Вы находитесь на странице: 1из 3

SEXT EMPÍRIC, Adversus mathematicos.

VII, 111

ἵπποι ταί με φέρουσιν, ὅσον τ' ἐπὶ θυμὸς ἱκάνοι,


πέμπον, ἐπεί μ' ἐς ὁδὸν βῆσαν πολύφημον ἄγουσαι
δαίμονες, ἣ κατὰ πάντ' ἄστη φέρει εἰδότα φῶτα·
τῆι φερόμην· τῆι γάρ με πολύφραστοι φέρον ἵπποι
ἅρμα τιταίνουσαι, κοῦραι δ' ὁδὸν ἡγεμόνευον.
ἄξων δ' ἐν χνοίηισιν ἵει σύριγγος ἀυτήν
αἰθόμενος (δοιοῖς γὰρ ἐπείγετο δινωτοῖσιν
κύκλοις ἀμφοτέρωθεν), ὅτε σπερχοίατο πέμπειν
Ἡλιάδες κοῦραι, προλιποῦσαι δώματα Νυκτός,
εἰς φάος, ὠσάμεναι κράτων ἄπο χερσὶ καλύπτρας.
ἔνθα πύλαι Νυκτός τε καὶ Ἤματός εἰσι κελεύθων,
καί σφας ὑπέρθυρον ἀμφὶς ἔχει καὶ λάινος οὐδός·
αὐταὶ δ' αἰθέριαι πλῆνται μεγάλοισι θυρέτροις·
τῶν δὲ Δίκη πολύποινος ἔχει κληῖδας ἀμοιβούς.
τὴν δὴ παρφάμεναι κοῦραι μαλακοῖσι λόγοισιν.
πεῖσαν ἐπιφραδέως, ὥς σφιν βαλανωτὸν ὀχῆα
ἀπτερέως ὤσειε πυλέων ἄπο· ταὶ δὲ θυρέτρων
χάσμ' ἀχανὲς ποίησαν ἀναπτάμεναι πολυχάλκους
ἄξονας ἐν σύριγξιν ἀμοιβαδὸν εἰλίξασαι
γόμφοις καὶ περόνηισιν ἀρηρότε· τῆι ῥα δι' αὐτέων
ἰθὺς ἔχον κοῦραι κατ' ἀμαξιτὸν ἅρμα καὶ ἵππους.
καί με θεὰ πρόφρων ὑπεδέξατο, χεῖρα δὲ χειρί
δεξιτερὴν ἕλεν, ὧδε δ' ἔπος φάτο καί με προσηύδα·
ὦ κοῦρ' ἀθανάτοισι συνάορος ἡνιόχοισιν,
ἵπποις ταί σε φέρουσιν ἱκάνων ἡμέτερον δῶ,
χαῖρ', ἐπεὶ οὔτι σε μοῖρα κακὴ προὔπεμπε νέεσθαι
τήνδ' ὁδόν (ἦ γὰρ ἀπ' ἀνθρώπων ἐκτὸς πάτου ἐστίν),
ἀλλὰ θέμις τε δίκη τε. χρεὼ δέ σε πάντα πυθέσθαι
ἠμὲν Ἀληθείης εὐκυκλέος ἀτρεμὲς ἦτορ
ἠδὲ βροτῶν δόξας, ταῖς οὐκ ἔνι πίστις ἀληθής.
ἀλλ' ἔμπης καὶ ταῦτα μαθήσεαι, ὡς τὰ δοκοῦντα
χρῆν δοκίμως εἶναι διὰ παντὸς πάντα περῶντα

1
SEXT EMPÍRIC, Adversus mathematicos. VII, 111

Les egües que em porten tan lluny com el meu cor ateny
m’emmenaven, després de posar-me en el camí ple de veus
de la deïtat –el camí que arreu porta de dret a l’home sabent–.
Jo hi era emmenat: se m’enduien les egües sagaces
que tiraven del carro. Les donzelles mostraven el camí.
L'eix en les boixes llançava un crit com de flauta,
roent; les dues rodes el prenien, girant a banda
i banda, llavors que elles s’afanyaven a escortar-me,
les verges filles del Sol. Els casals de Nit, els havien deixat,
vers la llum: llurs mans apartaven els vels de llurs caps.
Allí s’alcen les portes, entre les rutes de Nit i de Dia;
a dalt i a baix, una sobrellinda les emmarca, i un sòcol de pedra.
Portes que arriben al cel, amb els seus immensos batents!
Justícia, feixuga en els càstigs, en té les claus alternants.
Les donzelles la van endolcir, adreçant-li amables raons;
amb traça, la van convèncer que d’un vol retirés de la porta
el forrellat amb cadenats. Les portes s’obriren; i van badar
el gran badall dels batents. Van girar, cadascun al seu
torn, els eixos de bronze en llurs perns –els dos
batents, ajustats, amb ganxos i crocs–. Per allí, ben dret,
enllà per l’ample camí, les donzelles menaren carro i cavalls.
La dea m’acollí benigna. Amb la seva mà, la meva mà
dreta va prendre; començà de parlar, i em va dir:
“Minyó, tu que, en companyia d’aurigues immortals
arribes, amb les egües que t’han emmenat, al nostre casal,
salut! Perquè no és pas un destí funest el que t’ha fet recórrer
aquest camí –un camí al marge del que fressen els homes–,
sinó Llei i Justícia. Cal que tu ara t’assabentis de tot:
d’una banda, el cor intrèpid de Veritat que convenç;
de l’altra, els parers dels mortals, on no hi ha fermança de debò
I, tanmateix, també això ho aprendràs: com, els que apareixen,
els calia ser probablement –penetrant-ho tot de cap a cap.”

2
SEXTO EMPÍRICO, Adversus mathematicos. VII, 111

Las yeguas que me llevan allí donde ansía el deseo,


el cortejo guiaban tan pronto tomaron la célebre vía
de la diosa, que en todo es la guía del hombre que sabe.
Por ahí era llevado, guiado por muy doctas yeguas
que tiraban del carro, y unas doncellas la vía mostraban.
En los bujes el eje candente cual flauta silbaba
(al estar activado por ruedas de giro alocado
en los flancos) y, al tiempo, las hijas del sol me llevaban
con presteza, después de dejar la morada de Noche,
a la luz, con sus manos quitando los velos del rostro.
Los caminos del Día y la Noche es allí donde tienen las puertas
y un dintel y un umbral de granito las tiene enmarcadas.
Son etéreas y están recubiertas de grandes portones
cuyas llaves alternas custodia Justicia implacable.
Las doncellas, después de ablandarla con suaves palabras,
la tentaron con hábil ingenio y lograron que al punto
el cerrojo y la barra quitara por fin de las puertas.
Al abrirse las hojas dejaron inmensa abertura
tras girar uno y otro en sus goznes los ejes broncíneos
equipados con clavos y pernios. Cruzadas las puertas,
por la calle las yeguas y el carro llevaron las jóvenes.
Y la diosa cordial me acogió, mi derecha tomando
en su mano, y así se expresó dirigiéndose a mí:
"¡Adelante, muchacho, colega de aurigas eternas,
que portado por yeguas arribas a nuestra morada!
¡Salve tú! Que a seguir esta senda (alejada del paso
de los hombres) ninguna funesta fortuna te empuja,
mas Derecho y Justicia. Es preciso que llegues a saberlo todo,
tanto el corazón imperturbable de la verdad convincente

como las opiniones de los mortales, en las que no hay convicción verdadera.»

Вам также может понравиться