests moments no pot donar servei per
diferents causes (per exemple, pot estar ocupat). El processador pot estar executant un
treball mentre s’imprimeix una altra feina.
La tècnica FIFO (first input-first output) es basa en

la idea que el primer fitxer que arriba a la cua serà el
primer en sortir-ne.
Un sistema de gestió de cues (spool) el podem interpretar com una cua

d’arxius que esperen ser impresos, gravats en cinta, etc., que esperen el
seu torn perquè es faci la feina per a la qual van ser creats. La gestió
d’aquesta cua pot ser per la tècnica FIFO o per prioritats, etc.
La gestió de cues (spooling) és una tècnica en què s’utilitzen els discos

durs per a emmagatzemar temporalment la informació que ha de gestio-
nar un dispositiu.
El 1963, l’American National Standard Institute (ANSI) accepta la primera versió del codi
ASCII (American standard code for information interchange) de 7 bits.
4) Tercera generació (1965-1974)
Circuit integrat
La tercera generació es fonamenta tecnològicament en els circuits integrats. Els ordina-

dors d’aquesta època són molt més petits i ràpids. S’utilitzen nous mecanismes de gestió
del maquinari com ara les tècniques de les interrupcions, la protecció de memòria, etc.
Paral·lelament, es desenvolupen maquinaris nous amb els programaris corresponents;
això ha donat lloc a l’existència d’un nou entorn de treball amb les característiques
següents:
Perifèrics més ràpids i efectius.

Terminals remots per a accedir a bancs de dades.
Programari de base adaptat a l’usuari. Això permet la utilització de llenguatges uni-
versals pensats per a ser utilitzats en diferents tipus d’ordinadors; és el que s’ano-
mena portabilitat.
S’estandarditzen els llenguatges d’alt nivell i n’apareixen altres de nous, com el Basic i
el Pascal.
Una de les tècniques més innovadores és la multiprogramació.
Portabilitat
La portabilitat és la característica d’alguns progra-
mes que els permet ser utilitzats en diferents ordina-
dors sense que necessitin modificacions importants.
La multiprogramació o programació concurrent és una manera

de treballar en què podem executar més d’un programa simultàniament
(no en el mateix moment) amb l’objectiu d’aprofitar al màxim els recur-
sos.
En la figura Figura11 1 1 podeu veure un esquema d’un sistema informàtic multiprogra-

mat.
Figura
1.11.
Esquema
d’un
sis-
tema
S I S T E M A S O P E R AT Ide
mul-
ti-
pro-
gra-
ma-
ció
En el tractament de dades un tant per cent elevat el representen les operacions

d’entrada/sortida. És necessari millorar el procés per a aconseguir temps de respostes més
baixos. La solució es basa en la introducció de la programació concurrent.
Durant l’execució seqüencial dels processos se sap que la CPU i els dispositius d’E/S són
inactius en alguns moments. La manera de solucionar el problema està en l’assignació
d’alguna altra tasca a la CPU o als dispositius d’entrada/sortida quan per algun motiu esti-
guin inactius.
Aquesta tècnica va fer replantejar l’estructura del sistema operatiu. Així es comença a par-
lar del nucli (kernel) del sistema operatiu.
El nucli (kernel) és format per rutines que gestionen la memòria cen-

tral, el processador, els perifèrics i altres recursos, de manera que res-
pon a les peticions dels dispositius d’entrada/sortida. El nucli només
entra en acció si ho demana un programa o bé un dispositiu.
La nova filosofia que comporta el nucli implica nous dispositius: mecanismes d’interrup-
ció, temporització, mecanismes de protecció de la memòria, etc.
Una interrupció és un senyal que s’envia al processa-

dor, perquè aturi el procés que estava executant.
El problema de la multiprogramació és que deixa d’executar un programa i en passa a exe-

cutar un altre que estigui pendent d’execució, sempre que el programa que s’està execu-
tant faci una operació d’entrada/sortida o bé finalitzi. A causa d’aquest funcionament, el
temps de resposta que té un usuari que està connectat de manera interactiva, en diàleg
continu amb l’usuari, pot ser considerablement llarg.
Per a resoldre el problema de la multiprogramació, es proposa un meca-

nisme nou anomenat temps compartit. Els programes que competei-
xen pels recursos del sistema tenen assignada la CPU durant un període
de temps limitat, anomenat quàntum. Així, quan un programa es deixa
d’executar, allibera la CPU.
El quàntum és el temps que té assignat de processa-

dor un programa determinat.
El treball de l’ordinador mitjançant l’ús del temps compartit implica que l’organització no
es fa per treballs sinó per sessions.
Una sessió és tot el conjunt de treballs que es fan des que un usuari es
connecta a l’ordinador fins que acaba o es desconnecta. Durant aquest
temps, es pot dur a terme una multitud d’operacions controlades per un
procés anomenat intèrpret d’ordres, que manté un diàleg entre l’usu-
ari i el sistema operatiu.
5) Quarta generació (1974-1984)
LSI és l’abreviatura de gran escala d’integració.

VLSI ho és de molt gran escala d’integració.
Amb la utilització dels circuits integrats de diferents nivells d’integració (LSI/VLSI),

s’inicia l’era dels ordinadors personals, als quals es poden aplicar tots els mecanismes
desenvolupats fins a aquell moment, tant de maquinari com de programari.
La quarta generació d’ordinadors introdueix el concepte de sistema ope-

ratiu en temps real, referit als sistemes que tenen un temps de resposta
curt referent a qualsevol petició.
També apareixen els conceptes de procés distribuït i de sistemes en xarxa, que estan
relacionats amb la interconnexió d’ordinadors entre ells per a poder compartir recursos.
LAN és l’abreviatura de xarxa d’àrea local. MAN,

de xarxa d’àrea metropolitana, i WAN, de xarxa
d’àrea estesa.
Una xarxa d’ordinadors és un conjunt d’ordinadors interconnectats
amb la finalitat de compartir recursos. En funció de la grandària, podem
parlar de LAN, MAN i WAN.
Un sistema distribuït és un entorn en què diversos ordenadors o

nusos es distribueixen les tasques del sistema operatiu.
En l’actualitat, la quantitat d’informació que s’ha de manipular augmenta contínuament.

Això implica que moltes vegades els ordinadors actuals no tenen la capacitat per a poder
gestionar aquesta gran quantitat d’informació. S’han buscat possibles solucions, i una pot
ser el desenvolupament d’ordinadors que tinguin més d’un processador i que puguin tre-
ballar conjuntament. En aquests ordinadors, el sistema operatiu ha d’administrar els pro-
cessadors de tal manera que la càrrega i el repartiment de la feina sigui equilibrat: és el
que anomenem multiprocés.
El multiprocés és una tècnica en la qual podem executar més d’una

tasca a la vegada (simultàniament) ja que hi ha més d’una CPU al
mateix ordinador.
1.7.2. Sistemes operatius actuals
Multimèdia i realitat virtual

El multimèdia és un conjunt d’equipament informà-
tic que permet gestionar text, imatges, so, vídeo, etc.
La realitat virtual és una tecnologia que permet
simular situacions reals.
La cinquena generació informàtica (1984-?) engloba les tendències actuals i futures dels
sistemes operatius i les podem resumir en els punts següents:
Paral·lelisme:
Increment de multiprocessadors.
Extensió de llenguatges paral·lels.
Commutació distribuïda: l’increment de les xarxes d’ordinadors connectades.

Sistemes tolerants a fallades.
Interfícies d’usuaris més amigables:
Desenvolupament d’interfícies gràfiques.

Incorporació del multimèdia en les interfícies.
Reconeixement de la veu.
Immersió en l’entorn: la realitat virtual 3D (tres dimensions).
Sistemes oberts: l’estandardització de sistemes per a compatibilitzar els diferents

fabricants quant a:S I S T E M A S O P E R AT I V O S M O N O P U E S TO
Comunicacions de xarxa.
Interfícies d’usuari ofertes.
Aplicacions ofertes (diverses plataformes).
Sistemes orientats a objectes: l’aplicació de tècniques d’orientació a objectes als

sistemes operatius.
Personalitats múltiples: en una mateixa màquina i en un sistema operatiu bàsic hi
pot haver diferents sistemes operatius.
Els sistemes operatius continuen evolucionant. La principal tendència quant a organitza-

ció dels treballs és convertir-se en sistemes operatius distribuïts.
Els sistemes operatius distribuïts són dissenyats per a l’ús en grup

d’ordinadors connectats però independents que comparteixen recursos.
En un sistema operatiu distribuït, un procés es pot executar en qualse-
vol ordinador de la xarxa per a augmentar el rendiment d’aquest procés.
En els sistemes distribuïts totes les funcions bàsiques d’un sistema ope-
ratiu, com, per exemple, mantenir els sistemes d’arxius, garantir un
comportament raonable i recuperar dades en cas de problemes, resulten
més complexes.
No s’ha de confondre un sistema operatiu de xarxa amb un sistema operatiu dis-

tribuït. En un sistema operatiu de xarxa, els ordinadors estan interconnectats per mitjà
de mitjans de comunicacions: programari i maquinari. En aquest tipus de xarxa, els usua-
ris saben on s’està executant el seu treball i desant la informació.
En canvi, en els sistemes operatius distribuïts hi ha un programari que distribueix les tas-
ques dels usuaris sobre una xarxa d’ordinadors i per als usuaris és transparent on es fan
les seves tasques i es desa la informació.
MVS, MV/SP, VM, VAX, OS, DOS, IBM i DEC
A continuació, teniu algunes abreviatures comunes en l’àmbit informàtic.
MVS: multiple virtual storage

MVS/SP: multiple virtual storage/ system product
VM: virtual machine
VAX: virtual address extension
OS: operating system
DOS: disk operating system
IBM: international business machines
DEC: digital equipment corporation
En el camp informàtic, hi ha i ha hagut un gran nombre de sistemes operatius. Alguns són

simples adaptacions o variacions d’altres.
En podem distingir els següents:

Dintre dels sistemes de tipus multiusuari en podem destacar els següents:
MVS. És un sistema basat en l’arquitectura 370 d’IBM. Al començament de la

dècada de 1980 n’apareixen les versions més potents, com la MVS/SP, i un any
després apareix la versió MVS/ESA, amb més prestacions. Hi ha una varietat
denominada VM, que converteix una única màquina real en un conjunt de
màquines virtuals. Dins d’aquesta màquina, l’usuari pot executar qualsevol sis-
tema operatiu.
DECVMS o VMS de DEC. Es basen en l’arquitectura de Digital i tenen l’origen
en el sistema operatiu VMS dels sistemes VAX. Pretenen que les aplicacions
puguin compartir la informació i els recursos independentment del sistema infor-
màtic en què s’executen.
Unix. És un sistema multiusuari, creat a partir del llenguatge C. És modular i
admet programes de diferents fabricants. El nucli és interactiu, l’intèrpret
d’ordres es pot convertir en un llenguatge de programació, té moltes utilitats i
eines de desenvolupament. En el mercat, n’hi ha diverses versions amb una certa
compatibilitat entre elles: SCO Unix, Linux, BSD, AIX, Solaris, etc.
Dins dels sistemes del tipus monousuari tenim:
OS/2. És un sistema multitasca dissenyat per a ordinadors personals. El seu fun-

cionament es basa en un processador per a cada usuari i disposa d’una interfície
gràfica de connexió. Hi ha versions també per a xarxa (OS/2 WARP Server).
DOS. Sistema operatiu monotasca i monousuari. Ha estat un sistema molt utilit-
zat des de l’aparició del primer PC. Avui dia, la tendència és que desaparegui per
les limitacions que té. Hi ha diferents fabricants que comercialitzen el DOS amb
diferents noms. Les marques més conegudes són les versions MS-DOS (Micro-
soft) i PC-DOS (IBM).
X-Windows. Tenen una arquitectura de 32 bits, multitasca, que permet execu-
tar múltiples aplicacions alhora i de manera completa sempre que les aplicacions
siguin de 32 bits. Destaca per tenir un entorn gràfic molt potent. N’hi ha diferents
versions amb característiques diferents: Windows 3.x, Windows 95, Windows 98,
Windows NT Workstation, Windows 2000 Professional Edition, Windows 2003
Standard Edition, Windows Vista, etc.
Tots aquests sistemes operatius, ja siguin monousuari o multiusuari, han incor-
porat poc o molt la interfície gràfica d’usuari (GUI), que permet una utilit-
zació més fàcil del sistema a còpia d’elements gràfics.
Un altre factor que cal tenir en compte i que està relacionat amb els sistemes opera-
tius actuals són les xarxes locals, algunes de les quals utilitzen sistemes operatius
especials (Windows NT Server, Windows 2000 Server, Windows 2003 Enterprise
Edition, etc.) i d’altres que funcionen eficientment amb modificacions dels sistemes
operatius comentats anteriorment (Unix/Xenix, OS/2 i DOS).
Altres sistemes multiusuari

Theos és un sistema multiusuari destinat a la gestió
de petites i mitjanes empreses, té una gran facilitat
de programació i és molt fàcil d’aprendre. L’estruc-
tura d’arxius és semblant a la del sistema DOS.
Xenix és una variant d’Unix pensada per a entorns
multiusuari. Hi ha versions compatibles amb Unix
System V.
S I S T E M A S O P E R AT I VLogo
O S tip
Mde
ONWin
Odows
P U E S TO
Cada sistema operatiu té les seves pròpies limitacions, normalment a

causa de la filosofia de funcionament o de les disponibilitats de memòria
i de recursos físics.
En el món MVS preval la seguretat i la fiabilitat de les aplicacions, mentre que en altres
entorns es valoren més les capacitats de càlculs o la rapidesa del desenvolupament.
En els sistemes operatius propietaris de l’entorn dels miniordinadors, com l’OS/400,

creat per a l’ordinador IBM AS/400, i el VMS de DEC, creat per al WAX Computer, el
futur que tenen està lligat al maquinari concret.
Sistemes propietaris i sistemes oberts

Un sistema propietari és el sistema que per a la seva
utilització cal estar registrat. El sistemes oberts per-
meten utilitzar-los de manera lliure.
L’Unix ha estat creat i pensat per a tot tipus d’ordinadors. Això ha provocat que algunes
versions hagin hagut de ser reduïdes per a poder-les utilitzar en els PC (Minix). Avui dia,
però, el desenvolupament dels microordinadors de 64 bits, amb capacitats més potents de
maquinari, fan que el seu futur sigui molt prometedor, especialment la versió Linux, per la
gratuïtat d’utilització i l’evolució contínua.
Els sistemes DOS són limitats pel fet de ser monousuari i monotasca, excepte si es
combinen amb versions de l’entorn Windows 9x, ja que ofereix la possibilitat de poder tre-
ballar en multitasca. L’aparició de les xarxes d’àrea local (LAN) ha resolt algunes limi-
tacions, ja que avui dia hi ha la possibilitat de la integració entre sistemes que fa pocs anys
era impensable (Unix/NetWare, Unix/Windowsx, Unix/DOS, etc.).
Durant la dècada de 1990 ha sorgit un nou entorn que és el dels sistemes servidor/cli-
ent. Aquest concepte no es limita a la grandària dels ordinadors, sinó a la funció que
tenen. L’aparició de les xarxes d’ordinadors personals interconnectades ha motivat l’apari-
ció de nous equips, la funció essencial dels quals és centralitzar determinats serveis per a
oferir-los a un conjunt d’ordinadors de la xarxa. Un servidor pot, per exemple, oferir un
disc dur a altres ordinadors i ampliar-ne la capacitat d’emmagatzematge o, fins i tot, tenir
una única còpia de les aplicacions. Els sistemes operatius més utilitzats per a sistemes ser-
vidor/client són Unix, OS/2 i Windows NT, Windows 2000 Server, Windows 2003 Stan-
dard Edition, etc.
La majoria dels sistemes operatius actuals han estat dissenyats per a ser fàcils d’utilitzar.
Els sistemes operatius del futur seran dissenyats pel seu fàcil ús i per la seva capacitat de
donar servei a les necessitats dels usuaris. El disseny es farà amb la idea de la seva imple-
mentació fàcil mitjançant la seva modularitat i estandardització. A causa d’aquests princi-

pis de disseny, el sistema operatiu del futur no serà difícil d’implementar i d’utilitzar.
1.8. Classificació dels sistemes operatius
Podem classificar els sistemes operatius seguint els criteris següents:
1) Segons la utilització de recursos. Aquesta classificació fa referència al nombre de

programes que es volen executar alhora. Bàsicament, podem distingir els sistemes mono-
pogramats i els sistemes multiprogramats.
Els sistemes monoprogramats només admeten un programa en el

sistema i no permeten fer ús de les tècniques de multiprogramació. El
programa és carregat en memòria i s’hi queda fins que acaba de ser exe-
cutat. Durant aquest període de temps no es pot executar cap altre pro-
grama.
Els sistemes multiprogramats o multitasca utilitzen tècniques de

multiprogramació i poden admetre un o més programes d’un o diversos
usuaris simultàniament. Aquests sistemes els podem classificar de la
manera següent:
Multitasca apropiativa. Consisteix en el fet que el sistema ope-

ratiu pot treure el control que té un programa sobre el processador.
Multitasca cooperativa. El programa controla el processador i
és el responsable que altres programes també es puguin executar.
2) Segons la interactivitat. Aquesta classificació té en compte el tipus de feina a què es

destinen els sistemes. Bàsicament, podem distingir els sistemes de processament per lots
(batch), els sistemes de temps compartit (time sharing) i els sistemes en temps real (real
time).
Els paquets són blocs d’informació.
Els sistemes de processament per lots poden utilitzar la multipro-

gramació per a executar uns quants programes a la vegada. En el procés
per lots, cada treball efectua una sèrie de passos seqüencials relacionats.
Els sistemes de temps compartit accepten que diversos programes

competeixin pels recursos del sistema. Això implica que la CPU és assig-
nada durant un període de temps limitat, anomenat quàntum. Així,

quan un programa es deixa d’executar, allibera la CPU.
Els sistemes en temps real són sistemes multiprogramats i interac-

tius més exigents, basats en una resposta ràpida sobre els sistemes que
es volen controlar a partir de les informacions rebudes. Els sistemes que
no necessiten una resposta ràpida s’anomenen de temps diferit.
3) Segons el nombre d’usuaris. Classifiquem els sistemes en funció del nombre d’usu-
aris que poden accedir a un ordinador. Podem distingir els sistemes monousuari i els sis-
temes multiusuari.
Els sistemes monousuari només permeten en un determinat

moment la connexió d’un únic usuari a la vegada en el sistema. Utilitzen
tècniques de monoprogramació executant un únic programa o poden ser
sistemes multiprogramats, de manera que faciliten a l’usuari l’execució
d’uns quants programes a la vegada.
Els sistemes multiusuari utilitzen tècniques de multiprogramació i

ofereixen la possibilitat que diversos usuaris accedeixin a la vegada al
sistema, i es pot utilitzar també temps real i temps compartit.
4) Segons el tipus d’aplicació. Aquesta classificació es basa en el tipus d’aplicacions

informàtiques que executarà el sistema. Bàsicament, podem distingir els sistemes de pro-
pòsit general i els sistemes de propòsit especial.
Els sistemes de propòsit general es caracteritzen per la capacitat de

poder executar qualsevol tipus d’aplicació informàtica.
Els sistemes de propòsit especial s’han dissenyat específicament

per a donar servei a determinades aplicacions informàtiques.
5) Segons el nombre de processadors. Aquesta classificació es basa en la quantitat

de processadors de què disposa l’ordinador. Podem distingir els sistemes monoprocessa-
dors i els sistemes multiprocessadors o multiprocés.
En els sistemes monoprocessadors l’ordinador disposa d’una única
CPU i, per tant, tots els programes s’han d’executar en la mateixa CPU.
En els sistemes multiprocessadors o multiprocés l’ordinador dis-

posa de diverses CPU; això permet que un mateix treball o diferents tre-
balls s’executin en diferents CPU.
6) Segons la distribució de les tasques del sistema. La feina es reparteix entre

diversos processadors connectats en xarxa. Podem distingir els sistemes distribuïts i els
sistemes centralitzats.
En els sistemes distribuïts cada processador té la seva pròpia memò-

ria local, no comparteixen rellotge. La comunicació entre els processa-
dors és per mitjà de línies de comunicació, busos d’alta velocitat o línies
telefòniques. Hi pot haver processadors de diferents grandàries i funci-
ons. Cada sistema situat a cada màquina pot executar tasques diferents i
específiques i d’aquesta manera millorar el rendiment del sistema.
En els sistemes centralitzats una mateixa màquina executa totes les

tasques del sistema operatiu.
Bus
Els busos són línies de comunicació entre els components principals de l’ordinador.
N’hi ha de diferents tipus:
Bus de control. Són línies de comunicació per on circulen senyals de control.

Bus de dades. Són línies de comunicació per on circulen les dades.
Bus del sistema. Són línies de comunicació entre el processador, la memòria i els
perifèrics.
1.9. Gestió de processos. Estats dels processos. Prioritat i planifica-

ció
El sistema operatiu, entre altres tasques, ha de gestionar els processos i planificar la

feina del processador. La diferència entre un programa i un procés és que un programa és
un conjunt d’ordres i un procés són instruccions que s’estan executant. Un procés, a més,
és format no solament per les dades, sinó també pel valor dels registres, les variables, etc.,
durant l’execució del programa.
1.9.1. Els processos
Els esdeveniments són situacions o fets que succeei-

xen en moments determinats.
El concepte de procés és una entitat molt important per al sistema operatiu. Així, doncs,
tota planificació que faci el sistema operatiu haurà de donar un servei adequat als progra-
mes que executin els usuaris, el reflex dels quals seran els processos. El cor del sistema
operatiu és el nucli, un programa de control que reacciona contra qualsevol interrupció
d’esdeveniments externs i que dóna servei a processos, i que crea, acaba i contesta qual-
sevol petició de servei que facin els processos.
Un algorisme és la seqüència lògica de les accions

que cal desenvolupar per a resoldre un problema
determinat.
Algorisme de planificació
Un procés es duu a terme per l’acció del processador que executa el programa asso-
ciat. És a dir, un processador executa un procés, o un procés s’executa en un proces-
sador.
Un procés és una activitat d’un cert tipus que té un programa, una entrada, una sor-
tida i un estat. Un únic processador pot ser compartit entre diversos processos amb
cert algorisme de planificació, el qual determina quan ha de parar el treball en un
procés i donar servei a un altre diferent.
Un programa és una seqüència d’instruccions o accions definides a

priori, que poden ser executades per un processador.
Un procés és una seqüència d’accions derivades de l’execució d’una

sèrie d’instruccions. Això implica que un procés pot requerir l’execució
d’un o diversos programes; i que un programa pot formar part de més
d’un procés.
Moltes vegades les tasques que s’han de dur a terme no han de tenir necessàriament les
mateixes exigències quant a temps i disponibilitat de recursos, ja que en molts casos hi ha
processos que necessiten una atenció immediata a algun esdeveniment que es produ-
eixi. D’altres, en canvi, desenvolupen la seva feina lentament i sense cap urgència i es
poden “aparcar” en determinats moments en benefici d’altres que sí que necessiten imme-
diatament aquests recursos.
Les prioritats són algorismes que assignen un ordre

de preferència determinat en la utilització del pro-
cessador.
Alguns processos necessiten accedir al processador més vegades que

d’altres. Això es fa per mitjà de les prioritats.
Classificació de les prioritats
Podem classificar les prioritats de la manera següent:

1. Prioritats assignades pel sistema operatiu. El sistema assigna prioritats als pro-
cessos en el moment de començar l’execució.
2. Prioritats assignades pel propietari. L’usuari assigna al procés la prioritat amb
què s’ha d’executar.
1.9.2. Operacions amb els processos

Els sistemes que administren els processos han de poder crear, destruir, suspendre,
reprendre, canviar la prioritat, bloquejar i distribuir (dispatch) un procés. Per a fer-ho,
disposen de certes funcions, que faciliten la manipulació del sistema operatiu mitjançant
crides al sistema o des de l’intèrpret d’ordres.
Les operacions més comunes són les següents:
El bloc de control de procés

El bloc de control de procés (PCB) és una taula en la
qual es desa informació sobre cada procés. La infor-
mació desada de cada procés pot ser el número del
procés, l’estat del procés, la prioritat, els recursos
que té assignats el procés, els privilegis, etc.
1. Crear és una tècnica que permet crear processos i en la qual, en alguns casos, és
necessari passar arguments (el nom, la prioritat del procés, l’assignació de recursos,
etc.). Un procés pot crear un nou procés; en aquest cas, el procés creador s’anomena
procés pare i el procés creat procés fill i s’obté una estructura jeràrquica de
processos. La creació d’un procés pot ser de dues maneres:
1. Jeràrquica. Cada procés que es crea és fill del procés creador i hereta l’entorn
d’execució del pare, de manera que es fixa un arbre de processos. El primer pro-
cés executat per un usuari serà fill del procés intèrpret d’ordres amb el qual
interactua. Aquest procés serà el que crea la resta de subprocessos o processos
fills.
2. No jeràrquica. Cada procés creat per un altre s’executa independentment del
creador, amb un entorn diferent.
2. Destruir un procés elimina un procés del sistema operatiu, és a dir, destrueix el

seu bloc de controlS Ide
S Tpro
E Mcés
A S(PCB),
O P E Rretorna
AT I V O S
elsMseus
ONO P U Esos
recur S TO
al sistema i l’elimina de
totes les llistes o taules del sistema. En el cas de processos jeràrquics, hi pot haver
problemes en els processos fills, ja que poden quedar destruïts en funció del tipus de
disseny que tingui el sistema operatiu.
3. Canviar la prioritat d’un procés.
4. Adormir o bloquejar l’execució d’un procés és una tècnica mitjançant la qual
un procés passa a l’estat de bloquejat fins que no ha passat un temps determinat.
5. Despertar un procés és una manera artificial de desbloquejar-lo que s’utilitza per a
“despertar processos adormits”.
6. Suspendre un procés és una operació d’alta prioritat, ja que normalment només es
farà en determinades ocasions i sempre amb certa urgència. S’utilitza en moments de
mal funcionament del sistema, sobrecàrrega, etc.
7. Continuar un procés és activar un procés suspès.
1.9.3. Tipus de processos

En funció de la utilització, els processos es poden classificar en els tipus següents:
Reutilitzables. Són processos en què es poden canviar les dades que es fan servir.
En tornar-se a executar, necessiten començar des de l’estat inicial i processar les
dades noves. Aquest és el cas dels programes que normalment tenim els usuaris.
Reentrants. Són processos que no tenen dades associades. Les dades que utilitzen es
troben en una pila o en registres interns i no poden ser modificades durant la uti-
lització. Aquest és el cas de programes compartits per alguns usuaris a la vegada.
Altres classificacions dels processos
Una altra classificació dels processos és segons la capacitat que tenen d’accedir al
processador i a la resta de recursos:
1. Apropiatius. Els processos que tenen assignat un recurs no permeten que
altres processos puguin accedir a aquests recursos fins que s’hagi acabat d’utilit-
zar-los.
2. No apropiatius. Permeten a altres processos accedir als recursos que estan
utilitzant.
També podem classificar els processos en funció de la forma d’execució:
1. Residents. Són a la memòria tot el temps que dura l’execució.
2. Intercanviables. Poden ser portats de la memòria principal al disc, mentre
són bloquejats. Aleshores, la memòria alliberada pot ser utilitzada per altres
processos que en aquells moments la necessiten.
1.9.4. Estats dels processos

Els blocs de control de processos (PCB) s’emmagatzemen en cues, cadascuna de les quals
representa un estat particular del procés. Els estats dels processos són interns del sistema
operatiu. L’usuari sempre veurà el seu procés en execució independentment de l’estat en
què es trobi internament el procés en execució.
L‘estat d’un procés el podem definir com una descripció de la seva

activitat en un moment concret.
Els estats dels processos es poden dividir en:
1. Actius. Són els estats en què competeixen per a utilitzar el processador o estan en
condicions de poder-ho fer. Es poden trobar en les situacions següents:
1. Execució. Estat en què es troba un procés quan té el control del processador.
2. Preparat. Estat dels processos que estan en condicions de ser executats, però no
s’executen per alguna causa (per exemple, per haver entrat en la cua quan hi
havia un altre procés en execució).
3. Bloquejat. Estat dels processos que no es poden executar, perquè esperen la uti-
lització d’algun recurs que no està disponible en aquest moment (recursos d’E/S).
2. Inactius. Són els estats en què se situen els processos que no poden competir pel
processador, però que ho poden tornar a fer més endavant, per mitjà de certes opera-
cions. En aquests estats, es manté el bloc de control del procés aparcat fins que torni a
ser activat. Es tracta de processos que no han acabat el seu treball per causes diverses
(per exemple, per avaria en un dispositiu d’entrada/sortida). Els estats en què es
poden trobar són els següents:
1. Suspès bloquejat. Procés que ha estat suspès mentre esperava un esdeveni-
ment i les causes del bloqueig no han acabat.
2. Suspès preparat. Procés que ha estat suspès, sense que hi hagi una causa per la
qual estigui bloquejat.
Un procés al llarg de la seva vida pot canviar diverses vegades d’estat.

Aquests canvis d’estat es coneixen amb el nom de transicions
d’estats.
Els canvis d'estat
Podem distingir els canvis d’estat següents:

1. Començar l’execució. Tot procés comença en el moment en què es dóna
l’ordre d’execució del programa i el procés es posa a la cua deIs processos prepa-
rats.
2. Pas a l’estat d’execució. És el moment en què el processador es troba inactiu i
en la cua de processos preparats hi ha algun procés que està en espera per a ser
executat.
3. Pas a l’estat bloquejat. Un procés que està en execució i que sol·licita una
operació a un dispositiu d’entrada/sortida passarà de l’estat d’execució a l’estat
de bloquejat. En aquest moment, el primer procés de la cua de processos prepa-
rats passarà al processador per a ser executat. També es pot passar a l’estat de
bloquejat en el cas d’un procés que estava suspès bloquejat i del qual han desa-
paregut les causes que provocaven aquest estat.
4. Pas a l’estat preparat. Pot tenir lloc en els casos següents:
1. Final d’una operació d’entrada/sortida.
2. A partir del moment en què es dóna l’ordre d’execució d’un programa.
3. Si es produeix una interrupció que obliga el sistema a executar un altre pro-
cés, el que està en execució passa a la cua dels processos preparats.
4. Un procés que estava suspès preparat passa a l’estat de preparat.
5. Pas a suspès bloquejat. Si un procés estava bloquejat i el sistema operatiu
rep l’ordre de suspendre’l, el passarà a la cua dels processos suspesos bloquejats.
6. Pas a suspès preparat. Si un procés que és a la cua dels processos preparats
rep l’ordre de suspendre’l, passarà a la cua dels processos suspesos preparats.
En la figura Figura12 1 1 podeu veure un diagrama amb les transicions d’estats d’un pro-
cés.
Figura 1.12. Diagrama de transicions d’estats
L’assignació de la CPU al primer procés de la llista de preparats s’ano-

mena distribució i és executada per una entitat del sistema operatiu
anomenada distribuïdor (dispatcher).
1.9.5. Planificació del processador

S’ha de tenir present el problema de quan assignar un processador (CPU) i a quin pro-
cés. D’alguna manera, cal que el processador planifiqui la feina de la mateixa manera
que ho fem amb les nostres tasques diàries.
Scheduling és el terme anglès que correspon a la pla-

nificació dels treballs del processador.
La planificació del processador (scheduling) és el conjunt de políti-

ques i mecanismes que implementa el sistema operatiu per a decidir
quin procés ha de fer ús del processador en cada moment. El seu objec-
tiu general és donar un bon servei a tots els processos que competeixen
en un moment determinat pels recursos del processador.
Diferenciem tres tipus de planificació (figura Figura13 1 1):
1. Planificació a llarg termini (planificació de treballs). Decideix quin serà el

proper treball que s’executarà. En el cas de sistemes de temps compartit té com a mis-
sió carregar els programes en memòria. Aquest nivell és l’encarregat de crear els pro-
cessos.
2. Planificació a mitjà termini. Decideix si el procés que està en execució s’ha de
treure de la memòria temporalment i col·locar-lo en un dispositiu secundari, com el
disc magnètic, per a reduir el grau de multiprogramació. Posteriorment, quan el sis-
tema es trobi més descarregat, tornarà aquest procés a la memòria i a l’estat d’execu-
ció. Aquesta tècnica es coneix amb el nom de swapping out i el procés invers s’ano-
mena swapping in. S’aplica en sistemes de temps compartit i en aquells en què s’uti-
litza memòria virtual. També es fa servir quan un procés està bloquejat i l’hem de
treure per a allibeS I Smemò
rar T E M Aria.
S OLa
P Epla
R AT
nifiI ca
VO S aMmitjà
ció ONOP Umini
ter E S TO
és la responsable de
gestionar les transicions de processos entre la memòria principal i la secundària, i
actua intentant maximitzar la utilització dels recursos.
3. Planificació a curt termini (planificació del processador). És l’encarregat de
decidir com i quan un procés que és a la cua de processos que s’han d’executar tindrà
accés al processador. És a dir, té la responsabilitat de fer les funcions de la multipro-
gramació. Resideix en memòria i s’executa amb molta freqüència, per això té una exe-
cució molt ràpida.
Memòria virtual
La memòria virtual és una tècnica de gestió de
memòria en la qual no és necessari tenir en un
mateix moment tot el programa en la memòria prin-
cipal per a poder-se executar.
Figura 1.13. Nivells de planificació
Canvi de procés
Un canvi de procés és la situació en la qual el sistema
operatiu executa tota una sèrie d’accions per a can-
viar el procés que hi ha en processador.
La missió del distribuïdor consisteix a assignar la CPU a un dels processos executables

del sistema, per això segueix uns algorismes determinats. Perquè el distribuïdor commuti
el processador entre dos processos és necessari fer un canvi de procés.
Quan més d’un procés és executable des del punt de vista lògic, el sis-
tema operatiu ha de decidir quin d’ells s’ha d’executar en primer lloc. El
planificador és la part del sistema operatiu que decideix i l’algorisme

de planificació és l’utilitzat.
Per a la planificació, són necessaris uns criteris en l’execució dels algorismes dels proces-
sos. En podem destacar els següents:
1. Temps de resposta, que indica la velocitat amb què l’ordinador dóna resposta a
una petició.
2. Temps de servei, que és el temps que triguen els sistemes a servir l’ordre demanada
(inclosos el temps d’espera en la cua dels processos preparats, el temps d’execució en
el processador, el temps de càrrega del programa en memòria i el temps utilitzat en
les operacions d’entrada/sortida).
3. Temps d’execució, que coincideix amb el temps de servei menys el temps d’espera
en la cua dels processos; és a dir, és el temps que necessitaria ser en el processador
per a ser executat si fos l’únic procés en el sistema.
4. Temps del processador, que és el temps en què un procés està utilitzant el proces-
sador sense comptar el temps que es troba bloquejat per una operació d’entrada/ sor-
tida.
5. Temps d’espera, que indica el temps en què els processos són actius però sense ser
executats.
6. Eficiència, que indica la relació existent entre el temps de processador de cada pro-
cés i l’ocupació total del processador.
7. Rendiment, que indica el nombre de treballs o processos executats per unitat de
temps. Normalment, sempre ha de ser el màxim possible.
Un bon algorisme de planificació
Els criteris respecte d’un bon algorisme de planificació són:
Equitat. Garantir que cada procés obtingui la proporció justa de la CPU.

Eficàcia. Mantenir ocupada la CPU el cent per cent del temps.
Temps de resposta. Minimitzar el temps de resposta per als usuaris interactius.
Rendiment. Maximitzar el nombre de tasques processades per hora.
Índex de servei
Si només tenim un procés, aleshores quan I (índex
de servei) sigui proper a 1, el processador és utilitzat
per a aquest procés. Quan I tingui un valor proper a
0, el processador serà limitat per les operacions
d’entrada/sortida. En els casos de més d’un procés
s’estableixen les mateixes mesures, però amb valors
mitjans, obtinguts en considerar el conjunt de pro-
cessos.
Per a avaluar el comportament de les diferents polítiques de planificació

considerem t com el temps que un procés Z necessita estar en execució
per a fer el seu treball; ti com l’instant en què l’usuari dóna l’ordre d’exe-
cució del procés, i tf com l’instant en què el procés acaba l’execució. En

funció d’aquestes dades tenim les mesures següents per a cada procés:
Temps de servei (T): .

Temps d’espera (E): .
Índex de servei (I): .
El planificador del processador té com a missió assignar el processador als processos que
són a la cua. Aquesta cua és alimentada des de dos punts diferents:
1. Cada vegada que un usuari inicia l’execució d’un programa, el planificador a llarg ter-
mini rep l’ordre d’execució, crea el procés i el passa al planificador a curt termini, que
el posa a la cua dels processos preparats.
2. Quan un procés deixa d’estar en l’estat d’execució i no hi ha causes per al bloqueig o
deixa d’estar bloquejat, passa a la cua dels processos preparats.
En els sistemes operatius comercials hi ha diferents polítiques de planificació i en comen-
tarem algunes. Cal recordar que no hi ha una política perfecta. Alguns dels objectius i cri-
teris utilitzats poden ser contradictoris, de manera que si afavorim un tipus de procés,
normalment perjudiquem altres processos. Per a l’estudi de les diferents polítiques ens
basarem en la taula Table3 1 1, en què se simula la situació d’un grup de processos exis-
tents en el sistema.
Taula 1.3. Dades d’un grup de processos

Nom del Moment Temps
procés d’arribada d’execució
A 0 3
B 3 2
C 4 3
D 6 4
E 7 2
Els següents són alguns algorismes de planificació típica que utilitza el planificador a curt
termini del sistema operatiu de les dades de la taula Table3 1 1:
1. L’algorisme d’ordre d’arribada.

2. L’algorisme de repartiment de temps.
3. L’algorisme del procés següent.
4. L’algorisme del procés de temps restant més curt.
Els algorismes de planificació a curt termini assignen el processa-

dor a un dels processos que es troba en l’estat preparat.
Algorisme d'ordre d'arribada

En l’algorisme d’ordre d’arribada o algorisme FCFS (first come, first served), el processa-
dor executa cada procés fins que acaba. Fa la feina de cada procés segons l’ordre d’arri-
bada. El primer procés de la cua dels processos preparats serà el primer que executarà el
processador.
En la figura Figure14 1 1 podeu veure un esquema de l’algorisme FCFS.

Figura 1.14. Diagrama FCFS
En tots els exemples de planificació del processador cal haver dissenyat prèviament el dia-
grama de temps de l’algorisme de planificació del processador i, a continuació, emplenar
les columnes de la taula de temps corresponents a: temps d’acabament, T, E, I i mitjana.
A continuació, teniu una explicació detallada del funcionament de l’algorisme FCFS.
La política de l’algorisme FCFS és que el processador executa cada pro-

cés fins que acaba el seu temps d’execució.
Exemple d'algorisme FCFS
A partir de les dades de la taula Table3 1 1, volem determinar el diagrama de temps i

la taula de planificació del processador utilitzant l’algorisme de planificació del pro-
cessador FCFS. El procediment és el següent:
1. El primer procés que agafa el processador és el procés A, ja que és el que arriba
el primer t = 0. Hi és 3 unitats de temps, ja que el seu temps d’execució és t = 3 i
acaba en t = 3.
2. En aquest moment, arriba el procés B, t = 3, i comença l’execució del procés B.
En el temps t = 4, arriba el procés C, però com que el processador és ocupat pel
procés B, s’espera a la cua del processos preparats. El procés B es continua exe-
cutant fins a t = 5, ja que li falta una unitat de temps pel que fa a utilització de
processador.
3. En aquest moment el processador agafa el procés C, que és el primer que hi ha a
la cua dels processos preparats, i l’executa fins a t = 6; en aquest moment, arriba
el procés D i es posa a la cua dels processos preparats. El procés C es continua
executant i en t = 7 arriba el procés E i es posa a la cua dels processos preparats
al darrere del procés D. El procés C acaba l’execució en t = 8.
4. En aquest moment entra el procés D i s’executa fins a t = 12. Seguidament, entra
el procés E i s’executa fins a t = 14.
En la figura Figura15 1 1, podeu veure el resultat del diagrama de temps i en la taula
Taula4 1 1 els càlculs de la taula de temps utilitzant l’algorisme FCFS.
Figura 1.15. Diagrama de temps dels procesos amb FCFS
Taula 1.4. Càlcul de la taula de temps d’FCFS

Nom del pro- Moment d’arribada Temps d’execució Temps d’acabament T E I
cés (ti) (t) (tf)
A 0 3 3 3 0 1
B 3 2 5 2 0 1
C 4 3 8 4 1 0,75
D 6 4 12 6 2 0,66
E 7 2 14 7 5 0,28
Mitjana 4,4 1,6 0,73
Algorisme de repartiment de temps
Quàntum
El quàntum (q) mesura el temps que fixa la durada
en què un procés és en el processador d’una manera
continuada.
L’algorisme de repartiment de temps o algorisme RR (Round robin)

consisteix a assignar a cada procés en execució un determinat temps
d’execució anomenat quàntum (q), passat el qual, si el procés no ha
acabat, es retorna a la cua dels processos preparats i s’assigna el proces-
sador al procés de la cua de processos preparats seguint l’ordre d’arri-
bada.
L’assignació dura fins que es produeix algun dels fets següents:
El procés està esperant una operació d’entrada/sortida.

El procés ja ha estat un quàntum de temps en execució.
Exemple d'algorisme RR
En tots els exemples explicats se suposen les condicions següents:
1. Si un procés acaba durant el seu quàntum, s’assigna immediatament el proces-
sador al priS I S Tpro
mer EMcésAde
S la
O cua
PER ATpro
dels I V ces
O SsaM O Npre
dors OPpaUrats,
E S iTO
s’hi dóna el quàn-
tum complet.
2. En crear-se un procés passa al final de la cua dels processos preparats.
3. Si un procés comença la seva execució (creació) en el mateix moment que un
quàntum acaba, se suposa que aquest procés ha arribat a la cua dels processos
preparats abans de l’acabament del quàntum indicat.
cessador RR i un q = 2. El procediment és el següent:
el primer, t = 0. Hi és 2 unitats de temps, t = 2, ja que és el seu quàntum de
temps. Com que no hi ha cap procés en la cua dels processos preparats continua
l’execució del procés A fins a t = 3 que és quan acaba. En aquest moment, arriba
el procés B, t = 3, i comença l’execució del procés B.
2. En el temps t = 4 arriba el procés C, però com que el processador és ocupat pel
cutant fins a t = 5, ja que li falta una unitat de temps quant a utilització de pro-
cessador. En aquest moment, el processador agafa el procés C, que és el primer
que hi ha a la cua dels processos preparats, i l’executa fins a t = 6; en aquest
moment arriba el procés D i es posa a la cua dels processos preparats. El procés
C es continua executant fins a t = 7 (el quàntum és 2) i en t = 7 arriba el procés E
i es posa a la cua dels processos preparats darrere del procés D i el procés C es
posa darrere del procés E, ja que ha acabat el seu quàntum de temps.
3. Entra el procés D amb t = 7 i s’executa durant 2 unitats de temps, t = 9. El procés
D es posa a la cua de C i entra el procés E amb t = 9 i acaba la seva execució en t
= 11. En aquest moment, entra el procés C amb t = 11 i s’executa fins a t = 12.
Seguidament, entra el procés D en t = 12 i s’executa fins a t = 14.
Taula5 1 1 els càlculs de la taula de temps utilitzant l’algorisme RR.
Figura 1.16. Diagrama de temps dels processos amb RR (q= 2)
Taula 1.5. Càlcul de la taula de temps de l’RR per a un quàntum q = 2

cés (ti) (t) (tf)
A 0 3 3 3 0 1
B 3 2 5 2 0 1
C 4 3 12 8 5 0,37
D 6 4 14 8 4 0,5
E 7 2 11 4 2 0,5
Mitjana 5 2,2 0,67
Algorisme del procés següent

La política seguida en algorisme del procés següent o algorisme SJF

(shortest job first) es basa a agafar de la cua dels processos preparats el
que necessita menys temps d’execució per a fer la feina. Per a això, cal
saber el temps de cada procés. Aquesta informació no és fàcil d’obtenir,
però l’usuari la pot aconseguir a partir de dades estadístiques de proces-
sos anteriors.
Exemple d'algorisme SJF

cessador SJF. El procediment és el següent:
el primer, t = 0. Hi és 3 unitats de temps, ja que el seu temps d’execució és t = 3 i
acaba en t = 3.
2. En aquest moment, arriba el procés B, t = 3, i comença l’execució del procés B.
En el temps t = 4 arriba el procés C, però com que el processador és ocupat pel
cutant fins a t = 5, ja que li falta una unitat de temps pel que fa a utilització de
processador.
3. En aquest moment, el processador agafa el procés C, que és el primer que hi ha a
el procés D i es posa a la cua dels processos preparats. El procés C es continua
executant i en t = 7 arriba el procés E i es posa a la cua dels processos preparats
darrere del procés D. El procés C acaba la seva execució en el t = 8.
4. En aquest moment entra el procés E que té menys temps d’execució que el pro-
cés D i s’executa fins a t = 10.
5. Seguidament, entra el procés D amb t = 10 i s’executa fins a t = 14.
Taula6 1 1 els càlculs de la taula de temps.
Figura 1.17. Diagrama de temps dels processos amb l’algorisme SJF
Taula 1.6. Càlcul de la taula de temps amb l’algorisme SJF
cés (ti) S I S T E M A S O (t)
P E R AT I V O S M O N(t
Of)P U E S TO
A 0 3 3 3 0 1
B 3 2 5 2 0 1
C 4 3 8 4 1 0,75
D 6 4 14 8 4 0,5
E 7 2 10 3 1 0,66
Mitjana 4 1,2 0,78
L'algorisme del procés de temps restant més curt
L’algorisme del procés de temps restant més curt o algorisme SRT

(shortest remaining time) fa el mateix que l’algorisme SJF, però si entra
a la cua dels processos preparats un procés de temps més curt que el que
s’està executant, el treu del processador i n’ocupa el lloc.
Exemple d'algorisme SRT

cessador SRT. El procediment és el següent:
el primer, t = 0. Hi és 3 unitats de temps, ja que el seu temps d’execució és t = 3 i
acaba en t = 3.
2. En aquest moment, arriba el procés B, t = 3, i comença la seva execució. En el
temps t = 4 arriba el procés C, però com que el procés C té un temps d’execució 3
i el B té un temps pendent d’execució d’1 unitat de temps, el processador executa
el procés B i el procés C va a la cua dels processos preparats. En el temps t = 5,
acaba l’execució del procés B.
3. En aquest moment, el processador agafa el procés C, que és el primer que hi ha a
el procés D. El procés C té pendent un temps d’execució de 2 unitats de temps i
el procés D té un temps d’execució de 4 unitats de temps. Es continua executant
el procés C i el procés D es posa a la cua dels processos preparats. El procés C es
continua executant i en t = 7 arriba el procés E i es posa a la cua dels processos
preparats darrere del procés D. El procés C té pendent 1 unitat de temps d’exe-
cució, el procés D té pendents 4 unitats de temps d’execució i el procés E té pen-
dents 2 unitats de temps d’execució. El procés C es continua executant i s’acaba
la seva execució en t = 8. En aquest moment, tenim a la cua els processos
següents: el procés D amb un temps pendent d’execució de 4 unitats de temps i
el procés E amb 2 unitats de temps pendents d’execució.
4. Entra el procés E que té menys temps d’execució que el procés D i s’executa fins
a t = 10.
5. Seguidament, entra el procés D amb t = 10 i s’executa fins a t = 14.
taula7 1 1 els càlculs de la taula de temps.
Figura 1.18. Diagrama de temps dels processos amb SRT
Taula 1.7. Càlcul de la taula de temps de SRT

cés (ti) (t) (tf)
A 0 3 3 3 0 1
B 3 2 5 2 0 1
C 4 3 8 4 1 0,75
D 6 4 14 8 4 0,5
E 7 2 10 3 1 0,66
Mitjana 4 1,2 0,78
1.9.6. Algorismes de prioritats

Els planificadors que utilitzen la política de les prioritats assignen una prioritat a cada pro-
cés, de manera que el processador s’assigna el procés de màxima prioritat. Les prioritats
es poden assignar d’una manera interna o d’una manera externa. En el primer cas, la
prioritat la fixa el sistema mateix, a partir d’unes informacions determinades (temps
d’execució, necessitats de recursos, etc.). En el segon cas, la prioritat és fixada per l’admi-
nistrador del sistema.
1.10. Gestió de la memòria
En l’estudi de la gestió de la memòria és important tenir presents les possibles alterna-

tives i variants a l’hora d’organitzar i administrar l’espai d’adreces d’un sistema. Per a això,
s’han de considerar conceptes generals, com ara el tipus de gestió bàsic, el dels sistemes de
monoprogramació que gairebé no necessiten cap tipus d’organització. La irrupció dels
sistemes multiprogramats fa necessari prendre decisions sobre aspectes tan diversos
com quant espai es dedica a cada procés, de quina manera se li assigna, en quin lloc
s’ubica, durant quant de temps roman en memòria, què passa si no hi ha prou espai o com
es protegeix davant accessos incorrectes. Tots aquests factors seran valorats de primer per
tècniques d’assignació contigua i per mètodes d’assignació no contigua (pagina-
ció, segmentació i segmentació paginada).
Tasques per a la gestió de la memòria

La gestió de la memòria implica, entre altres tasques, les següents:

Portar un registre de les zones que queden lliures (és a dir, que no són utilitza-
des per cap procés) i de les zones ocupades i per quins processos.
Una altra tasca important apareix en sistemes en què no tots els processos, o no
tot el codi i dades d’un procés, s’ubiquen en la memòria principal. En aquests
sistemes, molt sovint s’ha de passar una part, o la totalitat, del codi i dades d’un
procés, de memòria a disc, o viceversa; el sistema operatiu és el responsable
d’aquesta tasca.
1.10.1. Conceptes generals del gestor de memòria

Perquè un procés es pugui executar, cal que estigui ubicat a la memòria principal de l’ordi-
nador. Una part del sistema operatiu s’encarregarà de gestionar la memòria principal, de
manera que els processos puguin residir en la memòria sense conflictes.
Des del moment en què diversos processos han de compartir la memòria de l’ordinador
apareix el problema de la protecció. En general, es pretén que un procés no pugui modi-
ficar les adreces de memòria en què es troba. Això és així, ja que en les adreces de memò-
ria on no és ubicat el procés, poden residir altres processos, o codi o estructures de dades
del sistema operatiu. Alguns sistemes ni permeten que un procés pugui llegir les adreces
de memòria en les quals no resideix; amb això s’aconsegueix privacitat sobre el codi i les
dades dels processos.
Hi ha diverses maneres de gestionar la memòria i aquesta gestió depèn de la màquina vir-

tual que s’utilitzi i del maquinari que la formi. Els sistemes actuals normalment utilitzen
emmagatzematge virtual.
Els programes i les dades necessiten ser a la memòria principal per a ser executats, o per a
poder ser referenciats. Els programes o les dades que no es necessiten d’immediat es
poden desar en la memòria secundària fins que es necessitin i, en aquest moment, es
transfereixen a la memòria principal per a ser executats o referenciats.
Els suports de memòria secundària, com les cintes magnètiques o els discos, en general
són més cars que la memòria principal, i la seva capacitat és molt més gran. Normalment,
és més ràpid l’accés a la memòria principal que la secundària. En els sistemes amb diver-
sos nivells de memòria −jerarquia de la memòria− (figura Figura19 1 1), hi ha mol-
tes transferències de programes i de dades entre els diferents nivells. Aquestes transferèn-
cies consumeixen recursos del sistema, com, per exemple, temps de la CPU, etc.
Nivells de memòria o jerarquia de la memò-

ria
En la memòria podem diferenciar els nivells
següents:
1. Els registres.
2. La memòria cau.
3. La memòria principal.
4. La memòria secundària.
Figura 1.19. Jerarquia de la memòria
La memòria té dues limitacions: la primera és de caràcter físic (quan-

titat de memòria comprada) i la segona és imposada per l’arquitectura
de l’ordinador i del sistema operatiu.
1.10.2. La gestió de la memòria en sistemes monoprogramats
En els sistemes monoprogramats, només hi ha un procés d’usuari

que gaudeix de tots els recursos de l’ordinador. Això simplifica notable-
ment la gestió de la memòria, ja que està sol i la memòria ha de ser com-
partida pels programes del sistema operatiu, i per l’únic procés d’usuari
existent.
Seguidament, comentarem com gestionen la memòria els sistemes operatius monoprogra-

mats (figura Figura20 1 1):
1. Memòria dedicada. El programador accedeix directament al maquinari i gestiona

la memòria a la seva manera. Això obliga a tenir un gran coneixement del maquinari.
No hi ha sistema operatiu i, per tant, tampoc no hi ha gestor de memòria.
2. Divisió de la memòria. La introducció dels sistemes operatius per a utilitzar millor
el maquinari va obligar a dividir la memòria en dues zones: l’una que pogués fer servir
l’usuari i l’altra reservada a la part resident del sistema operatiu.
El sistema operatiu, entre altres funcions, s’encarrega de gestionar la memòria. El sis-
tema operatiu ocuparà la part baixa de la memòria
RAM , o la part alta de la memòria ROM (vegeu la figura Figura20 1 1). El PC d’IBM
ubica part del sistema operatiu en RAM i els gestors de dispositius en ROM; aquesta
última part s’anomena BIOS (basic input/output system, sistema bàsic d’E/S).
RAM i ROM
La memòria RAM (random access memory) és un
tipus de memòria de lectura i escriptura, mentre que
la memòria ROM (read only memory) és un tipus de
memòria només de lectura.
Figura 1.20. Tres formes d’organització de la memòria, amb un sistema operatiu i un procés d’usu-
ari S I S T E M A S O P E R AT I V O S M O N O P U E S TO
Una adreça absoluta de memòria és una adreça física (és a dir, una adreça real) de
la memòria. En contraposició, hi ha les adreces relatives o lògiques. Un programa és
escrit en termes d’adreces relatives quan s’escriu suposant que es comença a carregar en
l’adreça zero de la memòria. Per tant, els usuaris escriuen programes en llenguatge d’alt
nivell i són els traductors els encarregats de generar les adreces que ocupen en la memòria
les variables, els procediments, etc.
L’usuari no treballa amb adreces reals en el seu programa. Fa servir

adreces relatives, que poden variar entre zero i el màxim permès pel sis-
tema operatiu. Aquest espai s’anomena espai lògic d’adreces. Des-
prés, el sistema, amb l’ajuda del maquinari, calcularà a partir de les
adreces relatives les adreces reals o absolutes que formen l’espai físic
d’adreces (memòria real).
1.10.3. La gestió de la memòria en sistemes multiprogramats

Els sistemes d’un únic usuari no aprofiten la gran quantitat de recursos de l’ordinador a
causa del següent (figura Figura21 1 1):
1. Quan succeeix una petició d’E/S la CPU normalment no pot continuar el procés fins
que acaba l’operació d’E/S.
2. Els perifèrics d’E/S frenen l’execució dels processos, ja que, comparativament, la CPU
és diverses ordres de magnitud més ràpida que els dispositius d’E/S.
Figura 1.21. Utilització de la CPU en un sistema d’usuari únic.
Per repartir el processador entre diversos processos necessitem tenir-los

en la memòria principal, per això es divideix la memòria en trossos
denominats particions o regions, en què es carreguen els diferents
processos. El nombre de particions indicarà el grau de multiprogra-
mació del sistema.
Particions o regions
Les particions o regions de la memòria són trossos o
parts de la memòria.
Grau de multiprogramació
El grau de multiprogramació representa el nombre
de particions de la memòria.
Sistemes de multiprogramació i processos
Els sistemes de multiprogramació permeten que diversos processos d’usuaris compe-

teixin al mateix temps pels recursos del sistema:
1. Un treball en espera d’E/S cedeix la CPU a un altre treball que està preparat per
a fer operacions.
2. Hi ha paral·lelisme entre el processament i l’E/S.
3. S’incrementa la utilització de la CPU i la capacitat global d’execució del sistema.
4. Cal que diversos treballs resideixin a la vegada en la memòria principal.
Tot seguit estudiarem algunes tècniques pròpies de la multiprogramació relacionades amb

la gestió de la memòria:
Figura 1.22. Multiprogramació de partició fixa
1. Protecció de la memòria. Si hi ha diversos processos en memòria cal protegir-ne

les respectives particions contra accessos no volguts. Per a fer-ho, podem utilitzar dos
registres en què els continguts apunten a la part superior i a la part inferior de la
memòria de tal manera que cada adreça generada en el procés ha de ser entre aquests
límits. Aquests dos registres són el registre base i el registre límit.
2. Particions contigües de grandària fixa. Aquesta tècnica gestiona la memòria
amb particions contínues de grandària fixa de tal manera que el nombre i la grandària
es defineixen quan s’inicialitza el sistema i no es pot modificar fins que s’hagi apagat
el sistema (figura Figura22 1 1).
3. Particions contigües de grandària variable. Consisteixen a assignar dinàmica-
ment la memòria als treballs en funció de la grandària (figura Figura23 1 1). El sis-
tema operatiu porta un registre de les zones lliures i ocupades de la memòria.
Figura 1.23. Assignació de particions de grandària variable.
1.10.4. La memòria virtual
Memòria virtual i dissociació d'adreces

La clau del concepte de memòria virtual està en la
dissociació de les adreces disponibles en la memòria
real i de les adreces a les quals fa referència un pro-
grama.
La gestió de memòria es basa en el fet que per a executar un programa cal que aquest esti-
gui totalment carregat en la memòria principal. Però no totes les parts d’un programa
s’executen normalment. Els programadors dissenyen rutines que només s’executen en
situacions determinades, la qual cosa explica que no calgui que tot el programa estigui car-
regat en memòria per a processar-lo.
La memòria virtual és una tècnica de gestió que, combinada amb el maquinari i el pro-
gramari, permet l’execució de programes parcialment carregats en la memòria real, és a
dir, programes que ocupen més espai que la memòria real. La memòria virtual és la sepa-
ració de la memòria lògica de l’usuari de la memòria física. Aquesta separació pro-
porciona als programadors una gran memòria virtual quan només es disposa d’una
memòria física més petita. La memòria virtual facilita les tasques de programació, ja que
el programador no s’ha de preocupar per la quantitat de memòria física disponible.
Els principals conceptes implicats en la gestió de la memòria virtual són:
Adreces virtuals. Són les referides per un procés en execució.

Adreces reals. Són les disponibles dins de la memòria principal.
Espai d’adreces reals d’un ordinador. És el nombre d’adreces
reals disponibles a l’ordinador.
Espai d’adreces virtual d’un procés. És el nombre d’adreces vir-
tuals a què pot fer referència el procés.
Els processos fan referència a adreces virtuals però aquestes s’han d’executar en emmagat-
zematge real; per a això, cal una traducció d’adreces:
La traducció d’adreces consisteix a passar les adreces

virtuals a adreces reals.
Les adreces virtuals s’han de transformar dins de l’espai de les adreces reals, mentre
el procés s’executa (figura Figura24 1 1).
La traducció d’adreces (figura Figura25 1 1) s’ha de fer ràpidament per no degra-
dar el sistema.
Figura 1.24. Transformació de l’espai d’adreces virtuals a l’espai d’adreces reals
Figura 1.25. Traducció d’adreces virtuals a adreces reals.
Els mecanismes de traducció dinàmica d’adreces converteixen les

adreces virtuals en reals en executar-ne el procés. Les adreces contigües
dins de l’espai d’adreces virtuals d’un procés no cal que siguin contigües
dins de l’espai d’emmagatzematge real.
Podem diferenciar tres tipus de gestió de la memòria virtual, que són els següents: pagi-
nada, segmentada i segmentada-paginada.
Les característiques dels tipus de gestió de la memòria virtual són les següents:
L’espai lògic d’adreces es considera com un conjunt

de segments cadascun dels quals és definit per la
grandària i un nombre.
1) Paginada. La paginació és una tècnica de gestió de la memòria que permet assignar

la memòria d’una manera discontínua. Per a aconseguir-ho, es divideix la memòria física
en trossos de grandària fixa anomenats marcs (frames) i la lògica, en blocs de la mateixa
grandària anomenats pàgines. El sistema operatiu manté internament una taula de
pàgines en què cada pàgina carregada en la memòria principal es relaciona amb el marc
que la conté o, el que és el mateix, l’adreça inicial es relaciona amb la memòria real. Cada
adreça que genera el processador serà interceptada i a partir de la taula de pàgines es
determina l’adreça física corresponent.
2) Segmentada. La segmentació és una tècnica mitjançant la qual els programes es

desenvolupen normalment entorn d’un bloc principal (programa principal) des del qual es
bifurca a altres llocs (rutines) o s’accedeix a zones de dades (taules, piles, etc.). Des
d’aquest punt de vista, un programa és un conjunt de components lògics de grandària
variable o un conjunt de segments.
Cada adreça lògica es converteix en una adreça real mitjançant un dispositiu anome-
nat taula de segments.
3) Segmentada-paginada. La segmentació i la paginació tenen avantatges i inconveni-

ents, i sembla lògic combinar aquestes dues tècniques per a aprofitar les característiques
principals de les dues tecnologies. Alguns sistemes utilitzen la tècnica de la paginació

segmentada, que consisteix a segmentar les pàgines de taules; per això, manté una taula
de segments en què les entrades indiquen l’adreça de començament de cada taula de pàgi-
nes i la seva grandària. Una altra tècnica, anomenada segmentació paginada, opta per
paginar els segments.
1.11. Gestió d'entrada/sortida
El control de les operacions d’entrada/sortida és una altra de les funcions del sistema ope-
ratiu que serveix per a facilitar la utilització dels diferents dispositius que formen l’ordina-
dor.
Els dispositius que permeten l’intercanvi d’informació entre el processador i la memòria

són els dispositius perifèrics. No és fàcil que els processos utilitzin d’una manera
directa els perifèrics; per tant, els processos no necessiten conèixer les característiques
dels perifèrics sinó únicament intercanviar dades. Normalment, el programari de gestió de
les operacions d’entrada/sortida d’un sistema representa un tant per cent molt elevat del
total del programari que forma el sistema operatiu; per això, és important conèixer la ges-
tió d’entrada/sortida, ja que proporciona als programadors i als processos ordres que faci-
liten l’ús dels perifèrics.
Una altra característica del gestor d’entrada/sortida és que ofereix una interfície als pro-
grames d’usuari que permet manipular de la mateixa manera tots els perifèrics gestionats
pel sistema operatiu. La interfície, doncs, és independent del dispositiu i no és necessari
modificar els programes si es canvia de perifèric.
Ús inadequat dels dispositius d'E/S

L’ús inadequat dels dispositius d’E/S sovint provoca
una disminució del rendiment del sistema, i això
n’afecta el funcionament en general.
Una de les funcions principals d’un sistema operatiu és el control de tots

els dispositius d’E/S d’un ordinador. Les principals funcions són enviar
ordres als dispositius, detectar les interrupcions, controlar els errors i
proporcionar una interfície entre els dispositius i la resta del sistema.
Aquesta interfície entre els dispositius i la resta del sistema ha de ser senzilla i fàcil d’utilit-
zar, i ha de ser la mateixa (preferentment) per a tots els dispositius (independència del
dispositiu).
1.11.1. Interfície dispositiu perifèric ordinador

La connexió d’un dispositiu d’entrada/sortida a un sistema operatiu necessita normalment
un circuit d’interfície. El dispositiu d’interfície pot consistir en uns pocs registres o
portes lògiques o en una o més plaques lògiques. La majoria de les tècniques
d’entrada/sortida i les interfícies s’han dissenyat en forma de circuits integrats, que s’uti-
litzen directament per al control del dispositiu. Aquests controladors es connecten als
integrats d’entrada/sortida o als busos estàndard.
Portes lògiques
Les portes lògiques són una sèrie de components
electrònics que formen la base dels principals ele-
ments dels ordinadors.
En molts casos, la política que se segueix per a gestionar les operacions d’entrada/sortida
dependrà de la manera com es connectin els perifèrics, però en l’actualitat es basen en el
tractament d’interrupcions. Els components que s’utilitzen per a la connexió dels disposi-
tius a l’ordinador poden ser, d’una banda, controladors i, de l’altra, canals.
Conjunt de perifèrics
En el cas de dispositius complexos (per exemple, discos), la connexió no

es fa d’una manera directa a l’ordinador sinó mitjançant un dispositiu
anomenat controlador o adaptador que conté l’estat del dispositiu,
el controla i fa la transferència de les dades. Cada controlador pot gesti-
onar diversos dispositius del mateix tipus i model i té uns registres que
s’utilitzen per a comunicar-se amb el processador i que es coneixen pel
nom de registres del dispositiu o registres d’entrada/sortida.
Dades entre l'ordinador i els controladors
Per intercanviar dades o senyals entre l’ordinador i els controladors, moltes vegades
s’utilitzen registres o zones de la memòria. Aquests registres tenen les funcions
següents:
1. Informar de l’estat del dispositiu.
2. Transferir instruccions al dispositiu.
3. Transferir dades des del dispositiu.
4. Transferir dades al dispositiu.
Els controladors de dispositius són la part electrònica dels perifèrics, els quals poden tenir
la forma d’una targeta o d’un circuit imprès integrat a la placa base de l’ordinador (figura
Figura26 1 1).
Figura 1.26. Esquema d’un controlador de dispositiu d’E/S.
DMA és l’abreviatura d’accés directe a la memòria.
En els grans ordinadors, on hi ha un nombre elevat de dispositius, els

controladors es connecten al processador per un canal d’entrada/sortida
o IOP (input/output processor). Aquest processador està especialitzat
per a dur a terme operacions d’entrada/sortida.
El propòsit d’un canal és aconseguir que els dispositius siguin tractats com a virtuals,
abstractes o transparents i així descarregar el processador central de l’ordinador del tre-
ball d’utilitzar-los directament. Els canals són manipulats per ordres que s’ajuden en l’exe-
cució per mitjà de dispositius DMA i quan s’acaben d’executar retornen l’estat correspo-
nent del dispositiu que ho va fer i avisen d’aquesta situació el processador central.
Els canals poden ser de dos tipus:
1. Selectors. Permeten la gestió de diversos dispositius, però només un en cada

moment.
2. Multiplexors. Gestionen diversos dispositius i poden transferir dades simultània-
ment per tots ells.
1.11.2. Programari de control d'E/S

Fins ara hem estudiat les operacions d’entrada/sortida des de l’aspecte del maquinari,
però des del punt de vista del sistema operatiu cal conèixer com es pot utilitzar aquest
maquinari des de diferents processos que s’executen en el sistema.
Per facilitar l’estudi dividirem la gestió d’entrada/sortida en capes jeràrquiques (figura

Figura27 1 1) com les següents:
1. Programari independent del dispositiu. És format pel conjunt de rutines del

sistema operatiu que processen la informació d’entrada/sortida. Aquestes rutines no
depenen del dispositiu. El programari independent del dispositiu té com a missió
atendre les crides al sistema que fa el procés d’un usuari que sol·licita una operació
d’entrada/sortida, i ha de comprovar que tots els paràmetres són correctes (l’adreça
del dispositiu, l’adreça de memòria, etc.).
2. Programari dependent del dispositiu. Aquesta capa és formada per un conjunt
de rutines específicament dissenyades per a fer una operació d’entrada/sortida sobre
un dispositiu determinat. Podem dividir aquesta capa en:
1. Gestor del dispositiu. Quan l’operació d’entrada/sortida necessita actuar

sobre aspectes S Ique
S T Edepe
MAS O Pdel
nen E Rperi
AT Ifè
Vric,
O S elMnucli
O N O Pdel
U Esis
S TO
tema operatiu transfe-
reix el control a aquest gestor que controla un tipus determinat de dispositiu
d’entrada/sortida. Aquest gestor es coneix amb el nom de controlador (driver) i
té com a funció principal comprovar que la petició feta és correcta, que es dirigeix
cap un tipus de dispositiu que és capaç de gestionar i que les dades passades
estan d’acord amb les característiques del dispositiu. En el cas d’errors, ho comu-
nica a la capa superior del sistema operatiui aquesta ho comunicarà al procés de
l’usuari. Si les dades són correctes, ordena al dispositiu que comenci l’operació.
2. Gestor d’interrupcions. És una rutina que executa el sistema operatiu quan es
produeix una interrupció provocada pel dispositiu per al qual va ser dissenyada.
Està lligada al maquinari de cada tipus de dispositiu i manipula d’una manera
directa els registres del controlador corresponent. Una vegada aquesta rutina ha
tractat la interrupció, els resultats són enviats al gestor del dispositiu o controla-
dor, que farà les accions oportunes: normalment, comunicarà a la capa superior
del sistema operatiu que l’operació d’entrada/sortida ha acabat correctament o
amb error.
El controlador (driver) és el programari que permet

gestionar dispositius d’entrada/sortida.
Figura 1.27. Capes de programari
En general, les capes de programari en què es divideix la gestió

d’entrada/sortida s’ordenen seguint l’ordre següent:
Programes d’usuari.
Procediments independents dels dispositius.
Controladors de dispositius.
Gestor d’interrupcions d’entrada/sortida.
1.12. Gestió de la informació
Cada procés necessita emmagatzemar gran quantitat d’informació en l’espai d’adreces vir-
tuals i això provoca alguns problemes:
Grandària escassa per a moltes aplicacions.

Informació condicionada pel procés.
Informació no compatible entre processos.
Requisits en els dispositius d'emmagatzematge
Necessitem emmagatzemar la informació i, per tant, cal uns certs requisits en els dis-
positius d’emmagatzematge:
1. Gran capacitat d’emmagatzematge d’informació a llarg termini.
2. Informació no volàtil al procés que la utilitza.
3. Diversos processos han de poder accedir de manera concurrent a la informació.
4. Varietat de suports en què poder emmagatzemar la informació: discos magnè-
tics, cintes magnètiques, discos òptics, etc.
La solució al fet que cada procés necessiti emmagatzemar gran quantitat

d’informació en l’espai d’adreces virtuals està en el fet que la informació
sigui independent dels processos que la manipulen.
1.12.1. Estructura de la informació

La informació que manipula l’ordinador és formada per senyals representats per zeros i
uns. És el que coneixem com a bits, que es corresponen físicament amb la presència o
absència de petits senyals elèctrics sobre els diferents elements electrònics que formen el
maquinari de l’ordinador.
ASCII i EBCDIC
L’ASCII (American standard code for information
interchange) i l’EBCDIC (extended binary coded
decimal interchange code) són sistemes de codifica-
ció de la informació formats per 8 bits.
En l’emmagatzematge de la informació s’utilitza un conjunt de caràcters. Cada caràcter es

configura per mitjà d’un conjunt de bits, generalment vuit, que permeten un joc de 256
elements. Els codis més emprats en l’actualitat són l’ASCII i l’EBCDIC.
Podem destacar els conceptes següents relacionats amb la informació:
1) Camp, registre, arxiu i base de dades (figura Figura28 1 1)
Figura 1.28. Esquema de caràcter, camp, registre i fitxer
Un camp clau és un element que permet diferenciar

un registre d’un altre.
Un conjunt de caràcters relacionats forma el camp, el qual pot ser, en

funció de la informació que conté, numèric, alfabètic o alfanumèric.
Diferents camps d’una mateixa entitat configuren un registre. Un con-
junt de registres relacionats formen un arxiu o fitxer. Un conjunt de
fitxers relacionats formen una base de dades.
En general, tot registre té un camp o més d’un que diferencien els registres d’un fitxer.
Aquests camps s’anomenen camps clau.
Els suports més utilitzats en l’actualitat per a emmagatzemar la informació són els discos
magnètics, les cintes magnètiques i els discos òptics. De tots aquests, ens centrarem en
l’estudi dels discos magnètics.
2) Registre físic o bloc, sector i registre lògic o registre
Sector d'un disc

Un sector és un conjunt de pistes. Les pistes són
zones en què se situa la informació en cintes magnè-
tiques, discos magnètics i discos òptics.
La quantitat d’informació que en cada operació de lectura o escriptura

és gestionada pel maquinari s’anomena registre físic o bloc i en els
discos correspon al sector. L’usuari manipula la informació en unitats
lògiques de grandària variable segons l’aplicació i l’arxiu de què es tracti.
Aquestes unitats reben el nom de registres lògics o registres.
Els registres bloquejats són un conjunt o blocs de

registres lògics.
Per millorar la velocitat d’accés a la informació i optimitzar l’ús dels dispositius, el sistema
pot bloquejar els registres lògics agrupant diversos registres lògics en cada bloc físic i així
crear registres bloquejats.
1.12.2. Sistema de fitxers

Des del punt de vista dels usuaris, els arxius són grups d’informacions relacionades sobre
les quals podem fer diverses operacions (lectura, escriptura, eliminació, actualització,
etc.). El sistema operatiu serà el responsable de fer aquestes operacions. La part del sis-
tema operatiu encarregada de tot això s’anomena sistema d’arxius o sistema de fit-
xers, i la seva missió és la següent:
Formatar és el procés que consisteix en la creació de

les pistes i sectors en què se situarà la informació.
1. Gestionar l’emmagatzematge. Decidir com s’ha d’assignar en els fitxers l’espai

d’emmagatzematge disponible. Quan un usuari vol crear un arxiu, el sistema li ha
d’assignar un espai perquè pugui emmagatzemar la informació. Aquest espai l’obtin-
drà a partir de l’espai lliure disponible. També cal considerar que arribarà un moment
determinat en què l’usuari deixarà de necessitar un fitxer i l’eliminarà, i aleshores el
sistema haurà d’incorporar aquest nou espai lliure al total disponible. Aquesta gestió
de l’espai d’emmagatzematge la fa el sistema de fitxers i té com a objectius:
1. Control de l’espai disponible. Normalment el control es farà d’una manera
separada per a cada dispositiu i el sistema mantindrà una llista de l’espai lliure
que anirà actualitzant a mesura que s’eliminin arxius o que se’n formulin a partir
de noves peticions.
2. Directori del dispositiu. El sistema manté en cada disc un espai reservat en
què desa informació relativa als arxius existents i l’espai lliure. Aquest espai
reservat rep el nom de directori, que es crearà cada vegada que s’executi el pro-
cés de formatar. L’estructura d’aquest directori la defineix cada sistema opera-
tiu.
Per regla general, un directori o taula de continguts consta d’una entrada
per a cada arxiu existent en el disc i una altra sobre l’espai disponible. En les
entrades d’arxiu, el sistema registra la informació necessària per a la gestió (nom
de l’arxiu, tipus d’arxiu, localització en el disc, grandària, protecció, permisos,
comptabilitat, data de creació, propietari, comptadors d’utilització, etc.).
La forma com s’organitzen les entrades en un directori condicionarà la velocitat
d’accés a la informació. L’accés a un fitxer requereix com a primer pas localitzar-
lo i aquesta localització serà més ràpida si les entrades en el directori estan orde-
nades alfabèticament. Alguns sistemes, per a augmentar la velocitat d’accés, exi-
geixen que el directori sigui sempre en la mateixa adreça del disc. D’altres perme-
ten definir la situació mitjançant programes d’utilitat de tal manera que la seva
posició queda en un bloc fixat.
Dins del directori del dispositiu, el sistema operatiu destina un cert nombre de
sectors per a contenir dades bàsiques d’identificació de cada fitxer.
3. Assignació de l’espai d’emmagatzematge. El sistema operatiu és el respon-
sable de plasmar en els discos els arxius que creen els usuaris subministrant
l’espai necessari. Quan el sistema rep una petició per a crear un fitxer de n bits, el
sistema ha de comprovar si hi ha espai lliure disponible i a continuació optar per
alguna de les estratègies següents:
Assignar n bits consecutius de l’espai en disc. El sistema col·loca cada

arxiu en un grup de blocs consecutius del disc. Cada entrada del directori del
disc conté, a més del nom de l’arxiu i altres dades, l’adreça del bloc inicial de
l’arxiu i el nombre de blocs que ocupa.
Emmagatzemar l’arxiu en trossos no consecutius. Cada arxiu és una

S Içada
llista enlla S T Ede
M Ablocs
S O Pdel
E Rdisc
AT I V O Spoden
que MONO PU
ser enE qual
S TOsevol adreça del disc.
En el directori, cada entrada de l’arxiu tindrà, a més del nom i altres dades,
un apuntador al primer bloc de la cadena. A partir d’aquest primer bloc
cadascun dels següents conté un apuntador al bloc que segueix.
Assignació indexada. Agrupa tots els apuntadors en un bloc d’índex. Cada
arxiu tindrà el seu propi bloc d’índex i la seva adreça quedarà indicada en el
directori del disc en crear l’arxiu.
2. Definir mètodes d’accés. Definir la manera com l’usuari pot accedir a la informa-
ció emmagatzemada.
3. Protegir els arxius i garantir-ne la integritat. Garantir la integritat i privacitat
de la informació continguda.
Sistema de gestió de directoris d'Unix

En el sistema Unix, per exemple, es coneix com a
node-i el sistema de gestió dels directoris.Conté totes
les dades, perquè els usuaris i programes puguin
obrir, llegir, escriure i tancar els fitxers. També té
definides totes les característiques de protecció del
fitxer, la data de creació, l’ultima modificació, la
identificació del propietari, etc. A més, és on es desa
el nom del fitxer, les dades i la seva posició en disc.
Podeu ampliar els vostres coneixements sobre la

manera d’accedir a la informació emmagatzemada,
en el subapartat “Mètodes d’accés als fitxers”
d’aquesta unitat.
Com calia esperar, hi ha diferents criteris i tècniques per a fer aquestes tasques i cada sis-
tema serà dissenyat segons les que responen millor a les seves necessitats i als seus objec-
tius.
1.12.3. Mètodes d'accés als fitxers

Una vegada creat un fitxer pot succeir que en un moment determinat necessitem accedir a
la informació del fitxer en un suport determinat. Ho podrem fer segons un esquema lògic
seqüencial o bé quasi directe per mitjà de part de la informació continguda en l’arxiu. El
sistema d’arxius del sistema operatiu defineix quines formes d’accés lògic permet i quins
mètodes d’accés suporta.
Un mètode d’accés als fitxers és un conjunt de rutines i taules que

permeten accedir a la informació dels arxius, segons un esquema lògic
determinat.
Alguns mètodes d’accés als fitxers són:
1. Accés seqüencial. Aquest mètode permet l’accés als registres d’un fitxer en un
ordre preestablert des del primer fins a l’últim i d’un en un. Les rutines d’aquest
mètode mantenen un apuntador al registre lògic següent al qual s’ha d’accedir. Una
operació de lectura o escriptura llegeix o escriu en el registre i avança l’apuntador al
registre següent. El mètode implica que els registres lògics s’emmagatzemen segons
l’ordre en què s’hi accedirà per a tractar-los, és a dir, l’ordre lògic dels registres ha de
S I S físic.
coincidir amb l’ordre TEMA S O PaE
L’actu litRzaAT
cióI Vés
O com
S Mpli
O Ncada,
O P Uja
E Sque
TOimplica la recol·loca-
ció dels registres.
2. Accés directe. Aquest mètode permet l’accés a qualsevol part de l’arxiu, és a dir, no
és necessari passar per la informació anterior per a poder accedir a un registre deter-
minat. Només poden tenir aquest tipus d’accés aquells suports que per la seva natura-
lesa ho permeten (discos magnètics, etc.). L’usuari entén l’arxiu com un conjunt de
registres individualitzats (numerats respecte a l’inici) als quals pot accedir en qualse-
vol ordre. Per a fer-ho, davant de la petició d’un registre determinat, el programari del
mètode d’accés calcula l’adreça del bloc físic que el conté i accedeix a la informació
directament. Aquest càlcul és necessari, ja que l’usuari utilitza adreces relatives del
registre i desconeix la posició dels registres en el disc.
3. Accés directe indexat. En aquest cas, es construeix un índex o una taula de relaci-
ons de claus i els seus blocs físics per a cada fitxer. La localització d’un registre es farà
accedint primerament a aquest índex i a partir d’aquí s’obtindrà l’adreça del bloc cor-
responent a la clau sol·licitada.
1.12.4. Directoris d'arxius

Hi ha diferents tècniques que permeten la creació d’un arxiu en disc i la seva utilització
posterior segons mètodes d’accés definits. Ara bé, en els sistemes hi ha diferents arxius
que el sistema d’arxius ha de controlar per a poder atendre les peticions que se’n facin
(creació, lectura, etc.). Per això, s’utilitzen directoris que a la vegada són arxius d’estruc-
tura especial els registres dels quals contenen la descripció dels arxius existents en el sis-
tema. Mitjançant aquests directoris, el sistema podrà localitzar ràpidament un arxiu
sol·licitat (en quin volum es troba) i conèixer-ne les característiques.
Des del punt de vista lògic, un directori és una taula de símbols que
indiquen els arxius existents.
L’estructura d’una taula de símbols que indiquen els arxius existents en un directori pot
ser més o menys complicada depenent dels sistemes operatius, però ha de permetre fer les
operacions bàsiques següents:
1. Recerca. Aquesta operació ha de permetre localitzar un fitxer si existeix. En alguns

casos, permet localitzar grups de fitxers amb característiques comunes.
2. Creació. La creació d’un fitxer nou implica posar una nova entrada en el directori
adequat.
3. Eliminació. Quan un fitxer ja no sigui necessari s’ha de poder eliminar per a utilitzar
l’espai lliure. També s’haurà d’eliminar en el directori.
4. Llista. Ha de permetre fer una llista dels arxius d’un directori i també del contingut
de l’entrada d’un arxiu en aquest directori.
Seguidament, analitzarem algunes estructures de directoris:
1) Directoris d’un nivell. En sistemes petits n’hi ha prou de disposar d’un únic directori
que contindrà la descripció de tots els fitxers disponibles (figura Figura29 1 1). Un exemple
n’és el directori de dispositius, en què es desa la descripció de tots els fitxers existents
en aquest dispositiu i de l’espai disponible. El directori d’un dispositiu és en una adreça
predeterminada del disc (per maquinari o per programari) o bé apuntant indirectament a
un bloc físic específic de manera que es localitzi immediatament.
Figura 1.29. Directori d’un nivell.
Figura 1.30. Directori de dos nivells.
2) Directoris de dos nivells. Consisteix a definir un directori per a cada usuari en el

qual queden indicats els fitxers que li pertanyen (figura Figura30 1 1). Per la seva banda,
els diferents directoris de l’usuari són controlats mitjançant un directori mestre del sis-
tema. Per a localitzar un arxiu el sistema el buscarà en el directori del peticionari. Si es
crea un fitxer, aquest es posa en el seu directori. De la mateixa manera, si s’elimina, l’acció
afectarà el que tingui el nom referenciat en aquest directori i no el d’altres usuaris.
3) Estructures multinivell (estructura jeràrquica) o arbres de directoris.

L’estructura anterior es pot considerar com una organització en arbre de dos nivells.
Generalitzant-la, podem pensar en estructures en arbre de diferents nivells. Cada usuari
podrà crear subdirectoris en el seu directori i agrupar els arxius de la manera més conve-
nient (figura Figura31 1 1). En general, el directori mestre s’anomena directori arrel.
Aquest sistema és avui dia molt utilitzat en els sistemes operatius en què cada directori
d’usuari conté entrades que apunten a fitxers o a subdirectoris que, a la vegada, apunten a
fitxers o subdirectoris de nivell més baix.
Figura 1.31. Directori de multinivells.
1.12.5. Seguretat dels S

arxius
L’encriptació és una tècnica que permet que una

informació determinada no sigui fàcil de manipular.
La gestió de la seguretat dels arxius referent al seu contingut es pot enfocar des de dos
aspectes que són els que presentem a continuació:
1. Disponibilitat dels arxius. L’objectiu fonamental és poder accedir a la informació

en el moment en què es necessiti.
1. Una primera tècnica consisteix en la realització periòdica de còpies de seguretat
(back-up) del contingut dels arxius, per tal que en cas que aquests es destrueixin
es pugui recuperar la informació a partir de les còpies. En alguns dels sistemes
operatius actuals hi ha eines que permeten la realització automàtica d’aquestes
còpies i també possibles recuperacions.
2. Una altra tècnica és la utilització de fitxers auxiliars en què es registren totes les
operacions que fan els usuaris sobre els fitxers. Aquests fitxers tenen l’extensió
log; per això, es coneixen com a fitxers de registres o fitxers LOG, i poden
ser manipulats per mitjà d’utilitats del sistema.
2. Privacitat dels fitxers i protecció. El segon aspecte per a la seguretat dels arxius
és controlar que usuaris no autoritzats accedeixin a la informació continguda en els
fitxers. El primer control consisteix en la identificació de l’usuari per mitjà del nom
de l’usuari i d’una paraula clau d’accés. El sistema validarà o no el binomi ante-
rior consultant la taula de noms d’usuaris i de claus, i concedirà o denegarà l’accés
sol·licitat. Normalment, el fitxer de claus és encriptat. Una vegada l’usuari ja és dins
el sistema, només podrà accedir a determinats recursos i és així com el sistema opera-
tiu fa un nou nivell de control. Això ho podem gestionar a partir dels drets, els per-
misos i els atributs assignats als fitxers.
L'administrador
En els sistemes informàtics també és necessari con-
trolar l’ús de molts recursos, ja que el nombre d’usu-
aris que hi poden accedir és molt elevat i això implica
l’existència de persones dedicades a l’administració
(administrador) de la seguretat del sistema i a millo-
rar l’eficiència de la protecció utilitzada. Per a ajudar
en aquesta tasca, els sistemes solen disposar d’arxius
d’incidències en els quals queden especificades totes
les accions succeïdes en el sistema (intents d’accés
il·legal, altes i baixes de recursos nous, etc.).
Els drets en els fitxers són unes capacitats assignades als usuaris per a
fer determinades tasques en el sistema informàtic. En són exemples: la
gestió d’usuaris per persones diferents de l’administrador, la gestió del
sistema de còpies de seguretat, etc.
Els permisos en els fitxers són autoritzacions assignades a usuaris

determinats per a fer unes accions concretes en els fitxers (per exemple,
tenir el permís de lectura i d’escriptura en un fitxer, tenir el permís
d’execució en un fitxer, etc.).
Los atributos en los ficheros son características que tienen los ficheros
y afectan a todos los usuarios que utilizan estos archivos (por ejemplo,
los archivos comprimidos, los archivos cifrados, etc.).

1.1 Caracterización de Los Sistemas Operativos, Tipos y Aplicaciones PDF

Загружено:

Сведения о документе

Оригинальное название

Авторское право

Доступные форматы

Поделиться этим документом

Поделиться или встроить документ

Параметры публикации

Этот документ был вам полезен?

Это неприемлемый материал?

Авторское право:

Доступные форматы

1.1 Caracterización de Los Sistemas Operativos, Tipos y Aplicaciones PDF

Загружено:

Авторское право:

Доступные форматы

10/9/2019 Sistemas operativos monopuesto

1. Caracterización de los sistemas operativos, tipos y

Los protagonistas principales de los sistemas informáticos son el hardware y el

1.1. Los componentes físicos y lógicos de un sistema informático. El

Una operación lógica es aquella en la que el

El ordenador es una máquina formada por una serie de elementos físicos

El proceso de datos equivale a la manipulación de

Programa y aplicación informática

aplicación informática es un conjunto de uno o más

El conjunto de acciones que se ordenan y que ejecuta un ordenador se conoce con el

La explotación de una aplicación informática

Un sistema informático es el conjunto de elementos necesarios para

El término informática tiene su origen en las

En un sistema informático están los elementos constitutivos interrelacionados siguientes:

1.1.1. Parte física de un sistema informático

Las iniciales UCP o CPU corresponden a la unidad

El hardware (hardware) hace referencia a todo lo que podemos ver y

1.1.2. Parte lógica de un sistema informático

El software (software) tiene su origen en las ideas (conceptos) y es

El software básico es el conjunto de programas que el equipo físico

El software de aplicación son los programas que hacen que el

1.1.3. Parte humana de un sistema informático

Amb el terme ofimàtica ens referim a la utilització de

Imatge que simbolitza

El personal informàtic es pot classificar en els grups següents:

Analistas funcionales . Buscan soluciones generales a un problema

3. Programación . El personal de programación traduce al lenguaje de

Desarrolladores de sistemas . Traducen las acciones relacionadas con

4. Explotación . El personal de explotación se encarga de ejecutar los programas

El lenguaje natural es el lenguaje propio de cada

En un sistema informático además de los elementos físicos , lógicos y humanos

1.2. Codificación de la información en diferentes sistemas de

1.2.1. Definición de la información

La información es el resultado de la manipulación de los datos.

Toda información es formada por datos o unidades relacionadas .

1.2.2. Elementos de la información

Los datos son todo lo que forma la información.

Las datos son hechos u objetos que no han sido manipulados.

Un carácter es cada uno de los símbolos que forma

Número y número alfanumérico

Podemos clasificar los datos según los siguientes tipos:

En la actualidad, el ser humano expresa, comunica, almacena y manipula la información

Asimismo, el ordenador, debido a la construcción basada fundamentalmente en circuitos

Un código es la manera diferente de interpretar una misma

Por cuestiones técnicas, en la mayoría de los casos, los circuitos electrónicos de un

Una señal digital es una magnitud que sólo puede

Estados dentro de un ordenador

En los circuitos electrónicos, desde el punto de vista lógico, es costumbre representar la

1.2.3. El sistema binario

Obligado por esta arquitectura, el ordenador utiliza un sistema de numeración diferente

El sistema binario utiliza dos símbolos: el cero y el

El ordenador puede representar los datos de dos maneras:

1. mediante sistemas numéricos ,

1.2.4. Medida de la información

El bit es la unidad base de medida de la información, que indica la

Toda la información, los SIS T E MyAlos

Los cuartetos son un sistema para representar la

Un grupo de ocho bits se denomina byte . Este grupo también se conoce

El uso convencional ha provocado confusiones: 1.024 (2 10 ) no es 1.000. Los fabricantes

SI es la abreviatura de sistema internacional .

Hay confusión respecto a los símbolos de las unidades de medida de la

Las siguientes son las principales unidades de medida informática:

Un kilobyte son 1.024 (2 10 ) bytes. El símbolo es kB . Es una unidad de medida